Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats
Cartell de propaganda sufragista, moviment pel dret a vot de les dones. Font: sites.google.com
Cartell de propaganda sufragista, moviment pel dret a vot de les dones. Font: sites.google.com

L’any 1970, Hannah Arendt sorprenia l’audiència dient: ”sembla que les lleis han perdut el seu poder”. Aquesta frase, carregada d’implicacions gegantines, acompanyava la no menys sorprenent afirmació ”La desobediència a la llei, civil i penal, […] podrà ben ser considerada, algun dia, l’esdeveniment primordial d’aquesta última dècada”. Dient això, la gran teòrica de la política fa dues coses, de no poca importància: en primer lloc, lliga el concepte desobediència civil a una època concreta (evidentment, contemporània) i, en segon lloc, situa entre les seves causes la progressiva caiguda de l’autoritat i legitimitat de la llei.

A part d’això, podem constatar dues coses, avui en dia, d’una gran importància. En primer lloc, fent un breu repàs a manuals de ciència o filosofia política, es pot veure com s’enfoca la qüestió de la desobediència civil: es tendeix a obviar el tema o a entendre aquesta com una desviació (llegeixi’s, si es vol, forat o error) de la teoria política contemporània, fonamentada en la idea del pacte fundacional i el positivisme jurídic.

En segon lloc es pot observar com certa mítica europea –lligada segurament a l’esperit de les lleis democràtic que es pressuposa a Europa– ha buscat, sistemàticament, desobedients civils en èpoques premodernes. D’aquesta manera ens trobem que, per exemple, Antígona i Sòcrates ocupen un lloc simbòlic (i privilegiat) dins el rànquing de desobedients civils pel fet de ser representats com a personatges que, en el seu context determinat, trenquen amb la llei obeint la seva consciència.

Davant d’això, estem obligats a remarcar que no. Creiem que no podem dir, d’aquestes dues figures clàssiques, que fossin desobedients civils, cosa que ens porta la pregunta: què ha canviat, històricament, per tal que puguem considerar Luther King, Pankhurst o Thoreau desobedients civils i no Sòcrates i Antígona?

Prenent com a guia aquestes quatre constatacions, intentarem oferir una relació a tall introductori que ens acosti als pressupòsits històrics que ens obliguen a arrelar la desobediència civil a l’època contemporània, mostrar algunes de les causes que la tornen necessària i fer-ne una definició al màxim d’inclusiva possible.

  

Pacte i modernitat

Henry David Thoreau, considerat el pare de la desobediència civil. Font: wikipedia.com
Henry David Thoreau, considerat el pare de la desobediència civil. Font: wikipedia.com

Desobediència civil és un concepte que veiem aparèixer dins els EUA del segle XIX, en concret, fruit de la ploma de Henry David Thoreau, qui a 1849 exposa al seu llibre ”On the duty of civil disobedience” el dret del ciutadà a apel·lar a la seva pròpia consciència davant la societat. Tot i això, tal com hem dit, hi ha certes veus que s’obstinen a buscar antiquíssims exemples d’aquest tan modern art. Buscar-ne exemples és recaure en anacronisme, ara bé: sí que podem assenyalar-ne precedents.

El màxim argument que es pot trobar en defensa de la desobediència civil com a fenomen premodern és el de l’exemple del Dret de Resistència (ius resistendi) dins les societats senyorials. Aquest cas, lligat a l’ombra del tiranicidi, ens fa viatjar a les teories prèvies al Contractualisme del segle XVII. Sota l’axioma d’evitar el que llavors era considerat tirania, ens trobem tres elements fonamentals que, a títol explicatiu, ajuden a entendre com es formula: a) La qüestió de la legitimitat del mandatari i la pèrdua d’aquesta com a porta a la Tirania (i viceversa), b) El fonament del poder lligat a les doctrines del ”dret natural” i c) Qui pot exercir aquesta resistència i com cal fer-ho.

Aquest dret es prescriu únicament i exclusiva com a mecanisme per esmenar les perversions del poder just, on el règim que passa a ser tirànic deixa de representar la justícia en el seu horitzó polític. Només en aquest cas és lícit que ”el poble” destroni el mandatari. Cal tenir en compte que aquesta teoria es planteja a si mateixa com una via per al restabliment de l’ordre, no a una acció encarada al reconeixement de minories o a la defensa de drets ciutadans.

Si fa un moment acabem de parlar d”’el poble” entre cometes, és perquè diverses veus assenyalen que aquesta reacció contra el poder sovint deixava de banda l’acció popular i relegava aquesta capacitat de revolta a les classes dirigents. És fonamental de recordar que el contingut d’aquestes era profundament senyorial i en cap cas en defensa de preceptes democràtics. Segons s’ha dit des dels estudis al voltant d’aquest concepte: ”ni republicans, ni demòcrates, ni antisenyorials”. Així que, si bé s’ha volgut veure en la versió laica d’aquest Dret de Resistència (després de la transformació dins les revolucions americana i francesa) un dels precedents de la desobediència civil caldrà que esperem, encara, uns cinc segles.

Per tal de començar a resseguir els ecos de la desobediència civil en el passat, ens hem de moure a les primeres passes de la Modernitat. Dins aquestes primeres passes cal que destaquem dos processos: l’adveniment del Contractualisme i el naixement de l’ètica de la dignitat. Ara bé, aquest últim s’entén molt millor al cantó de l’ideal democràtic, que s’anirà desplegant lentament.

