Breu introducció al populisme estatunidenc L’any 1935, en ple establiment del feixisme italià i amb l’emergència del nazisme a Europa, l’escriptor nord-americà Sinclair Lewis va publicar una polèmica novel·la política titulada It Can’t Happen Here, que narrava la història de com un polític anomenat Berzelius “Buzz” Windrip assolia la presidència dels Estats Units derrotant a Franklin D. Roosevelt a les eleccions i implementava un règim dictatorial al país. Lewis, influenciat pel temor que un feixisme “a l’americana” pogués ocórrer, avisava els seus lectors del perill que podia suposar l’emergència d’un personatge com Windrip a l’escena estatunidenca en un moment delicat de depressió econòmica i empobriment de la població. [caption id="attachment_4643" align="alignleft" width="207"]imatge 1 Portada del llibre de Lewis, primera edició. Wikipedia.org[/caption] Els resultats electorals nord-americans el passat novembre de 2016 fan replantejar, d’alguna manera, la vigència de les preocupacions del novel·lista dels anys trenta del segle passat. Tot i els intents de diversos mitjans de comunicació de titllar a Donald Trump “d’anti-americà” (val la pena qüestionar-se articles extraordinàriament problemàtics com “American Caudillo” de Foreign Affairs o “El caudillo yanqui” del Washington Post), el recent investit president resulta molt familiar al context del seu país natal. Històricament parlant, als Estats Units hi ha hagut una tendència relativament comuna a l’elecció de líders que han estat anomenats amb el terme genèric de “populistes”, un calaix de sastre politològic que pot significar molt, o res. En termes generals (i molt), es defineixen com a “populistes” els moviments o líders que tendeixen a defensar discursos polítics anti-elitistes, és a dir, que el que els caracteritza és el conflicte amb l’“alteritat”, representada per la plutocràcia. Es presenten a si mateixos com a eines vitals pel canvi polític vertader a través de promeses electorals que solen ser difícils o impossibles de realitzar. El líder populista, a més, sol ser un home carismàtic que atrau les masses mitjançant vocabulari col·loquial, de manera que els votants el consideren un d’ells. Aquests moviments no es poden categoritzar concretament a la “dreta” o l’”esquerra” del ventall de tendències polítiques, sinó que trobem casos que van des de l’extrema esquerra fins l’extrema dreta. El populisme, a més, sol emergir en moments de crisi econòmica, que es converteix en inestabilitat política, com ho són el nostre present, els anys 1930 o, anant més enrere, la dècada dels 1890. En aquestes tres fases, els Estats Units ha vist l’emergència de moviments anomenats populistes com a resultat de la cerca per una alternativa a l’status quo. S’ha de dir que sovint s’ha aplicat o s’aplica el terme “populista” a polítics o moviments llatinoamericans, reduint la definició i encaixant-la a les dinàmiques suposadament pròpies d’Amèrica Llatina. Aquesta aproximació resulta ben errònia i sovint fa que la nostra mirada a Llatinoamèrica estigui esbiaixada per certes preconcepcions pròpies del determinisme geogràfic. Als Estats Units, històricament, hi podem trobar varietat de casos comparables amb els anomenats caudillos llatinoamericans. Així doncs, la suposada barrera entre el “nord” i el “sud” del continent americà, segons la qual existeixen dues maneres ben oposades de fer política, desapareix, o queda borrosa. L’historiador Felipe Fernández-Armesto argumenta que les connexions entre les dues regions són moltes, més enllà de les estrictes fronteres polítiques. Seguint aquesta lògica, als Estats Units han existit líders (en masculí) que es podrien definir com a “populistes”.   Casos de populisme(s) als Estats Units Així, doncs, val la pena repassar breument alguns exemples d’aquests tipus de polítics per tal d’analitzar quin ha estat l’ús d’aquest terme al llarg de les dècades i, de pas, determinar-ne la seva utilitat. Els primers usos de “populisme” s’han d’ubicar a finals del segle XIX, amb l’aparició del People’s Party, fundat l’any 1891 (el qual va tenir la seva contrapartida un parell de dècades abans amb els naródniki de la Rússia tsarista). Aquest partit tingué especial importància en la dècada dels noranta del segle XIX, el moment àlgid del qual va ser el recolzament al candidat demòcrata per a les eleccions presidencials de 1896, William Jennings Bryan (1860-1925). El People’s Party sovint s’ha entès com un partit rural en contra de la modernització. L’historiador Charles Postel ha analitzat aquest fenomen i n’ha donat una nova visió, segons la qual el moviment era efectivament descentralitzador però promovia, entre d’altres, l’alfabetisme i l’entrada de les dones a la vida pública (Postel, 2007). Al final, però, el partit va ser absorbit pel propi bipartidisme del Estats Units, com passaria amb futurs moviments. De tota manera, cal especificar que el terme “populista” s’ha fet servir en altres contextos per referir-se a polítics dels Estats Units al marge del People’s Party. A causa del seu discurs fortament anti-elitista, el president Andrew Jackson (que governà entre 1829 i 1837), qui era col·loquialment conegut com a “Old Hickory” per la seva suposada fortalesa, eliminà el Bank of the United States perquè es tractava d’una institució exclusivament per a ciutadans privilegiats. També establí una mecànica pel sufragi democràtic al país. El dia de la seva inauguració com a president, Jackson va obrir les portes al ball a tot el públic, i es convertí en el primer mandatari que incloïa “el poble” en aquest ritual protocol·lari, per la qual cosa rebé el sobrenom de “king mob” (rei de la turba). És important emfatitzar, però, que aquestes mesures anaven orientades exclusivament a la població blanca i que Jackson va ser fortament opressor amb les poblacions d’indígenes americans. Entrant al segle XX, la dècada dels anys trenta fou de gran efervescència de moviments de tendència “populista” (o “neopopulista), arran, evidentment, de la Gran Depressió, que fou devastadora pel país. Així doncs, nous polítics que representaven una alternativa al desgastat sistema van emergir com a sortida esperançadora per sectors de la societat empobrits per la crisi. Aquests nous líders tenien un to marcadament antielitista i crític amb la societat empobrida del moment. Els casos més coneguts de l’època són el sacerdot catòlic Charles E. Coughlin (1891-1979) i el senador de Louisiana Huey P. Long (1893-1935). El primer, d’origen canadenc, va esdevenir un personatge públic als Estats Units a través dels seus discursos a la ràdio, fins al punt que se’l coneixia com el “radio priest”. Coughlin promovia idees de justícia social i denunciava la corrupció, l’avarícia i la concentració de la riquesa per part d’un sector reduït de la societat, tot i que era ferventment anticomunista. Amb la finalitat d’expandir la seva ideologia, va fundar l’organització National Union for Social Justice i l’any 1936 fins i tot va formar part de la coalició Unión Justice que es presentava a les eleccions presidencials en contra Roosevelt--tot i que sense cap èxit. A finals de la dècada dels trenta, Coughlin va fer un viratge cap a l’antisemitisme i utilitzava la ràdio per recolzar les polítiques de Hitler, la qual cosa va fer que fos ràpidament retirat del mitjà. [caption id="attachment_4645" align="alignright" width="298"]Charles E. Coughlin fent un discurs per la ràdio a mitjans de 1930s. United States Holocaust Memorial Museum Charles E. Coughlin fent un discurs per la ràdio a mitjans de 1930s. United States Holocaust Memorial Museum[/caption] Huey Pierce Long, conegut popularment com el “Kingfish”, va tenir una vida no menys polèmica que el “radio priest” i representa l’exemple més paradigmàtic de populisme als EUA al segle XX. De fet, fou en part la inspiració de Sinclair Lewis per la seva novel·la. Després d’assolir la victòria de les eleccions a governador de Louisiana l’any 1928, Long començà un enorme projecte de millora de les infraestructures, amb la construcció de carreteres, ponts i, amb un toc de megalomania, el nou edifici de la seu de govern de Louisiana a Baton Rouge. També es centrà en l’educació a l’estat a través de la construcció de noves escoles, especialment a les zones rurals. Paral·lelament, el governador actuava d'una manera sospitosa, que va fer que aviat se li obrís un procés de moció de censura que, a través d’eines encara més sospitoses, va poder evitar. L’any 1930 va esdevenir senador i la seva popularitat a nivell nacional va augmentar progressivament, sobretot perquè era protagonista de nombrosos escàndols, com rebre en pijama a un comandant i al consul alemanys, cosa que generà una polèmica diplomàtica. Primerament va recolzar i fer campanya per la candidatura de Franklin Roosevelt, tot i que, poc després que aquest fos inaugurat president, van trencar relacions, ja que Long argumentava que no era suficientment progressista. El senador de Louisiana, aleshores, va idear un estrany i irrealitzable programa polític que titulà Share Our Wealth (compartim la nostra riquesa), segons el qual cada família estatunidenca rebria pensions de fins a 2.000 dòlars anuals i les fortunes dels grans magnats--Rockefeller, Morgan, Mellon, etc.