Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Han coincidit tantes vegades en xerrades, entrevistes, debats, conferències, presentacions de llibres, etc. que un d’ells es va negar a fer l’entrevista per separat, que preferia fer-la amb ell al costat. Són dues de les persones que més saben sobre l’extrema dreta i el feixisme i que més pedagogia estan fent en aquests últims mesos per a clarificar i explicar en un temps on aquells que alcen el braç i bramen tornen a tenir protagonisme.

Ens trobem amb elles per a parlar de conceptes relliscosos, que sovint emprem com a sinònims, malgrat que no ho siguin: és el mateix parlar d’extrema dreta que de violència ultradretana? Existeixen encara els feixistes? Com ha condicionat (i condiciona) l’extrema dreta la democràcia espanyola? Quin paper va tenir la violència ultradretana durant la Transició? Parlem sobre això: sobre gent que traspassa línies polítiques, de conspiració, de violència, de clavegueres de l’estat… la música de fons, però, és la vida que va transcorrent per la vila de Gràcia (Barcelona).  

Encara no sabeu de qui parlem? Encara no heu sentit a parlar del fotoperidodista Jordi Borràs i de l’historiador Carles Viñas?

El fotoperiodista Jordi Borràs (esquerra) i l'historiador Carles Viñas (dreta). Fotografia: Ab Origine
El fotoperiodista Jordi Borràs (esquerra) i l’historiador Carles Viñas (dreta). Fotografia: Ab Origine

Què és l’extrema dreta? És un eufemisme per a impedir parlar de ‘feixisme’?

Carles Viñas: El feixisme és una cosa molt concreta, en un lloc i període determinats. És un moviment polític que es gesta en el Període d’Entreguerres a Itàlia, després de la Primera Guerra Mundial (1914-18). Es forma a partir dels “Fasci Nacionale di Combattimento” i de l’establiment del Partit Nacional Feixista (PNF), encapçalat per Benito Mussolini (1883-1945).

A partir d’aquí, trobem diversos intents de plasmar el feixisme arreu, sobretot a Europa (a Hongria, Polònia, Espanya…). Actualment, existeixen reformulacions que intenten emular aquelles pràctiques en un context, l’actual, que és molt diferent del dels seus orígens. Jo el diferenciaria el feixisme del nazisme, perquè crec que són dos moviments diferents, que també tindrà rèpliques en llocs i circumstàncies diferents.

El feixisme és un moviment polític d’un període històric molt concret, en un lloc i període determinats que va intentar ser imitat a altres llocs del món, especialment a Europa. Actualment existeixen reformulacions, però el context és molt diferent del dels seus orígens

Jordi Borràs: L’extrema dreta és anterior al feixisme. Podem trobar moviments d’extrema dreta abans d’aquest, sigui a Itàlia o sigui a on sigui. El feixisme és una cosa molt específica i cenyida a unes circumstàncies concretes, com ha dit en Carles.

Evidentment, els moviments ultradretans o les seves noves onades no es poden entendre sense els que els han precedit. De la mateixa manera que no és el mateix la socialdemocràcia que el marxisme ortodox, no és el mateix el feixisme que el nazisme, l’extrema dreta, la ultradreta o els nacional-populistes. Hem de saber diferenciar.
Per altra banda, hi ha coses o conceptes que no sempre van lligades l’una amb l’altra: es pot ser d’esquerres i ser racista; o es pot ser falangista i no ser racista, per exemple.

C.V: Quan parlem d’extrema dreta ens referim a tot allò que va més enllà de la dreta conservadora tradicional; aquells que dintre d’aquest entramat actuen de manera violenta són la ultradreta. Són matisos importants, perquè a vegades barregem feixisme, extrema dreta, ultradreta, etc.

Trobaríeu, per tant, encertat l’ús que es fa del terme en els mitjans de comunicació?

J.B: Malauradament, molts mitjans de comunicació, per desconeixement, por o inconsciència, acostumen a parlar d'”ultres” o sobre “una manifestació ultra”. Però què és un “ultra”? Ultres de futbol, ultra independentistes, ultradretans, ultra espanyolistes? Es fa servir el terme com a sinònim d’extrema dreta. I això pot generar equívocs.

C.V: La confusió ve per l’ús d’estereotips, fer servir diferents termes com a sinònims quan en realitat no ho són. Cal matisar. És complicat posar-hi remei, perquè avui dia el periodisme busca el fet immediat, tot va molt accelerat i no es poden fer anàlisis més tranquils. Però hi ha un cert desconeixement de tot plegat.

