Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 53
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Genguis Khan sempre serà una figura recordada per la humanitat; per uns serà recordat per les seves bones obres, com ara haver portat l’Imperi mongol a ser l’epicentre del món conegut. 

Va aconseguir reunir els poders de tots els khans en un de sol. Aquesta va ser una de les principals idees del seu regnat: la unitat de l’imperi. Diu una de les llegendes que, abans de ser escollit Khan, quan tenia el nom de Temüjin, la seva mare el va reunir amb els seus germans. Els hi va donar una fletxa a cada un pregant perquè les trenquessin. Aquesta feina no va suposar cap problema per a cap dels germans, els quals van trencar la fletxa amb facilitat. Aconseguida la comesa, la mare de Temüjin va donar als germans un grapat de fletxes juntes amb la mateixa petició: trencar-les; però cap dels germans ho va poder aconseguir. La mare, en veure que els seus fills havien fracassat en l’intent, va dir que la victòria només s’aconseguiria amb la unitat, com el grapat de fletxes, i Temüjin va seguir aquesta lliçó al peu de la lletra. 

Tot i néixer en una família aristòcrata, Temüjin va ser obligat a viure en la indigència després de l’assassinat del seu pare. Va ser capaç d’unificar tots els clans rivals fins a convertir-se en Genguis Khan. Ja des de petit, va començar a establir lligams amb les persones que es convertirien en la seva guàrdia imperial, com per exemple Jamukha, que ajudaria Temüjin a iniciar la conquesta de les estepes.

Un cop es va realitzar la seva coronació com a Khan l’any 1206, va tenir un objectiu clar: conquerir tot el territori conegut, cosa que va realitzar, ja que, durant el seu mandat, l’Imperi mongol va créixer fins a fer-se tan gran com el continent africà, conquerint en 25 anys més terres que les conquerides per l’Imperi romà en 400 anys. El seu imperi va penetrar fins al sud de Rússia, vers l’est va conquerir fins a l’actual península de Corea i al sud va ser capaç de conquerir territori del gran Imperi xinès fins a fer caure la part nord del territori de la dinastia Jin. S’ha de tenir en compte que entre els segles XI i XII l’Imperi xinès estava dividit en quatre grans regnes, però no serà fins el regnat del nét de Genguis Khan, Kublai Khan, quan es produeixi la conquesta de tot l’Imperi xinès. Vers l’oest, l’imperi de Genguis Khan va conquerir el que anomenem avui dia l’Àsia Central fins al mar Caspi.

Genguis Khan (Font: Wikimedia Commons)
Genguis Khan (Font: Wikimedia Commons)

Per aconseguir totes aquestes terres, Genguis Khan va aniquilar ciutats, destruir territoris i, evidentment, guanyar moltes batalles que el portarien a ser l’home més important del mil·lenni. D’entre algunes de les seves conquestes, en podem destacar les de Rus o Kíev, però n’hi ha una que sempre destacarà per sobre de les altres: la conquesta de Kwarazm, la qual esdevindrà un genocidi que acabarà amb tota la seva població per tal de controlar aquest territori.

A la primera etapa del regnat de Genguis Khan, aquest ja havia unit dues cultures. En primer lloc, la cultura Xixia, situada al nord-est de la Xina a l’actual província de Gansu i que fou fundada per Li Yuanhao l’any 1038, any en el qual adoptarà el títol d’emperador. La segona conquesta va ser la del nord de la Xina, que culminarà l’any 1215 amb la conquesta de Pequín dirigida per un dels seus generals, l’anomenat Muqali. Durant tercera etapa, que comprèn des de l’any 1218 fins al 1223, s’unirà a l’Imperi mongol una tercera cultura: la cultura de l’Islam.

El contacte entre les civilitzacions

Genguis Khan havia derrotat el khan dels naiman, una antiga tribu situada al massís de l’Altai, Tayang. El fill del khan naiman, Kutchlug, va decidir escapar del territori, que fins aquell moment havia estat sota domini dels naiman, i intentar-se refugiar allà on no el pogués trobar el Gran Khan.

Kutchlung aniria a parar al territori de Karakitai, un imperi fundat pels mongols kitan a l’Àsia central durant el segle XI. Aquest imperi, que havia adoptat la religió musulmana, estava situat a l’oest del llac Issiq kul, fins a arribar a la zona costanera del mar d’Aral. L’imperi de Karakitai controlava la vall de Ferganà i la Bactriana i serà on Kutchlug es casi amb la filla del Khan del territori, Gur Khan. Un cop tingué el poder, va executar una repressió sistemàtica vers els musulmans d’aquella zona, cosa que li feu guanyar molts enemics. En paraules de l’historiador Juviani: «Quan l’imam de Khotan, al sud de Xinjang, va anar en contra d’ell, Kutchlug el va manar a crucificar a la porta de la seva pròpia madrassa».

Genguis Khan, al veure aquesta actuació de Kutchlug, va començar a adonar-se del fet que, algun dia, tot el poder que anava aconseguint aquest nou khan podria caure sobre el seu imperi en forma de venjança, així que, pel bé de l’Imperi mongol, Genguis va enviar el seu general Jebe i una companyia de 20.000 homes a derrotar Kutchlug.

El Gran Khan sabia que aquesta victòria seria fàcil, l’únic problema amb el qual podia trobar-se eren els 2.600 quilòmetres de distància que hi havia des d’un territori a l’altre. Així doncs, els grans reptes geogràfics que es trobarien Jebe i els seus soldats serien el massís de l’Altai, d’uns 3.000 metres d’altura, les escarpades muntanyes de Tien Shan, amb pics d’uns 5.000 metres, i el pas del llac d’Issyk Kul, situat a Balasagun, capital de Kutchlug. Avui dia només hi queda una relíquia: una soca de 25 metres anomenada Torre Burana.

L’exèrcit va capturar a Kutchlug a la zona de Khwarazm, captura que faria que el nou territori mongol i el territori islàmic estiguessin en contacte i comencessin a tenir interaccions.

Torre de Burana (Font: Firespeaker, Wikimedia Commons)
Torre de Burana (Font: Firespeaker, Wikimedia Commons)

El principi dels conflictes

La zona geogràfica en què es començaren a tenir les relacions prèvies al conflicte s’anomenava Khwarazm, actualment situada entre Uzbekistan i Turkmenistan. Aquest territori havia estat en conflicte continu des de feia molt temps entre el poble dels karakhànides i el dels corasmis. La ciutat principal de la zona de Khwarazm, anomenada Samarcanda, havia suportat més de setanta atacs. 

Per solucionar aquest conflicte intern, el xa Mohammed, també anomenat Ala Al-Din Muhammad, emperador de Khwarazm, va decidir unir forces amb els Karakitai per obtenir així el control. La població de Samarcanda era deslleial al xa Mohammed, que no era estimat com a emperador, però tenia l’ús de la força i controlava el territori amb la difusió de la por i la tirania. El caràcter vil del xa serà el que portarà a la destrucció del poble islàmic en mans de Genguis Khan, ja que posteriorment es negarà a qualsevol mena de negociació amb el Gran Khan. 

Genguis Khan va voler parlamentar amb el xa Mohammed; el seu únic interès era el de poder comerciar lliurement, ja que el conflicte intern de Samarcanda era indiferent als ulls de Genguis. 

