En aquesta entrevista ens centrarem en un període relativament poc conegut. Sovint a Catalunya solem parlar molt dels anys d’auge comercial al Mediterrani, que comença a decaure al segle XIV i, a partir d’aquest punt, passem a centrar-nos en els problemes interns que hi haurà al país a causa de les pestes i els conflictes socials. La relació de Catalunya amb l’exterior és una realitat que no es té en compte si ens situem als segles XV i XVI, possiblement perquè ha quedat eclipsada pels fets que estarien vinculats a altres regnes, com Castella o Portugal.

Per conèixer aquesta realitat ens hem de moure a Barcelona, a la Institució Milà i Fontanals, del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), on trobarem l’Ivan Armenteros, l’historiador a qui entrevistem. Treballa al bell mig del centre històric de la Ciutat Comtal, en un despatx amb vistes a l’edifici que ocupà l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Ens trobem en un espai idoni per parlar del passat medieval i modern de la ciutat, i, també, del país.

Tanmateix, no podem parlar del que passava a casa nostra si no ho situem en el seu context històric, el que ens porta a formular les primeres preguntes. Quin estava sent el paper del Mediterrani a l’Europa de finals de l’Edat Mitjana? Començava a decantar-se la balança cap a l’Atlàntic o per arribar a aquest punt encara havien de passar unes quantes dècades o, fins i tot, segles?

El Mediterrani és un espai que pateix molts canvis al llarg de l’Edat Mitjana. Situem-nos al segle XV. La centúria comença en un moment en el qual el Mediterrani encara té molt vigor fins arribar a mitjans de segle, quan comença l’expansió otomana i això provoca que les regles del joc a la Mediterrània canviïn. Això passa perquè els turcs comencen a posicionar-se sobretot a la mar Negra i als Balcans, i això fa que les línies comercials que havien fet servir fins llavors els mercaders llatins –venecians, genovesos i catalans, bàsicament– canviïn perquè no hi ha opció d’entrar a la mar Negra.

Tot això coincideix en el temps, al voltant de 1450, amb un altre fenomen d’expansió: l'arribada castellana i portuguesa a la Costa Occidental africana. Es produeix un canvi de signe en les relacions comercials i, sobretot, en la geoestratègia política. Ens trobem en un moment de basculació en què la Mediterrània comença a ser un espai poc freqüentat per les naus cristianes occidentals per culpa de la presència turca i, en canvi, s’obre un nou espai de comerç molt gran i molt dinàmic que és l’Àfrica occidental. Gran part del que s’havia estat fent fins aleshores a Europa, especialment al sud, però no només, canvia i se’n va cap aquest nou espai atlàntic africà.

IMG_7583

Europa, o alguns dels seus regnes, comencen a expandir-se més enllà del món que havia dominat l’Imperi Romà als segles XIV i XV. Què estava motivant aquesta expansió, cap a on es dirigiria i amb quins objectius?

El leitmotiv diríem que és la ruta cap a les Índies Orientals. A partir del segle XIV és molt difícil poder endinsar-se en la mar Roja per culpa del sultanat mameluc i així poder tenir una ruta d’accés a l’Índia. D'altra banda, la ruta de la seda ja està tancada pels mongols i llavors el que fan les potències occidentals és intentar buscar una ruta alternativa, que seria circumnavegar el continent africà per poder arribar a les Índies.

El primer factor serà aquest, però l’expansió africana acabarà motivant altres objectius i altres motors d’interès, que seran, en primer lloc, l’accés a l’or africà. Un dels grans catalitzadors de les expedicions cap al sud fou l'intent d'accedir a les regions auríferes que estaven subministrant or a Europa des de l’Alta Edat Mitjana. L'or arriba a Europa per mitjà de les pàries i el que intenten els occidentals és fer la pinça als mercaders musulmans del nord d’Àfrica. El que passa, però, és que quan arriben a Àfrica troben un or de baixa qualitat, generalment en pols, i veuen que no s'hi pot treure gaire profit comercial. Aleshores és quan comença a vertebrar-se el comerç d’esclaus que és, en certa manera, la clau que explicaria l’interès europeu per Àfrica.

Des d'un primer moment s’intentarà fer canvis amb cavalls i esclaus per poder aconseguir l’or subsaharià, però s’acaba veient que és molt més beneficiós el comerç d’esclaus. D’entrada ja existeix una xarxa d’esclavatge ben estructurada a Àfrica de la qual s’aprofitaran per aquest negoci. Així és com es dóna el tret de sortida al tràfic negrer que tots tenim en ment en el període modern.

"Des d'un primer moment s’intentarà fer canvis amb cavalls i esclaus per poder aconseguir l’or subsaharià, però s’acaba veient que és molt més beneficiós el comerç d’esclaus."

I en tot aquest procés, Catalunya hi té algun paper? Els principals protagonistes del moment eren Castella i Portugal, banyats per l'Atlàntic, això excloïa la Corona d'Aragó?

La Corona d’Aragó és una confederació de territoris diversos molt complexa en si mateixa i cada territori tindrà els seus interessos particulars. No obstant això, per entendre quina és la dinàmica de la Corona d’Aragó cal tenir en compte un esdeveniment: la Guerra Civil Catalana.

Fins aquest moment Barcelona havia estat una potència comercial. Durant les primeres dècades del segle XV la cituat entra en una crisi que desemboca en la guerra civil i que marcarà el moment d'eclosió definitiva. Aquest fet farà que Barcelona perdi importància com a actor comercial marítim dins la Corona, i serà València qui n'agafi el testimoni.

