Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Les dones a la Guerra Civil: al front o a la rereguarda? (I). Blaves i blanques: les dones del bàndol nacional

Roges i negres: les dones del bàndol republicà

Durant els anys de la Segona República (1931-1936), els governs progressistes havien impulsat algunes mesures legislatives que milloraven la condició social i política de les dones i havien establert un règim de llibertats polítiques que havien afavorit la seva participació política. En els sectors esquerrans, la militància política femenina s’havia desenvolupat sobretot en les tendències anarquistes i comunistes, en un context de politització creixent que potenciava les postures més radicals. En un principi les dones militaren al costat dels seus companys en partits o sindicats, però durant els anys de la República van néixer també algunes organitzacions femenines.

Les comunistes s’agruparen sota l’Agrupación de Mujeres Antifascistas (AMA) –amb la Unió de Dones de Catalunya (UDC) com a homòloga catalana. L’AMA es va fundar el 1933, de la mà del PCE, i es vinculà a la Tercera Internacional i al Congrés Internacional de Dones contra la Guerra i el Feixisme. Tot i l’evident domini comunista d’aquesta associació, un cop esclatà la guerra intentà erigir-se com una organització femenina unitària de les forces antifeixistes –seguint la pràctica del Front Popular–, i algunes dones socialistes, republicanes i anarquistes hi participaren. La majoria de militants, però, ho eren també de la UGT o del PCE.

Ni l’AMA ni la UDC van establir un programa de gènere clar, i el seu objectiu principal ara la mobilització de les dones en favor del comunisme i l’antifeixisme, més que iniciar una lluita feminista. Com afirma Mary Nash, aquestes «organizaciones carcían de una reflexión crítica sobre la situación de las mujeres y apenas ponían en tela de juicio los valores patriarcales».

La dependència política de l’AMA al PCE era evident –així com la UDC del PSUC–, i així ho denunciaven algunes dones anarquistes, que rebutjaren participar d’aquesta organització i preferiren organitzar-se autònomament sota la nova organització anarquista Mujeres Libres. Aquesta s’havia fundat només uns mesos abans del cop d’estat, resultes d’una reflexió crítica sobre la pràctica dels companys del sindicat que, deien, no obeïa a la teoria igualitària que defensaven.

Dones integrants de l'organització anarquista femenina Mujeres Libres. Font: Diario Público
Dones integrants de l’organització anarquista femenina Mujeres Libres. Font: Diario Público

A diferència de l’AMA, Mujeres Libres sí que emprenia una lluita anarcofeminista amb la que pretenia aconseguir l’emancipació femenina, i defensava la doble militància –en el sindicat mixt i en l’organització femenina– com a camí de lluita. Rebutjaven que amb la revolució social s’arribés també a l’emancipació femenina, i optaven per la lluita binària feminista i revolucionària. Malgrat que Mujeres Libres ho sol·licités formalment, mai va ser reconeguda com una organització anarquista dins del Movimiento Libertario Español (MLE), que integrava la CNT, la FAI i la Federación Ibérica de Juventudes Libertarias (FIJL), demostrant així la poca sensibilització respecte la lluita de gènere dins d’un moviment anarquista altament masculinitzat.

A la zona republicana, per tant, la mobilització femenina es va vehicular a partir de diferents organitzacions, i no es va poder construir una proposta transversal de gènere. Les diferents formacions plantejaven unes apostes polítiques diferenciades i, contràriament al que succeí a la zona nacional, l’heterogeneïtat marcà la política, també de gènere, de les esquerres.

 

Expulsades del front

El 19 de juliol de 1936 moltes van ser les dones, sobretot joves, que entusiasmades pel crit de la revolució i l’antifeixisme, sortiren als carrers i participaren de la victòria popular sobre el cop militar. Els primers dies de la guerra prengueren, de seguida, un caire festiu i reivindicatiu, i per moltes d’elles significà l’oportunitat de viure diferent. L’estiu s’acostava, i aquell no seria igual que els anteriors: moltes dones s’allunyaren de la llar o de les fàbriques –es convocà una vaga general com a resposta a l’aixecament de l’Exèrcit– i ocuparen els carrers, adquirint una nova actitud, activa, optimista i, potser, provocadora, que trencava amb els límits culturals de la domesticitat. Concha Liaño, de les Joventuts Llibertàries del Clot recorda que «estaba excitadísima. En la calle se habían empezado unas barricadas, con tenedores, cuchillos y todo lo que se pillaba. Me junté con los que hacían barricadas».

Després de la victòria sobre el cop d’estat, la vida canvià dràsticament. La improvisació dominà les accions dels mesos posteriors, i aquesta manca d’organització i regulació obrí nous espais per a les dones, en un moment on es reconfiguraven els discursos i es redefinien els rols –no només de gènere, també de classe– assignats. La mobilització femenina, en aquest context, despuntà. Aurora Molina recorda com volia participar de tot el que estava passant.

«Ah, y me acuerdo que iba a la casa CNT-FAI […]. Y yo iba por la calle y yo tenía un Winchester [un fusell], que no lo dejaba ni a tiros e iba con mi Winchester. Y suena un tiro, y entonces veo a mi madre que sale de un portal, y me agarra así y me mete pa’ dentro: ‘¿Pero qué haces mamá?, ¿con un fusil y me metes aquí dentro?’. Y salí fuera.»

Passats uns dies es va fer evident, entremig de notícies confuses i que arribaven tard, que no s’havia aconseguit vèncer les forces feixistes arreu de l’estat i que començava una guerra que, tot i que encara no se sabia, seria llarga i feixuga. Es van establir les línies del front i de seguida s’organitzaren les primeres milícies populars. Les diferents formacions d’esquerra –principalment comunistes i anarquistes– crearen columnes de milicians que es dirigiren a Mallorca, Aragó, Madrid, Guadalajara o algun dels altres fronts que s’ubicaven entre nacionals i republicans.

I enmig d’aquests milicians també s’hi allistaren milicianes: dones, sovint joves sense càrregues domèstiques ni familiars, que empeses per la necessitat instantània de combatre el feixisme es dirigiren, fusell en mà, al costat dels seus companys a primera línia de la guerra. Moltes d’aquestes dones es movien responent a una consciència política ja arrelada anteriorment, i anaven al front al costat dels seus companys de militància, entenent que en un moment així no podia haver-hi diferències entre sexes en la lluita contra l’enemic. Una miliciana del front d’Aragó advertia que «si alguien os dice que la lucha no es cosa de mujeres, decidle que el desempeño del deber revolucionario es obligación de todos los que no son cobardes».

Un grup de milicianles. Font: El Diario.es
Un grup de milicianles. Font: El Diario.es

Altres dones, però, es mobilitzaren per propòsits més banals: simplement acompanyar el xicot o el marit, o amb la voluntat de viure un estiu diferent, mogut per l’aventura i amb l’oportunitat de teixir noves relacions socials. Conxa Pérez explicava que «jo anava amb el grup que perteneixia i érem tots del grup [anarquista]. Hi havia el meu company també allà. […] Bueno, no m’hagués agradat tirar tiros, però la veritat és que quan anàvem a tirar tiros no ho pensava, semblava que tenies que fer allò i ho feies».

Un cop situades al front, aquestes dones, que pretenien empunyar el fusell com feien els seus companys, es van trobar amb una nova barrera: moltes es van veure obligades a realitzar les tasques domèstiques, auxiliars i de cura. Eren elles les que cuinaven, rentaven o atenien els ferits. Una miliciana, la Manuela, es queixava que ella no havia vingut al front «para morir por la revolución con un trapo de cocina en la mano». La divisió sexual del treball a les trinxeres de seguida creà diferències entre les tasques desenvolupades per homes i dones, un fet que suposà per elles un fort desencís. Al final, tot i la voluntat de les dones de trencar esquemes i límits, es van acabar imposant al front unes noves regles de gènere.

Cartell de la Guerra Civil en el que s'insta als homes per allisar-se a les milícies a partir de la imatge d'una miliciana. Font: Biblioteca Nacional d'Espanya
Cartell de la Guerra Civil en el que s’insta als homes per allisar-se a les milícies a partir de la imatge d’una miliciana. Font: Biblioteca Nacional d’Espanya

La realitat és que van ser poques les dones que practicaren el «manejo del fusil» –i aquí cal trencar tòpics–, tot i això, la imatge de la miliciana de seguida es materialitzà com a símbol de la lluita antifeixista. Es van fer cartells, es van compondre cançons i s’explicaven relats a la ràdio sobre la valentia i l’heroisme d’aquestes dones que havien deixat la seguretat de la rereguarda per combatre el fantasma del feixisme en primera persona. Com relata la historiadora Mary Nash, sovint gran part d’aquesta premsa no anava dirigida a les dones, amb la voluntat que seguissin l’exemple i es mobilitzessin també al front, sinó que intentava apel·lar als homes. Es realitzaven campanyes on la miliciana, a vegades al costat dels seus companys a primera línia, era la figura principal, capaç de fer reaccionar els homes i animar-los a allistar-se promovent els valors tradicionalment masculins de la virilitat, la valentia o l’honor.

El discurs que es desprenia de l’ús de la miliciana com a eina propagandística, per tant, estava molt lluny de ser trencador i assumia els rols culturals de gènere tradicionals. De fet, la propaganda dirigida a les dones les situava clarament a la rereguarda, i les interpel·lava com a mares, sobretot, i esposes. Des d’un primer moment existí el tàcit acord comú entre totes les forces polítiques, i també les associacions femenines, que la contribució femenina al conflicte havia de ser des de la rereguarda.

A poc a poc, el mite de la miliciana anà transformant-se. De fet, des del desembre del mateix 1936 ja no es van veure més cartells de milicianes: l’eufòria inicial de la guerra havia aportat a l’imaginari col·lectiu un nou model femení, amb unes actituds actives que res tenien a veure amb les que tradicionalment s’havia associat a les dones; però aquesta obertura va ser transitòria, i en els mesos posteriors es passà del mite de la miliciana al seu descrèdit.

Es començà a culpar a les dones del mal funcionament del front. Segons deien, la seva falta de coneixements i preparació militar obstaculitzava l’activitat bèl·lica, i en canvi de reclamar una formació per aquestes, s’exigia la seva retirada de les trinxeres. Amb un discurs força patriarcal es justificava que els coneixements femenins eren més útils a la rereguarda i, a més, la suposada inclinació natural de les dones per la pau les inhabilitava per a la lluita armada.

Un grup de dones vestides de milicianes la costat d'un cubell. Font: Alcalahoy
Un grup de dones vestides de milicianes la costat d’un cubell. Font: Alcalahoy

A tots aquests arguments de seguida se’n sumà un altre: la prostitució. Tot i que eren poques les prostitutes que es mobilitzaren al front, i que la majoria de prostitució es produïa a la rereguarda durant els dies de permís dels soldats, l’equiparació de les milicianes amb prostitutes acabà per desprestigiar-les per complet, en un relat fortament sexista que convencé a tothom. La realitat, però, era que moltes dones havien anat al front acompanyant a les seves parelles, amb projectes de casament. I són alguns els relats de joves que denunciaven assetjament sexual i violacions al front per part dels soldats, dels que deien que només eren «comunistas, socialistas o anarquistas de cintura para arriba».

Cartell contra les malalties venèries, on es veu una figura de dona despullada al fons, fent referència a la prostitució. Font: Pintarest
Cartell contra les malalties venèries, on es veu una figura de dona despullada al fons, fent referència a la prostitució. Font: Pintarest

Però en uns temps on les malalties venèries es contagiaven ràpidament i causaven moltes baixes, s’identificà la prostitució com a causa d’aquest problema. S’havia arribat a dir que la presència de les dones –acusades de prostitució– era «un plan preconcebido de los fascistas para iniciar el movimineto contrarrevolucionario» i que «la enfermedad venérea debe ser extirpada del frente, y para ello hay que eliminar previamente a las mujeres».

Finalment, Largo Caballero, el Ministre de Guerra, aprovà un seguit de decrets a finals de 1936 en el que s’expulsava les dones del front. Tot i que algunes s’hi quedaren, en un acte de desobediència individual, després del maig del 1937 amb la militarització de les milícies populars i la creació d’un exèrcit regular i disciplinari, la presència femenina als fronts passà a ser insignificant. Conxa Pérez recorda així aquell moment:

«I això ens va doldre molt, quan va arribar l’ordre de «las mujeres a la retaguardia» i donaven com excusa que tenien més baixes d’enfermetats venèries que de tiros i això era fals completament. Jo no en vaig conèixer cap [de prostituta] […]. I a mi em va doldre més que a les altres [la nova consigna], perquè precisament ho van projectar companys nostres, Ortiz, que era amic meu […]. En Durruti, que érem companys de tota la vida, reivindicant la igualtat i en canvi en aquest punt crec que no varen estar bé».

Així, la defensa de la presència de les dones a primera línia de guerra va respondre més a veus individuals de dones que rebutjaven tornar a la rereguarda que no a un front femení unitari. De fet, les diferents associacions femenines –AMA, Mujeres Libres… – ja des del principi de la guerra encaminaren els seus esforços en mobilitzar les dones a la rereguarda, i no reivindicaren el dret a establir-se al front.

Heroïnes de la rereguarda

Com hem vist, la figura de la miliciana s’instrumentalitzà, durant els primers mesos de la guerra, per cridar als homes al front. Per contra, la propaganda dirigida a les dones incentivava la seva contribució a la lluita antifeixista des de la rereguarda. Responia a l’estesa idea de «els homes al front, les dones a la rereguarda». Totes les formacions polítiques d’esquerra coincidien en aquest punt, i van ser les associacions femenines les que vehicularen la participació de les dones.

Dones del Secretariat Femení del POUM amb una pancarta on es pot llegir "Más vale ser viuda de héroe que esposa de cobarde". Font: Burbuja
Dones del Secretariat Femení del POUM amb una pancarta on es pot llegir “Más vale ser viuda de héroe que esposa de cobarde”. Font: Burbuja

En les setmanes posteriors al cop d’estat, la propaganda destinada a les dones les apel·lava en tant que mares o esposes, i buscava crear actituds proactives per tal que forcessin a marits i fills a allistar-se al front. Amb lemes com «más vale ser viudas de héroes que esposas de cobardes» o «nosotras, las mujeres catalanas, nunca hemos criado cobardes; nuestros hijos no deben faltar a su deber» s’intentava assimilar el sofriment i sacrifici de les dones, que veien els seus familiars emprendre el camí del front, com una activitat necessària per la resistència antifeixista. També es constituïren comitès de vigilància, a partir dels quals s’indentificava aquells homes que seguien a la rereguarda i no complien el deure de defensar la República.

La propaganda durant la Guerra apel·lava a les dones en tant que mares o esposes. Font: Pinterest
La propaganda durant la Guerra apel·lava a les dones en tant que mares o esposes. Font: Pinterest

Les dones, per tant, no eren considerades per ser, sinó en relació als homes. Eren mares, germanes, filles o esposes, relacions que s’emmarcaven en l’àmbit “natural” de les dones: la llar i la família. Tot i que aquest discurs no resultava gens trencador amb la concepció tradicional de les relacions de gènere, sí que les interpel·lava per crear actituds actives, i s’abandonava així el discurs de la domesticitat. Tothom havia de participar de la causa antifeixista, i també les dones havien de respondre a aquesta crida, però des d’un espai diferenciat.

La vida a la rereguarda no era gens fàcil. De seguida es van començar a notar els efectes adversos de la guerra, i la falta de subministraments i la inflació van dificultar enormement l’abastiment. A aquestes problemàtiques al cap de poc s’hi sumaren els bombardejos constants que desmoralitzaven a la població i dificultaven, encara més, el dia a dia. I ja des de l’inici del conflicte arribaven a les zones republicanes masses de refugiats –majoritàriament dones i nens– que escapaven de l’horror franquista, agreujant la manca de subministraments alhora que es generaven noves necessitats a la rereguarda.

En un moment on les institucions i els canals oficials eren incapaços de donar una resposta efectiva a les dificultats de la població, les dones s’organitzaren per desenvolupar de forma col·lectiva totes aquelles activitats d’assistència essencials per la supervivència. Elles, en definitiva, realitzaven allò que sempre havien fet per la seva família –subministrar aliments, roba, higiene, sanitat, etc.–, però ho feien en un nou marc col·lectiu i destinat a tota la població civil. Sobre elles va recaure el feixuc pes de la lluita per la supervivència, fet que els atorgava una nova condició social i un paper destacat, per primer cop, en la vida pública.

