Tothom té en ment una sèrie de coses quan parlem d’Atenes en el segle V aC, l’anomena’t segle de Pèricles. Associem aquest període i aquesta cultura a una sèrie de valors i sistemes molt propers als nostres fins al punt que els considerem models i referents, sobretot en matèria de democràcia i cultura. El segle d’or atenenc es considera on espai on llibertat i pau anaven de la mà amb una democràcia real i plenament ciutadana establerta. A nivell internacional considerem que és una època d’igualtat jurídica entre ciutat-estat que es formaven en lligues, la més important la Lliga de Delos capitanejada per Atenes per el seu esplendor. Res més lluny de la realitat. La democràcia a Atenes era un sufragi masculí i restringit en què es calcula que no votava més d’un 30% de la població total segons els autors més generosos, altres calculen que amb prou feines arribava al 20%, la gran majoria nobles i terratinents o alta burgesia comercial i financera. La resta de població (dones, esclaus i treballadors) només tenien obligacions i molt pocs drets. Pèricles, el gran estadista, com a gran home d’estat va mirar per l’esplendor d’Atenes per la seva part més rica i la seva importància política, no social tot i que, fent justícia, va tenir polítiques dedicades a les classes socials mitjanes.   Però el més sonat d’aquest període va ser la seva política exterior, no la interior. Atenes durant aquest segle dedica pràcticament tots els seus esforços i recursos a combatre els seus dos principals enemics, un real i un imaginari: el real, Esparta, l’altre gran ciutat-estat diarquia i amb una base aristocràtica i tradicionalista molt important era diametralment oposada a Atenes, burgesa i democràtica. Aquesta tensió va culminar amb la Guerra del Peloponès (431 aC- 401 aC) on es va iniciar la decadència de l’imperi atenenc. I es pot parlar d’imperi ja que durant tot el segle V aC Atenes es dedica a crear un imperi no només comercial si no territorial amb l’excusa de combatre el seu segon gran enemic per els atenencs: l’Imperi Persa que ocupava quasi tot l’Orient Mitjà i havia intentat dues incursions sobre territori grec sense èxit (499 aC i 480 aC). Aquestes invasions crea una cultura de defensa constant i sentiment d’amenaça entre els grecs que dedicaren grans esforços a la seva defensa constant al llarg de tot el segle V aC que es va traduir en una política expansionista i la creació d’una nova política molt utilitzada avui dia: la política del altrisme. La pmapa greciaolítica del altrisme es basa en la creació d’un enemic constant i proper que pot anihilar la cultura pròpia en qualsevol moment i que està en guerra continua amb el país d’origen. A través de la deformació dels fets, la propaganda i els prejudicis i estereotips es crea una imatge arquetípica d’un enemic invisible, doncs no està prou a prop per combatre’l i no s’està en guerra oberta amb aquest. Atenes durant tot el seu segle d’or es dedica a combatre un enemic que l’anomena “tirànic”, “dèspota” i “barbar”. Aquest enemic, l’Imperi Persa ha arribat als nostres dies com una monarquia tirànica i basada en un misticisme inculte que sobrevivia a base de l’explotació d’esclaus i la por. Paral·lelament s’acostuma a obviar o oblidar que l’economia grega també es basava en part en l’esclavitud, sobretot a Esparta on el “ilotes” no eren ni considerats humans i estaven adscrits a la terra. De fet l’Imperi Persa era científicament molt avançat i alguns dels descobriments matemàtics i físics atribuïts als grecs ja s’havien descobert a Pèrsia abans de ser importats a Europa, com es per exemple el Teorema de Tales. Pèrsia era un imperi basat en el control de regnes menor o satrapies, territoris annexats a l’Imperi Persa de manera militar o diplomàtica que estaven governats per un governador o sàtrapa amb l’ajuda d’un consell de consellers i burocràcia, principalment autòctona. Totes les satrapies pagaven un tribut anual a l’Imperi Persa, generalment en or però en alguns casos també en esclaus o recursos estratègics. A canvi es garantien uns drets específics cap a la població annexada i es respectava la seva autonomia en major o menor segons l’acord en què s’hagués arribat en el moment de l’anexió.   