Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Imatge de portada: Les capitulacions matrimonials, de William Hogarth (1743-45). (Font: Wikimedia Commons)

Els interessos en l’estudi de la història han estat ben diferents al llarg del desenvolupament de les Ciències Socials, i això es pot veure molt ben reflectit al llarg del segle XX, període en què sorgeixen un notable nombre de posicions entorn de les formes d’emmirallar la història. El present estudi es tracta d’una anàlisi de la bibliografia publicada des dels seus inicis fins avui dia sobre els conflictes matrimonials a l’època moderna, bibliografia que no només ha estat fruit d’una historiografia recent, sinó també d’una certa inquietud històrica que té per objectiu indagar en les temàtiques més quotidianes i mundanes. 

Així doncs, es podria dir que el següent recorregut historiogràfic analitza les obres que precedeixen la història dels conflictes matrimonials fins a observar-ne les més predominants, les quals han fet dels conflictes no només una temàtica, sinó també un objecte d’estudi, intentant exposar com tracta cada autor o autora la posició femenina i a quins punts hi atorga més importància, així com de quins se’n desentén; però, sobretot, en quines aportacions es dona pas a nous temes d’estudi. És per aquest motiu que es podrà veure com l’estudi dels conflictes matrimonials no només permet endinsar-se en el món dels acords conjugals, els contratemps i els interessos particulars que podien sorgir durant el camí cap al matrimoni, sinó que també donarà a entendre la posició que tenia la dona en una estructura institucional dominada per una societat indiscutiblement patriarcal. 

Els inicis de l’estudi dels conflictes matrimonials

Les primeres aportacions en l’estudi dels conflictes matrimonials a escala espanyola sorgeixen a partir dels anys vuitanta del segle XX, coincidint en el punt més àlgid de la Història Social i en ple desenvolupament de la Història de la Dona. Les fonts primàries més emprades per a l’estudi són els plets matrimonials, els quals no només permeten entendre la jurisdicció de l’època, sinó també la valoració social de la dona dins un determinat context històric. En aquests inicis, cal mencionar obres com La evolución de la familia y el matrimonio, de Jack Goody (1983), la qual parteix de la premissa de com l’honor era el causant de la majoria dels conflictes matrimonials, i de com el paper de l’Església esdevé clau sobre els assumptes matrimonials després del Concili de Trento (1545-1563) per tal de mantenir l’ordre social, ja que era la institució encarregada de garantir-lo i ho feu en major grau a partir del control del matrimoni. L’any 1986, cal fer menció a Mariló Vigil amb La vida de las mujeres en los siglos XVI y XVII, on analitza com la teoria cristiana dins l’autoritat matrimonial dels segles XVI i XVII desemboca en un marc de submissió per part de les dones vers els seus respectius marits, teoria molt ben reflectida pels moralistes de l’època. Mª Ángeles Hernández també destacarà el paper dels moralistes i la seva contribució a la misogínia amb La imagen de la mujer en la literatura moral y religiosa de los siglos XVI y XVII (1987).

Un dels estudis locals que permetrà indagar en territoris de forma més global és Los malos tratos a las mujeres en Castilla en el siglo XVII (1989), de Pedro Luis Lorenzo Cadarso, en el qual estudia els factors que justifiquen el gran nombre de plets d’abusos sexuals. Alguns d’ells són la impunitat dels agressors, les dificultats d’aïllament de les dones en els seus domicilis, o bé els problemes amb què la dona es topava de cara al seu futur en cas que denunciés la seva consumació, vista des d’una postura totalment indefensa davant les circumstàncies. Però una de les obres que no s’ha d’oblidar és Nuevas preguntas, nuevas miradas, en la qual Antonio Gil Ambrona, l’any 1992, reflecteix l’estudi que duu a terme a partir dels plets matrimonials de la Barcelona dels segles XVI i XVII. Es tracta d’un estudi en què esmenta les parts dels processos de separació matrimonial i la informació que aquests permeten saber sobre la dimensió social de la dona, destacant la necessitat de saber en quins moments i durant quant de temps s’aturen els processos amb l’objectiu d’analitzar com aquesta aturada afecta les dones en termes econòmics. Paral·lelament, també es qüestiona la veracitat dels arguments de la demandant, la imparcialitat dels testimonis, o bé la justícia eclesiàstica, tenint en compte la complexitat del mosaic jurisdiccional de l’Espanya moderna. Altrament, també destaca la importància d’aquestes fonts per a la Història de la Dona, ja que reflecteixen molt bé les formes de resistència femenina o bé, els llaços solidaris entre elles, com ara la relació que s’establia entre les veïnes.

El Tête à Tête, de William Hogarth (1743-45). Font: Wikimedia Commons

L’auge dels estudis locals

D’entre els estudis locals, els quals augmentaran al llarg dels anys noranta, cal destacar els següents: La delinqüència a la Lleida del Barroc (1994), de Teresa Ibars, obra de la qual cal remarcar l’apartat on esmenta la contradicció que hi ha entre les diverses formes d’oci i la mateixa rectitud moral, afirmant que com menys tolerant era una ciutat pel que fa a la moral social, més vàlvules d’escapament hi havia. A partir d’aquest postulat, no resulta gens estrany que després del Concili de Trento i de l’enduriment de la institució matrimonial, es veiessin incrementades les vies de sortida de la quotidianitat, molt ben reflectides en l’augment de plets iniciats per adulteri o estupre, tant per part de la dona com de l’home. Mª del Juncal Campo Guinea, dins Los procesos por causa matrimonial ante el tribunal eclesiástico de Pamplona en los siglos XVI y XVII (1994) dedica diversos estudis al territori navarrès, en els que analitza com es va adaptar el matrimoni cristià de Trento a la comunitat navarresa, amb tradicions, costums i rituals molt arrelats a la societat col·lectiva. Cal destacar també l’estudi enfocat en la ciutat de Cadis d’Arturo Morgado titulat El divorcio en el Cádiz del siglo XVIII (1995), en el qual prioritza els malentesos econòmics com a factor de conflicte, mencionant com bona part d’aquests s’originaven a partir de l’emigració cap a les Amèriques. També fa al·lusió a la major recurrència al divorci de les capes socials baixes, a partir de la qual explica com resultava de costós el divorci pels estrats més alts, no tant en termes econòmics, sinó en la reputació social que estava en joc.

Una altra obra de gran importància per a donar pas als següents estudis de la conflictivitat matrimonial és la de Tomás Antonio Mantecón amb La muerte de Antonia Isabel Sánchez (1997), que es tracta d’un estudi analitzat des de la perspectiva microhistòrica, mostrant com els assumptes criminals no es resolien per via de sentències, sinó mitjançant altres instruments d’autocontrol (com per exemple els controls disposats de la comunitat camperola i de les autoritats locals, tant civils com eclesiàstiques) amb l’objectiu d’aconseguir una certa pau social, fet que no sempre aconseguia evitar actituds violentes, les quals en moltes ocasions van acabar en l’homicidi de la dona. A partir d’aquest estudi, l’autor creu necessari fer un examen comparatiu dels casos de violència marital i dels controls disposats de la comunitat camperola i les autoritats locals per evitar-los, tant civils com eclesiàstics, així com de la seva respectiva eficàcia.