Poques coses han sacsejat més l’horitzó polític que la idea del contracte fundacional. En l’esforç de dotar de fonament teòric les societats per tal de pensar-les, el contractualisme apunta al tipus de ”pacte” que fa possible d’abandonar la situació prèvia a la societat. Fem memòria: tota teoria contractualista assenyala tres elements en llur esforç de superar el problema de l’origen d’allò polític.

En primer lloc, es posen sobre la taula, a través d’una explicació teòrica, les condicions de vida –deplorables i dolentes, per norma general– de les persones en l’estadi anterior a la fundació de les societats, l’Estat de naturalesa. En segon lloc, s’exposa la via per la qual se surt d’aquí, la idea de contracte entre individus, fonamentat en un assentiment actiu o tàcit –aquest apunt serà important. Per últim, s’exposen les noves condicions de vida de les quals passen a gaudir els membres que formen part del pacte, ara que, efectivament, es troben sota un govern.

Podem identificar, dins el segle XVII, tres tipus de pactes originaris. El primer, un pacte Bíblic en el qual les Lleis de la Revelació divina marquen els fonaments de la societat. El segon, que porta per bandera autors com Thomas Hobbes, es tracta d’un pacte vertical: en virtut de la seguretat dels individus, aquests decideixen llegar els propis drets al sobirà. Pensem en la famosa frase protego ergo obligo. En tercer lloc, i exposant el que serà el tipus de pacte propi del marc dels EUA –pare teòric dels moviments de desobediència civil–, es troba el pacte horitzontal.

John Locke, pare del contractualisme de tall ''liberal''. Font: wikipedia.com
John Locke, pare del contractualisme de tall ”liberal”. Font: wikipedia.com

En el desenvolupament d’aquest tercer tipus de pacte –que presenta John Locke al ”Segon tractat sobre el govern civil”, de 1689–, és la comunió d’interessos entre els membres d’una societat auto-constituïda el que marca el tipus de govern que la regularà. El gran capital d’aquest model de pacte és que és l’únic dels tres que vincula, de forma directa, cada membre amb la resta, i crea així la noció de responsabilitat moral del ciutadà amb la llei, en tant que és el ciutadà, i no una entitat superior, qui assenteix davant d’aquesta. Veiem néixer l’encara tendra noció de consensus universalis, que legitima el pacte i l’ordenament que se’n deriva ja que ha estat erigit pels membres d’aquest.

Per altra banda, un dels elements que es desenvolupa de manera progressiva, amb cada cop més presència des de la Modernitat, és l’ètica de la dignitat, que apareix amb la caiguda dels ideals de la societat senyorial i al trencament amb la teoria dels tres ordres: més concretament, la desaparició de la divisió entre laboratores, oratores i bellatores en favor de la idea de ciutadania.

Amb l’obertura d’aquest camí es va fent possible la reivindicació d’igualtat de drets, el reconeixement universal de la ciutadania, les demandes de participació política per part de diversos sectors… En definitiva, es va creant una cultura políticament liberal, molt present en les revolucions americana i francesa, que anticipa (des d’un punt de vista més teòric que real, en certs casos) l’expansió dels drets a la totalitat –o almenys a part– de la població.

Dins aquesta cultura política, que es comença a voler democràtica (pensem en el ja canònic ”Sobre la democràcia a Amèrica” de 1835, d’Alexis de Tocqueville), que com hem dit articula les lleis fruit d’un suposat consens per via de la voluntat majoritària, que s’exposa en Constitucions i en la qual el ciutadà teixeix una relació moral amb la llei, es ”descobreix”, als EUA, la necessitat de remar a contracorrent per satisfer la pròpia consciència o fer patent la manca de consens amb la llei. O encara més: de qüestionar la representativitat del consensus universalis, el qual massa sovint és purament virtual.

Posar en dubte el pacte: una necessitat

Avui en dia encara costa identificar alguna definició de desobediència civil que no resulti conflictiva i que no exclogui moviments que s’han autodefinit desobedients civils. Tot i això, intentant construir una definició al màxim d’inclusiva possible, podem considerar que:

”La desobediència civil sorgeix quan un nombre significatiu de ciutadans ha arribat a convèncer-se que els canals comuns de canvi no funcionen i que les seves queixes no seran escoltades ni donaran lloc a accions ulteriors” (Arendt, 1970) i, com a afegitó, que ”Es tracta d’un desafiament públic i obert a l’autoritat que sol expressar-se en la resistència al compliment de la llei vigent […]. Es distingeix tant del delicte comú com de l’objecció de consciència” (Molina, 1998).

Imatge del ''Mayflower Compact'', pacte del Mayflower. Font: MayflowerHistory.com
Imatge del ”Mayflower Compact”, pacte del Mayflower. Font: MayflowerHistory.com

Tal com hem dit, la pràctica generalment reconeguda de la desobediència civil es troba en societats fonamentades en un marc que, com a mínim, s’emmiralla en el consensus universalis. Aquest tipus de pacte, recordem, sovint respon a una explicació més virtual i històrica que efectiva. De fet, podem veure com aquest consensus universalis és cert en tant que assentit de manera activa i en positiu només en el moment de firma d’una constitució o creació d’una nova societat (en el sentit de la potestas in populo romana): pensem en els pactes del Mayflower de 1620 o en les actes de la Constitució americana de 1787.

