Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Explorar els confins d’una pràctica com la desobediència civil és fer referència explícita a Henry David Thoreau. És, sobretot, parlar de teoria i praxi, d’una vida dedicada a la reflexió conseqüent. L’aportació que ve a continuació es marca com a objectiu analitzar l’obra Civil Disobedience. Tanmateix, per tal de poder copsar la magnitud de l’obra cal connectar el redactat amb la captivadora biografia del personatge.

L’analogia és fonamental. Thoreau és un dels màxims exponents de la pràctica filosòfica. El seu nom s’ha inserit per mèrits propis en la història del pensament nord-americà i mundial. Llurs reflexions responen a una actitud cívica imperativa, una manera singular i específica d’habitar i entendre el món. Al mateix temps, les nombroses inquietuds del lliurepensador el convertirien en un intel·lectual versàtil. Thoreau és ascetisme, naturalisme, romanticisme, transcendentalisme i, per descomptat, desobediència civil.

El bressol d’una consciència a contracorrent

Henry David Thoreau va néixer a Concord, Massachusetts, el 12 de juliol de 1817. Sabem que la seva llar fou un primer pol d’influència per forjar el seu caràcter contestatari. El seu progenitor era un home aficionat a la lectura i la música, responsable de diverses iniciatives empresarials poc exitoses. Respecte a la seva mare, de la qual se’n conserva més informació, sabem que era una dona amb sensibilitat social, abolicionista i amant de la natura. Tenia dues germanes, Helen i Sophia, i un germà, John, amb el qual compartiria moments transcendentals de la seva trajectòria vital.

La seva formació començà a l’escola municipal de Concord, memoritzant i recitant textos bíblics i clàssics anglesos. Sens dubte, els mètodes pedagògics mecànics deixaren petja en un jove Thoreau. No van ser pocs els episodis en els quals, essent un adolescent, va exhibir un caràcter polèmic i crític. El 1833, quan tenia setze anys, va ingressar a Harvard. D’aquesta experiència en va deixar testimoni als Journals, una mena de diari personal que va començar a redactar després de deixar l’acadèmia. Segons ell, el millor que li va aportar Harvard fou la biblioteca, un espai en el qual va invertir hores immers en infinitat lectures. Fins i tot després de graduar-se hi va acudir assíduament. Una de les obres que més va marcar-lo fou Nature (1836), de Ralph Waldo Emerson (1803-1882). Poc temps després, aquest personatge va traslladar-se a Concord acompanyat de la seva família. Les inquietuds del púber Thoreau agraïren l’arribada de l’escriptor com si es tractés d’una coincidència celestial. Tardaren poc a entaular una amistat, una relació que marcaria profundament a ambdues persones. Emerson esdevingué un mentor i guia comprensiu de Thoreu, gairebé un referent paternal donats els catorze anys d’edat que els separaven. No era per menys, el prestigi d’Emerson desbordava les fronteres estatunidenques, i els postulats de la seva filosofia transcendentalista comptaven entre els seus deixebles, amb intel·lectuals insignes com José Martí o Friedrich Nietzsche.

1 Thoreau
Retrat d’un jove Henry David Thoreau. Font: Thought Co.

En aquests anys va fer els primers passos en la docència, treballant a la mateixa escola de la qual fou estudiant. El seu pas pel centre fou efímer, mostrant-se molt crític amb el sistema de càstigs físics. Pocs anys després, el 1838, obrí la seva pròpia escola per esmenar les mancances de l’anterior projecte. Treballaria tres anys en aquesta iniciativa amb el seu germà John, fins que, tràgicament, morí en caure malalt. El sotrac emocional va colpir-lo profundament, un esdeveniment que recordarà com un dels més dolorosos de la seva vida. Sobre la seva vessant pedagògica, Thoreau considerava que l’educació era una obligació governamental i comunitària. Criticava la pedanteria dels mestres, els quals necessitaven aprendre tant dels alumnes com aquests d’ells. Segons el seu parer només els homes sincers i lliures eren mereixedors de l’educació. Una educació que, tot i partir d’una concepció clàssica, s’havia de desenvolupar sobre tot allò que ja existia prèviament en un mateix, gràcies al contacte amb el no-ser.

La tasca que havia de desenvolupar en el món adult era essencialment l’escriptura. A banda dels dos llibres que va publicar en vida, va presentar nombrosa documentació per entregues a The Dial, des del 1840. En aquest estadi, sense al·licients pels negocis, Emerson va oferir-li una proposta que s’aproximava al mecenatge: a canvi d’ocupar-se del manteniment de la casa i del jardí, aconseguiria manutenció i habitatge. Thoreau va acceptar l’oferta sense dubtar-ho, no només per l’admiració personal, sinó perquè gràcies a l’oferiment podria disposar d’unes de les biblioteques més extenses dels Estats Units. Va romandre allà durant dos anys, a partir del 1841. En acabar aquesta etapa va convertir-se en el tutor de la família d’en William, germà d’Emerson, a Staten Island. Més endavant va viatjar a Nova York i en retornar va ajudar al seu pare a instal·lar una factoria de llapis. Malgrat descobrir una tècnica per elaborar grafit d’alta qualitat i tenir l’oportunitat de prosseguir en el negoci familiar esdevenint en un empresari reputat, va declinar aquests propòsits per perseguir els dictàmens de la seva vocació literària i ideològica.

La convulsió d’uns anys que quedaren gravats a la memòria

El 4 de juliol de 1845, Henry D. Thoreau es va recloure en una cabanya de Walden Pond construïda amb les seves pròpies mans. Estava situada en un extrem allunyat d’una de les propietats d’Emerson. Aquí començà la seva experiència de vida solitària durant dos anys, dos mesos i dos dies. Va concloure aquest experiment quan va considerar assolits els objectius fixats per aquesta aventura introspectiva en contacte amb la naturalesa. Les vivències viscudes en aquest període li serviren per publicar el 1854 Walden; or, Life in the Woods.

Durant la seva estada a Walden Pond, la tarda del dia 23 de juliol de 1846, va abandonar el bosc per dirigir-se al sabater. Sam Staples, el recaptador d’impostos local, va recordar-li que des de feia varis anys no realitzava el pagament de les taxes. En exigir-li el cobrament, Thoreau va negar-se a contribuir amb un govern que legitimava l’esclavitud o promovia la guerra contra Mèxic, fet pel qual fou empresonat una nit. Va sortir-ne l’endemà perquè la seva tieta Mary va pagar-li la fiança, malgrat la seva voluntat de romandre pres per evitar trencar llur coherència ideològica. Les reflexions emanades d’aquest breu període de reclusió foren enviades a la revista Æsthetic Papers el 1849, en forma d’assaig, sota el nom Resistance to Civil Government. Aquí es recollien algunes de les crítiques que Henry D. Thoreau havia exposat l’any anterior al Liceu Concord, en una conferència celebrada poc abans de finalitzar el conflicte amb Mèxic. Pòstumament, l’any 1866, es va canviar el seu títol per Civil Disobedience.

Portada original de la seva obra Walden, o la vida als boscos, publicada a Boston el 9 d’agost de 1854. En ella s’observa un dibuix de la cabana a la que visqué Thoreau durant la seva estada de dos anys, dos mesos i dos dies al bosc. Font: Psymon.
Portada original de la seva obra Walden, o la vida als boscos, publicada a Boston el 9 d’agost de 1854. En ella s’observa un dibuix de la cabana a la que visqué Thoreau durant la seva estada de dos anys, dos mesos i dos dies al bosc. Font: Psymon.

La dècada dels cinquanta suposen un punt d’inflexió i recepció de noves influències cabdals en el seu recorregut vital. És en aquest moment quan realitza les visites al Cap Cod i els boscos de Maine; fa un viatge a Canadà i realitza els lliuraments de Slavery in Massachusetts (1854) i A Plea For John Brown (1859). És significatiu que tres de les persones més admirades per Thoreau al llarg de la seva vida es condensin en aquest període i tinguin un perfil social tan controvertit. El primer d’ells és el poeta maleït i marginal Walt Whitman amb el que va coincidir a Nova York el 1856. En segon lloc, el guia indi Joe Polis, l’acompanyant en els seus periples pel Maine. I per últim, però no per això menys destacable, la relació amb el personatge a voltes heroi, a voltes bandoler, John Brown, mite antiesclavista per excel·lència. La seva execució va suscitar alguns dels escrits més enèrgics i aspres de l’autor. La fi d’un periple vital que ha deixat una empremta innegable en el pensament filosòfic i polític universal es va acabar a Concord, el 6 de maig del 1862, després de contraure una llarga i corrosiva tuberculosi. La seva mort, en una macabra metàfora poètica, tancava un cicle perfecte dominat per l’austeritat, la simplicitat i la reflexió.

Els Estats Units de mitjans del segle XIX: jingoísme, progrés econòmic i Romanticisme

Com acostuma a succeir amb aquelles obres impregnades d’una forta càrrega moral, bona part de les reflexions que trobem a Civil Disobedience són indissociables del context en què escriu. La guerra dels EUA amb Mèxic és una de les mostres més evidents de la influència que va tenir la realitat que envoltava el pensador a l’hora d’escriure el llibre. En aquest cas va ser el jingoísme del govern nord-americà, el que despertà la crítica ferotge de Thoreau.

Aquest conflicte bèl·lic ocupà una posició central en la configuració del text. Promoguda per interessos econòmics, essencialment Del cotó i les indústries fabrils del Nord, les elits econòmiques del país empenyeren al President Polk a ordenar l’ocupació militar d’una àrea disputada amb Mèxic que s’estenia entre les conques hidrogràfiques dels rius Nueces i Grande. En el sotabosc de la qüestió s’ocultava una apropiació territorial, que en ser annexada als territoris del sud permetria desenvolupar-hi l’esclavisme, mètode per salvaguardar l’economia nord-americana. Des de la seva condició de ciutadà, era inadmissible que el govern dels EUA sufragués amb els seus impostos una guerra sota aquests propòsits.

Thoreau havia desobeït al govern negant-se a pagar uns impostos que considerava injustos, en la mesura que aquests servirien per perllongar l’esclavisme als EUA. Ell mateix justificaria la seva acció com a legítima i com la menys cruenta de totes les possibles. Ho exemplificava amb les següents paraules: «Si mil homes deixessin de pagar els seus impostos, tal mesura no seria ni violenta ni cruel, mentre que si els paguen, es capacita a l’Estat per cometre actes de violència i vessar la sang dels innocents». Finalitzà la seva justificació afirmant: «aquesta és la definició d’una revolució pacífica, si tal és possible». Ara bé, van ser l’expansionisme dels EUA i l’esclavisme els únics motius per formular la seva crítica, o va ser capaç d’anar més enllà dels grans assumptes d’Estat?

Caricatura política sobre les eleccions presidencials de 1848. La imatge fa referència a Z. Taylor o W. Scott, els dos contendents principals per a la nominació del partit whig després de la guerra amb Mèxic. Publicació original de el mateix any de la contesa electoral. Font: Nathaniel Currier.
Caricatura política sobre les eleccions presidencials de 1848. La imatge fa referència a Z. Taylor o W. Scott, els dos contendents principals per a la nominació del partit whig després de la guerra amb Mèxic. Publicació original del mateix any de la cita electoral. Font: Nathaniel Currier.

Henry D. Thoreau viurà els anys del progrés dels EUA: una etapa caracteritzada per l’ambivalència entre la línia ascendent de la història i la desnaturalització de la societat i l’individu. A mitjans del segle XIX, la societat nord-americana havia iniciat un procés d’expansió territorial cap a l’oest. Alhora, la població estava altament segmentada i en plena efervescència. L’exemple més evident és la pugna entre els antiesclavistes del nord i els proesclavistes del sud. A més, tant l’expansionisme geogràfic com l’industrialisme dels grans capitalistes trobaven en la idea de progrés un aval indispensable per a la consolidació dels seus respectius processos.

D’altra banda, l’arribada del romanticisme revolucionari i l’idealisme als EUA va motivar el sorgiment d’una nova filosofia de la naturalesa, de la que Emerson i el seu deixeble en serien els màxims exponents. Paga la pena fer-ne esment. El romanticisme, en ser un moviment d’ampli espectre amb diversos canals d’expressió i interpretació, caldria, per no estendre’ns en excés, minvar llurs influències a l’idealisme de l’alemany Friedrich W. J. Schelling (1775-1854).

En relació a aquesta qüestió, fou a la ciutat costanera de Boston on, l’any 1836, es començaren a reunir un petit grup d’intel·lectuals que compartien el gust pels escrits kantians. Ho van fer al Transcendental Club. El propòsit dels transcendentalistes no era constituir un sistema de pensament, sinó fer front a la idea de progrés que legitimava accions injustes, destructives i violentes amb els homes i els recursos. A més, tampoc van defallir a l’hora de denunciar la mercantilització i mecanització de la societat nord-americana, arribant a parlar d’una actitud romàntica contrària als canvis que s’estaven produint.

De la pràctica conscient a la teoria: la desobediència com a instrument

Es podria pensar que una negació deliberada i pràctica
de la seva autoritat és l’única ofensa que el govern no contempla;
sinó, per què no ha establert el càstig definitiu, adequat i proporcionat?
Desobediència civil, 1866.

Aquesta cita ens és especialment significativa, en la mesura que exposa els quatre elements cabdals de l’obra de Thoreau: la força dels ideals, la pràctica desobedient, la legitimitat de l’autoritat governamental i una mena de càstig definitiu que més enllà de ser exemplificant, hauria de mantenir el principi de proporcionalitat. Per exemple, a Walden, va remarcar que, per ell, el filòsof és aquell capaç de «resoldre certs problemes de la vida, no només des de la teoria, sinó també des de la pràctica», afegint que el filòsof és qui «va per davant del seu temps». Podria ser aquest el motiu pel qual els seus escrits van passar desapercebuts entre els seus coetanis?

Pel que fa a la primera de les quatre qüestions, la força dels ideals és el fonament en virtut del qual els éssers humans constitueixen el seu «jo» particular i entenen la realitat del món que els envolta. En conseqüència, són les idees l’única força capaç de teixir aliances entre individus amb l’objectiu de dur a terme accions col·lectives. Vet aquí un altre element clau del discurs thoreaunià: la primacia de la unitat.

Per una banda, resultava imprescindible que tant les accions com els ideals fossin exemple per a la resta d’individus. Segurament el seu plany per haver passat només un dia arrestat, guarda relació amb aquesta idea. La seva intenció era que a partir de l’observació del seu exemple, la resta de conciutadans iniciessin una onada progressiva de denúncies. Per l’altra, la seva idea de llibertat serà constantment enarborada al llarg del text. Thoreau dirà que la llibertat és l’únic valor amb potencialitat per humanitzar als individus. Seguint el fil d’aquesta aportació, arribaríem fins a la qüestió de l’obediència: un acte voluntari de legitimació del poder.

James K. Polk (1745-1849) fou president dels EUA durant la guerra que van emprendre contra Mèxic. Aquesta decisió fou constantment criticada per Thoreau. Font: history.com
James K. Polk (1745-1849) fou president dels EUA durant la guerra que van emprendre contra Mèxic. Aquesta decisió fou constantment criticada per Thoreau en els seus escrits. Font: history.com

En segon lloc trobem el que segurament és l’aspecte més interessant de l’assaig: la pràctica de la desobediència. Primer de tot, convé assenyalar que quan l’autor parla de desobediència, ho fa des de la seva experiència personal. Com ja s’ha dit, el fet de no pagar l’impost de capitació des de 1842, el portà a la garjola només un parell d’anys abans de publicar l’escrit. A més, també va experimentar altres pràctiques d’acord amb els seus ideals. Durant l’estada al bosc va tenir l’oportunitat de repensar la seva vida i reflexionar al voltant dels problemes del seu temps. Per tant, trobaríem que com a pas previ a la desobediència, cal una preparació de l’individu en diversos sentits. Sense anar més lluny, l’autor ja havia dut a la pràctica bona part d’allò que preconitzava en els seus escrits. La pràctica era per Thoreau la garantia de la seva existència com a individu. A més, afirmà que per sobre de la legalitat trobem la legitimitat de les nostres accions, considerant que aquells que obeeixen al govern tot i ser conscients de les injustícies, ho fan motivats per la por als canvis.

El penúltim element a destacar és la legitimitat i l’autoritat del govern. L’autor argumenta que el poder necessita el reconeixement dels seus ciutadans. Per tant, llur autoritat vindria donada per la legitimitat dels seus actes. El raonament és simple: si el gruix dels ciutadans s’haguessin negat a pagar els impostos, el govern no podria haver sufragat la campanya militar contra el poble mexicà. Llavors, de qui emana l’autoritat? A les primeres pàgines de Civil Disobedience, l’autor llença un dard emmetzinat contra el govern dels EUA: el cataloga –i per extensió a tots els governs d’arreu– de ser un impediment per a l’establiment d’unes relacions socials lliures, justes i sobiranes. Així doncs, lluny de servir als interessos de la majoria, el govern esdevé en una institució instrumentalitzada en mans de grans magnats capitalistes que només cerquen llur benefici individual.

