Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Quan el dia 4 de novembre de 2008, Barack Obama va ser escollit com a 44é president dels Estats Units, molts nord-americans –i ciutadans de molts altres països— van creure complert el famós “I have a dream” de Martin Luther King. El famosíssim discurs del carismàtic líder afroamericà va marcar una fita memorable en la lluita en favor de la igualtat de drets entre persones blanques i negres, però no en va ser, en cap cas, el punt d’inici, ni molt menys el final. La història dels ciutadans afroamericans als Estats Units mai ha estat fàcil: des de la mateixa fundació del país es van veure abocats a treballar en condició d’esclaus. I si bé aquest cruel sistema va ser abolit, el racisme va seguir prosperant, i fins i tot augmentant, entre grans ventalls de la població blanca.

Els esclaus: desobeir gairebé és morir

El final de l’esclavisme va arribar després de la guerra de Secessió –que amagava molt més que aquest motiu—, però la idea que aquest sistema havia de desaparèixer es va anar forjant amb els anys. No va ser una il·luminació ni una croada personal de Lincoln. A moltes esglésies, des de dècades abans de la guerra, existia el debat sobre si era de bons cristians considerar inferiors a criatures humanes que, segons Déu, havien de néixer lliures. D’altra banda, s’ha de dir que aquests debats no van inquietar massa a les altes esferes polítiques, ja que no s’arribaven a resoldre mai. Davant les escasses perspectives i les desavinences sobre l’alliberament dels esclaus, l’actitud que van adoptar alguns cristians va ser la de tractar els seus de la millor manera possible. Aquesta era, en gran mesura, la realitat d’aquelles persones que posseïen un o dos esclaus domèstics.

Representació de la insurrecció de Nat Turner. Font: wikipedia.
Representació de la insurrecció de Nat Turner. Font: wikipedia.

Mentrestant, la situació a les grans plantacions era diametralment oposada; allà no arribaven els debats ni cap mena de voluntat emancipadora. No només per una qüestió ideològica, sinó sobretot per una d’econòmica: l’esclavisme era el sistema que sustentava tota l’economia sudista. Davant aquesta situació, la desobediència que podien presentar els esclaus es manifestava, fonamentalment, en dues opcions: intentar fugir o intentar revoltar-se; la resposta d’alguns esclaus a la violència, injusta i cruelment legal, que s’emprava contra ells. Nat Turner, l’any 1831, va encapçalar la major de les revoltes esclaves, que es va cobrar la vida de 55 persones. Turner va ser detingut mesos més tard i executat a la forca, i la seva revolta va provocar un enduriment de la repressió i una supressió dels drets de les persones de raça negra a l’estat de Virgínia. Tot i això, s’ha de dir que la revolta de Turner no va ser la més nombrosa: vint anys abans, el 1811, Charles Deslondes va aconseguir reunir un exèrcit de fins a 500 esclaus. Va recórrer diverses plantacions en cerca de suports, i això va ser la seva perdició: els propietaris esclavistes van donar la veu d’alarma, i una milícia d’homes blancs, més nombrosos i ben equipats que els esclaus, van esclafar l’aixecament amb gran violència: 80 esclaus van ser ajusticiats, 50 d’ells decapitats.

Pel que fa als esclaus fugitius, la seva situació era també molt complicada. Si no aconseguien fugir, se’ls acostumava a aplicar càstigs físics molt severs i se’ls exposava a situacions humiliants, quan no se’ls ajusticiava. I si la seva fugida tenia èxit, en qualsevol moment podien ser capturats i retornats a la plantació, on eren víctimes dels maltractaments abans esmentats.

La desobediència entre els esclaus tenia un marge d’acció molt limitat, enormement condicionat per una legalitat brutalment implacable contra ells que desembocava en uns càstigs sense mesura. Si ho comparem amb la desobediència civil dels afroamericans de mitjans i últim terç del segle XX, veurem que hi ha clares diferències. La primera, evidentment, de context: la situació entre els esclaus del segle XIX i la dels homes negres lliures de 1950, presenta àmplies diferències tot compartint l’estigma racial. La segona, de mètodes: les anteriors diferències de context van provocar que els diversos col·lectius adoptessin una forma de lluita o una altra. Així, la lluita per la consecució de la igualtat racial a la segona meitat del segle XX va apostar pel pacifisme, un fet que va venir donat per la mentalitat social de l’època, l’aparició de la premsa de masses i la seva condició de ciutadans lliures.

