Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Ens hem citat a la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma amb el Dr. Jaume Medina. Un edifici que, com ens explicarà quan comencem l’entrevista, el mateix Medina va estrenar l’any 1973. Un cop ens trobem en el seu despatx decidim traslladar-nos a un espai més tranquil, ja que a final de curs els passadissos de qualsevol departament universitari són concorreguts per nombrosos estudiants que volen acabar d’afinar els resultats acadèmics. El lloc tranquil, el trobem al seminari que porta el nom de Manuel Balasch, un dels hel·lenistes catalans més importants del segle XX. L’espai és idoni per a parlar del nostre passat en relació amb el món clàssic, i de tot el que en sorgí.

Enguany et jubiles. Com era la universitat quan vas començar, com t’hi veies tu, i com ha anat evolucionant?

En primer lloc us puc parlar de mi mateix, com a part integrant de la universitat. La meva evolució com a professor ha estat l’habitual: des de professor ajudant en una etapa inicial fins a catedràtic ja en els últims anys, passant durant els anys del meu exercici per totes les categories intermèdies.

En l’àmbit de la investigació, cal entendre que es tracta d’un procés llarg, que no s’acaba. Et dediques a un tema i quan has acabat aquest, n’hi ha un altre. Per altra banda cal tenir present que quan jo vaig començar les ajudes per a la investigació eren més aviat escasses, i amb els anys això s’ha revertit, n’hi ha hagut de molt potents. Una altra cosa de l’evolució és que quan comences tens poques publicacions; però ara, amb els meus quaranta-set anys de professor, en tinc més de 350, entre llibres i articles, que són fruit d’un procés lent però constant.

Més enllà d’això, on jo he trobat una evolució gran ha estat amb els alumnes. Quan jo vaig començar, l’any 1972, encara era viu el dictador, Franco. La meva experiència com a estudiant, durant els cinc anys anteriors, va ser a la Universitat de Barcelona. A la universitat, hi havia una activitat política incessant. També et puc dir que varen ser uns anys acadèmicament poc aprofitats, ens van tancar les facultats diverses vegades, mai vam fer un curs sencer. Però així i tot, vam adquirir formació perquè la universitat va més enllà d’anar a classe, hi ha moltes coses que es troben al voltant de la formació purament acadèmica, però que no en formen part directament.

El 17 de gener de 1969 hi hagué diferents incidents al rectorat de la UB. A la fotografia es pot veure l’estat en què va quedar el despatx del rector Manuel Albaladejo. Font: Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona.

Doncs bé, durant la meva època d’estudiant la majoria estàvem molt motivats políticament, i això encara es va mantenir quan jo vaig començar a exercir com a professor, a les acaballes del franquisme, quan el dictador encara era viu. Durant uns quants anys l’activitat política a la universitat es va mantenir. Però en un moment donat, hi va haver molts professors que van passar a dedicar-se a la política, van entrar a formar part dels parlaments, els governs… i van marxar de la universitat. Paral·lelament a això, jo he observat una desmotivació dels estudiants, un procés lent i progressiu en el qual s’han anat tornant més dòcils, començant a anar a la universitat a fer el que realment els toca, que és estudiar. Però no podem ometre que la universitat és també un lloc per motivar-se políticament: l’activitat política no és aliena als estudis.

Els estudiants han esdevingut més aplicats, jo ho veig molt clar quan explico coses a classe. Em diuen: “Professor, una mica més a poc a poc que no ho podem agafar!”. I és clar, la universitat tampoc és prendre lletra per lletra totes les paraules que et diu el professor, el que s’ha de fer és entendre unes explicacions, un ha de saber fer una síntesi d’allò que rep.

I bé, per acabar amb la pregunta, cal fer un petit matís. Els estudiants de vegades davant de segons quins fets, també reaccionen. Jo no vull pas dir que ara ho visquin tot des de la indiferència. Cada any llegim a la premsa o veiem per televisió que hi ha hagut algunes reivindicacions significatives o alguns frecs entre grups polítics en aquesta mateixa universitat, però no és un fenomen tan intens, tan fort com el que havia sigut abans. Ara, arran del procés català, vaig llegir que uns estudiants reivindicaven la lluita que s’havia fet contra el franquisme i deien que ara estaven disposats a fer el mateix per la república. Però no és el mateix, no ha estat igual, la força que hi havia llavors no hi ha sigut aquest cop, la convicció, no sé quina és la paraula més exacta. No s’ha lluitat amb la mateixa contundència que s’havia lluitat contra el franquisme, si parlem dels estudiants.

Les teves recerques en l’àmbit acadèmic s’han centrat essencialment en la filologia i literatura clàssica. Centrem-nos en el primer aspecte. Sense tots els mecanismes mediàtics i coercitius que tenen a l’abast els estats moderns, com s’ho feren les elits romanes per emprendre un procés de substitució lingüística a pràcticament tota la ribera Mediterrània?