Finalment, ja fora dels estudis locals, cal destacar Amor, matrimonio y família (1998), d’Isabel Morant i Mònica Bolufer, obra en què es dedica un breu apartat a l’anàlisi dels problemes matrimonials des dels valors que predominaven a la societat, com ara el poder, la jerarquia, la raça o bé el sexe. Les autores també contribueixen en l’estudi analitzant l’actitud de l’home en el conflicte, a través del qual arriben a la conclusió d’una major tolerància en comparació a la de la dona.

La toilette, de William Hogarth (1743-45). Font: Wikimedia Commons

El rebuig del victimisme

L’obra de Mª José de la Pascua titulada Mujeres soles: historias de amor y abandono en el Mundo Hispánico (1998), suposarà un gir en la lectura de la dona en els conflictes matrimonials, ja que farà visible les vivències i estratègies de les dones soles i abandonades deixant de banda els tòpics historiogràfics de víctima/heroïna i partint d’una interrelació entre l’experiència històrica de les dones amb el seu entorn polític i sociocultural. D’altra banda, Mª Victoria López Cordón, amb Familia, sexo y género en la España Moderna (1998), també rebutjarà aquest punt de vista victimista subratllant la resistència emprada per les dones en diversos conflictes en què se’ls demanava resignació i paciència. 

El segon mil·lenni: Furor et rabies

Ben entrats el segon mil·lenni, cal destacar tres investigacions recopilades dins l’obra editada per José Fortea, Juan Gelabert i Tomás Mantecón titulada Furor et rabies: violència, conflicto y marginación en la Edad Moderna (2002). La primera d’elles és El mal uso de la justícia en la Castilla del siglo XVII, de Tomás Mantecón. També cal destacar la investigació de Francisco Javier Lorenzo Actitudes violentes en torno a la formación y disolución del matrimonio en Castilla durante la Edad Moderna, en la qual indaga en facetes tant corporals com psicològiques de les víctimes, o bé Un mundo perseguido. Delito sexual y justícia eclesiàstica en los Tiempos Modernos de Mª Luisa Candau, una recerca que va més enllà dels implicats en el procés i analitza l’entorn dels acusats, comprovant com la majoria d’ells es movia en un entorn públic, fet que proporcionava un gran nombre de testimonis. A partir d’aquest estudi, l’autora s’adona de com la dona és més conscient del seu pecat que no pas l’home, i de com l’acusació es duu a terme a partir de quatre pilars: Dios, justícia, honra e infamias, factors que, de forma paral·lela, requeien en tot moment i amb major força sobre la figura femenina.

La mort del comte, de William Hogarth (1743-45). Font: Wikimedia Commons

El problema dels abusos sexuals i la categoria d’estupre

El mateix any de publicació de Furor et rabies, Tomás Mantecón duu a terme un estudi de gran importància que porta per títol Mujeres forzadas y abusos deshonestos en la Castilla Moderna, a partir del qual posa sobre la taula la problemàtica de l’estudi dels abusos sexuals, tot mencionant que quan s’ha estudiat la violència sexual contra les dones, la seva falta de consentiment s’ha col·locat en l’epicentre per a distingir la violació de la seducció i, per tant, definir què era i què no la violència sexual. D’aquesta manera, esmenta que, tot i no haver-hi una diferenciació jurídica dels delictes que comprenien la violència sexual (agrupats dins la categoria d’estupre), les causes agreujants es basarien en l’edat de la víctima o bé en la voluntat del delinqüent per a satisfer el seu desig sexual. També és important destacar la interrogació que es planteja: fins a quin punt era socialment i culturalment tolerable la falta de respecte de l’home a la negativa femenina? És a partir d’aquesta pregunta que observa com la majoria de víctimes eren extremadament joves i sofrien gairebé un total abandonament, i com, en bona part dels casos, existia un vincle de subordinació entre l’agressor i la víctima. Se n’adona també de com la causa criminal oferia un escenari molt afavoridor per al delinqüent, ja que la víctima en sortia beneficiada monetàriament i l’agressor s’alliberava de les penes corporals i de l’embargament de béns.

L’obra d’Antonio Gil Ambrona

Historia de la violencia contra las mujeres, d’Antonio Gil Ambrona, suposarà un llibre clau per a la resta d’investigacions, ja que en el dens capítol dedicat a la Història Moderna, elaborat a partir de fonts literàries i de biografies de diferents escriptors, indaga en les frustracions, repressions i aberracions que es van dur a terme contra les dones, tot partint de quina era la condició i espai reservat per a elles en aquests discursos teòrics masculins o en les lleis, o bé què s’esperava d’elles i què era el que se’ls hi permetia i prohibia fer. També investiga què succeïa quan es transgredia la norma o si s’utilitzaven estratègies pròpies per defensar-se de les agressions o defensar els seus interessos, tot justificant que…

Sin interrogar-nos acerca de estas cuestiones, difícilmente podemos visualizar todas las aristas que envuelven el conflicto matrimonial, ni emprender el problema de la violencia contra las mujeres en toda su complejidad.

Historia de la violencia contra las mujeres, p. 26

Darreres aportacions

Pel que fa a les darreres aportacions, cal destacar l’estudi de Mª Isabel Gascón Uceda, titulat Estrategias matrimoniales según un pleito del siglo XVII i publicat l’any 2009, en el qual fa ús d’un punt de vista similar al de Mª José de la Pascua, ja que fa referència a l’estratègia que sovint utilitzava la dona amb l’objectiu de trobar un matrimoni més acord amb els seus desitjos. Una d’aquestes estratègies consistia a difondre “la falsa paraula de casament” que li havia proporcionat un home jeràrquicament superior a ella i, en certes ocasions, acompanyada de l’acte sexual, ja que la paraula i l’honor, en la nova esfera matrimonial que englobava el Concili de Trento, eren intocables, motiu pel qual l’home es veia obligat a casar-se amb la dona en qüestió. 