Val a dir que estar ubicats a la Mediterrània no evita que hi hagi grans interessos situats a l’Atlàntic. Ens trobem en un moment de basculació entre els dos mars. Tenim dos actors comercials importants a la Corona d’Aragó que serien València i Barcelona i el que veiem en aquest període és que hi ha certs interessos comercials que apunten a l'Atlàntic. El gran comerç mediterrani és deixat de banda, tot i que hi ha intents per reflotar el contacte amb Alexandria a finals del segle XV. Al mateix temps, estem veient com hi ha noves famílies comercials, en el cas de Barcelona, que comencen a dipositar els seus interessos a l'Atlàntic, una zona molt més dinàmica on veuen que les possibilitats de negoci són molt més grans.

En el cas de València ho veiem amb molta més intensitat. Allà no s’està patint una crisi a causa d’una guerra civil. La ciutat del Túria invertirà molts diners en aquest sector i molts mercaders i companyies comercials començaran a moure's per l’espai atlàntic. Ens situem bàsicament en el triangle format per l’Andalusia atlàntica, les illes africanes (Madeira i Canàries, en un primer moment, i Cap Verd i Santo Tomé, més tard) i la costa occidental africana. En aquest espai es produeixen una sèrie de moviments de capital, d’inversions en la producció de sucre i en el comerç d’esclaus entre altres.

El que s’acaba d’explicar és un canvi d'era historiogràfic entre la llarga Edat Medieval i els tres segles “moderns”. Més enllà de la periodització artificial, els canvis ocorreguts porten a una transformació ràpida i radical del món durant els segles XV i XVI?

És una pregunta molt complexa. Depèn de la perspectiva que apliquem. Sí que hi ha canvis a nivell polític que entrant al segle XVI es començaran a percebre, potser abans. És un moment de moltes tensions entre velles formes de fer polítiques i altres de noves, més autoritàries i amb una clara tendència a la concentració de poder.

A nivell social podem dir que hi ha canvis? El coneixement geogràfic s’assenta i es comença a percebre el món com un espai molt més complex. Aquest és un canvi profund. Si ens fixem en el fet de l'esclavitud, per exemple, comencem a veure com arriba població subsahariana per primer cop.

Com a especialista d’aquest període puc dir que la meva percepció és que ens movem en terra de ningú, tot i que també és cert que en els darrers cinc anys s’ha engegat recerques, moltes doctorals, que s’interessen per aquest període. La divisió entre baixa Edat Mitjana i Edat Moderna es especialment artificial, ja que estem en un període de canvis continus, sí, però relativament lents, res a veure amb el què passarà en els períodes revolucionaris dels segles XVIII i XIX. De fet, hi ha formes d’actuar que neixen als segles baixmedievals, com la cultura del censal a casa nostra com a mecanisme de crèdit, que perduren al territori fins ben entrat el segle XIX.

En resum, sí que hi ha canvis profunds, però també hi ha moltes continuïtats, i això passa en totes les perioditzacions, ja que sovint responen a divisions artificials.

IMG_7578

Ara que ja sabem en quin moment històric ens trobem podem passar a entrar en matèria, a parlar de l’esclavitud medieval a la Catalunya de finals de l’Edat Mitjana, que, de fet, va ser la temàtica escollida per a la teva tesi doctoral, que se centrava en Barcelona. Alhora, no podem parlar d’esclaus si no parlem de comerç –i aquí entronquem amb el que hem parlat abans. Quin era el paper de Catalunya i de Barcelona en el comerç d’esclaus durant la baixa edat mitjana? Barcelona fou un port esclavista important al Mediterrani occidental?

Barcelona va ser un port esclavista important de la Mediterrània Occidental i va tenir un paper destacat. En aquest moment els grans actors són Venècia i Gènova. Aquestes són les dues potències comercials que dominen la mar Negra, la gran font d'esclaus a partir de mitjan segle XIV. Barcelona, en canvi, queda relegada a la redistribució d'esclaus cap a la península Ibèrica, el que deixa en un segon terme el gran comerç mediterrani d'esclaus.

Convé remarcar que la ciutat comtal és una gran consumidora d'esclaus. Barcelona és un dels centres amb més població esclava del Mediterrani i, de fet, a principis del segle XV es calcula que la població esclava de l'urbs es movia entre un 10 i un 15% del total dels seus habitants. Per posar-ho en context, a l'Alt Egipte, durant el Baix Imperi romà, es calcula que la població esclava arribava a un 7%. Si comparem les xifres amb Barcelona ens n'adonem de la magnitud del fet. A Mallorca, d'altra banda, les xifres voregen entre un 10% i un 36% de la població de l'illa. En aquest cas podem afirmar que la societat és de base quasi esclavista.

No obstant això, Barcelona tindrà una presència destacada en un altre dels espais comercials clau per al comerç d’esclaus intermediterrani: la costa Adriàtica, on destaquen emporis comercials com el de Ragusa (Dubrovnik), que és un dels grans mercats d’esclaus de la regió. No podem obviar, però, el paper secundari que sembla tenir la ciutat catalana en el mercat global d’esclaus, actuant com a porta d’entrada de mercaderia humana des de la Mediterrània Oriental cap a la península Ibèrica.

Partint d’un desconeixement de la temàtica hem de suposar que els esclaus venien de “regnes enemics”, en el moment en què l’expansió cristiana peninsular s’estava acabant de consolidar podem pensar que l’enemic més proper i directe era l’islam que habitava al nord d’Àfrica. Quina seria la relació entre Catalunya i el Magreb en el període que ens ocupa? El gruix dels esclaus que arribaven al Principat eren musulmans, o els orígens foren molt més diversos?

