Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Entre final de la dècada dels seixanta i els anys noranta, la petita província d’Irlanda del Nord va viure uns dels períodes més violents del segle XX. El conflicte que enfrontà la comunitat catòlica-nacionalista, contra la protestant-unionista i el govern britànic, se saldaria amb més de 3000 morts i una societat dividida que perdura encara avui en dia. El conflicte nord-irlandès, popularment conegut com The Troubles (Els Problemes), no es limita simplement a factors religiosos ni ètnics, sinó que respon a una història de colonització i opressió. Les conseqüències encara són perceptibles avui: barris segregats i separats amb Peace Walls, inestabilitat política, pallisses de càstig, violència sectària, i presos en són el pa de cada dia.

Context

Irlanda del Nord, és un dels quatre països constituents de la Gran Bretanya. Situada a la part Nord-est de l’illa irlandesa, ocupa els comptats irlandesos històrics de l’Ulster. El 1921, després de la guerra d’independència irlandesa i la signatura del tractat anglo-irlandès, l’illa quedà dividida en dos; la part sud esdevindria l’Estat Lliure Irlandès, i la part nord continuaria en mans de Gran Bretanya. L’acceptació d’aquest tractat no fou unànime, entre juny de 1922 i maig de 1923, Irlanda es veié immersa en una guerra civil entre les forces de l’Estat Lliure protractat, i l’Irish Republican Army (IRA) antitractat, també anomenats republicans. Un cop acabada la guerra la partició d’Irlanda fou una realitat, i el partit republicà Sinn Féin (braç polític del republicanisme) i l’IRA (braç armat) van quedar relegats a la irrellevància. 

Unitat de l’IRA antitractat preparant l’esmorzar durant la Guerra Civil, 1922. Font: Wikimedia Commons

La divisió ètnica i religiosa d’Irlanda és crucial per entendre tots els conflictes que es generaran a posteriori, ja que tenen una vinculació directa amb el sentiment de pertinença al Regne Unit o Irlanda. Històricament els protestants que viuen a l’illa d’Irlanda es consideren britànics, mentre que els catòlics es consideren irlandesos. L’origen d’aquesta divisió se situa al segle XVII quan començà la colonització de la província de l’Ulster per colons britànics, desplaçant a la població d’origen gaèlic. Per tant, la població protestant-britànica habitava principalment a la zona nord-est de l’illa, mentre que la catòlica era el grup majoritari a la resta. Malgrat això, als comtats de l’Ulster hi havia una minoria catòlica d’aproximadament el 35%, i en algunes ciutats com Derry n’era la majoria. 

A causa d’aquesta configuració ètnica de l’illa d’Irlanda, el petit romanent que quedava de l’IRA va mantenir la seva activitat, centrant-se sobretot a Irlanda del Nord, amb l’objectiu d’alliberar-la del domini anglès i unificar l’illa. L’última campanya de l’IRA abans de l’inici dels Troubles va tenir lloc entre 1956 i 1962. Anomenada la “Campanya de les fronteres”, tenia per objectiu els edificis públics d’Irlanda del Nord i les instal·lacions i controls fronterers. La campanya fou considerada un fracàs, ja que no es van assolir cap dels objectius i l’IRA tingué molt poc suport per part de la població catòlica.

L’inici del conflicte: 1968-1972

Tal com s’ha comentat anteriorment, les divisions ètniques, religioses i ideològiques són un factor clau per comprendre les causes de l’esclat del conflicte. Segons els investigadors, a Irlanda del Nord conviuen principalment tres ideologies diferents. La primera d’aquestes és el nacionalisme, també anomenat republicanisme, de majoria catòlica, que advoca per la unificació amb Irlanda i reivindica les arrels irlandeses. En segon lloc trobem l’unionisme, sociològicament de majoria protestant, i que vol continuar formant part de Gran Bretanya. I en tercer lloc, trobem el lleialisme, la ideologia predominant dins l’unionisme; que considera que l’Ulster és un territori amenaçat per culpa de la presència de la comunitat catòlica, que vol acabar amb les tradicions i llibertats dels protestants. És per aquesta raó que, des d’una perspectiva lleialista, és necessària la defensa de la situació dominant i opressiva cap als catòlics-republicans a través de mesures físiques com els murs o la policia; o mesures simbòliques, com la Union Jack, les Orange Parades o les Bonfires del 12 de juliol. 

La situació política a Irlanda del Nord a finals dels seixanta queda definida per la segregació i subordinació de la comunitat catòlica. La dominació protestant es feia molt més evident a ciutats com Belfast i Derry, on els catòlics no podien accedir a llocs de feina d’empreses protestants, ni a un habitatge, ni tenien representació política gràcies a un complicat sistema electoral. Enfront aquesta situació, nasqué el Moviment pels Drets Civils (MDC); emmirallat amb el dels EUA, advocava pel final de la discriminació catòlica, millores en habitatge, i més participació política, entre altres demandes. Tanmateix, cal tenir en compte que a finals dels anys seixanta ens trobem en un moment de revoltes globals, les noves esquerres, l’alliberament del tercer món, i la lluita de guerrilles.

El 29 de gener de 1967 es va crear a Belfast l’Associació pels drets civils d’Irlanda del Nord (NICRA, en anglès). Les tàctiques utilitzades pel Moviment dels Drets Civils, del qual en formava part la NICRA, consistien en manifestacions i marxes, però sovint acabaven amb càrregues de la Royal Ulster Constabulary (RUC) o patien atacs lleialistes, ja que des d’un principi se’ls va acusar d’estar controlada per l’IRA, sobretot per part del reverend lleialista Ian Paisley. Cap a finals de 1968 es crea la People’s Democracy (PD), una organització política de caràcter marxista, per donar suport al moviment pels drets civils; entre els seus dirigents trobem personalitats com Bernadette Devlin o Michael Farrell. Durant aquest període de temps, el moviment lleialista també pateix una reestructuració important. El 1966 es creà la Ulster Volunteer Force (UVF), amb l’objectiu de lluitar contra l’IRA i mantenir unida Irlanda del Nord al Regne Unit. El 1971, es crearia la Ulster Defense Association (UDA), com un grup de coordinació entre la varietat de grups paramilitars i de defensa lleialistes, els quals el més important fou l’Ulster Freedom Fighters (UFF).

Tornant al relat dels esdeveniments, l’1 de gener de 1969 començà una marxa organitzada per la PD que pretenia anar caminant des de Belfast fins a Derry. Quan quedaven pocs quilòmetres per arribar a la ciutat, els participants van patir una emboscada per part d’un grup de lleialistes que els atacaren amb pals i pedres. La comunitat catòlica de Derry respongué amb forts aldarulls contra la RUC a qui acusaven de no haver protegit els manifestants. Entre els atacants lleialistes hi havia policies fora de servei. La situació durant els següents mesos s’anà agreujant als sis comtats, els aldarulls i la brutalitat policial eren constants. Les ràtzies en barris catòlics a la recerca de republicans empitjorava la percepció d’abandonament que tenia la comunitat catòlica i el MDC prenia cada cop un caràcter més combatiu. 

