Explorar els confins d’una pràctica com la desobediència civil és fer referència explícita a Henry David Thoreau. És, sobretot, parlar de teoria i praxi, d’una vida dedicada a la reflexió conseqüent. L’aportació que ve a continuació es marca com a objectiu analitzar l’obra Civil Disobedience. Tanmateix, per tal de poder copsar la magnitud de l’obra cal connectar el redactat amb la captivadora biografia del personatge.

L’analogia és fonamental. Thoreau és un dels màxims exponents de la pràctica filosòfica. El seu nom s’ha inserit per mèrits propis en la història del pensament nord-americà i mundial. Llurs reflexions responen a una actitud cívica imperativa, una manera singular i específica d’habitar i entendre el món. Al mateix temps, les nombroses inquietuds del lliurepensador el convertirien en un intel·lectual versàtil. Thoreau és ascetisme, naturalisme, romanticisme, transcendentalisme i, per descomptat, desobediència civil.

El bressol d’una consciència a contracorrent

Henry David Thoreau va néixer a Concord, Massachusetts, el 12 de juliol de 1817. Sabem que la seva llar fou un primer pol d’influència per forjar el seu caràcter contestatari. El seu progenitor era un home aficionat a la lectura i la música, responsable de diverses iniciatives empresarials poc exitoses. Respecte a la seva mare, de la qual se’n conserva més informació, sabem que era una dona amb sensibilitat social, abolicionista i amant de la natura. Tenia dues germanes, Helen i Sophia, i un germà, John, amb el qual compartiria moments transcendentals de la seva trajectòria vital.

La seva formació començà a l’escola municipal de Concord, memoritzant i recitant textos bíblics i clàssics anglesos. Sens dubte, els mètodes pedagògics mecànics deixaren petja en un jove Thoreau. No van ser pocs els episodis en els quals, essent un adolescent, va exhibir un caràcter polèmic i crític. El 1833, quan tenia setze anys, va ingressar a Harvard. D’aquesta experiència en va deixar testimoni als Journals, una mena de diari personal que va començar a redactar després de deixar l’acadèmia. Segons ell, el millor que li va aportar Harvard fou la biblioteca, un espai en el qual va invertir hores immers en infinitat lectures. Fins i tot després de graduar-se hi va acudir assíduament. Una de les obres que més va marcar-lo fou Nature (1836), de Ralph Waldo Emerson (1803-1882). Poc temps després, aquest personatge va traslladar-se a Concord acompanyat de la seva família. Les inquietuds del púber Thoreau agraïren l’arribada de l’escriptor com si es tractés d’una coincidència celestial. Tardaren poc a entaular una amistat, una relació que marcaria profundament a ambdues persones. Emerson esdevingué un mentor i guia comprensiu de Thoreu, gairebé un referent paternal donats els catorze anys d’edat que els separaven. No era per menys, el prestigi d’Emerson desbordava les fronteres estatunidenques, i els postulats de la seva filosofia transcendentalista comptaven entre els seus deixebles, amb intel·lectuals insignes com José Martí o Friedrich Nietzsche.

[caption id="attachment_6737" align="alignright" width="300"]1 Thoreau Retrat d'un jove Henry David Thoreau. Font: Thought Co.[/caption]

En aquests anys va fer els primers passos en la docència, treballant a la mateixa escola de la qual fou estudiant. El seu pas pel centre fou efímer, mostrant-se molt crític amb el sistema de càstigs físics. Pocs anys després, el 1838, obrí la seva pròpia escola per esmenar les mancances de l’anterior projecte. Treballaria tres anys en aquesta iniciativa amb el seu germà John, fins que, tràgicament, morí en caure malalt. El sotrac emocional va colpir-lo profundament, un esdeveniment que recordarà com un dels més dolorosos de la seva vida. Sobre la seva vessant pedagògica, Thoreau considerava que l’educació era una obligació governamental i comunitària. Criticava la pedanteria dels mestres, els quals necessitaven aprendre tant dels alumnes com aquests d’ells. Segons el seu parer només els homes sincers i lliures eren mereixedors de l’educació. Una educació que, tot i partir d’una concepció clàssica, s’havia de desenvolupar sobre tot allò que ja existia prèviament en un mateix, gràcies al contacte amb el no-ser.