Tot el que comentes depèn del moment cronològic en el qual ens trobem. El que veiem és que des que arriba l’islam a la península Ibèrica, sempre trobarem esclaus musulmans a la ciutat de Barcelona o a qualsevol ciutat que tingui esclaus de l’entorn de l’Europa occidental cristiana meridional. Podem fer-nos la imatge d'un degoteig continu d’individus. Sobretot són homes i això passa perquè eren apressats al mar en accions piràtiques, en saquejos a la costa o a la guerra de frontera. Aquesta dinàmica es trenca en dos moments un al segle XIII i l’altre al segle XV quan veiem un gran augment d’aquesta població esclava d’origen musulmà. El primer pic el trobem durant les conquestes peninsulars del segle XIII (València, Mallorca, Múrcia i Menorca, fonamentalment) que comportaran una grana afluència d’esclaus als mercats cristians. L’altre moment serà la guerra de Granada entre 1481 i 1492, que ens torna a mostrar una arribada substancial d’esclaus.

En paral·lel a aquesta dinàmica hem d’entendre que els orígens dels esclaus eren molt diversos i, de fet, a partir de finals del segle XIV l’esclavitud de tall oriental –de la mar Negra, de les estepes eurasiàtiques i de la regió balcànica– és la més majoritària. En aquest punt la musulmana passarà a ocupar únicament entre un 10 i un 20% de la població esclava. Però per entendre aquest fet també hem de tenir present l’arribada de l’islam.

De fet, la incursió de l’islam a la península Ibèrica i a Europa occidental el que fa és canviar les formes de l’esclavitud. A nivell ideològic suposa un canvi molt profund. Perquè del segle VI fins al XI, els esclaus són d’origen europeu, poden haver estat cristianitzats o no, poden ser pagans, però no hi ha massa impediment en esclavitzar la pròpia població europea per explotar-la dins d’Europa o per exportar-la a Bizanci, i als països musulmans, que són grans consumidors d’esclaus. El que passa és que quan arriben els musulmans al territori europeu, els mandataris tant laics com religiosos arriben a la conclusió que són uns enemics, és contraproduent vendre esclaus europeus, cristians o no, als musulmans perquè això repercuteix amb una minva de la població europea i un augment de la capacitat militar dels musulmans.

"El que passa és que quan arriben els musulmans al territori europeu, els mandataris tant laics com religiosos arriben a la conclusió que són uns enemics, és contraproduent vendre esclaus europeus, cristians o no, als musulmans perquè això repercuteix amb una minva de la població europea i un augment de la capacitat militar dels musulmans."

És a dir, en un primer moment hi ha venda d’esclaus europeus als musulmans?

Sí, quan irrompen els musulmans són uns grans consumidors d’esclaus, perquè per la seva idiosincràsia fan servir aquests esclaus dins de l’exèrcit i l'administració. Fins que a Europa es veu que s’ha de deixar d’alimentar els exèrcits califals que els podien fer la guerra.

A partir d’aquest moment es consolida una idea, que ja té un origen previ, Isidor de Sevilla ja en parla, Agustí d’Hipona també...que és la teoria de la Guerra Justa, té un impuls definitiu durant els segles IX i X. S’establirà tot un sistema teòric per definir què és una “guerra justa” i des d’aquesta concepció es crea una nova percepció de qui pot ser esclau: l’enemic de la fe que ho és per extensió de ser enemic del príncep. En aquest punt el musulmà esdevé l’estereotip perfecte per poder justificar una esclavització. Es va més enllà, es considera que quan s’esclavitza a un musulmà es fa lliure la seva ànima a través de la conversió. Al segle XIII aquesta teoria s’acabarà de consolidar amb Tomàs d’Aquino i es farà servir contínuament per poder justificar les esclavitzacions, al món islàmic i en altres territoris, si tornem als Balcans i a l’orient veiem que el que es fa és dir que o bé són pagans o bé cristians però de ritus que són gairebé sectes.

En definitiva, la importància de l’arribada dels musulmans és cabdal per entendre el desenvolupament de l’esclavitud medieval i també moderna, perquè és la mateixa concepció que es farà servir a l’Amèrica Llatina, la idea de l’infidel, de la persona que ha de ser sotmesa... també es farà servir a l’expansió africana, de fet a les primeres descripcions d’esclaus negres subsaharians els hi diuen moros, no es fa gratuïtament sinó per poder justificar que es puguin esclavitzar, perquè són infidels, seguint el corpus teòric del moment.

La dinàmica d’una majoria d’esclaus eurasiàtics i balcànics  que es combinaria amb una presència més minoritària d’esclaus musulmans es manté fins a mitjan segle XV. Però també m’havies preguntat sobre les relacions de Catalunya amb el Magreb.

Les relacions són múltiples, no sempre estan basades en l’esclavitud que de fet és un subproducte de les relacions que hi ha. Hi ha pau i guerra, comerç, interessos mutus, companyies catalanes de mercenaris que lluiten al nord d’Àfrica fent costat a mandataris musulmans i al revés també. El que veiem, per exemple si mirem el cas de Mallorca, és molt interessant, són processos d’esclavitud, captura i redempció continus, gent especialitzada en capturar esclaus per portar-los a l’illa i buscar contactes al Magreb per poder redimir els més destacats, alliberar-los a canvi d’un benefici, és com una mena de negoci circular molt ben estructurat. El mateix model es veurà després reproduït a Canàries amb les companyies de saqueig –que els hi deien cavalcades i es constituïen jurídicament en forma de companyia comercial– i les posteriors companyies de rescat, l'objectiu de les quals era rescatar els esclaus més importants a canvi d'un preu en or elevat o d'una quantitat determinada de nous esclaus. Aquesta dinàmica també es combinarà amb operacions comercials molt diverses i amb saquejos, operacions de cors... tot el que s’acaba d’explicar serà bilateral, tant ho faran els cristians contra els musulmans com viceversa.

