Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Li agrada molt i, quan en parla, ho fa amb passió. I va mirant a l’entrevistadora i avisant-la: «podria enrotllar-me més, eh? Fa falta?». La Laura Miquel (Barcelona, 1990) gaudeix molt parlant del seu tema de recerca: la crisi financera de Barcelona durant la guerra civil catalana (1462 – 1472).

I és que, malgrat que no s’ensenyi massa a les escoles o que els historiadors no l’hagin tractat massa, el Principat s’enfonsà en una llarga guerra civil de deu anys entre el rei Joan II (1458-79), i les institucions catalanes. Durant una dècada, el municipi de Barcelona hagué d’encarar-se a una situació insòlita, sostenint una guerra contra el seu monarca i intentant fer front a les obligacions rutinàries que el govern d’una ciutat tenia. Això provocà l’inici (o la confirmació?) de la seva decadència.

Però abans de tot això, Barcelona també havia sigut l’escenari d’un experiment singular: la Taula de Canvi (1401), considerat el primer banc públic europeu. Un fet que demostra una gran vitalitat per part de la ciutat i que posa, ni que sigui una mica, en contradicció les tesis que asseveren que Barcelona estava en decadència des de principis del segle XV. Aquest organisme també tindria una gran importància a l’hora de finançar la ciutat en la seva guerra contra Joan II.

La Laura Miquel ens parla amb fascinació sobre la Taula de Canvi i la guerra civil catalana, dues peces essencials del gran trencaclosques que fou la Catalunya del segle XV.

Quina situació política, social i econòmica hi havia a Barcelona abans de la guerra civil catalana (1462-1472)? La situació econòmica correspon amb la visió de la historiografia que ha catalogat la Barcelona del segle XV com una ciutat dèbil arran de les conseqüències de les crisis del segle XIV?

En primer lloc, aclarir que el meu àmbit d’estudi s’ha centrat en el municipi de Barcelona, per la qual cosa quan parli de Barcelona estaré fent referència sobretot al municipi en si, al govern, i no al conjunt de la ciutat. 

La situació econòmica de Barcelona abans de la guerra civil catalana era bastant estable. És cert que detectem que els ingressos disminueixen una mica respecte als de l’inici del segle XV, però, abans de la guerra, Barcelona era una ciutat que tenia el seu deute molt ben controlat i que disposava d’ingressos notables. És a dir, era una ciutat solvent que fer front a les seves despeses, tant aquelles de caràcter ordinari com d’altres de més extraordinàries.

Pel que fa a la situació política, ens trobem amb la qüestió del príncep Carles de Viana. A finals de 1460 el rei Joan II (1398 – 1479) va empresonar el seu fill primogènit Carles de Viana (1421 – 1461), fet que provocà un daltabaix en la societat catalana i, de fet, aquesta fou una de les espurnes que van acabar conduint a l’esclat de la guerra civil l’any 1462. 

Socialment, des de 1430 aproximadament, la societat catalana i més en particular la barcelonina, estava exaltada i patia conflictes interns com el de la Busca i la Biga. De fet, poc abans de l’esclat de la guerra fou quan la Biga aconseguí recuperar el poder municipal després d’uns anys en què la Busca havia governat la ciutat. Aquest conflicte i crispació afectaren la resta del Principat. D’altra banda, també tingué lloc el conflicte remença. Així doncs, ens trobem en un moment de canvi social en què apareixen noves aspiracions i nous problemes que costaran de canalitzar, també per part de la monarquia. La incapacitat d’aquesta de fer front i de gestionar aquestes inquietuds i problemàtiques socials que van apareixent al llarg dels anys centrals del segle XV és un dels aspectes que també va acabar portant a l’esclat de la guerra civil.

Respecte a com les crisis del segle XIV afecten el segle XV, és un tema que s’ha discutit molt últimament en l’àmbit historiogràfic. El consens diu que no s’ha d’atribuir a Barcelona aquesta decadència que sovint se li ha associat al llarg del segle XV. És cert que el segle XIV va ser un període de crisi en què, evidentment, la pesta tingué un impacte inqüestionable sobre la població; però també és cert que la ciutat de Barcelona va aconseguir recuperar-se de forma més que correcta. A finals del segle XIV i principis del XV veiem que és una ciutat amb vida, amb projectes, emprenedora, que tira endavant. És a partir de 1430 que detectem que els indicadors econòmics ja no presenten unes xifres tan altes, per la qual cosa sembla que alguna cosa estava passant o que aquesta bona situació que es tenia a principis del segle XV perdia intensitat. Però d’aquest punt a anomenar-la crisi hi ha certa diferència. La ciutat anava trampejant sense grans problemes, tot i que sense tanta esplendor com a principis del segle XV. Però sí que podem afirmar que l’esclat de la guerra fou l’estocada final per al Principat i Barcelona, no tant l’esclat de la guerra en si, sinó el fet que aquesta durés molts més anys dels que ningú havia previst. Quan aquesta esclatà, segurament es preveia que seria un conflicte ràpid de resoldre, però finalment va durar deu anys i aquest fet, evidentment, enfonsà de forma completa i absoluta el Principat i Barcelona en particular.

Font: Ab Origine

L’any 1401, prèviament a la guerra civil catalana, apareix la Taula de Canvi dins d’una societat que, com apunta Pierre Vilar, ha deixat de ser emprenedora i ha passat a ser rendista. Què fou la Taula de Canvi, una institució que marcà l’últim segle medieval de Barcelona i que suposa una referència per a la història bancària europea?

L’any 1401 van coincidir les fundacions de dues de les institucions més representatives de la Barcelona del segle XV i posteriors: la fundació de la Taula de Canvi i la fundació de l’Hospital de la Santa Creu. Aquest fet evidencia que Barcelona no era una ciutat morta, ja que, si ho hagués estat, no tindria capacitat per aquestes fundacions tan solvents.

Si parlem concretament de la Taula de Canvi, aquesta és un banc municipal. Fins l’any 1401, a Barcelona trobem bancs privats que feien préstecs, acceptaven dipòsits i transferències, etc.; però amb la Taula de Canvi tot això canvia, ja que és un banc públic, municipal, en què els seus fons estaven garantits pel conjunt dels seus habitants. Aquesta és la principal diferència amb els bancs privats, en els quals el principal garant era el propietari.

La Taula s’ha considerat el primer banc públic obert a Europa. Durant molts anys també s’ha parlat del Banco di San Giorgio, obert a Gènova l’any 1407, sis anys més tard que la Taula de Canvi. El de Barcelona fou un projecte exitós que va intentar ser copiat per altres ciutats de la Corona d’Aragó, tot i que amb poc èxit. Es va obrir una taula a València i, per crear-la, es van copiar les Ordinacions de la de Barcelona, si bé va haver de tancar poc temps després. També se’n va obrir una altra a Perpinyà, però en sabem molt poca cosa. No és fins el segle XVI que se’n van obrir d’altres i de forma més generalitzada, com a Girona, Lleida, Cervera, València altre cop… Però al principi només Barcelona la va poder sostenir.

Font: Ab Origine

Què creus que significava socialment i per als treballadors de la Taula de Canvi treballar en aquesta institució malgrat que les seves condicions laborals no fossin les millors entre els oficis del context? L’estatus i el posicionament sociopolític dels treballadors reflecteixen les ja presents tensions entre la Biga i la Busca?

Qui pagava els sous dels treballadors de la Taula de Canvi era el clavari, el tresorer de la ciutat de Barcelona, ja que la Taula era un banc públic. La majoria de treballadors tenien un càrrec vitalici excepte els administradors, els quals canviaven cada dos anys. Per a aquests, queda clar que treballar a la Taula de Canvi formava part d’un equivalent al “cursus honorum” cívic de la ciutat. Els ciutadans que trobem fent d’administradors els veurem posteriorment en altres càrrecs municipals, fins i tot com a consellers de la ciutat, cònsols de la mar o mostassafs. Per tant, els administradors eren part de la màxima magistratura municipal i per a ells treballar a la Taula formava part del circuit de càrrecs cívics de la seva carrera política. 

Però la resta de treballadors eren càrrecs vitalicis. Com que no comptem amb sèries de preus o salaris d’aquella època, se’ns fa difícil establir si aquests treballadors cobraven o no un bon sou, cosa que podria ser un incentiu a l’hora de treballar a la Taula. Però el fet és que no tenim la sensació que cobressin un bon sou. De fet, sembla que alguns treballadors de la Taula tenien altres feines a part d’aquesta. Ocupant aquest càrrec potser volien estar en contacte amb la crème de la crème de la ciutat, ja que, al capdavall, a la Taula de Canvi hi operava un gran rang de persones i, per tant, si hi treballaves estaves al dia d’allò que passava a la ciutat i podia ser útil en l’àmbit dels negocis. Però tampoc veiem una intenció clara per part dels treballadors a l’hora de treballar a la Taula.