La tasca que havia de desenvolupar en el món adult era essencialment l’escriptura. A banda dels dos llibres que va publicar en vida, va presentar nombrosa documentació per entregues a The Dial, des del 1840. En aquest estadi, sense al·licients pels negocis, Emerson va oferir-li una proposta que s’aproximava al mecenatge: a canvi d’ocupar-se del manteniment de la casa i del jardí, aconseguiria manutenció i habitatge. Thoreau va acceptar l’oferta sense dubtar-ho, no només per l’admiració personal, sinó perquè gràcies a l’oferiment podria disposar d’unes de les biblioteques més extenses dels Estats Units. Va romandre allà durant dos anys, a partir del 1841. En acabar aquesta etapa va convertir-se en el tutor de la família d’en William, germà d’Emerson, a Staten Island. Més endavant va viatjar a Nova York i en retornar va ajudar al seu pare a instal·lar una factoria de llapis. Malgrat descobrir una tècnica per elaborar grafit d’alta qualitat i tenir l’oportunitat de prosseguir en el negoci familiar esdevenint en un empresari reputat, va declinar aquests propòsits per perseguir els dictàmens de la seva vocació literària i ideològica.

La convulsió d’uns anys que quedaren gravats a la memòria

El 4 de juliol de 1845, Henry D. Thoreau es va recloure en una cabanya de Walden Pond construïda amb les seves pròpies mans. Estava situada en un extrem allunyat d’una de les propietats d’Emerson. Aquí començà la seva experiència de vida solitària durant dos anys, dos mesos i dos dies. Va concloure aquest experiment quan va considerar assolits els objectius fixats per aquesta aventura introspectiva en contacte amb la naturalesa. Les vivències viscudes en aquest període li serviren per publicar el 1854 Walden; or, Life in the Woods.

Durant la seva estada a Walden Pond, la tarda del dia 23 de juliol de 1846, va abandonar el bosc per dirigir-se al sabater. Sam Staples, el recaptador d’impostos local, va recordar-li que des de feia varis anys no realitzava el pagament de les taxes. En exigir-li el cobrament, Thoreau va negar-se a contribuir amb un govern que legitimava l’esclavitud o promovia la guerra contra Mèxic, fet pel qual fou empresonat una nit. Va sortir-ne l’endemà perquè la seva tieta Mary va pagar-li la fiança, malgrat la seva voluntat de romandre pres per evitar trencar llur coherència ideològica. Les reflexions emanades d’aquest breu període de reclusió foren enviades a la revista Æsthetic Papers el 1849, en forma d’assaig, sota el nom Resistance to Civil Government. Aquí es recollien algunes de les crítiques que Henry D. Thoreau havia exposat l’any anterior al Liceu Concord, en una conferència celebrada poc abans de finalitzar el conflicte amb Mèxic. Pòstumament, l’any 1866, es va canviar el seu títol per Civil Disobedience.

[caption id="attachment_6739" align="alignleft" width="245"]Portada original de la seva obra Walden, o la vida als boscos, publicada a Boston el 9 d’agost de 1854. En ella s’observa un dibuix de la cabana a la que visqué Thoreau durant la seva estada de dos anys, dos mesos i dos dies al bosc. Font: Psymon. Portada original de la seva obra Walden, o la vida als boscos, publicada a Boston el 9 d’agost de 1854. En ella s’observa un dibuix de la cabana a la que visqué Thoreau durant la seva estada de dos anys, dos mesos i dos dies al bosc. Font: Psymon.[/caption]

