Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

El 10 de desembre de l’any 2015 en la República d’Argentina va ser nomenat com a president Mauricio Macri, candidat sota les sigles del front Canviem, coalició política de partits entre els quals es troben Proposta Republicana, Unió Cívica Radical, Coalició Cívica (ARI), a més d’altres forces polítiques i moviments. Amb la victòria de Macri, es va produir la fi, tretze anys després, de kirchnerisme començat l’any 2003, i el començament per a Argentina, i que posteriorment es va expandir per Amèrica Llatina, un gir neoliberal dels seus governs, acompanyat d’una sèrie de retallades tan socials com econòmics, que en el cas d’Argentina en aquests últims tres anys, no ha produït pràcticament avanç per a la societat Argentina.

Però per poder comprendre aquesta situació, cal plantejar-se una qüestió, Com s’ha arribat fins aquí? Per poder resoldre aquesta situació, cal mirar el passat i comprendre el segle XX d’Argentina i veure l’evolució que ha anat prenent el país.

La nació Argentina, marcada pels cops d’estat i la supremacia de l’estat

La nació argentina ha estat un país que ha conformat al llarg del segle XX el seu model estatal en tres pilars: el nacionalisme, el catolicisme, i els militars. Al seu torn, ha construït la seva nació a partir de la primacia nacional-estatal enfront de la idea nacional-popular utilitzant el terme gramscià de “distinció”. És a dir, és l’estat qui conforma la nació, i no la societat.

Si ens situem als inicis del segle XX, en concret en la dècada de 1920, hi havia un predomini del partit radical, que va guanyar les eleccions de 1922 amb un 48% dels vots, i un 58% l’any 1928. No obstant això, aquesta majoria aconseguida no es va traduir en una efectiva hegemonia política, i de no produir-se una correcta mediació entre la societat política i la societat civil. Aquesta mala comunicació entre la política i la societat civil, que evocaria a una crisi de representació, unida a una crisi econòmica a causa que des de finals del segle XIX, Argentina tenia un model agroexportador, sobretot carn, cereals i gra. Aquest model, increment el seu dèficit a causa de la crisi del 29, van disminuir enormement les exportacions.

José Félix Uriburu i Agustín Pedro Justo. Font: Viquipèdia
José Félix Uriburu i Agustín Pedro Justo. Font: Viquipèdia

Davant aquesta situació, l’any 1930 es produeix un cop militar dirigit pel tinent general José Félix Uriburu al president Yrigoyen, el primer que va ser triat democràticament amb l’aprovació, l’any 1912, de la llei Saenz Peña, que establia el vot secret i obligatori per als ciutadans argentins barons. Aquest cop va ser la primera vegada en la qual l’exèrcit participà directament en la vida política del país.

El govern d’Uriburu va estar conformat per una elit conservadora amb un gran poder econòmic, i amb la idea d’impulsar un projecte de país corporatiu; és a dir, un estat fort que amb el suport dels sindicats, desenvolupés un model de cooperació entre les diferents forces de la societat. Aquest model també va ser recolzat per l’Església catòlica, que si bé havia perdut en les dècades anteriors part del seu pes en la societat argentina pel model liberal dut a terme, donant-li un paper secundari a aquesta, s’estava reconstruint amb el projecte “Ideologia de la Nova Cristiandat”, buscant alguna manera de tornar a repercutir en la societat.

L’any 1931, Uriburu és enderrocat i es forma el govern del general Just, guanyant les eleccions d’aquest mateix any. Però no obstant això, el clima repressiu, la corrupció política i els freqüents escàndols econòmics havien desgastat la credibilitat dels governs sorgits a partir del cop del 30.

Davant aquesta situació de crispació social, l’any 1943 es va produir un nou cop d’estat per part dels militars, doncs van creure que era necessari per solucionar tots els problemes que estava vivint la societat argentina. Aquest govern militar va tenir com a objectiu sobretot a posar fi a la corrupció política que com hem nomenat abans havien sofert aquests governs, i al seu torn, aconseguir la unificació d’una població atribuint-li més drets i a posar fi al seu descontentament amb aquesta última dècada.

