L’Edat Mitjana és un període estigmatitzat. Massa sovint se l’ha considerat com una època fosca, caracteritzada per la fam, la religiositat extrema i la violència. Una visió força allunyada de la realitat.

El cert és que es tracta d’una etapa de la Història molt extensa —engloba aproximadament un miler d’anys—. Per fer-nos una idea: de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (476) al viatge de Colom a Amèrica (1492) disten més anys que de la creació de la Corona d’Aragó (1162) a la publicació d’aquest article (2018). És evident, doncs, que es tracta d’una època plena de canvis i, per consegüent, plena de matisos també. Evidentment, no tots són negatius.

[caption id="attachment_6485" align="alignright" width="220"]El matrimoni Arnolfini, Jan van Eyck, 1434. El matrimoni Arnolfini, Jan van Eyck, 1434.[/caption]

Un dels processos més destacats d’aquesta època és el renaixement del comerç. Amb la caiguda de l’Imperi Romà desapareix la cobertura política i, com a conseqüència, la seguretat que havia permès el desenvolupament comercial. Amb això, s’inicia un període d’estancament econòmic i de desorganització territorial que no es reverteix fins al segle IX, moment en el qual els mercats urbans tornen a agafar força. No serà fins dos segles més tard (XI), però, que els intercanvis comercials augmentaran considerablement, gràcies, en part, a que les primeres fires aconseguiran dinamitzar un comerç que, fins aleshores, tenia lloc a una escala eminentment local.  

Aquest desenvolupament té com a protagonista un col·lectiu humà essencialment urbà i cada cop més especialitzat en l’activitat comercial, els mercaders. Al Principat, els seus esforços, juntament amb les polítiques expansionistes de la Corona, aconseguiren, durant el segle XII, posar les bases de la gran expansió del món urbà —especialment de Barcelona— i, per tant, de l’imperi comercial del segle següent.

Però, què entenem per mercaders a l’Edat Mitjana?

Quan parlem de mercaders no hem d’entendre solament un col·lectiu d’individus que es dediquen al comerç. L’estament mercantil no és en cap cas homogeni. Dins la designació del terme “mercader” s’aplega tot un conjunt de professionals que van des del petit botiguer fins als socis de les grans empreses comercials, passant per mercaders-itinerants, patrons de vaixell o prestadors.

Dins l’estament mercantil existeixen, per tant, grans diferències quant al nivell adquisitiu i una gran diversitat d’ocupacions. Si bé alguns comerciants mostren un grau de riquesa aclaparador (especialment en els darrers segles de l’Edat Mitjana), també n’hi ha d’altres, encara que pocs, que pateixen les penalitats de la pobresa i que, en els casos més extrems, acaben demanant almoina. Això és així perquè l’ofici del mercader implicava una dependència total dels resultats dels seus negocis. Sovint, l’únic suport de la majoria de comerciants era la seva pròpia família.

La família del mercader

La família dels tractants barcelonins era nuclear, és a dir, es componia pel matrimoni i els fills. En algunes ocasions, però, els avis i/o altres familiars més llunyans, com oncles i cosins, podien viure a la mateixa casa i formar part del cercle més íntim de la família. Alguns, els més adinerats, es podien permetre el luxe de mantenir esclaus, els quals vivien al mateix domicili, esdevenint, en certa mesura, una extensió de la família.

El mercader era el cap de casa, el centre de les relacions familiars i la font d’ingressos principal, mentre que la dona es dedicava a funcions complementàries, a l’administració de la llar i a l’educació dels fills. En el cas de les famílies de menestrals i de petits botiguers, la dona podia realitzar tasques a l’obrador, sent part del negoci familiar. També les mullers dels mercaders col·laboraven en la gestió i el desenvolupament de les activitats comercials, sobretot a mesura que proliferà l’activitat comercial. A finals de l’Edat Mitjana, ja eren capaces de dur la comptabilitat de la casa, per la qual cosa es podria suposar que ajudarien el marit en la comptabilitat comercial. En les freqüents absències d’aquest, seria la dona la que el substituiria en les tasques ordinàries del negoci. S’ha considerat que durant el segle XVI, la dona ja estaria plenament integrada en les tasques comptables de l’empresa.

[caption id="attachment_6483" align="aligncenter" width="412"]El prestamista i la seva dona, Quentin Mastys, 1514. El prestamista i la seva dona, Quentin Mastys, 1514.[/caption]

Ara bé, cal tenir present que el veritable senyor i administrador dels béns familiars era l’home. Aquest només posava en mans de la seva esposa la quantitat que considerava imprescindible per a les despeses quotidianes i el manteniment de la llar. Una tasca gens menyspreable tenint en compte la seva funció.

La casa era l’àmbit on es desenvolupaven tant la vida familiar com els negocis del mercader. Era un edifici on confluïen dos mons: un d’àmbit privat i un altre d’àmbit públic. D’aquesta manera, podríem dir que la casa del comerciant era un espai d’intimitat, de seguretat, de vivències i d’aprenentatge, un espai de vida, i també de mort. Però, alhora, era un indret reservat a la reflexió, a l’estudi i a la planificació, un lloc per a l’estratègia, les reunions socials, la negociació i la persuasió, els tractes i l’emmagatzematge. La casa del mercader era molt més que un edifici i la seva evolució és imprescindible per entendre el desenvolupament del comerç medieval.