Mural a Derry per la unificació de la illa. Font: Wikimedia Commons

L’estiu de 1969 fou l’espurna que provocaria l’esclat del conflicte armat. Les marxes d’Orange del 12 de juliol acabarien amb forts disturbis quan creuaven zones catòliques. El 12 d’agost els Aprrentice Boys van celebrar la desfilada que commemora la victòria dels protestants sobre les tropes catòliques de Derry. Els aldarulls van iniciar-se quan els Apprentice Boys s’acostaven al barri catòlic del Bogside; veïns catòlics i lleialistes es llançaren pedres. Amb l’arribada de la RUC els nacionalistes van replegar-se al barri, construint barricades i responent amb còctels molotovs i bombes incendiàries. Començava la Batalla del Bogside. L’aixecament del Bogside durà tres dies, i els aldarulls es van estendre per altres indrets d’Irlanda del Nord. Finalment, el govern nord-irlandès va demanar la intervenció de l’exèrcit. En un primer moment, l’arribada de l’exèrcit fou ben rebuda, ja que els catòlics els consideraven neutrals davant una RUC i els B-Specials, lleialistes. Les conseqüències dels aldarulls foren 8 víctimes mortals, 750 ferits, 1500 famílies catòliques i 315 protestants desplaçades pels pogroms que havien cremat les seves cases i comerços. 

Després dels aldarulls i la violència de l’agost de 1969, les organitzacions clandestines d’ambdues comunitats van incrementar la seva activitat. Els grups paramilitars lleialistes cometien atacs contra la població catòlica i les forces policials assetjaven els barris catòlics. És en aquest context de violència sectària que reapareix l’IRA després d’haver patit una important escissió. La majoria de membres de l’IRA que quedaven a Irlanda del Nord eren veterans experimentats de les anteriors campanyes, però ja eren vells. A més, el 1968 en una decisió inoportuna, l’IRA vengué la majoria d’arsenal que li quedava a l’Exèrcit de Gal·les Lliure. Tradicionalment l’IRA s’havia encarregat de la protecció de la comunitat catòlica al nord, però quan van començar els disturbis a l’estiu del 69, l’organització no va poder fer res per evitar els pogroms contra la seva comunitat. La cúpula de l’IRA a Dublín era propera a les tesis socialistes i reticent a iniciar una lluita armada contra la comunitat protestant, entenent que formaven part de la mateixa classe treballadora. Un grup de voluntaris de Belfast, volia revifar la identitat de l’IRA iniciant una campanya contra les forces d’ocupació britàniques. L’escissió rebé el nom d’IRA Provisional, fou el que posteriorment dugué a terme més accions armades. L’antic IRA passà a dir-se IRA Oficial. Els dos grups van intensificar durant els anys següents la lluita armada contra els paramilitars lleialistes, la RUC i l’exèrcit; però a la vegada també van enfrontar-se en lluites i assassinats interns.

El 1971 amb l’esperança de controlar el creixement exponencial del conflicte armat, el govern nord-irlandès concedí a les forces de seguretat la capacitat d’empresonar persones sense cap judici, el que es coneix com a internment. La mesura fou un complet desastre, molts civils foren detinguts i empresonats injustament, a la vegada que l’IRA Provisional incrementà la campanya armada, arribant al seu punt àlgid el 1972.

L’interment va portar a nombroses organitzacions pels drets civils a organitzar manifestacions per tot el territori. El 30 de gener de 1972 la NICRA va organitzar una gran manifestació a Derry en contra d’aquesta mesura, que va aplegar més de 15000 persones. La manifestació va transcórrer pacíficament per la ciutat, gràcies al pacte amb els Provos i Oficials perquè s’abstinguessin de qualsevol acció. Tot i això, la manifestació tingué molts problemes atès que dies abans el govern prohibí totes les manifestacions als sis comtats; i la policia impedia que sortís dels límits dels barris catòlics. Finalment, la manifestació va recórrer els carrers del Bogside, però una part dels manifestants es van separar anant cap a la Free Derry Corner i atacant les barricades dels soldats britànics. Una divisió dels paracaigudistes disparà foc real contra els manifestants, assassinant a tretze persones.

El cura Edward Daly movent un mocador blanc tacat de sang mentre escorta un manifestant ferit de mort a un espai segur, durant el Bloody Sunday (1972), Derry, Irlanda del Nord. Font: Wikimedia Commons

Aquest fet és conegut com el Bloody Sunday (Diumenge Sagnant). Després d’aquests fets augmentà el rebuig i hostilitats contra les tropes britàniques. El PIRA incrementà el nombre d’atacs contra les forces britàniques, i un gran nombre de joves van enrolar-se al grup armat. El descontrol de les administracions es va fer palès quan el 21 de juliol del mateix any, els Provisionals van fer esclatar 20 bombes al centre de Belfast, matant a 9 persones i ferint-ne a 130. En total el 1972 els republicans van assassinar 100 membres dels cossos de seguretat i van ferir-ne 500 més. El 30 de març d’aquell mateix any, el govern britànic introdueix el Direct Rule als sis comtats, suspenent de facto tota l’administració nord-irlandesa que passava a estar governada directament des de Londres. 

El 31 de juliol de 1972 l’exèrcit britànic inicià l’Operation Motorman, un desplegament colossal d’efectius a la regió per recuperar les no-go areas, barris catòlics sota control dels paramilitars republicans on gaudien de llibertat de moviments. Més de 22.000 soldats i 5.300 membres de l’Ulster Defense Regiment (UDR) van ensorrar les barricades que custodiaven els barris. Els republicans no van oferir resistència davant la superioritat britànica, però un noi de quinze anys i un voluntari de l’IRA van ser assassinats. Al final del dia, l’Oest de Belfast, el New Lodge i el Bogside de Derry tornaven a estar sota control britànic.

A les files republicanes, durant el mateix any l’OIRA va deixar de realitzar accions ofensives contra objectius del govern i anuncià un alto el foc, encara que alguns membres mantingueren accions armades fins al 1975. L’abandonament de la lluita armada vingué acompanyada d’una intensificació de la lluita política amb l’Oficial Sinn Féin. El 1974 membres oposats a l’alto el foc, liderats per Seamus Costello, funden l’Irish National Liberation Army, d’ideologia  socialista, que posteriorment tindrà una rellevància important. 

Les tensions socials i polítiques que arrossegava Irlanda del Nord des de la colonització britànica, van portar a l’esclat d’un dels conflictes més greus durant els moguts anys seixanta. L’administració, sobrepassada per la situació, veié com el conflicte armat s’enquistava i perduraria durant les dues següents dècades. Al següent article tractarem l’estratègia armada que seguí el moviment republicà, la resposta lleialista i britànica, i les condicions dels presoners. 

Read More

La destrucció d’edificacions i ciutats ha estat al llarg de la història una part gairebé inevitable de l’intercanvi d’hostilitats entre bàndols enfrontats en un conflicte armat. Així, dins la mateixa dinàmica bèl·lica, la destrucció del patrimoni cultural i urbanístic d’un poble determinat ha sofert una guerra especialment dura contra ella, sent un dels principals blancs per tal de dominar-lo, dividir-lo i, fins i tot, eliminar-lo. Tanmateix, aquestes pràctiques destructives no es produeixen exclusivament en temps de guerra, sinó que també es poden perpetrar en temps de pau i poden estar emparats sota el paraigua de la modernitat i del progrés. Sigui com sigui, la major part de casos de destruccions urbanes s’han produït com a resultat de les guerres i l’ocupació militar, ja que en el moment que un bàndol sotmet l’altre, es produeix una reconfiguració arquitectònica que permet al guanyador de la guerra reestructurar al seu gust la població dominada.