En primer lloc vull fer un matís. Em comentes que he centrat els meus estudis en la filologia i la literatura clàssica. I és veritat. Però també és cert que jo he fet recerca bàsicament dos camps: en el de la filologia llatina i, també, en el de la filologia catalana. I podríem dir que tinc un currículum per a cadascuna de les dues especialitats. He fet el doble de feina de la que m’han demanat. La de filologia clàssica me l’han retribuïda perquè jo sóc professor d’aquesta especialitat; en canvi per la catalana no he rebut cap mena de reconeixement acadèmic (encara que sí que m’han donat alguns premis literaris).

Però bé, entrant a la pregunta t’he de dir que els llatins eren en els seus orígens un poble molt reduït numèricament, que, des del Laci, on actualment hi ha Roma, es van anar escampant per tot Itàlia, a través de conquestes polítiques i també militars. Després, van arribar a conquerir els territoris de tot el voltant de la Mediterrània en un procés que va durar segles. Arran d’aquest procés la llengua que havia sigut pròpia d’aquests pocs habitants del Laci va passar a ser la llengua de tots els països que envoltaven el Mare Nostrum, i actualment és la llengua també de tota l’Amèrica Llatina, i de molts estats de l’Àfrica que tenen les seves pròpies llengües, però el francès com a llengua segona. I aquest és el resultat. Però, ¿com s’ho van fer?

En l’expansió romana tingueren un pes important les vies de comunicació. A la fotografia es pot veure un brancal de la Via Augusta que es conserva a Àger, a la Noguera. Font: Viquipèdia

Primer calia conquerir els territoris militarment, després establir un sistema polític, construint un sistema de comunicacions molt important. No tan sols hi havia conquesta, sinó que també es cohesionava el territori. Una cohesió que es va fer basant-se en la implantació de la llengua. Cal tenir present que la substitució de les llengües que hi havia abans pel llatí va ser lenta. Aquí on som es parlava ibèric, i no va ser diferent. Les substitucions sempre són lentes, i imperceptibles. Tu i jo podem estar sofrint un procés de canvi lingüístic i no ens n’adonem. Són processos llargs en els quals la vida d’una persona és un període de temps relativament curt.

A partir d’un moment determinat (segle segon dC) es produeix també un procés de substitució religiosa: la del paganisme pel cristianisme. Un altre procés que fou llarg i progressiu. I aquest canvi és important, perquè el cristianisme tenia com a pròpia la llengua llatina, ja que tota la litúrgia es practicava en llatí.

I en quin punt, aquest llatí que s’havia estès al voltant de tot el Mediterrani dóna pas a les llengües romàniques?

Fou la mateixa església, la que durant els segles vuitè i novè, es va adonar que la gent no els entenia. En aquest punt es decideix mantenir la missa en llatí, però adaptar els sermons a les llengües de cada territori, i és en aquest punt quan comencem a veure l’existència de les llengües romàniques, que marquen el final d’un procés llarg i complex.

El que he explicat fins ara es pot resumir en tres grans fases, una primera on hi havia les llengües autòctones a cada territori, una segona on el llatí s’expandí arreu del Mediterrani i una darrera en la qual sorgeixen les llengües romàniques.

Cal afegir que aquesta darrera fase no es va donar al nord d’Àfrica. Tot i que al nord d’Àfrica hi va haver grans escriptors llatins, no hi va haver l’evolució a llengües romàniques. I no podem atribuir aquest procés a la conquesta àrab. M’explico: ara farà un mes, vaig estar parlant amb un professor marroquí que ve sovint a la universitat. Jo li volia preguntar sobre la possibilitat de trobar textos de Ramon Llull escrits en àrab, perquè sabem que el gran mallorquí, a més d’escriure en llatí i en català, també escrigué en aquesta llengua, però no se n’ha conservat ni una sola línia. El cas és que el professor em va explicar que l’arabització del nord d’Àfrica és un fenomen molt recent. El fet que tothom al Magrib conegui l’àrab ve del segle passat, del XIX i del XX. Fins aquell moment els únics que feien servir l’àrab eren les autoritats militars, civils i religioses. La gent comuna parlava en la seva llengua, com podria ser l’amazic, que és una de les més importants. I aquestes llengües no venien del llatí, perquè no va arrelar en la gent del nord d’Àfrica.

A la península Ibèrica varen sorgir diverses llengües romàniques. Al mapa, hi apareixen els territoris on es parlaven aquestes sobre l’any 1000. Font: llengua.gencat.cat

Les llengües tendeixen inevitablement al canvi. És possible que la llengua llatina, fins i tot quan Roma es trobava en el seu millor moment, patís incipients variacions en diferents punts geogràfics que apuntessin cap a la seva futura disgregació?

Sí que ho és, de possible.