L’estudi de Mª Pilar Molina, Juventud y sexualidad: actitudes y conflictos entre mozos y doncellas en el marco social y familiar (2009), també es tracta d’una recerca innovadora gràcies a la seva aproximació als terrenys problemàtics de la sexualitat juvenil i matrimonial, analitzant fins a quin punt coincidien els discursos i les lleis oficials entorn dels comportaments socials i sexuals dels joves. A partir d’aquesta anàlisi, arriba a la conclusió que a la societat d’Albacete hi havia molt poca relació entre la dona i la imatge de la jove passiva i submisa que dictava l’època. L’any 2011, seguint en la línia de recerca local, cal esmentar La violència contra la mujer en la Sevilla del Siglo de Oro, de Francisco Javier Sáncher-Cid, una amplíssima obra en la qual es planteja qüestions a partir d’aproximacions sociològiques a la violència contra la dona i amb un focus microhistòric de fonts concretes, a partir de les quals interpreta les manifestacions culturals de l’època. L’any 2021, Antonio Calvo Maturana, amb Las autoridades Civiles y eclesiásticas ante la violència contra la mujer a finales del Antiguo Régimen español, se n’adona de la falta de documentació judicial necessària per estudiar la quotidianitat dels maltractaments. D’altra banda, també cal mencionar Maltrato de género en los procesos matrimoniales modernos. La Rioja, 1641-1713, de Julio Luis Arroyo, el qual aprecia com en els casos de violència física no es recorria a les institucions fins al moment en què la vida de la víctima perillava, així com que la implicació social vers la víctima era molt més favorable en les zones rurals.

El suïcidi de la comtessa, de William Hogarth (1743-45). Font: Wikimedia Commons

Alonso Manuel Macías arriba cap al final del nostre recorregut historiogràfic amb un gran nombre d’estudis, com ara la seva tesi doctoral, titulada El matrimonio. Espacio de conflictes. Incumplimiento de palabra, divorcio y nulidad matrimonial en la Archidiócesis Hispalense durante el siglo XVIII, la qual respon un gran nombre de qüestions, com ara el paper dels progenitors en la ruptura, el grau d’intimitat creat entre els futurs conjugues, les diverses vies de ruptura, les causes de la ruptura matrimonial i el seu pes en el conjunt dels processos judicials, la relació entre estatus social i ruptura, etc. L’any 2015 també contribuirà en l’estudi amb La conflictividad matrimonial bajo control. La intermediación de la comunidad como agente de resolución de conflictes entre casados (Sevilla, s. XVIII), una investigació en què menciona com la major part de les dones que denunciaven maltractament en les seves demandes de divorci pertanyien als grups més pudents de la societat, tot el contrari a la teoria d’Arturo Morgado mencionada anteriorment.

Conclusions

Al llarg d’aquest recorregut historiogràfic s’ha pogut observar com la temàtica dels conflictes matrimonials a l’Edat Moderna s’ha enfocat i interpretat des de diversos punts de vista, partint de fonts primàries a partir de les quals s’han entès els diversos interrogants plantejats. Per exemple, la inferioritat jurídica de la dona com a garantia de l’ordre social, el punt de vista dels conflictes per part dels testimonis, el possible grau de corrupció i infrajudicialitat a les quals se sotmetien, la resistència de les dones i les seves possibles estratègies, o bé l’anàlisi dels problemes metodològics que les mateixes fonts han reflectit, gairebé sempre tenint en compte la societat patriarcal en què es convivia. 

També és important percebre com la perspectiva microhistòrica ha estat la més emprada per a comprendre de forma detallada els esdeveniments conflictius, abandonant així els prejudicis a partir dels quals s’enceta un estudi, com ara els comportaments assignats a la dona o bé la hipòtesi de la seva submissió a partir del Concili de Trento, fet que ha permès, en el cas dels estudis de Mª José de la Pascua, anar més enllà de la visió establerta de la dona com a víctima a fi d’entendre altres objectius dels documents que reflecteixen els conflictes matrimonials, com ara estratègies econòmiques o bé amoroses.

Finalment, crec necessari destacar la importància de l’estudi dels conflictes matrimonials dins la Història de la Dona, branca en la qual s’emmarca aquest treball, recordant en tot moment la importància de donar veu, dins les Ciències Socials, a totes aquelles que foren ignorades en el seu temps, o bé a aquelles que no van poder fer-se escoltar a temps.

Per saber-ne més:

CANDAU CHACÓN, Mª Luisa. “Entre lo permitido y lo ilícito: la vida afectiva en los Tiempos Modernos”, en Revista electrónica de Historia Moderna, 2009, Vol. 6, núm. 18.

COSTA, Marie. Conflictos matrimoniales y divorcio en Cataluña: 1775-1833. Universitat Pompeu Fabra: tesis doctoral inédita, 2007. 

DE LA PASCUA, Mª José. Mujeres solas: historias de amor y abandono en el Mundo Hispánico. Málaga:Diputación Provincial de Málaga, 1998. 

FORTEA, José; GELABERT, Juan; MANTECÓN, Tomás A. (eds.). Furor et rabies. Violencia, conflicto y marginación en la Edad Moderna. Santander: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Cantabria, 2002. CANDAU

GIL AMBRONA, Antonio. Historia de la violencia contra las mujeres. Misoginia y conflicto matrimonial en España. Madrid: Cátedra, 2008. 

GOODY, Jack. La evolución de la familia y el matrimonio. València:Publicacions de la Universitat de València, 2009. (Primera edición en 1983).

MORANT DEUSA, Isabel; BOLUFER PERUGA, Mónica. Amor, matrimonio y familia. Madrid: Editorial Síntesis, 1998. 

NASH, Mary. (ed.). Presencia y protagonismo, aspectos de la historia de la mujer. Barcelona: Ediciones del Serbal, 1984.

Read More

Del seu origen a l’arribada a la Península Ibèrica

Tot i els nombrosos estudis dedicats als gitanos des del punt de vista antropològic, moltes de les seves característiques o romanen parcialment en el més fosc dels misteris o bé són qüestió polèmica, tot i que gràcies a els estudis lingüístics el seu origen indi (de l’Índia) és quelcom generalment admès avui pels estudiosos. Alguns autors fixen la pàtria dels gitanos al nord-oest de l’Índia i si fos així es podrien relacionar amb la casta dels pàries, el que explicaria algun dels aspectes de la seva cultura, o encara millor, de la base de la seva cultura. Segons aquests, els gitanos passarien directament des de l’estrat inferior d’una societat de castes en el que serien quasi bé els captaires, a representar un paper semblant al també inferior mapa d’una societat estamental, per a quasi confondre’s després amb l’hampa.

Segons alguns experts, el seu aspecte miserable no és degut als segles de persecució, ja que es troben descripcions similars anteriors al seu repartiment per Europa, sinó que es deu als seus treballs subalterns i dels oficis menyspreats que exerceixen a l’Índia contemporània grups similars. Els gitanos europeus van poder ser arrencats d’un tronc comú i entre ambdós s’ha trobat una enorme semblança.

