Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

L’equip editorial d’Ab Origine entrevista els doctors Vicent Baydal (València, 1979) i Cristian Palomo (Barcelona, 1989) per tal de tractar i definir les característiques de la pseudohistòria, tot analitzant el llibre Pseudohistòria contra Catalunya: de l’espanyolisme a la Nova Història (Eumo, 2020), obra que han coordinat conjuntament.

Read More

La restauració democràtica de 1977 va suposar un punt i a part a les pràctiques corruptes que havien anat succeint-se al llarg de la història a Espanya, però no un punt i final. La renovació del personal polític i la pèssima situació econòmica que travessava el país a finals de la dècada de 1970 van tallar la majoria dels cercles viciosos inherents al franquisme, així com l’entrada en vigor d’un nou sistema tributari va ajudar a reduir l’evasió fiscal. Tot i així, aquest nou escenari, en el qual la pressió popular va anar perdent força i en el qual prendria molta importància la descentralització administrativa a partir del desplegament autonòmic -que canviava i creava nous canals de relació amb l’Administració-, no va tardar a oferir oportunitats d’enriquiment il·lícit. El boom econòmic de finals de segle XX -lligat, sobretot, al sector de la construcció- va disparar el fenomen de la corrupció fins a nivells de crisi sistèmica.

El clima de regeneració política que havia acompanyat la Transició va començar a quedar enrere durant la segona meitat de la dècada de 1980, moment en què van començar a sorgir escàndols de finançament irregular de partits polítics, el que suposava una novetat perquè fins aleshores la corrupció era més de tipus particular que a nivell d’organitzacions. El gran protagonisme que els partits polítics van adquirir immediatament en el nou context polític van fer que la seva necessitat de recursos creixés de manera exponencial. El finançament d’aquestes entitats va quedar marcat per llei que havia de ser majoritàriament públic (depenent dels vots rebuts i la representativitat aconseguida), ja que els ingressos provinents de les quotes de la militància eren força limitats (al voltant d’un 10%) i es volia evitar una dependència dels donants privats que, justament, poguessin conduir al retorn de favors des del govern. Tot i així, les aportacions privades no van quedar prohibides, sinó en una espècie de buit legal de trenta anys de durada que ha permès el cobrament de comissions per totes les formacions polítiques que han ocupat posicions de poder arreu de l’Estat (sigui al nivell administratiu que sigui), ja fos directament a través de donatius directament al partit o a les fundacions vinculades a les formacions polítiques, ja que fins el 2007 no va regular-se el finançament autonòmic i municipal dels partits polítics ni de les fundacions vinculades.

Portada de "El Mundo" enunciant el "cas Filesa", el primer gran escàndol de corrupció de la democràcia. Font: El Mundo
Portada de “El Mundo” enunciant el “cas Filesa”, el primer gran escàndol de corrupció de la democràcia. Font: El Mundo

El primer gran escàndol de finançament irregular d’un partit polític a l’Espanya contemporània va protagonitzar-lo el PSOE, amb el cas Filesa, quan el maig de 1991 un empleat d’aquesta empresa va filtrar a la premsa que Filesa era una empresa-pantalla del Partit Socialista Obrer Espanyol, a través de la que es lucrava il·lícitament. L’entramat -inspirat en el posat en marxa pel Partit Socialista de França- era ben simple: el partit havia creat una consultoria a la que bancs i empreses públiques i privades encarregaven informes innecessaris -i que en molts casos directament no arribaven a redactar-se- a preus infladíssims, i Filesa, gestionada per l’encarregat de finances del PSOE al Congrés del Diputats, pagava part de les factures a proveïdors del partit socialista, sobretot les relacionades amb les campanyes electorals. Alguns membres de l’organització socialista van ser castigats penalment pel cas Filesa, però com evidencia el cas de Josep Maria Sala, que després de ser condemnat a tres anys de presó -dels quals va complir quinze dies-, va ser readmès dins de les files del Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE com a secretari de formació, des de la formació socialista no es va establir una clara política de rebuig als seus polítics corruptes.

El segon gran escàndol des de la Transició va ser el cas Naseiro, que en aquest cas afectava al Partit Popular. El nom es deu al fet que el tresorer del PP era llavors Rosendo Naseiro, i es va destapar el 1990 per casualitat: la investigació d’un cas de narcotràfic va incloure unes escoltes telefòniques que van revelar que el Partit Popular s’estava lucrant a través d’una xarxa d’extorsió política-financera dirigida pel seu tresorer del moment -Naseiro- i per Ángel Sanchis, el seu predecessor en el càrrec. El sistema consistia en la petició de comissions a canvi de futures adjudicacions de contractes amb l’Administració pública. Al juny de 1992 el Tribunal Suprem va ordenar l’arxiu de la causa ja que considerava il·lícit el sistema d’obtenció del contingut de les converses telefòniques que havien destapat el cas: segons el seu criteri s’havia vulnerat el dret a la intimitat dels acusats al gravar converses entre tres polítics i un dels empresaris. Concretament, es asseverava que “no es pot obtenir la veritat a qualsevol preu, no tot és lícit en el descobriment de la veritat”. Malgrat l’escàndol públic i d’aquesta polèmica absolució judicial, el PP no va variar les seves males pràctiques: al descobrir-se els anomenats papers de Bárcenas, en els quals es registrava la comptabilitat oculta del partit, es demostra que aquest sistema irregular va gaudir de continuïtat ininterrompuda fins, com a mínim, 2012.

Paral·lelament als casos que afectaven a les principals formacions polítiques a nivell estatal, en l’àmbit autonòmic també van anar esclatant diversos escàndols, tots ells relacionats amb el cobrament de comissions il·legals percebudes d’empresaris -normalment relacionats amb la construcció- o ens públics a través d’institucions o empreses intermediàries. Ha sigut el cas de l’hegemònica entre 1980 i 2003 Convergència Democràtica de Catalunya -la percepció per part del partit (o de la seva fundació, la Trias Farga -posteriorment CatDem) del 3% del contractes adjudicats des de les institucions governades, tot i que segons diversos testimonis al judici que investiga el cas aquest percentatge podria haver sigut superior-, però també el d’Unió Democràtica de Catalunya (cas Pallerols) o d’Unió Mallorquina (cas Maquillatge). Així mateix, el PSOE andalús hauria desviat més de 850 milions d’euros entre el 2000 i el 2012 a través de concessions d’ajuda als expedients de regulació d’ocupació, en un entramat en el que hauria necessitat la col·laboració de diverses organitzacions polítiques i sindicals, entre elles UGT i CCOO (el conegut com a cas ERE, encara es troba en fase judicial en el moment de redactar-se aquest article). Pel seu cantó, el PP ha protagonitzat diversos escàndols a nivell autonòmic, com la trama Gürtel a València o la Púnica a Madrid, Castella-Lleó, Múrcia i València (espionatge polític amb recursos públics i cobrament de comissions il·legals d’adjudicacions públiques, 250 milions d’euros desviats només entre 2012 i 2014).

Destacades personalitats espanyoles s'han valgut de la seva posició política per enriquir-se il·lícitament, com per exemple, l'actual rei emèrit, Joan Carles I. Font: El País
Destacades personalitats espanyoles s’han valgut de la seva posició política per enriquir-se il·lícitament, com per exemple, l’actual rei emèrit, Joan Carles I. Font: El País

A nivell individual, alguns dels episodis de corrupció més destacats d’aquesta etapa han estat protagonitzats per persones que treballaven en el finançament il·legal del seu partit -com Rolando Naseiro o Luís Bárcenas per part del PP; Juan Guerra en el cas del PSOE; etc. Encara així, l’abús de posició pel simple enriquiment personal ha estat estès a totes les institucions de l’Estat, des de la Casa Reial -el New York Times  calculava en 1.800 milions d’euros la fortuna personal de Joan Carles I el 2012 malgrat que l’actual rei emèrit accedís al tron sense gairebé recursos econòmics; Iñaki Urdangarín, cunyat de Felip VI, és actualment a la presó per tràfic d’influències i frau; etc.- fins a la judicatura -el jutge Lluís Pasqual Estevill va ser apartat de la carrera judicial per extorsionar a alguns dels acusats que jutjava; etc.-, passant pels estaments policials -Luís Roldán va cobrar a finals de la dècada de 1980 comissions il·legals mentre era director general de la Guardia Civil; el comissari jubilat Villarejo, element clau de les clavegueres de l’Estat, va ser empresonat el 2018 acusat d’extorsió, prevaricació i blanqueig de capitals, etc. És en aquest marc que cal entendre l’amenaça de Jordi Pujol l’any 2014, pronunciada davant la comissió parlamentària que investigava el seu enriquiment il·lícit: “si es talla una branca pot caure tot l’arbre” -denotant fins a quin punt el sistema s’havia podrit en menys de quaranta anys. A més a més, el deteriorament de la imatge del sistema democràtic lligada a les pràctiques corruptes de personatges dels seus principals partits -que en actuar com a clan en defensa dels “seus” cada vegada que ha aparegut algun escàndol d’aquest tipus no han fet més que contribuir a estendre la idea que l’entitat sencera estava afectada per aquestes pràctiques corruptes- s’ha vist reforçat pel benefici dels indults que han rebut alguns d’aquests delinqüents polítics després de ser condemnats per la justícia. L’any 2017, gairebé el 25% dels indults concedits pel govern espanyol eren a condemnats per corrupció, seguint una dinàmica de llarg abast -des de 1996 fins a mitjans de 2014 es van indultar fins a 409 condemnats per corrupció, tot i les nombroses queixes des del sector judicial i de la societat civil. El fet que els principals escàndols de corrupció del període democràtic hagin estat destapats per delacions -de persones properes als delinqüents, antics empleats seus o empresaris cansats de l’extorsió- i no pels organismes de control passa normalment inadvertit per l’opinió pública, no deixa de ser significatiu de les mancances del sistema.

"Si es talla una branca pot caure tot l’arbre" amenaçà l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, davant la comissió que investigava el seu enriquiment il·lícit. Font: RTVE
“Si es talla una branca pot caure tot l’arbre” amenaçà l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, davant la comissió que investigava el seu enriquiment il·lícit. Font: RTVE

Malgrat que aquelles alçades ja havien esclatat tots els casos de corrupció aquí citats, l’any 2011 encara van presentar-se més d’un centenar de candidatures a les eleccions municipals i autonòmiques amb imputats per delictes de corrupció. El Partit Popular presentava a més de la meitat d’aquests presumptes corruptes a les seves llistes, mentre que els que figuraven en les del PSOE suposaven un 35% del total. En el cas del PP, els seus membres estaven majoritàriament encausades per trames d’abast estatal (Gürtel, però també provincials com Brugal -Alacant), mentre els socialistes es veien afectats bàsicament per casos menors de petites i mitjanes localitats. Tot i conèixer aquestes dades, la majoria d’implicats en els escàndols referits van tornar a sortir elegits, sent probablement el cas més flagrant el de Francisco Camps, president de la Generalitat valenciana, que va haver de dimitir al cap de poc temps a l’afrontar el primer judici com a acusat per corrupció -del que va sortir absolt per decisió del jurat popular-. Entre el gairebé 40% d’alcaldes imputats que van ser reelegits hi figurava l’aleshores alcaldessa de València, Rita Barberá, també compromesa en el cas Gürtel, que va aguantar la legislatura sencera i no va perdre l’alcaldia de la ciutat del Túria fins el maig de 2015. Poc després, la totalitat del seu grup municipal va ser imputat, acusat de finançar il·legalment precisament la campanya electoral de les municipals de 2015, en el qual s’ha anomenat cas Taula, però tot i haver estat suspesos de militància i assenyalats per la Justícia van negar-se a dimitir en un primer moment. Mentrestant, Rita Barberá va ser nomenada senadora després de la seva sortida del consistori valencià i protegida pel seu partit fins a la seva mort sobtada l’any 2017 -de la que diversos càrrecs del PP i mitjans de comunicació afins van culpar a la pressió popular per les acusacions de corrupte. Aquesta protecció no és estranya si pensem que el maig del 2014 el PP de Calvià (segon municipi més gran de Mallorca) encara incloïa al seu argumentari oficial davant les eleccions locals la màxima “No hi ha votant més fidel que un estómac agraït”.

Mariano Rajoy s'acomiada del Congrés de Diputats. Malgrat que la sentència del cas "Gürtel" va acabar fent caure el govern Rajoy, la corrupció ha anat perdent protagonisme en aquests darrers anys i no passa factura als grans partits polítics. Font: El Periódico
Mariano Rajoy s’acomiada del Congrés de Diputats. Malgrat que la sentència del cas “Gürtel” va acabar fent caure el govern Rajoy, la corrupció ha anat perdent protagonisme en aquests darrers anys i no passa factura als grans partits polítics. Font: El Periódico

No va ser fins l’any 2015 que la indignació generada per la crisi econòmica i la corrupció estesa entre totes les capes de les institucions públiques, que va esclatar el 15 de maig de 2011 i va cristal·litzar en moviments polítics com el partit Podem i altres confluències de forces d’esquerra, va aconseguir desplaçar als partits tradicionals d’alguns dels principals ajuntaments del país, com són Madrid (recentment ‘recuperat’ pel PP), Barcelona o València. Aquell mateix any, el PP va perdre el control dels governs autonòmics de les Illes Balears i el País Valencià, on durant dècades es van registrar alguns dels casos més ignominiosos de mala gestió pública i malbaratament amb finalitats populistes i electoralistes, però ni el PSOE va perdre Andalusia (fins, per primera vegada, a les eleccions autonòmiques de 2018) ni els populars, la Comunitat de Madrid. Podem i Ciutadans, dos partits nascuts al segle XXI i que defensaven la urgència de renovació política a Espanya com a un dels seus principals arguments polítics, van aconseguir trencar el bipartidisme imperant a Espanya des de 1982 en les eleccions de desembre de 2015, en què el PP perdre un terç dels seus escons i el PSOE va obtenir els seus pitjors resultats electorals des de la restauració democràtica. Però ja després del fracàs dels intents posteriors a aquests comicis a l’hora de formar govern, la repetició electoral del juny de 2016 va retornar més de mig milió de vots al PP, van mantenir al PSOE en segona posició i van abocar als partits alternatius a un paper de comparsa. Des d’aleshores, la crisi generada dins del sistema polític espanyol per la precipitació dels esdeveniments relacionats amb el procés independentista català han fet virar el principal focus de preocupació política, deixant la corrupció a un segon pla, fins al punt que Ciutadans -que ha patit escàndols de tupinades a les seves pròpies eleccions primàries per les autonòmiques de 2019- ja gairebé ja no en fa esment i campanyes com la de les autonòmiques andaluses de 2018 han girat més al voltant del tema català que de la realitat i els escàndols d’aquella comunitat autònoma. Tot i que la sentència judicial inculpatòria del cas Gürtel provoqués la caiguda del govern de Mariano Rajoy després de la moció de censura presentada pel PSOE, i després de la nova ronda de comicis electorals durant la primavera de 2019 sembla que, de nou, la lluita contra la corrupció ha de jugar un paper minoritari en el futur immediat de la política espanyola.

Read More

Fa un temps aquesta revista ja va entrevistar a Marc Andreu i Acebal, autor d’una tesis doctoral i un llibre sobre els moviments veïnals de la ciutat de Barcelona entre els anys 1968 i 1986 on es defensava una visió segons la qual els moviments veïnals i socials, i en aquest cas concret a Barcelona, havien sigut protagonistes en haver aconseguit incidir en les decisions polítiques gràcies a les mobilitzacions massives d’aquella època. L’estudi del moviment veïnal permet corroborar aquesta tesi des d’una òptica d’història social, i estudiant la Transició des de la base de la societat, aspecte oblidat des de sempre per molts tertulians i autors d’articles divulgatius.

Aquesta visió de la Transició és resultat d’una sèrie d’assajos històrics en els quals l’objecte d’estudi és el moviment social. No obstant, la interpretació més generalitzada explica el procés de la Transició a través del seu final, un pacte entre individus que eren dirigents des dels seus respectius col·lectius. En aquesta interpretació existeixen uns matisos: per una banda, aquells que defensen l’establiment de la democràcia, com l’evolució natural del país a causa de la modernització econòmica i del canvi de mentalitat de les classes mitjanes i populars, però també aquells que destaquen la desmobilització com l’element fonamental que va permetre assolir el pacte o aquells que veuen en la moderació de la societat la clau del procés.