Per aquest motiu, el concepte d’urbicidi, que enllaça els termes llatins d’urbs(ciutat) i caedere (assassinar), ha pres força en la historiografia occidental d’ençà que Michael Moorcock l’utilitzes en l’àmbit literari durant la dècada dels anys seixanta del segle XX. Com explica l’investigador Fernando Carrión, una de les seves utilitats pels acadèmics està a ajudar a entendre els efectes devastadors que produeixen les guerres en les ciutats i a conseqüència dels enfrontaments bèl·lics i la posterior ocupació, es configura una nova ciutat sorgida de les cendres i de la destrucció física i material. Tanmateix, la multidisciplinarietat del terme, que engloba camps com la història, política, urbanisme, antropologia i sociologia, fa que encara hi hagi un debat obert per definir-lo.

Sigui com sigui, existeix un cert consens científic sobre com detectar els possibles casos. Així, perquè una ciutat que ha patit l’impacte directe d’una guerra es consideri que ha sofert un urbicidi, cal que convergeixin diferents elements com: modificacions estructurals a escala política, cultural i social; la destrucció de bona part de l’entramat urbà i substitució per una altra política urbanística que no respecti l’anterior; l’eliminació mitjançant la violència física o l’expulsió de la població que habita en ella; la cerca d’una homogeneïtzació forçosa de la ciutadania (pot ser religiosa, política o cultural); l’anihilament dels símbols d’identitat locals i de la memòria col·lectiva i, fins i tot, l’enderroc d’espais significatius de la vida urbana com poden ser les places, monuments i centres de culte. Com podem observar, l’enfocament per a perpetrar un urbicidi és, majoritàriament, amb objectius polítics i militars estratègics que cerquen sotmetre la ciutadania d’una determinada ciutat hostil mitjançant la violència, la guerra psicològica i, un cop pres el nucli urbà, la repressió a tots els nivells socials i urbanístics.

Alguns exemples d’urbicidi que poden ajudar a comprendre el concepte i la seva dimensió són Varsòvia durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945), Sarajevo durant la guerra de Bòsnia (1992-1996) o, més recentment, el cas d’Alep provocat durant la sagnant guerra civil siriana (2011- en curs). Aquest seguit d’exemples tenen en comú que van patir, arran de les conseqüències d’un conflicte armat envers un poder polític superior i culturalment diferent, una nova configuració urbanística i social diferent del desenvolupament que havien viscut prèviament a la guerra.


Destrucció de la ciutat de Gaza causada per les bombes d’Israel, 2014. Font: Wikimedia Commons

La motivació de l’aniquilació d’espais on la comunitat de la ciutat vençuda es reuneix representa un altre element clau per entendre que significa un urbicidi. Principalment perquè una biblioteca, museu o església són la prova visible per als habitants d’un passat col·lectiu que provoca la conscienciació d’una memòria històrica. Memòria que en determinades circumstàncies pot abocar a revoltar-se contra aquella comunitat opressora que cerca l’eliminació o assimilació de la comunitat derrotada. En altres paraules, la demolició ha estat utilitzada sovint com un mitjà per a desintegrar nuclis de resistència entre la població. Tal com afirma de Robert Bevan: ‘’La eliminación de elementos arquitectónicos es un reflejo polvoriente y agrietado del destino de las personas a manos de sus exterminadores’’.

Per aprofundir en alguns dels principals plantejaments teòrics que han donat pes al concepte, podem destacar les tesis de Martin Coward, qui defensa que el terme no s’ha d’associar amb el genocidi i l’eliminació deliberada de grups humans per motius ètnics, nacionals o religiosos. D’aquesta manera, l’investigador britànic prefereix donar més importància als efectes de la destrucció urbana i la diversitat urbanística que als efectes que pot produir dita destrucció per a la població. En paraules de Coward: ‘’The destruction of the built environment is an end in itself’’. Per a ell, la destrucció urbana cerca homogeneïtzar l’urbanisme anterior per tal de crear una nova ciutat que segueixi els patrons establerts pel conqueridor. Amb aquests plantejaments, Coward divergeix substancialment dels arguments defensats per Martin Shaw. Per aquest altre investigador és més encertat integrar els urbicidis com una pràctica inclosa dins el concepte de genocidi. Principalment perquè interpreta que amb l’eliminació d’edificis d’una població, l’invasor destrueix un dels pilars d’aquella comunitat i, per aquest motiu, l’urbicidi es constitueix com un element que complementa el genocidi físic. Un altre exemple d’autors que han investigat en relació amb els urbicidis és el cas de Nurhan Abujidi, qui ha centrat els seus estudis en el conflicte entre Israel i Palestina. Per aquesta investigadora la raó de ser de l’urbicidi resideix en el fet que en destruir els espais comuns on la població es reuneix de manera planificada i intencionada, s’eliminen les connexions socials derivades de la interacció i, per consegüent, les resistències polítiques desapareixen amb major facilitat.

Amb tot, aquest seguit d’acadèmics se centren exclusivament en els conflictes recents com la Guerra dels Balcans, la guerra terrorista que afecta tot el món i el sempre latent conflicte arabo-israelià. Aquesta fixació en els fenòmens de destrucció moderns, però, limita substancialment el concepte des d’una perspectiva històrica perquè no contempla casos d’urbicidis provocats anteriorment al segle XX i no permet, a més, analitzar l’evolució dels mecanismes de dominació i assimilació social i urbanística que s’han perpetrat al llarg dels segles.


Estat del barri del Bronx de Nova York, dècada de 1980. Font: Wikimedia Commons.

D’altra banda, en els darrers anys han sorgit nous autors que s’han allunyat de la contemporaneïtat del terme i l’han emprat per estudiar casos anteriors als segles XX i XXI. Entre aquests hi ha Samuel M. Olyan, qui de la mateixa que Abuijidi ha estudiat els fenòmens de destruccions urbanes des d’una perspectiva cultural a Orient Mitjà durant l’Edat Antiga. Olyan argumenta: ‘’It is not enought that the city be conquered, […], the urbicide is enacted through strategic, symbolically significant action that annihilates the city’’. Paradoxalment, Walter Benjamin (1892-1940) va descriure el que es podria considerar un urbicidi preventiu. Per a ell, les remodelacions imposades a la ciutat de París a mitjans del segle XIX, i en plena revolució industrial, són un exemple que mostra de com amb la destrucció urbana i la creació d’un nou urbanisme s’intenta evitar aixecaments i revoltes dels obrers envers el poder estatal. Seguint aquesta línia, el filòsof Marshall Berman (1940-2013) va apuntar en aquesta direcció però a través del cas dels suburbis de Nova York. Segons Berman, en el cas de la ciutat nord-americana les autoritats van promoure la reconfiguració de certes zones marginals de la ciutat  amb l’objectiu de destruir la infraestructura existent i, així, diluir la identitat de la comunitat que habitava aquell espai urbà.

