Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Una terra sense amo

El recent col·lapse de l’Estat afganès en mans de les milícies talibà, tot i haver rebut el suport dels EUA durant pràcticament vint anys, ha contribuït una vegada més a popularitzar aquest país com “el cementiri dels imperis”. En el màxim del seu poder, el 1841 les tropes britàniques cediren Kabul (la capital afganesa) als mal preparats rebels i poc després foren massacrades quan intentaven fugir a l’Índia; més recentment, el 1989 l’exercit soviètic es replegà davant la pressió de la insurgència, sense haver perdut mai una batalla. Que passa perquè els grans imperis mundials caiguin a l’Afganistan? Que té d’especial aquest país? En aquest article donaré algunes claus sobre la particular idiosincràsia nacional, parant especial atenció a la seva formació com a Estat.

Com molts altres indrets de l’Àsia Central, el que avui coneixem com Afganistan estava caracteritzat per ciutats estratègicament col·locades a la vora de les grans rutes comercials que travessaven Àsia d’est a oest (la coneguda Ruta de la seda), que vivien bàsicament d’allotjar els viatgers o de la compravenda dels productes que hi arribaven. Kabul a l’est, Kandahar al sud, Herat a l’oest i Balkh al nord, han estat des de l’edat mitjana generalment les ciutats més fortes.

Durant bona part del segle XVI el poder polític a l’Afganistan estava molt atomitzat i cap de les quatre grans ciutats compartien un sobirà. Elaboració de l’autor

Sobre les àmplies extensions de terreny que envoltaven les urbs, les seves autoritats tenien un control difús, especialment pel que fa a les comunitats pastorals. Dos pobles de parla indoirànica dominaven demogràficament les ciutats i els seus hinterlands: els tadjiks (o perses) al nord, i els paixtus al sud. Els hazara es concentraren a les muntanyes del centre del país, a l’Edat Moderna lluny de qualsevol centre urbà políticament rellevant; i a les estepes del sud, que avui fan frontera amb Pakistan i l’Iran, els balutxis eren el grup més fort.

En aquell moment els regnes centreasiàtics estaven envoltats per dos grans imperis multinacionals, liderats per elits d’ascendència turca i administrats seguint el model tradicional persa. El de l’Índia era conegut com el mogol, la capital del qual es trobava a Delhi, amb una població de quasi 100 milions de persones, era un dels principals emporis comercials del món; per la seva banda la Pèrsia safaví, des d’Esfahan i Tabriz, i amb una població de menys de 10 milions d’habitants, compartia amb els estats centreasiàtics la protecció de les rutes caravaneres. 

Al territori de l’actual Afganistan hi conviuen pobles ben diferents: a la dreta trobem els paixtus, dominants a les ciutats del sud i de confessió sunnita; mentre a l’esquerra veiem els hazara, xiïtes que habiten el muntanyós centre del país. Font: Viquipèdia

Les primeres invasions de l’Edat Moderna

La mort del rei de Kabul el 1585 i la presa d’aquesta ciutat pels indis ens pot servir com a data que marca l’inici de la intromissió d’imperis estrangers a la zona, quan les elits urbanes i els seus aliats-vassalls de la perifèria perderen capacitat d’influència exterior. Mentre a Balkh i altres ciutats del nord s’implantava un govern aristocràtic uzbek d’arrel turca, no com els seus vassalls tadjiks; l’imperialisme dels perses occidentals retingué el control d’Herat, així com els indis ho feren amb Kabul, sent Kandahar una peça en disputa entre Pèrsia i l’Índia.

Els paixtus, grup majoritari del sud del país i que també era conegut a l’època com afganesos, no acceptaren fàcilment la imposició del nou ordre imperial en el qual perdien influencia política i sobre tot control sobre els beneficis del tràfic caravaner. L’emperador indi Akbar (1542-1605), que desconfiava de la lleialtat tants dels afganesos que vivien al subcontinent com d’aquells que acabava de sotmetre a l’àrea de Kabul, confiava que el seu nombrós exèrcit i la seva potent artilleria serien suficient per a mantenir-los dòcils i allunyats de les principals rutes comercials que passaven per les muntanyes de l’Hindu Kush cap a l’oest.

 Fou un dels pocs cops que Akbar infravalorà els seus adversaris: tribus paixtus descontentes prengueren passos estratègics com el de Khyber i convertiren la vall del Swat en un continu camp de batalla. No desitjant perjudicar els interessos dels seus mercaders, Akbar envià onades de soldats i fins i tot establí aliances amb cabdills hazara, però quan una tribu era derrotada, al cap de poc temps sorgien nous esclats de revolta. La rodalia de Kabul no fou pacificada ni els camins assegurats fins que el seu fill Jahangir no va arribar al poder, amb una política més amistosa cap als líders paixtu.

Després d’anys de guerra entre els imperis veïns, l’Afganistan es convertiria en un gran territori fronterer. En general les relacions van ser amistoses pel bé del tràfic comercial, amb breus conflictes pel control de riques ciutats com Kandahar. Elaboració de l’autor.

Kandahar, la ciutat que tots dos imperis cobejaven i que havien disputat per les armes, a començaments del segle XVIII es trobava fermament sota control persa, els quals a més tenien la rica ciutat d’Herat. Els subordinats del xa persa a la regió, creient que podrien gestionar Kandahar sense la necessitat de la tribu paixtu dels Ghilzai, retallaren l’assignació que se’ls hi donava en concepte de “protecció” de les rutes comercials; ben aviat el sud de l’Afganistan es revoltà, i cabdills tant del poble paixtu com el balutxi, marxaren contra els seus antics amos.

Acostumats a una perifèria tranquil·la, el sistema militar persa s’ensorrà ben aviat davant els pobrament armats rebels i, davant una atònita “comunitat internacional”, la mateixa capital imperial fou saquejada (1722). Les conseqüències colpejarien durant anys la regió: sorgí a Pèrsia un líder militar, Nader Xa (1688-1747), el qual derrotà els rebels Ghilzai i, amb la voluntat de consolidar el seu poder personal, atacà amb èxit l’Índia. Poc després la inestabilitat política enfonsaria tant l’Iran com el subcontinent indi.

Neix l’imperi afganès

Al final d’aquestes dècades de guerra, la tribu que havia sortit més ben parada era la dels paixtus Durrani, la qual havia estat durant molt de temps una eficient col·laboradora de l’imperi persa a Herat. Ahmad Xa (1723-1777), el líder d’aquests afganesos, havia participat en les nombroses expedicions militars de Nader Xa i obtingut a l’Índia un tresor considerable amb el qual, mort el seu patró iranià, podia comprar la lleialtat de la resta de tribus de la regió.

Influït per la cultura aristocràtica persa, Ahmad Xa pretengué intitular-se com a hereu imperial d’aquests; però des de la seva seu a Kandahar comprengué que la seva influència es limitava a les bel·licoses tribus paixtus i que, tret d’un conflicte sagnant, poc podia esperar de l’Orient Mitjà. Els caps tribals reunits en assemblea el confirmaren com a xa de l’Afganistan (“terra dels afganesos/paixtus”), caracteritzada la seva dinastia per la possessió del diamant Koh-i Nur (“muntanya de la llum”).

Ahmad Xa Durrani fou el primer emperador dels afganesos si bé, els seus dominis, incorporaren uzbeks, hazara, tadjiks o panjabis. Font: Viquipèdia

Dècades d’inestabilitat política havien malmès les rutes comercials que creuaven els joves dominis d’Afganistan per la qual cosa, a fi de disposar d’efectiu per a garantir el seu nou imperi, Ahmad Xa hagué de continuar fent ràtzies als territoris dels antics imperis d’Iran i l’Índia. Fou en aquest darrer indret, a la batalla de Panipat (1761), que el líder paixtu incorporà als seus dominis el que avui coneixem com Pakistan.

 Afganistan, el primer imperi modern de la regió liderat per elits locals i que posava, per primera vegada en segles, les ciutats de Kabul, Kandahar, Balkh i Herat sota la mateixa autoritat, ben aviat hauria de caure en una precipitada decadència. Tot i que el sistema imitava l’etiqueta i la complexa burocràcia persa, les problemàtiques lleis de successió al tron (molt igualitàries) i la gran autonomia de l’aristocràcia dirigent paixtu, feren desaparèixer en poques generacions el gran imperi d’Ahmad Xa.

Des de la capital imperial a Kabul, els següents sobirans no pogueren atraure els cabdills balutxis, hazara o uzbek, com tampoc sotmeteren a les disperses confederacions tribals del camp. A començaments del segle XIX, perderen tota la influència a l’Iran i foren expulsats del subcontinent indi, quedant l’imperi reduït a les quatre ciutats de l’interior. Quan els primers europeus arribaren a la regió (anglesos i russos) trobaren un aïllat i empobrit imperi, estratègicament important però impossible d’aglutinar. (Per saber-ne més llegir: El Gran Joc. El repartiment anglo-rus d’Àsia (I))

La regió a l’orient de Balkh exportava a tot el món el famós lapislàtzuli i els rius que voregen tant Kandahar com Herat permetien generar un excedent agrari, malauradament això no fou suficient per a mantenir operativa una Cort centralitzada a Kabul. Sense una relació comercial privilegiada amb el subcontinent indi, el model polític tradicional de les tribus paixtus s’imposà, així que les ciutats i els pobles començaren a mirar més cap a protectors locals o estrangers.

Com avui dia passa, els polítics imperials europeus no prendrien en consideració les greus dificultats dels indis i perses que havien intentat dominar la regió i que, a la fi, hi havien col·lapsat a causa dels seus tenaços i díscols habitants. Curiosament, després d’anys d’enfrontament tribal i ètnic, tots tenien al cap que havia nascut un país: Afganistan, el cementiri dels imperis.

Per saber-ne més

DALE, Stephen. The garden of the eight paradises (2004)

DALRYMPLE, William. El retorno de un rey. La aventura britànica en Afganistán, 1839-1842 (2017)

GREEN, Nile. Blessed Men and Tribal Politics: Notes on the Political Culture in the Indo-Afghan World (2006)

Read More

En aquesta entrevista ens centrarem en un període relativament poc conegut. Sovint a Catalunya solem parlar molt dels anys d’auge comercial al Mediterrani, que comença a decaure al segle XIV i, a partir d’aquest punt, passem a centrar-nos en els problemes interns que hi haurà al país a causa de les pestes i els conflictes socials. La relació de Catalunya amb l’exterior és una realitat que no es té en compte si ens situem als segles XV i XVI, possiblement perquè ha quedat eclipsada pels fets que estarien vinculats a altres regnes, com Castella o Portugal.

Per conèixer aquesta realitat ens hem de moure a Barcelona, a la Institució Milà i Fontanals, del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), on trobarem l’Ivan Armenteros, l’historiador a qui entrevistem. Treballa al bell mig del centre històric de la Ciutat Comtal, en un despatx amb vistes a l’edifici que ocupà l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Ens trobem en un espai idoni per parlar del passat medieval i modern de la ciutat, i, també, del país.

Tanmateix, no podem parlar del que passava a casa nostra si no ho situem en el seu context històric, el que ens porta a formular les primeres preguntes. Quin estava sent el paper del Mediterrani a l’Europa de finals de l’Edat Mitjana? Començava a decantar-se la balança cap a l’Atlàntic o per arribar a aquest punt encara havien de passar unes quantes dècades o, fins i tot, segles?

El Mediterrani és un espai que pateix molts canvis al llarg de l’Edat Mitjana. Situem-nos al segle XV. La centúria comença en un moment en el qual el Mediterrani encara té molt vigor fins arribar a mitjans de segle, quan comença l’expansió otomana i això provoca que les regles del joc a la Mediterrània canviïn. Això passa perquè els turcs comencen a posicionar-se sobretot a la mar Negra i als Balcans, i això fa que les línies comercials que havien fet servir fins llavors els mercaders llatins –venecians, genovesos i catalans, bàsicament– canviïn perquè no hi ha opció d’entrar a la mar Negra.