La dècada dels cinquanta suposen un punt d’inflexió i recepció de noves influències cabdals en el seu recorregut vital. És en aquest moment quan realitza les visites al Cap Cod i els boscos de Maine; fa un viatge a Canadà i realitza els lliuraments de Slavery in Massachusetts (1854) i A Plea For John Brown (1859). És significatiu que tres de les persones més admirades per Thoreau al llarg de la seva vida es condensin en aquest període i tinguin un perfil social tan controvertit. El primer d’ells és el poeta maleït i marginal Walt Whitman amb el que va coincidir a Nova York el 1856. En segon lloc, el guia indi Joe Polis, l’acompanyant en els seus periples pel Maine. I per últim, però no per això menys destacable, la relació amb el personatge a voltes heroi, a voltes bandoler, John Brown, mite antiesclavista per excel·lència. La seva execució va suscitar alguns dels escrits més enèrgics i aspres de l’autor. La fi d’un periple vital que ha deixat una empremta innegable en el pensament filosòfic i polític universal es va acabar a Concord, el 6 de maig del 1862, després de contraure una llarga i corrosiva tuberculosi. La seva mort, en una macabra metàfora poètica, tancava un cicle perfecte dominat per l’austeritat, la simplicitat i la reflexió.

Els Estats Units de mitjans del segle XIX: jingoísme, progrés econòmic i Romanticisme

Com acostuma a succeir amb aquelles obres impregnades d’una forta càrrega moral, bona part de les reflexions que trobem a Civil Disobedience són indissociables del context en què escriu. La guerra dels EUA amb Mèxic és una de les mostres més evidents de la influència que va tenir la realitat que envoltava el pensador a l’hora d’escriure el llibre. En aquest cas va ser el jingoísme del govern nord-americà, el que despertà la crítica ferotge de Thoreau.

Aquest conflicte bèl·lic ocupà una posició central en la configuració del text. Promoguda per interessos econòmics, essencialment Del cotó i les indústries fabrils del Nord, les elits econòmiques del país empenyeren al President Polk a ordenar l’ocupació militar d’una àrea disputada amb Mèxic que s’estenia entre les conques hidrogràfiques dels rius Nueces i Grande. En el sotabosc de la qüestió s’ocultava una apropiació territorial, que en ser annexada als territoris del sud permetria desenvolupar-hi l’esclavisme, mètode per salvaguardar l’economia nord-americana. Des de la seva condició de ciutadà, era inadmissible que el govern dels EUA sufragués amb els seus impostos una guerra sota aquests propòsits.

Thoreau havia desobeït al govern negant-se a pagar uns impostos que considerava injustos, en la mesura que aquests servirien per perllongar l’esclavisme als EUA. Ell mateix justificaria la seva acció com a legítima i com la menys cruenta de totes les possibles. Ho exemplificava amb les següents paraules: «Si mil homes deixessin de pagar els seus impostos, tal mesura no seria ni violenta ni cruel, mentre que si els paguen, es capacita a l’Estat per cometre actes de violència i vessar la sang dels innocents». Finalitzà la seva justificació afirmant: «aquesta és la definició d’una revolució pacífica, si tal és possible». Ara bé, van ser l’expansionisme dels EUA i l’esclavisme els únics motius per formular la seva crítica, o va ser capaç d’anar més enllà dels grans assumptes d’Estat?

[caption id="attachment_6740" align="alignright" width="242"]Caricatura política sobre les eleccions presidencials de 1848. La imatge fa referència a Z. Taylor o W. Scott, els dos contendents principals per a la nominació del partit whig després de la guerra amb Mèxic. Publicació original de el mateix any de la contesa electoral. Font: Nathaniel Currier. Caricatura política sobre les eleccions presidencials de 1848. La imatge fa referència a Z. Taylor o W. Scott, els dos contendents principals per a la nominació del partit whig després de la guerra amb Mèxic. Publicació original del mateix any de la cita electoral. Font: Nathaniel Currier.[/caption]

Henry D. Thoreau viurà els anys del progrés dels EUA: una etapa caracteritzada per l’ambivalència entre la línia ascendent de la història i la desnaturalització de la societat i l’individu. A mitjans del segle XIX, la societat nord-americana havia iniciat un procés d’expansió territorial cap a l’oest. Alhora, la població estava altament segmentada i en plena efervescència. L’exemple més evident és la pugna entre els antiesclavistes del nord i els proesclavistes del sud. A més, tant l’expansionisme geogràfic com l’industrialisme dels grans capitalistes trobaven en la idea de progrés un aval indispensable per a la consolidació dels seus respectius processos.