Si haguéssiu de fer un diagnòstic sobre l’estat de salut de l’extrema dreta a Espanya, quin seria? Seríeu capaços de donar algun titular?

C.V: “Entramat ideològic en declivi”. Intenta reviscolar, però té uns hàndicaps molt importants, que eviten que creixi.

J.B: “Falta de renovació”. A França hi ha hagut una renovació ideològica, que ha permès que un partit d’extrema dreta arribi a les institucions. Aquí, l’extrema dreta s’ha quedat (bona part d’ella) ancorada en el passat.

Per altra banda, en Xavier Casals parla del concepte de “presència absent” de l’extrema dreta. Malgrat no estar present en les institucions, les seves idees influeixen i tenen presència en el discurs dels grans partits conservadors; molt sovint marquen part de l’agenda política. Ho hem pogut veure aquests darrers mesos amb VOX: un partit residual que ha marcat l’agenda politicojudicial de tot un estat.

Hem de tenir en compte la “presència absent”. Malgrat no estar a les institucions, l’extrema dreta té capacitat, des de la Transició, de marcar alguns temes de l’agenda política

Com es compon (o recompon) l’extrema dreta espanyola durant la Transició i com sobreviu a la mort de Franco (1939-75)?

C.V: Sortim de quaranta anys de dictadura. Hi ha un sector polític, vinculat als sectors tecnòcrates de l’Opus, que entenen que han de dur a terme reformes per a mantenir-se en el poder (és a dir, acceptar unes fórmules parlamentàries i democràtiques) i un sector immobilista (“el búnquer”) que pretén mantenir les essències del “Espíritu del 18 de julio”.

La pugna entre aquests dos sectors es trenca quan ETA mata a Carrero Blanco, el símbol del sector dur del franquisme i guanya el reformista. A partir de llavors, l’extrema dreta més immobilista quedarà atomitzada al voltant, fonamentalment, d’una figura: Blas Piñar. Aquest liderarà diverses coalicions, essent la més important Fuerza Nueva, que serà l’única força d’extrema dreta que obté una acta de diputat. El perdrà en les eleccions de 1982 i des de llavors l’extrema dreta serà extraparlamentària. Això no significa que no perdi capacitat d’influència a l’hora de marcar l’agenda política; cosa que no deixa de ser un èxit per a ells. Explica en bona part el resultat final de la Transició.

IMG_1930

J.B: El fet que l’extrema dreta estigués inserida a l’estat, va fer que a diferència d’altres països, no calgués una evolució cap a noves formes. Fuerza Nueva no deixa de ser un partit franquista sense Franco. Pretén mantenir l’ortodòxia franquista sense entendre el moment polític de canvi que arribava. Així doncs, mentre Jean-Marie Le Pen, des de França, entra al Parlament Europeu a les eleccions de 1984 amb noves propostes des de l’extrema dreta, a Espanya, Fuerza Nueva perdia el seu escó a les eleccions de 1982.

És a dir, que l’extrema dreta espanyola no s’estava adaptant. Mentrestant, la dreta tradicional del moment (Alianza Popular, per exemple) va saber captar l’electorat d’extrema dreta.

Xavier Casals, en el seu llibre La Transición española. El voto ignorado de las armas, posa en una situació incòmoda a tots aquells que defensen a ultrança una Transició espanyola immaculada, ja que explica el rol de la violència política per a condicionar el curs polític. Quin és el paper de la violència ultradretana en aquest procés?

C.V: Un paper més rellevant del que vol admetre el relat oficial. És una Transició marcada per actes violents, amb més de 500 morts que van determinar l’evolució d’aquesta. Una altra cosa és com interpretem aquesta violència: va ser una violència abduïda pel mateix estat? Va ser utilitzada puntualment? Va ser induïda per forces externes? Va ser una evolució ‘natural’ que va influir la mateixa Transició?

En aquest aspecte encara estem a les beceroles de la investigació. Fins ara imperava el discurs d’una Transició modèlica; s’havia exportat fins i tot com a model arreu del món per a passar d’una dictadura a una democràcia parlamentària. Falta encara un recorregut important per a dictaminar com va marcar la violència la Transició, però ja tenim suficients elements per a afirmar que ho va fer de manera determinant: el procés democràtic, la legalització del PCE i altres forces polítiques en les primeres eleccions democràtiques… tot això no es pot entendre sense aquest pòsit violent que va marcar el període.

