Una vall atrapada per la industrialització

Ens situem entre finals del segle xix i la primera meitat del segle xx a la vall de la Vansa, dins la comarca de l’Alt Urgell. El sistema econòmic tradicional, basat en l’agricultura i la ramaderia, va topar de cop amb la industrialització i amb la necessitat de tenir diners en metàl·lic per adquirir tot tipus de béns, pagar impostos o afrontar deutes. Les zones urbanes es van adaptar a la nova situació però per als medis rurals allunyats i mal comunicats, com és el cas de la vall de la Vansa, això va suposar un veritable trasbals.

En el cas de les cases amb poc nivell econòmic, la vall no els aportava els recursos suficients per guanyar prou salari i fer front a aquestes noves necessitats, ja que l’agricultura i la ramaderia només aportaven autoconsum i subsistència. Així, el diner en metàl·lic s’havia d’aconseguir fora de l’àmbit local en treballs de mobilitat estacional, a banda del treball habitual. Gran part de la població es va mobilitzar a zones urbanes, on la indústria creixent oferia una bona oportunitat per guanyar-se la vida. A Espanya, en aquest context, els sectors secundari i terciari van créixer, mentre que el primari va disminuir. En conseqüència, la població de classe més baixa que es va quedar a la vall es va veure obligada a adaptar-se a la nova situació i a adoptar una pluriactivitat laboral.

[caption id="attachment_8692" align="aligncenter" width="550"]Vall de la Vansa. Font: Carlesdanon blogspot Vall de la Vansa. Font: Carlesdanon blogspot[/caption]

Amb la pluriactivitat es van marcar més les dues esferes laborals: l’extradomèstica i la domèstica. En l’extradomèstica hi havia diferències entre gèneres: durant l’època de cultiu els homes es dedicaven plenament a la terra, ja fos a la pròpia o les terres de les cases benestants. Quan no era temps de conreu ni de sega emigraven a altres pobles o ciutats a fer treballs estacionals, com fer de llenyataire. No era estrany que, a més, també es dediquessin al contraban de tabac o a fer de traginers.

Les dones podien dedicar-se al servei domèstic d’altres cases, a fer de dides, de marxantes, de segadores de cereals als camps on treballaven els homes de la família, o fins i tot de venedores de tabac que passaven de contraban de la veïna Andorra. Destacava, però, una activitat estacional de les dones: fer de trementinaires.

En l’esfera productiva domèstica també hi havia diferències de gènere, tot i que no tantes: dones i homes treballaven el seu tros de terra i dominaven totes les tasques agrícoles per l’autoconsum i per la casa, és a dir, aquell treball productiu dins la unitat de producció domèstica. Però, a més, les dones s’havien d’ocupar de criar els infants i de la resta de les tasques de la llar (treball reproductiu domèstic, ja en fossin les mares, germanes, padrines, dides…). Aquesta flexibilitat laboral va augmentar degut al treball estacional, que comportava l’absència temporal dels membres de la família, tant dones com homes. Si bé és cert que les dones al món rural sempre han participat del treball productiu dins la unitat de producció domèstica, quan els homes de la família marxaven a treballar estacionalment, les dones havien de suplir les seves tasques domèstiques. De la mateixa manera, quan les dones (sobretot les que feien de trementinaires) eren fora al treball estacional, els homes havien de suplir també el treball domèstic de les dones. Però no el substituïen tot, ja que el treball reproductiu normalment seguia quedant en mans d’altres dones (familiars o conegudes).

Així, dones i homes havien d’incrementar la majoria de tasques laborals per poder suplir el membre de la família absent quan aquest marxava de casa temporalment. Però les dones ho feien en major quantitat, s’encarregaven de més tasques domèstiques que els homes.

Trementinaires: les dones que anaven pel món

Les autoanomenades dones que anaven pel món, conegudes fora de la vall amb el nom de trementinaires, van ser les dones de Tuixent, Cornellana, Ossera i altres pobles de la vall de la Vansa que es dedicaven temporalment, dos cops l’any, a recórrer pobles i ciutats venent productes que obtenien dels recursos naturals de la seva zona per guanyar un salari extra i poder mantenir la família. La seva manera d’adaptar-se al nou context econòmic va consistir a obtenir un rendiment monetari dels coneixements populars sobre les propietats guaridores de la flora autòctona.