Si bé podem arribar a pensar que aquest concepte només és aplicable a casos forans derivats de les guerres modernes, dins el Principat i els territoris de parla catalana també s’han produït en els darrers segles diferents casos de destruccions urbanes que poden ser susceptibles de ser considerats com a urbicidis. En són exponents, així, la ciutat de Xàtiva, al País Valencià, i Lleida, a Catalunya. Ambdues ciutats van ser arrasades durant la guerra de Successió per part de les tropes francoespanyoles lleials a Felip V. Per il·lustrar el grau de destrucció, en el cas de la ciutat valenciana destaca com sota l’empara del derecho de conquistaes va expulsar la població que havia sobreviscut al setge a Castella i la ciutat, batejada amb el nom de Nueva Colonia de San Felipe, va ser repoblada per castellans fidels a la causa borbònica. A part de l’expulsió demogràfica, bona part de l’urbanisme de Xàtiva va ser eliminat durant i després dels combats i, posteriorment, va ser substituït per un altre afí als canons filipistes. Aquesta política creava, així, una nova realitat sociopolítica i urbanística completament diferent de l’anterior a 1707 i la consolidació del nou sistema polític imposat amb els Decrets de Nova Planta i el nou govern municipal.


Castell de Lleida durant el període que va ser caserna militar, principis del segle XX. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC).

Per la seva banda, la capital del Segrià va sofrir uns episodis de repressió semblants a Xàtiva un cop pressa la ciutat entre octubre i novembre de 1707. Tanmateix, urbanísticament l’arribada francocastellana va suposar la destrucció total de part de l’entramat urbà ubicat dalt el turó, l’arribada de nous càrrecs administratius -en la seva majoria militars castellans- i la consolidació d’una ciutadella de grans magnituds que un cop completada va servir com a caserna de l’exèrcit que, a efectes pràctics, allunyava de la ciutat el que fins aleshores havia estat el seu nucli urbà i centre de reunió. Demogràficament la ciutat va patir una davallada important de població. Aquesta era producte dels efectes de la guerra i l’exili forçós de membres de les elits polítiques de la ciutat. A més, l’Estudi General va ser tancat en favor de la Universitat de Cervera i el sistema polític i representatiu de la ciutat va ser canviat per un altre totalment oposat que va ser controlat per uns militars que comptaven amb el suport d’individus, majoritàriament castellans, afins al govern borbònic.

Malgrat els avenços realitzats en les últimes dècades en relació amb el concepte d’urbicidi, encara queda un llarg recorregut per explorar-lo i obrir un nou ventall de noves perspectives, dinàmiques socials vinculades amb el poder i els fenòmens d’uniformització i eliminació social o, inclús, els marcs temporals i geogràfics que posseeix. A més, i des de la nostra perspectiva, considerem aquesta jove forma d’encarar les anàlisis relacionades amb els fenòmens de la violència, la coerció i la dominació, com una oportunitat per aprofundir de manera multidisciplinària en aspectes vinculats a la consolidació de l’Estat que ha conquerit o remodelat una població hostil i com a la llarga han permès crear una realitat sociopolítica i urbanística nova afí als interessos del poder.

Read More

Després de la guerra de Crimea (1853-1856) l’expansionisme rus a l’Àsia Occidental havia quedat confinat a les muntanyes del Caucas mentre que els britànics s’havien servit del soldà otomà com a barrera a canvi de conformar-se amb una presència limitada a l’Orient Mitjà. Es tractava d’un important contratemps per al jove tsar Alexandre II (r. 1855-1881), però una vegada reorganitzada la seva xarxa d’agents a l’Àsia pogué pagar el Regne Unit amb la mateixa moneda, servint-se aquesta vegada de l’imperi persa.

La reina Victòria (r. 1837-1901) havia enviat als seus soldats a Crimea i vençut, però el Tractat de París (1856) amb prou feines havia satisfet el govern whig de torn, el qual esperava posar de genolls l’enemic rus. El vescomte de Palmerston, primer ministre i figura cabdal del període (governà de 1855 a 1858, i de 1859 al 1865), hagué d’afrontar una de les crisis més grans de l’imperi britànic i que, tot i no ser una completament inesperada, sacsejà la política interna del país i la seva credibilitat internacional: parlo del motí de l’Índia (1857-1858), el qual demostrà l’incapacitat de l’EIC (Companyia Anglesa de les Índies Orientals) per a dominar el subcontinent i la necessitat d’una presència governamental més directe.

C:\Users\Marc\Desktop\Lt_WA_Kerr_earning_the_Victoria_Cross_during_the_Indian_Mutiny.jpg
El motí de l’Índia canvià per sempre el model d’administració de l’imperi britànic, quan bona part del Nord del subcontinent es revoltà. Font: Wikipedia

Mentre el Regne Unit superava el mal tràngol a l’Índia, els russos tornaren a atacar els hanats de l’Àsia Central (Bujará, Kokand i Jivá), l’emir afganès Dost Muhammad es llançà a la consolidació del seu regne i el xa persa, clarament posicionat amb el tsar, tractà de restaurar el gloriós imperi dels seus antecessors. En poc més de deu anys els imperis europeus disposarien d’Estats neutrals o semi neutrals a la regió per a evitar conflagracions majors, suposant aquest procés el clímax de l’anomenat Gran Joc. 

El xa de Persia contraataca

A principis del segle XIX la dinastia Qajar de Pèrsia dominava bona part del Caucas, com també les tribus de la ribera dreta del mar Caspi i tenia serioses aspiracions a governar bona part del regne afganès dels Sadozai, els quals s’haurien independitzat poc abans de l’ascens dels Qajar al tron. Igual que els seus veïns otomans, el xa de Pèrsia amb prou feines havia modernitzat el seu exèrcit (el qual depenia molt de la voluntat de les tribus) i no tenia constància de fins a quin punt eren militarment superiors els russos: un parell de guerres al Caucas contra aquests els ho deixà ben clar.

El Tractat de Turkmantxai (1828) els hi feu cedir totes les seves possessions del Caucas a Rússia, una gran afronta per a un imperi que es veia en el seu moment d’esplendor; per a garantir la pau el príncep hereu dels Qajar exigí als russos que donessin suport incondicional al seu llinatge per sobre d’altres prínceps candidats al tron.  El xa Muhammad (r. 1834-1848) fou el principal beneficiari d’aquest acord, en un moment d’intensa rivalitat anglo-russa, així que renuncià de moment a reconquerir el Caucas i se centrà en l’Àsia Central, concretament la ciutat d’Herat.

Aquesta ciutat la governava el xa Kamran (r. 1829-1842), un nebot del Xa Shojá molt gelós de la seva independència i que havia iniciat contactes amb els britànics tan bon punt sabé que tenien pensat penetrar a la regió. El xa Muhammad reuní un contingent de 30.000 soldats i atacà el 1838 la ciutat; els britànics s’imaginaren que l’ofensiva responia a un pla dels russos (els quals oferien assistència tècnica) i deixaren de col·laborar amb el xa mentre es dedicaven a finançar faccions rivals de Qajar al tron, forçant el xa Muhammad a retirar-se. No pogué restaurar l’imperi de principis de segle, però com a mínim aconseguí traspassar el tron al seu fill Nasredin (r. 1848-1896).

