Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Introducció

Aquest article d’actualitat vol fer balanç d’aquests cent anys transcorreguts entre la Conferència de París (1919) i l’actualitat, posant el focus en els valors de pau i el dret a l’autodeterminació; valors que anaven a combatre els imperis centrals d’Europa en aquell moment; sobretot el Segon Reich alemany i l’Imperi Austrohongarès.

Des de l’armistici que els aliats signaren amb Alemanya (11 de novembre de 1918), els 14 punts de Wilson i la creació del primer organisme internacional amb l’objectiu d’assegurar i vigilar la pau, havien de ser els criteris que marquessin el final de la guerra i l’inici del període de pau, després de quatre anys sagnants des del 28 de desembre de 1914 fins a l’11 de novembre de 1918.

Els principis que Wilson va oferir al món en els seus catorze punts, malgrat la complexitat de la situació geopolítica del món aquella primavera de 1919. Uns principis que volien superar una cultura política dels imperis basats en el “dret dels més forts” de Frederick Ratzel, al servei de la dominació dels imperis europeus sobre els habitants de les colònies a l’Àfrica, Amèrica i Oceania. Wilson pretenia superar aquesta mentalitat per arribar a un esquema liberal que proclamés els valors de la democràcia arreu del món.

Per tal de situar aquests fets, entre el gener i juny de 1919, es vol fer a través d’una breu ressenya del llibre de la periodista nord-americana Margaret Macmillan (2003) París 1919. Sis mesos que van canviar el món, guanyador de múltiples premis als Estats Units. Aquest llibre planteja una anàlisi de la Conferència de París, que es va iniciar a la capital francesa els primers mesos d’aquell any, desgranant l’organització de la conferència, els termes de pau, la gestió dels mandats, i la creació de la Societat de Nacions com a institució que garantís evitar tot conflicte.

La Societat de Nacions, que seria redundada com a Nacions Unides a la carta de San Francisco de 1945, havia de ser l’ens que garantís aquests valors suprems de la democràcia arreu del món. I ho havia de garantir a través de l’atenta vigilància dels conflictes d’arreu del món, oferint a més solucions per posar-hi punt final. Al llarg d’aquests gairebé cent anys d’existència, en molts d’aquests conflictes el paper de les Nacions Unides no sempre ha estat exitós, i no sempre s’ha tingut en compte. També es farà alguna pinzellada de la trajectòria d’aquest òrgan internacional fins a l’actualitat.

Els 14 punts de Wilson i la Societat de Nacions

El 8 de gener de 1918, mentre a Europa i als fronts a les colònies, els fusells encara disparaven, Wodrow Wilson (28 de desembre de 1856- 3 de febrer de 1924) va pronunciar el seu discurs davant del Congrés dels Estats Units. Aquest duia per títol “Catorze Punts” i tenia per objectiu fer la seva proposta per aconseguir la pau a Europa i al món, en contraposició als discursos pacifistes que Trotski feia des de la Rússia, en plena revolució.

Entre els punts que plantejava en el seu discurs, destaca la llibertat de moviments comercials i econòmics, la reducció de la capacitat armamentística dels estats, que les colònies alemanyes, els territoris sota el domini otomà i austríac poguessin desenvolupar-se de manera autònoma, i la independència de Polònia. Els dos punts més importants per aquest article són el cinquè i el catorzè. El cinquè demanava reconfigurar els territoris colonials segons la voluntat dels pobles que hi viuen. I el darrer és la creació de la Societat de Nacions com a organisme encarregat de garantir la sobirania i integritat territorial dels estats grans i petits (un dels punts de la conferència de París).

Thomas Woodrow Wilson, president dels Estats Units (1913-21) i artífex dels cèlebres "14 Punts", que proposaven un nou ordre mundial després de la Gran Guerra (1914-18), incloent la creació de la Societat de Nacions. Font: Viquipèdia
Thomas Woodrow Wilson, president dels Estats Units (1913-21) i artífex dels cèlebres “14 Punts”, que proposaven un nou ordre mundial després de la Gran Guerra (1914-18), incloent la creació de la Societat de Nacions. Font: Viquipèdia

Des d’aquell gener, la guerra va continuar fins al novembre d’aquell 1918, quan el Mariscal Foch, comandant suprem dels exèrcits aliats va signar la pau amb Mathias Erzberger, l’encarregat d’encapçalar la delegació alemanya. De fet, ja durant la guerra, Erzberger va ser una de les veus més influents a favor de la pau. Però encara passarien dos mesos abans no comencessin les converses de la Conferència de París, la que havia de posar sobre la taula els termes en els quals quedava Europa i el món després de la Primera Guerra Mundial.

De fet, l’endemà mateix de l’inici de la Conferència a la capital francesa, Robert Cecil, (setembre de 1868-novembre de 1958) es va reunir amb Wilson; i arribaren a la conclusió, que al mateix temps que es debatia el nou ordre ja en pau, s’havia de crear una comissió per a la construcció de la Societat de Nacions. Aquesta, que estaria formada pels representants de les cinc grans potències (Estats Units, Regne Unit, França, Itàlia i el Japó), havia de vigilar el compliment dels termes de pau i evitar nous conflictes. Però els nord-americans ja llavors eren escèptics respecte l’actitud dels europeus al respecte. De fet  Ray Stannard Baker, un alt representant de la delegació dels Estats Units advertia del fet que “els europeus no es prenien seriosament la Societat de Nacions. I és que ni Lloyd George, ni Georges Clemenceau, no van assistir mai personalment a les reunions d’aquesta comissió.

El primer esborrany va ser presentat el 13 de febrer, i concloïa amb els punts següents: La creació d’una Assemblea general, amb representants de tots els països membres de la Societat de Nacions, un Secretariat i un Executiu, integrat per les cinc grans potències. A més, es va acordar que no es disposaria de força armada, ni tampoc s’exigiria ni l’arbitratge ni el desarmament obligatoris. Es respectarien els límits territorials i finalment es va decidir que les decisions de la Societat de Nacions havien de ser preses per unanimitat.

Davant d’aquest plantejament, França va plantejar la primera esmena, en la qual seguia justificant la necessitat d’un exèrcit per la Societat de Nacions, per assegurar que Alemanya no tornaria a ser una amenaça per Europa, ni per la pau. Aquesta vegada, s’hi va sumar Japó, que va posar sobre la taula la igualtat racial i que es tractés sobre els mandats colonials. En aquest aspecte estaven especialment interessats en les colònies que Alemanya tenia a l’extrem orient, ja que l’imperi japonès pretenia aplicar la Doctrina Monroe, per la seva àrea d’influència. Al mes d’abril finalment s’aprovà el conveni fundacional de la Societat de Nacions, en el qual Estats Units hi aparegué com els guardians dels valors de la llibertat contra l’absolutisme del vell continent.

La qüestió dels mandats va centrar també bona part del mandat. Un dels catorze punts de Wilson però planava sobre aquest tema. El cinquè dels punts reivindicà el principi d’autodeterminació dels pobles. Aquest principi només s’acabà plantejant en el cas dels pobles sota el domini dels imperis centrals a Europa, i no en el cas de les seves colònies al continent africà. En aquest darrer cas, s’arribà a un acord entre les principals potències vencedores pels quals es repartiren les colònies, sobretot França i el Regne Unit. Malgrat els 14 punts de Wilson i l’acord respecte als valors fundacionals de la Societat de Nacions, no es va resoldre la qüestió de les minories que quedaren una posició d’inferioritat. Aquest punt es desenvoluparà més una mica més endavant.

Finalment el darrer punt, dels més destacats en el llibre, són les negociacions del Tractat de Versalles amb el derrotat Imperi alemany. La primera de les controvèrsies va ser el principi de culpabilitat i responsabilitat sobre Alemanya. En base a aquesta es va plantejar un sistema de reparacions de guerra a través d’un crèdit que assumien les potències vencedores, i que Alemanya s’havia de comprometre a anar retornant. La segona va ser que no es va plantejar la possibilitat que Àustria s’unís amb Alemanya en una clara violació del principi d’autodeterminació dels pobles.  I finalment, l’altra va ser el desarmament. El debat es plantejà en posar el sostre de creixement de la indústria militar i l’exèrcit al que es permetia arribar a Alemanya. En aquest debat, les ànsies de venjança de la França de Clemenceau toparen amb els interessos preventius dels Estats Units i el Regne Unit, que miraven amb recel a una URSS que creixia. Per això els interessava una Alemanya prou forta per frenar l’avenç del comunisme des de l’est d’Europa.

Finalment el 28 de juny de 1919, el nou ministre d’exteriors alemany i el ministre de transports, Herman Müller i Johannes Bell, s’acostaren al saló de miralls del Palau de Versalles, per signar el Tractat de Versalles. De fet però, ho feren amb tanta tensió, conscients del moment històric i del clima de derrota que es vivia a Alemanya, que corrien rumors que es suïcidarien, després de signar el Tractat. Finalment Alemanya havia  pagat 22 bilions de marcs l’any 1932 (equivalents a 4,5 bilions de dòlars). Una comissió de control formada pels països aliats supervisava el compliment dels termes del tractat amb Alemanya. Aquesta comissió de fet, el 1924 ja denunciava la violació dels acords en matèria de desarmament.

Dret a l’autodeterminació dels pobles i la Societat de Nacions

A tall de conclusions, els següents paràgrafs volen valorar l’acció de la Societat de Nacions en relació a les garanties dels valors fundacionals. Ja des d’aquell 1919 es va criticar, entre les mateixes potències fundadores, que la necessitat unanimitat per la presa de decisions feia molt poc útil la societat de Nacions. Sí que es van complir els punts pels quals supervisaria la gestió als Mandats (colònies adjudicades i posades sota la responsabilitat francesa o britànica principalment), així com administrà el Saar i la ciutat, actualment polonesa, de Danzig. A més va impulsar l’Organització Internacional del Treball per promoure la defensa dels drets laborals dels treballadors, així com ajuts a la Creu Roja, i aportant mesures per erradicar el tràfic d’armes i d’esclaus.

Desena sessió annual de la Lliga de la Societat de Nacions a Ginebra (gener de 1930). Font: Associated Press
Desena sessió anual de la Lliga de la Societat de Nacions a Ginebra (gener de 1930). Font: Associated Press

Malgrat l’escassa capacitat de maniobra que la xarxa d’interessos dels mateixos països membres permetia, per protagonitzar accions fins a la Segona Guerra Mundial, cal destacar per exemple, durant la Guerra Civil Espanyola, la protecció del patrimoni artístic del Museu del Prado, així com l’arbitratge en disputes territorials a Europa. Però l’auge dels feixismes i els totalitarismes així com la manca de voluntat política dels Estats Units feren fracassar el projecte. El 1939 amb la Segona Guerra Mundial, va ser dissolta, i substituïda, el 1946 per les Nacions Unides (ONU).

I finalment respecte al dret a l’autodeterminació dels pobles que va ser primer proclamat per Wilson, reconegut per la Societat de Nacions, va ser ratificat el 1966 en el Pacte Internacional dels drets civils i polítics. Aquest dret, però, segons Wilson es va acotar a les colònies de les potències vençudes. Però en el context del pacte de 1966, es va obrir a tots els pobles, encara sota domini de les potències europees. Pobles que s’havien pronunciat a la Conferència de Bandung(1955), determinats a aconseguir la seva sobirania.

En aquest cas, Catalunya va enviar una delegació a París, aquell 1919, que encapçalava Joan Castanyer. Aquest va entregar un manifest escrit en francès al ministeri d’Afers Exteriors gal (17 d’abril). Aquest document reclamava, pels principis dels 14 punts de Wilson la independència de Catalunya. Al mateix temps, la premsa es mobilitzava per reivindicar el dret de Catalunya, que situaven al costat de pobles com Bèlgica (ocupada per Alemanya) o Sèrbia (ocupada per Àustria). La Lliga regionalista, amb la seva vocació pro wilsonista, va ser la principal plataforma política de suport a la idea d’autodeterminació per Catalunya, molt lligada a la voluntat de pau. De fet van anomenar Wodrow Wilson, “ciutadà honrat” de Barcelona.

David Hunter Miller, un advocat nord-americà i membre de la delegació dels Estats Units va tenir a les mans una petició de representants irlandesos, que li demanava que tinguessin en compte la independència d’Irlanda. Però la petició va ser ignorada amb l’argument que es tractava d’un afer intern. La mateixa consideració va tenir la petició entregada per Joan Castanyer que mai va ser atesa. El dret a l’autodeterminació dels pobles es reduiria al dels pobles sotmesos per l’Imperi alemany i l’Imperi Otomà.

Read More

Què va ser i què va suposar el debat conegut com la querella de les dones? Com s’entenia la feminitat a la Baixa Edat Mitjana? Com va evolucionar aquest concepte en l’àmbit teòric, seguint l’estela dels raonaments exposats pels dos bàndols que van protagonitzar aquest enfrontament? Quines foren les seves conseqüències? Aquestes són algunes de les preguntes que intentaré respondre en les properes línies amb l’objectiu d’esclarir què suposava ser dona en la mentalitat dominant de l’Europa baixmedieval. Si bé és cert que aquesta idea no reflecteix la realitat viscuda pel sector femení de la societat, sí que ajuda a comprendre el pensament sobre què havien de ser, o no, dins el món que els va tocar viure.

Es coneix amb el nom de querella de les dones el debat literari, polític i filosòfic ocorregut en l’occident europeu entre els segles XIII i XVIII sobre la naturalesa femenina. Aquesta causa va aixecar passions, com bé demostren l’extensa llista d’aportacions literàries d’autors i autores dels diferents països del Vell Continent al llarg d’aquest període. D’altra banda, si bé existeixen discrepàncies pel que fa a la cronologia, generalment s’accepta que el segle XIII fou l’inici de la discussió a causa de la recrudescència del pensament misogin, pels motius que exposaré més endavant; mentre que la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana (1791) d’Olympe de Gouges, al segle XVIII, en marca el punt final.

Els escrits d’índole misògina i antifemenina són presents al llarg de tot el període medieval. Per citar alguns dels exemples més coneguts, al segle XII en destaca el Dissuasio Valerii ad Rufinum philosophum ne uxorem ducat del gal·lès Walter Map; o Les lamentacions de Mateolo, molt famoses al dotzè segle, mentre que a la península Ibèrica podem esmentar el Maldezir de mujeres de Pere Torroella, publicat al segle XV. De tota manera, l’obra més significativa d’aquesta tendència fou la publicació de la segona part del Roman de la Rose, obra de Jean de Meun, convertint-se en tot un èxit de vendes de l’època. Apareguda com a contestació de les obres profemenines, divulgava una imatge molt negativa de les dones. Va rebre diverses rèpliques que acabaren per produir la Querelle de la Rose, precedent de la Querelle des Dames, un títol que analitzarem. L’autèntica guspira de la Querella es va encendre amb la redacció d’Epístola del Déu Amor (1399), escrita per Christine de Pizan (1364-1430), on criticava l’obra de Meun. Dos anys més tard escriuria l’obra profemenina culminant de la Querella, La Ciutat de les Dames (1401).

Abans de la intervenció de Christine de Pizan es van trobar alguns escrits que posen de manifest el valor i mèrit de les dones, però no suposen una defensa explícita del gènere femení. Aquestes obres a les quals faig referència no serien ben bé una reacció davant les injúries misògines, sinó un reconeixement. Mitjançant la recol·lecció d’exemples s’intentava que fossin referents per a les dones; són el que s’anomenen tractats d’educació femenina baixmedieval, seguint el model dels miralls dels prínceps. Un exemple d’això és el De claris mulieribus de Boccaccio, que al llarg de l’obra posa de manifest el valor especial de les fites femenines precisament per haver estat dutes a terme per una dona, entenent el hàndicap que això suposa a ulls de l’autor.