--quedarien limitades a cinc milions de dòlars, mentre la resta seria pel govern a repartir. La base del seu discurs era el “common man”, l’home comú, normalment grangers o pagesos blancs, tot i que s’ha d’apuntar que Long va tenir força èxit entre la població afroamericana, sotmesa a les lleis de segregació. Long prometia fer every man a king (but no one wears a crown), idea treta del famós discurs de William Jennings Bryan el 1896, “The Cross of Gold”. [caption id="attachment_4646" align="alignleft" width="300"]imatge 4 Huey Long a l’agost de 1935, pocs dies abans de morir. Wikipedia.org[/caption] Els clubs “Share Our Wealth” van escampar-se per tot el país i van arribar a tenir més de set milions d’afiliats. Així, l’any 1935 Long s’havia convertit en una tercera força política al país, i representava una amenaça pel govern Roosevelt. La seva oposició anava, també, en augment i es manifestava en diferents grups, incloent el Women’s Committee of Louisiana, que estava liderat per la militant feminista Hilda Phelps Hammond (1890-1951). A mitjans dels anys trenta, es rumorejava que el Kingfish tenia intencions de presentar-se com a candidat independent a les eleccions presidencials de l’any següent. No ho sabrem mai del tot, ja que al setembre de 1935, Huey Long va ser assassinat, oficialment en mans d’un doctor anomenat Carl Weiss, tot i que hi ha teories que afirmen que van ser els seus guardaespatlles. Unes dècades després de l’existència de Long, també al sud dels Estats Units, George Wallace (1919-1998), governador demòcrata d’Alabama, va esdevenir una polèmica figura en temps de dessegregació racial i del moviment dels drets civils. Wallace afirmà al seu discurs inaugural l’any 1963: segregation now, segregation tomorrow, segregation forever, famosa frase que clarament el posava en directa oposició amb els moviments pels drets civils dels afroamericans. Wallace es presentava com el líder d’un moviment titllat de “populista” que pretenia mantenir els drets dels estats (states’ rights) per evitar que el govern federal es fes més fort i deixés a l’home del carrer (blanc, s’entén) empobrit.   Coda A través d’aquesta petita anàlisi d’exemples històrics, el rerefons primordial d’aquest assaig ha estat qüestionar la idea de l’excepcionalisme nord-americà. Sovint els Estats Units s’autoconcebeixen —o són concebuts per altres— com a centre de llibertat i democràcia, protegits pel Bill of Rights i la declaració d’independència. No obstant, com hem vist, els EUA freqüentment han escollit líders que s’han anomenat “populistes”, tot i la dificultat de definició que aquest concepte comporta. El que hauria de sorprendre, aleshores, de l’actual situació política als Estats Units no és l’existència en si del fenomen Trump en un moment de depressió econòmica i desencant cap a l’establishment polític, sinó la magnitud i l’impacte que aquest ha tingut i està tenint. I és que cap dels moviments “populistes” que es presentaven com a alternatives al sistema establert descrits anteriorment va assolir la dimensió del de Trump. El futur és, doncs, ben incert.
imatge portada

It Did Happen There: Repàs històric del populisme als Estats Units

Breu introducció al populisme estatunidenc L’any 1935, en ple establiment del feixisme italià i amb l’emergència del nazisme a Europa, l’escriptor nord-americà Sinclair Lewis va publicar una polèmica novel·la política titulada It Can’t Happen Here, que narrava la història de com un polític anomenat Berzelius “Buzz” Windrip assolia la presidència dels Estats Units derrotant a […]

trump

La fi del somni nordamericà

Donald Trump serà, finalment, el 45è president dels Estats Units d’Amèrica (EUA). No hi ha hagut en tota la història recent d’aquest país un candidat més controvertit, polèmic i que hagi generat un consens tan ampli contra la seva figura a nivell internacional. Les reaccions dels grans mitjans de comunicació i dels principals líders mundials […]