La casa i la seva evolució      

Al llarg de l’Edat Mitjana, l’habitatge urbà va patir transformacions. Les cases alt medievals eren petites i sense divisions interiors, o molt poques. Es dormia en un racó i es cuinava en un altre i tota ella era un lloc de treball. Progressivament es va tendir cap a la complexitat estructural i es van anar creant espais específics diferenciats segons les activitats que s’hi desenvolupen.

Segle XIII

Durant el segle XIII les dimensions de les cases seguien sent reduïdes, tant dins com fora muralles. S’erigien formant carrers estrets amb poca llum natural a causa de la presència de porxos, volades, taules i inclús escales exteriors. En aquest període, però, van començar a aparèixer edificis notables amb torres situats als suburbis, especialment entorn de Santa Maria del Mar.

Les parets solien ser de tàpia i amb poques obertures, a excepció de les cases més lluïdes, que podien tenir la part baixa de la paret i les torres de pedra. Aquestes acabaven en un teulat a dos vessants que deixava un espai entre el sostre i el primer pis (golfes) per a emmagatzemar coses poc utilitzades.

A la planta baixa solia haver-hi un vestíbul que donava pas a l’obrador o la botiga, un celler, que podia estar apartat de la casa, i un pati. L’amplada d’aquestes cases estava condicionada per les dimensions de la biga travessera, d’un màxim de 5 metres. Per aquest motiu, les grans residències, en general, s’originaven a partir de la unió de diversos edificis contigus.

Un aspecte important als domicilis urbans era el subministrament d’aigua. Si bé algunes podien tenir desaigües fets de teules o altres recipients, situats amb el permís dels veïns a les parets exteriors o a l’aire per tal de recollir les aigües pluvials o expulsar les aigües brutes, altres podien tenir pous en el pati o el rerepati. A vegades podien combinar les dues coses i, fins i tot, tenir un safareig.

Segles XIV i XV

A mesura que avançava el segle XIV i sobretot durant el segle XV, les cases dels mercaders van anar configurant un seguit d’espais ben delimitats i amb funcionalitats específiques.

Aquests habitatges solien tenir una estructura bastant estandarditzada en la qual hi solia haver una entrada amb una alta presència d’objectes relacionats amb la vida professional del mercader i que actuava com a frontera entre la vida privada i la vida social de la família. Aquest espai es transformà progressivament en botiga o obrador on es desenvolupaven les activitats comercials. Algunes botigues no estaven inserides dins la casa, sinó fora, igual que els escriptoris, el centre neuràlgic de l’empresa del mercader, allà on es desenvolupava l’activitat organitzativa de l’ofici.

[caption id="attachment_6486" align="aligncenter" width="392"]Detall del Ms. 927, f. 145, Biblioteca Municipal (Rouen, França), s. XV. Detall del Ms. 927, f. 145, Biblioteca Municipal (Rouen, França), s. XV.[/caption]

En les cases dels mercaders més benestants, la funció fronterera la desenvolupà el pati interior. Com a prolongació de l’entrada, hi havia el celler, que probablement estaria situat a un nivell inferior. En relació amb aquest espai hi havia el rebost, el qual tenia la funció d’acumular productes, especialment relacionats amb el menjar.

L’epicentre de la vida familiar es desenvolupava entorn de dues cambres que estructuraven la casa del mercader: la cuina (1) i el menjador (2). S’ha considerat que la distinció entre cuina i menjador constituïa una mostra més de riquesa que no es va generalitzar fins el segle XV. Les famílies benestants, doncs, feien els àpats sempre al menjador.

(1) La cuina: solia situar-se prop del menjador, el qual, alhora, feia les funcions de sala d’estar. Segons la situació de la cuina a la casa es poden establir dos models socials diferenciats des de la òptica funcional, cultural i espacial.

  1. Model “actiu”: la cuina es situava a la planta baixa. Aquest model correspondria a les llars més petites de la zona comercial.
  2. Model “noble”: la cuina es situava a primer pis. Més propi de les cases més grans.

S’ha considerat que els dos models haurien coexistit de forma constant i poc alterada des de l’expansió baixmedieval fins a la fi de l’Antic Règim. És fàcil aventurar-se a pensar que aquest segon model seria propi no sols dels ciutadans honrats i els rendistes, sinó també d’aquells grans mercaders enriquits durant el període d’expansió comercial i que, cap al final de l’Edat Mitjana, haurien optat per acostar-se al modus vivendi de l’aristocràcia urbana.

(2) El menjador: solia ser una estança gran i espaiosa, ja que actuava com a lloc de reunió i era l’espai on es celebraven els àpats. Les dimensions de la sala propiciaven el fet que sovint aquesta fos utilitzada per amuntegar objectes. A més, a vegades podia tenir una cambra annexa que jugava el paper de magatzem.