Venien bolets secs, herbes remeieres, olis, pega i trementina, tot de la vall. El repertori bàsic d’herbes, que constava d’hisop, orella d’ós, corona de rei, corner, te de roca i salsufragi, es podia ampliar fins a ben bé vint-i-cinc plantes diferents. La trementina (d’aquí el nom de trementinaires) era el seu producte estrella: tradicionalment s’havia elaborat amb la resina que deixa anar el pi roig quan se’l fa sagnar i que, un cop purificada, ja es podia fer servir. Però la trementina que venien les trementinaires l’elaboraven mesclant pega grega amb essència de trementina, dos ingredients que compraven a les drogueries. Aquest procés era més ràpid i menys costós que no pas el mètode d’obtenció tradicional, i cada trementinaire tenia, amb matisos diferents, la seva pròpia recepta de trementina, que solia ser la base dels seus pegats, pomades i ungüents de propietats guaridores per a cops, punxades, picades d’insectes, erupcions a la pell, refredats… Les trementinaires portaven la trementina en llaunes metàl·liques, mentre que la resta de productes eren transportats en sacs i coixineres.

Feien dues sortides fora de la vall: la primera durava de Tots Sants a Nadal, i recorria del Pla d’Urgell fins al Camp de Tarragona; la segona durava de Reis a Pasqua i passava pel Berguedà, el Bages, el Vallès, el Maresme, la Selva, el Gironès, l’Empordà, la Garrotxa i el Ripollès.

[caption id="attachment_8691" align="alignleft" width="300"]Una parella de trementinaires a punt de marxar. La de l’esquerra és la dona experta i la de la dreta la jove aprenent. Font: Duoda Una parella de trementinaires a punt de marxar. La de l’esquerra és la dona experta i la de la dreta la jove aprenent. Font: Duoda[/caption]

Aquestes rutes quilomètriques les feien a peu, amb un calçat poc adequat i en parelles, per poder carregar tots els productes que traginaven i per suportar més bé les dures condicions del viatge (fred, neu, agressions, robatoris, llops i tota mena animals salvatges). D’aquesta parella de trementinaires, una dona era l’experta en l’ofici i l’altra era una jove aprenenta. La noia solia ser de la mateixa família, i en aquest cas no cobrava. Si no n’hi havia cap de disponible a la família, l’aprenenta es llogava a una altra família per un sou molt baix. I si tampoc se’n trobava, els nois eren els qui feien d’acompanyants, tot i que se’n troben pocs casos documentats.

Durant el llarg viatge, les trementinaires havien de dormir al ras, o bé feien nit en alguna casa que els venia de camí: el paller, un llit sobrer o qualsevol altre aixopluc eren benvinguts en èpoques de fred. Els vilatans, que ja les esperaven any rere any, també els posaven un plat a taula a canvi de fer algunes tasques domèstiques o de donar consells de medicina popular.

Durant l’absència de les dones, com s’ha comentat anteriorment en parlar de l’esfera laboral domèstica, eren els marits qui suplien les tasques productives domèstiques de les dones. Però les tasques reproductives domèstiques quedaven en mans d’altres dones ja que no totes marxaven a fer de trementinaires.

Des del punt de vista econòmic, les trementinaires eren les qui aportaven els ingressos principals i en moneda per mantenir la família. Normalment a les famílies de nivell socioeconòmic baix es vivia del que la dona guanyava fent de trementinaire. Els homes reconeixien el protagonisme econòmic de la dona i l’ofici de trementinaire tenia un gran respecte.

Les dones treballadores a Espanya als segles XIX i XX

Al segle XIX les dones treballaven majoritàriament al camp, a domicili, en serveis domèstics o en els sectors industrials. En general estava mal vist que les dones tinguessin accés a les relacions laborals. Es considerava que havien de treballar en l’esfera domèstica i, per tant, no hi havia motiu que justifiqués la necessitat de rebre cap salari. A les dones que aconseguien un treball remunerat, a més, se’ls exigia com a aspecte natural del gènere femení el compliment de les tasques domèstiques. Per tant, també hi havia dues esferes laborals: la domèstica i l’extradomèstica.

