Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

El present article posa en qüestió l’ús del terme pandèmia per referir-nos al passat prehistòric, tot posant èmfasi en les malalties infeccioses prehistòriques, els canvis socials neolítics i la importància de les cures per a la supervivència social.

Read More

A finals dels anys seixanta i principis del setanta es plantejaren, de la mà del moviment feminista, diferents debats entorn el treball domèstic. Actualment -tot i no existir acords sobre els límits del seu contingut- la sociologia, l’economia o els estudis feministes usen majoritàriament el terme “treball de cures” per fer referència als diferents debats i teories desenvolupades en aquest àmbit.

El treball de cures, anomenat també treball reproductiu, fa referència a les tasques necessàries per a la reproducció social, entès com un complex procés de treball, que té per objectiu la reproducció de la població, de les relacions socials i, en particular, de la força de treball. Un treball que és realitzat majoritàriament per les dones i que, en les societats occidentals, no rep reconeixement social, polític ni econòmic; enfront del treball productiu assalariat, que ha estat discursivament assignat als homes –tot i la presència de dones en aquest– i sí que gaudeix d’aquest valor.

Tant aquest reconeixement diferenciat com l’organització dels diferents treballs en funció del gènere són producte d’un llarg procés històric que començà a gestar-se durant la transició al capitalisme liberal.

Abans de la industrialització les dones realitzaven feines de caràcter productiu a la llar o pel consum familiar, com per exemple filar o teixir. Així doncs, el mercat i la família no eren àmbits estrictament separats, sinó que es trobaven interrelacionats. La industrialització, però, suposà una ruptura de la família tradicional com a unitat productiva, buidant-se de les funcions de producció. A diferència del que passava a les famílies camperoles o artesanes, les tasques productives passaren a realitzar-se fora de la llar: aquells productes anteriorment realitzats a casa, des de la roba fins a les conserves, a poc a poc es van començar a produir en fàbriques. Com a conseqüència d’aquest procés, les cures se situaren al centre del treball familiar domèstic.

Les tasques de cura han estat desenvolupades històricament per dones, però és des de la industrialitzzació que aquestes han estat desvaloritades i associades "per naturalesa" a les dones. Safareig de Caldes. Font: Museu Thermalia
Les tasques de cura han estat desenvolupades històricament per dones, però és des de la industrialitzzació que aquestes han estat desvaloritades i associades “per naturalesa” a les dones. Safareig de Caldes. Font: Museu Thermalia

Així mateix, i lligat a la separació de l’esfera productiva i reproductiva, a finals del XIX el pensament econòmic associà el treball productiu únicament al treball de mercat remunerat, devaluant el treball domèstic. Les feines realitzades per les dones dins de la llar passaren progressivament a considerar-se com a improductives. Mentre que en el segle XVIII es tenia en compte la contribució de les dones a les economies familiars i, per tant, aquestes eren considerades agents socialment productius –tot i que la majoria d’activitats que realitzaven eren de cura de la llar i la família–;  a partir segle XIX, deixà de veure’s com a treball perquè no formava part del mercat remunerat. Alhora, i com a resposta, es produí l’elevació moral de les cures i el desenvolupament de la cultura de la domesticitat.

Prèviament a la consolidació d’aquest model, durant la segona meitat del segle XVIII, es començaren a qüestionar un seguit de pràctiques anteriorment acceptades, tals com l’estesa pràctica de relegar les tasques de la llar i de cures al servei domèstic. Els discursos mèdics, filosòfics i estadístics atribuïren a les mares la responsabilitat d’una població sana i abundant, que es considerava com a garant de la riquesa de les nacions.

