La característica més important que té la Guerra Civil Xinesa a nivell internacional rau en el fet que és el primer conflicte on els Estats Units i la Unió Soviètica, després de la Segona Guerra Mundial,  competirien per mantenir un país estranger dintre de la seva òrbita d’influència.

Estats Units i el PCX:”Missió Dixie” i l’últim pont diplomàtic

L’estiu de 1944, encara en plena guerra amb uns japonesos en retirada després de les desfetes de Midway i les Mariannes, Estats Units i la URSS començaven a preparar l’escenari per a quan els japonesos fossin derrotats.

El 22 de Juliol de 1944, rodejats de gran expectació, els nord-americans van arribar a la província de Yan’an -sota control comunista- en un últim intent d’assolir de manera oficial d’establir línies de comunicació oficial amb els comunistes xinesos. Aquesta operació diplomàtica es va batejar amb el nom “Missió Dixie”.

En contra del que es pugui pensar, la delegació nordamericana no va ser rebuda amb desconfiança o escepticisme. Tot el contrari; Philip Short ens relata que després de la seva arribada a Yan’an, “la delegació nord-americana va ser portada sota escolta a les estances d’Enlai”. A més a més Mao, el líder dels comunistes xinesos, va ordenar que s’inserís al diari Jiefang ribao el següent titular: “Els nostres amics”, referint-se a la delegació nordamericana.

[caption id="attachment_4868" align="alignleft" width="300"]La "Missió Dixie": el coronel nordamericà David B. Barrett amb Mao Zedong. Font: Viquipèdia La "Missió Dixie": el coronel nordamericà David B. Barrett amb Mao Zedong. Font: Viquipèdia[/caption]

Stalin i Roosevelt (i Truman, més endavant) estaven jugant a dues bandes amb els seus socis xinesos. La Unió Soviètica ja ho feia des de molt abans de la ocupació japonesa, amb Mao. Però Estats Units també després de veure de manera frustrada com la incapacitat, la corrupció i l’autoritarisme havien deixat tocat de mort al Guomindang. No oblidem, a més, que els comunistes i els nacionalistes encara estaven  enfrontats malgrat la invasió japonesa.

És per aquesta raó que durant la lluita contra el Japó, els nord-americans van intentar que nacionalistes i comunistes arribessin a un pacte per fer fora a l’invasor japonès. Stalin també hi estava d’acord, però amb reserves. El líder soviètic sospitava  que Estats Units volgués crear un protectorat a la Xina, o més aviat una base antisoviètica.

Per aquest motiu mantenia relacions mitjançant tractats amb el govern nacionalista, per tal de garantir així la seva neutralitat en cas d’una futura disputa entre les dues grans potències. Al mateix temps, volia assegurar-se el reconeixement dels interessos especials de Rússia sobre Manxúria.

El Departament d’Estat nord-americà va enviar com a delegat a un magnat del petroli i tinent general anomenat Patrick J. Hurley, el qual fou una persona de la màxima confiança del president Roosevelt. Malgrat la seva bona voluntat alhora de presentar les propostes, Short pensa que les propostes de Hurley demostraven el poc coneixement i la falta de comprensió que es tenia a Estats Units de la realitat xinesa.

Hurley va proposar fer un pacte amb frases com “un govern del poble per al poble” que no cercaven més que el cessament d’hostilitats entre comunistes i nacionalistes a fi d’assolir una futura estabilitat del territori xinès. El representant nord-americà creia que si els comunistes signaven aquesta proposta, Chiang Kai Shek també es veuria obligat a signar-la. Però el líder nacionalista s’hi va negar rotundament.

La raó, segons Short “és que la proposta de Hurley incloïa la legalització del Partit Comunista i la distribució de l’ajuda militar a parts iguals entre comunistes i nacionalistes. A tot això s’hi ha d’afegir que Mao va proposar crear un govern de coalició entre el GMD i el PCX quan s’acabés l’ocupació”.

Tot i que Hurley va acceptar les contraofertes de Mao per pactar i considerar-les públicament de “raonables i justes” , dues setmanes més tard Estats Units va intentar renegociar aquest pacte amb els comunistes, enviant ara el coronel David Barret. Mao s’hi negà recriminant a la nova delegació nord-americana que ja s’havia signat un pacte amb ells i que els únics que no el van secundar van ser els nacionalistes.                                                                   

Malgrat la falta d’habilitat que va tenir Hurley a l’hora de negociar amb els comunistes, Short assegura que a la llarga “aquesta mediació nord-americana va servir-li a Mao per netejar la imatge que es tenia dels comunistes xinesos fora de les fronteres de Xina”. Per primer cop, els comunistes, des de la seva existència, havien aconseguit tenir unes relacions semidiplomàtiques amb un país occidental.