Malgrat estar a les beceroles de la investigació, hi ha documentació suficient per a afirmar que existien connexions entre els serveis de seguretat de l’estat i la ultradreta

J.B: Una dita popular d’aquella època era “Incontrolats de nit, uniformats de dia”. Crec que il·lustra prou bé el paper de l’extrema dreta de l’època. El debat interessant que obre el llibre d’en Xavier Casals és com es va instrumentalitzar. Com l’hem d’interpretar? Com una eina de coacció del mateix estat? Com un ens que anava per lliure? És evident (i aquest llibre aporta prou informació per donar suport a aquesta teoria) que el “deep State”, l’estat profund, instrumentalitzava part d’aquesta extrema dreta, com demostren els fets de Montejurra (1974), per a assentar un nou règim polític.

Fa uns dies va sortir una entrevista a Manuel Pastrana, on aquest afirma que el tret de sortida del 23-F (1981) es dóna des de la Zarzuela. Avui dia, tot i que encara hi ha molta documentació que és considerada secret d’estat (fins i tot dels anys de la dictadura), n’hi ha prou que acredita que va haver-hi una instrumentalització d’aquesta violència de l’extrema dreta. Està més que documentat que petites entitats d’ultradreta com el PENS (Partido Español Nacionalsocialista) eren finançats pel SECED i que els serveis secrets que el van succeir també van tenir un paper a l’hora d’utilitzar l’extrema dreta per a aconseguir les seves finalitats.

C.V: La gran pregunta a resoldre és si aquests grups van ser promoguts per l’estat, anaven per lliure… o una barreja de les dues coses, que deu segurament el que va passar.

IMG_1937

Els atacs de la ultradreta gaudiran de la impunitat dels òrgans i cossos de seguretat de l’estat, durant la dictadura i durant els primers anys de la democràcia. De quina mena d’impunitat parlem i de quina manera els cossos de seguretat de l’estat els utilitzaran per a arribar allà on ells no poden?

J.B: Hi ha un moment en què quan el nou règim ja està instal·lat en el poder, deixa d’haver-hi un interès per a seguir instrumentalitzant aquesta violència i l’estat deixa de fer els ulls grossos… en part. Hi ha llocs, com en el País Valencià, en els quals la impunitat de l’extrema dreta és extraordinària, fins ben bé avui. Fa uns dies la justícia valenciana no veia delicte en què un grup d’ultradreta fes un escarni a la porta de Mónica Oltra. Hem de recordar que fins fa uns pocs anys la utradreta, al País Valencià, posava bombes a seus de partits polítics; la llibreria més atacada d’Europa era la llibreria 3i4, de València. Ultradreta i impunitat, al País Valencià, van al mateix pac.

En altres llocs, això no era així. Per exemple, a Catalunya. Però tot i així, encara s’ha d’escriure la història sobre Milícia Catalana, per exemple. En una de les intervencions policials que es fan contra ells, es troben carnets en blanc de l’exèrcit espanyol, documentació confidencial i un expedient reservat sobre el cop d’estat del 23-F. Com hi arriba aquella informació allà no ho podem saber, però és evident que hi ha un vincle entre l’extrema dreta, la policia i l’exèrcit. Històricament també ha sigut sempre així.

C.V: Aquestes connexions també existien ja amb les esquadres dels anys 20, molt vinculats al militarisme i a la capitania general. Això no és nou. Fins a quin punt aquests contactes són oficials, si són de mutu propi… això ja és més difícil de delimitar, per motius obvis (secrets de sumari, documentació prohibida als historiadors, etc.) és molt complicat d’establir.

Arran del Procés, l’extrema dreta espanyolista està de moda; els atacs de la ultradreta tenen més ressò mediàtic cada vegada són més i més agosarats. Però això no és nou, sinó que ja fa molts anys que estan actius i són responsables d’accions prou greus. Agafat en perspectiva, què li ha mancat a la democràcia espanyola per a neutralitzar o minimitzar l’extrema dreta?

J.B: Jo diferenciaria entre la violència ‘fuerzanuevista’ als setanta i la neonazi als 80-90, o fins i tot l’esquadrista dels anys 20, com deia en Carles, de l’actualitat. Fent un estudi sobre les agressions de la darrera tardor [de 2017], arribo a la conclusió que no podem parlar de violència ultradretana, sinó de violència en el sentit més ampli del terme: ja no està circumscrita a membres d’ultradreta, sinó que és més transversal, lligat a un espanyolisme d’ampli ventall. Per a entendre’ns: aquell qui agredeix ja no necessàriament és de Fuerza Nueva, sinó que també pot ser un votant de Ciutadans, Partit Popular o fins i tot del Partit Socialista de Catalunya (PSC). Hi ha hagut un traspàs d’aquesta violència que era característica d’un sector social molt concret cap a un sector social molt més ampli. La meva lectura és que això ve condicionat pel “a por ellos” i per la justificació de la violència per part de l’estat.