Ara bé, el que marcava la personalitat del menjador-saló era la seva localització privilegiada dins la casa, més que no pas la seva funció culinària, ja que algun mercader a l’estiu emprava altres cambres més fresques per a menjar.

Així, el menjador era el centre de l’activitat social de la llar. Era l’espai menys privat de la casa, aquella habitació on es rebien les visites més properes a la família i on tenien lloc les reunions socials i professionals. No és estrany, doncs, que la decoració d’aquesta sala estigués especialment cuidada. Allà, l’ostentació esdevenia una necessitat. Es tractava d’una qüestió de marca personal, de vendre una determinada idea corporativa. Es tractava, en definitiva, de crear una imatge d’èxit.

[caption id="attachment_6484" align="alignleft" width="183"]El naixement de Joan Baptista, Llibre d’hores de Torí, c. 1422-1424. El naixement de Joan Baptista, Llibre d’hores de Torí, c. 1422-1424.[/caption]

L’habitatge del mercader solia acabar amb diverses habitacions que actuaven com a dormitoris. Entre aquestes estances destaca la cambra major, la més espaiosa i la que solia usar el mercader, d’acord amb la seva funció de cap de família. Allà és on el pater familias solia guardar aquells objectes de major valor, com les copes  de metalls preciosos, per exemple. En alguns casos hi podia haver també rerecambres que funcionaven com a magatzems per contenir palles, matalassos, cobertors, caixes o cofres, entre d’altres objectes.

La funció d’emmagatzematge s’estenia a altres zones de la casa, com ara el porxo. En algunes cases podia haver-hi una cambra específica per a la confecció del pa, el pastador, tot i que, en altres, aquesta era una secció integrada dins la cuina, amb un instrument que respon al mateix nom. Tot i que no era molt freqüent, en ocasions podia haver-hi seccions de la casa dedicades a la tinença d’animals, com ara els estables, ja que la tinença d’animals era sinònim de riquesa, a més d’una bona solució per als problemes d’avituallament en temps de carestia.

A mode de conclusió...

Així doncs, s’evidencia com, a partir d’aquesta anàlisi de l’estructura i la funcionalitat de la llar del mercader, es pot entreveure l’evolució d’aquest grup social.

A mitjan segle XIII, van deixar de banda l’austeritat que els havia caracteritzat des de la seva aparició i s’acostaren als gustos de l’aristocràcia urbana i rural. L’ostentació i la fastuositat es van anar incorporant en el dia a dia d’aquests nous rics, mercaders de professió, que poc a poc s’anaren fusionant amb la noblesa barcelonina i adoptant-ne els seus gustos.

Ara bé, les seves dones, encara que ennoblides, van seguir actuant com a mares i administradores de la llar, desenvolupant-se en les tasques domèstiques i l’àmbit privat. Les famílies seguiren sent nuclears, tot i que alguns altres familiars com els avis o els oncles poguessin viure eventualment amb el pater familias, i que cada cop s’ampliés més el nombre d’esclaves, esclaus i servei que podien mantenir.

Precisament, les cases anaren adoptant un prototipus determinat, tot i que no fix ni anquilosat. Els espais que no solien faltar a les cases, tampoc a les més modestes, eren, com hem vist, les botigues, els cellers, la cuina, el menjador i les cambres. Entrada, botiga i celler formaven un espai d’emmagatzematge i producció sovint molt lligat a l’alimentació. Representaven la frontera entre l’espai laboral i el privat de la casa, entre el servei i els senyors, i sovint eren més freqüentades per les dones i serventes, que no pas pels propis mercaders.

L’eix directriu de la casa s’articulava a través de la cuina i el menjador, mitjançant el fil conductor de l’alimentació, que començava amb la seva elaboració a la cuina i acabava amb el seu consum en el menjador, a la taula. Precisament en aquest espai, el menjador o la sala, es fusionaven el món laboral, el social i el privat del mercader. Les reunions de negocis, els àpats festius que es compartien en societat, i els àpats i reunions diàries amb la família, feien d’aquesta estança el focus principal de vida a la casa. És per això que la imatge que aquesta sala pogués transmetre preocupava tant al propietari. L’ostentació, el luxe, la fastuositat i la decoració feren d’aquest espai un lloc únic a la llar, i la taula i els àpats que s’hi celebren, ho feren en consonància amb això.

La casa esdevingué, doncs, l’eix principal de la vida del mercader. Negoci i família —els dos grans puntals de la vida dels comerciants a l’Edat Mitjana—, confluïren en un sol edifici, i ho feren creant unes fronteres tan subtils que avui dia ens semblen inexistents, doncs la família formava part del negoci, i el negoci part de la família.   

portada (1)

Negoci i família: els mercaders medievals i el seu entorn

L’Edat Mitjana és un període estigmatitzat. Massa sovint se l’ha considerat com una època fosca, caracteritzada per la fam, la religiositat extrema i la violència. Una visió força allunyada de la realitat. El cert és que es tracta d’una etapa de la Història molt extensa —engloba aproximadament un miler d’anys—. Per fer-nos una idea: de […]

, , , , , Nicolau López Espinasa