Quan s’estudia la història d’una llengua s’han de tenir en compte tres factors. El substrat, l’adstrat i el superestrat. Aquí a Catalunya el substrat, en el moment en què passa a expandir-se el llatí, seria l’ibèric. L’adstrat serien les llengües que estan en contacte amb la nova llengua. I després trobem el superestrat, que serien les llengües que un cop ja ha sorgit aquesta nova llengua entren en contacte amb ella.

També entra en joc un altre aspecte, el llatí s’implanta en cada regió en èpoques diferents. La llengua llatina també té la seva pròpia evolució: si arribava a un territori al segle II aC, era una parla i, si ho feia en temps posteriors, n’era una altra.

Una de les variants evolutives del llatí és el català. A partir del sorgiment de la nostra llengua romànica, quina fou la seva evolució?

Si parlem del cas català, hem de dir d’entrada, que aquest va sorgir en el territori que avui dia anomenem el Principat. El que antigament es coneixia com la Tarraconense. I ja des d’un inici ens trobem amb un fenomen curiós, que jo no l’he estudiat però sí que ho han fet altres investigadors: des del seu naixement es poden detectar diferències entre el català oriental i el català occidental. I això tindrà una repercussió important posterior en el moment de les conquestes de Jaume I.

El català es va expandir primer cap a València i cap a les Illes, i posteriorment cap a certes parts d’Itàlia, com Sardenya i Sicília, on avui dia encara el trobem a la localitat de l’Alguer. El català era present a gran part del sud d’Itàlia, tot i que no va tenir l’arrelament que ha tingut sempre en la península Ibèrica.

Imatge panoràmica de la ciutat de l’Alguer, a Sardenya.

A les Illes, malgrat que alguna part de la població musulmana i jueva que hi havia originalment s’hi va quedar, des de Jaume I es va donar una arribada important de colonitzadors catalans. Que hi portaren la seva llengua. La gent que anà a Mallorca venia de la part oriental, va importar a Mallorca el català salat, que avui dia encara es parla en molts indrets de la Costa Brava. Hem de tenir present que llavors el fenomen del salat estava molt més estès, arribava a l’interior de la Catalunya oriental.

De la part occidental van sortir les persones que anaren a repoblar el País Valencià. I d’aquí ve, per exemple, el fet de no utilitzar vocals neutres a València. Que sí que es fan servir a les Illes, i marquen la diferència més important entre les dues variants.

Alguns dels teus articles recents analitzen l’accelerada transformació del català en l’apartat lèxic, sintàctic i fonètic. Són normals aquests canvis i la manera com s’estan produint, o són simptomàtics d’un procés d’extinció?

Bé, això és una cosa que queda per veure i que ni tu ni jo sabrem. Si és que realment es produeix l’extinció. Però és cert que jo faig declaracions, en què afirmo que hem de vigilar molt. L’evolució que es produeix en el català actualment pot portar a la seva extinció. Però jo espero, i crec, que això no passarà.

El que sí que és un fet és que el català està vivint grans canvis. Un exemple clar, el trobem amb l’ús de les “elles”, que s’estan perdent. La influència castellana fa que molta gent pronunciï aquesta consonant com una “i”. No hem de confondre aquest fenomen amb un altre, la iodització històrica catalana, que pronuncia com una “i” les “elles” de paraules com “tall” (“tai”) o “dalla” (“daia”). Jo sóc originari d’una terra que ioditzava fortament, i en canvi ara això s’està perdent. No per influència del castellà sinó per l’acció de la llengua escrita i per la pressió de la llengua de la capital.

Tanmateix, enllaçant amb això últim, jo sostinc que en l’actualitat la llengua de la capital no existeix: potser abans de la Guerra Civil sí que podíem distingir un parlar de Barcelona clarament definit, però avui dia no. La immensa varietat de gent que hi ha fa que s’hi parli més d’un centenar de llengües, no tan sols dues. A això cal afegir-hi que hi ha una llengua, el castellà, que va ser imposada durant tot el franquisme amb tota la força de la llei contra la llengua catalana. I això marca.

Durant la primera dècada dels 2000 tingué una repercussió important la campanya “Dóna corda al català” impulsada per la Generalitat de Catalunya. Font: llengua.gencat.cat

En els articles que publico a la premsa, el que jo dic és que ara estem en un moment en què, si les autoritats que tenen poder en el món de la llengua catalana volen realment fer alguna cosa, es podria revertir la situació.

Jo últimament he fet dos llibres, un que es diu “La lenta agonia del català o l’ús de la llengua en els mitjans de comunicació”, en el qual d’alguna manera denuncio el deteriorament de la llengua en la premsa, la ràdio i la televisió. Al costat d’això he fet un altre llibre, que es diu “El parlar d’una família vigatana” (la meva), en el qual demostro la riquesa que té encara avui dia el català. Doncs bé, jo poso de costat aquests dos llibres, que representen dues realitats, perquè les autoritats puguin triar per quina de les dues es volen decantar.