El xa Mohammed no va voler mai rendir homenatge al Gran Khan; tenia constància de com Genguis Khan havia conquerit Beijing, on es deia que havia provocat rius de cadàvers amb els soldats enemics. Mohammed tenia por que tot això pogués passar a la seva terra, per això es va negar a negociar amb Genguis. El xa esmentava que era impossible que un home que només havia utilitzat la guerra fos capaç de ser pioner en la pau en aquell territori on hi havia hagut tanta violència. Aquesta negació portarà a l’expansió intercontinental de l’imperi mongol.

Ara que es pot observar el fet en perspectiva, es pot dir que, segurament, Genguis Khan hagués acceptat comerciar sense intencions de voler conquerir el territori, a jujtar pel fet que la batalla que Beijing no havia portat a una conquesta completa del nord de la Xina. Aquesta conquesta, però, es produirà en tota la seva totalitat vint anys després amb l’emperador Kublai Khan (1215-1294).

Davant la reacció del xa Mohammed de no negociar amb Genguis, aquest decidí deixar de posar el focus de la guerra en les batalles de la Xina. En una situació normal, el khan d’una tribu hauria de reunir els altres caps tribals per a posar en marxa una conquesta, però aquest cas serà excepcional: davant d’una decisió unilateral del Gran Khan, que es va sentir humiliat davant la resposta del xa Mohammed, el primer va posar tots els esforços en aquesta guerra amb el crit «Cavalcarem sobre el poble de l’Islam per recollir venjança!».

El khanat en guerra: l’inici de la conquesta de Khwarazm

L’any 1219 Genguis Khan havia reunit un exèrcit d’entre 100.000 i 150.000 soldats per fer la marxa cap a l’Occident. Les conquestes de la Xina permetien a l’Imperi mongol tenir les millors tecnologies del moment, sumat al fet que cada un dels soldats disposava d’entre un i tres cavalls, i contingents que serien capaços de recórrer fins a mil quilòmetres en un dia. Per últim, el seu exèrcit comptava amb les persones més sàvies de l’art de la guerra, coneixedores de moltes tàctiques de batalla i conquesta. 

La primera ciutat que va patir el setge en mans mongoles va ser Otrar, ciutat que trigaria mig any a ser assetjada, ja que el Gran Khan volia viu a l’emperador de la ciutat, anomenat Inalchuk. Mentre Genguis lliurava aquest setge, ell mateix havia manat al seu general Jotxi a moure les seves tropes i iniciar així una tàctica militar en pinça que faria que les ciutats del nord de Khwarazm quedessin completament aïllades.

L’any 1220, Genguis manaria a les seves tropes que es llencessin en massa a la ciutat d’Otrar, mentre que ell lideraria altres tropes per dur a terme aquest moviment de pinça fins a la ciutat de Bukhara, capital del territori i actualment una de les ciutats més importants de l’Uzbekistan. 

Abans d’arribar a aquesta ciutat, en van conquerir d’altres com Zarnuk o Nur, on, en el moment d’entrar, el Gran Khan feia una petició: «resistiu-vos i morireu, rendiu-vos i viureu». Al seu pas, destruïren les ciutadelles de tots aquests pobles i mataren totes les persones que es van negar a acceptar la sobirania del Gran Khan. 

En arribar a la ciutat de Bukhara, Genguis es va aturar al minaret de Kaylan, seu de l’Islam en aquella ciutat. La llegenda diu que Genguis Khan va voler observar la punta de la torre del minaret aixecant el cap tan alt que li va caure el barret, cosa que el va fer inclinar per recollir-lo, i allà va ser el primer cop que el Gran Khan s’inclinava davant d’alguna cosa.

El minaret de Bukhara (Font: Wikimedia Commons)

Deixant de banda les llegendes, el Gran Khan va decidir executar 200 xeics, persones respectades a causa de la seva autoritat, coneixements o edat, fent llençar els seus caps al pou del minaret. Un cop executats, va planejar el setge a la ciutadella

La caiguda de Bukhara va servir a Genguis per reafirmar que ell era d’origen diví. Serà en aquesta victòria on se li atribuirà una de les frases més cèlebres: un cop tingué el control de la ciutat, segons l’historiador Juviani, feu un discurs davant de 190 residents rics i 90 mercaders dient-los que ell, el Gran Khan, era la prova que Déu existia i, vist que ells eren uns pecadors, el Khan era el càstig de déu que venia a fer justícia. 

Durant els següents dies va fer que totes aquelles persones que havien assistit al discurs donessin totes les seves riqueses al Gran Khan o als seus generals, mentre que la ciutadella de la ciutat seguia intacta, defensada pels soldats lleials al xa Mohammed, amb aquest dins de la fortalesa. A més, per fer una demostració de força, va cremar tota la ciutat, deixant només dempeus el minaret. Per a la conquesta de la ciutadella no hi hauria pietat: a primera línia del front de la ciutadella va col·locar la població autòctona de la ciutat, que rebria els bombardejos de la mateixa ciutadella, i a les catapultes es van llençar els cadàvers infecciosos de tota la gent morta. 

Un cop oberta la ciutadella, l’exèrcit de Genguis Khan no deixaria una ànima mascle amb vida: tot home seria assassinat. La ciutadella seria derrocada fins als fonaments i, un cop duta la fortalesa fins a la ruïna, Genguis Khan feu reunir tota la població viva a la muralla, on es va dur a terme un repartiment poblacional: els nois joves serien destinats al servei militar, les dones i els nens serien catalogats com a esclaus i, per últim, els fusters o ferrers s’enviarien a treballar amb els artesans mongols. 

A l’haver conquerit la ciutat de Bukhara, a Genguis només li quedava la ciutat de Samarcanda per poder aconseguir arribar al seu punt final de l’atac en pinça

En arribar a les portes de la ciutadella de Samarcanda, va decidir plantar les iurtes, tendes mongoles fetes de fusta, per aparentar ser un regiment molt més ampli. Genguis Khan va fer que els captius aguantessin l’estendard mongol, ja que sabia de la importància de l’exèrcit rival.

L’exèrcit del xa Mohammed no era petit: es diu que les seves tropes oscil·laven entre 40.000 i 100.000 soldats, comptant que entre la seva maquinària de guerra disposava d’elefants que havia adquirit de l’Índia. Tot i tenir tants súbdits, però, mancava de lleialtat a causa de la seva tirania. El seu primer i últim atac contra els mongols va ser utilitzant els elefants, que s’espantaren en veure els guerrers nòmades i provocaren moltes morts dels mateixos soldats del xa Mohammed. 

A més, els militars del xa, espantats amb la por que provocava Genguis, van decidir rendir-se davant el Gran Khan: Samarcanda es va sotmetre a Genguis Khan a la vegada que el xa Mohammed i la seva mare intentaven fugir. El Gran Khan va ordenar al seu general Sobedei la persecució dels dos tirans i, finalment, Mohammed va ser executat i la seva mare esclavitzada.