Tot això coincideix en el temps, al voltant de 1450, amb un altre fenomen d’expansió: l’arribada castellana i portuguesa a la Costa Occidental africana. Es produeix un canvi de signe en les relacions comercials i, sobretot, en la geoestratègia política. Ens trobem en un moment de basculació en què la Mediterrània comença a ser un espai poc freqüentat per les naus cristianes occidentals per culpa de la presència turca i, en canvi, s’obre un nou espai de comerç molt gran i molt dinàmic que és l’Àfrica occidental. Gran part del que s’havia estat fent fins aleshores a Europa, especialment al sud, però no només, canvia i se’n va cap aquest nou espai atlàntic africà.

IMG_7583

Europa, o alguns dels seus regnes, comencen a expandir-se més enllà del món que havia dominat l’Imperi Romà als segles XIV i XV. Què estava motivant aquesta expansió, cap a on es dirigiria i amb quins objectius?

El leitmotiv diríem que és la ruta cap a les Índies Orientals. A partir del segle XIV és molt difícil poder endinsar-se en la mar Roja per culpa del sultanat mameluc i així poder tenir una ruta d’accés a l’Índia. D’altra banda, la ruta de la seda ja està tancada pels mongols i llavors el que fan les potències occidentals és intentar buscar una ruta alternativa, que seria circumnavegar el continent africà per poder arribar a les Índies.

El primer factor serà aquest, però l’expansió africana acabarà motivant altres objectius i altres motors d’interès, que seran, en primer lloc, l’accés a l’or africà. Un dels grans catalitzadors de les expedicions cap al sud fou l’intent d’accedir a les regions auríferes que estaven subministrant or a Europa des de l’Alta Edat Mitjana. L’or arriba a Europa per mitjà de les pàries i el que intenten els occidentals és fer la pinça als mercaders musulmans del nord d’Àfrica. El que passa, però, és que quan arriben a Àfrica troben un or de baixa qualitat, generalment en pols, i veuen que no s’hi pot treure gaire profit comercial. Aleshores és quan comença a vertebrar-se el comerç d’esclaus que és, en certa manera, la clau que explicaria l’interès europeu per Àfrica.

Des d’un primer moment s’intentarà fer canvis amb cavalls i esclaus per poder aconseguir l’or subsaharià, però s’acaba veient que és molt més beneficiós el comerç d’esclaus. D’entrada ja existeix una xarxa d’esclavatge ben estructurada a Àfrica de la qual s’aprofitaran per aquest negoci. Així és com es dóna el tret de sortida al tràfic negrer que tots tenim en ment en el període modern.

“Des d’un primer moment s’intentarà fer canvis amb cavalls i esclaus per poder aconseguir l’or subsaharià, però s’acaba veient que és molt més beneficiós el comerç d’esclaus.”

I en tot aquest procés, Catalunya hi té algun paper? Els principals protagonistes del moment eren Castella i Portugal, banyats per l’Atlàntic, això excloïa la Corona d’Aragó?

La Corona d’Aragó és una confederació de territoris diversos molt complexa en si mateixa i cada territori tindrà els seus interessos particulars. No obstant això, per entendre quina és la dinàmica de la Corona d’Aragó cal tenir en compte un esdeveniment: la Guerra Civil Catalana.

Fins aquest moment Barcelona havia estat una potència comercial. Durant les primeres dècades del segle XV la cituat entra en una crisi que desemboca en la guerra civil i que marcarà el moment d’eclosió definitiva. Aquest fet farà que Barcelona perdi importància com a actor comercial marítim dins la Corona, i serà València qui n’agafi el testimoni.

Val a dir que estar ubicats a la Mediterrània no evita que hi hagi grans interessos situats a l’Atlàntic. Ens trobem en un moment de basculació entre els dos mars. Tenim dos actors comercials importants a la Corona d’Aragó que serien València i Barcelona i el que veiem en aquest període és que hi ha certs interessos comercials que apunten a l’Atlàntic. El gran comerç mediterrani és deixat de banda, tot i que hi ha intents per reflotar el contacte amb Alexandria a finals del segle XV. Al mateix temps, estem veient com hi ha noves famílies comercials, en el cas de Barcelona, que comencen a dipositar els seus interessos a l’Atlàntic, una zona molt més dinàmica on veuen que les possibilitats de negoci són molt més grans.

En el cas de València ho veiem amb molta més intensitat. Allà no s’està patint una crisi a causa d’una guerra civil. La ciutat del Túria invertirà molts diners en aquest sector i molts mercaders i companyies comercials començaran a moure’s per l’espai atlàntic. Ens situem bàsicament en el triangle format per l’Andalusia atlàntica, les illes africanes (Madeira i Canàries, en un primer moment, i Cap Verd i Santo Tomé, més tard) i la costa occidental africana. En aquest espai es produeixen una sèrie de moviments de capital, d’inversions en la producció de sucre i en el comerç d’esclaus entre altres.

El que s’acaba d’explicar és un canvi d’era historiogràfic entre la llarga Edat Medieval i els tres segles “moderns”. Més enllà de la periodització artificial, els canvis ocorreguts porten a una transformació ràpida i radical del món durant els segles XV i XVI?

És una pregunta molt complexa. Depèn de la perspectiva que apliquem. Sí que hi ha canvis a nivell polític que entrant al segle XVI es començaran a percebre, potser abans. És un moment de moltes tensions entre velles formes de fer polítiques i altres de noves, més autoritàries i amb una clara tendència a la concentració de poder.

A nivell social podem dir que hi ha canvis? El coneixement geogràfic s’assenta i es comença a percebre el món com un espai molt més complex. Aquest és un canvi profund. Si ens fixem en el fet de l’esclavitud, per exemple, comencem a veure com arriba població subsahariana per primer cop.

Com a especialista d’aquest període puc dir que la meva percepció és que ens movem en terra de ningú, tot i que també és cert que en els darrers cinc anys s’ha engegat recerques, moltes doctorals, que s’interessen per aquest període. La divisió entre baixa Edat Mitjana i Edat Moderna es especialment artificial, ja que estem en un període de canvis continus, sí, però relativament lents, res a veure amb el què passarà en els períodes revolucionaris dels segles XVIII i XIX. De fet, hi ha formes d’actuar que neixen als segles baixmedievals, com la cultura del censal a casa nostra com a mecanisme de crèdit, que perduren al territori fins ben entrat el segle XIX.

En resum, sí que hi ha canvis profunds, però també hi ha moltes continuïtats, i això passa en totes les perioditzacions, ja que sovint responen a divisions artificials.

IMG_7578

Ara que ja sabem en quin moment històric ens trobem podem passar a entrar en matèria, a parlar de l’esclavitud medieval a la Catalunya de finals de l’Edat Mitjana, que, de fet, va ser la temàtica escollida per a la teva tesi doctoral, que se centrava en Barcelona. Alhora, no podem parlar d’esclaus si no parlem de comerç –i aquí entronquem amb el que hem parlat abans. Quin era el paper de Catalunya i de Barcelona en el comerç d’esclaus durant la baixa edat mitjana? Barcelona fou un port esclavista important al Mediterrani occidental?

Barcelona va ser un port esclavista important de la Mediterrània Occidental i va tenir un paper destacat. En aquest moment els grans actors són Venècia i Gènova. Aquestes són les dues potències comercials que dominen la mar Negra, la gran font d’esclaus a partir de mitjan segle XIV. Barcelona, en canvi, queda relegada a la redistribució d’esclaus cap a la península Ibèrica, el que deixa en un segon terme el gran comerç mediterrani d’esclaus.

Convé remarcar que la ciutat comtal és una gran consumidora d’esclaus. Barcelona és un dels centres amb més població esclava del Mediterrani i, de fet, a principis del segle XV es calcula que la població esclava de l’urbs es movia entre un 10 i un 15% del total dels seus habitants. Per posar-ho en context, a l’Alt Egipte, durant el Baix Imperi romà, es calcula que la població esclava arribava a un 7%. Si comparem les xifres amb Barcelona ens n’adonem de la magnitud del fet. A Mallorca, d’altra banda, les xifres voregen entre un 10% i un 36% de la població de l’illa. En aquest cas podem afirmar que la societat és de base quasi esclavista.

No obstant això, Barcelona tindrà una presència destacada en un altre dels espais comercials clau per al comerç d’esclaus intermediterrani: la costa Adriàtica, on destaquen emporis comercials com el de Ragusa (Dubrovnik), que és un dels grans mercats d’esclaus de la regió. No podem obviar, però, el paper secundari que sembla tenir la ciutat catalana en el mercat global d’esclaus, actuant com a porta d’entrada de mercaderia humana des de la Mediterrània Oriental cap a la península Ibèrica.

Partint d’un desconeixement de la temàtica hem de suposar que els esclaus venien de “regnes enemics”, en el moment en què l’expansió cristiana peninsular s’estava acabant de consolidar podem pensar que l’enemic més proper i directe era l’islam que habitava al nord d’Àfrica. Quina seria la relació entre Catalunya i el Magreb en el període que ens ocupa? El gruix dels esclaus que arribaven al Principat eren musulmans, o els orígens foren molt més diversos?

Tot el que comentes depèn del moment cronològic en el qual ens trobem. El que veiem és que des que arriba l’islam a la península Ibèrica, sempre trobarem esclaus musulmans a la ciutat de Barcelona o a qualsevol ciutat que tingui esclaus de l’entorn de l’Europa occidental cristiana meridional. Podem fer-nos la imatge d’un degoteig continu d’individus. Sobretot són homes i això passa perquè eren apressats al mar en accions piràtiques, en saquejos a la costa o a la guerra de frontera. Aquesta dinàmica es trenca en dos moments un al segle XIII i l’altre al segle XV quan veiem un gran augment d’aquesta població esclava d’origen musulmà. El primer pic el trobem durant les conquestes peninsulars del segle XIII (València, Mallorca, Múrcia i Menorca, fonamentalment) que comportaran una grana afluència d’esclaus als mercats cristians. L’altre moment serà la guerra de Granada entre 1481 i 1492, que ens torna a mostrar una arribada substancial d’esclaus.

En paral·lel a aquesta dinàmica hem d’entendre que els orígens dels esclaus eren molt diversos i, de fet, a partir de finals del segle XIV l’esclavitud de tall oriental –de la mar Negra, de les estepes eurasiàtiques i de la regió balcànica– és la més majoritària. En aquest punt la musulmana passarà a ocupar únicament entre un 10 i un 20% de la població esclava. Però per entendre aquest fet també hem de tenir present l’arribada de l’islam.

De fet, la incursió de l’islam a la península Ibèrica i a Europa occidental el que fa és canviar les formes de l’esclavitud. A nivell ideològic suposa un canvi molt profund. Perquè del segle VI fins al XI, els esclaus són d’origen europeu, poden haver estat cristianitzats o no, poden ser pagans, però no hi ha massa impediment en esclavitzar la pròpia població europea per explotar-la dins d’Europa o per exportar-la a Bizanci, i als països musulmans, que són grans consumidors d’esclaus. El que passa és que quan arriben els musulmans al territori europeu, els mandataris tant laics com religiosos arriben a la conclusió que són uns enemics, és contraproduent vendre esclaus europeus, cristians o no, als musulmans perquè això repercuteix amb una minva de la població europea i un augment de la capacitat militar dels musulmans.

“El que passa és que quan arriben els musulmans al territori europeu, els mandataris tant laics com religiosos arriben a la conclusió que són uns enemics, és contraproduent vendre esclaus europeus, cristians o no, als musulmans perquè això repercuteix amb una minva de la població europea i un augment de la capacitat militar dels musulmans.”

És a dir, en un primer moment hi ha venda d’esclaus europeus als musulmans?

Sí, quan irrompen els musulmans són uns grans consumidors d’esclaus, perquè per la seva idiosincràsia fan servir aquests esclaus dins de l’exèrcit i l’administració. Fins que a Europa es veu que s’ha de deixar d’alimentar els exèrcits califals que els podien fer la guerra.