Al mateix temps es produïren canvis entorn de les concepcions de la família, la maternitat i la infància, la nova ideologia de la domesticitat assignà per “naturalesa” el treball de cures a les dones. Així, la consolidació d’aquest treball com unes tasques femenines sense valor econòmic va anar acompanyada de la implantació d’un discurs higienista que donava importància a tot allò referit a la reproducció social i la salut de la “raça”. Al llarg del segle XIX, la rellevància que es donà des dels discursos mèdics i socials a la maternitat va permetre que arrelés amb força el prototip de dona-mare simbolitzat sota el model de l’àngel de la llar.

Va ser d’aquesta manera com les dones de classes benestants i mitjanes –sobretot les casades– començaren a dedicar més temps als treballs domèstics i de cures. Tanmateix, aquest model de domesticitat també es traspassà a les classes treballadores, fet que queda reflectit en les reivindicacions dels sindicats –majoritàriament integrats per homes–, els quals exigien el salari familiar. Aquest havia de ser un salari suficientment elevat perquè les dones no haguessin de treballar al mercat laboral i es poguessin dedicar de forma exclusiva a la llar, coincidint amb el model del “pare guanyador del pa” difós per la burgesia.

Davant l'alta presència femenina en el treball fabril, els homes organitzats en sindicats defensaren l'aplicació d'un salari familiar, per tal que les dones abandonessin les fàbriques i "retornessin" a la llar. Fàbrica de Conserves de Candas, Asturies 1940. Font: https://www.asturias.es/portal/site/memoriaDigital
Davant l’alta presència femenina en el treball fabril, els homes organitzats en sindicats defensaren l’aplicació d’un salari familiar, per tal que les dones abandonessin les fàbriques i “retornessin” a la llar. Fàbrica de Conserves de Candas, Asturies 1940. Font: https://www.asturias.es/portal/site/memoriaDigital

Això comportà canvis en el model de divisió sexual del treball i de les identitats associades a cadascun dels gèneres. Mercedes Arbaiza, que ha estudiat el cas basc, determina diferents models identitaris femenins que es desenvolupen en relació al treball. La historiadora argumenta que a l’inici de la industrialització les dones s’identificaven amb la imatge de la dona obrera. Així, aquestes dones treballadores «se reconocían como mujeres robustas, fuertes, con rasgos que les acercaban al prototipo de hombre trabajador». Al llarg del segle XIX, però, aquesta identitat mutà, arrelant la figura de la “mestressa de casa”, un rol que adquirí un caràcter professional i que exigia una formació adequada.

D’aquesta manera, i més enllà del cas basc, les tasques domèstiques i de cures desenvolupades per les dones adquiriren una nova dimensió moral, tot i no ser valorades econòmicament. Els manaments que recaigueren sobre elles, empeses ara a assumir totes les tasques relacionades amb la vida familiar, van suposar una important disminució del que fins al moment havia sigut el grup ocupacional més nombrós, i no només entre les dones: el servei domèstic. Així, es produí un procés gradual de substitució del servei domèstic –a l’aristocràcia i les classes mitjanes– i del realitzat per familiars o veïnes de famílies treballadores –a les classes baixes– per les mestresses de casa.

Anunci d'una cuina elèctrica. Font: https://advertisinghistory4u.wordpress.com/2015/03/30/un-poco-de-la-historia-de-la-publicidad-y-los-electrodomesticos/
Anunci d’una cuina elèctrica. Font: https://advertisinghistory4u.wordpress.com/2015/03/30/un-poco-de-la-historia-de-la-publicidad-y-los-electrodomesticos/

Aquest procés s’accentuà durant la primera meitat del segle XX, quan es produí una “revolució industrial” a la llar. Ruth Schwartz Cowan, qui reflexiona al voltabt de l’impacte dels canvis tecnològics a les llars nord-americanes de classe mitjana, reivindica l’ús del terme de “revolució industrial”, ja que considera el treball domèstic com a treball productiu i, a les mestresses de casa, com a força de treball.

