Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Introducció

És un mèrit (i forma part del genoma hel·lè) el fet de distingir-se en la concepció de la política i de la societat, i, com a conseqüència, en l’educació: envoltat d’estructures polítiques autoritàries i teocèntriques,  dedicar part dels recursos a educar l’habitant (súbdit, en aquest cas), mitjançant unes directrius establertes, constata l’impacte, no en contingut però si en forma, de la concepció de la pedagogia i de l’educació.

Ben sabuda és la innegable particularitat dels pobles hel·lens en la forma d’administrar-se en ciutats-estat, conegudes com a polis. Aquest, però, no és un terme atribuïble a cap cultura grega en concret, sinó que forma part del conjunt social, econòmic i polític de l’Antiga Grècia: és una organització estatal genuïna. Més enllà d’aquest nexe en comú, cada polis té atribucions pròpies, diferenciant-se, en principi, per delimitacions territorials, acompanyades d’un substrat cultural que les farà ser diferents entre elles. El més significatiu, malgrat haver-hi diversos punts de vista, és que diverses polis van desenvolupar un sistema educatiu propi.  En el cas d’Esparta i Atenes, existeixen també factors geogràfics que afecten el seu desenvolupament, amb repercussió en pràctiques compartides que no busquen obtenir el mateix fi.

Per exemple, Esparta, situada a la vora del riu Eurotas, a la Península del Peloponès i entre les muntanyes Parnon i Taíget, era una de les regions més fèrtils de la zona, per la qual cosa la seva autosuficiència com a societat li faria ser una polis més tancada en si mateixa. Així, no explotarà tant les relacions comercials com sí que ho farà la seva competidora, Atenes, la qual, a causa de les condicions geogràfiques en què predominava el terreny rocós i la terra poc fèrtil, utilitzarà el comerç per abastir-se dels productes que no té. Això, de manera indirecta, es traduirà en relacions més enllà de les comercials, fent-la una polis moltíssim més oberta que la seva competidora, aspecte que acabarà influint en l’educació reduccionista que Esparta implantarà.

L’Agogé

La Segona Guerra Messènia (670 – 657 aC) enfrontava espartans contra el poble meseni,  que buscava revenja després de la Primera Guerra Messènia (735 – 715 aC). L’Oracle de Delfos va tenir una premonició: perquè Esparta guanyés la segona guerra contra els messènis, aquesta havia de demanar a Atenes un general per dur a terme la gesta. Els atenesos, en forma de burla, van enviar per comandar els espartans a un ancià mestre d’escola anomenat Tirteu, que a malgrat tindre una entrada poc triomfal, es va anar guanyant el favor de la societat espartana.

Les elegies de Tirteu, es van acabar transformant en càntics de guerra sobre el patriotisme en la batalla i el sacrifici per la pàtria. Això va engendrar un sentiment de virtut que quedarà reflectit en la defensa dels valors col·lectius i marcarà un punt d’inflexió en el model d’estat espartà o sobre la concepció dels espartans sobre el seu propi estat, fent-ho únic. Podem considerar que aquest és el relat romàntic sobre el qual gira l’eix de la societat espartana.

És la manera de legitimar les estructures d’estat que van venir a posteriori, tot estava orientat al bé de la pàtria. Aquest primitiu sentiment d’identitat nacional implicava protegir la integritat territorial, que depenia d’un bon aparell bèl·lic que li permetés mantenir les fronteres. Partint de la base que per un espartà perdre la seva pàtria era el pitjor mal que podria patir, tenir una estructura militar era la prioritat de la societat i de l’estat, que basava el seu esquelet i el funcionament administratiu en la Constitució de Licurg. Dins d’aquesta hi ha novetats importants, com el sistema educatiu conegut com l’agogé, que va tindre conseqüències directes en l’organització i estratificació social. Entre altres aspectes, aquestes lleis regularien el paper dels ilotes  i els messènis en la societat, convertits en esclaus, i revisaria i augmentaria el caràcter militar de l’estat.