Aquests pactes, que creen el marc normatiu de la societat i que en regulen el futur, acaben topant-se amb una contradicció: a mesura que es despleguen els ideals democràtics, s’expandeix la idea de ciutadà i la pròpia societat es veu transformada, de manera que acaba essent una força restrictiva que afecta, sobretot, les masses oblidades o bandejades de la firma d’aquest consens i que formen part efectiva de la població.

En alguns casos aquests mateixos contractes civils tenen mecanismes de canvi intern que n’intenten –sovint de manera hipòcrita i conservadora– possibilitar la transformació: remarquem sovint, atès que és de coneixement comú que això no sempre és possible ni permès –pensem en casos de minories permanents, com són algunes petites nacions incloses dins d’Estats on les majories parlamentàries no permeten la seva defensa.

La desobediència civil troba el seu lloc en una pràctica que des de la lluita en l’espai públic, en violació conscient d’una o més lleis i en conseqüència de l’omissió de les proclames d’un col·lectiu, intenta evidenciar la dificultat i/o injustícia que provoca certa llei en certa agrupació de ciutadans i, si és possible, provocar-ne el canvi o transformació.

Tal com constatàvem en la introducció, un dels principals problemes amb què topa aquesta pràctica és la perspectiva jurídica, que ha tendit, i no sense consciència en alguns casos, a assimilar la ruptura amb la llei del desobedient amb la ruptura amb la llei pròpia del delinqüent. Des de la perspectiva del positivisme jurídic, doctrina del dret lligada a la figura de Hans Kelsen i d’una gran influència, l’única entitat de la qual té sentit ocupar-se en aquest context és l’Estat, en tant que unitat juridicoadministrativa, ben definida per una Constitució i un sistema de normes(Moulines, 2002). Des d’aquesta perspectiva s’entén el forat al qual ens referíem a l’inici: res fora de la llei establerta té fonament suficient, i menys encara si és propi d’una minoria, per ser comprès dins d’aquesta.

D’aquesta manera, seguint amb la nostra tesi, s’evidencia la necessitat de la desobediència civil com a, massa sovint, l’única via per manifestar el que s’ha volgut anomenar consciències divergents, o agrupacions de ciutadans que no es troben o veuen reconeguts (i reconeixen la manca de voluntat del poder d’incloure’ls) en el consensus universalis.

Martin Luther King, una de les figures més importants dins els moviments de desobediència civil. Font: biography.org
Martin Luther King, una de les figures més importants dins els moviments de desobediència civil. Font: biography.org

Aquest xoc frontal amb les doctrines del dret que alimenten les nostres societats, però, troba una porta de sortida en la proposta de solució de Hannah Arendt. Aquesta proposta troba el seu capital en la potent vigència que quaranta anys després encara té. Ara bé, com dèiem, no escapa a ser difícilment universalitzable per la varietat de desobediències civils que identifiquem avui en dia:

  1. En primer lloc, definir l’estatus del col·lectiu desobedient com a grup d’interès, amb el reconeixement i garantia legal que això comporta.
  2. En segon lloc, possibilitar la integració en assumptes polítics amb la seva càrrega d’electors.
  3. En tercer lloc, garantir-ne i fomentar-ne la llibertat d’associació.

En definitiva, es tracta de quelcom tan senzill com permetre associacions conscients entre ciutadans, cosa que fonamenta, o almenys és el que s’abandera, els propis estats que no reconeixen aquestes desobediències. Queda a la vista, ara, que la democràcia mai podrà ser argumentada contra les necessitats d’una minoria organitzada a través de la desobediència civil, atès que si una cosa fonamenta aquesta és, o hauria de ser, la inclusió i el consens amb tots els grups d’interessos. Potser la pregunta que cal respondre és per què, per quin ”atzar” o procés, els Estats reconeixen certs grups d’interessos i no d’altres.

Read More

La monarquia composta

Les noces dels infants Ferran d’Aragó i Isabel de Castella, el 1469, van donar pas, deu anys més tard, un cop resoltes les respectives guerres civils, a la unió de les dues corones. Ferran, el model de príncep que Maquiavel va voler descriure en un cèlebre manual, va triar com a lema del seu regnat “tanto monta, monta tanto”: a diferència del rei macedoni Alexandre el Gran, que havia desfet el nus gordià d’un cop d’espasa, Ferran advocava per l’ús adequat de la força i de l’astúcia –per ser lleó i guineu, en la paràbola del teòric florentí. Anys després, el papa Alexandre VI (el valencià Roderic de Borja) va coronar els monarques i els seus descendents amb el tractament de “reis catòlics” –encara que fos per compensar el títol de “reis cristianíssims” que els seus predecessors havien atorgat als monarques francesos.

