Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Els Camperols i el Món Rural

Actualment hi ha trenta mil pagesos censats a Catalunya – els quals compten amb l’ajuda d’assalariats –, a més d’uns trenta mil agricultors a temps parcial. La xifra de pagesos censats del primer fogatge del segle XIV era d’un quart de milió, fet que demostra, d’acord amb autors com Georges Duby, que l’època medieval fou la més rural de totes les èpoques.

Etimològicament, el mot camperol fa referència a les persones que viuen i treballen al camp, també denominats laboratores. A l’Edat Mitjana, aquest grup de persones es diferencià socialment i cultural d’altres dos grups: els oratores i els bellatores o, més concretament, els clergues i els guerrers. Junts, aquests tres grups formaren «els tres estats» de la societat medieval.

D’acord amb Luis Miguel Villar, a la tradició medieval els camperols estigueren en una situació de dependència davant clergues i guerrers, essent els encarregats de proporcionar-los aliment i servei. De fet, formaren el grup principal d’una societat amb divisió del treball on no tothom s’ocupà de l’agricultura o la ramaderia: juntament amb els camperols, existiren també diversos oficis artesans i comerciants.

Jurídicament parlant, la societat medieval estigué dividida en dos grups: els privilegiats i els no privilegiats. Formar part d’un grup o d’un altre depenia, enterament, de l’origen o naixement dels individus. Així doncs, la noblesa i l’Església constituïren el grup dels privilegiats, els quals no pagaven impostos i només podien ser jutjats per membres del mateix estament. Contràriament, la majoria de la societat compongué el grup dels no privilegiats: burgesos, menestrals i camperols sí que havien de pagar impostos i, a més, podien ser jutjats per membres d’altres estaments.

En prestar homenatge i jurament de fidelitat al seu senyor, els camperols esdevingueren vassalls seus i hagueren de complir una sèrie d’obligacions i pagaments, com: realitzar el servei militar, tragines, obres al castell, talles i quèsties, entre d’altres. Així mateix, es comprometeren a utilitzar només el molí i la farga del seu senyor, i a pagar-ne el corresponent preu pel seu ús. Així doncs, la servitud, a més de l’adscripció a la terra, comportà serveis i pagaments de rendes al senyor territorial. Lamentablement, la condició personal i el pagament de rendes – en conjunt anomenades agraria –, esdevingueren cada cop més costosos per als pagesos. 

Després d’una fase de prosperitat, la incidència d’epidèmies i crisis viscudes durant tot el segle XIV deteriorà l’equilibri del camp. A les mortaldats i a la fam seguí l’emigració de camperols a la recerca de feina en centres urbans. D’altra banda, els pagesos benestants – també coneguts com a “pagesos grassos” – aprofitaren l’ocasió per assolir un nivell de vida encara més elevat, redimint-se de servituds i augmentant les seves terres i propietats. Contràriament, nobles i eclesiàstics lluitaren per mantenir el seu alt nivell de vida amb mètodes de força justificats pel dret anomenat ius maletractandi. En virtut d’aquest privilegi, nombrosos senyors aprofitaren l’avinentesa per cometre abusos i injustícies. El seu objectiu fou vincular els pagesos a la terra, tot empitjorant la seva condició jurídica. En el pla econòmic, a més, volgueren augmentar censos i gravàmens, i cobrar rendes dels masos rònecs incorporats a les seves explotacions, o arrendar-los sota condicions més dures o bé vendre’ls a la burgesia.

Malauradament, al segle XV, la vida al camp esdevingué encara més crítica. La situació política del moment – la feblesa del poder reial enfront de la consolidació de l’oligarquia a les corts i a tot el país – repercutí en la pagesia, sobre la qual pressionaven els senyors empobrits durant la conjuntura crítica. Les dificultats foren evidents després de la pesta negra, quedant ben exposada la disminució del poder senyorial i afavorint la fuga dels pagesos cap a altres terres. Si bé els senyors lluitaven des de feia temps contra l’emigració i les fugues, ja havien descobert el sistema per aprofitar-se d’aquest propòsit: fer-los pagar una quantitat per la redempció o remença, que obria el camí de l’abandó del mas al qual vivien adscrits els camperols, per mutu acord. Aquest fou el més important de tots els mals usos i el que serví per definir els pagesos de condició servil durant les revoltes pel seu alliberament. Unes revoltes que s’acabaren transformant en un conflicte remença.

Així doncs, després d’un període d’enfrontaments constants amb la noblesa (1462-1485), els pagesos remences obtingueren la seva llibertat i l’abolició dels mals usos amb la Sentència Arbitral de Guadalupe l’any 1486. No obstant, aquesta abolició no fou exempta de polèmica: per aconseguir-la, els pagesos hagueren der fer un altre pagament al seu senyor. Només després d’haver efectuat l’abonament econòmic podien esdevenir lliures i, per tant,  pagesos emfitèutics. Aquesta evolució del pagès remença cap al pagès emfitèutic comportà una sèrie de llibertats i un procés de modernització de les estructures socials del camp.