D’altra banda, l’arribada del romanticisme revolucionari i l’idealisme als EUA va motivar el sorgiment d’una nova filosofia de la naturalesa, de la que Emerson i el seu deixeble en serien els màxims exponents. Paga la pena fer-ne esment. El romanticisme, en ser un moviment d’ampli espectre amb diversos canals d’expressió i interpretació, caldria, per no estendre’ns en excés, minvar llurs influències a l’idealisme de l’alemany Friedrich W. J. Schelling (1775-1854).

En relació a aquesta qüestió, fou a la ciutat costanera de Boston on, l’any 1836, es començaren a reunir un petit grup d’intel·lectuals que compartien el gust pels escrits kantians. Ho van fer al Transcendental Club. El propòsit dels transcendentalistes no era constituir un sistema de pensament, sinó fer front a la idea de progrés que legitimava accions injustes, destructives i violentes amb els homes i els recursos. A més, tampoc van defallir a l’hora de denunciar la mercantilització i mecanització de la societat nord-americana, arribant a parlar d’una actitud romàntica contrària als canvis que s’estaven produint.

De la pràctica conscient a la teoria: la desobediència com a instrument

Es podria pensar que una negació deliberada i pràctica de la seva autoritat és l’única ofensa que el govern no contempla; sinó, per què no ha establert el càstig definitiu, adequat i proporcionat? Desobediència civil, 1866.

Aquesta cita ens és especialment significativa, en la mesura que exposa els quatre elements cabdals de l’obra de Thoreau: la força dels ideals, la pràctica desobedient, la legitimitat de l’autoritat governamental i una mena de càstig definitiu que més enllà de ser exemplificant, hauria de mantenir el principi de proporcionalitat. Per exemple, a Walden, va remarcar que, per ell, el filòsof és aquell capaç de «resoldre certs problemes de la vida, no només des de la teoria, sinó també des de la pràctica», afegint que el filòsof és qui «va per davant del seu temps». Podria ser aquest el motiu pel qual els seus escrits van passar desapercebuts entre els seus coetanis?

Pel que fa a la primera de les quatre qüestions, la força dels ideals és el fonament en virtut del qual els éssers humans constitueixen el seu «jo» particular i entenen la realitat del món que els envolta. En conseqüència, són les idees l’única força capaç de teixir aliances entre individus amb l’objectiu de dur a terme accions col·lectives. Vet aquí un altre element clau del discurs thoreaunià: la primacia de la unitat.

Per una banda, resultava imprescindible que tant les accions com els ideals fossin exemple per a la resta d’individus. Segurament el seu plany per haver passat només un dia arrestat, guarda relació amb aquesta idea. La seva intenció era que a partir de l’observació del seu exemple, la resta de conciutadans iniciessin una onada progressiva de denúncies. Per l’altra, la seva idea de llibertat serà constantment enarborada al llarg del text. Thoreau dirà que la llibertat és l’únic valor amb potencialitat per humanitzar als individus. Seguint el fil d’aquesta aportació, arribaríem fins a la qüestió de l’obediència: un acte voluntari de legitimació del poder.

[caption id="attachment_6745" align="alignleft" width="256"]James K. Polk (1745-1849) fou president dels EUA durant la guerra que van emprendre contra Mèxic. Aquesta decisió fou constantment criticada per Thoreau. Font: history.com James K. Polk (1745-1849) fou president dels EUA durant la guerra que van emprendre contra Mèxic. Aquesta decisió fou constantment criticada per Thoreau en els seus escrits. Font: history.com[/caption]

En segon lloc trobem el que segurament és l’aspecte més interessant de l’assaig: la pràctica de la desobediència. Primer de tot, convé assenyalar que quan l’autor parla de desobediència, ho fa des de la seva experiència personal. Com ja s’ha dit, el fet de no pagar l’impost de capitació des de 1842, el portà a la garjola només un parell d’anys abans de publicar l’escrit. A més, també va experimentar altres pràctiques d’acord amb els seus ideals. Durant l’estada al bosc va tenir l’oportunitat de repensar la seva vida i reflexionar al voltant dels problemes del seu temps. Per tant, trobaríem que com a pas previ a la desobediència, cal una preparació de l’individu en diversos sentits. Sense anar més lluny, l’autor ja havia dut a la pràctica bona part d’allò que preconitzava en els seus escrits. La pràctica era per Thoreau la garantia de la seva existència com a individu. A més, afirmà que per sobre de la legalitat trobem la legitimitat de les nostres accions, considerant que aquells que obeeixen al govern tot i ser conscients de les injustícies, ho fan motivats per la por als canvis.