Es va establir una xarxa d’iniciatives assistencials, moltes d’elles hospitalàries i d’atenció als infants, arreu de la zona republicana. De fet, moltes dones de classes populars iniciaren durant la guerra la seva carrera com a infermeres, en un context on les que tradicionalment havien desenvolupat aquesta tasca, les monges, havien fugit a la zona nacional. Moltes d’elles mai haurien pogut accedir a aquests estudis si no fos pel context bèl·lic del moment. Gràcia Ventura, militant de la CNT de Borriana, explicava que quan va esclatar la guerra volia participar com fos, i va voler ser infermera. Com ella recorda, «entonces hi havia moltes infermeres voluntàries […]. totes nos apuntàvem per ser infermeres i coses d’estes».

El treball femení: un dret o una necessitat?

Cartell de guerra que crida les dones per treballar a les fàbriques. Font: Pintarest
Cartell de guerra que crida les dones per treballar a les fàbriques. Font: Pintarest

Tot i l’activitat assistencial que es va desenvolupar, la principal mobilització de les dones havia de ser en la productivitat fabril. Calia ocupar tots els llocs vacants pels homes mobilitzats al front, i les crides de «Mujeres al Trabajo» van omplir gran part de la propaganda de les diferents formacions polítiques. Es pretenia mobilitzar la mà d’obra femenina, i es feia amb un discurs i una retòrica militarista que permetia identificar el treball a les fàbriques amb la lluita antifeixista. Així, es parlava de les «heroïnes de la producció», dels «fronts de producció» o dels «soldats de la neteja».

Per les dones, assumir l’activitat industrial no només era una tasca transitòria derivada del conflicte, sinó que representava l’oportunitat històrica de legitimar el seu dret al treball remunerat. Les anarquistes, que havien protagonitzat ja des de feia dècades intensos debats respecte a aquest tema en les seves organitzacions, van veure aquest accés massiu a les fàbriques com un pas en l’emancipació femenina. La captació de les dones per les fàbriques, i la posterior capacitació per realitzar les tasques assignades, van ser els principals objectius de Mujeres Libres.

Però els treballadors, molts dels quals ocupats ara a les trinxeres, veien amb recel aquesta introducció massiva de les dones a les fàbriques, i sovint s’hi oposaren tement que, quan tornessin, no poguessin recuperar els seus llocs de treball. Les organitzacions femenines de seguida intentaren calmar-los, i vinculaven el seu treball a les necessitats de la guerra, assumint que se’n retirarien quan el conflicte acabés. La subordinació dels drets femenins als privilegis masculins es feia evident, i un cop més les limitacions culturals de l’època s’imposaven sobre la voluntat emancipadora de les dones. Així, la incorporació femenina a les fàbriques no va anar acompanyada d’un debat real ni d’un qüestionament sobre el dret de les dones al treball remunerat i a la independència econòmica.

Tot i que les organitzacions juvenils i l’anarquista Mujeres Libres defensava en els seus programes el treball remunerat com un principi fonamental, també assumiren aquest discurs tranquil·litzador durant la guerra. Així, la Unión de Muchachas assegurà que «no queremos desplazaros de vuestros lugares de trabajo, no queremos suplantaros; sólo queremos aprender, queremos saber».

Moltes dones participaren com a infermeres, i van poder així formar-se per accedir a una formació. Font: Fundación Index
Moltes dones participaren com a infermeres, i van poder així formar-se per accedir a una formació. Font: Fundación Index

I és que, tot i aquest discurs, les dones trobaren l’escenari perfecte per formar-se, i superar «l’esclavitud de la ignorància» a la que estaven condemnades. Es formaren arreu escoles i cursos de formació que anaven molt més enllà de la tasca a realitzar a les fàbriques, i que normalment s’acompanyava d’una formació política. L’accés a la cultura i a l’educació suposà una oportunitat històrica per moltes dones, sobretot per aquelles de classe treballadora.

Aprofitaren també aquesta conjuntura per reclamar la fi d’algunes desigualtats en el món laboral entre homes i dones. Reivindicaven el mateix salari pel mateix treball, la possibilitat d’especialitzar-se professionalment o el dret a la capacitació. Tot i els avenços que s’emprengueren en el context de la guerra –la Generalitat de Catalunya va decretar diverses mesures en pro de la igualtat entre sexes als llocs de treball–, la realitat va ser que es va mantenir la discriminació i segregació laboral per sexes. Les dones no aconseguiren representació paritària a les empreses col·lectivitzades ni una equiparació real dels salaris.

Tot i les crides per la mobilització femenina, moltes dones no van poder accedir a un lloc de treball remunerat, i la major part del gran esforç femení a la resistència va ser a partir del treball voluntari no remunerat i menys valorat socialment, però que alhora va resultar indispensable per la supervivència de la població a la rereguarda i pel manteniment del front. Pura López, de València, recorda que «después jo també vaig cosir per les milícies com si diguerem però eren treballs voluntaris, això no era res retribuït, tot era cosa voluntària»

Canvis i continuïtats

Els anys de la Guerra Civil van significar per les dones una època de ràpids canvis que els oferí noves oportunitats. S’obriren nous horitzons per moltes d’elles, i durant el conflicte van poder gaudir d’un treball remunerat, rebre formació política o participar de projectes a la vida pública. També van poder gaudir de nous espais, on les dones podien reunir-se i treballar col·lectivament. Tot i això, i com Geraldine Scanlon ja sentenciava el 1986, «la Guerra Civil no produjo una verdadera liberación de la mujer».

Constantment les demandes i aspiracions femenines van quedar subordinades a les necessitats de la guerra o a les exigències de la revolució. Els comunistes propagaven l’alliberament femení com un premi que vindria després de la victòria a la guerra, mentre que els anarquistes lligaven l’emancipació femenina al triomf de la revolució, i rebutjaven, per tant, una lluita feminista paral·lela a l’anticapitalista.

Expulsades ràpidament del front, la participació femenina en la lluita antifeixista es desenvolupà a la rereguarda, a partir sobretot de projectes assistencials i d’auxili. L’assistència social va projectar els rols femenins a l’esfera pública, trencant les barreres que fins llavors les havien reclòs a les llars. Això suposava un cert reajustament de les relacions de gènere, tot i que les activitats que les dones van desenvolupar no suposaven una ruptura respecte als manaments que tradicionalment havien recaigut sobre elles. Va ser des dels seus rols tradicionals de mares i esposes que van participar de l’espai públic.

GUERRA CIVIL ESPAÑOLA: LOS REPUBLICANOS Barcelona, 21-7-1936.- La miliciana Marina Ginestà, miembro de la juventud comunista catalana, posa en la terraza del hotel Colón, donde se estableció una oficina de alistamiento de milicianos. EFE/JUAN GUZMÁN
La miliciana Marina Ginestà, de la Joventut Comunista Catalana. Font: Justa Revolta

Així i tot, aquestes tasques femenines, ara visibles, es valoraren socialment, i les dones gaudiren d’una millora en la seva condició social.  També durant els anys de conflicte es generà una nova identitat cultural femenina, i moltes dones començaren a qüestionar un sistema de relacions de gènere que els perjudicava.

Malgrat tot, és paradigmàtic veure com les activitats femenines i la participació de les dones a la guerra no va diferir molt en ambdós bàndols. La mobilització dels homes al front va permetre a les dones fer-se un espai a la vida pública, i les activitats assistencials, ara destinades a la col·lectivitat i no només a la seva família, adquiriren un nou valor social i polític que alhora prestigià totes aquelles tasques desenvolupades per dones.

Read More

En la primera part de l’article vam veure l’aparició dels nous partits sorgits de la dissidència amb el Partit Comunista d’Espanya i el Partit Socialista Unificat de Catalunya així com el context en el qual es van produir les escissions. També vam veure el llarg camí que recorregueren fins a la consolidació dels seus projectes i les diferències teòriques que entre uns i altres existien. En aquesta segona part veurem l’evolució que van seguir el Partit del Treball d’Espanya, el Partit Comunista d’Espanya (marxista-leninista) i el Partit Comunista d’Espanya (reconstituït).

La mort de Franco i la Transició, una oportunitat per l’esquerra revolucionària

Els últims anys de vida de Franco van suposar per les organitzacions sorgides de la dissidència del PCE un període de consolidació en el qual van llançar de manera efectiva les respectives formulacions de cara als possibles canvis que augurava la mort del dictador. Després de la mort de Franco els elements que havien causat la crisi del règim franquista es van intensificar. Uns anys en que el moviment obrer va prendre una conflictivitat que no és possible d’equiparar amb cap altre país europeu. Això va permetre l’assoliment de millors condicions per a la classe treballadora i la retallada en la taxa de beneficis de les empreses. La majoria de l’esquerra revolucionaria, en la que es trobaven tant el PTE com el PCE(m-l) tenien com a objectiu principal l’assoliment d’un sistema democràtic i un Estat de dret a Espanya, com la majoria de l’oposició antifranquista, malgrat posar més l’accent en la consecució del dret a l’autodeterminació dels pobles d’Espanya i el desmantellament de l’aparell de l’Estat.

Tot i que les tres organitzacions aquí analitzades van fer campanya per l’abstenció en el referèndum de la Llei per a la Reforma Política, es van acabar imposant dues transformacions diferents entorn el procés de canvi del sistema polític a Espanya. El PTE va optar per una major participació en els moviments socials i d’oposició, així com en els actes de protesta antifranquista sense arribar a desenvolupar una política que contemplés la violència armada. Així doncs va optar per integrar-se en organismes unitaris de l’antifranquisme. Per altra banda el PCE(m-l) avançà cap a la utilització de la lluita armada, situació a la que també s’hi afegí la OMLE.

Una altra diferència fonamental entre les organitzacions aquí analitzades és el posicionament que van adoptar de cara a les eleccions generals de 1977. Després de la legalització del PCE, el 9 d’abril, l’amalgama de partits nacionalistes, republicans i l’esquerra revolucionaria es van mantenir, encara, en la il·legalitat, fet que impedia la igualtat de condicions amb la resta d’actors ja legalitzats. Ara bé tant el PCE(m-l) com el PCE(r) van optar per no participar-hi per tal de no legitimar la reforma ja que valoraven que la monarquia suposava la continuïtat del franquisme i era incompatible amb l’assoliment de la democràcia. En canvi el PTE sí que va optar per presentar-s’hi, tal i com veurem.

Objectiu: restablir la República, recuperar el Front Popular

Logotip FRAP Font: www.forocomunista.com
Logotip FRAP Font: www.forocomunista.com

El PCE(m-l) amb la seva proposta de front popular el que pretenia era re-impulsar el front d’aquelles famílies polítiques que havien perdut la guerra civil. És una política clarament oposada a la formulació de la reconciliació nacional del PCE. En aquest sentit és en el que manté relacions amb socialistes i fins i tot grups d’anarquistes i ex-combatents. El 1971 afinà més i millor la proposta del front popular amb la incorporació dels plantejaments de la guerra prolongada de Mao Zedong i els comunistes xinesos. Per a dur a terme les propostes va engegar el Comitè Coordinador pro-Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico. Entre els signants de la proposta hi havia tota una constel·lació d’organismes impulsats o dependents del PCE(m-l) a excepció del Frente Español de Liberación Nacional dirigit per l’ex-combatent de la guerra civil Julio Álvarez del Vayo.

L’1 de maig de 1973 el FRAP va convocar una manifestació a la plaça Antón Martín (Madrid). Els enfrontaments amb la policia es van saldar amb un policia mort, Juan Antonio Fernández, 3 ferits de gravetat, 20 lleus i 300 detinguts. L’acció comportà una dura repressió i persecució que va generar la mort de Cipriano Martos, arrestat a Reus l’agost de 1973 i que segons el seu advocat va morir al ser obligat a veure’s un còctel molotov. Tanmateix no va ser fins el novembre de 1973 quan es va produir a París la Conferència Nacional de proclamació del FRAP amb molts pocs adherits que no ho fossin també del mateix PCE(m-l).

El 1974 la direcció del partit va llançar la consigna de crear Comitès d’Unitat Popular; proposta que pretenia substituir la formulació de la Junta Democràtica d’Espanya (JDE), però no va reeixir. Més endavant, el 1976,va crear el seu propi organisme, la Convención Republocana de los Pueblos de España, ja que considerà que la JDE col·laborava i legitimava el “monarco-fascismo”.

Vanguardia Obrera, premsa del PCE(m-l). Font: www.eroj.org
Vanguardia Obrera, premsa del PCE(m-l). Font: www.eroj.org

Serà el 1975 quan el FRAP va passar realment a l’ofensiva. En una onada d’atemptats, el 14 de juliol va matar a un policia armat a Madrid i el 14 de setembre a un altre policia a Barcelona. La repressió tornà a colpejar amb força al FRAP causant una gran quantitat de detinguts. Franco, davant l’escalada de violència terrorista (les accions d’ETA havien provocat 36 víctimes mortals) va optar per mostrar una gran duresa contra el terrorisme. Onze membres del FRAP van ser jutjats i finalment tres d’ells se’ls hi va aplicar la pena de mort. El 27 de setembre voluntaris de la policia i la guàrdia civil van afusellar a tres membres del FRAP (Ramón García Sanz, Alberto Baena i José Luis Sánchez Bravo) i dos d’ETA (Ángel Otaegi i Juan Paredes Manot). Entre 1975 i 1976 el Tribunal del Orden Público va dictar 49 sentències contra militants del FRAP o del PCE(m-l). Durant 1976 el PCE(m-l) va intentar reorganitzar-se i recuperar-se però havia quedat molt debilitat i molta de la seva militància havia abandonat el projecte. El FRAP va suspendre els atemptats contra cossos policials i militars i va passar a concentrar-se en l’atracament de bancs per tal de recaptar finançament per les activitats del PCE(m-l). No obstant això, en aquesta conjuntura el PCE(m-l) va anar esdevenint un grupuscle amb cada cop menys incidència.

Manifestació d’exaltació franquista a la plaça d’Orient. Darrere de Franco, els prínceps d’Espanya. Font: www.eldiario.es
Manifestació d’exaltació franquista a la plaça d’Orient. Darrere de Franco, els prínceps d’Espanya. Font: www.eldiario.es

Sigui com sigui, les execucions -clara mostra de la debilitat d’un règim aïllat i a la defensiva- van aixecar una onada de protestes contra la dictadura, la retirada de 17 ambaixadors de Madrid i la petició de Mèxic de que Espanya fos expulsada de la ONU. En el País Basc i Navarra la protesta es va concretar amb una vaga general de tres dies secundada per centenars de milers de treballadors. En resposta a la contestació antifranquista, els sectors afins al règim van convocar una manifestació l’1 d’octubre a la madrilenya plaça d’Orient amb la finalitat d’exaltar el règim i retornar a la retòrica fundacional del règim segons la qual les crítiques interiors i exteriors formaven part d’un conspiració per acabar amb l’Estat franquista.

El llarg i violent trajecte per recuperar el Partit d’avantguarda

El juny de 1975 la OMLE va celebrar el Congrés de Fundació del partit d’avantguarda que havia formulat. Un partit que reagrupés els sectors marxistes-leninistes espanyols dispersos en la mateixa organització, que s’anomenà Partit Comunista d’Espanya (reconstituït). El PCE(r) es va caracteritzar per rebutjar profundament tota reforma democratitzadora de la dictadura que es pogués donar. Sota la direcció del secretari general “camarada Arenas” la direcció tècnica (militar) que havia construït el PCE(r) se separà del partit per formar els Grupos de Resistencia Antifascista Primero de Octubre (GRAPO). El PCE(r) va ser marginat per bona part de les organitzacions de l’antifranquisme pel sectarisme que el caracteritzava. De fet van sovintejar les acusacions al PCE(r) d’estar al servei de la ultra-dreta. La línia del partit, a més, era la d’impulsar un sindicat obrer alternatiu a CCOO, fet que encara va aprofundir més en la seva marginalitat. A diferència del PTE el PCE(r) va optar per no integrar-se en les plataformes unitàries de l’antifranquisme.

Els GRAPO van començar a fer ús de la violència armada per tal d’incidir en una realitat d’incertesa respecte el futur polític i social del país. D’aquesta manera pretenia estendre el discurs del partit més enllà de la limitada audiència a la que arribava el PCE(r). L’estiu de 1974 els GRAPO, els quals encara no s’havien constituït com a tal, van atemptar contra una parella de la guàrdia civil. En la mobilització de recolzament al règim d’octubre de 1975 anteriorment citada, els GRAPO van realitzar quatre atemptats contra la policia armada. La data, 1 d’octubre, donaria nom al col·lectiu.