La lluita abans de Rosa Parks

S’acostuma a dir que el boicot als autobusos de Montgomery l’any 1955 és l’inici de la lluita per la igualtat de drets racials als Estats Units. Realment, el que va significar va ser un pas endavant en aquesta lluita, un fet diferencial, però cal situar-nos en context i antecedents abans d’arribar fins aquí.

Els esclaus van ser alliberats de iure fins i tot abans del final de la Guerra de Secessió, però la seva condició social, remuneració i treballs als quals es van veure abocats no van contribuir a millorar la seva condició. Segles de racisme no es podien esborrar d’un dia per l’altre mitjançant una llei o per la força de les armes. Els nous homes lliures, a més, no van ser reconeguts com a ciutadans fins al 1868 – tres anys després de finalitzar la gerra—, i  van patir la violència de grups racistes i d’extrema-dreta, com el Ku Klux Klan. El 1870, la quinzena esmena a la Constitució decretava que un ciutadà no podia ser privat de votar per la seva condició d’ex-esclau, tot i que a estats com Texas va haver-hi traves fins a 1944. De fet, va ser tota una odissea aplicar les lleis constitucionals i superar tots els tecnicismes emprats als estats del Sud per evitar que es fessin efectius els drets civils dels ciutadans afroamericans. Delaware, per exemple, va rebutjar l’aplicació de la tretzena esmena, la que alliberava els esclaus. Aquest és un cas curiós d’un estat que, tot i ser partidari a l’esclavisme de la forma més aferrissada, va mantenir-se dins de la Unió durant la guerra civil americana. En definitiva, tot i la derrota dels estats esclavistes a la guerra i que el govern va intentar que s’apliquessin les lleis per l’alliberament dels eslaus i per garantir-ne els drets, des de Sud es va fer tot el possible per mantenir l’statu quo anterior a la guerra. La majoria dels estats no van acceptar la tretzena esmena fins que no se’ls va imposar, i altres la van ratificar de manera simbòlica amb molts anys de retard, com va fer Mississipí… l’any 2013.

Durant els anys posteriors a la Guerra Civil, les prioritats del govern dels Estats Units es van anar allunyant de l’equiparació de drets entre blancs i negres. El conflicte havia fet molt mal, el procés de reconstrucció va ser llarg i costós i l’explosió econòmica del país va anar silenciant el “tema sudista i racial”. Però per aquells que vivien la desigualtat cada dia, aquells la vida dels quals estava condicionada pel seu color de pell i que patien discriminacions sistemàtiques, era impossible que oblidessin aquesta lluita i no la posessin en primer terme: per necessitat, dignitat i humanitat. L’any 1909 es va fundar l’NAACP, “National  Association for the Advancement of Colored People”: és a dir, l’associació nacional pel progrés de les persones de color. Tot i aquesta denominació i l’objectiu que perseguien, l’associació estava formada per persones de diverses procedències i races, amb predominança d’homes blancs i una important participació de la comunitat jueva. Durant anys va ser una organització pionera en la lluita pels drets de les persones negres, organitzant manifestacions i influint a nivell polític, però es va topar amb un govern amb altres prioritats –les dues guerres mundials, per exemple— i uns estats sudistes impenetrables, que actuaven com un bloc homogeni contra qualsevol amenaça de progrés pel que fa a les qüestions racials.

No va ser fins acabada la II Guerra Mundial que les autoritats federals van posar-se a treballar de forma més insistent en aquest sentit, que fins aleshores havia quedat en un segon terme. Això no vol dir que durant el conflicte armat no existís consciència a nivell social, al contrari: va ser durant aquesta guerra quan més es van enfortir les manifestacions en favor dels drets civils. El govern de Harry Truman va eliminar la discriminació racial als llocs de treball federals i a les forces armades, però ràpidament va quedar clar que per qualsevol altre avenç, la iniciativa l’havia de prendre la població; especialment durant l’època d’Eisenhower. Tretze pares d’alumnes afroamericans va marcar una gran fita l’any 1954, amb el cas “Brown contra el Consell d’Educació de Topeka”, que va acabar decretant que les escoles segregades vulneraven el dret d’igualtat educativa. Fins aleshores imperava el “separats però iguals”: les escoles no havien d’estar segregades obligatòriament, això era il·legal, però sí que tenien aquesta possibilitat. És un dels tecnicismes que hem esmentat i que va mantenir un pols permanent contra la igualtat racial, però la denúncia d’aquests pares va marcar una fita històrica amb la resolució de la Cort Suprema dels Estats Units.