El final del genocidi

Mentre Genguis Khan conqueria Samarcanda, el seu apreciat general Jotxi, per altra banda, avançava conquerint una gran quantitat de ciutats petites, com per exemple Gurganj o Urgench, on es lliuraria una de les batalles més sagnants que patiria l’exèrcit mongol. Aquesta batalla, liderada pel general Jotxi, va haver de necessitar una estratègia més senzilla que les habituals practicades per l’exèrcit mongol. Un cop van veure que el setge mitjançant catapultes amb cadàvers i explosions de nafta no eren suficients, Jotxi va decidir desviar el riu, ja que la ciutat estava situada a la vora de la conca fluvial del riu Amudar ya.

Aquesta tàctica va tenir un moment de tragèdia quan els mongols es van veure sorpresos pels musulmans, que havien vist la seva obra i van efectuar un atac llampec en què van caure 3.000 mongols. Tot i això, finalment l’estratègia va tenir el seu efecte: Urgenech va caure en mans mongoles. Jotxi i el seu exèrcit, frustrats per la dura victòria que havien aconseguit i tenint en compte totes les baixes, van decidir no tenir pietat a la ciutat, on, segons l’historiador Juviani, executarien a més d’1.200.000 persones.

Per acabar amb aquest genocidi i conquesta imperials, Genguis va enviar el seu general Tolui per exterminar civilitzacions com Merv, Nixapur o Herat, objectiu que li costaria tres mesos d’assolir.

El llegat de Genguis Khan

No hi ha hagut a la història un imperi més gran que el de Genguis Khan, i si això ha sigut possible, ha estat gràcies a actuacions com aquestes. La unitat que va demostrar amb les altres tribus de Mongòlia per a poder practicar conquestes com les del món islàmic serà el que marcarà la diferència amb tots els altres imperis coneguts en el món. Genguis Khan va saber aconseguir que avui dia sigui recordat com un Déu, creant-se així a Mongòlia una nova religió xamànica després de la seva mort i que encara avui en dia segueix vigent. Tal com diu un conte popular mongol:

¿On és Genguis Khan? No és mort. El que passa és el següent: 

Va existir una vegada un rei en un país llunyà que va tenir una filla de pell clara com el sol.  Genguis Khan va preguntar per la donzella. El rei li va dir a la seva filla en secret: «aquí tens un ganivet, molt petit però afilat. Amaga’l entre la roba i quan arribi el moment, ja saps el que has de fer». Quan Genguis es trobava al llit amb la donzella, ella va agafar el ganivet i va castrar a Genguis. El Khan va cridar al notar el tall, la gent va entrar. Les seves úniques paraules van ser: «Emporteu-vos la jove, vull dormir»

Va dormir en un somni del qual mai va despertar. ¿Però no podria despertar el Sant Genguis després d’haver-se curat a ell mateix? Quan sani, despertarà i salvarà el poble mongol.

Read More

La conquesta i la colonització d’Amèrica desencadenà una transformació sense precedents a un continent que, fins a 1492, s’havia desenvolupat aïllat de la resta del planeta des que es va poblar durant la prehistòria. Un dels impactes més grans de la conquesta iniciada per Castella i seguida, en diferents moments i en diverses mesures, per la resta d’Europa, fou l’hecatombe poblacional indígena. En espais com les Antilles en poques dècades la població nativa fou exterminada. La resta del continent, castigat per les malalties portades pels colonitzadors i per la violència i explotació practicada per aquests, també veié caure en picat la població indígena.

En molts espais americans el dèficit de mà d’obra produït per la mateixa colonització, requerí, des de bon principi, importar persones des d’un altre continent a l’anomenat Nou Món. L’esclavitud africana, a més de cobrir el buit humà que havia generat la conquesta en molts espais, esdevingué necessària a tot el continent per a sostenir els diferents imperis d’ultramar que anaren naixent al llarg dels segles XVI i XVII. L’Àfrica subsahariana visqué grans transformacions abans de ser colonitzada definitivament al segle XIX, la demanda europea d’esclaus per Amèrica, creixent des d’inicis del segle XVI, portà a moltes societats del continent a especialitzar-se en la caça de persones per a omplir les factories europees. El tràfic d’esclaus donà peu a la primera globalització que lligà comercialment Àfrica, Amèrica i Europa.

La tracta i el treball esclau estan a les arrels d’una part de la gran diversitat humana que pobla Amèrica, especialment l’Amèrica Llatina, avui dia. Per entendre un fenomen cabdal que diferencià enormement les formes de treball entre colònies i metròpolis durant tota l’Època Moderna i les primeres dècades de la Contemporània, hem contactat amb un especialista. Javier Laviña, professor d’Història d’Amèrica de la Universitat de Barcelona (recentment jubilat) ha estudiat durant anys la presència africana a Amèrica. Amb ell podem parlar des de la primera esclavitud, a les diferents resistències a aquesta i, també, del moment de l’emancipació iniciada a Haití a finals del segle XVIII. De forma telemàtica (a causa de la COVID-19) ens hem endinsat en els segles de la colonització d’Amèrica, i en tot el que envoltà les vides dels africans que hi arribaren de forma forçada i es feren un lloc en un món que els era extremadament hostil.

L’esclavitud és una institució existent, com a mínim, des de l’Edat Antiga. També sabem que a la Baixa Edat Mitjana es va anar consolidant l’esclavitud provinent de l’Àfrica Subsahariana en diversos indrets d’Europa. En el moment de l’arribada europea a Amèrica, aquests esclaus africans, tingueren algun paper durant les primeres conquestes a les Antilles i al continent?

D’entrada cal dir, que hi ha ordres, ja dels Reis Catòlics, dient que tornin esclaus musulmans que han arribat a Amèrica. En moltes expedicions, no en totes, els capitans de les hosts, els frares… portaven esclaus. Són esclaus de la península Ibèrica, molts de Sevilla. Per exemple en la conquesta de Mèxic, quan Hernán Cortés fa la segona entrada a Tenochtitlan, la verola havia arribat a la ciutat, portada per un esclau negre Francisco Eguía, que havia expandit la infecció. Més enllà del fet concret això ens mostra la presència d’esclaus. Trobem altres exemples, com l’expedició de Lope de Aguirre, on també hi havia esclaus negres, una crònica exposa un fet curiós al respecte; explica que quan la host es trobava amb indis, amb una comunitat, ordenaven a un “negro” que tenien, que es despullés i que corregués nu cap als indígenes, esperant que davant de l’aspecte de l’esclau, pensarien que era el dimoni i fugirien.

En definitiva, hi va haver participació esclava a la conquesta, i fins i tot en el cas de Mèxic es va donar una comanadoria (en castellà “encomienda”) a un negre, la documentació no especifica que fos esclau, però en aquell moment, davant la prohibició d’anar a Amèrica de musulmans, jueus, conversos… la hipòtesi més versemblant és que fou un esclau que participà de forma molt activa en el procés de conquesta i, com a recompensa pels serveis prestats a la Corona, se li donà una petita comanadoria.

Va haver-hi una participació, no podem dir-ne activa, no hi ha una gran massa d’esclaus, però en el procés de conquesta, sobretot al continent, ja hi havia esclaus a Amèrica. A les Antilles, la situació és diferent. El que es vol fer és una base, i per fer-ho recorren a la mà d’obra indígena forçada, no porten esclaus. Però al continent sí, van ser un element més del procés de conquesta.