En la campanya del referèndum de la Llei per a la Reforma Política, els GRAPO van actuar tot segrestant a Antonio María de Oriol y Urquijo, president del Consell d’Estat. El segrest va acabar l’11 de febrer 1977 juntament amb el segrest del president del Consell Suprem de Justícia Militar Emilio Villaescusa Quilis, al ser alliberats per la policia. Aquest segrest fou durament criticat per la Organització Revolucionaria dels Treballadors, que la considerava una provocació a la lluita per la democràcia.

En un context de creixents mobilitzacions i la lluita dels diferents partits per a ser legalitzats es va donar una sèrie d’actes terroristes. En una de les mobilitzacions un comando d’extrema-dreta va assassinar a Arturo Ruiz, un jove estudiant i treballador de 19 anys afiliat a CCOO. En les mobilitzacions de protesta de l’endemà la policia va matar a l’estudiant Mari Luz Nájera. La mateixa nit es produí la matança d’Atocha, perpetrada per un comando ultra-dretà contra advocats laboralistes vinculats a CCOO. En aquest context els GRAPO van tornar a actuar segrestant el general Villaescusa i matant a diversos policies i un guàrdia civil. La repressió que va patir els GRAPO deixà l’organització profundament debilitada. Amb la majoria dels seus membres detinguts l’organització esdevingué marginal. A més es van estendre especulacions sobre els vertaders interessos que s’amagaven darrere del PCE(r)-GRAPO tement la mà de l’extrema-dreta que hauria tingut la voluntat de tensionar per desestabilitzar la situació.

Assolir la ruptura democràtica, també a través dels vots

Logotip PTE. Font: Wiki Commons
Logotip PTE. Font: Wiki Commons

Pel que fa al PCE(i) després del canvi de rumb i concreció política que va realitzar entre 1972 i 1973 va iniciar una política d’aliances que pretenia la unitat de la oposició a la dictadura en aquells espais que ja estaven creats. El 1973 s’integrà en l’Assemblea de Catalunya i el 1974 va demanar l’ingrés a la JDE Després de la radicalitat de plantejaments i accions agitatives dels primers anys d’existència del PCE(i) aquest recobrà una línia pròxima al PCE. En la política d’aliances que desenvolupà el PCE(i) hi figurava la d’assolir la unitat de les forces que es reclamaven del marxisme-leninisme com l’element fonamental per construir el partit de la revolució a Espanya. El març de 1975, després de la primera Conferència del PCE(i), el partit va passar a anomenar-se Partit del Treball d’Espanya.

La seva aposta era la formació d’un Govern Provisional que dugués a terme una ruptura democràtica amb el franquisme i excloïa d’aquesta formulació aquells sectors polítics i socials provinents del règim. A diferencia del PCE(m-l), el PTE va integrar-se en els organismes unitaris de la oposició antifranquista. Durant el principi de la Transició el PTE va créixer malgrat la repressió que l’Estat exercia contra la seva militància. L’expansió l’aconseguí en bona mesura pels seus sectors joves i estudiantils, majoritaris en el moviment estudiantil de la Universitat Complutense o a la Universitat de Sevilla. En l’àmbit juvenil la Jove Guardia Roja d’Espanya, les joventuts del PTE van esdevenir una de les organitzacions més fortes.

Després de l’aprovació de la Llei per la Reforma Política, el PTE va analitzar que la dictadura es reformaria sense ruptura per arribar a una democràcia homologable a la de la resta d’Estats de l’Europa occidental. En aquest sentit es va proposar participar en les eleccions a corts generals, fet pel qual dirigí el seus esforços a ser legalitzat com a partit. Finalment en les eleccions generals de 1977 el PTE va optar per presentar-s’hi a través de la candidatura Frente Democratico de Izquierdas, si bé a Catalunya es presentà en coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya i Estat Català en la candidatura nacionalista, tot i que no independentista, d’Esquerra de Catalunya. En el programa electoral el PTE reivindicava la ruptura democràtica, el desmantellament de l’aparell de l’Estat, procés constituent amb plenes llibertats, referèndum sobre la monarquia o república, nacionalització de la banca i les grans indústries, reforma agrària, reforma fiscal i millorament de les condicions de vida dels treballadors i camperols. Va apostar per la República Federal en base a la unitat lliure de tots els pobles d’Espanya.

Cartell electoral d’Esquerra de Catalunya per les eleccions de 1977. Font: UAB
Cartell electoral d’Esquerra de Catalunya per les eleccions de 1977. Font: UAB

El PTE va ser l’organització de l’esquerra revolucionaria que va obtenir millors resultats, 122.608 vots, els quals suposaven el 0’67% de l’electorat, zero diputats. La coalició d’Esquerra de Catalunya va obtenir a Catalunya 143.954 vots i un diputat, Heribert Barrera, pertanyent a ERC. El resultats electorals van suposar un cop dur per les expectatives del PTE i l’esquerra revolucionaria en general, i que ara passava a esdevenir esquerra extra-parlamentaria.

El nou escenari: pèrdua d’influència

La patacada electoral que va patir el PTE va generar el creixement de les tensions internes del partit i el qüestionant de la direcció per part de la militància. El nucli dirigent va emprendre mesures contra la direcció del partit a Catalunya, precisament on millors resultats havia obtingut. Joan Antoni Sánchez Carraté, secretari general a Catalunya va ser destituït. La direcció del partit, ja legalitzat, va emprendre reformes organitzatives per tal d’augmentar la democràcia interna de l’organització. El març de 1976 el PTE va celebrar el Primer Congrés del partit, el qual aprovà una nova estructura federal i la regularització dels corrents interns. Va rebutjar l’entrada a la OTAN tot i que mantenia una posició més possibilista respecte la Comunitat Econòmica Europea.

El PCE(m-l) va seguir mantenint la reivindicació de la lluita armada i postulava la necessitat de comptar amb una organització preparada pel combat. El 14 d’abril va convertir-se en la data insígnia del PCE(m-l) i les seves joventuts, abanderats del republicanisme. El maig de 1978 el partit va demanar formalment la legalització, fet que suposava un canvi de rumb en les polítiques anteriors. El govern s’hi oposà tot i la campanya que el PCE(m-l) va efectuar demanant el pronunciament de diversos diputats i dirigents polítics i sindicals a favor de la seva legalització. No va ser fins les eleccions generals de 1982 que el PCE(m-l) no es presentà de manera ja legalitzada, després de que el FRAP fos desarticulat a finals de 1978.

Per altra banda el PCE(r) i els GRAPO van continuar esdevenint cada vegada més aïllats respecte la societat i la resta d’esquerra extra parlamentaria. Els GRAPO van seguir actuant causant un total de 64 morts per tot el període de la Transició. El 1979 van arribar a patir 300 detencions tant de membres del PCE(r) com dels GRAPO.

Com hem vist els resultats de les eleccions generals de 1977 i l’inici de la nova etapa de la història d’Espanya fonamentada en la Constitució de 1978 van suposar la pèrdua d’influència dels partits sorgits de la dissidència amb el PCE, els quals ja no recuperarien la fortalesa que havien tingut anteriorment.

Read More

Hem anat explicant al llarg d’aquesta sèrie d’articles, que a nivell militar els comunistes a principis del 1947 encara es trobaven en inferioritat numèrica i material contra l’exèrcit del Guomindang. Tot semblava apuntar que la conquesta de Yan’an , capital comunista, al març del mateix any pels nacionalistes seria la derrota definitiva del Partit Comunista Xinès (PCX).

Fins i tot el mateix Stalin creia que ni Mao ni els seus subordinats aconseguirien fer-se amb el poder del país, per la qual cosa els aconsellà pactar amb Chiang. Stalin dubtava de la capacitat d’actuació dels comunistes xinesos. En paraules del líder soviètic “Van acceptar oficialment, però continuaren a la pràctica mobilitzant al poble xinès (…) Els xinesos tenien raó i nosaltres ens equivocàvem.” I efectivament. De manera inesperada els comunistes xinesos encara tenien molt a dir en la seva guerra contra el Guomindang (GMD).

Lin Biao (1907-1971). Font: Viquipèdia
Lin Biao (1907-1971). Font: Viquipèdia

L’estiu de 1947 aprofitant que l’exèrcit nacionalista havia deixat les seves tropes en punt mort, els comunistes van creuar el riu Hwang-Ho fins arribar  a les planures centrals on van rebre suport del camperolat que els va ajudar a fer retrocedir les tropes del GMD (Fontana, 2011: 141). A finals de l’any 1947 es calcula que 640.000 soldats nacionalistes havien sigut ferits o morts en combat i prop d’un milió de soldats es va rendir davant el creixement de l’Exèrcit d’Alliberament Popular.  L’any 1948 seria crític pel GMD.

Fontana ens explica que “[…] a començaments del  1948 arran de nous disturbis civils a Hong Kong i Shanghai, es va començar a notar un increment d’actituds de simpatia en el si de la Xina nacionalista cap als comunistes.” Fins i tot, empresaris conservadors creien que “la vida sota la relativa honestedat totalitària dels comunistes no seria pitjor que viure sota la corrupta ineficàcia del GMD”.

En aquest any 1948 l’Exèrcit d’Alliberament Popular serà un actor clau arran del seu creixement durant l’any anterior. L’home que va liderar i coordinar tot aquest procés d’expansió de l’Exèrcit i els seus avanços militars fou Lin Biao. Ell era, juntament amb Zhou Enlai i Zhu De, un dels homes de la màxima confiança de Mao. Però entre moltes de les campanyes que va dirigir se’l coneix per dirigir, amb el també oficial de l’Exèrcit d’Alliberament Popular Xiao Jinguang, el setge de la ciutat de Changchun. Un dels episodis més negres de la Guerra Civil Xinesa.

La campanya del Nord: El camí cap a Tiananmen

La campanya del nord es preparà durant la tardor del 1948 i es composaria de tres crítiques batalles (entre elles el setge de Changchun) que marcarien el destí de la Xina moderna. Per començar, les principals ciutats de Manxúria, Changchun i Mukden, van caure sota el control comunista. Uns 20.000 soldats nacionalistes que van sobreviure es van retirar i van ser evacuats per via marítima.

Els nacionalistes van fer servir les línies del ferrocarril per transportar tropes per lluitar contra els comunistes, i aquest era un punt que els comunistes volien revertir. Segons l’historiador Jonathan Spence “[…] en un intent de reorganització per part del PCX, Zhu De com a general en cap dels exèrcits comunistes va destinar 600.000 soldats a capturar l’entroncament ferroviari de Xuzhou.”

Xuzhou estava fortament defensada pels nacionalistes i que a més,  disposaven de superioritat aèria a la zona. Fou una batalla seixanta cinc dies on la victòria fou pels comunistes. Com és possible que els comunistes conquerissin Xuzhou si no disposaven d’una força aèria com el Guomindang i es trobaven en inferioritat?

Spence ens aporta alguns elements que podrien explicar aquesta derrota:

  • L’ús de l’artilleria per part dels comunistes i millor aprofitament de la tàctica militar
  • Descoordinació i confusió dels alts comandaments nacionalistes a causa de les ordres contradictòries dictades pel mateix Chiang Kai Shek
  • Deserció de tropes en les files del GMD
  • Mobilització de dos milions de camperols per part del PCX a fi de donar suport logístic a les seves tropes

Poc a poc els comunistes aniran consolidant el seu control a les ciutats que van conquerir sota una nova disciplina militar. La política del Partit Comunista a l’any 1948 es va redefinir de la següent manera: abans de lluitar contra qualsevol ciutat, totes les unitats que donaven suport a l’exèrcit roig a l’avantguarda i la rereguarda eren instruïts sota la política i disciplina del Partit durant una ocupació. S’autoritzava les tropes a confiscar a nivell individual qualsevol material amb finalitats militars. Això si, els estava terminantment prohibit confiscar propietats, ja fossin públiques o privades.

Exèrcit d’Alliberament Nacional desfilant a Tiananmen. Font: China Daily
Exèrcit d’Alliberament Nacional desfilant a Tiananmen. Font: China Daily

Un cop finalitzada la batalla, la política del partit establia que excepte un número raonable de tropes per mantenir l’ordre, la resta havien de deixar la ciutat. El Partit, el govern local i altres organitzacions havien rebut ordres de no permetre als seus membres de comprar o vendre propietats ni participar en cap mena  de comerç. Això hem d’afegir-hi que els camperols no se’ls va autoritzar a entrar a les ciutats amb el propòsit  d’apoderar-se de la propietat o arrestar criminals sospitosos.

Aquesta nova política, que va durar el que restava de Guerra, es va reglamentar en les Tres Lleis Principals i els Deu Punts d’Atenció. Aquestes lleis van ser tan efectives que, fins i tot, Pepper ens explica que “[…] ciutats com Tientsin, Peiping o Nanjing van poder presenciar de manera insòlita que els soldats comunistes rebutjaven fins i tot cigarrets que els oferia qualsevol ciutadà de les ciutats alliberades”.

En un període de 7 setmanes el GMD havia perdut el territori de Manxúria i es calcula que va perdre mig milió de les seves tropes. Philip Short creu “[…] que la situació de la guerra va canviar de manera abrupta. Per primer cop des que s’inicià la guerra, que el GMD es trobava en inferioritat numèrica contra els comunistes.”

A això encara hi hem de sumar un altre desastre: la batalla de Huai Hai. Aquesta batalla, durant la qual es van mobilitzar 1.800.000 soldats, va ser una derrota desastrosa pels nacionalistes. Aleshores Chiang Kai Shek “es retira” sense dimitir del poder i permet que el seu vicepresident, Li Zongren, el substitueixi i miri de signar un armistici vetllat per EE.UU i la URSS a fi de guanyar temps. Però amb la situació al seu favor, els comunistes van saber aprofitar el seu primer avantatge després d’anys de persecució pel GMD. Zhu De, sota ordres de Mao, va començar a mobilitzar les seves tropes cap a dos de les ciutats més importants de Xina: Tianjin i Pequín. Mao va ordenar aquest moviment de tropes sabent que la victòria cada cop era més a prop. No obstant això, segons Josep Fontana, “[…] ho va fer sent plenament conscient de l’esgotament al qual va sotmetre a les seves tropes.”

Tianjin va caure el 15 de gener de 1949 i el seu alcalde, que va jurar resistir fins la mort, fou trobat en un apartament secret amb una concubina que va resultar ser una espia del Partit Comunista. Dies més tard va caure Pequín, això sí, amb una rendició pactada. El general nacionalista que dirigia la ciutat, Fu Zuoyi, volia preservar la ciutat dels bombardejos comunistes i va acordar amb el PCX que els seus 200.000 soldats s’integrarien dins de l’EAP i que el nou govern comunista els oferiria una sinecura. Deu dies més tard Chiang Kai Shek dimiteix com a president i abandona el país rumb a Taiwan. A partir d’aquí es pot dir que la guerra ja estava acabada i Xina iniciaria un procés polític pel qual el GMD desapareixeria del mapa.

Octubre de 1949: El naixement d’un nou estat i les seves conseqüències

Mao proclama la República Popular de la Xina (1949). Font: Viquimèdia

Per a que la fotografia de l’esquerra es pogués produir, van passar molts anys de revolucions i conflictes interns entre els xinesos. El GMD i Chiang Kai Shek fugien de Xina per establir-se a l’illa de Taiwan. La revolució, segons els comunistes, havia assolit el seu objectiu.

Semblava que els comunistes, clars vencedors de la guerra civil, havien de governar en solitari, però això no va ser així. Abans de produir-se la proclamació del nou govern comunista, Mao va començar a articular la base del que seria el seu nou estat. Es va decidir que Xina seria governada per un govern de coalició que, tot i que seria liderat pel Partit Comunista, va incloure petits partits progressistes per representar els simpatitzants no comunistes de la burgesia i la intel·lectualitat liberal.  Aquest sistema es coneixeria com la “dictadura democràtica del poble”, o el que és el mateix, que les forces polítiques que acorden la creació del que serà el nou règim no compartiran els mateixos principis ideològics.

Aquests partits progressistes, que en total eren catorze partits menors, van participar en la Conferència Consultiva de Pequín a finals de setembre de 1949. En aquesta trobada, a part de nomenar Mao com a president del nou govern i a Zhu De com a vicepresident, també es va decidir que la nova capital de la República seria Pequín. També es va votar la nova bandera nacional i la implantació del calendari gregorià occidental.

