Seràs un dels professors convidats als cursets sobre la història del catalanisme que estem organitzant Ab Origine conjuntament amb Òmnium Cultural - Eixample. Com serà la sessió amb la qual inauguraràs els cursets?

M’heu demanat que en faci la introducció teòrica. Seran dues classes en què, segons el programa i la manera amb la qual entenc aquestes sessions, intentarem d’abordar què diuen i què proposen els diversos paradigmes teòrics d’estudi de les nacions i dels nacionalismes. Bé, què diuen i què proposen els autors de referència, que són persones de carn i ossos, s’entén. I, a partir d’aquí, les diferents maneres com s’han anat conceptualitzant els termes «nació» i «nacionalisme».

Abans de començar, però, vull agrair-vos que hàgiu pensat en mi. Per un tema d’il·lusió personal, però també per una qüestió de fons sobre el curs: em sembla extremadament encertat i adient, des d’un punt de vista historiogràfic, començar a treballar el catalanisme tenint clares, d’entrada, unes nocions teòriques bàsiques sobre un concepte tan difícil de definir com és el de «nació». D’altra banda, també m’agradaria donar-vos les gràcies: a la revista per haver-me ofert la possibilitat de fer aquesta entrevista i a en Jordi Vives, que va ser la persona que em va fer confiança i em va anar al darrere perquè escrivís els dos articles que vaig acabar publicant a la vostra revista. Entenc que tot forma part d’un mateix fil conductor: si ara estic fent les classes introductòries del curs d’Ab Origine i Òmnium és gràcies a tota aquesta feina prèvia.

Com definiries el catalanisme?

El catalanisme és una cultura política. És a dir, una cultura política que defensa que Catalunya té una personalitat diferenciada, una singularitat, una peculiaritat, i que, per tant, aquests trets característics s’han de traslladar en polítiques i competències concretes. En aquest sentit, situo el catalanisme en l’àmbit de la política, perquè el que persegueix són objectius polítics que s’han d’assolir mitjançat la tasca política. En el cas del primer catalanisme, d’administració de la mateixa regió. Aquesta definició “política” conté una derivada molt interessant: el que s’ha anomenat «catalanisme cultural», la Renaixença, no seria, per tant, «catalanisme». Segur que després hi tornarem.

També és cert que hi ha diversos corrents dins el catalanisme i que en l’actualitat, per exemple, hi ha nombrosos espais polítics que es reclamen hereus d’aquesta tradició. La definició, doncs, la circumscric només als inicis del catalanisme. En les darreres classes del curs, on es parlarà del període que abraça la Transició, el pujolisme i el nou auge independentista, ja no tinc tan clar que es pugui aplicar aquesta definició de la mateixa manera.

Apuntes que el catalanisme no ha estat una cultura política estàtica i que per tant el concepte de nació no és el mateix a mitjan segle XIX que en l’actualitat. Quines diferències o similituds hi ha en la concepció del catalanisme entre aquests dos períodes?

El catalanisme no és immòbil i, com dèiem, sempre ha tingut corrents interns: un catalanisme d’esquerres o de dretes, més o menys progressista o més o menys conservador, etcètera. De totes maneres, aquesta distinció pecaria, potser, de “presentista”. El que sí que tinc clar és que no podem entendre el catalanisme com una simple evolució de si mateix, com un simple procés mecànic que ens havia de portar inevitablement de la «nació cultural» de la Renaixença a la República Catalana passant, inevitablement, per la construcció d’una «nació política» durant el segle passat. Ara hi entrarem.