De fet, van aprofitar la visita de la delegació nord-americana a Yan’an per a persuadir-los  que el PCX era una formació política de caire moderat i constituït per reformadors agraris. A més, Mao va impulsar “una campanya de moderació” sota el nom de “Nova Democràcia”, la qual tenia fortes connotacions proamericanes. Però el que crida més l’atenció per a Short és que “l’objectiu final del PCX no era el comunisme, sinó el model d’economia mixta com els nacionalistes”.

La seva campanya va resultar tan efectiva que el gener de 1945 es van produir aproximacions secretes entre el Departament d’Estat i el PCX per a organitzar una trobada entre Mao i Roosevelt. El líder comunista començava a creure que podria aconseguir que Estats Units es mantingués neutral en un futur enfrontament contra els nacionalistes, però la conferència de Ialtava acabar amb aquestes pretensions. Tot i així,  encara quedava una última carta per a jugar en el terreny diplomàtic abans del trencament definitiu.

El Pla Marshall: El fracàs de la diplomàcia nord-americana i el trencament amb el PCX

Durant el període 1945-1946, la nova administració nord-americana, dirigida ara pel nou president Harry S. Truman, va fer un últim intent per conciliar els dos agents polítics més importants de Xina. Després de deposar a Patrick Hurley, Truman va confiar la nova missió diplomàtica per a estabilitzar la Xina al general George C. Marshall.                                      

La política de Marshall tenia dos objectius:

Malgrat que els dos bàndols van entrar en guerra després de la fi de la ocupació japonesa, la historiadora Simei Qing explica que documents xinesos demostraven que ni el PCX ni el GMD tenien posicions monolítiques durant la postguerra. Inclús assegura “que ni Mao ni Chiang havien planejat la guerra”.

Qing no atribueix  el fracàs del Pla Marshall a la Xina  com una desavinença entre el GMD i el PCX. Més aviat ho relaciona al que ella denomina una “interpretació subjectiva de Estats Units sobre la situació xinesa”. Això voldria dir que els Estats Units van intentar resoldre el conflicte xinès no mitjançant l’entesa entre les dues parts, sinó intervenint en la reconstrucció de Xina per establir un sistema econòmic basat en el model nord-americà i, per tant, obviant el model desitjat pels mateixos xinesos.

[caption id="attachment_4869" align="alignright" width="300"]Trobada entre Mao Zedong (esquerra) i Chiang Kai Shek (dreta) a l'agost de 1945. Font: New York Times Trobada entre Mao Zedong (esquerra) i Chiang Kai Shek (dreta) a l'agost de 1945. Font: New York Times[/caption]

També se’ns  explica que Estats Units en cap moment va tenir en compte com entenien els xinesos el concepte de democràcia. I ara  ja no parlem només dels comunistes i els nacionalistes. En la reconstrucció del model polític de la Xina també hi va participar un conglomerat de diferents forces polítiques i socials conegut com a “Tercera Força”.

Tot i que pugui semblar una dada irrellevant, Qing defensa que les visions sobre el model democràtic que tenien aquests tres actors polítics ajudarien a entendre per què el Pla Marshall va resultar un fracàs provocant el seu rebuig a la intervenció nord-americana. Així es com interpretaven GMD, PCX i Tercera Força la democràcia a Xina:

Òbviament, aquest model d’estat passava per un govern unipartidista que representaria l’etapa d’un govern tutelar, seguint el pensament dels nacionalistes. Però després de l’ocupació japonesa, Chiang Kai Shek va creure i apostar que ells i els comunistes haurien de cooperar junts per construir un sistema democràtic a Xina. Amb la condició no obstant, de que els comunistes s’havien de rendir al GMD.

Aquest resultat era i del qual Mao n’estava particularment convençut, el model de  cooperació entre el Regne Unit, els Estats Units i la URSS. Malgrat això, Mao va dir al Setè Congrés del Partit (23 d’abril de 1945) que de la postguerra només sortirien tres tipus de govern a Xina:

  1. Model Grec: en el qual el Partit Comunista quedaria exclòs i dominat pel GMD.
  2. Model Polonès: del qual seria el GMD l’exclòs i dominat pels comunistes
  3. Una formació tripartita entre GMD, el PCX i la Tercera Força

No obstant un altre del seus teòrics, el professor universitari Zhand Dongsun, opinava que el sistema democràtic només seria possible creant un govern de coalició entre nacionalistes, comunistes i la Tercera Força. O com ho va expressar el mateix Dongsun, un govern de coalició on “els millors interessos dels rics, dels pobres i de les classes mitjes serien: el compromís, l’equilibri i el control”.