Era mal vist que les dones camperoles (la majoria a Espanya) fossin jornaleres assalariades. S’encarregaven de traginar l’aigua, de la cuina, de tenir cura dels fills, malalts, padrins i marits, de preparar remeis i medicines… Però sempre entès dins d’una obligació laboral domèstica, no entès com un treball remunerat.

Pel que fa a les dones treballadores a la indústria, en van ser moltes i en unes condicions de sobreexplotació laboral. Per necessitats econòmiques van trencar amb els rols de producció i reproducció domèstics, fent-se un lloc a la producció extradomèstica assalariada (tot i que sense abandonar la producció i reproducció domèstica), començant a ocupar espais públics. A Catalunya normalment van treballar en indústries tèxtils o de tabac, ja que, en tractar-se de feines manuals i que no exigien força física, es considerava que les dones les farien millor. Al País Basc (pioner de la industrialització juntament amb Catalunya), però, les dones van ocupar llocs de treball a la indústria siderúrgica, que sí que exigia força física.

[caption id="attachment_8688" align="aligncenter" width="555"]Il·lustració de dones a Catalunya treballant en la indústria tèxtil. Font: Sapiens Il·lustració de dones a Catalunya treballant en la indústria tèxtil. Font: Sapiens[/caption]

D’aquest manera, les dones tenien doble treball: l’extradomèstic assalariat i el domèstic natural, pel qual es considerava que no havien de rebre un salari. El salari que rebien treballant a la indústria era poc i molt inferior al sou masculí, malgrat realitzar les mateixes tasques. Cobraven entre un 50 i un 60% menys que els homes, sent una mà d’obra molt barata que aportava grans beneficis econòmics als empresaris. Pel seu treball assalariat, les dones eren vistes com a usurpadores de llocs de treball que podien ocupar els homes. Inclús els homes que treballaven a les indústries van mobilitzar-se en contra de les dones que treballaven a les fàbriques, com és el cas de la protesta de 1868 a la fàbrica tèxtil d’Igualada.

El sector dels serveis domèstics, com en el cas de les dides, era el segon sector laboral més ocupat per les dones, però també era dels més mal pagats. Cobraven molt poc, o de vegades ni tan sols cobraven, i solament se’ls proporcionava llit i menjar, ja que no es considerava que una dona hagués de rebre remuneració per les feines domèstiques. També hi havia les treballadores a domicili, que compaginaven les tasques domèstiques amb algunes de remunerades: cosien, rentaven roba, planxaven o confeccionaven teles per a tercers. Però les condicions eren dures: no tenien horaris ni contractes, ni tan sols sous estables. D’aquesta manera també trobem la prostitució com una activitat freqüent en les dones que no tenien qualificació ni feina.

Les dones de classe mitjana o alta, malgrat el prototip de dona burgesa, tenien una gran càrrega laboral domèstica, però públicament no havien d’aparentar cap ocupació, ja que era un descrèdit que les dones de classe alta treballessin. Per tant, tenien dues facetes: la pública, només de cara a l’ostentació social del marit, i la privada, en què treballaven sense consideració.

En general, doncs, el treball femení tenia un caràcter de simplicitat manual i de poca força física, reportava molt poc sou i s’exercia en unes males condicions horàries i de treball. Però les dones, a més, pel simple fet de ser dones, fossin de la classe que fossin, tinguessin un treball remunerat o no, havien de dur a terme una sèrie de serveis domèstics imposats per la societat i el gènere.

Les lluites i els avenços de la dona al segle XIX van fer que al segle XX, tot i que continuava havent-hi doble treball (extradomèstic i domèstic), les condicions dels treballs extradomèstics experimentessin millores: les dones van accedir a professions més liberals, amb més remuneració i més reconeixement social. Va augmentar l’ocupació laboral femenina en la indústria i en els treballs agrícoles, i la dona va començar a formar part de partits polítics, a tenir veu i a fer reclamacions laborals i no laborals, tal com es reflecteix en el dret a vot. Tots aquests factors van comportar que els salaris augmentessin, malgrat continuar essent inferiors als dels homes.