El Temps

Tot i les modernitzacions, existí un fenomen que pràcticament no patí transformacions: el temps. Per copsar la concepció del temps medieval, però, hem de retrocedir a l’Antiguitat. Aleshores, el temps era concebut com a circular, és a dir, hom li atorgava una mena de gir sobre si mateix, suposant un etern retorn. Emperò, per a la gent de l’Edat Mitjana, el temps fou lineal: existia un passat del qual calia penedir-se, un present en el qual calia redimir-se dels actes realitzats, i un futur que dependria del comportament de cada individu a la terra. Aquest canvi vingué determinat per la forta influència del Cristianisme en la societat medieval. Una influència tan forta que fins i tot marcà el ritme de les hores del dia, el qual s’inspirà en el de les hores canòniques previstes a les Regles monàstiques. En elles, la jornada era dividida en períodes distribuïts per igual entre el dia i la nit, expressats per mitjà de les campanes de temples i monestirs. D’aquesta forma, les hores es distribuïren en: maitines, laudes, prima, tercia, sexta, nona, vespres i completes.

D’altra banda, la mentalitat medieval també fou força sensible al cicle regular dels dies, les festes i les estacions, connectat amb el “cicle vegetal” o “cicle natural”. Perquè, per als camperols, el temps era el de la natura, amb el ritme de les tasques agrícoles i dels pagaments als senyors.

Pel que fa a aquest “cicle natural”, hem de considerar que els pagesos es llevaven tan bon punt sortia el sol, i anaven a dormir quan la llum natural desapareixia. Per tant, la llum solar guiava i orientava el pas del temps. El ritme del dia a dia, però, era de vegades interromput per esdeveniments socials tals com l’assistència a actes religiosos, la participació en mercats, la visita a un taller, etc. D’altres moments més extraordinaris eren els anuals, com les grans festes religioses i cíviques, els casaments o funerals, les peregrinacions, etc. Tots aquests moments implicaven una alteració: tant en l’alimentació, com en la vestimenta, en la rutina habitual i, fins i tot, en la relació amb altres membres de la comunitat. D’acord amb Barceló, la festa interrompia el treball diari i, sense oposar-se a la quotidianitat, la completava.

El Treball al Camp: homes, dones i nens

En moltes societats, el nucli familiar representa la cèl·lula econòmica primària, el marc natural de protecció, d’ajuda i complicitat. Per conèixer el model familiar dels camperols medievals hem de recórrer a la documentació fiscal, on destaca la família conjugal. No sembla, però, que aquesta aproximació fiscal pugui ser traslladable a l’àmbit de l’hàbitat i, menys encara, al de l’explotació. Cal recordar que les explotacions agràries podien admetre jornalers no documentats, car els contractes devien fer-se de forma pactada i sense passar pel notari. Per tant, els individus disponibles per dur a terme les tasques del camp serien més dels que reflecteixen les escriptures conservades. Això representa una ampliació de la família nuclear/conjugal bàsica, reflectida als heretaments i testaments, pel que fa a la realització de les feines del camp. Cal considerar també que, mentre els germans solters no arribessin a la seva emancipació econòmica o emigressin, restaven a la llar de l’hereu, contribuint a la tasca comuna, cosa que amplià el grup domèstic. 

Així mateix, en el si de la família camperola existí una divisió de la feina per sexes relativament definida. Tant homes com dones formaren part de l’organització productiva. A les tasques compartides calia afegir una sèrie de càrregues específiques – en especial per la dona – com foren la cura dels infants o les feines de la llar, de manera que les dones formaren part també de l’organització reproductiva i, de fet, n’esdevingueren les protagonistes. A més a més, d’entre les responsabilitats de la dona cal destacar la cura de l’hort, el munyiment i l’elaboració de productes derivats de la llet (Fig. 1), la confecció de vestits (Fig. 2), la neteja, la preparació d’aliments de consum diari i algunes feines del camp, com la recollida d’aliments. De vegades, les dones s’encarregaren també de la venda de productes elaborats a la llar – llet, formatge, i ous –, o fins i tot esdevingueren dides. Tot plegat per tal d’augmentar en la mesura del possible uns ingressos familiars baixos.

Fig. 1. Dona preparant productes làctics (Font: Wikimedia Commons)
Fig. 2. Grup de dones confeccionant peces de roba (Font: Wikimedia Commons)

No obstant això, a l’economia familiar hi contribuïren tots els seus membres en edat precoç. Molt similar al nostre cas devia ser el documentat per Giovanni Cherubini, qui indica que la tasca principal dels joves italians fou la de portar el bestiar a pasturar, tot i que, segons les circumstàncies familiars, aquests pogueren també ser enviats, especialment les noies, a cases de la ciutat per servir o, en el cas dels nois, a cases d’artesans per aprendre un ofici. 

D’altra banda, a l’home li eren encomanades les tasques relacionades de forma directa amb el camp, ja fossin agrícoles o ramaderes. Entre els treballs masculins en destaquen segar l’ordi i trillar-lo, binar les terres, o treballs relacionats amb la verema. Cal destacar també que les feines masculines estaven molt més remunerades que les femenines o les infantils.

Els Cicles

La successió dels cicles al món rural estigué determinada, primerament, per la importància dels cultius. De fet, les tasques a realitzar també foren fortament influenciades i determinades pel cicle natural del cultiu, en especial dels cereals. Aquestes tasques solien ser: llaurar, cavar, segar, trillar i garbellar. El més habitual era collir els grans sembrats a la tardor/hivern, com el blat candial i el sègol, o els de primavera, com l’ordi i la civada. Però, en realitat, el rendiment del territori podia arribar a ser totalment diferent segons l’any, la zona, el mes, etc.