El nou xa intensificà el procés de modernització del país (de la mateixa manera que el seu coetani otomà Abdulmejid I), no dubtant en servir-se tant d’anglesos com russos; fins i tot va negociar amb les dues parts la seva participació en la guerra de Crimea però, donades les pobres promeses que li feren, declinà involucrar-s’hi. Estant a les acaballes del conflicte anglo-rus, el règim d’Herat oferí al xa Nasredin la ciutat pel temor d’aquests a ser envaïts per l’emir Dost Muhammad, el qual feia anys que conqueria terres amb el permís britànic; confiant que la lluita a Crimea s’allargaria, el xa persa seguí l’exemple del seu pare i marxà sobre Herat.

L’exèrcit del xa amb assessorament rus conquerí la cobejada ciutat a finals del 1856, quan ja feia mig any que s’havia signat la pau entre anglesos i russos a Crimea; els comandants de l’EIC interpretaren que l’acció sobre Herat no era més que la primera part d’un pla per a entrar al subcontinent i sollevar la població (la qual ja estava prou crispada), així que reaccionaren amb gran determinació: disposats a fer-li al xa la vida impossible a l’Afganistan, donaren grans quantitats de diners al seu antic enemic Dost Muhammad perquè els ataqués; a més prepararen una força expedicionària angloíndia per a colpejar on no s’ho esperesin.

El xa Nasredin intentà recuperar l’antic imperi persa ignorant la voluntat dels sobirans europeus. Font: Wikipedia

La mala experiència de la guerra anglo-afgana (1838-1842) feu descartar un atac britànic a través de l’Afganistan, delegant així el pes dels combats en Dost Muhammad (el qual fou extremadament passiu). L’expedició de més de 6.000 prengué les illes estratègiques del Golf Pèrsic i a continuació desembarcà al sud de l’imperi, amb prou feines cobert pels súbdits del xa Nasredin, que acabaren cedint les ciutats i preparant-se per a aplicar tàctiques de terra cremada; afortunadament la diplomàcia avançà més de pressa que les armes: amb la mediació francesa se signà la pau entre anglesos i perses a París (1857), el xa es retirava d’Herat i els anglesos del Golf Pèrsic; sense dubte els anglesos es predisposaren per la pau arran del motí de l’Índia. 

Els últims reis uzbeks

De la mateixa manera que al Regne Unit la ferida afganesa seguia oberta, ho era el hanat de Jivá per a l’imperi rus d’ençà de la campanya de 1840. Tant el tsar Nicolau I com Alexandre II evitaren durant anys arriscar-se a una aventura com aquella, i mentrestant els governants regionals havien seguit barallant-se entre ells per la supremacia: l’emir Nasralá de Bujará (r. 1827-1860), conegut per haver executat uns ambaixadors britànics el 1842, havia posat contra les cordes el seu rival, el han de Kokand, però no tingué temps a acabar la feina.

Probablement la presa d’Herat per part de l’emir Dost Muhammad (1863) donà a entendre al cercle del tsar Alexandre II que, si seguien deixant l’Àsia Central al seu aire, els britànics i els seus aliats acabarien movent la frontera fins a la mateixa Sibèria. Mentre a Moscou i altres Corts europees es parlava d’un projecte civilitzador rus per a la regió (cal tenir present que l’esclavitud encara era vigent als hanats), a la zona els agents tsaristes iniciaren una intensa ronda de contactes: compraren amb subsidis el suport de determinades tribus i d’alguns clergues, així com trobaren en les comunitats persa i jueva del hanat un suport fonamental.

C:\Users\Marc\Desktop\Geschichte_des_Kostüms_(1905)_(14580617778).jpg
L’Àsia Central era (i és) un gresol de cultures. Font: Age Fotostock

Aquests moviments no passaren desapercebuts i el servei imperial britànic obtingué una influència fins ara mai vista als centres de poder regionals: l’emir Muzaffar al-Din de Bujará (r. 1860-1885) rebutjà les accions del seu pare i envià delegacions a l’Índia, de la mateixa manera que ho feu el noble Alimgoli (home fort de Kokand entre 1863 i 1865) i el seu aliat Yagub Beg, el qual es convertí durant aquests anys en el senyor de Kashgar, a la frontera occidental de l’imperi xinès. En certa manera els britànics es presentaren com uns defensors de l’statu quo regional, temorosos que un triomf rus encengués la indignació de les comunitats musulmanes del subcontinent indi i que aquestes ho paguessin amb la reina Victòria, la qual feia poc que governava directament l’Índia (fins al 1858 fou l’EIC). 

Però els homes de la reina no pogueren coordinar una resistència uzbeka a la penetració russa puix que la rivalitat entre els hanats era molt intensa: Alimgoli de Kokand havia centrat els seus esforços a reconquerir Tashkent a les forces de l’emir Muzaffar al-Din, estant encara lluitant quan l’exercit del tsar intervingué; com si pretengués encapsular el hanat de Kokand a l’oriental vall de Ferganá i expulsar l’emir a les estepes occidentals. Alimgoli lluità ferotgement contra els russos, però morí en el combat (1865); per a escarmentar la resistència, els generals del tsar no dubtaren en recórrer a grans massacres. Sense Alimgoli, una part important de l’aristocràcia de Kokand s’exilià a l’Índia britànica i una altra es quedà a Ferganá per a negociar la pau amb l’home fort d’Alexandre II, Kauffman.

Una a una caigueren les principals ciutats de la regió a mans dels moderns exercits russos. Font: Wikipedia

Des d’aleshores fou l’emir Muzaffar al-Din de Bujará qui encapçalà la lluita, arribant a atreure combatents de Kokand però no pas del hanat de Jivá. Els tsaristes començaren a reforçar les seves files amb un important contingent auxiliar de perses bujarans (uns 10.000) i després d’uns estires i arronses mogueren el conjunt de l’exèrcit cap a Samarcanda, a l’oest; rendida la ciutat el 1868, les negociacions entre l’emir i Kauffman avançaren de pressa, confiant el primer a conservar el tron. També es produí una onada d’exiliats aristocràtics cap al subcontinent.

Igual que els anglesos a l’Índia, els russos foren pràctics i s’estalviaren conflictes amb les autoritats locals, a les quals reconeixeran un cert gran d’autogovern, tot i que limitant el seu territori i posant-los sota l’autoritat del governador de la nova província de Turquestan, el qual fou el mateix general Kauffman. Actuant pràcticament com un sobirà, establí guarnicions a les fronteres dels hanats i un servei d’informació preparat per a intervenir qualsevol mena de propaganda pan-islàmica de l’emir afganès, el xa persa o el soldà otomà; els russos havien vingut per quedar-se. El sotmetiment del hanat de Jivá (1873) va acabar de consolidar al general Kauffman i a la província de Turquestan. 