L’educació estava sota la supervisió de l’estat, organitzada per grups d’edat i basada en l’augment de la destresa en el camp militar. Desenvolupava sobre els espartans actituds de conformitat, obediència i solidaritat cap a un col·lectiu, cap a un grup. A més, se substitueix el valor de conjura familiar, vincle trencat als 7 anys d’edat amb l’inici del sistema educatiu impartit, per un de plenament cívic, on el més proper a un vincle familiar són els altres espartans. Es canvia la perspectiva, i, per tant, l’arrelament a la pàtria, perquè un espartà, potser no sabia res, tret que era espartà.

Aquest valor supraterrenal dedicat a un col·lectiu que deriva dels poemes de Tirteu i de la Constitució de Licurg és paral·lel a l’aparició de les falanges hoplítiques en els camps de batalla. Els hoplites formaven part de la infanteria pesada i aquest valor es va convertir en la tàctica espartana des de finals de segle VII.

L’ús progressiu de la nova formació de combat va situar a la cavalleria en un segon pla, i la infanteria lleugera va passar a ser unes tropes auxiliars dedicades a cobrir els flancs que descobrien les falanges hoplites. Aquesta tàctica basada en la disciplina casava de meravella amb la idiosincràsia espartana, que, basada en un estat de cort militarista, faria anar de la mà l’organització social i la rígida disciplina militar.

Representació de la falange hoplítica espartana en combat. Font: sobrehistoria.com
Representació de la falange hoplítica espartana en combat. Font: sobrehistoria.com

Amb una estructura militar com aquesta, els rangs deixen de ser quelcom distintiu, perquè la majoria de la societat lluitaria de manera igualitària creant un estat d’equitat social que aportaria una fraternitat idònia per defensar la pàtria. S’entén l’exèrcit espartà com una milícia de professionals amb absoluta subordinació i unes grans habilitats militars, acompanyades per un poder físic sorgit de les rudes condicions a les quals estaven sotmesos des de l’inici de la seva formació.

Agogé y paideia

Una de les majors diferències amb Atenes és l’edifici on s’imparteix aquesta educació, ja que a Esparta els centres educatius, més enllà dels terrenys a l’aire lliure (on fan la majoria d’activitats) són casernes públiques de l’estat. A l’agogé es desplega més la gimnàstica amb el principal objectiu de treure el màxim rendiment al cos, ja que a Esparta es va imposar una eugenèsia.

Representació de l'entrenament militar espartà. Font: sobrehistoria.com
Representació de l’entrenament militar espartà. Font: sobrehistoria.com

A Atenes existia el concepte d’escola tal com ara el podríem definir avui. Les matèries que s’impartien eren diferents en contingut. L’educació es fonamenta en tres disciplines: grammatistes per l’aritmètica, kitharistes per la música, i paedotribae per l’esport. El desenvolupament intel·lectual del ciutadà era la prioritat del model educatiu atenès, conegut com a paideia, sense oblidar-se de l’aspecte militar, ja que la gimnàstica ocupava un lloc bàsic en la formació de l’estudiant. El progrés militar de la polis no estava ni molt menys en segon pla, però no era el propòsit principal, com sí que passa en el sistema espartà.

És una evidència que a Atenes, igual que en la majoria de societats amb sistemes organitzatius similars, el model educatiu o la pedagogia influeix de manera directa en la composició i l’acció dels agents socials dins de la polis. Primer per l’exclusivitat de l’educació per als autòctons, seguida d’una segregació per sexes, que es traduïa en el fet que les dones, condicionades pel seu origen genètic, serien mera comparsa, sense cap paper actiu més enllà dels seus rols de gènere establerts.

Però sobretot és distintiu perquè la petjada identitària d’Atenes és la sobirania popular basada en l’exercici democràtic dels seus ciutadans, la democràcia: només es podia sostenir si els habitants de la polis, i els que d’aquesta podien accedir al poder, eren educats mitjançant uns paràmetres  enfocats a la continuïtat del sistema.