Durant tot el segle V aC es busca constantmvas persesent desprestigiar l’enemic i crear-ne un monstre que és una amenaça perillosíssima i aquesta idea cala molt profundament en la població hel·lènica fins al punt que haver lluitat en la famosa batalla de Marató (490 aC) era un gran orgull per qualsevol grec fins al punt que el gran autor de teatre Esquil (525-456 aC) tot i haver estat reconegut com un dels millors dramaturgs de història en el seu epitafi es va fer escriure només “aquí jau un combatent de Marató” donant més importància a la seva participació contra els perses que a les seves obres immortals. Hi ha moltes probes arqueològiques i escrites que els grecs sentien un gran menyspreu per als perses considerant-los una colla d’efeminats, incultes i tirans com per exemple es pot observar en gerro del segle V aC un es veu una figura típica persa (cabell i barba espessa i rinxolada) ajupit amb el cul davant d’una figura clarament grega (sense barba, cabell curt) i amb una inscripció que es traduiria per “i els perses es van ajupir” fent referència a les Guerres Mèdiques. També sabem que la paraula més utilitzada popularment per referir-se a la fel·lació traduït vol dir “fer la persa”. També s’atacava la seva religió, doncs la nostre paraula actual “mag” ve del grec i en realitat és una transcripció de la paraula magush que eren els principals sacerdots de Zaratrusta, principal divinitat persa. Sempre s’ha vist la màgia i la bruixeria com una cosa dolenta a Occident i aquí és on neix la seva aversió per tot el que tingui contingut màgic, doncs es deia que tots els mags venien de l’Orient, més concretament de Pèrsia i feien pactes amb esperits malvats i sacrificaven nens als déus, cosa certa, igual que Grècia un nadó que no fos sa era immediatament abandonat o eliminat. Tot això ens indica que aquest sentiment es retroalimentava dins de la pròpia societat que sense saber-ne gran cosa de l’Imperi Persa el considerava dolent i malvat. Tot això, alimentat per les classes socials dirigents de les diferents ciutat-estat gregues va justificar una sèrie de campanyes militars a Àsia, liderades per Atenes que gràcies a les contribucions dels seus confederats a la Lliga de Delos va poder posar en marxa una gran campanya d’armament d’una flota militar que li permetien a la vegada reactivar la seva economia després de les guerres creant una gran indústria d’armament de vaixells i comercial d’ultramar a la vegada que li va permetre iniciar una campanya expansionista. Amb l’excusa de deslliurar els seus germans grecs de la Jònia de les cadenes del malvat Imperi Persa Atenes aconsegueix una sèrie de victòries militars sobre un debilitat Imperi Persa en l’Àsia Menor en punts com Efes o Pèrgam. Aquestes ciutats, però poc van conèixer de la democràcia atenenca. Se’ls va imposar un tribut anual com qualsevol altre ciutat conquerida, però era força més elevat que el que havien de pagar inicialment als perses. També va desaparèixer la seva autonomia quedant en un no res i completament subjectes a les decisions preses de la gran metròpoli d’Atenes. Aquesta les va tractar sense massa consideracions, ja que per a les classes dirigents atenenques només representaven nous mercats oberts per als seus productes que necessitaven trobar constantment noves vies per on expandir-se. Aquesta és la sort que van córrer moltes ciutats i territoris de l’actual Turquia i es van arribar a expandir fins a l’actual Xipre. És cert que en alguns casos van ser cridats verdaderament des d’aquestes ciutats sota el control persa per ser alliberats, però generalment era més aviat per desfer-se d’algun sàtrapa molt tirànic concretament i Atenes va respondre d’acord amb la crida d’ajut que havia rebut, però un cop acabada la campanya d’alliberament imposaven les seves condicions sobre els alliberats o si no tornaven cap a casa deixant els auxiliats a mercè de la repressió persa. En altres casos si la invasió no estava justificada el que es feia era provocar el descontent de la població autòctona o armar i finançar d’amagat la oposició perquè provoqués una revolta o un cop d’estat per crear una situació d’emergència o un clima d’inestabilitat que pogués justificar la seva intervenció exterior per “restablir la pau i l’ordre” o que obligués a les elits dirigents a demanar socors a la poderosa Atenes. Totes aquestes campanyes sempre es van fer de fons amb el pretext de combatre un enemic que feia temps que no posava els peus a Europa i que a més quan ho havia fet havia sortir perdent. Tot i aquestes expedicions militars sobre territori persa o d’influència política persa les relacions comercials, polítiques i econòmiques entre Grècia i Pèrsia no es van deteriorar gens i de fet s’importaven des de Pèrsia molts aliments exòtics com ara el préssec que té l’origen de la paraula en el farsi. Políticament trobem moltes ambaixades perses a Grècia un cop acabades les Guerres Mèdiques i de fet molts grecs continentals emigraven cap a l’est i de fet molts sàtrapes van ser grecs exiliats políticament