Hi havia queixes dels treballadors exposant que els pagaven massa poc per la feina que feien, que necessitaven un ajudant, que estaven molt vells i que volien que els “jubilessin” donant-los una paga equivalent a la pensió. Moltes vegades se’ls hi concedia tot el sou de forma vitalícia encara que ja no estiguessin treballant, o bé una part del sou, que se’ls hi seguia pagant com a agraïment pels serveis prestats.

Pel que fa a la segona pregunta, el dels administradors és l’únic càrrec que canvia cada dos anys, i és el més prestigiós i honorífic. Però la resta de càrrecs són vitalicis i, per tant, càrrecs molt poc sensibles als canvis polítics. Tinc pendent un estudi per detectar les identitats i les trajectòries polítiques dels administradors de la Taula per tal de veure de quines famílies formaven part, quins possibles contactes i interessos podien tenir per exercir el càrrec, etc. Però, de moment, és un aspecte que encara no està gaire clar.

Font: Ab Origine

Durant la guerra, els consellers de Barcelona van ser els responsables de tota la política municipal. Com van finançar la guerra? En funció de la seva voluntat política, com van organitzar i fer funcionar la Taula de Canvi, els seus ingressos i les seves despeses durant el conflicte?

Primer de tot, hem de tenir clar com es finança un municipi baixmedieval. Ho fa principalment mitjançant dues vies: d’una banda, a través dels impostos, sobretot els indirectes i especialment aquells sobre els productes de consum bàsic (el cereal, el vi, la carn i el peix), però també de les rendes provinents de territoris dels quals Barcelona era senyora. De l’altra, a través de l’endeutament: el municipi emetia deute públic (censals morts) que qualsevol persona o institució podia comprar, adquirint així el dret a cobrar una pensió anual del municipi calculada segons la taxa d’interès aplicada a cada títol. A banda, en cas de necessitat també podia demanar un préstec a la Taula de Canvi, que sempre era a interès zero.

En el moment en què esclatà la guerra, però, hi van començar a haver costos excepcionals i en aquest moment entrà en joc un cop més la Taula de Canvi, perquè amb els pressupostos habituals no es podia fer front a la nova situació i necessitaven un ingrés de líquid molt més elevat del normal. Així, el municipi demanà préstecs a la Taula de Canvi, ja que Barcelona era l’únic cos que podia demanar préstecs al banc. Però amb la sol·licitud del préstec s’havia d’establir també amb quines garanties es tornaria aquest, ja que, al capdavall, a la Taula hi havia els fons del municipi, però també el de molts altres dipositaris, i era important que els diners es reintegressin com més aviat millor.

Així doncs, la manera que van tenir els consellers de finançar la guerra van ser els préstecs de la Taula de Canvi, la venda de títols de deute municipal i l’augment de les tarifes dels impostos indirectes -no tant els del comerç, suposem que per preservar la vida comercial i econòmica de la ciutat, com els que gravaven els productes de consum bàsic. Però això a la llarga comportà que els costos de la guerra recaiguessin en bona part sobre les classes populars. Els primers anys de la guerra la ciutat s’endeutà astronòmicament, però això volia dir que la gent estava interessada a comprar deute. Tot i això, al cap de dos o tres anys de guerra aquesta situació va canviar: ja no s’emetia deute, sembla que la gent ja no el comprava, i la ciutat cada vegada tenia més problemes per finançar el conflicte i aconseguir ingressos. A la vegada, la Taula de Canvi s’estava quedant sense fons perquè havia prestat grans quantitats al municipi i, a banda, és probable que els ciutadans haguessin anat retirant els diners que hi tenien. Així doncs, es troben amb la disjuntiva que la Taula de Canvi no tenia diners i, per tant, davant d’una situació econòmicament molt delicada, la qual acabà amb la declaració d’una suspensió de pagaments per part de la Taula de Canvi l’any 1468. 

A partir d’aquí s’hagué de redimir la relació entre el municipi i la Taula. Hi havia diverses mesures per aconseguir rescatar la Taula, es va aconseguir i es reobrí, però a un preu bastant elevat per al municipi: aquest ja no podria obtenir préstecs de la Taula. Per tant, una de les vies per finançar la guerra quedava anul·lada, afectant-ne així el transcurs. El setge de Barcelona d’entre finals de 1471 i la tardor de 1472 va suposar la ruïna econòmica definitiva de la ciutat, ja que en aquell context era impossible l’entrada i sortida de productes de la ciutat, de forma que els ingressos obtinguts gràcies als impostos indirectes van caure en picat. El resultat fou que l’estiu de 1472, i per primer cop a la història, la ciutat començà a endarrerir-se en el pagament de les pensions degudes als seus creditors. Barcelona estava arruïnada.

Font: Ab Origine

Dins del context del creixent autoritarisme reial, considerat el precedent de l’absolutisme, què implica l’existència de la institució de la Taula de Canvi i el seu control per part del Consell municipal? Ho consideres un element hereu de la política pactista?

Barcelona a l’Edat Mitjana sempre va ser una ciutat molt gelosa dels seus drets i llibertats, i del poder que tenia com a ciutat important. Al cap i a la fi, la Taula de Canvi no deixa de ser un exemple d’aquest fet, ja que per obrir-la calia un privilegi reial. Pel que fa al pactisme, sospito que no van haver d’oferir res al rei per tal d’obrir la Taula, ja que era una eina que afavoria el finançament del municipi de Barcelona i, per tant, al rei a l’hora de demanar préstecs i finançament a la ciutat. Així doncs, el monarca segurament estaria interessat en què la Taula seguís en funcionament. De fet l’any 1468, quan la Taula es declarà en suspensió de pagaments, va obtenir un privilegi reial de Joan de Lorena (el primogènit de Renat d’Anjou, un dels anomenats reis intrusos escollits un cop declarat enemic Joan II), protegint encara més la Taula de Canvi. Per tant, la monarquia era la primera interessada en què la Taula seguís vigent. Un cop acabada la guerra, Joan II es va ocupar de confirmar aquest privilegi.

Font: Ab Origine

Quines van ser les conseqüències de la guerra i de la Capitulació de Pedralbes (24 d’octubre de 1472)? I concretament per a l’economia de Barcelona i la seva població?

La Capitulació de Pedralbes no va dur gaires conseqüències directes (més enllà, evidentment, de l’esperada fi de la guerra), ja que com a capitulació no fou gaire dura: grosso modo no hi havia vencedors ni vençuts i el rei Joan II perdonava els rebels. Així doncs, pel que fa a l’economia barcelonina no va suposar cap conseqüència directa. Només va haver-hi problemes destacables amb els censals que s’havien emès des de la Diputació del General (no des del municipi de Barcelona), bàsicament perquè durant la guerra havien conviscut dues diputacions, la rebel i la fidel a Joan II.

Però el que sí que va tenir conseqüències va ser el fet de passar una guerra en si i que, quan aquesta es va acabar, Joan II inicià una guerra contra França per tal de recuperar el Rosselló i la Cerdanya. En aquell moment la ciutat de Barcelona econòmicament estava esgotada i la càrrega d’una nova guerra féu que Joan II comencés a exigir donatius per fer front al conflicte. Però el monarca es trobà amb una ciutat absolutament drenada per tot arreu. Aquesta situació va fer que la recuperació de Barcelona fos molt més lenta del que ho hagués estat sense la guerra. La ciutat esperava un ressorgiment que no hauria de ser immediat però sí bastant ràpid donada la vitalitat de Barcelona, però li caigué la llosa d’una nova guerra i arrossegà el cobrament dels impostos de la guerra civil, ja que, sinó, l’economia i les demandes del rei no es podien sostenir. 

Per tant, jo no diria que la Capitulació de Pedralbes tingué un impacte molt directe en l’economia barcelonina, sinó que més aviat el va tenir la guerra contra França. L’esperit de la guerra es va mantenir durant bastant de temps.

La Llotja de Mar de Barcelona des de l’exterior. Font: Ab Origine

La crisi econòmica que observem després de la guerra civil catalana sovint s’ha interpretat com una crisi de creixement que precedeix i forma el model econòmic capitalista. Creus que la crisi es donà únicament per la conjuntura de la guerra civil catalana o que s’hagués donat tard o d’hora pel canvi de model d’una societat feudal a una societat rendista i especulativa?