Un clar camí a seguir

Marxa organitzada durant el boicot als autobusos de Montgomery. Font: www.socialistalternative.org
Marxa organitzada durant el boicot als autobusos de Montgomery. Font: www.socialistalternative.org

I és en aquest context quan, l’any 1955, la població afroamericana va decidir organitzar un boicot als autobusos de Montgomery; el motiu va ser la detenció de Rosa Parks, una ciutadana de raça negra que va ser arrestada per negar-se a cedir el seu seient a un home blanc. La vaga es va allargar durant més d’un any, un temps en el qual la comunitat afroamericana va demostrar la seva unitat, força i excel·lent capacitat organitzativa. El final de la vaga va venir donat per una gran victòria: no només per la sentència que decretava il·legal la segregació racial als transports públics, sinó també pel triomf de la lluita pacífica i la desobediència civil. Des d’aleshores es va obrir un camí en què els afroamericans van sortir mot reforçats en ànims, i amb esperança de seguir acumulant triomfs en la lluita per l’equiparació de drets. Havia quedat clar que el govern començava a prendre’s amb més seriositat l’objectiu d’acabar amb la segregació, però també que havien de ser els afroamericans els que donessin el primer pas. La majoria d’ells van seguir escollint un model de lluita pacífica que, combinat amb unes reivindicacions justes i honestes, van fer que bona part de l’opinió pública es situés a favor seu. L’any 1956, el boicot als autobusos es va repetir a la ciutat de Tallahassee, Florida, amb una nova sentència favorable per acabar amb la segregació al transport públic. Però fins i tot aquesta victòria, i també la dels autobusos de Montgomery, va haver de ser avalada per la lluita de la població: els Freedom Riders van ser una organització que va vetllar pel compliment de les sentències que declaraven inconstitucional la segregació al transport públic, i van ser durament atacats per la violència supremacista blanca.

La dècada de 1960 no va ser fàcil ni tranquil·la per la comunitat afroamericana, però va resultar decisiva en la seva lluita. L’administració del president John F. Kennedy, en un principi, no va intervenir de forma enèrgica en les reivindicacions de la comunitat afroamericana, però la força dels esdeveniments va forçar una major voluntat política. L’any 1963, diversos col·lectius d’afroamericans van decidir d’intentar acabar amb la segregació racial als comerços de Birmingham, Alabama (mateix estat que Montgomery, allà on la segregació estava més estesa i arrelada entre la població). El seu desafiament pacífic, basat en ocupació d’edificis i manifestacions no violentes, va ser brutalment reprimida per Bull Connor, el comissionat de seguretat pública de la ciutat, d’extrema dreta i simpatitzant del Ku Klux Klan. Les imatges dels manifestants, entre els quals hi havia nens, atacats amb gossos policies i canons d’aigua, van commocionar al país i van obligar als polítics a no mirar cap a un altre costat. Martin Luter King, líder visible de la manifestació, va ser empresonat sota un règim molt estricte de confinament en solitari, però l’enèsim capítol repressiu va portar a una nova victòria: va finalitzar la segregació a la majoria de comerços del centre de Birmingham, es va alliberar als empresonats en les manifestacions i es van obrir nous canals de diàleg entre líders negres i blancs.

La "Marxa sobre Washington pel treball i la llibertat" va mobilitzar més de 200.000 persones. Font: wikipedia.
La “Marxa sobre Washington pel treball i la llibertat” va mobilitzar més de 200.000 persones. Font: wikipedia.

King va encapçalar, pocs mesos després, una gran manifestació que va acabar al monument a Lincoln, on va pronunciar el seu famós discurs. Dies  més tard, després de l’enèsima reivindicació i mostra de força de la comunitat afroamericana: John F. Kennedy va pronunciar un discurs televisat en que parlava de l’obligació de la nació d’aconseguir la igualtat entre tots els ciutadans. Aquest cop d’efecte del president va venir acompanyat d’un altre: per primera vegada, un afroamericà va ser nomenat per un càrrec públic: Thurgood Marshall, membre de l’AANCP, va ser escollit com a jutge federal. Durant aquests anys, el moviment pels drets civils dels afroamericans també va cobrar un nou impuls al confluir amb el moviment pels drets civils de les dones, i van unir esforços. Mesos més tard, Kennedy va ser assassinat i Lyndon Johnson va finalitzar el programa legislatiu: la llei de drets federals, promulgada el 1964. Amb ella, el govern dels Estats Units va aprovar la Llei de Drets Civils, que dotava de plenes competències al Govern Federal per prohibir la discriminació racial. Entre d’altres mesures, decretava il·legal la segregació als llocs de treball. El títol complet de la llei parla per si sol: Una llei per fer complir el dret constitucional a votar […], contra la discriminació en allotjaments públics […], per protegir els drets constitucionals en l’educació pública […], per prevenir la discriminació en programes assistits del govern federal […].