Abans comentàvem que era molt interessant fer dues classes introductòries per conèixer les diferents concepcions teòriques que existeixen per entendre i estudiar les nacions i els nacionalismes. Bé, doncs hauríem de fer el mateix amb el catalanisme, o els catalanismes, ja que també hi trobem diversos corrents historiogràfics, fins i tot contraposats. Precisament, un d’aquests paradigmes considera que el catalanisme neix, com insinuàvem abans, amb la Renaixença. Sobre aquest punt, i des de la meva manera de veure-ho, hi ha dues respostes possibles. Si la pregunta va encaminada a afirmar que la Renaixença és l’inici del catalanisme com a tal, la meva resposta és no. I si la pregunta pretén fer entendre la Renaixença com un caldo de cultiu, com el pas previ necessari, en el qual es desenvolupa el catalanisme polític... Doncs potser tampoc. O no del tot. M’explico.

A tot Europa, dècades abans, s’experimenten moviments regionals importants. Tenim els casos de la Gran Bretanya, on ja existien disputes entre les diverses burgesies industrials, o els d’Alemanya i França, on també trobem pugnes entre regions i experiències de “Renaixences” regionalistes. Sobre aquest últim cas, són especialment interessants els treballs de la professora Anne-Marie Thiesse. A Espanya, hi trobem fenòmens similars amb els regionalismes basc, gallec, català o, fins i tot, asturià. Si bé el cas que més conec és el valencià, gràcies als treballs de Manuel Martí i Ferran Archilés. Amb tot, l’únic que volia defensar és que més que buscar la peculiaritat de la Renaixença, el que hauríem de fer és inserir-la en un context global de moviments regionalistes a mitjan segle xix. La Renaixença no és la llavor que havia de fer créixer, per les lleis de la naturalesa, el catalanisme.

Per què a Catalunya es consolida una cultura política i no passa el mateix en altres territoris com ara el Migdia francès o a Gal·les? La resposta té a veure amb la tesi de Pierre Vilar segons la qual l’absència d’un Estat consolidat força a la burgesia catalana a trobar una alternativa d’articulació política.

Anem a pams. Com ja he dit, en temps de la Renaixença, els moviments regionalistes són mainstream. El moviment felibrenc occità, per exemple, intenta d’emular el que s’està fent a Catalunya: els Jocs Florals, un òrgan de comunicació, una editorial que publiqués i recuperés textos històrics i, òbviament, els intercanvis culturals de Frederic Mistral. Però parlem d’aquests homes de la Renaixença. Joan-Lluís Marfany, al seu darrer llibre Nacionalisme espanyol i catalanitat: Cap a una revisió de la Renaixença, demostra que aquests intel·lectuals parlen en castellà a casa i que els seus textos més formals també són escrits en espanyol. Una de les tesis de fons del llibre és la contradicció —si és que se’n pot dir així— d’aquests homes: com més espanyols se sentien, més catalans es consideraven. Per a ells, la catalanitat era part essencial i indestriable del nacionalisme espanyol. Era un tot, tal com bé suggereix el títol de la seva obra. És també el que el professor Josep Maria Fradera ha anomenat com un «doble patriotisme». Potser podria ser més encertat afegir-li l’adjectiu jeràrquic: un «doble patriotisme jeràrquic». Un pas més enllà ha anat Marfany dient que no, que només existia un patriotisme, que era l’espanyol, i que el que passava amb Catalunya era una simple qüestió d’«amor al país». Això és la Renaixença.

Pel que fa als inicis del catalanisme polític —tot i que ja hem comentat com d’absurda és aquesta apreciació—, hi trobem, almenys, una cronologia compartida. A La cultura del catalanisme [: El nacionalisme català en els seus inicis], Marfany hi posa data: 1886, any en què es crea el Centre Escolar Catalanista (CEC), espai en el qual trobem la flor i nata dels joves universitaris del moment: Jacint Verdaguer, Francesc Cambó, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch o Prat de la Riba. Albert Balcells, que poc o res té a veure amb les tesis de Marfany, també situa el naixement del catalanisme en dates similars, considerant que el punt de partida són les formulacions teòriques de Valentí Almirall. Serà també el 1886 quan es publicarà Lo catalanisme. Resumim: el 1880, se celebra el Primer Congrés Catalanista; el 1881, Amirall trenca amb els federalistes republicans de Pi i Maragall; el 1882, crea el Centre Català; el 1886, com ja hem dit, neix el CEC com a societat filial del Centre Català i es publica Lo catalanisme; i, finalment, aquests s’escindeixen per tal d’engendrar la Lliga de Catalunya un any més tard, el 1887.