Entre els anys 20 i 30 del segle XX, s’estengué entre les llars de les classes mitjanes nord-americanes l’ús de l’electricitat, les planxes elèctriques, les rentadores, l’aigua calenta i les cuines de gas, entre d’altres. Aquestes grans transformacions tecnològiques, sumades a altres factors com la disminució del nombre de membres que dinaven a casa donada les llargues jornades laborals de fills i marits, havien de suposar un estalvi de temps considerable per a les mestresses de casa.

Si bé es reduí el temps dedicat a una sèrie de tasques –com per exemple no haver d’encendre la cuina amb llenya o petroli– gràcies a la introducció d’aquests nous elements, el temps del treball domèstic no va disminuir. Les dones que no treballaven de forma assalariada dedicaven a les tasques de la llar 52 hores la setmana el 1924, i 55 hores el 1960, tal com comptabilitza pel cas nord-americà Joan Vanek.

Tot i el descens del nombre de fills, hi hagué un augment del temps dedicat a la cura d’aquests, fet que estigué influït per les noves teories sobre la cura infantil. Per altra banda, també es donà un augment del temps per a desenvolupar activitats relacionades amb el consum de béns materials, als quals s’hi sumà la necessitat de desenvolupar noves habilitats i adquirir nous coneixements per a dur a terme aquest nou consum. Al mateix temps, els discursos mèdics i científics comportaren canvis en els hàbits d’higiene fent augmentar i intensificar la neteja.

Així doncs, en paral·lel a la desaparició del servei domèstic –que a finals de la dècada dels vint era total als EUA– i la substitució d’aquest per mestresses de casa, es produí una reducció del temps dedicat a certes tasques gràcies als canvis tecnològics. El temps dedicat a aquestes però, vingué substituït per l’augment de l’exigència de feines que ja es realitzaven –com per exemple el nombre de bugades a realitzar augmentà– o per noves funcions de les mestresses de casa que abans quedaven fora de l’àmbit domèstic.

Per tant, es produí no només un canvi tecnològic, sinó també un canvi en la ideologia associada a les tasques de la llar. Si bé abans de la Primera Guerra Mundial la premsa “femenina” explotava en els seus articles la temàtica de les dificultats de no trobar servent, després de la Guerra Mundial passaren a comentar la gratificació d’aquesta experiència. Es relacionaren les tasques de cures amb l’emotivitat femenina: una feina que es feia per amor i com a forma de proporcionar seguretat i salut als membres de la família. Simultàniament, i de forma contrària, s’explotà la culpabilitat d’aquelles dones que no complien les noves i exigents expectatives.

Cartell de l'eslògan "We Can Do It!", lema de propaganda bèl·lica de la Segona Guerra Mundial. 1943. Font: wikipedia
Cartell de l’eslògan “We Can Do It!”, lema de propaganda bèl·lica de la Segona Guerra Mundial. 1943. Font: wikipedia

Si en temps de pau l’espai de la dona és la casa, en temps de guerra ho serà la nació. En el transcurs de les dues grans guerres l’experiència femenina a Europa i als Estats Units canvià. Les dones ocuparen llocs de treball considerats masculins, fet que estigué reforçat per l’incipient aparell de propaganda de la societat de masses. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial disminuí la demanda de productes bèl·lics i, en conseqüència, la producció.

Això provocà el retorn de les dones a la domesticitat. Un retorn que, un altre cop gràcies a la societat de masses, va anar acompanyat de la creació d’un ideal de dona dedicada a la llar, la cura dels fills, la satisfacció del marit i les tasques domèstiques.

El 1963 Betty Friedan publicaria La mistica de la feminidad, que posà de manifest que la vida de les mestresses de casa de classe mitjana estatunidenques no s’assemblava gens a la imatge que mostraven els anuncis d’electrodomèstics, maquillatge o productes de neteja. Les dones es veien abocades a casar-se i ser mares cada cop més joves però, paradoxalment, començaren a medicar-se més que mai, patologitzant el seu malestar. Friedan anomenà aquesta insatisfacció generalitzada com “el malestar que no té nom”, terme que es populitzàamb certa velocitat. Això provocà que un fet considerat fins aleshores individual es convertís en una qüestió col·lectiva i, per tant, política.