Però no tot eren progressos per a la comunitat negra: Luther King rebia pressions a dues bandes. Primer, per part d’un govern encapçalat per Lyndon Johnson , que li demanava que pacifiqués els ànims. La relació de King amb el president va arribar a ser estreta, però es va deteriorar quan el líder negre va començar a ser una de les cares més visibles contra la guerra de Vietnam. I d’altra banda, els sectors afroamericans més partidaris de la violència també van pressionar a King, demanant-li accions més contundents.

Aquestes reclames de contundència van venir per part de sectors del Black Power, un conglomerat de moviments que proclamaven l’autodefensa, l’emancipació de les persones de raça negra, i que en alguns casos eren favorables al separatisme: una nació per cada raça. Un dels grups que integraven aquest ampli conjunt del poder negre era el partit Panteres Negres, tot i que en el seu cas no volien lluitar per dues nacions separades, sinó per la unió de la classe obrera, sense distinció de races, contra el model productiu capitalista. Aquesta organització va adoptar un estil enginyós d’autodefensa, en què aprofitava la legalitat per defensar a la comunitat afroamericana: intimidaven amb armes de foc als policies, que tenien per costum utilitzar la brutalitat física contra les persones  negres. Portar armes de foc no estava prohibit, i cap policia tenia ganes de saber si les que duien les Panteres Negres estaven carregades o no. Però a part d’aquestes brigades enginyoses, que van resultar molt útils, les Panteres Negres van tenir una immensa labor social: amb els donatius dels seus membres, es van posar en marxa programes per ajudar a les persones més desfavorides –com els esmorzars gratuïts o clíniques dentals— i es van crear les Escoles d’Alliberació –que optaven per un model que trencava amb l’educació racista i segregada.

El final del camí?

La dècada de 1960 també va tenir molts altres episodis reivindicatius i tràgics. Els sectors més extremistes sempre havien infligit una dura violència contra la comunitat afroamericana, i van fer d’aquests atacs la seva forma de resposta a qualsevol pas endavant en el final de la segregació.  A més dels aldarulls i la violència desbocada a Montgomery, altres ciutats van viure greus incidents. L’any 1960, diversos estudiant afroamericans de Carolina del Nord van demanar que se’ls atengués al mostrador per a blancs. Quan se’ls va demanar que marxessin, van organitzar una asseguda massiva en senyal de protesta. El 1962, James Meredich va tenir problemes, a causa de la seva raça negra, per entrar a la Universitat de Mississipí. Durant aquests anys, les protestes contra la segregació, la majoria pacífiques, van ser habituals a les universitats estatunidenques. Més violents van ser, en canvi, els enfrontaments de 1964 a Watts (Los Ángeles), o els de 1967  a Detroit, amb 48 víctimes.  Entremig, el 1965, Malcom X, líder afroamericà proper a Black Power, va ser assassinat: oficialment per un musulmà negre, però amb diverses teories que apunten interessos de l’FBI per fer desaparèixer al líder afroamericà de Nació de l’Islam.

Va haver-hi un punt d’inflexió en la lluita pels drets racials, un instant que va trencar el pacifisme i va impulsar a una part de la comunitat negra a optar per una lluita violenta. L’any 1968, va ser assassinat Martin Luther King. No era un líder qualsevol: era la imatge de l’esperança i la reivindicació, era aquella persona que havia liderat tantes victòries per a una comunitat molt maltractada. El seu assassinat va ser l’espurna que va encendre unes flames que ja portaven anys caldejades, i molts afroamericans van plantejar-se la lluita violenta, i alguns van optar per aquesta via. M’agradaria acabar aquest article de manera lineal, i explicar que després de la Llei de Drets Civils de 1964, la lluita es va poder donar per finalitzada i que avui dia ja és una fase més que superada. Però la història no és lineal (o, com a mínim, no ho és sempre), i el cert és que l’escletxa racial segueix sent evident als Estats Units. O potser hem oblidat els tristos episodis de Charlottesville? O els abusos de poder i assassinats de ciutadans negres a mans de policies blancs? I si bé és cert que la llei de 1964 va tenir uns efectes gairebé immediats en molts àmbits, i que va contribuir al compliment d’uns drets que ja feia anys que s’havien establert, també és veritat que la qüestió de base no es solucionarà només amb la legalitat.