Davant d’aquesta conjuntura, l’autor respectarà la llibertat dels individus a no donar la seva vida per una causa política, tanmateix, exigirà uns mínims. Ho farà sempre des d’una posició de no-violència, defensant acèrrimament la via pacífica i rebutjant l’emulació d’aquells comportaments i actituds a les quals s’oposa. Thoreau sentencià que és deure de qualsevol ciutadà mantenir certa integritat ètica i rebutjar la col·laboració, directa o indirecta, amb unes lleis criminals. Infinitat d’injustícies són comeses no per la implicació ciutadana, sinó per la permissivitat i per un excés de legitimitat no merescuda al govern.

En última instància, el darrer aspecte a ressenyar és el paper que ocupa el càstig en les seves reflexions. Què és per a Thoreau castigar? És més, quines penes hauria de témer qui desobeeix les lleis injustes? Quan l’escrit aborda la qüestió punitiva, bona part dels arguments i de les justificacions ètiques i morals ja han estat exposades anteriorment. Els següents fragments són una bona mostra del que suposà el pas pels calabossos per a Thoreau: «En no poder arribar a la meva ànima, havien decidit castigar el meu cos […]. No podia fer una altra cosa que somriure al veure amb quin esforç em tancaven la porta, mentre els meus pensaments els seguien fora d’allà sense obstacle ni impediment […]. No vaig poder fer altra cosa que sentir-me impressionat per l’estupidesa d’aquella institució que em tractava com si fos mera carn, sang i ossos que tancar. […] Em semblava que si un mur de pedra em separava dels meus conciutadans, encara n’hi havia un altre més difícil de superar per tal que ells aconseguissin ser tan lliures com ho era jo.»

Aquesta era l’actitud d’un nord-americà que no assumia el càstig com un impediment. Al·legava que mai es va sentir confinat a la cel·la, ja que per a ell la veritable condemna hagués estat trair els seus principis i no atendre l’«esperit de la irreductibilitat» davant una situació de lesa dignitat. El càstig, doncs, no va suposar per a Thoreau un entrebanc, sinó més aviat un motiu per a la reflexió: li continuava semblant menys costós desobeir a l’Estat que obeir-lo.

La fi de la vida, la continuïtat de les idees

Comptat i debatut, és convenient cloure amb una breu reflexió. Henry D. Thoreau ens deixà un llegat inabastable, essent un dels màxims exponents de la història del pensament nord-americà del segle XIX i un dels pares fundadors de la literatura d’aquest país. D’arrel transcendentalista, la seva obra adopta una aparença quasi contradictòria, sovint identificada amb el romanticisme. Pel que fa a la ideologia política, aquesta queda plasmada sense esquerdes en els seus escrits. Els seus postulats s’aproximen al radicalisme-liberal, malgrat la difícil –probablement infecunda– tasca de classificació d’un personatge eclèctic i de naturalesa irreductible a fórmules esquemàtiques. Els matisos i textures del seu cos teòric basculen entre diverses tendències deliberadament rupturistes, contràries a l’autoritat i atiant a la consciència pròpia de l’individu per raonar i actuar.

La idiosincràsia llibertària i solidària que exhibeix és d’una actualitat innegable. En pugna constant contra l’Estat i els seus excessos, carrega contra l’imperialisme estatunidenc en un període de màxim apogeu; s’erigeix en defensa de les minories índies; rebutja obertament l’esclavitud –també com a convicte– en plena efervescència racial; posa en pràctica i reflexiona al voltant de la resistència no violenta davant les convencions i polítiques injustes, irradiant amb la seva visió a figures com Gandhi, Emma Goldman, Martin Luther King, Lanza del Vasto o nombrosos moviments subversius amb l’ordre establert.

Un punt d’inflexió del moviment encapçalat per Martin Luther King Jr. va ser la famosa marxa multitudinària. Novament, la desobediència civil tornaria a servir com a instrument per a la lluita dels drets i les llibertats de la comunitat afroamericana. Font: Tes teach.
Un punt d’inflexió del moviment encapçalat per Martin Luther King Jr. va ser la famosa marxa multitudinària. Novament, la desobediència civil tornaria a servir com a instrument per a la lluita dels drets i les llibertats de la comunitat afroamericana. Font: Tes teach.

Una de les seves vessants més prolífiques i reconegudes és la relativa al naturalisme, que ha nodrit els dictàmens de les tesis ecologistes un segle i mig després. La seva metodologia es va basar en l’observació romanent en perfecta simbiosi amb el medi, que va idealitzar afirmant que «tot el que és bo, és lliure i salvatge». D’altra banda, també es postulà com a defensor del dret a la mandra, i reivindicà aspectes creatius de l’oci i la dignitat molt abans que ho formulés Paul Lafargue. Parlar de la vida d’aquest personatge sui generis és aprofundir en una de les ments més lúcides i originals del segle XIX universal. Baluard de les causes perdudes, les quals no deixaven de ser justes malgrat les adversitats, va fonamentar la seva vida amb preceptes revolucionaris. La radicalitat de Thoreau, lluny d’apaivagar-se amb el pas del anys, anà in crescendo, carregant-se de raons fins arribar als nostres dies.

Read More

Quan el dia 4 de novembre de 2008, Barack Obama va ser escollit com a 44é president dels Estats Units, molts nord-americans –i ciutadans de molts altres països— van creure complert el famós “I have a dream” de Martin Luther King. El famosíssim discurs del carismàtic líder afroamericà va marcar una fita memorable en la lluita en favor de la igualtat de drets entre persones blanques i negres, però no en va ser, en cap cas, el punt d’inici, ni molt menys el final. La història dels ciutadans afroamericans als Estats Units mai ha estat fàcil: des de la mateixa fundació del país es van veure abocats a treballar en condició d’esclaus. I si bé aquest cruel sistema va ser abolit, el racisme va seguir prosperant, i fins i tot augmentant, entre grans ventalls de la població blanca.

Els esclaus: desobeir gairebé és morir

El final de l’esclavisme va arribar després de la guerra de Secessió –que amagava molt més que aquest motiu—, però la idea que aquest sistema havia de desaparèixer es va anar forjant amb els anys. No va ser una il·luminació ni una croada personal de Lincoln. A moltes esglésies, des de dècades abans de la guerra, existia el debat sobre si era de bons cristians considerar inferiors a criatures humanes que, segons Déu, havien de néixer lliures. D’altra banda, s’ha de dir que aquests debats no van inquietar massa a les altes esferes polítiques, ja que no s’arribaven a resoldre mai. Davant les escasses perspectives i les desavinences sobre l’alliberament dels esclaus, l’actitud que van adoptar alguns cristians va ser la de tractar els seus de la millor manera possible. Aquesta era, en gran mesura, la realitat d’aquelles persones que posseïen un o dos esclaus domèstics.

Representació de la insurrecció de Nat Turner. Font: wikipedia.
Representació de la insurrecció de Nat Turner. Font: wikipedia.

Mentrestant, la situació a les grans plantacions era diametralment oposada; allà no arribaven els debats ni cap mena de voluntat emancipadora. No només per una qüestió ideològica, sinó sobretot per una d’econòmica: l’esclavisme era el sistema que sustentava tota l’economia sudista. Davant aquesta situació, la desobediència que podien presentar els esclaus es manifestava, fonamentalment, en dues opcions: intentar fugir o intentar revoltar-se; la resposta d’alguns esclaus a la violència, injusta i cruelment legal, que s’emprava contra ells. Nat Turner, l’any 1831, va encapçalar la major de les revoltes esclaves, que es va cobrar la vida de 55 persones. Turner va ser detingut mesos més tard i executat a la forca, i la seva revolta va provocar un enduriment de la repressió i una supressió dels drets de les persones de raça negra a l’estat de Virgínia. Tot i això, s’ha de dir que la revolta de Turner no va ser la més nombrosa: vint anys abans, el 1811, Charles Deslondes va aconseguir reunir un exèrcit de fins a 500 esclaus. Va recórrer diverses plantacions en cerca de suports, i això va ser la seva perdició: els propietaris esclavistes van donar la veu d’alarma, i una milícia d’homes blancs, més nombrosos i ben equipats que els esclaus, van esclafar l’aixecament amb gran violència: 80 esclaus van ser ajusticiats, 50 d’ells decapitats.

Pel que fa als esclaus fugitius, la seva situació era també molt complicada. Si no aconseguien fugir, se’ls acostumava a aplicar càstigs físics molt severs i se’ls exposava a situacions humiliants, quan no se’ls ajusticiava. I si la seva fugida tenia èxit, en qualsevol moment podien ser capturats i retornats a la plantació, on eren víctimes dels maltractaments abans esmentats.

La desobediència entre els esclaus tenia un marge d’acció molt limitat, enormement condicionat per una legalitat brutalment implacable contra ells que desembocava en uns càstigs sense mesura. Si ho comparem amb la desobediència civil dels afroamericans de mitjans i últim terç del segle XX, veurem que hi ha clares diferències. La primera, evidentment, de context: la situació entre els esclaus del segle XIX i la dels homes negres lliures de 1950, presenta àmplies diferències tot compartint l’estigma racial. La segona, de mètodes: les anteriors diferències de context van provocar que els diversos col·lectius adoptessin una forma de lluita o una altra. Així, la lluita per la consecució de la igualtat racial a la segona meitat del segle XX va apostar pel pacifisme, un fet que va venir donat per la mentalitat social de l’època, l’aparició de la premsa de masses i la seva condició de ciutadans lliures.

La lluita abans de Rosa Parks

S’acostuma a dir que el boicot als autobusos de Montgomery l’any 1955 és l’inici de la lluita per la igualtat de drets racials als Estats Units. Realment, el que va significar va ser un pas endavant en aquesta lluita, un fet diferencial, però cal situar-nos en context i antecedents abans d’arribar fins aquí.

Els esclaus van ser alliberats de iure fins i tot abans del final de la Guerra de Secessió, però la seva condició social, remuneració i treballs als quals es van veure abocats no van contribuir a millorar la seva condició. Segles de racisme no es podien esborrar d’un dia per l’altre mitjançant una llei o per la força de les armes. Els nous homes lliures, a més, no van ser reconeguts com a ciutadans fins al 1868 – tres anys després de finalitzar la gerra—, i  van patir la violència de grups racistes i d’extrema-dreta, com el Ku Klux Klan. El 1870, la quinzena esmena a la Constitució decretava que un ciutadà no podia ser privat de votar per la seva condició d’ex-esclau, tot i que a estats com Texas va haver-hi traves fins a 1944. De fet, va ser tota una odissea aplicar les lleis constitucionals i superar tots els tecnicismes emprats als estats del Sud per evitar que es fessin efectius els drets civils dels ciutadans afroamericans. Delaware, per exemple, va rebutjar l’aplicació de la tretzena esmena, la que alliberava els esclaus. Aquest és un cas curiós d’un estat que, tot i ser partidari a l’esclavisme de la forma més aferrissada, va mantenir-se dins de la Unió durant la guerra civil americana. En definitiva, tot i la derrota dels estats esclavistes a la guerra i que el govern va intentar que s’apliquessin les lleis per l’alliberament dels eslaus i per garantir-ne els drets, des de Sud es va fer tot el possible per mantenir l’statu quo anterior a la guerra. La majoria dels estats no van acceptar la tretzena esmena fins que no se’ls va imposar, i altres la van ratificar de manera simbòlica amb molts anys de retard, com va fer Mississipí… l’any 2013.

Durant els anys posteriors a la Guerra Civil, les prioritats del govern dels Estats Units es van anar allunyant de l’equiparació de drets entre blancs i negres. El conflicte havia fet molt mal, el procés de reconstrucció va ser llarg i costós i l’explosió econòmica del país va anar silenciant el “tema sudista i racial”. Però per aquells que vivien la desigualtat cada dia, aquells la vida dels quals estava condicionada pel seu color de pell i que patien discriminacions sistemàtiques, era impossible que oblidessin aquesta lluita i no la posessin en primer terme: per necessitat, dignitat i humanitat. L’any 1909 es va fundar l’NAACP, “National  Association for the Advancement of Colored People”: és a dir, l’associació nacional pel progrés de les persones de color. Tot i aquesta denominació i l’objectiu que perseguien, l’associació estava formada per persones de diverses procedències i races, amb predominança d’homes blancs i una important participació de la comunitat jueva. Durant anys va ser una organització pionera en la lluita pels drets de les persones negres, organitzant manifestacions i influint a nivell polític, però es va topar amb un govern amb altres prioritats –les dues guerres mundials, per exemple— i uns estats sudistes impenetrables, que actuaven com un bloc homogeni contra qualsevol amenaça de progrés pel que fa a les qüestions racials.

No va ser fins acabada la II Guerra Mundial que les autoritats federals van posar-se a treballar de forma més insistent en aquest sentit, que fins aleshores havia quedat en un segon terme. Això no vol dir que durant el conflicte armat no existís consciència a nivell social, al contrari: va ser durant aquesta guerra quan més es van enfortir les manifestacions en favor dels drets civils. El govern de Harry Truman va eliminar la discriminació racial als llocs de treball federals i a les forces armades, però ràpidament va quedar clar que per qualsevol altre avenç, la iniciativa l’havia de prendre la població; especialment durant l’època d’Eisenhower. Tretze pares d’alumnes afroamericans va marcar una gran fita l’any 1954, amb el cas “Brown contra el Consell d’Educació de Topeka”, que va acabar decretant que les escoles segregades vulneraven el dret d’igualtat educativa. Fins aleshores imperava el “separats però iguals”: les escoles no havien d’estar segregades obligatòriament, això era il·legal, però sí que tenien aquesta possibilitat. És un dels tecnicismes que hem esmentat i que va mantenir un pols permanent contra la igualtat racial, però la denúncia d’aquests pares va marcar una fita històrica amb la resolució de la Cort Suprema dels Estats Units.

Un clar camí a seguir

Marxa organitzada durant el boicot als autobusos de Montgomery. Font: www.socialistalternative.org
Marxa organitzada durant el boicot als autobusos de Montgomery. Font: www.socialistalternative.org

I és en aquest context quan, l’any 1955, la població afroamericana va decidir organitzar un boicot als autobusos de Montgomery; el motiu va ser la detenció de Rosa Parks, una ciutadana de raça negra que va ser arrestada per negar-se a cedir el seu seient a un home blanc. La vaga es va allargar durant més d’un any, un temps en el qual la comunitat afroamericana va demostrar la seva unitat, força i excel·lent capacitat organitzativa. El final de la vaga va venir donat per una gran victòria: no només per la sentència que decretava il·legal la segregació racial als transports públics, sinó també pel triomf de la lluita pacífica i la desobediència civil. Des d’aleshores es va obrir un camí en què els afroamericans van sortir mot reforçats en ànims, i amb esperança de seguir acumulant triomfs en la lluita per l’equiparació de drets. Havia quedat clar que el govern començava a prendre’s amb més seriositat l’objectiu d’acabar amb la segregació, però també que havien de ser els afroamericans els que donessin el primer pas. La majoria d’ells van seguir escollint un model de lluita pacífica que, combinat amb unes reivindicacions justes i honestes, van fer que bona part de l’opinió pública es situés a favor seu. L’any 1956, el boicot als autobusos es va repetir a la ciutat de Tallahassee, Florida, amb una nova sentència favorable per acabar amb la segregació al transport públic. Però fins i tot aquesta victòria, i també la dels autobusos de Montgomery, va haver de ser avalada per la lluita de la població: els Freedom Riders van ser una organització que va vetllar pel compliment de les sentències que declaraven inconstitucional la segregació al transport públic, i van ser durament atacats per la violència supremacista blanca.

La dècada de 1960 no va ser fàcil ni tranquil·la per la comunitat afroamericana, però va resultar decisiva en la seva lluita. L’administració del president John F. Kennedy, en un principi, no va intervenir de forma enèrgica en les reivindicacions de la comunitat afroamericana, però la força dels esdeveniments va forçar una major voluntat política. L’any 1963, diversos col·lectius d’afroamericans van decidir d’intentar acabar amb la segregació racial als comerços de Birmingham, Alabama (mateix estat que Montgomery, allà on la segregació estava més estesa i arrelada entre la població). El seu desafiament pacífic, basat en ocupació d’edificis i manifestacions no violentes, va ser brutalment reprimida per Bull Connor, el comissionat de seguretat pública de la ciutat, d’extrema dreta i simpatitzant del Ku Klux Klan. Les imatges dels manifestants, entre els quals hi havia nens, atacats amb gossos policies i canons d’aigua, van commocionar al país i van obligar als polítics a no mirar cap a un altre costat. Martin Luter King, líder visible de la manifestació, va ser empresonat sota un règim molt estricte de confinament en solitari, però l’enèsim capítol repressiu va portar a una nova victòria: va finalitzar la segregació a la majoria de comerços del centre de Birmingham, es va alliberar als empresonats en les manifestacions i es van obrir nous canals de diàleg entre líders negres i blancs.