Esparta tenia un sistema polític únic que barrejava elements de totes les formes de govern del món hel·lè: democràtics, monàrquics i oligàrquics. Existien dos reis de les dues famílies més importants de la polis, els Euripòntides i els Agíades. Aquests eren els líders militars, però no exercien un poder tirànic, estaven controlats per la gerúsia o consell de savis, òrgan que tenia el poder legislatiu. Els èfors eren els magistrats i els responsables encarregats de presidir l’assemblea on es reunien, i de vetllar per respectar les decisions d’aquesta. L’elecció d’aquest càrrec era anual. També tenia la competència d’educar les noves generacions d’espartans.

Les úniques lleis escrites a Esparta són les de la Constitució de Licurg. Des d’aquest text s’instaura la igualtat social davant la llei per eliminar privilegis. Era una societat segregada per grups d’edat, on el respecte rígid i vertical per la gent de més edat era un reflex de la l’educació i de la disciplina fomentades pel sistema educatiu espartà.

És comú creure que la majoria d’espartans eren analfabets, sent aquests només homes d’armes mancats de qualsevol bagatge cultural més enllà de l’art de la guerra. Però potser de manera inconscient, eren coneixedors de la importància de compartir agents i atributs no pròpiament vinculats a l’exèrcit i a les distincions socials, com podem veure evidenciat en els registres epigràfics i les obres literàries i poètiques com les de Tirteu. La societat no era tan inculta com a simple vista podria semblar: els poemes de Tirteu, que eren recitats pels nens en les seves diferents fases educatives i que, entre altres coses enaltien la Constitució de Licurg, s’acabarien per convertir en càntics de guerra que reafirmarien el sentiment d’unió col·lectiva sota les lleis immutables de l’estat. Quan acaba l’auge militar finalitza també ho fa el de la polis.

L’aprenentatge de poesides com les d’Homer o Tirteu formava part de l’educació espartana. Font: sobrehistoria.com
L’aprenentatge de poesides com les d’Homer o Tirteu formava part de l’educació espartana. Font: sobrehistoria.com

Conclusió

El recorregut de l’agogé com a mètode d’ensenyament acaba on acaba Esparta. Malgrat això, hi ha diferents punts de vista sobre el perquè de la singularitat espartana. El topònim d’agogé (que significa conducció) és atribuït a les reformes dels reis Agis IV  (265 – 242 aC) i Cleómenes II (369 – 309 aC), i és posterior a la reforma constitucional de Licurg. Malgrat ser un sistema establert per Licurg, el terme historiogràfic és posterior. Per tant, el nom és inherent al seu veritable origen. Es pot entendre com una construcció hel·lenística i romana per definir la individualitat d’Esparta com a potència militar davant de les altres polis amb les quals compartia estructures d’estat. O que simplement aquesta atribució historiogràfica d’un model que va veure el seu inici i el seu final en la societat espartana, estava subordinada a una mutació permanent, adaptant-se a les circumstàncies històriques corresponents. Aquesta última percepció no es desvia de la que tenia Xenofont (430 – 354 aC) sobre Licurg i la implantació del seu model, ja que creu que la clau del funcionament de l’agogé resideix en què no es van copiar models d’altres polis, sinó que va idear-ne una de pròpia i que per això Esparta ha de sentir-se afortunada.

Read More
Aquí podeu trobar el treball complet [Treball de Final de Grau de la Universitat de Barcelona, 2017]

La victòria franquista a la guerra civil suposà l’abandonament de totes aquelles mesures progressistes aprovades durant el període republicà, sota la voluntat de les autoritats franquistes de retornar a la societat espanyola més tradicional, també des d’un punt de vista de gènere. El discurs i les polítiques franquistes donaren una importància cabdal a la situació de les dones i al lloc que havien d’ocupar aquestes a la nova societat; i el nacionalcatolicisme, erigit com a ideologia imperant, definí quins eren els manaments que havien de recaure sobre aquestes. Moralitat, legislació, polítiques assistencials, educació… tot es combinà per a l’adoctrinament de les dones en aquests (vells i) nous valors. En aquest article analitzarem quin era el discurs de gènere que es va voler imposar durant el primer franquisme, i com aquest es plasmà per tal d’imposar-lo a les dones.