Les idees antifemenines troben una resposta clara i explícita, doncs, a partir de la intervenció de Christine de Pizan. No per això s’han d’infravalorar les actuacions femenines prèvies que, potser no tan directament, intentaren oposar-se a les idees preponderants en el seu temps. El millor exemple per entendre aquestes intervencions camuflades és l’exercici del matronatge; a través del mecenatge, les dones més poderoses de la societat europea medieval van fomentar l’elaboració d’obres profemenines. Aquest fenomen explica, per exemple, perquè es van produir tantes obres a favor de les dones a la cort castellana de la reina Maria d’Aragó (1403-1445).

Christine de Pizan oferint-li el seu llibre a Isabel de Baviera. Font: Wikimedia Commons.
Christine de Pizan oferint-li el seu llibre a Isabel de Baviera. Font: Wikimedia Commons.

Després d’aquesta breu contextualització, aprofundirem en els arguments que manejaven ambdós bàndols per tal de comprendre millor la idea de dona que defensaven. El corrent de pensament misogin imperava en la mentalitat medieval, de la mateixa manera que en les societats pretèrites. Tanmateix, aquesta misogínia es va veure justificada per les tesis dels autors clàssics que llavors foren redescoberts per l’Humanisme.

La intel·lectualitat del segle XIII va començar a trencar amb la tradició escolàstica dominant fins al moment, obrint-se a la raó i a l’experimentació com a mètode. A poc a poc va produir-se una inevitable separació entre fe i filosofia, especialment palpable en l’àmbit universitari. Ens trobem, doncs, en un moment de crisi intel·lectual, d’indefinició i de naixement d’una nova cultura. Davant d’aquesta confusió va sorgir l’Humanisme a la Florència del segle XIV, un retorn als textos clàssics a la recerca de solucions. A través de la meditació sobre els textos clàssics i evangèlics es creia que l’ésser humà podia atènyer el coneixement per si mateix. Alguns dels referents pels intel·lectuals del moment a partir del ressorgiment dels clàssics foren Aristòtil o Galeno, que defensaven la teoria hipocràtica dels humors i a De usu partium corporis humani afirma:

«La dona és menys perfecta que l’home per una raó senzilla: perquè es més freda. Perquè si entre els animals el que és més càlid és el més actiu, un animal més fred seria menys perfecte que el més càlid.» (Archer, 2001, p. 46)

No obstant, l’impacte de les tesis aristotèliques fou molt major. Així ho ha reflectit en la seva teoria la historiadora de la filosofia Prudence Allen, que va posar a aquest procés el nom de “revolució aristotèlica”. Aquest canvi resulta decisiu a l’hora de comprendre l’origen de la concepció de la dona que es va utilitzar des de llavors a les societats medievals. Segons Allen, les relacions entre els sexes s’han entès al llarg de la història al voltant de tres idees: “unitat entre sexes”, “polaritat entre sexes” i “complementarietat dels sexes”. La primera d’aquestes considera la igualtat entre dones i homes, la segona planteja una significativa diferència i la tercera reconeix una diferència corporal, però amb el mateix valor i mèrit intern, subratllant també la necessitat de complementar-se per a formar un ésser “complet”. Totes fluctuen i evolucionen de manera més o menys paral·lela i interactuada al llarg de la història del pensament.

La defensa de les idees misògines aristotèliques, que considerava la dona com un home incomplet, seria un exemple de polaritat entre sexes. Una concepció que tal vegada va produir respostes i reaccions que varen donar vida a la teoria de la complementarietat, defensada anteriorment en les tesis d’Hidelgarda de Bingen (1098-1179), i represa a La ciudad de la damas de Christhine de Pizan de la manera següent:

«Tot home al qual li agradi parlar malament de les dones és poc honrat i de baix esperit, perquè actua a la vegada en contra de la Raó i la Naturalesa» (De Pizan, 1999, p. 20)

Actua en contra de la raó perquè dins de la naturalesa humana, donada per Déu, és il·lògic que un home calumniï a aquella que necessita per a ser complet.

Queda demostrada la rellevància de les fonts bíbliques per a l’argumentació dels textos misògins, centrats principalment en la imatge d’una Eva que fou l’origen del pecat i que és identificada amb totes les dones. Per aquest motiu, els escrits profemenins van provar de capgirar aquests raonaments i utilitzar-los a favor seu a través de cinc arguments que Vélez-Sainz resumeix així a La bonté des femmes:

«Materia. Quia Adam factis de limo terre, Eva de costa Ade.
Loco. Quia Adam factus extra paradisum, Eva in Paradiso.
In conceptione. Quia mulier concepit Deum, quod homo non potuit.
Apparicione. Quia Christus primo apparuit mulieri post resurrectionem, scilicet Magdalene.
Exaltatione. Quia mulier exaltata est super choros angelorum, scilicet beata Maria.»

L’argument de materia posa de manifest la superioritat d’Eva, feta de la carn purificada d’Adam i no del fang del qual ell havia sorgit; el de loco subratlla que Eva fou creada dins del Paradís i no fora, com ho fou Adam; l’argument in conceptione fa èmfasi en la incapacitat de l’home per concebre i en l’elecció de Déu d’una dona, Maria la seva mare terrenal; en el d’apparicione se senyala que Crist va escollir dones per aparèixer a elles primers després de la Resurrecció; per últim, el d’exaltatione es refereix a la figura de la Verge, una dona, aixecada sobre la coral dels àngels en el camí cap al Regne celestial. D’aquesta manera, els escrits profemenins van trobar el camí de negació dels principals raonaments bíblics utilitzats per les postures misògines per augmentar la inferioritat femenina des de la Creació. Un episodi que, d’altra banda, compta amb dues narracions diferents dins de la mateixa Bíblia: una en la que Eva és creada a partir de la costella d’Adam i una altra en la que ambdós són creats simultàniament del fang. Veient el transcurs dels esdeveniments, no és necessari assenyalar quina d’elles ha estat la més promulgada pels intel·lectuals de les societats occidentals.

La creació d’Eva, Capella Sixtina, Miquel Àngel (1508-1512). Font: Wikimedia Commons.
La creació d’Eva, Capella Sixtina, Miquel Àngel (1508-1512). Font: Wikimedia Commons.

No s’ha d’oblidar, sobre aquest tema, la importància ineludible i inequívoca de l’argument teològic, la base i autoritat del qual és Déu mateix, en una societat, a més, en què la religió assoleix una rellevància tan important com a l’Edat Mitjana. Per aquest motiu és d’una importància cabdal que els escrits a favor del gènere femení trobessin la manera d’argüir contra les acusacions d’una societat medieval fortament patriarcal i misògina utilitzant, per això, les mateixes fonts.

El pensament mèdic (amb la teoria hipocràtica dels humors al capdavant), filosòfic i científic de l’Antiguitat que la mentalitat medieval va recuperar, sumat a l’esdevenir i monopoli cultural del dogma cristià va provocar una recrudescència de la misogínia a l’Europa dels segles XIII i XIV. Els homes que van escriure obres antifemenines, ja que no es coneix o conserva cap tractat similar de l’autoria femenina en el període medieval, comptaven amb un suport pel pensament misogin hegemònic. Així es resumeix a la Historia de las mujeres: una historia propia de B. S. Anderson i J. Zinsser:

«La creença que les dones eren “fredes” i “humides”, en tant que els homes eren “calents” i “secs” procedia d’Hipòcrates; de la mateixa manera que a Aristòtil, “fred” es considerava inferior i s’utilitzava per demostrar la inferioritat de la dona respecta l’home. “La dona és menys perfecte que l’home per una raó principal –escriu Galè al segle II-: perquè és més freda”»

Plantejar-se les raons que motivaren, i continuen motivant actualment, a tants homes en el seu odi a les dones pot resultar frustrant i segurament eixorc. No obstant, és una qüestió que, amb seguretat, va preocupar als intel·lectuals del segle XIV, conscients de les vituperacions rebudes per les dones. A més a més, ningú millor que elles podia comprendre l’abast de les fal·làcies abocades sobre elles, sobretot en allò que refereix al cos femení. La creença que la sang menstrual era impura i contaminava tot allò amb què entrava en contacte estava molt estesa; l’atribució de propietats sobrenaturals a la menstruació és només un exemple del nivell de desconeixement del cos femení, quelcom que les mateixes dones sabien que era fals per experiència pròpia.

El gènere femení a l’Edat Mitjana estava, i se sabia a si mateix, subordinat a l’home tant per decret diví com humà, donada la seva imperfecció i inferioritat. No obstant això, les dames del Quatre-cents que van formar part de l’elit social, instruïdes i cultivades, es van veure atacades rabiosament pels seus predecessors i contemporanis. Conscients de les capacitats del seu gènere, així com de l’ús interessat de certes fonts i l’elusió de les que no alimentaven el sistema de polaritat de sexes, van decidir intervenir. Aquesta presa de paraula, com s’ha vist, no va ser sempre de facto sinó que el fenomen del “matrocini” va prendre també gran rellevància amb la implicació de figures com Maria d’Aragó, reina de Castella, o Isabel de Baviera, reina de França. La capacitat de fer política amb els seus actes de personatge de tal calibre en el context de la Querella, manifesta l’abast públic del debat.

Encara que la Querella de les Dones no va generar canvis legislatius o polítics, sí que va provocar un canvi de la mentalitat que és, en definitiva, l’origen de tota transformació social. Per aquest motiu, entre molts altres, la Querella s’emmarca en el lent procés històric d’apoderament femení. Constitueix, així mateix i des del meu punt de vista, un capítol molt signficatiu d’aquest, ja que en aquesta constant del feminisme que és la falta d’Història, d’una narrativa pròpia, en certa manera i parcialment, aporta una solució. Els textos profemenins es van entossudir a reconstruir una genealogia de figures femenines que servissin de model i argument a favor de la vàlua de les dones. Amb això no només van aconseguir facilitar ideals de comportament, sinó que van donar als seus congèneres una arma molt important: la dels referents, la d’unes fites que podien fer-se seves. El record i la posada en relleu de l’exemple de dames il·lustres i valuoses, confirmava amb la seva existència la possibilitat de la resta d’elles de ser també virtuoses i recordades per fites més enllà dels de bona filla, esposa i mare. I aquest és, pel que a mi respecta, l’èxit més gran de la Querella.

Un exemple de la importància dels referents femenins en l’art modern. The dinner Party, Judy Chicago (1979). Font: judychicago.
Un exemple de la importància dels referents femenins en l’art modern. The dinner Party, Judy Chicago (1979). Font: judychicago.
Read More

Dones, rols de gènere i modernitat després de la Primera Guerra Mundial

Les noves dones ocupen l’espai públic

Marlene Dietrich, actriu i cantant alemanya, vestida de garçonne el 1933. Fou amenaçada amb ser detinguda per anar vestida d'home. Font: Viquipèdia
Marlene Dietrich, actriu i cantant alemanya, vestida de garçonne el 1933. Fou amenaçada amb ser detinguda per anar vestida d’home. Font: Viquipèdia

El 1922 el novel·lista i dramaturg francès Victor Margueritte va publicar La garçonne, una novel·la on es dibuixa una dona masculina, no només en actitud, sinó també físicament, la qual vol ser independent econòmicament, porta la llibertat sexual a l’extrem i és representada simbòlicament per un element que es tornaria icònic, el cabell curt. Aquesta publicació va aixecar molta polseguera perquè col·locà el tema d’aquest nou model de dona rebel en boca de moltes i molts. La majoria la consideraven amoral, ja que acariciava els límits de la perversió i s’allunyava massa del prototip de dona cuidadora.

Paral·lelament, les anomenades flappers, en els contextos nord-americà i britànic, eren tema de conversa recurrent no només entre la gent a peu de carrer o bar, sinó també a la premsa, en poemes, el cinema, obres de ficció i, fins i tot, cançons. Eren un model molt semblant a la garçonne de Margueritte, però menys masculines, també marcades per un nou estil, ja que abandonaren les cotilles per adoptar vestits llisos a l’alçada dels genolls, sens dubte una indumentària molt més pràctica, i portaven el cabell curt sense cobrir. Segons la premsa i l’imaginari col·lectiu, les flappers tenien unes pautes de conducta molt marcades: freqüentaven els locals de moda i els encantava ballar jazz, opinar, flirtejar, beure, fumar, és a dir, desafiar l’autoritat masculina i la moralitat convencional. Entre els seus detractors, eren titllades de mandroses, poc responsables i, fins i tot, acusades de debilitar la causa feminista. L’aparició de les figures de la garçonne i la flapper s’emmarca en el context dels anys vint, en una Europa que està recuperant-se de la desfeta material i moral de la Primera Guerra Mundial. D’una banda, la guerra va suposar la conquesta de l’espai públic per part de moltes dones que, per primer cop, arribaven al mercat de treball perquè havien d’ocupar els llocs de feina que els homes havien abandonat per complir amb el servei al front. En aquest sentit, van dur a terme tasques que eren tradicionalment masculines, com les de conduir camions, muntar armes o manipular mercaderies perilloses, i fins i tot algunes se’n van anar a primera línia de front per realitzar tasques d’assistència als soldats. En relació a això, també les feines tradicionals femenines, com la d’infermera o de cuinera, van ser revaloritzades i visibilitzades, ja que era essencial que les dones participessin activament de la contesa.

No obstant això, i si bé sí que és cert que un nou model de dona associat a la modernitat va popularitzar-se, seria molt agosarat afirmar que la Gran Guerra va suposar un punt d’inflexió en la situació de les dones a Occident. No podem negar que la guerra segurament va accelerar algun procés que s’havia anat gestant durant els anys anteriors, com la concessió del sufragi femení. D’altra banda, la veritat és que, com a norma general, els governs dels diferents estats, els quals ja havien dotat amb una retòrica especial la participació de les dones a la guerra, lligada al paper de mare que cuida de la societat, van intentar frenar el perill que suposava el desafiament dels rols de gènere i l’ocupació excessiva de les dones de l’espai públic.


El deure de les dones

Durant la guerra va exaltar-se el treball femení remunerat perquè estava al servei a la pàtria. Fins i tot moltes feministes, com la sufragista britànica Emmeline Pankhurst, van deixar les seves reivindicacions a banda perquè van veure necessari posar tots els esforços en guanyar la guerra. De fet, si abans de l’esclat del conflicte podríem afirmar que existia el feminisme com a fenomen de caràcter internacional amb el dret a vot com a reivindicació en comú, quan s’inicia la guerra aquests vincles es trencaran a favor de la defensa de la nació. Les paraules de Jane Misme, escriptora i feminista francesa, a La Française del 10 de novembre de 1914, defineixen molt bé aquest consigna: “Mentre duri la guerra, les dones de l’enemic també seran l’enemic”.  

Delegades al Congrés de Dones per la Pau celebrat a l'Haia el 1915. Font: Viquipèdia
Delegades al Congrés de Dones per la Pau celebrat a l’Haia el 1915. Font: Viquipèdia

Tanmateix, el final del conflicte suposà, en paraules de Françoise Thébaud, una desmobilització femenina ràpida i brutal. Les dones que havien ocupat els llocs dels homes a les fàbriques foren expulsades no només perquè aquests darrers poguessin recuperar els llocs que els pertanyien, sinó també per la necessitat de deixar les coses com estaven abans de la guerra. Per tant, la reacció dels governs dels diferents països va anar encaminada a combatre el desafiament de la divisió sexual del treball i el reforçament de les identitats femenina i masculina dins i fora la llar respectivament.