Ferran el Catòlic. Retrat de Joaquín Domínguez. Font: ABC
Ferran el Catòlic. Retrat de Joaquín Domínguez. Font: ABC

Aquella unió conjuntural va sobreviure a alguns imprevistos: la mort prematura d’Isabel i de l’infant Joan, la bogeria de Joana, la filla hereva, i la mort del seu espòs, Felip I de Castella, les noves noces de Ferran amb la jove Germana de Foix i el seu embaràs…

A la mort de Ferran, el 1516, un joveníssim príncep Carles d’Habsburg es va fer càrrec de l’herència dels quatre avis i va instaurar una monarquia composta de dimensió europea –que les conquestes d’Hernán Cortés a l’imperi asteca i de Francisco Pizarro en terres inques van fer esdevenir mundial. Carles, proclamat emperador del Sacre Imperi el 1519, va exclamar, en conèixer la notícia a Barcelona: “abans prefereixo ser comte de Barcelona que emperador de Romans”. Més enllà de la dosi de diplomàcia i d’afalac per als autòctons, l’expressió mostrava un model de monarquia caracteritzat pel respecte a tots els socis constitutius i a la seva sobirania política i fiscal. Una construcció més empírica que teòrica, i no absenta de contradiccions. Alguns anys després, la dama catalana Estefania de Requesens, casada amb Juan de Zúñiga, tutor del futur Felip II, explicava a la seva mare el comportament del seu nét Lluïset a la cort de Madrid: “que vol ser català, que ja defensa la terra ab los altres patges del príncep [Felip] que li diuen mal de Catalunya”. Lluïset era el futur Lluís de Requesens i Zúñiga, l’heroi de Lepant.

Centre i perifèries

Amb Felip II (1556-1598), la monarquia europea va esdevenir essencialment hispànica. Carles  havia repartit els seus nombrosos territoris entre el seu germà Ferran, que es quedà els regnes centreeuropeus i la dignitat imperial, i el seu fill Felip, que n’heretà la resta. A més, l’annexió del regne de Portugal, el 1580, suposà l’assoliment de la unitat peninsular, és a dir, de l’ideal renaixentista d’Hispaniam restaurare et recuperare –i incorporà a les possessions de la monarquia les colònies portugueses d’Àfrica, Àsia i Amèrica.

Felip II situà de manera permanent la cort a Madrid, que va esdevenir la seu d’una poderosa maquinària d’estat, basada en consells i secretaries. El nou imperi mundial pivotava sobre l’arribada massiva i creixent de plata de les mines americanes i es fonamentava en una classe força homogènia, l’aristocràcia castellanoandalusa, que va copar càrrecs i mercès en els àmbits administratiu, militar i eclesiàstic.

Però a Catalunya el procés de castellanització de la monarquia  i de periferització dels altres regnes hispànics va ser paral·lel a la consolidació política i fiscal de les institucions “de la terra”, i notablement de la Diputació del General i del Consell de Cent de Barcelona. Són també anys de creixement demogràfic i econòmic i de grans canvis estructurals, amb l’aparició de xarxes comercials urbanes que relacionaven la major part del territori, l’especialització agrícola, l’extensió de la indústria domiciliària i els progressos en l’exportació, especialment als països de la mar del Nord –en el marc de l’anomenat “segle decisiu”, 1550-1640.  No resulta estrany que aleshores apareguessin els primers conflictes polítics entre la corona i les institucions catalanes, que van comportar, entre altres conseqüències, la detenció dels diputats de la Generalitat el 1569, i noves crisis polítiques acompanyades de mesures repressives el 1591 i el 1602.

Lluís de Requesens. Font: Sàpiens
Lluís de Requesens. Font: Sàpiens

Efectivament, els segles moderns es van caracteritzar arreu d’Europa per la consolidació de dos models polítics contraposats: l’absolutisme i el parlamentarisme o constitucionalisme. En el primer, el poder polític i fiscal era assumit per la corona, mentre que en el segon corresponia al Parlament. Com és sabut, França va optar per la primera via, mentre que Anglaterra va consolidar la segona, en especial després de la Revolució Gloriosa de 1688. Doncs bé: la Monarquia Hispànica, a causa del seu caràcter agregatiu, es va trobar amb la paradoxa de la coexistència dels dos models: el centrat en la corona a Castella (seu de la maquinària de la monarquia), i el fonamentat en els parlaments a la Corona d’Aragó i Portugal –que constituïen les seves àrees econòmiques més dinàmiques.

Aquesta contradicció es va fer més evident a començament del segle XVII, a causa de la reducció del creixement de les importacions de plata americana i de les primeres bancarrotes de la corona, immersa en una costosa política de prestigi imperial arreu d’Europa.

Per això la corona es va proposar com a objectiu reduir la sobirania fiscal dels estats perifèrics, cosa que a la pràctica suposava l’abolició de les seves constitucions i la seva assimilació a les lleis castellanes. El programa de reformación que el comte-duc d’Olivares va presentar de manera secreta a Felip IV el 1621 era prou explícit en aquest punt: “Tenga Vuestra Magestad por el negocio más importante de su Monarquía el hacerse rey de España: quiero decir, señor, que no se contente V. M. con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y procure, con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia, que si V. M. lo alcanza será el príncipe más poderoso del mundo”.