Comparant les trementinaires amb les condicions laborals femenines del mateix context

Hi ha molts trets que fan que el treball de les trementinaires sigui un fenomen únic i exclusiu per la seva època, si bé és cert que també tenien força punts en comú amb la resta de dones del país. Tots dos perfils de dona compaginaven els treballs de l’esfera domèstica amb els de l’extradomèstica.Però la figura de la dona treballadora que guanya el seu propi sou no era mal vista a la vall de la Vansa: contràriament al que passava a la resta del país, a la vall es veia amb normalitat. Es desconeix si en altres zones es repetia aquest perfil de dona treballadora, però al segle xix no era ben considerat en els nuclis relativament grans, tot i que al segle xx aquesta visió ja va començar a canviar.

A aquest model de dona treballadora, en el cas de les dones de la vall calia sumar-hi el paper de protagonistes i pilars econòmics de la família. La quantitat més gran d’ingressos en monedes l’aportaven les dones, i això era un fet ben vist allà. A la resta del país, que les dones fossin les responsables de la màxima font d’ingressos familiars era una cosa impensable.

[caption id="attachment_8687" align="alignright" width="250"]Dues trementinaires. Font: Revista Flora Catalana, núm 1, juny 2018. Imatge d’Anna Arenas i Emilia Llorens Dues trementinaires. Font: Revista Flora Catalana, núm 1, juny 2018. Imatge d’Anna Arenas i Emilia Llorens[/caption]

Pel que fa a l’esfera domèstica, en tots dos casos l’encarregada era la dona. Però mentre que a la resta del país les feines de casa obligades requeien exclusivament en la dona, a la vall només ho feien temporalment: quan les dones marxaven a fer de trementinaires eren els homes els qui realitzaven l’activitat domèstica, cuidant els fills i mantenint l’ordre i la neteja de casa.

El caràcter manual associat al treball femení es complia en part a la vall. És cert, com s’ha dit, que ajudaven els homes en tasques com la sega, i que dominaven quasi totes les activitats que feien els homes, però recordem que quan les dones no estaven en temporada d’anar pel món es dedicaven principalment a recollir productes boscans. La recol·lecció es feia a mà; per tant, durant major part de l’any, a més de conrear la terra i dur les feines de casa, es dedicaven a una activitat manual. Veiem, però, que quan venia l’època en què les trementinaires marxaven, en la feina de recol·lectar, trinxar i assecar plantes i bolets s’hi implicava tota la família, independentment del gènere.

En ambdós casos, tasques com ara cuidar la família o tenir cura de l’ordre domèstic eren uns serveis mínims socialment imposats al gènere femení.

Una visió general del fenomen que van comportar les trementinaires

Veiem que a la vall de la Vansa, en el context de mitjan segle xix i fins la primera meitat del segle xx, hi ha una diferència de sexes pel que fa a les activitats laborals, però no hi ha incapacitat ni rebuig a fer les tasques (ja fossin domèstiques o extradomèstiques) que tradicionalment s’han associat a cada gènere. A la vall es trenca el model del treball diferenciat de gènere socialment imposat. La versatilitat laboral i la seva acceptació és un cas remarcable en el seu context.

Econòmicament, les trementinaires van suposar una revolució: dones que mantenien la família i que aportaven més benefici econòmic que els homes. Després d’analitzar la situació de les dones a la resta del país en el mateix període de temps, es pot dir que la condició de la dona a la vall de la Vansa era molt diferent. Van ser les dones les que es van fer un lloc en l’economiai van trencar moltes barreres del treball laboral femení en comparació amb els casos exposats. A més, en la seva activitat no hi havia cap figura masculina d’autoritat que la controlés, sinó que els marits de les trementinaires, juntament amb els fills (si en tenien), exercien un paper de col·laboradors en la preparació dels productes.

La fi de l’ofici però la pervivència del llegat

L’ofici de trementinaire, abans de donar-se per acabat, només es va aturar durant la Guerra Civil espanyola, després de la qual es va continuar exercint.