IMG_7561

Estem parlant de l’esclavitud a finals de l’Edat Mitjana, i quan ho fem no podem ometre la imatge del gran comerç d’esclaus que s’articularia al llarg dels segles posteriors. Però ens interessa més saber què hi havia abans del moment del qual estem parlant. Entre l’esclavitud antiga i els segles que ens ocupen hi ha una bona pila d’anys, durant totes aquestes centúries a Catalunya hi hauria continuat havent esclaus? O als segles XIV i XV hi comença a haver un auge que serà el preludi de l’esclavitud moderna?

Podem dir que, com a mínim en el cas de Barcelona, mai desapareixen els esclaus des de l’Edat Antiga, i segurament abans, fins al segle XIX. L’esclavitud és un continu històric, és consubstancial a les societats, si pensem en la teoria de les dominacions l’esclavitud és la dominació més extrema que hi ha, però les societats d’antic règim, igual que la nostra, estan basades en les dominacions múltiples, per tant mai deixen d’haver-hi esclaus.

El que canvia és el model, o expressió, d’esclavitud. Durant el baix Imperi es desenvolupa el model latifundista que tots coneixem, amb la villa com a centre d’explotació treballat per brigades d’esclaus nombroses. Aquesta expressió d’esclavitud sobreviu la caiguda de l’Imperi Romà i arriba a la seva màxima expansió cap als segles VI i VII, i a partir dels segles VIII-IX entra en crisi. Les últimes mencions a aquest tipus d’esclau europeu que treballa al camp, amb quadrilles d’esclaus de 20 o 25 persones es donen a tot Europa Occidental entre el 1015 i el 1050. Aquest moment coincideix amb l’arribada dels esclaus musulmans. Aquest darrer fet no ha estat tingut massa present pels estudiosos del feudalisme, ja que, pels seus interessos, són més sensibles a la certificació de l’extinció de l’esclavitud rural per anunciar el naixement del feudalisme, i no tant per la pervivència de certes formes d’esclavitud que veurem com, en poc temps, agafen una importància relativa. És a dir, els feudalistes acostumen a descuidar que just quan desapareixen els esclaus rurals a territori europeu, ja fa dècades que es documenten els primers esclaus musulmans, que semblen tenir, en aquest segles altmedievals, una implantació destacada a les ciutats. Des del segle IX quan apareixen les primeres mencions a esclaus musulmans, fins l’XI estem davant d’un període que m’agrada definir fent servir la idea de “frontissa”, on veiem com cohabiten dos models d’esclavitud.

Hi ha documents en els quals es pot veure perfectament aquest fenomen, n’hi ha un de molt maco, un testament on hi ha una sèrie de deixes, crec que era del bisbe d’Urgell al segle IX, on es deixen 8 esclaus en herència i n’hi ha uns que tenen nom cristià i d’altres que el tenen de musulmà. I és molt interessant perquè als que tenen noms cristians els hi diuen servus, utilitzen la terminologia clàssica per a referir-s’hi i als musulmans els hi diuen sarraïns, tenen la mateixa condició jurídica però el canvi ideològic provocat per la irrupció de l’islam porta a un canvi terminològic. Aquest mateix fenomen el veurem en altres cronologies.  Al segle XIV, per exemple, passarà amb els tàrtars, i posteriorment es farà igual amb els negres a l’Amèrica colonial. Es substitueix el terme jurídic per l’adscripció geogràfica o racial, és a dir, trobarem documents en què es deixa en herència un sarraí o un tàrtar, sense necessitat d’especificar que es tracta d’un esclau; l’esclavitud és intrínseca en el terme.

[caption id="attachment_8833" align="aligncenter" width="601"]Al carrer del Bisbe de Barcelona, en un lateral del Palau de la Generalitat, entre diferents mènsules hi trobem representada la cara d'un subsaharià. La representació, d'inicis del segle XV, és un reflex de la presència d'esclaus negres a la Barcelona baixmedieval. Al carrer del Bisbe de Barcelona, en un lateral del Palau de la Generalitat, entre diferents mènsules trobem representada la cara d'un subsaharià. La representació, d'inicis del segle XV, és un reflex de la presència d'esclaus negres a la Barcelona baixmedieval. Font: La Vanguardia[/caption]

Passem a preguntes més concretes: la imatge preconcebuda dels temps medievals és la d’un món rural, ple de pagesos servils oprimits per una sèrie de senyors feudals. Com entra l’esclavitud en aquest esquema? Quina rellevància tingué en l’economia catalana baix medieval?

L’esclavitud islàmica, la que es consolida a partir del segle XI i ja és plenament medieval està més implementada a la ciutat però no únicament al món urbà, també trobem quadrilles d’esclaus musulmans treballant en grans latifundis. Per exemple l’orde del temple fa servir el treball esclau a les seves propietats i tenim constància de què eren un element estratègic en el seu sistema d’explotació de la terra. S’han pogut documentar quadrilles de 25 a 30 esclaus treballant en construccions com podien ser les d’un molí o d’alguna defensa. Però el gruix de la documentació el trobem a les ciutats, que és on la seva presència és més clara. Això no vol dir que abans del segle XI no n’hi hagués a les ciutats, sinó simplement que no podem detectar-los per la manca de documentació.

Fins al segle XIII es manté la dinàmica de que hi hagi esclaus tant al territori com a les ciutats, però els primers tendeixen a desaparèixer, cada cop s’implanta més la servitud feudal al món rural, tot i que encara trobarem esclaus, ja no trobarem les quadrilles únicament formades per esclaus. El que és possible és que l’amo dels serfs tingui un o dos esclaus que treballaran per ell, però estaran més lligats a la casa.

