La perspectiva històrica del conflicte

A l’actualitat, és habitual endinsar-nos a les noticies que ens envolten en el nostre dia a dia i observar que constantment som “bombardejats” –un terme que s’escau a la problemàtica que ens ocupa- per noticies sobre la creixent conflictivitat entre els Estats Units d’Amèrica i el règim de la República Islàmica de l’Iran. És vox populi que la caiguda el 1979 del Xa Mohammad Reza Pahlavi, ferm aliat d’Occident, va afavorir que les relacions entre els dos Estats quedessin greument perjudicades i que encara s’enemistessin més a causa de la Crisi dels Ostatges de l’Iran, la qual va durar 444 dies i va finalitzar amb l’alliberament dels ciutadans nord-americans. Aquesta crisi, de fet, va ser un dels esdeveniments més crítics de la Revolució Islàmica a l’Iran i es va produir per l’assalt d’uns estudiants revolucionaris a l’ambaixada dels Estats Units a Teheran. Cal tenir present, que tot i que és cert que els presoners van ser alliberats, Washington va arribar a preparar operatius -com el que ara narrarem- de tipus militar per acabar amb el captiveri.

El 24 d’abril del 1980, mesos després de l’inici del captiveri de personal nord-americà a l’ambaixada situada a la recentment creada República Islàmica de l’Iran, un avió Hèrcules C-130 de la força aèria dels Estats Units va creuar l’estret d’Ormuz per endinsar-se en territori iranià. Era acompanyat per helicòpters Sea Stallion els quals s’havien enlairat des del portaavions Nimitz, traslladat estratègicament al Golf Pèrsic per donar cobertura aeronaval a l’operatiu. Transportaven setanta-quatre homes de la Força Delta i tretze homes de les forces especials de l’exèrcit, amb la missió d’alliberar els tres diplomàtics nord-americans retinguts al Ministeri d’Afers Exteriors d’Iran. Aquesta operació encoberta va ser anomenada Eagle Claw i comptava amb diversos punts de suport a la capital iraniana, tot i així, un conjunt d’elements tècnics i operatius van fallar catastròficament i l’operació es va haver d’avortar a causa de la destrucció de diversos aparells d’aviació, la incapacitat d’assolir els primers objectius projectats pels oficials militars i per la manca de coordinació de les forces aerotransportades que encara eren disponibles. Tal com es pot observar, tot i tenir present que la Crisi dels Ostatges va finalitzar amb èxit, la primera intervenció armada dels Estats Units d’Amèrica al “nou Iran” va ser un fracàs notable al no poder aconseguir els objectius projectats.

El conjunt de la crisi política i diplomàtica de l’Iran amb les potencies occidentals ja no seguia els paràmetres clàssics de la Guerra Freda, i aquest fet causava una gran alteració a les cancelleries de les principals potencies del Bloc de l’Oest. La pregunta era: com actuar? No es tractava d’un oficial què, en nom de determinats principis, donés un cop d’Estat i fes que la gran partida d’escacs entre l'URSS i els EUA continués. Washington no era capaç d’assimilar que una revolució acabés forjant un Estat teocràtic allunyat del capitalisme i del comunisme, tot produint una alteració dels equilibris geopolítics a una de les principals regions productores de petroli a nivell mundial.

[caption id="attachment_9569" align="alignleft" width="235"]Aquest pòster propagandístic iranià ens mostra perfectament l’antagonisme dels Ayatollahs amb els campions de la Guerra Freda. Els soviètics i nord-americans són representats com a enemics i espoliadors de les riqueses d’Iran. Font de la imatge: Pinterest Aquest pòster propagandístic iranià ens mostra perfectament l’antagonisme dels Ayatollahs amb els campions de la Guerra Freda. Els soviètics i nord-americans són representats com a enemics i espoliadors de les riqueses d’Iran. Font: Pinterest[/caption]

El carisma de Jomeini, el gran líder de la revolució, va ser decisiu per afavorir el triomf de l’islamisme a l’Iran. Els aiatol·làs es van convertir en els homes forts d’una nova situació política i social al país, ja que van aglutinar les masses de desheretats, generada per les desigualtats econòmiques provocades pel règim anterior. Les masses empobrides van servir per generar la tropa per un nou exèrcit iranià, molt nombrós, que va tenir el seu bateig de foc a la duríssima guerra contra l’Iraq de Saddam Hussein durant gairebé tota la dècada de 1980. Concretament, el cos de la Guàrdia Revolucionària va excel·lir en les seves funcions militars, acumulant un enorme poder i prestigi entre la població i consolidant-se com un poder paral·lel a les forces regulars.