Hom podria pensar que el nou govern comunista crearia molt recel i escepticisme entre la població que havia viscut des de la caiguda de l’emperador els governs del GMD. No obstant, i si recordem el que hem esmenat en altres punts, la popularitat i acceptació del Guomindang havia caigut en picat.  Short comenta que “[…] els ciutadans de Xina i molts estrangers residents al país, no van percebre el naixement del nou govern comunista com quelcom repressiu. Ans al contrari, ja que això es va interpretar com un alliberament de la corrupció i malversació que havien caracteritzat els últims mandats nacionalistes.”

El nou règim xinès va decidir conservar dos milions de quadres i funcionaris que havien treballat per l’anterior administració. No és estrany ja que el PCX tenia per norma mantenir la majoria dels funcionaris municipals, al mateix temps que professors i policies, sempre que assistissin a sessions de reforma en grup i estudiessin les obres de Mao. Un cop fet això Mao va llençar una forta campanya contra el que els comunistes anomenaven els tres “antis” (contra la corrupció, el malbaratament i el burocratisme). Els resultats d’aquesta política es van veure reflectits en l’èxit quan, a mitjans dels anys 50, una campanya de mobilització de masses i de tractament compulsiu aconseguí que Xina quedés lliure i neta del consum i comerç de l’opi. També el mateix any 1949 Mao va decidir implantar la reforma que ja s’havia anat aplicant als territoris que controlava el PCX durant la guerra: La Reforma Agrària. Segons Fontana “[…] durant el període de 1949-1953 es calcula que es va redistribuir prop d’un un 43 per cent de les superfícies cultivables i donà plena independència a 120 milions de camperols.”

Finalment, també cal destacar l’articulació de la diplomàcia de la República Popular. Primerament, havíem explicat que si abans de la guerra el PCX va intentar tenir bona sintonia amb EE.UU, ara no volien saber res d’Occident. Després del fracàs de les negociacions amb els generals Hurley i  Marshall i la col·laboració nord-americana amb els nacionalistes durant la guerra civil, el Partit Comunista va acabar entenent que Estats Units veia la Xina com un país amb moltes mancances des de la Revolució de Xinhai. Estats Units volia aprofitar aquesta situació de mancança i feblesa per estendre la seva influència i intentar convertir la Xina en una mena d’estat satèl·lit i des del que poder controlar més fàcilment al seu rival polític de la Guerra Freda: l’URSS.  Pel que fa la Unió Soviètica, malgrat que Stalin finalment reconeix el nou estat comunista, Mao no va oblidar mai la passivitat i la traïció que va patir per part de Stalin durant 15 anys des de que Mao inicià la Llarga Marxa l’any 1934. Hem de tenir present que Stalin, fins ben entrada a la guerra civil, no va assistir mai als seus homòlegs xinesos i a més a més, el mateix Stalin va arribar afirmar que no confiava que Mao i els seus arribessin al poder, fet que Stalin va haver de rectificar. Per tant, les relacions entre Stalin i Mao tot i que de respecte mutu i de cordialitat, van esdevenir molt fredes i amb certa desconfiança. No obstant això , i com diu Fontana, “[…] això no l’impedí signar [a Mao]  un tractat d’amistat i aliança amb la URSS el 14 de febrer de 1950”, ja que tant Mao com Stalin sabien que les dues nacions comunistes més grans del planeta com la Unió Soviètica i la Xina, s’haurien de donar suport mutu per poder fer front a la influència i l’amenaça del bloc capitalista, liderat per Estats Units.

Read More

El final d’una guerra i l’inici d’una altra: La Guerra Civil

Després que el Japó fos derrotat pels aliats a la Segona Guerra Mundial, les velles rivalitats entre el Guomindang (GMD) i el Partit Comunista Xinès (PCX) no van trigar a reactivar-se. Tot i així, ja durant el conflicte sino-japonès els dos bàndols no amagaven les seves diferències i l’any 1941 es va produir “L’incident de Wannan”. Durant aquest afer les tropes del GMD van aniquilar el Quart Exèrcit Comunista. Però la intervenció diplomàtica dels Estats Units i la Unió Soviètica va evitar que nacionalistes i comunistes es continuessin massacrant entre si i s’ocupessin dels japonesos. Més endavant, nord-americans i soviètics començarien a mobilitzar la seva maquinària per decantar la victòria d’un bàndol o altre pel poder a Xina.

Soochow, Xina (1938). Una rasa plena de xinesos civils assassinats per soldats japonesos. Font Viquipèdia
Soochow, Xina (1938). Una rasa plena de xinesos civils assassinats per soldats japonesos. Font: Viquipèdia

Quan els japonesos van ser derrotats el desembre de 1946, 80.000 soldats japonesos van quedar sota la custòdia dels nacionalistes. Aquests van emprar els japonesos empresonats per combatre els comunistes. Segons Josep Fontana, Estats Units va proporcionar a Chiang Kai Shek una considerable ajuda econòmica i militar d’uns 50.000 marines per protegir vies de comunicació i les ciutats de l’exèrcit comunista. Malgrat això, els efectes del conflicte amb Japó, d’una banda, van ser devastadors pels nacionalistes per diverses raons:

1) La corrupció estava àmpliament difosa en el si del govern nacionalista dirigit pel Guomindang.

2) La inflació pujava desbocada i les greus derrotes militars dels nacionalistes contra els japonesos els van debilitar molt severament.

D’altra banda, el conflicte va servir per reforçar encara més la posició dels comunistes xinesos. A part del considerable reclutament dut pels comunistes de milicians i milicianes i de soldats (uns 900.000 cadascun), l’historiador Chen Jian explica que durant el període 1944-1945 el PCX havia aconseguit recuperar-se gràcies a la “Campanya de Rectificació” als territoris de la Xina Septentrional i Central de la següent manera:

  • Acumulació d’experiència administrativa
  • Consolidació del control de l’estratègia militar
  • Impulsió de les polítiques de partit

Manxúria: el renaixement del Partit Comunista

Una altra qüestió fonamental per al reforçament i l’impuls del PCX, és la seva presència al territori de Manxúria després de l’ocupació japonesa. D’una banda, com hem dit abans, l’ocupació japonesa de Manxúria va significar la deslegitimació dels nacionalistes. D’altra banda, ara que els japonesos havien quedat fora de joc, els comunistes van començar a ocupar les bases al nord de la Xina i a reorganitzar des d’allà les seves forces de combat. Segons l’historiador britànic Jonathan Spence, […] s’ha de tenir en compte que el PCX després que la Unió Soviètica detingués i deposés a Pu-Yi com a cap d’estat de Manxúria, va rebre un gran dipòsit d’armes i municions que havien sigut abandonades pels japonesos. És en aquests moments quan el bàndol comunista rebateja el seu exèrcit amb el nom de “Exèrcit Popular d’Alliberament”. Els comunistes tenien raons per no abandonar les seves posicions al nord de Xina i, per tant, conservar Manxúria. Els Estats Units ja van instar als comunistes a reobrir les línies de ferrocarril tallades per la guerra i necessàries per la recuperació de la malmesa economia xinesa.

Jonathan Spence defensa que el Partit Comunista era conscient que els nacionalistes feien servir la xarxa ferroviària que encara no havia estat malmesa durant la ocupació, per transportar les seves tropes a lluitar contra ells. Per aquest motiu es van llençar a controlar-les i  evitar el continu enviament de reforços per part dels nacionalistes.

Malgrat el desgast que patien les tropes del Guomindang, aquests posseïen una força militar de 2,5 milions de soldats, més ben armats i preparats que els de l’Exèrcit d’Alliberament Popular. A més a més, segons explica l’historiador d’Estats Units Peter Zarrow, […] els nacionalistes van reprendre  el control de les grans ciutats i la base industrial de l’est de Xina un cop els japonesos van ser expulsats de Xina . Malgrat això, el GMD començava a tenir problemes interns dins dels seus propis territoris, que arrossegaven des de la introducció dels japonesos durant els anys 30. Els més significatius van ser la creació de l’estat Manchukuo sota el lideratge d’estat de Pu-yi i la persecució dels comunistes; els primers signes de deslegitimació dels nacionalistes al poder. Però també a nivell social i civil començava a haver-hi malestar entre la població xinesa que vivia sota l’autoritat del GMD.

La corrupció a nivell institucional era ja un mal endèmic. De fet el mateix General Chiang Kai Shek ja rebia el sobrenom de “General paga’m el xec”(General Cash-My-Check), fent referència al problema de la corrupció al si del GMD. No sabem si el van batejar amb aquest sobrenom els comunistes o bé la població descontenta amb la gestió dels afers de Xina, tant a nivell intern com extern. El que si sabem són les accions del GMD després de l’ocupació japonesa i de la massacre de Nanjing el 1937. A causa de la massacre i la guerra, els nacionalistes van traslladar provisionalment la capital de la República de Xina a la ciutat de Chongqing.

Reinstaurat el poder del GMD després de l’ocupació, es van perseguir bastants col·laboracionistes amb les autoritats japoneses. Tot i així, Zarrow apunta que molts oficials que van treballar pels japonesos van ser restablerts sota l’autoritat del GMD per a consternació de la població que havia patit els excessos dels japonesos. A més a més, el govern nacionalista, després de l’ocupació, va estigmatitzar poblacions senceres que havien quedat sota control japonès abans de la guerra de 1937. Ens referim efectivament a Manxúria, que va quedar sota el control de facto japonès durant catorze anys. També, però, un altre territori havia quedat sota domini nipó durant els anys 30: Taiwan (on actualment es refugia l’antiga República de Xina després de la derrota de 1949).

L’economia nacionalista i la relació amb Estats Units després de l’ocupació japonesa

Pel que fa a l’aspecte econòmic, el GMD va tornar a l’status quo anterior a la ocupació japonesa, però amb efectes desastrosos. La propietat en comptats casos va ser retornada als seus antics propietaris. Aquesta incertesa sobre la propietat legal sobre la terra va obstaculitzar un ús eficient dels recursos econòmics, necessaris per a la recuperació del país.

La indústria no va quedar al marge dels efectes post-ocupació japonesa. Deixant de banda la inflació, que ja era desbocada, moltes fàbriques van romandre tancades mesos i fins i tot anys. I això que el 5 de gener de 1946 Chiang Kai Shek va aprovar les recomanacions i els “Principis Generals” del Consell Nacional de Defensa sobre com s’hauria d’estructurar l’economia xinesa.

Chiang Kai-Shek, líder del Guomindang. Font: Pinterest
Chiang Kai-Shek, líder del Guomindang. Font: Pinterest

La historiadora nord-americana Simei Qing argumenta que […] Els empresaris industrials xinesos exigien al GMD una expansió del sector privat sota la protecció del govern contra la competència estrangera. És a dir que després d’anys d’ingerència estrangera, els empresaris demanaven a Chiang Kai Shek que apliqués polítiques proteccionistes per a les empreses del país.

Però aviat van sorgir problemes d’entesa a causa de la intervenció dels Estats Units. Com ja sabem, després de l’ocupació japonesa i amb l’esclat de la guerra civil, Estats Units oferí el seu suport militar i econòmic a la República de Xina. Per la seva banda, els nacionalistes xinesos eren partidaris del proteccionisme i l’economia tradicional, mentre que els economistes americans que van arribar a Xina a dialogar amb la República sobre el nou model econòmic estaven influïts pel “New Deal”.

Els principals temes que van debatre les delegacions xinesa i nord-americana van ser els següents:

  • Reducció d’impostos
  • Inversió estrangera a Xina
  • Paper de l’estat en l’economia
  • Model econòmic a seguir

Malgrat el proteccionisme que demandaven els empresaris xinesos, aquests no eren contraris a la inversió estrangera, ans el contrari, ja que necessitaven urgentment actiu líquid per reactivar les indústries malmeses després de l’ocupació.  Però el problema no va ser en el ‘què’, sinó més aviat en el ‘com’.

Amb això vull dir que, segons explica Qing, la delegació nord-americana contrària a la política xinesa va imposar una condició: si Xina volia capital estranger el país els hauria de permetre competir amb tota la indústria privada xinesa sense cap mena d’intervencionisme per part de l’Estat. Els nacionalistes xinesos estaven profundament convençuts que el model econòmic que volien seguir era el d’economia mixta.  La delegació xinesa era seguidora del “Principi del Benestar Social”(Minsheng) de Sun Yat-sen o un model d’economia mixta, ja que oferiria una millor oportunitat per assolir l’harmonia entre el creixement ràpid i una economia justa.

Això xocava de ple amb el Departament d’Estat nord-americà, que creia que el sistema de lliure empresa amb una intervenció governamental moderada seria la via més adient per assolir aquest objectiu. Tot i que el “New Deal” i el “Minsheng” són dues teories econòmiques semblants, cal destacar que el GMD volia una política proteccionista i EEUU un sistema de lliure empresa.

Les negociacions van ser molt dures. Per poder arribar a un acord els negociadors nord-americans van suggerir al govern d’Estats Units que fes servir el préstec que havia concedit al GMD com a moneda de canvi perquè aquest acceptés els termes del Tractat Comercial. El 8 de Novembre de 1946 el GMD va signar el tractat. D’aquest acord entre Estats Units i la República de Xina destaquen dos punts:

  • El GMD accepta donar a empresaris de negocis d’Estats Units drets i privilegis substancials, que serien d’un tracte menor que el que tenien els nacionals, però un tracte molt més afavorit que el d’altres nacions.
  • El Departament d’Estat acorda que els seus estats són lliures de fer qualsevol llei que vulguin sobre la tinença de la terra. Malgrat tot, accepten la condició que si qualsevol estat o territori d’Estats Units ha discriminat la població xinesa, la Xina no estaria obligada a concedir als ciutadans o empreses d’aquest estat o territori un millor tractament pel que fa a la tinença de terres que aquell que els xinesos haurien rebut en aquest estat.

L’opinió de Qing sobre aquest tema és que […] el Departament d’Estat no va empènyer al govern del GMD a deixar els principis de Sun Yat-sen públicament. No obstant, el govern nacionalista es va haver de comprometre a implementar un pla de privatització basat en el model de desenvolupament econòmic nord-americà al més ràpid possible.

La Reforma Agrària en els territoris del Partit Comunista

Pel que fa als comunistes xinesos, sens dubte una de les polítiques de partit més importants impulsades pel PCX és la Reforma Agrària. Aquesta va consistir a deixar de banda la reducció de rendes i la redistribució per donar pas a confiscacions de terres i càstigs pels enemics de classe.

Mao Tse-tung i Zhu De, creador de l'Exèrcit Roig xinès. Font: Pinterest
Mao Tse-tung i Zhu De, creador de l’Exèrcit Roig xinès. Font: Pinterest

La reforma va tenir molt d’èxit sobretot a les regions del nord com Jiangsu, Hebei, Shandong i Shaanxi. La raó fonamental rau en la incidència molt més baixa de l’arrendament d’aquestes províncies en comparació amb la resta de províncies de Xina. En aquest punt, Spence coincideix amb la historiadora Suzanne Pepper, la qual opina que […] el model de tinença de la terra era més baixa al nord i en canvi al sud era molt més alta.

Aquesta historiadora va treballar amb dades publicades per l’Agència Nacional de Recerca Agrícola Xinesa sobre la situació del camp xinès l’any 1930. Segons les seves dades, un 70% dels camperols xinesos posseïen la seva pròpia terra mentre que només un 50% la llogaven total o parcialment. També un 30% de les granges familiars xineses eren llogades i un 24% addicional posseïen una porció de la terra que llogaven. Ara bé, segons Spence existien altres factors que també van incidir en l’eficàcia del missatge comunista entre els camperols d’aquestes regions del nord de la Xina, com per exemple:

Causes climàtiques o humanes

  • La devastació al camp causada per les campanyes d’“els tres tots”
  • El desbordament del riu Hwang-Ho (riu groc)
  • Altres causes climàtiques i hiverns durs en les regions del nord de Xina

Causes històriques

  • L’erosió ininterrompuda de l’antic ordre social
  • La reorganització administrativa pel GMD i els japonesos va debilitar institucionalment les comunitats rurals

El procés d’activació d’aquesta reforma es va dur a terme entre els anys 1946 i 1947 amb el suport dels camperols pobres i peons agrícoles sense terres. L’objectiu final era la supressió de l’arrendament i l’equiparació tant de terra com de propietat en els poblats. Cal dir que la violència va formar part d’aquest procés. En el món rural xinès durant el període de la reforma van haver-hi ajustos personals als pobles sobretot, òbviament, contra els terratinents.  Spence assegura que […] una font va documentar un total de 19.307 “casos de lluita” en les  zones dominades pel  PCX a Shandong l’any 1945.