El discurs franquista respecte les dones: tradició i modernitat

Un dels elements diferencials del projecte franquista respecte els altres estats feixistes europeus d’entreguerres va ser l’element catòlic i el paper que l’Església desenvolupà en el si de la burocràcia estatal. L’element catòlic definí el franquisme, i foren dos dels tres pilars del règim, l’Església i el Partit, les institucions encarregades de bastir i propagar el discurs que recauria sobre les dones.

La reedició d'obres del barroc castellà va servir per imposar un model femení basat en els valors catòlics de la contrareforma. Font: todocoleccion
La reedició d’obres del barroc castellà va servir per imposar un model femení basat en els valors catòlics de la contrareforma. Font: todocoleccion

El model femení que defensava el nou règim recuperava els models culturals barrocs, que es divulgaven a partir de la reedició de llibres del segle XVI, com La perfecta casada (1538) de Fray Luís de León o La instrucción de la mujer cristiana (1523) de Joan Lluís Vives. Ambdós llibres pretenien oferir un model de dona cristiana entregada a la família i donaven consells d’actuació per aquestes. Els referents que es buscaven, com veiem, eren del segle XVI, època daurada de la història espanyola i mitificada pel nacionalcatolicisme. A partir d’aquests discursos, es reforçaven els valors catòlics de la contrareforma, com la castedat i la modèstia, elements no tan presents en els feixismes italià i alemany. També s’accentuaven els valors del patiment i el sacrifici, com a camí per la redempció femenina davant de Déu.

Pilar Primo de Rivera, en nom del falangisme femení, no va voler entrar mai en conflicte amb l’Església, i intentà mostrar-se com a clara defensora dels valors catòlics. Per aquesta raó, els comandaments de la Secció Femenina de la FET i de les JONS (a partir d’ara, SF) s’envoltaren sovint de figures religioses que les assessoraven en el desenvolupament de les seves polítiques. El pes del catolicisme es veurà enormement reflectit tant en els discursos com en els programes formatius de la SF. Les mateixes paraules de la dirigent falangista així ho corroboren:

«Pero nuestra misión en esta tarea es misión de ayuda, no es misión directora, porque ésa sólo corresponde a los hombres. Lo que tenemos nosotras que hacer es preparar a todas las camaradas para que cuando tengan una casa y cuando tengan unos hijos sepan inculcarles en su espíritu de niños de este modo de ser de la Falange, sepan enseñarles después el Padre nuestro, lo que José Antonio nos enseñó a nosotras, y les hagan sentir esta misma fe que sintieron nuestros caídos al entregar alegremente la vida por la Patria».

Malgrat l’assumpció del component catòlic, la SF va aconseguir bastir un discurs en certa manera innovador, amb tocs de modernitat. També necessitaven recuperar antics valors i concepcions sobre el rol femení, però hi aportaven la modernitat feixista, que havia de crear la “mujer nueva” per al “Nuevo Estado”. La centralitat de la identitat femenina seguia sent la maternitat –la vinculació entre la dona i la maternitat havia sigut una constant en la cosmovisió tradicional–, però ara el feixisme portava aquesta relació dona-mare a l’extrem. La maternitat era la contribució específica de les dones al “ressorgiment gloriós de la pàtria”. És en aquest sentit que Genevois declara que el projecte franquista va portar a les dones “de la liberación a la nacionalización”.

També la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi havien fet de la maternitat la condició nacional de les dones. El franquisme assimilava aquesta doctrina i la SF s’encarregava de difondre-la a les dones, com es pot veure en el següent fragment d’un article publicat a la revista de la SF “Y” el 1938:

«En el Estado, la mujer madre ha de ser la ciudadana más importante. Éstas fueron las palabras que publicó Hitler en su programa fundamental y […] sabemos la importancia que para nuestro país tiene en los momentos actual es conseguir una gran cantidad de hijos sanos, procedentes de madres fuertes».