Els dos exèrcits de l’Iran

La dualitat del poder militar a l’Iran –element clau en un eventual conflicte amb els Estats Units- té els seus orígens en el precís moment en què es va produir la revolució. El 12 de febrer de 1979, l’exèrcit imperial va proclamar la seva neutralitat, però els nous dirigents iranians van provocar una brutal purga entre els alts oficials, ja que sospitaven que eren fidels al Xa. L’antic exèrcit regular va ser anomenat Exèrcit de la República Islàmica de l’Iran (Artesh) i va passar a ser controlat de manera estricta per les forces polítiques islamistes.

Sobre aquest exèrcit convencional es va situar el cos dels Guardians de la Revolució Islàmica (Pasdaran), que tenen el seu origen en les milícies populars que donaven suport a l’Allatollah Jomeini i que van demostrar el seu valor en combat durant la guerra contra l’Iraq. Els Pasdaran exerceixen de contrapès de l’Exèrcit regular i és un instrument summament eficaç per dissuadir a qualsevol oficial o poder polític no afecte al règim de donar un cop d’Estat.

Més enllà de les diferències basades en la ideologia i de les proves de fidelitat en combat d’ambdós cossos militars, cal tenir present que juguen un rol molt diferent en cas de conflicte armat i per tal d’aconseguir els seus objectius parteixen de línies d’actuació força divergents. L’Artesh està pensat com un exèrcit defensiu clàssic: disposa d’exèrcit de terra, aviació, marina i defensa aèria estratègica. La seva missió principal és protegir de manera efectiva el territori iranià i controlar les seves fronteres. Per altra banda, el Pasdaran és un veritable exèrcit que actua de manera independent de l’Artesh i està ideat per defensar el règim dels ayatollahs com a tal i projectar-se per tota la regió en cas de necessitat.

[caption id="attachment_9570" align="aligncenter" width="550"]Aquest pòster propagandístic iranià ens mostra perfectament l’antagonisme dels Ayatollahs amb els campions de la Guerra Freda. Els soviètics i nord-americans són representats com a enemics i espoliadors de les riqueses d’Iran. Font de la imatge: Pinterest La capacitat dels Pasdaran per desenvolupar una guerra asimètrica arreu del territori de l’Orient Mitjà pot observar-se clarament en la seva participació destacada en nombrosos conflictes que ja afecten aquest territori. Font: europeancouncilonforeignrelations.eu[/caption]

El Pasdaran juga un paper clau en la guerra asimètrica, ja que esdevé clau per desestabilitzar la rereguarda enemiga i no segueix unes regles convencionals de batalla. La seva base teòrica és la guerra asimètrica permanent, un factor que en cas de conflicte bèl·lic, s’ha demostrat extraordinàriament efectiu contra les forces armades de grans potències (menció especial a la humiliació que va patir l’Exèrcit Roig en la campanya militar a Afganistan i la impossibilitat de la Coalició Internacional de pacificar completament aquest país del centre d’Àsia).

A través de les forces especials Al Qods, aquesta entitat, la qual disposa de 150.000 soldats ben entrenats i equipats, pot projectar-se a teatres d’operacions llunyans en l’espai: Síria –lluitant al costat d’El Assad-, el Líban – donant suport a les milícies xiïtes-, entre d’altres. Aquest element de potencial militar notable és especialment rellevant en cas de conflicte militar obert amb els Estats Units d’Amèrica; no per la seva capacitat de confrontar directament a l’Exèrcit dels Estats Units, sinó per la possibilitat real de desestabilitzar el conjunt de la regió de l’Orient Mitjà i provocar un cop raonablement dur a l’economia –basada fonamentalment en el petroli- dels aliats d’Occident a la regió. A més, les aigües del Golf Pèrsic ofereixen un ventall ampli d’objectius neuràlgics: línees d’exportació marítima de petroli, plantes de potabilització d’aigua, vaixells de guerra, etc.