El calendari agrícola s’iniciava a la tardor preparant la terra per sembrar-hi els grans d’hivern. Per fer-ho, s’emprava l’arada moguda per la força d’un o dos bous, o d’altres animals. Seguidament, s’utilitzaven estris com l’arada o àrpies per cavar, birbar i esterrossar el sòl. La sembra es realitzava a tot vent, fet pel qual no s’emprava cap eina en especial (Fig. 3). A finals de la tardor es recollien les fulles dels arbres per a farratge i llit dels animals, i s’engreixava el porc amb aglans caiguts de les alzines (Fig. 4). Els mesos de ple hivern es dedicaven a pasturar els porcs i fer llenya, a la poda d’arbres i a la matança del porc (Figs. 5 i 6). Un cop feta, es preparaven els seus derivats, pernils i embotits, i la carn salada, que era l’aliment carni habitual a les llars camperoles.

Fig. 3. Escena de sembra (Detall) (Font: Llibre d’Hores de Carles VIII, rei de França, ms. Vitr. 24-1, fol. 5v, 1494-1496, Biblioteca Nacional d’Espanya)
Fig. 4. Engreix dels porcs (Detall) (Font: Llibre d’Hores de Carles VIII, rei de França, ms. Vitr. 24-1, fol. 6r, 1494-1496, Biblioteca Nacional d’Espanya)
Fig. 5. La matança del porc (Detall) (Font: Llibre d’Hores de Carles VIII, rei de França, ms. Vitr. 24-1, fol. 6v, 1494-1496, Biblioteca Nacional d’Espanya)
Fig. 6. La matança del porc (Font: Wikimedia Commons)

Juntament amb els cereals, la viticultura esdevingué el conreu bàsic del país.Per tant, els treballs de la vinya marcaren també la represa de les tasques agrícoles en el calendari del llaurador. La cavada de les vinyes, efectuada amb aixades, comportava, a més, esporgar, suprimir les branques inútils i eliminar les parts mortes del cep (Fig. 7); aquestes foren les labors prioritàries i les més costoses del cicle, desenvolupades de desembre a maig. Acabada la poda i la cavada, s’abandonaven els treballs vitícoles fins a l’estiu, quan es preparava la verema (Figs. 8 i 9).

Fig. 7. Escena de poda (Detall) (Font: Llibre d’Hores de Carles VIII, rei de França, ms. Vitr. 24-1, fol. 2r, 1494-1496, Biblioteca Nacional d’Espanya)
Fig. 8. La verema (Detall) (Font: Llibre d’Hores de Carles VIII, rei de França, ms. Vitr. 24-1, fol. 5r, 1494-1496, Biblioteca Nacional d’Espanya)
Fig. 9. La verema (Font: Wikimedia Commons)

A principis d’estiu, els segadors s’endinsaven als camps i, amb una falç o una dalla – en les seves diferents mides i modalitats –, nuaven les espigues en garbes (Figs. 10 i 11). Aquestes eren transportades fins l’era, que era l’espai on després es trillaven els cereals i/o llegums i, per tant, on es separava la palla del gra. Per fer-ho, podien emprar dos sistemes: un primer que consistia en l’acció efectuada per un home amb un bastó de fusta, que donava cops a les garbes ja soltes (Figs. 12 i 13); la segona era la batuda per les potes dels animals. La més habitual, però, fou la primera, en la qual s’emprava la pala de ventar o la forca, entre d’altres estris. Un cop trillat el gra, aquest romania barrejat amb arestes i altres impureses, fet pel qual sovint es procedia a garbellar abans de moldre o consumir-lo. Un cop finalitzat el procés, amb el gra ja ensacat i la palla amuntegada, s’havia fet net.

Fig. 10. Escena de Sega (Detall) (Font: Llibre d’Hores de Carles VIII, rei de França, ms. Vitr. 24-1, fol. 4r, 1494-1496, Biblioteca Nacional d’Espanya)
Fig. 11. Escena de Sega (Font: Wikimedia Commons)
Fig. 12. Trilla del blat (Detall) (Font: Llibre d’Hores de Carles VIII, rei de França, ms. Vitr. 24-1, fol. 4v, 1494-1496, Biblioteca Nacional d’Espanya)
Fig. 13. Trilla del blat (Font: Wikimedia Commons)

Sens dubte, l’estiu esdevenia l’estació de treball més intens, perquè, immediatament després de batre els forments i els altres blats d’hivern, calia reparar les tones i els cups, així com les portadores per als raïms, que serien recollits al setembre. Immediatament després de la darrera collita, tenia lloc el treball bàsic de la cerealicultura: llaurar els camps i preparar els sòls abans de la sembra. El temps no absorbit en les tasques exigides per les predominants cultures cerealícola i vitivinícola s’esmerçava en altres conreus, com els tèxtils o els provinents dels horts, els quals subministraven un enriquiment al règim alimentari dels pagesos (Fig. 14).

Fig. 14. Home recollint verdures d’un hort (Font: Wikimedia Commons)

Sistema i Dieta Alimentaris

Conforme a Antoni Riera, les diferències, ja notòries, entre les dietes de les aristocràcies i les dels estaments subalterns, foren encara més accentuades amb la forta “agrarització” de l’economia rural, amb les restriccions a la lliure explotació dels boscos, la multiplicació dels mercats rurals i amb l’apertura de les fronteres a l’oferta i la demanda exteriors.