El 1640 es va produir el xoc de legitimitats i de sobiranies. La corona, immersa en la Guerra dels Trenta Anys que aleshores l’enfrontava amb França, va imposar a Catalunya una duríssima política fiscal, de mobilitzacions militars i, sobretot, d’allotjaments, que van generar una ampli rebuig popular. Per la seva banda, les institucions de la terra van haver de respondre a l’amenaça militar hispànica amb una autèntica revolució política. La Junta General de Braços, sota el lideratge de Pau Claris, va legitimar la ruptura amb la Monarquia Hispànica, va organitzar la defensa del país i va acabar acceptant la proclamació de Lluís XIII de França com a comte de Barcelona. En aquell context, també Portugal va proclamar la independència. Olivares es va veure obligat a triar. I ho va fer per Catalunya.

La Pau dels Pirineus (1659) va posar fi a la Guerra dels Segadors. Els comtats de Rosselló i Cerdanya van ser annexats al Regne de França. El Principat estricte, reincorporat a la Monarquia Hispànica, va mantenir les Constitucions però va haver de pagar un important peatge polític. La nòmina d’aspirants a la Diputació del General va ser assumida directament per la monarquia, cosa que suposava el control polític de la institució; i la defensa militar de Barcelona (amb la vigilància de les muralles i de Montjuïc), fins aleshores en mans dels consellers, va passar a ser responsabilitat de l’exèrcit reial. Aleshores fins i tot es va barallar la possibilitat de construir una ciutadella militar a Barcelona per controlar la ciutat.

Del  projecte austriacista a les Noves Plantes

El darrer terç del segle XVII va reprendre el creixement econòmic aturat per la Guerra dels Segadors i la seva postguerra. Tanmateix, va viure la important revolta dels Barretines (o Gorretes) i l’ocupació francesa de la meitat nord-est del Principat, Barcelona inclosa (1694-1697).

A la mort de Carles II (1700), la proclamació del duc Felip d’Anjou com a rei d’Espanya, amb el nom de Felip V, va donar pas a la Guerra de Successió. La guerra internacional va enfrontar l’Aliança de l’Haia i els estats borbònics. Però ben aviat el conflicte va esdevenir també guerra civil. L’aposta de Catalunya pels aliats, i en concret per l’arxiduc Carles d’Àustria, o Carles III, va obeir a raons polítiques i econòmiques. Els catalans recelaven dels Borbons, que havien abolit les institucions polítiques al Rosselló i acabaven de prohibir-hi l’ús públic de la llengua catalana. Però també un segment important de la burgesia comercial mirava amb creixent interès el model polític i econòmic dels països de la Mar del Nord. Un dels seus intel·lectuals i homes d’acció més prestigiosos, Narcís Feliu de la Penya, havia afirmat que Catalunya havia de ser “l’Holanda del Mediterrani”. Després de la Pau d’Utrecht (1713), les institucions catalanes i els seus ambaixadors van defensar la creació d’una “República lliure de Catalunya” –una posició política que va reaparèixer en cada un dels contextos bèl·lics internacionals de les dècades següents.

Gravat que representa el setge de Barcelona. Font: Viquipèdia
Gravat que representa el setge de Barcelona. Font: Viquipèdia

Ja el decret de Nova Planta dels regnes de València i Aragó, de 1707, posava en primer pla els nous arguments: d’una banda, “el justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas con el motivo de su rebelión”; de l’altra, “el dominio absoluto de los referidos reinos”. València i Aragó esdevenien, doncs, territoris conquerits, i per tant sense drets ni condicionants previs, posats totalment a mercè de la voluntat del monarca. Per aquest motiu van ser privats de tota la seva legislació.

El decret de Nova Planta de Catalunya, signat el 12 de gener de 1716, feia referència a un terme homònim al de “conquesta”, encara que formalment pugui semblar més moderat: em refereixo al de “pacificació”. “Habiendo con la asistencia divina y justicia de mi causa pacificado enteramente mis armas ese Principado, toca a mi soberanía establecer gobierno con él”. Justament el canvi del mot “conquesta” pel de “pacificació” s’havia produït ja en els textos que legitimaven les guerres contra els indígenes d’Amèrica un segle abans –sense que hagués suposat cap canvi conceptual o de fet mínimament real.

La Nova Planta de Catalunya no va traslladar les lleis de Castella al Principat ni va crear l’Estat Espanyol, si per estat entenem un àmbit caracteritzat per una mateixa llei i fiscalitat. Tot al llarg del segle XVIII, les lleis vigents a Catalunya divergiren significativament de les de València i Aragó, i encara més de les de Castella. El mateix s’esdevingué en l’àmbit fiscal, on, com he demostrat, la imposició del cadastre va multiplicar per vuit la pressió fiscal directa dels catalans. En un i altre sentit, les autoritats borbòniques van aprofitar la victòria per imposar nous models polítics de caràcter absolutista extrem.

La situació va ser tan insostenible que fins i tot els mateixos botiflers van proposar en diverses ocasions tot al llarg del segle XVIII la recuperació de les constitucions. El 1760, en ocasió de la proclamació de Carles III de Borbó, els representants dels ajuntaments borbònics de Barcelona, Saragossa, València i Palma van presentar l’anomenat memorial de greuges. En ell afirmaven que amb la implantació de les noves plantes havien estat “imponderables los males que en su execución han padecido aquellos reinos”. I afegien: “siendo diferentes los climas de las provincias y los genios de sus naturales, deben ser diferentes las leyes para que esté bien ordenado el todo y sea dichoso el cuerpo de esta Monarquía”.