Tornant a la mediació nord-americana, el general Marshall va arribar al 15 de de desembre de 1945 a Chongqing per a començar les negociacions amb el GMD i el PCX. Tot i que la Tercera Força no es presentava com un partit polític en la taula de negociació, sí que hi van participar com a una força de pressió per a que les negociacions arribessin a bon port.

Passat un mes, semblava que la mediació del general Marshall donava els seus fruits. El 31 de gener, el PCX va aprovar una resolució per a crear un govern de coalició entre ells, GMD i la Tercera Força. Tant la nacionalització de les forces armades i de la convenció de l'Assemblea Nacional hauria de tenir lloc després que el nou govern de coalició s’establís a Xina. Aquest punt seria el més conflictiu entre el GMD i el PCX. A més a més, el general Marshall va ratificar la posició unida presentada entre el PCX i la Tercera Força. Els comunistes, així van desencadenar un escàndol dintre de les faccions més conservadores del GMD.

No obstant i de manera sorprenent, Chiang Kai Shek va dir als seus generals que donava suport a la iniciativa dels comunistes, ja que la Xina després de patir la “Guerra de Resistència” i des de la Revolució de Xinhai del 1911 segons ens mostra Qing “necessitava pau i que el GMD necessitava cooperar amb membres que no fossin del GMD per garantir la pau a Xina”.

[caption id="attachment_4870" align="alignleft" width="300"]Mao Zedong (Primera fila a l'esquerra) i Patrick Hurley (al mig del vehicle). Les propostes del nordamericà de crear un exèrcit mixte entre comunistes i nacionalistes no va agradar gens al Guomindang. Font: china.org Mao Zedong (Primera fila a l'esquerra) i Patrick Hurley (al mig del vehicle). Les propostes del nordamericà de crear un exèrcit mixte entre comunistes i nacionalistes no va agradar gens al Guomindang. Font: china.org[/caption]

Fins i tot, a la resta de potències que havien lluitat en el bàndol aliat durant la Segona Guerra Mundial, la proposta que va fer el Partit Comunista els hi va semblar la més raonable. Malauradament, el gran problema va venir amb la proposta que va fer Marshall sobre la nacionalització del futur exèrcit xinès sota una nova coalició de govern.

Com ja va passar durant la missió Dixie, amb la mediació de Hurley, els comunistes van acceptar la proposta que van fer els nord-americans. Per descomptat els nacionalistes, sobretot la facció més conservadora del GMD i el mateix Chiang, van mostrar la seva oposició i desacord al  general Marshall per la seva proposta. Aquesta consistia en la creació d’un exèrcit conjunt PCX-GMD amb un rati de 5:1 i que quan haguessin passat 6 mesos de la creació d’aquest exèrcit, el general proposava que el nou govern hauria de prendre un cert número de tropes del GMD i del PCX i “dur a terme una fusió experimental” per l’establiment d’un nou exèrcit nacional.

Malgrat que finalment, al líder del GMD no li va quedar més remei que acceptar la realitat. A partir d’aquest moment els dos principals actors polítics de la Xina van començar a desestimar l’opció del govern de coalició.

Tant Mao, com Chiang i les seves cúpules van entendre que a partir d’aquest moment assolir el poder només seria possible si un d’ells desbancava a l’altre. Finalment, a principis de juliol de 1946, el mateix general Marshall després de queixar-se prèviament a l’Oficina d’Afers Exteriors del seu país pels entrebancs que els hi havien posat tant comunistes i nacionalistes durant les negociacions, va informar al president Truman que per a ell continuar la mediació a Xina seria impossible. Després d’aquest informe i de l’esclat de la guerra entre comunistes i nacionalistes, Estats Units no tornaria a tenir bones relacions amb el Partit Comunista Xinès -per no dir-ne cap- fins l’any 1969.

Tian Photo 1

La Consolidació de la República Popular de Xina (1945-1949) (II)

La característica més important que té la Guerra Civil Xinesa a nivell internacional rau en el fet que és el primer conflicte on els Estats Units i la Unió Soviètica, després de la Segona Guerra Mundial,  competirien per mantenir un país estranger dintre de la seva òrbita d’influència. Estats Units i el PCX:”Missió Dixie” i […]

trump

La fi del somni nordamericà

Donald Trump serà, finalment, el 45è president dels Estats Units d’Amèrica (EUA). No hi ha hagut en tota la història recent d’aquest país un candidat més controvertit, polèmic i que hagi generat un consens tan ampli contra la seva figura a nivell internacional. Les reaccions dels grans mitjans de comunicació i dels principals líders mundials […]