I en aquesta dicotomia, jo mantinc que els qui tenen poder podrien posicionar-s’hi, però no volen. No estan en contra de prendre mesures en defensa de la llengua, però tant els fa, i per tant no duen a terme accions fermes i decidides en cap línia.

Deixem de banda les qüestions lingüístiques i passem a tractar l’herència cultural clàssica. Els autors clàssics i les seves obres continuen exercint una forta influència en la cultura que es fa avui dia?

La resposta és: depèn, però sí. Ahir mateix vaig veure un anunci d’una pel·lícula, on, a sota d’uns noms germànics que eren el títol del film hi apareixia, en lletres petites “Eros i Psique”. Vol dir que aquesta pel·lícula deu tractar el tema que, com ja deus saber, és un mite grec. Amb el teatre passa el mateix, trobem referències al món clàssic tot sovint.

Si parlem de la literatura, veiem que els escriptors d’avui dia presenten molta varietat. Hi poden haver escriptors que considerin que la tradició clàssica és irrellevant. Però aquests autors hauran begut d’altres escriptors que sí que han volgut utilitzar referents culturals clàssics. D’influències indirectes en té tothom. Encara que en molts casos no sigui gaire visible, la tradició clàssica es manté ben viva avui dia.

Més enllà d’això, hi ha autors molt importants, com Carles Riba, que feien servir els temes clàssics constantment en la seva obra. Això, podríem justificar-ho recordant que Riba era professor de grec; però molts altres autors de la seva època també coneixien bé la tradició clàssica. Durant els temps del modernisme i del noucentisme conèixer els clàssics era una cosa que estava molt socialitzada. Però després de la guerra tot això va caure en un cert desprestigi. A tall d’exemple, hi havia un ministre, quan jo tenia uns vint-i-dos anys i feia el soldat a Mallorca, que afirmava: “menos latín y más deporte”, una frase que ens mostra l’ambient de l’època.

Carles Riba en el seu despatx. Font: Núvol.com

I pel que fa al pensament, existeixen línies de continuïtat entre els plantejaments filosòfics i teòrics, o se’ls tendeix a ignorar?

Vivim una època en la qual sembla que tot el que és clàssic, per dir-ho d’alguna manera, no té valor. De fet en general sovint són menystingudes les coses que formen part del passat. Però hem de tenir clar, com deia Carles Riba, que “totes les revolucions s’han fet mirant al passat”. És a dir, implantar una cosa sense que tingui cap arrel és deixar-la flotant en el buit perquè s’estavelli ella sola. Quan tenim una tradició, no se n’ha de prescindir, i no s’acostuma a poder fer.

Et posaré un exemple del que t’acabo de dir, jo no sóc un gran coneixedor de la història de Rússia, però sé que Rússia era un país on la religió ortodoxa tenia un gran arrelament, i, tot i que la Revolució hi va anar en contra, quan es va esfondrar la Unió Soviètica la religió va ressorgir amb tota la seva força. I no va sortir del no-res, sinó que havia perviscut entre la gent. I amb això et vull dir que no hi ha res que es munti sobre el buit.

Quins foren els principals reptes de la civilització romana? Com hi feren front?

Els romans van ser senyors de tot un Imperi, però jo no sé fins a quin punt tot això responia a uns plans preconcebuts: més aviat jo crec que van anar construint el seu imperi a força d’anar fent de mica en mica, sense grans plantejaments. Es van anar trobant que amb les actuacions que duien a terme va sorgir l’Imperi. Però no crec que aquest fos el punt de partida.

Però bé, si parlem de reptes, el primer de tots és el seu afiançament, com s’explica en l’Eneida de Virgili. Existia una rivalitat entre Roma i Cartago, situada allà on avui dia hi ha Tunísia, un país que està just enfront d’Itàlia. No és estrany que hi hagués disputes pel domini d’aquesta zona central de la Mediterrània, des d’on es podien expandir cap a l’est i cap a l’oest. Aquest enfrontament va ser un dels grans reptes de l’Imperi.

Després encara hi ha una altra cosa: Roma va dependre sempre culturalment de Grècia, que va ser un territori conquerit per Roma. Això ens ho explica Horaci: Roma va ser conquerida per Grècia en cultura, en pensament, en tot allò profund. El pensament romà és un pensament grec, la literatura també ho és. Per això no hi va haver una romanització de Grècia. Tanmateix, Roma va desenvolupar sempre la seva personalitat pròpia: tot i que sovint hi hagués importacions d’elements forasters, els romans els feien passar sempre pel seu sedàs, fins a donar-los una forma adequada als seus costums. Això té molta importància. Un dels reptes de Roma és crear un pensament propi, i una bona literatura, que no sorgeix del no-res.

En el camp de la religió fou diferent, hi hagué més barreja, els elements propis i tradicionals es mantingueren a Roma, tot i que també s’importaren formes religioses de fora.

Molt bé, doncs amb això ja acabarem. Moltes gràcies per concedir-nos l’entrevista!