[caption id="attachment_9571" align="aligncenter" width="551"]La Guàrdia Revolucionaria és l’element vertebrador de les Forces Armades de l’Iran i el seu veritable actiu d’atac en cas de conflicte armat. Font de la imatge: Sputnik.com La Guàrdia Revolucionaria és l’element vertebrador de les Forces Armades de l’Iran i el seu veritable actiu d’atac en cas de conflicte armat. Font: Sputnik.com[/caption]

La dualitat entre Exèrcit regular i Pasdaran, juntament amb el binomi defensa/atac, juga un paper clau en el control i domini de l’espai aeri. L’Artesh disposa d’un material de defensa aèria molt desfasat com ara les aeronaus F-5 i F-4, en canvi, els Pasdaran disposen del radar Rezonans i el decisiu sistema de defensa antiaeri rus S-300, el qual permet defensar indrets estratègics en un radi de dos-cents quilòmetres. A més, el sistema de míssils de fabricació nacional iraniana –un projecte desenvolupat gràcies a tecnologia de Corea del Nord- els ha permès superar els gravíssims problemes causats per les restriccions de compra d’armament internacional i crear, així, uns efectius míssils com el Soumar/Sajjil amb un radi efectiu de 2.500 quilòmetres.

El potencial en defensa aèria es veu complementat per la seva particular doctrina militar naval –decisiva en cas d’un atac dels Estats Units, el qual es basaria fonamentalment en el seu potencial bèl·lic aportat pels seus nombrosos portaavions- que afavoreix els atacs en eixam, mitjançant nombrosos vaixells d’escasses dimensions i minisubmarins de fabricació local. Les pesades forces navals nord-americanes haurien de suportar un intens bombardeig que minaria els seus recursos. Aquest conjunt de tàctiques militars aeronavals podria afectar greument a la navegació de l’estret d’Ormuz, pel qual passa una cinquena part del petroli del món.

Malgrat tots els elements anteriorment descrits que demostren les virtuts i punts forts dels exèrcits iranians, cal tenir en compte el seu punt feble: l’insuficient equipament crònic de les forces de terra, especialment de l’Artesh. Per exemple, el seu tanc més potent és el T-72 de fabricació russa, i el gruix del seu arsenal blindat son tancs Patton i Chieftain de l’era de les guerres de Corea i Vietnam.

El mal ús de la diplomàcia

Podem afirmar que ni l’administració dels Estats Units ni el règim de Teheran volen iniciar un conflicte militar, però l’estratègia del magnat nord-americà Donald Trump de desenvolupar una política d’alta tensió amb els seus rivals pot afavorir una obertura traumàtica d’un conflicte que no interessa a ningú a causa de l’elevat potencial destructiu que implicaria una guerra més al Mitjà Orient.

El President Trump segueix una estratègia diplomàtica basada en què el President Obama va fer masses concessions a l’Iran a canvi del seu compromís de no seguir enriquint urani. Els seus assessors, molts d’ells veritables falcons com John Bolton i Mike Pompeo, consideren que debilitar l’Iran amb sancions que destrueixin la seva economia obligarà als líders islamistes a negociar en les condicions que vulgui imposar Washington.

L’estratègia del President Trump té un element que debilita poderosament els seus interessos, a diferència del President Obama, el magnat actua de manera unilateral sense comptar amb el suport –explícit o implícit- dels seus aliats occidentals, especialment la Unió Europea. A més, el sistema d’ús massiu de sancions ja ha demostrar errors i problemàtiques en altres situacions, com ara Cuba i Corea del Nord. Especialment greu en aquest darrer cas, ja que el procés de creació d’armament nuclear no ha desaparegut en cap moment, malgrat s’hagi modificat el seu ritme.