Així mateix, especialment després dels rebrots de pesta negra, les intermitents penúries cerealístiques, l’auge de la ramaderia i l’increment subsegüent de l’oferta de la carn i del formatge constituïren alguns dels efectes més visibles de l’avenç dels erms, en part deguts tant a la rigidesa de les estructures agràries com a la manca de força de treball. Alhora, aquestes dificultats econòmiques actuaren sobre el conjunt social de forma col·lectiva, tot accentuant la seva jerarquització interna. De nou segons Riera, els aliments es distribuïren de forma molt desigual entre els diferents estaments. Mentre els pobres només tingueren accés a una estreta gamma de menjars i, fins i tot en els anys de bona collita passaren gana, els poderosos travessaren les crisis de subsistència gairebé sense restringir el seu règim alimentari.

Cada estament social desenvolupà, entre 1300 i 1500, el seu propi sistema alimentari, seleccionà – d’acord amb les seves possibilitats i la impressió social i de costums que volien demostrar, tant vers els camperols com vers els altres senyors – una gamma més o menys amplia de queviures, els atribuí un valor determinat i els combinà de forma diferent, fent sorgir el proverbi: «el ric menja quan vol, el pobre quan pot i el monjo quan li toca». D’aquesta forma, l’alimentació i els hàbits alimentaris esdevingueren també indicadors de poder i de diferència social.

Tanmateix, cal recordar que la reconstrucció i l’anàlisi dels sistemes alimentaris dels camperols constitueixen dos problemes certament complexos encara avui dia. En primer lloc perquè la gran majoria de la documentació quedà relegada a les ciutats i, per tant, no disposem de fonts directes d’informació, sinó de secundàries. En segon lloc perquè, a finals de l’Edat Mitjana, la població rural esdevingué un estament fortament jerarquitzat: el règim dels pagesos grassos o benestants, acomodats i amb terres suficients per a establir-hi en elles a famílies amb manca de recursos, fou força habitual i, alhora, més abundant i variat que el dels masovers o pagesos pobres, a qui uns patrimonis reduïts i unes exigències senyorials fortes obligaren a oferir el seu treball als grans i mitjans propietaris. Conforme a Riera, l’autosuficiència alimentària constituí el model més atractiu per a aquestes capes baixes de la societat rural que no podien prescindir del jornal i eren molt vulnerables davant les recurrents crisis cerealístiques.

La família camperola fou, a tots els efectes, autàrquica, car la base principal de la seva dieta fou fruit del cultiu de la seva terra. Per tant, els menjars foren diferents segons l’època de l’any i segons les feines del camp: es menjava allò propi de cada temporada, sobretot verdures, hortalisses i fruites, així com ous, formatges o mantegues. Segons Barceló, en inventaris realitzats en algunes llars medievals s’ha trobat, de forma comuna: cereals i derivats (farina, pa, etc.), llegums (faves, guixes, llenties, etc.), vi i derivats (vinagre, aiguardent), oli i olives. La resta d’aliments com la carn, el peix, etc., foren reduïts, en alguns casos, gairebé a la seva mínima expressió.

No obstant això, la producció de forment fou la gran preocupació dels camperols, car el pa constituí la base de la seva alimentació (Fig. 15), de forma que existí una omnipresència d’aquest cereal a pràcticament totes les explotacions agràries.

Fig. 15. Amassament del pa (Detall) (Font: Wikimedia Commons)

La Casa

Al món rural, la casa esdevingué l’espai físic més immediat on es movia la gent. Fou un espai múltiple, en el qual habitaven els diferents membres d’una família – i servents o esclaus, en cas d’haver-n’hi – però també fou el centre de la petita o gran explotació agrària, a més de ser el lloc principal d’emmagatzematge (d’eines, menjar, animals, etc.), i de propiciar els intercanvis del saber popular, comunicats oralment de generació en generació. 

Generalment, foren cases d’una sola planta, les parts fonamentals de les quals constituïren: l’entrada, la cuina i el dormitori. Sovint, però, esdevingueren també necessàries altres habitacions, com la bodega o l’estable. També fou habitual la disposició d’un pati i/o hort contigus. Això no obstant, fou molt comú que l’entrada de la casa servís, entre altres funcions, d’espai per menjar. De fet, foren poques les cases de la ruralia on existí el menjador com un espai específic. 

Un espai indispensable a qualsevol llar fou la cuina, la qual complí dues funcions fonamentals: la preparació dels aliments i la calefacció de la llar (Fig. 16). Habitualment, la vida familiar s’organitzà entorn del foc, malgrat que en rares ocasions s’ha aconseguit documentar la presència de xemeneies perquè, molt probablement, es tractava d’un foc obert. Pel que fa al contingut de la cuina, fou molt variable tant en quantitat com en qualitat, i estigué sempre subjecte a les circumstàncies socioeconòmiques de cada propietari. Amb tot, és sabut que, generalment, a les cases rurals hi hagué poca presència de plats i coberts – en alguns casos fins i tot inexistent –. De fet, no hem d’entendre els coberts en el sentit actual de la paraula, doncs, elements com la forquilla no arribaren a introduir-se fins al Renaixement, i només en certs estaments socials. L’estri més utilitzat fou la cullera seguida, en ocasions, del ganivet. De la mateixa manera, la gran majoria de les cases inventariades no tingueren gots, ni copes, ni tasses.

Fig. 16. Dona vora el foc (Font: Wikimedia Commons)

Una altra part fonamental – i indispensable – de l’habitatge fou el dormitori, normalment format per una i, en rares ocasions, dues o tres cambres. Aquest, no només serví com a lloc de repòs, sinó també com a zona d’emmagatzematge de la roba i d’elements de gran valor, com podien ser diners, joies, documents que acreditaven propietats o censos, etc.

