Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Els Camperols i el Món Rural

Actualment hi ha trenta mil pagesos censats a Catalunya – els quals compten amb l’ajuda d’assalariats –, a més d’uns trenta mil agricultors a temps parcial. La xifra de pagesos censats del primer fogatge del segle XIV era d’un quart de milió, fet que demostra, d’acord amb autors com Georges Duby, que l’època medieval fou la més rural de totes les èpoques.

Etimològicament, el mot camperol fa referència a les persones que viuen i treballen al camp, també denominats laboratores. A l’Edat Mitjana, aquest grup de persones es diferencià socialment i cultural d’altres dos grups: els oratores i els bellatores o, més concretament, els clergues i els guerrers. Junts, aquests tres grups formaren «els tres estats» de la societat medieval.

D’acord amb Luis Miguel Villar, a la tradició medieval els camperols estigueren en una situació de dependència davant clergues i guerrers, essent els encarregats de proporcionar-los aliment i servei. De fet, formaren el grup principal d’una societat amb divisió del treball on no tothom s’ocupà de l’agricultura o la ramaderia: juntament amb els camperols, existiren també diversos oficis artesans i comerciants.

Jurídicament parlant, la societat medieval estigué dividida en dos grups: els privilegiats i els no privilegiats. Formar part d’un grup o d’un altre depenia, enterament, de l’origen o naixement dels individus. Així doncs, la noblesa i l’Església constituïren el grup dels privilegiats, els quals no pagaven impostos i només podien ser jutjats per membres del mateix estament. Contràriament, la majoria de la societat compongué el grup dels no privilegiats: burgesos, menestrals i camperols sí que havien de pagar impostos i, a més, podien ser jutjats per membres d’altres estaments.

En prestar homenatge i jurament de fidelitat al seu senyor, els camperols esdevingueren vassalls seus i hagueren de complir una sèrie d’obligacions i pagaments, com: realitzar el servei militar, tragines, obres al castell, talles i quèsties, entre d’altres. Així mateix, es comprometeren a utilitzar només el molí i la farga del seu senyor, i a pagar-ne el corresponent preu pel seu ús. Així doncs, la servitud, a més de l’adscripció a la terra, comportà serveis i pagaments de rendes al senyor territorial. Lamentablement, la condició personal i el pagament de rendes – en conjunt anomenades agraria –, esdevingueren cada cop més costosos per als pagesos. 

Després d’una fase de prosperitat, la incidència d’epidèmies i crisis viscudes durant tot el segle XIV deteriorà l’equilibri del camp. A les mortaldats i a la fam seguí l’emigració de camperols a la recerca de feina en centres urbans. D’altra banda, els pagesos benestants – també coneguts com a “pagesos grassos” – aprofitaren l’ocasió per assolir un nivell de vida encara més elevat, redimint-se de servituds i augmentant les seves terres i propietats. Contràriament, nobles i eclesiàstics lluitaren per mantenir el seu alt nivell de vida amb mètodes de força justificats pel dret anomenat ius maletractandi. En virtut d’aquest privilegi, nombrosos senyors aprofitaren l’avinentesa per cometre abusos i injustícies. El seu objectiu fou vincular els pagesos a la terra, tot empitjorant la seva condició jurídica. En el pla econòmic, a més, volgueren augmentar censos i gravàmens, i cobrar rendes dels masos rònecs incorporats a les seves explotacions, o arrendar-los sota condicions més dures o bé vendre’ls a la burgesia.

Malauradament, al segle XV, la vida al camp esdevingué encara més crítica. La situació política del moment – la feblesa del poder reial enfront de la consolidació de l’oligarquia a les corts i a tot el país – repercutí en la pagesia, sobre la qual pressionaven els senyors empobrits durant la conjuntura crítica. Les dificultats foren evidents després de la pesta negra, quedant ben exposada la disminució del poder senyorial i afavorint la fuga dels pagesos cap a altres terres. Si bé els senyors lluitaven des de feia temps contra l’emigració i les fugues, ja havien descobert el sistema per aprofitar-se d’aquest propòsit: fer-los pagar una quantitat per la redempció o remença, que obria el camí de l’abandó del mas al qual vivien adscrits els camperols, per mutu acord. Aquest fou el més important de tots els mals usos i el que serví per definir els pagesos de condició servil durant les revoltes pel seu alliberament. Unes revoltes que s’acabaren transformant en un conflicte remença.

Així doncs, després d’un període d’enfrontaments constants amb la noblesa (1462-1485), els pagesos remences obtingueren la seva llibertat i l’abolició dels mals usos amb la Sentència Arbitral de Guadalupe l’any 1486. No obstant, aquesta abolició no fou exempta de polèmica: per aconseguir-la, els pagesos hagueren der fer un altre pagament al seu senyor. Només després d’haver efectuat l’abonament econòmic podien esdevenir lliures i, per tant,  pagesos emfitèutics. Aquesta evolució del pagès remença cap al pagès emfitèutic comportà una sèrie de llibertats i un procés de modernització de les estructures socials del camp.

El Temps

Tot i les modernitzacions, existí un fenomen que pràcticament no patí transformacions: el temps. Per copsar la concepció del temps medieval, però, hem de retrocedir a l’Antiguitat. Aleshores, el temps era concebut com a circular, és a dir, hom li atorgava una mena de gir sobre si mateix, suposant un etern retorn. Emperò, per a la gent de l’Edat Mitjana, el temps fou lineal: existia un passat del qual calia penedir-se, un present en el qual calia redimir-se dels actes realitzats, i un futur que dependria del comportament de cada individu a la terra. Aquest canvi vingué determinat per la forta influència del Cristianisme en la societat medieval. Una influència tan forta que fins i tot marcà el ritme de les hores del dia, el qual s’inspirà en el de les hores canòniques previstes a les Regles monàstiques. En elles, la jornada era dividida en períodes distribuïts per igual entre el dia i la nit, expressats per mitjà de les campanes de temples i monestirs. D’aquesta forma, les hores es distribuïren en: maitines, laudes, prima, tercia, sexta, nona, vespres i completes.

D’altra banda, la mentalitat medieval també fou força sensible al cicle regular dels dies, les festes i les estacions, connectat amb el “cicle vegetal” o “cicle natural”. Perquè, per als camperols, el temps era el de la natura, amb el ritme de les tasques agrícoles i dels pagaments als senyors.

Pel que fa a aquest “cicle natural”, hem de considerar que els pagesos es llevaven tan bon punt sortia el sol, i anaven a dormir quan la llum natural desapareixia. Per tant, la llum solar guiava i orientava el pas del temps. El ritme del dia a dia, però, era de vegades interromput per esdeveniments socials tals com l’assistència a actes religiosos, la participació en mercats, la visita a un taller, etc. D’altres moments més extraordinaris eren els anuals, com les grans festes religioses i cíviques, els casaments o funerals, les peregrinacions, etc. Tots aquests moments implicaven una alteració: tant en l’alimentació, com en la vestimenta, en la rutina habitual i, fins i tot, en la relació amb altres membres de la comunitat. D’acord amb Barceló, la festa interrompia el treball diari i, sense oposar-se a la quotidianitat, la completava.

El Treball al Camp: homes, dones i nens

En moltes societats, el nucli familiar representa la cèl·lula econòmica primària, el marc natural de protecció, d’ajuda i complicitat. Per conèixer el model familiar dels camperols medievals hem de recórrer a la documentació fiscal, on destaca la família conjugal. No sembla, però, que aquesta aproximació fiscal pugui ser traslladable a l’àmbit de l’hàbitat i, menys encara, al de l’explotació. Cal recordar que les explotacions agràries podien admetre jornalers no documentats, car els contractes devien fer-se de forma pactada i sense passar pel notari. Per tant, els individus disponibles per dur a terme les tasques del camp serien més dels que reflecteixen les escriptures conservades. Això representa una ampliació de la família nuclear/conjugal bàsica, reflectida als heretaments i testaments, pel que fa a la realització de les feines del camp. Cal considerar també que, mentre els germans solters no arribessin a la seva emancipació econòmica o emigressin, restaven a la llar de l’hereu, contribuint a la tasca comuna, cosa que amplià el grup domèstic. 

Així mateix, en el si de la família camperola existí una divisió de la feina per sexes relativament definida. Tant homes com dones formaren part de l’organització productiva. A les tasques compartides calia afegir una sèrie de càrregues específiques – en especial per la dona – com foren la cura dels infants o les feines de la llar, de manera que les dones formaren part també de l’organització reproductiva i, de fet, n’esdevingueren les protagonistes. A més a més, d’entre les responsabilitats de la dona cal destacar la cura de l’hort, el munyiment i l’elaboració de productes derivats de la llet (Fig. 1), la confecció de vestits (Fig. 2), la neteja, la preparació d’aliments de consum diari i algunes feines del camp, com la recollida d’aliments. De vegades, les dones s’encarregaren també de la venda de productes elaborats a la llar – llet, formatge, i ous –, o fins i tot esdevingueren dides. Tot plegat per tal d’augmentar en la mesura del possible uns ingressos familiars baixos.

Fig. 1. Dona preparant productes làctics (Font: Wikimedia Commons)
Fig. 2. Grup de dones confeccionant peces de roba (Font: Wikimedia Commons)

No obstant això, a l’economia familiar hi contribuïren tots els seus membres en edat precoç. Molt similar al nostre cas devia ser el documentat per Giovanni Cherubini, qui indica que la tasca principal dels joves italians fou la de portar el bestiar a pasturar, tot i que, segons les circumstàncies familiars, aquests pogueren també ser enviats, especialment les noies, a cases de la ciutat per servir o, en el cas dels nois, a cases d’artesans per aprendre un ofici. 

D’altra banda, a l’home li eren encomanades les tasques relacionades de forma directa amb el camp, ja fossin agrícoles o ramaderes. Entre els treballs masculins en destaquen segar l’ordi i trillar-lo, binar les terres, o treballs relacionats amb la verema. Cal destacar també que les feines masculines estaven molt més remunerades que les femenines o les infantils.

Els Cicles

La successió dels cicles al món rural estigué determinada, primerament, per la importància dels cultius. De fet, les tasques a realitzar també foren fortament influenciades i determinades pel cicle natural del cultiu, en especial dels cereals. Aquestes tasques solien ser: llaurar, cavar, segar, trillar i garbellar. El més habitual era collir els grans sembrats a la tardor/hivern, com el blat candial i el sègol, o els de primavera, com l’ordi i la civada. Però, en realitat, el rendiment del territori podia arribar a ser totalment diferent segons l’any, la zona, el mes, etc.

El calendari agrícola s’iniciava a la tardor preparant la terra per sembrar-hi els grans d’hivern. Per fer-ho, s’emprava l’arada moguda per la força d’un o dos bous, o d’altres animals. Seguidament, s’utilitzaven estris com l’arada o àrpies per cavar, birbar i esterrossar el sòl. La sembra es realitzava a tot vent, fet pel qual no s’emprava cap eina en especial (Fig. 3). A finals de la tardor es recollien les fulles dels arbres per a farratge i llit dels animals, i s’engreixava el porc amb aglans caiguts de les alzines (Fig. 4). Els mesos de ple hivern es dedicaven a pasturar els porcs i fer llenya, a la poda d’arbres i a la matança del porc (Figs. 5 i 6). Un cop feta, es preparaven els seus derivats, pernils i embotits, i la carn salada, que era l’aliment carni habitual a les llars camperoles.

Fig. 3. Escena de sembra (Detall) (Font: Llibre d’Hores de Carles VIII, rei de França, ms. Vitr. 24-1, fol. 5v, 1494-1496, Biblioteca Nacional d’Espanya)
Fig. 4. Engreix dels porcs (Detall) (Font: Llibre d’Hores de Carles VIII, rei de França, ms. Vitr. 24-1, fol. 6r, 1494-1496, Biblioteca Nacional d’Espanya)
Fig. 5. La matança del porc (Detall) (Font: Llibre d’Hores de Carles VIII, rei de França, ms. Vitr. 24-1, fol. 6v, 1494-1496, Biblioteca Nacional d’Espanya)
Fig. 6. La matança del porc (Font: Wikimedia Commons)

Juntament amb els cereals, la viticultura esdevingué el conreu bàsic del país.Per tant, els treballs de la vinya marcaren també la represa de les tasques agrícoles en el calendari del llaurador. La cavada de les vinyes, efectuada amb aixades, comportava, a més, esporgar, suprimir les branques inútils i eliminar les parts mortes del cep (Fig. 7); aquestes foren les labors prioritàries i les més costoses del cicle, desenvolupades de desembre a maig. Acabada la poda i la cavada, s’abandonaven els treballs vitícoles fins a l’estiu, quan es preparava la verema (Figs. 8 i 9).