Es va acabar definitivament quan les comunicacions de la vall es van millorar a mitjans del segle xx, cosa que va permetre els vilatans exportar productes agrícoles i obtenir beneficis econòmics. Això també va fer que els compradors fidels de trementina poguessin anar a la vall, i en especial a Tuixent, pels seus propis mitjans. En aquest context, l’ofici de trementinaire ja no era un guany per subsistir sinó un guany extra, i es va abandonar a causa de la duresa dels viatges. A més, moltes trementinaires, quan passaven per algunes localitats més “modernes”, sentien vergonya de la indumentària pròpia de ofici: els farcells a coll i les llaunes penjant denotaven una manera de viure, de guanyar-se la vida, inherent al medi rural i a una baixa condició social. L’última trementinaire va ser Sofia, del poble d’Ossera. Va fer l’últim viatge l’any 1982 amb el seu marit.

[caption id="attachment_8690" align="aligncenter" width="390"]Sofia i el seu marit fent l’últim viatge de trementinaire. Font: Revista Enderrock Sofia i el seu marit fent l’últim viatge de trementinaire. Font: Revista Enderrock[/caption]

Malgrat la desaparició de les trementinaires, la seva figura continua viva a la vall de la Vansa com a gran símbol identitari de la zona, sobretot a Tuixent. Però el seu llegat va molt més enllà, perquè, d’un saber popular i tradicional, les dones van saber-ne crear un ofici que els va permetre subsistir en un món cada vegada més industrialitzat i urbà: les trementinairesvan adaptar-se a la modernitat amb elements tradicionals i, el que és més destacable, van ser les protagonistes econòmiques del seu territori.

[embed]https://www.youtube.com/watch?v=77nIyOcrSM4[/embed]
Número 38

Trementinaires: la revolució econòmica femenina de la vall de la Vansa

Una vall atrapada per la industrialització Ens situem entre finals del segle xix i la primera meitat del segle xx a la vall de la Vansa, dins la comarca de l’Alt Urgell. El sistema econòmic tradicional, basat en l’agricultura i la ramaderia, va topar de cop amb la industrialització i amb la necessitat de tenir […]

Women in the sand core shop where sand is mixed with oil and baked to create the mould for the castings. 1928
Rarely seen early photographs of the Leys Malleable Castings Company will be exhibited for the first time at the FORMAT International Photography Festival, Derby, opening on the 8th March – 7th April 2013
Dating from the 1920’s the collection of old black and white prints of the Leys Factory offer a glimpse of the working practises of one of the most significant industrial companies based in the UK during the late 19th and 20th centuries. Leys opened in Derby in 1874 and during its time as a manufacturer of castings for motor cars, was the largest of its kind in Europe, finally closing its operation in 1987.
The photographs were donated to the Local Studies Library in 2005 and have sat largely untouched in boxes until the FORMAT research team uncovered this treasure of Derby’s industrial history.
The photographs reveal the company fire brigade, made up from regular workers, who, housed near to the factory had alarms fitted in their homes to attend emergencies in the factory. Women are seen casting mouldings in the coreshop and men grind down the metal work in preparation for despatch to customers. Leys had its own railway, bringing raw material to the factory and taking finished products to the rail head for onward delivery around the world.
The Leys Malleable Castings Company photographs will displayed in the Market Hall in Derby in an exhibition entitled Stood Still Time during the FORMAT International photography Festival, Derby, 8th March – 7th April 2013.

De la rereguarda a la vida sense guerra

Dones, rols de gènere i modernitat després de la Primera Guerra Mundial Les noves dones ocupen l’espai públic El 1922 el novel·lista i dramaturg francès Victor Margueritte va publicar La garçonne, una novel·la on es dibuixa una dona masculina, no només en actitud, sinó també físicament, la qual vol ser independent econòmicament, porta la llibertat sexual a l’extrem i és […]

Portada de Estudios. Revista Eclectica del setembre de 1931: Revista fundada el 1922 a València, divulgadora dels principis del anarquisme sobre educació sexual, naturisme i vegetarianisme. Font: numerossuletos.com

La sexualitat i l’anarquisme (1900-1939): contracultura o continuïtat?