Hem vist que en el trànsit de les societats de l’antic règim a les societats industrials tingueren un paper central els conflictes lligats a la reproducció social i, per tant, al treball domèstic i de cures. Això, comportà una redefinició dels rols de gènere i l’articulació d’un discurs que tractà el treball de les dones des d’una postura moralista i ja no com una activitat que aporta valor social. En aquest sentit, és interessant assenyalar que aquesta desvalorització contrasta amb el paper crucial que el treball domèstic desenvolupava en una societat encara sense Estat del Benestar. En definitiva, la desvalorització del treball reproductiu es donà, en aquesta etapa, en paral·lel al desenvolupament productiu.

En segon lloc, a principis del segle XX, observem com el suposat estalvi de temps que havia de comportar la introducció d’electrodomèstics i infraestructures modernes a la llar no comportà una disminució d’aquest. Es reduí el temps dedicat a algunes tasques però aquestes vingueren substituïdes per altres noves, o bé per l’augment de l’exigència de les que ja es feien. Això, estigué propiciat per canvis culturals, que mostren la variabilitat del treball de cures al llarg dels anys.

Aquest breu recorregut històric de les diferents característiques, pràctiques i concepcions del treball domèstic i de cures, així com la seva inestabilitat al llarg del temps, aporta eines per tal de qüestionar, sinó refutar, falsos essencialismes i naturalitzacions que lliguen el treball de cures a les dones de forma incondicional.

En l’economia capitalista, en què el centre de l’activitat és la producció, queden al marge les activitats necessàries per al manteniment de la vida, com ho són les tasques de cures. Unes tasques que han estat atribuïdes a les dones. En les societats preindustrials, el treball femení, en tots els seus vessants, gaudia d’un valor econòmic rellevant i era considerat com a tal. El pas a una societat industrialitzada, però, buidà de valor tot aquell treball necessari per a la reproducció de la vida, un treball assumit majoritàriament per dones i sense cap remuneració. Veure com s’han assentat certs discursos legitimadors de les pràctiques econòmiques establertes és una de les vies per rescatar un passat femení invisibilitzat sovint en el relat històric.

Read More

Durant un ampli període, la historiografia prehistòrica ha marginat de manera sistemàtica a diversos col·lectius, enfocant-se en els homes adults i fent-ho segons el biaix de les societats contemporànies. No és fins al sorgiment de l’arqueologia feminista que s’obre el camp d’estudi a altres actors socials, principalment les dones però també els nens i nenes. A partir d’aquest enfocament, es desenvolupa una nova concepció, que amplia els horitzons del coneixement de l’organització social. Dins d’aquesta anàlisi més exhaustiu, surten a la llum els papers específics dels infants, discapacitats i ancians. L’estudi d’alguns jaciments del paleolític i del neolític mostra que les comunitats d’aquests períodes eren emocionalment avançades, amb forts vincles afectius que anaven molt més enllà de la pura subsistència.

Infants

L’estudi del col·lectiu més jove, el dels nens i nenes, ha estat deixat de banda durant molts anys. Així i tot, per un costat la vinculació quasi immediata dels fills amb les mares des d’un punt de vista sociocultural estigmatitzat per part de la nostra cultura i, per l’altre, per l’aportació de l’arqueologia de gènere, han fet que la seva petjada no s’hagi esvaït de manera definitiva. L’anàlisi dels seus enterraments i d’altres jaciments que guarden relació amb la seva vida serveixen com a crítica a la concepció contemporània sobre els rols, actors socials i jerarquització de les tasques productives.

En termes moderns la infantesa és l’etapa intermèdia entre el naixement i la conversió al món adult, en què es procura la felicitat del nou ésser, és un període associat amb la dependència i innocència. En termes prehistòrics però les troballes denoten un gran gir a aquestes percepcions, és molt probable que l’experiència dels nens hagués modelat el passat.