Fig. 7. Escena de poda (Detall) (Font: Llibre d’Hores de Carles VIII, rei de França, ms. Vitr. 24-1, fol. 2r, 1494-1496, Biblioteca Nacional d’Espanya)
Fig. 8. La verema (Detall) (Font: Llibre d’Hores de Carles VIII, rei de França, ms. Vitr. 24-1, fol. 5r, 1494-1496, Biblioteca Nacional d’Espanya)
Fig. 9. La verema (Font: Wikimedia Commons)

A principis d’estiu, els segadors s’endinsaven als camps i, amb una falç o una dalla – en les seves diferents mides i modalitats –, nuaven les espigues en garbes (Figs. 10 i 11). Aquestes eren transportades fins l’era, que era l’espai on després es trillaven els cereals i/o llegums i, per tant, on es separava la palla del gra. Per fer-ho, podien emprar dos sistemes: un primer que consistia en l’acció efectuada per un home amb un bastó de fusta, que donava cops a les garbes ja soltes (Figs. 12 i 13); la segona era la batuda per les potes dels animals. La més habitual, però, fou la primera, en la qual s’emprava la pala de ventar o la forca, entre d’altres estris. Un cop trillat el gra, aquest romania barrejat amb arestes i altres impureses, fet pel qual sovint es procedia a garbellar abans de moldre o consumir-lo. Un cop finalitzat el procés, amb el gra ja ensacat i la palla amuntegada, s’havia fet net.

Fig. 10. Escena de Sega (Detall) (Font: Llibre d’Hores de Carles VIII, rei de França, ms. Vitr. 24-1, fol. 4r, 1494-1496, Biblioteca Nacional d’Espanya)
Fig. 11. Escena de Sega (Font: Wikimedia Commons)
Fig. 12. Trilla del blat (Detall) (Font: Llibre d’Hores de Carles VIII, rei de França, ms. Vitr. 24-1, fol. 4v, 1494-1496, Biblioteca Nacional d’Espanya)
Fig. 13. Trilla del blat (Font: Wikimedia Commons)

Sens dubte, l’estiu esdevenia l’estació de treball més intens, perquè, immediatament després de batre els forments i els altres blats d’hivern, calia reparar les tones i els cups, així com les portadores per als raïms, que serien recollits al setembre. Immediatament després de la darrera collita, tenia lloc el treball bàsic de la cerealicultura: llaurar els camps i preparar els sòls abans de la sembra. El temps no absorbit en les tasques exigides per les predominants cultures cerealícola i vitivinícola s’esmerçava en altres conreus, com els tèxtils o els provinents dels horts, els quals subministraven un enriquiment al règim alimentari dels pagesos (Fig. 14).

Fig. 14. Home recollint verdures d’un hort (Font: Wikimedia Commons)

Sistema i Dieta Alimentaris

Conforme a Antoni Riera, les diferències, ja notòries, entre les dietes de les aristocràcies i les dels estaments subalterns, foren encara més accentuades amb la forta “agrarització” de l’economia rural, amb les restriccions a la lliure explotació dels boscos, la multiplicació dels mercats rurals i amb l’apertura de les fronteres a l’oferta i la demanda exteriors.

Així mateix, especialment després dels rebrots de pesta negra, les intermitents penúries cerealístiques, l’auge de la ramaderia i l’increment subsegüent de l’oferta de la carn i del formatge constituïren alguns dels efectes més visibles de l’avenç dels erms, en part deguts tant a la rigidesa de les estructures agràries com a la manca de força de treball. Alhora, aquestes dificultats econòmiques actuaren sobre el conjunt social de forma col·lectiva, tot accentuant la seva jerarquització interna. De nou segons Riera, els aliments es distribuïren de forma molt desigual entre els diferents estaments. Mentre els pobres només tingueren accés a una estreta gamma de menjars i, fins i tot en els anys de bona collita passaren gana, els poderosos travessaren les crisis de subsistència gairebé sense restringir el seu règim alimentari.

Cada estament social desenvolupà, entre 1300 i 1500, el seu propi sistema alimentari, seleccionà – d’acord amb les seves possibilitats i la impressió social i de costums que volien demostrar, tant vers els camperols com vers els altres senyors – una gamma més o menys amplia de queviures, els atribuí un valor determinat i els combinà de forma diferent, fent sorgir el proverbi: «el ric menja quan vol, el pobre quan pot i el monjo quan li toca». D’aquesta forma, l’alimentació i els hàbits alimentaris esdevingueren també indicadors de poder i de diferència social.

Tanmateix, cal recordar que la reconstrucció i l’anàlisi dels sistemes alimentaris dels camperols constitueixen dos problemes certament complexos encara avui dia. En primer lloc perquè la gran majoria de la documentació quedà relegada a les ciutats i, per tant, no disposem de fonts directes d’informació, sinó de secundàries. En segon lloc perquè, a finals de l’Edat Mitjana, la població rural esdevingué un estament fortament jerarquitzat: el règim dels pagesos grassos o benestants, acomodats i amb terres suficients per a establir-hi en elles a famílies amb manca de recursos, fou força habitual i, alhora, més abundant i variat que el dels masovers o pagesos pobres, a qui uns patrimonis reduïts i unes exigències senyorials fortes obligaren a oferir el seu treball als grans i mitjans propietaris. Conforme a Riera, l’autosuficiència alimentària constituí el model més atractiu per a aquestes capes baixes de la societat rural que no podien prescindir del jornal i eren molt vulnerables davant les recurrents crisis cerealístiques.

La família camperola fou, a tots els efectes, autàrquica, car la base principal de la seva dieta fou fruit del cultiu de la seva terra. Per tant, els menjars foren diferents segons l’època de l’any i segons les feines del camp: es menjava allò propi de cada temporada, sobretot verdures, hortalisses i fruites, així com ous, formatges o mantegues. Segons Barceló, en inventaris realitzats en algunes llars medievals s’ha trobat, de forma comuna: cereals i derivats (farina, pa, etc.), llegums (faves, guixes, llenties, etc.), vi i derivats (vinagre, aiguardent), oli i olives. La resta d’aliments com la carn, el peix, etc., foren reduïts, en alguns casos, gairebé a la seva mínima expressió.

No obstant això, la producció de forment fou la gran preocupació dels camperols, car el pa constituí la base de la seva alimentació (Fig. 15), de forma que existí una omnipresència d’aquest cereal a pràcticament totes les explotacions agràries.

Fig. 15. Amassament del pa (Detall) (Font: Wikimedia Commons)

La Casa

Al món rural, la casa esdevingué l’espai físic més immediat on es movia la gent. Fou un espai múltiple, en el qual habitaven els diferents membres d’una família – i servents o esclaus, en cas d’haver-n’hi – però també fou el centre de la petita o gran explotació agrària, a més de ser el lloc principal d’emmagatzematge (d’eines, menjar, animals, etc.), i de propiciar els intercanvis del saber popular, comunicats oralment de generació en generació. 

Generalment, foren cases d’una sola planta, les parts fonamentals de les quals constituïren: l’entrada, la cuina i el dormitori. Sovint, però, esdevingueren també necessàries altres habitacions, com la bodega o l’estable. També fou habitual la disposició d’un pati i/o hort contigus. Això no obstant, fou molt comú que l’entrada de la casa servís, entre altres funcions, d’espai per menjar. De fet, foren poques les cases de la ruralia on existí el menjador com un espai específic. 

Un espai indispensable a qualsevol llar fou la cuina, la qual complí dues funcions fonamentals: la preparació dels aliments i la calefacció de la llar (Fig. 16). Habitualment, la vida familiar s’organitzà entorn del foc, malgrat que en rares ocasions s’ha aconseguit documentar la presència de xemeneies perquè, molt probablement, es tractava d’un foc obert. Pel que fa al contingut de la cuina, fou molt variable tant en quantitat com en qualitat, i estigué sempre subjecte a les circumstàncies socioeconòmiques de cada propietari. Amb tot, és sabut que, generalment, a les cases rurals hi hagué poca presència de plats i coberts – en alguns casos fins i tot inexistent –. De fet, no hem d’entendre els coberts en el sentit actual de la paraula, doncs, elements com la forquilla no arribaren a introduir-se fins al Renaixement, i només en certs estaments socials. L’estri més utilitzat fou la cullera seguida, en ocasions, del ganivet. De la mateixa manera, la gran majoria de les cases inventariades no tingueren gots, ni copes, ni tasses.

Fig. 16. Dona vora el foc (Font: Wikimedia Commons)

Una altra part fonamental – i indispensable – de l’habitatge fou el dormitori, normalment format per una i, en rares ocasions, dues o tres cambres. Aquest, no només serví com a lloc de repòs, sinó també com a zona d’emmagatzematge de la roba i d’elements de gran valor, com podien ser diners, joies, documents que acreditaven propietats o censos, etc.

L’Utillatge

Donada la gran diversitat de les feines del camp, fou també gran la diversitat i quantitat de les eines per efectuar-les. Gràcies a l’anàlisi de nombrosos inventaris s’ha conegut el número, el tipus, la funció i les característiques de l’utillatge medieval. Les eines utilitzades durant l’any per desenvolupar les diferents tasques agrícoles i ramaderes podien variar molt, emprant-se des de l’arada moguda per bous, fins a l’aixada, la falç, la forca, etc., tal com hem vist a l’apartat anterior.

A més de les eines pròpies de les tasques agrícoles i ramaderes, sovint els camperols tingueren eines pròpies d’altres oficis (ferrer, fuster, etc.), car foren necessàries per al bon funcionament de l’activitat diària, tenint en compte la gran distància que hi podia haver entre un mas i la ciutat.

La Vestimenta

Un dels elements més diferenciadors de l’estament social al qual pertanyia un individu, tant per la quantitat com per la seva qualitat, fou la vestimenta. Així mateix, serví per distingir els gèneres masculí i femení mitjançant la llargària de les vestidures (més curta per als homes; més llarga per a les dones).

Malgrat que el vestit evolucionà seguint les modes i influències exteriors, els grups més modestos no arribaren a notar aquest canvi, ja que gairebé no patiren transformacions en la seva forma de vestir. Carmen Bernís distingeix una certa divisió en la roba: un vestit de sota, un de sobre i un sobretot. Tanmateix, a l’hora d’establir una classificació de la indumentària en un sentit ampli estableix: peces interiors, peces semiinteriors, peces per vestir de cos, peces de sobre i peces d’abric. D’altra banda, Teresa Vinyoles menciona quatre peces: roba interior, vestit de sota, vestit de sobre i abric. Tot això, solia reduir-se a la mínima expressió en el cas dels camperols més pobres.

Pel que fa al calçat, gairebé no en trobem constància en inventaris o registres. Per aquest motiu, podríem aventurar-nos a afirmar que la gran majoria de la població camperola devia tenir un màxim d’un calçat per persona.

A tall de conclusió

Aquest recorregut il·lustrat pels aspectes més quotidians de la vida pagesa ens ha servit per conèixer quina va ser la forma de vida d’una part de la societat medieval. Com hem vist, és possible endinsar-nos en el món rural medieval utilitzant com a eines complementàries les imatges, les quals, en més d’una ocasió, ens aporten tot un seguit d’informació essencial que, sovint, no apareix en la documentació escrita. 

Per tant, podem afirmar que, sense el suport iconogràfic, no haguéssim pogut visualitzar, de manera més o menys versemblant, fets tan habituals i quotidians com eren les tasques al camp i les feines pròpies dels diferents mesos de l’any. Consegüentment, podem confirmar la proposta de Barceló, qui fa palesa la importància d’utilitzar més d’un tipus de font, ja sigui documental, com literària, arqueològica o iconogràfica, per a poder obtenir una visió més completa de qualsevol fet històric.

Read More

 

 

 

 

 

 

 

 

Helena Casas Perpinyà
Gerard Cantoni Gómez
Helena Casas Perpinyà

L’època medieval entesa com “la infantesa de la mateixa identitat”, en paraules de Roberto Sabatino, és un període especialment llaminer per a la historiografia de les nacions.

L’obsessió pels orígens, com deia Marc Bloch, ha aportat molta llum al passat dels pobles, alhora que ha suposat un parany ideològic en la interpretació històrica. Catalunya no és una excepció i foren, particularment, historiadors de la Renaixença els primers a esmerçar-se a cercar els orígens del terme “Catalunya”.

Més enllà de les “tradicions inventades” (Hobsbawm) o de les “comunitats imaginades” (Anderson), podem afirmar que el terme Catalunya apareix per primera vegada, en la nostra documentació, durant el regnat de Ramon Berenguer III (1086-1131). Anys abans el gentilici catalanenses consta al Liber Maiolichinus de 1114, per tal de diferenciar als occitans dels gots.

Això no obstant, historiadors de la talla de Josep Fontana apuntaren que Catalunya no era l’any 1000 una unitat política, sinó una unió de comtats independents amb la preeminència de Barcelona com a centre polític. Un pisà que participà en l’expedició d’ocupació de l’illa de Mallorca, en temps de Ramon Berenguer III (1086-1131), anomenà “catalans” tant al rei com als seus súbdits.

Això no obstant, l’època altmedieval estigué marcada per un protectorat carolingi, en el qual els comtes de Girona (785) i Barcelona (801), nomenats pels francs, exercien funcions administratives, militars i de justícia. La construcció de la unitat territorial independent dels francs fou un procés més llarg del que relata la llegenda dinàstica de Guifré el Pelós (870-897). Així ho exposà l’historiador Ramon d’Abadal qui, al seu temps, posà en dubte el concepte polític de Marca Hispànica, alhora que identificava l’embrió cultural que un segle després s’anomenaria Catalunya.