Per tal que les dones desenvolupessin la missió atorgada pel nou estat nacional, havien de dedicar-se de forma completa a la llar. Havien de tenir fills i els havien d’educar segons els valors nacionalcatòlics. D’aquesta manera, les contribucions d’homes i dones a la pàtria eren diferenciades, segons el sexe, propugnant així un model clarament dualista, que suposava una evident submissió femenina. La doctrina de Pilar Primo de Rivera legitimava l’opressió femenina i buscava incentivar actituds pròpies a les dones per consolidar aquest ordre agressivament patriarcal.

La família: cèl·lula bàsica del nou règim

El discurs nacionalsindicalista, la importància del catolicisme i la centralitat de la família serien els pilars ideològics sobre els quals s’assentaria el nou règim. Un cop acabada la guerra, els franquistes es disposaven a construir la seva pàtria, dissenyada a mida dels guanyadors de la guerra. La dictadura entenia l’estat com una comunitat nacional, i tots els espanyols –a partir de valors com el deure, la disciplina i el sacrifici– havien de contribuir al ressorgiment nacional. La via per la consolidació d’aquest projecte era la nacionalització: totes les estructures de l’estat es posaven al servei de la pàtria.

Com havia passat de manera similar al corporativisme italià i alemany, el nou estat pretendria regular totes les relacions socials i les establiria en funció dels objectius marcats pel govern. D’aquesta manera es produiria la nacionalització de les relacions socials, des de les relacions laborals –que es regularien a partir del Sindicat Vertical– fins a les relacions familiars.

El Fuero del Trabajo de 1938, la primera de les lleis fonamentals del franquisme, definiria la família «como célula primaria natural y fundamento de la sociedad y al mismo tiempo como institución moral dotada de derecho inalienable y superior a toda ley positiva». La família era, per tant, la base sobre la que se sustentava la nació, garant de la moralitat cristiana i dels valors tradicionals. És en aquest sentit que es donava tanta importància simbòlica a la llar, com a espai en què neixen i es conservaven els valors patriòtics.

La Secció Femenina editava manuals destinats a imposar pautes de comportament a les dones, en tant que mares i esposes. En aquest, es pot veure què s'esperava d'elles a la llar i com la seva tasca, sempre callada i servil, era la cura de la seva família. LA contribució femenina a la pàtria s'havia de fer des de l'àmbit domèstic. Font: Mujer, Arte y Publicidad
La Secció Femenina editava manuals destinats a imposar pautes de comportament a les dones, en tant que mares i esposes. En aquest, es pot veure què s’esperava d’elles a la llar i com la seva tasca, sempre callada i servil, era la cura de la seva família. LA contribució femenina a la pàtria s’havia de fer des de l’àmbit domèstic. Font: Mujer, Arte y Publicidad

Dins del nucli familiar, les dones eren les que articulaven les relacions: eren les filles, les mares, les esposes o les germanes; però sota l’autoritat de l’home. S’establia que les dones havien de participar en la vida nacional a partir de la família, de l’espai domèstic. Per a tal comesa, també el Fuero del Trabajo reconeixia que «el Estado […] regulará el trabajo a domicilio y liberará a la mujer casada del taller y la fábrica», ja que «las mujeres pertenecían natural y normativamente a un mundo familiar regido por hombres».

A partir d’aquesta primera llei, tota la legislació franquista de la postguerra contribuïa a la clausura de les dones a la vida privada de la llar. S’establiren mesures compensatòries a les famílies nombroses o en les que la mare no treballés, i es prohibí que les dones exercissin feines de prestigi, vetant-los el dret de ser advocades de l’Estat, jutges, fiscals o magistrades, entre d’altres. També es tornà a imposar el Codi Civil de 1889, en el que es tipificaven delictes com l’adulteri femení o l’abandonament de la llar per part de la dona.

Educar-les per acomplir la missió nacional

Franco, un cop acabada la guerra i com a “Caudillo de España”, agraí a les falangistes les tasques desenvolupades durant la guerra, reconeixent el seu paper en la victòria. A més, encomanà a la SF la missió de formar políticament i social totes les dones espanyoles. Aquesta formació consistia en l’adoctrinament de les masses femenines, amb l’objectiu que desenvolupessin allò que l’estat esperava d’elles i intentant perpetuar uns rols de gènere estereotipats i molt marcats pel poder.

