[Pla del verd i de la biodiversitat de Barcelona 2020. Font: Ajuntament de Barcelona]

Introducció: La dicotomia urbana

Les ciutats són part essencial de la història humana, considerades feus de riquesa, intercanvi i acumulació, també han estat –i són– espais de devastació, propagació de malalties i mort. Aquesta dicotomia incideix en la lectura urbana de la ciutat especialment durant els segles XIX i XX, conseqüència parcial de la Revolució Industrial i la voluntat de modernització de l’urbanisme. Aquesta tensió encara plana sobre el futur urbà i ha ressorgit amb fermesa arran de la ràpida propagació de la COVID-19.

L’urbanisme i l’arquitectura han brindat eines per a la transformació urbana, que han permès millorar la salut pública de les ciutats. Avui, el debat sobre com produir ciutats saludables és absolutament vigent i afecta l’espai físic, tant públic com privat –des de la plaça fins a l’habitació, passant pel carrer i l’habitatge–.  Per aproximar-nos-hi amb perspectiva, aquest article recull tres moments de la història urbana europea en els que la insalubritat, les malalties i la contaminació requerien canvis, i que van aportar nous paradigmes urbans; transformacions radicals de les ciutats.

Insalubritat al Districte V. Font: Torres Clavé, J. I Prats, J. (ed.). A.C. Documentos de Actividad Contemporanea 25. Barcelona: G.A.T.E.P.A.C., 1937. Disponible a: https://issuu.com/faximil/docs/1937-ac-25

1. La metamorfosi de la ciutat: L’Eixample Cerdà i la reforma del Pla Haussmann

El 1854 Barcelona es va veure afectada per l’epidèmia més gran de còlera del segle XIX, que va provocar la mort del 3,7% de la població, és a dir, 6.429 persones. De fet, diverses epidèmies es van encadenar entre l’any 1834 i el 1870, i les condicions urbanes afavorien aquesta vulnerabilitat enfront de les malalties infeccioses. Barcelona era una ciutat emmurallada des de l’Edat Mitjana i que no podia créixer per les restriccions militars. La industrialització, iniciada a finals del segle XVIII, va incrementar ràpidament la població i la densitat de Barcelona –856 habitants/ha– va esdevenir una de les més altes d’Europa; comparativament, la densitat de París era la meitat.

Barcelona comptava amb un sistema de subministrament d’aigua molt elemental. La higiene era una qüestió de vida o mort. L’esperança de vida de la classe adinerada era de trenta-vuit anys mentre que la de la classe treballadora era de poc menys de vint. L’amuntegament i les pèssimes condicions de salubritat posaven en risc a les persones afectades per cicles d’epidèmies. L’enginyer Ildefons Cerdà i Sunyer (1815-76) va ser testimoni en primera persona dels estralls de la insalubritat i les malalties.

Plànol dels voltants de la ciutat de Barcelona: Projecte de reforma y eixample, Ildefons Cerdà, 1855. Font: ICGC

El 1854, com a resposta a aquest problema, es van començar a enderrocar les muralles de Barcelona i Cerdà va treballar intensament en l’aixecament topogràfic de la ciutat. L’any següent va presentar L’Avantprojecte de l’Eixample, que recollia la seva preocupació per la salut pública i la influència dels treballs desenvolupats a les ciutats angleses. Entre 1856 i 1858, Cerdà va visitar París en quatre ocasions i va conèixer, de primera mà, les extraordinàries transformacions urbanístiques que la capital francesa estava experimentant. El 1853, quan el Baró Haussmann havia esdevingut prefecte del Sena i per encàrrec de l’Emperador Napoleó III (1852-70), es van iniciar les grans obres de modernització de la ciutat.

El Pla Haussmann va crear un nou sistema viari que consistia en l’obertura de grans avingudes que tot perforant, van connectar el centre de la ciutat amb els principals accessos. També es va dotar París de grans parcs i equipaments públics i es va sanejar L’Île de la Cité mitjançant l’enderroc i substitució de gran part del seu teixit medieval. A més a més, es va construir un sistema d’aprovisionament d’aigua potable (amb dos aqüeductes i una longitud total de 330 km) i una imponent xarxa de sanejament per a l’evacuació d’aigües residuals. Les motivacions darrere d’aquesta metamorfosi urbana eren diverses i controvertides, des de la voluntat de control sobre la trama urbana, la millora de la mobilitat i també, la millora de la salut pública de la població.