L’Istme de Panamà, Castilla del Oro en època colonial, fou un punt neuràlgic del comerç hispànic durant el segle XVI, els encarregats de fer el traspàs de la plata i les mercaderies foren esclaus africans. A la fotografia apareix la Bahía de Nombre de Dios, punt d’arribada de les flotes colonials. Fotografia: Marta Hidalgo Pérez

Després de la conquesta ve la colonització, quina posició ocupaven els esclaus africans en les societats que estaven naixent a Amèrica arran de l’ocupació espanyola al segle XVI? Com vivien, en què se’ls ocupava…?

La posició que ocupaven era la d’esclaus. Però aquesta no necessàriament era la pitjor que es podia tenir. També hi havia esclaus indígenes, que estaven en pitjors condicions. En el moment que comença la colonització ja hi ha esclaus africans, comença la importació de mà d’obra directament des de l’Àfrica, sense passar per Andalusia, per Sevilla. El tràfic d’esclaus es fa a través dels anomenats “asientos de negros”. El primer queda en mans dels flamencs, i posteriorment passa a ser portuguès, amb diverses famílies, com els Grillo, que es reparteixen el negoci de la tracta d’esclaus. Tot i que el tràfic d’esclaus quedava en mans privades, la Corona sempre va formar part del negoci.

Des del començament de l’etapa colonial va haver-hi esclaus en diferents sectors productius. A les Antilles, quan es consolida el control del territori en illes com La Española, els esclaus s’ocupen majoritàriament en plantacions, tot i que en un primer moment se n’havien utilitzat en la cerca d’or, en els anomenats “lavaderos” fluvials.

Si parlem del continent, fins que no es consolida la conquesta el domini del territori no és ferm, per tant no s’inverteix de forma important en esclaus. Un cop queda consolidada la conquesta les ocupacions són múltiples. Una d’elles era la dels esclaus de servei, per exemple, era habitual que els convents tinguessin esclaus. De fet, en el món urbà, pràcticament tot el servei “domèstic” estava en mans d’esclaus.

La mà d’obra forçada africana, també és molt important en el sector de la construcció de les ciutats de nova planta que es funden en diversos indrets del continent americà. També són els encarregats de crear nous camins. Un exemple interessant és el “Camino Real”  de Panamà, per on les riqueses del Perú creuaven del Pacífic a l’Atlàntic. El comencen a fer indígenes i l’acaben esclaus. Que després seran els encarregats de realitzar el tràfic de mercaderies a través de l’Istme.

A més del pes important que tenien els esclaus de servei, també hi havia esclaus en altres sectors, com podien serradores, mines, hisendes agrícoles, i treballs més vinculats a la realitat urbana. Aquest ampli ventall es tradueix en un fet: no hi hagué cap territori americà on no hi hagués esclaus. Cap. I participaven en totes les activitats econòmiques, evidentment en el graó més baix. Hi ha esclaus construint catedrals, sí, però són els picapedrers, mai seran els qui dissenyaran la catedral.

A inicis del segle XVIII, en el context de les negociacions de pau de la Guerra de Successió, el comerç d’esclaus de l’Amèrica Espanyola passa a mans angleses. Font: Viquipèdia

El model colonial espanyol pretenia separar en dues “Repúbliques” els blancs i els indígenes. D’entrada assumim que, indis i esclaus africans ocupaven posicions subalternes en l’ordre colonial, i de ben segur que van tenir relació. La pregunta és, com foren aquestes relacions? Hi hagué bona convivència, pactes, conflicte, enfrontaments… entre indis i negres?

En primer lloc cal fer un matís. El que va existir va ser un intent, de les “Dues Repúbliques”, excepte en reduccions missioneres molt concretes, mai va haver-hi un territori indígena sense control d’espanyols ni un territori espanyol sense indígenes. Les ciutats en són un exemple clar, si mirem la capital de Mèxic, que ho era del virregnat més important de l’Imperi, la població espanyola no passava d’uns pocs milers de persones, la resta eren indígenes i mestissos. I precisament, si hi ha mestissos és perquè hi va haver barreja entre blancs i indígenes, per tant aquesta separació de repúbliques és més aviat un ideal que una realitat, que només va ser molt puntual.

I en tot això què fan els esclaus? Doncs teòricament ocupen un esglaó inferior als indígenes, que són lliures, sempre en la teoria, en el que es marca a la legislació. En el moment que no es poden esclavitzar als indígenes legalment, els esclaus queden a la base de l’escala social. Però, fora de la teoria, hi ha realitats múltiples. Un exemple d’aquestes es veu a les mines de Potosí, on qui treballava a l’interior de la mina eren els indígenes mitayos, mentre que qui treballava a l’exterior eren negres, en unes condicions de treball més bones. Això s’explica perquè un esclau era una inversió de diners, amb un propietari, mentre que un indígena, no tenia un cost econòmic, no tenia un propietari i, en conseqüència, la seva vida tenia menys valor. Malgrat que el comanador perdés un indi, no perdia capital. Els esclaus negres eren capital i, al segle XVI i principis del XVII eren un producte que no era barat.

Més enllà del factor econòmic apareixen altres factors que condicionen la situació dels esclaus en l’ordre social colonial. Un exemple és el lingüístic. La legislació vinculada a les “Repúbliques d’Indis” contemplaven el manteniment de les llengües pròpies dels indígenes, l’evangelització en la llengua materna, d’això en tenim moltes proves en catequismes en llengües indígenes. Front això als esclaus africans se’ls forçava a aprendre castellà, havien de dominar la llengua dels propietaris. Com a contrapartida, el fet de dominar el castellà, acostava més als esclaus als colonitzadors i els hi donava un cert estatus, a nivell lingüístic, respecte als indígenes que no parlaven castellà. Tot i que, també s’ha d’entendre, que a les ciutats aquestes barreres lingüístiques quedaven més diluïdes.

Si parlem pròpiament de la relació entre esclaus i indígenes, n’hi va haver de tot tipus. Trobem casos en els quals hi ha cimarrons que, quan fugen, troben refugi en comunitats indígenes. Però en altres casos, en la mateixa situació, hi ha conflictes entre comunitats cimarrones i comunitats indígenes pel control i ús del territori. Hi ha des d’aliances matrimonials fins a guerres a mort. Diverses circumstàncies, com la demografia, la disponibilitat d’espais… condicionaven les relacions entre ambdós grups. També hi ha moments en els quals s’aplica la idea que “l’enemic del meu enemic és el meu amic”, és a dir, grups indígenes que havien hagut de desplaçar-se per l’ocupació espanyola, es trobaven amb grups africans que volien ocupar les terres on havien fugit, i forgen aliances contra els colonitzadors.

Són fenòmens molt complexos. Un exemple interessant el trobem a l’Equador, Jean-Pierre Tardieu estudia els anomenats Negros de Esmeraldas, on hi ha una comunitat cimarrona molt important. En aquest cas es passa dels “negros” als “zambos” [Nom que rebien en època colonial les persones que naixien de la barreja entre indis i esclaus africans]. Tardieu defensa que hi hagué molts matrimonis entre cimarrons, homes, i dones indígenes. Els fills barons d’aquestes unions eren promocionats perquè esdevinguessin caps de les comunitats indígenes de les seves mares, d’aquesta manera, els que havien estat esclaus fugats, aconseguien mantenir-se al territori. Però perquè tot això pogués passar havia d’existir una relació bona amb les comunitats indígenes que envoltaven als dits cimarrons.