Un exemple de la participació d’infants a prematures edats el trobem en les activitats productives de les comunitats amb les necròpolis de Nikolskoye i Yasinovatka, a Ucraïna. A ambdós recintes funeraris s’hi troben 9 cadàvers de nens d’entre 7-8 anys i 6-7 anys respectivament, que han estat enterrats de la mateixa manera que els seus majors. En la mateixa posició, estirats i mirant cap amunt, i amb un aixovar idèntic; puntes de fletxes i eines que es troben adaptades a la seva mesura anatòmica i que són la mostra més evident de què en feien un ús. Accedeixen al mateix tipus d’enterrament que els grans per una qüestió de producció i productivitat comparada amb l’adulta, és a dir perquè el seu treball era semblant, la seva mà d’obra era destacable dins la comunitat.

Aquesta alta participació és deguda a la intenció dels adults de fer partícips als petits en aquestes tasques, el foment del treball i de l’aprenentatge de la cultura amb una clara pretensió educacional. Així trobem els jaciments de Sinagua al nord d’Arizona, en els que un seguit d’objectes artesanals fets d’argila –bols, plats i figuretes d’animals- mostren els avenços del procés productiu: d’entre les restes es distingeixen les que tenen una tecnologia i un acabat perfecte i les que són asimètriques i sense una utilitat total, comparant-los es pot veure la relació mestre-aprenent.

Restes materials extrets del jaciment de Sinagua. Font: "Prehistoric children working and playing: a southwestern case study in learning ceramics”
Restes materials extrets del jaciment de Sinagua. Font: “Prehistoric children working and playing: a southwestern case study in learning ceramics”

En aquest mateix grup, les figuretes d’animals, que sembla que servien com a joguines per la seva presència als enterraments dels menuts, ens mostren gràcies a l’envernissament un seguit de marques d’ungles de diferents mides, adultes i infantils. Hi hauria hagut un tracte d’ensenyament simultani entre dues o més persones. Els grans en ajuda dels petits.

Restes materials extrets del jaciment de Sinagua. Font: "Prehistoric children working and playing: a southwestern case study in learning ceramics”
Joguines extretes del jaciment de Sinagua. Font: “Prehistoric children working and playing: a southwestern case study in learning ceramics”.

Portar a terme activitats productives d’aquest caire demostra el coneixement del món físic i social, així com els models i els rols econòmics i socials per part dels infants; generalment s’aprendria la pràctica de la ceràmica entre els 3-4 anys.

Persones discapacitades

A la prehistòria, com a qualsevol altra època, hi ha hagut persones discapacitades. En la nostra societat reben forts prejudicis i, fruit d’aquesta concepció, han desaparegut completament de les investigacions sobre la prehistòria fins fa molt poc.

El nombre de restes arqueològiques amb evidències de discapacitats físiques és molt limitat, i per diversos motius. Hi ha tan pocs casos d’individus inequívocament discapacitats que no es pot generalitzar, sinó que s’ha d’anar cas per cas. Tanmateix, cal considerar com afirma Eugénia Cunha, que the absence of evidence is not evidence of absence. És innegable que alguns d’aquests individus els esquelets dels quals s’han conservat no haguessin viscut els anys que van viure, o no s’haguessin recuperat de les seves lesions, sense el suport de la seva comunitat.

Per a l’estudi dels individus discapacitats, l’abast de les seves lesions, les necessitats que tenien i el rol que jugaven en les comunitats, s’ha desenvolupat la bioarchaeology of care, un mètode proposat per Tilley i Oxenham. Aquesta subdisciplina proporciona un marc d’anàlisi a partir del qual reflexionar sobre cada cas i establir un model d’atencions, tot reconeixent que les societats prehistòriques eren complexes, sofisticades i humanes, amb cultures i valors propis. Encara que resulta impossible saber com les societats percebien cada discapacitat —i encara més saber com la sentia la persona que la patia—, sí que es pot veure que, en línies generals, en els casos estudiats els tractaven amb tolerància i respecte.