La lluita dels afroamericans i afroamericanes als Estats Units no hauria estat factible sense la desobediència civil. Lluitar per uns drets, per unes victòries i fins i tot per l’aplicació d’aquestes victòries. Si haguessin optat simplement per no lluitar i deixar l’acció a mans del govern, a dia d’avui els seus drets encara serien trepitjats. Si haguessin optat per la lluita agressiva, haurien entrat en una espiral de violència: un camp en què la ultradreta blanca n’era una experta, i haurien deixat un rastre encara major de víctimes i uns resultats polítics i socials molt menys efectius als que es van obtenir amb la desobediència i la resistència pacífiques. La desobediència civil dels homes i dones negres dels Estats Units –i  també dels nens— es va basar en manifestacions i ocupació d’edificis, però també en actes tan corrents com seure a un autobús, esperar torn a un taulell, beure aigua d’una font o entrar a la universitat. Aquests actes eren un símbol de rebel·lia en si mateixos, tant per representar drets bàsics com pel fet que se’ls neguessin. Cada vegada que pensem en Martin Luther King i el seu famós I have a dream, recordem totes i cadascuna de les persones que van lluitar per aquest somni, en tots aquells que no van viure per veure’l, i en els qui durant molts anys van haver de passar per malsons diaris fins a aconseguir-ho.

Font: Pinterest.
Font: Pinterest.
Read More

Estem tristament acostumats a veure incidents racistes als Estats Units, normalment en forma de crims policials contra ciutadans negres i protestes contra aquests. Al llarg dels últims anys aquests fets han augmentat, deixant constància de què l’esclavisme es va abolir, però el racisme no. El racisme és inherent a qualsevol societat, fins i tot a les que considerem més avançades, com les nòrdiques; però a l’estatunidenca, hereva d’una història molt particular, encara hi és més present.

Aquest agost van saltar totes les alarmes: a Charlottesville, Virgínia, es va declarar l’estat d’excepció després d’una manifestació d’extrema-dreta, que exaltava la supremacia blanca. Un noi de 20 anys va atropellar premeditadament un grup de ciutadans, deixant una persona morta i diverses ferides, en un acte que si l’hagués comès una persona de diferent religió o ascendència, hauria encès el discurs més exaltat de Donald Trump. Durant els aldarulls va haver-hi desenes de ferits i diverses imatges que quedaran a la retina, com el grup de persones blanques portant torxes. I aquesta vegada, els avalots no van venir provocats per violència, sinó per la proposta de retirada d’una estàtua de Robert E. Lee, general de l’exèrcit confederat i tot un símbol nacional als estats que es van rebel·lar, entre ells Virgínia. Evidentment, aquesta va ser la causa última, el detonant definitiu, però si volem entendre el perquè de la reacció social, ens hem d’endinsar en la història.

Una guerra fraticida (i evitable).

El dia 9 d’abril de 1865 va finalitzar la Guerra de Secessió, o Guerra Civil Americana. Aquest conflicte va iniciar-se just quatre anys abans, l’abril de 1861. El balanç final va ser catastròfic: més de 600.000 morts, als quals si hi sumem els ferits, arriben a una xifra de gairebé un milió d’afectats. També hauríem de tenir en compte les vídues, persones que es van suïcidar, nens orfes, camps que es van quedar sense llaurar i negocis afectats. Però encara va haver-hi altres conseqüències: un sagnant epíleg amb l’assassinat d’Abraham Lincoln i, sobretot, una fractura social que dividia als Estats Units pràcticament en dos països diferents: el Nord i el Sud.

Aquesta fractura ja existia abans del conflicte, es va anar forjant amb la història del país. Des del moment de la seva colonització per homes i dones procedents d’Anglaterra, els Estats Units van desenvolupar dos models territorials. El del Sud va estar  dominat per plantacions de tabac, canya de sucre i cotó; mentre el Nord es va anar industrialitzant amb el pas dels anys, el Sud es mantenia rural, agrícola i dedicat gairebé de forma exclusiva a l’obtenció de matèries primeres.

Amb el pas de les dècades, les diferències es van fer cada vegada més evidents, i la unitat del país va tremolar quan Abraham Lincoln va ser escollit president: era evident que, si ell era escollit, intentaria abolir l’esclavitud. I just després de conèixer el resultat de les eleccions, va començar la secessió d’estats sudistes que no volien permetre de cap manera que s’acabés amb el seu sistema econòmic. Evidentment, hem de deixar clar que aquest no va ser l’únic motiu de desavinença: les diferències entre Nord i Sud eren tan grans que feien gairebé impossible dirigir el país políticament amb mesures que afavorissin als dos territoris: existia polèmica sobre l’estratègia ferroviària, els impostos, sistema financer… de fet, ja va haver-hi diferències entre els territoris des del moment en què es va haver de decidir quin seria el sistema electoral.