Tot i que gran part de l’educació quedà sota les mans de l’Església –fet diferencial amb el feixisme italià o el nazisme–, la Secció Femenina va obtenir parcel·les de poder que li permeteren desenvolupar una tasca d’enquadrament femení que resultà vital per la consolidació del règim.

A partir de 1939, i després de suprimir la coeducació a escoles primàries i instituts, les falangistes van aconseguir que les “Escuelas de Hogar” –institucions dirigides a totes les dones amb la voluntat d’ensenyar-los a ser bones mares i esposes– es convertissin en obligatòries en tots els centres femenins de primera i segona ensenyança. Aquest fet suposava una conquesta d’alt valor per la SF, que guanyava terreny enfront de l’Església i li permetia formar a totes les nenes i noies d’estat espanyol, i no només a les afiliades. La presència de les falangistes a les escoles creà tensions entre la SF i l’Església. Sovint, des dels sectors religiosos es criticaven els ensenyaments de les falangistes, que no consideraven oportuns –les classes d’educació física reberen moltes crítiques, tot i que també es veien amb distància les classes de Nacionalsindicalisme, ja que consideraven que no era oportú que les noies rebessin formació política.

Publicitat de les "Escuelas de Hogar", que van acabar sent obligatòries a tots els centres educatius i femenins, i a partir dels quals s'ensenyava a les dones a desenvolupar les tasques de la llar. Font: El carro de heno
Publicitat de les “Escuelas de Hogar”, que van acabar sent obligatòries a tots els centres educatius i femenins, i a partir dels quals s’ensenyava a les dones a desenvolupar les tasques de la llar. Font: El carro de heno

En aquestes classes, les tasques domèstiques adquiriren una dimensió professional: entenien aquestes tasques com una ciència, amb la que calia formar les joves per preparar-les com a futures “creadores de llars”. Aquestes ensenyances pretenien establir un patró de conducta, sobre els principis de «la Patria como “unidad de destino”, la religión católica “como moral” y la puericultura “como deber”» amb un fort caràcter dogmàtic. La SF també va elaborar molts manuals de bones conductes i de les diferents matèries que impartien les falangistes a les escoles, amb consignes clares de com havien de pensar i actuar. Tota la vida privada quedava reglamentada, com no podia ser d’una altra manera en un règim totalitari.

El mateix 1939 la SF agafà el domini del Servei Social, i el 1945, després de reiterades demandes, controlà la branca femenina del Front de Joventuts. Finalment, Pilar Primo de Rivera aconseguia el monopoli de la mobilització i formació femenina. El seu suport a Franco, tot i les inicials reticències a la Unificació de 1937, li atorgaren un lloc privilegiat en el nou entramat estatal i feren de la seva organització una de les institucions més importants del règim.

L’eugenèsia al servei de la pàtria

Més enllà del discurs i l’adoctrinament, l’estat franquista es dotà d’altres mecanismes per tal d’imposar a les dones la missió de ser mares. Així és com s’utilitzà Auxili Social, una institució que havia d’oferir assistència social als més necessitats durant el conflicte bèl·lic, per tal de consolidar una xarxa assistencial que perdurés més enllà de la guerra i fos capaç d’incidir de forma clara a la societat. Per aquest objectiu, es van estructurar unes institucions que atendrien a la maternitat i a la infantesa, i que no havien sigut plantejades com a transitòries, sinó com a estructurals del nou règim.

Al voltant d’aquesta empresa hi havia tot un debat que s’havia anat configurant arreu d’Europa des de l’últim quart del segle XIX. A l’Europa finisecular augmentà la preocupació sobre qüestions com el descens de la natalitat, la mortalitat infantil o la millora de la salut, iniciant intensos debats. Aquestes discussions anaven de la mà dels interessos imperialistes dels estats europeus, capficats en aconseguir un gran Exèrcit –un gran Exèrcit, en nombre, depenia també del nombre d’habitants– capaç d’accelerar la cursa colonial. Va ser en tot aquest context que es desenvolupà l’eugenèsia, que començà a plantejar-se temes com el control de la natalitat i la reproducció, la maternitat, la salut de les mares o la higiene social, que passaven a ser temes d’interès públic.