Però què passa al segle XIII? Doncs tenim la consolidació de l’expansió llatina a la mar negra i als Balcans, que comença al segle XI però ja es veu afermada al XIII després de les guerres de Bizanci i del període llatí de Constantinoble, etc. A partir d’aquest punt els llatins podran instal·lar-se amb garanties a la zona de Crimea que és on hi ha els grans ports exportadors d’esclaus d’aquest moment. Aquests esclaus arribaran primer a Gènova i Venècia i per extensió també a tota la península Ibèrica que consumeix esclaus. En el cas de Castella tenim molt poques dades per una qüestió de fonts documentals, fins a finals del segle XV no arrenca amb força la documentació notarial, i per tant tot el període precedent ens el perdem, sí que tenim indicis indirectes, com que a Sevilla hi ha una “alcabala de los Tártaros” per tant hi havia d’haver població esclava. També es documenten enviaments d’esclaus de Barcelona a Sevilla... però no hi ha dades suficients per poder mesurar l’amplada d’aquesta esclavitud abans de les darreres dècades del segle XV.

A la Corona d’Aragó sí que es tenen dades, tant per Barcelona, com per València o Mallorca, i veiem com a principis del segle XIV comencen a arribar aquests esclaus eurasiàtics i balcànics. La pesta negra serà el gran catalitzador de l’esclavitud, a nivell numèric, a l’Europa Occidental, no serà immediatament després de les epidèmies, caldrà que passin tres o quatre dècades perquè el fenomen realment creixi per una sèrie de factors econòmics que potser no cal que hi entrem. En el comerç d'esclaus a partir del XIV el factor sexe és molt important, arriben més esclaves que esclaus a Barcelona i a València, però no a tot arreu és així, al nord d’Itàlia (Venècia i Gènova) hi ha una gran majoria de dones esclaves durant aquest període, al voltant d’un 90% del total de la població servil, la situació seria menys extrema que als ports peninsulars de la Corona d’Aragó, i al sud, Mallorca i Sicília, el nombre d’esclaus masculins serà superior. Per entendre això hem d’entendre el mediterrani com un mar connectat i complex, on hi ha un gran consumidor d’esclaus que és el sultanat mameluc d’Egipte i Síria que per raons estructurals necessita absorbir molts esclaus homes, per poder fer-los servir a l’administració i a l’exèrcit. Els excedents que quedarien, és la hipòtesi que plantejo jo, serien les dones que arribarien als mercats secundaris que serien els occidentals. Són secundaris perquè no hi ha una necessitat estructural.

Tornant a la pregunta veiem que als segles XIV i XV tot i la pesta l’activitat dels esclaus continua sent eminentment urbana a Catalunya, malgrat que també trobem esclaus que es dediquen a activitats agrícoles, però viuen a ciutat i conreen els camps del voltant de la urbs, els fruiters, els horts... hi ha moltes ordinacions que prohibeixen als esclaus que vagin pels camps i robin fruita o llegums, el que ens porta a pensar que era una activitat que es feia. Malgrat aquests indicis d’esclaus en un entorn agrari si hem de dir quina seria la seva principal activitat sens dubte són totes aquelles feines penoses necessitades de força bruta i de poc o gens de coneixement tècnic, ja sigui en l’esfera industrial/artesanal o en el transport de mercaderies, de material de construcció, etc.

"Als segles XIV i XV les principals activitats dels esclaus sens dubte són totes aquelles feines penoses necessitades de força bruta i de poc o gens de coneixement tècnic, ja sigui en l’esfera industrial/artesanal o en el transport de mercaderies, de material de construcció, etc."

I, quina seria la relació entre servitud i esclavitud?

És un gran tema, que ha generat molts debats i encara en genera, perquè s’ha estudiat molt l’esclavitud a les ciutats, però el que encara queda per fer, a banda d’acabar de comprendre què significa aquesta en una societat com la barcelonina, és estudiar la implantació al territori. Sí que veiem que hi ha esclaus a Manresa, a Girona, a Sant Feliu de Guíxols, a Roses... hi ha molts esclaus documentats. Però, quina relació hi ha amb la servitud de tall feudal? És una gran pregunta, sí que hem trobat esclaus en castells, baronies, però ens hem de preguntar si simplement estaven al servei del senyor, que sembla l’opció més lògica, o realment cohabitaven i feien feines amb els altres serfs. Tot sembla indicar que principalment devien treballar a la casa del senyor, on farien feines domèstiques molt àmplies, des d’encarregar-se dels cavalls o del bestiar, o netejar, estar a la cuina... i això ho farien tant homes com dones.

La relació encara s’ha d’estudiar i, de fet, genera molt de debat, hi ha medievalistes que desconeixen l’existència mateixa de l’esclavitud, però aquesta és una altra qüestió.

IMG_7570

Podem pressuposar que un dels principals objectius dels esclaus era aconseguir la seva llibertat. Hi hagué fugues d’esclaus importants com passarà a Amèrica durant el període colonial?