Aquest govern militar tenia una orientació nacionalista i autoritària. Si bé durant aquest govern es van promoure iniciatives, com la creació del Banc de Crèdit Industrial o la intervenció de la corporació de transports, també dugué a terme una gran persecució contra els comunistes i, en general, contra qualsevol àmbit de l’esquerra, va dissoldre els partits polítics i també es va perseguir als estudiants liberals. En aquest govern militar es trobava Juan Domingo Perón, guanyant cada vegada més protagonisme. Perón s’havia estrenat l’any 43 amb la seva designació en el departament de treball, i també al ministeri de guerra. Amb aquests dos càrrecs, es podria dir que Perón ja començava la seva carrera política. També es va començar a veure que en molt temps no tornarien a haver-hi unes eleccions democràtiques.

Perón, des de que formà part del govern, va promoure mesures que afavorissin els sectors obrers, guanyant-se el seu favor. Cal comprendre que els tres eixos del peronisme van ser: la justícia social, el control de la classe obrera i una despolitització de les organitzacions sindicals; posteriorment, als anys 70 s’hi afegiria un quart: el moviment de les joventuts. Aquestes mesures que estava promovent Perón no agradaren als empresaris, sobretot a Spruce Braden, que havia estat nomenat com a nou ambaixador dels Estats Units. A Washington, Braden, que podia arribar a tenir acalorades discussions en les seves reunions amb Perón, caracteritzava sovint a Perón com a un nazifeixista i afirmava que era un seriós perill per als Estats Units.

Retrat de Juan Domingo Perón i María Eva Duarte de Perón. Font: Viquipèdia
Retrat de Juan Domingo Perón i María Eva Duarte de Perón. Font: Viquipèdia

L’any 1945, es va produir una gran manifestació per part de l’oposició. Això, sumat a un cop palatí militar, va obligar al president Farrell a destituir a Perón i el seu empresonament. No obstant això, a causa del gran suport obrer que havia aconseguit, va haver-hi una altra manifestació en la qual es demanava el seu alliberament. Perón fou alliberat per les pressions. L’any 1946 va obtenir el 52,4% dels vots en les eleccions presidencials, i es va convertir en el nou president d’Argentina el 4 de juny. El govern de Perón, que tindria dos mandats fins a l’any 1955, iniciaria la “revolució llibertadora”, liderada per un grup de militars encapçalat pel general Eduardo Lonardi, i posteriorment pel tinent general Pedro Eugenio Aramburu.

En aquests deu anys, Perón va aconseguir implantar allò que posteriorment es coneixeria com a ‘peronisme’. Basà la seva gestió política, sobretot fins a l’any 1955, a promoure els drets socials. D’aquí el fet que el peronisme també sigui nomenat ‘justicialisme’, a causa de la promoció dels drets socials que va dur a terme, sobretot per a la classe treballadora; tot això unit, a més, a un enfortiment del sindicalisme. Perón també es va centrar en la industrialització del país, molt endarrerida a causa de la predominança de la indústria primària a Argentina i nacionalitzà alguns sectors industrials clau del país. Al seu torn, va fomentar l’educació pública i gratuïta.

L’any 1966, les forces armades van realitzar un nou cop d’estat, amb una clara idea d’extirpar el peronisme de tota la societat argentina. Aquest cop d’estat vingué després del fracàs del projecte de Frondizi, qui va obtenir una victòria en les eleccions de l’any 1958, basat a promoure un desenvolupisme no tan impulsat per l’Estat, sinó d’acord ambl capital privat. La nova Argentina que buscaven els militars o arribava, i destituïren a Frondizi l’any 1962, amb la creença que si substituïen la política per una administració dura, aconseguirien estabilitzar el país i impedir qualsevol amenaça de revolució, molt candent en aquesta època per l’exemple cubà, i el temor a un complot internacional marxista per promoure-la a Argentina.