Tot i que només es pot assegurar l’ajuda de la comunitat en els casos més extrems de discapacitat impresa als ossos, hi ha individus menys greus que segurament també reberen ajuda del seu grup. En alguns casos és una possibilitat, ja que malgrat les dificultats, haurien pogut sobreviure per si sols. El primer exemple es remunta a fa 1,8 milions d’anys: es tracta d’un homínid sense dents que podia haver necessitat ajuda per alimentar-se. Entre fa 400.000 i 300.000 anys, una dona a Salé-Marocco patia una malaltia genètica que li limitava els moviments del coll. També en el Paleolític Inferior es troba el cas d’un nen de la Sima de los Huesos (Atapuerca), que visqué fins als onze anys amb cranioestenosi.

Amb els neandertals ja hi ha més evidències: no és inusual trobar traumes ante mortem als seus esquelets, lesions a vegades molt greus de les quals es recuperaren. És molt possible que s’ajudessin entre ells, més sabent que creaven grups amb un marcat sentiment de comunitat. N’és un exemple Shanidar 1 —a Iraq, entre fa 35.000 i 45.000 anys—: entre altres ferides menors, presentava un braç inutilitzat i un cop el cap que podria haver-li provocat ceguera. Sahnidar 1 visqué fins als quaranta anys: un ancià, segons els criteris de l’època.

Un altre és Romito 2 —Calàbria, Itàlia, fa uns 9.000 anys—, el primer cas conegut de nanisme. La suma de les patologies del seu esquelet incomplet fa pensar que tenia un tipus de nanisme que no provocava problemes mèdics seriosos. Tanmateix, sí que li suposava un gran impediment per l’estil de vida nòmada del grup.

L'enterrament de Romito 2. Font: "Dwarfism in an adolescent from the Italian late Upper Paleolithic".
L’enterrament de Romito 2. Font: “Dwarfism in an adolescent from the Italian late Upper Paleolithic”.

No necessitava cures constants, però la comunitat s’havia d’adaptar a les seves necessitats i acceptar-lo entenent que no podia aportar tan econòmicament com un altre integrant. L’individu enterrat a Romito 2 morí al cap de disset anys, i fou inhumat en una cova que, a jutjar per les pintures rupestres, era un centre important; per tant, el consideraven un membre de valor.

Una mica més recent és el cas del noi de Windower —Florida, fa 7500 anys—, que tenia espina bífida oberta i va morir al volt dels 15 anys. El seu cos presenta atròfia dels ossos llargs deguda al desús i diverses alteracions que no es pot saber si són de naixement o resultat de complicacions. Patí greus infeccions, que es prolongaren durant anys fins que se li imprimiren als ossos; són la prova que rebé assistència constant i capaç de mitigar-li-les. Sense aquestes cures que va rebre del grup hagués mort en pocs anys.

L’últim cas, l’enterrament Burial 9 de Man Bac —Vietnam, entre fa 3.700 i 4.000 anys—, pot ser el cas més antic de supervivència amb completa discapacitat. Burial 9 tenia com a mínim paraplegia i com a màxim quadriplegia —si no total, almenys parcial—; la seva malaltia empitjorà amb el pas del temps, i a l’adolescència ja era del tot dependent. Visqué com a mínim deu anys més des que quedà paralitzat. Els enterraments de Man Bac no presenten diferències entre sexes i edats; l’única diferència entre ell i la resta d’enterraments és que està en posició fetal, però això segurament respon a les seves pròpies limitacions físiques.