De totes maneres, Pepper qüestiona la guerra civil com una lluita de classes a través de l’anàlisi d’aquesta reforma agrària. Ella dubta si fou més una necessitat estratègica dels comunistes o un excés de l’ala més esquerranosa del partit. A més a més opina que la reforma agrària […] va ser una política molt ben calculada per servir als interessos més immediats del PCX, en la seva lluita política pel poder com bé indicaven els mateixos comunistes. Per tant, si la base de la Unió Soviètica es trobava en el proletariat de les fàbriques, la base de la futura República Popular Xinesa estaria formada pels camperols a causa del caràcter rural del país.

Read More

L’any 1964 naixia a Bèlgica el Partit Comunista d’Espanya (marxista-leninista), la primera de les organitzacions sorgides de la dissidència amb els postulats comunistes defensats pel Partit Comunista d’Espanya (PCE) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Anteriorment, el 1958 s’havia fundat el Frente de Liberación Popular (FLP), compost en bona mesura per estudiants universitaris. També a finals de la dècada dels cinquanta s’havia anat format l’organització nacionalista basca Euskadi Ta Askatasuna (ETA).

L’amalgama d’organitzacions i partits que van anar sorgint i que passaren a engruixir les línies de l’antifranquisme formulaven línies polítiques que generalment s’han ubicat a l’esquerra del PCE. El seu origen el trobem en les ruptures que es van produir per part de grups de militants amb el seu tronc polític original. Els corpus polítics que van generar noves organitzacions són el comunisme, el nacionalisme, el catolicisme, l’anarcosindicalisme i l’autonomia obrera, a cavall entre el marxisme i l’anarquisme.

En aquest article, dividit en dues parts, tractarem de resseguir l’aparició i evolució de les organitzacions i partits sorgits de la dissidència amb el PCE i el PSUC, així com la seva actuació política en el període de la Transició a la democràcia i el canvi polític a Espanya.

La historiografia ha qualificat aquestes organitzacions de manera diversa i cap denominació assoleix un consens prou ampli. En aquest article hem optat per referir-nos-hi com a esquerra revolucionària fins les eleccions generals de 1977 i esquerra extraparlamentària per al període posterior a aquestes.

Orígens

L’aparició de diversos partits escindits del PCE-PSUC entre 1964 i 1968 s’ha d’entendre com un procés condicionat per diversos factors situats a diferents nivells; alguns d’ells d’escala global o internacional i d’altres d’escala local, estatal o interna del PCE-PSUC.

Entre la segona meitat dels anys seixanta i principis de la dècada dels setanta es van formar diversos partits que en la seva globalitat configuraren una oposició al moviment comunista internacional. Així, doncs, van constituir organitzacions ubicades a l’esquerra dels Partits Comunistes oficials de cada territori. Es formaren per oposició a l’hegemonia que el Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) mantenia en el moviment comunista internacional. Les diferents revolucions triomfants en una diversitat de països va tenir la conseqüència de la formació de nous partits, la referència principal dels quals deixava d’ésser la Unió Soviètica.

El 5 de març de 1953 va morir a Moscou Ióssif Stalin i poc després Nikita Khrusxov va obtenir el càrrec de Primer Secretari del Comitè Central del PCUS, autoritat que posseiria fins 1964. El 1956 el PCUS va celebrar el seu XX Congrés, en el qual Khrusxov va impulsar una nova política exterior en la relació de la URSS amb el Estats Units, marcada per la distensió. També es va produir la condemna a Stalin i el seu llegat i conseqüentment es va iniciar un procés de desestalinització. Paral·lelament es va produir la resolució dels partits comunistes europeus d’integrar-se en la vida política parlamentària de les democràcies occidentals. És en aquest context en el qual es comencen a formar corrents interns en els diferents grans partits de les esquerres. Són corrents que consideraven que les direccions dels seus partits havien abandonat el projecte revolucionari.

PX 96-33:12 03 June 1961 President Kennedy meets with Chairman Khrushchev at the U. S. Embassy residence, Vienna. U. S. Dept. of State photograph in the John Fitzgerald Kennedy Library, Boston.
PX 96-33:12 03 June 1961 President Kennedy meets with Chairman Khrushchev at the U. S. Embassy residence, Vienna. U. S. Dept. of State photograph in the John Fitzgerald Kennedy Library, Boston.

El Partit Comunista de la Xina s’oposà a la nova línia que havia pres la Unió Soviètica i les discrepàncies entre els partits comunistes d’ambdós estats esclataren en el Congrés de la Federació Mundial de Sindicats celebrat a Pequín entre 1960 i 1962. La República Popular de la Xina seguia defensant la política desenvolupada per Stalin i acusava la URSS de Khrusxov de revisionisme.

Per altra banda entre 1965 i 1968 es va produir la crisi dels moviments socials als Estats Units i a Europa Occidental. En aquest context es van estendre nous moviment socials, com els moviments pels drets civils de grups marginats i sobretot el moviment estudiantil, que tingué en el maig francès de 1968 la seva màxima expressió.

A més, en les dècades cinquanta i seixanta es van produir nombroses experiències de descolonització i l’assoliment de la independència de països de l’anomenat Tercer Món. Moviments nacionals en molts casos marcats per un caràcter marxista o que adoptaren el marxisme en el procés revolucionari. Aquesta síntesi es produeix per l’evolució de la teoria de l’imperialisme formulada per Lenin, la qual permet focalitzar l’objectiu de les diferents lluites socials i nacionals envers un enemic comú unificador identificat com el capitalisme en la seva fase imperialista.

En aquest sentit els moviments tercermundistes de caràcter antiimperialista i revolucionari van esdevenir referents per a l’esquerra occidental, la qual els analitzà amb l’anhel que aquests obrissin la porta a la revolució social d’Europa, que no s’havia produït després de la revolució russa de 1917. Els quatre nous focus principals esdevenen la revolució cubana, la guerra d’alliberament d’Algèria, la guerra del Vietnam i la guerra de la Xina contra Japó. Apareixen, doncs, nous referents per a l’esquerra com són Ernesto “Che” Guevara, Fidel Castro, Mao Zedong, Fantz Fanon o Ho Chi Minh. També apareixen amb força referents d’entre estats comunistes aliens a la URSS, com és el cas de Enver Hoxha, líder de la República Popular d’Albània o líders del comunisme heterodox com és el cas d’Ernest Mandel.

En l’Espanya franquista la pràctica absència del PSOE i l’hegemonia del PCE-PSUC marcaven de manera definitòria el camp de l’esquerra política. La ruptura de part del que esdevindria l’esquerra revolucionària fou marcada per la política de la Reconciliació Nacional que el PCE va impulsar a partir de 1956 i la posterior proposta del Pacte per la Llibertat, ratificada en el VIII Congrés d’aquest partit celebrat el 1972. En aquest sentit els corrents interns i l’oberta dissidència que afectà el PCE entenia que la línia política del partit comunista oficial s’allunyava dels seus objectius originaris d’assoliment de la revolució social a Espanya.

Segons aquestes organitzacions dissidents, la dictadura havia d’ésser derrocada per una acció revolucionària que obrís el camí cap al socialisme. A més, les formacions sorgides en el camp de l’esquerra revolucionària van mantenir la defensa del dret a l’autodeterminació de les nacions com una línia important de la seva doctrina política. El recurs a la violència és també un component present en els plantejaments polítics de les organitzacions que més marcadament s’emmirallen en la teoria de Lenin  respecte l’estat, que se l’havia de derrocar mitjançant la lluita de classes per tal d’instaurar la dictadura del proletariat, és a dir, un estat organitzat i dirigit pel proletariat .

La conquesta de la democràcia a Espanya apareixia com quelcom secundari en els primers programes de l’esquerra revolucionària espanyola, ja que es considerava tan sols era una fase del desenvolupament del capitalisme, el qual construïa un estat burgès al servei dels interessos del capital. La democràcia, doncs, apareix com una determinada manera d’organització del poder polític i la forma per la qual la classe burgesa s’assegurava la seva hegemonia i continuïtat. Per aconseguir aquest objectiu la majoria d’aquestes organitzacions optaren per construir el partit de la revolució. Un partit format fonamentalment, tot i que no exclusivament, pels elements de la classe treballadora més formats i preparats per la lluita política, i amb un tipus d’organització interna caracteritzada per l’anomenat centralisme democràtic. El factor de la disciplina i entrega apareixen també com una part important de l’esquerra revolucionària, la qual segueix, en aquest aspecte, la teoria del partit de Lenin. A nivell organitzatiu, part de l’esquerra revolucionària prioritzava la radicalitat democràtica en la presa de decisions col·lectiva de l’organització, però el context extremadament repressiu de la dictadura va condicionar l’evolució organitzativa d’aquests partits.

Aparició i primers passos dels nous partits

Destaca la relativament precoç aparició del Partit Comunista d’Espanya (marxista-leninista) de clara inspiració maoista i pro-xinès. Es fundà a Bèlgica durant el novembre de 1964 a l’abric i protecció del Partit Marxista-Leninista de Bèlgica liderat per Jack Grippa a través de la fusió de diversos grups de militants tant de l’interior com de l’exili i agrupats entorn de diferents publicacions: Proletario, Mundo Obrero Revolucionario, La Chispa (Oposición Revolucionaria Comunista de España) i España Democrática, editada per un grup de militants residents a Colòmbia.

Imatge_2
Grups sorgits del trencament amb els troncs polítics originals. Font: CUCÓ, Josepa (2008).

El PCE(m-l) va aconseguir establir una bona connexió amb el Partit Comunista Xinès a través dels consolats que aquest tenia a Europa. De fet va ser el receptor d’ajudes econòmiques l’objectiu de les quals eren la formació d’un partit marxista-leninista oposat a la influència soviètica. El PCE(m-l) va mantenir bones relacions amb el Partit Marxista-Leninista Belga i va establir contacte amb el Partit del Treball d’Albània. Va tenir la capacitat d’atraure el finançament d’aquests partits, els quals havien dipositat en el PCE(m-l) la voluntat de construir el partit d’àmbit espanyol de la seva esfera d’influència. Més tard el PCE va restablir la bona relació amb la República Popular de la Xina i el PCX va deixar d’ajudar econòmicament els marxistes-leninistes espanyols.

Els plantejaments polítics del PCE(m-l) van prendre un caire anticolonial i conseqüentment formularen la necessitat que Espanya recuperés la seva sobirania, que consideraven que havia quedat absorbida per la dominació de l’imperialisme estatunidenc aliat del règim franquista. Per fer front a la dominació estrangera es proposava construir, conjuntament amb el partit d’avantguarda, un front popular ampli. Aquest front havia d’ésser capaç de desenvolupar una guerra popular prolongada amb l’objectiu d’instaurar la democràcia popular; plantejaments molt influenciats per la teorització dels comunistes xinesos. Era una guerra que, provinent dels medis rurals, havia de prendre el poder en les ciutats.

Tanmateix l’activitat que el PCE(m-l) va ser capaç de desenvolupar en l’interior d’Espanya fou molt reduïda. Els primers anys de vida de la nova organització van estar marcats per la inestabilitat i una multiplicitats d’escissions van afectar negativament l’evolució del partit, que a més hagué de fer front a les onades repressives dels cossos policials de l’estat. A nivell sindical el PCE(m-l) va impulsar l’Oposición Sindical Obrera. Finalment el 1971 va formular la proposta del Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico (FRAP), aparell armat que havia de portar endavant els plantejaments de guerra popular prolongada.

Bandera del FRAP. Font: Wiki Commons.
Bandera del FRAP. Font: Wiki Commons.

El 1967 un grup d’estudiants i treballadors integrats en el PSUC i que havien sigut influenciats per les corrents marxistes-leninistes oposades a l’ortodòxia soviètica van escindir-se del partit fruit del Comitè Executiu del PCE d’abril de 1967. En aquest Comitè els comunistes van aprovar una resolució que explorava la possibilitat de buscar pactes amb el sector evolucionista del règim franquista en el camí de la consecució de l’establiment de la democràcia a Espanya. Els escindits s’agruparen entorn Unidad, un òrgan de premsa des del qual expressaven les seves crítiques a la línia política adoptada pel PCE-PSUC, de qui consideraven que s’havia apartat d’una política revolucionària. Seguint el plantejament de la necessitat de construir un partit d’avantguarda entre 1967 i 1969 es va dur a terme el procés constituent del PCE(internacional).

Tanmateix el 1968 un conjunt de militants va abandonar el projecte per constituir l’organització Bandera Roja. El 1969 encara es va produir una nova escissió en el PCE(i), l’anomenat PCE(internacionalista), tot i que tant sols es va mantenir fins 1971, any en què es dissolgué. El mateix 1971 es va produir una nova ruptura en les files del PCE(i) que va donar lloc al PCE(internacional) Línia Proletària. Aquesta formació acabaria anomenant-se PCE(i) quan el PCE(i) original es transformà en el Partit del Treball d’Espanya (PTE).

Els principals referents teòrics que el PCE(i) va adoptar van ser Lenin, Stalin i Mao Zedong, així com l’estudi de la revolució cultural xinesa i l’espai que la lluita armada ocupava en les seves reivindicacions (Martínez, 2013). A mitjan 1968 el PCE(i), després d’enfrontar-se amb el PSUC, va decidir abandonar les Comissions Obreres per tal de bastir una nova organització sindical anomenada Comisiones Obreras Revolucionarias. Aquesta orientació no es va revelar com un èxit i passat l’inicial període de desestabilització va assolir un cert nivell d’implantació territorial també fora de Catalunya. Entre 1972 i 1973 va dur a terme un replantejament del projecte que va donar com a resultat una línia d’acció política de masses, la fita més important de la qual fou el reingrés de la seva militància a CCOO, tot i que també destaca la formació de la Joven Guardia Roja de España i, anys més tard, la Unión Democrática de Soldados. Manuel Pérez Martínez, militant responsable polític de la direcció, fou detingut i empresonat. A la presó va abandonar el PCE(i) i el 1971 va ingressar a la Organización de Marxistas Leninistas Españoles (OMLE).

Per altra banda, Bandera Roja va adoptar com a referència principal el maoisme i es va implicar en el treball de masses. Especialment actiu en l’activisme veïnal, Bandera Roja va mantenir un prolongat debat sobre la seva constitució o no en partit. El 1973 es fundà el nou partit anomenat Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja, tot i que un gruix important de la militància propugnava la necessitat de reintegrar-se al PCE-PSUC. En successives ocasions la OCE-BR va patir traspassos de militància cap al partit original.

Fruit de la divisió del moviment comunista internacional encara en va néixer una altra organització política. Grups de militants descontents del PCE s’havien anat agrupant entorn de petites organitzacions que es van fusionar el 1968 a Brussel·les. És el cas del Comité de Coordinación de Mundo Obrero, els Comités de lucha por el Pueblo Vietnamita i la Unión de Comunistas Marxistas-Leninistas Españoles. La nova organització prengué el nom d’Organización de Marxistas-Leninistas Españoles (OMLE) i, igual que el PCE(m-l), es fundà a Bèlgica, tot i que en aquest cas amb nul·la presència efectiva a l’interior de l’Estat espanyol. Els plantejaments inicials de la OMLE eren la reconstrucció del Partit Comunista a Espanya sense el revisionisme que segons la nova formació caracteritzava el PCE. Entre 1969 i 1970 grups de militants es van traslladar a Espanya per estructurar les noves cèl·lules de l’organització a l’interior. Amb l’entrada de Manuel Pérez Martínez a la direcció interior del partit les discrepàncies amb la direcció exterior s’agreujaren. Va ser aleshores quan la direcció madrilenya va prendre l’hegemonia dins la OMLE i començà un procés de construcció partidària de tipus leninista en l’interior.

Manuel Pérez Martínez, “Camarada Arenas”. Font: Resistencia. Órgano del Partido Comunista de España (reconstituido).
Manuel Pérez Martínez, “Camarada Arenas”. Font: Resistencia. Órgano del Partido Comunista de España (reconstituido).

El tercermundisme, els plantejaments de Mao Zedong i el moviment estudiantil del maig francès de 1968 van ser elements determinants per a l’OMLE. Manuel Pérez Martínez, més conegut com a camarada Arenas, juntament amb destacats dirigents es van dedicar a seleccionar els militants més capaços de l’organització per tal d’integrar-los en la nova direcció. Una direcció de revolucionaris professionals que s’havien de dedicar en exclusiva a les tasques internes de l’organització. Aquest fet restà dels moviments socials a actius membres de l’OMLE, fet que repercutirà en l’allunyament d’aquesta organització de la massa social. Progressivament l’OMLE anava submergint-se en la clandestinitat. El 1973 s’organitzà la primera acció armada del grup. Fou l’atracament d’un banc per aconseguir fons per cobrir les despeses de la Primera Conferència Nacional, que havia de tenir lloc el juny de 1973.