Josep Fontana i Thomas N. Bisson, coincideixen a dir que la nació catalana data d’abans del segle XII, entesa com una unitat fonamentada en la cultura, la llengua i l’etnicitat. Aquesta distinció esdevindria necessària, segons els mateixos historiadors, a partir del regnat d’Alfons I (1162-1196). Fou en aquest període quan s’elaborà la Gesta Comitum Barchinonensium, en un clar intent de consolidar les bases del poder reial, avalat per la legitimitat històrica de la dinastia. Així mateix, els Usatges de Barcelona reconeixien el comte com a legislador i situava la figura del Princeps al cim de la piràmide feudal. La denominació de Principat apareixerà amb Pere el Cerimoniós (1319-1387), essent aquesta una nació sense Estat, una civitas sibi principes.

Les fonts documentals són testimoni d’una realitat política i geogràfica medieval, anomenada Cathalonie curiarum en temps de Jaume II (1267-1327).

És palès el paper de l’Església en la construcció del mite originari català, mites que necessiten totes les fundacions identitàries i, sobretot, les dinasties comtals que pretenien sacralitzar el seu poder, per mitjà de sacralitzar el seu llinatge. Exemple d’això fou la Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae (1170-1195) redactada al Monestir de Ripoll. Juntament amb l’Església, els joglars i la literatura (pensem en les cançons de gesta i en la poesia trobadoresca) contribuïren a crear i a difondre, respectivament, llegendes fundacionals i literatura vinculada, no tan sols a una llengua, sinó a un imaginari cultural, social i polític propi d’un territori. Sense anar més lluny, Francesc Eiximenis usà el gentilici catalans i nació catalana, indistintament, per tal de referir-se als costums a taula en el seu llibre Lo Crestià (1379-1392): “los catalans mengen fort, nodridament e honesta”.

Al llarg de la baixa edat mitjana perdurà l’ús del terme Catalunya, en les seves diverses variants, presents en la documentació. La fi de la Guerra Civil Catalana (1462-1472) suposà un punt de no retorn de la ingerència castellana en la política catalana. Això no obstant, Catalunya no perdé l’entitat com a poble. L’obra de Pere Tomic Històries e conquestes dels reis d’Aragó (1438), en la qual indaga sobre els orígens de l’oligarquia i la noblesa catalana, n’és tan sols un exemple. Aquesta obra fou impresa l’any 1495 i reeditada en diverses ocasions durant el segle XVI.

És evident, doncs, que els nostres avantpassats medievals anomenaven Catalunya a casa seva. Caldria plantejar-nos per què insistim en aquesta qüestió, quan les fonts documentals estan a l’abast de tothom. És la història el que ens interessa? O bé, la força legitimadora que alguns li atorguen?

Gerard Cantoni Gómez

El terme Catalunya designa no tan sols un territori, sinó un subjecte polític col·lectiu, tant se val si se li vol dir poble o una altra denominació, que té per espai geogràfic l’esmentat territori. En aquest sentit, emprar el terme per a l’Edat Mitjana suposa l’existència real d’aquest ens col·lectiu durant el període, amb totes les seves implicacions. Vegem si són certes.

Aquest lapse de mil anys que s’ha convingut a anomenar Edat Mitjana, conté almenys tres grans períodes amb sentit propi, i segons com es vulgui dividir, fins i tot quatre. Per al que aquí ens interessa podríem dir que són netament distingibles la Tardoantiguitat (ss.V-VIII), l’Alta Edat Mitjana (ss. IX-XI), i la Baixa Edat Mitjana que generalment se situa entre els segles XIII i XV. Per a qüestions nacionals dels pobles de l’occident llatí, com Catalunya, el segle XII també hi podria ser inclòs.

En tot cas, d’aquestes tres grans divisions, durant la Tardoantiguitat de cap manera pot parlar-se de Catalunya. Com a període caracteritzat per la successió a l’Imperi Romà, s’hi conforma un món d’identitats mixtes, a vegades poc definides, però que en tot cas tenen encara molt poc a veure amb els actuals pobles constituïts d’Europa. Per al territori del Nord-Est Peninsular, els contemporanis solen referir-s’hi encara com a part integrant de l’antiga província romana de la Tarraconesa, ara també divisió administrativa del regne visigot (ss.V-VIII). Per altra banda, també es desconeix l’existència d’un gentilici específic per a designar els seus habitants que pogués diferenciar-se d’aquells que habitaven la major part de l’actual Aragó, per exemple. D’altra banda, resulta patent que durant tot aquest període no existí en absolut cap ens polític ni cultural propi que tingués relació amb el que avui en dia anomenem Catalunya, de fet, el més probable és que fins i tot la llengua parlada, un dels atributs clàssics atorgats a la catalanitat, no fos el català pròpiament dit, sinó un successor del llatí a mig camí, tal com avui en dia són els dialectes magrebins de l’àrab.

Certament, si per a la Tardoantiguitat no hi ha absolutament cap element que no sigui completament falsejat per a poder parlar de Catalunya, durant l’Alta Edat Mitjana el debat és més complex: sovint s’ha situat el naixement d’aquest ens polític en la creació dels comtats autònoms del regne franc en la denominada Catalunya Vella, notablement a partir de Guifré el Pilós, a finals del segle IX, i de l’establiment de l’hegemonia de la seva família sobre la major part d’aquests comtats. Així, s’esgrimeix aquesta hegemonia política com a element teòricament unificador del país i, també, s’argumenta la consolidació de la llengua catalana durant aquest període.

No obstant, ambdós arguments són parcials, doncs els comtats catalans esdevenen un conglomerat de petits principats que en cap cas són regits de forma comuna. Cal posar especial èmfasi en entitats polítiques com el comtat d’Empúries i Rosselló, així com els Pallars o la Ribagorça que, si bé mantenen certes relacions de dependència amb els nuclis principals de Barcelona i Cerdanya, no poden ésser inclosos dins d’un ens polític monolític, almenys no més del que podria incloure-s’hi el comtat de Carcassona. Així mateix, és ben sabut que un element clau de configuració política durant aquesta etapa rau en l’organització diocesana i, en el cas dels comtats catalans, dependran fins el segle XII de l’arquebisbat de Narbona, establint així, llaços polítics molt estrets amb l’actual Llenguadoc.

En tot cas, durant els segles IX-XI el més apropiat seria parlar de comtats catalans per a designar sense caure en anacronismes ni teleologies el conjunt de petites formacions polítiques que en cap cas estaven necessàriament destinades a formar un sol ens. És precisament, l’àmbit local i, sobretot, l’àmbit del comtat el que cal posar de relleu per aquesta època.

Però hi ha encara un altra element d’identificació col·lectiva especialment rellevant durant el període i que cal que sigui subratllat. Aquest àmbit d’identificació col·lectiva és la religió catòlica, especialment a partir del segle XI, quan les successives reformes eclesiàstiques assajaran de construir una identitat comuna per a tota l’Europa Llatina. Tot i que amb un èxit relatiu, aquest serà durant molt de temps un element de pertinença gairebé tant poderós com l’adscripció cultural o la política secular. Cercar doncs identitats excloents entre europeus de l’època es fa realment impossible i completament anacrònic.

Addicionalment, els esmentats vincles entre els comtats catalans i els occitans seran tant estrets durant aquest període que difícilment és factible traçar una frontera clara entre els dos àmbits: a nivell polític, caldria parlar, més aviat, d’un gran bloc des de la Provença fins a Barcelona i Tolosa, amb diferents prínceps competint per l’hegemonia. De fet, les respectives llengües i adscripcions polítiques seran gairebé indistintes fins ben entrat el segle XIII.

Si bé és cert que a partir del segle XII apareix escrit el gentilici catalans, ni aquest fet, ni el creixent protagonisme del comte de Barcelona, primer príncep i aviat també rei acaben de configurar clarament un ens polític prou determinat per a poder emprar el mot. No obstant, és a partir del segle XIII quan la paraula Catalunya aparegui amb freqüència, i, conforme avanci la centúria, trobem fins i tot mostres de clares pertinences culturals en textos com els de Ramon Muntaner. Caldrà esperar però, fins el segle XIV amb la creació de la Generalitat per a trobar una institució política més o menys comuna per a tots els territoris que avui comprenen el mot. A més, caldrà no oblidar la notable sobirania del Pallars Sobirà (d’aquí el seu nom) fins ben entrat el segle XV.

Una darrera qüestió: durant tota l’Edat Mitjana, les classes populars i especialment el camperolat adscriuran la seva identitat a l’àmbit local i, paradoxalment a la universalitat catòlica. Per altra banda,  les seves filiacions polítiques caldrà adscriure-les l’àmbit de la senyoria més que no pas a un ens polític comú. En tot cas, serà el creixent poder del monarca qui progressivament desfaci aquestes pertinences polítiques locals i, per altra banda, la creixent integració econòmica europea, sobretot a partir del segle XIII, qui, progressivament faciliti lligams més enllà de l’àmbit local.

Així doncs, si bé pot ser perfectament lícit parlar de Catalunya durant la Baixa Edat Mitjana, caldrà sempre fer-ho amb la prudència de saber que es fa referència a un ens en construcció, difícilment constituït, alhora, com a subjecte polític i cultural tal i com l’entenem avui en dia.

En conclusió, durant la major part de l’Edat Mitjana no pot emprar-se el terme Catalunya si es vol ser mínimament rigorós, especialment durant els primers sis-cents anys. En comptes d’això, resulta molt més fructífer emprar els noms històrics que corresponen a cada període, molt més significatius i adequats. Per als darrers segles, pot ser acceptable usar el terme, però caldria evitar caure en el parany d’imaginar el país ja format amb el que els historiadors i historiadores d’idees romàntiques somnien com a exemple de passat gloriós.

Read More

Entrevistem a Jordi Tura sobre patrimoni cultural. Sobre el sorgiment del Museu Etnològic del Montseny, la recerca i restauració del Castell de Montsoriu i la vinculació entre els professionals del patrimoni, el teixit associatiu i la societat civil.

Read More

Un matí de meitats de setembre, part de l’Equip editorial d’Ab Origine, en col·laboració amb en Guillem Domingo, ens reunírem amb en Ruben Aarón Cencerrero a Girona. Al barri vell s’hi hostejava el doctor Stuart Prior, exprofessor i director de la seva tesina a la Universitat de Bristol. Conversarem breument amb ell a l’hotel i ens disposarem a buscar un espai per a l’entrevista. A causa de la seva discapacitat física temporal provocada per una malaltia, l’espai havia de ser accessible. Finalment ens aturarem a una terrassa de la plaça de Sant Feliu, just davant de la basílica homònima. Ens disposarem a iniciar l’entrevista:

Doctor Prior, després conèixer una mica la seva biografia, hem vist que va prendre un camí inusual per convertir-se en arqueòleg. Va fer tota mena de feines, incloent-hi la d’enterrador. En quina mesura creu que el seu rerefons ha conformat la seva carrera acadèmica?

No vaig començar la meva carrera acadèmica fins ben entrada la meva adultesa. Vaig ser un estudiant adult. Primer vaig ser enterrador. Això m’aportà una veritable passió pel passat, per entendre la mort i la manera com la gent hi fa front. Estic fascinat per la mort i la manera en com tractem el cos i com el disposa la gent. Malauradament, vaig tenir un greu accident laboral: vaig ser enterrat viu en una tomba. És complicat d’explicar: l’accident va ser abans d’un pont festiu (dissabte, diumenge i dilluns) però nosaltres també ens agafàvem dimarts perquè treballàvem per l’ajuntament.

Va ser un pont festiu normal passat per aigua; havia estat plovent durant quatre dies. Quasi havíem acabat d’excavar una tomba i vaig anar a treballar-hi el dimecres al matí. Vaig quedar-me al costat de la tomba i de cop tot plegat va esfondrar-se amb mi a dins.

Vaig caure al forat. Després, la paret que suportava un costat de la tomba també va esfondrar-se sobre meu. Vaig ser enterrat viu a quasi dos metres de profunditat. Podia escoltar els meus companys des de la superfície dient: “no en sortirà viu d’allà”. Afortunadament, no es van rendir. Quan em van desenterrar, al cap de mitja hora, la meva cama estava completament dislocada. Ells no ho sabien i, quan em van intentar posar dins un cotxe, van posar-me la cama a lloc, perdent el coneixement en el procés. Em van portar a l’hospital i vaig estar amb crosses durant sis mesos. Després, però, no vaig poder treballar més en aquella feina: estava massa malferit i em podia dislocar la cama un altre cop.

Vaig rebre diners del l’ajuntament i, un cop la meva cama va millorar, vaig decidir viatjar. Vaig viatjar durant deu anys per tot el món. Un dels primers llocs on vaig anar va ser a Espanya, a través dels Pirineus. Vaig ser aquí als anys vuitanta, fins i tot abans que vosaltres haguéssiu nascut (rialla). Vaig tornar altre cop a Anglaterra i vaig vendre l’autocaravana. Vaig viatjar a la Xina i cap a la Rússia comunista fent autoestop. Espantava bastant. Vaig muntar camells a través del desert a Rajasthan a Pakistan. Va ser un gran, gran viatge.