La "Marxa sobre Washington pel treball i la llibertat" va mobilitzar més de 200.000 persones. Font: wikipedia.
La “Marxa sobre Washington pel treball i la llibertat” va mobilitzar més de 200.000 persones. Font: wikipedia.

King va encapçalar, pocs mesos després, una gran manifestació que va acabar al monument a Lincoln, on va pronunciar el seu famós discurs. Dies  més tard, després de l’enèsima reivindicació i mostra de força de la comunitat afroamericana: John F. Kennedy va pronunciar un discurs televisat en que parlava de l’obligació de la nació d’aconseguir la igualtat entre tots els ciutadans. Aquest cop d’efecte del president va venir acompanyat d’un altre: per primera vegada, un afroamericà va ser nomenat per un càrrec públic: Thurgood Marshall, membre de l’AANCP, va ser escollit com a jutge federal. Durant aquests anys, el moviment pels drets civils dels afroamericans també va cobrar un nou impuls al confluir amb el moviment pels drets civils de les dones, i van unir esforços. Mesos més tard, Kennedy va ser assassinat i Lyndon Johnson va finalitzar el programa legislatiu: la llei de drets federals, promulgada el 1964. Amb ella, el govern dels Estats Units va aprovar la Llei de Drets Civils, que dotava de plenes competències al Govern Federal per prohibir la discriminació racial. Entre d’altres mesures, decretava il·legal la segregació als llocs de treball. El títol complet de la llei parla per si sol: Una llei per fer complir el dret constitucional a votar […], contra la discriminació en allotjaments públics […], per protegir els drets constitucionals en l’educació pública […], per prevenir la discriminació en programes assistits del govern federal […].

Però no tot eren progressos per a la comunitat negra: Luther King rebia pressions a dues bandes. Primer, per part d’un govern encapçalat per Lyndon Johnson , que li demanava que pacifiqués els ànims. La relació de King amb el president va arribar a ser estreta, però es va deteriorar quan el líder negre va començar a ser una de les cares més visibles contra la guerra de Vietnam. I d’altra banda, els sectors afroamericans més partidaris de la violència també van pressionar a King, demanant-li accions més contundents.

Aquestes reclames de contundència van venir per part de sectors del Black Power, un conglomerat de moviments que proclamaven l’autodefensa, l’emancipació de les persones de raça negra, i que en alguns casos eren favorables al separatisme: una nació per cada raça. Un dels grups que integraven aquest ampli conjunt del poder negre era el partit Panteres Negres, tot i que en el seu cas no volien lluitar per dues nacions separades, sinó per la unió de la classe obrera, sense distinció de races, contra el model productiu capitalista. Aquesta organització va adoptar un estil enginyós d’autodefensa, en què aprofitava la legalitat per defensar a la comunitat afroamericana: intimidaven amb armes de foc als policies, que tenien per costum utilitzar la brutalitat física contra les persones  negres. Portar armes de foc no estava prohibit, i cap policia tenia ganes de saber si les que duien les Panteres Negres estaven carregades o no. Però a part d’aquestes brigades enginyoses, que van resultar molt útils, les Panteres Negres van tenir una immensa labor social: amb els donatius dels seus membres, es van posar en marxa programes per ajudar a les persones més desfavorides –com els esmorzars gratuïts o clíniques dentals— i es van crear les Escoles d’Alliberació –que optaven per un model que trencava amb l’educació racista i segregada.

El final del camí?

La dècada de 1960 també va tenir molts altres episodis reivindicatius i tràgics. Els sectors més extremistes sempre havien infligit una dura violència contra la comunitat afroamericana, i van fer d’aquests atacs la seva forma de resposta a qualsevol pas endavant en el final de la segregació.  A més dels aldarulls i la violència desbocada a Montgomery, altres ciutats van viure greus incidents. L’any 1960, diversos estudiant afroamericans de Carolina del Nord van demanar que se’ls atengués al mostrador per a blancs. Quan se’ls va demanar que marxessin, van organitzar una asseguda massiva en senyal de protesta. El 1962, James Meredich va tenir problemes, a causa de la seva raça negra, per entrar a la Universitat de Mississipí. Durant aquests anys, les protestes contra la segregació, la majoria pacífiques, van ser habituals a les universitats estatunidenques. Més violents van ser, en canvi, els enfrontaments de 1964 a Watts (Los Ángeles), o els de 1967  a Detroit, amb 48 víctimes.  Entremig, el 1965, Malcom X, líder afroamericà proper a Black Power, va ser assassinat: oficialment per un musulmà negre, però amb diverses teories que apunten interessos de l’FBI per fer desaparèixer al líder afroamericà de Nació de l’Islam.

Va haver-hi un punt d’inflexió en la lluita pels drets racials, un instant que va trencar el pacifisme i va impulsar a una part de la comunitat negra a optar per una lluita violenta. L’any 1968, va ser assassinat Martin Luther King. No era un líder qualsevol: era la imatge de l’esperança i la reivindicació, era aquella persona que havia liderat tantes victòries per a una comunitat molt maltractada. El seu assassinat va ser l’espurna que va encendre unes flames que ja portaven anys caldejades, i molts afroamericans van plantejar-se la lluita violenta, i alguns van optar per aquesta via. M’agradaria acabar aquest article de manera lineal, i explicar que després de la Llei de Drets Civils de 1964, la lluita es va poder donar per finalitzada i que avui dia ja és una fase més que superada. Però la història no és lineal (o, com a mínim, no ho és sempre), i el cert és que l’escletxa racial segueix sent evident als Estats Units. O potser hem oblidat els tristos episodis de Charlottesville? O els abusos de poder i assassinats de ciutadans negres a mans de policies blancs? I si bé és cert que la llei de 1964 va tenir uns efectes gairebé immediats en molts àmbits, i que va contribuir al compliment d’uns drets que ja feia anys que s’havien establert, també és veritat que la qüestió de base no es solucionarà només amb la legalitat.

La lluita dels afroamericans i afroamericanes als Estats Units no hauria estat factible sense la desobediència civil. Lluitar per uns drets, per unes victòries i fins i tot per l’aplicació d’aquestes victòries. Si haguessin optat simplement per no lluitar i deixar l’acció a mans del govern, a dia d’avui els seus drets encara serien trepitjats. Si haguessin optat per la lluita agressiva, haurien entrat en una espiral de violència: un camp en què la ultradreta blanca n’era una experta, i haurien deixat un rastre encara major de víctimes i uns resultats polítics i socials molt menys efectius als que es van obtenir amb la desobediència i la resistència pacífiques. La desobediència civil dels homes i dones negres dels Estats Units –i  també dels nens— es va basar en manifestacions i ocupació d’edificis, però també en actes tan corrents com seure a un autobús, esperar torn a un taulell, beure aigua d’una font o entrar a la universitat. Aquests actes eren un símbol de rebel·lia en si mateixos, tant per representar drets bàsics com pel fet que se’ls neguessin. Cada vegada que pensem en Martin Luther King i el seu famós I have a dream, recordem totes i cadascuna de les persones que van lluitar per aquest somni, en tots aquells que no van viure per veure’l, i en els qui durant molts anys van haver de passar per malsons diaris fins a aconseguir-ho.

Font: Pinterest.
Font: Pinterest.
Read More

Estem tristament acostumats a veure incidents racistes als Estats Units, normalment en forma de crims policials contra ciutadans negres i protestes contra aquests. Al llarg dels últims anys aquests fets han augmentat, deixant constància de què l’esclavisme es va abolir, però el racisme no. El racisme és inherent a qualsevol societat, fins i tot a les que considerem més avançades, com les nòrdiques; però a l’estatunidenca, hereva d’una història molt particular, encara hi és més present.

Aquest agost van saltar totes les alarmes: a Charlottesville, Virgínia, es va declarar l’estat d’excepció després d’una manifestació d’extrema-dreta, que exaltava la supremacia blanca. Un noi de 20 anys va atropellar premeditadament un grup de ciutadans, deixant una persona morta i diverses ferides, en un acte que si l’hagués comès una persona de diferent religió o ascendència, hauria encès el discurs més exaltat de Donald Trump. Durant els aldarulls va haver-hi desenes de ferits i diverses imatges que quedaran a la retina, com el grup de persones blanques portant torxes. I aquesta vegada, els avalots no van venir provocats per violència, sinó per la proposta de retirada d’una estàtua de Robert E. Lee, general de l’exèrcit confederat i tot un símbol nacional als estats que es van rebel·lar, entre ells Virgínia. Evidentment, aquesta va ser la causa última, el detonant definitiu, però si volem entendre el perquè de la reacció social, ens hem d’endinsar en la història.

Una guerra fraticida (i evitable).

El dia 9 d’abril de 1865 va finalitzar la Guerra de Secessió, o Guerra Civil Americana. Aquest conflicte va iniciar-se just quatre anys abans, l’abril de 1861. El balanç final va ser catastròfic: més de 600.000 morts, als quals si hi sumem els ferits, arriben a una xifra de gairebé un milió d’afectats. També hauríem de tenir en compte les vídues, persones que es van suïcidar, nens orfes, camps que es van quedar sense llaurar i negocis afectats. Però encara va haver-hi altres conseqüències: un sagnant epíleg amb l’assassinat d’Abraham Lincoln i, sobretot, una fractura social que dividia als Estats Units pràcticament en dos països diferents: el Nord i el Sud.

Aquesta fractura ja existia abans del conflicte, es va anar forjant amb la història del país. Des del moment de la seva colonització per homes i dones procedents d’Anglaterra, els Estats Units van desenvolupar dos models territorials. El del Sud va estar  dominat per plantacions de tabac, canya de sucre i cotó; mentre el Nord es va anar industrialitzant amb el pas dels anys, el Sud es mantenia rural, agrícola i dedicat gairebé de forma exclusiva a l’obtenció de matèries primeres.

Amb el pas de les dècades, les diferències es van fer cada vegada més evidents, i la unitat del país va tremolar quan Abraham Lincoln va ser escollit president: era evident que, si ell era escollit, intentaria abolir l’esclavitud. I just després de conèixer el resultat de les eleccions, va començar la secessió d’estats sudistes que no volien permetre de cap manera que s’acabés amb el seu sistema econòmic. Evidentment, hem de deixar clar que aquest no va ser l’únic motiu de desavinença: les diferències entre Nord i Sud eren tan grans que feien gairebé impossible dirigir el país políticament amb mesures que afavorissin als dos territoris: existia polèmica sobre l’estratègia ferroviària, els impostos, sistema financer… de fet, ja va haver-hi diferències entre els territoris des del moment en què es va haver de decidir quin seria el sistema electoral.

Carolina del Sud va ser el primer estat a escindir-se: ho va fer el 20 de desembre de 1860. Entre gener i febrer de 1861 van prendre la mateixa decisió Mississipí, Florida, Alabama, Geòrgia, Louisiana i Texas. Uns mesos més tard també ho farien Virgínia, Arkansas, Carolina del Nord i Tennessee. Tots aquests estats es van separar de la Unió bans de què Lincoln pregués possessió del càrrec: el president sortint, Buchanan, pràcticament no va adoptar cap mesura per frenar l’escissió, i les poques que va prendre van ser més incendiàries que conciliadores. La lluita armada s’hauria pogut evitar amb molta voluntat política i una major reflexió d’un Sud temerós de la seva decadència. Però cap de les dues coses va arribar.

Robert Edward Lee, comandant general de les forces terrestres i navals confederades. Font: wikipedia.
Robert Edward Lee, comandant general de les forces terrestres i navals confederades. Font: wikipedia.

D’ençà va esclatar la guerra el Sud va tenir pressa per acabar-la, i va adoptar una postura ofensiva davant el conflicte. En tenir menys població, pitjors comunicacions i una indústria molt menys desenvolupada que la del Nord, que representava menys i pitjor material pels soldats, el temps corria en contra seu;  no es podien permetre una guerra de desgast perquè la perdrien. De fet, era tan evident que la guerra seria molt perjudicial per al Sud, guanyessin o perdessin, que Lincoln la considerava improbable fins que va esclatar. Tot i que les primeres victòries van ser favorables als confederats, la seva inferioritat va acabar resultant massa pesada. La batalla de Gettysburg (1863) no va ser l’última, ni tampoc la definitiva per la derrota, però sí la que va fer canviar el tombant de la guerra: el Sud passava ara a una posició defensiva, i tot que els soldats van plantar batalla fins al final, sabien que tard o d’hora acabarien derrotats. Arribava la guerra que el Sud no volia. Finalment, Richmond –capital de la confederació—va caure en poder de les tropes unionistes l’1 d’abril de 1865, i el dia 9 del mateix mes el general Robert E. Lee, representat en l’estàtua de la polèmica a Charlottesville, va rendir les seves tropes. El final del conflicte armat va suposar el que ja s’esperava: el final del Sud com s’havia conegut fins aleshores. El seu sistema econòmic i productiu quedava desmembrat, alhora que havien perdut molts homes en edat activa per treballar, ja fos per mort en combat, per malalties o amb membres amputats. Dels 9 milions de persones que s’estima que tenia el Sud l’any 1961, gairebé mig milió es van veure afectats greument –morts o ferides molt greus–, i 3,5 milions eren esclaus negres que van canviar de condició social. El Nord també va tenir nombroses baixes, però la seva població de 22 milions de persones va poder mantenir l’economia durant i després de la guerra.

A sobre, va haver-hi una altra conseqüència d’aquesta guerra que va enfonsar el Sud, o més ben dit, el seu model econòmic. Durant els anys anteriors al conflicte, des de Washington es van proposar diverses lleis que afavorien al Nord. Ja hem dit que eren dos països amb interessos diametralment oposats: metre al Sud interessava un lliure comerç amb altres països per exportar les seves matèries primeres, al Nord preferien uns aranzels alts a les duanes perquè els productes elaborats al mateix territori tinguessin un preu més competitiu que els que podien arribar de l’estranger. És només un exemple de fins a quin punt podien diferir els interessos entre uns i altres. En tot cas, amb l’esclat de la secessió, tots els congressistes del Sud van abandonar els seus llocs a Washington, ja que entenien que el seu país era la Confederació. Evidentment, el govern dels Estats Units mai va reconèixer als estats rebels com a país, i Abraham Lincoln no va ser només el president de la Unió durant la guerra, sinó del tots els Estats Units. Durant els anys de conflicte, va estar governant sense oposició pel que fa a reclamacions del Sud i lleis favorables al Nord. Quan la guerra va finalitzar, les lleis ja estaven aprovades serien efectives a tots els territoris dels Estats Units.

Per tant, l’abril de 1865, la situació del Sud era de derrota total: amb un sistema productiu escapçat, més del 20% dels seus homes morts o ferits, negocis arruïnats, camps agrícoles –la base de l’economia— desatesos, amb un seguit de lleis que impossibilitaven que la seva economia continués amb la mateixa dinàmica que fins aleshores. I sobretot, amb un sentiment de derrota, de rendició incondicional. De la mateixa manera que avui diem que l’aplicació d’un article constitucional no fa desaparèixer les idees i posicions polítiques, la derrota per les armes no va fer que els sudistes volguessin adoptar el model social i productiu del Nord, i encara molt menys que tinguessin un sentiment de pertinença a un país en comú. Ans al contrari: la sensació majoritària va ser de ressentiment. Aquest sentiment no hem de menystenir-lo, ja que al llarg de la història s’ha vist el que pot causar una derrota. Als territoris secessionistes del Sud hem de dir que, en principi, no se’ls van aplicar condicions severes: Lincoln va voler tancar ferides. Es van aprovar lleis perquè els ciutadans sudistes poguessin desenvolupar càrrecs públics i es van condonar els deutes que el Sud havia acumulat durant la guerra. El sentiment sudista no era contrari a la Unió per les condicions imposades, sinó per la mateixa derrota i tot el dolor sofert durant la guerra, i perquè les diferències ja venien des de molt abans i ens van aguditzar amb la guerra.

Reconstrucció: el ressentiment d’uns i la por dels altres.

Representació gràfica de membres de Ku Klux Klan i altres grups que s'oposaven a la Reconstrucció. Font: britannica.com
Representació gràfica de membres de Ku Klux Klan i altres grups que s’oposaven a la Reconstrucció. Font: britannica.com

Lincoln va pronunciar un discurs acabada la guerra, abans de ser assassinat. Frases com “tots els homes són creats iguals” tenien molt poca incidència en la mentalitat sudista. I de la mateixa manera que els confederats no acceptaven que els ciutadans negres fossin iguals que ells davant la llei i les urnes, els ciutadans del Nord no acceptaven que uns rebels que s’havien separat de la Unió tinguessin aquests mateixos privilegis. La reconstrucció del Sud va ser costosa, la reconciliació era encara més complicada i al Sud van quedar molts sentiments favorables a la confederació. En aquest cas hem d’atorgar al racisme el paper que li pertoca: no l’hem de menysprear o obviar, però tampoc reduir-ho tot a ell. És evident que l’esclavisme es sostenia sobre el racisme, i que alguns partidaris del Sud, després de la derrota i la rendició incondicional, van decidir mantenir la lluita amada: fos en petits exèrcits no oficials o integrats dins del Ku Klux Klan. Podríem parlar molt d’aquesta organització, però pel cas que ens ocupa cal remarcar que van instaurar un regne del terror no només per als ciutadans negres, sinó també per als membres del partit republicà –el d’Abraham Lincoln—, arribant a assassinar a alguns dels seus membres. A més, a alguns estats com Tennessee existien altres grups com els Jaquetes Gorgues, que es dedicaven a desarmar als veterans afroamericans de la Guerra de Secessió. En paraules de Paul Johnson, “abans de la guerra civil, els sudistes menyspreaven i de vegades temien als negres. Després de la guerra, van aprendre a odiar-los”. Tots aquests grups tenien un ventall d’ideologies al seu interior, que anaven des dels simplement conservadors fins a l’extrema-dreta més racista, i es van oposar amb força a la Reconstrucció del Sud.