El que està clar és que la guerra civil catalana feia molts anys que es coïa i que suposà un canvi de paradigma. Joan II aprofità el conflicte per, un cop acabat, fer-se valer més davant dels rebels, que no deixaven de tenir la por de tornar-se a enfrontar amb ell. I Ferran el Catòlic també l’aprofità molt bé per aconseguir marcar posicions i immiscir-se en el govern de la Diputació del General. És una crisi de creixement? Repeteixo, abans de la guerra ja detectem alguna cosa, però també és cert que la guerra fou l’estocada final i el moment en què tot esclatà. Què hagués passat si no s’hagués produït la guerra civil? No t’ho sé dir, és més aviat història ficció. No sé si Barcelona hagués aconseguit trampejar la situació (probablement sí), ja que la ciutat demostrava tenir una certa vitalitat al segle XV, fins i tot després de la guerra. Això ho ha estudiat en part l’Ivan Armenteros, que mostra la presència de barcelonins en el comerç atlàntic, buscant nous recursos i sortint-se’n a través de noves vies

És veritat que a principi del segle XX va haver-hi molta crítica al model de les anomenades protoburgesies, de tendència rendista, i a la societat del censal. S’havia insistit molt en el fet que una de les causes de la decadència de la mercaderia catalana i barcelonina era el suposat “prendre-s’ho a la fresca” dels que n’havien sigut el motor, els quals preferien comprar rendes i viure d’aquestes. Però les recerques que s’han dut a terme durant les últimes dècades no semblen indicar això, sinó que la societat barcelonina i catalana era una societat amb energia, tant abans com després del daltabaix de la guerra civil. Tanmateix, encara hi ha molt camí per córrer.

Font: Ab Origine
Read More

Epidèmia o crisi?

La Pesta Negra impactà en una Europa en crisi. Com avui ho és el coronavirus, l’epidèmia fou un element més d’un sistema en fallida. El feudalisme europeu va experimentar els seus límits socials i econòmics (sens dubte també ecològics) des de poc abans de la meitat del segle XIV i al llarg del segle XV. Una crisi que ha sigut debatuda a bastament entre els estudiosos i que ha generat multitud de teories explicatives i ha fet córrer rius de tinta al voltant de les seves causes, donant peu a interessantíssims però esgotats debats historiogràfics durant la segona meitat del segle XX. En tots ells, però, s’accepta sense embuts que l’epidèmia no va provocar aquesta crisi. La cronologia i l’ordre dels fets no enganyen. Si bé es detecten els primers brots de l’epidèmia a Itàlia vers el 1348, ja tenim documentades grans fams al nord europeu durant el 1317-18 i al sud durant la dècada dels trenta. Recordem que a Catalunya, «lo mal any primer» coincideix el 1333, segons les cròniques.

Potser on el debat va obtenir major volada fou durant la segona meitat de la dècada dels setanta, arran de l’anomenat Debat Brenner, que va tenir lloc a les pàgines de la revista Past&Present i que va implicar un diàleg, no mancat de tensió, entre el marxisme i altres tendències historiogràfiques, especialment, l’anomenada escola neomalthusiana. Aquest debat és rellevant perquè en el fons no es dirimien només les causes de la crisi baixmedieval, sinó com la seva sortida —desigual en funció de cada regió— hauria pogut consolidar una determinada estructura social i econòmica responsable del posterior desenvolupament econòmic. En altres paraules, si la societat resultant de la crisi estaria més o menys enfocada al desenvolupament d’una economia capitalista o no. És en el marc d’aquest que trobem, per exemple, la proposta de Brenner sobre l’articulació d’un model agrari a Anglaterra enfocat a l’obtenció de beneficis comercials a partir del tancament i privatització de terres, l’arrendament de les mateixes a un pagès-comerciant per part del terratinent, i a la seva explotació amb l’ús de treball assalariat. Un model que ja trobem esbossat en el capítol XXV del primer llibre de El Capital de K. Marx i posteriorment per altres autors com Maurice Dobb, exponent del marxisme historiogràfic britànic.

Sobre el paper que en la societat feudal hi va tenir la crisi, amb l’ineludible component demogràfic que va comportar la Pesta, en parlarem en aquestes línies. Tot evocant l’exemple il·lustrador de la Catalunya remença.

Una panoràmica de l’epidèmia

És força acceptat que la Pesta Negra tenia el seu focus a Orient. La malaltia, provocada pel bacil Iersinia pestis, va arribar a Europa de la mateixa manera que s’han transmès la majoria de malalties infeccioses, gràcies als contactes humans regulars que, al segle XIV, tenien molt a agrair al restabliment comercial propi del renaixement urbà de la Baixa Edat Mitjana. Sembla que el focus s’originà a partir del setge de la ciutat de Caffa, situada a l’Àsia Menor i sota control genovès, durant el 1347. Durant el setge que les hordes mongoles havien sotmès a la ciutat, es van llançar cadàvers infectats amb la malaltia dins les muralles. Sembla ser que, en emprendre la retirada, els vaixells genovesos duien a bord rates, les quals eren portadores de la malaltia a partir que aquesta podia ser transmesa per puces infectades pel bacil.

Habitants de Tournai, enterrant els morts ocasionats per la Pesta Negra. Font: Wikimedia Commons

En pocs mesos, l’epidèmia ja s’havia estès per bona part de la Mediterrània occidental i el 1349 ja es constata la seva arribada al nord d’Europa a partir de les rutes comercials. Malgrat que la malaltia es va acarnissar entre els sectors socials més humils, cap estament va escapar a la mortaldat. Un aspecte que determinarà alguns canvis en les mentalitats d’aquella època, especialment pel que fa al caràcter —democràtic, diríem avui— de la Mort i la seva dèria de treure a ballar a pobres i rics, Papes i reis, plebeus i nobles.

Malgrat els inevitables balls de xifres que ha donat la historiografia, hi ha un acord generalitzat en atribuir a aquesta crisi demogràfica un descens del 30% de la població europea del període (en termes generals). Una clatellada important de la qual la societat va trigar a recuperar-se tant per la recurrència de brots epidèmics, com per la situació catastròfica en què es trobava una economia agrària que, tal com ens diu G. Bois, havia sigut empesa fins als límits per part dels senyors.

Els efectes de l’epidèmia al Principat de Catalunya

A Catalunya, com ja hem esmentat, els primers senyals d’esgotament ja els podem detectar durant la tercera dècada del segle XIV, en una comprensió, dirà P. Vilar, d’un canvi general de la conjuntura, de l’entrada a un moment de crisi.

Les dades de l’impacte de la malaltia el 1348 es troben circumscrites a estudis locals, tot i que els coetanis arribaren a dir que afectà a tres quartes parts de la població, una dada ben segurament exagerada. En tot cas, si ens atenim a l’evolució demogràfica posterior, les xifres són esfereïdores. Segons el fogatge de 1365-70, s’hi comptabilitzaven 104.069 focs arreu del Principat (aprox. 470.000 habitants). Aquests focs havien caigut a 83.171 durant el fogatge de 1378. Encara el 1497, les xifres són de 62.234 focs. No hi hagué recuperació demogràfica fins a mitjan segle XVI i així i tot, les xifres encara no recuperen els nivells immediatament posteriors a la pandèmia.

Pel que fa a les ciutats, l’exemple de Barcelona és il·lustratiu. Tenim notícies que la pesta ja es troba causant estralls des de la primavera de 1348 a la ciutat, on tenim notícia de la mort de quatre dels cinc consellers i de la majoria del Consell de Cent. A escala econòmica, és cert que la davallada demogràfica va conduir a un augment dels salaris, tot i que la migració de pagesos a la ciutat, atrets pels sous alts van provocar la moderació de la tendència. En tot cas, el que també va patir una tendència alcista van ser els preus, especialment el preu del blat, tant per la mortaldat que obligava a importar-lo de centres productors com Sicília, com per les situacions bèl·liques (Guerra amb Castella). Aquesta situació va generar un fort descontentament que va agreujar les tensions dins les ciutats que van protagonitzar avalots a Barcelona, Girona, Lleida i Perpinyà enmig de demandes de participació en els organismes de govern com el Consell de Cent, una reclamació pròpia dels grups reformadors des d’inicis del segle XIV, descontents amb la gestió que en feia l’oligarquia, temorosa de cedir el poder. Dins dels furors populars, també hi destaquen episodis de tancament social i culpabilització envers minories com ara els jueus. Els calls foren atacats durant la primavera de 1348 a Barcelona i durant el període de conflictivitat social que viuran les darreres dècades de la centúria, el cas més paradigmàtic del qual ens el mostra l’atac al call de Girona durant el 1391.

L’epidèmia també féu estralls al camp català. Més enllà d’unes xifres sempre variables, podem fer com Pierre Vilar i plantejar alguns episodis locals que mostren la gravetat de la situació: a l’Empordà manquen notaris, a Santa Maria de Ribes el prior s’escollirà a si mateix. Al rerepaís, les mortaldats de l’epidèmia deixen famílies amputades, emigració a les ciutats i explotacions abandonades. El cas de la Vall d’Amer il·lustra a través dels documents com el senyor (el monestir d’Amer) ha d’innovar a l’hora d’establir nous pobladors que reprenguin les explotacions.