El penúltim element a destacar és la legitimitat i l’autoritat del govern. L’autor argumenta que el poder necessita el reconeixement dels seus ciutadans. Per tant, llur autoritat vindria donada per la legitimitat dels seus actes. El raonament és simple: si el gruix dels ciutadans s’haguessin negat a pagar els impostos, el govern no podria haver sufragat la campanya militar contra el poble mexicà. Llavors, de qui emana l’autoritat? A les primeres pàgines de Civil Disobedience, l’autor llença un dard emmetzinat contra el govern dels EUA: el cataloga –i per extensió a tots els governs d’arreu– de ser un impediment per a l’establiment d’unes relacions socials lliures, justes i sobiranes. Així doncs, lluny de servir als interessos de la majoria, el govern esdevé en una institució instrumentalitzada en mans de grans magnats capitalistes que només cerquen llur benefici individual.

Davant d’aquesta conjuntura, l’autor respectarà la llibertat dels individus a no donar la seva vida per una causa política, tanmateix, exigirà uns mínims. Ho farà sempre des d’una posició de no-violència, defensant acèrrimament la via pacífica i rebutjant l’emulació d’aquells comportaments i actituds a les quals s’oposa. Thoreau sentencià que és deure de qualsevol ciutadà mantenir certa integritat ètica i rebutjar la col·laboració, directa o indirecta, amb unes lleis criminals. Infinitat d’injustícies són comeses no per la implicació ciutadana, sinó per la permissivitat i per un excés de legitimitat no merescuda al govern.

En última instància, el darrer aspecte a ressenyar és el paper que ocupa el càstig en les seves reflexions. Què és per a Thoreau castigar? És més, quines penes hauria de témer qui desobeeix les lleis injustes? Quan l’escrit aborda la qüestió punitiva, bona part dels arguments i de les justificacions ètiques i morals ja han estat exposades anteriorment. Els següents fragments són una bona mostra del que suposà el pas pels calabossos per a Thoreau: «En no poder arribar a la meva ànima, havien decidit castigar el meu cos [...]. No podia fer una altra cosa que somriure al veure amb quin esforç em tancaven la porta, mentre els meus pensaments els seguien fora d’allà sense obstacle ni impediment [...]. No vaig poder fer altra cosa que sentir-me impressionat per l’estupidesa d’aquella institució que em tractava com si fos mera carn, sang i ossos que tancar. [...] Em semblava que si un mur de pedra em separava dels meus conciutadans, encara n’hi havia un altre més difícil de superar per tal que ells aconseguissin ser tan lliures com ho era jo.»

Aquesta era l’actitud d’un nord-americà que no assumia el càstig com un impediment. Al·legava que mai es va sentir confinat a la cel·la, ja que per a ell la veritable condemna hagués estat trair els seus principis i no atendre l’«esperit de la irreductibilitat» davant una situació de lesa dignitat. El càstig, doncs, no va suposar per a Thoreau un entrebanc, sinó més aviat un motiu per a la reflexió: li continuava semblant menys costós desobeir a l’Estat que obeir-lo.

La fi de la vida, la continuïtat de les idees

Comptat i debatut, és convenient cloure amb una breu reflexió. Henry D. Thoreau ens deixà un llegat inabastable, essent un dels màxims exponents de la història del pensament nord-americà del segle XIX i un dels pares fundadors de la literatura d’aquest país. D’arrel transcendentalista, la seva obra adopta una aparença quasi contradictòria, sovint identificada amb el romanticisme. Pel que fa a la ideologia política, aquesta queda plasmada sense esquerdes en els seus escrits. Els seus postulats s’aproximen al radicalisme-liberal, malgrat la difícil –probablement infecunda– tasca de classificació d’un personatge eclèctic i de naturalesa irreductible a fórmules esquemàtiques. Els matisos i textures del seu cos teòric basculen entre diverses tendències deliberadament rupturistes, contràries a l’autoritat i atiant a la consciència pròpia de l’individu per raonar i actuar.