Context: la crisi de la dictadura franquista

La història del moviment veïnal que tractarem en aquest article s’ha de contextualitzar en la crisi de la dictadura franquista (Ysas, 2004). Des de finals dels anys 60, la dictadura comença a patir una sèrie de conflictes socials de prou envergadura com per comprendre internament que la pau en la qual es legitimava el seu poder s’estava trencant. La primera mostra clara d’una crisi sistèmica va ser el màxim punt de repressió de 1966 a 1969, que acabà amb el primer estat d’excepció a nivell de tota Espanya l’any 1969, un intent d’arrencar d’arrel el creixement organitzatiu de l’oposició democràtica. Però l’antifranquisme organitzat, lluny de tornar-se inoperant a partir dels anys 70, s’estengué per amplis sectors de la societat, tendí a la unitat política i utilitzà la solidaritat per fer que la repressió fos contraproduent.

La mort de Francisco Franco l’any 1975 no suposà un punt d’inflexió, ja que la gent esperava que el dictador morís a curt termini i la dictadura encara aguantà dos anys més sense eleccions. Tot i així, sí que va suposar la creença per a moltes persones que tot era possible a nivell polític i social. És a dir, es va percebre que l’estructura d’oportunitats polítiques s’eixamplava, i això alhora va portar molta gent a eixamplar, també, els límits mobilitzadors de l’oposició, una oposició que veia la mort de Franco com la possibilitat d’un canvi profund. El president del govern des de 1973, Carlos Arias Navarro, va haver de dimitir el dia 1 de juliol de 1976 després de l’ofensiva sindical i veïnal de principis d’aquell mateix any que havia posat en perill l’inici del regnat de Joan Carles I. El nou president, Adolfo Suárez aconseguí sobreviure adoptant en part i per parts el programa de la Platajunta. Va arrabassar, alhora, la iniciativa política a l’antifranquisme polític i social després d’aconseguir aprovar la Ley de reforma política, aplicar diverses amnisties i convocar unes eleccions generals el juny de 1977.

Fotografia d'un safareig comunal en el Camp de Bota. Font: Barraques.cat
Fotografia d’un safareig comunal en el Camp de Bota. Font: Barraques.cat

Els orígens del moviment veïnal

L’aparició d’aquest moviment social va estretament lligat a les corrents migratòries cap a Catalunya des de la immediata postguerra, i no des dels anys 60, i a les conseqüències d’aquesta immigració: la construcció de suburbis a Barcelona i a la resta de principals ciutats catalanes (Sabadell, Terrassa, Badalona, Hospitalet, Santa Coloma de Gramanet, etc), la construcció dels polígons d’habitatges que avui dia conformen els barris de la perifèria d’aquestes ciutats, i, sobretot, el pas del suburbi al barri (Marin, 2009). És aleshores quan es genera una petita autogestió dels veïns arran de la construcció dels serveis mínims o de les cases d’altres veïns, un procés que necessita espais i temps comuns que van més enllà de la família i connecten tots els veïns, cosa que genera una consciència que normalitza la solidaritat.

Segell de les COI. Font: barraques.cat
Segell de les COI. Font: barraques.cat

L’aparició del moviment veïnal no sols va acompanyada del greu dèficit de serveis i equipaments cívics en els suburbis (falta d’asfalt, de clavegueram, places educatives, transport públic, accessibilitat a l’aigua potable o la compra de productes de primera necessitat, la recollida de brossa i neteja municipal i, per descomptat, qualsevol equipament mínim sanitari) sinó també a l’aparició d’una consciència crítica amb les males condicions de vida: més pobresa no significa més mobilització social i per això en alguns casos el moviment veïnal fou més precoç, en altres aparegué en el moment de major expansió i en altres no aparegué mai.

En aquest sentit tenen una importància capital els “agents mobilitzadors”, aquells col·lectius que actuant legalment o no incideixen en la vida associativa emparant activitats crítiques amb la dictadura (les parròquies o els capellans obrers), tenint una hiperactivitat, fent manifestos llampec, estenent la solidaritat per les vagues obreres als barris amb Comissions Obreres Juvenils o les Comisiones de Barrio (Bordetas, 2012) i creant espais físics on organitzar activitats de tot tipus i parlar dels problemes comuns del veïnat. Mereixen una menció especial revistes com Grama o Can Oriach per convertir-se en referències comunicatives de tot un barri i facilitar, així, la construcció d’una identitat comuna.

Algunes de les accions que es realitzaren abans de l’eclosió social del moviment veïnal foren sobretot de tipus legalista, és a dir, de queixar-se mitjançant els canals legals establerts per la dictadura franquista. Moltes associacions feien enquestes o enviaven cartes i peticions a alcaldes del barri, de la ciutat o al governador.

El pas cap a la Associació de Veïns (AAVV) reivindicativa significà l’inici d’algunes lluites de caràcter massiu, ja que no totes les AAVV eren reivindicatives i el moviment veïnal tenia vida més enllà de les anomenades associacions. Aquest canvi fou degut al fet que els propis veïns organitzats s’adonaren que els sistemes legals i les peticions per condicionar dignament el barri eren inútils i que únicament una acció col·lectiva que trenqués amb la “pau social” de la dictadura, i per tant, una acció fora de la legalitat seria la solució per arreglar allò que havia generat un succés traumàtic per als veïns.

Les Associacions de Veïns en la Transició

La dècada dels 70′ a Catalunya fou d’una gran conflictivitat social, sobretot allà on els barris de barraques havien sigut substituïdes per polígons d’habitatges però amb els mateixos dèficits d’equipaments i serveis. El que cal tenir en compte en aquests anys és que entre la població d’aquests barris es desenvolupà el pensament que es podia viure amb un major nivell de vida i amb els primers conflictes veïnals veieren que es podria aconseguir. Però aquest pensament va lligat en part al salt qualitatiu de passar de viure en una barraca a viure en un pis. També lligava, en part, amb la contradicció entre la imatge que transmetia la dictadura i la palpable desigualtat social existent. Val la pena citar algunes de les accions que protagonitzà el moviment veïnal, cada cop més organitzat entorn les AAVV, i que va permetre fer un salt qualitatiu que a la vegada provocà un salt quantitatiu. Conforme s’avança en els anys seixanta, les accions esdevenen il·legals, i aquest fet era el que implícitament impugnava tot el sistema dictatorial: el sentit d’aquestes accions “il·legals” era alterar l’ordre públic per tal que les autoritats cedissin. I funcionà, a costa d’aguantar molta repressió en forma de multes i detencions. Talls de carreteres per exigir posar semàfors, segrest d’autobusos per demostrar que el transport públic podia arribar als racons més inaccessibles de la ciutat o la vaga d’impostos per exigir un bon manteniment dels pisos de protecció oficial són només alguns exemples d’aquestes accions.

Imatge d'una protesta veïnal al novembre de 1976. Font: manueldelgadoruiz.blogspot.com
Imatge d’una protesta veïnal al novembre de 1976. Font: manueldelgadoruiz.blogspot.com

En aquest context foren diversos elements els que provocaren una extensió del moviment veïnal. Un primer element va ser la coordinació entre AAVV per frenar els plans urbanístics que afectaven diferents zones de la ciutat o diferents ciutats: projectes com la construcció de la Gran Via de Sabadell, el Plan Metropolitano de 1976 o la multiplicació dels plans parcials que revisaven el Plan Comarcal de 1953.

Un altre punt important fou l’aparició de centenars d’AAVV, aproximadament 300 en tot el territori català (Sanchez y Bordetas, 2010), demostrant la capacitat d’aquest tipus d’organitzacions veïnals d’abraçar diverses sensibilitats dins de l’antifranquisme. A la pràctica, això es traduí en que el moviment veïnal agrupà diverses classes socials, tot i que mantenint la identitat obrera en forma de valors i mètodes de lluita, des de Sant Gervasi o l’Eixample fins a Nou Barris o el Carmel passant per el Poble Sec o Hostafrancs. El símptoma més clar d’això fou la coordinació que brindà el moviment veïnal en les lluites de professors, metges i infermers, treballadors de coll blanc que no tenien una tradició organitzativa i de lluita laboral però que foren un clar símptoma que l’antifranquisme ja no era sols activisme sinó una una forma de vida compartida per la majoria de la societat, almenys a Catalunya.

Però l’element més important en aquest període fou la voluntat de representativitat, ja que era la principal diferencia amb les comissions clandestines. Aquesta voluntat es transformava en pràctiques internes horitzontals, obertes, assembleàries i democràtiques, i convertia les organitzacions veïnals en antifranquistes de manera implícita. Gràcies a aquesta voluntat de representativitat es convertiren en interlocutors vàlids i reconeguts per part dels propis veïns, i per part de les autoritats franquistes, que reconeixien així la inutilitat dels canals d’interlocució establerts per ells mateixos. Aquesta voluntat de representació també va passar per la participació de joves, dones i jubilats en els moviment socials, col·lectius que per la seva condició de població inactiva no podien participar del moviment obrer.

Les autoritats reaccionaren amb nivells repressius que s’aplicaven des de feia bastants anys. Però aquesta repressió no funcionà per paralitzar l’activitat de la oposició gràcies als moviments socials, i en especial al moviment veïnal de Barcelona. La solidaritat s’estenia a milers de persones i feia ineficaç la repressió (aquí veiem l’èxit del salt qualitatiu de les accions col·lectives). La participació de tantes persones confirma el poc suport que tenien les autoritats franquistes en les ciutats catalanes i com afectava la crisis del franquisme a nivell local amb ajuntaments paralitzats, alcaldes aïllats socialment i governadors civils obligats a negociar concentracions de milers de persones. La dimissió de fins a dos alcaldes de Barcelona al final de la dictadura fou un altre símptoma de la crisi dels ajuntaments franquistes; coma mínim en una d’aquestes renúncies, el moviment veïnal en fou un actor fonamental en organitzar la campanya “Salvem Barcelona per la democràcia”.

La crisi del moviment veïnal

La crisi a la qual fa referència la historiografia és una crisi de valors i no d’activitat. L’activitat de les organitzacions veïnals continuà a un ritme semblant durant els primers anys de democràcia, però els valors de solidaritat, companyerisme o participació perderen terreny enfront a altres valors de tipus capitalista, que en aquella època s’estaven fent un lloc en la nova societat de consum.

Portada del document Plan Popular. Font: forumgrama.cat
Portada del document Plan Popular. Font: forumgrama.cat

L’anticapitalisme que representava el projecte de les organitzacions veïnals deixà de tenir visualització social en descobrir-se els límits de la Transició i, sobretot, de la política electoral ja en democràcia. El punt d’inflexió fou el moment en què els ajuntaments democràtics governats per les forces d’esquerra antifranquistes (principalment el PSUC), i que havien acollit algunes de les reivindicacions veïnals, s’adonaren del fràgil equilibri entre la pressió al carrer i el treball a les institucions. També hi va haver altres factors: en ser legalitzats partits polítics com el PSUC ja no calia recórrer a les AAVV per convocar manifestacions legals o tenir espais físics on reunir-se. Amb els bons resultats electorals en les eleccions locals de 1979 en algunes ciutats, alguns quadres tècnics i dirigents veïnals es dedicaren a temps complet a la feina institucional i, en conseqüència, el moviment veïnal va perdre part de la capacitat de seguir proposant alternatives viables a ulls dels veïns.

Tot i així, el recorregut del moviment veïnal durant la democràcia ha sigut poc estudiat i els assajos històrics que han tocat el tema aquests últims anys han demostrat la importància del moviment veïnal en la societat, en haver aconseguit paralitzar, com a mínim, una dècada la construcció  de la ciutat capitalista que avui en dia coneixem. Durant força anys, els empresaris immobiliaris i les autoritats es veieren obligades a cedir, pactar o directament anar-se’n per la pressió veïnal. Les organitzacions veïnals aconseguiren articular una alternativa de ciutat democràtica per impugnar totalment el disseny de la ciutat franquista durant el desarrollismo. Els anomenats Planes Populares es basaren en l’interès col·lectiu del sòl enfront a la majoria dominant, defensant la municipalització del sòl i dels serveis de l’ajuntament o la socialització de l’educació i la sanitat, impugnant la lògica capitalista urbana.

Read More

El 6 d’octubre de 1934, poc després de les vuit de la tarda, el president Lluís Companys proclamava des del balcó del Palau de la Generalitat “l’Estat Català de la República Federal espanyola”. L’acció de Companys fou en aquell mateix moment i amb posterioritat caracteritzada de la manera més diversa: un greu error polític, una acció aventurista, un cop separatista o, fins i tot, un presagi del què succeiria amb l’inici de la guerra civil. Però del què parlem quan ens referim al 6 d’octubre? Al marge de falses analogies i lectures anacròniques, cal situar els fets d’octubre en el seu context i en les seves coordenades històriques: l’experiència democratitzadora de la Segona República i la conjuntura històrica del món d’entreguerres.

Els antecedents: de la mort de Macià al conflicte dels contractes de conreu

Revolta de pagesos contra l'anul·lació de la llei de contractes de conreu el juny de 1934. Foto: Camil Merletti. Col•lecció Merletti de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Font: www.elpunt.cat
Revolta de pagesos contra l’anul·lació de la llei de contractes de conreu el juny de 1934. Foto: Camil Merletti. Col•lecció Merletti de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Font: www.elpunt.cat

Entre els darrers mesos del 1933 i l’octubre de 1934, Catalunya es caracteritzà per tenir un marc polític i social plenament diferenciat del de la resta de l’Estat. Aquest marc polític propi s’havia anat articulant, molt especialment, d’ençà de la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931. Fins al 1936 Catalunya va mantenir una situació d’excepcionalitat dins la República espanyola: era l’única autonomia existent arreu de l’Estat.

L’escenari diferenciat de la Catalunya autònoma va produir una dinàmica interna durant el 1934 que va conduir a l’acció de força del 6 d’octubre. En primer lloc, els resultats de les eleccions generals republicanes havien tingut una concreció prou diferenciada: arreu de l’Estat els republicans d’esquerres i els socialistes s’enfonsaven mentre la dreta antirepublicana de Gil Robles, la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), i els lerrouxistes sortien victoriosos. A Catalunya, en canvi, la dreta catalanista de la Lliga havia guanyat les eleccions però amb molt poca diferència respecte el republicanisme catalanista. En segon lloc, la mort de Francesc Macià, el desembre de 1933, va convertir en nou president del govern de la Generalitat a Lluís Companys. Companys va compondre un govern de concentració esquerrana i catalanista que va donar nova força a l’autogovern de Catalunya i que, a més, es va veure reforçat amb els bons resultats de les eleccions municipals de gener de 1934. El contrast entre la realitat catalana i la situació política de la resta de l’Estat es va fer més que evident: si a Catalunya hi havia un govern republicà catalanista que pretenia aprofundir en l’autonomia i en un ampli programa de reforma al govern de l’Estat eren els lerrouxistes amb el suport de la CEDA els que tenien a les seves mans el futur de la República. A partir d’aquest moment, la Catalunya autònoma, republicana i esquerrana es va convertir en el cavall de batalla predilecte de les dretes antirepublicanes per acabar amb la democràcia republicana. La victòria electoral de Gil Robles i els governs del partit de Lerroux van significar un clar sotrac per a l’autogovern dels catalans i per al projecte socialment reformador de la República. L’anticatalanisme era un element distintiu de la dreta antirepublicana, de la mateixa manera que ho era l’exaltació de l’”antidemocràcia”. En aquest sentit, la preponderància de la CEDA a partir de novembre de 1933 suposava un desafiament absolut a la legitimitat i viabilitat de la Catalunya republicana i les seves institucions. Per aquest motiu, una qüestió com la Llei de contractes de conreu va passar a ocupar un lloc central en la política espanyola.

La llei de contractes de conreu havia estat aprovada pel parlament de Catalunya l’abril de 1934 com a mesura per a facilitar que rabassaires i pagesos pobres es convertissin en propietaris de la terra que treballaven. No es tractava de cap llei revolucionària. Seguia allò establert en altres reformes similars arreu d’Europa de respecte a la propietat privada de la terra. Per a les dretes antirepublicanes, amb el suport entusiasta de les dretes catalanes, el conflicte sobre la llei de contractes resultava especialment manipulable pel que tenia d’indissociable amb l’anomenat “problema catalán”. Inicialment fou la principal força conservadora de Catalunya, la Lliga Catalana, qui, en companyia del partit d’Alejandro Lerroux, qüestionà la legitimitat de l’autonomia i la sobirania catalana. Es demanava al govern central que portés la Llei de contractes davant el Tribunal de Garanties Constitucionals amb l’argument que el parlament de Catalunya no tenia competències per a legislar sobre la matèria. En conseqüència, calia declarar la llei inconstitucional. La conseqüència directa de l’acció de la Lliga, lerrouxistes i l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI) fou la de posar en dubte la legitimitat de l’autonomia catalana i facilitar que la dreta antirepublicana agafés l’anticatalanisme com un dels grans eixos de la seva acció.