A diferència del PCE(m-l), que considerava a Espanya un país colonitzat i tercermundista, l’OMLE considerà que Espanya era un país capitalista dirigit per un sistema polític feixista que s’havia d’enderrocar mitjançant una insurrecció armada popular per imposar un govern provisional revolucionari. A diferència d’altres organitzacions de l’esquerra revolucionària, l’OMLE refusava participar en organismes no controlats, com és el cas de CCOO, les quals identificaven amb el PCE, i, per tant, consideraven revisionistes.

I en la segona part de l’article…

En la segona part de l’article veurem l’evolució del PCE(m-l), el PTE i l’OMLE en els últims anys de la vida de Franco i en la Transició. Un lapse temporal en què les noves organitzacions ja havien assolit una consolidació organitzativa i una estabilitat interna que els permetia desenvolupar les seves línies polítiques. L’actuació de les tres organitzacions fou prou diferenciada i els seus resultats, prou diversos. Veurem també com es prepararen per a la participació electoral en les eleccions a Corts Generals espanyoles de 1977 així com la gestió que feren dels seus resultats.

Read More

 

En els últims temps, Hongria ha aparegut sovint als mitjans de comunicació. Tanmateix, l’ascens a la palestra mediàtica no ha estat precisament per temes que mereixin ser gaire laudats. Un podria pensar, per exemple, en la reportera Petra Lászlo llençant-li coces als refugiats o en les imatges de la construcció d’un mur coronat per concertines i filferro espinós al llarg de la frontera amb Sèrbia.

Què està passant el país? I, sobretot, per què està passant això? Aquest és el primer d’una sèrie de tres articles que busca aportar una mirada més transversal a una nació mil·lenària que, malgrat trobar-se al cor d’Europa, és en el millor dels casos vagament coneguda per la majoria de catalans. Així doncs, aquest article pren com a moment de partida el final de la Primera Guerra Mundial per explicar els acords de pau, les revoltes soviètiques, l’ascens de la dictadura i el Tractat de Trianon.

1918, últims dies de la Gran Guerra. Els governs dels poders centrals donen per perduda la guerra. En el cas d’Alemanya, els soldats aliats no han aconseguit trepitjar la terra del Reich i la població veu l’exèrcit retornant com a quasi victoriós. A Àustria-Hongria, el govern central ha perdut la capacitat operativa a moltes de les regions que teòricament controla. Els poders locals de diverses nacions sense estat s’organitzen per administrar parts del territori que reclamen com a pròpies, tot enviant comissions negociadores a la conferència de pau de París.

Són per tots ben conegudes les exagerades sancions econòmiques establertes per l’”Entente” a Alemanya en acabar la Primera Guerra Mundial. A banda d’això, nombroses zones de la Renània passen a estar sota control aliat, les tres branques de l’exèrcit són retallades i es cedeixen parts de Prússia Occidental al renascut estat de Polònia. Tanmateix, alguns dels mateixos contemporanis de l’època, com ara Keynes, entreveuen que les sancions no només són impossibles de pagar sinó que dinamiten la possible recuperació econòmica del país a curt i mitjà termini. Que les clàusules draconianes del Tractat de Versalles fossin un dels principals detonadors de la Segona Guerra Mundial és pràcticament un consens historiogràfic per tots conegut.

Tanmateix, poca gent coneix dos tractats d’importància igual o superior per la història europea contemporània. Es tracta dels tractats de Saint-Germain-en-Laye i Trianon, imposats pels aliats a Àustria i Hongria respectivament. Però el desconeixement general no és sinònim d’irrellevància. Especialment en el segon cas, les decisions preses fa quasi un centenar d’anys condicionen activament la vida política de l’Hongria actual i fins i tot més enllà de les fronteres contemporànies: no és casualitat que, per exemple, en la majoria de partits de futbol de la selecció hongaresa, hom pugui sentir els hooligans de l’equip corejant “fora Trianon” (traducció no literal de l’original “Vesszen Trianon”).

img1
Dissolució de la Monarquia Austro-Hongaresa. Font: Viquipèdia.

Per a Àustria, doncs, el resultat de la conferència de pau és la dissolució de la Monarquia Austro-Hongaresa mitjançant el tractat de Saint-Germain-en-Laye el 1919, que estableix la creació de l’estat de Txecoslovàquia (pèrdua de Bohèmia i Moràvia) i de Polònia (cessió de Galítzia-Lodomèria), l’annexió romanesa de la Bucovina, la cessió de part del Tirol i de part de la costa adriàtica a Itàlia i de diverses zones dels Balcans a la recent creada monarquia Iugoslava. La majoria d’aquests nous estats naixen com a democràcies parlamentàries, però per la situació d’inestabilitat política, econòmica i nacional-ètnica, veuen ràpidament revertides les seves institucions cap a diversos tipus de governs autoritaris.

I per Hongria? El Tractat de Trianon, firmat el 4 de juny de 1920 i fet efectiu el 31 de juliol de 1921, fou imposat per la majoria de poders de l’Entente al Regne d’Hongria, i establia la cessió de territoris als recentment formats estats de Txecoslovàquia i Iugoslàvia, així com a Romania i Àustria. Així, Hongria es quedava amb només un 28 % del territori que li pertanyia abans de la guerra, i amb una població que passà de 20,9 milions a 7,6 milions (un 36% respecte abans del tractat). En les zones segregades, la població hongaresa no era majoritària, però constituïa un percentatge d’allò més rellevant respecte el total. D’altra banda, 3,3 milions d’hongaresos (un 31 % del total prebèl·lic) quedaven fora del nou estat hongarès. Finalment, Hongria hauria de pagar reparacions de guerra als seus veïns, l’Armada Austro-Hongaresa era dissolta i l’exèrcit d’Hongria quedava limitat a 35.000 efectius.

Conseqüències del Tractat de Trianon: àrea, població i composició ètnica. Font: Viquipèdia.
Conseqüències del Tractat de Trianon: àrea, població i composició ètnica. Font: Viquipèdia.

Com arriba a aquesta situació un país que en el millor dels casos és subordinat als interessos austríacs? Per què és castigat amb més fermesa que els països que, efectivament, han iniciat la guerra? La resposta, per descomptat, té a veure amb la geopolítica: l’expliquem a continuació.

Durant les darreries del 1918, i aprofitant el buit de poder respecte al poder central i la situació de caos i fam, grans esdeveniments sacsegen l’est de l’Imperi Austro-Hongarès. L’emperador austríac sol·licita una pau separada al president Woodrow Wilson, admetent el dret de txecs i iugoslaus a l’autodeterminació; arran d’això, el consell general txec declara el mateix dia la independència, seguit l’endemà. A Hongria, el Partit Socialdemòcrata i el Partit Radical, juntament amb un ampli suport de les masses populars, formen un Consell Nacional que emet un programa de dotze punts, entre els quals s’inclou la independència d’Hongria respecte l’Imperi, la fi de l’aliança amb Alemanya, la celebració d’unes eleccions amb sufragi universal masculí i femení, una reforma agrària… tot acceptant un major respecte per les minories (emparant-se en els punts del president Wilson) però sense renunciar a la unitat territorial de la Corona de Sant Esteve. Mentrestant, els consells obrers i de soldats, la majoria dels quals sota control socialdemòcrata, s’estenen per les diverses ciutats.

El 31 d’octubre, l’anomenada Revolució dels Crisantems, caracteritzada per l’agitació política i els enfrontaments entre tropes del govern i manifestants que entonen la Marsellesa, culmina amb el nomenament per part de l’Emperador del liberal d’esquerres Mihály Károlyi com a primer ministre. El 16 de novembre, amb els carrers sota control del Consell, proclama la República Popular d’Hongria amb ell mateix com a president provisional. Després de 400 anys sota dominació dels Habsburgs, Hongria torna a ésser independent.

El següent pas del govern hongarès, com a estat de recent creació, és demanar un nou armistici a la “Entente”, tot esperant una predisposició favorable per part d’aquests. Per contra, l’armistici resultant (Armistici de Belgrad) és més desfavorable que l’anterior, firmat encara per Àustria-Hongria (Armistici de Pàdua). L’Armistici de Belgrad exigeix, entre d’altres, la desmobilització de les tropes i la retirada de l’exèrcit dels fronts sud i oriental a canvi de la no ingerència aliada en els assumptes interns hongaresos.

 Límits del front de l’Armistici de Belgrad. Font: Viquipèdia.
Límits del front de l’Armistici de Belgrad. Font: Viquipèdia.

Aquesta última clàusula serà ignorada tant pels aliats com pels estats veïns: aquests últims, després de negar-se a negociar amb el govern hongarès, aprofitaran per ocupar els territoris fronterers durant l’hivern de 1918-1919. En conseqüència, Károlyi ordena remobilitzar l’exèrcit i es planteja una aliança amb la República Socialista Federada Soviètica de Rússia (RSFR). Tanmateix, la situació d’escassetat d’aliments ocasionada pel bloqueig aliat i la guerra, la impossibilitat d’importar carbó en un hivern especialment cruent, la feblesa interna del govern, la laxitud respecte a la política internacional i el creixement del poder soviètic obliga a Károlyi a abdicar a favor de Béla Kun, del Partit Socialista Hongarès recentment nascut de la fusió entre comunistes i socialdemòcrates. Cal destacar que Kun havia promès fer efectiva l’aliança amb la URSS per aturar les invasions dels països veïns.

Així doncs, el 21 de març de 1919 naixerà el segon estat socialista de la història: la República Soviètica Hongaresa. El nou govern decreta l’abolició dels títols i privilegis nobiliaris, la separació entre església i estat, llibertat d’expressió i reunió, educació gratuïta, drets per a les minories ètniques, nacionalització de la indústria… tanmateix, el suport de la població es veu subordinat a la promesa de restituir les fronteres històriques d’Hongria. Així doncs, Kun informa Lenin que s’ha establert la dictadura del proletariat a Hongria, i sol·licita una aliança amb la RSFR. Malauradament, els russos es troben en plena guerra civil i declinen: l’Hongria Soviètica es queda sola formalment, tot i que els bolxevics russos intentaran ajudar amb atacs a la Bessaràbia ocupada pels romanesos. El govern ordena la formació de la Guàrdia Roja, liderada per Mátyás Rákosi. Paral·lelament, una organització paramilitar formada per uns 200 homes armats anomenada “els nois de Lenin” (“Lenin-fiúk” en hongarès), es dedica a efectuar judicis sumaris al camp i a la ciutat contra aquells que consideren terroristes i contra-revolucionaris.

Després de més demandes de concessions territorials per part de l’”Entente” durant el maig, els comunistes es dirigeixen cap al nord, decidits a recuperar els territoris històrics d’Hongria. Part d’Eslovàquia és recuperada a principis de juny: tres setmanes després, les tropes hongareses es retiren, ja que els francesos els han promès que a canvi les forces romaneses es retirarien cap a l’est del riu Tisza. Un cop les tropes hongareses abandonen Eslovàquia, els romanesos trenquen l’acord i continuen avançant. Tanmateix, abans de marxar, els comunistes constitueixen la República Soviètica Eslovaca, fet que genera tensió entre els soldats més patriotes i irredemptistes de l’exèrcit.

Els límits territorials de la República Soviètica Hongaresa. En vermell fosc, el territori controlat per la República Soviètica; en roig clar, el territori d’Eslovàquia ocupat per l’exèrcit roig; en blau, territori iugoslau supervisat per forces franceses; en marró, territori ocupat per Romania. Font: Viquipèdia.
Els límits territorials de la República Soviètica Hongaresa. En vermell fosc, el territori controlat per la República Soviètica; en roig clar, el territori d’Eslovàquia ocupat per l’exèrcit roig; en blau, territori iugoslau supervisat per forces franceses; en marró, territori ocupat per Romania. Font: Viquipèdia.

El 24 de juny, els socialdemòcrates intenten un cop d’estat contra el govern de Kun que resulta en fracàs. En conseqüència, el govern inicia una sèrie de judicis i execucions contra elements contrarevolucionaris coneguda posteriorment com a “Terror Roig”, en un procés similar a aquell que té lloc a Rússia durant la guerra civil. Kun, en un intent de tornar a guanyar popularitat i acabar amb l’ocupació, dirigeix l’Exèrcit Roig contra les tropes romaneses invasores amb la intenció de recuperar Transsilvània. El 30 de juliol, els soldats hongaresos, voluntaris desmoralitzats per la retirada d’Eslovàquia, són derrotats per l’exèrcit romanès. Kun i altres dirigents del Partit Comunista fugen cap a l’exili a Àustria, i es queden només alguns quadres com György Lukács per organitzar el Partit a la clandestinitat. Els socialdemòcrates pugen al poder i restauren la República Popular Hongaresa, començant per abolir nombrosos decrets promulgats pels comunistes.

El 6 d’agost, les tropes romaneses entren a Budapest, acompanyades per l’“Exèrcit Blanc” hongarès sota ordres de l’Almirall Horthy. Mitjançant un cop d’estat, s’instal·la un govern contrarevolucionari d’extrema dreta: comença el Terror Blanc, durant el qual romanesos i soldats blancs hongaresos executen i detenen centenars de simpatitzants del govern soviètic, jueus i persones d’esquerres. Algunes fonts estimen els resultats del Terror Blanc en més de 5.000 executats, 75.000 empresonats i 100.000 exiliats. Alguns dels detinguts seran posteriorment intercanviats per presoners amb la RSFR el 1921.

El gener de 1920, les eleccions donen la majoria a partits conservadors i de base agrària. El mes següent, el parlament restaura la monarquia hongaresa, però la situació caòtica del país obliga a posposar l’elecció d’un sobirà: l’Almirall Horthy passa a ser regent, càrrec que ocuparà fins a 1944. Paradoxalment, Hongria es convertia en una monarquia sense rei, presidida per un almirall en un país sense mar. De facto, però, es tractava d’una dictadura extremadament antisemita amb característiques pròpies del feixisme que no dubtaria en col·laborar amb els nazis abans i durant la Segona Guerra Mundial. Poc després, el Regne d’Hongria firmaria el fatídic Tractat de Trianon.

En aquest article, doncs, hem pogut observar les funestes conseqüències immediates de la Primera Guerra Mundial per a Hongria. En el buit de poder sorgit de la caiguda de l’Imperi Austro-Hongarès, els estats amb suport de les potències guanyadores en surten àmpliament beneficiats. Hongria es troba sense suport internacional: els Aliats volen debilitar el màxim possible alemanys i austríacs per evitar tant la competència industrial com futures guerres, tot construint un buffer de protecció contra el perill oriental del socialisme, mentre que els bolxevics es troben atrapats en una guerra civil en què pràcticament totes les potències intervenen en la seva contra.

La disgregació territorial provocada per l’establiment de les noves fronteres provocaria la pèrdua de la nacionalitat hongaresa als milions de magiars residents fora de les fronteres del Regne d’Hongria. L’ascens de la dictadura de l’Almirall Horthy situaria el país com a un aliat de l’Eix en la següent gran guerra. El següent article, doncs, versarà sobre les conseqüències del tractat de Trianon, l’Hongria d’entreguerres, la participació en la Segona Guerra Mundial i el posterior alliberament per part de l’Exèrcit Roig.

Read More

“Estamos ganando la batalla de las ideas y debemos redoblar esfuerzos para que esta victoria se haga patente cada vez más. (…) Hoy, más que nunca, las “ideas tienen consecuencias”

-José María Aznar, expresident del Govern espanyol (1996-2004) intervenció a la European Ideas Network (IEN), a Viena després de les eleccions europees de 2009 –

 

Està en crisi un moviment o ideologia polítics només perquè els seus partits polítics no estiguin en les institucions del govern? Com moltes altres coses que s’han anat gestant durant la globalització, la visibilització de la crisi de les “esquerres” polítiques europees s’ha fet evident en els últims anys, amb l’arribada de la crisi econòmica de 2008 i l’inici de la Gran Recessió, en la qual encara ens trobem. De fet, aquesta crisi d’identitat de les esquerres va iniciar-se ja fa quaranta anys i no té res a veure amb la quantitat de països en què aquestes governen.

Efectivament, hom pot pensar que el fet de posar roig (esquerra) o blau (dreta) en un mapa polític mostra en quins països l’esquerra és més forta; i així, definim una crisi de les esquerres a Europa en funció del número de governs en què aquestes (no) són presents. Però la gran crisi de les esquerres és ideològica.