cap a Orient com és el cas d’Alcíbiades (450-404 aC) que després de la Guerra del Peloponès es va haver de refugiar a la satrapia de Fernabazos on va acabar essent sàtrapa i va acabar morint allà. Aquests llaços comercials units als botins i beneficis de les campanyes militars permeten a Atenes crear una xarxa comercial que arriba fins a l’actual Síria i Egipte, encara sota el control dels faraons de dinastia autòctona creant una gran quantitat de riquesa per a les capes socials mitjana-alta i les altes que eren les que principalment participaven de la guerra i ,sobretot, dels càrrecs polítics públics que només podien optar les capes socials més pudents. Aquesta política militarista expansiva basada en la creació d’enemics teòrics acaba quan un enemic real aconsegueix unir les antipaties cap la potència del moment. Esparta, políticament antagònica d’Atenes després de quasi un segle de tensions polítiques amb Atenes crea l’anomenada Lliga del Pel·loponès   que avarca la meitat de les ciutat-estat hel·lèniques i finalment declara la guerra a Atenes comptant amb una superioritat militar terrestre, mentre que Atenes i els seus aliats comptaven amb una gran superioritat naval. Aquest conflicte, anomenat la Guerra del Pel·loponès (431-401 aC) que es descriu com a “guerra civil grega” tot i que no ho és. El motiu real per el qual Esparta declara la guerra a Atenes, més enllà dels motius ideològics, és que Esparta, després de la batalla de les Termopiles (480aC) degut a la crisis política que deixa la derrota a Esparta es desentén del conflicte i, per tant, després de la victòria final no participa dels beneficis i és condemnada a veure com la seva gran rival estens el seu imperi d’ultramar durant quasi mig segle. Per frenar l’avenç econòmic i imperialista atenenc Esparta decideix estendre el seu propi que passa per la captura d’Atenes, cosa que aconseguirà finalment el 404 aC. Però aquí cal remarcar el paper que va jugar el gran protagonista “barbar”. L’Imperi Persa, veient com la guerra arriba a Grècia decideix que si no pot governar militarment ho farà a través dels diners. El fill de Dario II, Cir el Jove (424-402 aC) va mantenir tota la seva vida una aRepresentacó del conflicte de la Guerra del Pel·loponèsmistat personal amb el general espartà Lisandre (?-395aC, almirall responsable de la desfeta final d’Atenes. Aquest almirall, després de reunir-se amb el príncep i sàtrapa Cir el Jove va obtenir una gran quantitat de diners per posar en marxa una flota espartana sota les seves ordres per poder enfrontar-se a la imparable d’Atenes, que va ser derrotada finalment a Egospótamos el 405 aC. A partir d’aquell moment, tot i el clar domini espartà sobre la Grècia continental Pèrsia va aconseguir el domini real de tota Grècia a través dels suborns i de finançar alternativament les ciutat-estat gregues per mantenir segons els seus interessos un dominador o un altre. Les tres ciutats que s’aniran disputant l’hegemonia des d’aquest moment seran Tebas, Atenes i Esparta, però només podran arribar a aconseguir aquest poder amb el constant finançament d’or de Pèrsia que acabarà així controlant uns territoris que el consideren un barbar, dèbil i malvat. No serà fins l’arribada d’un nou protagonista a qui ningú tenia en compte que acabarà amb aquesta situació derrotant a tots els implicats i arribant quasi fins la Índia un segle després: Macedònia sota el control del famós Alexandre Magne.   Cal dir que la política de l’ altrisme s’anirà utilitzant al llarg de la història constantment per a la justificació dels conflictes militars i per dur a terme certes polítiques interiors i que arriben fins als nostres dies. De fet tota la política exterior atenenca va ser referència per a l’imperi Bizantí més de mil anys després, que després van copiar l’Imperi Britànic entre els segles XVII i XIX i avui dia utilitzada EEUU i Occident durant el que portem de segle XX. La política de l’ altrisme es basa en la por, en crear unitat nacional a través de la creació d’enemics perillosos, malvats, però sobretot distants, massa distants per veure’ls però prou a prop per rebre els danys, donant ales i justificant moltes polítiques i decisions que sense el vel de la por la població no acceptaria.
Trirreme atenes

Política exterior grega: la política de l’altrisme

Tothom té en ment una sèrie de coses quan parlem d’Atenes en el segle V aC, l’anomena’t segle de Pèricles. Associem aquest període i aquesta cultura a una sèrie de valors i sistemes molt propers als nostres fins al punt que els considerem models i referents, sobretot en matèria de democràcia i cultura. El segle […]