A partir d’aquest moment es consolida una idea, que ja té un origen previ, Isidor de Sevilla ja en parla, Agustí d’Hipona també…que és la teoria de la Guerra Justa, té un impuls definitiu durant els segles IX i X. S’establirà tot un sistema teòric per definir què és una “guerra justa” i des d’aquesta concepció es crea una nova percepció de qui pot ser esclau: l’enemic de la fe que ho és per extensió de ser enemic del príncep. En aquest punt el musulmà esdevé l’estereotip perfecte per poder justificar una esclavització. Es va més enllà, es considera que quan s’esclavitza a un musulmà es fa lliure la seva ànima a través de la conversió. Al segle XIII aquesta teoria s’acabarà de consolidar amb Tomàs d’Aquino i es farà servir contínuament per poder justificar les esclavitzacions, al món islàmic i en altres territoris, si tornem als Balcans i a l’orient veiem que el que es fa és dir que o bé són pagans o bé cristians però de ritus que són gairebé sectes.

En definitiva, la importància de l’arribada dels musulmans és cabdal per entendre el desenvolupament de l’esclavitud medieval i també moderna, perquè és la mateixa concepció que es farà servir a l’Amèrica Llatina, la idea de l’infidel, de la persona que ha de ser sotmesa… també es farà servir a l’expansió africana, de fet a les primeres descripcions d’esclaus negres subsaharians els hi diuen moros, no es fa gratuïtament sinó per poder justificar que es puguin esclavitzar, perquè són infidels, seguint el corpus teòric del moment.

La dinàmica d’una majoria d’esclaus eurasiàtics i balcànics  que es combinaria amb una presència més minoritària d’esclaus musulmans es manté fins a mitjan segle XV. Però també m’havies preguntat sobre les relacions de Catalunya amb el Magreb.

Les relacions són múltiples, no sempre estan basades en l’esclavitud que de fet és un subproducte de les relacions que hi ha. Hi ha pau i guerra, comerç, interessos mutus, companyies catalanes de mercenaris que lluiten al nord d’Àfrica fent costat a mandataris musulmans i al revés també. El que veiem, per exemple si mirem el cas de Mallorca, és molt interessant, són processos d’esclavitud, captura i redempció continus, gent especialitzada en capturar esclaus per portar-los a l’illa i buscar contactes al Magreb per poder redimir els més destacats, alliberar-los a canvi d’un benefici, és com una mena de negoci circular molt ben estructurat. El mateix model es veurà després reproduït a Canàries amb les companyies de saqueig –que els hi deien cavalcades i es constituïen jurídicament en forma de companyia comercial– i les posteriors companyies de rescat, l’objectiu de les quals era rescatar els esclaus més importants a canvi d’un preu en or elevat o d’una quantitat determinada de nous esclaus. Aquesta dinàmica també es combinarà amb operacions comercials molt diverses i amb saquejos, operacions de cors… tot el que s’acaba d’explicar serà bilateral, tant ho faran els cristians contra els musulmans com viceversa.

IMG_7561

Estem parlant de l’esclavitud a finals de l’Edat Mitjana, i quan ho fem no podem ometre la imatge del gran comerç d’esclaus que s’articularia al llarg dels segles posteriors. Però ens interessa més saber què hi havia abans del moment del qual estem parlant. Entre l’esclavitud antiga i els segles que ens ocupen hi ha una bona pila d’anys, durant totes aquestes centúries a Catalunya hi hauria continuat havent esclaus? O als segles XIV i XV hi comença a haver un auge que serà el preludi de l’esclavitud moderna?

Podem dir que, com a mínim en el cas de Barcelona, mai desapareixen els esclaus des de l’Edat Antiga, i segurament abans, fins al segle XIX. L’esclavitud és un continu històric, és consubstancial a les societats, si pensem en la teoria de les dominacions l’esclavitud és la dominació més extrema que hi ha, però les societats d’antic règim, igual que la nostra, estan basades en les dominacions múltiples, per tant mai deixen d’haver-hi esclaus.

El que canvia és el model, o expressió, d’esclavitud. Durant el baix Imperi es desenvolupa el model latifundista que tots coneixem, amb la villa com a centre d’explotació treballat per brigades d’esclaus nombroses. Aquesta expressió d’esclavitud sobreviu la caiguda de l’Imperi Romà i arriba a la seva màxima expansió cap als segles VI i VII, i a partir dels segles VIII-IX entra en crisi. Les últimes mencions a aquest tipus d’esclau europeu que treballa al camp, amb quadrilles d’esclaus de 20 o 25 persones es donen a tot Europa Occidental entre el 1015 i el 1050. Aquest moment coincideix amb l’arribada dels esclaus musulmans. Aquest darrer fet no ha estat tingut massa present pels estudiosos del feudalisme, ja que, pels seus interessos, són més sensibles a la certificació de l’extinció de l’esclavitud rural per anunciar el naixement del feudalisme, i no tant per la pervivència de certes formes d’esclavitud que veurem com, en poc temps, agafen una importància relativa. És a dir, els feudalistes acostumen a descuidar que just quan desapareixen els esclaus rurals a territori europeu, ja fa dècades que es documenten els primers esclaus musulmans, que semblen tenir, en aquest segles altmedievals, una implantació destacada a les ciutats. Des del segle IX quan apareixen les primeres mencions a esclaus musulmans, fins l’XI estem davant d’un període que m’agrada definir fent servir la idea de “frontissa”, on veiem com cohabiten dos models d’esclavitud.

Hi ha documents en els quals es pot veure perfectament aquest fenomen, n’hi ha un de molt maco, un testament on hi ha una sèrie de deixes, crec que era del bisbe d’Urgell al segle IX, on es deixen 8 esclaus en herència i n’hi ha uns que tenen nom cristià i d’altres que el tenen de musulmà. I és molt interessant perquè als que tenen noms cristians els hi diuen servus, utilitzen la terminologia clàssica per a referir-s’hi i als musulmans els hi diuen sarraïns, tenen la mateixa condició jurídica però el canvi ideològic provocat per la irrupció de l’islam porta a un canvi terminològic. Aquest mateix fenomen el veurem en altres cronologies.  Al segle XIV, per exemple, passarà amb els tàrtars, i posteriorment es farà igual amb els negres a l’Amèrica colonial. Es substitueix el terme jurídic per l’adscripció geogràfica o racial, és a dir, trobarem documents en què es deixa en herència un sarraí o un tàrtar, sense necessitat d’especificar que es tracta d’un esclau; l’esclavitud és intrínseca en el terme.

Al carrer del Bisbe de Barcelona, en un lateral del Palau de la Generalitat, entre diferents mènsules hi trobem representada la cara d'un subsaharià. La representació, d'inicis del segle XV, és un reflex de la presència d'esclaus negres a la Barcelona baixmedieval.
Al carrer del Bisbe de Barcelona, en un lateral del Palau de la Generalitat, entre diferents mènsules trobem representada la cara d’un subsaharià. La representació, d’inicis del segle XV, és un reflex de la presència d’esclaus negres a la Barcelona baixmedieval. Font: La Vanguardia

Passem a preguntes més concretes: la imatge preconcebuda dels temps medievals és la d’un món rural, ple de pagesos servils oprimits per una sèrie de senyors feudals. Com entra l’esclavitud en aquest esquema? Quina rellevància tingué en l’economia catalana baix medieval?

L’esclavitud islàmica, la que es consolida a partir del segle XI i ja és plenament medieval està més implementada a la ciutat però no únicament al món urbà, també trobem quadrilles d’esclaus musulmans treballant en grans latifundis. Per exemple l’orde del temple fa servir el treball esclau a les seves propietats i tenim constància de què eren un element estratègic en el seu sistema d’explotació de la terra. S’han pogut documentar quadrilles de 25 a 30 esclaus treballant en construccions com podien ser les d’un molí o d’alguna defensa. Però el gruix de la documentació el trobem a les ciutats, que és on la seva presència és més clara. Això no vol dir que abans del segle XI no n’hi hagués a les ciutats, sinó simplement que no podem detectar-los per la manca de documentació.

Fins al segle XIII es manté la dinàmica de que hi hagi esclaus tant al territori com a les ciutats, però els primers tendeixen a desaparèixer, cada cop s’implanta més la servitud feudal al món rural, tot i que encara trobarem esclaus, ja no trobarem les quadrilles únicament formades per esclaus. El que és possible és que l’amo dels serfs tingui un o dos esclaus que treballaran per ell, però estaran més lligats a la casa.

Però què passa al segle XIII? Doncs tenim la consolidació de l’expansió llatina a la mar negra i als Balcans, que comença al segle XI però ja es veu afermada al XIII després de les guerres de Bizanci i del període llatí de Constantinoble, etc. A partir d’aquest punt els llatins podran instal·lar-se amb garanties a la zona de Crimea que és on hi ha els grans ports exportadors d’esclaus d’aquest moment. Aquests esclaus arribaran primer a Gènova i Venècia i per extensió també a tota la península Ibèrica que consumeix esclaus. En el cas de Castella tenim molt poques dades per una qüestió de fonts documentals, fins a finals del segle XV no arrenca amb força la documentació notarial, i per tant tot el període precedent ens el perdem, sí que tenim indicis indirectes, com que a Sevilla hi ha una “alcabala de los Tártaros” per tant hi havia d’haver població esclava. També es documenten enviaments d’esclaus de Barcelona a Sevilla… però no hi ha dades suficients per poder mesurar l’amplada d’aquesta esclavitud abans de les darreres dècades del segle XV.

A la Corona d’Aragó sí que es tenen dades, tant per Barcelona, com per València o Mallorca, i veiem com a principis del segle XIV comencen a arribar aquests esclaus eurasiàtics i balcànics. La pesta negra serà el gran catalitzador de l’esclavitud, a nivell numèric, a l’Europa Occidental, no serà immediatament després de les epidèmies, caldrà que passin tres o quatre dècades perquè el fenomen realment creixi per una sèrie de factors econòmics que potser no cal que hi entrem. En el comerç d’esclaus a partir del XIV el factor sexe és molt important, arriben més esclaves que esclaus a Barcelona i a València, però no a tot arreu és així, al nord d’Itàlia (Venècia i Gènova) hi ha una gran majoria de dones esclaves durant aquest període, al voltant d’un 90% del total de la població servil, la situació seria menys extrema que als ports peninsulars de la Corona d’Aragó, i al sud, Mallorca i Sicília, el nombre d’esclaus masculins serà superior. Per entendre això hem d’entendre el mediterrani com un mar connectat i complex, on hi ha un gran consumidor d’esclaus que és el sultanat mameluc d’Egipte i Síria que per raons estructurals necessita absorbir molts esclaus homes, per poder fer-los servir a l’administració i a l’exèrcit. Els excedents que quedarien, és la hipòtesi que plantejo jo, serien les dones que arribarien als mercats secundaris que serien els occidentals. Són secundaris perquè no hi ha una necessitat estructural.

Tornant a la pregunta veiem que als segles XIV i XV tot i la pesta l’activitat dels esclaus continua sent eminentment urbana a Catalunya, malgrat que també trobem esclaus que es dediquen a activitats agrícoles, però viuen a ciutat i conreen els camps del voltant de la urbs, els fruiters, els horts… hi ha moltes ordinacions que prohibeixen als esclaus que vagin pels camps i robin fruita o llegums, el que ens porta a pensar que era una activitat que es feia. Malgrat aquests indicis d’esclaus en un entorn agrari si hem de dir quina seria la seva principal activitat sens dubte són totes aquelles feines penoses necessitades de força bruta i de poc o gens de coneixement tècnic, ja sigui en l’esfera industrial/artesanal o en el transport de mercaderies, de material de construcció, etc.

“Als segles XIV i XV les principals activitats dels esclaus sens dubte són totes aquelles feines penoses necessitades de força bruta i de poc o gens de coneixement tècnic, ja sigui en l’esfera industrial/artesanal o en el transport de mercaderies, de material de construcció, etc.”

I, quina seria la relació entre servitud i esclavitud?