La primera excavació que vaig realitzar va ser Mohenjo-Daro. Estava intentant parlar amb alguns habitants, els quals no parlaven anglès, i em van senyalar un home. Vaig acabar treballant a l’excavació, la qual era portada per algú d’Irlanda. Després els vaig convèncer que em deixessin quedar i em donessin feina. Aquest fou el meu primer tast d’arqueologia. Vaig trobar-ho fascinant. Vaig pensar: “jo em convertiré en arqueòleg”.

Vaig tornar a Anglaterra deu anys després de sortir a viatjar. Amb prou feines tenia qualificacions. Vaig haver de fer un curs d’accés a l’ensenyament superior, ja que les meves notes escolars eren horribles. Però això és una altra història, no hi entrarem (rialla). Aleshores vaig aconseguir l’accés al curs i vaig seguir amb un HND (Diploma Nacional Superior) en Arqueologia Pràctica de Camp a la Universitat de Bournemouth. També vaig anar a la Universitat de Bristol per realitzar un grau, el qual em permeté accedir a un Màster per finalment acabar sent un PhD. Va ser un llarg procés de 20 anys: 10 anys de viatjar i 10 anys d’estudiar. I finalment vaig aconseguir una feina a la Universitat de Bristol, o sigui que vaig ser molt afortunat. Aquesta és la història de la meva vida (rialla).

D’esquerra a dreta: Guillem Domingo, Ruben Aarón Cencerrero i el Doctor Stuart Prior. Font: pròpia.

Un cop retornat a Anglaterra, va començar a estudiar de nou. Què va motivar aquesta decisió? Com a estudiant adult, va trobar-ho una experiència desafiant?

Moltíssim. Quan estava realitzant el curs d’accés, no gaire, ja que la majoria dels estudiants eren adults com jo. Però quan vaig començar el grau, va ser més difícil. Tots els estudiants eren adolescents i joves. I tots es preguntaven “qui és aquest Hell’s Angel grenyut?”. Al primer any no em parlaven. Els feia por que, si em parlaven, els pogués pegar o alguna cosa per l’estil (rialles). No va ser fins a l’últim any del grau que van començar a interactuar amb mi i a adonar-se que era com ells i que no era cap monstre. Al cap i a la fi, estava aprenent arqueologia per primer cop, com ells (rialla).

Un cop aconseguit el seu PhD, la seva carrera acadèmica va començar. Per què va decidir centrar-se en arqueologia medieval i, més concretament, en els castells durant el Període de l’Anarquia?

Va ser simplement per accident. Quan vaig començar arqueologia estava molt interessat en l’època prehistòrica. Volia especialitzar-me en tecnologia antiga. Estava molt interessat en aquest aspecte temàtic. El que va passar va ser que vaig acabar vivint a Wookie Hall. És un lloc a Somerset, famós per ser a prop de Cheddar, on hi ha Cheddar Gorge, les coves prehistòriques. Tot i això, prop d’allà hi havia el que es descrivia als mapes com a un castell. Realment era un turó de terra. No entenia com aquell turó podia ser descrit com un castell. Semblava un túmul de sepultura prehistòric. O sigui que vaig decidir que, per la meva tesi, em centraria en aquell turó de terra i intentaria explicar per què era considerat un castell. I d’aquí és d’on ve el meu amor pels castells.

Foto de Montacute Castle durant els anys 40 del segle XX. Font: archaeologynationaltrustsw.

A la seva tesi, la qual estudia els castells de Norman a Somerset, Monmouthshire (Anglaterra) i County Meath (Irlanda), menciona que adopta una “aproximació estratègica” als castells. Més que concentrar-se en la seva estructura i construcció, la seva recerca se centra en els castells des del seu context; és a dir, com funcionaven en relació amb al medi topogràfic, polític, econòmic i social que els envoltava. Per altra banda, també fa ús de manuals d’història militar. Com combina aquestes fonts amb les tècniques de l’Arqueologia del Paisatge?

Estava intentant fer-me a la idea del pensament de l’enginyer del segle XI. Sabem que quan els Normands vingueren a Anglaterra, tenien enginyers a l’exèrcit. Tenien algú anomenat “Walter Engain”: Walter l’enginyer. Aquest era el responsable de les rases de fonamentació i dels túmuls. Essencialment sabem que va construir alguns castells a Somerset. Era el responsable de mapejar el territori i d’esbrinar quin era el millor lloc per emplaçar-hi un castell. Estava intentant entendre algunes de les eleccions que va realitzar.

Combinant el llenguatge dels manuals militars amb l’Arqueologia del Paisatge i el mapa en les anàlisis de regressió vaig analitzar la qüestió. Tot i que molts d’aquests castells van ser construïts on tothom s’imagina que un castell ha d’anar (p. ex. al cim d’una muntanya o turó, controlant rius o carreteres, etc.) alguns dels emplaçaments no es trobaven en llocs estratègics.

Per exemple, com ja hem anat dient, el Castell de Montacute (Somerset, Anglaterra) està situat en un lloc completament irracional (rialla). Prop d’aquest hi ha un enorme castre de l’Edat del Ferro. El castell s’hauria d’haver construït a Ham Hill perquè és un indret més fàcil de defensar i, a més, tens el castre com a protecció extra.

Però van escollir construir-lo en un lloc completament diferent. És per això que vaig pensar “Per què triarien construir un castell, que havia de ser estratègic, en un lloc tan diferent?”. Després de diverses recerques posteriors, en un manuscrit del segle XIII de Waltham Abbey, aparegué que un ferrer local  que tingué una “visió miraculosa”. A la primera nit, en un somni, es despertà i veié un àngel prop del riu. L’àngel li digué d’anar al cim de la muntanya a Montacute i d’excavar-hi un forat. Allà hi trobaria un fragment de la verdadera creu de Crist. Aquella nit, ignorà els senyals. La segona nit, va tenir el mateix somni i l’ignorà de nou. A la tercera nit, l’àngel si li aparegué a la realitat i li digué: “Et vaig dir en els somnis, que anessis al cim de la muntanya a excavar un forat a on trobaràs un fragment de la verdadera creu de Crist”.

Després ell pensà: “Oh Déu meu, val més que l’escolti aquesta vegada” (rialla). Va anar al cim de la muntanya, va excavar un forat i va trobar el que va ser considerat un fragment de la verdadera creu de Crist. Al manuscrit de Waltham Abbey, és descrita com una creu de sílex cosa que significa que algú l’havia portada a Somerset, ja que allà no s’hi troba aquest material de forma natural. El fet que fos sílex fou inusual, el fet que sigui a Somerset fou inusual i el fet que el trobessin fou inusual. També és descrit com un fragment de la verdadera creu incrustada en sílex, cosa que no pot ser certa. El que sí que és cert és que va existir a Waltham Abbey durant segles i únicament desaparegué al segle XVII. Waltham Abbey es convertí en un lloc de pelegrinatge al llarg de tota l’edat mitjana, esdevenint un dels emplaçaments religiosos més rics del país. És la segona abadia més rica d’Anglaterra. Resumidament, aquest fragment va ser trobat al cim de les muntanyes de Montacute. Al segle XI, creien fermament que era veritat. Després van pensar que estaria bé fer alguna cosa amb aquest objecte, l’havien de portar a algun lloc. El portaren a Glastonbury Abbey. El xerif aconseguí un carro de cavalls per portar l’objecte, que, per tant, havia de ser portàtil. Després es convertí en un popular objecte de veneració. També sabem que es creia que tenia propietats curatives; va curar el rei Harold Godwinson, l’últim rei dels anglosaxons, contra qui lluitaven els normands. Estava molt malalt i pregava a Waltham Abbey davant el fragment de la creu sagrada que va ser trobat a Montacute Hill. “Per la creu sagrada” es convertí en el crit de guerra dels anglosaxons a la batalla de Stamford Bridge. Va ser un objecte realment important. I, com he dit, tot això ho vam descobrir només a través d’un manuscrit del segle XIII de Waltham Abbey.

Fotografia de Waltham Abbey. Font: Viquipèdia.

Harold, que va prendre la creu amb ell, pregà abans de les batalles davant aquest objecte. A l’església on s’allotjava a Stamford Bridge, el cap de la creu semblava avingut a batallar amb els vikings. Però abans que s’erigís en contra dels normands, veié que el cap de Crist a la creu estava capbaix. No el mirava a ell. Després van pensar que era un mal presagi.  Van portar l’objecte al camp de batalla per intentar compensar la mala sort, però òbviament no funcionà. Probablement, no hauria  hagut de mirar al cel. Si no ho hagués fet, no hauria rebut la fletxa a l’ull, que va ser el que aparentment el matà. És per tota aquesta història que l’enginyer Walter va dissenyar el castell al cim de Montacute en lloc de fer-ho a Ham Hill. El castell de Montacute era indefensable. Estava envoltat per turons. Qualsevol arquer, inclosos els normands, serien capaços d’apuntar al castell des d’una distància propera, tal com van fer. Però el castell de Montacute era religiosament i simbòlicament important. Per aquest motiu van decidir construir-lo allà o no a Ham Hill, lloc que hagués estat l’opció més lògica. Així, el meu PhD va tirar per aquí: intentar desvelar els secrets dels enginyers del segle XI.

Quan parlem sobre castells, els investigadors acostumen a enfocar-ho a través de patrons de distribució. Considerant que l’estudi de la localització és una gran preocupació entre els arqueòlegs, la recerca està incorporant elements com ara el control central  del territori, elements clau del terreny (com ara rius o valls), accés a la comunicació (carreteres, rius navegables…), la distància respecte a altres assentaments i altres components. Quins aspectes consideraria com a essencials per encarar la localització d’un castell?

Qualsevol castell construït per un senyor normand, si no ha estat construït per motius religiosos o simbòlics, necessita trobar-se a una distància propera de l’àrea que es vol controlar. Els normands construïren els seus castells a Anglaterra i Irlanda en posicions avantatjoses des d’on poder controlar el rius o les carreteres. O, en el cas d’una muntanya o pas de muntanya, podien construir un castell a banda i banda del pas per així poder controlar-lo de forma completa.

Fins a l’adveniment de l’aviació, el gran punt d’inflexió durant la Primera Guerra Mundial, la humanitat encara depenia de carreteres, rius i, més endavant, trens, per a la comunicació. Així doncs, s’havia de tenir en compte sempre l’oferta i la demanda de comunicació. No té sentit construir un castell enmig del no-res, sinó que ha d’estar a prop de la població; en cas contrari t’ignorarien (rialla). Necessites construir-ne per tal de controlar una carretera, un riu, un pas de muntanya, etc. I necessita ser defensable! Avui dia es pot combatre en països estrangers i es pot volar des d’aquí fins a Beirut o Afganistan en un dia, bombardejar-los, tornar a casa i sopar en un bonic mas anglès al final del dia. Abans, això no passava. La sola idea de tenir pilots controlant drons com si estiguessis en un videojoc com ho imaginàvem la meva generació o l’anterior, és fins i tot més terrorífica. Hi haurà gent jove matant-ne en el camp de batalla perquè hauran jugat al “Total War”. I ho dic de debò! Els militars nord-americans estan començant a reclutar gent talentosa amb els videojocs per fer volar els seus drons.

No ha sigut fins ara que les noves tecnologies han arribat a un punt tal que ens han permès ignorar els rius i les carreteres. Tot gira al voltant de l’aire i de la superioritat aèria. Fins fa poc molt poc depeníem de carreteres, rius, canals de comunicació i línies de subministrament. Era un aspecte a tenir en compte. Els exèrcits no podien estirar-se massa perquè, sinó, corrien el risc de ser tallats i rodejats per forces enemigues.

Pensem en què va passar durant la Segona Guerra Mundial, amb els nazis i la “Blitzkrieg”. Ignoraren i passaren de llarg de tots els ports medievals. Avançaren cap a Rússia deixant de banda tots els llocs i castells a mesura que passaven. Senzillament, agafaren els tancs. Van entendre que l’època dels castells havia acabat.

Quan hom parla sobre els normands i sobre com fou de sorprenent la seva conquesta d’Anglaterra, cal recordar que 9000 normands aconseguiren conquerir una nació d’entre 4-6 milions de persones (rialla).  Tingueren èxit perquè tenien castells, els quals usaren com a armes estratègiques de guerra. Els saxons no tenien defensa possible contra això, ja que no sabien com combatre contra aquesta nova tecnologia bèl·lica. No fou fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial que els castells foren totalment sobrepassats.

Què opina sobre aquells que defensen que els castells no són estratègics, sinó més aviat símbols de poder i, per tant, no consideren la localització com a estratègica? Contràriament, pensen que la ubicació és una eina per al control del poder. L’argument és que els castells no foren únicament militars, sinó també un mitjà de control del poder. Per tant, no tenien una localització estratègica militar.  Com argumenta el contrari?

Ambdós tenen raó. Alguns dels castells són construïts estratègicament, i altres tàcticament.  N’hi ha d’estratègicament forts, i d’altres que ho són tàcticament. Hi ha una diferència entre els dos. Alguns dels castells, però, són purament simbòlics.