Els pagesos estaven lligats a la terra que conreaven gràcies als “mals usos”, dels quals en treia profit el senyor feudal. Font: Blog d’en Salvi Jacomet

Els senyors han de reposar les famílies que han mort o s’han desestructurat durant l’epidèmia, alguns cedeixen masos a parceria, però com sempre l’opció preferida és tornar a establir un contracte que fixi una nova família al mas. Malgrat la voluntat dels senyors, però, els intents per tornar a establir aquests masos no reeixiran i en alguns casos, impossibles de quantificar, els pobladors hauran ocupat els masos abandonats (rònecs) o hauran aprofitat per incrementar les seves explotacions a costa de les parcel·les circumdants abandonades (el mas no conformava una unitat territorial compacta, sinó que les diverses parcel·les que tenia annexades es trobaven distribuïdes en un parcel·lari irregular). Aquesta primera ensulsiada, però, vindrà acompanyada de rebrots epidèmics durant la dècada del 1360 (dita «la mortaldat dels infants») i del 1370 («la mortaldat dels mitjans») que expliquen en gran part les enormes dificultats per recuperar el saldo demogràfic fins ben entrat el segle XVI.

Més enllà de l’epidèmia, la crisi a Catalunya

La crisi demogràfica i el buidatge del camp català va propiciar un conflicte latent entre senyors i pagesos al voltant dels drets d’explotació de les terres que havien quedat abandonades i que, com dèiem, els senyors requerien desesperadament que fossin posades en marxa. Aquesta situació, que en bona part es revestí d’un conflicte jurídic (sobre la legitimitat o no dels «mals usos») va provocar el que Pierre Vilar anomenà com una autèntica «qüestió agrària».

Abans, però, caldria situar el context de l’organització agrària al camp. Com en la majoria de les societats de l’Europa precapitalista, la immensa majoria de la població de la Catalunya baixmedieval es trobava al camp. L’agricultura era la principal font de riquesa i sustent del conjunt de la població. Això però no havia impedit que des de finals del segle XII es donés un procés d’urbanització, en concordança amb el creixement de les xarxes comercials a tot l’Occident llatí. Sí, malgrat algunes interpretacions esbiaixades però que malauradament tenen força acollida encara avui entre el públic, camp i ciutat formaven un tàndem reeixit dins l’economia feudal i en cap cas eren sistemes antagònics. El feudalisme, a Europa, va créixer i es reforçà gràcies al paper comercial i administratiu de les ciutats.

Com és sabut, les relacions productives que regulaven les relacions entre els productors (la pagesia) i els propietaris de la terra era la servitud. La servitud catalana, com en altres indrets, tenia com a principal funció vincular el productor (la família pagesa) a la terra. Durant els primers segles de la Baixa Edat Mitjana, els senyors van poder imposar unes determinades condicions sobre els seus serfs. Enmig d’un procés d’ofensiva senyorial, la senyoria —laica i eclesiàstica— va liderar el procés de creixement agrari iniciat durant els segles anteriors i el va capitanejar, imposant els seus drets sobre les unitats productives que, en el cas de la Catalunya Vella, eren els masos.

El domini senyorial sobre els pagesos obeïa evidentment a una pràctica rendista, però aquesta no se centrava només en una captació major o menor dels productes generats pel mas. L’element principal era el control de la família pagesa i la seva fixació a l’explotació. És en aquest sentit que cal interpretar els famosos «mals usos», els quals tenien com a principal funció assegurar la reproducció ampliada de la família pagesa a partir de penalitzar l’adulteri (cugucia) o l’absència de testament (intestia) o hereus (eixorquia) i, evidentment, controlar la mobilitat dels serfs imposant el pagament d’una taxa per abandonar el mas: la redempció o remença. És en aquest interessant punt que cal interpretar el feudalisme no com un sistema «extra-econòmic» sinó amb clares implicacions pel que fa a l’organització de la producció, més enllà de la captació d’excedent.

Aquest impediment sobre la mobilitat tenia la seva lògica en un moment on els elevats salaris de la ciutat exercien de pol d’atracció de la població rural. Alhora, la condició expressa de romandre al mas (allò que es coneixerà en els segles posteriors com la condició d’afocat, és a dir, de fer-hi foc) impedia als pagesos mantenir dues explotacions alhora, encara que fossin de senyors diferents, ja que el pagès es declarava també home d’un sol senyor (soliu).

Cal esmentar alhora que lluny del que se sol pensar, la remença no era sinònim de pobresa. Ja al segle XIII trobem explotacions pageses que es declaren en servitud amb uns nivells de benestar equiparables a sectors urbans benestants en els seus inventaris. Inclús la firma d’un contracte de servitud podia suposar per algunes famílies l’accés a unes millors condicions de vida. Com hem dit, la servitud era més aviat un mecanisme per garantir la continuïtat de l’explotació que no pas per extreure rendes.

Precisament és en els impediments que podia suposar a una pagesia àvida de terres i en conflicte amb els interessos senyorials, que cal situar les tensions que desvetllarà l’epidèmia.

Pere III, el Cerimoniós (1336-1387), el regnat del qual estigué totalment condicionat pels temps de crisi durant els quals regnà, en una representació imaginària del segle XIX. Font: Wikimedia Commons

De la crisi sanitària a la crisi social

Com hem exposat fins ara, el feudalisme català es troba ben consolidat ja a finals del segle XIII. No obstant això, l’epidèmia havia suposat una bona sacsejada a un sistema de relacions consolidat. La pagesia havia «aprofitat» la situació per engrandir les seves explotacions. És habitual, com mostren molts estudis, detectar processos de desaparició de masos en paral·lel a l’augment de la mida d’altres, en un procés de concentració patrimonial que sens dubte va aportar beneficis als supervivents de l’epidèmia i a aquelles famílies disposades a annexar-se la terra dels seus veïns absents.

Sens dubte, aquest procés, realitzat en alguns casos via un dinàmic mercat de la terra, no comptés amb l’aprovació  dels senyors que preferien tornar a establir els seus amos situant-hi una nova família. Com diu P. Vilar:

“El que és segur, a l’est català, és que les crides al repoblament llançades per l’Església i per certs senyors van mancar, malgrat els avantatges que s’oferien, d’eficàcia general. Tal vegada fora un rebuig conscient: els pagesos es beneficiaven més incrementant la seva explotació que dispersant-se.” (P. Vilar, Cataluña en la España Moderna, vol. I, Crítica, 2018, 1a ed. 1978)

És a dir, la forma en com s’havia de generar la recuperació del camp era un punt de xoc entre senyors i pagesos. Si bé els senyors intentaran assajar diverses fórmules per restablir les explotacions seguint la lògica feudal exposada més amunt, els pagesos no estaven disposats a renunciar als possibles beneficis que els havia obert la situació deixada per la pandèmia.

Aquesta pugna, però, no es donarà només en els tribunals, sinó també, com en tota lluita de classes, al marge de la legalitat. Precisament, durant la dècada del 1380 (un cop passat el pitjor moment de l’epidèmia) la pagesia comença a organitzar-se rebutjant el sistema jurídic (els «mals usos») que impedien el seu domini sobre la terra i comencen els atacs i sabotatges en venjança del desallotjament que els senyors pretenen fer en virtut dels seus drets de senyoria. Els pagesos supervivents de l’epidèmia havien ocupat i posat en explotació les terres abandonades i un cop recuperades per al cultiu, els senyors hi van voler reprendre el seu domini de la forma que millor s’articulava als seus rendístics interessos i ho feien amb la legitimitat que atorgaven els mals usos.

Així doncs, la defensa dels interessos econòmics d’una pagesia que havia aconseguit refer (i inclús incrementar) les seves explotacions després de l’epidèmia s’alineava amb una lluita de caràcter plenament antisenyorial. Després de la crisi, doncs, i en contrast amb l’ofensiva senyorial anterior al segle XIV, hi ha un canvi en la correlació de forces. Ara la pagesia es trobava organitzada i armada per defensar les pràctiques i usos que s’havien donat al marge de la llei. Al voltant de la reivindicació de la supressió dels «mals usos», la pagesia de remença començà a configurar-se com un agent propi.

Això fou a partir d’una contesa que abraçà bona part del segle XV i que acabà amb l’arbitratge de la monarquia el 1486, el desenllaç del qual afanyà a alguns historiadors a declarar la victòria dels pagesos catalans en la supressió del feudalisme. No ens interessa tant aquí discutir sobre el desenllaç de la guerra remença i l’accelerada proclamació de la derrota del feudalisme. El cert és que, com bé va puntualitzar la historiadora Eva Serra, el feudalisme restava lluny d’haver sigut abolit.

En tot cas, i a tall de conclusió, cal constatar que, efectivament quelcom havia canviat en el panorama agrari català i en la particular estructura de classes agrària. Precisament, la tesi que Robert Brenner va mantenir amb els historiadors neomalthusians (o ricardians) i també enfront d’altres historiadors marxistes durant el famós debat a Past&Present té molt a veure amb aquest desenllaç —malgrat la interpretació de Brenner pel que fa a la victòria pagesa en el conflicte català fos totalment errònia—. La Pesta Negra va generar un context en el qual van esclatar les contradiccions d’un feudalisme en crisi i que van dur a una decidida acció política per part d’una pagesia que va reconfigurar el seu paper social i econòmic. Un nou segment de pagesos —encara considerats de remença— va emergir com un nou grup dirigent i director de la rearticulació del camp català després de la crisi del segle XIV, gaudint d’un paper destacat en el procés de represa i creixement que visqué el camp català (especialment al nord-est) durant els primers segles de l’Edat Moderna.