Aquesta Reconstrucció va ser un altre gran inconvenient. Un cop assassinat Lincoln, va ser el vicepresident Andrew Johnson qui va seguir el full de ruta de la reconstrucció dissenyat per l’expresident. El problema és que ell tenia molt menys pes polític que Lincoln i que no tothom estava a favor d’una Reconstrucció ràpida i conciliadora: no eren poques les opinions al Nord que desconfiaven de què els confederats poguessin accedir al poder. Als estats sudistes es va donar als homes de raça negra, teòricament lliures, la condició de “peons” i se’ls assignava tasques de servitud o treballs agrícoles. Això va desencadenar la fúria de l’ala més abolicionista del Nord i els va donar un motiu més per reclamar polítiques que castiguessin al Sud amb extrema duresa. Aquest sector va prendre cada vegada més força fins a convertir-se en el dominant del poder després de les eleccions de 1866, i aleshores sí que es van aplicar dures condicions sobre el Sud, al que consideraven “comunitats de rebels que vivien en anarquia”.  Des del Nord es va implantar un govern militar, es van prendre mesures inconstitucionals i pràcticament se’ls va imposar un Estat i un partit, i es va tenir cura de què les Constitucions dels Estats rebels les redactessin persones “de confiança”. Aquesta idea de Reconstrucció va generar encara més odi i menyspreu, i el tema sudista es va anar silenciant al llarg de les dècades posteriors gràcies a la gran expansió econòmica del país i a la I Guerra Mundial.

Entre el racisme i l’orgull de la història.

Han passat poc més de 150 anys des del final de la guerra, una guerra que com hem vist, no va acabar amb la rendició. La derrota no va frenar un sentiment de malestar contra un país, amb capital a Washington, que ells consideraven diferent del seu i que defensava uns interessos totalment oposats. Al Sud, aquests sentiment ha perviscut al llarg dels anys, i no precisament de forma minoritària. Fins fa dos anys, la bandera confederada encara era present a l’escut del Senat de Florida, juntament amb altres com la britànica o l’estatunidenca, bona mostra de què realment la Confederació va ser, per sentiment, un territori equiparable a d’altres països. També va ser fa dos anys quan Carolina del Sud va aprovar retirar la bandera confederada del Capitoli, després de ser-hi instaurada el 1961 en protesta pel final de la segregació racial. Aquestes decisions de l’any 2015 van ser una resposta a l’assassinat, dins d’una església, de nou persones de raça negra per part de Dylan Roof, un noi de 21 anys que havia deixat clara la seva ideologia al fer-se diverses fotos amb la bandera confederada, la de l’apartheid sud-africà o cremant la dels Estats Units. No va escollir una església a l’atzar: la de Charleston va tenir un paper important en la lluita per la igualtat racial i els drets de les persones de raça negra.

A Nova Orleans, una estàtua del general Lee ja va ser retirada i va causar protestes, tot i que no de la magnitud de Charlottesville. Font: mercurynews.com
A Nova Orleans, una estàtua del general Lee ja va ser retirada i va causar protestes, tot i que no de la magnitud de Charlottesville. Font: mercurynews.com

A part de les banderes i l’estàtua de Robert E. Lee, es calcula que hi ha uns 1500 monuments, a més de carrers amb noms de generals o membres destacats de la Confederació, com el seu president Jefferson Davis. Aquests monuments van tenir un auge important en moments de màxima lluita per part de les persones de raça negra per aconseguir la igualtat de drets: és evident que existeix una gran assimilació entre Confederació, esclavisme i racisme. La lluita del Sud per un sistema pervers i deshumanitzat fa sentir orgullosos els que s’autoanomenen hereus de la tradició blanca sudista, i ni als estats Units ni a enlloc s’ha fet reflexió ni pedagogia per entendre que les causes de la guerra van ser molt més profundes, i encara se n’ha fet menys sobre els pocs miraments del Nord durant la Reconstrucció. Per tant, existeix una connexió directa entre el Sud com a gran defensor del racisme i és un reclam important per als sectors ultradretans: aquest són els que es van manifestar a Charlottesville, els que segueixen mantenint més d’un miler d’afiliats al Ku Klux Klan, els que assassinen a persones pel seu color de pell i els que donen, en moltes ocasions, suport explícit a Trump. De fet, Virgína –recordem, estat al qual pertany Charlottesville— ha estat un dels indrets on més grups d’extrema-dreta han proliferat. Però també hi ha una altra interpretació confederada amb adeptes: l’orgull d’alguns ciutadans pel que per ells va ser un país. La memòria dels que van lluitar per defensar-lo i el record de què la Reconstrucció es va portar de manera poc equilibrada. El Sud es va reconvertir i adaptar al desenvolupament del Nord, van formar part dels Estats Units en la seva conversió en potència mundial, però no obliden les seves arrels ni el capítol més dramàtic de la seva història.

Aquesta segona tendència, que ha anat guanyant pes amb les generacions, la tenen molt en compte els líders polítics a l’hora de referir-se a una ferida que encara no ha cicatritzat. Quan Abraham Lincoln, just acabada la Guerra de Secessió, va escoltar I Wish I Was in Dixie –l’himne no oficial confederat—, va dir que li semblava una cançó preciosa i que no s’havia de prohibir. Barack Obama, conscient de l’excepcionalitat del territori sudista, va afirmar durant la seva presidència que la retirada de la bandera confederada no era una ofensa al valor dels soldats del Sud, sinó el reconeixement de què la causa per la que van lluitar, l’esclavisme, era errònia. I de cara al futur, si res no canvia, seguirem veient aquest respecte cap a una interpretació del que va ser el Sud mentre es segueix manifestant la cara més radical d’aquest. Aquells que es van aferrar a la lluita armada en finalitzar la guerra, ara només els queda aferrar-se als monuments… i fer tornar ells mateixos la violència.

Read More

[Aquest article és la continuació de Els orígens del terrorisme islamista (I): el fracàs del nacionalisme àrab http://bit.ly/2y1WzRO]

Precedents. Iran: el primer triomf de l’islamisme polític

El triomf de la revolució islamista a l’Iran en fer fora al desacreditat xa de Pèrsia, Mohammad Pahlavi (1941-1979), el 1979, va ser un xoc per al gran protector del règim del xa, els Estats Units d’Amèrica (EUA), el qual, tan absort amb l’amenaça comunista que podia representar el local Partit Tudeh, no s’havia donat del potencial revolucionari de l’islamisme que donava sortida al malestar d’una important part de la població. L’estupefacció dels serveis secrets nord-americans era màxima, ja que no entenien què estava passant allà, ni els personatges que lideraven la revolució: “Què dimonis és això d’un aiatol·là?”, preguntaria el vicepresident dels EUA, Mondale; la resposta del director de la CIA, Stansfield Turner, fou encara més reveladora: “no estic segur de saber-ho”.

Primerament, aquest islamisme tenia el suport dels antics pilars de l’Antic Règim iranià: els terratinents i el clergat, que s’havien vist desplaçats per les reformes del xa. Seguint l’exemple de la Turquia de Mustafà Kemal (1881-1938), Pahlavi havia impulsat una sèrie de reformes modernitzadores i laiques que havien marginat als antics aliats del règim. La crisi econòmica anirà portant sectors populars al camp dels islamistes.

Una escena de l'Iran de 1979. Font: Al Jazeera
Una escena de l’Iran de 1979. Font: Al Jazeera

Amb la implementació de la primera República Islamista s’inaugurava una etapa sense precedents històrics i que qüestionava el concepte de progrés tal com s’entenia fins aquell moment. De cop i volta es proclamà un nou règim, després d’un referèndum que es guanyà amb un 98% dels vots emesos, que es basava en la xara. L’aiatol·là Joemini, l’antiga figura de consens de la revolució, esdevenia el seu líder fins a la seva mort el 1989.

Aquell nou govern, que establia una teocràcia, va sobreviure a una greu crisi internacional (la crisi dels hostatges de 1979) i a una llarga i dura guerra amb l’Iraq de Saddam Hussein (1980-88). Era el triomf del primer règim contemporani pròpiament islamista i esdevindria un nou referent per als països de majoria islàmica. Semblava que allà on els nacionalismes àrabs havien acabat fracassant, l’islamisme polític podia oferir noves alternatives.

El cas iranià, però, resulta un cas especial, on es barregen elements propis (a l’Iran es parla persa, no àrab, i és un país de majoria xiïta, contràriament a la majoria musulmana, que és sunnita) i fa falta tenir en compte que la seva articulació política es deu en bona part al “fet diferencial iranià”. La modernització del país en els últims trenta anys i la voluntat de construir un bloc polític propi no supeditat al projecte global dels EUA s’hauria de relacionar més al seu nacionalisme i al fet que el país disposa d’un projecte “burgès” propi, independent dels EUA, d’acord amb Samir Amin.

La consolidació de la República Islàmica a l’Iran conforma un pol d’oposició eficaç a l’imperialisme nordamericà. Permet un projecte propi no subordinat als EUA

La conformació d’un possible bloc crític dins la regió encapçalat per l’Iran potencialment en contra dels interessos nord-americans, va fer sumar punts davant de molts actors veïns, que miraven interessats el seu projecte. Però l’enemistà ràpidament amb els Estats Units, els quals varen decidir compensar la pèrdua d’influència en la regió amb una major capacitat d’intervenció militar a la zona.

El tret de sortida: Afganistan

Temorosos que els soviètics poguessin accedir al petroli iranià després de la caiguda del xa de Pèrsia, els EUA decidiren de donar suport als diferents grups islamistes (els quals, irònicament, també rebien l’ajuda del seu nou enemic, la República Islamista de l’Iran) per obligar els soviètics a intervenir en el complex conflicte afganès i allunyar-los del Golf Pèrsic. El 23 de gener de 1980, en el seu discurs sobre l’estat de la Unió, el president Jimmy Carter formulà la “doctrina Carter”, on afirmava que qualsevol intent per part d’una força exterior de guanyar el control del Golf Pèrsic seria interpretat com un atac directe als interessos vitals dels EUA i rebutjat per tots els mitjans necessaris, incloent la força militar.

Per al secretari d’estat Brzezinski, un furibund antisoviètic, aquests grups islamistes eren una “potent força de canvi” que havien de finançar i proporcionar material bèl·lic contra els soviètics. Això es concretà en els acords amb Pakistan i l’Aràbia Saudita per ajudar als mujahidins, aquells freedom fighters (“lluitadors de la llibertat”) que reberen durant la dècada dels 80 “centenars de milers de tones d’armament i de material militar” (en paraules de Milton Baerden, responsable de la CIA a Pakistan) i més de 3.000 milions de dòlars. L’administració Carter s’implicà a fons en un esforç diplomàtic que també lligava la Xina, Egipte i Gran Bretanya per formar un bloc que ajudés als mujahidins.

Lluny d’interpretar allò que realment significaven (una força que lluitava contra el comunisme ateu, però també contra els valors que els Estats Units representaven), els EUA començaren una guerra que encara dura més de 35 anys després.

Mujahidins durant la dècada dels 80 a Afganistan. Aquests guerrers de l'Islam venien de molts diversos punts de la geografia musulmana i foren a bastament finançats per la CIA i l'ISI. Font: Pinterest
Mujahidins durant la dècada dels 80 a Afganistan. Aquests guerrers de l’Islam venien de molts diversos punts de la geografia musulmana i foren a bastament finançats per la CIA i l’ISI. Font: Pinterest

Per la seva banda, la repressió i radicalització del règim ‘comunista’ de Kabul no ajudava massa en la cerca d’un clima d’entesa o compromís amb els mujahidins, els quals disposaven d’una gran infraestructura proporcionada per molts països al seu abast. Amb els mujahidins estaven el clergat, els camperols i bona part de les tribus del país. La intervenció soviètica es va precipitar pel temor que els EUA fessin servir Afganistan com a plataforma per instal·lar-hi míssils, tal com estaven fent per aquelles dates a l’Alemanya Occidental.

Entre 1982 i 1992 la CIA i l’ISI entrenaren a 35.000 musulmans en camps nordamericans i paquistanesos

És en aquest context que apareixen figures com la d’Osama Bin Laden, fill d’una influent i pròspera família saudita (amb lligams de negocis amb la família Bush, que donaria dos presidents als EUA) el qual, juntament amb altres joves de la seva generació cridats a fer una “guerra santa”, lluitaren contra els soviètics. Bin Laden fundà el 1988 “al-Qaeda al-Askariya” (“la base militar”) a partir de voluntaris islàmics d’arreu del món, que tenia com a objectiu primordial la lluita per l’islam i l’establiment d’un califat mundial; anys després, al-Qaeda organitzaria i executaria els atemptats de les torres bessones de Nova York l’11 de setembre de 2001. Molts dels que es veieren involucrats en la creació d’aquesta i altres organitzacions similars s’encarregaren d’exportar-les a diversos indrets del món amb majoria musulmana i en conflicte (Bòsnia, Filipines, Kosovo, Argèlia, Caixmir…) entre finals dels 80 i durant tota la dècada dels 90.

Tot això es feia amb el total coneixement dels serveis secrets pakistanesos i nord-americans, els quals estaven entrenant els futurs terroristes jihadistes. Es calcula que entre 1982 i 1992 s’entrenaren 35.000 musulmans vinguts d’arreu en camps controlats per l’ISI (Inter-service Intelligence) pakistanès i la CIA (als EUA, primerament; i a Afganistan després).

La guerra afganesa acabaria el 1992, una vegada retirats els soviètics, amb la victòria dels islamistes, els quals, al seu torn, foren substituïts per un govern talibà, una nova força sectària que havia rebut finançament de l’ISI i que sortia de les escoles islamistes (“madrasses”).

La desestabilització del Pròxim Orient i les “guerres brutes”

Paral·lelament, Estats Units i els seus aliats al Pròxim Orient desestabilitzaren la regió per les seves contínues accions armades unilaterals. Malgrat que la meitat de les operacions secretes i guerres brutes foren executades per la CIA a Amèrica Llatina, el Pròxim Orient fou l’altre gran escenari. Sempre justificat en el marc de la Guerra Freda i fruït de la paranoia que s’havia apoderat de l’administració Reagan, el president nord-americà donà suport incondicional al seu aliat Israel contra una suposada amenaça soviètica que ell veia factible allà pel “salvatgisme” de la seva gent.

El juny de 1982, Israel envaí el Líba, en una acció que pretenia acabar amb les milícies de l’Organització d’Alliberament Palestí (OAP), humiliar Síria (on el partit del Baas s’havia oposat fins al moment a l’imperialisme ianqui i israelià) i forçar els palestins desplaçats a tornar a Jordània.

L’islamisme no és una característica inextricable de la manera de fer política en el món islàmic, de la mateixa manera que el cristianisme no ho és a Occident

La intervenció dels EUA i d’Israel propicià al Líban una complexa i sagnant guerra civil de diverses faccions armades per Síria i Israel, en la qual començaria a jugar fort l’Iran, que va ajudar grups islamistes xiïtes que constituirien els fonaments de Hesbol·là. Per la seva banda, l’hegemonia per la lluita pels drets dels palestins virà de l’OAP laica i marxista a l’islamista Hamàs, la qual segurament comptà amb el suport logístic del Mossad israelià per a debilitar l’OAP.

Conclusió: el monstre desfermat

Com hem pogut comprovar, els grups islamistes neixen com a conseqüència del fracàs dels nacionalismes àrabs laics, que foren incapaços d’aturar l’intervencionisme nord-americà i el dels seus aliats. La desestabilització de la regió, desfermada a partir de les últimes dècades de la Guerra Freda, va propiciar el sorgiment d’alternatives islamistes que varen triomfar a l’Iran i a l’Afganistan.

A més, la política exterior nord-americana es tenyí d’un fort component bel·licista i subversiu que tenia a la CIA com a braç executor, però que també se serví a bastament de diferents grups terroristes (sobradament demostrat a Afganistan) per aconseguir els seus objectius. Paral·lelament al finançament d’aquests grups, els EUA normalitzaren el “terrorisme d’estat”, que desestabilitzava encara més la regió, com demostra el bombardeig del Líban el 1986. Noam Chomsky l’assenyalà com “el primer bombardeig de la història programat perquè coincidís amb l’hora de màxima audiència en la televisió”.