En molts llocs es va fer èmfasi en la necessitat de repoblar el país després de les pèrdues humanes provocades per la guerra, apostant per polítiques pro-natalistes que exaltessin el paper de la mare i la imperant necessitat que les dones es dediquessin en cos i ànima a aquesta tasca. Les polítiques pro-familiars comptaren amb el suport de l’Església catòlica per posar-les a la pràctica i tingueren com a blanc principal el treball de les dones casades. La disminució de la població masculina i la baixa natalitat també implicaren la imposició de la puericultura i el control mèdic de la infància, circumstància que va reforçar la pressió de la dona per quedar-se a casa i tenir cura de les criatures.

A la vegada, es va utilitzar l’estratègia basada en realçar el treball domèstic de les dones, accentuant la importància d’una dona ben preparada i instruïda en les tasques de la llar per tirar endavant la família i l’economia domèstica. A Alemanya, per exemple, s’estimulava aquesta formació a partir de l’organització d’un concurs de mestresses de casa; i a França, durant els anys vint es recompensava les bones mares amb una festa dedicada a elles. Amb tot, cada cop es va fer més difícil que les dones poguessin optar a una feina fora de casa, ja que la seva principal ocupació era tenir cura de la seva descendència perquè deixar-la en mans de persones desconegudes era considerat una negligència. La dona tenia la funció social essencial d’assegurar l’equilibri de les famílies, base per aconseguir la prosperitat de la nació.


De la teoria a la pràctica

Tot i que la retòrica oficial familiarista encoratjava les dones a servir de mares i esposes i la majoria van haver d’abandonar les feines que havien dut a terme durant la guerra, perquè les van fer fora o simplement perquè aquestes feines van desaparèixer, això no vol dir que no participessin del mercat de treball remunerat. A França i a Alemanya les dones suposaven entre el 30 i 40% de la població activa, a Gran Bretanya una mica menys del 30%, mentre que a Espanya el percentatge era força menor, un 12% del total als anys vint.

Women in the sand core shop where sand is mixed with oil and baked to create the mould for the castings. Circa 1930s Rarely seen early photographs of the Leys Malleable Castings Company will be exhibited for the first time at the FORMAT International Photography Festival, Derby, opening on the 8th March – 7th April 2013 Dating from the 1920’s the collection of old black and white prints of the Leys Factory offer a glimpse of the working practises of one of the most significant industrial companies based in the UK during the late 19th and 20th centuries. Leys opened in Derby in 1874 and during its time as a manufacturer of castings for motor cars, was the largest of its kind in Europe, finally closing its operation in 1987. The photographs were donated to the Local Studies Library in 2005 and have sat largely untouched in boxes until the FORMAT research team uncovered this treasure of Derby’s industrial history. The photographs reveal the company fire brigade, made up from regular workers, who, housed near to the factory had alarms fitted in their homes to attend emergencies in the factory. Women are seen casting mouldings in the coreshop and men grind down the metal work in preparation for despatch to customers. Leys had its own railway, bringing raw material to the factory and taking finished products to the rail head for onward delivery around the world. The Leys Malleable Castings Company photographs will displayed in the Market Hall in Derby in an exhibition entitled Stood Still Time during the FORMAT International photography Festival, Derby, 8th March – 7th April 2013.
Dones obreres treballant a la indústria metal·lúrgica britànica als anys trenta . La fotografia és de la fàbrica de Leys Malleable Castings Company situada a Derby, Anglaterra. Font: Daily Mail

Les dones van ocupar feines a diferents sectors, començant per la indústria tèxtil, passant per la mecànica, la química i l’alimentària. Es veuran beneficiades del desenvolupament de la maquinària, ja que algunes tasques a les fàbriques deixarien de requerir la força física. Alhora, la seva presència va fer-se notable al sector terciari, dins d’àmbits com el comerç o els correus. Les dones van ocupar espais anteriorment molt masculinitzats com les oficines, convertint-se en secretàries, fet que va comportar la feminització d’aquesta professió, igual que la feina de dependenta, d’assistenta social o d’infermera. A França les dones també incrementaren la seva presència al camp, a les explotacions ramaderes i agrícoles.

Treballadores de les oficines de l'empresa britànica Leys Malleable Castings Company a Derby als anys vint. Font: Daily Mail
Treballadores de les oficines de l’empresa britànica Leys Malleable Castings Company a Derby als anys vint. Font: Daily Mail

Moltes foren les dones joves que s’inclinaren per la recerca d’una feina per les possibilitats que aquesta oferia: un espai de sociabilitat i un sou que, tot i que en la majoria de casos precari, els permetia gaudir d’una certa autonomia econòmica. No obstant això, no totes les treballadores eren dones solteres, ja que a França, per exemple, el 1920 la meitat de les treballadores eren dones casades que continuaven treballant fora de casa a causa de la necessitat de complementar els baixos salaris dels marits; en canvi, la xifra de dones casades dins de la població activa a Gran Bretanya era tan sols d’un 15%. Com és d’esperar, les condicions d’aquestes dones treballadores dins del mercat de treball remunerat no es podien comparar amb la dels seus companys homes. De fet, la seva incorporació al món laboral naixia d’una lògica de gestió del personal que va aprofitar-se de les dones per cobrir certs espais i tasques, sempre en pitjors condicions laborals, amb salaris més baixos i a la part de sota de la piràmide de la jerarquia dins de la fàbrica o l’oficina, sense aspiracions a poder aconseguir cap mena de promoció.


Dones i ciutadania

La ballarina i agent secreta Josephine Baker a París ballant el charleston, un estil molt popular a l'Europa dels anys vint (1926). Font: Viquipèdia.
La ballarina i agent secreta Josephine Baker a París ballant el charleston, un estil molt popular a l’Europa dels anys vint (1926). Font: Viquipèdia.

En la majoria de països europeus, així com Canadà i EEUU, els drets polítics de les dones es convertiren en una qüestió important després de la guerra. Alguns països van finalment legalitzar el vot femení, després d’anys de lluites per part dels moviments de dones sufragistes, però la concessió no va ser conseqüència directa de la guerra ni del paper de les dones en ella, sinó que va dependre totalment del context polític de cada país. A Gran Bretanya el sufragi femení es va legalitzar el 1918 però no en les mateixes condicions que els homes, ja que només les dones a partir de trenta anys podien votar. A Alemanya fou també a finals del 1918 que es va aprovar el sufragi universal, però segurament com a mesura per pal·liar l’agitació social que inundava el país.

Alguns dels països que nasqueren de la descomposició de l’imperi dels Habsburg i de la reestructuració de Rússia després de la revolució d’octubre, com els Països Bàltics o Txecoslovàquia, també instauraren el sufragi femení fins i tot abans del final del conflicte, igual que ho faria la Rússia soviètica, de manera que reconegueren el paper de les dones en els processos de construcció nacional. A Espanya no seria fins a la Segona República, concretament el 1933, que les dones podrien votar, no sense un acalorat debat dins les Corts republicanes sobre la conveniència d’aquest fet. Les dones franceses haurien d’esperar encara més, fins al 1944, perquè aquest dret se’ls fos atorgat. Així mateix, els governs van ocupar-se bé de mantenir les dones allunyades del poder polític en els cossos legislatius.

Vides quotidianes

Una de les característiques més conegudes d’aquest període històric és l’ocupació dels espais d’oci per part de certes dones i un canvi en els costums i la manera de relacionar-se entre els sexes. Podríem dir que aquest espai, l’oci, fou un dels elements on més es va deixar veure l’arribada de la modernitat, però no totes les dones hi accediren, ja que la majoria d’aquestes dones modernes formaven part de les classes mitjanes i altes. Tanmateix, la modernitat va traduir-se en altres realitats que canviaren les vides de les dones i les seves maneres de relacionar-se i ocupar els espais, i és en “la cultura d’allò quotidià”, com apunten Ana Aguado i María Dolores Ramos (2007), on millor podem entendre i visualitzar aquests canvis.

Ja hem vist que la tecnologia va modificar el mercat de treball, però també va començar a facilitar les tasques de la llar, gràcies a la introducció de l’aigua calenta, l’electricitat i els electrodomèstics, encara que aquests no eren assequibles per totes les butxaques. Aquesta revolució domèstica no va suposar que les dones es deslliuressin de certes càrregues, sinó que ara en podien fer més en menys temps. La ràdio va generalitzar-se i va fer-se molt popular entre les dones; a més, mentre l’escoltaven podien continuar complint amb les feines de casa, fet pel qual aquest aparell tampoc suposà un desafiament a la divisió sexual del treball.

Que les dones treballessin fora de casa també va permetre que es visibilitzessin més. Els nous estils de vestir i de pentinats es varen difondre acompanyats de les noves idees sobre la independència i l’alliberament sexual de la dona, una dona que sortia de nit i tenia actituds fins al moment només masculines. Arran de la Gran Guerra, ciutats com Madrid i Barcelona es convertiren en centres d’especulació, però a la vegada d’oci nocturn, on les dones prendran un protagonisme especial, a mesura que nous estils de música i la passió per sortir a ballar s’encomanava a totes les classes socials. Alhora, moltes dones van iniciar-se en l’esport.

Anunci de la marca nord-americana Universal Appliances. La dona li diu al marit "No m'importa fer la neteja una mica!" (1920) Font: Flickr
Anunci de la marca nord-americana Universal Appliances. La dona li diu al marit “No m’importa fer la neteja una mica!” (1920) Font: Flickr

Les imatges de la nova dona ocupaven les portades de revistes, servien de reclam publicitari i també eren presents al cinema. Les idees de llibertat sobre les quals s’erigí el nou ideal femení es popularitzaren de la mà d’un nou patró de consum de masses, destinat sobretot a un públic femení. La publicitat va aconseguir construir i transmetre efectivament un nou model de dona, moderna i urbana, encara mestressa de casa, però amb total control de la seva vida, lliure de consumir el que volgués: la dona nord-americana moderna. Articulat a partir de l’absorció dels missatges del feminisme de caire liberal, fou un model que va exportar-se i va penetrar, a través de la publicitat i el cinema, en les societats europees del moment.

Pel que fa a les relacions personals, van estendre’s noves idees sobre la maternitat i les relacions de parella. L’alliberament sexual es va convertir en un tema polèmic, ja que en posar-se sobre la taula es desafiava inevitablement la concepció tradicional del matrimoni. En relació a això, va aparèixer el concepte de maternitat conscient, lligada a la proliferació de l’ús dels mètodes anticonceptius. Noves idees sobre les relacions entre els sexes s’obriren pas quan es va començar a parlar de conceptes com la companyonia, l’afecte i l’amor-amistat que idealment haurien de regir els lligams sexoafectius.


I el(s) feminisme(s), què?

La vida de les dones abans i després de la Primera Guerra Mundial no fou la mateixa, ja que el conflicte armat no només va transformar les fronteres i va deixar grans pèrdues al seu pas, sinó que també va penetrar més profundament, incidint més enllà dels límits de la vida privada. No obstant això, els canvis, perceptibles, tingueren un abast limitat, ja que en cap cas arribaren a desafiar directament els pilars del sistema patriarcal.

Així mateix, la Gran Guerra va suposar un daltabaix dins del feminisme. D’una banda, suposà una ruptura del feminisme internacional a causa de les divisions entre les dones que donaven suport a la guerra i les pacifistes. En segon lloc, durant el conflicte van aconseguir moltes de les reivindicacions per què tants anys havien lluitat, com el dret al treball fora de casa o la presència en l’espai públic, però realment no van desafiar els rols de gènere, ja que el seu paper era assistencial i extraordinari. Amb la consecució del sufragi femení, a més de l’accés de les dones a l’educació superior, moltes van veure realitzada la seva lluita i deixaren la militància, ja que el moviment sufragista va perdre la seva raó de ser. Moltes d’elles acabarien recolzant els tories o els liberals a Gran Bretanya. A França, la revolució russa havia despertat il·lusions en relació a l’emancipació femenina o la lluita de la classe treballadora que aviat s’apaivagaren, encara que algunes continuarien lluitant pel dret a vot o la igualtat salarial.

Les feministes foren vistes cada cop amb més recel per ser considerades radicals i culpades d’interferir en la recuperació de la nació o de destruir la família. Foren testimonis de com l’obtenció del vot no va comportar una més elevada influència en les decisions polítiques, com elles esperaven, ja que idees com la domesticitat i la maternitat continuaven centrals en les polítiques de reconstrucció nacional. Els ideals liberals havien triomfat. Després d’això, algunes feministes continuaren la seva lluita dins la lògica de la complementarietat dels sexes i la maternitat social, mentre que d’altres, una generació més jove, centraren les seves forces en la consecució d’una igualtat real que resultés en sobirania i ciutadania completes per a les dones. No obstant això, el cert és que el(s) feminisme(s) com a moviment(s) quedarien en pausa fins anys després del final de la Segona Guerra Mundial.

Read More

Aquests dies, arran de la proclamació i la posterior suspensió de la independència de Catalunya, s’ha parlat molt de la via eslovena, que sembla que és el model sobre el qual s’inspiren a hores d’ara alguns sobiranistes catalans.

Evidentment, quan s’analitzen processos polítics que tenen objectius similars, és fàcil trobar-hi aspectes que els fan semblants, però també és important tenir presents els aspectes que els allunyen, i, també, quins són els errors comesos, per tal de no repetir-los.

Algunes semblances i divergències

D’una banda,  és evident que es pot interpretar l’esclat del nacionalisme eslovè dels anys vuitanta com una reacció a algunes propostes recentralitzadores que pretenien redibuixar l’estructura de l’estat iugoslau, i, sobretot, a l’expansió d’un nou nacionalisme serbi, encarnat en la figura de Milosevic, percebut com a potencialment molt perillós per als equilibris de la federació iugoslava. En aquest cas, és evident que hi ha algunes semblances entre tots dos processos.

Ara bé, també és important de destacar, i no és una dada menyspreable, que les elits  republicanes eslovenes també donaren suport a aquest projecte de manera molt majoritària, mentre que a Catalunya, és evident que els principals poders econòmics no són favorables al procés d’independència.

Globalment, el suport al trencament amb Iugoslàvia era molt estès, més que aquí, entre el conjunt de la població. Només cal veure les dades de participació en el referèndum –també unilateral-, i el nombre de vots afirmatius per comprovar-ho, tot i que no hi hagué un boicot de les autoritats federals ni una brutal repressió policial com s’ha esdevingut aquí.

A Eslovènia, els fets es precipitaren amb força rapidesa a partir del moment que es plantejaren seriosament. En un període de quatre anys culminà tot el procés. Hi hagué importants mobilitzacions populars –ni de bon tros com a Catalunya-, però l’empenta del projecte recaigué més en la polítca institucional.

Malgrat que el nacionalisme eslovè s‘havia mantingut viu durant tots els anys de la Iugoslàvia socialista, no havia representat un perill seriós per a l’estat. Això no vol dir que no hi hagués hagut repressió contra persones que havien manifestat obertament la voluntat d’independència, però la seva incidència social havia estat relativa. És absolutament cert que el grau d’autonomia, reforçat amb la nova constitució federal de 1974, el reconeixement explícit d’Eslovènia com a nació i les garanties que tenien la llengua i la cultura eslovena de perviure havien fet que a Eslovènia no hi hagués hagut cap gran oposició a Iugoslàvia. Es pot dir que la Lliga Comunista Eslovena havia assumit plenament un discurs nacional eslovè.

Moltes vegades s’ha comentat que, tant en la Iugoslàvia d’entre guerres com entre la posterior Iugoslàvia socialista, havia funcionat una mena de pacte no escrit entre les elits eslovenes i les autoritats de l’estat, que a canvi de reconeixement i de garanties de defensa dels interessos econòmics eslovens, s’oferia estabilitat al país.