El Tribunal de Garanties Constitucionals declarà nul•la la llei de contractes de conreu el 8 de juny de 1934. Quatre dies més tard el Parlament català aprovava una nova Llei de contractes totalment idèntica a la votada anteriorment. Finalment la fórmula legal que resolgué el conflicte fou la d’afegir un article addicional a la Llei de Contractes que permetia posar d’acord els preceptes d’aquesta amb la Constitució. La solució jurídica quedava resolta però aquesta no tenia cap tipus de recorregut sense la solució política. Aquesta darrera no es produiria per diversos motius.

El govern Companys davant la crisi d’octubreEl govern Companys davant la crisi d’octubre

Jose María Gil Robles, líder de la CEDA; l'any 1935. Font: Vikipèdia.
Jose María Gil Robles, líder de la CEDA; l’any 1935. Font: Vikipèdia.

Tot i la voluntat negociadora del president del govern de la República, Ricardo Samper, la força de la CEDA i la divisió sobre la qüestió catalana entre els diversos membres del govern convertia la resolució negociada en una sortida extremadament dèbil. Gil Robles demanava l’aplicació rigorosa de la llei contra la “rebeldía separatista” de la Generalitat. El dirigent de la CEDA considerava la solució negociada com una claudicació davant el govern català. Quan l’1 d’octubre es van reobrir l’activitat parlamentària a les Corts republicanes la crisi de govern estava servida. La dimissió de Samper va anar acompanyada d’un “Nosotros tenemos conciencia de nuestra fuerza, aquí y fuera de aquí” per part de Gil Robles.

Des que es va conèixer la solució donada a la crisi del govern Samper el govern de la Generalitat va quedar reunit de manera permanent. L’entrada dels ministres de la CEDA al govern de la República suposava, segons l’editorial del periòdic L’Opinió, “el desprestigi de les institucions republicanes, el triomf segur, inevitable, d’un feixisme catòlic”. En el mateix sentit s’expressava La Humanitat “és hora de defensar fins a tots els extrems la nostra ciutadania exemplar i democràtica. ¿Això pot fer-se amb paraules? Creiem que ja és tard. Alerta les esquerres nacionalistes i republicanes de Catalunya! Ha sonat l’hora de la mobilització”.

Què suposava la presència de la CEDA al govern de la República? Per a importants sectors de la societat una amenaça més que clara contra l’autonomia, el projecte socialment reformador del govern català i els petits avenços aconseguits d’ençà d’abril de 1931. La CEDA de Gil Robles emparava la violència política de la dreta antirepublicana i transitava pel camí dels feixismes. Gil Robles havia tornat entusiasmat del congrés del Partit Nazi a Nuremberg i el temor al què havia succeït a Alemanya, Àustria i també a Itàlia resultava ben present entre sectors importants de la societat catalana. L’ascens dels feixismes, l’agudització de la confrontació social i política a Catalunya, el canvi de rumb al capdavant de la República a partir de novembre de 1933 i la conflictivitat entre les institucions catalanes i les de l’Estat va conduir al punt d’arribada del 6 d’octubre.

La proclamació de l’Estat Català i els fets d’octubre arreu de Catalunya

Què va fer el govern català davant aquesta situació crítica? Com és prou conegut, Lluís Companys va proclamar l’”Estat Català de la República federal espanyola” des del balcó del Palau de la Generalitat. La decisió de Companys no responia ni a una supeditació de la política catalana a l’espanyola, com recentment encara s’argumenta, ni encara menys a qüestions d’indole personal del president. La iniciativa del govern Companys tenia dos objectius: anar més enllà en l’autonomia catalana a través de la República federal i aprofundir en el projecte socialment reformador. Per aconseguir-ho necessitava una mobilització popular forta, una certa capacitat armada i un escenari de protesta generalitzada arreu de l’Estat. Cap d’aquestes condicions no es van complir amb prou solidesa i la conseqüència va ser l’ensulsiada de l’acció de Companys.

Imatge de la plaça Sant Jaume en el moment en què Lluís Companys va proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. Font: pinterest.
Imatge de la plaça Sant Jaume en el moment en què Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. Font: pinterest.

Al mateix temps, a l’interior del govern català existia un altre plantejament representat pel conseller de Governació i cap visible de les Joventuts d’Esquerra Estat Català (JEREC) Josep Dencàs. En aquest cas, es tractava d’impulsar una estratègia governamental separatista: la separació política utilitzant les institucions autonòmiques i preveient un escenari revolucionari arreu de l’estat, que només acabaria succeint a Astúries. La iniciativa de Dencàs, els germans Badia i el separatisme governamental pretenia repetir un gest similar a la proclamació de la República Catalana de Macià de 1931. La fallida immediata de l’acció armada que comandava Dencàs, amb la inacció absoluta dels escamots de les JEREC, va ensorrar l’estratègia governamental separatista i la pròpia iniciativa de Companys. En aquest sentit, podem dir que la falta d’unanimitat entre els membres del govern, la manca d’uns objectius políticament clarament definits i la falta de preparació de la mobilització expliquen perquè el General Domènec Batet, amb una guarnició de poc més de 2000 homes, aconseguí acabar amb el moviment a Barcelona en poques hores.

A banda de l’acció del president Companys i de l’estratègia del separatisme governamental existien altres objectius i estratègies al marge del govern. L’Aliança Obrera, que agrupava tot el seguit de forces obreres fora de la CNT, plantejava la necessitat de proclamar la República Catalana i activar una insurrecció social generalitzada. La seva estratègia fracassà a Barcelona però va resultar exitosa a molts punts del Principat, tant urbans com rurals. A molts dels principals centres industrials de Catalunya, Mataró, Badalona, Vilanova i la Geltrú, etc., la proclamació de la República Catalana o l’Estat Català va anar acompanyada d’una confrontació socialment revolucionària. El mateix succeí en els principals centres agraris de Catalunya com ara Vilafranca del Penedès, Valls o diversos pobles del Priorat i les comarques de Lleida. A més, es produí en diversos casos una participació activa de diversos nuclis anarcosindicalistes en els fets revolucionaris. En tot cas, l’àmplia mobilització popular que es produí a Catalunya entre el 4 i el 10 d’octubre va quedar en no res en ser derrotada la iniciativa política del govern Companys a Barcelona.

Les conseqüències dels fets d’octubre: repressió i militarització de la vida social i política

L’acció de Companys el 6 d’octubre va ser la d’un cap de govern que va actuar en un sentit governamental perquè no es va limitar a gestionar el marc polític fixat, sinó que va engegar una acció encaminada a redefinir l’Estat republicà i l’autonomia catalana davant l’amenaça possible de liquidació d’ambdues. L’entrada de la CEDA al govern de l’Estat representava aquest perill el 1934. Més que no pas com una mostra de la falta d’acatament de la democràcia representativa, l’acció de Companys s’ha de situar en aquell corrent de fons que existia arreu d’Europa i que volia reformular els fonaments de l’Estat democràtic enfront l’amenaça de la consolidació dels feixismes. Amplis sectors de la societat catalana percebien l’existència aquesta amenaça contra la democràcia republicana, l’autonomia, els drets socials i polítics i el moviment obrer i aquest fet explica perquè van coincidir en la iniciativa del govern Companys tot un seguit de mobilitzacions de caràcter ben divers.

La derrota d’octubre significà la suspensió de l’autonomia, una repressió social i política generalitzada, amb més de 5.000 empresonats, la militarització de la vida pública, la clausura d’entitats socials, polítiques i culturals, la fi de la catalanització popular i l’empitjorament de les condicions laborals d’una bona part de la població. Al mateix temps, l’experiència d’octubre i els efectes de la repressió van convertir-se en elements centrals de l’antifeixisme i el frontpopulisme català. Alguns van parlar d’una derrota fecunda que, el juliol de 1936, va permetre derrotar el cop d’Estat militar i feixista a Catalunya.

CRONOLOGIA
Gener 1933 Adolf Hitler nomenat canceller d’Alemanya
Novembre 1933 Victòria de la CEDA a les eleccions legislatives republicanes
16 Desembre 1933 Alejandro Lerroux president del Govern de la República
25 Desembre 1933 Mort de Francesc Macià
Gener 1934 Primer govern de la Generalitat presidit per Lluís Companys
18 de Gener Els electes de la Lliga Catalana decideixen abandonar el Parlament de Catalunya
Febrer 1934 Dictadura del mariscal Dollfuss a Àustria
28 març 1934 Ricardo Samper nou president del Govern de la República
Abril 1934 El Parlament de Catalunya aprova la Llei de Contractes de conreu
Juny 1934 El Tribunal de Garanties Constitucionals declara nul•la la llei de contractes de conreu
4 d’octubre 1934 Nou govern d’Alejandro Lerroux amb participació de tres ministres de la CEDA
6 d’octubre 1934 Lluís Companys proclama l’Estat Català de la República Federal espanyola
7 d’octubre 1934 Detenció i empresonament del govern de la Generalitat. Detencions massives de regidors dels Ajuntaments republicans, afiliats sindicals, polítics i culturals.
7 d’octubre de 1934 El Coronel Francisco Giménez Arenas assumeix les funcions del govern de la Generalitat
Octubre 1934 Revolució social a Astúries i fracàs de la revolta socialista a la resta de l’Estat
Desembre 1934 Suspensió de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i de la Llei de Contractes de Conreu
Juny 1935 Lluís Companys i el govern de la Generalitat condemnats a 30 anys de presó
Febrer 1936 Victòria electoral del Front d’Esquerres de Catalunya i del Front Popular a Espanya

Read More

Afirma que serà la seva entrevista “pòstuma”, que serà l’última vegada que parli “d’aquest país”. El motiu? Que en una època històrica com la nostra, èpica, accelerada, però també improvisada i a vegades hiperventilada, irònicament, la gent no vol “historiadors”, sinó “profetes”.

Quan el vàrem entrevistar, el vàrem notar desil·lusionat i trist amb el moment actual. És un historiador que dubta de la utilitat de la seva professió en la seva societat. I, per a una persona que ha passat tota la seva vida investigant, poques coses poden haver-hi res més terribles que sentir que la propaganda d’uns i altres ha guanyat la partida. 

Però, malgrat tot, una hora després, vaig comprovar complagut que, malgrat tot, la seva lucidesa segueix inalterable. La història no serveix per tot, i no hauria de servir per a legitimar posicions polítiques actuals. Ens serveix per a explicar l’avui, entendre com hem arribat fins on som, evitar errors del passat i qüestionar-nos el present. I d’això precisament vam estar parlant amb Josep Maria Fradera. Què era un català i què era un espanyol a la Catalunya dels segle XVIII-XIX?

 

Què significava “Catalunya” i “Espanya” per a un català a les acaballes del segle XVIII?

Crec que això no ho sap ningú. En primer lloc, no en deien “Espanya”, en deien “monarquia”. La monarquia era un conjunt de regnes sota un rei amb unes institucions diferents segons els llocs, a Catalunya condicionats per la derrota en la Guerra de Successió (1701-15).

No és una derrota pròpiament dels catalans, sinó d’aquells catalans que opten per l’arxiduc d’Àustria. Una bona part, o no participen, o escullen els Borbons.

Però és cert que després de 1714, les relacions entre les antigues parts de la vella corona hispànica passen de tenir unes relacions més o menys d’igualtat a unes de més desiguals.

És que Espanya no existeix a l’altra banda. Existeix la monarquia, i aquesta és encara un imperi enorme. La divisió entre austriacistes i borbònics també és dóna a Amèrica. Els llocs on la guerra s’ha produït tenen un règim de càstig, que en aquest cas és la Nova Planta, que estableix unes normes d’administració diferents.

“La derrota de 1714 no és tant de la societat catalana en el seu conjunt, sinó del partit que es posiciona a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria”

Però no és Espanya vers Catalunya, sinó que dintre de la monarquia, hi ha parts que han escollit procedir contra un rei al qual han jurat fidelitat. Felip V (1700-24/ 1724-46) va venir aquí a jurar unes constitucions que eren molt avantatjoses respecte el règim anterior. No hi ha evidència que l’arxiduc hagués respectat això.

Després s’acabarà imposant l’altre partit [el dels austriacistes], però el rei ha firmat les constitucions de 1702 i s’ha casat a Barcelona, ha donat molts privilegis i després s’ha trobat que se li han girat en contra aquells integrants del partit que s’acaba imposant i que té força bàsicament a Barcelona i en algunes altres parts de Catalunya.

La Guerra de Successió és un conflicte internacional, no de catalans contra espanyols: dues cases regnants a Europa; una centreeuropea [els Habsburg], i una altra francesa [els Borbons] que competeixen per a accedir a uns dominis enormes. Cal dir que una vegada Felip V és nomenat rei d’Espanya, es desenganxa de la influència francesa i que, com que al final hi ha una revolució a França el 1789, aquest distanciament acaba sent total.

En qualsevol cas, no és un conflicte de Catalunya contra Espanya, perquè Espanya no existeix. Sí geogràficament, però no constitucionalment.  Els bascs continuaran mantenint el seu règim foral-municipal i el regne de Galícia continuarà existint. És un conflicte dinàstic on un grup de catalans imposen la seva opció i la seva derrota té unes conseqüències irreparables en termes de l’ajustament constitucional respecte de la monarquia.

Josep Maria Fradera (esquerra) xerrant amb Marc Geli (dreta) a casa seva a Barcelona
Font: Ab Origine

Llavors com definiries la relació entre la monarquia hispànica i Catalunya després de 1714? O potser hauríem de parlar de la relació entre centre i perifèria?

Ja ho deies bé. Podem parlar de Catalunya, ja que sempre ha tingut una identitat pròpia constitucionalment organitzada, tot i que mai ha sigut independent. Era un conjunt de comtats agrupats sota un designi dinàstic amb un rei que ho era perquè era monarca d’Aragó.

“Llegint determinats dietaris, hom pot comprovar que la gent tenia una consciència més o menys clara del fet institucional català”

És una pregunta de difícil resposta, perquè ningú va fer una enquesta preguntant als catalans com se sentien. Tant sols podem resseguir-ho a partir de fonts diverses. Si llegim alguns diaris recuperats per en Xavier Torres, podem veure com la gent tenia una certa consciència del fet institucional, però si agafem el dietari d’en Miquel Parets, que era un artesà de Barcelona, comprovem que escrivia pàgines i pàgines com a barceloní i que no esmenta ni una sola vegada el fet constitucional català… entre altres coses perquè no hi havien Corts normalment, ni les reclamaven, ja que tenien un impacte molt limitat en la vida de la gent. Potser tenien un major impacte entre les classes dirigents, però aquestes tenien també altres canals per a expressar-se en el marc d’una monarquia tan complexa.

Moltes d’aquestes classes dirigents es posen al servei de la dinastia que toca i actuen com a intermediaris en el marc local i no reclamen Corts pràcticament mai. Les Corts servien per a donar privilegis i obrir el marc constitucional. Tot això ho respecta el rei fins el 1714.

Arribat al segle XVIII, crec que podem parlar de tres possibles respostes, tot i que cap d’elles et permetrà una conclusió taxativa.

La primera seria l’oferida pel “Memorial de Greuges”, de la segona meitat del segle XVIII: enyoren un major marge d’independència institucional, perquè l’Audiència borbònica és una audiència de nomenament (on, per cert, hi ha una pila de catalans borbònics i aquells que, passat el temps, s’ajusten a la nova dinastia).

La Guerra de Successió és un cop molt fort. Els catalans juguen a la carta perdedora i fan quelcom que no es podia fer als reis de finals del XVII-principis del XVIII: jurar fidelitat a un rei i després deixar-lo de banda. Però un cop que la societat catalana es va allunyant generacionalment d’això (tot i que mai oblidarà del tot el que va significar aquella guerra), es reclama una reforma que els hi permeti recuperar una mica de poder autònom en el complex de la monarquia.

Això certament passa a la segona meitat del XVIII. Quines són les dues grans forces de la societat catalana en aquella època? L’aristocràcia residual (petita i mitjana) que continuarà tenint un pes al món rural, on sovint també administrarà els municipis, i els ciutadans honrats i la cúpula gremial que en les ciutats potents del litoral (i sobretot, a Barcelona) vol guanyar pes. Aquesta situació no es resol amb cap conflicte identitari de l’estil “Catalunya contra Espanya”, perquè no es planteja en aquests termes, sinó en demandes de reforma que s’ajustin a la seva realitat. No es veuen com a derrotats, malgrat que poguem trobar algun text que presenti els catalans com a vençuts.