Un 48th Fighter Wing. Aquest model d'avió es va emprar durant els bombardeigs nordamericans sobre el Líban (1986). Font: Viquipèdia
Un 48th Fighter Wing. Aquest model d’avió es va emprar durant els bombardeigs nordamericans sobre el Líban (1986). Font: Viquipèdia

La caiguda de la URSS permeté una intervenció occidental sense aturador a la zona, que es veié justificat en el “xoc de civilitzacions” i la “guerra contra el terror” que substituí la guerra per la “llibertat” i la retòrica de la Guerra Freda. Els atemptats de l’11-S marcaren un nou salt qualitatiu en el terrorisme jihadista i inauguraren una nova era en la qual els interessos globals dels EUA i els seus aliats i el creixent control social es veieren justificats en la nova “guerra” contra el terror i el terrorisme.

Un terrorisme, per la seva banda, que continua essent finançat i ajudat pels mateixos actors que s’enfrontaven ja durant la Guerra Freda i que usen els diferents grups jihadistes com a peces en el seu gran joc d’escacs mundial. Molts d’ells són aliats d’EUA i dels estats occidentals que han pres el lideratge dels antics nacionalismes àrabs laics (i els països que l’encarnaven) i que han usat l’accés que tenen al petroli com a una eina de pressió i poder polítics. Al mateix temps, propaguen les corrents més intolerants i rígides de l’Islam.

Patrick Cockburn, periodista irlandès i veterà al Pròxim Orient, ho resumia així: “La enorme riqueza de los Estados petroleros del Golfo -Arabia Saudí, Emiratos Árabes Unidos, Catar y Kuwait- se ha convertido en poder político. Estas monarquías absolutas suníes ejercen actualment el liderazgo del mundo árabe, un liderazgo que hace cuarenta años estaba en gran medida en manos de Estados laicos y nacionalistas como Egipto, Siria, Iraq, Argelia, Libia y Yemen (…) En el mismo periodo (…) La riqueza saudí ha propagado la influencia de esta rama intolerante y reaccionaria del islam, que considera heréticas a las demás confesiones, como el chiísmo, y que coloca a las mujeres en una posición de sometimiento permanente con respecto a los hombres.”

L’islamisme no és una característica inextricable de la manera de fer política en el món islàmic, de la mateixa manera que el cristianisme no ho és a Occident. Això no obstant, tampoc és cert que sigui més alliberador per als seus pobles, com apunta Samir Amin recordant que l’islamisme dels Germans Musulmans s’insereix de ple en el projecte capitalista global liderat pels EUA.

Read More

Breu introducció al populisme estatunidenc

L’any 1935, en ple establiment del feixisme italià i amb l’emergència del nazisme a Europa, l’escriptor nord-americà Sinclair Lewis va publicar una polèmica novel·la política titulada It Can’t Happen Here, que narrava la història de com un polític anomenat Berzelius “Buzz” Windrip assolia la presidència dels Estats Units derrotant a Franklin D. Roosevelt a les eleccions i implementava un règim dictatorial al país. Lewis, influenciat pel temor que un feixisme “a l’americana” pogués ocórrer, avisava els seus lectors del perill que podia suposar l’emergència d’un personatge com Windrip a l’escena estatunidenca en un moment delicat de depressió econòmica i empobriment de la població.

imatge 1
Portada del llibre de Lewis, primera edició. Wikipedia.org

Els resultats electorals nord-americans el passat novembre de 2016 fan replantejar, d’alguna manera, la vigència de les preocupacions del novel·lista dels anys trenta del segle passat. Tot i els intents de diversos mitjans de comunicació de titllar a Donald Trump “d’anti-americà” (val la pena qüestionar-se articles extraordinàriament problemàtics com “American Caudillo” de Foreign Affairs o “El caudillo yanqui” del Washington Post), el recent investit president resulta molt familiar al context del seu país natal. Històricament parlant, als Estats Units hi ha hagut una tendència relativament comuna a l’elecció de líders que han estat anomenats amb el terme genèric de “populistes”, un calaix de sastre politològic que pot significar molt, o res.

En termes generals (i molt), es defineixen com a “populistes” els moviments o líders que tendeixen a defensar discursos polítics anti-elitistes, és a dir, que el que els caracteritza és el conflicte amb l’“alteritat”, representada per la plutocràcia. Es presenten a si mateixos com a eines vitals pel canvi polític vertader a través de promeses electorals que solen ser difícils o impossibles de realitzar. El líder populista, a més, sol ser un home carismàtic que atrau les masses mitjançant vocabulari col·loquial, de manera que els votants el consideren un d’ells. Aquests moviments no es poden categoritzar concretament a la “dreta” o l’”esquerra” del ventall de tendències polítiques, sinó que trobem casos que van des de l’extrema esquerra fins l’extrema dreta. El populisme, a més, sol emergir en moments de crisi econòmica, que es converteix en inestabilitat política, com ho són el nostre present, els anys 1930 o, anant més enrere, la dècada dels 1890. En aquestes tres fases, els Estats Units ha vist l’emergència de moviments anomenats populistes com a resultat de la cerca per una alternativa a l’status quo.

S’ha de dir que sovint s’ha aplicat o s’aplica el terme “populista” a polítics o moviments llatinoamericans, reduint la definició i encaixant-la a les dinàmiques suposadament pròpies d’Amèrica Llatina. Aquesta aproximació resulta ben errònia i sovint fa que la nostra mirada a Llatinoamèrica estigui esbiaixada per certes preconcepcions pròpies del determinisme geogràfic. Als Estats Units, històricament, hi podem trobar varietat de casos comparables amb els anomenats caudillos llatinoamericans. Així doncs, la suposada barrera entre el “nord” i el “sud” del continent americà, segons la qual existeixen dues maneres ben oposades de fer política, desapareix, o queda borrosa. L’historiador Felipe Fernández-Armesto argumenta que les connexions entre les dues regions són moltes, més enllà de les estrictes fronteres polítiques. Seguint aquesta lògica, als Estats Units han existit líders (en masculí) que es podrien definir com a “populistes”.

 

Casos de populisme(s) als Estats Units

Així, doncs, val la pena repassar breument alguns exemples d’aquests tipus de polítics per tal d’analitzar quin ha estat l’ús d’aquest terme al llarg de les dècades i, de pas, determinar-ne la seva utilitat. Els primers usos de “populisme” s’han d’ubicar a finals del segle XIX, amb l’aparició del People’s Party, fundat l’any 1891 (el qual va tenir la seva contrapartida un parell de dècades abans amb els naródniki de la Rússia tsarista). Aquest partit tingué especial importància en la dècada dels noranta del segle XIX, el moment àlgid del qual va ser el recolzament al candidat demòcrata per a les eleccions presidencials de 1896, William Jennings Bryan (1860-1925). El People’s Party sovint s’ha entès com un partit rural en contra de la modernització. L’historiador Charles Postel ha analitzat aquest fenomen i n’ha donat una nova visió, segons la qual el moviment era efectivament descentralitzador però promovia, entre d’altres, l’alfabetisme i l’entrada de les dones a la vida pública (Postel, 2007). Al final, però, el partit va ser absorbit pel propi bipartidisme del Estats Units, com passaria amb futurs moviments.

De tota manera, cal especificar que el terme “populista” s’ha fet servir en altres contextos per referir-se a polítics dels Estats Units al marge del People’s Party. A causa del seu discurs fortament anti-elitista, el president Andrew Jackson (que governà entre 1829 i 1837), qui era col·loquialment conegut com a “Old Hickory” per la seva suposada fortalesa, eliminà el Bank of the United States perquè es tractava d’una institució exclusivament per a ciutadans privilegiats. També establí una mecànica pel sufragi democràtic al país. El dia de la seva inauguració com a president, Jackson va obrir les portes al ball a tot el públic, i es convertí en el primer mandatari que incloïa “el poble” en aquest ritual protocol·lari, per la qual cosa rebé el sobrenom de “king mob” (rei de la turba). És important emfatitzar, però, que aquestes mesures anaven orientades exclusivament a la població blanca i que Jackson va ser fortament opressor amb les poblacions d’indígenes americans.

Entrant al segle XX, la dècada dels anys trenta fou de gran efervescència de moviments de tendència “populista” (o “neopopulista), arran, evidentment, de la Gran Depressió, que fou devastadora pel país. Així doncs, nous polítics que representaven una alternativa al desgastat sistema van emergir com a sortida esperançadora per sectors de la societat empobrits per la crisi. Aquests nous líders tenien un to marcadament antielitista i crític amb la societat empobrida del moment. Els casos més coneguts de l’època són el sacerdot catòlic Charles E. Coughlin (1891-1979) i el senador de Louisiana Huey P. Long (1893-1935). El primer, d’origen canadenc, va esdevenir un personatge públic als Estats Units a través dels seus discursos a la ràdio, fins al punt que se’l coneixia com el “radio priest”. Coughlin promovia idees de justícia social i denunciava la corrupció, l’avarícia i la concentració de la riquesa per part d’un sector reduït de la societat, tot i que era ferventment anticomunista. Amb la finalitat d’expandir la seva ideologia, va fundar l’organització National Union for Social Justice i l’any 1936 fins i tot va formar part de la coalició Unión Justice que es presentava a les eleccions presidencials en contra Roosevelt–tot i que sense cap èxit. A finals de la dècada dels trenta, Coughlin va fer un viratge cap a l’antisemitisme i utilitzava la ràdio per recolzar les polítiques de Hitler, la qual cosa va fer que fos ràpidament retirat del mitjà.

Charles E. Coughlin fent un discurs per la ràdio a mitjans de 1930s. United States Holocaust Memorial Museum
Charles E. Coughlin fent un discurs per la ràdio a mitjans de 1930s. United States Holocaust Memorial Museum

Huey Pierce Long, conegut popularment com el “Kingfish”, va tenir una vida no menys polèmica que el “radio priest” i representa l’exemple més paradigmàtic de populisme als EUA al segle XX. De fet, fou en part la inspiració de Sinclair Lewis per la seva novel·la. Després d’assolir la victòria de les eleccions a governador de Louisiana l’any 1928, Long començà un enorme projecte de millora de les infraestructures, amb la construcció de carreteres, ponts i, amb un toc de megalomania, el nou edifici de la seu de govern de Louisiana a Baton Rouge. També es centrà en l’educació a l’estat a través de la construcció de noves escoles, especialment a les zones rurals. Paral·lelament, el governador actuava d’una manera sospitosa, que va fer que aviat se li obrís un procés de moció de censura que, a través d’eines encara més sospitoses, va poder evitar. L’any 1930 va esdevenir senador i la seva popularitat a nivell nacional va augmentar progressivament, sobretot perquè era protagonista de nombrosos escàndols, com rebre en pijama a un comandant i al consul alemanys, cosa que generà una polèmica diplomàtica. Primerament va recolzar i fer campanya per la candidatura de Franklin Roosevelt, tot i que, poc després que aquest fos inaugurat president, van trencar relacions, ja que Long argumentava que no era suficientment progressista.

El senador de Louisiana, aleshores, va idear un estrany i irrealitzable programa polític que titulà Share Our Wealth (compartim la nostra riquesa), segons el qual cada família estatunidenca rebria pensions de fins a 2.000 dòlars anuals i les fortunes dels grans magnats–Rockefeller, Morgan, Mellon, etc.–quedarien limitades a cinc milions de dòlars, mentre la resta seria pel govern a repartir. La base del seu discurs era el “common man”, l’home comú, normalment grangers o pagesos blancs, tot i que s’ha d’apuntar que Long va tenir força èxit entre la població afroamericana, sotmesa a les lleis de segregació. Long prometia fer every man a king (but no one wears a crown), idea treta del famós discurs de William Jennings Bryan el 1896, “The Cross of Gold”.

imatge 4
Huey Long a l’agost de 1935, pocs dies abans de morir. Wikipedia.org

Els clubs “Share Our Wealth” van escampar-se per tot el país i van arribar a tenir més de set milions d’afiliats. Així, l’any 1935 Long s’havia convertit en una tercera força política al país, i representava una amenaça pel govern Roosevelt. La seva oposició anava, també, en augment i es manifestava en diferents grups, incloent el Women’s Committee of Louisiana, que estava liderat per la militant feminista Hilda Phelps Hammond (1890-1951). A mitjans dels anys trenta, es rumorejava que el Kingfish tenia intencions de presentar-se com a candidat independent a les eleccions presidencials de l’any següent. No ho sabrem mai del tot, ja que al setembre de 1935, Huey Long va ser assassinat, oficialment en mans d’un doctor anomenat Carl Weiss, tot i que hi ha teories que afirmen que van ser els seus guardaespatlles.

Unes dècades després de l’existència de Long, també al sud dels Estats Units, George Wallace (1919-1998), governador demòcrata d’Alabama, va esdevenir una polèmica figura en temps de dessegregació racial i del moviment dels drets civils. Wallace afirmà al seu discurs inaugural l’any 1963: segregation now, segregation tomorrow, segregation forever, famosa frase que clarament el posava en directa oposició amb els moviments pels drets civils dels afroamericans. Wallace es presentava com el líder d’un moviment titllat de “populista” que pretenia mantenir els drets dels estats (states’ rights) per evitar que el govern federal es fes més fort i deixés a l’home del carrer (blanc, s’entén) empobrit.

 

Coda

A través d’aquesta petita anàlisi d’exemples històrics, el rerefons primordial d’aquest assaig ha estat qüestionar la idea de l’excepcionalisme nord-americà. Sovint els Estats Units s’autoconcebeixen —o són concebuts per altres— com a centre de llibertat i democràcia, protegits pel Bill of Rights i la declaració d’independència. No obstant, com hem vist, els EUA freqüentment han escollit líders que s’han anomenat “populistes”, tot i la dificultat de definició que aquest concepte comporta. El que hauria de sorprendre, aleshores, de l’actual situació política als Estats Units no és l’existència en si del fenomen Trump en un moment de depressió econòmica i desencant cap a l’establishment polític, sinó la magnitud i l’impacte que aquest ha tingut i està tenint. I és que cap dels moviments “populistes” que es presentaven com a alternatives al sistema establert descrits anteriorment va assolir la dimensió del de Trump. El futur és, doncs, ben incert.

Read More

Estem sent testimonis, des del passat dissabte 26 de novembre, de la repercussió mediàtica que acompanya la mort d’un personatge amb l’envergadura històrica de Fidel Castro. Es tracta d’una figura extremadament controvertida que genera crítiques i lloances a parts iguals. El rebombori general que ha aixecat la seva mort revela que Fidel Castro és una veritable icona de la història del segle XX i, com tota icona, està extremadament condicionada pels estereotips que l’acompanyen.

Cuba, socialisme, dictadura, puros, Che Guevara, discursos maratonians, ¡Patria o muerte: venceremos!… són els atributs i clixés més recurrents associats a la figura de Castro, però la llista és llarga i variada. El problema de tota aquesta sèrie de tòpics és que descontextualitzen al personatge i, en conseqüència, distorsionen la lectura històrica que posteriorment se’n fa al respecte. A més, per al cas concret que s’està tractant la situació s’agreuja si tenim en compte que parlar de Fidel Castro significa parlar de la història contemporània de Cuba.

Fidel Casto, líder de la Revolució Cubana, va morir el passat 25 de novembre a la capital de la illa. Font: http://cronicadexalapa.com/muere-fidel-castro-a-los-90-anos/

L’objectiu d’aquest article és aprofundir en els inicis del procés d’alliberament nacional que liderà Fidel Castro tot deixant al marge la lectura estereotipada del personatge. Es tracta d’endinsar-nos en una Cuba pre-revolucionària on Fidel no és altra cosa que un jove ciutadà més. Un període on les seves decisions no tenen efecte immediat sobre Cuba sinó que, al contrari, és el propi escenari polític i social del país el que afecta i condiciona les decisions del futur Comandante.

Massa sovint es pensa -danys col·laterals d’una lectura històrica estereotipada- que la Revolució cubana comença l’any 1956 amb el desembarcament del Granma a les costes orientals de l’illa i des d’on els germans Castro, Che Guevara, Camilo Cienfuegos i 78 guerrillers més pretenien dirigir la insurrecció nacional des de la Sierra Maestra.  Aquesta és una lectura errònia.

Per tal de determinar de forma esglaonada quins van ser els inicis de la Revolució que fins fa pocs dies havia liderat Fidel Castro, s’ha dividit l’article en tres parts. En la primera La Cuba neocolonial: una illa de corrupció i repressió, l’objectiu serà el de contextualitzar de forma general l’ambient polític, social i econòmic que  es vivia  a Cuba durant la primera meitat del segle XX. La segona part porta el títol de 1953. Any del Centenari i de Resistències i serà on s’exposaran els diferents moviments de resistència que s’articulen en contra de la Dictadura de Batista en un context de forta conflictivitat social. En la tercera part, L’assalt al Cuartel Moncada, s’explicarà en que va consistir aquest esdeveniment històric, veritable tret de sortida de la Revolució Cubana.