Per aquelles mateixes dates, la Monarquia va intentar estendre el cadastre a Castella, però es va trobar amb una profunda contestació, que ho va fer inviable. La creació de l’Estat Espanyol va restar ajornada, si més no, fins al 1812. Altre tant cal dir de la construcció d’una nació espanyola.

Read More

Resulta curiós veure com certes capes de la intelligentsia espanyola tant properes al federalisme com al dilacionisme en la qüestió nacional recuperen l’experiència plurinacional austrohongaresa com a referent. Des del “Por qué soy austro-húngaro”, publicat a El País l’any 2000 per Ernest Lluch passant per Miguel Herrero de Miñón —un dels pares de la Constitució Espanyola— van defensar-ne el model des de llurs posicions. Si bé resulta arriscat assenyalar l’existència d’una gran branca de pensament austrohongaresa arrelada en la tradició jurídica espanyola (per a simplificar referències, d’ara endavant “L’escola”), sí que es pot dir que en l’imaginari que envolta la problemàtica nacional hi ha certa atracció per aquest exemple.

L'escut dels Habsburg d'Àustria, creat l'any 1815, coincidint amb el Congrés de Viena. Font: Viquipèdia
L’escut dels Habsburg d’Àustria, creat l’any 1815, coincidint amb el Congrés de Viena. Font: Viquipèdia

Cal plantejar-nos fins a quin punt la proposta austrohongaresa hauria d’alimentar les reflexions en matèria d’encaix plurinacional. Si bé és cert que poc després de la germinació nacional de 1848 la Constitució austríaca va incloure elements innovadors, cal ser prudents. Després de tot, ens hem d’imaginar l’Àustria-Hongria de finals del XIX com l’imperi de la convivència del que ens parla Stefan Zweig, en què el que el definia era la seguretat i l’encaix fraternal?

Atès que ens trobem en l’Europa filla del procés de frontogènesi iniciat a 1918, cal ser molt curosos en relació als referents que prenem. Aquí la Història hi juga un paper fonamental, ja sigui per a replantejar experiències passades com per a esquivar l’oblit selectiu del qual ja ens parlava Ernest Renan a “Qu’est-ce qu’une nation?”.

Els precedents en plurinacionalitat.

Des dels estudis al voltant de la nació i el nacionalisme algunes visions han suggerit que a 1848, amb els esclats tant nacionalistes com liberals, l’Europa central no va experimentar un gran canvi en l’àmbit territorial. Aquest nacionalisme primigeni, que encara havia de veure els resultats del repartiment vienès de 1815, va conquerir més espais en reivindicacions ideològiques, culturals i de legitimació del poder que en l’autodeterminació (Gellner, 1998). Es pot observar aquest procés en, per exemple, les manifestacions nacional-liberals del constitucionalisme de l’època, que deixarien marca en el projecte plurinacional de l’Imperi Austrohongarès —amb matisos que passarem a assenyalar més endavant.

A grans trets podem assenyalar cinc precedents constitucionals que resultarien d’una gran influència en el desenvolupament històric austríac i que, com hem dit, marcarien gran part del leitmotiv de l’època  (Arzoz, 2007). La primera de totes seria la constitució belga de 1831, reconeixedora de la llibertat de llengua en tot el seu territori, seguida de prop per la Confederació Helvètica, que abraçaria el francès, l’italià i l’alemany, posant en marxa l’única de les constitucions del moment, en ple 1848, que funcionaria a llarg termini. Si bé les constitucions belga i suïssa van marcar un abans i un després, no serà fins les de Pillersdorf (1848), Francfort (1849) i Kromeriš (1848-1849) que s’acabarà de configurar el desenvolupament ulterior de la Corona dels Habsburg.

Imatge sobre la sessió parlarmentària de la Constitució de Francfort (1848), un dels precedents de la Constitució austríaca de 1849. Font: Viquipèdia
Imatge sobre la sessió parlarmentària de la Constitució de Francfort (1848), un dels precedents de la Constitució austríaca de 1849. Font: Viquipèdia

La constitució alemanya de Francfort i el projecte —que no arribaria a debatre’s a cap parlament— austríac de Kromeriš reconeixerien la defensa de la llengua i les nacions pròpies de tot ciutadà: vegi’s la de Francfort, que estipulava clarament que «un ciutadà alemany no ha de parlar necessàriament alemany» per a acabar introduint el reconeixement nacional en els àmbits eclesiàstic, administratiu i jurídic. La via austrohongaresa es resoldria amb la constitució de Pillersdorf, la primera constitució liberal de l’Imperi, que reconeixeria al paràgraf 4 la inviolabilitat de qualsevol nacionalitat o llengua, situant el punt d’equilibri per a la Carta Magna que acabaria essent aplicada, la neoabsolutista  de 1849 (Arzoz, 2007), que tot i eliminar els principis liberals garantia la diversitat nacional en el seu paràgraf 5. La principal diferència amb Francfort i Kromeriš seria no aplicar aquesta garantia com a dret fonamental, sinó com a simple llei, obrint la porta a retirar aquests drets, com assenyalarem més endavant.