No obstant això, en els anys 1969 i 1970, es van produir una sèrie de rebel·lions que van sacsejar el règim d’Ongania, en aquell moment president del govern. Davant aquest augment de violència, els militars no veien una altra solució que permetre una tornada de Perón, i per tant, deixar que tornés a governar l’Argentina.

El setembre de l’any 1973 Perón va ser nomenat president, amb un percentatge de vots del 61,85%, i sent la seva dona Eva Perón la número dos. No obstant això, Perón tampoc podia fer front a la convulsa situació d’Argentina: s’havien accentuat els conflictes socials i polítics, marcats per la violència, com demostraren els esdeveniments d’Ezeia l’any 1973, amb tretze morts i centenars de ferits a causa de l’arribada Perón a l’aeroport internacional que produí un enfrontament entre els peronistes revolucionaris i els peronistes d’àmbit més conservador. Perón, que era l’última esperança per a tornar a controlar els conflictes que s’estaven produint, també fracassà. La seva mort l’any 1974 no va significar la fi del peronisme, que es trobava tant a l’oposició com al govern.

L’any 1976 es va tornar a produir un cop d’estat, ja que els militars (que estaven sent el focus de les guerrilles, peronistes o no) opinaven que després del fracàs democràtic que s’havia produït amb l’últim govern de Perón, l’única solució era la sistematització del terror, un terrorisme estatal. La violència havia de permetre aniquilar les guerrilles i l’eliminació de l’Argentina peronista.

Aquesta dictadura, formada per una junta militar de les forces armades, va ser la dictadura més sagnant de les viscudes a Argentina, amb una constància violació dels drets humans, la desaparició de milers de persones per pertànyer a les guerrilles o estar relacionat amb elles.

La dictadura va finalitzar l’any 1983, a causa de la forta pressió internacional davant la constant violació dels drets humans, la derrota de la guerra de les Malvines (1982) davant del Regne Unit, i la forta mobilització social de la població argentina davant les injustícies que s’estava produint, provocant que el directori militar convoqués eleccions per a aquell any. La victòria va ser per a Raúl Alfonsín, líder de la Unió Cívica Radical, convertint-se en el primer president d’ençà de l’última dictadura a Argentina.

Videla, en el moment del seu arrest. Font: Ecuavisa
Videla, en el moment del seu arrest. Font: Ecuavisa

Implantació del model Neoliberal a l’Argentina i continuació en el 2015

Va ser durant la dictadura de l’any 1976, on s’implantà un model neoliberal que Macri, des de l’any 2015, ha aprofundit. La dictadura reorganitzà el model econòmic del país, donant pas al fet que les finances tinguessin el pes principal de l’economia. Va fer retrocedir la intervenció de l’Estat en el comerç i promulgà l’alliberament de les importacions, una nova llei d’inversions estrangeres (donant igualtat tant al capital estranger com al nacional), i es prohibia a l’estat que pogués orientar aquestes inversions per al seu interès. La indústria, promoguda pel peronisme i motor principal de l’economia, va donar pas a les fiances com a eix essencial econòmic.

Aquestes mesures són les que en l’actualitat està promovent i aprofundint el govern de Macri. Es tracta d’una continuació del model neoliberal, reiniciat pel partit Propuesta Republicana (PRO), com la fi del cep canviari, la retallada en la despesa pública, privatitzacions, obertura comercial (i una conseqüent major inversió de capital estranger), racionalitat energètica a partir de l’any 2017, la pujada de les taxes de l’interès del Banc Central (passant del 28% al 38%)… no són més que la continuació d’un model neoliberal iniciat, com hem anomenat anteriorment, amb la dictadura del 76, i que amb la tornada de la democràcia es va seguir. Va ser detingut en part pel kirchnerisme, però amb la victòria de Macri s’hi ha tornat. Aquestes mesures no estan donant una solució a Argentina, sinó que està accentuant encara més la crisi social en què viu el país.