Aquí podeu veure el treball complet [Treball de Final de Grau de la Universitat de Barcelona] Durant el primer terç del segle XX es produïren a Espanya una sèrie d’iniciatives de difusió científica i d’actuació social i política que tenien per finalitat modificar les idees i conceptes entorn a la sexualitat. Aquestes primeres dècades estigueren […]

portada

Ser mares per la pàtria: les dones en el primer franquisme (1939-1959)

Aquí podeu trobar el treball complet [Treball de Final de Grau de la Universitat de Barcelona, 2017] La victòria franquista a la guerra civil suposà l’abandonament de totes aquelles mesures progressistes aprovades durant el període republicà, sota la voluntat de les autoritats franquistes de retornar a la societat espanyola més tradicional, també des d’un punt […]

Protesta feminista dels anys setanta a Washington. Font: Viquipèdia

Feminismes del segle XX i XXI: recorregut històric i teòric (I)

Conceptualització, orígens del moviment feminista i Primera i Segona Onada Davant de les definicions desafortunades que s’han fet del concepte feminisme resulta clarificador, abans de conèixer la història i l’evolució d’aquest moviment social durant la segona meitat del segle XX, remetre’ns a la definició que en fa Victoria Sau en la seva obra Diccionario Ideológico […]

portada

El maig del ’68: un moviment feminista?

Just ara celebrem els ‘50 anys d’un fet històric que no només va commoure París sinó que es va estendre per moltes ciutats i campus universitaris del món. Dècades després segueixen ressonant aquells fets del maig del ‘68 que van iniciar un moviment contracultural que va sacsejar les bases del sistema, suposant un punt d’inflexió […]

, , , Arantxa Morte
Milicianas_CNT-FAI

Les dones a la Guerra Civil: al front o a la rereguarda? (II)

← Les dones a la Guerra Civil: al front o a la rereguarda? (I). Blaves i blanques: les dones del bàndol nacional Roges i negres: les dones del bàndol republicà Durant els anys de la Segona República (1931-1936), els governs progressistes havien impulsat algunes mesures legislatives que milloraven la condició social i política de les […]

Portada 1917_International_Women's_Day_-_Petrograd

La construcció de la nova dona soviètica

“Què és la dona nova? Realment existeix? No és el producte de la imaginació creadora d’escriptors moderns que busquen novetats sensacionals? Mira al teu voltant, observa, reflexiona, i et convenceràs: la nova dona està aquí, existeix” Alexandra Kollontai, 1918 Les dones ocupen els carrers El 8 de març de 1917 del calendari julià, coincidint amb […]

Auxili Social assistia principalment aquells sectors que havien sigut favorables a la República, com a forma per potenciar el seu recolzament al règim. Alhora, es pretenia l'adoctrinament de tots els assistits, per reeducar-los segons el nous valors nacionalcatòlics. Font: hogarjuandeavila.wordpress.com

Les dones a la Guerra Civil: al front o a la rereguarda? (I)

→ Les dones a la Guerra Civil: al front o a la rereguarda (II). Roges i negres: les dones del bàndol republicà Blaves i blanques: les dones del bàndol nacional Quan pensem en dones i Guerra Civil (1936-1939) ens ve al cap la fotografia d’aquelles milicianes republicanes que, recent esclatat el conflicte, van decidir armar-se […]

Cariàtide o dona columna vestint un peple. Font: British Museum.

Dones i festa: quan la religió permetia a les ateneses participar socialment

El sexe femení, societat i religió Sabem que la religió i la societat a l’antiga Grècia eren dos aspectes que s’interrelacionaven enormement. Per aquest motiu els rituals i cultes formaven part de la vida diària de les persones. D’altra banda també es coneix que dones i homes socialment ocupaven llocs diferents i molt diferenciats. Concretament, […]

, , , , Laia de Frutos Manzanares
portada

El sufragisme, més que la lluita pel dret al vot femení

Els orígens del feminisme organitzat El moviment de les dones i el feminisme arranquen amb la voluntat de subvertir l’ordre social establert d’exclusió femenina i la creixent universalització dels homes com a subjectes polítics. Les sufragistes són un llegat imprescindible per entendre la lluita feminista i, també, els moviments socials de les societats occidentals. Amb […]