Respecte a la primera pregunta hem de tenir clar que no hi va haver grans sublevacions o fugues d’esclaus, només n’hi ha una documentada en període medieval i hem d’anar al segle VIII a Astúries, i està molt poc estudiada perquè hi ha molt poca documentació. El que és més important, més enllà de les grans fugues d’esclaus, són les fugues individuals, de dues o tres persones que decideixen escapar. Això sí que ho trobem sovint i de fet això motivarà la creació d’una institució, que va ser única a la història occidental europea que serà la Guarda d’Esclaus, estudiada per Roser Salicrú, que s’implanta a Catalunya a partir de la Diputació del General, durant el primer quart del segle XV. Era una assegurança obligatòria per als propietaris d’esclaus barons, perquè es va arribar a la conclusió que els homes eren qui més fugien, i estadísticament era així. Hi ha molta literatura al voltant d’aquesta qüestió. A partir del segle XIV les fugues individuals seran comunes. És un mecanisme relativament exitós, no es posa en qüestió el sistema d’esclavitud però és una forma de resistència activa que permet perjudicar a l’amo, encara que no es posi en escac tot el sistema esclavista.

Hem de tenir present que l’esclavitud està molt normalitzada, forma part de la realitat de la gent, qui és esclau ho és perquè li ha tocat, però no hi ha aquesta consciència de que és injust, l’esclavitud és així perquè sempre ha estat així. De fet hi ha esclaus que s’alliberen i acaben sent propietaris d’esclaus, el que ja ens fa tenir una idea d’aquesta realitat tan complexa. Per nosaltres és molt aliena però fins fa relativament poc no ho era.

Els historiadors marxistes sempre es van preocupar molt per trobar les grans sublevacions d’esclaus que podrien certificar la fi del sistema esclavista i el naixement del feudalisme, com una mena de revolta contra una opressió injusta. Clar aquesta consciència no hi era, de la mateixa manera que no hi havia una consciència d’individu, perquè era el col·lectiu el que manava. De fet la Revolta d’Espartac no la podem considerar com una revolta col·lectiva, sinó que és la suma de voluntats individuals, que s’ajunten amb un objectiu comú que és lluitar per la seva llibertat. Però no per posar en dubte el sistema d’esclavitud.

"Les fugues individuals motivaran la creació d’una institució, que va ser única a la història occidental europea que serà la Guarda d’Esclaus."

I les vies legals? Era fàcil o com a mínim possible per a un esclau de la Catalunya del segle XV aconseguir la seva llibertat?

Hi havia vies legals, estem en una societat basada en el dret romà, “garantista” dins de la seva idiosincràsia. Trobem casos d’esclaus que fan el que jurídicament es diu “proclama de llibertat”, davant de les autoritats, a Barcelona tenim diversos casos documentats, i afirmen que ells o elles han estat injustament esclavitzats i han de ser lliures per dret. Aquest fet inicia un procés legal que pot acabar amb una sentència favorable o desfavorable, en funció de les proves que s’aportin. Els casos per poder demanar la llibertat legal serien per no complir amb allò que dèiem abans de la “guerra justa”, per exemple una persona que hagués nascut aquí. Tenim un cas d’una nena cristiana que l’agafen, l’esclavitzen i en el viatge cap a València no para de plorar i de dir que ella és lliure, que és cristiana. També tenim casos d’esclaves que pateixen agressions físiques per part dels amos i hi ha un cas en el qual l’esclava aconsegueix la llibertat, per haver estat maltractada.

Hi ha un moment en el segle XIV, quan comencen a arribar esclaus balcànics, que són cristians, que el bisbe de Barcelona, volent fer la guitza al poder municipal, utilitza aquests casos, i proporciona procuradors i advocats als esclaus, perquè els puguin defensar. Però el que vol el bisbat en últim terme és intentar erosionar l’oligarquia urbana. Això porta a que s’iniciïn molts processos en els quals moltes esclaves d’origen balcànic demanen la llibertat al·legant que són cristianes. Algunes aconseguiran guanyar la llibertat i altres no. Això s’acaba amb una intervenció del municipi que limita el paper dels tribunals eclesiàstics en aquests casos, a partir d'aquest punt tot passa per tribunals laics i s’estableixen uns criteris molt clars sobre qui pot demanar i qui no la llibertat.

En les compravendes sempre veiem que hi ha una sèrie de clàusules que ha de complir el venedor, i unes altres que ha de complir el comprador, el venedor sempre ha de donar la garantia que l’esclau ha estat justament esclavitzat, que és de bona guerra, segons els preceptes de la guerra justa. Se suposa que hi ha hagut d’haver un “procés de verificació” que dóna garanties i, si el nou propietari veu que hi ha alguna cosa que li pot fer pensar que l’esclau no ho és legalment pot reclamar una indemnització al venedor i, en cas que li toqués ser lliure, s’hauria d’alliberar a l’esclau.

I l’opció de la compra de la llibertat existeix?

Sí, però sempre és un benefici que atorga el propietari, però no sabem exactament com funcionava. Sí que hem trobat casos d’esclaus que exercien la resistència passiva o activa per intentar aconseguir la llibertat. S’intentava arribar a una negociació amb l’amo que els fos favorable. I això es podia fer o a través de la violència, enfrontant-se als amos directament, hi ha casos d’enverinament (aquests evidentment no aconseguien la llibertat), també es podia intentar boicotejar la feina, la productivitat, tu saps que el teu amo està esperant que treballis bé i tu no fas res, intentes minar la teva capacitat productiva per perjudicar l’amo. Les fugues ocasionals també entrarien en aquesta dinàmica, marxar de la casa sense avisar i tornar dies més tard. Quan es donava un cas com aquest, després d’un procés de negociació que no coneixem perquè no queda reflectit en la documentació, es redacta un “compromís de llibertat” que fa l’amo a l’esclau, on li diu, per exemple, que l’alliberarà al cap de cinc anys però amb una sèrie de condicions com podia ser no marxar de casa, treballar bé, guardar fidelitat... si es complien les condicions, s’aconseguia la llibertat.