 “Al segle XVIII, els conflictes no es plantegen en clau identitària de catalans contra espanyols, sinó en demandes de reformes que responguin a la realitat catalana”

Hi ha una altra possible resposta, que seria la de Pierre Vilar: les monarquies del segle XVIII no són com els estats del segle XX, i deixen un gran marge d’actuació a les forces locals; i les catalanes, al XVIII, jugaven a una carta guanyadora: la viticultura i el comerç. A finals de segle XVIII se senten pròspers. L’estructura gremial es diversifica i alguns menestrals s’enriqueixen (altres es queden igual) i apareixeran uns nous pagesos rics que a vegades creen cases de comerç i que canalitzen una part de l’activitat cap a la costa.

Tots ells aspiren a guanyar pes dintre d’Espanya.  Les primeres corrues de traginers i comerciants catalans es projecten cap a Saragossa, Burgos, Valladolid, Madrid… ningú els hi posa cap problema perquè van a comprar i vendre.

El tercer element, la “cirereta del pastís” és que la Monarquia té un espai immens, molt més enllà de Cadis: el món americà. Allà hi aniran com a súbdits del rei, no tant com a “espanyol”; fins a la Guerra del Francès, la terminologia es refereix més a “catalans”, “bascos”, “montañenses”, etc. Trobaràs grups de catalans que arriben a vendre barrets de llana fabricats a Torelló o a Vic als indis de l’Andes! Això els hi dóna una dimensió del món d’allò que són brutal. Això es veurà quan, ja durant les guerres d’independència, hi haurà catalans (una minoria amb els criollos, aquells que ja s’identifiquen plenament amb els interessos americans) que lluitaran al costat del rei per a que les colònies no se’n vagin. Quan tot això s’hagi anat, es replagaran a les Antilles, quan s’iniciarà el cicle cubà.

És a partir de tot això que es pot especular què sentien els catalans d’aquella època. No dubto que hi havia una forta contradicció entre el marc constitucional que se’ls hi imposa i les possibilitats que la monarquia els hi dóna, no perquè els hi ofereixi, sinó perquè ho busquen: no depèn del rei. Això són els orígens del capitalisme, que és una altra història.

Com que estan mal integrats en la monarquia hispànica, quan aquesta cau estripitosament amb la Guerra del Francès (1808-14) i els catalans van a les Corts de Cadis, ho fan creient que resolen el gran problema: fabricar la nació espanyola intengrant’s-hi amb absoluta igualtat de condicions, no perquè s’hagin sentit moltes vegades injustament tractats, sinó perquè saben que l’error de 1714 els col·loca en una situació que no s’adequa a la seva realitat. Hi ha una contradicció palesa entre el creixent poder d’una protoburgesia emergent que juga amb cartes sòlides amb un marc institucional fruït d’un passat que a finals del segle XVIII ja havien perdut de vista els seus contemporanis (exceptuant casos molt especials com el de Capmany).

Aquesta generació encara no és la més decidida a construir una Espanya liberal. Aquesta és una tasca per a aquells que van a les corts de 1823 (ja durant el Trienni Liberal), quan es veu que les forces de l’Antic Règim no estan mortes i es poden refer.

A Europa, durant el segle XVIII, l’Estat s’enforteix i al XIX es creen els estats-nació. El cas espanyol segueix la mateixa pauta?

I tant! Bé, no hi ha una pauta per a tota Europa. Allò significatiu del cas espanyol, des de la perspectiva que estem explorant del centre-perifèria… tot i que hauríem de saber on és el centre, perquè Madrid encara és ben poca cosa.

Però existeix el Madrid com a presa de decisió política.

Sí, però en la presa de decisió política hi participen molts catalans durant tot el segle XIX d’una manera molt destacada.

Josep Maria Fradera 3

Abans parlàvem sobre com els catalans, durant tot el XVIII i el XIX busquen guanyar protagonisme i pes a Espanya, incidint en la presa de decisions polítiques. Quin és el paper català en la construcció de l’estat-nació espanyol?

Fonamental. Són els més patriotes de tots, gairebé; o, al menys, dels que tenen més consciència de ser-ho, perquè d’això depèn la seva posició política dintre de la monarquia. Fins molt avançat el segle XIX, seran els més patriotes de tots. Pensem en personatges com Prim, Víctor Balaguer, etc.

Ara bé, això no vol dir que deixin de ser catalans o que no percebin les diferències amb els altres o el maltracte que a vegades se’ls hi dóna, per exemple com quan parlen amb molt accent el castellà (i,a més, el dominen poc, ja que la societat catalana del moment és essencialment monolingüe). Cultiven el patriotisme espanyol a la mateixa vegada que el català; jo d’aquesta situació en vaig dir “doble patriotisme”. Això no canviarà fins a finals del segle XIX.

Entenem tan malament la construcció de l’estat liberal, que no veiem que a tots els estats liberals del món hi ha una competència de burgesies nacionals o de liberalismes regionals molt forts. A Anglaterra, els de Manchester i Londres no es poden veure; a França també passa el mateix. Hi ha interessos molt diversos dintre d’aquests països. El liberalisme és també un mercat i construir un estat significa també fixar les finances públiques, els aranzels, etc. Implica també donar uns avantatges a uns i no uns altres.

“El paper català en la construcció de l’estat-nació espanyol és fonamental. Els catalans seran els més patriotes de tots”

La gran batalla de la burgesia catalana no serà sobre Espanya o Catalunya, sinó entre lliurecanvisme o proteccionisme. El primer és l’aliança de Cadis amb Anglaterra; i el proteccionisme l’aliança de Barcelona amb Castella: uns menjaran els cereals castellans i els altres es vestiran amb els teixits catalans. Aquesta és la gran batalla que també es projectarà sobre el món cubà: protegir Cuba per als seus interessos (cosa que també va implicar la defensa de l’esclavitud, on els catalans es van destacar enormement).

En aquestes batalles, la qüestió de la identitat històrica és clau. La cultiva tothom: Don Pelayo, els Berenguers, Pere el Gran… Quan vaig poder rellegir els textos de Milà i Fontanals, de Pefirrer, de la joventut de Balaguer, etc. vaig poder veure que la peculiaritat catalana dins d’aquest complex és que és l’única regió industrial de debò.

Si rasques una mica, veus com darrere els textos que afirmen les bondats de la societat catalana (catòlica, educada, familiar, ordenada, respectuosa…), amagaven una realitat que no era la Barcelona del segle XIX: el 1835 han cremat tots els convents de Barcelona i Catalunya i s’havia cremat la fàbrica de vapor Bonaplata, el 1854 hi havia hagut una vaga a Barcelona, etc. La burgesia catalana demana repressió al capità general, ja sigui català o castellà.

Com que es demana ordre, s’ha de construir la idea d’una societat ordenada, i això es fa a través de la història i de la literatura. Malgrat que la societat catalana estigui profundament escindida.

La industrialització, el “fet diferencial català”? Per què es dóna només a Catalunya i com modela les relacions entre uns i altres?

Catalunya és indubtablement l’única regió espanyola industrialitzada fins a l’aparició de la industrialització a gran escala basca a finals del XIX. Això provoca una disparitat de visions, unes tensions que porten moltes vegades a un trencament intern que porta moltes vegades a un espanyolisme furibund (el 1936 és un altre exemple d’això) i a la vegada porten als grups dirigents catalans a sentir-se mal integrats dintre de l’estructura espanyola. L’estat no entèn bé Catalunya perquè no viu la seva realitat.

“L’estat no entendrà mai Catalunya perquè no viu la seva realitat”

Però aquí la feina de l’historiador és parlar bé del context i de la complexitat; i l’Espanya del segle XIX inclou, per exemple, Cuba i les Filipines. És un complex molt ampli i interralacionat. Tampoc és cert que la industrialització sigui únicament catalana: hi ha molts focus d’industrialització d’una certa rellevància a la resta d’Espanya, però mai tindran la densitat suficient com per a condicionar la dinàmica de tota una regió. I això només passa a Catalunya a partir de 1850-60; abans hi ha diversos punts a Vilanova, Manresa, Barcelona… que fan que Catalunya exploti com una olla a pressió de tant en tant, amb una guerra social intensa entre catalans; això té un reflex també en la futura CNT.

Tot plegat acabarà conformant l’escenari polític català fins al 1939, on les dues línies bàsiques seran el nacionalisme que reclama més autogovern i el sindicalisme obrer.

 

 

 

Read More

 

La Revolució Russa (1917) va suposar un gran impacte per a una Europa que resistia encara a les desgràcies d’un enfrontament a gran escala que s’havia mostrat a priori revelador i esperançador. El sistema liberal vuitcentista i els seus valors basats en la raó es van esquerdar durant la Gran Guerra per ser enterrats definitivament per la revolució roja d’octubre i el seu impacte mundial. Els feliços anys vint van ser també un període de crisi política, social i econòmica, una època durant la qual, mentre una part del poble volia oblidar la guerra, l’altra volia recuperar-la.

Amb la revolució d’octubre i la fi de la monarquia tsarista Romanov, una estela rogenca va recórrer el món sencer fomentant la creació de partits esquerrans, socialistes, anarquistes i, evidentment, comunistes, tots ells nascuts sota la llum bolxevica per oposar-se al sistema establert i aconseguir un sistema més bo i just per al proletariat. La por que la revolució russa tingués un eco més enllà de la Unió Soviètica va fer que les protestes, les manifestacions i les queixes laborals, conseqüència de les successives crisis d’entreguerres, s’interpretessin com a amenaces al sistema establert, cosa que causà una onada contrarrevolucionària que reaccionaria enfront aquesta suposada amenaça. La por al fantasma de Karl Marx va portar, entre altres conseqüències, a la radicalització de forces polítiques comunament anomenades d’ordre, com el feixisme de Mussolini a Itàlia, als anys vint, o el nacionalsocialisme de Hitler a Alemanya, als anys 30. El món aniria triant, així, poc a poc, entre la revolució o la contrarevolució, entre lluitar per un sistema basat en la divisió social, l’expansió econòmica i el govern d’un partit únic; o entre l’eliminació dels sistemes de classe, la destrucció de la riquesa i la implantació d’una dictadura liderada pel proletariat.

Sembla ser, doncs, que el món ja es dividia en dos quan la República arribà a Espanya per segona vegada, el 14 d’abril de 1931. Espanya no havia estat aïllada ni durant la Gran Guerra (1914-1918) ni durant la Revolució Russa (1917), ni durant la Gran Depressió (1929), que accentuà la crisi mundial, tant a nivell econòmic com social, i estimulà, així, l’extremisme, ja en auge. A l’Espanya dels anys vint, el sector conservador del país havia considerat el seu sistema tradicionalista més ben protegit gràcies a l’arribada al poder, el 1923, del dictador dretà Miguel Primo de Rivera. No calia témer un canvi radical comunista, ni la fi del conservadorisme espanyol. Malgrat tot, entre el 1930 i el 1931 la situació va canviar dràsticament. Primo de Rivera, mancat d’una direcció de govern ferma i cansat per la vellesa, decidiria capitular del seu sistema dictatorial, deixant desprotegit el Rei, símbol de continuïtat, catolicitat, tradició i unitat que fins al moment havia estat el cinturó de seguretat de les dretes espanyoles. Sense recolzament ni ànim per embarcar-se a reformar el sistema, el rei Alfons XIII decidí exiliar-se i permeté l’adveniment de la Segona República a Espanya. Ara sí que la por féu acte de presència. La república fou rebuda pels conservadors com a sinònim de falta d’autoritat, de cos polític i social, una idea utòpica sobre una igualtat impossible i inestable, inspirada en la Revolució francesa (1789) i personificada finalment per la Unió Soviètica i el seu comunisme rus.

14 d'abril de 1931: proclamció de la II República Espanyola
14 d’abril de 1931: proclamció de la II República Espanyola

Tot aquest pensament polític reaccionari, tenyit de la por a una invasió comunista d’Espanya i a la influència de les idees russes i la seva revolució, mitificada entre la població espanyola, es convertiria en un corrent ideològic molt present entre les pàgines de la premsa tradicionalista del país, sobretot durant el primer any de república, durant el qual les primeres reformes i governs esquerrans serien motiu d’amenaça més que justificada pels conservadors espanyols.

Els diaris catòlics, monàrquics, nacionalistes i, en definitiva, contraris a la República, veurien en cada un dels passos cap a l’obertura del país i la seva democratització una russificació, que duria als espanyols cap als camins de la Rússia Soviètica. La revolució social arribaria en algun moment o altre i per això, aquells que fossin conscients del perill que amenaçava Espanya, havien d’unir les seves forces per combatre l’adveniment d’una “revolución social de aterradoras proporciones” que s’havia iniciat amb la mateixa arribada de la república. El diari monàrquic ABC clamaria per la “unión sagrada de todos los patriotas verdaderos, que anhelan la prosperidad de España contra la liga de elementos disolventes, que tampoco se contentan ya con la República, sino que desean el comunismo rojo y la revolución exterminadora” afegint que la República substituiria “la propiedad individual, base y motor del bienestar de cada uno y de la riqueza colectiva, por un universal proletariado” per entronitzar “el tiránico imperio de una dictadura de clase.”

La por del fantasma roig: ABC avisa als seus lectors de l'"amenaça comunista"
La por del fantasma roig: ABC avisa als seus lectors de l'”amenaça comunista”. Font: Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional Española

Aquestes afirmacions passarien a formar part d’un discurs, adoptat per la totalitat de la premsa conservadora espanyola, basat en el temor a una revolució roja, sustentada i explicada bàsicament per quatre factors: els paral·lelismes polítics i històrics entre la Rússia post-tsarista i l’Espanya post-borbònica; la presència de socialistes amb anhels comunistes en els successius governs de la República; l’”excés” de llibertats propulsades per l’adopció de la democràcia; i la presència contínua d’allò que la premsa anomenaria “assajos” revolucionaris, presenciats en forma de vagues, manifestacions i alguna o altra insurrecció popular.

Pel que fa al primer factor, els paral·lelismes històrics, la premsa lluitarà per esborrar les distincions entre la Rússia de 1917 i l’Espanya de 1930-1931. En primer lloc, la minoria que a Espanya representava la població comunista, en comparació amb la que corresponia a la Rússia anterior a la revolució, es menysprearia pel fet que “los bolcheviques rusos no eran muchos más” i “no fueron muchedumbres las que movió Lenin para realizar el asalto del Palacio de Invierno y hacer prisioneros a los ministros de Kerensky”, com expresaria el diari catòlic El Siglo Futuro. També l’ABC negaria que “los sicarios de Lenin” haguessin estat mai majoria, encara que això no els va impedir imposar-se “por la violencia”. El diari militarista La correspondencia Militar afirmaria, per la seva banda, que si bé els comunistes espanyols que ho són pels seus ideals són “muy pocos”, “el dinero y la moda son dos grandes corruptores. Si con el primero, y el esnobismo, [el comunismo] hace prosélitos no podemos sentir extrañeza porque aparezca el comunismo con fuerza aparente que dista mucho de la fuerza real”. Així mateix, el diari advertia que encara que a Espanya es pensés, “con infundado orgullo”, que no podia succeir-se mai una situació semblant a la de la Rússia revolucionaria, va ser aquesta, també, la mentalitat del país dels tsars el dia que “una minoría tan insignificante” s’imposà a una majoria abrumadora:  “Aquí también podría suceder que las masas obreras, hoy socialistas, escapasen de las manos de sus actuales jefes como allí escaparon de las de Kerensky, porque con hambre es muy fácil que una masa pase del socialismo al comunismo […] será de utilidad meditar sobre lo que pasó en Rusia para salir de la pasividad en que las clases no proletarios nos encontramos.”

Les referències al polític rus social-revolucionari Aleksandr Kerensky (1881-1970), al “periodo Kerensky” o al “Gobierno de Kerensky y sus ministros” és el paral·lelisme més destacat que aprofità la premsa conservadora per comparar el primer govern provisional republicanosocialista (abril-desembre 1931) amb el primer govern provisional (juliol-novembre 1917) després de la fi dels Romanov a Rússia, que fou presidit per Kerensky El govern provisional socialista de Kerensky a Rússia va deixar pas ràpidament al govern bolxevic de Vladimir Lenin (1870-1924), per la qual cosa no es podia descartar, segons la premsa conservadora, una evolució anàloga a la nova Espanya republicana: “[L]a situación va teniendo cierta semejanza con la de Rusia de entonces, y parece mentira que en diez meses se haya dado un salto tal que causa asombro a quienes nos observan desde fuera pues por el camino que seguimos, los radicalismo de nuestros legisladores van a hacer que aquí se implanten leyes más bolchevics [sic] que socialistas.” Advertiria La Correspondencia Militar que “los que hayan seguido de cerca la revolución rusa de marzo de 1917 habrán visto cómo” una sola política del “Gobierno provisional de Kerensky” va poder substituir “la disciplina antigua por la revolucionaria […], dando el triunfo a Lenin y Trotsky, que se apresuraron, consolidada su dictadura, a suprimir los Comités e imponer la pena de muerte y una disciplina de acero en el ejército rojo”. Amb això, el diari intentava avisar del perill que podia ocasionar una sola mesura o reforma excessivament “revolucionària” des del govern provisional espanyol, atès que  “el éxito de una revolución es un asunto mucho más sencillo de lo que se cree ordinariamente”.