Read More

L’any 1968 es va produir un fenomen polític, cultural i social protagonitzat per joves, la major part dels quals estudiants, que s’estengué gairebé per tot el planeta, tenint una especial incidència en països amb democràcies occidentals consolidades, però també en països del bloc del socialisme real, com la Txecoslovàquia d’Alexander Dubček o dictadures com l’Estat espanyol. Durant tot aquell any es succeïren un seguit de revoltes, conflictes i manifestacions que arribaren en molts casos a posar en escac l’estatus quo dels seus respectius països, o com a mínim qüestionar-ne els seus fonaments, i que trobaren ella seu punt àlgid al mes de maig i el punt més calent al centre de la ciutat de París. La guerra del Vietnam i els conflictes antiimperialistes arreu del món, la lluita pels drets civils als EUA, l’exigència de més llibertats polítiques i civils, el moviment contracultural musical i artístic o la demanda de llibertat sexual foren alhora pretext i inspiració d’un moviment heterogeni protagonitzat pels joves nascuts després de la Segona Guerra Mundial i que, en general, es rebel·laven contra tot allò que representaven els seus pares, professors i autoritats en general: la moral, valors i cultura política i social sorgides durant la postguerra i que el jovent de finals dels seixanta sentia que no els representava.

Va existir un maig del ’68 a l’Estat espanyol?

Tot i que cal matisar molt per a respondre a la pregunta sobre si va existir un maig del seixanta-vuit pròpiament dit a Espanya, a nivell polític i com a contagi dels fets que estaven succeint a París, podem afirmar que sí que es va produir, tot i que de manera molt més discreta i com a culminació d’un moviment polític que s’havia iniciat anys abans. L’esclat del “Maig del ’68” a l’Estat espanyol pròpiament dit, el podem situar a Madrid el 18 de maig durant un recital que va oferir el cantautor valencià Raimon al vestíbul de la Facultat d’Econòmiques de la Universidad Complutense.

Durant tot aquell dia prop de 6.000 estudiants van desafiar les autoritats franquistes –les autoritats universitàries havien donat permís a la celebració d’aquest acte– i van omplir de gom a gom la facultat fent crides a la llibertat i solidaritzant-se amb tot allò que estava succeint des de feia dies als carrers de França. Aquest recital i la manifestació espontània que es produí després fora de la facultat i que acabà amb greus enfrontaments amb la policia franquista, que havia pres literalment la universitat, feien entreveure l’inici d’un conjunt de mobilitzacions que es produïren durant les següents setmanes en entorns universitaris, i que s’acabaren bruscament a principis de 1969 amb la promulgació per part del règim de l’estat d’excepció i l’inici d’una onada repressiva sense precedents que culminà amb la mort de l’estudiant de dret Enrique Ruano en mans de la policia en una comissaria de Madrid el 20 de gener de 1969.

Per entendre com es va arribar a aquella situació, i respondre a preguntes com per què les autoritats universitàries van permetre aquell recital que va acabar representant una de les primeres manifestacions massives universitàries contra el règim des del final de la Guerra Civil cal contextualitzar com es va arribar fins allà i quines forces socials i polítiques hi van intervenir per fer-ho possible.

Vestíbul de la Facultat d’Econòmiques de la Complutense de Madrid durant el recital de Raimon. Font: Youtube
Vestíbul de la Facultat d’Econòmiques de la Complutense de Madrid durant el recital de Raimon. Font: Youtube

Anys seixanta, noves formes de lluita i repunt de la repressió

Per entendre què va significar el maig del ’68 a l’Estat espanyol cal posar en relleu, abans que res i per diferenciar-lo del maig francès i de tants altres seixanta-vuits que es produïren al món occidental, que durant aquells anys encara s’estava en plena dictadura, i que aquesta, lluny de baixar el nivell de repressió, l’aguditzà per tal de fer front als nous conflictes polítics i socials que havien començat a sorgir amb el canvi de dècada. Els anys seixanta s’havien iniciat amb la promulgació de la “Ley de Orden Público” promulgada pel règim al 1959 i que els permetia decretar en qualsevol moment l’estat d’excepció i amb aquesta, mesures repressives extraordinàries en contra de qualsevol tipus de dissidència. Una repressió es materialitzà també en la creació, l’any 1963, del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) per a jutjar els delictes de sedició política i actuà fins al final del franquisme de manera contundent, amb més de nou mil condemnats a presó, per delictes contra la seguretat interior.