El xoc que suposà per Europa la Primera Guerra Mundial revifà aquests debats, que el feixisme s’encarregà de portar a l’extrem. El Franquisme no quedà al marge d’aquestes qüestions. El nou estat s’havia imposat esdevenir una potència imperial, i això havia de passar, segons les concepcions del moment, per un augment poblacional que permetés dotar a l’Exèrcit de nous efectius humans. D’aquesta manera, s’establí una política demogràfica que interpel·lava directament a les dones com a procreadores de la pàtria. Més enllà del discurs i l’adoctrinament de la Secció Femenina, que també obeïen a aquests paradigmes, el règim utilitzà l’Auxili Social per materialitzar aquesta política, que perdurà molt més enllà dels anys de la guerra, fent de les tesis eugenèsiques una de les principals senyes d’identitat de l’elit dirigent d’aquesta institució.

La revista "Y" de la Sección Femenina publicava articles dirigits a les dones amb els que s'intentava inculcar unes pautes de comportament molt marcades i dualistes. També serví com a mitjà de difusió de tesis eugenèsiques. Font: Los ojos de Hipatia
La revista “Y” de la Sección Femenina publicava articles dirigits a les dones amb els que s’intentava inculcar unes pautes de comportament molt marcades i dualistes. També serví com a mitjà de difusió de tesis eugenèsiques. Font: Los ojos de Hipatia

En un document intern d’Auxili Social s’especificava que «el último fin del Auxilio Social es el de una política demogràfica: aumentar nuestra población y hacerla fuerte, física y moralmente»; mentre que un altre afirmava que «la sana Política Demográfica que al nuevo Estado compete […] es propaganda [sic] constantemente en los postulados programáticos de nuestras máximas Jerarquías, para que con el logro de los 40 millones de españoles se haga ocupar a nuestra fecunda Patria el rango, que en el concierto de las naciones directoras de la política munidal le corresponde por su historia y heroísmo».

El programa encarregat de fer efectiva la política pronatalista del règim va ser l’ONSPMN (Obra Nacional Sindicalista de Protección a la Madre y al Niño), vinculat a l’Auxili Social. L’ONSPMN no era més que una còpia espanyola de la italiana OMNI (Opera Nazionali per la Maternità ed Infanzia), creada per Mussolini. El que resulta rellevant d’aquesta institució era que, com destaca la historiadora Ángela Cenarro, «per primera vegada [a Espanya] es dissenyava una política clarament dirigida al foment de la natalitat (la “polinatalidad”, en deien ells) i no sols a la cura i la protecció de dones i infants».

L’ONSPMN va comptar amb científics de renom –metges, pedagogs, psicòlegs… – que definien els programes eugènics, en els que el control de la maternitat es perfilava com la pedra angular. La maternitat es tractava amb criteris mèdics, i s’assumiren alguns plantejaments progressistes com la “maternitat conscient”, la puericultura o la “higiene social”. Es tractava d’inculcar el rol tradicional de la domesticitat en favor de la nació a partir de plantejaments moderns.

A partir d’aquestes tesis, s’impulsaren una gran magnitud de projectes, amb els que es volia assegurar que la nació comptés amb nens forts físicament, sans i amb una moralitat irreprotxable. Es crearen guarderies infantils, llars per nens orfes i abandonats, campaments de repòs per les mares, llars d’embarassades, centres de recollida de llet materna, cases per a mares, llars d’acollida… En tots aquests espais es realitzaven continus exàmens mèdics a les mares –amb els que es pretenia assegurar el bon estat de salut de la mare per millorar la “raça espanyola”–, a la vegada que es produïa un intens pla ideologitzador, extremadament moralista i amb un fort contingut catòlic.