C:\Users\Marc\Desktop\Turkestan_1900-en.svg.png
Estat de la regió una vegada el general Kauffman acabà d’ocupar els hanats independents. Font: Wikipedia

Una frontera frágil

A mesura que va anar avançant el segle, els regnes d’Alexandre II i Victòria s’anaren dotant d’una tecnologia militar superior, un sistema de comunicacions més eficient i una economia més globalitzada. Mentrestant, els imperis, hanats i emirats que fins aleshores s’havien construït una imatge superior de si mateixos, anaren comprenent, derrota rere derrota, que per a sobreviure els hi calia copiar els europeus; els líders de l’Índia i el Turquestan no tingueren aquesta oportunitat, obligats a convertir-se en vassalls amb una certa autonomia, però el soldà otomà, el xa persa i l’emir afganès sí pogueren conservar la seva independència.

Les reformes del soldà Abdulmejid (r. 1839-1861) permeteren a l’imperi otomà posar-se relativament al dia, de la mateixa manera que el seu enorme potencial econòmic mogué el conjunt de les potències europees a lucrar-se d’aquest i a mantenir allunyades les pretensions colonials més directes. Pel que fa a l’imperi persa i l’Afganistan, fou la intensa rivalitat entre els imperis rus i britànic el que acabà sent la seva garantia d’existència davant la voracitat europea, sempre que mantinguessin una política exterior de baix perfil. 

L’Afganistan que havia construït Dost Muhammad (r. 1843-1863) aixecà un munt de querelles entre russos i britànics durant la resta del segle XIX, arribant aquest a traçar els límits fronterers de l’emirat al nord l’any 1873. Això no impedí que el fill de l’anterior emir, Sher Ali Han (r. 1863-1879) patís en les seves pròpies carns una nova invasió anglo-índia (1878-1880) després de la qual els seus successors hagueren de reconèixer la sobirania anglesa sobre uns territoris que avui dia pertanyen al Pakistan i sotmetre’s a una neutralitat vigilada per anglesos i russos. El 1885 comissions dels dos imperis europeus tornarien a reunir-se per a debatre sobre les fronteres, així com el 1893 i 1895, quan sembla que quedaren definitivament pactades. 

Battle in Afghanistan.jpg
Tot i haver passat un mal tràngol a l’Afganistan, l’imperi britànic no dubtà en envair el país cada vegada que sentia que aquests es decantaven pels russos. Font: Wikipedia

El xa Nasredin de Pèrsia, després d’haver evacuat Herat, abandonà la política prorussa empesa pel seu pare i establí contactes diplomàtics amb les dues parts fins al punt que rebre importants condecoracions tant d’Alexandre II com de la reina Victòria. Fou molt reconegut per la modernització del país, la qual va comptar sempre amb la participació interessada dels europeus; a canvi va haver d’acceptar l’arbitratge d’aquests en les seves fronteres històriques: per una banda dels britànics als territoris cloendats amb l’Afganistan i l’Índia, per l’altra amb els russos a la ribera dreta del Mar Caspi, el qual pràcticament esdevingué un llac rus. 

El 1869 els perses renunciaren als seus drets tradicionals sobre les tribus turcmanes, deixant així via lliure per als generals tsaristes, que afrontaren una esgotadora guerra de guerrilles. Amb l’ànim de complicar les coses als seus rivals, el 1879 el primer ministre britànic, aprofitant que el seu exèrcit estava envaint l’Afganistan, oferí Herat al xa; donat que els russos estaven recolzant l’emir Sher Ali Han, pressionaren tant el xa Nasredin que aquest hi renuncià. Aquell mateix any l’exèrcit del tsar aprofità la distracció anglesa a l’Afganistan per a iniciar una sèrie de campanyes militars a sang i foc contra les tribus turcmanes (1879-1884).

La reina Victoria i el tsar Alexandre II encapçalaren els seus imperis en un període de gran conflictivitat a l’Àsia Central. Font: Wikipedia

La mort d’Alexandre II el 1881 no va acabar amb les rivalitats inter imperials:  l’avanç de les tropes d’un i un altre bàndol seguien provocant esgarrifances i reaccions, així com els agents intervenien activament en la política de les Corts locals; la diferencia és que ja no quedava res per a repartir, ja que tant l’imperi persa com l’Afganistan tenien el seu país dividit en zones d’influència, i que a Europa l’ascens d’Alemanya augurava una transformació radical de la política exterior. 

La Primera Guerra Mundial (1914-1918) evidencià la incapacitat militar de la dinastia Qajar de mantenir el seu propi país al marge del conflicte, sent escenari del conflicte entre russos i otomans; mentre l’Afganistan, atrapat entre els malavinguts aliats rus i britànic, romangué també neutral. Acabat el conflicte, l’imperi otomà fou repartit entre les potències victorioses i el rus, en plena guerra civil, veié com els territoris del Caucas i el Turquestan provaven una vegada més a ser independents. Però aquesta és una altra historia. 

Read More

Al llarg del segle XIX, els imperis rus i britànic s’enfrontaren en una sèrie d’episodis que la historiografia anglosaxona va denominar el “Gran Joc”; una perllongada lluita normalment a través d’intermediaris en la qual amplies extenses d’Àsia foren repartides, inicialment com a àrees d’influència i més endavant com a colònies. 

El present article se centra en els darrers anys de la dècada de 1830 i principis de la següent, poc després que politòlegs britànics comencessin a veure en Rússia una autèntica amenaça als interessos del seu imperi. Aleshores el conflicte sorgí a la ciutat centreasiàtica de Bujará -a l’actual Uzbekistan-, on representants de la Companyia Anglesa de les Índies Orientals -coneguda per les seves sigles angleses com a EIC- toparen amb els seus homòlegs eslaus.  De l’interès privat sorgirien els interessos estatals.

Però la violenta competència entre els imperis no es podria explicar sense tenir present els fets que devastaren l’Europa de principis de segle: quan les tropes russes aliades amb Anglaterra venceren a Napoleó, imposant un nou ordre a Europa. Aviat es féu palès per l’oligarquia británica que els dirigents russos tenien uns valors ben diferents i que ja havien estat capaços d’arribar fins al cor d’Europa.

Rivalitats i malentesos

L’home que feia tanta por als politòlegs de la Pèrfida Albió era el tsar Nicolau I (r. 1825-1855): de caràcter auster i molt avesat a la vida militar fins al punt de ser descrit com el “Don Quixot dels autòcrates”. En un moment de sorgiment de grups nacionalistes al llarg d’Europa, el tsar seguia compromès amb els valors dinàstics pre-napoleònics i fou el principal garant que no es produís cap canvi polític de pes a Europa, guanyant-se entre els liberals del continent el títol de “gendarme d’Europa” per l’esclafament de la revolta polonesa.

A l’altra banda del ring es trobava la reina Victoria I (r. 1837-1901), aleshores una jugadora novell en la política anglesa que, tot i això, sabé reconduir amb prou habilitat per a salvar una dinastia poc estimada pels súbdits. Evitant comportar-se com un autòcrata, assumí el rol d’àrbitre en les lluites pel poder entre el partit whig (liberal) i el torie (conservador); es tractava doncs d’una democràcia limitada on només un de cada set homes tenia dret al vot. De 1835 a 1841 el primer ministre fou el vescomte de Melbourne dels whig, el qual afrontà crisis imperials a punts tan llunyans com el Canadà, Nova Zelanda i la Xina.