Read More

Tothom qui hagi viscut a Catalunya i a Escòcia, com és el meu cas, sap que parlem de dues comunitats i realitats diferenciades tant a nivell social, polític com cultural. La llista d’especificitats és llarga i ha donat per grans llibres, tesis doctorals i articles de tota mena[1]. Tanmateix, és cert que l’increment de l’independentisme en aquestes dues nacions europees ha coincidit just en el moment de la crisi econòmica i institucional europea més important dels últims 40 anys. Així, després d’anys en què el País Basc, Flandes o el nord d’Irlanda havien copat els grans anàlisis sobre moviments independentistes en les nacions sense Estat, Escòcia i Catalunya han fet un pas endavant. El referèndum escocès del 2014 sumat a la nova voluntat de repetir-lo de cara la tardor 2018 així ho mostra. L’enèsim xoc de voluntats entre el Parlament Britànic situat a Londres i el poble escocès que ha representat la sortida del Regne Unit de la Unió Europea n’ha sigut el darrer desencadenant. Tanmateix, la història, com la majoria dels conflictes democràtics i nacionals no comença amb el Brexit  sinó que ve de lluny.

La unió d’Escòcia i Anglaterra en un sol subjecte polític data de l’any 1707 amb el pas de les lleis de l’acord pels dos Parlaments en un procés que es coneix com “Acts of Union”. És a dir, a principis del segle XVIII els parlaments escocès i anglès ratificaven per lliure voluntat que Escòcia passava a formar part del Regne Unit. Un nou model de relació política entre dos subjectes polítics que havien estat històricament confrontats com Hollywood bé ens ha volgut explicar. Eren els principis de la revolució industrial, de l’era moderna i de l’eixamplament de fronteres per l’enriquiment comercial i econòmic. I així va ser. Des de llavors, la unió s’ha desenvolupat amb una pau que ha permès als escocesos mantenir una identitat nacional pròpia molt elevada malgrat, a diferència de Catalunya, per exemple, la seva llengua anava quedant apartada de la vida social i pública. Amb això, no vull afirmar que l’Estat Britànic sigui un exemple admirable de gestió de la plurinacionalitat però sí que el seu model ha permès a través d’una certa cultura democràtica que els escocesos mantinguessin la seva especificitat en el marc del gran Imperi. Un fet que ha arribat als nostres dies com mostren les dades a través de les quals sabem que els escocesos es defineixen “nacionalment” a si mateixos preferentment com a “escocesos”. Ara bé, durant molt de temps, aquest fet no va derivar en cap moviment ampli perquè Escòcia recuperés el seu autogovern. De fet, Escòcia no deixava de beneficiar-se, encara que fos de resquitllades, de ser a prop de la metròpoli de l’Imperi que no veia pondre’s el Sol. Si més no, les seves classes dominants ho feien. I així va ser durant molt de temps en un territori dividit clarament en dos: l’àrea industrial al voltant de Glasgow i parcialment d’Edimburg i les zones rurals d’una de les nacions més septentrionals i amb més zones despoblades d’Europa.

El primer model de bandera després de les Acts of Union de 1707. Font: Viquipèdia

Efecte Thatcher

Així doncs, durant el segle XX Escòcia va ser un pol nacional “controlat” on la població es definia bàsicament a partir de l’eix social com a molts altres indrets d’Europa. D’aquesta manera, el Partit Laborista va convertir les terres escoceses, com les de Gal·les o altres indrets amb una economia industrial de primer nivell, en els seus feus polítics. Allà es van socialitzar idees, propostes i polítiques públiques lligades a la necessitat i preponderància d’un Estat del Benestar i del repartiment de la riquesa. Tanmateix, l’arribada de Margaret Thatcher al poder del Regne Unit l’any 1979 va significar l’inici d’un canvi de cicle basat en, d’una banda, la desafecció política amb allò que passava al Parlament de Westminster, que poc va canviar amb l’arribada de Blair, i de l’altra, amb una reivindicació d’un model propi “escocès” de gestió i de polítiques públiques.  Thatcher i el neoliberalisme desbocat que va imposar és, doncs, un element clau per entendre el canvi de paradigma escocès que va acabar amb el referèndum de l’11 de setembre (quines casualitats) de 1997 en què els escocesos van votar majoritàriament (74 per cent) per recuperar el seu propi Parlament en un procés conegut com «The Scottish Devolution».

Referèndum(s)

El 1999 es van fer les primeres eleccions d’aquest parlament regional de les quals en va sortir un govern de coalició entre els laboristes i els liberal demòcrates amb Donald Dewar com a primer ministre escocès. Ja en aquelles eleccions, l’SNP amb Alex Salmond al capdavant va acabar en segon lloc. Vuit anys després i només per un diputat, Salmond aconseguia que l’SNP, un partit sobiranista, fos el més votat en les eleccions del 2007 i esdevenia primer ministre. El motiu era la seva capacitat per aglutinar la centralitat política escocesa que, com dèiem abans, es defineix a partir d’una polítiques públiques no neoliberals, com les de Westminster, i la voluntat que Escòcia tingués més capacitat de Govern. Quatre anys més tard Salmond es va tornar a presentar amb la proposta del referèndum i va seguir incrementant suports de tal manera que, d’acord amb una negociació amb David Cameron, primer ministre britànic, va acabar convocant un referèndum d’independència amb tots els ets i uts l’any 2014 on, com bé se sap, l’opció del NO va guanyar lleugerament la del SÍ.

Salmond-Cameron
Alex Salmond (esquerra) i David Cameron (dreta) firmant els acords del referèndum d’Escòcia de 2014. Font: Daily Record

Durant aquests set anys de govern de Salmond, però, el mateix SNP va plantejar que hi havia diversos escenaris sobre els quals es podia treballar que no fossin necessàriament la independència. La idea era assolir allò que es va conèixer com a «Devolution Max», una proposta que es basava en traspassar tot el poder al Parlament escocès pel que fa a lleis i impostos i deixava únicament en mans de l’Estat la política d’exterior i monetària. Una idea que tenia un suport majoritari per la societat escocesa. La proposta no va ser ben vista a Westminster i, per això, el referèndum es va acabar fent a partir del tot o res (mantenir-se igual), d’un SÍ i un NO, que va liderar les enquestes la majoria de les setmanes prèvies a la votació i finalment es va imposar. Un fet destacable dels resultats d’aquell referèndum és que va ser precisament en les zones tradicionalment més associades a la classe treballadora i els postulats socialistes al voltant de la ciutat de Glasgow on el SÍ va aconseguir més bons resultats. En canvi, els territoris limítrofs amb Anglaterra o on hi ha un nivell de vida més elevat és on el NO va assolir uns resultats més contundents amb quasi el 60 per cent de suports.  D’aquella derrota de l’SNP i l’independentisme escocès, que també tenia la seva branca més a l’esquerra amb la «Radical Campaign, se’n va derivar la dimissió d’Alex Salmond i una certa espera per veure si les promeses fetes per Cameron i l’executiu Britànic durant la campanya es complien. Avui en dia, la majoria d’aquestes promeses encara estan al tinter i com, a més a més, el poble escocès va premiar l’SNP en les eleccions del 2016 amb una majoria absoluta liderada per Nicola Sturgeon, hi va haver una certa revifada de l’esperit independentista escocès. Un esperit que, a diferència de Catalunya, no es percep ni políticament a les parets, balcons o carrers amb grans manifestacions però que sí que té presència en el debat públic i polític. Aquesta nova conjuntura, sumat al moviment del Brexit, que va perdre a Escòcia a diferència de la resta del Regne Unit, ha fet que ara fa uns dies Sturgeon hagi anunciat la voluntat de convocar un nou referèndum d’independència tan sols quatre anys després de l’anterior. És clar que les realitats escoceses i angleses van distanciant-se des de fa molts anys. Cada vegada més. Caldrà veure, ara, si això deriva també en la creació d’un nou Estat a Europa: Escòcia l’any 2018.

Read More

“Estamos ganando la batalla de las ideas y debemos redoblar esfuerzos para que esta victoria se haga patente cada vez más. (…) Hoy, más que nunca, las “ideas tienen consecuencias”

-José María Aznar, expresident del Govern espanyol (1996-2004) intervenció a la European Ideas Network (IEN), a Viena després de les eleccions europees de 2009 –

 

Està en crisi un moviment o ideologia polítics només perquè els seus partits polítics no estiguin en les institucions del govern? Com moltes altres coses que s’han anat gestant durant la globalització, la visibilització de la crisi de les “esquerres” polítiques europees s’ha fet evident en els últims anys, amb l’arribada de la crisi econòmica de 2008 i l’inici de la Gran Recessió, en la qual encara ens trobem. De fet, aquesta crisi d’identitat de les esquerres va iniciar-se ja fa quaranta anys i no té res a veure amb la quantitat de països en què aquestes governen.