Els diversos moviments polítics que sorgiren en diversos llocs del planeta al voltant del seixanta-vuit estaven formats pel jovent desconnectat de les cultures polítiques dels seus progenitors i el cas espanyol no fou diferent. El moviment antifranquista dels anys seixanta visqué una profunda renovació generacional passant a ser protagonitzat per uns i unes joves, la majoria estudiants, que ja no havien viscut la Guerra Civil i que per tant, ja veien com a llunyans els referents polítics del període republicà. A la lluita estudiantil s’hi sumaren també les protestes obreres que sorgiren a partir de la promulgació del Pla d’Estabilització de 1959 i que foren també liderades per joves. Amb aquest canvi generacional, protagonitzat per un  conjunt heterogeni de sensibilitats i ideologies a les que unia una cultura del canvi i una voluntat de construcció democràtica, noves formes de dissidència anaren veient la llum i configurant un nou antifranquisme que passava de la clandestinitat al carrer i s’erigia com la punta de llança que havia de posar en escac al règim especialment a partir de la segona meitat dels anys seixanta. Un apunt a tenir en compte per entendre la heterogeneïtat del moviment antifranquista de l’època fou el canvi d’estratègia que van traçar el Partit Comunista Espanyol (PCE) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), amb l’objectiu d’obrir un front ampli de lluita per la democràcia i allunyat del proselitisme soviètic, que els permeté convertir-se en el referent contra el règim per a una gran majoria de la ciutadania i liderar gran part dels fronts de lluita com l’obrer i l’estudiantil i que posaren contra les cordes al règim durant bona part de la dècada.

La Caputxinada i la fundació de les Comissions Obreres, els seixanta-vuit a nivell polític de l’Estat espanyol

Quan es parla del ’68 espanyol es menciona que aquest s’avançà a tots els demés seixanta-vuits i que, de fet, es produí gairebé dos anys abans de que el moviment antiautoritari s’estengués per tot el planeta a partir de dos fets concrets que, a més, es produïren primer a Catalunya, i que resultaren clau en la configuració de l’antifranquisme des d’una vessant de renovació generacional i de noves mobilitzacions contra el règim: la formació i constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) i les Comissions Obreres Nacionals de Catalunya (CONC), als anys 1966 i 1967, respectivament.

En ambdós projectes i també en l’èxit d’aquests s’hi trobava l’empremta i protagonisme cabdals del PSUC, i s’erigiren durant els darrers anys de la dècada dels seixanta com a puntes de llança en la lluita antifranquista des de les vessants obrera i estudiantil, respectivament, i també com a dinamitzadors de la resta d’una societat que estava començant a perdre la por i a organitzar-se i a plantar cara a la dictadura. Els famosos fets del 9 de març de 1966, amb el setge policial al convent dels caputxins de Sarrià on s’hi celebrava l’assemblea constituent del SDEUB i coneguts com La Caputxinada, foren el punt culminant d’una escalada de mobilitzacions i reflexió política portades a terme durant els seixanta –i que s’havia iniciat a finals de la dècada anterior– per estudiants universitaris, la majoria vinculats a la Universitat de Barcelona. Aquells fets, juntament amb la lluita política que s’engegà a partir de llavors en aquesta universitat, i que s’estengué ràpidament amb la creació de desenes Sindicats Democràtics en la majoria d’universitats de l’Estat espanyol, obrí un front de confrontació amb el règim molt profund i que el franquisme va ser incapaç d’aturar tot i l’escalada repressiva que inicià poc després d’aquests fets i que portaren a centenars d’estudiants a passar per la presó.