És un gran tema, que ha generat molts debats i encara en genera, perquè s’ha estudiat molt l’esclavitud a les ciutats, però el que encara queda per fer, a banda d’acabar de comprendre què significa aquesta en una societat com la barcelonina, és estudiar la implantació al territori. Sí que veiem que hi ha esclaus a Manresa, a Girona, a Sant Feliu de Guíxols, a Roses… hi ha molts esclaus documentats. Però, quina relació hi ha amb la servitud de tall feudal? És una gran pregunta, sí que hem trobat esclaus en castells, baronies, però ens hem de preguntar si simplement estaven al servei del senyor, que sembla l’opció més lògica, o realment cohabitaven i feien feines amb els altres serfs. Tot sembla indicar que principalment devien treballar a la casa del senyor, on farien feines domèstiques molt àmplies, des d’encarregar-se dels cavalls o del bestiar, o netejar, estar a la cuina… i això ho farien tant homes com dones.

La relació encara s’ha d’estudiar i, de fet, genera molt de debat, hi ha medievalistes que desconeixen l’existència mateixa de l’esclavitud, però aquesta és una altra qüestió.

IMG_7570

Podem pressuposar que un dels principals objectius dels esclaus era aconseguir la seva llibertat. Hi hagué fugues d’esclaus importants com passarà a Amèrica durant el període colonial?

Respecte a la primera pregunta hem de tenir clar que no hi va haver grans sublevacions o fugues d’esclaus, només n’hi ha una documentada en període medieval i hem d’anar al segle VIII a Astúries, i està molt poc estudiada perquè hi ha molt poca documentació. El que és més important, més enllà de les grans fugues d’esclaus, són les fugues individuals, de dues o tres persones que decideixen escapar. Això sí que ho trobem sovint i de fet això motivarà la creació d’una institució, que va ser única a la història occidental europea que serà la Guarda d’Esclaus, estudiada per Roser Salicrú, que s’implanta a Catalunya a partir de la Diputació del General, durant el primer quart del segle XV. Era una assegurança obligatòria per als propietaris d’esclaus barons, perquè es va arribar a la conclusió que els homes eren qui més fugien, i estadísticament era així. Hi ha molta literatura al voltant d’aquesta qüestió. A partir del segle XIV les fugues individuals seran comunes. És un mecanisme relativament exitós, no es posa en qüestió el sistema d’esclavitud però és una forma de resistència activa que permet perjudicar a l’amo, encara que no es posi en escac tot el sistema esclavista.

Hem de tenir present que l’esclavitud està molt normalitzada, forma part de la realitat de la gent, qui és esclau ho és perquè li ha tocat, però no hi ha aquesta consciència de que és injust, l’esclavitud és així perquè sempre ha estat així. De fet hi ha esclaus que s’alliberen i acaben sent propietaris d’esclaus, el que ja ens fa tenir una idea d’aquesta realitat tan complexa. Per nosaltres és molt aliena però fins fa relativament poc no ho era.

Els historiadors marxistes sempre es van preocupar molt per trobar les grans sublevacions d’esclaus que podrien certificar la fi del sistema esclavista i el naixement del feudalisme, com una mena de revolta contra una opressió injusta. Clar aquesta consciència no hi era, de la mateixa manera que no hi havia una consciència d’individu, perquè era el col·lectiu el que manava. De fet la Revolta d’Espartac no la podem considerar com una revolta col·lectiva, sinó que és la suma de voluntats individuals, que s’ajunten amb un objectiu comú que és lluitar per la seva llibertat. Però no per posar en dubte el sistema d’esclavitud.

“Les fugues individuals motivaran la creació d’una institució, que va ser única a la història occidental europea que serà la Guarda d’Esclaus.”

I les vies legals? Era fàcil o com a mínim possible per a un esclau de la Catalunya del segle XV aconseguir la seva llibertat?

Hi havia vies legals, estem en una societat basada en el dret romà, “garantista” dins de la seva idiosincràsia. Trobem casos d’esclaus que fan el que jurídicament es diu “proclama de llibertat”, davant de les autoritats, a Barcelona tenim diversos casos documentats, i afirmen que ells o elles han estat injustament esclavitzats i han de ser lliures per dret. Aquest fet inicia un procés legal que pot acabar amb una sentència favorable o desfavorable, en funció de les proves que s’aportin. Els casos per poder demanar la llibertat legal serien per no complir amb allò que dèiem abans de la “guerra justa”, per exemple una persona que hagués nascut aquí. Tenim un cas d’una nena cristiana que l’agafen, l’esclavitzen i en el viatge cap a València no para de plorar i de dir que ella és lliure, que és cristiana. També tenim casos d’esclaves que pateixen agressions físiques per part dels amos i hi ha un cas en el qual l’esclava aconsegueix la llibertat, per haver estat maltractada.

Hi ha un moment en el segle XIV, quan comencen a arribar esclaus balcànics, que són cristians, que el bisbe de Barcelona, volent fer la guitza al poder municipal, utilitza aquests casos, i proporciona procuradors i advocats als esclaus, perquè els puguin defensar. Però el que vol el bisbat en últim terme és intentar erosionar l’oligarquia urbana. Això porta a que s’iniciïn molts processos en els quals moltes esclaves d’origen balcànic demanen la llibertat al·legant que són cristianes. Algunes aconseguiran guanyar la llibertat i altres no. Això s’acaba amb una intervenció del municipi que limita el paper dels tribunals eclesiàstics en aquests casos, a partir d’aquest punt tot passa per tribunals laics i s’estableixen uns criteris molt clars sobre qui pot demanar i qui no la llibertat.

En les compravendes sempre veiem que hi ha una sèrie de clàusules que ha de complir el venedor, i unes altres que ha de complir el comprador, el venedor sempre ha de donar la garantia que l’esclau ha estat justament esclavitzat, que és de bona guerra, segons els preceptes de la guerra justa. Se suposa que hi ha hagut d’haver un “procés de verificació” que dóna garanties i, si el nou propietari veu que hi ha alguna cosa que li pot fer pensar que l’esclau no ho és legalment pot reclamar una indemnització al venedor i, en cas que li toqués ser lliure, s’hauria d’alliberar a l’esclau.

I l’opció de la compra de la llibertat existeix?

Sí, però sempre és un benefici que atorga el propietari, però no sabem exactament com funcionava. Sí que hem trobat casos d’esclaus que exercien la resistència passiva o activa per intentar aconseguir la llibertat. S’intentava arribar a una negociació amb l’amo que els fos favorable. I això es podia fer o a través de la violència, enfrontant-se als amos directament, hi ha casos d’enverinament (aquests evidentment no aconseguien la llibertat), també es podia intentar boicotejar la feina, la productivitat, tu saps que el teu amo està esperant que treballis bé i tu no fas res, intentes minar la teva capacitat productiva per perjudicar l’amo. Les fugues ocasionals també entrarien en aquesta dinàmica, marxar de la casa sense avisar i tornar dies més tard. Quan es donava un cas com aquest, després d’un procés de negociació que no coneixem perquè no queda reflectit en la documentació, es redacta un “compromís de llibertat” que fa l’amo a l’esclau, on li diu, per exemple, que l’alliberarà al cap de cinc anys però amb una sèrie de condicions com podia ser no marxar de casa, treballar bé, guardar fidelitat… si es complien les condicions, s’aconseguia la llibertat.

Un altre model és el contracte de talla, el propietari li ofereix a l’esclau la possibilitat d’alliberar-se a canvi d’uns pagaments que normalment són setmanals, de tants diners durant “x” període de temps. El propietari calcula quin guany vol treure de l’esclau, i l’esclau ha de treballar “per lliure”, un cop a la setmana ha de pagar el que li pertoca a l’amo i demostrar que no s’ha fugat, si al cap del temps acordat no s’ha pogut pagar allò que s’ha acordat, l’amo es queda tots els diners i l’esclau continua sotmès. D’aquests casos se’n troben força, al llarg del segle XIV i fins a mitjan segle XV quan aquest model desapareix i el que es troba més són els compromisos de llibertat a canvi d’un servei que s’han comentat abans.

Podem dir que els processos de llibertat vinculada a un servei o un pagament estan molt vinculats als esclaus que són més difícils de controlar, de dominar. És una forma ràpida de treure-te’ls de sobre però assegurant un benefici.

També hi ha altres formes, com les manumissions gracioses, quan l’amo agafa una certa estima a l’esclau o esclava i decideix alliberar-lo, en el cas de les dones que en molts casos criaran als fills de l’amo es generen vincles d’aquest tipus. La gent gran, els vells, s’alliberen perquè ja no serveixen per treballar i són una càrrega econòmica i això engrossirà el gruix de la població pobra de la ciutat.

IMG_7566

Els esclaus devien tenir alguns espais de socialització, revisant la teva obra crida l’atenció les referències a la Confraria de Negres de Barcelona. Avui dia quan pensem en confraries i processons el nostre imaginari sol anar cap a Andalusia, però segons sembla al segle XV arriba a haver-hi una confraria d’esclaus i lliberts a la Ciutat Comtal, quina era la seva funció a l’època? Podem imaginar-nos una processó a l’estil andalús però integrada exclusivament per persones subsaharianes?  

Comencem pels espais de socialització, el primer que m’agradaria que quedés clar és que els esclaus no constitueixen un col·lectiu, en termes d’antic règim no podem pensar que tenien consciència de formar-ne part. Jo com a esclau tàrtar em reconeixeré en els altres tàrtars si en trobo més, o amb els lliberts, però també em reconeixeré amb la gent amb qui treballo. Serà gent que ocupi un estrat socioeconòmic semblant al meu, encara que siguin lliures. Els esclaus es socialitzen molt amb manobres, jornalers, treballadors ocasionals… amb les capes més desafavorides de la ciutat, amb aquesta gent comparteixen molt de temps i creen lligams.

De fet, hi ha moltes ordinacions a la ciutat que prohibeixen als esclaus, jornalers o mossos, que es llencin pedres o taronges a la ciutat, resulta que era bastant comú que això passés i era una forma de socialització clara, ells s’estan divertint tot i estar creant un problema d’ordre públic. Podríem parlar d’una socialització transjurídica entre població esclava i lliure. També els hi prohibeixen llançar focs d’artifici dins de la ciutat, a esclaus, mossos i jornalers, el que ens porta a pensar que també ho feien. Les tavernes són altres espais de socialització. Tenim normatives que prohibeixen als taverners vendre vi als esclaus, el que ens indica que hi van.

Els diversos espais de socialització que es generen responen als seus estrats socioeconòmics, els esclaus que són de cases benestants no es relacionen amb els jornalers, ho fan amb un altre tipus de gent, van ben vestits i tenen privilegis que molta gent pobra mai tindrà. Ser esclau en una casa rica era molt millor que ser pobre i lliure, tenies menjar, tenies una casa on dormir, un llit… tot el que necessitaves.

Entrant al tema de la confraria, és molt interessant, no perquè sigui una confraria d’esclaus sinó perquè és la primera confraria de la qual tenim notícia que sigui fundada oficialment per la monarquia en tot l’occident cristià. Sí que és cert que a Sevilla hi ha una confraria que sembla que és anterior, però el document fundacional és cent anys posterior al de Barcelona. La gent que l’ha estudiada a Andalusia defensa que és la primera, però el que hem de considerar és que hi ha una primera associació que no sabem quina forma tenia ni a quins objectius responia, aparentment era una casa hospital per guarir els esclaus i lliberts negres i que acaba desembocant en una confraria que serà la confraria de Nuestra Señora de los Ángeles, de los Negritos que avui dia encara existeix a Sevilla.

Però tornant a la de Barcelona, la primera que es funda formalment, s’ha d’entendre en el seu context. La societat urbana medieval s’articula al voltant de la confraria, sigui d’ofici, o religiosa de devoció, que estructura bona part de la vida social de la comunitat. La confraria dels esclaus negres de Barcelona respon al model de confraria de devoció, per estar adscrita a Sant Jaume, però per mi, l’objectiu final de la monarquia és assimilar aquesta població africana negra dins de l’estructura de l’ordre simbòlic de la societat cristiana blanca occidental. És a dir, els poders veuen que han d’encabir a una població que és molt diferent de la nostra, tant en cultura com en fenotip. La confraria ha de garantir la seva assimilació religiosa, per això el culte a Sant Jaume, que no és casual, ja que en l’imaginari cristià aquest sant és el Matamoros de les conquestes ibèriques, i el futur Mataindis de l’Amèrica colonial; és el símbol de la cristianització de l’infidel.