El grau d’autonomia de què gaudia Eslovènia era, doncs, molt superior en tots els aspectes (econòmic, financer, polític, cultural)  al que gaudeix Catalunya, cosa que permetia  garantir de manera efectiva el control del territori, cosa molt més difícil aquí.

Un altre element a tenir en compte, realcionat amb el control del territori, és que a Eslovènia, i al conjunt de Iugoslàvia, hi havia el que se’n deien les Forces de Defensa Territorials (Teritorijalna Odbrana). L’existència d’aquests cossos va permetre a Eslovènia de gaudir d’una relativa“estructura militar” que li podia permetre d’encarar la defensa de la república en cas d’agressió.

La crisi econòmica i política de Iugoslàvia

La mort de Tito el 4 de maig de 1980 va marcar, ni que sigui simbòlicament, un abans i un després en la vida política iugoslava. Es produí en un moment en què el progrés econòmic, indiscutible, i la millora de la qualitat de  vida que havia experimentat el país, es començava a estroncar. Els efectes  d’aquesta crisi, i la conseqüent inestabilitat política, arran de l’esgotament del model socialista iugoslau, es començaren a fer sentir d’una manera dramàtica a principis de la dècada dels vuitanta. Es calcula que l’any 1983 el nivell de vida dels iugoslaus havia baixat un 40% en relació amb el dels anys setanta.

Les tensions nacionals, existents amb força des de feia anys, tornaren a agafar embranzida. Les primeres crisis nacionals d’envergadura s’havien esdevingut a Kosova, l’any 1969, i a Croàcia l’any 1971(Primavera Croata). Aquests edeveniments precipitaren l’elaboració d’un nova constitució iugoslava (1974), que consagrava una més gran descentralització i nous poders per a les sis repúbliques que conformaven Iugoslàvia, i també per a la Voivodina i a Kosovo, ara amb un estatus similar en molts aspectes als de les repúbliques.

Slobodan Milosevic, anys vuitanta. Font: Wikimedia
Slobodan Milosevic, anys vuitanta. Font: Wikimedia Commons

L’any 1981, Kosovo tornà ser escenari d’importants mobilitzacions, protagonitzades  per estudiants, que en denunciaven la pobresa i que reivindicaven la creació d’una nova república. Això provocà una revifalla del nacionalisme serbi –evidentment hi havia altres causes i venia de més lluny-, representat per Milosevic. Milosevic acabà acaparant el poder en el partit a Sèrbia, la Lliga Comunista de Sèrbia, l’any 1987. És bastant clar que les elits republicanes optaren, en aquell moment de profunda crisi política, per abraçar discursos nacionalistes que els permetessin conservar  el poder i sustentar-lo sobre unes noves bases. Aquest fet és, sens dubte, indiscutible, i Milosevic –no només ell- n’és una demostració palpable. S’acostuma a datar com a inici del nou nacionalisme serbi l’any 1986, amb la publicació del Memoràndum sobre la situació de Sèrbia a Iugoslàvia,  de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Serbia, on denunciava els greuges que patia la nació sèrbia.

Eslovènia, que era la república amb un nivell de vida més alt i unes estructures econòmiques més equiparables a les de l’Europa occidental, havia gaudit d’una situació relativament còmoda en el conjunt de la Federació iugoslava, també des del punt de vista polític. Moltes vegades les elits eslovenes havien col·laborat  amb les autoritats sèrbies, cosa que els havia permès mantenir un estatus quo relativament tranquil. Res a veure amb les tensions permanents viscudes entre Croàcia i Sèrbia. La diferencia de renda entre Eslovènia i els territoris més pobres era molt més gran que la que hi ha ara entre Catalunya –que no és la “comunitat més rica” de l’Estat espanyol- i les comunitats amb menys renda.

L’independentisme apareix en escena

Amb la consolidació d’una nova línia política a Sèrbia, encarnada en la figura de Milosevic, que apostava clarament pel nacionalisme serbi i per una recentralització de la Federació, s’encengueren els llums d’alarma, tant entre les elits governants, temeroses de perdre el poder, com entre el conjunt de la població.

Les primeres propostes que qüestionaven seriosament la pertinença a la federació Iugoslava es començaren a fer sentir tot just l’any 1987, en dues publicacions periòdiques, Nova Revija i Mladina. En el número 57 de Nova Revija hi aparegué un article que es pot considerar com el primer manifest independentista eslovè, on s’advoca obertament  per l’abolició del comunisme, per una democràcia parlamentària, una economia de lliure mercat i un estat independent. Aquesta revista era dirgida per Dimitrij Rupel, més endavat ministre d’Afers Estrangers d’Eslovènia, i que fa pocs dies s’ha posicionat envers el procés català.

A Mladina (Joventut) també es publicaren diversos articles que reclamaven més sobirania per a Eslovènia. Finalment, aquest mitjà patí la repressió per part de l’estat, després de publicar un article on alertava dels plans de l’Exèrcit Popular Iugoslau de controlar la república, que culminà amb la detenció i judici de tres col·laboradors de la revista, el maig de 1988. El més popular dels detinguts era Janez Jansa, director i després líder del Partit Democràtic Eslovè.

Aquests fets provocaren una important mobilització popular en defensa dels acusats  i  contra les sentències que reberen, entre quatre mesos de presó i cinc anys. És llavors quan es comença a articular un nou moviment nacional eslovè, on la qüestió de la independència es convertí en l’element preminent.

Si a això s’hi afegeix la profunda crisi política i una economia amb uns números catastròfics –10.000% anual d’inflació- és fàcil d’entendre que aquesta proposta prosperés. No cal dir, a més, que l’enlluernament que provocava la societat occidental, aparentment opulenta, i el discurs segons el qual Eslovènia subsidiava les repúbliques pobres, o les elits d’aquestes repúbliques, també en facilitaren la difusió.

Milosevic havia inicat una intensa campanya per controlar la Lliga Comunista de Iugoslàvia. Per fer-ho, intentà fer-se amb el poder de les direccions del partit de les republiques i províncies. Així, després de Sèrbia, acabà controlant el partit a Kosovo, Voivodina i Montenegro, el gener de 1989. Com que la presidència dels país era col·legiada (vuit membres, un per a cada república o província), i Milosevic ja en controlava quatre, es van disparar les alarmes, sobretot a Eslovènia i Croàcia. Després que Milosevic es fes amb el poder a Kosovo, esclataren grans vagues a les mines d’aquella província, a Trepca, el febrer de 1989. Aquestes vagues provocaren una gran onada de protestes en solidaritat a Eslovènia, i no era estrany sentir-hi encara el lema que Iugoslàvia es defensava a Trepca.

La reforma constitucional eslovena de 1989

El 27 de setembre de 1989, el parlament eslovè va prendre una decisió històrica, que marcà indefectiblement el futur de la república, quan va aprovar 81 esmenes que reformaven la constitució eslovena (cada república en tenia una). Aquestes esmenes representaven una autèntica declaració de sobirania d’Eslovènia. La de més trascendència era la que preveia la preminència de la legislació eslovena per sobre de la federal en cas de conflicte. Cal recordar que el dret d’autodeterminació sí que estava reconegut en la constitució de la RSFI, tot i que en cap cas n’explicava els mecanismes amb què s’havia dur a terme.

Els anys 1989 i 1990 són també els anys de l’esclat del multipartidisme. Es  crearen la Unió Democràtica Eslovena, Cristianodemòcrates Eslovens o l’Aliança Socialdemòcrata. Tots aquests grups formaren una coalició, amb el nom de DEMOS (Oposició Democràtica Eslovena). Aquestes formacions veieren la llum gràcies a la legislació eslovena que en permeté la creació. Això implicà el trencament definitiu del model de partit únic, imperant fins llavors. Aquesta mesura provocà que, poc  després, a Iugoslàvia també s’optés per un model multipartidista, el gener de 1990.

La Lliga Comunista Iugoslava estava, llavors, en ple declivi, que es va fer públic i notori en el seu XIV Congrés, a principis de 1990. En aquest congrés, els comunistes eslovens i croats abandonaren ostensiblement les  sessions, tota una premonició del futur desmembrament de l’estat, prèvia desintegració del partit.

Les eleccions de 1990 i el Referèndum

L’abril de 1990 tingueren lloc les eleccions per triar un nou parlament eslovè, que comportaren la victòria indiscutible de DEMOS, que aglutinava les forces esmentades abans i membres d’altres partits, com els Verds. El fet que l’espectre ideològic fos tan ampli demostra que la proposta que unificava l’electorat eslovè era principalment la nacional.

En aquella convocatòria electoral també es trià el nou president de la república, càrrec que recaigué en Milan Kucan, llavors president del Comitè Central de la Lliga Comunista Eslovena, que s’imposà al candidat de DEMOS, Joze Pucnik. El mes segïent es va formar el nou govern, encapçalat per Lojze Peterle, de DEMOS.

Un element clau en els fets que envoltaren la independència eslovena va ser el de les Forces de Defensa Territorial, la Teritorijalna Odbrana, creades l’any 1969, una mena de forces paramilitars en reserva, formades per reservistes, amb l‘objectiu de defensar Iugoslàvia en cas d’una hipotètica invasió soviètica. Aquest cos es fundà després de la invasió de Txecoslovàquia, molt contundentment criticada per la Iugoslàvia de Tito.

Milan Kucan, primer president de l’Eslovènia independent. Font: Wikimedia
Milan Kucan, primer president de l’Eslovènia independent. Font: Wikimedia Commons

Després de les eleccions quan el govern eslovè rebé l’ordre, de part del govern central de desarmar aquestes unitats, s’hi negà, tot preveient el paper tan important que hauria de jugar en un futur no gaire llunyà.

El parlament trigà poc a aprovar la llei, el 6 de desembre de1990, que anunciava la realització d’un referèndum d’autodeterminació a Eslovènia,  que va tenir lloc tan sols poc més de dues setmanes després, el 23 de desembre. La pregunta era clara i senzilla: Vol que la República d’Eslovènia es converteixi en un estat sobirà i independent? Els resultats definitius, publicats tres dies després eren clars: amb una participació  del del 93,5% i un 88,5% de vots afirmatius.

Entre el Referèndum i la Declaració d’Independència 

En els primers dies de gener de 1991 es precipitaren els esdeveniments. El 10 de gener es reuniren a Belgrad els representants de les republiques i províncies  iugoslaves, sense resultats. Cal destacar que  hi havia una divergència molt important entre la direcció de la Federació iugoslava, liderada en aquells moments –la presidència era col·lectiva i rotatòria-  pel croat Ante Markovic i les autoritats sèrbies. De fet, tot sembla indicar que Milosevic llavors ja donava per perduda Eslovènia. A més, el fet que no hi hagués una minoria sèrbia apreciable a Eslovènia (només el 2,5% de la població) feia que no fos crucial per al seu projecte, cosa que sí passava a Croàcia, amb una minoria sèrbia important.

El 20 de febrer, les autoritats eslovenes aprovaren una esmena a la consitució local que n’anul·lava tots els articles que transferien competències a la Federació, i el 8 de març, s’aprovà la creació d’un nou servei militar i l’anul·lació de l’obligatoriertat del servei militar iugoslau.

Finalment, el 25 de juny, el parlament eslovè aprovà la Declaració d’Independència, després d’assegurar-se el control de ports, aeroports, duanes i comsissaries, i l’endemà, es feu la cerimònia pública a la Plaça de la República, enfront de la seu del Parlament. Croàcia també proclamà la independència el mateix dia. En ambdós casos, les autoritats europees –l’Europa del Dotze, aleshores- havien anunciat, tan sols dos dies abans que en cap cas no reconeixerien aquestes independències unilaterals. La posterior implicació d’aquests mateixos estats sembla demostrar que moltes vegades funciona més la política de fets consumats.

Tropes iugoslaves prop de Gorizia. Font: Wikimedia
Tropes iugoslaves prop de Gorizia. Font: Wikimedia Commons

La Guerra dels Deu Dies i els Acords de Brioni

El 27 de juny s’inicià la guerra coneguda com a Guerra dels Deu Dies, que durà fins al 7 de juliol. Les imatges de les forces armades iugoslaves en acció, tancs per les carreteres, enfrontaments armats… impressionaren profundament Europa, que no veia escenes similars des de la invasió de Txecoslovàquia. Vist amb perspectiva, fou un conflicte de molt baixa intensitat, amb un nombre de víctimes mortals que oscil·la,  segons les fonts, entre els 44 i prop del centenar.

Finalment, la pressió internacional (Comunitat Europea -especialment Alemanya-,Estats Units i URSS) va fer que que s’arribés a una moratòria en l’aplicació de la independència. Els acords de Brioni, de 7 de juliol, implicaren que l’exècit iugoslau cessés els atacs i marxés gairebé del tot d’Eslovènia, i que la independència no es fes efectiva fins al cap de tres mesos.

Aquesta moratòria finalitzà el 7 d’octubre, data a partir de la qual Eslovènia passava a tenir el control de les fronteres i anunciava una nova moneda, el tolar. El 25 d’octubre, les darreres forces iugoslaves que restaven al país, al port de Koper, abandonaren el país. El 8 de desembre, la Comissió d’Arbitratge Badinter, establia que la la RFSI (República Federal Socialista de Iugoslàvia, que n’era el nom oficial) havia deixat d’existir, i els ministres de la Comunitat Europea decidiren reconèixer els estats que sorgissin de Iugoslàvia, sempre que complissin determinats requisits. El 19 de desembre, Alemanya Suècia i Islàndia reconegueren Eslovènia –també Croàcia-, que es feu efectiu el 15 de gener de l’any següent.

Les últimes tropes iugoslaves abandonen Eslovènia. Font: Wikimedia
Les últimes tropes iugoslaves abandonen Eslovènia. Font: Wikimedia Commons

Una taca negra

Just abans de la Declaració d’Independència vivien a Eslovènia trenta mil persones sense residència permanent. El febrer de 1992 més de vint-i-cinc mil persones nascudes en altres repúbliques iugoslaves, que no havien sol·licitat la nacionalitat eslovena, van perdre el dret a la residència en el nou estat, cosa que volia dir que no tenien dret a la protecció social, treball… Aquestes persones, conegudes amb el nom d’Esborrats, van patir  una evident discriminació absolutament inadmissible. El Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg va sentenciar contra Eslovènia l’any 2012 per aquesta flagrant violació dels drets humans.

Estats sorgits de la desintegració de Iugoslàvia. Wikimedia Commons
Estats sorgits de la desintegració de Iugoslàvia. Wikimedia Commons
Read More

Tothom qui hagi viscut a Catalunya i a Escòcia, com és el meu cas, sap que parlem de dues comunitats i realitats diferenciades tant a nivell social, polític com cultural. La llista d’especificitats és llarga i ha donat per grans llibres, tesis doctorals i articles de tota mena[1]. Tanmateix, és cert que l’increment de l’independentisme en aquestes dues nacions europees ha coincidit just en el moment de la crisi econòmica i institucional europea més important dels últims 40 anys. Així, després d’anys en què el País Basc, Flandes o el nord d’Irlanda havien copat els grans anàlisis sobre moviments independentistes en les nacions sense Estat, Escòcia i Catalunya han fet un pas endavant. El referèndum escocès del 2014 sumat a la nova voluntat de repetir-lo de cara la tardor 2018 així ho mostra. L’enèsim xoc de voluntats entre el Parlament Britànic situat a Londres i el poble escocès que ha representat la sortida del Regne Unit de la Unió Europea n’ha sigut el darrer desencadenant. Tanmateix, la història, com la majoria dels conflictes democràtics i nacionals no comença amb el Brexit  sinó que ve de lluny.