Carolina del Sud va ser el primer estat a escindir-se: ho va fer el 20 de desembre de 1860. Entre gener i febrer de 1861 van prendre la mateixa decisió Mississipí, Florida, Alabama, Geòrgia, Louisiana i Texas. Uns mesos més tard també ho farien Virgínia, Arkansas, Carolina del Nord i Tennessee. Tots aquests estats es van separar de la Unió bans de què Lincoln pregués possessió del càrrec: el president sortint, Buchanan, pràcticament no va adoptar cap mesura per frenar l’escissió, i les poques que va prendre van ser més incendiàries que conciliadores. La lluita armada s’hauria pogut evitar amb molta voluntat política i una major reflexió d’un Sud temerós de la seva decadència. Però cap de les dues coses va arribar.

Robert Edward Lee, comandant general de les forces terrestres i navals confederades. Font: wikipedia.
Robert Edward Lee, comandant general de les forces terrestres i navals confederades. Font: wikipedia.

D’ençà va esclatar la guerra el Sud va tenir pressa per acabar-la, i va adoptar una postura ofensiva davant el conflicte. En tenir menys població, pitjors comunicacions i una indústria molt menys desenvolupada que la del Nord, que representava menys i pitjor material pels soldats, el temps corria en contra seu;  no es podien permetre una guerra de desgast perquè la perdrien. De fet, era tan evident que la guerra seria molt perjudicial per al Sud, guanyessin o perdessin, que Lincoln la considerava improbable fins que va esclatar. Tot i que les primeres victòries van ser favorables als confederats, la seva inferioritat va acabar resultant massa pesada. La batalla de Gettysburg (1863) no va ser l’última, ni tampoc la definitiva per la derrota, però sí la que va fer canviar el tombant de la guerra: el Sud passava ara a una posició defensiva, i tot que els soldats van plantar batalla fins al final, sabien que tard o d’hora acabarien derrotats. Arribava la guerra que el Sud no volia. Finalment, Richmond –capital de la confederació—va caure en poder de les tropes unionistes l’1 d’abril de 1865, i el dia 9 del mateix mes el general Robert E. Lee, representat en l’estàtua de la polèmica a Charlottesville, va rendir les seves tropes. El final del conflicte armat va suposar el que ja s’esperava: el final del Sud com s’havia conegut fins aleshores. El seu sistema econòmic i productiu quedava desmembrat, alhora que havien perdut molts homes en edat activa per treballar, ja fos per mort en combat, per malalties o amb membres amputats. Dels 9 milions de persones que s’estima que tenia el Sud l’any 1961, gairebé mig milió es van veure afectats greument –morts o ferides molt greus–, i 3,5 milions eren esclaus negres que van canviar de condició social. El Nord també va tenir nombroses baixes, però la seva població de 22 milions de persones va poder mantenir l’economia durant i després de la guerra.

A sobre, va haver-hi una altra conseqüència d’aquesta guerra que va enfonsar el Sud, o més ben dit, el seu model econòmic. Durant els anys anteriors al conflicte, des de Washington es van proposar diverses lleis que afavorien al Nord. Ja hem dit que eren dos països amb interessos diametralment oposats: metre al Sud interessava un lliure comerç amb altres països per exportar les seves matèries primeres, al Nord preferien uns aranzels alts a les duanes perquè els productes elaborats al mateix territori tinguessin un preu més competitiu que els que podien arribar de l’estranger. És només un exemple de fins a quin punt podien diferir els interessos entre uns i altres. En tot cas, amb l’esclat de la secessió, tots els congressistes del Sud van abandonar els seus llocs a Washington, ja que entenien que el seu país era la Confederació. Evidentment, el govern dels Estats Units mai va reconèixer als estats rebels com a país, i Abraham Lincoln no va ser només el president de la Unió durant la guerra, sinó del tots els Estats Units. Durant els anys de conflicte, va estar governant sense oposició pel que fa a reclamacions del Sud i lleis favorables al Nord. Quan la guerra va finalitzar, les lleis ja estaven aprovades serien efectives a tots els territoris dels Estats Units.