“el culte a Sant Jaume no és casual, ja que en l’imaginari cristià aquest sant és el Matamoros de les conquestes ibèriques, i el futur Mataindis de l’Amèrica colonial; és el símbol de la cristianització de l’infidel.”

El que no sabem és quin paper juga aquesta confraria per als africans, podem pensar que és un espai de resocialització, un espai on es poden crear nous lligams a partir de la pertinença a la confraria i, evidentment, del color de la pell. Però hem de tenir present que és una confraria multiètnica, confraries ètniques pures a la península Ibèrica només va haver-n’hi una a Portugal al segle XVIII formada per negres angola, la resta de confraries eren una mescla d’ètnies diferents que tenia poc sentit, de fet parlem de confraria de negres, hi ha gent que parla de confraries ètniques però no és acurat.

A tot això s’hi ha de sumar les funcions habituals d’una confraria, donar assistència als confrares, crear un espai de socialització determinat.

I ja passant a la darrera pregunta, de si ens podem imaginar una processó només per negres, la resposta és no. A la ciutat hi ha moltes confraries. El que sí que ens podem imaginar són processons encapçalades per negres, de fet quan s’obria la processó en els tres primers grups que hi anaven hi havia una gran presència negra, els timbalers, els que feien sonar els tambors sobre de mules… la companyia de timbalers de la ciutat està formada per negres des de finals del XV fins a finals del segle XVI. Eren timbalers professionals, els pagava el municipi. També sabem que dins de la confraria dels mulers hi havia molta població negra, tant qui estirava dels animals com qui hi els muntava eren, probablement, subsaharians. I al darrere de tot això venia la confraria de Sant Jaume, dels negres. També altres confraries tenien esclaus que participaven en les processons.

Introduir els esclaus en aquestes processons tan complexes, amb entremesos, amb balls, amb molts col·lectius diferents que hi participen… es fa amb la voluntat d’inserir-los, que no d’integrar-los dins d’aquest ordre simbòlic cristià. I aquest fet acaba provocant tensions, a l’Europa Occidental aniran sorgint confraries de negres a tot arreu i solen tenir una vida d’un segle o un segle i mig, al final acaben totes en processos inquisitorials o actuacions dels bisbats per desposseir-les de la seva naturalesa com a reacció a les queixes dels fidels blancs amb qui sovint comparteixen parròquia, estarien escandalitzats per les pràctiques que feien els negres.

Per acabar hem de plantejar una darrera pregunta. En l’imaginari col·lectiu el que té més pes respecte a l’esclavitud i Catalunya són els “indians” del segle XIX i la seva implicació en la tracta negrera. Al llarg de tota l’entrevista hem parlat dels segles XV i XVI, què passaria durant els segles posteriors? Hi ha algun moment, abans del segle XIX, en el qual a Catalunya hi deixi d’haver esclaus de forma habitual?

Sembla que n’hi continuen havent, no és un tema que jo hagi treballat, hi ha un investigador, Eloy Martín Corrales, que no ha fet una anàlisi sistemàtic, però analitzant varies fonts documentals de naturalesa diversa, mostra que hi ha una presència continua d’esclaus a la ciutat de Barcelona, però no la podem quantificar. Sí que sabem que la darrera compravenda que es troba es publica al Diari de Barcelona el 1799, si no m’equivoco, una venda d’una esclava guineana. Després hi haurà esclaus que arribaran com a propietat dels indians, però que no seran venuts in situ a la ciutat.

Podríem dir, és el que jo veig, que a partir del segle XVI comença a haver-hi una baixada en l’esclavitud, en la importació d’esclaus, ho lligo molt amb el fenomen de la migració gascona, és a dir, l’esclau al final és un treballador, forçat, però un treballador, si hi ha una altra opció més econòmica per omplir el nínxol que ocupa l’esclau en el mercat de treball el mercat anirà cap a aquesta altra opció. I en aquest cas veiem el fenomen de la migració gascona que coincideix amb altres moviments de població que es donen després de la Guerra Civil Catalana, d’aragonesos, de castellans, de portuguesos, d’italians… a la ciutat de Barcelona. Això farà, i ho plantejo com una hipòtesi, que el mercat es nodreixi d’aquesta població lliure, que té salaris molt baixos, i això porta al fet que no hi hagi la necessitat d’introduir esclaus.

El que no sabem és com es va donar el procés de desaparició, si hi ha pics en moments de caiguda demogràfica, si en alguns moments es tornen a importar esclaus, o va ser una caiguda molt lenta, molt dolça, fins al segle XIX, no s’ha estudiat, és una cosa que queda per fer, així que a veure si algú que llegeixi l’entrevista s’anima i es posa a fer feina!

Molt bé, doncs amb això ja acabaríem, moltíssimes gràcies!

Read More

L’intent de reconstrucció de realitats passades fet pel cinema i la literatura ha generat un imaginari col·lectiu on es presenta un món medieval (i per extensió un món modern) on el poder tractava amb gran crueltat aquelles persones que el qüestionaven o que alteraven l’ordre establert. La imatge de la inquisició cremant suposades bruixes, o dels poders civils instal·lant patíbuls en grans places plenes de gent disposada a contemplar l’execució d’un malfactor o un dissident, està més que present en les nostres vides.

Una imatge recurrent en el nostre imaginari és la crema de dones a mans de la inquisició, cal remarcar que a la nostra terra les dones acusades de bruixeria morien a mans dels poders civils i en conseqüència no eren cremades sinó penjades. Font: Viquipèdia

Més enllà del poc rigor històric d’algunes pel·lícules i de l’existència de certs tòpics, és un fet que al llarg dels segles de l’edat medieval i l’edat moderna els diferents poders civils i religiosos van recórrer a una crueltat extrema a l’hora de castigar certs crims.

La implantació del feudalisme a Europa va suposar el naixement d’una sèrie de privilegis per a la noblesa laica i eclesiàstica, entre els quals podem destacar el dret a ser executat per decapitació, un dret si més no curiós vist des de l’actualitat però que en el seu moment permetia als grups privilegiats evitar morts més doloroses com la suspensió (ser penjat) o l’esquarterament.

El gruix de la població, però, no gaudia d’aquests avantatges i les fonts històriques ens parlen de diferents execucions brutals, exemplars, que tingueren lloc al llarg dels segles. Les execucions anirien més enllà del càstig de l’individu, maltractarien el seu cos un cop mort, recorrent a mètodes que arribaven a nivells de crueltat que difícilment es veuen reflectits en els diferents films que pretenen representar l’època de la qual parlem (amb la clara excepció de la sèrie Joc de Trons).

Cal remarcar que en època medieval i moderna les poques garanties jurídiques per a la població, regulades pel dret romà o pel dret got, haurien quedat diluïdes per la fragmentació del poder que comportà la implantació del feudalisme. Aquestes garanties no tornarien amb el naixement dels estats moderns a Europa ni amb la consolidació de les diferents monarquies absolutes. La historiografia ens mostra com el turment formava part del gruix de procediments judicials. Per exemple, les declaracions realitzades sota tortura es consideraven vàlides sense cap problema.

En aquest article es donaran dos exemples d’aquestes execucions en dos moments històrics diferents, en dos espais geogràfics allunyats, però amb certes similituds en tant que el poder de torn va decidir castigar amb la màxima duresa una sèrie de crims. En primer lloc, en l’article es tractarà el cas de Joan de Canyamars, un pagès de remença català que intentà assassinar a Ferran II l’any 1492. En segon lloc, s’analitzarà el cas de Tupac Amaru II, líder indígena andí que es revoltà contra les imposicions borbòniques al món colonial americà a finals del segle XVIII.

L’any 1492, coincidint amb l’arribada castellana a Amèrica, Ferran el Catòlic es trobava a Barcelona quan Joan de Canyamars, un pagès de remença, l’atacà amb l’objectiu de degollar-lo. Joan de Canyamars fracassà, fou capturat i posteriorment executat.

En una Europa eminentment agrària el gruix de la població estava subjecta als mals usos, el més important a la Catalunya Vella fou la remença. Font: snl.no

A finals del segle XV Catalunya estava immersa en una forta crisi econòmica, la Guerra Civil Catalana i la consegüent Segona Guerra Remença generaren una forta crispació i divisió en el si de la societat catalana. Molts pagesos catalans s’havien organitzat al llarg del segle XV per aconseguir acabar amb el mal ús que els lligava a la terra: la remença. Durant la Guerra Civil la monarquia havia donat un suport més o menys clar a les reivindicacions pageses amb l’objectiu de debilitar a la noblesa catalana però a l’hora de la veritat el seu suport no s’havia materialitzat en mesures clares a favor dels remences. La poca implicació de la monarquia en el conflicte entre remences i senyors portà a l’esclat de la Segona Guerra Remença l’any 1484. Els pagesos revoltats foren derrotats i el problema remença s’intentà solucionar en la Sentència Arbitral de Guadalupe l’any 1486 que recollia la possibilitat de redimir certs mals usos a través d’un pagament, una mesura que no donava una solució immediata als problemes de la pagesia catalana.

En aquest context l’atac directe d’un remença a la monarquia havia de ser castigat amb duresa extrema. La historiografia no ha aconseguit trobar les causes que portaren Joan de Canyamars a intentar cometre un regicidi. Probablement el Consell Reial i el Consell de Cent tampoc coneixien amb claredat els motius que havien impulsat l’acció del pagès. Tot i així, la resposta a la situació era clara: calia castigar de forma exemplar Joan de Canyamars per evitar un hipotètic ressorgiment de la conflictivitat.

imatge-j-canyamars
En un document de l’època es pot veure un gravat que representa l’intent de regicidi perpetrat per Joan de Canyamars.

Una de les fonts de l’època descriu l’execució del regicida de la següent manera:

el posaren en un carretó amarrat en un pal, y a la Plassa del blat vella li fou levat lo un puny y al Born laltre, y aquí morí. A la Plassa de Sant Jaume li levaren lo nas, un ull y una cama, y a la Plassa nova una cuxa. A la Plassa de Santa Ana la altre cama y cuxa, y aprés lo portaren per lo carrer de Sant Pere, la Volta al Portal Nou, y per lo camí lo squarteraren, fora. l Portal Nou fo mès foc al carretó, y tot fou cremat”

L’execució va ser clarament exemplar, un càstig mòbil recorregué la ciutat i anà més enllà de la mort del pagès. Aquest morí, possiblement dessagnat, després que li amputessin les dues mans. Això no va fer aturar el turment i les mutilacions del cadàver continuaren pels carrers de Barcelona fins que aquest fou cremat.

Cal tenir clar que uns fets tan durs com aquests degueren tenir un cert impacte en la població i, de fet, podien dissuadir fàcilment qualsevol voluntat d’atemptar contra la Corona.

La brutalitat que es veuria a finals del segle XV, en la transició entre l’època baix medieval i l’època moderna es repetiria tres segles després en l’execució de Tupac Amaru II en un moment de transició entre l’època moderna i l’època contemporània. El pas de tres segles i la consegüent evolució en les mentalitats no evitaria que el model d’execucions brutals es mantingués en els dominis de la Corona Hispànica, ara sota domini borbònic.

Entre 1780 i 1782 tingué lloc una important revolta indígena als territoris del Virregnat del Perú i del Virregnat del Río de la Plata. Aquesta fou liderada per l’autoproclamat Inca Tupac Amaru II, un cacic indígena que buscava reformular les relacions colonials en benefici de les poblacions indígenes de la zona, unes de les principals perjudicades per les reformes borbòniques.