Un exemple de castell simbòlic pot ser el de Cardiff (Anglaterra). Té una força militar relativa i fou construït dintre d’una antiga fortalesa romana perquè és un punt fort de la ciutat. Així que tàcticament és fort, però estratègicament no és el millor lloc per a un castell, ja que la millor ubicació seria en un turó fora de Cardiff, contemplant des d’amunt la ciutat. No obstant això, per tal de controlar la gent dintre de la ciutat, hom necessita ser-hi a prop. S’ha d’estar en algun lloc dins les estructures urbanes per dominar el dia a dia, els mercats, allò que la gent fa, els insults que dirigeixen als senyors feudals, etc. Alguns dels castells són construïts, des del segle XIII, de manera més simbòlica. A vegades, un senyor normand construeix un castell en algun lloc només perquè li agrada. Un senyor feudal li podia dir a l’enginyer Walter: “Mira, vull el meu castell aquí i val més que callis i facis el que jo et digui perquè aquí mano jo i vull el meu castell aquí” el pobre Walter l’havia de construir allà on manés el senyor. Per tant, les raons tàctiques, estratègiques i simbòliques eren importants però, a vegades, les raons personals tenien més pes que les altres.

Hi ha un castell a la frontera entre Somerset i Devon, el qual és gairebé segur que foren construïts perquè aquell lloc li recordava a Robert de Mortain, casa seva. Hi ha una gran semblança entre els dos paisatges: el paisatge circumdant, els turons ondulats, les valls baixes. El paisatge on se situava el castell era quasi idèntic a Mortain, i també els dos castells construïts en aquestes dues localitzacions. Així doncs, la resposta és força simple: algunes persones defensen que la força dels senyors normands prové del disseny del castell, de les seves fortificacions i mitjançant les banderes que feien onejar. El simbolisme del poder feudal es feia a través d’un castell fort, no importa la localització, el castell en si n’és el seu retrat.  

Això és una tesi que alguns sostenen. No diuen que m’equivoqui, sinó que alguns castells no estan construïts d’acord amb el patró que estic suggerint. No em discuteixo amb ells. Són explicacions complementàries.

Fotografia del Cardiff Castle. Font: Ruben Aarón Cencerrero.

El setembre de 2015, va ser convidat a visitar el castell de Montsoriu. Fou aquesta la primera vegada que va visitar un castell català? Si fou així, va canviar la manera en com investiga els castells?

El castell de Montsoriu em va sorprendre per l’inici tan primerenc de la seva construcció. Fins que vaig venir a Montsoriu, creia que d’aquests només n’hi havia a França, per l’acció de Folc Nerra, al qual  se li atribueix el disseny dels primers castells. Folc Nerra es va atribuir el càrrec de neo-cònsol i es passejava per França com si estigués actuant en nom del mateix emperador Carlemany.

A França, cada estiu hi havia guerres entre els regnes perifèrics francesos. Folc Nerra va ser la primera persona que s’adonà que si es deixaven alguns homes darrere d’una torre fortificada, quan tornessis l’any vinent no s’hauria de recuperar el terreny que ja havies capturat. És el primer a pensar-ho.

Però quan vaig arribar al castell de Montsoriu, vaig trobar que el castell, no obstant això, s’iniciava al segle IX. No tenia cap sentit, perquè Folc Nerra era més o menys d’aquell període i els hispans no tenien aquella mena de tecnologia… però la tenien! Segueixo sense entendre-ho, ja que per a nosaltres, la idea era que Folc Nerra inventà els castells, arribaren a Anglaterra i d’allà s’exportaren a la resta del món és la norma.  I de cop i volta, trobo uns castells que precedeixen els nostres. Encara no conec la resposta i fins que no tingui algunes converses amb en Josep Maria Llorens i amb en Jordi Tura i en Quim Mateu no ho sabré del tot. Qui sap? Potser canvia les idees que teníem referents a l’estudi dels castells.

Fotografia del Castell de Montsoriu. Font: Ricard Vaque.

Poc després de la teva visita, contragué una malaltia molt greu. Què ens pot dir sobre aquesta difícil època?

Tinc una malaltia anomenada Encefalomielitis aguda disseminada (EAD). És una inflamació en el cervell. Estava cansat. Com a acadèmic, sempre estàs treballant i pensant. Generalment, no acostumes a descansar massa i, d’una manera estúpida, vaig agafar un refredat al Nadal que es va convertir en una grip. Vaig estar malalt tot el Nadal i em vaig continuar sentint malament durant el gener. Cada vegada em trobava pitjor i no podia pensar bé. En aquell moment no sabia què em passava.

Em van fer algunes anàlisis de sang i em van dir que tornés el dilluns a recollir-los. Me’n vaig anar al llit el 31 de gener i quan vaig sortir del llit l’1 de febrer per anar-me’n a seure, vaig caure a terra. Vam trucar a una ambulància quan vam veure que no em podia aixecar, em van portar a l’hospital i van intentar descobrir què em passava. La meva cama no responia i, durant aquella setmana, els meus braços van començar a deixar de funcionar, vaig començar a no poder parlar, com si estigués patint un ictus.

El meu cervell estava realment molt inflamat. Gairebé vaig morir i vaig haver d’estar a l’hospital durant sis mesos. Els metges no tenien moltes esperances. Fins i tot li van dir a la meva dona que segurament moriria. Jo tot això no ho sabia en aquell moment i pensava que em recuperaria.

Els hi va costar molt descobrir que era EAD, perquè a Anglaterra és una malaltia molt estranya. Només sis persones a l’any la tenen. I d’aquests sis, un 60% no sobreviuen. En aquest sentit, em considero un afortunat. Sóc un d’aquest 40% que ha sobreviscut. Als Estats Units és molt més comuna, a causa dels mosquits que poden transmetre la malaltia. L’única manera que la pogués haver agafat és si m’hagués picat una paparra. Em van fer moltes preguntes: “Tens gos?” (que el tenia), “T’ha mossegat alguna paparra?” “no”,  “Has viatjat a algun lloc on et puguin haver picat els mosquits?” No ho podia saber. El següent pas va ser contactar amb el Centre de Tractament de Malalties Tropicals, on no van poder confirmar l’origen de la malaltia, només em varen poder dir que l’havia pogut contraure fa més de 20 anys i només manifestar-se ara. Era impossible de saber. Per tant, vaig tenir EAD però es va sentir com un si fos un ictus. El costat dret del meu cos va deixar de funcionar; no podia moure ni la mà ni la cama, totalment paralitzades. Fins i tot em va afectar a la parla. No podia parlar, no vaig poder durant un mes. Com a resultat, em van assegurar que mai més podria tornar a fer classes, em van dir que el meu cervell estava massa malmès per poder treballar en educació amb normalitat. Tot plegat sonava molt devastador. Tot pel que havia lluitat i treballat tan de valent s’esvaïa davant meu. Ni tan sols sabia que m’havien diagnosticat la mort! Però em vaig començar a trobar millor i em va tornar l’esperit de lluita. Em vaig dir a mi mateix: Puc superar això, me’n puc en sortir!

Ara mateix no puc caminar perquè, quan el cervell dóna l’ordre a les cames per posar-les en moviment, els senyals han de passar per l’àrea del cervell que encara està afectada per l’EAD. El meu cervell s’està reparant, un pot “recablejar” el cervell, encara que faci mal (i en fa). Quan el cervell s’està “recablejant”, pots quasi sentir els impulsos elèctrics dins teu. És una sensació ben estranya, però no només em passa a mi. Un amic meu, 2 anys enrere, va patir un ictus. Ell i jo compartim el mateix perfil personal, els dos som acadèmics -tot i que ell va especialitzar-se en arqueologia del paisatge- els dos treballem molt, els dos estem al capdamunt de les nostres professions i els dos vàrem patir malalties similars, tot i que ell va patir un Ictus i jo EAD.  Fins i tot compartim paràlisis, tot i que ell està més endarrerit que jo en la seva recuperació. Espero que es pugui recuperar tan bé com m’he recuperat jo, tot i que, ara per ara, no pot ni parlar bé.

Les meves desgràcies, però, no acaben aquí. Un any després del brot d’EAD, quan m’estava recuperant, vaig haver d’anar a l’hospital per un reconeixement mèdic i van descobrir un possible càncer de tiroides.  Després d’examinar les dues glàndules i davant l’elevat risc de càncer de tiroides, van haver d’extirpar-les. Per tant, vaig haver de patir dues operacions més. Però això continua: quan m’estava recuperant de les cirurgies i l’EAD vaig patir un accident de trànsit. Va ocórrer l’any passat, el novembre. Tornava a casa quan un camió em va envestir per darrere, destrossant-me el cotxe en el procés. La col·lisió em va provocar lesions a l’esquena que em van afectar físicament i mental. Per tot això, no he pogut tornar a Catalunya en 3 anys. Diuen que la mala sort arriba de 3 en 3 i jo ja he patit 3 actes de mala sort: EAD, càncer i accident. Esperem que la meva fortuna canviï a partir d’ara. Toquem fusta.

Fotografia pesa durant el transcurs de l’entrevista. Font: pròpia.

Un cop recuperat d’aquesta malaltia tan devastadora, quins plans té vostè pel futur?

Amb una mica de sort, l’estiu vinent començaré un nou programa d’excavacions. Fins ara estava implicat en la direcció del programa “The Berkeley Project” que portàvem un company de feina i jo. El meu company ha marxat de la Universitat de Bristol i s’ha endut la direcció del programa amb ell. Per la meva banda, ja tinc al cap un nou projecte per investigar el període anomenat “Període de l’Anarquia”. El projecte, anomenat HARP per les seves sigles en anglès (Hazel Anarchy Research Project) té per objectiu investigar la funció d’un edifici que data del Període de l’Anarquia però del qual encara no se’n sap la funcionalitat. Un equip de voluntaris ha estat excavant l’estructura durant 5 anys i ara han demanat a la Universitat de Bristol si els poden ajudar a excavar i interpretar l’edifici. Els voluntaris han trobat monedes que daten d’entre el segle XI i XII, abastant, per tant, el període en qüestió. La meva hipòtesi inicial és que es tracta d’un refugi de cacera. Les excavacions i les fotografies ens han revelat que es tracta d’un edifici fortificat, sense arribar a la categoria de castell, potser una casa fortificada que podria haver estat propietat de Robert de Gloucester, el senyor del Castell de Bristol i que estava involucrat en la guerra civil contra el rei Esteve. El rei va ser empresonat al Castell de Bristol una temporada. Per tant, es podria tractar d’un refugi de cacera propietat de Robert de Gloucester o d’un dels seus lloctinents i que va ser atacat i destruït per les forces lleials al rei Esteve, o bé al revés, un edifici de cacera que pertanyia al rei Esteve o a algun dels seus lloctinents i que va ser atacat per les forces de Robert de Gloucester. No ho sabem amb claredat i per això ho anirem a investigar.

Necessitem familiaritzar-nos amb el jaciment nosaltres de tal manera que puguem ajudar als voluntaris que han estat excavant aquesta estructura fortificada del Període de l’Anarquia. La idea és involucrar als estudiants de la Universitat de Bristol perquè aprenguin l’ofici d’arqueòleg i també, alhora, ajudar als voluntaris a entendre millor el que tenen entre mans.

Estaria interessat a establir un projecte de col·laboració entre el projecte HARP i les excavacions programades  al Castell de Montsoriu?

Absolutament. Un cop el projecte estigués engegat, m’agradaria poder convidar als voluntaris que excaven a Montsoriu a la nostra excavació i ensenyar-los la metodologia anglesa. Hi ha dues opcions, o bé durant les dates de la futura summer school o durant el moment en què els estudiants de la Universitat de Bristol estiguin excavant allà. Si poguéssim fer això, la contrapartida seria portar estudiants de la Universitat de Bristol a excavar al Castell de Montsoriu, establint així una col·laboració entre els dos projectes.

Doncs fins aquí les preguntes. Moltes gràcies per concedir-nos l’entrevista Doctor Prior.

I ara, a vosaltres!

Read More

L’Edat Mitjana és un període estigmatitzat. Massa sovint se l’ha considerat com una època fosca, caracteritzada per la fam, la religiositat extrema i la violència. Una visió força allunyada de la realitat.

El cert és que es tracta d’una etapa de la Història molt extensa —engloba aproximadament un miler d’anys—. Per fer-nos una idea: de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (476) al viatge de Colom a Amèrica (1492) disten més anys que de la creació de la Corona d’Aragó (1162) a la publicació d’aquest article (2018). És evident, doncs, que es tracta d’una època plena de canvis i, per consegüent, plena de matisos també. Evidentment, no tots són negatius.

El matrimoni Arnolfini, Jan van Eyck, 1434.
El matrimoni Arnolfini, Jan van Eyck, 1434.

Un dels processos més destacats d’aquesta època és el renaixement del comerç. Amb la caiguda de l’Imperi Romà desapareix la cobertura política i, com a conseqüència, la seguretat que havia permès el desenvolupament comercial. Amb això, s’inicia un període d’estancament econòmic i de desorganització territorial que no es reverteix fins al segle IX, moment en el qual els mercats urbans tornen a agafar força. No serà fins dos segles més tard (XI), però, que els intercanvis comercials augmentaran considerablement, gràcies, en part, a que les primeres fires aconseguiran dinamitzar un comerç que, fins aleshores, tenia lloc a una escala eminentment local.  