Representació dels “Negros de Esmeraldas” de l’any 1599. Obra d’Andrés Sánchez Gallque que havia d’arribar a Felip III. Font: Viquipèdia

A Centreamèrica trobem múltiples realitats, al Darién trobem relacions de conflicte entre indígenes i negres, fins i tot indígenes que esclavitzen a africans. Això també passa, de forma més important, a la Mosquítia, a Nicaragua, on els africans que s’estableixen en territori indígena esclavitzen als natius i els venen als anglesos. Hi ha tot tipus de relacions, i també de conflictes.

I pel que fa als blancs? Els africans que foren esclavitzats i traslladats per la força al Nou Món, trobaren vies –directes o indirectes– per resistir-se a la mateixa institució de l’esclavitud?

Hi hagué elements que, al mateix temps, facilitaven la integració dels esclaus en la societat colonial, però també reforçaven les identitats africanes. Hi ha confraries de “nació”, controlades per l’església, però que també es reunien sense presència dels capellans. Una confraria, que d’entrada, havia de ser un element d’integració i d’assimilació al món hispànic, esdevenia un espai de resistència cultural… jo sempre n’havia dit simbòlica, però els antropòlegs ens diuen que la resistència simbòlica no existeix perquè els elements simbòlics també són elements de la vida.

Una altra via de resistència, que ja n’he parlat, és el cimarronatge, que és freqüent a tota Amèrica. També era habitual el boicot al treball, una arma molt important per als esclaus.

Per altra banda, a mesura que es va consolidant l’esclavatge com a sistema, sobretot al segle XVIII, comença a haver-hi una legislació més important. Aquest fet permetia als esclaus recórrer a mecanismes legislatius que els beneficiessin. Hi ha casos concrets, d’esclaves domèstiques, dones, que denuncien a l’amo per abusos, o a la dona de l’amo que, per enveja, maltractava a l’esclava. Eren dones esclaves que apareixien com a altives, no submises, que no assumien la seva condició servil. En aquests processos es veu com el que sol·licitaven les esclaves era un canvi d’amos, una possibilitat que reconeixia la legislació, un jutge marcava un preu i havien d’aparèixer compradors. El que passava, en aquests casos, era que ningú volia comprar una esclava que havia començat un procés judicial, que responia als amos, que es resistia… i això feia que el preu baixés i, les mateixes esclaves podien comprar la seva llibertat. Les esclaves aprofitaven els buits de la legalitat per aconseguir la seva llibertat, a través de mecanismes força complexos.

Aquest darrer mecanisme es podia donar en general entre esclaus conflictius, que acabaven tenint un preu més baix, i podien intentar comprar-se a ells mateixos. De fet, en la majoria de documents de compravenda d’esclaus, per norma estaven incloses una sèrie de fórmules on el venedor ja contemplava que els esclaus donessin problemes. Les cartes de compravenda afirmaven que els esclaus es venien “sin vicios conocidos”, era una forma que els venedors tenien per evitar-se problemes posteriors, ja que si un individu venia, conscientment, un esclau que bevia, o jugava, o simplement es resistia a la seva condició, el comprador podia reclamar.

Fragment de ceràmica colonial localitzada a les prospeccions i excavacions fetes al jaciment de la Lomita de la Piedra, a Panamà. Javier Laviña i altres investigadors combinaren el treball arqueològic amb les fonts documentals (estudiades per Marta Hidalgo a la seva tesi doctoral) per localitzar l’emplaçament de Santiago del Príncipe, el que fou el primer poble de negres lliures de l’Amèrica Colonial. Fotografia: Tomás Mendizabal.

Un dels múltiples objectius de la colonització d’Amèrica era l’evangelització dels seus habitants, els esclaus també entraren en aquesta dinàmica. Però, es va produir una conversió real al catolicisme entre els esclaus? Va ser acceptada sense cap recança?

D’entrada ens hauríem de preguntar si existia un catolicisme real entre els castellans. El que és segur és que hi havia formes de catolicisme popular, que es donava en el món castellà, però també entre els esclaus africans i els indígenes. En el cas concret dels esclaus, les confraries de les quals he parlat abans, eren una eina per evangelitzar als negres, però alhora, servien per reforçar creences africanes.

Es van mantenir, de forma evident, rituals propis dels cultes africans. Però això es dona en paral·lel a una acceptació superficial del catolicisme. Per a un esclau, que li mullessin el cap amb aigua beneïda no era un problema. Però no podem parlar d’una evangelització perfecta. Ni entre els indígenes ni entre els africans. De fet, la prova més clara és que encara avui dia perviuen pràctiques rituals entre indígenes i africans, o descendents d’africans, o si vols negres, o africans-americans (perquè actualment els descendents dels qui foren esclaus africans a Amèrica utilitzen un ampli ventall de termes per auto definir-se).

L’evangelització va donar el que va donar. Però bé, aquí també celebrem el Sant Joan, el Nadal, que coincideixen amb festivitats precristianes. Són festes cristianes? Sí, però amb pervivències prèvies. I a Amèrica va passar el mateix, salvant les distàncies.

A mesura que les dues potències colonitzadores inicials (Espanya i Portugal) anaven perdent pes, van entrar en escena altres regnes europeus a Amèrica. En les noves colònies no hispàniques, quin paper tingué l’esclavitud? Hi havia alguna diferència remarcable amb els territoris dominats per les monarquies ibèriques?

Aquí hem d’entrar en un problema metodològic. Va existir tota una teoria als anys 20 del segle XX, de Frank Tannenbaum, que plantejava que hi havia tres models d’esclavatge: l’Ibèric, que tenia tota una tradició, una legislació i que tenia un sistema religiós que protegia a l’esclau. Un sistema francès que no tenia ni tradició ni legislació però que també tenia un sistema religiós “protector”. I en darrer lloc un sistema anglosaxó que no tenia comptava amb cap dels tres elements.

Després apareix la teoria d’Eugene Genovese, que diu que la nacionalitat del propietari no marca la relació amb l’esclau, que el que marca és el mercat, la dedicació de l’esclau. Un esclau de plantació sucrera es cremava igual a Sait-Domingue, a Jamaica, a Cuba o al Brasil, els 3 models feien el mateix amb els esclaus. Els esclaus de l’anyil estaven igual a l’Amèrica espanyola que a la francesa. No depèn tant de la nacionalitat ni del sistema legal de cada potència, sinó de l’ocupació de l’esclau.

El que passa és que a les Antilles Britàniques i Franceses l’esclau estava dedicat bàsicament a la producció de sucre, i això comportava que l’esclau passés per un infern, la població esclavitzada era pràcticament cremada, esgotada, en la producció de sucre. I això era el que determinava realment la condició de l’esclau, no si el seu propietari era anglès o ibèric.

Treballadors en una plantació de canya de sucre de Jamaica a finals del segle XIX. Font: Viquipèdia

Enllaçant-nos amb la pregunta anterior, la primera independència de l’Amèrica Llatina es donà a la colònia francesa de Saint-Domingue i, en aquesta, hi tingueren un paper central els esclaus africans. Què va portar als habitants de l’actual Haití a revoltar-se contra França? Quines conseqüències immediates va tenir?