La Cuba neocolonial. Una illa de corrupció i repressió

En la majoria dels llibres d’història contemporània, l’any 1898 és assenyalat com una data clau per a la història de l’Imperi Colonial Espanyol en tant que perd la colònia més preuada del Carib, Cuba. No es pot cometre l’error de pressuposar que aquesta “pèrdua” implica la independència de dita colònia, tot el contrari. A partir de 1898 podem dir que s’inicia un període de “falsa independència cubana” degut a que tan  sols es va produir la mutació d’un sistema de dominació colonial vers un sistema d’explotació neocolonial. No es tracta d’un acte d’emancipació nacional del poble cubà, sinó d’un acte de transacció entre Espanya i els Estats Units. Dit en altres termes: comença l’època de dominació imperialista a Cuba per part dels Estats Units d’Amèrica, una època de corrupció estatal i de repressió popular. D’ocupació a ocupació.

Si hi ha un fet que ens pot ajudar a reflectir com era la nova etapa que s’obria per a la Cuba emancipada és que de forma immediata, en virtut del Tractat de París (1898), els Estats Units ocupen militarment l’illa. A més, durant la redacció de la Constitució, el poble cubà es va veure obligat a incorporar-hi una esmena molt polèmica, l’Esmena Platt. Aquest text legal reservava el dret als Estats Units per poder intervenir en aquells assumptes interns de la República de Cuba que considerin oportuns. Així versa el tercer article d’aquesta esmena:

Art. 3: “Que el Govern de Cuba consenteix que els Estats Units poden exercitar el dret d’intervenir per a la conservació de la independència cubana, el manteniment d’un govern adequat per a la protecció de vides, propietat i llibertat individual …

L’esmena era condició si ne qua non per l’aprovació de la constitució, en cas contrari els Estats Units passarien a implantar automàticament i de forma indefinida un govern d’ocupació tot convertint Cuba en una colònia militar nord-americana.

Amb l’aprovació de la Constitució de la República de Cuba i de la Esmena Platt l’any 1901 es posen en marxa els mecanismes d’una incipient i tutelada independència política a Cuba de la qual en sorgeix el Govern d’Estrada Palma (1902-1906), el de José Miguel Gómez (1906-1913), el govern de Mario García Menocal (1913-1921), el govern de Alfredo Zayas (1921-1925) i finalment el de Gerardo Machado (1925-1933).

Convé assenyalar que sobre aquesta sèrie de governs hi planava l’ombra del frau electoral i que es caracteritzen per la seva estreta vinculació amb els Estats Units i per les innumerables concessions que varen concedir als seus veïns nord-americans. Aquestes concessions eren fonamentalment de caràcter econòmic i focalitzades sobre la principal indústria del país: la del sucre.  El resultat final de tot plegat és que Cuba va perdre per complet el control sobre la indústria més pròspera de la qual disposava.

La indústria sucrera va experimentar un auge sense precedents a l’illa de Cuba. Amb tot, aquest auge es va experimentar en fàbriques estrangeres que operaven en territori cubà, es va incentivar la inversió de capital estranger i, finalment, va ser explotat per mà d’obra provinent de Jamaica, Haití i Espanya. Un desenvolupament de la indústria sucrera cubana on, paradoxalment, Cuba no va ser altra cosa que un simple observador.

Treballadors tallant la canya de sucre a Cuba, l’any 1908. Font: http://pem.org/sites/alchemy/sp/constellations/

Es tracta, a més, d’una època obscura marcada per la corrupció, la repressió i les polítiques conservadores. D’aquesta forma ho assenyala l’historiador cubà Le Riverend “en numerosas ocasiones el Gobierno norteamericano envió tropas i barcos de guerra a Cuba y se entrometía en los asuntos cubanos. (…) Lo hacían con vista a mantener en el poder a gobiernos cómplices de ellos, para aplastar la rebeldía de los cubanos”. Una pràctica que es repetiria en nombroses ocasions.

És important aturar-nos aquí ja que en el transcurs d’aquests governs han ocorregut diversos esdeveniments de gran importància a nivell internacional i convé veure quin efecte tenen en la societat cubana.

Durant la Gran Guerra (1914-1919) els Estats Units van seguir mantenint la presència militar a dins del país, el qual es veu greument afectat degut a la forta especulació econòmica derivada de l’enfrontament militar. Durant aquest període Cuba es van convertir en un important focus d’inversió estrangera, especialment nord-americana, la qual va destinar un gran nombre de milions per tal de poder controlar la indústria nacional del sucre en un moment on la demanda era elevadíssima ja que Europa n’era deficitària.

Els efectes  més immediats  de  la ingerència estrangera sobre la indústria més important del país van recaure amb ferocitat sobre la classe obrera. Aquesta no només sofria l’explotació laboral sinó que era incapaç d’accedir a molts productes de primera necessitat degut a la gran inflació de l’època.

Durant aquesta època també es produeix un esdeveniment molt important per la rellevància que va tenir a nivell social, la Revolució Russa de 1917. Aquest esdeveniment històric va començar a generar de forma progressiva un creixement de la mobilització ciutadana. Amb tot, haurem d’esperar als anys 20 per a que esclati una vigorosa irrupció de les masses populars (pagesos, obrers i estudiants) en la política i els afers socials del país. Un símptoma de tot plegat és que es funda,  pels volts de 1925, el primer partit comunista de Cuba.

Pel que fa a les reaccions davant el crac borsari de 1929 s’ha d’assenyalar que a les principals ciutats de Cuba, la conflictivitat social augmenta i s’expressa en forma de manifestacions i protestes estudiantils en contra de la  dictadura de Machado i dels efectes de la dominació dels Estats Units. El sistema econòmic estava completament debilitat i descompensat però no com a conseqüència del crac, sinó que la crisi ja venia de temps enrere. A més, aquesta és una data molt important per la proliferació de diverses organitzacions de caire marxista i es tracta també d’una data de referència degut al polèmic assassinat, per part de la Dictadura, d’un dels fundadors del Partit Comunista Cubà: Julio A. Mella.

Tal i com es pot observar l’illa de Cuba estava sumida en la inestabilitat més absoluta. Com a conseqüència, es produeix un cop d’estat per part d’un grup de militars de l’exèrcit cubà que es coneix amb el nom de Revolución de los Sargentos. Amb el cop d’estat no es buscava dirigir el país sinó destituir l’anterior president, substituir-lo immediatament i restablir l’ordre. S’inicia el període conegut com a Pentarquia.

D’aquesta nova etapa convé destacar -per la gran conflictivitat que generen- alguns governs com ara el primer mandat de Fulgencio Batista (1940-1944), el govern de Grau San Martín (1944-1948) i el de Carlos Prío (1948-1952). Les polítiques que emanen d’aquests nous governs no varien gens en comparació amb les anteriors ja que, si per alguna cosa es varen caracteritzar va ser “por un alto grado de corrupción,  se especuló sin freno con el hambre del pueblo durante la Segunda Guerra Mundial (…) y por su demagogia y represión contra los movimientos  populares”.

Durant el període de la Segona Guerra Mundial la pressió internacional i les protestes internes obliguen al Govern de Batista, que és el que estava al capdavant en aquells moments, a adoptar una faceta més democràtica. Una mostra d’això va ser l’aprovació d’una nova Constitució l’any 1940, la qual va suposar un gran avenç degut a l’heterogeneïtat política de la comissió encarregada de la seva redacció, no obstant, això no garantia que es complissin els seus articles, els quals tampoc (per pressions dels principals grups de poder) tractaven els veritables problemes de l’època com la sanitat ineficient, l’analfabetisme i la dominació estrangera del país.

Fotografia de Fulgencio Batista, militar cubà que va exercir com a President (1940-1944) i després com a dictador (1952-1959), fins a la Revolució Cubana. Font: http://arqueohistoriacritica.blogspot.com.es/2015/07/la-cuba-de-batista.html

Després de la Segona Guerra Mundial, la situació es complica no solament a Cuba  sinó que també arreu d’Amèrica Llatina ja que des dels Estats Units es va iniciar un projecte imperialista de gran envergadura en diversos països llatinoamericans amb l’objectiu de poder controlar-ne els aspectes polítics i, sobretot, per poder controlar les respectives economies. Tal i com havien fet amb Cuba i la indústria del sucre.

Mentrestant, Cuba seguia revestida d’una façana democràtica que era completament falsa ja que, en un moment de màxima tensió on la massa popular comença a revoltar- se de nou i a gran escala en contra del govern, apareix de nou el General Batista (tal i com havia fet l’any 1933 durant la Revolución de los Sargentos) el qual inicia una insurrecció militar recolzada pels Estats Units per acaparar el control total sobre lilla l’any 1952. Aquest cop d’estat es conegut amb el nom de “el cuartelazo”.

Amb Batista, es posa en pràctica una nova política de repressió sense precedents en contra del moviment obrer i les revoltes social. Al mateix temps, també s’inicia una política econòmica coneguda com la de los gastos alegres que només reportava beneficis per als membres del govern cubà i per a inversors estrangers d’origen nord- americà, tot condemnant a la societat cubana a la misèria més absoluta. En definitiva, una època de corrupció, extrema pobresa i repressió brutal.

Read More

El desenvolupament dels Estats Units (II): democràcia, guerra i expansió cap a l’oest

Un cop independitzats de la Gran Bretanya i redactada la Constitució, els Estats Units tenien per davant el gran repte de construir un nou país (podeu llegir aquí els articles sobre el procés explicat per Arnau Cunillera) . Això comportava la presa de nombroses decisions: algunes sobre com havia de ser aquest nou estat, i altres sobre com es recuperarien de la guerra. No en va, el període de 1790 fins 1815 és considerat per nombrosos historiadors com els anys decisius de la jove república.

George Washington, primer president de la nació, es va trobar amb un panorama complicat: a causa de la guerra, havien caigut les exportacions, i tenien prohibit el comerç amb Canadà i altres països. Era difícil que el preu de les mercaderies nord-americanes fos competitiu a Europa a causa dels elevats preus del transport. El mercat interior del país no oferia perspectives més animoses, ja que encara era reduït i dispers, amb males comunicacions. Així doncs, Estats Units tenien pocs ingressos, un fet terrible si comptem l’endeutament que havia provocat la guerra, especialment als Estats del Nord.

Retrat de George Washington, per Gilbert Stuart
Retrat de George Washington, per Gilbert Stuart

Aquesta difícil situació obligava a actuar amb rapidesa i decisió, i George Washington va delegar en el seu Secretari del tresor, Alexander Hamilton, la proposta de mesures per pal·liar la greu crisi. Hamilton va decidir que el més adient era que el Govern Central es fes càrrec del deute de tots els Estats i, a més, s’encarregués de consolidar-lo. Aquesta iniciativa va ser fortament contestada, per diversos motius. D’entrada, els estats del Sud creien que era injust, ja que ells havien acumulat menys deute –o ja l’havien reduït. D’altra banda, aquestes mesures preses per Hamilton significaven una intromissió total i absoluta del Govern Central en les polítiques econòmiques dels Estats, ja que no només absorbien tot el deute sinó que, a més, decidien com s’havia de consolidar i qui se’n beneficiaria (especuladors). Les diferències entre el Nord i Sud dels Estats Units, que van acabar desencadenant una guerra civil, ja eren palpables. De fet van començar fins i tot abans, amb la discussió sobre quin havia de ser el sistema electoral del nou país. 

La polèmica per la ingerència del govern es va desencadenar degut al marge d’interpretació que donava la constitució del país. En aquesta, s’especificava que el govern estava legitimat per dur a terme les mesures necessàries per al bon funcionament del país, però qui decidia què era necessari i què no ho era? Aquest punt va provocar fortes discrepàncies que, sens dubte, van crear més desavinences entre els habitants del país i la classe política.

Tot i la contestació interna que van patir, les mesures de Hamilton van donar els seus fruits i el país va iniciar la recuperació econòmica. Es va crear un aranzel per la importació de matèries primeres, i això va animar a construir indústries al propi país i millorar el transport. L’any 1793 va esclatar la guerra entre Gran Bretanya i França, i Estats Units s’hi va mantenir neutral. Aquesta decisió va fer que augmentessin les seves exportacions habituals –blat, farina, cotó, tabac, arròs…—i que millorés la seva indústria naval.

Alhora que es prenien aquestes decisions per millorar la situació del país, també es van signar diversos tractats per colonitzar noves terres. El tractat de Jay va posar fi a les desavinences entre els Estas Units i la Gran Bretanya, i estipulava que els anglesos abandonessin les seves posicions a l’Oest. A més va encendre les ires de França, ja que els polítics d’aquest país van considerar que un tractat de bona voluntat amb els britànics era un gest d’aproximació cap a l’enemic. El tractat de Pinckney renegociava la frontera Sud amb Espanya, mentre que mitjançant el tractat de Grenville es va comprar Ohio i Indiana a les tribus que habitaven aquestes terres.

La millora de la situació econòmica i les bones expectatives del país no van frenar una divisió política que era inevitable. Inevitable perquè la pluralitat política existeix allà on hi ha un grup humà divers, i en un territori tan extens com els Estats Units era impossible que tothom s’acollís a un únic corrent de pensament majoritari. Amb la succeció d’esdeveniments, es van acabar formant dos grans blocs que ja s’havien anat perfilant des d’abans la redacció de la Constitució: federalistes i republicans –abans anomenats anti-federalistes. Els federalistes donaven suport a l’elit política que havia dirigit fins aleshores el país, desitjaven que aquesta conservés el poder davant la “tirania de la majoria”. No cal dir que el pes d’aquest sector va marcar ampliament el contingut de la constitució. Aquestes idees els orientaven a un suport a la Gran Bretanya en la guerra contra França, un país que era una bona mostra de política representativa però elitista davant la tirania i el terror que havia sembrat la revolució a França. Per contra, el bloc republicà discrepava en aquest aspecte, com ho feia en molts altres. Els republicans mostraven simpaties amb França i eren partidaris que la política no quedés en mans d’un grup reduït i selecte de persones, i evidentmentno els va agradar gens el tractat de Jay. També dubtaven de la constitucionalitat dels nous poders que s’estava auto atorgant el Govern Central i que posava en perill les competències dels Estats i la descentralització del poder. Volien assentar el desenvolupament del país mitjançant l’agricultura, mentre que els federalistes preferien fer-ho amb la indústria. La idea republicana era que les noves terres colonitzades s’havien de dividir en parcel·les petites, així en podrien ser més els propietaris i això afavoriria l’esmentada agricultura. Els federalistes eren partidaris de dividir aquestes noves terres en lots més grans i utilitzar-les, en part, per pagar el deute. Aquests dos fets combinats afavorien altament l’especulació.

George Washington va decidir no presentar-se a un tercer mandat, i es van celebrar les primeres eleccions partidistes de la història d’Estats Units. Els candidats van ser John Adams, que va tenir a Hamilton com a rival per ser candidat del partit federalista, i Thomas Jefferson, demòcrata-republicà. Els dos eren membres redactors de la Constitució. Adams va guanyar les eleccions per només 3 vots de col·legi electoral, uns resultats molt ajustats després d’unes eleccions complicades, que eren el preludi del que es trobaria en arribar a la presidència.

Retrat de John Adams
Retrat de John Adams

Un dels afers més espinosos amb els quals va haver d’enfrontar-se va ser la guerra amb França. No és que aquesta s’hagués declarat formalment, però els francesos veien als nord-americans com potenciats aliats de la Gran Bretanya en l’afer bèl·lic que mantenien els dos països europeus. A més, com sabem, entre la població estatunidenca ja existia una divisió bastant gran pel que fa a les simpaties cap a França o Gran Bretanya. El segrest de naus nord-americanes per part de vaixells francesos va caldejar encara més els ànims, i Adams va intentar normalitzar la situació –ell ja havia estat a França i això podia jugar al seu favor. Però aquest propòsit va fracassar a causa de les altes pretensions franceses i les formes en les que les van expressar en l’anomenat Cas XYZ: préstec de 12 milions de francs, regal de 125.000 francs i disculpes oficials per part del govern van ser les condicions que van imposar pel simple fet de seure a negociar. Els Estats Units no estaven disposats a acceptar-les, així que la situació política va pujar encara més de to: es va permetre a vaixells dels Estats Units que segrestessin naus franceses en cas de que anessin armades i es va suspendre qualsevol tipus de comerç entre els dos països.

Però per desgràcia seva, John Adams va trobar tants o més problemes a l’interior del país com a l’exterior. Amb motiu de la guerra no declarada contra França i del Cas XYZ, es van promulgar noves lleis, les anomenades Alien acts and Sedition acts (lleis d’estrangeria i sedició). Les opinions varien sobre si aquestes lleis van ser aprovades a causa de la guerra o ‘gràcies’ a ella –per entendre’ns, Adams no destacava per una mentalitat progressista, però no va ser pas ell qui va promoure aquesta iniciativa. El cas és que van ser lleis d’especial duresa amb els estrangers –irlandesos i alemanys, entre d’altres– i que establien càstigs diversos, incloent-hi la deportació, per aquells estrangers ‘sospitosos’ de col·laborar amb l’enemic. Una de les lleis, l’Acta de Sedició, establia com a infracció greu qualsevol atac –no només físic, sinó insults o difamacions– al govern o als seus funcionaris. Novament van sortir al pas els defensors de l’autogovern dels estats, clamant per una nova ingerència del poder central, ara a l’hora de castigar certes conductes i gestionar col·lectius de població. El mateix Thomas Jefferson va atacar aquestes lleis, que van ser del tot impopulars, com també ho va ser un nou impost directe sobre la propietat aprovat l’any 1798, i que va desencadenar amb una rebel·lió de Fries. John Adams era un home molt legalista i preocupat per la seguretat del país, així com un gran defensor d’un poder central fort. Això li va portar dures acusacions: violar la Constitució i fins i tot la revolució.