Hem de situar, doncs, els inicis del catalanisme al final del segle xix. Hi veiem un consens “de dates”, però i de fons? Almirall no dubtarà, per exemple, a acusar de «separatistes» els joves del CEC. De fet, en el pròleg de l’edició castellana de Lo catalanisme, publicada el 1902, remarcarà que «volvemos á publicarlos [en referència a les seves obres i escrits polítics], y lo hemos puesto en la lengua más general de la nación que formamos parte, para que sean más los que nos comprendran y evitar así que jamás se pueda por nadie con aquellos confundírsenos». Està pensant en aquests joves “radicals” del CEC, a qui en el mateix pròleg titllarà de «catalanistas [...] de exageraciones patrioteras» i de «separatistes por odio y malquerencia». Tampoc no ens passa per alt el «Jamás hemos entonado ni entonaremos Los Segadors, ni usaremos el insulto ni el desprecio para los hijos de ninguna de las regiones de España». Parlem d’un Almirall que se sent excomunicat de tots els espais del regionalisme catalanista, cert, però aquestes declaracions ens obren la porta a preguntar-nos sobre les diferències de fons a l’hora d’explicar el naixement del catalanisme. Qui diria, avui dia, que Almirall no aixecaria el puny amb Els Segadors?

Què busca fer el catalanisme en un inici? Quina relació vol tenir amb Espanya? I més tenint compte que una part d’aquest moviment considerava que Catalunya era una branca d’un mateix tronc anomenat Espanya.

Les Bases de Manresa en són un exemple. Situem-nos l’any 1892, amb la Unió Catalanista. És un bon moment per veure quines són les reivindicacions principals per a una futura Constitució Regional Catalana. La voluntat no és altra que la de diferenciar clarament quines són les competències del poder regional i quines les del poder central. Es demana l’oficialitat única del català, que la recaptació d’impostos es pugui fer mitjançant l’administració catalana, que l’ordre públic estigui controlat pel poder regional, etcètera. També hi ha demandes concretes, sobretot en matèria d’infraestructures: els ferrocarrils o el servei de correus. A Barcelona n’hi ha d’altres, com, per exemple, l’enderrocament de les muralles per obrir i modernitzar la ciutat.

Pel que fa a les reivindicacions, però, n’hi ha una que crec que hauríem de tractar per separat: la disputa social, política i econòmica entre proteccionistes i lliurecanvistes. Però d’això en podem parlar més endavant, perquè hi ha qui considera que és un dels punts claus en la presa d’una consciència d’una personalitat diferenciada i que, en conseqüència, té un paper cabdal per als orígens del catalanisme polític...

És essencial la disputa entre el lliurecanvisme contra el proteccionisme a Catalunya?

Com deia, hi ha obres més generalistes que entenen que aquests «interessos econòmics diferenciats» van despertar un sentiment molt potent de «particularisme català»: una burgesia madrilenya lliurecanvista i centralista contra una burgesia catalana proteccionista i treballadora. Jo no ho tinc tan clar, crec que ho hem d’analitzar més a fons. En posaré dos exemples.

Recordo una conferència organitzada per l’ANC, l’Ateneu Barcelonès, el Cercle Català de Negocis, la Comissió de la Dignitat i la revista Sàpiens —quina combinació... S’hi reivindicava un suposat primer discurs independentista. Era un text de, precisament, l’any 1886! Es va fer per protestar contra el Tractat de lliure canvi entre Espanya i la Gran Bretanya, i el signava el farmacèutic Narcís Roca i Ferreras. Diuen que va causar tant d’estupor que fins i tot La Vanguardia se’n va fer ressò. Aquí se’ns presenta la defensa del proteccionisme com una lluita vinculada a l’independentisme. O un protoindependentisme.