Il·lustració que representa a Tupac Amaru II. Font: Viquipèdia

Aquesta revolta tindria lloc també en un context d’inestabilitat i conflictivitat en el món colonial espanyol després que els successors de Felip V impulsessin una re-centralització, més o menys efectiva, dels territoris americans controlats per la Corona. Després d’una sèrie d’enfrontaments militars, els indígenes revoltats van acabar essent derrotats i Tupac Amaru II i els seus col·laboradors més propers van ser executats.

El càstig que rebria el líder indígena queda recollit en la sentència dictada per la Real Audiència de Lima:

condenamos al referido reo, Diego Cristoval Tupac-Amaru, en pena de muerte, y la justicia que se manda hacer es, que sea sacado de la cárcel donde se halla preso, arrastrado de la cola de una bestia de albarda, llevando soga de esparto en el pescuezo, atados pies y manos, con voz de pregonero que mainifeiste su delito: siendo conducido, en esta forma por las calles públicas acostumbradas al lugar del suplicio, en el que, junto á la horca estará dispuesta un hoguera con sus grandes tenazas, para que allí, á vista del público, sea atenazado y despues colgado por el pescuezo, y ahorcado hasta que muera naturalmente, sin que de allí le quite persona alguna sin nuestra licencia, bajo la misma pena: siendo despues descuartizado su cuerpo, llevada la cabeza al pueblo de Tungasuca, un brazo á Lauramarca, el otro al pubelo de Carabaya, una pierna a Pucartambo, otra á Calca, y el resto del cuerpo puesto en una picota en el camino de Caja del Agua de esta ciudad”

Il·lustració que representa l’execució de Tupac Amaru II. Font: Viquipèdia

Podem veure com en el cas de Tupac Amaru II es reproduiria un esquema similar en l’execució pública i exemplar, que aniria més enllà de la mort del suposat delinqüent. En aquest cas, s’arribaria a repartir part de les restes mortals de l’executat i dels seus col·laboradors més propers per les diferents localitats on s’havia focalitzat la revolta. La voluntat d’evitar nous alçaments era clara.

Les diferències entre Joan de Canyamars i Tupac Amaru II són evidents. L’acció del primer no tingué una incidència política pràctica ni una gran importància en el desenvolupament dels fets històrics posteriors. En canvi, l’acció de Tupac Amaru II qüestionà obertament la reorganització colonial borbònica i desestabilitzà amb força una part important de l’Imperi Espanyol a Amèrica. Els dos casos tenen en comú la resposta brutal del poder polític davant de qualsevol tipus d’atac en moments cronològics tan llunyans com poden ser l’època baix medieval o el final de l’època moderna.

La crueltat reflectida en els dos casos es pot entendre com l’aplicació extrema del paradigma de justícia existent en el món medieval i modern. Això succeeix en una època on existí una gran violència estructural exercida majoritàriament pels diferents poders feudals o estatals. Malgrat això, és important matisar que la violència no s’exercia únicament des del poder: durant del període medieval i modern alguns sectors populars actuaren amb gran brutalitat contra altres sectors populars o contra el poder. Tenim exemples clars d’aquest fenomen tant a Catalunya, amb el bandolerisme, com a Amèrica, amb els diferents grups ètnics i socials que vivien al marge de l’aparell colonial espanyol i que, en alguns casos, es dedicaven obertament a la delinqüència.

La violència existent en època feudal i moderna era exercida de la mateixa manera per tots els poders polítics. Una part del catalanisme ha tendit a culpar a la dinastia borbònica de tots els mals del nostre país, mentre que ha idealitzat les institucions catalanes d’origen medieval que es mantingueren fins 1714. Aquest article ens permet també trencar en certa manera amb aquesta visió. Mentre que l’execució de Tupac Amaru II és un clar exemple de la brutalitat borbònica, el cas de Joan de Canyamars, i de la lluita remença, ens mostra una realitat molt diferent: Canyamars atemptà contra el monarca aragonès, que tot i el seu origen castellà mantingué la legalitat catalana. Foren les mateixes institucions catalanes, en aquest cas el Consell de Cent, les que actuaren conjuntament amb la monarquia en la repressió de Joan de Canyamars.

A tall de conclusió final és interessant afirmar que l’anàlisi de fets aparentment anecdòtics com ara els mètodes d’execució ens permet entendre les mentalitats existents tant en temps medievals com en temps moderns i, ens ajuda a tenir una imatge més clara sobre les realitats passades.

Read More

Carles II no és pas un dels monarques espanyols amb millor reputació, i tampoc un dels que ha estat més ben tractat per la historiografia. Tradicionalment, el seu regnat s’associa al moment de culminació d’una crisi que el país arrossegava des de feia anys, lluny dels temps d’esplendor de l’Imperi. A més, va ser l’últim rei espanyol de la casa d’Àustria, fet que convida encara més a relacionar-lo amb una tendència negativa sense fre. Són justificades aquestes crítiques, o es tracta d’una fama immerescuda? En estudiar el regnat de Carles no ens trobem davant un període totalment ombrívol, però hem de parlar molt més d’aquells que realment van prendre les decisions que del propi monarca.

Hem de considerar que el segle XVII és un període de crisi, tot i que aquesta afecta en proporció diferent els diversos territoris del Regne. La veiem reflectida en l’agricultura, el comerç, els mercats i altres àmbits econòmics i socials. La Hisenda Reial passava per moments de penúria i això va comportar una forta pressió fiscal –que d’altra banda ja s’arrossegava des del segle anterior–, i la declaració de diverses bancarrotes per part de la monarquia, com per exemple la de l’any 1627. La crisi també es va posar de manifest en l’àmbit polític: el qüestionament de la unitat territorial espanyola amb els aixecaments de Portugal, Catalunya i Nàpols  –dels quals només triomfà el primer– i les revoltes internes posen de manifest que no ens trobem en una època especialment tranquil·la a nivell polític. Pel que fa a la política exterior, tampoc ens trobem davant la millor època d’Espanya, ja que es passa d’una actitud ofensiva a una de conservació o gairebé defensiva  –tot i que més que una peculiaritat espanyola això es va convertir en una tònica europea a inicis de segle. Mentrestant, al si de la Cort Reial, les festes no escassejaven en opulència, luxe i diversió.

Retrat de Carles II, de Hummer.
Retrat de Carles II, de Hummer.

Com es va desenvolupar el regnat de Carles II? Primerament, hem de deixar clar que Carles II no va regnar des de la mort de Felip IV fins a la seva pròpia, l’any 1700. Al moment de la defunció del seu predecessor, Carles tenia només 4 anys i, per tant, va ser la seva mare Mariana d’Àustria, dona i neboda de Felip IV, la que va assumir el control de la regència. No era la persona més indicada políticament a causa de la seva pròpia preparació, i per aquest fet va decidir buscar suport per al seu govern. El seu confessor, Joan Nithard, va ser l’escollit per a aquesta tasca, convertint-se així en valido: el 1666 és nomenat Conseller de l’Estat i a finals d’aquest mateix any es converteix també en inquisidor general. El seu gran problema va ser que mai va aconseguir una base de poder prou àmplia (GRAFT, 2001, p. 90). Joan Josep d’Àustria, germanastre de Carles II, va veure la possibilitat d’accedir a càrrecs polítics durant la regència, tot i que el seu pare no ho havia esmentat al testament. Això va provocar que s’hagués de guanyar el favor de Mariana, però va tenir un seguit de desavinences amb Nithard, que era qui realment el podia acostar als llocs de govern, i van trencar tota relació. No obstant això, aquest fet no va frenar les pretensions de càrrecs polítics de Joan Josep, i les desavinences van desembocar en un conflicte obert. El 1669 Nithard és destituït, no només per aquest conflicte sinó per la pèrdua de suports que va patir, fet on va influir en gran mesura la seva naturalesa no espanyola –a més de la seva condició de jesuïta–: se’l veia com un intrús.

Davant la caiguda de Nithard, la regent va dipositar la seva confiança en Fernando de Valenzuela, que va entrar a la cort a través del matrimoni amb una cuinera de la reina. La noblesa tampoc el va acceptar de bon grat; potser no era un intrús com Nithard, però sí un ‘qualsevol’ (CALVO, 1992 p. 54). Valenzuela era diferent del seu predecessor: no era un confessor amb consells teològics, sinó un confident que informava a la regent de tot el que succeïa al seu entorn, tasca que a ella li era molt útil.  

El novembre de 1675 Carles II complí 14 anys, la majoria d’edat del Rei que Felip IV havia estipulat al seu testament. Oficialment, Carles II ja era qui governava Espanya, però es feia impossible que això s’exercís a la pràctica, i encara més considerant els precedents, amb unes tensions permanents entre la noblesa, divisió d’opinions a la Cort i el seu germanastre Joan d’Àustria disposat encara a aconseguir càrrecs de govern: Joan Josep es veia molt capacitat per governar i segurament amb raó, tenint en compte qui ocupava els llocs de poder. Cal recordar que tenia 45 anys quan el dèbil Carles n’havia complert només 14, i que havia estat testimoni directe de totes les desavinences internes de la cort i la influència de la noblesa. Valenzuela el va destinar amb les seves tropes a Sicília per sufocar una rebel·lió –tot i que es fa evident que era una decisió presa per allunyar-lo definitivament del govern en un moment tan delicat–, però Joan d’Àustria no va acceptar. Curiosament, va ser el mateix Carles II qui va fer portar el seu germanastre a la cort, però Mariana d’Àustria va obligar-lo a tornar a Saragossa. Mariana intentava per tots els mitjans que el seu fill tingués el mínim poder possible, mentre les simpaties a favor de Joan d’Àustria no paraven de créixer. Els enemics de Valenzuela es multiplicaven, i també els de la reina mare, que era vista com una mala influència per a Carles. Aquest va acabar cridant el seu germanastre a la cort perquè l’assistís en la tasca de governar; evidentment, Joan d’Àustria va acceptar, i els seus partidaris van desterrar Valenzuela a Les Filipines. Mariana d’Àustria també va caure i va ser desterrada a Toledo.

Retrat de Juan Josep d'Àustria
Retrat de Juan Josep d’Àustria

Amb l’arribada de Joan d’Àustria la situació per a Carles II no variava en excés, només canviava el nom de qui dictava les ordres, (CALVO, 1992 p. 75) i la opulència de les festes seguia sent la mateixa. Don Joan va aplicar una política de persecució als seus enemics –molts dels quals també van ser desterrats– i va mantenir el Rei sota un estricte control. Però evidentment la seva política no es va basar només en mantenir-se a prop del monarca: Joan d’Àustria es va caracteritzar per dur a terme una política reformista que va afectar l’administració, i la hisenda –per exemple amb la reducció del sou dels funcionaris a Castella. Es van reduir les càrregues fiscals directes, però la política exterior demanava ingressos, fet que va propiciar la creació dels anomenats ‘donativos’, maniobra que consistí en fer tributaris les persones més poderoses del regne –bàsicament aristocràcia i alt clergat. Tot i això, com hem dit abans, les festivitats característiques de l’època de Valenzuela no van desaparèixer, potser perquè Carles II no les trobés a faltar (SÁNCHEZ BELÉN, 1996, pàg. 67). I ara que esmento Carles… us heu adonat del paper que ha tingut fins ara? Totalment secundari. Doncs aquesta va ser la tònica del seu “regnat”, si és que se’n pot dir així. El fet és que, un cop mort Joan Josep d’Àustria l’any 1679, va agafar les rendes del govern espanyol la figura del primer ministre: primer el Duc de Medinaceli, i després el Comte d’Oropesa.