Per tant, l’abril de 1865, la situació del Sud era de derrota total: amb un sistema productiu escapçat, més del 20% dels seus homes morts o ferits, negocis arruïnats, camps agrícoles –la base de l’economia— desatesos, amb un seguit de lleis que impossibilitaven que la seva economia continués amb la mateixa dinàmica que fins aleshores. I sobretot, amb un sentiment de derrota, de rendició incondicional. De la mateixa manera que avui diem que l’aplicació d’un article constitucional no fa desaparèixer les idees i posicions polítiques, la derrota per les armes no va fer que els sudistes volguessin adoptar el model social i productiu del Nord, i encara molt menys que tinguessin un sentiment de pertinença a un país en comú. Ans al contrari: la sensació majoritària va ser de ressentiment. Aquest sentiment no hem de menystenir-lo, ja que al llarg de la història s’ha vist el que pot causar una derrota. Als territoris secessionistes del Sud hem de dir que, en principi, no se’ls van aplicar condicions severes: Lincoln va voler tancar ferides. Es van aprovar lleis perquè els ciutadans sudistes poguessin desenvolupar càrrecs públics i es van condonar els deutes que el Sud havia acumulat durant la guerra. El sentiment sudista no era contrari a la Unió per les condicions imposades, sinó per la mateixa derrota i tot el dolor sofert durant la guerra, i perquè les diferències ja venien des de molt abans i ens van aguditzar amb la guerra.

Reconstrucció: el ressentiment d’uns i la por dels altres.

Representació gràfica de membres de Ku Klux Klan i altres grups que s'oposaven a la Reconstrucció. Font: britannica.com
Representació gràfica de membres de Ku Klux Klan i altres grups que s’oposaven a la Reconstrucció. Font: britannica.com

Lincoln va pronunciar un discurs acabada la guerra, abans de ser assassinat. Frases com “tots els homes són creats iguals” tenien molt poca incidència en la mentalitat sudista. I de la mateixa manera que els confederats no acceptaven que els ciutadans negres fossin iguals que ells davant la llei i les urnes, els ciutadans del Nord no acceptaven que uns rebels que s’havien separat de la Unió tinguessin aquests mateixos privilegis. La reconstrucció del Sud va ser costosa, la reconciliació era encara més complicada i al Sud van quedar molts sentiments favorables a la confederació. En aquest cas hem d’atorgar al racisme el paper que li pertoca: no l’hem de menysprear o obviar, però tampoc reduir-ho tot a ell. És evident que l’esclavisme es sostenia sobre el racisme, i que alguns partidaris del Sud, després de la derrota i la rendició incondicional, van decidir mantenir la lluita amada: fos en petits exèrcits no oficials o integrats dins del Ku Klux Klan. Podríem parlar molt d’aquesta organització, però pel cas que ens ocupa cal remarcar que van instaurar un regne del terror no només per als ciutadans negres, sinó també per als membres del partit republicà –el d’Abraham Lincoln—, arribant a assassinar a alguns dels seus membres. A més, a alguns estats com Tennessee existien altres grups com els Jaquetes Gorgues, que es dedicaven a desarmar als veterans afroamericans de la Guerra de Secessió. En paraules de Paul Johnson, “abans de la guerra civil, els sudistes menyspreaven i de vegades temien als negres. Després de la guerra, van aprendre a odiar-los”. Tots aquests grups tenien un ventall d’ideologies al seu interior, que anaven des dels simplement conservadors fins a l’extrema-dreta més racista, i es van oposar amb força a la Reconstrucció del Sud.

Aquesta Reconstrucció va ser un altre gran inconvenient. Un cop assassinat Lincoln, va ser el vicepresident Andrew Johnson qui va seguir el full de ruta de la reconstrucció dissenyat per l’expresident. El problema és que ell tenia molt menys pes polític que Lincoln i que no tothom estava a favor d’una Reconstrucció ràpida i conciliadora: no eren poques les opinions al Nord que desconfiaven de què els confederats poguessin accedir al poder. Als estats sudistes es va donar als homes de raça negra, teòricament lliures, la condició de “peons” i se’ls assignava tasques de servitud o treballs agrícoles. Això va desencadenar la fúria de l’ala més abolicionista del Nord i els va donar un motiu més per reclamar polítiques que castiguessin al Sud amb extrema duresa. Aquest sector va prendre cada vegada més força fins a convertir-se en el dominant del poder després de les eleccions de 1866, i aleshores sí que es van aplicar dures condicions sobre el Sud, al que consideraven “comunitats de rebels que vivien en anarquia”.  Des del Nord es va implantar un govern militar, es van prendre mesures inconstitucionals i pràcticament se’ls va imposar un Estat i un partit, i es va tenir cura de què les Constitucions dels Estats rebels les redactessin persones “de confiança”. Aquesta idea de Reconstrucció va generar encara més odi i menyspreu, i el tema sudista es va anar silenciant al llarg de les dècades posteriors gràcies a la gran expansió econòmica del país i a la I Guerra Mundial.