En canvi, jo m’he trobat el contrari. L’any 1881, en un diari de Madrid, hi apareix una notícia sobre la constitució d’un cercle proteccionista a la capital: «Este será de recreo en apariencia, pero en realidad servirá para agrupar en él los intereses productores de toda la Península y velar cerca de los Gobiernos por el fomento y desarrollo de la produccion nacional. Desean los iniciadores de este pensamiento armonizar los intereses de unas provincias y comarcas con los de otras, concentrar esfuerzos parciales, dar unidad á las gestiones para que la accion resulte mas eficaz, manteniendo en constante relacion á los centros productores. En una palabra: los proteccionistas á que nos referimos, en su mayoría catalanes, desean quitar á la causa de la proteccion el sabor catalanista que en la actualidad tiene». Més clar, l’aigua. A més, reafirmen que el poder de l’Estat resideix a Madrid, la capital. Un altre debat seria si hi resideix, o no, el poder econòmic, que opino que no. És en aquest context que s’encunyarà el terme «centralista». No serà, doncs, un concepte d’arrel “nacional”, sinó “econòmica”. També és interessant de comentar, ja que parlem de la significació dels conceptes emprats a l’època, que, en un primer moment, el terme «catalanisme» té connotacions pejoratives. Serveix d’acusació. De fet, hi ha autors com Albert Balcells que defensen que la catalanofòbia és anterior al catalanisme. En aquest cas, ho comparteixo. Potser dit amb unes altres paraules: la por al catalanisme és anterior al catalanisme.

El catalanisme esdevindrà com a tal molt a pesar dels plantejaments que tenien els catalanistes fundadors?

A veure... Aquí hi torna a haver un problema de determinisme. O de mecanicisme. El catalanisme ha “esdevingut”, però hagués pogut no fer-ho. Reprenem la llista de regionalismes que fèiem fa una estona i mirem si tots han seguit el mateix camí. No, perquè no és una qüestió de ritmes; és una qüestió de processos històrics. Una regió no és una nació avant la lettre. Massa sovint confonem aquests dos conceptes...

Abans, quan apuntava que Albert Balcells poc o res té a veure amb les tesis de Marfany, pensava en el fet que defensa que la Renaixença sí que va ser el caldo de cultiu, el pas previ necessari, en el qual es desenvolupa el nacionalisme català. És més, acaba dient que «les nacions polítiques han estat abans nacions culturals». Aquesta sentència, des del meu punt de vista, és problemàtica. Tornem a la teoria: què són les nacions? Jo no ho sé, però per a Benedict Anderson, i el cito a ell perquè em sembla que ha elaborat la definició més reeixida fins al dia d’avui, són comunitats polítiques imaginades com a inherentment sobiranes i limitades. Dues coses a comentar. Primer, són comunitats que s’imaginen, i recalco imaginen, com a sobiranes. Una altra cosa és si a la pràctica ho són o no (nota a peu de pàgina: pensem-hi per al cas català...). Segon, són comunitats polítiques. És a dir, que les «nacions culturals» no serien «nacions». Què serien, doncs? Regions. I, per tant, totes les «nacions polítiques» serien «nacions». Fa pocs dies, el ministre [d’Exteriors Josep] Borrell ens ho il·lustrava a la perfecció. Quan l’entrevistador de la BBC li preguntava si Catalunya és una regió o una nació, ell responia ràpidament que una nació. Després, però, va haver de matisar que és «una nació sociològica, una nació cultural que té un sentiment d’identitat col·lectiva, però que no és una nació política, que és la base d’un estat». És a dir, que Catalunya és només un sentiment, però que, en cap cas, pot ser font de dret. Clarament ell pensava, ja d’entrada, que Catalunya era “només” una regió d’Espanya més. Us sona això, oi? Tornem a formular, ara, Balcells: les nacions han estat abans regions. Protonacions?, nacions avant la lettre? Ui...