Gitanos entrant a Berna el 1414. Miniatura del segle XV. Font: http://www.sintiundroma.de
Gitanos entrant a Berna el 1414. Miniatura del segle XV. Font: http://www.sintiundroma.de

Tot i això, d’altres entesos, d’acord amb investigacions a l’Índia, reivindiquen pels gitanos europeus la pertinença a una casta elevada. Seria una casta aristocràtica i militar existent actualment a l’estat de Delhi. Es basa en les similituds lingüístiques, en el tipus físic, i en el repartiment del grups sanguinis, així com en la música, en la dansa i en d’altres trets culturals i tradicions orals de Banjara.

La seva arribada a la península ibèrica també és discutida. D’una banda es diu que un d’aquests grups de gitanos que van anar arribant en onades migratòries des de l’Índia fins a Europa hagués arribat la península a finals del segle XIV.

En canvi altres teories defensen una arribada posterior dels gitanos, concretament a partir del 1425. Tal com comenten, l’Epir va ser una zona d’alta concentració de població romaní. Als segles XIV i XV eren ferrers i calderers a Corfú, on se’ls apreciava també el seu saber en la cria i manteniment dels cavalls. Durant l’últim terç del segle XV, quan els gitanos ja eren coneguts a Europa occidental, la conquesta per part dels turcs de l’Epir i Albània va originar encara una altra emigració de gitanos a la costa sud-oriental de l’Adriàtic al sud d’Itàlia i la península Ibèrica.

Tal com apunten  aquestes teories, la resistència als turcs a Albània i l’Epir comptava amb grans valedors: l’heroi nacional albanès Escanderbeg, la república de Venècia i el rei Alfons V el Magnànim. Aquest últim va ser qui va estar relacionat amb la primera arribada de gitanos a la península, el 1425.

El rei Alfons va intervenir en la gran política del Mediterrani oriental i va tractar d’evitar, sense èxit, la caiguda de Constantinoble en poder dels otomans el 1453. Després d’aquest desastre el Magnànim va reforçar els seus llaços amb Escanderbeg i, quan el monarca va morir el 1458, el seu fill Ferran, que el va succeir com a rei de Nàpols, va continuar sempre fidel a l’aliança amb els albanesos.

Després de la mort d’Escanderbeg el 1468, els albanesos encara van aguantar 10 anys més arraconats a les muntanyes mentre anava creixent l’emigració al sud d’Itàlia -en possessió de la Corona d’Aragó- en proporcions considerables.

En aquestes circumstàncies als albanesos els va sobrevenir una nova desgràcia: la pau que Venècia va firmar amb el Soldà el 1479 els va privar de tota ajuda de la república, que abandonà a la seva sort el poble albanès. Però el rei Ferran no el va abandonar i va acceptar que s’establissin en el seus estats tots els refugiats que volguessin, per l’aliança i relacions amistoses que Escanderbeg va tenir amb aquest sobirà i amb el seu pare, en qualitat de guerrers mercenaris al servei d’ambdós reis.

I no solament els nobles i caps militars amb les seves clienteles van trobar hospitalitat en terres del rei Ferran, sinó també albanesos del poble de tota classe: menestrals, camperols, etc. I amb ells gitanos compromesos amb la causa albanesa.

Segons els estudis, però, cal anar uns anys més enrere per a trobar l’origen de les primeres arribades de gitanos a la Península Ibèrica. El país pel qual van arribar els primers gitanos va ser França. Alguns grups gitanos que ja havien recorregut tota França, passaren a Aragó i Castella declarant que anaven en peregrinació a Santiago de Compostel·la.

El gener del 1425 Alfons V el Magnànim va concedir a Saragossa un salconduit valedor per a tres mesos a Don Johan de “Egipte Menor” que es dirigia en peregrinació a Santiago de Compostel·la. Un altre de semblant va ser concedit al comte Tomás del “Petit Egipte”, qui en tornar a França deu anys més tard va plantejar un conflicte en la duana de Canfranc, on aconseguí de fer-se respectar els privilegis concedits pel rei. A partir d’aquestes primeres arribades el moviment es va fent més gran: sostingut en el patronatge de Segimon –com s’ha vist en la introducció- i el Magnànim el seu camí s’obre a Castella amb motiu de la seva peregrinació a Santiago.

Fins a la dècada dels vuitanta del segle XV van anar arribant per la ruta francesa del camí de Sant Jaume provinents d’Europa central. A partir d’aquest moment, però, tal com s’ha vist anteriorment, van anar arribant gitanos de Grècia que havien participat en la guerra contra els turcs, i acudiren a la mobilització per a la Croada que estava en alça en l’Andalusia cristiana.

Des de la seva arribada a la frontera amb el regne de Granada, els gitanos van ser nombrosos a Andalusia. Des d’allà van escampar-se pel vell regne musulmà un cop conquerit pels cristians, i per Andalusia occidental. Entre els gitanos hi havia nombrosos ferrers i va ser precisament aquesta activitat laboral la que va permetre un assentament estable d’aquests grups a gran part d’Andalusia, uns de forma fixa i altres amb un veïnatge que els servia de punt de recolzament per al seminomadisme. Des de molt aviat, doncs, van quedar pocs gitanos nòmades a Andalusia.

Els gitanos instal·lats al segle XVI al Camp de Gibraltar i la costa atlàntica gaditana van arribar allà a un alt grau d’integració, exercint oficis tradicionalment rebutjats pels cristians vells com la carnisseria i sent acollits per la població andalusa sense tants prejudicis com en d’altres parts d’Espanya.

Els segles XV i XVI

Després de la inicial benvinguda, els regnes europeus –i la monarquia hispànica entre ells- aviat van començar a legislar contra els gitanos. En l’àmbit mediterrani els Reis Catòlics van ser els primers.

Família de gitanos a les afores de Marchena. Civitates Orbis Terrarum (segle XVI). Font: http://e01-elmundo.uecdn.es
Família de gitanos a les afores de Marchena. Civitates Orbis Terrarum (segle XVI).
Font: http://e01-elmundo.uecdn.es

A la corona hispànica, l’arribada dels gitanos a través dels Pirineus va produir la impressió que aquests eren els últims i pacífics invasors que venien a integrar-se al territori just als inicis de la seva formació com estat nacional.- De seguida, però, van adquirir una personalitat pròpia en la legislació diferenciada de la resta de rodamóns i rufians, i foren des de molt aviat objecte de disposicions específiques per part de Castella i Navarra. Els furs de Biscaia i Guipúscoa no els anomenen, però sens dubte estan compresos en la prohibició de veïnatge als descendents de moros i jueus, que fan extensiva a “altra qualsevol gent de mala raça”.