Entre el racisme i l’orgull de la història.

Han passat poc més de 150 anys des del final de la guerra, una guerra que com hem vist, no va acabar amb la rendició. La derrota no va frenar un sentiment de malestar contra un país, amb capital a Washington, que ells consideraven diferent del seu i que defensava uns interessos totalment oposats. Al Sud, aquests sentiment ha perviscut al llarg dels anys, i no precisament de forma minoritària. Fins fa dos anys, la bandera confederada encara era present a l’escut del Senat de Florida, juntament amb altres com la britànica o l’estatunidenca, bona mostra de què realment la Confederació va ser, per sentiment, un territori equiparable a d’altres països. També va ser fa dos anys quan Carolina del Sud va aprovar retirar la bandera confederada del Capitoli, després de ser-hi instaurada el 1961 en protesta pel final de la segregació racial. Aquestes decisions de l’any 2015 van ser una resposta a l’assassinat, dins d’una església, de nou persones de raça negra per part de Dylan Roof, un noi de 21 anys que havia deixat clara la seva ideologia al fer-se diverses fotos amb la bandera confederada, la de l’apartheid sud-africà o cremant la dels Estats Units. No va escollir una església a l’atzar: la de Charleston va tenir un paper important en la lluita per la igualtat racial i els drets de les persones de raça negra.

A Nova Orleans, una estàtua del general Lee ja va ser retirada i va causar protestes, tot i que no de la magnitud de Charlottesville. Font: mercurynews.com
A Nova Orleans, una estàtua del general Lee ja va ser retirada i va causar protestes, tot i que no de la magnitud de Charlottesville. Font: mercurynews.com

A part de les banderes i l’estàtua de Robert E. Lee, es calcula que hi ha uns 1500 monuments, a més de carrers amb noms de generals o membres destacats de la Confederació, com el seu president Jefferson Davis. Aquests monuments van tenir un auge important en moments de màxima lluita per part de les persones de raça negra per aconseguir la igualtat de drets: és evident que existeix una gran assimilació entre Confederació, esclavisme i racisme. La lluita del Sud per un sistema pervers i deshumanitzat fa sentir orgullosos els que s’autoanomenen hereus de la tradició blanca sudista, i ni als estats Units ni a enlloc s’ha fet reflexió ni pedagogia per entendre que les causes de la guerra van ser molt més profundes, i encara se n’ha fet menys sobre els pocs miraments del Nord durant la Reconstrucció. Per tant, existeix una connexió directa entre el Sud com a gran defensor del racisme i és un reclam important per als sectors ultradretans: aquest són els que es van manifestar a Charlottesville, els que segueixen mantenint més d’un miler d’afiliats al Ku Klux Klan, els que assassinen a persones pel seu color de pell i els que donen, en moltes ocasions, suport explícit a Trump. De fet, Virgína –recordem, estat al qual pertany Charlottesville— ha estat un dels indrets on més grups d’extrema-dreta han proliferat. Però també hi ha una altra interpretació confederada amb adeptes: l’orgull d’alguns ciutadans pel que per ells va ser un país. La memòria dels que van lluitar per defensar-lo i el record de què la Reconstrucció es va portar de manera poc equilibrada. El Sud es va reconvertir i adaptar al desenvolupament del Nord, van formar part dels Estats Units en la seva conversió en potència mundial, però no obliden les seves arrels ni el capítol més dramàtic de la seva història.

Aquesta segona tendència, que ha anat guanyant pes amb les generacions, la tenen molt en compte els líders polítics a l’hora de referir-se a una ferida que encara no ha cicatritzat. Quan Abraham Lincoln, just acabada la Guerra de Secessió, va escoltar I Wish I Was in Dixie –l’himne no oficial confederat—, va dir que li semblava una cançó preciosa i que no s’havia de prohibir. Barack Obama, conscient de l’excepcionalitat del territori sudista, va afirmar durant la seva presidència que la retirada de la bandera confederada no era una ofensa al valor dels soldats del Sud, sinó el reconeixement de què la causa per la que van lluitar, l’esclavisme, era errònia. I de cara al futur, si res no canvia, seguirem veient aquest respecte cap a una interpretació del que va ser el Sud mentre es segueix manifestant la cara més radical d’aquest. Aquells que es van aferrar a la lluita armada en finalitzar la guerra, ara només els queda aferrar-se als monuments… i fer tornar ells mateixos la violència.

Read More