Ara t’hauria de dir “me gusta que me hagas esta pregunta”, perquè acabo de publicar un llibre “De Saint-Domingue a Haití: Conflicto y Revolución”, a Puerto Rico, just ara n’he rebut alguns exemplars, així que és un tema que tinc dominat.

Doncs, bé, el primer desencadenant va ser la convocatòria d’Estats Generals a França, que va portar a les colònies a voler convocar assemblees. Se sumen diversos factors, per una banda hi ha els representants de la monarquia, per l’altra els assembleistes de París amb representants a les colònies, que prohibeixen les assemblees colonials. Davant la prohibició els colons defensen la seva legitimitat i, en aquest interval de temps, França decreta la igualtat entre lliures de color i blancs.

Aquest darrer fet topa frontalment amb els assembleistes colonials, es nega el dret a les persones lliures de color a ser ciutadans. El primer a aixecar-se contra els assembleistes colonials va ser un mulat, lliure, Ogéqui s’enfronta a l’assemblea de Saint Marc, fuig a Santo Domingo (a la part espanyola de l’illa) per evitar ser assassinat pels assembleistes. Des de Santo Domingo se l’extradeix a la colònia francesa de Saint Domingue. Ogé i una dotzena més de mulats són executats en plaça pública. A partir d’aquí comença una guerra entre els blancs i els lliures de color.

Davant d’aquesta situació, els lliures de color el que fan és armar esclaus per enfrontar-se als blancs. Tot això passa abans de la Guerra de la Convenció. A partir de la Convenció de París i, sobretot, en el moment que es decapita al rei de França, comença la guerra contra els enemics de la Corona, tots els estats europeus s’oposen als canvis que s’estaven donant a França, amb el suport dels reialistes francesos.

En paral·lel als fets d’Europa, els esclaus ja s’han alçat a Saint Domingue, ja controlen l’illa. Els espanyols, utilitzant ex-esclaus de França, ocupen gairebé tot el que serà Haití. Els anglesos també aprofiten la situació i ocupen una part important de la colònia francesa, mentre que sota control francès només queden algunes ciutats i algunes regions rurals. Però el 1794 la Convenció de París decreta la llibertat dels esclaus, i això fa que molts dels que estaven lluitant amb els espanyols, com Toussaint Louverture, Jean François, Georges Biassou… el gruix dels cabdills dels revoltats pacten una pau amb França. Els mateixos ex-esclaus expulsen als anglesos de l’illa i, també, fan retrocedir l’àrea conquerida pels espanyols els anys anteriors.

Representació del segle XIX d’un dels moments de la Revolució Haitiana. Font: Viquipèdia

Abans que això passés ja s’estava repartint la colònia entre diferents agents, el 1794 ja es veia clar que els esclaus no tornarien a treballar com a tals. Espanya pensava quedar-se el que havia conquerit, creant una franja per a una tercera potència, Holanda o Prússia (no podia ser França ni Anglaterra) i, en darrer lloc, una part per Anglaterra. Finalment, però, Espanya renúncia a les seves aspiracions sobre Saint Domingue a canvi de la retirada francesa del País Basc.

En definitiva, és la revolució francesa la que provoca, en primer lloc, un esclat de violència dels blancs contra la població de color lliure, i després dels negres en contra de tots els blancs. Posteriorment, amb l’arribada de Napoleó, s’envia al general Leclerc a conquerir Saint Domingue, amb participació de mulats en l’expedició de reconquesta. En un moment inicial els ex-esclaus accepten l’entrada francesa, però davant la voluntat de Napoleó de tornar a instaurar l’esclavitud perd el suport inicial dels mulats. Finalment els francesos són expulsats de l’illa amb el resultat final de la independència d’Haití.

I si parlem de les conseqüències, per mi n’hi ha una que és importantíssima, i és que a partir d’aquell moment es va desplegar tota una bateria de mesures contra els negres a tot el continent. La por va circular per tota Amèrica i per tots els pobles colonitzadors d’una forma tremenda. Un exemple d’aquest fet el trobem el 1802, quan Napoleó carrega un vaixell de negres alçats de Martinica. L’embarcació va recórrer tot el Carib intentant vendre els esclaus sense èxit. Ningú compraria negres francesos alçats. Finalment són desembarcats a la Guajira. Però, des d’aquell moment, a les colònies la situació estava enrarida, qualsevol moviment de negres o mulats lliures es veia com a fruit de la influència de la revolució francesa.

Per acabar, havent entrat al segle XIX el gruix de colònies americanes començaren els seus processos d’independència. Un cop aquests culminaren, desaparegué l’esclavitud? En quina situació quedaren els africans i els seus descendents en els estats que anaven naixent a l’Amèrica Llatina?

Des dels processos d’independència hi ha cinc decrets vinculats a la llibertat dels esclaus a l’Amèrica Llatina, i si en són cinc, de decrets, vol dir que els quatre anteriors, no s’han complert. Finalment el 1850 queda abolida de forma definitiva l’esclavitud. I, a partir d’aquest moment, comença un procés d’invisibilització dels negres a Amèrica. No hi ha negres a Amèrica. A cap dels nous països hi ha hagut negres, ni hi ha hagut esclaus. I, de la mateixa manera que no existien a la història, tampoc eren ciutadans. S’entra en el que Nina Friedemann deia, en un cas concret, la “invisibilitat del negre a Colòmbia”. Mai van ser considerats éssers humans, van ser carregadors, van ser cimarrons, propietats… també van ser lliberts, i precisament si eren lliberts era perquè havien sigut esclaus. Quan tots són lliures simplement desapareixen de la història. I fins avui dia els descendents dels esclaus continuen intentant sobreviure, en condicions molt dures. Els passa com a moltes comunitats indígenes, que queden a la marginalitat, perquè són marginalitzats sense ser marginals, perquè són una part important del procés productiu.

També podem entrar en altres formes d’esclavitud, l’any passat un col·lega i amic meu, Michael Zeuske, va publicar un llibre sobre l’esclavitud global a Pamplona (Esclavitud: Una historia de la humanidad), en una editorial cooperativa que es diu Katakrak. Zeuske defensa que amb el que s’acaba és amb l’esclavitud legal. Però que després hi ha altres formes d’esclavitud en contextos de marginalitat, treballs forçats… formes d’esclavitud que fins i tot es mantenen ara. Zeuske parla d’etapes d’esclavitud: l’antiga, la moderna que s’expandeix per tot el món i, en darrer lloc, la que es dona a partir de l’abolició de l’esclavitud, les altres esclavituds, que es van repetint, per acabar en aquests contractes precaris que són, formes també d’esclavatge, per no parlar de la Tracta de Blanques, que diem de blanques però molt sovint són negres que acaben en prostíbuls sense cap tipus de drets, en condicions d’esclavitud. Per no parlar de l’Aràbia Saudita o els Emirats Àrabs, on els migrants musulmans d’altres països, quan arriben els prenen els passaports i els posen a treballar a la construcció. Ara, no n’estic gaire al dia perquè no m’interessa el futbol, però per al Mundial de Qatar qui està construint els estadis és mà d’obra esclavitzada, sense ser esclava legalment.