La unió d’Escòcia i Anglaterra en un sol subjecte polític data de l’any 1707 amb el pas de les lleis de l’acord pels dos Parlaments en un procés que es coneix com “Acts of Union”. És a dir, a principis del segle XVIII els parlaments escocès i anglès ratificaven per lliure voluntat que Escòcia passava a formar part del Regne Unit. Un nou model de relació política entre dos subjectes polítics que havien estat històricament confrontats com Hollywood bé ens ha volgut explicar. Eren els principis de la revolució industrial, de l’era moderna i de l’eixamplament de fronteres per l’enriquiment comercial i econòmic. I així va ser. Des de llavors, la unió s’ha desenvolupat amb una pau que ha permès als escocesos mantenir una identitat nacional pròpia molt elevada malgrat, a diferència de Catalunya, per exemple, la seva llengua anava quedant apartada de la vida social i pública. Amb això, no vull afirmar que l’Estat Britànic sigui un exemple admirable de gestió de la plurinacionalitat però sí que el seu model ha permès a través d’una certa cultura democràtica que els escocesos mantinguessin la seva especificitat en el marc del gran Imperi. Un fet que ha arribat als nostres dies com mostren les dades a través de les quals sabem que els escocesos es defineixen “nacionalment” a si mateixos preferentment com a “escocesos”. Ara bé, durant molt de temps, aquest fet no va derivar en cap moviment ampli perquè Escòcia recuperés el seu autogovern. De fet, Escòcia no deixava de beneficiar-se, encara que fos de resquitllades, de ser a prop de la metròpoli de l’Imperi que no veia pondre’s el Sol. Si més no, les seves classes dominants ho feien. I així va ser durant molt de temps en un territori dividit clarament en dos: l’àrea industrial al voltant de Glasgow i parcialment d’Edimburg i les zones rurals d’una de les nacions més septentrionals i amb més zones despoblades d’Europa.

El primer model de bandera després de les Acts of Union de 1707. Font: Viquipèdia

Efecte Thatcher

Així doncs, durant el segle XX Escòcia va ser un pol nacional “controlat” on la població es definia bàsicament a partir de l’eix social com a molts altres indrets d’Europa. D’aquesta manera, el Partit Laborista va convertir les terres escoceses, com les de Gal·les o altres indrets amb una economia industrial de primer nivell, en els seus feus polítics. Allà es van socialitzar idees, propostes i polítiques públiques lligades a la necessitat i preponderància d’un Estat del Benestar i del repartiment de la riquesa. Tanmateix, l’arribada de Margaret Thatcher al poder del Regne Unit l’any 1979 va significar l’inici d’un canvi de cicle basat en, d’una banda, la desafecció política amb allò que passava al Parlament de Westminster, que poc va canviar amb l’arribada de Blair, i de l’altra, amb una reivindicació d’un model propi “escocès” de gestió i de polítiques públiques.  Thatcher i el neoliberalisme desbocat que va imposar és, doncs, un element clau per entendre el canvi de paradigma escocès que va acabar amb el referèndum de l’11 de setembre (quines casualitats) de 1997 en què els escocesos van votar majoritàriament (74 per cent) per recuperar el seu propi Parlament en un procés conegut com «The Scottish Devolution».

Referèndum(s)

El 1999 es van fer les primeres eleccions d’aquest parlament regional de les quals en va sortir un govern de coalició entre els laboristes i els liberal demòcrates amb Donald Dewar com a primer ministre escocès. Ja en aquelles eleccions, l’SNP amb Alex Salmond al capdavant va acabar en segon lloc. Vuit anys després i només per un diputat, Salmond aconseguia que l’SNP, un partit sobiranista, fos el més votat en les eleccions del 2007 i esdevenia primer ministre. El motiu era la seva capacitat per aglutinar la centralitat política escocesa que, com dèiem abans, es defineix a partir d’una polítiques públiques no neoliberals, com les de Westminster, i la voluntat que Escòcia tingués més capacitat de Govern. Quatre anys més tard Salmond es va tornar a presentar amb la proposta del referèndum i va seguir incrementant suports de tal manera que, d’acord amb una negociació amb David Cameron, primer ministre britànic, va acabar convocant un referèndum d’independència amb tots els ets i uts l’any 2014 on, com bé se sap, l’opció del NO va guanyar lleugerament la del SÍ.

Salmond-Cameron
Alex Salmond (esquerra) i David Cameron (dreta) firmant els acords del referèndum d’Escòcia de 2014. Font: Daily Record

Durant aquests set anys de govern de Salmond, però, el mateix SNP va plantejar que hi havia diversos escenaris sobre els quals es podia treballar que no fossin necessàriament la independència. La idea era assolir allò que es va conèixer com a «Devolution Max», una proposta que es basava en traspassar tot el poder al Parlament escocès pel que fa a lleis i impostos i deixava únicament en mans de l’Estat la política d’exterior i monetària. Una idea que tenia un suport majoritari per la societat escocesa. La proposta no va ser ben vista a Westminster i, per això, el referèndum es va acabar fent a partir del tot o res (mantenir-se igual), d’un SÍ i un NO, que va liderar les enquestes la majoria de les setmanes prèvies a la votació i finalment es va imposar. Un fet destacable dels resultats d’aquell referèndum és que va ser precisament en les zones tradicionalment més associades a la classe treballadora i els postulats socialistes al voltant de la ciutat de Glasgow on el SÍ va aconseguir més bons resultats. En canvi, els territoris limítrofs amb Anglaterra o on hi ha un nivell de vida més elevat és on el NO va assolir uns resultats més contundents amb quasi el 60 per cent de suports.  D’aquella derrota de l’SNP i l’independentisme escocès, que també tenia la seva branca més a l’esquerra amb la «Radical Campaign, se’n va derivar la dimissió d’Alex Salmond i una certa espera per veure si les promeses fetes per Cameron i l’executiu Britànic durant la campanya es complien. Avui en dia, la majoria d’aquestes promeses encara estan al tinter i com, a més a més, el poble escocès va premiar l’SNP en les eleccions del 2016 amb una majoria absoluta liderada per Nicola Sturgeon, hi va haver una certa revifada de l’esperit independentista escocès. Un esperit que, a diferència de Catalunya, no es percep ni políticament a les parets, balcons o carrers amb grans manifestacions però que sí que té presència en el debat públic i polític. Aquesta nova conjuntura, sumat al moviment del Brexit, que va perdre a Escòcia a diferència de la resta del Regne Unit, ha fet que ara fa uns dies Sturgeon hagi anunciat la voluntat de convocar un nou referèndum d’independència tan sols quatre anys després de l’anterior. És clar que les realitats escoceses i angleses van distanciant-se des de fa molts anys. Cada vegada més. Caldrà veure, ara, si això deriva també en la creació d’un nou Estat a Europa: Escòcia l’any 2018.

Read More

Explicar allò que entenem per Europa és una qüestió tan complexa com necessària pels temps que corren. És per això que l’exposició “Els pilars d’Europa. L’Edat Mitjana al British Museum” –organitzada pel CaixaForum i el museu londinenc– m’havia generat unes expectatives que no s’han acabat d’acomplir. El pecat original, al meu parer, es troba en el plantejament: és difícil conjugar dos temes tan amplis com són la conformació d’Europa i l’Edat Mitjana sense prioritzar la tesi al context. En conseqüència, el visitant surt sense una visió clara dels elements que comencen a caracteritzar Europa durant l’època medieval, abans de l’eclosió dels estats-nació moderns i del procés d’integració posterior a la 2a Guerra Mundial, avui en crisi.

Per mirar d’enquadrar el tema, el discurs expositiu se centra entorn al s.XIV, quan el seguit de processos que conformen l’Europa de l’Edat Mitjana han madurat. Així, un dels elements que se’ns presenten és la consolidació de les monarquies feudals arran de la identificació de certs llinatges reials amb territoris que acabaran esdevenint estats nació moderns; per tant, d’aquest procés es desprèn l’aparició d’alguns països europeus com ara França. En aquest punt, he notat un cert presentisme pel qual se simplifica la complexitat territorial pròpia de l’època en favor de referències genèriques a països de l’Europa actual, tal com es pot entreveure en algunes cartel·les o audiovisuals; des d’una òptica britànica aquests matisos poden semblar poc importants però vist des d’un país minimitzat com el nostre això cou.

Els pilars d'Europa CaixaFòrum (61)-C(A) (1)

Un altre element cabdal per entendre l’Europa medieval és el cristianisme, que funciona com a base cultural subjacent i exerceix una gran influència sobre la vida de la població. A banda, fenòmens com el comerç, la cultura cortesana o l’aparició de les universitats comporten l’extensió de vincles que superen l’àmbit dels respectius estats, llengües i creences de l’època.

Valorats en conjunt, aquests tres components –monarquia, cristianisme i interaccions– són claus per entendre la conformació de l’Europa medieval. Ara bé, el discurs expositiu no aprofundeix en aspectes tan importants com el feudalisme, que va caracteritzar Europa des del s.XI i es va perllongar durant tot l’Antic Règim fragmentant el territori en una miríada de senyories, cadascuna amb llurs respectius senyors, emblemes, monedes o exèrcit propis. Un altre aspecte que s’hauria pogut desenvolupar és la separació entre el poder civil i el poder religiós, que, malgrat influir-se mútuament i a força de conflictes constants entre el papa i els monarques, va acabar esdevenint un dels trets distintius de la Cristiandat occidental.

El punt fort de l’exposició són els més de 260 objectes exposats, procedents de la col·lecció del British Museum així com del Museo Arqueológico Nacional de Madrid, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu Frederic Marès. És a partir d’aquests que es van perfilant diversos aspectes de la vida medieval des d’una perspectiva antropològica si bé més aviat centrada en la monarquia i l’aristocràcia que en la majoria de la població. D’entre el variat conjunt de peces, destaquem els segells heràldics, els cofres finament decorats o una de les famoses peces d’escacs de Lewis, jugades també en la partida que enfronta Londres i Edimburg. Com a conclusió, es tracta d’una exposició que permet conèixer millor l’Edat Mitjana i contribueix a desmuntar els tòpics que l’enfosqueixen però que podria explicar millor l’Europa medieval.

Read More

A vegades, penso que només vàrem iniciar aquesta revista per tenir una excusa i poder entrevistar totes aquelles figures, aquells personatges, aquells professors que, en les seves classes, ens deixaven esmaperduts, plens de coneixements i amb la boca oberta per la profunditat dels seus coneixements. Salvador Claramunt (Barcelona, 1943) és un d’aquests.

Gat vell de la universitat, irònic i incisiu, és catedràtic des de 1983 a la Universitat de Barcelona (UB) i expert en època medieval. Hi ha poques coses que el sorprenen, tant dins com fora de les pàgines dels llibres d’història: veu en les conxorxes polítiques d’avui dia el mateix repartiment de poder que practicaven els monarques i privilegiats de l’època medieval; o l’intervencionisme alemany al sud d’Europa com una reminiscència del de l’imperi otònida al segle X… La història es repeteix, i és un ferm partidari d’aquesta tesi. Es podria dir, gairebé, que la naturalesa humana ja l’avorreix… Però, per sort, parlar de la història de Rússia encara no.

Rússia ha estat un país determinant en la història europea dels últims 600 anys. Però quan podem parlar de Rússia com a tal?

Podríem dir que Rússia és com el déu Janus que té dues cares: una que mira a Àsia i una altra que mira Europa. A més, forma la part més important del que geogràficament es diu la Plana Sermàtica: una planura que va des dels Urals fins a França, gairebé.

Això és molt important, perquè moltes invasions provinents d’Àsia han passat per Rússia, que és un lloc de pas. Personalment, crec que tots els llocs són de pas, però és veritat que n’hi ha alguns que ho són més que altres i Rússia ha sigut sempre un pont per a tots els pobles d’origen asiàtic: des dels escites antics, molts pobles provinents d’Orient han passat per Rússia per assentar-se al centre d’Europa.

És interessant que avui considerem Rússia com un estat eslau, ja que aquests no arribarien fins als segles IV i V per ocupar un territori buit que havien deixat altres poblacions, com els sàrmates, els escites i, més endavant, el món germànic, que havien anat avançant cap el centre d’Europa.

L’arribada dels pobles eslaus a Rússia data del segle IV, però el seu gran element cohesionador seran els víkings. Riúrik, un normand del segle IX, va crear el primer principat de Novgorod i una dinastia que duraria fins al segle XVI

Aquestes tribus i pobles tenien una organització desfeta i l’element cohesionador que van fer servir va ser l’element germànic: aquell format pels “varegs” o víkings, que eren procedents de Suècia. Fins i tot en la formació del primer Estat Rus.

Riúrik, un normand que va assetjar París i més tard va arribar a Rússia, va crear el primer principat de Novgorod. A més de la vessant Occidental i l’Oriental, Rússia té una vessant sud connectada amb l’Imperi Romà d’Orient, el mal nomenat Imperi Bizantí. En aquest aspecte Rússia és molt complexe. Aquest principat poc a poc s’anirà expandint i aglutinant al voltant del nucli de Novgorod i del de Kiev.

Més tard, serà el principat de Moscou, que voldrà tenir mar al nord i mar al sud. Això farà que xoqui amb les potències de l’època, al mateix temps que bascula, com ja hem dit, entre Àsia i Europa. Quan Pere el Gran (1672-1725) creà Sant Petersburg, creà una ciutat europea. Per això diem que Moscou és una aldea asiàtica, Sant Petersburg és una ciutat europea.

Com es va formar aquest estat que acabarà sent un dels més grans i poderosos del món? Quin procés pateix?

És un procés expansiu, de mica en mica, aprofitant la feblesa dels altres. Els prínceps de Moscou són els hereus del primer estat de Novgorod i Kiev. L’element que es va fer servir per unir a totes aquestes masses va ser la crisitanització. Quan es bategen Olga de Novgorod (descendent de Riúrik) i Vladímir, Príncep de Kiev, és en època de l’emperador bizantí Constatí VIII (960-1028) en el sínode de l’Església Oriental, l’ortodoxa. A més, adopten l’escriptura cirílica, que van crear Ciril i Metodi: va ser un moment d’expansió cristiana i cultural de l’Imperi Romà d’Orient. 

Representació de Ciril i Metodi a Roma. L'adopció de l'alfabet inventat pels dos germans i la conversió dels prínceps de Kiev és una bona mostra de l'enorme influència cultural que sempre tingué l'Imperi Bizantí a Rússia. Font: Viquipèdia
Representació de Ciril i Metodi a Roma. L’adopció de l’alfabet (“cirílic”) inventat pels dos germans i la conversió dels prínceps de Kiev és una bona mostra de l’enorme influència cultural que sempre tingué l’Imperi Bizantí a Rússia. Font: Viquipèdia

Més endavant, començaran a passar molts pobles per la zona russa, com els mongols, els tàrtars i molts altres pobles del Caucas. Tot això acaba cristal·litzant en el Principat de Moscou i, d’allà, en surten governants que actuen en nom dels mongols, que cobren els impostos d’aquesta civilització fins que arriba Ivan el Terrible (1530-1584); però és un procés llarg, lent i ple de matances. I sobretot, protagonitzat per una gent que posseeix la terra i que, com passa sempre en la història, per mantenir les seves rendes i el seu poder pacten amb qui sigui: aquests són el boiars.

Quins eren el pobles autòctons de la zona i què els va passar?

Primer hi havia els sàrmates, que donen nom a la planura sarmàtica, i els escites, que ja apareixen en les Guerres Mèdiques entre els perses i els grecs. També hi ha una expansió del poble Khazar (originaris de la desembocadura del Volga i tot el sud del mar Caspi), que van jugar un paper decisiu a l’hora d’estendre el judaisme pel món (l’any 800, com que no sabien si convertir-se al cristianisme o a l’islam, el seu líder reuní dos teòlegs perquè enraonessin i arribà a la conclusió que ambdues religions procedien del judaisme i es convertí a aquesta religió). Però finalment van ser expulsats pels mongols i es van dispersar per Europa i l’Orient mitjà.