Aquest desenvolupament té com a protagonista un col·lectiu humà essencialment urbà i cada cop més especialitzat en l’activitat comercial, els mercaders. Al Principat, els seus esforços, juntament amb les polítiques expansionistes de la Corona, aconseguiren, durant el segle XII, posar les bases de la gran expansió del món urbà —especialment de Barcelona— i, per tant, de l’imperi comercial del segle següent.

Però, què entenem per mercaders a l’Edat Mitjana?

Quan parlem de mercaders no hem d’entendre solament un col·lectiu d’individus que es dediquen al comerç. L’estament mercantil no és en cap cas homogeni. Dins la designació del terme “mercader” s’aplega tot un conjunt de professionals que van des del petit botiguer fins als socis de les grans empreses comercials, passant per mercaders-itinerants, patrons de vaixell o prestadors.

Dins l’estament mercantil existeixen, per tant, grans diferències quant al nivell adquisitiu i una gran diversitat d’ocupacions. Si bé alguns comerciants mostren un grau de riquesa aclaparador (especialment en els darrers segles de l’Edat Mitjana), també n’hi ha d’altres, encara que pocs, que pateixen les penalitats de la pobresa i que, en els casos més extrems, acaben demanant almoina. Això és així perquè l’ofici del mercader implicava una dependència total dels resultats dels seus negocis. Sovint, l’únic suport de la majoria de comerciants era la seva pròpia família.

La família del mercader

La família dels tractants barcelonins era nuclear, és a dir, es componia pel matrimoni i els fills. En algunes ocasions, però, els avis i/o altres familiars més llunyans, com oncles i cosins, podien viure a la mateixa casa i formar part del cercle més íntim de la família. Alguns, els més adinerats, es podien permetre el luxe de mantenir esclaus, els quals vivien al mateix domicili, esdevenint, en certa mesura, una extensió de la família.

El mercader era el cap de casa, el centre de les relacions familiars i la font d’ingressos principal, mentre que la dona es dedicava a funcions complementàries, a l’administració de la llar i a l’educació dels fills. En el cas de les famílies de menestrals i de petits botiguers, la dona podia realitzar tasques a l’obrador, sent part del negoci familiar. També les mullers dels mercaders col·laboraven en la gestió i el desenvolupament de les activitats comercials, sobretot a mesura que proliferà l’activitat comercial. A finals de l’Edat Mitjana, ja eren capaces de dur la comptabilitat de la casa, per la qual cosa es podria suposar que ajudarien el marit en la comptabilitat comercial. En les freqüents absències d’aquest, seria la dona la que el substituiria en les tasques ordinàries del negoci. S’ha considerat que durant el segle XVI, la dona ja estaria plenament integrada en les tasques comptables de l’empresa.

El prestamista i la seva dona, Quentin Mastys, 1514.
El prestamista i la seva dona, Quentin Mastys, 1514.

Ara bé, cal tenir present que el veritable senyor i administrador dels béns familiars era l’home. Aquest només posava en mans de la seva esposa la quantitat que considerava imprescindible per a les despeses quotidianes i el manteniment de la llar. Una tasca gens menyspreable tenint en compte la seva funció.

La casa era l’àmbit on es desenvolupaven tant la vida familiar com els negocis del mercader. Era un edifici on confluïen dos mons: un d’àmbit privat i un altre d’àmbit públic. D’aquesta manera, podríem dir que la casa del comerciant era un espai d’intimitat, de seguretat, de vivències i d’aprenentatge, un espai de vida, i també de mort. Però, alhora, era un indret reservat a la reflexió, a l’estudi i a la planificació, un lloc per a l’estratègia, les reunions socials, la negociació i la persuasió, els tractes i l’emmagatzematge. La casa del mercader era molt més que un edifici i la seva evolució és imprescindible per entendre el desenvolupament del comerç medieval.

La casa i la seva evolució      

Al llarg de l’Edat Mitjana, l’habitatge urbà va patir transformacions. Les cases alt medievals eren petites i sense divisions interiors, o molt poques. Es dormia en un racó i es cuinava en un altre i tota ella era un lloc de treball. Progressivament es va tendir cap a la complexitat estructural i es van anar creant espais específics diferenciats segons les activitats que s’hi desenvolupen.

Segle XIII

Durant el segle XIII les dimensions de les cases seguien sent reduïdes, tant dins com fora muralles. S’erigien formant carrers estrets amb poca llum natural a causa de la presència de porxos, volades, taules i inclús escales exteriors. En aquest període, però, van començar a aparèixer edificis notables amb torres situats als suburbis, especialment entorn de Santa Maria del Mar.

Les parets solien ser de tàpia i amb poques obertures, a excepció de les cases més lluïdes, que podien tenir la part baixa de la paret i les torres de pedra. Aquestes acabaven en un teulat a dos vessants que deixava un espai entre el sostre i el primer pis (golfes) per a emmagatzemar coses poc utilitzades.

A la planta baixa solia haver-hi un vestíbul que donava pas a l’obrador o la botiga, un celler, que podia estar apartat de la casa, i un pati. L’amplada d’aquestes cases estava condicionada per les dimensions de la biga travessera, d’un màxim de 5 metres. Per aquest motiu, les grans residències, en general, s’originaven a partir de la unió de diversos edificis contigus.

Un aspecte important als domicilis urbans era el subministrament d’aigua. Si bé algunes podien tenir desaigües fets de teules o altres recipients, situats amb el permís dels veïns a les parets exteriors o a l’aire per tal de recollir les aigües pluvials o expulsar les aigües brutes, altres podien tenir pous en el pati o el rerepati. A vegades podien combinar les dues coses i, fins i tot, tenir un safareig.

Segles XIV i XV

A mesura que avançava el segle XIV i sobretot durant el segle XV, les cases dels mercaders van anar configurant un seguit d’espais ben delimitats i amb funcionalitats específiques.

Aquests habitatges solien tenir una estructura bastant estandarditzada en la qual hi solia haver una entrada amb una alta presència d’objectes relacionats amb la vida professional del mercader i que actuava com a frontera entre la vida privada i la vida social de la família. Aquest espai es transformà progressivament en botiga o obrador on es desenvolupaven les activitats comercials. Algunes botigues no estaven inserides dins la casa, sinó fora, igual que els escriptoris, el centre neuràlgic de l’empresa del mercader, allà on es desenvolupava l’activitat organitzativa de l’ofici.

Detall del Ms. 927, f. 145, Biblioteca Municipal (Rouen, França), s. XV.
Detall del Ms. 927, f. 145, Biblioteca Municipal (Rouen, França), s. XV.

En les cases dels mercaders més benestants, la funció fronterera la desenvolupà el pati interior. Com a prolongació de l’entrada, hi havia el celler, que probablement estaria situat a un nivell inferior. En relació amb aquest espai hi havia el rebost, el qual tenia la funció d’acumular productes, especialment relacionats amb el menjar.

L’epicentre de la vida familiar es desenvolupava entorn de dues cambres que estructuraven la casa del mercader: la cuina (1) i el menjador (2). S’ha considerat que la distinció entre cuina i menjador constituïa una mostra més de riquesa que no es va generalitzar fins el segle XV. Les famílies benestants, doncs, feien els àpats sempre al menjador.

(1) La cuina: solia situar-se prop del menjador, el qual, alhora, feia les funcions de sala d’estar. Segons la situació de la cuina a la casa es poden establir dos models socials diferenciats des de la òptica funcional, cultural i espacial.

  1. Model “actiu”: la cuina es situava a la planta baixa. Aquest model correspondria a les llars més petites de la zona comercial.
  2. Model “noble”: la cuina es situava a primer pis. Més propi de les cases més grans.

S’ha considerat que els dos models haurien coexistit de forma constant i poc alterada des de l’expansió baixmedieval fins a la fi de l’Antic Règim. És fàcil aventurar-se a pensar que aquest segon model seria propi no sols dels ciutadans honrats i els rendistes, sinó també d’aquells grans mercaders enriquits durant el període d’expansió comercial i que, cap al final de l’Edat Mitjana, haurien optat per acostar-se al modus vivendi de l’aristocràcia urbana.

(2) El menjador: solia ser una estança gran i espaiosa, ja que actuava com a lloc de reunió i era l’espai on es celebraven els àpats. Les dimensions de la sala propiciaven el fet que sovint aquesta fos utilitzada per amuntegar objectes. A més, a vegades podia tenir una cambra annexa que jugava el paper de magatzem.

Ara bé, el que marcava la personalitat del menjador-saló era la seva localització privilegiada dins la casa, més que no pas la seva funció culinària, ja que algun mercader a l’estiu emprava altres cambres més fresques per a menjar.

Així, el menjador era el centre de l’activitat social de la llar. Era l’espai menys privat de la casa, aquella habitació on es rebien les visites més properes a la família i on tenien lloc les reunions socials i professionals. No és estrany, doncs, que la decoració d’aquesta sala estigués especialment cuidada. Allà, l’ostentació esdevenia una necessitat. Es tractava d’una qüestió de marca personal, de vendre una determinada idea corporativa. Es tractava, en definitiva, de crear una imatge d’èxit.

El naixement de Joan Baptista, Llibre d’hores de Torí, c. 1422-1424.
El naixement de Joan Baptista, Llibre d’hores de Torí, c. 1422-1424.

L’habitatge del mercader solia acabar amb diverses habitacions que actuaven com a dormitoris. Entre aquestes estances destaca la cambra major, la més espaiosa i la que solia usar el mercader, d’acord amb la seva funció de cap de família. Allà és on el pater familias solia guardar aquells objectes de major valor, com les copes  de metalls preciosos, per exemple. En alguns casos hi podia haver també rerecambres que funcionaven com a magatzems per contenir palles, matalassos, cobertors, caixes o cofres, entre d’altres objectes.

La funció d’emmagatzematge s’estenia a altres zones de la casa, com ara el porxo. En algunes cases podia haver-hi una cambra específica per a la confecció del pa, el pastador, tot i que, en altres, aquesta era una secció integrada dins la cuina, amb un instrument que respon al mateix nom. Tot i que no era molt freqüent, en ocasions podia haver-hi seccions de la casa dedicades a la tinença d’animals, com ara els estables, ja que la tinença d’animals era sinònim de riquesa, a més d’una bona solució per als problemes d’avituallament en temps de carestia.

A mode de conclusió…

Així doncs, s’evidencia com, a partir d’aquesta anàlisi de l’estructura i la funcionalitat de la llar del mercader, es pot entreveure l’evolució d’aquest grup social.

A mitjan segle XIII, van deixar de banda l’austeritat que els havia caracteritzat des de la seva aparició i s’acostaren als gustos de l’aristocràcia urbana i rural. L’ostentació i la fastuositat es van anar incorporant en el dia a dia d’aquests nous rics, mercaders de professió, que poc a poc s’anaren fusionant amb la noblesa barcelonina i adoptant-ne els seus gustos.

Ara bé, les seves dones, encara que ennoblides, van seguir actuant com a mares i administradores de la llar, desenvolupant-se en les tasques domèstiques i l’àmbit privat. Les famílies seguiren sent nuclears, tot i que alguns altres familiars com els avis o els oncles poguessin viure eventualment amb el pater familias, i que cada cop s’ampliés més el nombre d’esclaves, esclaus i servei que podien mantenir.

Precisament, les cases anaren adoptant un prototipus determinat, tot i que no fix ni anquilosat. Els espais que no solien faltar a les cases, tampoc a les més modestes, eren, com hem vist, les botigues, els cellers, la cuina, el menjador i les cambres. Entrada, botiga i celler formaven un espai d’emmagatzematge i producció sovint molt lligat a l’alimentació. Representaven la frontera entre l’espai laboral i el privat de la casa, entre el servei i els senyors, i sovint eren més freqüentades per les dones i serventes, que no pas pels propis mercaders.

L’eix directriu de la casa s’articulava a través de la cuina i el menjador, mitjançant el fil conductor de l’alimentació, que començava amb la seva elaboració a la cuina i acabava amb el seu consum en el menjador, a la taula. Precisament en aquest espai, el menjador o la sala, es fusionaven el món laboral, el social i el privat del mercader. Les reunions de negocis, els àpats festius que es compartien en societat, i els àpats i reunions diàries amb la família, feien d’aquesta estança el focus principal de vida a la casa. És per això que la imatge que aquesta sala pogués transmetre preocupava tant al propietari. L’ostentació, el luxe, la fastuositat i la decoració feren d’aquest espai un lloc únic a la llar, i la taula i els àpats que s’hi celebren, ho feren en consonància amb això.

La casa esdevingué, doncs, l’eix principal de la vida del mercader. Negoci i família —els dos grans puntals de la vida dels comerciants a l’Edat Mitjana—, confluïren en un sol edifici, i ho feren creant unes fronteres tan subtils que avui dia ens semblen inexistents, doncs la família formava part del negoci, i el negoci part de la família.   

Read More

Fa un temps una col·lega nostra es preguntava en un article “existeix realment una literatura femenina -per a dones?”. Si bé és cert que la Història ha brindat a la literatura universal el llegat de moltes dones escriptores, val a dir que ha estat el signe masculí el que l’ha ordenada: literatura femenina, literatura per a dones, no són termes lleugers, ans al contrari, carregats de simbolisme que classifiquen, en clau antagònica, aquella literatura que és per a elles. Sovint, una literatura prevista, segurament plena de colors clars i paraules dolces, amors trencats i cartes perfumades.