Miniatura del llibre Liber Divinorum, d’Hildegarda, que representa la relació Déu-Univers-Ésser Humà. Font: Wikipèdia

Heretges, beguines i místiques: transgredint la norma de l’Església

El tractament del cos i de la sexualitat en l’espiritualitat cristiana no ha sigut sempre igual i uniforme. I en l’Edat Mitjana, tot i el tòpic d’obscura i puritana, apareixen idees diverses sobre aquest tema que divergeixen molt del catolicisme més proper als nostres dies. En aquest article s’analitzaran diverses doctrines del cristianisme medieval i […]

portada

A casa, a la fàbrica i al carrer: el que va suposar per les dones la industrialització a Catalunya

Sovint s’ha dit que durant la Primera Guerra Mundial, i posteriorment amb la segona, moment en què molts homes havien d’abandonar casa seva per anar a lluitar al front, es va produir l’entrada massiva de les dones al treball assalariat arreu d’Europa. En molts casos, eren fàbriques que havien deixat les seves funcions principals i […]

portada

Littera est vox: Escriptura i llibertat femenina a l’Edat Mitjana

Fa un temps una col·lega nostra es preguntava en un article “existeix realment una literatura femenina -per a dones?”. Si bé és cert que la Història ha brindat a la literatura universal el llegat de moltes dones escriptores, val a dir que ha estat el signe masculí el que l’ha ordenada: literatura femenina, literatura per […]

ftgma_entrevista_feminisme_2

Entrevista a Mary Nash: Feminismes a la història

Jofre: Mary Nash és especialista i directora d’un grup de recerca de multiculturalisme i gènere a la Facultat de Geografia i Història de la UB; i és aquí per fer-nos una petita explicació d’aquest moviment que sovint coneixem com feminisme. Benvinguda, i per començar, ens podries fer una petita aproximació a aquest moviment que es […]

dia de la dona treballadora

Editorial Ab Origine: especial de març 15/III/2016

Editorial Ab Origine: especial de març 15/III/2016 El passat dia 8 de març va ser el Dia Internacional de la Dona Treballadora, segons l’organització de Nacions Unides. Per què és necessari dedicar un dia específic  de l’any a més del 50% de la població humana? Doncs perquè durant molts anys les dones han estat desplaçades […]

, , Equip Ab Origine
Sin título

Rosa Bonet, la primera àrbitre de futbol espanyola

Aprofitant l’avinentesa d’aquest especial, conjuntament amb la secció permanent d’històries de l’esport en la qual escric sovint, avui m’agradaria acostar-vos la figura de Rosa Bonet, que va ser la pionera a Espanya d’un col·lectiu sempre en el punt de mira com és el dels àrbitres de futbol. Tasca –que no professió–, que s’envolta d’un món […]

, , , Martí-Pau Villares
diario cultura mx

El despertar de la força. Literatura femenina emancipadora

Inicio l’article amb una reflexió: existeix realment la literatura ‘femenina’? En cas afirmatiu, què és? Quina diferència hi ha –si és que hi ha- entre literatura ‘femenina’ i ‘de dones’? Si agafem els discursos clàssics trobarem que la literatura femenina és la que és escrita per dones i per a dones. Tracta temes més intimistes, […]

, , Guiomar Sánchez Pallarès
morato

Quatre dones perses que canviaren la història d’un imperi

   A principis del segle XVI els diferents Estats d’Europa enfilaven un nou rumb polític, hereu d’aquell període esplendorós anomenat Renaixement i de l’arribada d’exploradors del Vell Continent a Amèrica, amb la qual cosa el sistema econòmic mundial s’eixamplava a nous horitzons. Els sobirans d’Europa, tradicionalment incapaços d’imposar-se sobre els seus nobles vassalls, començaren a reforçar […]

imagen 1 bis

Les històries sobre dones van cremar a Alexandria

Imagina l’escenari següent: d’aquí un parell d’anys patim un inesperat cataclisme quasi apocalíptic que esborra del mapa la major part de la raça humana. Tot allò que avui donem per fet, com els mitjans de producció, les comoditats, les estructures socials i, evidentment, la cultura, desapareix en el procés. La humanitat pateix un reboot, es […]