La primera pragmàtica referida als gitanos la van emetre els reis catòlics a Medina del Campo l’any 1499. En aquesta es decreta l’expulsió de tots els egipcianos en el termini de 60 dies, excepte d’aquells que prenguessin “oficios conocidos o señores a quienes sirvan”. A aquells qui contravinguessin el mandat se’ls propinarien 100 assots, per després desterrar-los a perpetuïtat. Una segona reincidència es castigaria tallant-los les orelles, i a la tercera passarien a ser esclaus “de quienes les tomaren” per a tota la vida. A partir d’aquest moment els gitanos van adquirir personalitat jurídica pròpia. Entre el 1499 i el 1783 cada monarca va publicar o revisar les anteriors lleis contra els gitanos almenys una dotzena de vegades, sense que això tingués un gran efecte real a causa de la corrupció del sistema jurídic hispànic.

Gravat de gitanos condemnats a galeres. Font: https://rikardohj.files.wordpress.com
Gravat de gitanos condemnats a galeres.
Font: https://rikardohj.files.wordpress.com

Les pragmàtiques van marcar la vida dels gitanos del moment, a més de ser el reflex dels seus costums. Les úniques prohibicions comunes a totes les pragmàtiques són la de no anar vagant, la de no fer servir la seva llengua i vestit propis i l’obligació de desenvolupar un ofici conegut. Es tractarà per sobre de tot de frenar el nomadisme dels gitanos. Tot i això, els gitanos van trobar en cada cas la forma de passar per sobre de la llei. Aquestes lleis, que es publiquen per a tots per igual sense atendre a les conquestes reals en matèria d’assentament o integració l’únic que aconsegueixen es tallar el procés d’assimilació.

A la corona hispànica de l’època li agradava lluitar contra els seus dissidents. Però els gitanos no se’ls podia tractar com a infidels, jueus o musulmans, per la seva presumpta natura de refugiats cristians. Enfront aquesta situació Carles V va sancionar el 1539 el paper dels gitanos com a remers a galeres, arran de la necessitat de lluitar contra l’imperi otomà al Mediterrani. En seleccionar només als homes en plenitud física les famílies quedaven escapçades i indefenses, abocades a la mendicitat i a la petita delinqüència. La necessitat de xusma va fer que s’urgís als jutges a capturar els gitanos errants i accelerar els processos pendents. A més, molts dels presoners eren retinguts a la força un cop expirades les seves sentències.

Així doncs, les galeres van convertir-se en el destí universal per als gitanos espanyols. El 1522 el càstig va estendre’s a la resta de rodamons, com els famosos “caldereros extranjeros”. Des d’aquest moment van succeir-se les incursions patrocinades per la corona per fer-se amb força de treball esclau, fins que els avançaments en la tecnologia naval van tornar obsoleta la navegació a rem. El 1575, Joan d’Àustria va escriure al seu germanastre el rei dient que molts gitanos formen part de la xusma sense haver comès cap delicte en particular, i demanant per a ells remuneració i un tracte diferent al de la resta de galiots, aquests sí, convictes. El 1565 es decreta l’arrest de tots els membres sans de la comunitat gitana, esgrimint “gran falta de galeotes y remeros, y en todos los lugares hace mucha sobra esta infame raza”.

No només a la corona hispànica va trobar en l’enviament a galeres la vàlvula d’escapament per a la seva població gitana: França, el Milanesat, Venècia, Portugal i els Estats Pontificis condemnaren així mateix els seus gitanos a servir a galeres, mentre que Suïssa cedia els seus als estats marítims.

Amb Felip II trobem per primera vegada una sèrie de lamentacions per la ineficàcia de les mesures adoptades fins el moment. La pragmàtica de 1586 estreta el setge al voltant del gitano especificant com s’havia d’articular la seva vida. S’intenta que les seves activitats vagants es redueixin al mínim, establint l’obligació de dur un testimoni firmat per un escriba públic per a sortir de les seves llars i fer qualsevol venda. A partir d’aquesta pragmàtica poden extrapolar-se de la legislació una sèrie d’aspectes sobre la seva forma de vida que els diferenciava de la resta de la societat i que la legislació tractava d’impedir: que anessin vagant o vivint en “gitanerías”, que comerciessin amb determinats béns, o que no participessin en danses servint-se del nom i del vestit gitano.

El segle XVII i “l’Onada Antigitana”

Durant el segle XVII s’assisteix al que ella anomena l’ ”onada antigitana”. Gairebé totes les pragmàtiques que van publicar-se durant aquest segle van promulgar-se a causa de les peticions i queixes que va enviar al Consejo la influent institució de la Mesta, una de les institucions fonamentals per al sosteniment econòmic de Castella. La Mesta representava des de l’Edat Mitjana els interessos de poderosos grups ramaders que comptaven amb el seu propi engranatge de justícia -alcaldes, agutzils, grups armats, etc. Els gitanos van xocar sovint amb aquesta institució a causa dels seus hàbits nòmades i les seves dificultats per ocupar-se en els treballs del camp o de caràcter manual, situació que els inclinava a participar en tractes i canvis al marge dels canals establerts.

A mesura que avançava el segle la legislació va anar tornant-se més meticulosa. A la pragmàtica de 1611 Felip III especifica els “oficios conocidos” en els quals han de treballar, que serien “los de labranza y no otros”. En una altra pragmàtica de 1619 es torna a insistir en l’expulsió i se’ls prohibeix la compravenda de bestiar.

El 1610, acabats d’expulsar els moriscos, el duc de Lerma va encarregar al Consejo de Estado que estudiés la possibilitat d’eliminar els gitanos pel mateix mètode, adduint que molts d’ells no eren sinó moriscos disfressats. El procés va prolongar-se encara dos anys més, cosa que segurament va contribuir que l’expulsió gitana fos postergada. Tot i això, les Corts no se n’obliden, ja que en 1615 i 1617 reclamen novament la seva expulsió.

Pragmàtica del rei Carles II contra els gitanos. Font: http://2.bp.blogspot.com
Pragmàtica del rei Carles II contra els gitanos.
Font: http://2.bp.blogspot.com

El 1633 va promulgar-se una determinant pragmàtica, la qual va establir un rumb d’assimilació forçosa que es prolongaria durant més de 150 anys. El rei i el Consejo, després de valorar els avantatges i els inconvenients d’expulsar a la minoria, van arribar a la conclusió que “No parece conveniente expedirlos porque la despoblación en que se hallan estos reinos después que salieron los moriscos y las que causan las necesidades presentes, no pueden sofrir ninguna evacuación por ligera que sea, principalment de esta gente que no son gitanos por naturaleza, sinó por artificio y bellaquería y enmendados se reducirían a la forma de vida de los demás”. Tot i la voluntat manifesta de desfer-se d’ells, les tribulacions ocasionades per la falta de població van ser potser el que els va salvar de l’expulsió. A partir d’aquest moment l’objectiu serà més l’assimilació que l’expulsió, viratge fonamental que es va veure reflectit en la legislació.