L’individu enterrat a Burial 9 necessitava ajuda per a alimentar-se, per a la protecció, per la higiene personal, per la cura de les complicacions en la salut fruit de la immobilitat, etcètera. Encara que el seu esquelet presenta ossos massa fins i vèrtebres anquilosades, no s’hi troba rastre d’infeccions òssies ni fractures en vida d’uns ossos que eren especialment fràgils. Per tant, l’atenció que rebia no era només constant, sinó curosa i eficient.

La supervivència d’individus amb greus discapacitats evidencia la voluntat de la seva comunitat que visquessin. Casos com el de Man Bac demostren que estaven disposats a atendre’ls durant anys, sabent que no millorarien. A més, impliquen coneixements eficaços que també utilitzarien per tractar lesions o malalties menys greus i temporals.

El tractament dels individus discapacitats no és sinó una altra prova que les societats prehistòriques no es limitaven al just i necessari per sobreviure: establien vincles personals estrets i posseïen els recursos i el desig de socórrer als seus membres menys afavorits, cosa que feien molt més enllà de les evidències que ens n’han arribat.

Ancians

Les persones ancianes al llarg de la història han tingut papers diversos en les societats que han anat sorgint i la vegada han format part d’un col·lectiu primordial però poc estudiat. És una mostra d’aquest fet les escasses fonts que ens han arribat de l’època neolítica, on el mitjà per saber d’ells ha estat l’observació de la iconografia de les obres d’art, l’arqueologia i la mitologia que podem intuir. Coincideixen en què al llarg del temps els vells depenen del context social, ja que és el col·lectiu que decideix el seu estatus.

El paper dels ancians destaca perquè dins de moltes societats estava estesa la idea que eren els qui estaven més pròxims a la mort i a la vegada tots admiraven la “llarga durada de la seva vida “,ja que significava per la resta una “edat de saviesa”. Des de llavors ja hi havia una preocupació pels qui morien perquè era un fet desconegut i difícil d’entendre el motiu, per tant; evocava a què la resta del col·lectiu tinguessin interès i respecte pels més grans. Va comportar que en molts casos adquirissin una posició d’autoritat i es van crear consells d’ancians entre els més vells dels clans.

Els neolítics, antecessors nostres, no acostumaven a superar els 30-40 anys tot i que hi havia excepcions on aquelles i aquells que posseïen un físic robust eren capaços de durar més temps. Pels membres del clan aquest fet probablement era vist com un poder sobrenatural, ja que l’envelliment, un fet gairebé desconegut, els provocava por i respecte; d’altra banda, els ancians ho percebien com l’oportunitat de fer de xamans mitjançant l’experiència i la saviesa. Actualment aquest comportament és vist com l’actitud prèvia de la idea religiosa, ja que tenen en comú l’aspecte físic i la saviesa d’un ancià.

En el cas de les societats caçadores recol·lectores, les persones ancianes, a l’arribar el final de les seves vides deixaven de ser productius pel col·lectiu i aportaven pèrdues. Llavors, en molts casos, els altres membres decidien aplicar tres actituds diferents: el seu sacrifici per part del col·lectiu, que l’ancià decidís abandonar-los o que el col·lectiu abandonés l’ancià; per contra, en les societats agrícoles, se’ls mantenia i se’ls valorava, ja que el grup disposava d’un excedent d’aliments per proporcionar als membres que o bé encara no estaven en edat de treballar o bé ja eren massa grans i el seu cos estava massa deteriorat per fer-ho.

En moltes societats neolítiques, els enterraments acostumaven a ser diferenciats per edats i sexes. Els infants i les dones que morien s’enterraven diferent respecte als homes adults. És un exemple els enterraments a la Rioja Alabesa i a la Serra de Cameros on s’hi van trobar dos centenars de cadàvers, repartits en 7 tombes.

Monument megalític a la Rioja Alavesa i la Serra de Cameros. Font: "Demographic evidence of selective burial in megalithic graves of northern Spain".
Monument megalític a la Rioja Alavesa i la Serra de Cameros. Font: “Demographic evidence of selective burial in megalithic graves of northern Spain”.