El Duc de Medinaceli –Don Francisco de la Cerda– va ser Primer Ministre entre el 1680 i 1685, una època complicada en la qual es va donar importància principal a l’economia. Es va iniciar un procés d’estabilització monetària, però al mateix temps s’hagué de fer front a la pesta i un seguit de males collites que deixaven al país en una mala situació dins un segle ja difícil de per si. Per a la reducció de la despesa pública, el 1683 va prohibir la percepció de dues o més nòmines als funcionaris, mesura que el Consell de Castella sol·licitava des de feia dos anys. Aquest mateix any s’inicia un dels projectes reformistes més importants del regnat de Carles II, quan es planteja que la Corona s’encarregui de l’administració de les rendes provincials, amb una reforma de les mateixes (JOVER ZAMORA, 1993 p. 167). No va ser, però, l’economia l’únic aspecte on Medinaceli va trobar-se amb problemes i desgast: les enemistats a l’interior de la Cort també van jugar una funció distorsionadora molt important com, per exemple, Joana d’Àustria –que havia tornat a la Cort– que estava enemistada amb el Duc, partidari de desterrar-la. El Duc de Medinaceli va patir una hemiplegia cerebral que va estar a punt de suposar-li la mort l’any 1683. Tot i això va seguir ocupant el seu càrrec i els problemes se li seguiren acumulant, i finalment va acabar renunciant al seu càrrec:

“(…) con gran dolor mío (…) solicitar que se me exonoerase de esta carga, creyendo firmemente que en el estado presente convenía así al servicio y aciertos de Vuestra Majestad en su gobierno, y que mi retiro del manejo de los negocios facilitaría que (…) tomase Vuestra Majestad las acertadas resoluciones que hemos menester a que se juzga puedo yo embarazar.”

(CALVO, 1992 p. 143)

Va arribar aleshores el torn del Comte d’Oropesa, que va exercir el càrrec entre 1686 i 1691, i posteriorment va tornar a ser-ne el titular durant 1898 i 1699. Aquest va intentar seguir els passos marcats pel seu antecessor: limitar la despesa, sanejar la Hisenda i aconseguir una estabilitat monetària. També va efectuar reformes dins la burocràcia i va reduir el nombre d’eclesiàstics, alhora que intentava una major contribució de l’aristocràcia a les càrregues financeres de l’Estat. Tot i que Oropesa va caure com a Primer Ministre, anys més tard va tornar a exercir aquestes funcions. Segons Calvo, aquesta és una mostra de que ens trobem davant el ministre més capacitat durant la monarquia de Carles II. Una de les seves debilitats va ser el cercle personal que el rodejava, especialment la seva dona, que va aprofitar la posició del seu marit per acaparar productes de primera necessitat i extreure’n posteriorment un benefici, fet que evidentment va provocar una gran quantitat de crítiques. Això i el descontentament d’aquelles persones a qui van afectar de manera negativa les seves decisions li van comportar un important nombre d’opositors. Com havia succeït amb anterioritat, dins la cort també van sorgir importants enemics del Primer Ministre, especialment Anna Maria de Neoburg, segona dona de Carles II. La primera dona del Rei, Maria Lluïsa d’Orleans, no havia donat massa importància a la influència d’Oropesa sobre el seu marit, però amb la nova Reina la situació va canviar i la seva antipatia era molt clara (CALVO, 1992, p. 147).

Com hem vist en aquesta anàlisi, els governants del regnat de Carles II es van caracteritzar per dur a terme una política reformista. Tot i això, no totes les mesures proposades van aconseguir tenir els resultats esperats a la pràctica. Espanya era, en paraules de Kamen, una unió d’estats autònoms on el rei era sobirà però havia de governar segons les lleis locals (KAMEN, 1981 p. 84). Durant el regnat de Carles II trobem una recuperació de l’economia, tot i que la indústria del país seguia sent de les més endarrerides d’Europa, fet que provocava que als mercats espanyols hi hagués un gran protagonisme de manufactures estrangeres. Un dels fets que més sorprenen de la monarquia de Carles II és que durant la dècada dels ’90, quan el Rei presenta un físic més decadent, les crítiques al govern i al mateix monarca es suavitzen: sí que s’esmenten els seus defectes, però alhora se’l descriu amb una bona voluntat de treballar. Parlem d’opinions d’ambaixadors venecians a Espanya, recollides en l’obra de Lluís Ribot, que havien transmès una imatge molt negativa del monarca en l’anterior dècada. Segurament això ve explicat en bona part pel fet que qui realment governava, com ja hem vist, no era el Rei sinó el seus primers ministres, i per tant no té per què haver-hi relació entre major debilitat del rei i majors crítiques al govern. El mateix Ribot opina que més que una incapacitat, sembla mostrar-nos un infantilisme del Rei (RIBOT, 2009 p.27).

Carles II va ser un monarca que, com opinen molts historiadors, no va regnar. Les personalitats més influents van procurar estar al seu costat tot sabent que aquest fet, juntament amb la debilitat del monarca, els alçaria fins al govern del país. Així, tenim un clar exemple en com Joan d’Àustria va reduir moltíssim el cercle al voltant del Rei. L’etapa de Carles II no és una línia única i en clara tendència a la baixa, que seria la continuació de la tendència encetada pels anteriors reis; aquest govern va tenir massa interrupcions, canvis i alts i baixos com per considerar-lo tot en un període homogeni d’una mateixa tendència. La prematura mort del monarca i el conseqüent conflicte obert per la seva successió va acabar obrint un període políticament nou en el qual fins i tot trobem una altra dinastia al tron. Si es vol veure la monarquia de Carles II com la culminació d’una crisi iniciada anteriorment, hem de tenir en compte tots els detalls que hem esmentat en les línies anteriors. No van faltar els intents i la voluntat d’impulsar mesures que posessin solució a la situació del país,  tot i que moltes d’aquestes no van donar el resultat esperat, possiblement per la inestabilitat, les rivalitats internes o la pròpia gravetat de la situació. Evidentment cal remarcar que el període de Carles II va tenir les seves llums i millores, però no hem de considerar-lo tampoc com una etapa d’esplendor i creixement sostingut, sinó més aviat com un enllaç entre un segle XVII de tendències negatives i un XVIII ple de novetats a tots els nivells.

 

Read More

Arrest Memorable du Parlement de Tholose
Arrest Memorable du Parlement de Tholose

“Arrest memorable del Parlament de Tolosa[…]”. Amb aquest títol, tot i que en francès, el magistrat Jean de Coras va recollir els fets i testimonis dintre d’un procés judicial peculiar i sorprenent que ell mateix va presidir i del qual va proposar la sentència final. Avui dia estem relativament acostumats als casos de suplantació d’identitat, especialment a les xarxes socials o mitjançant telèfons mòbils. Són, sens dubte, un greu problema per a les víctimes, però la història que us presentem a continuació supera, en tots els sentits, aquests casos contemporanis, perquè el cas que ens ocupa és el d’un home que es va fer passar per un altre fins al punt d’integrar-se dins la seva família i tenir fills amb la seva dona. Una trama que ha inspirat llibres i fins i tot pel·lícules.

Situem-nos a l’any 1527 a Hendaia, al País Basc francès. La família de Sanxi Aguerre estava formada per ell mateix, la seva dona, el seu germà Pièrre i el seu fill Martin. El cas és que aquesta família va marxar d’Hendaia cap al Nord fins arribar a Artigat. Aquest no era l’itinerari preferit dels emigrants bascos, que normalment s’endinsaven cap al Sud, en direcció Espanya. Un cop a Artigat, van canviar el seu cognom per “Guèrra”, Pièrre va canviar el seu nom per “Pèir”, van modificar la seva forma de vida i esdevingueren una de les famílies benestants del poble degut al seu poder econòmic. No era estrany que persones o famílies que marxaven a nous indrets canviessin la seva identitat. Martin es va casar amb Bertranda de Rols amb només 14 anys, una edat escandalosa avui dia però no en aquella època, tot i que el més habitual era que, a l’hora de contraure matrimoni, es tinguessin divuit anys (DAVIS, 2005, p.28). Va ser aleshores quan van arribar els problemes per a la jove parella: Martin era impotent o, segons Bertranda, estava embruixat. Segons el seu testimoni durant el judici, veia com les bruixes actuaven sobre el seu marit per evitar que es consumés el matrimoni. Aquest fet era molt greu, ja que si en tres anys la parella no aconseguia tenir descendència, el matrimoni podia ser anul·lat. Tampoc ajudava a millorar la situació l’anomenat “calivari”: davant de la casa de Martin es congregaven joves empastifats de fang i vestits de dona, que llançaven cubells de vi i feien sonar campanes. Després de consultar diverses curanderes, també mal anomenades bruixes, va aparèixer a la ciutat una dona que, mitjançant pregàries i altres remeis, va guarir la impotència de Martin: vuit anys després del seu matrimoni la parella va poder tenir fills, i en va tenir un al qual van anomenar Sanxi, com el pare de Martin. S’especula que la suposada impotència de Martin, així com el seu remei, no era més que part de la imaginació o els desitjos de Bertranda, que potser no estava preparada per fer l’acte. Però tot i el que pugui semblar, la “cura” de la impotència no va ser, ni de lluny, el fi dels problemes de Martin.

Imatge de la pel·lícula Sommersby, inspirada en el cas Martin Guèrra
Imatge de la pel·lícula Sommersby, inspirada en el cas Martin Guèrra

Tot sembla indicar que l’hereu dels Guèrra era infeliç a Artigat. Allà estava a cavall entre dues llengües i amb poques o nul·les activitats que pogués desenvolupar, en part a causa de la posició de la seva família i la severitat del seu pare. Martin es trobava avorrit i fora de lloc. Tan fora de lloc que va decidir fugir, abandonant la seva dona i el seu fill, després d’haver robat blat al seu pare –aquest no era pas un crim greu a Artigat, però al si de la tradició basca era imperdonable. Martin va anar a parar a Burgos, i poc després va ser enviat a Flandes com a soldat, segurament degut a la seva bona planta i la seva condició atlètica. Allà va cometre el delicte d’alta traïció –potser sense saber-ho– de lluitar contra tropes franceses, fins el dia en què un arcabús va impactar contra la seva cama, que va haver de ser amputada.

Però aquesta història no seria res sense l’aparició de l’impostor: Arnau del Tilh, anomenat Panseta. Vivia amb la seva família a Sajàs, situada més al Nord i prop de Tolosa que Artigat. Si Martin distava molt de la vida de pagès degut a la seva posició social, Arnau ho feia degut als seus vicis: el joc, la beguda i les dones. Físicament era una mica més baixet, morè  i gros que Martin. Essent dues persones diferents, tenien el mateix esperit contrari i inadaptat als temps que els havia tocat viure. Evidentment també tenien un seguit de semblances, si no, hagués estat impossible que Arnau s’hagués fet passar per Martin. Sembla que eren clavats en algunes faccions de la cara, els ulls, la mandíbula i l’expressió. A més, alguns aspectes dels seus caràcters eren idèntics.

La pregunta clau és: com va assabentar-se Arnau de la seva semblança amb Martin i va conèixer prou detalls sobre ell com per adoptar la seva identitat? El fet és que la semblança la devien conèixer a través dels altres, ja que en aquella època evidentment no existia la fotografia. Una possibilitat, aportada per Bertranda durant el judici, és que Arnau conegués Martin durant el transcurs de la guerra, i que es fessin amics i es confessessin intimitats. Aquesta hipòtesi és del tot descartable: tot i que Arnau sí que va lluitar a Flandes, ho va fer en el bàndol contrari a Martin i, a més, hauria tornat aproximadament l’any 1553, quan Martin encara es trobava a Burgos. És més versemblant la confessió del propi Arnau, que va reconèixer no haver conegut mai a Martin. Passant per Salat va trobar dos amics d’aquest: mossèn Domenge Pujòl i Pèir de Guilhet. El van confondre amb Martin, i és aquí on Arnau va dissenyar la jugada. Pujòl i Pèir es van fer els seus còmplices informant-lo de tots els detalls possibles, amb l’efectiu servei que oferia la xarxa de xafarderies dels pobles. Després de mesos de preparació, i gràcies a la seva memòria prodigiosa, Arnau va estar llest per interpretar el seu paper i l’any 1556 arribà a Artigat.