Aquest fet passa molt en la història. Rússia és un ventilador que envia cap a Europa tots els pobles asiàtics, primer amb els huns, després amb els magiars (que si no els arriba a parar Otó I, s’haguessin plantat a París). Un fet que passarà és que els diversos pobles que entren per Rússia, com els polonesos, van ser cristianitzats per occident. Per tant, els polonesos i els russos són pobles culturalment semblants, però uns seran europeus occidentals (polonesos) i els altres europeus orientals (russos), exactament igual que va passar amb els croats i els serbis.

Rússia és un lloc de pas i un ventilador que envia cap a Europa tots els pobles asiàtics

Primer, el Principat de Novgorod, després el de Kiev i finalment el de Moscou, que és l’hereu dels altres dos. Aquest últim és el que s’allibera del domini tàrtar i, a partir d’Ivan el Terrible, va absorbint els altres territoris. En un moment donat, Ivan queda lluitant per una banda contra els germànics i, a l’altra, contra els mongols. Aquesta serà la lluita constant de Rússia fins avui dia: o s’inclina cap a Orient o cap a Occident, però mai cap als dos alhora.

En aquesta situació, és quan el príncep de Novgorod, Alexander Nevski (1220-1263) lluita a la vegada contra tots i salva la ciutat de la destrucció i es converteix en governant de Rússia en nom dels mongols. Fa poc, Putin va celebrar el mil·lenari de Rússia, celebrant la fundació de Novgorod i intentant donar un sentiment d’unitat i d’un caràcter concret a les arrels del país.

Alexandre Nevski (1220-63) és venerat com a sant i és una de les grans icones de la història russa. Font: Viquipèdia
Icona d’Alexandre Nevski (1220-63) és venerat com a sant i és una de les grans icones de la història russa. Font: Viquipèdia

Alexander Nevski es diu així pel riu Neva i, de fet, l’avinguda principal de Sant Petersburg es diu la Nevsky. Al final d’aquesta avinguda hi ha el monestir d’Alexander Nevsky, on està enterrat actualment. Just al costat hi ha un cementiri nomenat “el Cementiri dels músics”, on són tots els músics importants, juntament amb els grans escriptors, com Dostoyevski: tots ben a prop de Nevsky, i no és cap casualitat. Estan allà per connectar amb les arrels, cosa molt important a Rússia. [Riu] És com si Jordi Pujol es fes enterrar a Ripoll al costat de Guifré el Pilós.

Després d’Olga, Nevsky i la formació dels principats, quan veiem Rússia com la coneixem avui dia, amb la seva cultura i el seu sentiment d’unitat? En quin moment i circumstàncies podem dir que apareix?

La identitat russa apareix amb els Romanov, al segle XVIII. Miquel Romanov, sortint del caos que hi havia, instaura una dinastia que és feble al principi, però que a partir de la figura de Pere I (1672-1725)  busca occidentalitzar el país, ja que la fortuna no està amb els tàrtars i els mongols, sinó a Occident.

Pere I, que havia estudiat a l’actual Txèquia i treballat a les drassanes d’Amsterdam, quan torna a Rússia ha de lluitar contra el rei suec Carles XII. A la batalla de Poltava (1709), Rússia aconsegueix sortida directe al mar del nord, al Bàltic.

Més tard, Catalina la Gran (1762-1796) aconsegueix sortida al mar negre lluitant contra els tàrtars, traient-los de Crimea i portant-los a la desembocadura del Danubi (per això a Romania hi ha avui dia minories tàrtars).

Per tant, la prioritat de Rússia és primer l’expansió immediata de nord i sud, i després la lenta colonització de Sibèria, buscant sortida a l’oceà Pacífic. Aquesta última la veiem molt ben retratada a la novela Michel Strogoff de Jules Verne (1876). Un cop tenen aquesta línia, al segle XIX, avancen cap al sud, en el que és avui l’Uzbekistan i el Caucas, on es troben moltes minories i ètnies, les quals, les unes contra les altres acaben provocant una gran inestabilitat i guerres en la zona. I si aquí hi afegim els turcs, tenim un còctel explosiu. A qui van ajudar, Gran Bretanya i França, en aquest conflicte? Als turcs, per aturar l’avenç rus fins a la Mediterrània. Per contra, Rússia envia tropes a Bulgària en la seva lluita per la independència per expandir la seva influència sobre l’Europa central. I tenim moltíssima influència russa a Bulgària actualment. Al cap i a la fi, com es diu la catedral de Sofia? Alexander Nevski… Els russos tenien molt clar que s’havien d’expandir cap al mar per no quedar tancats a Moscou com havia passat anteriorment.

Quines característiques polítiques tenia Rússia en els primers segles de la seva creació abans de la dinastia del Romanov, que la feia diferent dels seus estats veïns?

Bàsicament, el seu objectiu de consolidar-se. A part d’això, no és el mateix Kiev que Novgorod o Moscou. La prioritat dels prínceps de Moscou és evitar les invasions tàrtares i si això vol dir subordinar-se, no dubten a fer-ho. Hi ha un moment en què tota Rússia està dominada per l’Horda d’Or mongola, una de les quatre tribus de les que es van separar després de la caiguda de l’Imperi Mongol, que va ocupar tot el sud de Rússia. La gran lluita de Rússia és alliberar-se d’aquesta dominació i la gran fita al respecte és quan Ivan el Terrible aconsegueix derrotar-los i conquerir Khazan. A partir d’aquí començarà el període d’expansió, pròpiament, per Sibèria. L’objectiu bàsic és defensar-se: a occident, del món germànic; i a Orient, dels tàrtars.

El gran objectiu de Rússia ha sigut durant molt de temps el de consolidar-se i alliberar-se del domini mongol. És un procés molt llarg i que no es clourà fins al regnat d’Ivan el Terrible

El problema d’avui dia amb Ucraïna continua essent aquest. Ucraïna vol ser europea, però les seves arrels són russes. Crimea sempre ha sigut russa, des de la conquesta de Catalina la Gran, i ho va ser fins que Jrushchov (1953-64) la va cedir a l’estat satèl·lit d’Ucraïna. Però aquesta fase de defensar-se i consolidar-se poc a poc també passa en els estats occidentals: a Castella, la Corona d’Aragó o França; l’única diferència és la immensitat de l’estepa russa envers els petits territoris de les nacions europees. Ara mateix en quatre hores vas de París a Varsòvia; però de Varsòvia a Moscou també tardes quatre hores.

I com s’estructurava la societat en aquesta època?

Com totes: qui té la terra és qui mana i els altres són serfs de la gleva. I aquests posseïdors de la terra, els boiars, són els que pacten políticament amb els invasors per a seguir mantenint les seves propietats. El nom pot canviar, però la manera d’estructurar-se dels pobles és la mateixa a tot arreu.

Quins van ser els esdeveniments més destacats de la primera part de la història de Rússia?

Primer de tot la figura d’Alexander Nevski, el príncep de Novgorod que va alliberar-se lluitant contra els cavallers teutònics, per una banda, i els tàrtars per l’altra. Aquesta és l’arrel primordial de la història russa. Curiosament, una de les batalles més importants que van lliurar en aquella guerra contra els germànics va ser la batalla de Tanenberg; i a la Primera Guerra Mundial, contra els alemanys, en el mateix lloc n’hi va haver una altra.

Retrat d'Ivan el Terrible (1547-84), penúltim membre de la dinastia ruríquida, va ser el tsar que va posar punt i final a la dominació mongola i va iniciar l'expansió seguida pels seus successors. Font: Viquipèdia
Retrat d’Ivan el Terrible (1547-84), penúltim membre de la dinastia ruríquida, va ser el tsar que va posar punt i final a la dominació mongola i va iniciar l’expansió seguida pels seus successors. Font: Viquipèdia

Després, cal destacar la conquesta de Khazan per part d’Ivan el Terrible. Això representa l’alliberació total del domini mongol. Finalment, la pujada al poder dels Romanov i, especialment, la figura de Pere I, quan s’occidentalitza el país, eliminant tots els boiars que hi estiguessin en contra. Finalment, la culminació de l’occidentalització ve amb Catalina la Gran. El nét de Catalina va ser Alexandre I, que va derrotar Napoleó. L’entrada a París per part dels russos després de la derrota de Waterloo és un somni fet realitat per ells. Per això els grans monuments de Sant Petersburg són per a aquest trio: Pere I, Catalina la Gran i Alexandre I, vencedor dels francesos.

Cal recordar que el títol de rei a Rússia és “Tsar”, que vol dir “Caesar”, el Cèsar romà. És una herència de l’Imperi Romà d’Orient. Per això, l’escut vigent avui dia a Rússia porta l’àguila bicèfala, amb dos caps, el cap que mira a occident i l’altre que mira orient, igual que els alemanys.

Durant molt de temps, hi hagué una clara influència de l’Imperi Romà d’Orient. Com s’estén aquesta des d’Anatòlia fins tant amunt?

Això passa a través de les tribus que creuen Rússia i s’assenten més al sud, com els búlgars. Els búlgars van fer de pont entre l’Imperi Romà d’Orient i els estats del nord amb l’expansió del cristianisme i l’extensió de l’idioma. La conversió d’Olga de Kiev (890-969) va ser vital per fer entrar el principat de Kiev i Moscou en l’òrbita romana, i això crea una estabilitat. L’estructura és germànica, la població eslava i amb la mentalitat oriental de l’Imperi Romà d’Orient. Aquestes tres bases són fonamentals per entendre la idiosincràsia russa actual. Abans d’ahir que va ser el Nadal ortodox (aquesta entrevista es va realitzar el 8 de gener del 2017) vam poder veure Vladimir Putin presidint les cerimònies a la vegada i de la mateixa manera que passava a Atenes, a Sofia o Belgrad. Aquesta “Commonwealth Bizantina” té les seves arrels en els segles IX i X, en plena Edat Mitjana. Per tant, veiem que Rússia vol ser una nació europea, però que sempre està agafada per la seva part asiàtica, que sovint pesa més que la europea.

Quins trets de la cultura russa tenen una clara vessant oriental o asiàtica?

Evidentment, si mirem ciutats de Sibèria com Irkutsk, al centre de Sibèria, veiem que és clarament més asiàtica que cap altra cosa. Si en canvi hom està en ciutats com Kiev, Moscou o Sant Petersburg, veu molt més present la penetració de la cultura occidental. Tot i això, hi ha tres elements claus propis de Rússia d’herència asiàtica: la mentalitat, la gastronomia i el vodka.

Europa es pot dividir fàcilment en tres bandes: els països del vi, els països dels fermentats com la cervesa i els països de vodka. En aquesta aspecte, Rússia té una mentalitat exagerada, desmesurada. Un bon exemple és el llibre Els germans Karamazov (1880) de Dostoyevski, on mostra perfectament la rauxa, la degeneració entre la família i els germans. Un d’ells és capellà, de vessant occidental, l’altre és militar i el tercer és un depravat. Dostoyevski descriu perfectament els estils de vida propis russos: el que prega, el que defensa i el que no fa res.

Si un va al Kremlin o al Palau d’Hivern de Sant Petersburg, veu clarament el luxe d’estil oriental propi de la cultura de Tamerlan, Samarcanda o fins i tot propi de la Xina. També s’ajunta amb l’herència de l’Imperi Romà d’Orient en estil decoratiu i arquitectònic. En canvi Sant Petersburg és un una ciutat pròpiament barroca, amb avingudes rectes d’estil clarament occidental. És molt interessant i hem de tenir present que la literatura és occidental, però a tots els surt la vena oriental.

També ho veiem en la música: si agafem Músorgski o Korsakov, també veiem que és una música fortament occidental, però amb uns tocs orientals. L’únic que no té res d’oriental és Tchaikovsky, que representa clarament l’esperit rus occidentalitzat, molt concentrat en el savoir-faire de la bellesa plàstica. Però Músorgski és una música més complicada. La mentalitat de l’home és complicada, però l’oriental encara ho és més.

Read More

 

En els últims temps, Hongria ha aparegut sovint als mitjans de comunicació. Tanmateix, l’ascens a la palestra mediàtica no ha estat precisament per temes que mereixin ser gaire laudats. Un podria pensar, per exemple, en la reportera Petra Lászlo llençant-li coces als refugiats o en les imatges de la construcció d’un mur coronat per concertines i filferro espinós al llarg de la frontera amb Sèrbia.

Què està passant el país? I, sobretot, per què està passant això? Aquest és el primer d’una sèrie de tres articles que busca aportar una mirada més transversal a una nació mil·lenària que, malgrat trobar-se al cor d’Europa, és en el millor dels casos vagament coneguda per la majoria de catalans. Així doncs, aquest article pren com a moment de partida el final de la Primera Guerra Mundial per explicar els acords de pau, les revoltes soviètiques, l’ascens de la dictadura i el Tractat de Trianon.

1918, últims dies de la Gran Guerra. Els governs dels poders centrals donen per perduda la guerra. En el cas d’Alemanya, els soldats aliats no han aconseguit trepitjar la terra del Reich i la població veu l’exèrcit retornant com a quasi victoriós. A Àustria-Hongria, el govern central ha perdut la capacitat operativa a moltes de les regions que teòricament controla. Els poders locals de diverses nacions sense estat s’organitzen per administrar parts del territori que reclamen com a pròpies, tot enviant comissions negociadores a la conferència de pau de París.

Són per tots ben conegudes les exagerades sancions econòmiques establertes per l’”Entente” a Alemanya en acabar la Primera Guerra Mundial. A banda d’això, nombroses zones de la Renània passen a estar sota control aliat, les tres branques de l’exèrcit són retallades i es cedeixen parts de Prússia Occidental al renascut estat de Polònia. Tanmateix, alguns dels mateixos contemporanis de l’època, com ara Keynes, entreveuen que les sancions no només són impossibles de pagar sinó que dinamiten la possible recuperació econòmica del país a curt i mitjà termini. Que les clàusules draconianes del Tractat de Versalles fossin un dels principals detonadors de la Segona Guerra Mundial és pràcticament un consens historiogràfic per tots conegut.

Tanmateix, poca gent coneix dos tractats d’importància igual o superior per la història europea contemporània. Es tracta dels tractats de Saint-Germain-en-Laye i Trianon, imposats pels aliats a Àustria i Hongria respectivament. Però el desconeixement general no és sinònim d’irrellevància. Especialment en el segon cas, les decisions preses fa quasi un centenar d’anys condicionen activament la vida política de l’Hongria actual i fins i tot més enllà de les fronteres contemporànies: no és casualitat que, per exemple, en la majoria de partits de futbol de la selecció hongaresa, hom pugui sentir els hooligans de l’equip corejant “fora Trianon” (traducció no literal de l’original “Vesszen Trianon”).

img1
Dissolució de la Monarquia Austro-Hongaresa. Font: Viquipèdia.

Per a Àustria, doncs, el resultat de la conferència de pau és la dissolució de la Monarquia Austro-Hongaresa mitjançant el tractat de Saint-Germain-en-Laye el 1919, que estableix la creació de l’estat de Txecoslovàquia (pèrdua de Bohèmia i Moràvia) i de Polònia (cessió de Galítzia-Lodomèria), l’annexió romanesa de la Bucovina, la cessió de part del Tirol i de part de la costa adriàtica a Itàlia i de diverses zones dels Balcans a la recent creada monarquia Iugoslava. La majoria d’aquests nous estats naixen com a democràcies parlamentàries, però per la situació d’inestabilitat política, econòmica i nacional-ètnica, veuen ràpidament revertides les seves institucions cap a diversos tipus de governs autoritaris.