La pragmàtica de 1633, però, era extremadament coercitiva, la més brutal fins al moment. A partir d’aquesta els gitanos havien de renunciar a tres dels seus trets definitoris: canviar de residència quan volguessin, fer servir la seva “jerigonza” i vestir segons els seus costums. Els legisladors incorren en aparent contradicció, dictant normes dirigides a un tipus racial alhora que nega la seva existència, i s’instaura un concepte contradictori sobre la naturalesa dels gitanos que des d’aquest moment es torna freqüent. Felip III mostra, a més, el seu desig d’extingir l’apel·latiu gitano, prohibint que fossin anomenats així i castigant als contraventors amb 500 maravedís i el desterrament.

S’autoritzava les justícies, de reialenc, abacials o senyorials a poder perseguir els gitanos més enllà de les fronteres del seu districte. Tot i això, les peculiars circumstàncies presents a la corona hispànica del moment van oferir als gitanos quantitat de buits legals dins dels quals podien introduir-se i sobreviure: recolzament de la noblesa, recurs al suborn, refugi en sagrat. La crisi de 1640, començada pel Corpus de Sang i continuada per les insurreccions catalana i portuguesa va contribuir a reforçar aquesta tendència.

A partir de 1692 comença la identificació amb l’hampa. A la pragmàtica d’aquest any Carles II torna a negar la seva personalitat ètnica, exigint acabar amb el nombre de gitanos, que aquests prenen “para continuar los excesos que comenten y enseñándose para hablar la jerigonza siendo cierto que jamás se ha entendido que en estos nuestros reinos hubiese verdaderos gitanos”. Es repeteixen les antigues limitacions: se’ls ordena que es facin veïns en localitats de més de 1000 habitants, se’ls veta la possessió de cavalleries i armes de foc i es dictamina que tot aquell que els trobés vagant pels camins podia prendre’ls com a esclaus. Carles II és el més ambigu i contradictori dels legisladors. En ocasions parla d’assimilació i en ocasions d’exclusió. Però afegeix una innovació: l’interès en determinar el nombre i l’estatus dels gitanos; va ordenar que es fes un cens.

Vestit de gitano. Sèrie de Trajes de España de J. de la Cruz Cano (segle XVIII). Font: http://e02-elmundo.uecdn.es
Vestit de gitano. Sèrie de Trajes de España de J. de la Cruz Cano (segle XVIII).
Font: http://e02-elmundo.uecdn.es

Les possibilitats d’acció de les justícies van anar augmentant en les successives pragmàtiques, com si la corona s’impacientés i pensés que només així podria aconseguir la seva extinció. S’atorga jurisdicció a les diferents justícies perquè puguin retenir-los i remetre’ls presos a la justícia més propera. S’insisteix en que la “gitanitat” és conseqüència d’unes quantes característiques, en cap cas de tipus racial, i es recapitulen les mesures anteriors sobre l’ús del vestit, de la jerigonza, i de l’opinió pública, estrenyent una mica més el setge i deixant al gitano indefens enfront les arbitrarietats de la justícia. La possibilitat d’una expulsió massiva es descarta definitivament, “porque la despoblación en que se allan estos reynos después que se expelieron los moriscos, y la gente que causa las necesidades presentes, no puede sofrir ninguna evacuación por ligera que sea, principalment desta gente que no son gitanos por naturaleça ni origen sino por artificio y bellaquería y mendados se reducirán a las costumbres y forma de vida que los demás”.

La resta dels territoris de la península van seguir el seu propi camí, encara que en alguns casos van adoptar legislacions directament inspirades per la castellana.

Les disposicions del regne de Navarra, l’únic dels antics regnes que va conservar tots els privilegis i institucions territorials, van mantenir sempre el mateix objectiu: mantenir els gitanos allunyats del regne enfront la voluntat d’assimilar-los o contenir-los manifestada a Castella. La seva legislació respecte al fet gitano va recollir-se sencera en la denominada “ley perpetua sobre los gitanos”, publicada el 1678, i quan Carles III va posar en marxa les consultes aparellades a l’aplicació de la seva pragmàtica de 1783 les autoritats navarreses van respondre “no haberlos en este reino”.

 

Read More

Els debats entorn els comuns han portat i porten una llarga tradició historiogràfica de discussions sobre els drets de propietat i el canvi social en el pas del feudalisme al capitalisme. Nosaltres no entrarem en aquest punt per qüestió d’espai i perquè preferim remetre al lector a estudis molt més complets entorn aquest tema. La nostra aportació serà donar a conèixer el context particular (la Catalunya moderna) on va tenir lloc aquest fenomen lligat a l’avenç del capitalisme i a la desestructuració del món feudal, intentant afegir elements de complexitat que defugin conceptualitzacions simplificadores i idealitzades del conflicte social en el món precapitalista.

Els comunals han tingut un pes rellevant en els debats entorn el pas del feudalisme el capitalisme. En l’apartat sobre l’acumulació originària d’El Capital, Marx va posar de relleu que els processos  de tancament de terres, que van tenir com efecte el final dels usos i la privatització dels béns comunals, van tenir un fort impacte en les economies de subsistència d’una bona part de la pagesia preindustrial, van expulsar els productors directes del camp i els van llençar a les bosses de població immigrada a les ciutats, cosa que suposà la creació de la massa de desposseïts que seria necessari per a l’avenç de la indústria capitalista. El fenomen fou prou estudiat en diversos països europeus però a Catalunya i la resta de l’Estat, en tractar-se d’uns processos força més “amagats”, van trigar a sortir a la llum (Gifre Ribas, Bosch, & Congost Colomer, 1997). En els estudis sobre els tancaments de terres catalans, que van significar una faceta del final de la societat feudal i tots els modes de vida associats amb ella, tota una generació d’historiadors van posar de relleu les vies per les quals es van donar aquests processos dins les universitats catalanes entre finals del segle XVII i el segle XIX.

Però, què van significar els béns i usos comunals en el període precedent? Com es regulaven? I a partir de quines dinàmiques es van generar les condicions socials pel qual l’individualisme agrari va poder imposar-se a les pràctiques comunitàries? En els propers apartats provarem de respondre aquestes preguntes exposant els canvis que patí la pagesia catalana sorgida de la crisi de la Baixa Edat Mitjana i situant el paper dels béns i usos comunals i les institucions que els regulaven en els segles XVI i XVII.

Quina pagesia? Evolució social i econòmica del grup pagès a l’època moderna

Portada del text de la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486)

En el moment de parlar de la pagesia dels segles XVI i XVII, és obligatori començar amb la data de 1486, en la qual es firmà la Sentència arbitral de Guadalupe per part del rei Ferran II com a resolució definitiva als conflictes que havien enfrontat els diversos sectors socials del país al llarg de la centúria i que van tenir el seu apogeu en la primera guerra remença (1462-1472), coneguda com la Guerra Civil que enfrontà els pagesos de remença, amb el suport de Joan II, contra les institucions catalanes, representants de les classes propietàries. Certament, després d’una conjuntura, la dels segles XIV i XV, marcada per un descens demogràfic imponent causat per la pesta i la guerra civil, la pagesia es trobava en condicions inigualables per a fer sentir les seves reivindicacions d’abolició dels mals usos i per a la incorporació de les masies abandonades.