Adams també va haver de fer front a la polèmica de l’esclavitud. No el podem considerar en cap cas un defensor de l’esclavisme: ell no era propietari d’esclaus, i la seva dona Abigail va utilitzar homes negres lliures en lloc de servents esclaus. Però tampoc podem considerar que el segon president dels Estats Units emprengués o donés suport a iniciatives per abolir l’esclavisme, ja que el considerava un tema massa polèmic. De fet, es va oposar a l’enrolament de soldats negres durant la revolució per no provocar un gran descontentament als estats del Sud. Amb tot això, no és d’estranyar que Adams només durés una legislatura. Ara bé, també va prendre decisions crucials en la història del país, com la d’anomenar –ja a les acaballes del seu mandat– a John Marshall com a President de la Cort Suprema de Justícia. Marshall era un gran defensor del capitalisme, els bans i la indústria. L’únic pare fundador dels Estats Units que compartia aquests ideals era Hamilton, la resta tenia prejudicis contra un o diversos d’aquests conceptes. Marshall, en canvi, creia necessari el capitalisme. Va estar-se 34 anys al seu càrrec, fins a la seva mort, i va sobreviure a 4 presidents. Aquesta longevitat li va permetre prendre diverses decisions que, per bé o per mal, van ser molt importants per a la construcció del nou país, i que estudiarem als propers números d’aquesta revista.

Cartell de la campanya republicana per les eleccions de 1800
Cartell de la campanya republicana per les eleccions de 1800

 

El mateix any en què Marshall va començar a exercir el seu càrrec, el 1801, va haver-hi eleccions. John Adams va tornar a disputar-se la presidència amb Thomas Jefferson, que aquesta vegada en va sortir vencedor. Es va encetar així un període de més de 20 anys de presidents demòcrates-republicans, en un país en construcció i amb unes divisions que ja existien des de bon principi. El partit federalista va patir una crisi encetada amb la mort de l’home que havia unit el partit, George Washington,  l’any 1799.

Un toc d’humor per acabar: la sàtira històrica de “Drunk History”, representant una paròdia de la relació entre John Adams i Thomas Jeffeson, i les campanyes d’ambdós candidats a la presidència.

Read More

← El naixement dels Estats Units (II): 13 estats   

El 3 de setembre de l’any 1783 es va firmar a Versalles el tractat que posava fi a la Guerra d’Independència Americana. Aquest fet ratificava la victòria de les colònies sobre la metròpoli. No conservem cap document que acrediti la reacció oficial del President dels Estats Units en el que fou segurament el dia més important de la història del país. No el conservem perquè l’any 1783 ni existia el càrrec de President dels Estats Units, ni Casa Blanca des d’on signar documents. De fet, tampoc existia encara la ciutat de Washington. Malgrat la denominació oficial, l’any 1783 el que hi havia a Amèrica eren tretze nous estats que distaven força d’estar units.

 

2
Els representants americans en la firma del Tractat de París del 1783. Com es pot comprovar els representats de la metròpoli humiliada van rebutjar aparèixer i l’escena va quedar a mitges.

 

L’objectiu d’aquest article és reconstruir el procés pel qual tretze nous estats americans van anar confluint i modelant l’entramat institucional del que avui coneixem com a Estats Units. A diferència del que se sol pensar, aquest no va ser un procés lineal. El sistema polític dels Estats Units és el resultat d’un dolorós part de set anys que va culminar amb l’aprovació de la constitució federal del 1789, encara vigent. Ens endinsem en la gènesi d’un estat. Terreny abonat a la mitificació i la distorsió interessada. Aquí creixen robustos els tòpics que -com escrivia Pierre Vilar- mai són innocents. Terreny hostil a l’objectivitat i pantanós per l’historiador. Matxet en mà, som-hi!

Quan Thomas Jefferson redacta la famosa Declaració d’Independència, no parla en el cos del text en cap moment dels “Estats Units”. Parla de colònies i de colònies que volen esdevenir estats:

En nom i per l’Autoritat del bon Poble d’aquestes Colònies, solemnement fem públic i declarem: Que aquestes Colònies Unides són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i Independents; que queden absoltes de tota Lleialtat a la Corona Britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar dissolta; i que, com Estats Lliures i Independents, tenen ple poder per declarar la Guerra concertar la Pau, concertar Aliances, establir el Comerç i efectuar Actes i Providències a què tenen dret els Estat Independents”.   

La denominada “Guerra d’Independència dels Estats Units” és en realitat la guerra per a la descolonització de les tretze colònies. El matís és important perquè cal destacar que durant la guerra –i fins i tot durant les dècades posteriors– no hi havia un projecte clar ni molt menys unànime d’unió dels tretze nous estats en una sola entitat política. És ben cert que en tot moment –sobretot durant la guerra– molts apel·len a la unió. Unió per vèncer a l’enemic, unió d’estats germans. Un dels primers símbols compartits entre els estats va ser la bandera on apareixia una serp partida en diferents trossos que simbolitzaven cadascun d’ells una colònia. Sota la serp s’hi podia llegir: ”Join or die” (Unió o mort). Existia doncs la necessitat i fins i tot la voluntat d’una entesa però pocs o cap tenien en ment la creació del gran ens polític de les Barres i estrelles.

 

3
L’al•legoria de la serp dividida en diferents parts simbolitzant la necessitat d’unió de les colònies per tal de sobreviure fou un recurs molt habitual entre els propagandistes al llarg de la guerra.

 

  Un altre aspecte a destacar és el caràcter eminentment burgès del procés iniciat el 1776. Molts historiadors parlen d’aquest període com el de la Revolució Americana. La denominació no és gratuïta. Al cap i a la fi, no estem parlant de l’expressió violenta del descontentament davant d’un govern o d’un monarca com tantes que hi ha hagut al llarg de la història. En trobem davant d’un procés panificat de substitució de règim. Hi ha textos, assemblees, congressos, articles, declaracions, aliances, polítics, ideòlegs, Jefferson, Adams, Frankin… Darrere del procés de secessió hi ha un projecte. Hi ha la voluntat d’expedir l’acta de defunció de l’Antic Règim i obrir les portes als plantejaments de la il·lustració. La Revolució Americana té els mateixos propòsits i implicacions que la Revolució Francesa, amb una excepció: mentre que en la segona el programa i lideratge burgès es veu compromès i acaba descarrilant, la burgesia i oligarquia americana controlarà admirablement en tot moment el timó del procés i assolirà els seus objectius. Hi ha, doncs, una voluntat clara al llarg del procés de superar el marc de l’Antic Règim i assajar en cadascuna de les colònies els conceptes polítics, econòmics i filosòfics de la il·lustració europea: sobirania popular, igualtat, ciutadania, republicanisme, liberalisme polític i econòmic, etc.

Totes les comunitats en el seu pas de colònies a estats van deixar enrere les estructures administratives i polítiques pròpies de colònies dependents de la monarquia i les van substituir per més o menys ambicioses estructures republicanes representatives deutores de la racionalitat il·lustrada. Hi ha certs indicadors que evidencien que la ruptura definitiva amb la Gran Bretanya va significar un avenç en el camp de les llibertats polítiques i socials. A partir d’aquest moment la lògica del sistema republicà s’imposa i  són les cambres legislatives i no la Corona qui designarà els governadors i molts més càrrecs importants passen de ser escollits per cooptació a ser electes. A més, les lleis aprovades pels americans dels diferents estats ara estan resguardades del veto del monarca. Molts dels nous estats es deixen endur pels nous aires i rebaixen els condicionants per tal d’obtenir el dret de vot, eliminen la pràctica de la primogenitura o expropien les terres dels grans latifundistes fidels a la Corona i les possessions de l’Església anglicana. El republicanisme imposa una nova estratificació en base al mèrit i elimina els privilegis hereditaris. Es pot apreciar una relaxació en determinats aspectes externs com per exemple en el fet que els jutges de determinats estats deixen de dur perruca i toga porpra o que cada vegada resulta menys habitual seure a l’església en funció del rang social.

 

4
El Kings college fou una de les moltes institucions educatives expropiades a l’església anglicana durant la Guerra d’Independència. La que actualment es coneix com a Universitat de Colúmbia va pertànyer durant un breu període a l’Estat de Nova York fins a la seva privatització l’any 1787.

 

També són destacables els avenços que alguns estats van fer en matèria educativa. Durant la guerra i en els anys immediatament posteriors es van fundar set colleges i tres universitats públiques. A més, el Decret Sobre Terres de l’any 1785 va dotar les escoles públiques amb milions d’hectàrees de terres expropiades als reialistes exiliats per tal d’engrandir els seus patrimonis. En opinió de l’historiador nord-americà Merrill Jensen:

un cop acabada la guerra hi havia la consciència generalitzada d’haver dut a terme, no només un alliberament nacional sinó una veritable revolució en tots els camps. Una revolució ordenada que no buscava la subversió de l’ordre social sinó materialitzar una millora substancial de l’ordre existent.

Bufen vents de canvis profunds i la societat americana orienta les veles amb l’objectiu d’allunyar-se al màxim possible de les pràctiques i costums anteriors. El Vell Món mai havia semblat tan vell. La voluntat de distanciar-se d’un passat monàrquic tendent a la tirania sumada a l’autodeterminisme purità condiciona la creació d’estructures polítiques i de govern minimalistes. En la societat americana s’imposa una animadversió transversal  a tota estructura i forma de poder o control. Sobretot pel que fa a l’existència estructures supraestatals que puguin limitar les llibertats de les diferents comunitats o dels individus. En aquest sentit, sobreviu la dèbil estructura confederal del temps de la guerra. Merament un mecanisme de coordinació entre estats.

L’estructura confederal quedava delimitada per un document legal: Els Articles de la Confederació. Com el seu nom indica, es tractava d’un seguit de disposicions legals acordades per tots els estats l’any 1777 que delimitaven les funcions i límits de l’autoritat delegada a un organisme supraestatal: El Congrés Continental. Aquest però, era un organisme sense poder de decisió sobre l’establiment d’impostos ni sobre la seva recaptació. Tampoc disposava de mitjans executius per fer complir les disposicions legals que promulgava. A més, el fet que no es tractés d’una cambra representativa sinó d’un fòrum d’estats sobirans on cada un d’ells disposava d’un vot, dificultava enormement l’establiment de consensos o majories en una confederació d’estats amb interessos diversos, sovint contradictoris i a vegades irreconciliables. En poc temps, el sistema confederal va donar símptomes d’estancament. En el Congrés Continental, la paràlisi va resultar habitual.

 

5
En el Segon Congrés Continental de 1777, en el context de la guerra, s’estableix que les diferents colònies han de dotar-se de constitucions escrites i estructures d’estat. També aquí es dóna forma a l’estructura confederal i es redacten els Articles de la Confederació.

 

 

A nivell econòmic la situació es veia agreujada per les conseqüències lògiques de la guerra. La confederació, sense poder sobre la fiscalitat, havia de fer mans i mànigues per fer front al deute nacional. Però no només el Congrés Continental es veia ofegat per problemes de deute. Els governs estatals també havien contret nombrosos deutes però aquests, en tenir-ne la capacitat, van augmentar dràsticament els impostos. Això va afectar directament a empresaris,  petits i mitjans propietaris que es veien ara pressionats per l’augment de la fiscalitat i pels seus creditors, que especulaven amb el deute públic i privat. El país es trobava al límit de la bancarrota. Va augmentar la sensació de malestar generalitzat en tots els nivells de la societat i a mitjans de la dècada de 1780 la indignació popular va esclatar en forma de revoltes, com l’aixecament agrari liderat per Daniel Shays, un veterà de la guerra d’independència que havia format part en un dels primers episodis armats i posteriorment mitificats pels propagandistes: La Batalla de Bunker Hill.

 

6
La desil•lusió creixent en alguns sectors de la societat americana es va materialitzar l’any 1786 en la revolta camperola liderada pel veterà Daniel Shays a l’Estat de Massachusetts.

 

 

Mentre que en molts estats la situació social s’agreujava, a nivell polític els conflictes d’interessos divergents van anar distanciant els estats. Aquesta situació va ser explotada per les potències estrangeres amb la voluntat de debilitar la Confederació. El regne d’Espanya, amb interessos a la regió, era un dels principals interessats a fer fracassar el projecte nord-americà. Conscient de la debilitat del Congrés Continental, va decidir mostrar la seva força barrant el tràfic comercial americà a través del Mississipí. Aquest fet representava un fort perjudici per a l’economia dels estats del sud en expansió cap a l’oest i en plena colonització dels voltants del riu. El Congrés Continental, amb un poder tant limitat no disposava de capacitat negociadora i la falta del suport necessari per part dels estats del nord en la negociació amb Espanya van impossibilitar un acord. Aquest fet va suposar un distanciament tan gran entre els estats del nord i els del sud que a mitjans 1786 el trencament semblava inevitable.

 

7
Alexander Hamilton, autor dels Federalist Papers, el corpus argumental dels federalistes i un dels màxims postulats n favor de l’aprovació de la nova Constitució.

 

Amb el pas del temps es va anar consolidant la idea que era necessari un enfortiment del poder central per tal de convertir-lo en una entitat capaç d’ajudar als estats a plantar cara als desordres i evitar el trencament. En una reunió interestatal a Annapolis l’any 1786, Alexander Hamilton exhorta a les assemblees legislatives de les diferents colònies a nomenar comissionats amb la idea de buscar una solució conjunta als problemes derivats del sistema l’organització confederal. El maig de 1787 s’inicien a Filadèlfia les converses entre els delegats de la majoria d’estats. George Washington, heroi indiscutible de la guerra d’independència, és nomenat president de la comissió que treballarà en base  a un document previ: El Pla de Virgínia. En fer-ho els delegats incompleixen les instruccions del Congrés Continental que els havia investit d’autoritat per reformar els Articles de la Confederació, però s’emparen en el manament més generós de les respectives assemblees legislatives que els havien dotat de la capacitat de “buscar acords per a una constitució adequada a les exigències de la Unió”.

Les converses es van efectuar a porta tancada i van partir d’un acord tàcit prèviament estructurat en dues vessants: per una banda, no es podia deixar el govern en mans d’un únic grup o sector mogut per interessos excloents  de caire econòmic, i, per altra banda, calia donar la veu al poble però també establir mecanismes de control sobre les seves decisions. S’havia d’evitar que l’adopció de la democràcia subvertís l’ordre social establert.

Partint d’aquest acord de mínims, les negociacions van estar protagonitzades per la disputa entre dos sectors. Per una banda els federalistes, partidaris de l’establiment d’un sistema federal administrat per un govern fort. Enfront d’aquests, els anti-federalistes, defensors del model confederal i partidaris de mantenir elevades cotes de sobirania per als estats. Al llarg dels mesos que van durar les negociacions, la clau de volta va ser la conciliació més o menys harmònica entre dues legitimitats: la dels estats existents i la de la futura federació, així com en els mecanismes de blindatge de les respectives parcel·les de poder i de sobirania.  

Thomas Jefferson s’erigirà com un acèrrim anti-federalista, defensor del manteniment de la democràcia directa i contrari a tot tipus de control de l’estat sobre els individus. Davant d’aquest,  trobem personatges com Alexander Hamilton, qui va arribar a defensar el caràcter vitalici de la Presidència del Govern talment com si d’una monarquia electiva es tractés. Si bé en aquest punt no se’n va sortir, Hamilton va aconseguir introduir molts dels seus postulats en el redactat final de la Constitució, moderant les aspiracions dels sectors més progressistes. Hamilton va fundar el Partit Federal dels Estats Units –el primer partit polític de la història d’aquest país–; malauradament, no el va poder liderar molt de temps ja que va morir l’any 1804 en un duel contra Aaron Burr, tercer vicepresident de la història dels Estats Units, en el càrrec en aquells moments.

 

8
Thomas Jefferson, l’acèrrim anti-federalista que fou el tercer President dels Estats Units. Els seus plantejaments de radicalitat democràtca el portaren a defensar la intervenció americana en la Revolució Francesa en ares de la fraternitat universal.

 

Les friccions i l’origen del desacord era, com de costum, fruit d’un inevitable xoc entre estructures econòmiques i sociològiques molt diferents. Mentre que un nord molt poblat s’erigia en defensor de la democràcia proporcional –una persona, un vot–, el sud, molt menys poblat i amb un alt índex de població esclava mancada de drets polítics, defensava el tradicional sistema de vot per estat. Al final, es va arribar a una sortida força sorprenent. Com que els estats del sud tenien interès a fer prevaler l’existència de la població esclava però no estaven disposats a concedir-los drets polítics, les parts van determinar que un esclau equivalia a tres cinquenes parts d’una persona a efectes de representativitat política i tributària.