I per Hongria? El Tractat de Trianon, firmat el 4 de juny de 1920 i fet efectiu el 31 de juliol de 1921, fou imposat per la majoria de poders de l’Entente al Regne d’Hongria, i establia la cessió de territoris als recentment formats estats de Txecoslovàquia i Iugoslàvia, així com a Romania i Àustria. Així, Hongria es quedava amb només un 28 % del territori que li pertanyia abans de la guerra, i amb una població que passà de 20,9 milions a 7,6 milions (un 36% respecte abans del tractat). En les zones segregades, la població hongaresa no era majoritària, però constituïa un percentatge d’allò més rellevant respecte el total. D’altra banda, 3,3 milions d’hongaresos (un 31 % del total prebèl·lic) quedaven fora del nou estat hongarès. Finalment, Hongria hauria de pagar reparacions de guerra als seus veïns, l’Armada Austro-Hongaresa era dissolta i l’exèrcit d’Hongria quedava limitat a 35.000 efectius.

Conseqüències del Tractat de Trianon: àrea, població i composició ètnica. Font: Viquipèdia.
Conseqüències del Tractat de Trianon: àrea, població i composició ètnica. Font: Viquipèdia.

Com arriba a aquesta situació un país que en el millor dels casos és subordinat als interessos austríacs? Per què és castigat amb més fermesa que els països que, efectivament, han iniciat la guerra? La resposta, per descomptat, té a veure amb la geopolítica: l’expliquem a continuació.

Durant les darreries del 1918, i aprofitant el buit de poder respecte al poder central i la situació de caos i fam, grans esdeveniments sacsegen l’est de l’Imperi Austro-Hongarès. L’emperador austríac sol·licita una pau separada al president Woodrow Wilson, admetent el dret de txecs i iugoslaus a l’autodeterminació; arran d’això, el consell general txec declara el mateix dia la independència, seguit l’endemà. A Hongria, el Partit Socialdemòcrata i el Partit Radical, juntament amb un ampli suport de les masses populars, formen un Consell Nacional que emet un programa de dotze punts, entre els quals s’inclou la independència d’Hongria respecte l’Imperi, la fi de l’aliança amb Alemanya, la celebració d’unes eleccions amb sufragi universal masculí i femení, una reforma agrària… tot acceptant un major respecte per les minories (emparant-se en els punts del president Wilson) però sense renunciar a la unitat territorial de la Corona de Sant Esteve. Mentrestant, els consells obrers i de soldats, la majoria dels quals sota control socialdemòcrata, s’estenen per les diverses ciutats.

El 31 d’octubre, l’anomenada Revolució dels Crisantems, caracteritzada per l’agitació política i els enfrontaments entre tropes del govern i manifestants que entonen la Marsellesa, culmina amb el nomenament per part de l’Emperador del liberal d’esquerres Mihály Károlyi com a primer ministre. El 16 de novembre, amb els carrers sota control del Consell, proclama la República Popular d’Hongria amb ell mateix com a president provisional. Després de 400 anys sota dominació dels Habsburgs, Hongria torna a ésser independent.

El següent pas del govern hongarès, com a estat de recent creació, és demanar un nou armistici a la “Entente”, tot esperant una predisposició favorable per part d’aquests. Per contra, l’armistici resultant (Armistici de Belgrad) és més desfavorable que l’anterior, firmat encara per Àustria-Hongria (Armistici de Pàdua). L’Armistici de Belgrad exigeix, entre d’altres, la desmobilització de les tropes i la retirada de l’exèrcit dels fronts sud i oriental a canvi de la no ingerència aliada en els assumptes interns hongaresos.

 Límits del front de l’Armistici de Belgrad. Font: Viquipèdia.
Límits del front de l’Armistici de Belgrad. Font: Viquipèdia.

Aquesta última clàusula serà ignorada tant pels aliats com pels estats veïns: aquests últims, després de negar-se a negociar amb el govern hongarès, aprofitaran per ocupar els territoris fronterers durant l’hivern de 1918-1919. En conseqüència, Károlyi ordena remobilitzar l’exèrcit i es planteja una aliança amb la República Socialista Federada Soviètica de Rússia (RSFR). Tanmateix, la situació d’escassetat d’aliments ocasionada pel bloqueig aliat i la guerra, la impossibilitat d’importar carbó en un hivern especialment cruent, la feblesa interna del govern, la laxitud respecte a la política internacional i el creixement del poder soviètic obliga a Károlyi a abdicar a favor de Béla Kun, del Partit Socialista Hongarès recentment nascut de la fusió entre comunistes i socialdemòcrates. Cal destacar que Kun havia promès fer efectiva l’aliança amb la URSS per aturar les invasions dels països veïns.

Així doncs, el 21 de març de 1919 naixerà el segon estat socialista de la història: la República Soviètica Hongaresa. El nou govern decreta l’abolició dels títols i privilegis nobiliaris, la separació entre església i estat, llibertat d’expressió i reunió, educació gratuïta, drets per a les minories ètniques, nacionalització de la indústria… tanmateix, el suport de la població es veu subordinat a la promesa de restituir les fronteres històriques d’Hongria. Així doncs, Kun informa Lenin que s’ha establert la dictadura del proletariat a Hongria, i sol·licita una aliança amb la RSFR. Malauradament, els russos es troben en plena guerra civil i declinen: l’Hongria Soviètica es queda sola formalment, tot i que els bolxevics russos intentaran ajudar amb atacs a la Bessaràbia ocupada pels romanesos. El govern ordena la formació de la Guàrdia Roja, liderada per Mátyás Rákosi. Paral·lelament, una organització paramilitar formada per uns 200 homes armats anomenada “els nois de Lenin” (“Lenin-fiúk” en hongarès), es dedica a efectuar judicis sumaris al camp i a la ciutat contra aquells que consideren terroristes i contra-revolucionaris.

Després de més demandes de concessions territorials per part de l’”Entente” durant el maig, els comunistes es dirigeixen cap al nord, decidits a recuperar els territoris històrics d’Hongria. Part d’Eslovàquia és recuperada a principis de juny: tres setmanes després, les tropes hongareses es retiren, ja que els francesos els han promès que a canvi les forces romaneses es retirarien cap a l’est del riu Tisza. Un cop les tropes hongareses abandonen Eslovàquia, els romanesos trenquen l’acord i continuen avançant. Tanmateix, abans de marxar, els comunistes constitueixen la República Soviètica Eslovaca, fet que genera tensió entre els soldats més patriotes i irredemptistes de l’exèrcit.

Els límits territorials de la República Soviètica Hongaresa. En vermell fosc, el territori controlat per la República Soviètica; en roig clar, el territori d’Eslovàquia ocupat per l’exèrcit roig; en blau, territori iugoslau supervisat per forces franceses; en marró, territori ocupat per Romania. Font: Viquipèdia.
Els límits territorials de la República Soviètica Hongaresa. En vermell fosc, el territori controlat per la República Soviètica; en roig clar, el territori d’Eslovàquia ocupat per l’exèrcit roig; en blau, territori iugoslau supervisat per forces franceses; en marró, territori ocupat per Romania. Font: Viquipèdia.

El 24 de juny, els socialdemòcrates intenten un cop d’estat contra el govern de Kun que resulta en fracàs. En conseqüència, el govern inicia una sèrie de judicis i execucions contra elements contrarevolucionaris coneguda posteriorment com a “Terror Roig”, en un procés similar a aquell que té lloc a Rússia durant la guerra civil. Kun, en un intent de tornar a guanyar popularitat i acabar amb l’ocupació, dirigeix l’Exèrcit Roig contra les tropes romaneses invasores amb la intenció de recuperar Transsilvània. El 30 de juliol, els soldats hongaresos, voluntaris desmoralitzats per la retirada d’Eslovàquia, són derrotats per l’exèrcit romanès. Kun i altres dirigents del Partit Comunista fugen cap a l’exili a Àustria, i es queden només alguns quadres com György Lukács per organitzar el Partit a la clandestinitat. Els socialdemòcrates pugen al poder i restauren la República Popular Hongaresa, començant per abolir nombrosos decrets promulgats pels comunistes.

El 6 d’agost, les tropes romaneses entren a Budapest, acompanyades per l’“Exèrcit Blanc” hongarès sota ordres de l’Almirall Horthy. Mitjançant un cop d’estat, s’instal·la un govern contrarevolucionari d’extrema dreta: comença el Terror Blanc, durant el qual romanesos i soldats blancs hongaresos executen i detenen centenars de simpatitzants del govern soviètic, jueus i persones d’esquerres. Algunes fonts estimen els resultats del Terror Blanc en més de 5.000 executats, 75.000 empresonats i 100.000 exiliats. Alguns dels detinguts seran posteriorment intercanviats per presoners amb la RSFR el 1921.

El gener de 1920, les eleccions donen la majoria a partits conservadors i de base agrària. El mes següent, el parlament restaura la monarquia hongaresa, però la situació caòtica del país obliga a posposar l’elecció d’un sobirà: l’Almirall Horthy passa a ser regent, càrrec que ocuparà fins a 1944. Paradoxalment, Hongria es convertia en una monarquia sense rei, presidida per un almirall en un país sense mar. De facto, però, es tractava d’una dictadura extremadament antisemita amb característiques pròpies del feixisme que no dubtaria en col·laborar amb els nazis abans i durant la Segona Guerra Mundial. Poc després, el Regne d’Hongria firmaria el fatídic Tractat de Trianon.

En aquest article, doncs, hem pogut observar les funestes conseqüències immediates de la Primera Guerra Mundial per a Hongria. En el buit de poder sorgit de la caiguda de l’Imperi Austro-Hongarès, els estats amb suport de les potències guanyadores en surten àmpliament beneficiats. Hongria es troba sense suport internacional: els Aliats volen debilitar el màxim possible alemanys i austríacs per evitar tant la competència industrial com futures guerres, tot construint un buffer de protecció contra el perill oriental del socialisme, mentre que els bolxevics es troben atrapats en una guerra civil en què pràcticament totes les potències intervenen en la seva contra.

La disgregació territorial provocada per l’establiment de les noves fronteres provocaria la pèrdua de la nacionalitat hongaresa als milions de magiars residents fora de les fronteres del Regne d’Hongria. L’ascens de la dictadura de l’Almirall Horthy situaria el país com a un aliat de l’Eix en la següent gran guerra. El següent article, doncs, versarà sobre les conseqüències del tractat de Trianon, l’Hongria d’entreguerres, la participació en la Segona Guerra Mundial i el posterior alliberament per part de l’Exèrcit Roig.

Read More

La unitat de la Unió Europea (no confondre amb Europa) està més en dubte que mai. El Brexit ha obert definitivament una crisi política sense precedents… des de 1945. Però abans de les votacions a la Gran Bretanya, els indicis ja eren prou evidents: des de l’amenaça del Grexit fins a la pujada vertiginosa de partits polítics euroescèptics, moltes vegades integrats dins de l’extrema dreta. Per contra, els partits tradicionals i els grans mitjans porten anys repetint la idea d’unitat, i venent-nos el vell continent com una bassa de pau només trencada pels atacs exteriors.Aquesta unitat de la Unió Europea que ara es veu amenaçada no és més que l’esquerdament d’una situació temporal atípica, i la fragmentació ha estat la tònica imperant al llarg de la història.

La propaganda europeista s’ha encarregat de buscar en la història antecedents a la Unió Europea. Així, trobem opinions que defensen que l’imperi de Carlemany o fins i tot les invasions de l’Alemanya nazi, entre d’altres, són antecedents al projecte de la Unió Europea. Trobo si més no agosarat, per no dir desafortunat i totalment atemporal, presentar com a projectes europeistes un en el qual ni existia consciència europea i un altre de caire purament expansionista. El que sí podem afirmar sense por d’equivocar-nos és que, al llarg dels segles, Europa ha estat un gran niu de conflictes. Un continent que ha viscut grans aliances entre països per garantir l’equilibri en les guerres, i que ha vist passar per l’espasa i en nom de Déu a milions de soldats. Un continent que ha viscut la persecució de minories, i que ha estat el primer en portar la guerra a cada casa, mitjançant l’atac indiscriminat contra la població civil –Guerra civil espanyola. I un continent on s’han iniciat les dues guerres mundials que hi ha hagut fins a dia d’avui.

soldats britànics
Soldats britànics a les trinxeres durant la Primera Guerra Mundial

Durant la història d’Europa s’ha parlat molt poc d’unitat. Com a molt, d’aliances sota interessos d’un moment concret, amb algú altre que sabies que es convertiria en el teu enemic en futures guerres. Perquè sempre arribaven més guerres. A Europa es parlava de domini, d’imposar la fortalesa per sobre dels altres, d’imperis i d’interessos propis. La mateixa Unió Europea neix d’aquests interessos, i no pas dels comuns. Una llarga llista de conflictes sagnants, a cada país i pels motius més diversos, parla per si mateixa. Des de les d’independència a Itàlia, la Revolució Francesa, guerres napoleòniques, infinitat de conflictes entre països, guerres hussites a Bohèmia, i una llarga llista de guerres civils pràcticament a tots els països, en alguns fins a dues vegades.

Situem-nos just al final de l’última gran guerra que ha afectat Europa: la II Guerra Mundial. Any 1945, amb Alemanya dividida, el bloc comunista a l’Est i la major part d’Europa Occidental devastada pels bombardejos. Les zones industrials i les vies de comunicació, vitals pel desenvolupament econòmic, havien estat objectius predilectes de les bombes. A això li hem de sumar la excepcional duresa de l’hivern dels anys 1946-47, que va perjudicar greument l’agricultura i, consegüentment, l’alimentació de la població. Aquesta era l’Europa de 1945: 

(feu click a les imatges per veure-les en tamany real)

L’any 1948, davant la greu situació que travessava el vell continent, els Estats Units van engegar l’”European Recovery Program”, més conegut com “Pla Marshall”. Les preocupacions que van empènyer el país americà a engegar aquest pla van ser dues. D’una banda, el fet que l’Europa occidental era el seu principal mercat. Evidentment, en època de Guerra Freda, les transaccions amb el bloc comunista, que incloïa tota la Unió Soviètica i la Xina, eren impensables rere el taló d’acer. Els Estats Units no podien mantenir la seva economia només amb Sud-Amèrica i l’Àfrica, així que era indispensable la recuperació europea per motius econòmics. Però també hi va haver un fort component ideològic: Europa occidental seguia sota el sistema capitalista. Almenys nominalment, ja que en la situació de postguerra era impossible que es dugués a la pràctica. És a dir, que si els europeus, sota un sistema capitalista, es veien immersos en una situació de precarietat i ruïna amb poques perspectives de millorar, no trigarien gaire a plantejar-se el comunisme com a alternativa. I aquesta era una situació que els Estats Units no estaven disposats a tolerar, i que ni tan sols entrava dins la lògica de la Guerra Freda, en un moment que imperava la Doctrina Truman.

George F. Kennan, un dels principals dissenyadors del Pla Marshall
George F. Kennan, un dels principals dissenyadors del       Pla Marshall

L’objectiu del Pla Marshall era la recuperació d’Europa, però amb certes condicions. Els Estats Units estaven disposats a enviar divises al continent sempre que els països s’unissin i es posessin d’acord en una tasca conjunta de recuperació. En altres paraules, no podia anar cada país per lliure, presentant la seva particular ‘llista de la compra’ pagada pels americans. La tasca no era senzilla: es demanava a un conjunt d’estats que fessin un acte inconcebible fins aleshores en temps de pau. Precisament aquesta pau també era un dels grans tresors a preservar mitjançant la unitat després de veure les atrocitats succeïdes durant la II Guerra Mundial. Les dues guerres mundials havien nascut com a guerres entre estats europeus, i el fort component nacionalista dels països d’aquest continent no feia més que avivar les flames, posant en perill qualsevol pau de llarga durada. A més, amb dues potències mundials com els Estats Units i la URSS, la unitat europea també era imprescindible si els països volien tenir alguna cosa a dir dins el panorama internacional. Per tant, la unitat política d’Europa era clau, però aviat es posaria de manifest que no era aquesta unitat, sinó l’econòmica, la que realment estaven disposats a acceptar els països europeus implicats.