"La correspondencia militar" va explotar molt les supsoades similituds entre la Rússia de 1917 i l'Espanya de 1931. Font: Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional Española
“La correspondencia militar” va explotar molt les supsoades similituds entre la Rússia de 1917 i l’Espanya de 1931. Font: Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional Española

També l’ABC afirmaria que “España puede hallarse hoy en el ‘periodo Kerenski’, que, como se sabe, precedió en Rusia al comunismo”. De la mateixa manera, La Época subratllaria que  “el recuerdo de lo que pasó en Rusia con la etapa de Kerensky, etapa de embriaguez de libertad, hace que cada cual se interrogue” i es preguntaria: “¿sucederá lo mismo en España? El temor y el enemigo de todos es el comunismo. Desgraciadamente no se ve en el Gobierno la suficiente energía y unidad para acometer de frente el problema”. El fet que el socialisme de Kerensky, política considerada moderada pels bolxevics, portés tard o d’hora a la dictadura del proletariat va ser una referència que s’utilitzà sense miraments per assenyalar el govern provisional espanyol, format amb la coalició dels republicans amb els socialistes, com un nucli revolucionari que permetia al germen comunista d’entrar a les entranyes polítiques per fer, al final, la revolució, tot seguint el mateix camí que Rússia. Com afirmà La Época, “los socialistas, que vocean vivas a la revolución social” no comprenen que “la revolución social no sería la de ellos, sino la de los comunistas”. Sentenciava el diari que “los bolcheviques serán pocos, pero los bolchevizantes son muchos”. Per a la dreta, tota inclinació política i econòmica cap a allò social convertia el socialisme en la base per al comunisme, per la qual cosa, “todo comunismo es socialismo” i “todo socialismo es comunismo”. Amb aquest argument s’afirmaria que la revolució russa havia estat oficialment socialista, no bolxevic ni roja, i que el seu comunisme havia estat, al seu torn, socialista. Per això, era conseqüent i calia afirmar també que el socialisme espanyol s’havia de considerar també comunista.  Com es podria evitar que el socialisme comportés definitivament a una societat comunista és un remei que el mateix El Siglo Futuro no dubtaria a formular: “[H]abría que volver a las tradiciones, a la monarquía absoluta, a los principios religiosos enseñados obligatoriamente en las escuelas, a la jerarquía, a todo lo que refrena […] las pasiones ciegas y destructoras de las masas”. El monàrquic Acción Española arribaria fins i tot a afirmar que la llibertat era incompatible amb la propietat privada – cosa que el comunisme volia destruir – i que, per tant, no podien coexistir; la primera, doncs, la rebutjava considerant-la una “idea absurda, pero de facilísimo arraigo en las clases trabajadoras”.

Seria precisament la llibertat, deia la literatura conservadora, el punt que permetria l’entrada de totes aquelles idees ja esteses i desenvolupades a Rússia per servir altra vegada i amb els mateixos objectius a Espanya. D’aquesta manera, El Siglo Futuro va culpar de la presència de propaganda subversiva […] contra Dios, la sociedad, la autoridad y la patria” la llibertat de tipus vuitcentista, és a dir, liberal, que, segons el diari, sobrepassava les llibertats de criteri per permetre aquelles que tenen l’objectiu de convèncer i manipular amb idees revolucionàries. Des del punt de vista conservador, amb la democràcia un excés de llibertat deixaria via lliure al comunisme i, amb això, les fites aconseguides amb la dictadura i els seus eficaços murs enfront a la Rússia comunista es perdrien. Pel que fa a la llibertat d’opinió, El Siglo Futuro compararia la llibertat espanyola exercida pel govern republicà amb la premsa amb la llibertat exercida per Lenin i la Unió Soviètica, tot acusant el règim rus de desfer-se de tota premsa hostil al comunisme de la mateixa manera que el govern espanyol –segons El Siglo Futuro– estava posant traves a diaris dretans com El Debate, una comparativa que diu molt de la consideració del diari catòlic respecte al govern de coalició: “Y, ahí, está la libertad comunista, que es en las instituciones de gobierno ‘dictadura de clase’: la dictadura del proletariado”. L’ABC va dedicar també unes paraules a l’”excés” de llibertat que es permetia als mitjans que, segons ell, constituïen la premsa republicana i revolucionària: “Al comunismo, que propugna el cambio más radical de régimen, incluso por la fuerza, no se le estorban propagandas y recaudaciones, pero a la política derechista en general, y al monarquismo sobre todo, se le pone prácticamente fuera de la ley”. Segons La Época, la solució per acabar amb el “notori” perill comunista soviètic a Espanya, “obediente a inspiraciones directas o ejemplos indirectos de Moscú”, al qual “el Gobierno y la Prensa que le sirve”, era la repressió: “La represión es indispensable cuando la libertad degenera en licencia.” 

“La represión es indispensable cuando la libertad degenera en licencia.” afirmava "La Época". Font: Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional Española
“La represión es indispensable cuando la libertad degenera en licencia.” afirmava “La Época”. Font: Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional Española

Repressió és, de la mateixa manera, allò que demanaren els sectors conservadors al govern rebulicà que exercís sobre les masses que, “manipulades” per agents comunistes russos a Espanya i per la seva propaganda, es dedicaven a realitzar el que anomenarien “assajos” revolucionaris, és a dir, actes de desestabilització social que alterarien el poble facilitant la seva evolució cap a la lluita de classes. En realitat, allò que es va qualificar d’”assajos” van ser ocasionats no per una efervescència comunista sinó més aviat per la ràpida decepció que patiren les masses treballadores davant la lentitud de les reformes democràtiques i la consegüent caiguda progressiva de les seves expectatives respecte la República. Segons l’ABC, l’“espíritu de subversión y violencia”, amb “huelgas sin motivo razonable, que degeneran en ataques a la fuerza pública” es presentaria per a la premsa conservadora com un “movimiento geológico”, prova de l’”avance obrerista” en la seva escalada en la jerarquia social espanyola, que amenaçava el seu sistema de valors i poders tradicional. La decepció popular davant el retard en els canvis democràtics havia generat, segons el diari monàrquic Acción Española, el desplaçament de les masses “hacia las zonas rojas de los radicalismos revolucionarios”, i les havia apartat de la llei i la disciplina social per fascinar-les amb doctrines com el comunisme i l’anarquia. L’ABC retria comptes de visques al comunisme “y otros análogos” cridats en una “manifestación comunista” a València, al maig de 1931, i a Tarazona, Sevilla, el setembre de 1931, on alguns joves amb banderes roges cridarien “vivas a Rusia, al comunismo y ‘Abajo la República’”. Lenin, Rússia i evidentment el comunisme foren també victorejats per uns comunistes que van interrompre aquell mateix setembre la processió del Santíssim Crist del Consol, a Villa de Don Fabrique, segons l’ABC. També el setembre informà El Siglo Futuro d’agressions a la Guàrdia civil, hissades de banderes roges i cantades a la “Internacional [comunista]”, a Madrid i províncies. Tots aquests fets, segons El Siglo Futuro, havien estat provocats pel comunisme, “cuyas organizaciones han hecho acto de presencia en la calle, después de haber comparecido en los mítines para adoptar los acuerdos, cuya lectura recomendamos, para que quienes niegan la existencia del peligro comunista, se vayan dando cuenta de su pavorosa realidad.”

Per tot aquest ambient revolucionari animava El Siglo Futuro a “hacer frente al desorden, para mantener y defender la tranquilidad pública, contra la acción revolucionaria” i insinuava que, en el cas que fos necessari, la dreta s’enfrontaria a qualsevol règim que armés   “el brazo de las muchedumbres” amb “teorías que crean el espíritu revolucionario”. Com s’observaria, el discurs d’advertència i fins i tot temor de la premsa conservadora davant el perill roig es transformaria poc a poc en un discurs de rancor i ràbia, seguit per la voluntat de lluitar i combatre, enfront d’un govern que, segons les dretes, no feia res per evitar la transició d’una Espanya democràtica a una comunista. La dreta s’havia cansat d’acusar i exigir per passar a desitjar l’acció preventiva per salvar Espanya d’un destí roig com el que patí Rússia després de la seva revolució. Espanya, es lamentava el sector més conservador, es trobava sens dubte en el període Kerensky, és a dir, a l’avantsala de la revolució comunista i de l’adveniment de la dictadura del proletariat, i la ciutadania espanyola havia de prendre partit: o estava amb el Govern, anàleg al govern provisional socialista liderat per Kerensky, o lluitava contra aquest. Havia arribat l’hora d’actuar contra el perill comunista; havia arribat l’hora de convertir-se en contrarrevolucionari.

I això fou el que succeí. La por a la revolució i la propaganda anticomunista tan exacerbada per la premsa de dretes fomentarien la unió i l’acord dretà per preparar i executar la que seria la primera sublevació militar contra la República, poc més d’un any després de la seva proclamació. La conspiració contra la República estallaria el 10 d’agost de 1932 amb l’anomenat “Cop d’Estat de Sanjurjo” o “Sanjurjada”, ja que el moviment fou liderat pel general José Sanjurjo (1872-1936), que jugaria també un paper rellevant en la preparació del cop definitiu el juliol de 1936, previ a l’esclat de la guerra civil espanyola. Per desgràcia del sector conservadorista de la societat, la insurrecció va ser fàcilment desarticulada pel govern republicà de Manuel Azaña (1880-1940), que havia estat informat de les intencions de Sanjurjo amb antelació. Així doncs, el cop d’estat fou un gran fracàs. A més a més, arran de la Sanjurjada, Azaña i el seu govern s’enfortiren i una onada de fervor republicà va permetre l’acceleració de la promulgació d’aquelles reformes, com, per exemple, la Llei de Reforma Agrària i l’Estatut de Catalunya, que s’havien vist obstruïdes fins al moment tant per la indecisió del poder governamental com per la inestabilitat social. Per més inri per les dretes, després de l’intent fallit per enderrocar la República, molts diaris conservadors van ser suspesos, inclosos tots els citats en aquest article, i no pocs partidaris del retorn al sistema monàrquic, inclosos alguns que no havien intervingut en el cop d’estat, van ser detinguts o hagueren d’exiliar-se a altres països. 

El fracàs de la Sanjurjada va servir per a frenar momentàniament la repercussió de la premsa de dretes i reafirmar l'autoritat republicana
El fracàs de la Sanjurjada va servir per a frenar momentàniament la repercussió de la premsa de dretes i reafirmar l’autoritat republicana

D’aquesta manera, i quan la pressió sobre el govern republicà semblava ja insostenible, la “contrarrevolució” dels tradicionalistes espanyols va permetre, irònicament, salvar la pròpia República enlloc d’enderrocar-la, a banda de consolidar el sistema democràtic en comptes de restaurar l’anterior autoritarisme. Amb el cop de Sanjurjo, el govern d’Azaña reforçà la seva autoritat i féu importants canvis en les forces de seguretat, cosa que limità considerablement, almenys durant una temporada, el moviment polític i propagandístic de la premsa dretana i el seu discurs anticomunista que anunciava la revolució roja a Espanya. El cel s’havia tenyit de roig durant el primer any de vida de la República. Un roig format per paraules i records d’una revolució que havia dividit el món el 1917, i que dividiria definitivament Espanya, no el 1931 i ni tan sols el 1932, sinó quatre anys després, durant un càlid 18 de juliol de 1936. 

 

Read More

 


Des de l’any 1359, quan el Bisbe de Girona Berenguer de Cruïlles va assumir la primera presidència de la Generalitat de Catalunya, fins arribar a l’actual cap de govern, Carles Puigdemont i Casamajó, el llistat oficial de Presidents ens diu que s’han succeït 130 molt honorables. Ara bé, igual que passa amb el llistat dels Sants Pares, hi ha figures que queden apartades o oblidades del llistat oficial. Avui m’agradaria recordar a dos caps de la Generalitat que, actualment, no consten a l’auca de Presidents i, tot i així, varen lluitar amb totes les seves forces per mantenir en peu una institució que penjava d’un fil.

L’any 1872, quan a Espanya regnava un monarca vingut d’Itàlia amb el nom d’Amadeu I, el Carlisme va revifar i va llançar-se als camps de batalla amb tota la força de la qual disposava. El pretendent Carles Maria de Borbó i Àustria-Este (Carles VII per als carlins) va fer una proclama cridant a la revolta el dia 15 d’abril de 1872, amb aquella proclama, a més a més, s’ordenava a la minoria carlina no prendre seient al Congrés dels diputats, les paraules del jove pretendent deien així: “El momento solemne ha llegado […]. Ordeno y mando que el día 21 del corriente se haga el alzamiento en toda España, al grito de ¡abajo el extranjero! ¡Viva España! “Yo estaré de los primeros en el puesto de peligro”. Tanmateix, uns dies abans del previst, el 6 d’abril, Joan Castells, tan bon punt va ser posat en llibertat del seu empresonament al Castell de Montjuïc, va formar una partida amb un grapat d’homes iniciant la Tercera Guerra Carlina a Catalunya.

Durant tot el segle XIX, els carlins varen intentar fer-se amb el poder mitjançant tres guerres civils: la Primera Carlinada va allargar-se des del 1833 fins al 1840; la Segona Carlinada, del 1846 al 1849, amb el nom de Guerra dels Matiners i, per últim, la Tercera Carlinada, que va anar del 1872 al 1876. És en el marc de la tercera guerra que els carlins, sota el comandament de Carles VII, varen fer clars gestos cap a la recuperació de les llibertats perdudes de Catalunya l’any 1714.

Pàtria-Furs-Rei, els legitimistes lluitaven per una organització totalment diferent de les Espanyes. D’entrada, volien acabar amb el laïcisme de certs sectors liberals i retornar a l’Església totes les propietats que li havien estat expropiades amb les desamortitzacions. A part, volien retornar a l’Església Catòlica la seva antiga preeminència dins la societat com a gestora de la moral pública. El concepte de Pàtria l’entenien com l’organització típica d’Espanya d’abans de l’entrada del model centralista i liberal, és a dir, volien una Corona Espanyola descentralitzada, amb principats i senyorius i, per aquest motiu, els furs (les lleis i privilegis de cada territori) estaran força presents en el discurs polític del Carlisme. Per últim, el Rei era el garant de tots els principis carlins, era el garant de les llibertats de cada territori, el garant de la posició de l’Església i el que havia de mantenir un pacte amb els súbdits per tal de conservar la corona. Aquest pacte entre el poble i el Rei mitjançant una confiança mútua era molt important en la cultura carlina ja que, en cas de trencar-se, els carlins reconeixien el dret a la insurgència, un dret que varen exercir contra Isabel II, Amadeu I, la Primera República i Alfons XII.

El primer gest important del pretendent Carles VII cap a les llibertats de Catalunya es va produir en la proclama de devolució dels furs als territoris de l’antiga Corona d’Aragó feta des de la frontera basca el mes de juliol de 1872. Al Principat es va tenir notícia de la devolució entre el juliol i el setembre quan va començar a circular una edició en català d’aquesta. Com veurem a continuació, la devolució foral constava de dues parts; la primera tenia un caràcter de declaració d’intencions i la segona part era una selecció dels principals furs vigents a Catalunya.

 

“Catalanes, aragoneses, valencianos:

 

El 2 de Mayo llamé desde Vera a todos los españoles, lleno de fe en la grandeza de la Causa, cuyo depósito me ha confiado Dios.

Lo que entonces era una esperanza será muy pronto magnífica realidad. Los cimientos de la Restauración del Trono de Recaredo están labrados con los laureles de Oñate y de Mañaría, de Urbasa, de Ceberio, de Más de Roig, de Arbucias, Tivisa y de Reus. El camino de la victoria está regado con la sangre de los mártires: en él escribieron sus nombres inmortales Ulibarri, Agastuy, García y Francesc.