Read More

Aquests dies s’està veient com, altra vegada, es torna a amenaçar amb acabar amb el model d’escola catalana on la immersió lingüística n’és un dels principals valors. S’afirma que acabar amb el català com a llengua vehicular i donar la opció de triar l’idioma en que es desenvolupen les matèries a l’aula ha de ser un dret per a les famílies castellanoparlants que volen que els seus fills i filles puguin rebre lliçons en la seva llengua materna. La història d’aquest model, però, ens mostra que el fet que a Catalunya existeixi una xarxa única escolar amb el català com a llengua vehicular fou un triomf assolit després d’anys de lluita de milers de famílies amb el castellà com a llengua materna que cercaven que els seus infants tinguessin les mateixes oportunitats que la resta. Cada vegada que el model d’immersió lingüístic a les escoles catalanes es posa en qüestió i s’amenaça amb liquidar-lo, també es fa el mateix amb un patrimoni col·lectiu, una de les millors eines per garantir la cohesió social, aconseguit gràcies a la feina i voluntat d’una societat que no estava disposada a permetre que l’escola fos un espai de segregació per motius de llengua o origen. La xarxa única escolar com a punt de trobada i no de separació, com a punt de convivència i amb el català com a llengua vehicular fou una conquesta col·lectiva que es començà a gestar des de baix i gràcies a moltes famílies d’origen en altres punts de l’Estat espanyol que no estaven disposades a permetre que els seus infants fossin ciutadans de segona per la llengua que parlaven a casa.

La situació del català en la societat i les aules dels anys setanta

La dictadura franquista fou un dels períodes més durs i llargs de prohibició i persecució de la llengua catalana en tota la seva història on s’aconseguí reduir la comunicació en català a l’àmbit privat i oral. Tot i aquesta repressió, a partir dels anys seixanta es va anar reprenent, sovint de forma clandestina, l’ensenyament de la llengua a partir de l’organització de diversos nuclis de resistència cultural i educativa. Gràcies a l’empenta d’entitats com Òmnium Cultural en l’àmbit de la promoció del català o la iniciativa de mares, pares i mestres juntament amb l’Escola de Mestres Rosa Sensat en la recuperació de la tradició pedagògica renovadora de la Segona República i l’ensenyament del català a les aules, es pogué promoure l’ensenyament del català i en català, que creà la base del canvi que s’experimentà un cop recuperada la democràcia. Tot i així, cal tenir en compte que, tot i la gran voluntat d’aquestes iniciatives, massa sovint resultaven escasses i molt localitzades en certs punts del territori i estaven restringides a aquelles famílies que poguessin costejar-ne la matrícula, cosa que condicionava la pervivència i difusió de la llengua catalana entre els infants a la realitat social i econòmica del seu entorn. Aquesta realitat feu que als barris i localitats on les condicions de vida eren més precàries -on, a més, la major part de la seva població era migrada d’altres punts de l’Estat espanyol i per tant castellanoparlant- hi hagués molta més dificultat d’accedir a cap mena d’aprenentatge d’aquesta llengua.

A mesura que s’albirava la mort del dictador, la recuperació de les institucions democràtiques i s’intuïa que el català passaria a ser llengua oficial es començà a entreveure el risc que es creés una situació de doble marginació d’aquestes famílies de classe treballadora i castellanoparlants. A la precària situació en què es trobaven moltes de les poblacions i barris dels cinturons industrials catalans on s’hi havien concentrat les famílies nouvingudes, amb una manca alarmant de serveis bàsics entre els quals moltes escoles de primària, s’hi sumaria la gairebé nul·la possibilitat d’ascens social i accés a molts llocs de treball en el cas més que probable que s’oficialitzés el català i que aquests fills de la classe treballadora migrada no l’haguessin pogut aprendre. Per tal d’evitar aquesta situació, sindicats, partits polítics d’esquerres, associacions de veïns i les pròpies famílies prengueren consciència de la necessitat d’aprendre aquesta llengua i aconseguir que la normalització de l’ús del català fos completa.

La lluita per dignificar els barris de l’àrea metropolitana de Barcelona, liderada per les associacions de veïns i sindicats, passà per la demanda de serveis bàsics com escoles. Font: cornellà.cat
La lluita per dignificar els barris de l’àrea metropolitana de Barcelona, liderada per les associacions de veïns i sindicats, passà per la demanda de serveis bàsics com escoles. Font: cornellà.cat

L’esforç per assegurar que els fills de les famílies castellanoparlants poguessin accedir a l’aprenentatge d’aquesta llengua es veié com el primer pas per a construir un nou país on no hi haguessin ciutadans de primera i de segona i on tots els infants poguessin gaudir de les mateixes oportunitats independentment de quin fos l’origen dels seus progenitors. Una de les primeres veus en favor de buscar una solució a aquest problema fou l’historiador i polític Josep Benet. En un acte d’homenatge a Pompeu Fabra el 24 de març de 1968 pronuncià un discurs on entre altres coses afirmava que «en aquest combat ens hi trobem tots els ciutadans d’aquest nostre país que volem viure en democràcia i llibertat. Tots, tant els catalans d’orígens com els altres catalans. Tots reclamant que l’ensenyament de l’idioma català sigui una realitat per a tothom, perquè a Catalunya ningú es pugui sentir discriminat per raó d’idioma. Perquè uns i altres, catalans de llinatge i nous catalans, formem un sol poble».