Read More

El territori que ocupa l’actual Equador va començar a poblar-se el 3000 aC. amb pobles d’agricultors que ja utilitzaven la ceràmica. Però, no va ser fins al 500 aC. quan van aparèixer els primers nuclis definits d’agricultors, que s’organitzaven en poblats complexos vinculats a règims polítics no igualitaris. Per aquesta raó i per la gran extensió que van adquirir aquestes unitats sociopolítiques, els arqueòlegs van batejar aquesta època com a període “Integración Regional (500-1500 dC.)”. Va ser en aquesta època a on es va identificar la cultura cañari.

L’àrea habitada pels cañaris, tant en època prehispànica com en els segles següents a la Conquesta, és la que ocupen les actuals províncies del Cañar i de l’Azuay, sumant aproximadament un total de 10.800 km2.

La frontera nord natural, el “Nudo de Azuay” els separava dels Puruhaes, encara que, més enllà del límit, hi havia poblacions cañaris com les de Chumbi, Alausí i Tiquizambi, que actualment, formen part de la província del Chimborazo. Per contra, la frontera sud marcava els límits amb els Palta, a través de la frontera natural de la conca del riu Jubones. La frontera oriental estava marcada per la serralada dels Andes; i, la frontera occidental, la més difícil de definir, amb els Huancavilcas com a veïns.

ELS CAÑARIS EN EL SEGLE XV

OCUPACIÓ DEL TERRITORI I ORGANITZACIÓ SOCIOPOLÍTICA

En època prehispànica, anterior a la conquesta incaica, el territori cañari s’organitzava a partir de diferents centres administratius dels quals depenia una població molt dispersa. Aquesta població estava organitzada en senyorius, integrats per diferents ayllus, governat per un cap local. Malgrat aquest model d’organització territorial i polític, així com els seus constants enfrontaments, els cañaris estaven units per aspectes com l’economia basada en l’agricultura i el comerç amb la costa i el nord dels Andes Centrals i l’existència d’un enemic comú. Per tant, abans de la seva incorporació al Tahuantinsuyu, la societat cañari mostra una unitat cultural, però no política.

Fotografia de dones cañaris actuals. Font: Viquipèdia

Els caps dels diferents ayllus constituïen el sector hegemònic i superior de la societat, a on pertanyien per herència. Cada un d’ells; per contra, la “gent comuna”, subordinada al sector de lideratge, formava la majoria de població. També hi havia especialistes com comerciants i artesans. Ambdós grups estaven enllaçats per un sistema gradual de redistribució de béns i del control d’aliments. El grup social inferior, el formaven individus amb la llibertat personal restringida, és a dir, per persones que tenien una posició social semblant a la que en termes europeus podríem classificar de serfs o esclaus. Per tant, van existir desigualtats socials i econòmiques determinades per factors com el naixement o pel caràcter politicomilitar.

ELS CAÑARIS SOTA EL TAHUANTINSUYU

El període cañari-inca va començar amb la invasió i el sotmetiment dels senyorius cañaris davant dels inques, aproximadament el 1460 i, possiblement, va concloure el 1533, amb la guerra entre Huàscar i Atahualpa.

La conquesta dels cañaris va tenir una gran importància, especialment pel seu paper com a distribuïdors del Mullu cap a la serralada dels Andes Centrals. Eren experts comerciants i guerrers gràcies a la relació directa amb els productors costaners d’Spondylus Princeps. Per tant, la seva conquesta va ser una important victòria bèl·lica, però també econòmica per l’imperi que s’estava expandint.

ORGANITZACIÓ TERRITORIAL

Després de la seva integració al Tahuantinsuyu, sota el mandat de Tupac Yupanqui, es va establir un nou ordre a la regió; encara que, es van conservar, alterades, algunes de les estructures territorials i locals.

Un bon exemple dels canvis que el Tahuantinsuyu va realitzar a la regió va ser la creació de noves construccions i infraestructures; entre elles, la fundació de Tomebamba, actual ciutat de Cuenca, com a centre administratiu de les regions acabades de conquerir. La ciutat es va convertir en la residència preferida de l’Inca Huayna Capac, convertint-la en una seria competidora del Cuzco, ja que va ser capital residencial incaica durant molts anys.

Principals centres poblats cañaris en època incaica. Font: Lozano, (1991:59)

A més, alguns dels principals centres de la província, com Hatún Cañar, Cañaribamba, Sigsig i Molleturo, que servien com a llocs de concentració ritual, necessaris en l’organització política, van ser objecte de noves construccions incaiques.

Malgrat això, es va mantenir la bipartició andina clàssica de l’espai entre dues meitats: la part septentrional (Hanansuya) que tenia com a centre principal l’assentament Hatún Cañar; i l’altre, corresponent a la part meridional, l’assentament de Cañaribamba. En conseqüència, no es va alterar la seva estructura territorial original.

Un altre element essencial de l’administració incaica en el territori cañari va ser la construcció d’una xarxa de punts de suport, enllaçades entre si per carreteres com el “camino real”. La ciutat de Tomebamba es va convertir en el centre geopolític de la regió cañari inca, tenint com a element vertebrador la xarxa viària del Capac Ñañ, que travessava de nord a sud la regió.

El 1455 va néixer a la ciutat de Tomebamba, l’inca Huayna Capac; per aquesta raó, els cañaris sempre van tenir predilecció cap a ell. Fins i tot, van ajudar-lo a complir el seu principal objectiu, enfrontar i sotmetre a Cachar, el Shyri XV del Regne de Quito. A més, la ciutat va ser una de les causes que va enfrontar a Huàscar i Atahualpa en la seva lluita per aconseguir el poder absolut del Tahuantinsuyu.

Per reforçar l’impacte de la seva administració, els inques freqüentment utilitzaven els llocs sagrats de les ètnies súbdites, a on erigien les seves instal·lacions, permetent practicar les cerimònies autòctones, a costa de les imperials. Aquesta fou probablement la situació d’Ingapirca, que, s’identifica amb l’antic assentament d’Hatún Cañar.

SISTEMA DE PODER I ORGANITZACIÓ SOCIAL

Des del punt de vista social, els inques no van eliminar la base de l’estructura politicosocial dels cañaris, sinó que, la van modificar d’acord amb les exigències de l’imperi en expansió. Entre altres aspectes, va canviar la funció dels curacas locals de cada ayllu, ja que havien de mantenir la pau del territori conquerit i col·laborar amb l’imperi; per aquesta raó, s’obligava als fills dels curacas a aprendre en el Cuzco les bases de l’imperi. El poder dels senyors ètnics es va restringir principalment pel trasllat de la població autòctona a altres regions de l’imperi, que passaran a anomenar-se mitimacuna. Per aquesta raó, es va produir la pèrdua de comandament dels curacas cañaris sobre ells, i també, la pèrdua de la població cañari en el seu territori.

Els mitimacuna van ser l’instrument més eficaç per donar a conèixer i imposar l’idioma oficial, el quechua, la religió (culte al sol), els costums i les formes de vida dels inques, a més d’exercir el centre polític dels pobles sotmesos.

El sistema de poder estava constituït per l’Inca com a suprema autoritat, del qual la paraula i voluntat era divina, ja que era considerat fill del Déu Sol. Els caps dels pobles sotmesos conservaven la seva autoritat, però sempre subordinats a l’Inca.