Les restes òssies pertanyien principalment a nens i adolescents. En canvi, els adults i ancians que hi havia, acostumaven a enterrar-se en monuments megalítics i pot ser les trobades allí pertanyien a un col·lectiu reduït o familiar. Hipotèticament es podria explicar aquest tractament diferencial pel nombre reduït d’ancians.

La conclusió d’aquest col·lectiu és que la recerca de trobar jaciments d’ancians és complicada com a conseqüència de l’escassetat arran de la seva breu durada de vida- entres els anys 40 i 60 màxim- són una minoria de les restes trobades. És difícil trobar algun cas d’exclusió als més grans perquè com ja expliquem són considerats uns/-es savis/-es fet que els posicionava en un nivell superior i tota la tribu els hi guardava respecte. Una persona d’edat avançada generalment s’enterrava amb el mateix ritual independentment del seu sexe biològic. Tot i que existeixen algunes excepcions, aquestes evidències qüestionen la imatge habitual que tenim de la prehistòria i dels seus rols de gènere. Però creiem que el més curiós de tot era el sentiment d’afecte que els descendents mostraven davant una pèrdua d’un membre i el ritual per voler conservar la seva imatge, importància i estima dins del grup.

Conclusions

Pel que fa als nens, el primer que s’ha de dir és que la concepció social que tenim actualment de la infància no és la que es tenia a la prehistòria. Els nens treballaven proporcionalment a les seves capacitats físiques, i ho feien en tasques i amb eines que aprenien tant per observació com per educació —ja present des dels primers moments de la infància dels nens—. Tot i que hi havia una diversificació sexual del treball, no hi havia una idea de superioritat d’unes feines sobre unes altres.

Les troballes d’esquelets que presenten discapacitats, i que van viure durant anys amb serioses limitacions, és una evidència de la cohesió social d’aquests grups humans. La supervivència d’individus amb greus discapacitats demostra que les societats estaven disposades a adaptar-se a les necessitats dels seus membres més vulnerables i tenir-ne cura. Que els cuidessin també mostra que les persones de la prehistòria no només eren importants per als seus companys, sinó que les comunitats tenien connexions molt fortes, una xarxa de suport emocional necessària per als discapacitats. Tot i que aquesta atenció només es pot assegurar en els casos més extrems, la supervivència de persones amb limitacions físiques de gravetat implica que tenien els recursos per tractar lesions i malalties. Aquestes evidències trenquen els relats habituals sobre la Prehistòria on només els més forts sobrevivien en una eterna lluita pels recursos disponibles, mites que no són més que una projecció al passat de les actuals ideologies neoliberals. Ben al contrari, els casos analitzats de persones que no es podien valdre per elles mateixes però que rebien cures, demostren que es tractava de societats on les persones tenien valor per elles mateixes i no per la seva capacitat d’aportar recursos al grup.

Finalment, pel que fa als ancians, podem dir que a conseqüència de les malalties i la mala higiene, la supervivència resultava en una escassa esperança vida: els i les qui podien gaudir d’una vida llarga no arribaven als 65 anys, això en ocasions excepcionals. Això comportava que fossin considerades persones sàvies, amb poder per decidir el camí que han de seguir els seus companys de tribu. Eren considerats el principal descendent religiós del possible ancestre comú i per tant eren respectats i a vegades adorats, sense importar el sexe al qual pertanyien; això fa que els enterraments no hi hagués diferenciacions.

A través d’aquests casos hem volgut mostrar alguns aspectes sobre la vida d’aquests col·lectius que han quedat invisibilitzats en l’estudi de la Prehistòria i la Història en general. Tot i que es tracta d’evidències fragmentàries i encara queda un llarg camí per investigar, els exemples exposats permeten reflexionar sobre les formes de vida a la Prehistòria i molts dels tòpics que s’han assumit en aquest període.

Read More