També s’arriba a la conclusió que la millor manera de preservar el pes polític dels estats, i especialment dels més petits o despoblats, és per mitjà d’un sistema bicameral amb una cambra alta controlada pels estats amb una representació igual en vots entre ells i una cambra baixa representativa proporcional. A més, s’acorda delimitar clarament les funcions de l’executiu federal per tal que tota la resta puguin quedar automàticament en mans dels estats.  Aquests, però, perden determinades competències, com la capacitat d’encunyar moneda o d’exercir la política exterior.

 

9
Organigrama de l’entramat institucional de la República Federal.

 

La divisió de poders queda garantida per mitjà d’un complex sistema d’eleccions directes, representatives,  nomenaments, sistemes de control i limitacions; és el que es coneix com a estructura de cheks and balances. Els representants dels tres poders federals seran, per una banda, el Congrés, format per la unió de les dues cambres: el Senat i la Cambra de Representants; al capdavant del poder judicial trobem el Tribunal Suprem i, finalment, l’executiu, encapçalat per la figura d’un President, Cap Suprem de les forces armades i de la República.

 

El resultat de mesos de deliberacions a Filadèlfia serà l’actual Constitució dels Estats Units. El text que descriu el funcionament federal de la República Presidencialista serà definit com a Llei Suprema i per tant superior a les constitucions i lleis de la resta d’estats de la Unió en un intent d’evitar els xocs de legitimitats que es van produir durant l’etapa de la confederació. No es tracta en cap cas d’un document de consens. És més aviat de la materialització negre sobre blanc del projecte polític dels partidaris d’una major centralització del poder. La batalla per l’aprovació del text estat per estat va ser aferrissada i en alguns estats la cosa va anar molt renyida. De fet, els ressons d’aquella confrontació encara són vigents avui en dia. El debat sobre el pes de les estructures federals i el nivell d’incidència d’aquestes sobre els estats i la vida dels ciutadans és un dels punts més controvertits de la política interna nord-americana. En aquesta qüestió plana la por històrica a caure en la tirania.

Estudiant el posicionament dels ponents, Merril Jensen distingeix dos tipus de personatges: aquells marcats per l’experiència de l’administració colonial britànica –Samuel Adams, Patrick Henry i Richard Henry– i que, recelosos de qualsevol tipus d’autoritat centralitzada, seran ferms anti-federalistes; i aquells que en un o altre moment van haver de fer front als handicaps derivats de la debilitat de l’estructura confederal –George Washington, John Jay, James Madisson, etc. Aquests, no cal dir-ho, constituiran el nucli dur del federalisme.

Les disposicions de la pròpia constitució requerien l’aprovació per part d’un mínim de nou dels tretze estats per tal d’entrar en vigor. Les primeres cambres legislatives estatals en adoptar-la, i que ho van fer per unanimitat foren Delaware, New Jersey i Georgia. Pensilvanya, Connecticut, Maryland i Carolina del Sud van fer-ho més tard però amb marges amplis de vots favorables. La qüestió va estar més renyida en estats com Massachusets (19 vots de diferència), New Hampshire i Virgínia (10 vots de diferència en ambdós casos) i a Nova York, on va passar gràcies a una diferència de només 3 vots. Els darrers estats en adoptar el text van ser Carolina del Nord i Rhode Island i ho van fer un cop aquest ja estava en vigor.

 

10
Resultats dels processos de ratificació de la Constitució en les diferents cambres legislatives estatals.

 

Un cop aprovada per les assemblees legislatives d’onze dels tretze estats, el gener de l’any 1789 es van celebrar les primeres eleccions de la república federal. Els federalistes van obtenir la victòria en la Cambra de Representants i George Washington va esdevenir el primer President de, ara ja sí, els Estats Units com ara els entenem.

 

 

Read More

 El Naixement dels Estats Units (II): 13 estats

La colonització britànica de la costa est de Nord-Amèrica va començar a inicis del segle XVII. A diferència del que passa amb les colonitzacions espanyola i portuguesa del segle anterior, la colonització britànica va recaure en mans de la iniciativa privada. Un cop aconseguida l’autorització necessària per part de la Corona, companyies comercials o propietaris adinerats podien posar rumb al Nou Món amb la intenció d’establir un enclavament colonial. Fruit daixò, la colonització britànica del continent americà i la conformació de les tretze colònies respon un procés poc planificat. La colonització fou deutora de les motivacions més diverses; des de les més utòpiques fins a les més mundanes. Des de l’anhel de congregacions senceres de puritans que cercaven allunyar-se dels vicis del Vell Món, fins a companyies comercials que buscaven extensions de terra on estendre plantacions treballades per esclaus. En aquest sentit, la fundació l’any 1607 de Jamestown, el primer enclavament colonial britànic en la regió, respon l’intent per part d’una companyia comercial d’obtenir beneficis econòmics amb el beneplàcit de la monarquia britànica.

Reconstrucció gràfica de l’assentament de Jamestown en els seus inicis c.1607
Reconstrucció gràfica de l’assentament de Jamestown en els seus inicis c.1607

Una altra diferència cabdal respecte les colonitzacions peninsulars, és el fet que els britànics van arribar a terres pràcticament despoblades. Això impedia la utilització de mà d’obra indígena i per tant, frustrava les expectatives d’imitar la vida ociosa dels seus predecessors Reconstrucció gràfica de l’assentament de Jamestown en els seus inicis c.1607 europeus. Fins hi tot els colons britànics arribats al continent o a les illes del carib amb la intenció de fer negoci i millorar el seu estatuts social i econòmic, van haver de treballar més que no pas els seus homòlegs espanyols i portuguesos.

Altres factors van condicionar enormement el caràcter de les primeres comunitats colonials: la duresa de les condicions ambientals i climàtiques i l’hostilitat de la població indígena. Les malalties, els conflictes amb els indis i la malnutrició derivada d’una mala adaptació de les pràctiques agrícoles a la realitat americana, suposaven uns índexs de mortalitat altíssims que reduïen ràpidament el nombre d’habitats. La colònia depenia totalment del desembarcament constant de nous contingents de colons vinguts d’Europa per tal d’evitar l’extinció. Davant d’aquestes enormes dificultats, una total implicació i correcta organització de la comunitat constituïen factors imprescindibles per la supervivència.

Aquells qui arribaren a Amèrica del Nord moguts pel mite de El Dorado, van haver d’entomar el dur impacte de la realitat. Treballar la terra per a subsistir va desplaçar ràpidament altres activitats gens rendibles com la cerca d’or. Els colons europeus van haver d’abandonar les metodologies i cultius tradicionals i adaptar-se a les condicions climàtiques americanes. El cultiu del tabac es va convertir en el negoci més lucratiu i va activar el comerç de les colònies amb la metròpoli. Les primeres comunitats van iniciar el camí cap a la diversificació de cultius que permetia la venta d’excedents a les colònies britàniques caribenyes dedicades al monocultiu del sucre. Cap a la dècada de 1630 les colònies de Virginia i Massachusetts estaven prou assentades com per incentivar l’arribada de dones i criatures. Malgrat tot, els índex de natalitat d’aquestes comunitats primerenques eren molt baixos i de fet, no serà fins a la segona dècada del segle XVIII que el creixement demogràfic natural de les colònies britàniques continentals superarà el creixement derivat de l’arribada d’immigrants europeus.

Els motius que portaven als europeus a embarcar-se literalment en una aventura tant arriscada i de resultat incert eren molt variats. La cerca d’aventures o d’oportunitats, la pressió demogràfica en els països d’origen, la dissidència política, la discrepància religiosa, etc. El cert és que un cop passada la primera dècada i mitja de grans dificultats, la colonització americana va començar a resultar cada vegada més atractiva per gent d’origen ben divers. Per als grans terratinents era una oportunitat per tal de fer augmentar les seves possessions i rendes mentre que per a la gent humil representava la possibilitat de treballar la terra i aconseguir-ne la propietat amb una facilitat que resultava impensable en l’atapeït camp europeu.

En aquest context va sorgir el denominat sistema de servitud contractada. Aquest mecanisme oferia al camperol britànic la possibilitat de dur a terme el costós viatge al continent americà i a més li brindava l’oportunitat d’aconseguir terra en propietat. El procediment era el següent: Un propietari assentat en sòl americà i necessitat de mà d’obra assequible, s’oferia a pagar el viatge i el manteniment d’un camperol europeu a canvi de quatre anys de treball no remunerat. Passat aquest temps es considerava que el camperol ja havia saldat el seu deute i per tant quedava lliure i obtenia terra en propietat per a cultivar-la. Aquest sistema -semiesclavatge encobert- va ser força recurrent. Tant és així que es calcula que un terç dels colons arribats a Virginia el 1625 ho van fer seguint aquest procediment.

En aquesta primera etapa de la colonització, la implicació privada de les companyies comercials va ser vital. Segurament la més important fou la Virginia Company. Quan l’any 1624, profundament afectada per les males noticies provinents de l’assentament de Jamestown, la companyia es va declarar en bancarrota, els territoris per aquesta controlats van passar a ser territoris directament dependents de la Corona.

Per altra banda, com ja hem apuntat, el procés de colonització podia ser liderat per un sol individu. Aquest és el cas de la colonització de Maryland impulsada per l’aristòcrata catòlic lord Baltimore. Per a aquest latifundista anglès, salar l’Atlàntic significa la possibilitat de seguir expandint els seus dominis territorials cosa impossible en l’atapeïda Anglaterra del moment i per altra banda, la possibilitat d’oferir refugi als seus correligionaris catòlics allunyant-los del control anglicà.

Més al sud, colons i funcionaris britànics provinents de Barbados es van assentar seguint els patrons de l’explotació sucrera imperants en l’illa caribenya. Amb ells va arribar al continent l’establiment de grans explotacions administrades per una minoria blanca i explotades per grans quantitats de població esclava d’origen africà. En poc temps va resultar evident que les característiques climàtiques i ambientals del continent no eren les adequades per al cultiu de la canya de sucre i aquest va ser substituït pel cultiu d’arròs seguint el mateix model d’explotació. Mentrestant, a les veïnes Virginia i Maryland, situades més al nord, s’anava estenent el cultiu extensiu del tabac. Fruit d’això, una oligarquia de plantadors de tabac va anar guanyant pes polític en aquestes societats.

Un cas completament diferent és el que trobem més al nord, en el territori denominat per l’explorador John Smith com a Nova Anglaterra. Les motivacions d’aquesta colonització més tardana són d’origen religiós. L’any 1620 arriba a la badia de Massachusetts el Mayflower, un vaixell ple de puritans que busquen edificar en el continent americà una nova societat allunyada dels vicis, de les males pràctiques i del control de les autoritats civils i religioses europees. A diferència dels altres casos de colonització, en aquest els colonitzadors no disposen d’una autorització formal de la Corona.

Per a fer front a la desprotecció jurídica derivada d’aquesta situació, abans de desembarcar, els colons firmen un document que els compromet en nom de Déu i com a súbdits britànics i es doten a si mateixos de la capacitat de legislar i de fer complir la llei per ells acordada. És cert que totes les colònies, des de les dependents de la Corona fins a les dependents d’un gran propietari es dotaven d’estatuts, sistemes de govern i mecanismes legislatius més o menys electius. Ara bé, a diferència d’aquestes disposicions, més en la línia de cartes atorgades pel rei, la companyia o el senyor, el pacte del Mayflower, entranya una interessant i determinant noció de pacte social mútuament acordat pels individus que formen part de la futura comunitat política.

“Havent emprès, per a la glòria de Déu i la propagació de la fe cristiana, i per a honor del nostre Rei i país, un viatge per a fundar la primera colònia al nord de Virginia, per la present, solemne i mútuament, en presència de Déu, i d’un en un, pactem i ens reunim en cos civil i polític…” – Pacte del Mayflower, 1620.

Aquesta noció serà una constant i constituirà una singularitat determinant que farà de l’estat de Massachussets i de la seva àrea d’influència, la punta de llança de la reivindicació de llibertats individuals i polítiques profundament relacionades amb la preservació i reivindicació de la moralitat i els valors cristians.

Pacte del Mayflower
Pacte del Mayflower

Els puritans del Mayflower van crear l’assentament de Plymouth i un cop ben assentats en aquest punt, la colonització de la resta del territori es va dur a terme gràcies a la intervenció de la Companyia de la Badia de Massachusetts. Aquesta institució comercial estava controlada per un grup de prominents i adinerats puritans anglesos que van poblar el territori amb milers de correligionaris provinents de East Anglia i West Country, reconeguts bastions del puritanisme. En alguns casos van arribar a emigrar congregacions senceres. D’aquesta manera s’aconsegueix crear un híbrid entre la colonització de motivacions religioses i la de motivacions comercials.

L’acció de la Companyia de la Badia de Massachusetts es va complementar amb un seguit de mesures sorgides de la pròpia colònia que facilitaven l’emigració a Amèrica de minories religioses no només d’Anglaterra sinó d’altres indrets d’Europa. D’aquesta tasca se n’encarregaven els denominats redemptioners, agents de les colònies que es desplaçaven a Europa amb l’objectiu de reclutar possibles emigrants sobre el terreny. Renània, Suïssa o Àustria fou l’origen de molts d’aquetes creients que fugien de la implantació de la ortodòxia estatal i que iniciaven el viatge gràcies a préstecs concedits per les comunitats puritanes.

Totes aquestes mesures buscaven la preservació en la colònia de destí d’una societat el més homogènia possible estructurada en base a la religió i als valors que d’aquesta es desprenen i que afectaven a tots els aspectes de la societat, la política inclosa. En aquest sentit l’arribada de gent d’altres procedències que no fos Anglaterra o l’Europa central o septentrional estava molt mal vista i el rebuig a l’esclavisme era un fet generalitzat, en part per objeccions de tipus moral però també per objeccions de tipus racial.

És evident que el govern de la colònia de Massachussets està fortament influït per la religió. En un primer moment les institucions estan controlades per una oligarquia puritana que limita l’accés a la intervenció política als individus de religiositat i moralitat contrastada. Més endavant, els propis valors igualitaris del puritanisme tiraran per terra aquestes limitacions però això no impedirà que l’heterodòxia sigui durament castigada. Tant és així que les ciutat de Providence i New Hampshire foren fundades per exiliats, expulsats i dissidents que fugien de la duresa doctrinal de Massachusetts.

L’arribada al poder de Carles II l’any 1660 implica un canvi de model en el procés colonitzador britànic. Ara ja si, plenament assentades en el continent, les colònies britàniques, ben organitzades, cada vegada més poblades i motor d’una economia variada però prometedora i en alguns punts excedentària, es revelen com una oportunitat de negoci. La regió nordamericana, que cent anys abans era un indret inhòspit i ple de perills insalvables, ara es presentava davant dels grans prohoms de la societat britànica com un indret força segur i una extensió insondable de terra, un dels béns més escassos en l’Europa del moment. Així doncs, a partir d’aquest moment, es reparteixen grans extensions de terra a aristòcrates i polítics prominents que figuraran com a propietaris de la colònia seguint el model de Maryland. El naixement de Georgia i la partició de Carolina en Carolina del Nord i Carolina del Sud responen a aquesta nova dinàmica colonitzadora. Quan Carles II s’apodera de Nova Amsterdam, la colònia que els holandesos tenien al nord del riu Hudson, la regala seguint aquest model al seu germà, el duc de York, qui la batejarà com a Nova York.

Com veiem doncs, a mitjans de segle XVIII trobem ja les tretze colònies amb les seves característiques derivades en gran part de diferències marcades al llarg del procés de poblament. Tenim un sud de granges disperses i de grans plantacions explotades per esclaus africans controlades per nobles o rics aristocratitzats en les seves formes. Això implica una economia molt poc diversificada i subjecta al control de la metròpoli, una societat clarament dividida entre lliures blancs i esclaus negres i una política controlada per una oligarquia latifundista. Al nord, tenim una economia diversificada, plenament integrada al mercat antillà i permeable al contraban. Una societat molt cohesionada al voltant de valors i creences religioses amb translació al món de la política que proporciona als habitants una concepció més elevada d’individu i de comunitat capaç d’autoregular-se. Aquest fet s’aprecia sobretot en la gestió del món local on l’exercici de la democràcia directa en el marc del municipi al nord, contrasta amb un sud organitzat en comtats controlats pel poder judicial i la figura del sheriff.

Malgrat aquestes diferències, a mitjan segle XVIII els habitants de la costa est nordamericana es consideraven encara colons súbdits del rei i amb més o menys reticències, acceptaven la protecció del paraigües de la Corona. La gran majoria es consideraven britànics a Amèrica essent Amèrica un concepte de connotacions purament geogràfiques. Haurem d’esperar a la segona meitat del segle XVIII perquè això canviï.

 

 

colonies usa
Mapa de la franja de costa americana que dominava la Gran Bretanya a inicis del segle XVII
Read More