Hoy, como entonces, pero con más aliento, repito con el orgullo de Rey de una nación heroica: Voluntarios que fijos los ojos en el cielo y en mi bandera corréis generosos al sacrificio, yo os admiro. Soldados de Pavía y de Bailén, que estáis bastante ciegos para ser mercenarios del extranjero, también admiro vuestro valor.  A todos os llamo, porque todos sois españoles; que la empresa salvadora comienza apenas y el mundo nos contempla sorprendido, espantada la Revolución, lleno el país de júbilo inefable. Sí, se acerca el día en que sean realidad mis vehementes aspiraciones.  Por lo tanto, amante de la descentralización, según consigne en mi carta-Manifiesto de 30 de Junio de 1869, hoy os digo pública y solemnemente:

Intrépidos catalanes, aragoneses y valencianos: Hace un siglo y medio que mi ilustre abuelo Felipe V creyó deber borrar vuestros fueros del libro de las Franquicias de la Patria. Lo que él os quitó como Rey, yo como Rey os lo devuelvo; que si fuisteis hostiles al fundador de mi dinastía, baluarte sois ahora de su legítimo descendiente.

Yo os devuelvo vuestros fueros, porque soy el mantenedor de todas las justicias, y para hacerlos, como los años no transcurren en vano, os llamaré, y de común acuerdo podremos adaptarlos a las exigencias de nuestros tiempos.   Y España sabrá, una vez más, que en la bandera donde está escrito Dios, Patria y Rey están escritas todas las legítimas libertades.

Vuestro Rey. –Carlos

 

Frontera de España, 16 de Julio de 1872.

Principales fueros vigentes en Cataluña,

1° La incorporación del Principado de Cataluña, lo mismo que los demás estados del reino de Aragón, Mallorca y Valencia a la Corona de Castilla es por vía de una unión federativa, que le permite conservar su antigua naturaleza, así en leyes y privilegios como en territorio y Gobierno.

2° La religión del Estado es la católica, apostólica romana.

3° El Rey de Castilla no puede ser reconocido por Conde de Barcelona, si antes no jura en las Cortes Generales de Cataluña guardar y defender los fueros y privilegios del Principado.

4° La sucesión en el condado de Barcelona está vinculada en la línea masculina de sus soberanos.

5° Deben celebrarse Cortes Generales en Cataluña cada año.

6° No puede imponerse tributo alguno que no esté votado en las Cortes.

7° La recaudación y administración de tributos están a cargo de la Diputación General de Cataluña.

8° No puede eximirse del pago del tributo general persona alguna de cualquier clase que sea, incluso el Rey y su familia.

9° No hay quintas en Cataluña, todos los habitantes son soldados de la patria y deben tomar las armas cuando aquella se haya en peligro, ya por invasión extranjera, ya por verse amenazada en sus fueros y privilegios.

10° La Diputación General de Cataluña consta por ley inviolable, de tres individuos, elegidos uno por cada estado de los tres que se componen las Cortes.

11° Los municipios se rigen independientemente por las leyes municipales y privilegios que cada uno tenga especialmente otorgado, conforme a sus respectivas necesidades locales.

12° Cataluña no conoce el impuesto del papel sellado ni las obligaciones de alojamiento.

13° En la administración de justicia todos los jueces y oidores de Audiencia serán naturales del país.

Estos son los más notables fueros que regirán con todos los demás en Cataluña, salvo las modificaciones que los adelantos de la época reclaman y serán discutidos por el Rey con las Cortes Catalanas.

Publíquese esta orden de S.A.R., el Infante don Alfonso, Comandante General del Principado. P.S.O. El General en Jefe de Estado Mayor, General Hermenegildo de Ceballos. Frontera de España 29 de Junio de 1872.

 

Cal dir que entre l’abril de 1872 (quan va començar la Guerra) i el juliol del mateix any (quan es va fer la devolució), en gairebé cap de les proclames fetes pels cabdills carlins s’havia fet esment a la qüestió foral. Però al juny, quan la guerra havia donat molts problemes i l’exèrcit carlí es trobava en una situació crítica, el pretendent Carles VII va voler donar un cop d’efecte amb la restauració de les Constitucions Catalanes (furs).

Segons l’historiador liberal Antonio Pirala (dipositari de les cartes creuades entre Hermenegildo Díaz de Cevallos, sevillà de 58 anys i cap de l’estat major carlí, i Joaquín Elío, militar de confiança del Rei carlí) la proclama de devolució de les Constitucions Catalanes va ser una iniciativa estrictament privada del pretendent Carles VII, perquè no tothom dins del moviment tradicionalista hi estava d’acord. De fet, Cevallos pensava que era un greu error acabar amb la unitat administrativa que s’havia imposat a Espanya amb Felip V. Estava preocupat pel fet que, per sortir del pas, es retornessin a Catalunya les llibertats perdudes i, per aquest motiu, va intentar dissuadir al pretendent de la seva decisió. Cevallos va mirar de fer una junta de prohoms catalans que enviessin un comunicat al Rei Carles advertint-lo de la conveniència –o no- de fer pública la proclama de devolució foral. Tanmateix, no es va constituir cap junta i el pretendent va publicar la seva proclama a la premsa estrangera, al diari legitimista L’Unión. El mateix Cevallos tampoc va complir la seva amenaça de dimissió en motiu de la devolució foral.

Sabem que l’any 1872, amb la devolució foral, el Carlisme català va poder reanimar la guerra i sortir de la situació crítica en la qual es trobava. Ara bé, va ser únicament gràcies a la devolució? El cert és que seria agosarat afirmar-ho. El que sabem segur és que altres causes varen reanimar les partides carlines: la ineficàcia de les columnes liberals davant la guerra de guerrilles que practicaven els tradicionalistes, les petites però simbòliques victòries que generals carlins com Savalls varen aconseguir a pobles com Vidrà, la desmoralització de la tropa liberal que portava mesos esperant la seva llicència, la indiferència del republicanisme català davant l’entrada de partides carlines als pobles, símbol del descontent republicà amb el govern de torn. I, a més a més, hem de considerar raons de caire social, com el fet que els joves es reincorporessin a les partides després de la collita als camps. Fos com fos, a partir de la proclama, les partides carlines varen incorporar el concepte Furs en els seus crits i visques.                               

francesc savalls
Francesc Savalls

Amb la guerra ja més avançada, el dia 26 de juliol de 1874, Carles VII signà el decret d’establiment d’una Diputació de Guerra. En el document de creació de la Diputació, el pretendent no feia esment explícitament als furs però les paraules del monarca feien entendre que la Diputació de Guerra tenia molt a veure amb la foralitat catalana: “He representado siempre las tradicionales libertades que he prometido restaurar (…)”. El dia 2 d’agost, el General Rafael Tristany rebia una comunicació del ministre de guerra carlí on aquest li feia saber que, degut al mal estat de l’administració civil al Principat, el Carlisme havia de fer un pas endavant. En la carta s’anunciava que, amb la bona marxa de la guerra, era el moment de crear una administració que preparés el futur canvi de les institucions de poder catalanes. La Diputació de Guerra seria la institució -un cop aconseguida la victòria carlina que mai va arribar- a partir de la qual normalitzar la Diputació del General (Generalitat) que en la devolució foral el pretendent Carles VII ens havia promès.

Els tres primers articles del decret disposaven que la Diputació estaria integrada per 16 membres nomenats pel Rei, i que representarien les demarcacions territorials del Principat. La Presidència de la Diputació havia de recaure en el màxim cap militar de Catalunya, per aquest motiu, durant el seu temps d’existència, els presidents varen ser el general Rafael Tristany primer i Francesc Savalls després. Ara bé, a la pràctica va ser el vicepresident de la Diputació, el Sr. Joan Mestre i Tudela (antic alcalde de Lleida), qui va desenvolupar les funcions de president, ja que Tristany i Savalls estaven ocupats amb els afers de la guerra. A més a més, el pretendent dotava a la Diputació de sobirania per fixar i decidir els impostos, contribucions i tributs que afectessin al Principat, nomenar i suspendre els alcaldes dels municipis catalans, sobirania en matèria d’educació (tenint en compte que havia de comptar amb els vistiplau eclesial) o, també, la creació d’una Reial Audiència de Catalunya. Ja que el document de creació de la Diputació de Guerra és força extens, el podreu trobar a l’annex, al final d’aquest escrit.

rafael tristany
Rafael Tristany

La Diputació s’establiria oficialment el dia 1 de novembre de 1874 a la vila de Sant Joan de les Abadesses. Aquella localitat de poc més de 2000 habitants va ser la seu de la Diputació fins a la primavera de 1875, quan durant el mes de maig es va haver de traslladar a la població de Vidrà (ja que Olot ja havia caigut en mans liberals) i, posteriorment, es traslladaria de Vidrà a la Seu d’Urgell. La guerra cada cop deixava als carlins en una situació més precària i, al març de 1875, el general Martínez-Campos va posar setge a la Seu d’Urgell.
Joan Mestre i Tudela, President en funcions d’aquella Generalitat, va caure ferit defensant la Seu i va ser fet presoner. Setmanes després de l’empresonament del Vicepresident, els representants de la Diputació que encara restaven lliures varen continuar realitzant sessions de treball i disposicions enmig d’un panorama dantesc per a la causa legitimista. Finalment, al més d’octubre deixem de tenir notícies del funcionament d’aquella institució. De nou, la Generalitat havia caigut.

Amb la derrota carlina també va venir la supressió de qualsevol possibilitat d’establiment d’una Diputació General a Catalunya amb sobirania real (tributs, exèrcit, educació, justícia, duanes etc). Però, tot i que fora del llistat oficial, hi ha dos noms que entre 1874 i 1875 que varen desenvolupar les funcions de presidents d’una Generalitat de Catalunya recuperada: el general Rafael Tristany i el general Francesc Savalls. D’una Generalitat molt més similar a l’original, la qual gaudia de gran sobirania, que no pas a l’autonòmica actual, la qual beu de la legalitat republicana. Dos noms que potser podríem considerar d’incorporar al llistat de presidents, si més no, de forma extraoficial, tenint en compte que són un clar exemple del fet que Catalunya, anys després de 1714, encara aspirava a recuperar les seves llibertats perdudes. Tanmateix, i ja per acabar, fora bo no deixar de banda la importància de Joan Mestre Tudela, el President en Funcions, ja que va ser realment ell qui s’encarregà de tirar endavant aquella institució que defensarà personalment amb les armes durant el setge de la Seu d’Urgell.

 

Annex: Creació d’una Diputació de Guerra per decret de Carles VII

 

Carlos VII,

 

“He representado siempre las tradicionales libertades que he prometido restaurar y como complemento de este plan y para dar satisfacción a la imperiosa necesidad de que se administre rectamente la justicia y se deje sentir en el Principado, se ha hecho preciso crear Tribunales que, investidos de atribuciones extraordinarias, puedan responder a la difícil y altísima misión que les está reservada. Para dar cima a tamañas empresas, es indispensable contar con el concurso del país, representado en sus fuerzas más vivas por una Diputación digna y respetable, investida con amplias facultades, robustecida con poderes discrecionales y dotada de elevado criterio, reconocido celo, profunda sabiduría e inquebrantable lealtad hacia la Santa Causa que represento. –En virtud de lo cual, y deseando dar una prueba más de mí acrecentado amor a las leales provincias que componen el Principado de Cataluña, he venido en decretar lo siguiente:

 

Artículo 1°. Se establece en el Principado de Cataluña una Diputación de Guerra, que se compondrá de diez y seis miembros nombrados por Mi, procurándose en cuanto sea posible que represente los diferentes Distritos del Principado.

 

Artículo 2°. La Presidencia de la Diputación recaerá siempre en el Gerente que desempeñe el mando superior militar de Cataluña, asistiéndole el derecho de delegar a una persona de su confianza, para que presencie las sesiones que la Diputación celebre, en el caso de que las atenciones del servicio, las operaciones militares u otro motivo cualquiera le impidiesen concurrir personalmente a aquéllas. Dicho Delegado podrá tomar parte en las deliberaciones, a fin de ilustrar la opinión de los Sres. Diputados, pero carecerá de voto.

 

Artículo 3°. La Diputación nombrará de su seno dos vice-Presidentes, encargados de suplir al Presidente nato en sus ausencias y enfermedades. Asimismo elegirá también un Secretario General, que podrá indistintamente ser o no de la clase de Diputados, y los vice-Secretarios que ejerzan estas funciones asistirán a las Sesiones de la Diputación, aun cuando no sean Diputados, con objeto de levantar oportunamente acta de lo que en las mismas se trate o resolviere. Podrán asimismo tomar parte de los debates, pero sin derecho a votar, cuando no fuesen Diputados.

 

Artículo 4°. La Diputación entenderá la compra y confección de los uniformes destinados al Ejército Real de Cataluña; así como también en la adquisición o fabricación del equipo y demás utensilios que el mismo necesitare, debiendo la Administración militar legitimar los pedidos que por los jefes militares se hagan a la Diputación, y los pagos y entregas que por ellas se verifique.

 

Artículo 5°. A cargo de la Diputación estarán también la instalación, conservación y vigilancia de los Hospitales de sangre; la construcción, explotación y desarrollo de las fábricas de municiones y Maestranzas de Artillería, bajo la dirección de este cuerpo; el abastecimiento del Ejército y la organización de los convoyes, cuando las circunstancias lo exijan; y el suministro de todos los Cuerpos e instituciones del mismo, mediante un presupuesto detallado de la Intendencia y previamente aprobado por el Comandante General del Principado y el Jefe de E.M.G.

 

Artículo 6°. La Diputación de Guerra queda autorizada para fijar impuestos, contribuciones y demás tributos que deban hacerse efectivos en el Principado de Cataluña, cuidando, ante todo, de que sean suficientes para cubrir por lo menos la cantidad a que se eleva la cifra total de los presupuestos.

 

Artículo 7°. Queda asimismo facultada para contratar y realizar empréstitos, bajo la garantía de las propiedades o rentas de las cuatro provincias sometidas a su jurisdicción; pero con la expresa voluntad de que las condiciones a que los mismos estén sujetos, deben ser aprobadas por Mi, o por la autoridad a quien yo delegare.

 

Artículo 8°. Es también de incumbencia de la Diputación el nombramiento y suspensión de los Alcaldes y Ayuntamientos del territorio de Cataluña, pudiendo además destituir definitivamente a unos y a otros, mediante causa criminal o expediente gubernativo legalmente incoado y previa la aprobación del Comandante General.

 

Artículo 9°. A la Diputación está además reservado el nombramiento de todos los funcionarios del orden civil, debiendo utilizar con preferencia a los veteranos e inválidos del Ejército, que por su edad o achaques estén imposibilitados para el servicio de las armas; a cuyo efecto el E.M. de Cataluña procederá desde luego a hacer una nota detallada de los Jefes, Oficiales, clases y voluntarios que se hallen en esta situación.

 

Artículo 10°. La Diputación organizará cuanto antes la Guardia Foral, bajo la dirección y mando de Jefes y Oficiales del Ejército Real .- Asimismo formará los somatenes y milicias realistas, con el carácter de reserva del Ejército de Cataluña, debiendo regirse unos y otros Institutos por reglamentos previamente aprobados por el Comandante General.

 

Artículo 11°. La Diputación a Guerra entenderá provisionalmente, y sin que de sus decisiones se admita ulterior aprobación en la resolución de toda clase de expedientes, tanto los meramente administrativos como los contenciosos.- Las cuestiones de competencia con las autoridades militares, que puedan surgir las resolverá la Diputación, siempre de acuerdo con el Comandante General, sometiéndose el asunto a la Superioridad cuando fuese imposible entre una y otra la avenencia.

 

Artículo 12°. La Diputación está encargada, además de la organización del servicio postal y telegráfico, pudiendo dictar, en este como en todos los ramos de su incumbencia, los Reglamentos que estime más oportunos; de la conservación, mejora y fomento de las carreteras y demás vias de comunicación; del sostenimiento e inspección de los Hospitales Civiles; de mantener la salubridad y vigilancia en las cárceles y demás establecimientos de reclusión; de prestar el más eficaz apoyo y decidida protección a los Ministros del Altar en el ejercicio de su Sagrado Ministerio, así como también a todas las Corporaciones piadosas e Institutos de beneficencia; y de tomar toda clase de medidas administrativas, conducentes a la conservación y afianzamiento del orden social, a la propagación de los salvadores principios representados por la bandera de la legitimidad, y al desarrollo y fomento de la riqueza pública en todas sus manifestaciones.