El 1859, un any després del seu retorn de París, Cerdà va presentar el Projecte de Reforma i Eixample de Barcelona, que va ser adoptat sota una forta polèmica el 1860. Més enllà del mateix pla, una de les grans aportacions de Cerdà va ser la Teoria General de la Urbanització (1867), obra que recull de manera analítica solucions urbanes per a la seva proposta de ciutat. Les preocupacions de l’enginyer anaven canviant, i en paraules de l’historiador Ramon Grau Fernández: “En aquest procés s’observa una evolució en el pensament de Cerdà que va d’una visió optimista i tecnocràtica convencionalment progressista centrada en la revolució dels transports i el tractament de la xarxa viària, a una preocupació més profunda i dubitativa sobre les condicions de vida de les masses urbanes i les incidències de les malalties epidèmiques”.

Plànol de dues illes de l’Eixample Cerdà al 1863 / Seccions del carrer del projecte de l’Eixample Cerdà, 1859. Font (a dalt): Viquipèdia. Font (a baix): Wikimedia Commons.

En el projecte per l’Eixample de Barcelona les preocupacions per la salut pública de Cerdà es van materialitzar a diferents escales. En relació amb el territori, Cerdà va realçar la salubritat natural de Barcelona, ​​per la seva posició geogràfica, els vents predominants i la seva climatologia benigna, car l’orientació de la trama va tenir en compte l’assolellament, minimitzant les façanes orientades a nord, així com els corrents d’aire. Pel que fa al model urbà, va posar èmfasi en la densitat: la prioritat de la nova extensió urbana era reduir-la respecte a la ciutat emmurallada. L’illa de la trama la va projectar oberta, de manera que la superfície de jardí fos proporcional a la del sostre edificat, responent a les necessitats de ventilació, assolellament i oci. I sobre l’habitatge, Cerdà va defensar el càlcul del volum d’aire respirable en els espais tancats, tot i que les condicions d’habitabilitat dels habitatges no sempre van acompanyar els esforços públics de millora de les ciutats.

2. L’aire irrespirable i el nou paradigma de la ciutat-jardí.

La dificultat per respirar a les ciutats pot semblar un problema contemporani, causat per la intensa mobilitat rodada de les nostres metròpolis i la massificació industrial de les megalòpolis d’altres latituds  –com la boira fosca i espessa de moltes ciutats xineses–, es tracta, tanmateix, d’un mal secular. Les preocupants condicions de l’aire ja afectaven les primeres urbs industrialitzades a les acaballes del segle XVIII. Al Regne Unit, feu de la primera industrialització, la crítica a la ciutat contaminada del socialisme utòpic va desencadenar la producció d’un nou paradigma urbà: la ciutat-jardí.

La industrialització va venir acompanyada d’una forta densificació de les ciutats, on la classe obrera nouvinguda es va veure afectada per condicions cada cop més precàries. Les grans ciutats industrials angleses van acumular més i més problemàtiques: d’una banda, afectades per la convivència entre les indústries i les àrees residencials –la ubiqua presència del smoke– i de l’altra, per l’augment de la insalubritat provocada per l’amuntegament de treballadores i treballadores amb greus dificultats d’accés a habitatges amb condicions higièniques dignes.

Aquesta fixació en les males condicions de les ciutats industrials, la seva brutícia i el seu aire irrespirable va portar al desenvolupament de pensaments urbans que cercaven canvis materials, però també a formular la pregunta: quina ciutat? Aquests greus problemes van conduir a la materialització de les primeres propostes de millora de l’hàbitat de la classe obrera de la mà de Robert Owen, socialista utòpic gal·lès, que va esdevenir l’encarregat de l’administració de l’empresa New Lanark –unes fàbriques de cotó construïdes l’any 1786 a la vora del riu Clyde–, on vivien aproximadament 2.500 persones. Owen va convertir algunes de les premisses socialistes en matèria construïda. Es van edificar naus que resseguien les corbes de nivell i que relacionaven la vida amb la indústria i la natura, en un espai de condicions molt superiors a les que els mateixos treballadors i treballadores trobaven a Glasgow o Edimburg. Les cabòries d’Owen van esdevenir una vila industrial plena de nous serveis en contacte amb la natura –a New Lanark es va inaugurar la primera llar d’infants del Regne Unit–, un dels primers exemples de la resposta urbana del socialisme, un model que s’estendria per llocs tan allunyats com els quibuts jueus del mar de Galilea.