En la Sentència, els senyors havien de cedir i permetre la redempció de la remença i els mals usos, una reivindicació eminentment pagesa; motiu pel qual un dels principals estudiosos del conflicte, Jaume Vicens Vives, sentencià la victòria del grup pagès sobre els senyors, essent la pagesia catalana pionera en l’abolició de la servitud a Europa occidental. Una interpretació que Robert Brenner es va afanyar a incorporar en les seves pròpies interpretacions en el pas del feudalisme, regit per la servitud i l’extracció de rendes per via extra econòmica, a un capitalisme agrari caracteritzat per la gran propietat gestionada per arrendataris capitalistes i l’ús preferent de la mà d’obra assalariada.

La tesi de Vicens Vives, però, fou reformulada i esmenada per Eva Serra a finals dels 70, que replantejava que realment Guadalupe havia significat un reforçament del domini feudal i que la victòria que Vicens Vives percebia no era pas aplicable en el conjunt de la pagesia, la qual presentava una realitat heterogènia. És a partir de les tesis d’Eva Serra que sorgeix la necessitat d’investigar a fons aquesta realitat del grup social pagès. La pagesia remença no era pas una representació del món pagès, travessat per diferenciacions importants, i amb relacions de dependència i explotació en el si de la pròpia pagesia. Dins el contingent pagès, Serra identificà els sectors humils, representats per la figura de Pere Joan Sala i amb autèntiques demandes de supressió del règim feudal, i uns sectors, representats per la figura de Verntallat, conformats pels grans pagesos de remença confrontats amb els senyors a partir del principal element que els identificava com a classes oposades: la renda feudal. Una realitat, però, que no trobem especialment definida durant el XIV i XV però que començarà a configurar-se a partir dels segles moderns.

Portada de l’article d’Eva Serra “El règim feudal català abans i després de la Sentència Arbitral de Guadalupe”, publicat a Recerques el 1980.

Certament, la pagesia baixmedieval, malgrat que no fou mai un grup homogeni (Byres, 2006), no mostrava els signes de diferenciació social que trobem característics a partir de finals del XVI i al llarg del XVII. En aquest element la distinció que féu Eva Serra entre els grups propietaris de mas, principals beneficiats de les possibilitats que obria l’arbitratge de Guadalupe, i els sectors més humils del conjunt de la pagesia ens obliguen a una aproximació molt més curosa a aquest grup social. Guadalupe va permetre, en definitiva, la continuïtat i pervivència del domini útil que tenien els pagesos benestants sobre la terra; això va permetre una nova configuració social del camp català, on la base de la producció agrària es centrà en el mas com a principal unitat productiva. La propietat del mas per part de l’antiga pagesia remença a partir del contracte emfitèutic va permetre la prosperitat d’alguns patrimonis que durant els segles XVI i XVII van aconseguir esdevenir propietaris de grans extensions de terres a partir de la incorporació de masos abandonats durant el despoblament que patí el camp català o bé provinents d’altres patrimonis pagesos. Aquestes explotacions foren cedides a famílies pel seu conreu a partir de contractes de masoveria. Juntament amb el manteniment de les explotacions a partir de la masoveria, els masos funcionaven amb l’ús puntual de treball assalariat, representat per mossos i jornalers, molts dels quals eren immigrants de provinença occitana, sobretot durant els primers decennis del XVII.

Tal com defineix Jaume Dantí pel Vallès Oriental, el procés de diferenciació s’iniciaria a finals del XVI a partir d’una dinàmica de preus alcista i creixement demogràfic. L’accés a la propietat útil per part de molts pagesos a partir del crèdit (censals) es veurà truncada amb el canvi de conjuntura econòmica a partir dels primers decennis del segle XVII, a la qual cal sumar les malvestats causades per les guerres i conflictes socials de bona part de la centúria. A partir d’aquí, els pagesos, ofegats pels deutes, es veuran obligats a la venda a carta de gràcia per salvar les seves heretats. Això serà aprofitat pels grans emfiteutes, en gran part provinents de llinatges remences, per acaparar les terres dels seus veïns i accelerar els processos de diferenciació. Així, molts pagesos es veuran abocats al jornalerisme i a l’arrendament via masoveria.

D’aquesta manera, la dinàmica de classes durant el final del segle XVI i el llarg del XVII consistirà en la reconfiguració d’una pagesia que, a partir del domini útil del mas, anirà eixamplant les seves diferències endògenes. El procés de sorgiment d’autèntiques oligarquies rurals durant aquest període ha estat detectat, a part del Vallès Oriental, a l’Anoia (Valls Junyent, 1990) i a l’Empordà. A les comarques gironines, per exemple, els estudis de Pere Gifre (Gifre i Ribas, 2003) han evidenciat el sorgiment d’aquesta elit pagesa a partir de les oportunitats que oferien tant el mercat del crèdit, les polítiques matrimonials i, sobretot, el mercat de la terra. Estratègies que seran també seguides pel capital urbà, el qual enmig d’una conjuntura de «terciarització» i «desindustrialització» de les viles i ciutats de la vegueria de Girona hauria acaparat el mercat de masos i terres. Precisament, durant la crisi del drap d’inicis del s. XVII, els mercaders gironins decidiran invertir els seus capitals en la terra, esdevenint així senyors de masos.

Representació i dissecció de les diferents parts de l’edifici del mas català. L’accés a la propietat del mas, principal unitat de reproducció de la família pagesa, serà el principal element diferenciador dins les comunitats agràries del feudalisme tardà a Catalunya.

Comunals a Catalunya? Béns i usos comunals i institucions comunes de la pagesia

Primer de tot cal diferenciar els béns comunals dels usos comunals, així com les institucions del comú, també conegudes com universitats. Els béns comunals es trobaven definits en l’usatge Stratae dels usatges de Barcelona i consistien en zones tals com boscos, prades i torrents dels quals l’empriu (l’ús) era regulat per part de les institucions pròpies del lloc, que durant l’edat moderna reben el nom d’universitats. Pel que fa als usos comunals, principalment parlem dels diversos drets d’ús de les herbes i el bosc. Entre ells, els més comuns eren el dret de tots els habitants de la comunitat a fer pasturar els seus ramats en les terres dels seus veïns un cop recollida la collita o en la possibilitat de “llenyejar” en les terres boscoses. L’accés a les zones d’ús comunitari i la regulació dels usos comunals seran motiu de conflicte entre els diversos grups que conformen la universitat, la qual també tindrà especial cura de conservar-los davant les ingerències externes, principalment dels senyors i d’altres universitats.