A finals del segle XIX se situa el moment de la configuració dels grans partits socialistes de masses. Destacava, pel nombre dels seus militants i la seva organització, el Partit Socialdemòcrata Alemany (Sozialdemokratische Partei Deutschlands -SPD-), que aviat seria el referent revolucionari d’Europa; i el II Reich alemany, com a estat més industrialitzat del Vell Continent, havia de ser el primer on la revolució socialista triomfaria. 

Rosa Luxemburg (1871-1919), membre del SPD, va parlar de la "crisi de la socialdemocràcia" després que aquesta aprovés els pressupostos de guerra, traint els interessos proletaris que representava
Rosa Luxemburg (1871-1919), membre del SPD, va parlar de la “crisi de la socialdemocràcia” després que aquesta aprovés els pressupostos de guerra, traint els interessos proletaris que representava. Font: wikimedia

L’entrada, però, del SPD a les institucions de govern a Alemanya, prioritzant la lluita institucional, desmarcant-se cada vegada més de la realitat de la classes treballadora i afavorint la via possibilista/reformista acabaria fent del partit una pesada màquina burocràtica que poc a poc va deixar de ser revolucionària, com mostra el fet que el 1914 aprovés els pressupostos extraordinaris de la Primera Guerra Mundial amb al resta de forces polítiques del Reichstag. Malgrat ser el grup parlamentari més nombrós de la càmera legislativa alemanya, Rosa Luxemburg, una de les poques veus discordants i desafiants dintre del SPD, escrivia que la socialdemocràcia estava en crisi. La traïció que el partit protagonitzaria durant la Revolució Alemanya de 1918-19 a la classe treballadora teutona acabà de confirmar el gir conservador del partit i la seva institucionalització com a un partit de règim.

El triomf bolxevic en la Revolució Russa (1917) va accentuar la crisi socialdemòcrata a l’Europa occidental i va propiciar la divisió dels partits d’esquerra entre una socialdemocràcia cada vegada menys revolucionària i uns partits comunistes fortament dependents de Moscou i la seva ortodòxia, cosa que els deixaria amb poca capacitat de maniobra per fer i desfer d’acord amb la idiosincràsia del seu país. Altre cop, el partit comunista més fort del Vell Continent seria l’alemany (el KPD), abans que Adolf Hitler el trinxés una vegada esdevingués canceller del Reich.

Poc abans de la Segona Guerra Mundial. Les directrius soviètiques de prioritzar la lluita contra el “socialdeixisme” (un nom pejoratiu per a parlar de la socialdemocràcia) abans que amb el feixisme donaren peu a una espècie de guerra civil política i ideològica que va impedir a les forces d’esquerra d’aliar-se per a impedir l’ascens del feixisme fins que va ser massa tard. Aquesta política, concretada en els “fronts populars”, tampoc va donar els fruits que s’esperava i només s’aconseguiria formar govern a Espanya, França i Xile; i tots tres tindrien una curta vida.

Des del final de la Segona Guerra Mundial (1945), a Europa, les ocasions en què les esquerres (encabides fonamentalment en la socialdemocràcia) han governat han sigut numèricament inferiors si ho comparem amb les vegades en què el conservadorisme ha exercit el poder (a excepció de les zones nòrdiques). Però, tot i així, això no significa estar en crisi.

A partir de 1945, el Vell continent havia de fer front a la seva reconstrucció després de sis anys d’una guerra total on havien mort milions de persones i s’havien arrasat els grans centres urbans. L’Exèrcit Roig soviètic, gràcies a les seves victòries, havia alliberat Europa Oriental de la barbàrie nazi-feixista, però també delimitaria el futur bloc comunista (l’Europa Oriental) amb la presència dels seus soldats. Al mateix temps, l’avanç aliat conformava el bloc occidental. La creació dels dos blocs no es faria mitjançant acords diplomàtics o deixant que la població decidís sobre el model social en què volien viure, sinó d’acord, com ja hem vist, amb l’avanç de les tropes d’un o altre bàndol. 

L'avenç soviètic durant la Segona Guerra Mundial fins a Europa central va ser la clau per al futur bloc comunista de l'Europa oriental
Soldats de l’Exèrcit Roig a Berlin. L’avenç soviètic durant la Segona Guerra Mundial fins a Europa central va ser la clau per al futur bloc comunista de l’Europa oriental. Font: taringa.net

La reconstrucció d’Europa es faria sobre unes bases molt diferents a les de la fi de la Primera Guerra Mundial. En finalitzar la Segona Guerra Mundial, hi havia hagut 36 milions de morts (comptant només les baixes de diferents nacionalitats europees), de les quals 19 havien sigut civils. Al contrari que 1919, aquesta vegada la refeta intentà dur-se a terme basant-se en la construcció de fortes democràcies liberals que fossin una alternativa real, factible i viable a les dictadures del Període d’Entreguerres i al comunisme que s’estava consolidant a Europa de l’Est. Com havia de fer-se? Al meu entendre, hi ha dos factors que expliquen el canvi de xip fet pels grans nous arquitectes del bloc capitalista: la por a les esquerres, per una banda, i la voluntat de no repetir la inestabilitat social del Període d’Entreguerres.

Al 1945, amb les tropes soviètiques a Berlín i amb el control ferm de tota Europa Oriental, la incertesa permeté que els nous legisladors es veiessin forçats a buscar grans polítiques de consens entre partits polítics molt allunyats entre si. El motiu? Demostrar que, arraconant l’experiència històrica acumulada, també es podia tenir una vida digna i plena amb el capitalisme i la democràcia liberal. Tot això no hagués estat possible sense una esquerra política que s’havia fet molt forta durant la guerra i que havia guanyat molt prestigi en la resistència contra el nazisme. El comunisme era fort en llocs com Islàndia (on Churchill havia planejat d’envair el país si els comunistes guanyaven les eleccions), França o Itàlia, on el Partito Comunista d’Italia (PCI) s’havia convertit en la principal força d’esquerra i havia passat de 3.000 membres el 1940 a 400.000 durant l’hivern del 1944-45.

Per altra banda, els nous governants europeus eren nascuts majoritàriament a la dècada dels 90 del passat segle XIX, motiu pel qual havien tingut una àmplia experiència amb el període més inestable de tota la història contemporània. Aquesta col·laboració cristal·litzaria en la creació dels moderns estats del benestar, que bevia de diferents experiències i ideòlegs (destaquen les aportacions de l’economista britànic John Maynard Keynes) de caire progressista i reformista. Acabava amb la concepció de l’estat com a un element que necessitava ser un agent com més petit millor perquè no interrompés el bon funcionament de l’economia; ans el contrari: l’estat havia de ser un element clau per crear i redistribuir la riquesa en forma de prestacions socials i havia de tenir una major presència en el món econòmic a través del control d’aquells recursos que es consideraven essencials per al funcionament de l’economia nacional. El cas més paradigmàtic va ser el de la construcció de l’estat del benestar a Gran Bretanya, després de la victòria electoral dels laboristes de Clement Attlee el 1945 [llegiu l’article “Allò que Thatcher s’endugué: els orígens de l’estat del benestar britànic”:  http://bit.ly/1XtaZBs] , el qual no tenia cap pudor en declarar-se orgullosament “socialista” en el seu discurs de la victòria electoral.

La victòria electoral laborista de 1945 va ser escandalosa, i va permetre la construcció de l'estat del benestar britànic. El més ambiciós del moment. Font: new-agenda2012
La victòria electoral laborista de 1945 va ser escandalosa, i va permetre la construcció de l’estat del benestar britànic. El més ambiciós del moment. Font: new-agenda2012

L’esquerra europea, coincidint amb el gran creixement econòmic europeu, viuria entre 1945 i 1973 la seva època daurada. Era respectada i acceptada pel nou ordre internacional de la Guerra Freda, jugava en les institucions democràtiques i les seves idees eren àmpliament seguides pel conjunt de la societat occidental, fins i tot pels partits conservadors, que fins a la dècada dels 80 (i encara amb reserves) no s’atreviren a debilitar l’estat del benestar. El preu que va pagar l’esquerra, però, va ser el de renunciar a canviar la societat per ser una administradora del capitalisme de la manera més socialment justa possible.

Paral·lelament, la societat de consum (plenament consolidada ja a la dècada dels seixanta) havia transformat profundament la societat occidental: per primera vegada en la història de la humanitat, la principal font de despesa dels salaris ja no anava destinada únicament a aconseguir aliments, sinó que també podia fer-ho a altres formes d’oci com el cinema, espectacles, la compra massiva, etc. Això no només va desfer les antigues conviccions de l’esquerra tradicional (qui era ara el proletari?), sinó que va permetre consolidar i ampliar les “classes mitjanes”: un nou ampli sector social amb bons sous que basculava preferentment cap als professionals de “coll blanc”, formats generalment en unes universitats cada vegada més massificades i que cap a la dècada dels 60 haurien d’ampliar-se considerablement; lligat a aquest fenomen, era clar que el benestar es veia com quelcom etern. En qualsevol cas, una altra de les grans conseqüències d’aquesta societat seria la pèrdua de la seva capacitat revolucionària: la televisió (que acabaria també amb les velles formes de socialització), la targeta de crèdit i la hipoteca en serien les responsables. Com diria l’empresari William Levitt: “Cap home que sigui propietari de casa seva pot ser comunista. Té massa coses per fer”.

Tot això tingué un feliç desenvolupament mentre la socialdemocràcia imposava el seu discurs i es conformava a ser un administrador social d’un benestar que es creia inacabable. Però tot es trencà ràpidament a partir de 1973 amb la crisi del petroli: la reaparició de l’atur, l’estancament econòmic dels setanta-vuitanta i la conformació d’una nova mentalitat col·lectiva, més individualista, van permetre que calessin molt ràpidament les noves tesis neoliberals. Aquestes, les durien a terme primerament Augusto Pinochet, Margaret Thatcher i Ronald Reagan (i en menor mesura, James Carter), que intentarien tornar al liberalisme primigeni: poc estat i molta llibertat econòmica, precisament, la que causà els grans col·lapses econòmics dels segles XIX i la Gran Recessió dels 30.

Va ser, doncs, durant l’últim quart del segle XX, i veient que la URSS ja no era un perill ni un model alternatiu viable a Occident, que es posà punt i final a la redistribució equitativa dels ingressos, es baixaren els impostos a les grans fortunes i es començà una derregularització financera que seguiria fins a avui dia. La batalla de les idees va ser la més important; i el control dels mitjans de comunicació, de les universitats i la formació de poderoses fundacions privades per a difondre el nou credo es mostraren essencials.

La contraproposta de la dreta neoliberal agafà totalment desprevinguda l’esquerra, que aniria reculant en els seus posicionaments polítics i acabaria acceptant ser un gestor més amable d’un neoliberalisme cada vegada menys amable. La prova d’això és que durant la dècada dels vuitanta, quan al Mediterrani europeu governaven formacions socialistes, aquestes aplicaren programes econòmics molt similars als de la nova dreta en nom del nou “realisme” econòmic. La implementació de l’agenda conservadora va demostrar primerament a Xile que el lliure mercat podia dur-se a terme sense necessitat de democràcia. A Gran Bretanya i als Estats Units, Thatcher i Reagan debilitaren enormement el moviment obrer i desestructuraren el món sindical.

Augusto Pinochet i Margaret Thatcher, pioners polítics mundials del neoliberalisme. Font: eldiario.es
Augusto Pinochet i Margaret Thatcher, pioners polítics mundials del neoliberalisme. Font: eldiario.es

La deslocalització d’empreses arreu del món i la globalització van acabar d’enfonsar el món referencial de l’esquerra. Després de la caiguda del bloc soviètic, l’ensulsiada dels partits comunistes occidentals i la consolidació de nous centres de poder polític i econòmic que escapen al control dels estats no han fet més que accentuar aquesta crisi. L’esquerra ha sigut incapaç d’elaborar en 40 anys idees alternatives destinades a dur a terme una nova praxis política en un món que no sap com canviar i en el qual es troba profundament arrelada i comprada. La formació de nous espais polítics definibles com a “esquerra alternativa” des dels anys 90 són una amalgama complexa i heterodoxa que a dia d’avui ha semblat trobar fórmules de visibilització i possibilitats reals de guanyar governs i adquirir quotes importants de poder en els centres de decisió. Malgrat tot, encara li queda camí per recórrer i, sobretot, no es veu tampoc la voluntat de voler ser agents d’un canvi que impliqui la desaparició del sistema capitalista… Però això ja és una altra història.

[Aquest article és un resum del Treball de Final de Grau titulat “El llarg hivern de les esquerres”. Aquest pot trobar-se en el dipòsit digital de la Universitat de Barcelona: http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/50623/1/TFG_Geli.pdf]

Read More

 

La Revolució Russa (1917) va suposar un gran impacte per a una Europa que resistia encara a les desgràcies d’un enfrontament a gran escala que s’havia mostrat a priori revelador i esperançador. El sistema liberal vuitcentista i els seus valors basats en la raó es van esquerdar durant la Gran Guerra per ser enterrats definitivament per la revolució roja d’octubre i el seu impacte mundial. Els feliços anys vint van ser també un període de crisi política, social i econòmica, una època durant la qual, mentre una part del poble volia oblidar la guerra, l’altra volia recuperar-la.

Amb la revolució d’octubre i la fi de la monarquia tsarista Romanov, una estela rogenca va recórrer el món sencer fomentant la creació de partits esquerrans, socialistes, anarquistes i, evidentment, comunistes, tots ells nascuts sota la llum bolxevica per oposar-se al sistema establert i aconseguir un sistema més bo i just per al proletariat. La por que la revolució russa tingués un eco més enllà de la Unió Soviètica va fer que les protestes, les manifestacions i les queixes laborals, conseqüència de les successives crisis d’entreguerres, s’interpretessin com a amenaces al sistema establert, cosa que causà una onada contrarrevolucionària que reaccionaria enfront aquesta suposada amenaça. La por al fantasma de Karl Marx va portar, entre altres conseqüències, a la radicalització de forces polítiques comunament anomenades d’ordre, com el feixisme de Mussolini a Itàlia, als anys vint, o el nacionalsocialisme de Hitler a Alemanya, als anys 30. El món aniria triant, així, poc a poc, entre la revolució o la contrarevolució, entre lluitar per un sistema basat en la divisió social, l’expansió econòmica i el govern d’un partit únic; o entre l’eliminació dels sistemes de classe, la destrucció de la riquesa i la implantació d’una dictadura liderada pel proletariat.

Sembla ser, doncs, que el món ja es dividia en dos quan la República arribà a Espanya per segona vegada, el 14 d’abril de 1931. Espanya no havia estat aïllada ni durant la Gran Guerra (1914-1918) ni durant la Revolució Russa (1917), ni durant la Gran Depressió (1929), que accentuà la crisi mundial, tant a nivell econòmic com social, i estimulà, així, l’extremisme, ja en auge. A l’Espanya dels anys vint, el sector conservador del país havia considerat el seu sistema tradicionalista més ben protegit gràcies a l’arribada al poder, el 1923, del dictador dretà Miguel Primo de Rivera. No calia témer un canvi radical comunista, ni la fi del conservadorisme espanyol. Malgrat tot, entre el 1930 i el 1931 la situació va canviar dràsticament. Primo de Rivera, mancat d’una direcció de govern ferma i cansat per la vellesa, decidiria capitular del seu sistema dictatorial, deixant desprotegit el Rei, símbol de continuïtat, catolicitat, tradició i unitat que fins al moment havia estat el cinturó de seguretat de les dretes espanyoles. Sense recolzament ni ànim per embarcar-se a reformar el sistema, el rei Alfons XIII decidí exiliar-se i permeté l’adveniment de la Segona República a Espanya. Ara sí que la por féu acte de presència. La república fou rebuda pels conservadors com a sinònim de falta d’autoritat, de cos polític i social, una idea utòpica sobre una igualtat impossible i inestable, inspirada en la Revolució francesa (1789) i personificada finalment per la Unió Soviètica i el seu comunisme rus.

14 d'abril de 1931: proclamció de la II República Espanyola
14 d’abril de 1931: proclamció de la II República Espanyola

Tot aquest pensament polític reaccionari, tenyit de la por a una invasió comunista d’Espanya i a la influència de les idees russes i la seva revolució, mitificada entre la població espanyola, es convertiria en un corrent ideològic molt present entre les pàgines de la premsa tradicionalista del país, sobretot durant el primer any de república, durant el qual les primeres reformes i governs esquerrans serien motiu d’amenaça més que justificada pels conservadors espanyols.