 

Artículo 13°. La instrucción pública estará también a cargo de la Diputación, la cual, teniendo presente la legítima intervención que en este punto corresponde al clero, y muy especialmente a los Reverendos Obispos y Cura-párrocos, cuidará preferentemente de que se infiltren por ese medio en el corazón de la juventud, las máximas religiosas y morales de la Fe Católica.

 

Artículo 14°. Se creará cuanto antes en Cataluña, una Audiencia Territorial, llamada a entender y fallar en segunda y última instancia en toda clase de litigios y procesos.

 

Artículo 15°. Además de las atribuciones que competen a las Reales Audiencias Territoriales, incumbirán a la de Cataluña, mientras dure el estado de guerra como las del Supremo Tribunal de Justicia. Las decisiones tendrán por lo mismo, aunque sólo transitoriamente, fuerza de ley.

 

Artículo 16°. La Real Audiencia de Cataluña estará autorizada para dictar instrucciones, encaminadas a que la acción de la justicia se deje sentir de manera rápida y equitativa. A este efecto podrá formular, sometiéndolo a Mi aprobación: un Reglamento que haga, interinamente, las veces de Enjuiciamiento civil y criminal.

 

Artículo 17°. La Real Audiencia de Cataluña constará de dos Salas compuestas de tres Magistrados cada una, un Presidente, que hará las veces de Regente, y un Fiscal, todos de Mi nombramiento, a propuesta de la Diputación a Guerra.

 

Artículo 18°. Los Tribunales de primera instancia se compondrán de una Alcalde mayor y del Promotor Fiscal, acompañados del número de Escribanos que se juzgue necesario.

 

Artículo 19°.  El nombramiento de los Alcaldes mayores y Promotores fiscales se hará por Mi, a propuesta de la Diputación, debiendo recaer forzosamente en personas investidas con el carácter de Letrados.
Artículo 20°. La Real Audiencia de Cataluña queda facultada para proponer a la Diputación, y esta a Mi, las reformas y medidas, cuya adopción crea conveniente, para el perfeccionamiento de la Administración de justicia en el Principado. -Tendréislo entendido y lo comunicaréis a quien corresponda.- Y lo traslado a V E. para su conocimiento y efectos consiguientes.- Dios guarde a V. E. muchos años. Real de Estella, a 26 de Julio de 1874.

 

 

Read More

El de Federica Montseny és un dels grans noms femenins de la política espanyola. Va ser la primera dona ministra, i l’única fins que, amb l’arribada de la democràcia, Soledad Becerril es féu càrrec del Ministeri de Cultura i Benestar (l’any 1981). Federica va ser una dona convençuda dels seus ideals anarquistes, els quals encara avui podem veure com defensa si tirem d’hemeroteca. Una persona que, ja de molt petita, va estar marcada pel seu context.

Teresa Mañé, mare de Federica.
Teresa Mañé, mare de Federica.

La seva mare era Teresa Mañé, professora, filla de Vilanova i la Geltrú i coneguda amb el sobrenom de Soledad Gustavo. Va ser membre de la Confederació de Mestres Laics de Catalunya, i també  col·laboradora dels diaris ‘El Vendaval’ i ‘El Productor’. A aquest últim és on va tenir els primers contactes amb el moviment anarquista i hi va conèixer, entre d’altres, Joan Montseny, el pseudònim del qual era Federico Urales, i amb el qual es va casar l’any 1891. Joan Montseny era reusenc i, com Teresa Mañé, mestre. L’any 1988 va fundar a Madrid ‘La Revista Blanca’, editada fins el 1905 i d’idees anarcoindividualistes, on van escriure personatges tan coneguts com Leopoldo Alas Clarín, Miguel de Unamuno o Teresa Claramunt. Gràcies a l’èxit d’aquesta revista -va arribar a tenir una tirada de 8000 exemplars-, el 1988 va fundar també el ‘Suplement de la Revista Blanca’, que posteriorment passaria a dir-se ‘Tierra y Libertad’. El 1910, 5 anys després del naixement de Federica, va participar en la fundació de la CNT, i el 1927, de la FAI.

 La família Montseny-Mañé es va traslladar a Madrid, on es desenvolupava el projecte de La Ciudad Lineal. Arturo Soria, arquitecte del projecte, era amic de Joan Montseny. La Ciudad Lineal no va avançar com s’esperava, i Joan Montseny va ser acusat de difamacions contra Soria (amb el qual es va encarar), i condemnat a desterrament. Federica es convertí en la millor còmplice del seu pare, i el va ajudar a amagar-se de la Guàrdia Civil. Mentrestant, Teresa Mañé va exercir de professora de Federica, ja que no confiava en una educació pública massa marcada per la religió.

La família va traslladar-se a Barcelona a causa de la pressió a la qual estava sotmesa a Madrid. Aquest canvi també va resultar decisiu per a Federica, que va viure l’any 1917 una gran vaga general, que va deixar ni més ni menys una setantena de morts a tot el territori espanyol, molts d’ells a Catalunya. No cal dir que uns fets així han d’impressionar, per força, una nena de tot just 12 anys. Però a ella, a part d’aquesta lògica impressió, també li va despertar interès: Per què passava tot allò? Qui era aquella gent? Per què aquelles brutals respostes policials i militars? El seu pare li va explicar, i la filla va entendre com n’eren d’importants unes reclamacions per les quals les persones es jugaven la feina… i la vida. El mateix any va començar a anar amb el seu pare al cafè Espanya, punt de trobada de molts anarquistes. I, en aquest cas, van ser altres factors els que van causar impressió i interès: la va impressionar l’aspecte físic del Noi de Sucre –Salvador Seguí-, Federica es va quedar bocabadada. Al preguntar-li al seu pare qui si aquell noi també era anarquista, ell li va dir que era anarcosindicalista. I va ser això el que va despertar l’interès de Federica, la diferència entre un i altre mot, que el mateix Salvador li va explicar. Amb tot això, no es gaire d’estranyar que Federica adoptés els ideals anarquistes, no només perquè els seus pares els professaven –tot i que mail li van imposar–, sinó també perquè tot el seu context n’anava ple.

Federica va seguir amb la seva formació i lectura, i l’autora Élisée Reclus va influir molt en ella. I tan bona va ser la seva educació, o tant gran la seva passió per l’aprenentatge, la lectura i l’escriptura, que l’any 1921, quan ella en tenia només 16, va escriure la seva primera novel·la curta: Hores Tràgiques. El 1923 va començar la seva col·laboració amb la ja esmentada Revista Blanca, i el 1925 va escriure la seva primera novel·la llarga, titulada La Victoria. Però la precocitat de Federica no es va limitar només a les obres escrites. L’any 1931 es va afiliar a la CNT, i el 1933 va participar en un míting a París per exposar els fets de Casas Viejas –població on l’anarquisme havia estat brutalment reprimit per l’acció del govern i hi havia hagut víctimes–, i la seva trajectòria va seguir ascendint, en gran part pels seus dots d’oradora. De fet, l’any 1936 va participar al congrés de Zaragoza de la CNT, formant part dels oradors del discurs de clausura. El novembre d’aquest mateix any va arribar un dels esdeveniments que la va fer més coneguda: va passar a formar part del govern de la Segona República Espanyola, presidida en aquell moment per Francisco Largo Caballero.

La d’entrar al govern no va ser una decisió fàcil per a Federica. La seva condició d’anarquista, els seus ideals, el seu antigovernamentalisme, van ser factors que la van fer dubtar molt. Finalment, va decidir d’acceptar i es va dedicar en cos i ànima a ajudar al país com a Ministra de Sanitat i Seguretat Social. Com argumentava ella mateixa: “aspirava a prescindir de càrrecs inútils… dels amics… el meu Ministeri estava constituït per homes de totes les tendències.”

Les seves decisions van ser, en gran part, molt avançades per a la seva època. Una d’aquestes va ser elaborar una llista de tasques i professions que podien exercir minusvàlids. Però on va dipositar molts dels seus esforços va ser en la prevenció de malalties i la inspecció dels centres sanitaris perquè els malalts poguessin ser atesos en les millors condicions. Moltes vegades va fer ella mateixa aquestes inspeccions, prescindint dels seus guardaespatlles, per comprovar de primera mà les condicions. Federica també va promoure la creació de menjadors per a embarassades, centres d’acollida a orfes –molt millors que els que hi havia fins al moment– i lliberatoris de prostitució –en la mateixa línia de procurar unes bones condicions laborals i higièniques a les prostitutes. Lamentablement, la curta durada d’aquest govern –novembre de 1936-maig de 1937–va impedir que aquestes institucions funcionessin: només es va poder crear un centre infantil a València, i començà a funcionar un dels menjadors per a embarassades. Tampoc va poder tirar endavant la Llei de la Interrupció de l’Embaràs –primera legislació sobre l’abort a Espanya, encara molt embrionària–, ja que alguns metges de tendència conservadora, com argumenta Irene Lozano, ‘consideraven aquesta llei com una intrusió anarquista dintre de qüestions de salut’. La seva acció al govern va durar fins a mitjans de maig del 1937, quan aquest es va dissoldre.

En aquest vídeo, Federica Montseny ens parla sobre la seva ideologia i la seva època com a Ministra:

Com era d’esperar, Federica i la seva família van haver d’exiliar-se a França durant la dictadura de Franco. El seu pare va estar pres al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer. Durant la seva estança a  França, Federica va ser buscada per la policia espanyola i alemanya, però el govern la va protegir i va viure en llibertat vigilada. La seva activitat literària no es va aturar, i va escriure diversos llibres: Cien días de la vida de una mujer (1949), El éxodo. Pasión y muerte de los españoles en el exilio (1969), El anarquismo (1974) i Crónicas de la CNT –el mateix any que l’anterior. També va poder realitzar diversos viatges a Mèxic, Canadà, Anglaterra, Suècia i Itàlia.

Federica Montseny, en una imatge de l'any 1977. De Manel Armengol.
Federica Montseny, en una imatge de l’any 1977. De Manel Armengol.

L’any 1977 va ser el de l’arribada de la democràcia a Espanya. Federica va poder tornar al país el dia 26 d’abril, amb membres de la CNT com a guardaespatlles per evitar qualsevol atemptat de la ultradreta contra l’única dona ministra d’Espanya. De fet, la policia va oferir protecció, però els propis membres de la CNT la va desestimar, comprometent-se a ser ells els guardaespatlles. Tot i la mort de Franco 2 anys abans, la situació del país era violenta, amb atemptats per part de grups com GRAPO i FRAP. El mateix any del seu retorn, Montseny va escriure el llibre El éxodo anarquista. I amb la tornada a Espanya, va continuar la seva militància i activitat a la CNT. Va demanar a l’Estat que retornés a la CNT el patrimoni que aquesta organització havia perdut duran la Guerra Civil i la Dictadura i es va oposar als Pactes de la Moncloa. Federica Montseny va oferir el seu últim míting l’any 1985, al Poliesportiu de Barcelona, per celebrar la commemoració del LXXV aniversari de la creació de la CNT. A finals de l’any 1993 va ingressar a l’hospital privat de Lagardelle, on va morir el 14 de gener de 1994 a causa d’una infecció respiratòria.

Marlene Dietrich, vestida a l'estil Garçonne. Imatge extreta del Bundesarchiv (Bild 102/14627).
Marlene Dietrich, vestida a l’estil Garçonne. Imatge extreta del Bundesarchiv (Bild 102/14627).

A banda de les seves idees polítiques i les seves iniciatives com a Ministra de Sanitat, Federica Montseny va deixar també un llegat pel que fa a la lluita de les dones. Abans de res, hem de contextualitzar el pensament de l’autora: el moment en què va escriure la majoria de les seves reflexions va ser el període d’entreguerres. A Europa, a partir dels anys ’20 del segle XX, va aparèixer la moda anomenada Garçonne –derivat del terme francès garçon, que vol dir nen, o noi. Aquesta moda consistia en una masculinització de la moda femenina: cabells curts, pantalons, corbates, vestits d’home i altres peces de roba que fins aleshores es consideraven exclusivament masculines. A Amèrica va sorgir un altre tipus de moda, l’anomenada Flapper. Aquesta es diferenciava de la Garçonne en què no mostrava una masculinització de l’estètica femenina, sinó un atreviment: pentinats innovadors, faldilles molt curtes i conductes que en aquell moment eren molt trencadores per a les dones, com fumar, beure alcohol o conduir. Davant aquesta rebel·lia i trencament de les normes establertes, com era d’esperar, van sorgir veus molt crítiques contra les noves modes. Una d’elles va ser la de Gregorio Marañón, segons el qual el progrés de la humanitat s’havia de basar en “una diferenciació cada vegada més clara entre sexes”. Els corrents de pensment feministes, per la seva banda, argumentaven que només amb la igualtat entre sexes s’aconseguiria el verdader progrés.

És entre aquestes corrents de canvi, reacció i evolució que Federica elabora les seves pròpies teories. Recelava de la moda flapper, ja que la considerava massa despreocupada o eixelebrada com per significar l’inici d’un procés que havia de conduir a la dona a ser qui decidís el deu propi destí. També va fer referències a les Garçonnes, a les quals criticava per allunyar-se cada vegada més del seu gènere, copiant els errors del sexe contrari, enlloc de sentir-se orgulloses del seu i ennoblir-lo. També s’ha de dir que a les portades de revistes espanyoles arribaven aquestes imatges de les modes feministes, però en molts casos representaven estils –còctels, automòbils, entorns distingits, robes elegants…– que es trobaven fora de l’abast de les dones espanyoles, i també dels homes. Federica considerava que aquest feminisme també s’allunyava massa de la classe obrera, i només satisfeia les necessitats i anhels de les dones de classe mitja. A Espanya, ja des de finals dels segle XIX, l’anarquisme denunciava la situació de subordinació de la dona, i apostava per la seva independència. De fet seguien la postura de Bakunin, que es mostrava molt crític amb el sistema patriarcal: l’any 1866 ja afirmava que la dona era diferent però mai inferior a l’home, i que  havia de tenir la mateixa llibertat i els mateixos drets. Proudhon, un altre pensador anarquista, era totalment contrari a aquestes teories, i optava per una divisió familiar tradicional, sense igualtat entre la figura masculina i la femenina.

Per la seva banda, Federica Montseny mai es va considerar feminista: “Feminisme? Mai. Humanisme sempre!”. Per ella, la dona havia de començar a emancipar-se de l’home, a no estar sotmesa a la figura masculina: “el dret [de la dona] a viure la seva vida, a ser allò que ella vol, i no el que vol l’home”. Això implicava un canvi de mentalitat tant de l’home com de la dona, fins i tot una nova identitat de cadascun dels dos sexes. És per això que Federica no parlava específicament d’un problema femení, sinó d’un problema entre sexes dels éssers humans. Evidentment, les dones havien de prendre part activa en aquest procés de canvi, i de fet eren les primeres que havien de fer un pas endavant per trencar amb la tradició i els prejudicis. Les paraules de Federica contra les dones de l’època, especialment les espanyoles, van ser molt dures. Criticava el seu nivell de cultura (semi-analfabetes) i les considerava còmplices de la situació que vivien, per acceptar-la i resignar-s’hi. Per tant, la primera part de la solució d’aquest “problema de sexes dels éssers humans” era un canvi de mentalitat femenina. A partir d’aquí, també l’home hauria de fer-se a la idea de la nova situació i acabar acceptant-la. De cara a un futur amb un nou ordre social, era cada un dels sexes el que marcaria el destí i l’evolució dels mateixos –és a dir, les dones crearien la nova imatge d’elles mateixes, i els homes la dels homes, sense cap interferència entre sexes:

L’home ha de mantenir-se al marge de les nostres discusions, quan aquestes tracten el problema exclusivament femení. És a dir, quan es tracta de determinar les inquietuts, les noves modalitats, les noves formes d’existència moral i social femenines”.

Portada de la Revista Blanca.
Portada de la Revista Blanca.