Efectivament, hom pot pensar que el fet de posar roig (esquerra) o blau (dreta) en un mapa polític mostra en quins països l’esquerra és més forta; i així, definim una crisi de les esquerres a Europa en funció del número de governs en què aquestes (no) són presents. Però la gran crisi de les esquerres és ideològica.

A finals del segle XIX se situa el moment de la configuració dels grans partits socialistes de masses. Destacava, pel nombre dels seus militants i la seva organització, el Partit Socialdemòcrata Alemany (Sozialdemokratische Partei Deutschlands -SPD-), que aviat seria el referent revolucionari d’Europa; i el II Reich alemany, com a estat més industrialitzat del Vell Continent, havia de ser el primer on la revolució socialista triomfaria. 

Rosa Luxemburg (1871-1919), membre del SPD, va parlar de la "crisi de la socialdemocràcia" després que aquesta aprovés els pressupostos de guerra, traint els interessos proletaris que representava
Rosa Luxemburg (1871-1919), membre del SPD, va parlar de la “crisi de la socialdemocràcia” després que aquesta aprovés els pressupostos de guerra, traint els interessos proletaris que representava. Font: wikimedia

L’entrada, però, del SPD a les institucions de govern a Alemanya, prioritzant la lluita institucional, desmarcant-se cada vegada més de la realitat de la classes treballadora i afavorint la via possibilista/reformista acabaria fent del partit una pesada màquina burocràtica que poc a poc va deixar de ser revolucionària, com mostra el fet que el 1914 aprovés els pressupostos extraordinaris de la Primera Guerra Mundial amb al resta de forces polítiques del Reichstag. Malgrat ser el grup parlamentari més nombrós de la càmera legislativa alemanya, Rosa Luxemburg, una de les poques veus discordants i desafiants dintre del SPD, escrivia que la socialdemocràcia estava en crisi. La traïció que el partit protagonitzaria durant la Revolució Alemanya de 1918-19 a la classe treballadora teutona acabà de confirmar el gir conservador del partit i la seva institucionalització com a un partit de règim.

El triomf bolxevic en la Revolució Russa (1917) va accentuar la crisi socialdemòcrata a l’Europa occidental i va propiciar la divisió dels partits d’esquerra entre una socialdemocràcia cada vegada menys revolucionària i uns partits comunistes fortament dependents de Moscou i la seva ortodòxia, cosa que els deixaria amb poca capacitat de maniobra per fer i desfer d’acord amb la idiosincràsia del seu país. Altre cop, el partit comunista més fort del Vell Continent seria l’alemany (el KPD), abans que Adolf Hitler el trinxés una vegada esdevingués canceller del Reich.

Poc abans de la Segona Guerra Mundial. Les directrius soviètiques de prioritzar la lluita contra el “socialdeixisme” (un nom pejoratiu per a parlar de la socialdemocràcia) abans que amb el feixisme donaren peu a una espècie de guerra civil política i ideològica que va impedir a les forces d’esquerra d’aliar-se per a impedir l’ascens del feixisme fins que va ser massa tard. Aquesta política, concretada en els “fronts populars”, tampoc va donar els fruits que s’esperava i només s’aconseguiria formar govern a Espanya, França i Xile; i tots tres tindrien una curta vida.

Des del final de la Segona Guerra Mundial (1945), a Europa, les ocasions en què les esquerres (encabides fonamentalment en la socialdemocràcia) han governat han sigut numèricament inferiors si ho comparem amb les vegades en què el conservadorisme ha exercit el poder (a excepció de les zones nòrdiques). Però, tot i així, això no significa estar en crisi.

A partir de 1945, el Vell continent havia de fer front a la seva reconstrucció després de sis anys d’una guerra total on havien mort milions de persones i s’havien arrasat els grans centres urbans. L’Exèrcit Roig soviètic, gràcies a les seves victòries, havia alliberat Europa Oriental de la barbàrie nazi-feixista, però també delimitaria el futur bloc comunista (l’Europa Oriental) amb la presència dels seus soldats. Al mateix temps, l’avanç aliat conformava el bloc occidental. La creació dels dos blocs no es faria mitjançant acords diplomàtics o deixant que la població decidís sobre el model social en què volien viure, sinó d’acord, com ja hem vist, amb l’avanç de les tropes d’un o altre bàndol. 

L'avenç soviètic durant la Segona Guerra Mundial fins a Europa central va ser la clau per al futur bloc comunista de l'Europa oriental
Soldats de l’Exèrcit Roig a Berlin. L’avenç soviètic durant la Segona Guerra Mundial fins a Europa central va ser la clau per al futur bloc comunista de l’Europa oriental. Font: taringa.net

La reconstrucció d’Europa es faria sobre unes bases molt diferents a les de la fi de la Primera Guerra Mundial. En finalitzar la Segona Guerra Mundial, hi havia hagut 36 milions de morts (comptant només les baixes de diferents nacionalitats europees), de les quals 19 havien sigut civils. Al contrari que 1919, aquesta vegada la refeta intentà dur-se a terme basant-se en la construcció de fortes democràcies liberals que fossin una alternativa real, factible i viable a les dictadures del Període d’Entreguerres i al comunisme que s’estava consolidant a Europa de l’Est. Com havia de fer-se? Al meu entendre, hi ha dos factors que expliquen el canvi de xip fet pels grans nous arquitectes del bloc capitalista: la por a les esquerres, per una banda, i la voluntat de no repetir la inestabilitat social del Període d’Entreguerres.

Al 1945, amb les tropes soviètiques a Berlín i amb el control ferm de tota Europa Oriental, la incertesa permeté que els nous legisladors es veiessin forçats a buscar grans polítiques de consens entre partits polítics molt allunyats entre si. El motiu? Demostrar que, arraconant l’experiència històrica acumulada, també es podia tenir una vida digna i plena amb el capitalisme i la democràcia liberal. Tot això no hagués estat possible sense una esquerra política que s’havia fet molt forta durant la guerra i que havia guanyat molt prestigi en la resistència contra el nazisme. El comunisme era fort en llocs com Islàndia (on Churchill havia planejat d’envair el país si els comunistes guanyaven les eleccions), França o Itàlia, on el Partito Comunista d’Italia (PCI) s’havia convertit en la principal força d’esquerra i havia passat de 3.000 membres el 1940 a 400.000 durant l’hivern del 1944-45.

Per altra banda, els nous governants europeus eren nascuts majoritàriament a la dècada dels 90 del passat segle XIX, motiu pel qual havien tingut una àmplia experiència amb el període més inestable de tota la història contemporània. Aquesta col·laboració cristal·litzaria en la creació dels moderns estats del benestar, que bevia de diferents experiències i ideòlegs (destaquen les aportacions de l’economista britànic John Maynard Keynes) de caire progressista i reformista. Acabava amb la concepció de l’estat com a un element que necessitava ser un agent com més petit millor perquè no interrompés el bon funcionament de l’economia; ans el contrari: l’estat havia de ser un element clau per crear i redistribuir la riquesa en forma de prestacions socials i havia de tenir una major presència en el món econòmic a través del control d’aquells recursos que es consideraven essencials per al funcionament de l’economia nacional. El cas més paradigmàtic va ser el de la construcció de l’estat del benestar a Gran Bretanya, després de la victòria electoral dels laboristes de Clement Attlee el 1945 [llegiu l’article “Allò que Thatcher s’endugué: els orígens de l’estat del benestar britànic”:  http://bit.ly/1XtaZBs] , el qual no tenia cap pudor en declarar-se orgullosament “socialista” en el seu discurs de la victòria electoral.

La victòria electoral laborista de 1945 va ser escandalosa, i va permetre la construcció de l'estat del benestar britànic. El més ambiciós del moment. Font: new-agenda2012
La victòria electoral laborista de 1945 va ser escandalosa, i va permetre la construcció de l’estat del benestar britànic. El més ambiciós del moment. Font: new-agenda2012

L’esquerra europea, coincidint amb el gran creixement econòmic europeu, viuria entre 1945 i 1973 la seva època daurada. Era respectada i acceptada pel nou ordre internacional de la Guerra Freda, jugava en les institucions democràtiques i les seves idees eren àmpliament seguides pel conjunt de la societat occidental, fins i tot pels partits conservadors, que fins a la dècada dels 80 (i encara amb reserves) no s’atreviren a debilitar l’estat del benestar. El preu que va pagar l’esquerra, però, va ser el de renunciar a canviar la societat per ser una administradora del capitalisme de la manera més socialment justa possible.