Catalunya, un sol poble” usat pel PSUC durant els anys de Transició, no fou només un lema sinó un projecte de construcció d’un país cohesionat. Font: Revista Nous Horitzons
Catalunya, un sol poble” usat pel PSUC durant els anys de Transició, no fou només un lema sinó un projecte de construcció d’un país cohesionat. Font: Revista Nous Horitzons

Aquest concepte, el de concebre –i també construir- Catalunya com un sol poble, fos quin fos l’origen dels seus ciutadans, fou la base sobre la qual es va articular el discurs polític del PSUC i gràcies al qual es convertí durant aquells anys en un dels grans referents de resistència política al règim franquista i un dels grans protagonistes dels primers anys de democràcia. Cal tenir en compte que la principal força d’aquest partit era la seva militància i que aquesta estava formada a parts iguals per gent amb arrels a Catalunya i d’altres amb orígens a la resta de l’Estat. Fou gràcies a l’esforç del PSUC de construir Catalunya com un sol poble i de cohesionar una societat d’orígens diversos, amb la voluntat comuna de derrocar el règim i construir una Catalunya en llibertat, que s’aconseguí que molts catalans amb arrels fora d’aquesta terra s’integressin com a part activa en la lluita antifranquista i també tinguessin la voluntat que els seus fills i filles fossin tan catalans com la resta d’infants i veiessin en l’aprenentatge del català el primer pas per a aconseguir-ho.

L’aprenentatge del català, prioritat de moltes famílies nouvingudes

Gràcies a la feina de les diverses organitzacions veïnals, sindicals i polítiques que tenien contacte directe amb les famílies dels barris treballadors amb majoria de població nouvinguda, les famílies amb el castellà com a llengua materna prengueren consciència de la necessitat d’aconseguir que els seus fills i filles aprenguessin català. Consideraven imprescindible que les noves generacions tinguessin la possibilitat de prosperar i d’integrar-se a la terra que els havia acollit.

Al 1968 Òmnium creà la Delegació d’Ensenyament de Català, els principis de la qual eren la de fomentar una escola catalana on els continguts s’aprenguessin en aquesta llengua independentment de quina fos la que es parlés a casa. Fou aquest organisme el que recollí en gran mesura la demanda de les famílies que s’organitzaren per a assolir que els seus infants aprenguessin català i envià mestres de català per a ensenyar-los-el, en un primer moment fora d’horari lectiu i en locals d’associacions de veïns o fins hi tot en cases particulars i posteriorment en escoles, a les que se’ls oferia classes gratuïtes de català sempre i quan es poguessin dur a terme dins l’horari escolar.

Un exemple del compliment d’aquesta de les famílies castellanoparlants fou el projecte que iniciaren Maria Lluïsa Coromines i Joaquim Arenas l’any 1972 a Santa Coloma de Gramenet, impulsant un pla experimental d’ensenyament en català al que s’hi pogueren incorporar 4.500 alumnes durant el temps que estigué vigent. Aquesta xifra, petita tenint en compte la gran quantitat d’infants d’aquella població, no pogué ser major no per falta de demanda, sinó que fou reduïda a causa de les limitacions logístiques i econòmiques amb què es trobaren i també dels entrebancs institucionals amb què toparen. Tot i aquests primers obstacles, les classes de català en aquestes poblacions de l’àrea metropolitana anaren augmentant gràcies a l’auto-organització de famílies, a la voluntat de mestres i a l’ajuda d’entitats i organitzacions que ajuntaren les seves forces per tal de fer créixer aquest tipus de projecte pensat per al bé de les noves generacions.

La mort del dictador va obrir nous horitzons per l’oficialitat i l’ensenyament del català i en català. S’encetaren uns anys en els quals es cercà un model mentre es mantenia la pressió popular. Al 1975 i després al 1978, s’aprovaren unes primeres lleis que permetien regular la incorporació de llengües com el català o el basc als programes educatius. Tanmateix en aquells anys tot seguia vinculat a la voluntarietat i en molts casos l’aprenentatge estava lligat a l’esforç que es duia a terme fora de les hores lectives.