Si tornem als homes de la Renaixença, i també ho trobem als «quadres del primer catalanisme polític» —ja em perdonareu la manca absoluta de perspectiva de gènere—; ells entenen que la nació és Espanya. No hi ha cap mena de contradicció. El patriotisme espanyol és racional, Espanya és el progrés i el futur. En canvi, l’«amor al país» que abans comentàvem és sentimental, irracional, passat. És alguna cosa que ja no tornarà: un record. Segons Joan Lluís-Marfany, però, un és de naturalesa subordinada a l’altre. Aquesta era la dicotomia d’aquests homes.

Per tancar l’entrevista et farem una pregunta en clau periodística, espero que ens perdonis. Si Valentí Almirall agafes una màquina del temps i viatgés al present, que n’opinaria sobre la manera que tenim avui dia de viure la catalanitat?

Aquí, crec, que hi ha alguns assumptes previs a tractar. En primer lloc, el que en termes gramscians seria el «sentit comú», o la gramàtica d’època. La manera d’entendre les societats canvia radicalment amb els processos de democratització nascuts arran de la Gran Guerra. És el naixement del segle xx. Gran part de la historiografia espanyola, però, tradicionalment ha entès que és la desfeta de 1898 la que marca el naixement del nou segle, que és el canvi radical. Jordi Casassas en la seva última obra, La voluntat i la quimera, apunta, en contraposició, que hem de començar a assolir “paràmetres” historiogràfics europeus i situar la Primera Guerra Mundial com el veritable punt d’inflexió. De fet, el noucentisme no deixa de ser això. En tot cas, només volia aclarir que les identitats vuitcentistes i les actuals no tenen res a veure. A mi mateix em costa d’entendre els personatges que treballo...

I, en segon lloc, hi ha hagut canvis de fons pel que fa a la composició social mateixa que impedeixen de donar una resposta clara a la pregunta. Els processos migratoris, tant externs com interns, han portat a la necessitat d’incorporar aquests nous agents a la concepció d’identitat. No podem definir una identitat sense tots els actors que la viuen. I això ens porta a una altra qüestió, la catalanitat avui en dia té més a veure amb el concepte de «ciutadania», que abans no existia tal com l’entenem ara, que no pas amb el de sentiment de pertinència identitària. I d’aquí neixen algunes de les definicions actuals: «és català qui viu i treballa a Catalunya», «català és qui se senti català» o «¿qué pone en tu DNI?».

Tot aquest rotllo, per acabar dient que la diferència principal és que, en l’actualitat, hi ha la convicció, per part d’una gran part de la gent qui viu a Catalunya, que aquesta comunitat és subjecte polític i que, per tant, ha de tenir certes atribucions vinculades a la sobirania. I, per descomptat, que aquesta es pot exercir de totes les maneres possibles: de manera federal, unilateral, bilateral, etcètera. Aquest és el canvi principal: entendre que el territori on vius és una nació. Hi ha un exemple, fruit de la meva recerca, al qual sempre recorro per explicar això: el cas del farmacèutic puigcerdanès Josep Maria Martí i Terrada. Va ser delegat de la Unió Catalanista per la Cerdanya a les assemblees dels anys 1892, 1893, 1894, 1895 i 1901. És a dir, que va participar, per exemple, a les Bases de Manresa. Tornant als conceptes gramscians, el podríem considerar un intel·lectual orgànic del catalanisme de l’època. Doncs bé, aquest mateix senyor escriu en un article que l’actual Pare de la Pàtria Otger Cataló és «el héroe legendario de la reconquista de la patria, de cuyo nombre se supone derivar el que actualmente lleva la region de España que habitamos». I continua: «se avivó el primer gérmen de la nacionalidad catalana, de aquella nacionalidad que sacudiendo bien pronto el yugo de los reyes Francos, habia de volver á ser, como ya lo era en su espíritu, española, como todas las demás de la Península, y por su carácter y sus virtudes, nacion fuerte, ejemplar, libre é independiente». D’aquests exemples, en trobaríem a bastament. La nació, com queda clar, és Espanya. I, d’aquí, se’n deriven uns mites fundacionals i uns relats historicistes concrets. És aquest corpus mental el que ha canviat.