L’Utillatge

Donada la gran diversitat de les feines del camp, fou també gran la diversitat i quantitat de les eines per efectuar-les. Gràcies a l’anàlisi de nombrosos inventaris s’ha conegut el número, el tipus, la funció i les característiques de l’utillatge medieval. Les eines utilitzades durant l’any per desenvolupar les diferents tasques agrícoles i ramaderes podien variar molt, emprant-se des de l’arada moguda per bous, fins a l’aixada, la falç, la forca, etc., tal com hem vist a l’apartat anterior.

A més de les eines pròpies de les tasques agrícoles i ramaderes, sovint els camperols tingueren eines pròpies d’altres oficis (ferrer, fuster, etc.), car foren necessàries per al bon funcionament de l’activitat diària, tenint en compte la gran distància que hi podia haver entre un mas i la ciutat.

La Vestimenta

Un dels elements més diferenciadors de l’estament social al qual pertanyia un individu, tant per la quantitat com per la seva qualitat, fou la vestimenta. Així mateix, serví per distingir els gèneres masculí i femení mitjançant la llargària de les vestidures (més curta per als homes; més llarga per a les dones).

Malgrat que el vestit evolucionà seguint les modes i influències exteriors, els grups més modestos no arribaren a notar aquest canvi, ja que gairebé no patiren transformacions en la seva forma de vestir. Carmen Bernís distingeix una certa divisió en la roba: un vestit de sota, un de sobre i un sobretot. Tanmateix, a l’hora d’establir una classificació de la indumentària en un sentit ampli estableix: peces interiors, peces semiinteriors, peces per vestir de cos, peces de sobre i peces d’abric. D’altra banda, Teresa Vinyoles menciona quatre peces: roba interior, vestit de sota, vestit de sobre i abric. Tot això, solia reduir-se a la mínima expressió en el cas dels camperols més pobres.

Pel que fa al calçat, gairebé no en trobem constància en inventaris o registres. Per aquest motiu, podríem aventurar-nos a afirmar que la gran majoria de la població camperola devia tenir un màxim d’un calçat per persona.

A tall de conclusió

Aquest recorregut il·lustrat pels aspectes més quotidians de la vida pagesa ens ha servit per conèixer quina va ser la forma de vida d’una part de la societat medieval. Com hem vist, és possible endinsar-nos en el món rural medieval utilitzant com a eines complementàries les imatges, les quals, en més d’una ocasió, ens aporten tot un seguit d’informació essencial que, sovint, no apareix en la documentació escrita. 

Per tant, podem afirmar que, sense el suport iconogràfic, no haguéssim pogut visualitzar, de manera més o menys versemblant, fets tan habituals i quotidians com eren les tasques al camp i les feines pròpies dels diferents mesos de l’any. Consegüentment, podem confirmar la proposta de Barceló, qui fa palesa la importància d’utilitzar més d’un tipus de font, ja sigui documental, com literària, arqueològica o iconogràfica, per a poder obtenir una visió més completa de qualsevol fet històric.

Read More

Podeu trobar aquest article també a Llibertat.cat

El passat dissabte va culminar la Marxa Pagesa a la ciutat de Barcelona. “Cal incorporar la Catalunya pagesa al nou model de país i superar els reptes que posen en qüestió la seva funció bàsica […]Així quedava palès en el Manifest Lluita amb Unió de Pagesos. Aquesta acció col·lectiva de la pagesia liderada per Unió de Pagesos pot suscitar moltes preguntes. Es tracta d’una acció deslocalitzada o té un sentit històric? Com és que aquest sindicat s’emmarca en un projecte nacional català, com indiquen els seus estatuts i parla de model de país? Lligat amb els seus estatuts, com és que propugna el canvi d’estructures socials al camp perquè aquest quedi en mans dels pagesos? I per últim, quan parlem de la pagesia ens hi hem de referir com a classe social o moviment social? Anem a pams.

Són molts els elements històrics a tractar en el camp català les darreres dècades i centúries, i molt complexes; com l’acció i la composició en el camp, i els canvis en l’agricultura. Cadascun d’aquests elements ja mereixen un article per si sol. Per això, sols es farà una fotografia general molt més enfocada a elements sociopolítics que econòmics, per tal d’aproximar les respostes a aquestes preguntes. I s’assenyalaran algunes obres per tal que el lector pugui aprofundir en la temàtica.

Unió de Pagesos, la construcció d’un referent

Les darreres dècades Unió de pagesos ha protagonitzat diverses mobilitzacions com tractorades, talls de carretera i manifestacions. Des de les primeres manifestacions a Lleida i Tarragona l’any 1976 contra la sindicació vertical al camp, i la tractorada de l’any 1978 contra les noves Cambres Agràries, les quals no donaven resposta a les de demandes de democratització d’aquestes, han estat moltes les accions que s’han dut a terme per arribar a assolir fites; com les eleccions democràtiques a les Cambres Agràries per primer cop el 1994. A partir de llavors s’ha anat consolidant com agent hegemònic al camp, tan en mobilització com en representació  i afiliats. Esdevenint un canal de mediació i capaç d’interpel·lar des de la localitat fins als despatxos dels ministeris.  Per entendre això i la situació al camp català el darrer quart del segle XX i Unió de pagesos, Andreu Peix constitueix un autor de referència.