La lluita per aconseguir que l’ensenyament del català fos present a les aules de manera regulada i notòria no fou tan sols una reivindicació dels entorns polítics sorgits en defensa de la cultura catalana sinó que ho fou sobretot dels espais on es parlava en castellà i el català era fins i tot una llengua desconeguda, uns espais on aquesta lluita esdevenia no tan sols una reivindicació cultural sinó que també prenia un marcat caire social. Fou sota aquesta darrera premissa que, a partir dels primers anys de la dècada de 1980, s’iniciaren les primeres experiències d’immersió lingüística a les aules de molts centres escolars de barris i localitats amb una gran majoria de famílies amb orígens fora de Catalunya. Aquest projecte, per tant, no fou una imposició de cap institució sinó que anà a remolc de la demanda social d’una població que volia una escola pública i en català per als seus infants.

La primera experiència en immersió lingüística a les aules

La primera experiència de bastir una escola pública on el català fos llengua vehicular es feu realitat a Santa Coloma de Gramenet. Un grup de pares i mares, tant castellanoparlants com catalanoparlants, es van organitzar l’any 1982 per a reivindicar que els seus fills i filles poguessin ser escolaritzats en català. Iniciaren una recollida de signatures per tal d’aconseguir que la immersió lingüística, que s’estava duent a terme en algunes escoles privades d’altres localitats, fos una realitat i de forma pública a Gramenet. Aquesta empenta es transformà en una realitat al curs 1983/84 quan s’aconseguí, gràcies als diversos anys de lluita, reunions entre entitats, institucions i  les famílies, que a les aules provisionals de l’escola Rosselló-Pòrcel s’iniciessin les classes en català com a llengua vehicular per primera vegada en una escola pública catalana. Tres mestres i 46 alumnes, la majoria dels quals castellanoparlants, foren els primers protagonistes d’un projecte que pretenia fomentar l’aprenentatge progressiu del català a tots els nivells gràcies a comptar amb aquesta llengua com a vehicular. Fou també gràcies a l’ajut de l’Ajuntament de Gramenet, governat pel PSUC, que els cedia el local provisional i es comprometia a construir o habilitar-ne un de definitiu per al següent curs. La iniciativa tirà endavant i s’estengué ràpidament.

Díptic editat per la Comissió per l'Escola Pública en Català de Santa Coloma de Gramenet al febrer de 1983. Font: elsaltodiario.com
Díptic editat per la Comissió per l’Escola Pública en Català de Santa Coloma de Gramenet al febrer de 1983. Font: elsaltodiario.com

Aquell mateix curs es començà a aplicar a dotze centres més d’aquella localitat. Fou d’acord amb la predisposició dels seus claustres de professores, les famílies, l’Ajuntament i el Casal del Mestre de Santa Coloma que s’aconseguí instaurar aquest mètode d’aprenentatge en una població on els seus alumnes eren majoritàriament castellanoparlants. Al següent curs, i en paral·lel a l’acció política i parlamentària que permetria bastir la futura norma d’immersió lingüística, l’experiència s’amplià a altres centres del Barcelonès, Baix Llobregat i Vallès Occidental, la majoria en contextos sociolingüístics on la majoria de la seva població tenia el castellà com a llengua materna.

 

La Llei de Normalització Lingüística arriba al Parlament

Agafant el relleu de l’empenta popular, el Parlament de Catalunya decidí crear la normativa que permetés que la immersió lingüística esdevingués la base del model educatiu català. L’Estatut de Catalunya de 1979 ja afirmava en el seu tercer article que “la llengua pròpia de Catalunya és el català” i expressava la seva oficialitat al territori català juntament amb el castellà, “llengua oficial en tot l’Estat espanyol”. A més, la Generalitat esdevenia la institució encarregada de crear les condicions d’igualtat entre ambdues llengües així com garantir-ne i respectar-ne el seu ús. Aquestes apreciacions estatutàries marcarien profundament els debats entorn de la política lingüística que s’havia d’adoptar.

El govern sorgit de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, l’any 1980, estigué encapçalat per CiU amb el recolzament d’UCD i ERC tot i que la important força del bloc de l’oposició, format per PSC i PSUC, marcà les negociacions de les lleis sorgides d’aquella legislatura. Els treballs i reunions per encetar l’elaboració de la normativa es van allargar gairebé tres anys arrel de les dues visions contraposades que existien al sí de l’arc parlamentari. Pel que fa a la matèria lingüística en l’ensenyament, la proposta sorgida de CiU amb el beneplàcit d’ERC i UCD-CC es basava en l’ús del català com a llengua pròpia en l’ensenyament escolar però permetent que, ja fos per voluntat de progenitors, tutors o a resultes de la situació sociolingüística del centre es pogués fer una excepció a aquesta norma.