Com es pot observar, el principi de reconeixement nacional formava part important del Zeitgeist en la pràctica constitucional de l’època, valent com a exemple el que sembla cert compromís dels Habsburg amb aquest principi dins la constitució neoabsolutista de 1849 que, tot i eliminar gran part de l’herència liberal dels anteriors projectes, mantenia i fins i tot induïa Hongria —inclosa en aquesta ocasió— a respectar els principis de reconeixement nacional, estipulant al paràgraf 71 que només conservaria la pròpia constitució sota l’imperatiu del respecte als diversos subjectes nacionals existents en territori hongarès.

En el terreny de la pràctica.

Vistos els precedents, quina va ser la via austrohongaresa cap a un model plurinacional? Quin va ser el camí que va emprendre la Corona per, a mitjans segle XIX, construir un dels imperis considerats amb major diversitat nacional? Amb l’important afebliment tant militar com territorial de 1866, Àustria es veu obligada a claudicar davant les reivindicacions estatalistes hongareses, que aprofitaran la doble derrota austríaca —contra Prússia i la jove Itàlia— per a reformular les seves relacions amb el fins ara nucli central. Apareix aquí la Monarquia Dual o dualisme, amb el Compromís de 1867 (Kinder, Hilgemann i Hergt, 2007), pel qual s’assenyalarà una divisió governamental mitjançant una separació a nivell constitucional, administrativa i parlamentària total sota, això sí, el mateix sobirà.

Aquesta bifurcació es farà manifesta per la pràctica asimetria d’actituds envers les minories nacionals: mentre Àustria caminarà en la direcció d’un estat plurinacional amb una progressiva —tot i que descafeïnada—  reforma liberal encarada en la “conciliació” entre Corona i Nacions, Hongria emprarà la seva sobirania per a erigir-se com un Estat-Nació clàssic, això és, la creació d’una alta cultura (Gellner, 1998) hongaresa que passarà a homogeneïtzar i aculturar les minories nacionals que, protegides des de 1849 pel paràgraf 71 de la Constitució, es veurien fortament magiaritzades i perdrien els seus drets nacionals.

A partir d’aquest fet s’entreveuen, tal i com s’assenyalava abans, les conseqüències de la Constitució de 1849: no reconèixer els drets nacionals com a principi fonamental hauria permès la posterior derogació dels mateixos, com es veu en territori hongarès. En canvi, en territori austríac s’acabaria versant pel reconeixement nacional com a dret fonamental. Aquesta tendència apareixeria en el terreny intel·lectual, com els Drets de l’Home, durant els esclats de 1848 (Taylor, 1983), cosa que faria que la constitució de 1867 incorporés l’esquema nacional en herència de la lectura liberal. En aquesta data s’aplicaria l’article 19, llei fonamental de l’Estat austríac, on els drets nacionals i els fonamentals es veurien conjugats blindant sobretot l’àmbit escolar com a gresol de la diversitat nacional i lingüística.

Mapa de l'Imperi Austrohongarès. A l'est, la centralitzada Hongria. Imatge: Viquipèdia
Mapa de l’Imperi Austrohongarès. A l’est, la centralitzada Hongria. Imatge: Viquipèdia

A tot això, resulta revelador el fet que l’Estat austríac defugís parcialment la representació d’una nació majoritària dins el seu marc estatal. Bon exemple resulta el precedent, anterior a 1867 però vàlid per a entendre el caràcter austríac, de la publicació del Butlletí Oficial de l’Estat en un total de 10 llengües diferents com són l’alemany, l’italià, l’hongarès, el txec, el polonès, el rutè, l’eslovè, el serbi en alfabet ciríl·lic, serbi en alfabet llatí i romanès (Arzoz, 2007).

Si aquest compromís amb la diversitat nacional arribava fins al Butlletí Oficial de l’Estat, per què hem remarcat que l’Estat defugia “parcialment” representar una nació majoritària? Hem de pensar que el reconeixement nacional estava ben estructurat? Cal tenir en compte que, si bé l’Estat austríac llegava una certa autonomia als territoris de la Corona sota la forma d’un estat descentralitzat, això no impedia que la llengua i cultura pròpies del territori estrictament austríac fossin el centre de gravetat dins l’Imperi. Tot i això,  tal com s’ha comentat, les competències regionals permetien l’ús de les diverses llengües del territori en matèria educativa, administrativa i judicial. Arrel d’això —la descentralització amb la llengua i cultura austríaca com a centre de gravetat—  sorgirà un dels elements principals en el conflicte de reconeixement, visible en territoris com Bohèmia i Moràvia, que ens serveixen com a paradigma crític.

Ambdós territoris eren habitats per diverses ètnies, com txecs i alemanys, i resultaria completament impossible fer convergir sengles demandes nacionals. Les condicions de possibilitat d’aquest xoc es donarien per la configuració fronterera, un dels principals problemes del model austríac, que també ens resulta revelador: les fronteres internes entre regions s’haurien fet basant-se en principis històricopolítics i no ètnicoculturals, de manera que les divisions regionals no resseguirien les àrees d’influència de cada nació. Aquesta mescla ètnica hauria activat dos espais problemàtics bàsics, el legal i l’escolar.