Classes de la Secció Femenina sobre puericultura. Font: La voz del muro
Classes de la Secció Femenina sobre puericultura. Font: La voz del muro

Tot i que molts dels projectes programats per l’ONSPMN no van acabar materialitzant-se, el plantejament resulta força revelador: la medicina i la ciència es posaven al servei de la Nova Espanya, i el control del cos femení esdevenia una peça fonamental per aconseguir la missió imperial. L’agressiva política pronatalista del règim va suposar per les dones ateses la fiscalització del seu entorn, el seu cos i la seva ment. Tot aquest projecte anava acompanyat d’una planificada política de control social. A més, de cara enfora, tot es perfilava com una ajuda assistencial i benèfica, adquirint una dimensió propagandística evident.

No es pot obviar que tots aquests projectes es desenvolupaven en un context de precarietat extrema. L’exili, les morts, la depuració de funcionaris, els empresonaments… havien deixat moltes famílies sense ingressos, i la situació econòmica de la postguerra a la qual s’hi sumava una agressiva autarquia destinada a consolidar l’economia de guerra –i no a satisfer les necessitats de la població–, van generar un panorama no gaire més encoratjador que la guerra. Van emergir noves formes de misèria i d’exclusió social, que afectaven sobretot a les zones que havien estat més temps sota el poder republicà. Aquesta situació feia que aquells sectors que s’havien mostrat contraris al règim ara creessin una forta dependència amb les estructures assistencials d’aquest.

A tall de conclusió

En definitiva, i com senyala Inmaculada Blasco, el règim franquista, tot i que recuperava els models tradicionals femenins, havia incorporat dos elements nous pel que fa a les dones, no presents en l’Espanya de la Restauració. En primer lloc, l’estratègia reeducadora o correctiva destinada a les dones amb la finalitat que realitzessin els seus “deures socials ineludibles”. En segon lloc, la relació que es creà entre aquest estat autoritari i les dones, establert quan el nou règim cridà a la mobilització femenina per la construcció del Nou Estat: «su servicio [el de les dones] a la patria y a la religión había de desplegarse, no en el trabajo extredoméstico, ni en la participación política […], sino en su destino de maternidad y socialización en la familia».

Per a materialitzar aquest “objectiu patriòtic”, l’estat franquista va bastir un discurs fortament patriarcal i sexista, amb el que es pretenia interpel·lar a les dones en tant que mares. Aquest discurs s’inculcava a la població femenina a través de l’educació, dominada per l’Església al principi però amb una presència cada cop més elevada de la SF. En aquesta, tot girava entorn de la maternitat, i la puericultura i la cura de la llar esdevenien l’ensenyament principal, al nivell d’altres ciències.

El procés evolutiu que va viure Auxili Social, una institució plantejada inicialment per pal·liar les conseqüències adverses de la guerra, va fer que acabés sent un dels projectes més ambiciosos del nou règim. Va ser a partir de l’ONSPMN que el govern desplegà aquest control, alhora que li permetia posar en pràctica la política pronatalista recolzada en les tesis eugenèsiques. Resultat d’això, i en el marc de la política assistencial, es produí un enorme control sobre el cos de les dones i sobre la maternitat, que s’havien convertit en una de les principals obsessions del règim –cal tenir en compte, també, la disminució poblacional causada per la guerra i que calia revertir– i en un assumpte d’interès públic.

Tot i que moltes de les pràctiques de l’ONSPMN no van acabar materialitzant-se, i la seva activitat disminuí després de la derrota del feixisme a la Segona Guerra Munidal, el discurs respecte a les dones arrelà amb força a la població desmoralitzada de la postguerra. Moltes dones van assumir el paper que el règim els atorgava. Es va necessitar una ruptura generacional i d’una obertura a l’exterior perquè les mateixes dones posessin en dubte aquest esquema. I va ser a partir dels anys 70, ja cap al final de la dictadura, que aquest qüestionament al model femení que propugnava el franquisme es materialitzà de forma oberta en el moviment feminista.

Read More