Imatge d’una assemblea pagesos de Gandesa en la primera vaga pagesa després de la dictadura el 1977. La nova tàctica de lluita pagesa va ser la convocatòria de tractorades. Els pagesos feien la seva protesta ocupant les carreteres principals per fer sentir la seva veu. Font: Alfatara digital

En aquest recorregut apareix la (suposada) contradicció de que Unió de Pagesos, de signe progressista, sigui hegemònic en el camp, tot i que fins a l’actualitat, hi hagi hagut un domini electoral de CIU en les zones rurals. Andreu Mayayo en el seu llibre De pagesos a ciutadans. Cent anys de sindicalisme i cooperativisme agraris a Catalunya 1893-1994 relata que “Cal tenir en compte que el nombre d’afiliats és un fet d’organització social, mentre que el nombre de vots és un fet d’opinió. És perillós comparar dos fets d’ordre diferent. Una tradició que al capdavall, ha impossibilitat el trencament de la Unió de Pagesos per part de CIU i el PSC o la consolidació d’una clara alternativa sindical. Una tradició que ha dut Unió de Pagesos a donar suport a mobilitzacions socials de caràcter cívic i progressista, com és ara la convocatòria d’aturada general del 14 de desembre de 1988 decretada per les centrals sindicals CCOO i UGT, en què participà de forma activa […]És evident que hi ha hagut conflictes amb el poder polític de torn, però anem més enllà d’això i de l’argument de l’organització social. Què ha fet conviure realment els vectors nacional i social?

Segurament la resposta es troba en la mateixa fundació d’Unió de Pagesos l’any 1974. La seva matriu ideològica beu de l’antifranquisme català en el qual hi havia una comunió dels elements nacional i social, i d’una estratègia interclassista del PSUC (amb el suport d’altres partits de l’espectre polític de diferent ideologia) com la utilitzada en les CCOO. L’adscripció de la major part dels seus membres (fins a dia d’avui també!), a nivell  socioeconòmic, eren petits pagesos propietaris. Aquest a més, es considera hereu de la Unió de Rabassaires i ha recuperat com a pròpia la Revista Terra, d’aquest sindicat.

Si entenem tot això, no ens pot estranyar que tingui un fort component democratitzador i que no hagi de sobreviure enmig d’una suposada contradicció entre el fet nacional i la qüestió social. És necessari però, endinsar-nos en la història de la pròpia Unió de Rabassaires per comprendre com aquest va de la mà d’un model nacional català. I com s’ha incorporat aquest fort component progressista i reformista. Aquest darrer,  és un terme usat moltes vegades de forma despectiva, però veurem com això no treu que Unió de Rabassaires fora un sindicat de classe, per la seva lluita en relació a la propietat de la terra, i que el seu reformisme servís per articular algunes de les respostes més ambicioses que reeixiran en el camp català.

Unió de Rabassaires i la trajectòria històrica del sector agrícola

Durant el franquisme va desaparèixer tota la organització sindical o cooperativa agrària i es va confiscar i  expropiar  els  locals  de  la  Unió de Rabassaires. Però que havia estat la Unió de Rabassaires? Nascuda l’any 1922 com a federació de d’entitats camperoles d’àmbit municipal i comarcal estava formada principalment per rabassaires i parcers, tot i que incorporava a jornalers i petits propietaris. Com explica Jordi Pomés, un dels màxims experts en la matèria “Lluís  Companys  va  fundar  el  1922  el  sindicat  Unió de Rabassaires  amb tres objectius principals: col·laborar en la pacificació social i sindical en l’àmbit rural català, aconseguir més justícia social per a la pagesia sense terra, i recuperar per al conjunt del sindicalisme pagès català un programa clarament reformista que  deixés  de  banda  els  postulats  revolucionaris  que  havien  imperat  en  bona part de les lluites sindicals agràries durant el conflictiu trienni de 1918-1920. Es pot afirmar que durant els anys en què ell fou el principal dirigent de la Unió de Rabassaires, entre 1922 i 1931, va aconseguir complir clarament l’últim objectiu, alhora que va fer contribucions destacables en l’assoliment dels dos primers.

Manifestació de rabassaires el 1934 a favor de la Llei de contractes de conreu. Font: Nodo50

Aquest arribà a ser majoritari a principis dels anys 30.  Les seves arrels en el republicanisme i el catalanisme popular propiciaren una entesa amb ERC. Això serví per confrontar-se políticament amb la Lliga Regionalista i el seu sindicat de propietaris: l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), dit en altres termes, la patronal. La proposta de reforma agrària engegada pel primer govern de la Segona República Espanyola, fou portada de forma més radical a Catalunya, centrada en els contractes de conreu. El reivindicaven com a perpetu i amb la possibilitat de redimir-lo com un cens. La Unió de Rabassaires es radicalitzà el 1934 després que la Generalitat aprovés la Llei de contractes de conreu, la qual era una millora molt moderada en la seva situació, i fora posteriorment tombada per la pressió dels propietaris al govern de dretes del Bienni Negre. Tot i ser molt important l’etapa del 1922-1930 per entendre la conformació d’una organització molt potent entre el radicalisme obrerista i la via cooperativista, o el període de guerra en què hi haurà un acostament amb Unió Socialista de Catalunya, un rebuig al col·lectivisme i l’assumpció del control de la Unió de Sindicats Agrícoles;  l’etapa republicana ens serveix per entendre com es versaven els interessos de classe amb les apostes polítiques catalanistes i contrastar com acabaria prenent forma l’organització sindical al camp.