Tot i incloure’s que l’Administració era l’encarregada de vetllar per a què no es produís una separació de l’alumnat per raons de llengua, aquesta formulació permetia que a la pràctica es pogués crear una doble xarxa escolar dividida per la llengua vehicular en què es desenvolupessin les classes, similar a aquella que s’acabà constituint al País Valencià i País Basc. El PSUC, en canvi, recollint els sentiments expressats a les mobilitzacions populars, es va mostrar molt bel·ligerant a renunciar a la creació d’una única xarxa escolar, posició que fou recolzada també pel PSC. Finalment el redactat en matèria d’ensenyament va assumir aquesta darrera posició i el 6 d’abril de 1983 s’aprovava amb 105 vots a favor, cap en contra i una abstenció d’un diputat d’UCD. Amb aquesta normativa quedava més que palesada una voluntat expressa d’arribar a consensos en relació a les finalitats i a les metodologies de la normativa. La feina de les Associacions de Veïns i dels sindicats en la voluntat de construir una societat catalana integrada van ajudar a pressionar per assolir aquests consensos basats en la construcció d’un eix vertebrador –el català- com a pont de cohesió social i de construcció de país, de construcció d’un sol poble.

La consolidació d’un model d’èxit

La construcció de Catalunya com un poble cohesionat i integrat, tesi que el pujolisme acabà fent-se seva, va tenir com a pilars fonamentals l’Administració pública, els mitjans de comunicació (creació de TV3 1983-1984) i l’escola. L’escola catalana poc a poc va anar agafant forma i múscul amb especial menció i dedicació per part dels claustres i el professorat que van aconseguir adaptar-se als entorns sociolingüístics existents a Catalunya per tal de fer del català una llengua de trobada, lliurement assumida, una opció de quotidianitat i una eina no-imperativa de vertebració i inclusió social. A més cal remarcar la ingent tasca que la comunitat educativa va fer per tal d’interioritzar i aprendre a ensenyar la llengua catalana i a emprar-la en l’àmbit educatiu, una feina que sense el suport dels sindicats tampoc hagués estat possible. Aquesta labor quotidiana juntament amb l’ampli consens polític van fer d’aquesta una fórmula d’èxit. Segons dades del Departament d’Ensenyament al curs 1992-1993 el català era ja la llengua vehicular d’un 72.9% dels centres d’educació infantil i primària.

En aquell mateix curs es van desplegar els decrets catalans de la LOGSE que garantien el coneixement i domini del català i el castellà al finalitzar l’ensenyament obligatori. Per tant, va ser durant els anys noranta quan la política lingüística catalana es va consolidar. Un model consolidat que, a més, s’ha reivindicat com un model d’èxit en el qual els alumnes catalans assoleixen nivells de llengua castellana superiors als de la mitjana espanyola, fins i tot superior a comunitats que només tenen el castellà com a llengua vehicular. De la mateixa manera, informes com el PISA demostren que alumnes catalanoparlants i castellanoparlants treuen els mateixos resultats demostrant, per tant, que la llengua vehicular emprada no interfereix en el seu aprenentatge. Igualment, s’ha reivindicat com un model solvent per garantir la cohesió social arrel de l’arribada d’alumnes nouvinguts provinents de fora de l’Estat espanyol a partir dels anys noranta i sobretot amb l’entrada al nou mil·leni.

El català com a llengua vehicular a les aules es consolidà a partir dels anys ’90. Font: La Vanguàrdia
El català com a llengua vehicular a les aules es consolidà a partir dels anys ’90. Font: La Vanguàrdia

Tot i els èxits del model i els consensos dins de l’arc polític català així com dins de la comunitat educativa, la immersió lingüística catalana ha estat subjecte de crítiques i atacs. El “Manifiesto de los 2.300” sorgit al 1981, el “Foro Babel” al 1996 i la fundació a partir d’aquests dos moviments del partit polític Ciutadans-Partit de la Ciutadania al 2005 van intentar, en diferents etapes i seguint diverses estratègies que anaven des de la via judicial fins a l’atac a través dels mitjans de comunicació, posar entrebancs o directament aturar la implantació i reeixida d’aquest model. L’any 1994 el Tribunal Constitucional va posar fi –en principi- a aquesta polèmica emetent una sentència favorable a la política d’immersió lingüística. En aquesta mateixa línia, l’any 1998 el Parlament de Catalunya va tornar a demostrar el consens que girava al voltant d’aquest model aprovant per àmplia majoria la nova “Llei de Política Lingüística”, una legislació impregnada del mateix sentir que la precedent. Els debats i polèmiques entorn de la redacció del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 van reobrir les crítiques al model lingüístic català. Els detractors d’aquest model tingueren en l’aprovació per part del govern del Partit Popular de la LOMCE que imposava a les comunitats autònomes que el castellà també hagués de ser llengua vehicular, un punt d’inflexió per continuar tensant la corda, obrint de nou l’escletxa de la possible segregació escolar per motius lingüístics que s’havia combatut durant els vuitanta. Amb els darrers moviments polítics i judicials encapçalats tant per PP com per Cs, s’albira la possibilitat de trencament de l’horitzó polític de cohesió i integrador del model català. El 155 i la manca d’un govern català els hi ha obert una nova oportunitat.

Read More