Per acabar, i si se’m permet la ironia, crec que Valentí Almirall entendria molt més les posicions unionistes, constitucionalistes o nacionalistes espanyoles —no sé com s’han d’anomenar— que les independentistes. Tota l’entrevista ha girat al volant de com els catalans, si és que existeixen com a bloc únic de pensament, veuen i entenen Espanya. I si canviem el focus d’atenció? L’altre dia vaig veure per Twitter que Sàpiens publicava una cita del president del Consell de Ministres Francisco Silvela de l’any 1900 que deia el següent: «Yo creo que hay un gran número de enfermedades, y singularmente las enfermedades nerviosas, para las cuales es perfectamente perjudicial todo lo que sea excitación, y aun la conversación sobre ellas; y no le doy al catalanismo más alcance ni más carácter que el de una verdadera enfermedad nerviosa». I vaig tornar a pensar en el nostre espàrring Borrell, quan deia que calia desinfectar un país malalt. Enteneu que faig aquesta relació molt pel boc gros. Amb tot, però, de ben segur que Almirall no seria actualment a la presó...

_DSC6014

«La Renaixença no és l’inici del catalanisme» – Entrevista a l’Arnau Mayans

Seràs un dels professors convidats als cursets sobre la història del catalanisme que estem organitzant Ab Origine conjuntament amb Òmnium Cultural – Eixample. Com serà la sessió amb la qual inauguraràs els cursets? M’heu demanat que en faci la introducció teòrica. Seran dues classes en què, segons el programa i la manera amb la qual […]

Pillage d’un village, 1640. Sébastian Vrancx. Il·lustra a la perfecció els abusos comesos per les tropes de soldats en el seu pas pel territori.

Revoltes i aixecaments populars a la Catalunya del segle XVII

Les revoltes són un camp d’estudi prolífic per a la investigació dels i les historiadores modernistes. Al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII s’esdevenen per tota Europa nombrosíssims esclats que van sacsejar l’ordre social i van qüestionar bona part de les polítiques que els grans magistrats reials van decidir-se a impulsar, en una època […]

portada (3)

“Comtes” Capítol 4: Derrota i llibertat

← “Comtes” Capítol 3: Triomf i tragèdia Un cop visualitzat el quart i últim capítol de la sèrie podem dir que ens trobem davant d’una bona obra cinematogràfica de caràcter històrico-divulgatiu. Cal tenir en compte que, tot i ser una producció de petit format, ha estat realitzada amb l’assessorament de grans noms de la historiografia catalana com […]

portada

El moviment veïnal al final de la Dictadura i la Transició

Fa un temps aquesta revista ja va entrevistar a Marc Andreu i Acebal, autor d’una tesis doctoral i un llibre sobre els moviments veïnals de la ciutat de Barcelona entre els anys 1968 i 1986 on es defensava una visió segons la qual els moviments veïnals i socials, i en aquest cas concret a Barcelona, […]

Francesc Macià declara la República Catalana

De la monarquia a la República

La història de Catalunya i d’Espanya sembla que sigui cíclica en molts aspectes, però especialment ho és en la relació i encaix de Catalunya dins l’estat espanyol. Aquesta relació pren forma de conflicte, molts cops resolt en forma de pactes, però molts altres en forma d’imposició de la força per part de l’estat o la […]

Imatge de la plaça Sant Jaume en el moment en què Lluís Companys va proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. Font: pinterest.