Paral·lelament, la societat de consum (plenament consolidada ja a la dècada dels seixanta) havia transformat profundament la societat occidental: per primera vegada en la història de la humanitat, la principal font de despesa dels salaris ja no anava destinada únicament a aconseguir aliments, sinó que també podia fer-ho a altres formes d’oci com el cinema, espectacles, la compra massiva, etc. Això no només va desfer les antigues conviccions de l’esquerra tradicional (qui era ara el proletari?), sinó que va permetre consolidar i ampliar les “classes mitjanes”: un nou ampli sector social amb bons sous que basculava preferentment cap als professionals de “coll blanc”, formats generalment en unes universitats cada vegada més massificades i que cap a la dècada dels 60 haurien d’ampliar-se considerablement; lligat a aquest fenomen, era clar que el benestar es veia com quelcom etern. En qualsevol cas, una altra de les grans conseqüències d’aquesta societat seria la pèrdua de la seva capacitat revolucionària: la televisió (que acabaria també amb les velles formes de socialització), la targeta de crèdit i la hipoteca en serien les responsables. Com diria l’empresari William Levitt: “Cap home que sigui propietari de casa seva pot ser comunista. Té massa coses per fer”.

Tot això tingué un feliç desenvolupament mentre la socialdemocràcia imposava el seu discurs i es conformava a ser un administrador social d’un benestar que es creia inacabable. Però tot es trencà ràpidament a partir de 1973 amb la crisi del petroli: la reaparició de l’atur, l’estancament econòmic dels setanta-vuitanta i la conformació d’una nova mentalitat col·lectiva, més individualista, van permetre que calessin molt ràpidament les noves tesis neoliberals. Aquestes, les durien a terme primerament Augusto Pinochet, Margaret Thatcher i Ronald Reagan (i en menor mesura, James Carter), que intentarien tornar al liberalisme primigeni: poc estat i molta llibertat econòmica, precisament, la que causà els grans col·lapses econòmics dels segles XIX i la Gran Recessió dels 30.

Va ser, doncs, durant l’últim quart del segle XX, i veient que la URSS ja no era un perill ni un model alternatiu viable a Occident, que es posà punt i final a la redistribució equitativa dels ingressos, es baixaren els impostos a les grans fortunes i es començà una derregularització financera que seguiria fins a avui dia. La batalla de les idees va ser la més important; i el control dels mitjans de comunicació, de les universitats i la formació de poderoses fundacions privades per a difondre el nou credo es mostraren essencials.

La contraproposta de la dreta neoliberal agafà totalment desprevinguda l’esquerra, que aniria reculant en els seus posicionaments polítics i acabaria acceptant ser un gestor més amable d’un neoliberalisme cada vegada menys amable. La prova d’això és que durant la dècada dels vuitanta, quan al Mediterrani europeu governaven formacions socialistes, aquestes aplicaren programes econòmics molt similars als de la nova dreta en nom del nou “realisme” econòmic. La implementació de l’agenda conservadora va demostrar primerament a Xile que el lliure mercat podia dur-se a terme sense necessitat de democràcia. A Gran Bretanya i als Estats Units, Thatcher i Reagan debilitaren enormement el moviment obrer i desestructuraren el món sindical.

Augusto Pinochet i Margaret Thatcher, pioners polítics mundials del neoliberalisme. Font: eldiario.es
Augusto Pinochet i Margaret Thatcher, pioners polítics mundials del neoliberalisme. Font: eldiario.es

La deslocalització d’empreses arreu del món i la globalització van acabar d’enfonsar el món referencial de l’esquerra. Després de la caiguda del bloc soviètic, l’ensulsiada dels partits comunistes occidentals i la consolidació de nous centres de poder polític i econòmic que escapen al control dels estats no han fet més que accentuar aquesta crisi. L’esquerra ha sigut incapaç d’elaborar en 40 anys idees alternatives destinades a dur a terme una nova praxis política en un món que no sap com canviar i en el qual es troba profundament arrelada i comprada. La formació de nous espais polítics definibles com a “esquerra alternativa” des dels anys 90 són una amalgama complexa i heterodoxa que a dia d’avui ha semblat trobar fórmules de visibilització i possibilitats reals de guanyar governs i adquirir quotes importants de poder en els centres de decisió. Malgrat tot, encara li queda camí per recórrer i, sobretot, no es veu tampoc la voluntat de voler ser agents d’un canvi que impliqui la desaparició del sistema capitalista… Però això ja és una altra història.

[Aquest article és un resum del Treball de Final de Grau titulat “El llarg hivern de les esquerres”. Aquest pot trobar-se en el dipòsit digital de la Universitat de Barcelona: http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/50623/1/TFG_Geli.pdf]

Read More

Carles II no és pas un dels monarques espanyols amb millor reputació, i tampoc un dels que ha estat més ben tractat per la historiografia. Tradicionalment, el seu regnat s’associa al moment de culminació d’una crisi que el país arrossegava des de feia anys, lluny dels temps d’esplendor de l’Imperi. A més, va ser l’últim rei espanyol de la casa d’Àustria, fet que convida encara més a relacionar-lo amb una tendència negativa sense fre. Són justificades aquestes crítiques, o es tracta d’una fama immerescuda? En estudiar el regnat de Carles no ens trobem davant un període totalment ombrívol, però hem de parlar molt més d’aquells que realment van prendre les decisions que del propi monarca.

Hem de considerar que el segle XVII és un període de crisi, tot i que aquesta afecta en proporció diferent els diversos territoris del Regne. La veiem reflectida en l’agricultura, el comerç, els mercats i altres àmbits econòmics i socials. La Hisenda Reial passava per moments de penúria i això va comportar una forta pressió fiscal –que d’altra banda ja s’arrossegava des del segle anterior–, i la declaració de diverses bancarrotes per part de la monarquia, com per exemple la de l’any 1627. La crisi també es va posar de manifest en l’àmbit polític: el qüestionament de la unitat territorial espanyola amb els aixecaments de Portugal, Catalunya i Nàpols  –dels quals només triomfà el primer– i les revoltes internes posen de manifest que no ens trobem en una època especialment tranquil·la a nivell polític. Pel que fa a la política exterior, tampoc ens trobem davant la millor època d’Espanya, ja que es passa d’una actitud ofensiva a una de conservació o gairebé defensiva  –tot i que més que una peculiaritat espanyola això es va convertir en una tònica europea a inicis de segle. Mentrestant, al si de la Cort Reial, les festes no escassejaven en opulència, luxe i diversió.

Retrat de Carles II, de Hummer.
Retrat de Carles II, de Hummer.

Com es va desenvolupar el regnat de Carles II? Primerament, hem de deixar clar que Carles II no va regnar des de la mort de Felip IV fins a la seva pròpia, l’any 1700. Al moment de la defunció del seu predecessor, Carles tenia només 4 anys i, per tant, va ser la seva mare Mariana d’Àustria, dona i neboda de Felip IV, la que va assumir el control de la regència. No era la persona més indicada políticament a causa de la seva pròpia preparació, i per aquest fet va decidir buscar suport per al seu govern. El seu confessor, Joan Nithard, va ser l’escollit per a aquesta tasca, convertint-se així en valido: el 1666 és nomenat Conseller de l’Estat i a finals d’aquest mateix any es converteix també en inquisidor general. El seu gran problema va ser que mai va aconseguir una base de poder prou àmplia (GRAFT, 2001, p. 90). Joan Josep d’Àustria, germanastre de Carles II, va veure la possibilitat d’accedir a càrrecs polítics durant la regència, tot i que el seu pare no ho havia esmentat al testament. Això va provocar que s’hagués de guanyar el favor de Mariana, però va tenir un seguit de desavinences amb Nithard, que era qui realment el podia acostar als llocs de govern, i van trencar tota relació. No obstant això, aquest fet no va frenar les pretensions de càrrecs polítics de Joan Josep, i les desavinences van desembocar en un conflicte obert. El 1669 Nithard és destituït, no només per aquest conflicte sinó per la pèrdua de suports que va patir, fet on va influir en gran mesura la seva naturalesa no espanyola –a més de la seva condició de jesuïta–: se’l veia com un intrús.

Davant la caiguda de Nithard, la regent va dipositar la seva confiança en Fernando de Valenzuela, que va entrar a la cort a través del matrimoni amb una cuinera de la reina. La noblesa tampoc el va acceptar de bon grat; potser no era un intrús com Nithard, però sí un ‘qualsevol’ (CALVO, 1992 p. 54). Valenzuela era diferent del seu predecessor: no era un confessor amb consells teològics, sinó un confident que informava a la regent de tot el que succeïa al seu entorn, tasca que a ella li era molt útil.  