Els inques no van alterar la base de l’estructura política i social dels cañaris, però sí que la van desestabilitzar amb el canvi de funcions dels curacas, i, especialment, amb el trasllat de poblacions d’una província a l’altra.

ELS CAÑARIS EN EL SEGLE XVI

El 1528 va morir l’Inca Huayna Capac, segurament per la plaga de verola que van portar els europeus abans de trepitjar el territori inca. En aquest moment va començar una guerra d’interessos entre els dos fills de l’Inca, Atahualpa i Huàscar, per la successió del tron. Eren unes disputes molt comunes entre els inques, ja que, malgrat que molts cronistes i historiadors moderns creuen que va existir la institució del successor com en les monarquies europees, era l’Inca, encara en vida, qui designava a una sèrie de fills per les seves capacitats.

En la disputa entre els dos successors hi van entrar una multitud d’interessos i preferències, que van determinar l’adhesió de les províncies de l’imperi i dels seus funcionaris incaics a un dels dos. Els territoris del sud de l’Equador i nord del Perú eren partidaris de Huàscar, però a l’altiplà central i nord de l’Equador s’hi concentraven els defensors d’Atahualpa.

Vistes de l’actual ciutat de Cuenca, els seus origens es troben en l’ocupació colonial del territori cañari. Font: Viquipèdia.

Els primers enfrontaments entre els dos germans es van centrar en aconseguir el domini de Tomebamba, centre polític i administratiu de la regió cañari. Els cañaris van ser fidels a Huàscar, però la batalla la va guanyar Atahualpa. Això va provocar la matança de gran part de la població cañari per part dels soldats del guanyador.

Aquests esdeveniments expliquen el desig dels cañaris d’alliberar-se de l’opressió inca sota les ordres del vencedor Atahualpa, motiu que els va portar a aliar-se amb els espanyols. Va ser durant la guerra entre els dos germans quan van aparèixer els expedicionaris espanyols, liderats per Francisco Pizarro i Diego de Almagro, una situació bèl·lica que van aprofitar a favor seu.

Durant la conquesta europea, els cañaris van jugar un paper fonamental, ja que es van integrar a les hosts espanyoles. Van servir com a soldats i guerrers, però també com a guies i traductors donat que eren ells qui coneixien la geografia del territori.. L’ajuda prestada als conqueridors va reportar beneficis, en un moment inicial, als cañaris. Malgrat això, un cop pacificat el territori, els espanyols van imposar un model d’organització territorial, administratiu i social totalment aliè als indígenes.

La conquesta no va ser entre espanyols i indígenes, sinó una guerra multilateral entre el Tahuantinsuyu, els pobles sotmesos a l’imperi i els invasors. L’arribada dels europeus va trencar el precari equilibri imposat per l’Imperi Inca i va donar lloc a un període de relacions fluides entre sectors ètnics i unitats polítiques.

NOVA ORGANITZACIÓ TERRITORIAL

Pels conqueridors i per la corona, les ciutats que es van fundar a Amèrica no eren només centres urbans a on s’instal·laven colons, sinó també, centres de govern que possibilitaven l’organització i administració del gran imperi que s’estava formant.

La primera mostra de la nova organització va ser la creació de cabildos o ciutats que van representar l’Estat en la ciutat i en la regió, contribuint, a més, a organitzar i controlar la colonització i a repartir les terres entre els conqueridors.

El 12 d’abril de 1557 Gil Ramírez Dávalos, governador de Quito i capità general va fundar la ciutat de “Santa Ana de los Ríos de Cuenca” en nom del Virrei Andrés Hurtado de Mendoza. La ciutat, que va comptar amb 19 veïns, es va instal·lar a poca distància de Tomebamba. Des del primer moment va pertànyer a l’Audiència de Quito, que comprenia una jurisdicció política i eclesiàstica d’un milió de quilòmetres quadrats.

Una vegada realitzat el ritual de fundació, determinants els límits jurídics i acceptada pels curacas de la regió, la repartició dels solars als 19 veïns va significar la creació física de la ciutat. Finalment, el 12 d’agost de 1576 es va crear el “Corregimiento de Cuenca” incloent tota la regió cañari en la seva jurisdicció.

Corregimiento de Cuenca. Segle XVI. Font: Poloni-Simbard (2006: 24).

Aquesta fundació va comportar una dràstica alteració en l’ocupació territorial dels cañaris que va desembocar, inevitablement, en la seva reducció en pueblos de indios i en el seu repartiment en petites encomiendas.

L’encomienda serà, durant els segles XVI i la primera meitat del XVII, el punt d’articulació i reproducció de la societat colonial. Gràcies a ella, es cobraven les rendes, s’obligava als indígenes a pagar un tribut, i es possibilitava el control i dominació ideològica d’aquests.

En un principi, com a favor dels serveis prestats a la corona i també perquè era beneficiós per les noves autoritats, es va mantenir, en gran manera, la seva organització territorial, donat que tot el poble Cañari va passar a formar part d’una única encomienda, la de Rodrigo Núñez de Bonilla. Però, la sort del poble cañari va canviar amb les provisions i repartiments del Virrei de Toledo entre 1567 i 1570, en què va repartir els 5.470 indis tributaris de la província cañari en diferents encomiendas i, consecutivament, a pobles d’indis.

El repartiment de les encomiendas i de la població cañari en pobles no va afectar de la mateixa manera a tots el curacazgos. Mentre que per alguns va comportar la seva desaparició, en altres els va enfortir i inclús es van arribar a crear noves unitats polítiques indígenes. En conseqüència, les noves reagrupacions van afectar dràsticament l’organització interna dels curacazgos.

NOU SISTEMA DE PODER I NOVA ORGANITZACIÓ SOCIAL

Socialment, es va produir un canvi molt important, donat que la societat colonial americana es va dividir en dues repúbliques diferenciades, constituïdes una, pels espanyols i, l’altre pels indis.

La república dels indis va continuar essent una societat jeràrquica, inclús es van intensificar les diferències entre els diferents grups. Fins i tot, es van arribar a crear grups socials nous dins dels ayllus, com eren els grups que abandonaven les seves comunitats per escapar-se de les pressions tributàries.

Fotografia actual del que fou el territori cañari. Font: Viquipèdia.

En aquesta nova època, el paper dels curacas va tornar a canviar, ja que la majoria d’ells es van posar a disposició de la corona espanyola per aconseguir avantatges polítics. Van continuar essent elegits pels mateixos indígenes, encara que sense el suport dels espanyols no tenien cap tipus de poder. A més, havien de fer de pont entre les dues “Repúbliques”, recol·lectant els tributs de la seva comunitat i mantenint la pau en el poble d’indis que dirigien.

Malgrat tot, la seva incorporació forçada en els pueblos de indios i el que va suposar, els cañaris van saber aprofitar un sistema que els era totalment aliè per desenvolupar diferents estratègies que els van permetre la seva supervivència com a grup durant la colònia i fins avui en dia. Realment, es van mantenir les estructures cañaris i andines, dins d’un món totalment nou; el qual va provocar molts canvis interns per les comunitats indígenes, però mai es van deixar d’identificar com a cañaris ni de sentir-se part d’un ayllu, que era la base de la seva organització política i social.

Read More