Els fets d’octubre de 1934: revolució catalanista i mobilització social

El 6 d’octubre de 1934, poc després de les vuit de la tarda, el president Lluís Companys proclamava des del balcó del Palau de la Generalitat “l’Estat Català de la República Federal espanyola”. L’acció de Companys fou en aquell mateix moment i amb posterioritat caracteritzada de la manera més diversa: un greu error polític, una […]

1310569916778

La confrontació Estat-Generalitat entre 1937-1939

El llarg de l’època contemporània podem rastrejar diferents moments de tensions i confrontació entre els projectes d’autonomia defensats transversalment des de Catalunya i les autoritats de l’Estat. Això no vol dir que també no es registressin sacsejades revolucionàries en el si de la mateixa societat catalana, per la qual cosa la mateixa classe dirigent no […]

Quadre "Compromís de Casp" de Dióscoro Puebla, 1867

Els Estats de la Corona d’Aragó entre el Casal de Barcelona i els Trastàmara. L’interregne i Comprmís de Casp (1410-1412)

1. Introducció La historiografia ha estat unànime a considerar el segle XIII i bona part del XIV com el període de plenitud de la Catalunya medieval, i com a tal font d’inspiració literària i reivindicació política pels autors romàntics del segle XIX. En aquesta etapa va tenir lloc una important expansió territorial (conquesta i constitució […]

Josep Maria Fradera, catedràtic de la UPF a casa seva.

“Espanya no existia el 1714”. Una entrevista a Josep Maria Fradera

Afirma que serà la seva entrevista “pòstuma”, que serà l’última vegada que parli “d’aquest país”. El motiu? Que en una època històrica com la nostra, èpica, accelerada, però també improvisada i a vegades hiperventilada, irònicament, la gent no vol “historiadors”, sinó “profetes”. Quan el vàrem entrevistar, el vàrem notar desil·lusionat i trist amb el moment […]

Desfilada Escamots, Josep Carreras

Va ser possible una Catalunya feixista?

Diplomàcia i premsa, dos factors imprescindibles en situacions de conflicte. Especialment, si es tracta d’un conflicte amb doble naturalesa: una militar i l’altra política. Aquest fet va ser el responsable de convertir la Guerra Civil Espanyola en un punt d’interès en l’àmbit internacional. I és que, en gran part, moltes de les decisions transcendentals que […]

El Comitè Local de Milícies Antifeixistes de la Seu d’urgell. Autor desconegut. Fons fotogràfic de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell. ACAU.

Els refugiats de la Guerra Civil (1936-39) a la Seu d’Urgell

La Guerra Civil Espanyola (1936 – 1939) esclatà el 17 de juliol de 1936 i és la culminació d’unes tensions socials i polítiques insostenibles a tota la II República, clarament identificables després del triomf a les eleccions de novembre de la CEDA de Gil Robles i el Partit Republicà Radical de Lerroux i els posteriors […]

IMG_1762

“L’Alcorà és feminista” Entrevista a Dolors Bramon

Arribem a l’edifici antic (bé, no tant, del segle XIX) de la Universitat de Barcelona on hem quedat, al seu despatx, amb la Dolors Bramon. La seva fama la precedeix. La Rosa Lluch, la seva filla i antiga professora nostra, ja ens va parlar de la seva mare com a una eminència respecte al món […]

Jordi Cassasas Ymbert amb el seu nou llibre La voluntat i la quimera durant l'entrevista al Seminari d'Història Contemporània de la UB.

Catalanisme, intel·lectuals i història cultural. Entrevista a Jordi Casassas

Qui sap el que és un intel·lectual? El segle XX en va anar ple, d’ells: Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Émile Zola (aquest darrer, del segle XIX), Thomas Mann, Ortega y Gasset, Elias Canetti, Joan Fuster… La seva importància i el debat intel·lectual que propiciaven és potser una mica més difícil d’entendre avui en una […]

En la fotografia veiem un grup de miners en acabar el seu torn. Extreta del Relleu fotografic de les Mines del Berguedà

Mineria del carbó al Berguedà: un exemple de deslocalització econòmica (II)

Reprenem el fil des de 1893, moment en el que el grup d’empresaris D.G.E. d’Olano va adquirir la propietat de «Ferrocarril y minas de Berga» que recordem sorgí de la fusió de la junta d’accionistes que gestionava la inversió en la construcció del ferrocarril que havia de connectar Manresa i Berga, amb la que gestionava […]