Les institucions pageses que regulaven els béns i usos comunals són el principal òrgan d’actuació política de la pagesia durant tot el període referit. Les universitats sorgeixen d’un procés municipalitzador iniciat a la baixa edat mitjana sota la pràctica del consell obert i a partir de dures disputes amb els senyors pel reconeixement dels seus drets i privilegis.  A l’Edat Moderna, de fet, la sobirania de la institució recau en el Consell General, que podríem definir com la reunió o assemblea de tots els caps de casa, és a dir, els pagesos tenidors i domiciliats. Així doncs, resten exclosos els masovers i els parcers (i evidentment també treballadors, jornalers i estrangers). El Consell General sovint delegava les funcions en el Consell Estret o Ordinari, el qual estava conformat per figures representatives que rebien diversos noms en funció del lloc; paers, jurats o cònsols. És òrgan de govern i en cas de discòrdia, es fa crida al Consell General, l’aprovació del qual és del tot necessària per a determinades actuacions, com ara endeutar-se i alienar béns propis del comú (com les herbes per a fer pastures, la carnisseria, etc.). Els cònsols concentraven atribucions i funcions o bé les repartien entre diversos “oficials” de la universitat (cosa que passava en aquelles més poblades): oïdors de comptes o clavaris, encarregats de fiscalitzar la gestió del govern de la universitat i a retre comptes en acabar el seu mandat, els sobreposats -figures dedicades a les causes rurals- i el mostassà, figura encarregada de regular el mercat local. En el cas de les comarques de Girona, trobem 2 o 4 cònsols en funció de la mida de la universitat. La tria dels cònsols es feia via el mecanisme de la insaculació, però les bosses insaculatòries es veuen des del segle XV limitades i no representen el conjunt de la universitat. Sovint es tracta de les mateixes persones o bé d’individus que formen part d’un grup específic, com ara els pagesos propietaris. El mateix passa amb els clavaris i altres oficials.

Durant el segle XVII,es tendeix a limitar la representació del Consell General. Principalment a causa de les tendències demogràfiques, que fan inoperativa tota la representació dels caps de casa, així com la cada cop major diversificació social (amb l’aparició de mans que representen els diversos grups en què es divideix la comunitat)  en el cas de vil·les i ciutats. Aquestes tendències afavoreixen l’oligarquització i el manteniment de les institucions en mans de determinades famílies emfiteutes. Així, segons habitants de Verges, el 1602 s’afirmava que el consell estava compost per “les persones que tenen més patrimoni y propietats en lo terme” i per això “los que no són del consell de dita vila, bona part són pobres i altres no tenen propietats ni possessions y molts són menestrals que viuen de son diürno treball” (Olivares i Periu, 2000, pp. 232–233).

Les universitats tenien diverses atribucions en el desenvolupament de la vida comunitària i també dins l’entramat institucional de l’època, típic del feudalisme tardà. Així doncs, d’entrada, les universitats seran unitats fiscals contributives. Seran les universitats les que pagaran via l’ús de fogatges els subsidis que les Corts faran al rei, com també seran sobre les quals recaurà el pes dels allotjaments de tropes durant les guerres del segle XVII. En aquesta conjuntura, els ingressos de la universitat, provinents d’arrendaments de serveis, com la taverna, la fleca, la carnisseria o la gabella en règim de monopoli (sovint amb privilegis pels arrendadors i sempre mirant pel benefici general del comú) no seran suficients i cada cop més sovint es requerirà de recursos extraordinaris, amb el beneplàcit del Consell General de la universitat.  L’endeutament serà un element recurrent en totes les universitats catalanes a finals del segle XVII i serà una de les causes principals per les quals el govern de les Universitats començarà a privatitzar els béns comunals, no sense una forta conflictivitat social (Badosa, 1990).

Per l’historiador Pere Gifre, la conflictivitat ve donada de dins mateix de les universitats; “unes universitats que es troben immerses en uns importants processos de canvi i, per tant, d’enfrontament per l’accés a uns béns i uns usos d’interès col·lectiu que alguns voldran utilitzar amb exclusivitat; i també d’enfrontaments amb altres universitats veïnes per l’aprofitament de les pastures” (Gifre, 2009, p. 689). Les disputes entorn el comunal mostren una cara ambigua. Són elements de cohesió, però també mostren l’esquerdament de les comunitats pageses i la puixança de l’individualisme agrari durant els darrers segles moderns.

Conclusió. Dinàmica de classes abans que estructura fixa

Tot i que la pagesia no és un grup social homogeni, amb interessos idèntics per tots els seus components, no podem caure en el tòpic que assimila les seves elits amb els poders senyorials en una sort de “bloc de dominació”. La qüestió és més complexa i tot i que cal que rebutgem aquesta idea, tampoc podem caure en la pretensió d’idealitzar la pagesia com una unitat cohesionada a partir de solidaritats grupals i sistemes d’organització social igualitaris en tots els contextos històrics.

La diferenciació en el si de la pagesia a partir de la possibilitat d’accedir a la terra és una realitat, però el conjunt de la comunitat camperola es troba sotmesa a unes estructures juridicopolítiques que cerquen el manteniment de l’extracció de la renda. En la defensa dels béns i usos comunals, que patiran durant tota l’edat moderna la ingerència senyorial, com en d’altres aspectes polítics característics de l’explotació feudal, les institucions del comú seran un element de cohesió dels diversos grups de la comunitat pagesa, sovint portadors d’interessos enfrontats. Les elits pageses, tot i fer-se amb el control dels òrgans de govern de les universitats, no podien anar per lliure i desvincular-se del conjunt de la comunitat (Olivares i Periu, 2000, pp. 27–28). No només per la dificultat que existiria en el trencament d’una dinàmica consuetudinària forjada a partir de la lluita en els segles precedents, sinó perquè la universitat realment tenia poder vers els senyors quan actuava unida per fer front a tot el que implicava pledejar-hi.

El que cal posar en relleu, però, per entendre el destí dels comunals a partir de la segona meitat del XVIII i durant el període de desenvolupament del capitalisme agrari, és que el funcionament de les universitats no consistia en espais assemblearis en el sentit que donem actualment, sinó que es tracta d’espais de confrontació i deliberació entre els diversos grups que conformen la comunitat pagesa: propietaris emfitèutics, masovers, menestrals, jornalers o treballadors. En algun moment es va truncar aquesta lògica, ja posada en dubte en molts moments en què la conflictivitat social dins les universitats fou notable. Llavors, els propietaris sorgits de la pròpia comunitat van imposar les pràctiques que els beneficiaven en detriment de la resta d’habitants, amb l’inici dels tancaments de terres via ban i la privatització dels béns que van dur a la definitiva desaparició del comunal. El triomf de l’individualisme agrari en el naixent capitalisme va segellar així el final de les pràctiques associades a l’anterior ordre feudal, però aquesta història mereix ser explicada a part.

 

Read More