Els diaris catòlics, monàrquics, nacionalistes i, en definitiva, contraris a la República, veurien en cada un dels passos cap a l’obertura del país i la seva democratització una russificació, que duria als espanyols cap als camins de la Rússia Soviètica. La revolució social arribaria en algun moment o altre i per això, aquells que fossin conscients del perill que amenaçava Espanya, havien d’unir les seves forces per combatre l’adveniment d’una “revolución social de aterradoras proporciones” que s’havia iniciat amb la mateixa arribada de la república. El diari monàrquic ABC clamaria per la “unión sagrada de todos los patriotas verdaderos, que anhelan la prosperidad de España contra la liga de elementos disolventes, que tampoco se contentan ya con la República, sino que desean el comunismo rojo y la revolución exterminadora” afegint que la República substituiria “la propiedad individual, base y motor del bienestar de cada uno y de la riqueza colectiva, por un universal proletariado” per entronitzar “el tiránico imperio de una dictadura de clase.”

La por del fantasma roig: ABC avisa als seus lectors de l'"amenaça comunista"
La por del fantasma roig: ABC avisa als seus lectors de l'”amenaça comunista”. Font: Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional Española

Aquestes afirmacions passarien a formar part d’un discurs, adoptat per la totalitat de la premsa conservadora espanyola, basat en el temor a una revolució roja, sustentada i explicada bàsicament per quatre factors: els paral·lelismes polítics i històrics entre la Rússia post-tsarista i l’Espanya post-borbònica; la presència de socialistes amb anhels comunistes en els successius governs de la República; l’”excés” de llibertats propulsades per l’adopció de la democràcia; i la presència contínua d’allò que la premsa anomenaria “assajos” revolucionaris, presenciats en forma de vagues, manifestacions i alguna o altra insurrecció popular.

Pel que fa al primer factor, els paral·lelismes històrics, la premsa lluitarà per esborrar les distincions entre la Rússia de 1917 i l’Espanya de 1930-1931. En primer lloc, la minoria que a Espanya representava la població comunista, en comparació amb la que corresponia a la Rússia anterior a la revolució, es menysprearia pel fet que “los bolcheviques rusos no eran muchos más” i “no fueron muchedumbres las que movió Lenin para realizar el asalto del Palacio de Invierno y hacer prisioneros a los ministros de Kerensky”, com expresaria el diari catòlic El Siglo Futuro. També l’ABC negaria que “los sicarios de Lenin” haguessin estat mai majoria, encara que això no els va impedir imposar-se “por la violencia”. El diari militarista La correspondencia Militar afirmaria, per la seva banda, que si bé els comunistes espanyols que ho són pels seus ideals són “muy pocos”, “el dinero y la moda son dos grandes corruptores. Si con el primero, y el esnobismo, [el comunismo] hace prosélitos no podemos sentir extrañeza porque aparezca el comunismo con fuerza aparente que dista mucho de la fuerza real”. Així mateix, el diari advertia que encara que a Espanya es pensés, “con infundado orgullo”, que no podia succeir-se mai una situació semblant a la de la Rússia revolucionaria, va ser aquesta, també, la mentalitat del país dels tsars el dia que “una minoría tan insignificante” s’imposà a una majoria abrumadora:  “Aquí también podría suceder que las masas obreras, hoy socialistas, escapasen de las manos de sus actuales jefes como allí escaparon de las de Kerensky, porque con hambre es muy fácil que una masa pase del socialismo al comunismo […] será de utilidad meditar sobre lo que pasó en Rusia para salir de la pasividad en que las clases no proletarios nos encontramos.”

Les referències al polític rus social-revolucionari Aleksandr Kerensky (1881-1970), al “periodo Kerensky” o al “Gobierno de Kerensky y sus ministros” és el paral·lelisme més destacat que aprofità la premsa conservadora per comparar el primer govern provisional republicanosocialista (abril-desembre 1931) amb el primer govern provisional (juliol-novembre 1917) després de la fi dels Romanov a Rússia, que fou presidit per Kerensky El govern provisional socialista de Kerensky a Rússia va deixar pas ràpidament al govern bolxevic de Vladimir Lenin (1870-1924), per la qual cosa no es podia descartar, segons la premsa conservadora, una evolució anàloga a la nova Espanya republicana: “[L]a situación va teniendo cierta semejanza con la de Rusia de entonces, y parece mentira que en diez meses se haya dado un salto tal que causa asombro a quienes nos observan desde fuera pues por el camino que seguimos, los radicalismo de nuestros legisladores van a hacer que aquí se implanten leyes más bolchevics [sic] que socialistas.” Advertiria La Correspondencia Militar que “los que hayan seguido de cerca la revolución rusa de marzo de 1917 habrán visto cómo” una sola política del “Gobierno provisional de Kerensky” va poder substituir “la disciplina antigua por la revolucionaria […], dando el triunfo a Lenin y Trotsky, que se apresuraron, consolidada su dictadura, a suprimir los Comités e imponer la pena de muerte y una disciplina de acero en el ejército rojo”. Amb això, el diari intentava avisar del perill que podia ocasionar una sola mesura o reforma excessivament “revolucionària” des del govern provisional espanyol, atès que  “el éxito de una revolución es un asunto mucho más sencillo de lo que se cree ordinariamente”.

"La correspondencia militar" va explotar molt les supsoades similituds entre la Rússia de 1917 i l'Espanya de 1931. Font: Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional Española
“La correspondencia militar” va explotar molt les supsoades similituds entre la Rússia de 1917 i l’Espanya de 1931. Font: Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional Española

També l’ABC afirmaria que “España puede hallarse hoy en el ‘periodo Kerenski’, que, como se sabe, precedió en Rusia al comunismo”. De la mateixa manera, La Época subratllaria que  “el recuerdo de lo que pasó en Rusia con la etapa de Kerensky, etapa de embriaguez de libertad, hace que cada cual se interrogue” i es preguntaria: “¿sucederá lo mismo en España? El temor y el enemigo de todos es el comunismo. Desgraciadamente no se ve en el Gobierno la suficiente energía y unidad para acometer de frente el problema”. El fet que el socialisme de Kerensky, política considerada moderada pels bolxevics, portés tard o d’hora a la dictadura del proletariat va ser una referència que s’utilitzà sense miraments per assenyalar el govern provisional espanyol, format amb la coalició dels republicans amb els socialistes, com un nucli revolucionari que permetia al germen comunista d’entrar a les entranyes polítiques per fer, al final, la revolució, tot seguint el mateix camí que Rússia. Com afirmà La Época, “los socialistas, que vocean vivas a la revolución social” no comprenen que “la revolución social no sería la de ellos, sino la de los comunistas”. Sentenciava el diari que “los bolcheviques serán pocos, pero los bolchevizantes son muchos”. Per a la dreta, tota inclinació política i econòmica cap a allò social convertia el socialisme en la base per al comunisme, per la qual cosa, “todo comunismo es socialismo” i “todo socialismo es comunismo”. Amb aquest argument s’afirmaria que la revolució russa havia estat oficialment socialista, no bolxevic ni roja, i que el seu comunisme havia estat, al seu torn, socialista. Per això, era conseqüent i calia afirmar també que el socialisme espanyol s’havia de considerar també comunista.  Com es podria evitar que el socialisme comportés definitivament a una societat comunista és un remei que el mateix El Siglo Futuro no dubtaria a formular: “[H]abría que volver a las tradiciones, a la monarquía absoluta, a los principios religiosos enseñados obligatoriamente en las escuelas, a la jerarquía, a todo lo que refrena […] las pasiones ciegas y destructoras de las masas”. El monàrquic Acción Española arribaria fins i tot a afirmar que la llibertat era incompatible amb la propietat privada – cosa que el comunisme volia destruir – i que, per tant, no podien coexistir; la primera, doncs, la rebutjava considerant-la una “idea absurda, pero de facilísimo arraigo en las clases trabajadoras”.

Seria precisament la llibertat, deia la literatura conservadora, el punt que permetria l’entrada de totes aquelles idees ja esteses i desenvolupades a Rússia per servir altra vegada i amb els mateixos objectius a Espanya. D’aquesta manera, El Siglo Futuro va culpar de la presència de propaganda subversiva […] contra Dios, la sociedad, la autoridad y la patria” la llibertat de tipus vuitcentista, és a dir, liberal, que, segons el diari, sobrepassava les llibertats de criteri per permetre aquelles que tenen l’objectiu de convèncer i manipular amb idees revolucionàries. Des del punt de vista conservador, amb la democràcia un excés de llibertat deixaria via lliure al comunisme i, amb això, les fites aconseguides amb la dictadura i els seus eficaços murs enfront a la Rússia comunista es perdrien. Pel que fa a la llibertat d’opinió, El Siglo Futuro compararia la llibertat espanyola exercida pel govern republicà amb la premsa amb la llibertat exercida per Lenin i la Unió Soviètica, tot acusant el règim rus de desfer-se de tota premsa hostil al comunisme de la mateixa manera que el govern espanyol –segons El Siglo Futuro– estava posant traves a diaris dretans com El Debate, una comparativa que diu molt de la consideració del diari catòlic respecte al govern de coalició: “Y, ahí, está la libertad comunista, que es en las instituciones de gobierno ‘dictadura de clase’: la dictadura del proletariado”. L’ABC va dedicar també unes paraules a l’”excés” de llibertat que es permetia als mitjans que, segons ell, constituïen la premsa republicana i revolucionària: “Al comunismo, que propugna el cambio más radical de régimen, incluso por la fuerza, no se le estorban propagandas y recaudaciones, pero a la política derechista en general, y al monarquismo sobre todo, se le pone prácticamente fuera de la ley”. Segons La Época, la solució per acabar amb el “notori” perill comunista soviètic a Espanya, “obediente a inspiraciones directas o ejemplos indirectos de Moscú”, al qual “el Gobierno y la Prensa que le sirve”, era la repressió: “La represión es indispensable cuando la libertad degenera en licencia.” 

“La represión es indispensable cuando la libertad degenera en licencia.” afirmava "La Época". Font: Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional Española
“La represión es indispensable cuando la libertad degenera en licencia.” afirmava “La Época”. Font: Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional Española

Repressió és, de la mateixa manera, allò que demanaren els sectors conservadors al govern rebulicà que exercís sobre les masses que, “manipulades” per agents comunistes russos a Espanya i per la seva propaganda, es dedicaven a realitzar el que anomenarien “assajos” revolucionaris, és a dir, actes de desestabilització social que alterarien el poble facilitant la seva evolució cap a la lluita de classes. En realitat, allò que es va qualificar d’”assajos” van ser ocasionats no per una efervescència comunista sinó més aviat per la ràpida decepció que patiren les masses treballadores davant la lentitud de les reformes democràtiques i la consegüent caiguda progressiva de les seves expectatives respecte la República. Segons l’ABC, l’“espíritu de subversión y violencia”, amb “huelgas sin motivo razonable, que degeneran en ataques a la fuerza pública” es presentaria per a la premsa conservadora com un “movimiento geológico”, prova de l’”avance obrerista” en la seva escalada en la jerarquia social espanyola, que amenaçava el seu sistema de valors i poders tradicional. La decepció popular davant el retard en els canvis democràtics havia generat, segons el diari monàrquic Acción Española, el desplaçament de les masses “hacia las zonas rojas de los radicalismos revolucionarios”, i les havia apartat de la llei i la disciplina social per fascinar-les amb doctrines com el comunisme i l’anarquia. L’ABC retria comptes de visques al comunisme “y otros análogos” cridats en una “manifestación comunista” a València, al maig de 1931, i a Tarazona, Sevilla, el setembre de 1931, on alguns joves amb banderes roges cridarien “vivas a Rusia, al comunismo y ‘Abajo la República’”. Lenin, Rússia i evidentment el comunisme foren també victorejats per uns comunistes que van interrompre aquell mateix setembre la processió del Santíssim Crist del Consol, a Villa de Don Fabrique, segons l’ABC. També el setembre informà El Siglo Futuro d’agressions a la Guàrdia civil, hissades de banderes roges i cantades a la “Internacional [comunista]”, a Madrid i províncies. Tots aquests fets, segons El Siglo Futuro, havien estat provocats pel comunisme, “cuyas organizaciones han hecho acto de presencia en la calle, después de haber comparecido en los mítines para adoptar los acuerdos, cuya lectura recomendamos, para que quienes niegan la existencia del peligro comunista, se vayan dando cuenta de su pavorosa realidad.”

Per tot aquest ambient revolucionari animava El Siglo Futuro a “hacer frente al desorden, para mantener y defender la tranquilidad pública, contra la acción revolucionaria” i insinuava que, en el cas que fos necessari, la dreta s’enfrontaria a qualsevol règim que armés   “el brazo de las muchedumbres” amb “teorías que crean el espíritu revolucionario”. Com s’observaria, el discurs d’advertència i fins i tot temor de la premsa conservadora davant el perill roig es transformaria poc a poc en un discurs de rancor i ràbia, seguit per la voluntat de lluitar i combatre, enfront d’un govern que, segons les dretes, no feia res per evitar la transició d’una Espanya democràtica a una comunista. La dreta s’havia cansat d’acusar i exigir per passar a desitjar l’acció preventiva per salvar Espanya d’un destí roig com el que patí Rússia després de la seva revolució. Espanya, es lamentava el sector més conservador, es trobava sens dubte en el període Kerensky, és a dir, a l’avantsala de la revolució comunista i de l’adveniment de la dictadura del proletariat, i la ciutadania espanyola havia de prendre partit: o estava amb el Govern, anàleg al govern provisional socialista liderat per Kerensky, o lluitava contra aquest. Havia arribat l’hora d’actuar contra el perill comunista; havia arribat l’hora de convertir-se en contrarrevolucionari.

I això fou el que succeí. La por a la revolució i la propaganda anticomunista tan exacerbada per la premsa de dretes fomentarien la unió i l’acord dretà per preparar i executar la que seria la primera sublevació militar contra la República, poc més d’un any després de la seva proclamació. La conspiració contra la República estallaria el 10 d’agost de 1932 amb l’anomenat “Cop d’Estat de Sanjurjo” o “Sanjurjada”, ja que el moviment fou liderat pel general José Sanjurjo (1872-1936), que jugaria també un paper rellevant en la preparació del cop definitiu el juliol de 1936, previ a l’esclat de la guerra civil espanyola. Per desgràcia del sector conservadorista de la societat, la insurrecció va ser fàcilment desarticulada pel govern republicà de Manuel Azaña (1880-1940), que havia estat informat de les intencions de Sanjurjo amb antelació. Així doncs, el cop d’estat fou un gran fracàs. A més a més, arran de la Sanjurjada, Azaña i el seu govern s’enfortiren i una onada de fervor republicà va permetre l’acceleració de la promulgació d’aquelles reformes, com, per exemple, la Llei de Reforma Agrària i l’Estatut de Catalunya, que s’havien vist obstruïdes fins al moment tant per la indecisió del poder governamental com per la inestabilitat social. Per més inri per les dretes, després de l’intent fallit per enderrocar la República, molts diaris conservadors van ser suspesos, inclosos tots els citats en aquest article, i no pocs partidaris del retorn al sistema monàrquic, inclosos alguns que no havien intervingut en el cop d’estat, van ser detinguts o hagueren d’exiliar-se a altres països. 

El fracàs de la Sanjurjada va servir per a frenar momentàniament la repercussió de la premsa de dretes i reafirmar l'autoritat republicana
El fracàs de la Sanjurjada va servir per a frenar momentàniament la repercussió de la premsa de dretes i reafirmar l’autoritat republicana

D’aquesta manera, i quan la pressió sobre el govern republicà semblava ja insostenible, la “contrarrevolució” dels tradicionalistes espanyols va permetre, irònicament, salvar la pròpia República enlloc d’enderrocar-la, a banda de consolidar el sistema democràtic en comptes de restaurar l’anterior autoritarisme. Amb el cop de Sanjurjo, el govern d’Azaña reforçà la seva autoritat i féu importants canvis en les forces de seguretat, cosa que limità considerablement, almenys durant una temporada, el moviment polític i propagandístic de la premsa dretana i el seu discurs anticomunista que anunciava la revolució roja a Espanya. El cel s’havia tenyit de roig durant el primer any de vida de la República. Un roig format per paraules i records d’una revolució que havia dividit el món el 1917, i que dividiria definitivament Espanya, no el 1931 i ni tan sols el 1932, sinó quatre anys després, durant un càlid 18 de juliol de 1936. 

 

Read More