Diagrama dels tres imants, Ebenzer Howard, 1898. Font: Viquipèdia

La vida a New Lanark seria l’excepció en les condicions de la classe obrera. Els problemes a les ciutats angleses s’intensificarien, i urbs com Londres duplicarien la seva població des de finals del segle XVIII fins a inicis del segle XIX. El 1845, Friederichs Engels va publicar el seu conegut llibre La situació de la classe obrera a Anglaterra (Die Lage der arbeitenden Klasse in England), on a través d’un exhaustiu relat sobre l’amuntegament, la brutícia, la pudor, la destrucció i la insalubritat que caracteritzaven els espais d’habitar de la classe treballadora de l’Anglaterra victoriana, analitzava les problemàtiques de salut pública del Manchester industrial, ciutat a la qual es va traslladar l’any 1842. Al llarg del segle XIX, la massificació va seguir en creixement i la problemàtica es va accentuar. La necessitat de millorar les condicions d’habitabilitat va derivar en dues tendències creixents. D’una banda les propostes de vessant més tècnic, promulgades per les administracions, i de l’altra les de caràcter més utòpic que apostaven per la refundació de les ciutats. En el primer cas, i al llarg del segle XIX, es van promoure diverses lleis de caràcter higienista que es van unificar en la Housing of Worker Class Act, que promovia mínims en l’execució dels habitatges, les dimensions de les parcel·les i la regulació de la situació de l’edificació a la parcel·la per garantir la ventilació. Tot i l’evident millora, el pensament socialista va considerar aquesta aproximació insuficient, monòtona i conservadora.

El 1890, William Morris (1834-98), absolutament preocupat per la irrespirabilitat de les ciutats industrials, va publicar el seu famós llibre News from Nowhere, una novel·la de caràcter oníric que descrivia a un jove, membre de la Lliga Socialista, que queia adormit i es despertava en una societat basada en l’autogestió i el control democràtic dels mitjans de producció, en un entorn de caràcter agrícola on la gent convivia plaentment gràcies al contacte amb la natura, cosa que aportava plaer en el treball. Morris somiava amb una societat que es contraposa a la de la ciutat industrial.

Seguint l’estela de Morris, l’urbanista Ebenezer Howard (1850-1928) va publicar el 1898 el seu famós llibre To-morrow: A Peaceful Path to Real Reform, que posteriorment seria reeditat amb el títol Garden Cities of To-morrow, on descrivia la possibilitat d’una societat urbana en harmonia amb la natura. Aquesta teoria va donar peu al naixement del concepte ciutat-jardí, proposat pel mateix Howard i que articulava principalment els següents paradigmes socialistes: la descentralització de les ciutats, la propietat comunitària del sòl i l’autosuficiència. Al llibre apareixia un esquema, conegut com el Diagrama dels tres imants on s’identificaven les qualitats positives i negatives de la vida al camp i a la ciutat, i s’indicava com el nou paradigma de la ciutat-jardí promovia les qualitats positives d’ambdós mons: la natura i la producció agrícola pròpia del camp i la sociabilitat i la bona connectivitat de la ciutat central. La ciutat-jardí era una ciutat ideal, una utopia que calia materialitzar. Cinc anys després de la famosa publicació de Howard, el 1903 es va fundar la companyia First Garden City Ltd., en la que Richard Barry Parker y Raymond Unwin van ser escollits com els arquitectes que liderarien la construcció de la primera ciutat-jardí del món: Letchworth Garden City. La ciutat-jardí substituiria el lema Living and Working in the Smoke pel Living and Working in the Sun.

Letchworth, situada a uns 60 km al nord de Londres, va esdevenir la construcció urbana dels postulats de Howard. Unwin i Parker van planificar una ciutat annexa a l’estació de ferrocarril, que promovia el contacte directe amb el camp i la natura a través d’espais privats de jardins i horts i espais públics mancomunats. Letchworth incloïa una zona central amb major pes cívic on es trobaven tots els carrers principals de la ciutat i que estava unida directament amb l’estació. Es van planificar un conjunt de barris i carrers residencials amb jardins a davant i a darrere que mantenien l’alineació al carrer i que buscaven directrius urbanes llegibles dins la ciutat. En la construcció de Lechworth es van mantenir els arbres i un cinturó agrícola perimetral. Els nous habitants podien viure i treballar amb contacte amb espais verds oberts, en l’aire lliure de la ciutat: camp i urbanitat.

S’agaró, ciutat-jardí, 1927. Font: Ajuntament de Girona, Fons Joan Masó Valentí

La ciutat-jardí es va afermar i Unwin i Parker van construir-ne altres exemples com Hampstead. El model es va estendre amb força als Estats Units i, amb més timidesa a Catalunya, en projectes com el de S’Agaró ideat per l’arquitecte noucentista Rafael Masó i urbanitzat pel també arquitecte Francesc Folguera.