La idiosincràsia llibertària i solidària que exhibeix és d’una actualitat innegable. En pugna constant contra l’Estat i els seus excessos, carrega contra l’imperialisme estatunidenc en un període de màxim apogeu; s’erigeix en defensa de les minories índies; rebutja obertament l’esclavitud –també com a convicte– en plena efervescència racial; posa en pràctica i reflexiona al voltant de la resistència no violenta davant les convencions i polítiques injustes, irradiant amb la seva visió a figures com Gandhi, Emma Goldman, Martin Luther King, Lanza del Vasto o nombrosos moviments subversius amb l’ordre establert.

[caption id="attachment_6741" align="aligncenter" width="422"]Un punt d’inflexió del moviment encapçalat per Martin Luther King Jr. va ser la famosa marxa multitudinària. Novament, la desobediència civil tornaria a servir com a instrument per a la lluita dels drets i les llibertats de la comunitat afroamericana. Font: Tes teach. Un punt d’inflexió del moviment encapçalat per Martin Luther King Jr. va ser la famosa marxa multitudinària. Novament, la desobediència civil tornaria a servir com a instrument per a la lluita dels drets i les llibertats de la comunitat afroamericana. Font: Tes teach.[/caption]

Una de les seves vessants més prolífiques i reconegudes és la relativa al naturalisme, que ha nodrit els dictàmens de les tesis ecologistes un segle i mig després. La seva metodologia es va basar en l’observació romanent en perfecta simbiosi amb el medi, que va idealitzar afirmant que «tot el que és bo, és lliure i salvatge». D’altra banda, també es postulà com a defensor del dret a la mandra, i reivindicà aspectes creatius de l’oci i la dignitat molt abans que ho formulés Paul Lafargue. Parlar de la vida d’aquest personatge sui generis és aprofundir en una de les ments més lúcides i originals del segle XIX universal. Baluard de les causes perdudes, les quals no deixaven de ser justes malgrat les adversitats, va fonamentar la seva vida amb preceptes revolucionaris. La radicalitat de Thoreau, lluny d’apaivagar-se amb el pas del anys, anà in crescendo, carregant-se de raons fins arribar als nostres dies.

Capçalera

Henry D. Thoreau: reflexions sobre la desobediència civil

Explorar els confins d’una pràctica com la desobediència civil és fer referència explícita a Henry David Thoreau. És, sobretot, parlar de teoria i praxi, d’una vida dedicada a la reflexió conseqüent. L’aportació que ve a continuació es marca com a objectiu analitzar l’obra Civil Disobedience. Tanmateix, per tal de poder copsar la magnitud de l’obra […]

Concentració Aturem el Parlament, 2011. Font: Periódico Diagonal

La construcció col·lectiva de la no-violència a Catalunya

Introducció Catalunya està vivint, en el marc de l’actual procés sobiranista, una situació política excepcional que obre vies interessants per a la reflexió. En profunditat, i més enllà del soroll de la quotidianitat mediatitzada, hi ha espai per considerar aspectes fonamentals que travessen la immediata actualitat que ens envolta i ens interpel·la. La no-violència és, […]

Ambrogio_Lorenzetti_portada

Desobeir: l’arrel de la dignitat

L’any 1970, Hannah Arendt sorprenia l’audiència dient: ”sembla que les lleis han perdut el seu poder”. Aquesta frase, carregada d’implicacions gegantines, acompanyava la no menys sorprenent afirmació ”La desobediència a la llei, civil i penal, […] podrà ben ser considerada, algun dia, l’esdeveniment primordial d’aquesta última dècada”. Dient això, la gran teòrica de la política […]

Captura de pantalla 2018-02-14 20.43.01

“Drets individuals, lluita col·lectiva”. Entrevista a Agustí Alcoberro

Ser vicepresident de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) encara no impedeix a Agustí Alcoberro (Pals, 1958) de treure uns minuts de la seva apretada agenda per a poder parlar d’allò que sempre ha fet des dels dinou anys: història. Potser, en un moment en què les circumstàncies polítiques l’han portat a liderar una entitat que ha […]