La policia franquista a les portes del convent de Sarrià durant el setge de la Caputxinada. Font Vilaweb
La policia franquista a les portes del convent de Sarrià durant el setge de la Caputxinada. Font: Vilaweb

La primavera de l’any següent es constituí l’altre front de lluita contra el règim, el de treballadors i treballadores agrupats al voltant del sindicat Comissions Obreres. El sindicat vertical franquista convocà, l’any 1966, unes eleccions sindicals on per primera vegada s’acceptaren candidatures externes sense que passessin el ferm control i obstrucció per part dels estaments del règim. Les candidatures properes al PCE-PSUC, que treballant des de la clandestinitat ja havien decidit a principis de la dècada començar a infiltrar-se a l’organització sindical del règim per tal de fer-lo caure des de dins, van assolir un èxit rotund en aquelles eleccions, significant-se com un autèntic estímul per seguir aprofitant les possibilitats que brindaven aquest tipus d’escletxes legals per tal d’anar desgastant la dictadura. Aquests excel·lents resultats van fer que nous treballadors i treballadores s’incorporessin a aquell moviment social, que s’acabà configurant, la primavera de 1967, com a CCOO a tot l’Estat i a Catalunya com a Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Es presentaren davant la societat catalana com a sindicat de classe i nacional, amb un projecte on la lluita social i nacional havien de servir per transformar la societat i assolir la llibertat.

El fet que les Comissions Obreres presentessin noves formes d’acció sociopolítica contra el règim on, a més de reivindicar qüestions inherents a la classe treballadora, exigissin també llibertats polítiques i drets socials per tota la ciutadania, feu que s’erigissin ràpidament com a protagonistes de la lluita antifranquista. El règim reaccionà també de forma veloç: aquella mateixa primavera de 1967 el Tribunal Suprem va declarar aquestes organitzacions il·legals, es desposseïren els càrrecs sindicals, acomiadaren centenars de representants obrers i es detingueren a moltes de les persones que s’havien implicat públicament amb les candidatures democràtiques. Tot i aquesta repressió, que s’aguditzà després de 1968 amb la promulgació de l’estat d’excepció, la CONC continuà sent la principal coordinadora de lluita obrera fins a finals del règim.

El contagi dels ’68  als moviments socials: el naixement d’alternatives a l’esquerra dels Partits Comunistes a l’Estat espanyol

Si per alguna cosa es caracteritzaren els seixanta-vuits que sorgiren arreu del món, és pel seu antiautoritarisme representat per les velles elits en tots els àmbits: familiar (girant al voltant l’autoritat paterna), educatiu amb la figura del professor venerat i distant de l’alumnat, eclesiàstic i religiós i els valors morals d’aquests i també es posava en dubte l’autoritarisme institucional representat per uns polítics vells i allunyats de la realitat d’aquella joventut efervescent –Charles De Gaulle sense anar més lluny tenia 78 anys durant aquell maig francès-.

Aquest antiautoritarisme va fer sorgir noves formes de relacionar-se, d’aprendre i també de fer política i mobilitzar-se, i un dels pilars d’aquell sistema sorgit de la post-guerra europea eren, també, els vells partits polítics d’esquerres i els seus sindicats, ancorats en les seves estructures monolítiques i els seus plantejaments antiquats, almenys a ulls d’aquell jovent amb ganes de contestar-ho i contra-programar-ho tot. Al voltant de les mobilitzacions sorgides al voltant d’aquell convuls seixanta-vuit, es crearen infinitat de sigles de moviments, partits, sindicats d’extrema esquerra i revolucionaris d’inspiració trotskista, llibertària, guevarista o maoista (aquests darrers foren majoria per la incidència que tingué la guerra del Vietnam i la resistència dels pobles del sud-est asiàtic en l’imaginari col·lectiu de l’època). Aquests posaven en dubte els vells mètodes dels partits comunistes i els titllaven de reformistes i socialdemòcrates, tot cercant les contradiccions en el seu discurs i praxis política. A l’Estat espanyol, tot i que amb menor incidència que en països com França o Itàlia, també sorgí una dissidència a l’esquerra del PCE i el PSUC. Així, pels volts del ’68 es crearen, fruit en la majoria dels casos d’escissions d’aquests, sigles com el PCE(i), el PCE(ml), l’OML o OC-Bandera Roja, que es distanciaven dels partits comunistes que prioritzaven la lluita per la recuperació de la democràcia, marcant-se com a objectiu generar les condicions necessàries per iniciar una revolució.