, , , , Pere Noguera i Trafí
foto-portada

Els orígens catalans del Partit Popular (III)

← Els orígens catalans del Partit Popular (II) Fi del reformisme Un cop iniciat el curs polític del 1976-77, es va fer evident que Fraga havia abandonat la idea de capitanejar una aposta política centrista i reformista i, per contra, el polític gallec estava molt més decidit a posar en marxa una aposta política que […]

vaporvell1920

Les arrels del sindicalisme: inicis d’una llarga lluita

Abans que el sindicalisme es convertís en un actor històric principal a la vida social i política catalana a partir de les últimes dècades del segle XIX, el procés que va conduir a la formació del sindicalisme va ser un fenomen històric totalment decisiu per entendre la història de la Catalunya contemporània. La implantació exitosa […]

Mas datos 
 
Personajes: -FRAGA IRIBARNE-MANUEL--POLITICOS--ESPAÑA- 
Tema ppal.:  
Espectáculos:  
Fecha imagen: 1977/10/25 
D.onomásticos: SUAREZ GONZALEZ-ADOLFO 
D.geográficos:  
D.temáticos:  
Fuente: ABC 
Autor: SIN IDENTIFICAR 
Pie de foto:  
 Descripcion: EL SECRETARIO GENERAL DE ALIANZA POPULAR, MANUEL FRAGA IRIBARNE, SALUDA AL PRESIDENTE DEL GOBIERNO, ADOLFO SUÁREZ, DESPUÉS DE LA FIRMA DEL DOCUMENTO ECONÓMICO EN EL PALACIO DE LA MONCLOA 
 
 
 Exportar a  ELCORREODVASCOABCTESARCENTRAL con ninguna.hdr cabecera  
     
 
 
 
Id: 16219859 Edición : SEVILLA 
Fecha de publicacion: 2012/01/16 Página: 27 
Publicación : ABC_2010 Sección : PRIMERPLANO 
 
 Vista: Aumentar mediaMas datos

Els orígens catalans del Partit Popular (II)

← Els orígens catalans del Partit Popular (I) → Els orígens catalans del Partit Popular (III) Seguim amb l’article sobre els orígens catalans del Partit Popular, com explicàvem en la primera part de l’article, ara explicarem com encararen els fraguistes l’aparició de les associacions polítiques dins el marc del franquisme, el naixement de Reforma Democràtica […]

, , , , , Jordi Aragonès i Martínez
esteban-gesa-portaveu-municipal-popular-el-pp-esta-on-esta-gracies-a-manuel-fraga

Els orígens catalans del Partit Popular (I)

→ Els orígens catalans del Partit Popular (II) El Partit Popular, com molts de vosaltres ja sabeu, ha esdevingut el potent referent del centredreta i de la dreta espanyola des de la Transició. Aquest partit és la versió ampliada i perfeccionada d’Aliança Popular, una federació de forces polítiques que va néixer de la unió de […]

p1030373

“Catalunya es va avançar en molts aspectes massa aviat”: Entrevista a Josep Fontana

Com s’arriba a fer una història general de Catalunya essent vostè especialista en història de Catalunya i Espanya del segle XIX? D’especialista no me n’he considerat mai. Vaig agafar el gust per la història i sempre he procurat llegir tot el que he pogut; de fet, el meu treball de tesina era sobre Catalunya al […]

, Marc Geli Taberner
Sense títol23

Formes d’organització de la societat ibèrica a partir de la interacció amb el món colonial durant el Primer Ferro

  El concepte de colonització no és un terme clar ni defineix ben bé el que suposa per qualsevol dels dos agents protagonistes; tenim moltíssimes varietats de colonització, la majoria d’elles definides a través dels moviments colonials i imperialistes de la segona meitat del segle XIX. Però com era la colonització que varen realitzar grecs […]