Lord Melbourne (a l’esquerra) compartia amb la majoria de liberals britànics la por a l’expansionisme del conservador tsar Nicolau I (a la dreta). Font: Viquipèdia

Tot i que Nicolau I era una persona cautelosa, creia que podria arribar a un “acord de cavallers” amb la reina Victòria i el seu “seguici” pel que feia als interessos contraposats a l’Àsia Central; no era conscient dels límits de la monarquia anglesa i de com estava de condicionat el partit whig pels pamflets britànics que, alertant d’un imminent avanç rus en totes direccions, exigien la creació d’Estats-tap al Caucas i el Centre d’Àsia. 

Bujará posà la rivalitat anglo-russa al focus de l’opinió pública, però fou l’Afganistan el primer escenari on els agents d’una i altra facció s’enfrontaren. A mitjans del segle XVIII un jove imperi afganès s’havia estès fins al cor de l’Índia i derrotat enemics molt més nombrosos; al capdavant de l’imperi es trobava el llinatge Sadozai, aliat amb el clan Barakzai que monopolitzava el càrrec de visir (equivalent a primer ministre), i al seu servei una miríada de clans afganesos i comandants indis com Ranjit Singh (1780-1839).

Donat que no existia una llei clara per a regular l’accés al tron, amb la mort dels primers sobirans de l’imperi esclatà una cruenta guerra civil entre els prínceps Sadozai de la qual els visirs Barakzai se’n van beneficiar molt per a incrementar el seu poder a l’Afganistan mentre cabdills com Ranjit Singh construïen el seu propi regne sij al subcontinent indi. Xa Shojá (1786-1842) esdevingué l’hereu d’aquest imperi decadent: havia rebut una excel·lent educació cortesana i formació en les arts de la guerra, a més tenia molt present que per a regnar calia donar una idea de grandesa (encara que estigués arruïnat) i no li tremolava el pols a l’hora de castigar els seus enemics; malauradament els seus projectes semblaven condemnats com el mateix imperi. El 1816 fou derrocat per una aliança de parents i membres del clan Barakzai i hagué de fugir a l’Índia.

C:\Users\Marc\Desktop\Xa Shuja (1839).jpg
Xa Shojá era el darrer representant d’una prestigiosa dinastia reial afganesa, clarament en retrocés davant els nous poders imperials i les rivalitats internes. Font: Viquipèdia

El principal beneficiari de l’exili del sha Sadozai fou Dost Muhammad (1792-1863), el pare del qual era Barakzai i la seva mare d’una minoria religiosa. Donat que no podia aspirar per sang a la reialesa, el 1835 es va proclamar emir i va legitimar el seu comandament sobre els musulmans afganesos proclamant una jihad contra el regne sij de Ranjit Singh. L’emir signà una aliança matrimonial amb les poderoses tribus de la frontera i atacà els sij. Mentrestant Xa Shojá es posà sota la protecció de l’EIC, la companyia que amb el beneplàcit de la monarquia anglesa controlava bona part de l’Índia; aviat i a causa de la por als russos, els britànics s’implicarien en l’acarnissada lluita entre Sadozai, Barakzai i sijs.

Els homes de Nicolau I a la regió no s’estarien amb els braços plegats mentre altres decidien la sort d’Asia Central: a finals de la dècada de 1830 enviaren assessors als perses per a ajudar-los a expandir-se cap a l’est, mentre mobilitzaven els seus exèrcits per a conquerir els hanats (regnes en la tradició mongol) de l’actual Uzbekistan. Aquests moviments foren percebuts amb un gran temor pels estadistes britànics (tal com era el desig del servei secret rus), que s’imaginaven que n’hi havia prou amb què una tropa de cosacs arribés al subcontinent perquè esclatessin revoltes indígenes i el domini britànic s’esfondrés.

En aquells moments el territori uzbec estava disputat per dues grans potencies locals, el hanat de Bujará i el de Kokand, mentre un tercer i més modest hanat de Jivá feia malabarismes per a sobreviure. Els russos triaren l’Estat més petit per a iniciar el seu grandiloqüent projecte de portar la civilització, i de passada afavorir els seus mercaders; els combats començaren el 1839 i acabaren l’any següent amb una humiliant retirada russa. D’haver sabut el govern britànic la debilitat dels seus rivals eslaus, no haurien intervingut a l’Àsia Central.

Però el terror britànic a perdre l’Índia s’incrementava a mesura que una EIC, avida de nous recursos i desitjosa de protegir allò que ja controlava, anava eixamplant l’imperi i topant amb més competidors. Al primer terç del segle XIX arribaren prop del que és avui Pakistan i es trobaren amb el maremàgnum de sijs, Barakzai y Sadozai; tot i que els anglesos havien acollit Xa Shojá, estaven més inclinats per la neutralitat política a la regió i el seu principal objectiu era garantir un Estat amic que controlés les ciutats de Kabul i Qandahar, les dues vies d’entrada al subcontinent indi.

La jove reina Victoria tenia una gran influencia a la Cort de Londres, però a la Índia els seus súbdits de la EIC (la bandera del fons) eren pràcticament autònoms. Font: Viquipèdia

El responsable de la política britànica a l’Índia era des de 1836 el comte d’Auckland, un partidari dels whig amb pocs coneixements d’Àsia Central. En un moment donat va enviar un agent al nord; el qual aconseguí establir agents a la mateixa Bujará i conèixer en persona l’emir Dost Muhammad, que li va semblar un fiable aliat dels britànics. Malauradament els russos també s’havien posat en contacte amb l’afganès i li havien promès 2 milions de rubles per a la guerra contra el sijs; en saber d’aquesta trobada, Auckland rebutjà la idea que l’emir pogués esdevenir un aliat dels britànics i mentre reivindicava la neutralitat anglesa, posava en marxa la maquinària militar per a enderrocar Dost Muhammad.

Guerra a l’Hindu Kush

Donat que Afganistan no interessava econòmicament l’EIC, Auckland decidí recuperar Xa Shojá i a ajudar-lo a recuperar el tron en contra de “l’usurpador prorus”; per a fer-ho calia un exèrcit prou nombrós i els anglesos no s’hi volien implicar gaire, de manera que forçaren l’exiliat Sadozai a unir les seves forces amb Ranjit Singh. Però l’astut indi, que ja estava lluitant contra l’emir al nord del seu país, convencé a Auckland de la necessitat que una tropa angloíndia ajudés Xa Shojá, que en aquell moment no tenia seguidors propis, a prendre la ciutat meridional de Qandahar. Així els sijs salvaren el seu regne i empantanegaren els anglesos en una cruenta guerra a l’Hindu Kush.

Ranjit Singh aprofità amb molta habilitat les lluites internes de l’Afganistan, així com els plans britànics, per a constituir un imperi per als sijs. Font: Viquipèdia

L’exèrcit angloindi de l’EIC, de 20.000 soldats aproximadament, travessà amb Xa Shojá el territori sij i enfilaren per les muntanyes meridionals de l’emirat afganès la primavera de 1839. La ciutat de Qandahar caigué en mans dels aliats i els primers líders tribals començaren a presentar-se davant Xa Shojá per a jurar-li lleialtat; no trigarien gaire a adonar-se que l’autèntic poder el tenia la comandància britànica. Aquesta mateixa decidí marxar ràpidament sense l’artilleria moderna cap a Kabul, experimentant moltes dificultats per a prendre la fortalesa que barrava el pas a la capital.