Un altre model és el contracte de talla, el propietari li ofereix a l’esclau la possibilitat d’alliberar-se a canvi d’uns pagaments que normalment són setmanals, de tants diners durant “x” període de temps. El propietari calcula quin guany vol treure de l’esclau, i l’esclau ha de treballar “per lliure”, un cop a la setmana ha de pagar el que li pertoca a l’amo i demostrar que no s’ha fugat, si al cap del temps acordat no s’ha pogut pagar allò que s’ha acordat, l’amo es queda tots els diners i l’esclau continua sotmès. D’aquests casos se’n troben força, al llarg del segle XIV i fins a mitjan segle XV quan aquest model desapareix i el que es troba més són els compromisos de llibertat a canvi d’un servei que s’han comentat abans.

Podem dir que els processos de llibertat vinculada a un servei o un pagament estan molt vinculats als esclaus que són més difícils de controlar, de dominar. És una forma ràpida de treure-te’ls de sobre però assegurant un benefici.

També hi ha altres formes, com les manumissions gracioses, quan l’amo agafa una certa estima a l’esclau o esclava i decideix alliberar-lo, en el cas de les dones que en molts casos criaran als fills de l’amo es generen vincles d’aquest tipus. La gent gran, els vells, s’alliberen perquè ja no serveixen per treballar i són una càrrega econòmica i això engrossirà el gruix de la població pobra de la ciutat.

IMG_7566

Els esclaus devien tenir alguns espais de socialització, revisant la teva obra crida l’atenció les referències a la Confraria de Negres de Barcelona. Avui dia quan pensem en confraries i processons el nostre imaginari sol anar cap a Andalusia, però segons sembla al segle XV arriba a haver-hi una confraria d’esclaus i lliberts a la Ciutat Comtal, quina era la seva funció a l’època? Podem imaginar-nos una processó a l’estil andalús però integrada exclusivament per persones subsaharianes?  

Comencem pels espais de socialització, el primer que m’agradaria que quedés clar és que els esclaus no constitueixen un col·lectiu, en termes d’antic règim no podem pensar que tenien consciència de formar-ne part. Jo com a esclau tàrtar em reconeixeré en els altres tàrtars si en trobo més, o amb els lliberts, però també em reconeixeré amb la gent amb qui treballo. Serà gent que ocupi un estrat socioeconòmic semblant al meu, encara que siguin lliures. Els esclaus es socialitzen molt amb manobres, jornalers, treballadors ocasionals... amb les capes més desafavorides de la ciutat, amb aquesta gent comparteixen molt de temps i creen lligams.

De fet, hi ha moltes ordinacions a la ciutat que prohibeixen als esclaus, jornalers o mossos, que es llencin pedres o taronges a la ciutat, resulta que era bastant comú que això passés i era una forma de socialització clara, ells s’estan divertint tot i estar creant un problema d’ordre públic. Podríem parlar d’una socialització transjurídica entre població esclava i lliure. També els hi prohibeixen llançar focs d’artifici dins de la ciutat, a esclaus, mossos i jornalers, el que ens porta a pensar que també ho feien. Les tavernes són altres espais de socialització. Tenim normatives que prohibeixen als taverners vendre vi als esclaus, el que ens indica que hi van.

Els diversos espais de socialització que es generen responen als seus estrats socioeconòmics, els esclaus que són de cases benestants no es relacionen amb els jornalers, ho fan amb un altre tipus de gent, van ben vestits i tenen privilegis que molta gent pobra mai tindrà. Ser esclau en una casa rica era molt millor que ser pobre i lliure, tenies menjar, tenies una casa on dormir, un llit... tot el que necessitaves.

Entrant al tema de la confraria, és molt interessant, no perquè sigui una confraria d’esclaus sinó perquè és la primera confraria de la qual tenim notícia que sigui fundada oficialment per la monarquia en tot l’occident cristià. Sí que és cert que a Sevilla hi ha una confraria que sembla que és anterior, però el document fundacional és cent anys posterior al de Barcelona. La gent que l’ha estudiada a Andalusia defensa que és la primera, però el que hem de considerar és que hi ha una primera associació que no sabem quina forma tenia ni a quins objectius responia, aparentment era una casa hospital per guarir els esclaus i lliberts negres i que acaba desembocant en una confraria que serà la confraria de Nuestra Señora de los Ángeles, de los Negritos que avui dia encara existeix a Sevilla.

Però tornant a la de Barcelona, la primera que es funda formalment, s’ha d’entendre en el seu context. La societat urbana medieval s’articula al voltant de la confraria, sigui d’ofici, o religiosa de devoció, que estructura bona part de la vida social de la comunitat. La confraria dels esclaus negres de Barcelona respon al model de confraria de devoció, per estar adscrita a Sant Jaume, però per mi, l’objectiu final de la monarquia és assimilar aquesta població africana negra dins de l’estructura de l’ordre simbòlic de la societat cristiana blanca occidental. És a dir, els poders veuen que han d’encabir a una població que és molt diferent de la nostra, tant en cultura com en fenotip. La confraria ha de garantir la seva assimilació religiosa, per això el culte a Sant Jaume, que no és casual, ja que en l’imaginari cristià aquest sant és el Matamoros de les conquestes ibèriques, i el futur Mataindis de l’Amèrica colonial; és el símbol de la cristianització de l’infidel.

"el culte a Sant Jaume no és casual, ja que en l’imaginari cristià aquest sant és el Matamoros de les conquestes ibèriques, i el futur Mataindis de l’Amèrica colonial; és el símbol de la cristianització de l’infidel."