A principis del segle XX l’anarquista francès Émile Armand va fer néixer el terme “camaraderia amorosa”, una de les tesis més extremistes de l’amor lliure, amb el qual pretenia una revolució sexual, que trenqués amb la concepció d’amor tradicional. Va proposar que es creessin associacions on els seus membres mantinguessin relacions sexuals entre ells. A Espanya, aquesta idea no va rebre grans suports, i a nivell general es va considerar el fracàs d’aquestes teories, ja que per molta revolució sexual que signifiquessin, a la pràctica, es continuaven exercint velles conductes de superioritat de l’home respecte la dona. Federica tampoc es va mostrar partidària d’aquestes pràctiques. Per ella, l’amor era la superació de l’ésser humà, segons Mary Nash una relació en la que no s’admetien vencedors ni vençuts, i que implicava la llibertat i independència tant de la part masculina com de la femenina. Aquest concepte d’amor no tenia res a veure amb el d’amor lliure, ni amb el d’Armand ni amb aquell que l’únic que feia era perpetrar un model de subordinació de la dona eliminant les formalitats legals:

Per resolt ho vam donar també nosaltres [la dona com a problema de l’home], al crear la paraula “amor lliure”. Però qui, fins ara, ha posat en pràctica el veritable amor lliure? El que fins ara hem conegut només es diferencia en prescindir de la consagració religiosa i legal. Però, a part d’això, continua sent la unió subordinada d’una dona a un home, unió més penosa, més coaccionadora de la llibertat femenina perquè, al prescindir del vistiplau social la deixa en la debilitat de la seva desorientació […]. I ja no parlem d’aquell altre amor lliure que consisteix en provar dones, abandonant-les al cap de dos mesos amb la insolència triomfant del seductor. No parlem tampoc d’aquell altre amor lliure, practicat per no poques dones, que en res es diferencia de la prostitució […].

Val a dir que caldria veure fins a quin punt va influir sobre Federica la relació amb la seva parella, Germinal Esgleas, en la formulació d’aquestes idees. La mare de Germinal mai va aprovar la relació d’aquest amb una dona anarquista, i la parella va trobar molts problemes per dur una vida “normal”: no es van casar, i en alguns moments no van poder ni tan sols viure junts. Si hem de fer cas a persones que han estudiat bé la vida de Federica, aquesta va tenir problemes per acceptar i fer-se a la situació de viure sense Germinal.

No cal buscar paraules de Federica Montseny defensant el feminisme, ni declarant-se feminista. No cal buscar, en les seves idees, resquícies d’un problema exclusivament femení, ni una culpabilització total dels homes, ni tampoc d’una actitud protectora i llastimosa amb les dones. Senzillament no ho trobarem. Ella propugnava una igualtat absoluta entre els sexes, una educació per a les dones, perquè despertessin i canviessin la seva situació. En la seva novel·la “La Victoria” (1925) ens parla de Clara, la protagonista de la història, una dona culta, emancipada, lluitadora. Una noia que no depèn de cap home, i que manifesta un gran amor a la humanitat. Aquest era el model de dona per Federica. La dona havia d’adonar-se de com estava, i on volia arribar, i havia de rebre educació i informació per seguir aquest camí. Era necessari un canvi de consciència femenina, i també una obertura de la ment masculina per acceptar el nou paper d’igualtat total entre els sexes. Aquesta nova situació també seria decisiva per a la transformació social, ja que una dona sense anhels ni inquietuds seria un pes per a aquesta transformació.

Amb aquest article no he fet més que dibuixar algunes pinzellades sobre Federica Montseny. La seva vida, obra, pensament, militància i decisions preses com a Ministra han proporcionat una extensa bibliografia, de la qual adjunto alguns títols que ens semblen prou destacables. Recomano llegir aquestes obres a qualsevol persona que vulgui conèixer millor la seva figura, algunes estan disponibles on-line, com la de Mary Nash o la de Nuria Cruz-Cámara. També us deixo alguns textos de l’autora, així com un documental de Televisión Espanyola sobre la seva vida, on la mateixa Federica ens parla de primera mà sobre les seves vivències, experiències, idees i accions. Espero que us siguin d’utilitat!

http://www.youtube.com/watch?v=nO_Ud6BG6wc

 

Read More

Carles II no és pas un dels monarques espanyols amb millor reputació, i tampoc un dels que ha estat més ben tractat per la historiografia. Tradicionalment, el seu regnat s’associa al moment de culminació d’una crisi que el país arrossegava des de feia anys, lluny dels temps d’esplendor de l’Imperi. A més, va ser l’últim rei espanyol de la casa d’Àustria, fet que convida encara més a relacionar-lo amb una tendència negativa sense fre. Són justificades aquestes crítiques, o es tracta d’una fama immerescuda? En estudiar el regnat de Carles no ens trobem davant un període totalment ombrívol, però hem de parlar molt més d’aquells que realment van prendre les decisions que del propi monarca.

Hem de considerar que el segle XVII és un període de crisi, tot i que aquesta afecta en proporció diferent els diversos territoris del Regne. La veiem reflectida en l’agricultura, el comerç, els mercats i altres àmbits econòmics i socials. La Hisenda Reial passava per moments de penúria i això va comportar una forta pressió fiscal –que d’altra banda ja s’arrossegava des del segle anterior–, i la declaració de diverses bancarrotes per part de la monarquia, com per exemple la de l’any 1627. La crisi també es va posar de manifest en l’àmbit polític: el qüestionament de la unitat territorial espanyola amb els aixecaments de Portugal, Catalunya i Nàpols  –dels quals només triomfà el primer– i les revoltes internes posen de manifest que no ens trobem en una època especialment tranquil·la a nivell polític. Pel que fa a la política exterior, tampoc ens trobem davant la millor època d’Espanya, ja que es passa d’una actitud ofensiva a una de conservació o gairebé defensiva  –tot i que més que una peculiaritat espanyola això es va convertir en una tònica europea a inicis de segle. Mentrestant, al si de la Cort Reial, les festes no escassejaven en opulència, luxe i diversió.

Retrat de Carles II, de Hummer.
Retrat de Carles II, de Hummer.

Com es va desenvolupar el regnat de Carles II? Primerament, hem de deixar clar que Carles II no va regnar des de la mort de Felip IV fins a la seva pròpia, l’any 1700. Al moment de la defunció del seu predecessor, Carles tenia només 4 anys i, per tant, va ser la seva mare Mariana d’Àustria, dona i neboda de Felip IV, la que va assumir el control de la regència. No era la persona més indicada políticament a causa de la seva pròpia preparació, i per aquest fet va decidir buscar suport per al seu govern. El seu confessor, Joan Nithard, va ser l’escollit per a aquesta tasca, convertint-se així en valido: el 1666 és nomenat Conseller de l’Estat i a finals d’aquest mateix any es converteix també en inquisidor general. El seu gran problema va ser que mai va aconseguir una base de poder prou àmplia (GRAFT, 2001, p. 90). Joan Josep d’Àustria, germanastre de Carles II, va veure la possibilitat d’accedir a càrrecs polítics durant la regència, tot i que el seu pare no ho havia esmentat al testament. Això va provocar que s’hagués de guanyar el favor de Mariana, però va tenir un seguit de desavinences amb Nithard, que era qui realment el podia acostar als llocs de govern, i van trencar tota relació. No obstant això, aquest fet no va frenar les pretensions de càrrecs polítics de Joan Josep, i les desavinences van desembocar en un conflicte obert. El 1669 Nithard és destituït, no només per aquest conflicte sinó per la pèrdua de suports que va patir, fet on va influir en gran mesura la seva naturalesa no espanyola –a més de la seva condició de jesuïta–: se’l veia com un intrús.

Davant la caiguda de Nithard, la regent va dipositar la seva confiança en Fernando de Valenzuela, que va entrar a la cort a través del matrimoni amb una cuinera de la reina. La noblesa tampoc el va acceptar de bon grat; potser no era un intrús com Nithard, però sí un ‘qualsevol’ (CALVO, 1992 p. 54). Valenzuela era diferent del seu predecessor: no era un confessor amb consells teològics, sinó un confident que informava a la regent de tot el que succeïa al seu entorn, tasca que a ella li era molt útil.  

El novembre de 1675 Carles II complí 14 anys, la majoria d’edat del Rei que Felip IV havia estipulat al seu testament. Oficialment, Carles II ja era qui governava Espanya, però es feia impossible que això s’exercís a la pràctica, i encara més considerant els precedents, amb unes tensions permanents entre la noblesa, divisió d’opinions a la Cort i el seu germanastre Joan d’Àustria disposat encara a aconseguir càrrecs de govern: Joan Josep es veia molt capacitat per governar i segurament amb raó, tenint en compte qui ocupava els llocs de poder. Cal recordar que tenia 45 anys quan el dèbil Carles n’havia complert només 14, i que havia estat testimoni directe de totes les desavinences internes de la cort i la influència de la noblesa. Valenzuela el va destinar amb les seves tropes a Sicília per sufocar una rebel·lió –tot i que es fa evident que era una decisió presa per allunyar-lo definitivament del govern en un moment tan delicat–, però Joan d’Àustria no va acceptar. Curiosament, va ser el mateix Carles II qui va fer portar el seu germanastre a la cort, però Mariana d’Àustria va obligar-lo a tornar a Saragossa. Mariana intentava per tots els mitjans que el seu fill tingués el mínim poder possible, mentre les simpaties a favor de Joan d’Àustria no paraven de créixer. Els enemics de Valenzuela es multiplicaven, i també els de la reina mare, que era vista com una mala influència per a Carles. Aquest va acabar cridant el seu germanastre a la cort perquè l’assistís en la tasca de governar; evidentment, Joan d’Àustria va acceptar, i els seus partidaris van desterrar Valenzuela a Les Filipines. Mariana d’Àustria també va caure i va ser desterrada a Toledo.

Retrat de Juan Josep d'Àustria
Retrat de Juan Josep d’Àustria

Amb l’arribada de Joan d’Àustria la situació per a Carles II no variava en excés, només canviava el nom de qui dictava les ordres, (CALVO, 1992 p. 75) i la opulència de les festes seguia sent la mateixa. Don Joan va aplicar una política de persecució als seus enemics –molts dels quals també van ser desterrats– i va mantenir el Rei sota un estricte control. Però evidentment la seva política no es va basar només en mantenir-se a prop del monarca: Joan d’Àustria es va caracteritzar per dur a terme una política reformista que va afectar l’administració, i la hisenda –per exemple amb la reducció del sou dels funcionaris a Castella. Es van reduir les càrregues fiscals directes, però la política exterior demanava ingressos, fet que va propiciar la creació dels anomenats ‘donativos’, maniobra que consistí en fer tributaris les persones més poderoses del regne –bàsicament aristocràcia i alt clergat. Tot i això, com hem dit abans, les festivitats característiques de l’època de Valenzuela no van desaparèixer, potser perquè Carles II no les trobés a faltar (SÁNCHEZ BELÉN, 1996, pàg. 67). I ara que esmento Carles… us heu adonat del paper que ha tingut fins ara? Totalment secundari. Doncs aquesta va ser la tònica del seu “regnat”, si és que se’n pot dir així. El fet és que, un cop mort Joan Josep d’Àustria l’any 1679, va agafar les rendes del govern espanyol la figura del primer ministre: primer el Duc de Medinaceli, i després el Comte d’Oropesa.

El Duc de Medinaceli –Don Francisco de la Cerda– va ser Primer Ministre entre el 1680 i 1685, una època complicada en la qual es va donar importància principal a l’economia. Es va iniciar un procés d’estabilització monetària, però al mateix temps s’hagué de fer front a la pesta i un seguit de males collites que deixaven al país en una mala situació dins un segle ja difícil de per si. Per a la reducció de la despesa pública, el 1683 va prohibir la percepció de dues o més nòmines als funcionaris, mesura que el Consell de Castella sol·licitava des de feia dos anys. Aquest mateix any s’inicia un dels projectes reformistes més importants del regnat de Carles II, quan es planteja que la Corona s’encarregui de l’administració de les rendes provincials, amb una reforma de les mateixes (JOVER ZAMORA, 1993 p. 167). No va ser, però, l’economia l’únic aspecte on Medinaceli va trobar-se amb problemes i desgast: les enemistats a l’interior de la Cort també van jugar una funció distorsionadora molt important com, per exemple, Joana d’Àustria –que havia tornat a la Cort– que estava enemistada amb el Duc, partidari de desterrar-la. El Duc de Medinaceli va patir una hemiplegia cerebral que va estar a punt de suposar-li la mort l’any 1683. Tot i això va seguir ocupant el seu càrrec i els problemes se li seguiren acumulant, i finalment va acabar renunciant al seu càrrec:

“(…) con gran dolor mío (…) solicitar que se me exonoerase de esta carga, creyendo firmemente que en el estado presente convenía así al servicio y aciertos de Vuestra Majestad en su gobierno, y que mi retiro del manejo de los negocios facilitaría que (…) tomase Vuestra Majestad las acertadas resoluciones que hemos menester a que se juzga puedo yo embarazar.”

(CALVO, 1992 p. 143)

Va arribar aleshores el torn del Comte d’Oropesa, que va exercir el càrrec entre 1686 i 1691, i posteriorment va tornar a ser-ne el titular durant 1898 i 1699. Aquest va intentar seguir els passos marcats pel seu antecessor: limitar la despesa, sanejar la Hisenda i aconseguir una estabilitat monetària. També va efectuar reformes dins la burocràcia i va reduir el nombre d’eclesiàstics, alhora que intentava una major contribució de l’aristocràcia a les càrregues financeres de l’Estat. Tot i que Oropesa va caure com a Primer Ministre, anys més tard va tornar a exercir aquestes funcions. Segons Calvo, aquesta és una mostra de que ens trobem davant el ministre més capacitat durant la monarquia de Carles II. Una de les seves debilitats va ser el cercle personal que el rodejava, especialment la seva dona, que va aprofitar la posició del seu marit per acaparar productes de primera necessitat i extreure’n posteriorment un benefici, fet que evidentment va provocar una gran quantitat de crítiques. Això i el descontentament d’aquelles persones a qui van afectar de manera negativa les seves decisions li van comportar un important nombre d’opositors. Com havia succeït amb anterioritat, dins la cort també van sorgir importants enemics del Primer Ministre, especialment Anna Maria de Neoburg, segona dona de Carles II. La primera dona del Rei, Maria Lluïsa d’Orleans, no havia donat massa importància a la influència d’Oropesa sobre el seu marit, però amb la nova Reina la situació va canviar i la seva antipatia era molt clara (CALVO, 1992, p. 147).

Com hem vist en aquesta anàlisi, els governants del regnat de Carles II es van caracteritzar per dur a terme una política reformista. Tot i això, no totes les mesures proposades van aconseguir tenir els resultats esperats a la pràctica. Espanya era, en paraules de Kamen, una unió d’estats autònoms on el rei era sobirà però havia de governar segons les lleis locals (KAMEN, 1981 p. 84). Durant el regnat de Carles II trobem una recuperació de l’economia, tot i que la indústria del país seguia sent de les més endarrerides d’Europa, fet que provocava que als mercats espanyols hi hagués un gran protagonisme de manufactures estrangeres. Un dels fets que més sorprenen de la monarquia de Carles II és que durant la dècada dels ’90, quan el Rei presenta un físic més decadent, les crítiques al govern i al mateix monarca es suavitzen: sí que s’esmenten els seus defectes, però alhora se’l descriu amb una bona voluntat de treballar. Parlem d’opinions d’ambaixadors venecians a Espanya, recollides en l’obra de Lluís Ribot, que havien transmès una imatge molt negativa del monarca en l’anterior dècada. Segurament això ve explicat en bona part pel fet que qui realment governava, com ja hem vist, no era el Rei sinó el seus primers ministres, i per tant no té per què haver-hi relació entre major debilitat del rei i majors crítiques al govern. El mateix Ribot opina que més que una incapacitat, sembla mostrar-nos un infantilisme del Rei (RIBOT, 2009 p.27).

Carles II va ser un monarca que, com opinen molts historiadors, no va regnar. Les personalitats més influents van procurar estar al seu costat tot sabent que aquest fet, juntament amb la debilitat del monarca, els alçaria fins al govern del país. Així, tenim un clar exemple en com Joan d’Àustria va reduir moltíssim el cercle al voltant del Rei. L’etapa de Carles II no és una línia única i en clara tendència a la baixa, que seria la continuació de la tendència encetada pels anteriors reis; aquest govern va tenir massa interrupcions, canvis i alts i baixos com per considerar-lo tot en un període homogeni d’una mateixa tendència. La prematura mort del monarca i el conseqüent conflicte obert per la seva successió va acabar obrint un període políticament nou en el qual fins i tot trobem una altra dinastia al tron. Si es vol veure la monarquia de Carles II com la culminació d’una crisi iniciada anteriorment, hem de tenir en compte tots els detalls que hem esmentat en les línies anteriors. No van faltar els intents i la voluntat d’impulsar mesures que posessin solució a la situació del país,  tot i que moltes d’aquestes no van donar el resultat esperat, possiblement per la inestabilitat, les rivalitats internes o la pròpia gravetat de la situació. Evidentment cal remarcar que el període de Carles II va tenir les seves llums i millores, però no hem de considerar-lo tampoc com una etapa d’esplendor i creixement sostingut, sinó més aviat com un enllaç entre un segle XVII de tendències negatives i un XVIII ple de novetats a tots els nivells.

 

Read More