El novembre de 1675 Carles II complí 14 anys, la majoria d’edat del Rei que Felip IV havia estipulat al seu testament. Oficialment, Carles II ja era qui governava Espanya, però es feia impossible que això s’exercís a la pràctica, i encara més considerant els precedents, amb unes tensions permanents entre la noblesa, divisió d’opinions a la Cort i el seu germanastre Joan d’Àustria disposat encara a aconseguir càrrecs de govern: Joan Josep es veia molt capacitat per governar i segurament amb raó, tenint en compte qui ocupava els llocs de poder. Cal recordar que tenia 45 anys quan el dèbil Carles n’havia complert només 14, i que havia estat testimoni directe de totes les desavinences internes de la cort i la influència de la noblesa. Valenzuela el va destinar amb les seves tropes a Sicília per sufocar una rebel·lió –tot i que es fa evident que era una decisió presa per allunyar-lo definitivament del govern en un moment tan delicat–, però Joan d’Àustria no va acceptar. Curiosament, va ser el mateix Carles II qui va fer portar el seu germanastre a la cort, però Mariana d’Àustria va obligar-lo a tornar a Saragossa. Mariana intentava per tots els mitjans que el seu fill tingués el mínim poder possible, mentre les simpaties a favor de Joan d’Àustria no paraven de créixer. Els enemics de Valenzuela es multiplicaven, i també els de la reina mare, que era vista com una mala influència per a Carles. Aquest va acabar cridant el seu germanastre a la cort perquè l’assistís en la tasca de governar; evidentment, Joan d’Àustria va acceptar, i els seus partidaris van desterrar Valenzuela a Les Filipines. Mariana d’Àustria també va caure i va ser desterrada a Toledo.

Retrat de Juan Josep d'Àustria
Retrat de Juan Josep d’Àustria

Amb l’arribada de Joan d’Àustria la situació per a Carles II no variava en excés, només canviava el nom de qui dictava les ordres, (CALVO, 1992 p. 75) i la opulència de les festes seguia sent la mateixa. Don Joan va aplicar una política de persecució als seus enemics –molts dels quals també van ser desterrats– i va mantenir el Rei sota un estricte control. Però evidentment la seva política no es va basar només en mantenir-se a prop del monarca: Joan d’Àustria es va caracteritzar per dur a terme una política reformista que va afectar l’administració, i la hisenda –per exemple amb la reducció del sou dels funcionaris a Castella. Es van reduir les càrregues fiscals directes, però la política exterior demanava ingressos, fet que va propiciar la creació dels anomenats ‘donativos’, maniobra que consistí en fer tributaris les persones més poderoses del regne –bàsicament aristocràcia i alt clergat. Tot i això, com hem dit abans, les festivitats característiques de l’època de Valenzuela no van desaparèixer, potser perquè Carles II no les trobés a faltar (SÁNCHEZ BELÉN, 1996, pàg. 67). I ara que esmento Carles… us heu adonat del paper que ha tingut fins ara? Totalment secundari. Doncs aquesta va ser la tònica del seu “regnat”, si és que se’n pot dir així. El fet és que, un cop mort Joan Josep d’Àustria l’any 1679, va agafar les rendes del govern espanyol la figura del primer ministre: primer el Duc de Medinaceli, i després el Comte d’Oropesa.

El Duc de Medinaceli –Don Francisco de la Cerda– va ser Primer Ministre entre el 1680 i 1685, una època complicada en la qual es va donar importància principal a l’economia. Es va iniciar un procés d’estabilització monetària, però al mateix temps s’hagué de fer front a la pesta i un seguit de males collites que deixaven al país en una mala situació dins un segle ja difícil de per si. Per a la reducció de la despesa pública, el 1683 va prohibir la percepció de dues o més nòmines als funcionaris, mesura que el Consell de Castella sol·licitava des de feia dos anys. Aquest mateix any s’inicia un dels projectes reformistes més importants del regnat de Carles II, quan es planteja que la Corona s’encarregui de l’administració de les rendes provincials, amb una reforma de les mateixes (JOVER ZAMORA, 1993 p. 167). No va ser, però, l’economia l’únic aspecte on Medinaceli va trobar-se amb problemes i desgast: les enemistats a l’interior de la Cort també van jugar una funció distorsionadora molt important com, per exemple, Joana d’Àustria –que havia tornat a la Cort– que estava enemistada amb el Duc, partidari de desterrar-la. El Duc de Medinaceli va patir una hemiplegia cerebral que va estar a punt de suposar-li la mort l’any 1683. Tot i això va seguir ocupant el seu càrrec i els problemes se li seguiren acumulant, i finalment va acabar renunciant al seu càrrec:

“(…) con gran dolor mío (…) solicitar que se me exonoerase de esta carga, creyendo firmemente que en el estado presente convenía así al servicio y aciertos de Vuestra Majestad en su gobierno, y que mi retiro del manejo de los negocios facilitaría que (…) tomase Vuestra Majestad las acertadas resoluciones que hemos menester a que se juzga puedo yo embarazar.”

(CALVO, 1992 p. 143)

Va arribar aleshores el torn del Comte d’Oropesa, que va exercir el càrrec entre 1686 i 1691, i posteriorment va tornar a ser-ne el titular durant 1898 i 1699. Aquest va intentar seguir els passos marcats pel seu antecessor: limitar la despesa, sanejar la Hisenda i aconseguir una estabilitat monetària. També va efectuar reformes dins la burocràcia i va reduir el nombre d’eclesiàstics, alhora que intentava una major contribució de l’aristocràcia a les càrregues financeres de l’Estat. Tot i que Oropesa va caure com a Primer Ministre, anys més tard va tornar a exercir aquestes funcions. Segons Calvo, aquesta és una mostra de que ens trobem davant el ministre més capacitat durant la monarquia de Carles II. Una de les seves debilitats va ser el cercle personal que el rodejava, especialment la seva dona, que va aprofitar la posició del seu marit per acaparar productes de primera necessitat i extreure’n posteriorment un benefici, fet que evidentment va provocar una gran quantitat de crítiques. Això i el descontentament d’aquelles persones a qui van afectar de manera negativa les seves decisions li van comportar un important nombre d’opositors. Com havia succeït amb anterioritat, dins la cort també van sorgir importants enemics del Primer Ministre, especialment Anna Maria de Neoburg, segona dona de Carles II. La primera dona del Rei, Maria Lluïsa d’Orleans, no havia donat massa importància a la influència d’Oropesa sobre el seu marit, però amb la nova Reina la situació va canviar i la seva antipatia era molt clara (CALVO, 1992, p. 147).

Com hem vist en aquesta anàlisi, els governants del regnat de Carles II es van caracteritzar per dur a terme una política reformista. Tot i això, no totes les mesures proposades van aconseguir tenir els resultats esperats a la pràctica. Espanya era, en paraules de Kamen, una unió d’estats autònoms on el rei era sobirà però havia de governar segons les lleis locals (KAMEN, 1981 p. 84). Durant el regnat de Carles II trobem una recuperació de l’economia, tot i que la indústria del país seguia sent de les més endarrerides d’Europa, fet que provocava que als mercats espanyols hi hagués un gran protagonisme de manufactures estrangeres. Un dels fets que més sorprenen de la monarquia de Carles II és que durant la dècada dels ’90, quan el Rei presenta un físic més decadent, les crítiques al govern i al mateix monarca es suavitzen: sí que s’esmenten els seus defectes, però alhora se’l descriu amb una bona voluntat de treballar. Parlem d’opinions d’ambaixadors venecians a Espanya, recollides en l’obra de Lluís Ribot, que havien transmès una imatge molt negativa del monarca en l’anterior dècada. Segurament això ve explicat en bona part pel fet que qui realment governava, com ja hem vist, no era el Rei sinó el seus primers ministres, i per tant no té per què haver-hi relació entre major debilitat del rei i majors crítiques al govern. El mateix Ribot opina que més que una incapacitat, sembla mostrar-nos un infantilisme del Rei (RIBOT, 2009 p.27).

Carles II va ser un monarca que, com opinen molts historiadors, no va regnar. Les personalitats més influents van procurar estar al seu costat tot sabent que aquest fet, juntament amb la debilitat del monarca, els alçaria fins al govern del país. Així, tenim un clar exemple en com Joan d’Àustria va reduir moltíssim el cercle al voltant del Rei. L’etapa de Carles II no és una línia única i en clara tendència a la baixa, que seria la continuació de la tendència encetada pels anteriors reis; aquest govern va tenir massa interrupcions, canvis i alts i baixos com per considerar-lo tot en un període homogeni d’una mateixa tendència. La prematura mort del monarca i el conseqüent conflicte obert per la seva successió va acabar obrint un període políticament nou en el qual fins i tot trobem una altra dinastia al tron. Si es vol veure la monarquia de Carles II com la culminació d’una crisi iniciada anteriorment, hem de tenir en compte tots els detalls que hem esmentat en les línies anteriors. No van faltar els intents i la voluntat d’impulsar mesures que posessin solució a la situació del país,  tot i que moltes d’aquestes no van donar el resultat esperat, possiblement per la inestabilitat, les rivalitats internes o la pròpia gravetat de la situació. Evidentment cal remarcar que el període de Carles II va tenir les seves llums i millores, però no hem de considerar-lo tampoc com una etapa d’esplendor i creixement sostingut, sinó més aviat com un enllaç entre un segle XVII de tendències negatives i un XVIII ple de novetats a tots els nivells.

 

Read More