La primera de les demandes dels txecs seria l’aplicació en l’espectre públic del seu dret tradicional, prescrivint la seva aplicació també sobre la població alemanya. Com resulta fàcil imaginar, aquests van aixecar protestes, ja que el seu interès queia en acostar-se a la germanitat austríaca, pròpia del centre imperial. La segona de les protestes, l’escolar, es faria també per part de la població alemanya, que s’oposava a la introducció del Txec a les escoles de Bohèmia.  En aquest cas, la població alemanya era partidària del monolingüisme per a tota la població per tal d’acostar-se a la llengua i cultura imperials (Arzoz, 2007), a diferència de la població txeca, que majoritàriament ja coneixia l’alemany i el valorava pel que fa als negocis i al prestigi social.

Una de les solucions, o almenys temptatives, seria potenciar escoles monolingües per cada nacionalitat, acompanyant la legislació que respectava la diversitat cultural i lingüística. Ara bé, aquest fet no ajudaria a trobar noves perspectives d’encaix: el centre imperial seguiria essent el pol gravitacional bàsic i les ètnies germàniques seguirien gaudint de l’hegemonia territorial tant a nivell cultural com a nivell econòmic.

Rere el teló.

Però vol dir això que, si be Àustria no caminava en la direcció d’un estat federal, tenia almenys la intenció d’acostar-s’hi? Que el principi de reconeixement nacional no era simplement instrumental? Que el seu objectiu no era l’estabilitat política i que el compromís de la Corona amb les diverses nacionalitats, al qual fèiem referència abans, era genuí?

Des de les primeres reivindicacions nacionals de 1848 l’objectiu de la Corona no va ser cap altre que mantenir un to conciliador amb la gran varietat d’ètnies i cultures dins els seus marcs sense disminuir la seva posició de poder (Taylor, 1983). De fet, algunes visions historiogràfiques han arribat a mantenir que l’augment de les funcions i protagonisme del Parlament central ajudava a centralitzar i burocratitzar encara més el poder polític, atès que demanava tot darrere una gran infraestructura administrativa. Per altra banda, com ja hem assenyalat, el fet que les divisions regionals no resseguissin les àrees d’influència de cada nació i, en comptes d’agrupar-les, les dividissin, troba la seva lògica en la por a projectes d’autodeterminació.

D’altres estudiosos sobre el nacionalisme proclamaran que era un element recorrent en els estats del segle XIX aprofitar el reconeixement nacional, motivar-lo i fins i tot sadollar-lo per tal d’evitar crisis de legitimitat en el temps de forja de la democràcia liberal, temps on cada vegada més es tendia a veure el poder polític justificat a partir del seu nivell de democratització (Hobsbawm, 1992).

Aquest interès del poder absolut en mantenir la seva posició ajudaria fins i tot a entendre el per què de l’esforç en mantenir la diversitat nacional: gran part de les sessions del Parlament haurien discorregut plenes de picabaralles culturals i bregues en idiomes tant diversos que sovint entre parlamentaris no s’haurien arribat a entendre, fent les delícies de la Corona, que hauria abraçat falsament algunes premisses liberals en nom de l’estabilitat del seu poder central. De fet, segons A.J.P Taylor, les dinàmiques parlamentàries i l’Absolutisme no serien conceptes del tot antagònics, ja que sovint —com en aquest cas— serien processos de refermament del poder central encarats a garantir la durada del mateix donant petites concessions i garanties als sectors, en aquest cas, nacionals i liberals.

L'austromarxista Karl Renner l'any 1905. Fou un dels majors estudiosos sobre el fenomen nacional en el context austríac entre 1899 i 1918. Font: Viquipèdia
L’austromarxista Karl Renner l’any 1905. Fou un dels majors estudiosos sobre el fenomen nacional en el context austríac entre 1899 i 1918. Font: Viquipèdia

Tot amb tot, resulta bastant clar que el compromís de la Corona amb les nacionalitats no era, ni de bon tros, en defensa dels preceptes liberals hereus de la Revolució Francesa ni pretenien crear un nou paradigma d’Estat descentralitzat, pioner i respectuós amb la diferència. Tampoc podem pensar que en l’ADN dels Habsburg s’hi trobés la busca de l’autodeterminació nacional ni l’atribució perquè sí de competències regionals. Encara menys podem defensar que, coneixent l’existència de la ‘Dieta de les nacions oprimides’ (Carteny, 2010) just al final de la 1a Guerra Mundial, les relacions entre el centre de l’Imperi i la perifèria fossin altra cosa que una opressió encoberta, encara que legitimada contractualment, sota la Constitució.

I és que potser vist des de darrere el teló l’encaix plurinacional austrohongarès no ens hauria de semblar prou paradigmàtic, prou exemplificant, com per a atorgar-li el pes de fòssil guia en les problemàtiques nacionals de la nostra època. Ja sigui per l’anacronisme del cas com pel caràcter instrumental que es donava a la plurinacionalitat, tal i com s’espera haver argumentat en el present article, ens queda poc més que assaborir la perplexitat de no tenir clar per què “L’escola” en defensa el model.

Després de tot, i serveixi per a il·lustrar la complexitat del tema, cal recordar la frase de Karl Renner, estatista importantíssim per a la fundació d’Àustria després de la Gran Guerra: “És clar que, en aquest cas, les nacions es troben en la incòmoda situació de que el poder suprem de l’Estat, en principi únic i sense divisions, no pot ser sense restriccions l’instrument de poder de totes elles a la vegada”.

Read More