Ara bé no és una experiència nascuda d’una problemàtica del segle XX.  La lluita rabassaire s’estén des del segle XVIII al segle XX i neix amb el cooperativisme vitivinícola. Aquesta dinàmica es consolidà a finals del segle XIX; pels nous reptes imposat per la crisi agrària (amb la fil·loxera) i l’Estat liberal; per la resposta pagesa davant la defensa de la propietat i el control social dels propietaris; per la Llei d’associacions de 1887 que permeté proliferar el caràcter societari de la pagesia. I la construcció del sindicat com a eix a partir del qual es vehicularà; pivotant amb el catalanisme d’arrel popular.

Com expliquen Marc Badia-Miró i Enric Tello en el seu treball Vine-growing in Catalonia: the main agricultural change underlying the earliest industrialization in Mediterranean Europe (1720–1939) s’engegaren reformes agràries moderades – en aquesta línia que es consolidaria a finals del XIX i a principis del XX -, durant les etapes democràtiques del trienni liberal de 1820-23 i durant la Primera República Espanyola de 1873. A l’igual que el 1934, totes amb una forta presència del camp català; totes engegades amb una pulsió progressista i tombades per forces polítiques retrògrades, com a denominador comú.

Durant aquests segles d’impàs de l’època moderna a la contemporània de Catalunya es produirà un procés econòmic lligat a la necessitat de rendes, després de la Guerra de Successió, que portarà a una especialització vitícola i farà aparèixer amb força tan la figura dels rabassaires amb els nous contractes emfitèutics; esdevenint un dels elements principals de la industrialització catalana.

A través d’estudis com Remences i Rabassaires de Francesc Bonamusa, per exemple, trobem que hi ha un fil històric molt més llarg. Podríem descobrir altres etapes i esdeveniments passant per la més que coneguda Revolta dels Segadors, a les assemblees de Pau i Treva i encara endinsant-nos més en la nostra història en la que els pagesos hi ha tingut una forta presència. No obstant això, aquest grup no ha estat mai homogeni ni en composició ni en interessos, pel que s’ha contemplar en el seu estudi amb més profunditat. Fa unes poques setmanes publicava una radiografia del camp a la Catalunya Moderna.

No és un fet diferencial català. Aquesta situació corre de forma paral·lela arreu del món, resseguint la història de l’agricultura fins als seus inicis fa més de 10.000 anys. Per qüestió d’espai no podem entrar en les diatribes de la participació de la pagesia a cadascun dels conflictes socials i polítics, però es pot constatar que pràcticament sempre hi està implicada de forma central o accessòria. I és que l’agricultura (com a peça històrica fonamental del teixit productiu amb les relacions de producció) ha estat una de les màximes que ha anat vehiculant l’organització social.

Classe social o moviment social?

Al parlar d’organització social no podem fer cap pas en fals. Categoritzar pot ser perillós, però a la vegada és elemental per dotar de sentit els anàlisi que puguem elaborar. És pertinent categoritzar-los com a classe social o moviment social. D’entrada no penso que siguin termes oposats o antagònics, són més aviat complementaris a l’hora de descriure la pagesia en l’actualitat i a nivell històric. No hem de posar la pagesia en un paquet que anomenem classe social per se, sinó recollir-la de forma general amb aquesta eina i destriar-ne les seves especificitats. La pagesia sens dubte és un grup d’individus que comparteixen unes característiques comunes que els vinculen social o econòmicament, sigui per la seva funció productiva o pel poder adquisitiu. Com apuntàvem no es tracta d’un grup homogeni en composició ni interessos, però si que es pot identificar com una classe social de la qual se n’ha de saber desgranar la seva complexitat a cada geografia i cronologia.

Cartell de la Unió de Rabassaires editat durant la Guerra Civil Espanyola. Font. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes
Cartell de la Unió de Rabassaires editat durant la Guerra Civil Espanyola. Font. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

Ens serveix per contrastar les diferències d’interessos dins el propi grup i respecte els altres per exemple. En època contemporània, tot i que tindran molta presència els rabassaires i els parcers que seran els màxims protagonistes d’Unió de Rabassaires , també hem de comptar als petits propietaris i jornalers com a actius en el sindicalisme agrari. No obstant això, l’espectre de la pagesia era molt més ampli comptant els pagesos propietaris, alguns dels quals en el procés d’industrialització s’adscriuran cada cop més properament a la burgesia. Prova d’això n’és l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI) conformat per mitjans i grans pagesos propietaris. Per retrocedir més en el temps és molt útil l’obra  Classes socials i poder polític a Catalunya de Fausto Miguélez i Carlota Solé.

Ara bé, tornem en el context fundacional d’Unió de Pagesos. Si bé, els seus membres eren propietaris de terres, aspiraven fer un front comú en pro d’una retribució justa per la seva producció agrària. Hi ha un vincle unificador entre petits i mitjans propietaris, masovers, parcers, etc. La lluita contra els que es queden amb el fruit del seu treball: les grans empreses monopolistes de transformació i comercialització de productes agraris en el I Congrés d’Unió de Pagesos per exemple. D’això se’n desprenen dos coses. Una mutació a un projecte interclassista enfocant part de les lluites a la millora de preus i la preeminència cada cop major de propietaris, però mantenint-se una contraposició als grans propietaris i una certa presència de treballadors agrícoles sense propietat.