Parlant amb altres col·legues, historiadores, filòsofes, periodistes, … és indiferent, a la fi, dones feministes que estimen la literatura, m’he trobat sorpresa, immersa en un debat que pretenia endinsar-se a l’arrel de la qüestió: “existeix l’escriptura femenina?

Recordo la primera vegada que vaig trobar-me enmig d’aquest debat i, certament, he de dir que no vaig entendre’l. “Ostres, per què hauríem de preguntar-nos si existeix?- vaig pensar- és evident que existeix!” Jo era als meus primers anys d’universitat, formació històrica, a la recerca de grans afers polítics i socials. La diferència sexual no era, encara, una realitat històrica que hagués pogut conèixer a través de cap llibre. Sentia que alguna cosa no quadrava en les meves lectures, probablement per aquesta mancança, probablement perquè les dones estem encara immerses en el neutre universal històric, un personatge mític de l’epistemologia històrica, entre l’astúcia del Gat amb Botes i l’amenaça de l’Home del Sac.

He de dir, però, que des d’aquell moment l’existència de l’escriptura femenina m’acompanyaria al llarg de la meva vida, com en un estira i arronsa, jugant al fet i a amagar amb el que per mi es presentava com una evidència inexplicable!

Vaig adonar-me de la riquesa de l’escriptura femenina quan vaig llegir, per primera vegada, els textos de les dones que escrigueren al llarg de l’Època Medieval. La relació que elles establiren amb l’escriptura no podia haver estat neutra i, evidentment, al contrari del que la literatura universal-masculina havia classificat com a literatura de dones, els seus textos són espais de llibertat i punts de partida per a la creació d’una genealogia femenina en la història.

Però escriure i llegir no tenen el mateix valor a l’Edat Mitjana, ni tan sols el mateix significat polític i social que tenen ara per a nosaltres.El llibre era quelcom que “es deia”, concebut des de la paraula dita, el dictat iniciava el camí oral de l’escriptura, conclòs per la recitació del text, moltes vegades col·lectiva.

L’oralitat, la riquesa comunicativa medieval, l’herència dels sabers transmesa de generació en generació, de dones a dones, exigeix i esdevé un fenomen vital, en constant moviment: difícilment trobem a l’Època Medieval un manuscrit idèntic, un tresor que ha estat transmès de mà en mà per a la còpia, algunes vegades des de la desconeixença de la pròpia escriptura.

hortus deliciarum. les set arts
“Philosophia et septem artes liberales”, Hortus Deliciarum (c.1180)

Així doncs, a l’Època Medieval, la relació entre l’oralitat i l’escriptura es desenvolupa interrelacionadament de forma circular, a partir del dictat, la redacció, la còpia i la recitació. Un cercle d’elements comunicatius que parlen entre sí, desdibuixant la frontera entre la cultura oral i la cultura escrita; formant part de la boira que embolcallava l’autoria. Voldria agafar aquest element de col·lectivitat, ja que la relació esdevé un fenòmen crucial en l’escriptura femenina medieval. Pensem en l’Hortus Deliciarium, una enciclopèdia miniada pensada per Herralda de Hohenburg i elaborada en comunitat al monestir femení de Hohenburg, al segle XII. L’objectiu no era altre que la formació de les joves, com diu Herralda:

Que aquest llibre et sigui útil,
et sigui font d’amor, llegeix-lo amb el cor
que ajuda l’intel·lecte.

L’Hortus Deliciarium, el Jardí de les Delícies, és una obra col·lectiva exemple de la formació de les dones, basada en el “trivium i el quadrivium, d’on neixen les set educadores atenenques, és a dir, les arts liberals, dites així precisament perquè alliberen l’ànim de les ocupacions terrenals.”

Unes arts concebudes a l’Època Medival com la base del coneixement, estructurades al voltant de la sapientia, la saviesa representada com una dona al centre de la concepció del saber:

portada
Maria de França, escrivint els seus Lais. BnF, Arsenal Library, Ms. 3142 fol. 256, Manuscrit copiat a París (c.1285–1292), il·lustrat per Maître de Jean de Papeleu.

Però comptem també amb altres testimonis que ens ensenyen una forma diversa de relacionar-se amb l’autoria. Maria de França, de qui encara sabem ben poc, escrigué el segle XII el pròleg dels seus Lais, on ella es presenta “Marie hay num, si sui de France” i inicia amb el que jo en diria una declaració d’intencions:

Si Déu t’ha brindat el do de l’eloqüència i una preciosa erudició, no has d’ocultar ni callar res. Ans al contrari, has de fer públics els seus talents.”

No hem d’oblidar que l’escriptura fou a l’Època Medieval un espai concebut i reservat pels homes, una eina de transmissió del poder lligada al llatí, la llengua de la religió, i la paraula de Déu, la paraula de la Veritat, custodiada per l’Església al scriptorium del monestir. Així doncs, l’exercici lliure de la paraula escrita era, en una dona, un exercici carregat de significat.

Hildegarda de Bingen, una de les escriptores més prolífiques de l’Edat Mitjana, no tan sols per l’envergadura de la seva obra, sinó també per la seva genialitat i originalitat, dictà els seus textos al segle XII. Podrien sorprendre’ns les seves repetides, i quasi avorrides, disculpes al respecte de la pròpia escriptura:

“I com és possible que Déu treballi a través de mi, si jo sóc conscient que no sóc més que una pobra criatura? Déu obra la seva voluntat per a la glòria del seu nom, no per a la glòria de qualsevol persona terrenal. De fet, jo sempre tremolo de por, ja que sé que no puc confiar amb seguretat en la meva pròpia capacitat innata.”

Això no obstant, quan llegim les escriptores medievals, la insistència en la humilitat de la pròpia escriptura esdevé, pràcticament, un signe dels textos femenins. També Hroswitha de Gandersheim sembla perdonar-se pel que ella considera la baixa qualitat del seu text:

[…] confesso que m’he equivocat, no només al distingir la naturalesa de síl·labes , sinó també en les paraules que componen [el llibre], i moltes coses dignes de crítica que aquí s’amaguen .”

Hildegrada escrivint al seu Liber Scivias (c.1151-1152)

Tanmateix, aquesta és la mateixa autora que al segle X reinventà el teatre litúrgic de la mà de les protagonistes femenines dels seus Drames. Personatges que viatgen, que superen tortures i persecucions, que es deslliuren d’homes caricaturitzats per la seva ànsia de poder, atemorits pel perill que comporta la llibertat femenina:

”ANTÍOC: Una dona, una estrangera, ha arribat fa poc a aquesta ciutat de Roma, acompanyada de tres criatures, fruits del seu propi cos.
ADRIÀ: De quin sexe són les tres criaturetes?
ANTÍOC: Totes del femení.
ADRIÀ: I l’arribada d’unes quantes donetes pot esdevenir perillosa per a l’estat?
ANTÍOC: Perillosíssima.
ADRIÀ: Com?
ANTÍOC: Amenaça la pau.
ADRIÀ: De quina manera?
ANTÍOC: Hi ha quelcom que pugui trencar la concòrdia de la pau civil més que la diversitat de cultes?
ADRIÀ: Res de més greu, res de més perniciós. Ho testimonia l’orb romà des que l’ha infectat per tot arreu la pesta mortal de la brutícia cristiana.
ANTÍOC: La dona de qui et parlo, exhorta les nostres a abandonar els ritus ancestrals i a lliurar-se a la religió cristiana.

ADRIÀ: I per atzar prosperen les seves exhortacions?
ANTÍOC: Molt; ja que les nostres esposes ens han agafat aversió i ens menyspreen, fins al punt que es neguen a menjar i, fins i tot, a dormir amb nosaltres.
ADRIÀ: Reconec el perill”

Potser el primer que ens ve a la ment és que aquestes escriptores arribaren a menysprear les seves obres, en un excés d’humilitat. Tanmateix, la subjectivitat i l’erudició dels seus textos ens parlen d’una altra cosa: la consciència de qui està ocupant un espai que no li pertany i que, això no obstant, està decidida a fer-se’l seu.

La seva és una consciència lliure de la diferència sexual, el que a mi m’agrada anomenar la construcció de vies d’existències dissidents. Matilde de Magdeburg ens parla amb paraules clares d’aquesta consciència:

“Ay, Senyor, si jo fos un home religiós y lletrat, y haguéssis orat en ell aquesta gran meravella, rebries per això un etern honor […] “

I la dissidència esdevé la presa d’espais de llibertat, ja que per fortuna, el patriarcat no ha ocupat mai tots els espais de la història:

“He de creure, per ser dona, que no hauria de parlar-vos […]?”

Les paraules de Nazhun Bint Al-Qala’i parlen d’aquesta llibertat femenina que viu coartada entre la paraula lliure:

 He pagado poema por poema
por mi vida, ahora dime quien es mejor poeta;
si soy mujer por mi naturaleza
mi poesía es hombre

D’aquesta manera, la littera est vox: la presa de la paraula per parlar de si mateixes i de la concepció del món. Novament allò que se’ns revela com el més important és el nostre punt de partida: pensem en la llibertat femenina en la història, en la possibilitat que hagi existit una voluntat històrica de “donar sentit lliure a la diferència femenina” (Varela, 2011: 878). Tan sols llavors, podrem apropar-nos a la realitat des de la qual escrigueren, per exemple, Hroswitha de Gandersheim i Maria de França. La primera ens recorda sempre la importància de no perdre de vista a qui estem llegint: Hroswitha, la que parla fort, el seu nom prové de l’antic terme alt-alemany ruhmstarke: ruhm (fama, glòria) i stark (fort). La segona, la que “mai serà oblidada”, com diu al seu pròleg. Testimonis que ens parlen de la femina verbipotens, tal com parlà Alcuí de York de Gisela, germana de Carlemany, al segle VIII.

Read More

 

Sovint, quan algú imagina la situació del món de la cultura a l’Edat Mitjana, li ve al cap la imatge dels “anys foscos”. Cal dir, però, que aquesta concepció romàntica de l’Edat Mitjana com a època d’absoluta foscor en el camp intel·lectual no va ser pas certa. Un dels elements que van ajudar a mantenir viva la cultura i el coneixement van ser els monestirs, com el que centra el present article: el monestir de Santa Maria de Ripoll.

Si es parla de la tasca cultural del monestir de Ripoll a l’Edat Mitjana, doncs, és necessari parlar de l’element que va fer possible la pervivència i transmissió de la cultura: l’scriptorium, l’espai físic on els monjos del monestir copiaven els còdexs que viatjaven per Europa. No tots els monestirs es van poder permetre el fet de posseir un scriptorium de qualitat. Per tal de tenir-ne un calien uns medis econòmics prou importants per a procurar-se el proveïment de còdexs i, a més, per a instruir copistes capaços de fer les transcripcions amb una certa traça. Calia tenir, o demanar en préstec a d’altres monestirs o catedrals, els còdexs que es volien copiar. El cap de l’scriptorium era l’encarregat de controlar tot el procés de creació del còdex: la preparació del pergamí, de les tintes i dels colors, la selecció dels textos a copiar i la seva correcció. Havia de decidir l’ornamentació més adient a cada còdex i la relligadura més adequada a la funció per la qual havia estat transcrit, la qual podia ser múltiple: la lectura privada o pública, l’ús escolar o el litúrgic, fet per a la pròpia biblioteca o per encàrrec d’una altra institució, les quals coses podien determinar el grau de senzillesa o de luxe del còdex. Ripoll, fundat al segle IX, gràcies al seu origen comtal i per la bona situació econòmica de la que va gaudir des del principi gràcies a les moltes possessions amb què va ser dotat, va situar-se ben aviat en el grup dels monestirs capaços de muntar un scriptorium propi.

Tot i aquesta importància del l’scriptorium de Ripoll, molts dels fons manuscrits de biblioteques i arxius –com és el cas del propi Ripoll- no representen pas, ni de lluny, tot el que va sortir dels centres productors dels segles IX al XII, ni el que eren les biblioteques monàstiques. Sovint els còdexs conservats són producte d’una arribada posterior; les biblioteques en posseeixen de fora i n’han perdut de propis. Tampoc s’ha d’oblidar que se’n van produir per a exportar o vendre; alguns van ser espoliats.

 

portada ripoll
La famosa portada del monestir de Ripoll -del segle XII-, repleta de figures en relleu, amb representacions bíbliques. Aquesta portada va esdevenir una autèntica Biblia pauperum -Bíblia dels pobres-. La portada representa la “cirereta del pastís” de la cultura ripollesa de la millor època.

 

Dels llibres i manuscrits produïts a l’scriptorium de Ripoll molts s’han perdut amb el pas dels anys, la gran majoria van ser destruïts a l’incendi de l’agost del 1835, que va destruir part del monestir i la seva biblioteca. La major part dels còdexs restants, però, són conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Tot i així, les obres artístiques més interessants relacionades amb l’scriptorium de Ripoll es troben a la Biblioteca Apostòlica Vaticana i la Bibliothèque Nationale de França, a París.