3. L’esponjament de Ciutat Vella pel GATCPAC

El 1932, el famós arquitecte Le Corbusier es va entrevistar amb l’aleshores president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià. Aquest va ser el punt de partida per a les reflexions urbanístiques que el Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC) va desenvolupar durant la Segona República. El GATPAC va desenvolupar el Pla Macià, presentat el 1934 en una exposició titulada La nova Barcelona, sota la influència de la Carta d’Atenes (1933), el manifest del Moviment Modern redactat al IV Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna (CIAM).

Una de les prioritats del Pla Macià era el sanejament del Districte V, avui la Ciutat Vella de Barcelona. Als anys trenta al barri Xino –a la part sud de l’actual Raval–, la densitat havia arribat als 1600 habitants/ha, superior a les registrades al segle XIX abans de l’enderrocament de la muralla. La mortalitat era molt elevada, causada principalment per la tuberculosi i el tifus. La manca de potabilitat de l’aigua corrent i la insuficient canalització de les aigües residuals seguien sent un gran problema, que la ciutat havia intentat solucionar amb el projecte de clavegueram de Pere Garcia Fària el 1891 i amb l’obertura de les primeres instal·lacions de cloració de l’aigua el 1918.

Esponjament del Districte V de Barcelona, GATCPAC. Font: Torres Clavé, J. I Prats, J. (ed.). A.C. Documentos de Actividad Contemporanea 25. Barcelona: G.A.T.E.P.A.C., 1937. Disponible a: https://issuu.com/faximil/docs/1937-ac-25

A través de la revista A.C. (Documents d’Activitat Contemporània), publicada entre 1931 i 1937, el GATCPAC va insistir una vegada i una altra en el “càncer” que representaven aquestes condicions de vida al Districte V de Barcelona, ​​i va proposar solucions. El 1934, els arquitectes racionalistes catalans afirmaven: “El Districte V està infectat per la densificació: hi manca el sol, els arbres i l’espai. No hi ha higiene als habitatges. És indispensable extirpar. És una qüestió d’higienització, una intervenció de cirurgià. Cal enderrocar les illes més degradades i deixar espais lliures on la natura pugui esmenar la civilització”. Com a resultat d’aquestes preocupacions, van redactar el Pla de Sanejament del Barri Antic, que preveia l’esponjament de Ciutat Vella a través de demolicions puntuals i estratègicament distribuïdes. Els espais resultants havien d’acollir petits serveis col·lectius en edificis desmuntables i mòbils. Una visió que, a causa de la guerra, no es va poder materialitzar i va quedar ignorada durant el franquisme. Amb la recuperació de la democràcia, la idea d’esponjament del GATCPAC va ressorgir com a referent, i es va modificar el Pla General Metropolità de 1976. Les obertures de noves vies a través de teixits existents –algunes d’elles previstes des del Pla Cerdà– es van replantejar com a nous espais públics, com la Rambla de Raval o als Jardins del Pou de la Figuera. La proposta del GATCPAC va deslligar la renovació de l’espai públic a Ciutat Vella mig segle després, unes transformacions encara presents en la nostra memòria.

Coda: Transformacions a la ciutat de la post-COVID-19?

L’esclat de la COVID-19 ha provocat la reformulació d’algunes de les preguntes bàsiques sobre com ha de ser la vida a les ciutats. La densitat urbana necessària per a la sinergia d’activitats i urbanitat, defensada també en pro de l’ús sostenible del sòl, l’intercanvi i la mobilitat, ha estat novament qüestionada. Tanmateix, si cal evitar massificacions urbanes per promoure el distanciament físic, és necessari l’espai. Si mirem els carrers, a què es destina el sòl no construït? Un percentatge elevat està ocupat per vehicles motoritzats privats. I ens preguntem: és possible revertir aquesta situació i recuperar part de l’espai del carrer com a espai no només de propietat pública, sinó d’ús també públic? A la Barcelona del 2021, els dissabtes i els diumenges s’obren els carrers als vianants i a les bicicletes i es tanquen als cotxes. L’espai físic no canvia, però ho fa la seva topologia, la seva llegibilitat, en paraules de l’arquitecte Kevin Lynch. Portarà aquesta nova lectura a transformacions també materials? Inclouran aquestes una major cura en l’habitabilitat dels espais oberts, la permeabilització dels sòls, la revegetalització de l’entorn, l’accessibilitat de la població vulnerable i el reforç de la cohesió social? I els habitatges podran gaudir d’espais oberts qualificats? La transformació urbana encara té camí a recórrer per minvar la dicotomia entre la proesa de la urbanitat i la duresa de les contingències humanes.

Carrer de Sants, 28 de febrer de 2020 (12:00h) / Carrer de Sants, 3 de març de 2021 (12:00h).
Font: Elaboració pròpia.