Quan Unió de Pagesos va convocar la darrera mobilització constatava que “urgeix un paquet legislatiu que garanteixi la justícia i l’equitat en el comerç i la distribució dels productes alimentaris”. Hi ha hagut una davallada de la renda de pràcticament el 40%. Segons ells, a causa “d’una Política Agrària Comuna que ha deixat de sostenir els preus, tenallada per la liberalització deslleial en l’accés al mercat interior de la Unió Europea i pels oligopolis agroindustrials i comercials que rebaixen, fins i tot sota costos, els preus pagats als productors.” Es constata doncs, aquesta continuïtat descrita, des de la seva fundació. A més de l’ampliació de demandes com instruments de suport, les mesures compensatòries, el respecte a l’entorn, etc.  El canvi de model productiu cada cop més enfocat al sector terciari, ha fet passar progressivament la qüestió de la propietat a un segon terme, fent èmfasi en les mesures monetàries.

Tanmateix, cal tornar a la pregunta inicial. Què vol dir exactament que propugna el canvi d’estructures socials al camp perquè aquest quedi en mans dels pagesos? No es refereix de forma vaga a una suposada sobirania alimentària, sinó que més enllà d’aquestes mesures monetàries es garanteixi l’accés als mitjans de producció, d’acord amb la realitat objectiva actual del sector agrícola que són les petites explotacions familiars. És simplement una qüestió de realitat material; la resposta que dóna la pagesia és el requeriment de sobirania com a tal.

Situem-nos ara en el camp de la l’acció i la mobilització. En la pròpia resposta dels pagesos podríem resseguir teories neoclàssiques o més contemporànies com la de Scott relacionada amb la pròpia subsistència, però en aquest cas, per manca d’espai també, ens quedarem amb la definició bàsica de l’acció de la pagesia per destacar-ne la seva naturalesa com a moviment social centrat en les darreres dècades.

Cartell de la Marxa Pagesa organitzada per Unió de Pagesos
Cartell de la Marxa Pagesa organitzada per Unió de Pagesos. Font: Unió de Pagesos

Per tots els elements descrits, el camp esdevé un espai de pugna entre diversos sectors polítics i econòmics. I la resposta que han donat certs sectors de la pagesia (en aquest cas centrant-nos en els que podríem denominar progressistes),  ha sigut intentar articular un moviment social prou fort per satisfer els seus interessos. Els sindicats, en aquest cas tan Unió de Pagesos com Unió de Rabassaires, serien els agents organitzadors, però d’aquests se’n desprèn una mobilització periòdica, pel que se li pot atorgar un sentit de permanència històrica.

Perquè doncs, no ens és tan familiar com a moviment social? Partint d’una formulació clàssica de moviments socials com explica Josep Pont i Vidal  en el treball A què ens referim quan parlem de Moviment Social? Com podem analitzar-lo? S’observa que manca posar l’accent en els moviments socials històrics. La introducció en les darreres dècades dels Nous Moviments Socials (NMS) com serien el pacifisme, l’ecologisme, el feminisme, moviments urbans, etc. Rellevants per les noves dinàmiques socials més contemporànies, sembla que hagin deixat en un segon pla les de més recorregut i lligam amb l’anatomia social com la pagesia.

Conclusions

L’acció del passat diumenge no és una qüestió puntual, ja que es troba enquadrada en l’acció general durant les darreres dècades i centúries en el camp català. “El sindicalisme agrari de caràcter inequívocament progressista i d’esquerres ha estat, en els períodes de llibertats públiques, hegemònic fins ara al camp català” com relata Mayayo. Però a més, aquest ha pres forma al llarg del temps exigint un model propi en base a unes necessitats pròpies, molt vinculades a l’àmbit polític.

Les necessitats de la pagesia han sigut canviants, tot i que n’hi ha d’estructurals com la que presenta actualment la mateixa Unió de Pagesos relacionades amb la demanda del canvi d’estructures socials. És a dir, partint de l’herència dels rabassaires que posaven l’accent en la propietat de la terra i no en els preus dels producte. Tot i que ha tendit a una organització amb demandes interclassistes, adaptant-se les noves necessitats del context i del grup pagès actuals, els petits propietaris. Més enllà d’això es pot constatar com continua sent un moviment social fort per les seves accions i amb un pes específic important per la seva naturalesa.

Per acabar m’agradaria interseccionar dos elements. Per una banda les necessitats actuals que ha exposat la pagesia com combatre la gran disminució de la renda agrària catalana, la manca del suport públic davant l’avenç de nous mercats i grans propietaris, etc.  I per altra la formulació d’aquestes al voltant del model de país.  Quina serà la relació que s’establirà  amb els actors polítics en el marc del procés independentista? Quin paper pot jugar la pagesia en aquest? És evident que ens hem de preguntar si els pagesos tindran prou força per revertir aquesta situació i quina resposta hi donarà l’Estat solament, per exemple. Però tenint en compte precedents com l’aliança entre ERC i la Unió de rabassaires durant l’època de la Generalitat republicana, en un context com l’actual és molt interessant veure com pot versar els seus interessos, sobretot tenint en compte que ha mantingut aquesta caràcter nacional català.

Cal fer una major introspecció del paradigma de la pagesia i de la possible projecció. La meva intenció era simplement posar de relleu la seva posició en el present des d’una perspectiva històrica, de cares a treballar en l’actualitat. Ara bé, tenint en compte les qüestions finals, les quals el futur ens anirà donant resposta, una cosa és més clara; qui oblidaria almenys en aquest tauler de joc, que és la societat, que la pagesia ha tingut (i té!) una gran força i arrelament com a moviment i classe social? Potser fa falta tenir-ho més present.

Finalització de la Marxa Pagesa a Barcelona liderada per Unió de Pagesos. Font: Unió de Pagesos

Read More