El monestir de Santa Maria de Ripoll, com a institució que tenia scriptorium posseïa, naturalment, una llibreria o armari de llibres, és a dir, el que actualment s’anomena una biblioteca. Hi havia bisbes i altres personatges que tenien la seva col·lecció particular de llibres: relacionat amb el cas de Ripoll es té constància per mitjà del notable Salomó, que per motiu de lliurar el seu fill Ermengol a Ripoll, li donava també una vintena de títols (abans del 1047). Les donacions freqüents de llibres en petites quantitats demostren que se’n trobaven en mans privades de clergues i laics molts més dels que sembla.

El brevis del 1047 de Ripoll, consignava 192 llibres, probablement als armaris a prop de la sagristia, i en tenien uns seixanta més a l’scriptorium escola, sense comptar-ne els 5 que havia deixat a Santa Maria de Montserrat, però que també apareixen en el registre, la qual cosa fa pensar que separa els llibres de l’escola scriptorium dels de la sagristia el fet que en l’inventari del tresor d’aquesta compta «cent noranta-dos llibres sense fer-ne el llistat»; en el brevis librorum, a més d’incloure-hi el famós psalteri argentat, separa els primers cent noranta-dos llibres dels libri artium -llibres de l’escola monàstica-, el que fa suposar que els següents eren en un altre local.

En recull d’obres que van passar per l’scriptorium de Ripoll trobem des de religioses a científiques, passant per gramàtiques, etc. la qual cosa demostra la riquesa cultural que va assolir el monestir durant aquells anys i els contactes que es van produir entre diferents territoris europeus i Ripoll a rel de la confecció d’aquestes obres. A continuació farem un repàs de les obres més rellevants que van passar pel monestir.

 

mapa peninsula
Imatge del manuscrit ACA, Ripoll 106 on apareix el mapa fet a Catalunya més antic que es coneix, en ell podem observar una representació sintètica de la Península Ibèrica.

 

Una de les obres més interessants de les actualment conservades és el manuscrit ACA -Arxiu de la Corona d’Aragó-, Ripoll 106. Es tracta d’un còdex miscel·lani situat a mitjan segle X. La riquesa i el valor d’aquest manuscrit es troba en la presència corpus de gromatici ueteres, és a dir, els tractats de tècnics (agrimensores) romans que van recórrer i mesurar l’imperi. Hi apareix una carta de Juli Cèsar (epistola Iulii Caesaris), associada sovint als tractats dels agrimensors. El motiu pel qual aquesta carta els és sovint relacionada pot ser degut al fet que Cèsar, després d’haver vençut els seus enemics, s’hauria dedicat a «sembrar» ciutats arreu dels territoris conquerits. Aquest recull aplega diverses instruccions sobre la divisió del territori en parcel·les, la irrigació, els mètodes culturals; el text acompanyat de nombroses figures té una finalitat clarament pràctica. Ripoll, un monestir ric, com s’ha dit anteriorment, necessitava els serveis de l’agrimensura per a garantir les seves propietats.

Breviari de música
Imatge del foli 49 del manuscrit ACA, Ripoll 42 que pertany al Brevari de música fet pel monjo Oliba. Aquesta obra consistia en una compilació de tractats de música, disciplina també inclosa en el quadrivium.

Per tal d’il·lustrar el capítol titulat De segregacione prouinciarum ab agustalibus termini, apareix el mapa català més antic que es coneix fins ara: en la descripció que es fa d’Hispània hi ha intercalat un mapa extremadament sintètic i esquemàtic, que per l’interès que mostra per les ciutats mediterrànies sovint s’ha atribuït a la mà d’un català. Dins d’un espai pentagonal allargat en vertical hi consten encerclats i en lletres capitals i uncials els noms de les ciutats següents: NARBONA, IMPURIAS (Empúries), IERUNDA (Girona), BARCHINONA (Barcelona), TERRACHONA (Tarragona), CARTAGO (Cartagena); UIGRANCIA CIUITAS (correctament escrit seria Brigantia o Brigantium que s’acostuma a identificar amb La Corunya), BRACARAM (Braga), GADIS (Cadis). Les ciutats estan col·locades exactament a l’invers del que tocaria en un mapa modern: les atlàntiques, a la dreta i les mediterrànies a l’esquerra. En aquest costat i al sud s’hi veuen tres grans peixos, que indiquen la mar. Al costat esquerre superior hi ha dibuixats esquemàticament uns vegetals que potser indiquen boscos; hom es resisteix a pensar que assenyalin muntanyes, ja que aquestes haurien d’estar situades entre Narbona i Empúries. Es creu que la intenció del cartògraf era més geopolítico-eclesiàstica que estrictament geogràfica, almenys pel que fa a Catalunya: Narbona era aleshores la metròpoli de les seus episcopals catalanes. En l’angle superior, que queda al damunt de l’espai marítim dels peixos i el que se suposa selvàtic, hi consta UUASCONIA (Bascònia o Gascunya). A l’angle superior dret s’hi llegeix MARE TERRENO, que indicaria potser el Mediterrani (més que l’Atlàntic) contraposat a Bascònia.

 

Aquest manuscrit conté també textos de dues disciplines més del quadrivium -conjunt de quatre de les set arts liberals: aritmètica, música, geometria i astronomia- que van tenir una gran fortuna a Ripoll: l’aritmètica, seguint Boeci i l’astronomia aplicada al còmput pasqual, a partir de Beda. Diverses taules calendàries i regles de còmput també consten a l’obra. Es tracta, evidentment, d’un llibre escolar, per a l’ensenyament de les matèries del quadrívium, al qual Gerbert d’Orlhac segurament va tenir accés -tal com veurem en la següent entrega-.

Un altre manuscrit a destacar és l’ACA, Ripoll 74. Aquest és un dels manuscrits del segle X sorgits del taller de Ripoll, o potser adquirits durant l’abadiat de Guidiscle (970-979) o de Sunifred (979-1008).

És una obra de contingut miscel·lani, en el qual s’hi troben tractats de gramàtica, lexicografia, música, matemàtiques, geometria, història natural, etc. També hi apareixen diversos extrets de les Etymologiae d’Isidor de Sevilla.

Una altra prova de l’interès científic dels monjos del monestir de Santa Maria de Ripoll és el manuscrit ACA, Ripoll 59 el qual consta de 319 folis. Aquest còdex també se situa en el darrer terç del segle X, durant els abadiats de Guidiscle i Sunifred. Conté divuit llibres de l’Ars grammatica de Priscià, que, juntament amb Donat, constituïen les grans autoritats gramaticals de tota l’Edat Mitjana. El còdex també inclou càlculs astronòmics, un calendari medicolitúrgic i taules i textos de còmputs presos de Beda. En els seus glossaris també apareixen glosses extretes de les Etymologiae d’Isidor.

La decoració d’aquest manuscrit té una forta influència dels models mossàrabs de l’interior de la península que van arribar al monestir de Ripoll a les darreres dècades del segle X i inicis de l’XI.

El manuscrit ACA, Ripoll 83 és un còdex compost per 117 folis que contenen, en primer lloc, el Comentari de Boeci a les Categories d’Aristòtil. Al vers del darrer foli apareixen uns fragments de la Tebaida d’Estaci. Aquesta obra va ser confeccionada al mateix scriptorium de Ripoll o bé va ser una adquisició feta durant els abadiats de Gudiscle (970-979) o Sunifred (979-1008), és a dir, durant l’etapa anterior a Oliba, entre els segles X i XI.

Un altre manuscrit que inclou textos del quadrivium és el manuscrit ACA, Ripoll 46, datat al tombant de l’any 1000. Es tracta d’un còdex en pergamí, de 88 folis, del segle X. Pel que fa al seu contingut, a part dels fragments de la Lex visigotorum, i els textos gramaticals (Beda, Usuard, Donat, etc.), interessa destacar el foli 21, el qual inclou tot un seguit de diuersa -matèries miscel·lànies-: taules de kalendes, idus i nones en relació als dies de cada mes, algunes consideracions sobre les formes de datació i el càlcul de les dates importants, càlcul de les durades en relació als mesos lunars, etc.

Per la seva banda, el còdex científic més destacable del fons de Santa Maria de Ripoll, és el manuscrit ACA, Ripoll 225 al qual es va identificar com el que en l’inventari fet el 1047 apareix encapçalat per l’epígraf Liber de horis, el qual és un petit còdex de pergamí de 105 folis.

El manuscrit ACA, Ripoll 225 és el reflex de l’inici del procés de transmissió d’una astronomia molt més elevada que la que sol aparèixer en la resta de manuscrits que figuren en moltes biblioteques medievals, com ara els que transmeten els textos de les Etimologies d’Isidor de Sevilla, del De temporum ratione de Beda, etc. Respecte del seu contingut, inclou, entre d’altres, diversos textos relacionats amb l’astrolabi: dos relatius a la manera de construir-lo o de traçar-lo i tres sobre els seus usos i aplicacions. A aquests textos cal afegir-li un altre, el qual és, fonamentalment, una descripció de l’instrument que empra materials dels textos ja citats. Altres instruments astronòmics que apareixen en els textos són l’esfera celeste i el quadrant.

A part d’aquests textos, destaca també un text descriptiu d’un tipus de rellotge monàstic, un rellotge d’aigua proveït d’un dipòsit d’aigua, amb la funció de fer sonar a unes hores determinades unes campanes, i un text descriptiu d’un quadrant solar o rellotge de sol.

L’ACA 225 és molt interessant pel fet de que aquest manuscrit és una mostra clara de la transmissió del coneixement clàssic a través de les fonts àrabs. Pel que fa a aquestes fonts àrabs en les quals es va inspirar el manuscrit ACA, Ripoll 225, cal parlar del cas més clar, el tractat d’astrolabi d’al-Khwārizmī per a les Sententie astrolabii. Cal citar també l’escola de Maslama de Madrid per a la taula d’estrelles del De mensura astrolabii, la versió més antiga de la qual apareix en un manuscrit del segle XI on apareix la traducció llatina d’una versió àrab del Planisphaerium de Ptolomeu, el qual fou estudiat en profunditat per Maslama de Madrid. També cal situar l’escola de Maslama de Madrid com a font principal per a diverses taules de climes que apareixen en els textos de l’ACA Ripoll, 225. Una altra font és al-Battānī per a l’esfera celeste. Pel que fa al quadrant amb cursor, es planteja la possibilitat d’existència de dues fonts: la primera seria oriental, d’entre els segles IX o X; la segona és atribuïda per Abū ‘Alī al-Ḥasan al-Marrākushī (el Caire s. XIII) a l’astrònom de Toledo Ibn al-Zarqalluh/Azarquiel (mort el 1100).

Aritmètica Boeci
Imatge del foli 56 del manuscrit ACA, Ripoll 168 on apareix un extracte de l’Aritmètica de Boeci, obra indispensable a l’hora d’ensenyar el quadrivium.

Un altre còdex que crida l’atenció és l’ACA, Ripoll 168, de 91 folis en pergamí i que conté el tractat De arithmetica de Boeci. El manuscrit és interessant tant pels molts dibuixos explicatius que acompanyen el text com per la connexió que també estableix amb el món àrab i els seus coneixements científics. Presenta glosses marginals en lletra cursiva visigòtica i altres en àrab, la qual cosa indicaria un viatge i estada entorn de Còrdova o Toledo. Els responsables de les glosses en àrab serien els monjos mossàrabs vinguts a Catalunya, els quals també van traduir obres científiques de l’àrab al llatí o coautors d’aquesta juntament amb Sunifred Llobet o algun altre.

El manuscrit Vat. Reg. lat. 123 és un  manuscrit de 223 folis en pergamí. Aquest interessantíssim còdex miscel·lani que aplega materials diversos, principalment de caire astronòmic i cosmogràfic, de diferents autors (Higí, Plini, Macrobi, Isidor, Beda, etc.) ordenats en quatre llibres: De Sole, De Luna, De natura rerum i De astronomia ha atret des de fa molt de temps l’atenció de nombrosos estudiosos.

El manuscrit va romandre al monestir de Sant Víctor de Marsella des del saqueig patit a Ripoll a partir del 1070, fins a mitjan segle XVII, data a partir de la qual va passar a engruixir la nova col·lecció de la reina Cristina de Suècia. Finalment el papa Alexandre VIII, arran de la seva mort el 1869, va encarregar la compra de tota la seva biblioteca de la reina sueca, el qual va passar al fons de la Biblioteca Apostòlica Vaticana.

Les miniatures sobre figures zodiacals i constel·lacions que apareixen al llibre De astronomia (una cinquantena reunides en dues sèries) constitueixen un altre dels tresors d’aquest manuscrit. No va ser fins el 1912 que van rebre l’atenció dels estudiosos quan se les va relacionar amb l’activitat creadora dels monjos ripollesos coneguts d’aquell període: Oliba, Gualter i Arnau.

Així, doncs, a través d’aquest petit repàs a les obres més interessants de Ripoll hem pogut veure com el monestir i el seu scriptorium van permetre la transmissió de la cultura clàssica al nostre país i, fins i tot, contactes amb el món científic musulmà.

En la següent entrega sobre el monestir de Ripoll parlarem sobre un dels estudiants d’”Erasmus” més famosos que van passar per terres catalanes: Gerbert d’Orlhac, el futur papa Silvestre II, l’home més intel·ligent de l’any 1000.

 

 

Read More