Cal matisar que, tot i que les noves formes de lluita, organització i manera d’entendre els moviments socials sorgits d’aquestes noves organitzacions i del maig del ’68 en general van aconseguir calar  i mantenir-se posteriorment, la gran majoria d’aquestes sigles sorgides arrel del seixanta-vuit tant sols van penetrar i tenir incidència en cercles polítics molt concrets, com en la universitat o en ambients molt polititzats. En general la gran majoria de la població militant o compromesa políticament, continuà veient en l’aposta democràtica i de front ampli del PCE-PSUC el gran referent en la lluita contra el règim.

El ’68 espanyol: el gran canvi a nivell cultural

Si dels molts àmbits en què es va traduir tot el moviment juvenil que va envoltar els diferents maigs del ’68 se n’ha de destacar un que el transcendís cronològicament i servís per acabar canviant les mentalitats de mig planeta aquest fou la seva vessant contracultural.

Els canvis que es produïren en els referents musicals, la manera de vestir, els referents literaris i cinematogràfics o la manera de relacionar-se feu un gir de gairebé cent vuitanta graus i l’Estat espanyol no en fou una excepció. Abans del seixanta-vuit els estudiants havien d’anar amb vestit, americana i corbata a la Universitat, arribant a ser fins i tot obligatori els dies d’examen en moltes facultats, a partir d’aquell moment s’ompliren de melenes i texans. També es començaren a eliminar les tarimes a moltes classes, rebaixant l’estatus i dessacralitzant la figura dels professors. A nivell musical, fenòmens com Bob Dylan i Joan Baez tingueren una repercussió sense precedents en la majoria d’ambients alternatius que es crearen entre la joventut. Seguint l’estela d’aquests fenòmens musicals, el mateix maig de 1968 el Grup de Folk, format entre d’altres per Pau Riba o Jaume Sisa organitzaren el multitudinari festival de 7 hores de música al Parc de la Ciutadella de Barcelona i que aplegà gairebé 10.000 persones i on es trencà la línia divisòria entre els músics i els assistents tocant molts dels concerts a peu del públic. Aquest moviment musical i cultural es va anar consolidant alhora que es transformaven en difusors de música com a element reivindicatiu a través de lletres subversives, mimetitzant allò que succeïa als EUA al voltant de festivals com Woodstock.

Actuació del Grup de Folk al Parc de la Ciutadella de Barcelona, al maig de 1968. Font: Tornaveu.cat
Actuació del Grup de Folk al Parc de la Ciutadella de Barcelona, al maig de 1968. Font: Tornaveu.cat

A mode de conclusió, caldria destacar que, si bé és cert que el ’68 a l’Estat espanyol no tingué la importància que prengué en altres indrets, ja fos pel context de dictadura i forta repressió o perquè els moviments trencadors i de canvi generacional ja s’havien produït, com a mínim, dos anys abans, la importància que tingué aquell any en la reformulació de noves formes de fer les coses, ja fos a nivell polític, cultural o social i en la presa de consciència de tot aquella joventut que tenia ganes de canviar el món també va ser notable a l’Estat espanyol i va marcar un abans i un després en molts aspectes de la vida de la seva ciutadania.

Read More