Quan la fortalesa caigué, l’emir Dost Muhammad entengué que la seva causa estava perduda quan ni tan sols els seus familiars per part de mare li donaven suport, així que abandonà Kabul al victoriós exèrcit angloindi i fugí al nord del seu regne. Xa Shojá tornà amb el seu seguici a la fortalesa de Kabul i els britànics establiren casernes militars en diversos punts de la ciutat i de la ruta que conduïa al subcontinent, amb la voluntat d’agafar aquest camí un cop el sobirà Sadozai s’hagués consolidat al tron. Però ben aviat es féu palès les divergències entre els aliats: quan Xa Shojá volia purgar aquells que havien donat més suport als Barakzai, els anglesos hi interferien i el forçaven a ser més conciliador, ignorant la sanguinària tradició de la zona; i quan l’afganès els hi demanava més subsidis per a comprar la lleialtat de les tribus, els britànics s’hi negaven al·legant els alts costos d’aquella guerra.

C:\Users\Marc\Desktop\Batalla de Ghazni (1839).jpg
L’avenç de l’exercit angloindi sobre Ghazni i les altres posicions fortificades de l’emir afganès fou un èxit. Ben aviat els partidaris de la resistència quedaren en minoria. Font: Viquipèdia

Mentre Xa Shojá perdia reputació davant el poble de Kabul, Dost Muhammad i els seus fills encapçalaven una guerra de guerrilles contra els angloindis, amb algunes victòries. Tot i això l’emir, coneixent la clemència britànica, divuit mesos després d’iniciar-se el conflicte s’entregà al comandant de l’EIC. Creient que d’aquesta manera acabarien amb la resistència i podrien tornar a l’Índia, Auckland ignorà les peticions de Xa Shojá d’executar l’emir o, si més no, buidar-li els ulls -en la tradició bizantina i persa, buidar els ulls incapacita un dirigint polític per a assumir el poder-, i concedí un exili honrós al subcontinent per al rebel.

Però el 1841 seguia havent-hi 8.000 soldats de l’EIC a l’Afganistan i la posició de Xa Shojá al tron encara era fràgil, així que quan va caure el gabinet de Lord Melbourne i pujaren els tories al poder, exigiren a l’EIC una retirada de l’Afganistan. Els homes d’Auckland decidiren dur a terme una retallada gradual dels recursos i començaren eliminant els subsidis a les fortes tribus de la frontera, responsables de mantenir oberts els passos de muntanya; no trigarien gaire a aixecar-se en armes i demostrar a la bocabadada població de Kabul, que els anglesos podien ser vençuts militarment.

Davant la manca de reacció britànica, dos prohoms de Kabul s’alçaren en armes i assetjaren les guarnicions britàniques de la capital. Inicialment es posicionaren a favor del Xa Shojá, però quan aquest es mantingué fidel als estrangers, oferiren el lideratge de la revolta al fill de Dost Muhammad. Tot i que era ple hivern, els comandants anglesos accediren a l’exigència dels rebels d’abandonar el país i confiaren en la seva protecció per al camí de tornada, malauradament el líder rebel es desentengué del seu tracte un cop l’exercit angloindi arribà a territori tribal hostil i deixà que els robessin, esclavitzessin i massacressin (paradoxalment Hindu Kush vol dir en persa “mata-indis”).

C:\Users\Marc\Desktop\Lluita als pasos de muntanya.jpg
Les tribus aprofitaven congostos i altres accidents naturals per a fer la vida impossible a l’exercit angloindi. Font: Viquipèdia

El govern torie detestava l’aventura afganesa però no podia permetre que un desastre així quedés impune, per la qual cosava formar un nou exercit de 14.000 homes amb la missió de venjar-se dels afganesos. A mitjans de 1842 tornaren a Kabul i, després de derrotar al fill de Dost Muhammad, s’entregaren a una frenètica destrucció de la capital abans de tornar a l’Índia. Qui no va tornar fou Xa Shojá, el qual després de la retirada britànica de 1841 tingué l’oportunitat d’erigir-se en un sobirà independent aliat amb el líder rebel, desgraciadament un noble insatisfet del seu seguici el va assassinar.

Replantejament de l’EIC

L’any 1842 demostrà que no hi havia imperis indestructibles, que una política exterior precipitada era garantia de desastre i que sense aliats fiables sobre el terreny, qualsevol conquesta es podia perdre. La victòria del hanat de Jivá feu tocar els agents de Nicolau I de peus a terra, els quals durant anys afrontaren les campanyes d’Uzbekistan amb més prudència i, donada la mala experiència, no tornaren a atacar Jivá fins que els altres hanats hagueren caigut. Els anglesos per la seva banda havien estat incapaços de reprimir una revolta a Kabul i havien estat massacrats per unes tribus muntanyenques, un fet que la campanya de represàlia no pogué amagar.

C:\Users\Marc\Desktop\Afganos (1878).jpg
Rússia (l’ós) i el Regne Unit (el lleó) demostraren un escàs interès pel benestar dels seus aliats afganesos, els quals foren sistemàticament sacrificats. Font: Viquipèdia

La reina Victòria i el nou govern torie volgueren tapar l’afronta i no tornar a sentir parlar d’Afganistan, així que instaren l’EIC a alliberar Dost Muhammad amb la condició que mantingués els russos lluny del seu territori. Un acord que haguessin pogut assolir cinc anys abans i que l’emir, el qual mai va entendre les pretensions reals angleses sobre la seva terra, sovint transgredí donant suport als enemics de l’EIC.

Ranjit Singh, segurament l’únic que n’havia tret quelcom de l’expedició angloíndia, morí poc temps després i deixà el seu regne sij dividit. Animats per la possibilitat d’eliminar un potencial competidor al subcontinent, l’EIC intervingué al regne sij el 1845 i començà una cruenta guerra de quatre anys en la qual Dost Muhammad també s’implicà. L’enorme capital econòmic i humà de l’EIC donaren la victòria als anglesos però, com sempre, això no garantí pas una estabilitat al territori conquerit.

Paral·lelament un tsar Nicolau I, confiant que el govern torie seria menys hostil amb els russos, tornà a donar corda als seus agents a l’Àsia, i una vegada més provocà un gran neguit a les autoritats de l’EIC. Així quan l’imperi persa s’apropà més als interessos del tsar, l’emir Dost Muhammad esdevingué un bon amic dels anglesos i deixà de donar suport a les rebel·lions de l’índia. Aviat es produiria una altra topada entre els imperis europeus, però aquesta, és una altra història.

C:\Users\Marc\Desktop\Dost Muhammad amb un dels seus fills.jpg
L’emir Dost Muhammad aconseguí que els mateixos britànics que l’havien volgut derrocar acabessin facilitant-li la tornada al poder. Font: Viquipèdia
Read More