Bertranda i Pèir Guèrra –que s’havia casat amb la mare d’aquesta–, no van quedar convençuts al veure’l, i va ser aleshores quan Arnau va treure el seu repertori, i va explicar a un i l’altre detalls de la seva vida i activitats que havien fet plegats. Al carrer, va saludar els habitants del poble pels seus noms i va seguir recordant escenes. D’una manera o altra, al poble esperaven el seu retorn. Va argumentar que havia servit al rei de França a territori espanyol, i els seus canvis físics i en la forma d’expressar-se semblaven lògics havent passat els anys, i més a un país estranger. En tot cas, si algú tenia dubtes, en aquells moments va callar. Més difícil és entendre com Bertranda no va notar la diferència entre Martin i Arnau, però possiblement es tractava d’una situació en la qual es trobava còmoda: “era un matrimoni inventat, no arreglat com el que havia contret divuit anys abans, ni de conveniència com el de la seva mare i Pèir Guèrra” (DAVIS, 2005, p. 50). Van tenir dues filles –una de les quals va morir–, i sembla que aquesta situació còmoda inicial es va convertir en amor a mesura que passava el temps.

Però alguns familiars de Martin no van caure eternament en el parany. Els temes d’herència i poder suposaven situacions bastant més incòmodes que un matrimoni fictici que funcionava. En efecte, van existir desavinences entre Pèir i el nou Martin a la mort del pare d’aquest. El conflicte era per una reclamació de béns a Pèir que va acabar als tribunals entre els anys 1557 i 1558. Potser el tiet de Martin sempre havia desconfiat del nouvingut, però és en aquest moment quan decideix actuar. Els motius poden ser diversos: la vergonya de portar als tribunals un tema familiar, el qüestionament de la seva autoritat o potser perquè el Martin impostor va vendre una propietat històrica de la família a Hendaia, acte inconcebible dins les tradicions basques. Pèir va convèncer a les seves filles i la seva dona de l’engany que s’estava duent a terme; factors que havien passat per alt davant l’alegria de tornar a veure a Martin, com el seu físic canviat o la seva manca d’expressions basques, ara esdevenien proves convincents. Recordem que la dona de Pèir era la mare de Bertranda, que volia protegir a la seva filla de seguir cometent adulteri. A oïda del tiet de Martin van arribar notícies sobre un soldat que, en passar per Artigat, havia afirmat que va conèixer al veritable Martin Guèrra, i que aquest havia perdut una cama a Flandes. També van ser diversos els testimonis que van identificar l’impostor com a Arnau del Tilh, un home de Sajà que o bé els havia pagat pel seu silenci o, en alguns casos, havia confessat que Martin Guèrra havia mort i li havia deixat els seus béns, i demanava complicitat per alleujar a la família de tan dolorosa pèrdua. La mentida cada cop era més difícil de sostenir, però Bertranda seguia estimant al seu nou marit, que va ser empresonat a Tolosa, acusat falsament de provocar un incendi. En sortir de la presó el va tornar a acollir tendrament, i quan Pèir i altres familiars van intentar apallissar-lo, el va defensar amb el seu propi cos. Però la situació no aguantaria molt més. Pèir va portar el fals Martin davant el tribunal de Rius, després d’anar-lo a buscar amb homes armats. Van obligar a Bertranda a presentar l’acusació, i ella va acceptar tot esperant perdre el cas.

Imatge actual d'Artigat
Imatge actual d’Artigat

Els processos judicials contra el fals Martin Guèrra van ser dos: el primer a Rius i el segon a Tolosa, com a conseqüència del primer. A Rius van passar uns 150 testimonis entre familiars de Martin, habitants d’Artigat i altres de Sajàs, d’on era originari Arnau del Tilh. Per reunir tanta quantitat de gent van ser molt útils les convocatòries a través dels sermons de les Esglésies: podia dictar-se pena d’excomunió per a aquella persona que pogués aportar algun detall i no ho fes.

El cas és que Arnau es va estudiar perfectament el seu paper per defensar-se, segurament preparat amb Bertranda. Va aportar testimonis fidedignes de com anaven vestits els assistents a les seves noces, a banda de recordar escenes quotidianes amb els seus amics, o íntimes amb la seva dona. Així, unes 30 o 40 persones van afirmar que es tractava del verdader Martin. Però unes altres, més de 45, pensaven el contrari. La clau d’aquests és que molts, a banda d’afirmar que l’acusat no era Martin, també donaven detalls de la seva verdadera identitat: Arnau de Tilh, també conegut amb el sobrenom de Panseta. Van ser diversos els qui recordaven haver estat bevent amb ell, o simplement conèixer-lo des de la infantesa. Un altre testimoni rellevant va ser el del sabater, que va afirmar que els peus de Martin s’havien encongit, i havia passat de calçar 12 punts a només 9. Arnau va replicar:

Aquest home és compare de Pèir Guèrra. Que ens mostri els llibres de comptes on figura la talla dels meus peus. És que hom pot trobar algú que corrobori les seves mentides?” (DAVIS, 2005, p.72)

Un grup nombrós de persones, més o menys 60, no es van pronunciar. Probablement es devia a la poca claredat del resultat del judici: el presumpte Martin els podria denunciar per calúmnies en cas de sortir-ne vencedor, i Pèir Guèrra podria esdevenir un enemic per ells si testificaven a favor de l’impostor. Davant la dificultat del cas, el jutge va procedir a comparar físicament el presumpte Martin amb les seves germanes, que s’hi assemblaven, i el seu fill, que era ben diferent d’ell (DE CORAS, 1560, p.90). Així doncs, les proves de semblança tampoc van aportar uns resultats concloents. El jutge de Rius va decidir declarar culpable al fals Martin Guèrra.

Després d’aquesta sentencia desfavorable, Arnau va recórrer al tribunal de Tolosa, tot esperant poder convèncer-lo amb les seves mentides. Aquest tribunal tenia un gran prestigi, i esperava trobar jutges que caiguessin en el parany que havia preparat juntament amb Bertranda. I en un primer moment ho va aconseguir, ja que l’encarregat de dictar sentència va ser Jean de Coras, autor alhora de l’obra que aporta la documentació necessària per estudiar tot el procés judicial. El cas és que de Coras tenia uns procediments molt diferents al jutge de Rius, i donava molt més valor als testimonis de familiars directes o gent de bé i honorable. Podem imaginar, doncs, que aquells que afirmaven que l’acusat no era Martin, sinó Panseta, i que havien estat bevent o jugant amb ell, no eren gaire honorables als ulls del magistrat. Pèir Guèrra sí que podia resultar un testimoni important ja que es tractava d’un familiar de Martin, però perdia credibilitat per l’intent d’assassinat de l’impostor. Poc a poc, el procés anava girant a favor d’Arnau del Tilh. Encara més quan Jean de Coras va desestimar testimonis que afirmaven haver fer tractes amb aquest: el fals Martin negava tots els fets relatats pels testimonis, cosa que conduïa a una situació de la paraula d’un contra la de l’altre, i no podia ésser considerada com a prova. Tampoc va resultar de major importància el relat sobre un soldat que va lluitar al costat de Martin i que afirmava que aquest havia perdut una cama: el soldat no era present al judici, i el testimoni va ser considerat com a rumor. D’altra banda, de Coras va tenir en compte que Bertranda, en 3 anys, no havia denunciat Martin, i que al judici hi havia acudit de manera neguitosa i pàl·lida, fet que podia provar que havia estat forçada a declarar contra el seu propi marit (DE CORAS, 1560, p.81). I com s’explicava el fet de que l’acusat no sabés parlar ni una paraula en basc? Bé, segons el jutge era possible que, després d’haver abandonat Hendaia tan jove i haver passat tants anys fora de la seva llar, hagués oblidat una llengua que mai va acabar d’aprendre. Per acabar d’arreglar la situació del fals Martin, els germans de Panseta, que havien estat cridats a declarar, no es van presentar. De fet, ja era una il·legalitat en sí el fet d’obligar algú a testificar contra el seu germà. A Tolosa, tot feia indicar que Arnau del Tilh seria reconegut com el veritable Martin Guèrra. Després de mesos de judicis, Panseta estava a punt d’aconseguir el seu objectiu. Va ser aleshores quan es va presentar al Parlament de la ciutat un home amb una cama de fusta que es feia anomenar Martin Guèrra.

En un cop d’efecte digne dels millors guionistes, el judici va canviar completament. Tenint els dos homes al costat i podent comparar-los, els testimonis sí que van saber diferenciar entre Martin Guèrra i Arnau del Tilh. Pèir Guèrra va ser el primer en reconèixer el seu nebot, seguit de les germanes de Martin i Bertranda, que va arrencar a plorar tot demanant perdó al seu marit per haver estat enganyada. Martin va ser interrogat igualment pels jutges, i podem dir que en aquest sentit Arnau recordava millor certs detalls que ja havia exposat. I evidentment va haver d’explicar què havia fet durant la seva absència: després d’estar a Espanya i ser ferit a la guerra, el rei Felip II li va oferir una posició vitalícia com a germà en un monestir de l’ordre de Sant Joan de Jerusalem.

Fotograma de Le Retour de Martin Guerre
Fotograma de Le Retour de Martin Guerre

La pregunta a resoldre és per què Martin Guèrra va aparèixer just en aquell moment a Tolosa. La hipòtesi que sembla més versemblant és que s’assabentés del que estava succeint amb la seva família. Com va ser possible això? Doncs potser perquè es van enviar investigadors a Espanya per corroborar testimonis durant el judici, o pel fet que l’ordre de Sant Joan tenia diverses representacions al Llenguadoc, i la notícia podia circular amb certa facilitat. També pot ser que hagués esperat just aquesta data, després de signar-se la pau de Chateu-Cabrésis –1559–, amb la qual cosa era molt probable que se li perdonés l’alta traïció que havia comés durant la guerra. O simplement podria ser, tot i que sembla massa casual, que Martin s’hagués avorrit de la vida contemplativa del monestir i hagués decidit tornar amb la seva família en el moment més oportú. Fos com fos, allà es trobava Martin, rebent els insults d’Arnau del Tilh, que l’acusava d’estafador i de formar part dels plans calumniosos de Pèir Guèrra. Però aquest cop l’hàbil Panseta no va convèncer al jurat, que no va dubtar en sentenciar que el nouvingut era el verdader Martin, reconegut per les seves germanes, el seu tiet, la seva dona, el seu fill i tots els seus amics. Per a Arnau la sentència desfavorable va ser doble, ja que a més va ser condemnat a morir penjat, no sense que aquesta decisió aixequés discussions i fos discutida. El càstig per a casos de falsedat o engany anava des de simples multes fins a càstigs corporals, presó o galeres, i en pocs casos arribava a l’extrem de la pena de mort. En aquest cas existien agreujants per adulteri, tacant a més l’honor de Bertranda, i per apropiació duna herència que no li corresponia. Arnau va mantenir amb fermesa després de la sentència que ell era el verdader Martin Guèrra, no pas amb la calma i serenitat que havia mostrat durant el judici, sinó en una actitud impertinent i nerviosa.

Arribat el seu últim dia de vida, Arnau del Tilh va confessar la seva verdadera identitat, i que s’havia fet passar per Martin després de que dues persones el confonguessin amb aquesta persona. Va fer testament i va aprofitar la seva penitència fins la forca per dirigir-se a la multitud: “ell era Arnau del Tilh, qui havia pres amb engany i infàmia els béns d’un altre i l’honor de la seva dona.” (DAVIS, 2005, p. 90). No ho feia pas cridant en la demència, sinó amb molta dignitat, i ja és dir per un home que en pocs dies havia passat de tenir una dona i una herència gairebé segures a perdre la seva vida. Les seves últimes paraules abans de morir van ser per recomanar a Martin que no fos dur amb Bertranda, ja que ella, en adonar-se que era un impostor, no el va estimar més. I així, i suplicant el perdó de Déu i de la mateixa Bertranda, va morir Arnau del Tilh, Panseta, el pagès i home de mala vida de Sajàs que havia comés diversos delictes, però cap tan important com la seva obra mestra: la suplantació d’una vida que va estar a punt de sortir-li bé. I així va acabar la història d’aquest cas. O més ben dit, així van acabar els fets, recollits magistralment pel jutge Jean de Coras; però la història mai s’acaba, i avui dia el cas de Martin Guèrra encara és conegut i, fins a cert punt, evitat, a Artigat.

Read More