El que no sabem és quin paper juga aquesta confraria per als africans, podem pensar que és un espai de resocialització, un espai on es poden crear nous lligams a partir de la pertinença a la confraria i, evidentment, del color de la pell. Però hem de tenir present que és una confraria multiètnica, confraries ètniques pures a la península Ibèrica només va haver-n’hi una a Portugal al segle XVIII formada per negres angola, la resta de confraries eren una mescla d’ètnies diferents que tenia poc sentit, de fet parlem de confraria de negres, hi ha gent que parla de confraries ètniques però no és acurat.

A tot això s’hi ha de sumar les funcions habituals d’una confraria, donar assistència als confrares, crear un espai de socialització determinat.

I ja passant a la darrera pregunta, de si ens podem imaginar una processó només per negres, la resposta és no. A la ciutat hi ha moltes confraries. El que sí que ens podem imaginar són processons encapçalades per negres, de fet quan s’obria la processó en els tres primers grups que hi anaven hi havia una gran presència negra, els timbalers, els que feien sonar els tambors sobre de mules... la companyia de timbalers de la ciutat està formada per negres des de finals del XV fins a finals del segle XVI. Eren timbalers professionals, els pagava el municipi. També sabem que dins de la confraria dels mulers hi havia molta població negra, tant qui estirava dels animals com qui hi els muntava eren, probablement, subsaharians. I al darrere de tot això venia la confraria de Sant Jaume, dels negres. També altres confraries tenien esclaus que participaven en les processons.

Introduir els esclaus en aquestes processons tan complexes, amb entremesos, amb balls, amb molts col·lectius diferents que hi participen... es fa amb la voluntat d’inserir-los, que no d’integrar-los dins d’aquest ordre simbòlic cristià. I aquest fet acaba provocant tensions, a l’Europa Occidental aniran sorgint confraries de negres a tot arreu i solen tenir una vida d’un segle o un segle i mig, al final acaben totes en processos inquisitorials o actuacions dels bisbats per desposseir-les de la seva naturalesa com a reacció a les queixes dels fidels blancs amb qui sovint comparteixen parròquia, estarien escandalitzats per les pràctiques que feien els negres.

Per acabar hem de plantejar una darrera pregunta. En l’imaginari col·lectiu el que té més pes respecte a l’esclavitud i Catalunya són els “indians” del segle XIX i la seva implicació en la tracta negrera. Al llarg de tota l’entrevista hem parlat dels segles XV i XVI, què passaria durant els segles posteriors? Hi ha algun moment, abans del segle XIX, en el qual a Catalunya hi deixi d’haver esclaus de forma habitual?

Sembla que n’hi continuen havent, no és un tema que jo hagi treballat, hi ha un investigador, Eloy Martín Corrales, que no ha fet una anàlisi sistemàtic, però analitzant varies fonts documentals de naturalesa diversa, mostra que hi ha una presència continua d’esclaus a la ciutat de Barcelona, però no la podem quantificar. Sí que sabem que la darrera compravenda que es troba es publica al Diari de Barcelona el 1799, si no m'equivoco, una venda d’una esclava guineana. Després hi haurà esclaus que arribaran com a propietat dels indians, però que no seran venuts in situ a la ciutat.

Podríem dir, és el que jo veig, que a partir del segle XVI comença a haver-hi una baixada en l’esclavitud, en la importació d’esclaus, ho lligo molt amb el fenomen de la migració gascona, és a dir, l’esclau al final és un treballador, forçat, però un treballador, si hi ha una altra opció més econòmica per omplir el nínxol que ocupa l’esclau en el mercat de treball el mercat anirà cap a aquesta altra opció. I en aquest cas veiem el fenomen de la migració gascona que coincideix amb altres moviments de població que es donen després de la Guerra Civil Catalana, d’aragonesos, de castellans, de portuguesos, d’italians... a la ciutat de Barcelona. Això farà, i ho plantejo com una hipòtesi, que el mercat es nodreixi d’aquesta població lliure, que té salaris molt baixos, i això porta al fet que no hi hagi la necessitat d’introduir esclaus.

El que no sabem és com es va donar el procés de desaparició, si hi ha pics en moments de caiguda demogràfica, si en alguns moments es tornen a importar esclaus, o va ser una caiguda molt lenta, molt dolça, fins al segle XIX, no s’ha estudiat, és una cosa que queda per fer, així que a veure si algú que llegeixi l’entrevista s'anima i es posa a fer feina!

Molt bé, doncs amb això ja acabaríem, moltíssimes gràcies!

IMG_7566

«A la Barcelona d’inicis del segle XV entre un 10 i un 15% de la població era esclava» – Entrevista a Ivan Armenteros

En aquesta entrevista ens centrarem en un període relativament poc conegut. Sovint a Catalunya solem parlar molt dels anys d’auge comercial al Mediterrani, que comença a decaure al segle XIV i, a partir d’aquest punt, passem a centrar-nos en els problemes interns que hi haurà al país a causa de les pestes i els conflictes […]

imatge-j-canyamars

Quan la realitat supera la ficció: les execucions exemplars en època medieval i moderna

  L’intent de reconstrucció de realitats passades fet pel cinema i la literatura ha generat un imaginari col·lectiu on es presenta un món medieval (i per extensió un món modern) on el poder tractava amb gran crueltat aquelles persones que el qüestionaven o que alteraven l’ordre establert. La imatge de la inquisició cremant suposades bruixes, […]

Elephant_and_Castle_(Fresco_in_San_Baudelio__Spain)

Un elefant per l’emperador

Corria l’any 798 i a Aquisgrà, la capital de l’imperi carolingi i residència de l’emperador Carlemany, arribava un monumental present vivent de les llunyanes terres d’Orient. L’emperador no s’ho podia creure, aquell era un animal mai vist al Nord d’Europa, i ja ens podem imaginar la cara d’estupefacció de tots els que veieren aquell monstruós […]