També és cert que durant anys ja havien aparegut idees de federalisme europeu. Al segle XIX,  Charles Lemonnier va parlar dels ‘Estats Units d’Europa’, i Bluntscli de la organització de la Unió Europea d’Estats. Ja al segle XX, Brugmans i Salvador de Madariaga van encapçalar les veus dels federalistes europeus, però aquests moviments van tenir un gran problema que els va impedir avançar: sorgien de la base, i no pas de les altes esferes. I des d’aquesta base semblava molt lògica i útil la idea d’unitat, però a l’hora de la veritat, cap cap de govern estava disposat a perdre la seva sobirania en certs àmbits per cedir-la al conjunt d’Europa.

Partint d’aquesta base d’anys de conflictes, nacionalismes exacerbats i poca predisposició a la unitat política, Europa, per pura necessitat, va haver d’embrancar-se en un projecte que garantís la unitat si més no ECONÒMICA. Els Estats Units el supervisarien, i eren França i Alemanya qui haurien de liderar-lo.

Van existir diversos intents d’iniciar una unió europea. Per començar, l’any 1948 es va crear el Consell d’Europa. Només un detall: als seus estatuts no es recull cap mena d’unitat ni cessió de sobirania, només es parla de reforçar la defensa dels Drets Humans dins dels estats membres, per tant no era més que un moviment de cara a la galeria per satisfer peticions americanes. Dos anys més tard es va intentar crear la Comunitat de Defensa Europea, un experiment que va fracassar i ni tan sols va posar-se en funcionament. La militar era una de les competències que no volien cedir els estats en aquell moment, tot i que un any després van tenir èxit la creació de l’OTAN. La bona acollida d’aquest projecte, a diferència de l’anterior, va ser perquè L’OTAN, als seus inicis, no estava destinada a una integració europea en l’àmbit global de defensa ni política exterior. Era una forma de defensa contra el comunisme, ja que qualsevol atac del bloc soviètic a un dels estats membres seria contestat per un atac col·lectiu de tots els països. I també era una forma d’assegurar-se que els Estats Units combatrien des del primer moment en cas d’una tercera guerra mundial, ja que les dues anteriors s’havien decantat quan els americans van entrar en combat. Anys més tard, l’URSS va respondre a aquest tractat per mitjà del Pacte de Varsòvia.

Jean Monnet i Robert Schumann, principals impulsors de la CECA i considerats com uns dels pares fundadors de la Unió Europea. Imatge extreta de: notepad.ideasoneurope.eu
Jean Monnet i Robert Schumann, principals impulsors de la CECA i considerats com uns dels pares fundadors de la Unió Europea. Imatge extreta de: notepad.ideasoneurope.eu

El veritable pas endavant per a la integració europea es va donar amb la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA) l’any 1951. A la pràctica, significava que el carbó i l’acer d’Alemanya occidental estava a l’abast dels països membres de la CECA (França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg), que els podrien explotar. Ningú s’imagina avui dia que Alemanya acceptés un tractat amb aquestes condicions, però l’Alemanya de 1950, derrotada i culpabilitzada, era un país enormement necessitat d’ajuda i, sobretot, d’un projecte integrador a nivell europeu. No es volia quedar al marge, ni s’ho podia permetre. Més enllà d’aquest tracte, no existia cap full de ruta cap a la Unió Europea, i van caldre anys perquè existís una voluntat de traçar-lo. La CECA va ser l’antecedent directe de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), que va eliminar progressivament les barreres comercials entre els estats membres al llarg de diversos anys.  L’any 1957 es signà el tractat de Roma, que donava existència a la CEE (nucli de la futura Unió Europea) i que parlava d’unió sense fissures, però aquesta unió seguia sent eminentment comercial i aduanera.

El cas britànic

Charles de Gaulle, al que veiem a la imatge amb l'aleshores primer ministre britànic Winston Churchill, es va oposar fermament a l'entrada de la Gran Bretanya a la CEE
Charles de Gaulle, al que veiem a la imatge amb el primer ministre britànic Winston Churchill, es va oposar fermament a l’entrada de la Gran Bretanya a la CEE

Ens podríem preguntar arribat aquest punt: on era la Gran Bretanya? Per què no va ser qui liderés el projecte europeista juntament amb França i Alemanya? La realitat és que la Gran Bretanya sempre es va sentir afortunada per l’extensió de mar que la separa del continent. Quan va sorgir la idea de la Unió Europea, els britànics van signar un pacte tàcit: ells no liderarien el projecte, però a la vegada es comprometien a no entrebancar el seu avanç, donaven suport, però no s’hi comprometien. El Regne Unit no volia sentir a parlar de cap manera d’un projecte integrador europeu, i va fundar amb altres països (sobretot nòrdics, com Dinamarca i Suècia) l’EFTA: Associació Europea del Lliure Comerç. A diferència de la CEE, l’EFTA només es tractava d’un acord comercial entre països, i no hi existia la unitat aduanera. Però els britànics es van adonar del seu error en veure les taxes de creixement comercial dels països de la CEE: més del 60%, unes xifres superiors a les dels Estats Units. Va ser aleshores quan realment van plantejar-se formar part del projecte integrador, tot i que les necessitats eren purament econòmiques, i la idea de formar part d’una Europa unida políticament els seguia resultant molt llunyana. No cal dir que aquesta situació no ha canviat massa fins a dia d’avui. La Gran Bretanya va sol·licitar diverses vegades l’entrada a la CEE, però França la hi va denegar perquè considerava que Londres estava massa vinculat amb Washington, i això podia posar en perill un projecte que volia ser independent de les dues grans potències. Finalment, l’any 1973, el Regne Unit va passar a formar part de la CEE. A partir d’aquí els passos es van anar succeint, tot i que l’economia va quedar bastant estancada amb la crisi del petroli. Es van fer diversos avenços, com ara la creació del Consell Europeu (1975) o la unió monetària (1979), a més de la incorporació de diversos nous països. La Unió Europea va avançar amb èxits i fracassos, i per explicar tots els passos que va donar ens faria falta un altre article sencer, com a mínim. Però si mirem enrere potser no ens resulta tan estrany l’actual clima de manca d’unitat… i que el Regne Unit hagi estat el primer en abandonar la nau. Aquesta nau sempre va estar guiada per l’economia i la poca predisposició política a cedir competències a un organisme supraestatal. La devastació i els horrors de la IIGM, l’aparició de les dues grans potències i la misèria econòmica van obligar als europeus a embrancar-se en una aventura d’unitat mai coneguda fins aquell moment. Però els temps canvien, i les necessitats també, i el passat sempre torna per recordar-nos allò que durant molts segles va succeir.

Read More
12165799_10207851787203228_1720281682_n
Lluís XIV rebent al Gran Condé

Quan Jacopo Chapuys va escriure aquest llibre, en els últims anys de la seva vida al seu retir forçat a la vila de Novara, el món de la Cort estava en ple desenvolupament sota el tron de Lluís XIV, el Rei Sol, no gaire temps després de les obscures guerres civils franceses. Aquesta ressenya té com a objectiu no tan sols fer un repàs a aquesta curiosa obra, l’única coneguda del senyor Chapuys, sinó també de situar-la en un complicat context geopolític en el qual Europa queda trasbalsada per la guerra, les epidèmies i la fam.

Pel que se sap, Jacopo Chapuys hauria nascut el 1625 en el si d’una família de la petita noblesa de Novara (nord d’Itàlia) però seguint els passos del seu pare, tota la família s’hauria traslladat a la Cort del Duc de Savoia a Torí. Si bé poc tenien a veure aquella Cort de Torí amb la que sorgiria a Versalles més de 20 anys després, un jove Chapuys ja s’hauria fet a la idea de la primera i més important norma de la Cort: ser-hi present. Tal com ell senyalà: “el sobirà és el sol i la noblesa necessita de la seva escalfor per a viure, lluny morirà de fred i si s’apropa massa podria cremar-se”. A Novara la família Chapuys tenia nombroses terres sota el seu control que van haver de llogar per poder obtenir el capital necessari per fer-se amb un humil palauet a prop de la Cort de Torí. No van ser els únics. A tota Europa centenars de famílies de la noblesa deixaven enrere les seves terres per assumir grans deutes amb la finalitat d’acostar-se al rei.

Bon coneixedor del llatí i amb un francès fluid, el jove Chapuys cridarà l’atenció de la reina regent Cristina de França. Havent viscut a la Cort francesa i essent germana de Lluís XIII, Cristina havia dut a terme una inesgotable tasca de consolidació de Torí com a Cort, a imitació de la Parísenca, comprant la lleialtat de l’alta noblesa savoiana amb prestigiosos càrrecs polítics mentre que, per l’altra banda, promocionava la baixa noblesa i la burgesia a l’administració i a posicions clau just per sota els grans senyors italians. Tot i l’evident perspicàcia que mostra Chapuys a la seva obra, no amaga que veia les promocions atorgades per la reina regent com una via per accedir a una de les grans famílies savoianes (i no tant com una estratègia de la regent envers aquests), i quan se li va anunciar que formaria part de l’ambaixada a la coronació del jove Lluís XIV el 1643 fou, segons confessa el mateix Chapuys confessa, el moment més feliç de la seva vida.

Resulta paradigmàtic que un dels regnes més restrictius pel que fa a l’accés de les dones al tron, sigui el que més reines regents a tingut. A la mort de Lluís XIII i contra les últimes voluntats del sobirà, la seva reina, Ana d’Àustria, prengué el poder i féu primer ministre de França el Cardenal Mazzarino, cosa que aixecà la indignació de membres prominents de la noblesa com el príncep de Condé, que veien en aquesta maniobra de l’astuta reina una estratègia per allunyar els nobles del nen Lluís XIV. Pel que fa a la resta d’Europa, la situació no era precisament tranquil·la: arran de l’inici de la Guerra dels 30 anys (1618), el centre d’Europa havia quedat devastat a conseqüència dels conflictes entre catòlics i protestants i, d’altra banda, França havia entrat en guerra amb la monarquia hispànica el 1635, cosa que desencadenà una guerra de proporcions colossals a Flandes i la Catalunya Nord entre les grans potències cristianes.

Res de tot això veuria Chapuys en la seva primera missió diplomàtica, durant la qual descobrí un món on els luxes eren cada cop més ostentosos, ben lluny de l’austeritat de la Cort savoiana. En la coronació Lluís XIV, es fixaren més cerimonials que insistien en la naturalesa sagrada del sobirà, cobrint-lo amb un vel diví que havia de dissuadir a hipotètics regicides (cal recordar que l’avi de Lluís XIV havia estat assassinat 30 anys abans per un sacerdot). Chapuys pren nota del que succeeix a la coronació i senyala amb encert que ben aviat tots els reis de la Cristiandat imitaran l’exemple francès; també diu que fent així apareixeran menys rivals a la Corona, posant fi a l’obscur període de les guerres civils (en aquest cas el propi Chapuys, cosa que l’honra, reconeix que va estar menys encertat).

La Cort de París, i sobretot Versalles a partir de la segona meitat de segle, funcionen com mons apart de la societat, en els quals oficis com el de bufó de la Cort o rentador de culs reials poden tenir una importància política de primer ordre, res estrany tenint present la proximitat que establien amb el rei, font de tot poder. El fet que un Gran com el príncep de Condé volgués apartar el Cardenal Mazzarino i fer-se amb el control del rei infant, generà en la Cort una reacció immediata i no trigaren a sortir nobles que defensaven el Cardenal amb l’obscura aspiració de créixer a costa de Condé. La situació fou molt tensa l’any anterior a la gran revolta de la Fronda (1648) tal com senyala el mateix Chapuys, que, convidat a un banquet al palau de Condé, observa que el príncep ha creat una mena de Cort paral·lela a la de París.

Chapuys, però, no viurà els episodis de la Fronda sinó que s’haurà de traslladar a un territori molt menys del seu grat per ordres de Cristina, regent tot i que el seu fill Carles Manel ja tenia una edat per assumir la seva posició com a Duc. El destí de Chapuys era Anglaterra, on la guerra entre el Parlament i el rei tot just havia acabat amb la captura de Carles I. Dels vencedors de la guerra, la facció que havia format part de la Cort s’inclinava per buscar una solució de consens amb el rei mentre que els coneguts com Roundheads, soldats religiosament més radicals, apostaven per jutjar el sobirà com si fos un ciutadà qualsevol i no el “pare del Regne”. En un context de profundes malfiances entre les faccions vencedores, el paper de Chapuys era encara més controvertit, ja que malgrat que oficialment era a Londres com a observador dels debats parlamentaris, extraoficialment el seu objectiu era convèncer el guanyador de la disputa perquè portés el país a entrar en guerra amb la monarquia hispànica en el context de la Guerra dels 30 anys.

L’execució de Carles I (o el “parricidi anglès” en paraules de Chapuys) mouran aquest, un catòlic convençut, a dialogar amb el cap dels Roundheads, Oliver Cromwell, qui en principi refusarà intervenir a la guerra al·legant la persecució savoiana de la secta dels valdesos. Fracassada la seva missió, no trigarà Chapuys a retornar a França, on el conflicte de la Fronda donava les seves últimes

Judici de Carles I al 1649
Judici de Carles I al 1649

cuades i ja començava a formar-se la gran Cort de Versalles sota el patrocini del rei Lluís XIV. A la seva tornada a França, contraurà finalment matrimoni amb la vídua Marine de Xantillí, gràcies a la qual posarà un peu en les lluites de faccions versallesques.

Chapuys elogia l’habilitat del rei Lluís XIV a l’hora de tenir sota control la noblesa cortesana (pràcticament es podria dir que la seva obra és un homenatge al Rei Sol), sobretot tenint present que ni físicament ni intel·lectual era el rei una celebritat. Atès que no podia gratificar els seus nobles amb terres o càrrecs (ja que ben aviat se li haurien acabat els regals) aconseguí que gestos de gratitud o d’atenció a un noble concret fossin envejats pels altres nobles, portant a una confrontació cortesana. Chapuys explica que, havent el rei xerrat amb ell en una cacera, fou, per uns nobles amb els quals no havia tractat mai a nombrosos banquets i per altres (en aquest punt senyala Nicolas Fouquet), denunciat com a espia savoià. Al final no van ser les intrigues a Versalles les que el van fer caure en desgràcia sinó els esdeveniments al propi ducat italià on, a la mort de Cristina el 1663, tota una sèrie de nobles van ascendir de categoria i es van afanyar a fer caure els que creien amics de la difunta regent i d’una França que, sota Lluís XIV, era cada cop més opressiva amb Savoia.

En el seu retir forçat a Novara, Chapuys deixà constància de les seves experiències cortesanes, establint una mena de guia per a la supervivència en un medi tan hostil, així com valoracions dels diferents episodis d’aquell convuls segle. Acabades les grans guerres religioses europees, Chapuys posà l’accent en l’expansionisme dels otomans musulmans i inicià un memoràndum pel qual pretenia convèncer Carles Manel de Savoia i els altres prínceps cristians a sumar-se a una croada. Aquest projecte l’hagués situat de nou a l’òrbita de la Cort, però, malauradament, el 1665 moria sense haver-lo enllestit, deixant com a llegat únicament aquesta obra.

 

Read More