Conclusió

A partir de l’anàlisi comparatiu de les forces militars de les què disposa la República Islàmica de l’Iran i de que l’elevat poder bèl·lic dels Estats Units no ha estat suficient per pacificar països com l’Iraq, hi ha motius de pes per pensar que una hipotètica invasió dels Estats Units sobre territori iranià seria summament costosa en vides humanes i aprofundiria en la destrucció i desestabilització d’una regió devastada per un conjunt de conflictes que semblen no tenir fi.

[caption id="attachment_9572" align="alignleft" width="350"]L’estret d’Ormuz és un indret de gran importància a nivell internacional, ja que per les seves aigües passen pràcticament una cinquena part dels recursos petrolífers del món. L’Iran, en cas de conflicte armat, podria actuar per tancar aquest indret vital del comerç mundial, afectant poderosament a l’economia dels seus rivals saudites. Font de la imatge: BBC.com L’estret d’Ormuz és un indret de gran importància a nivell internacional, ja que per les seves aigües passen pràcticament una cinquena part dels recursos petrolífers del món. L’Iran, en cas de conflicte armat, podria actuar per tancar aquest indret vital del comerç mundial, afectant poderosament a l’economia dels seus rivals saudites. Font: BBC.com[/caption]

Cal tenir present, a més, que durant el passat mes de maig ja es van produir certs creuaments de declaracions a causa d’hipotètics atacs de l’Iran contra posicions costaneres dels Emirats Àrabs Units i contra navilis nord-americans. Tot plegat pot fer pensar al lector que el risc de conflicte armat és elevat, però també cal tenir present que l’Iran gasta en material militar una quantitat significativament inferior que els Estats Units, però també menor que l’Aràbia Saudita, el seu principal enemic a la regió; un element de dissuasió militar que és ben present a Teheran. Per altra banda, els Estats Units haurien de desplegar un milió de soldats sobre el territori en cas de que fos necessari ocupar militarment el conjunt del país amb una campanya de bombardejos sense precedents; en aquest cas, un altre element de dissuasió.

Washington pot seguir amb la seva estratègia d’alta pressió, però fins ara els únics progressos en el diàleg amb Teheran es van poder aconseguir gràcies al pragmatisme del President Barak Obama i l’obertura de diferents mercats per les empreses i el petroli iranià a canvi de reduir el seu programa d’enriquiment d’urani. Seria irresponsable afirmar que un nou pacte podria solucionar tots els problemes de la regió –esdeveniment completament impossible entre dos règims antagònics- però el fet de frenar una escalada nuclear a una regió que ja està altament desestabilitzada fa que sigui un objectiu altament desitjable i vàlid per aquesta dècada.

Trump i Rohani europadigitales

Els aiatol·làs i l’Oncle Sam: tambors de guerra a l’Iran

La perspectiva històrica del conflicte A l’actualitat, és habitual endinsar-nos a les noticies que ens envolten en el nostre dia a dia i observar que constantment som “bombardejats” –un terme que s’escau a la problemàtica que ens ocupa- per noticies sobre la creixent conflictivitat entre els Estats Units d’Amèrica i el règim de la República […]

imatge portada

It Did Happen There: Repàs històric del populisme als Estats Units

Breu introducció al populisme estatunidenc L’any 1935, en ple establiment del feixisme italià i amb l’emergència del nazisme a Europa, l’escriptor nord-americà Sinclair Lewis va publicar una polèmica novel·la política titulada It Can’t Happen Here, que narrava la història de com un polític anomenat Berzelius “Buzz” Windrip assolia la presidència dels Estats Units derrotant a […]

trump

La fi del somni nordamericà

Donald Trump serà, finalment, el 45è president dels Estats Units d’Amèrica (EUA). No hi ha hagut en tota la història recent d’aquest país un candidat més controvertit, polèmic i que hagi generat un consens tan ampli contra la seva figura a nivell internacional. Les reaccions dels grans mitjans de comunicació i dels principals líders mundials […]