Els episodis de violència actuals tenen com a tret diferencial amb la ultradretana que ara aquesta és més ‘transversal’, no necessàriament vinculada a grupúscles ultradretans

C.V: El gran èxit de la ultradreta, com dèiem, va ser marcar l’agenda política. Ara, que aquesta violència que l’havia caracteritzat sigui més transversal. No significa que la majoria de gent que podem anomenar ‘espanyolista’ sigui violenta, però sí que podem observar que aquells que actuen violentament no són necessàriament militants de l’extrema dreta.

Hi ha una acceptació dintre de la societat catalana, que la violència d’ultradreta és espanyolista. Però ha existit mai una extrema dreta ‘catalanista’; i si és així, ha sigut rellevant?

C.V: Segurament, no. Però en canvi, han existit feixistes catalans. No podem dir, però, que ha existit un moviment organitzat catalanista en clau feixista. La cronologia (europea, catalana i espanyola) va evitar que creixés aquest moviment.

Hi ha hagut intents, clar, però han sigut residuals i exigus. No només ara, sinó també als anys vint, trenta, vuitanta, però són irrellevants políticament.

J.B: No podem entendre tot això sense entendre la gènesi del feixisme a l’Estat espanyol i quins objectius tenia. La creació d’un feixisme d’ascendència catalanista no tenia massa sentit perquè hauria sigut anar ‘contra natura’. Si la història hagués sigut diferent, possiblement hauria nascut un feixisme català, tal com ha passat en moltes altres nacions del món.

El suport de l’estat esdevé clau, aquí

C.V: Evidentment. No estem vacunats contra tot això, però qui guanya la Segona Guerra Mundial? Franco estava aliat amb les forces de l’Eix, amb els nazi-feixistes; i Catalunya no pot sumar-se a aquest joc d’aliances, és inviable. El catalanisme, com a moviment polític, està vacunat contra això gràcies a la cronologia.

IMG_1945

Read More

No és cap secret que els editors de la revista vam néixer intel·lectualment a la Universitat de Barcelona (UB), concretament a la facultat de Geografia i Història que es troba al centre de la Ciutat Comtal. Al ‘rovell de l’ou’ del seu epicentre cultural: davant del CCCB, al costat del MACBA, a pocs minuts de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Biblioteca de Catalunya, de l’Ateneu Barcelonès, i una mica més enllà pots trobar la Filmoteca de Catalunya entre riuades de turistes que ja formen part del paisatge barceloní.

Potser per allunyar-nos de la nostra àrea d’influència, de tot aquest ambient on hem après història i a fer història, fer una presentació del projecte a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) era un repte, que ens feia cert respecte.

En Jordi Vives, un dels coeditors de la revista i en Marc Comerma, estudiant d’Història a la UAB, com a arquitectes de l’acte de presentació d’avui, han acabat compareixent davant de més d’una setantena d’assistents. El primer ha parlat del projecte a un nivell més general i ha remarcat la importància de divulgar història; mentre que el segon ha enfocat la seva explicació en la seva experiència com a col·laborador i enllaç de la revista a la UAB.

L'assistència del públic ha estat molt considerable. S'ha omplert la Sala de Graus de Filosofia i Lletres de la UAB. Font: Ab Origine
L’assistència del públic ha estat molt considerable. S’ha omplert la Sala de Graus de Filosofia i Lletres de la UAB. Font: Ab Origine

Ferran Gallego (Barcelona, 1953), per la seva part, ha sigut el convidat d’honor. Aquest historiador de ment preclara és un dels pocs especialistes d’aquest país que s’ha atrevit a agafar el tema del feixisme i de l’extrema dreta analitzant les fonts originals (cosa que pot fer gràcies al seu coneixement de les llengües alemanya i francesa), sense haver de recórrer insistentment a bibliografia secundària i que li han permès fer història comparada entre les diferents experiències feixistes i de l’extrema dreta (per cert, hi ha alguna diferència?) de l’Europa central i occidental.

Combatiu, enèrgic i contundent en les seves argumentacions, Gallego ha fet una ‘transició’ entre el tema introductori (la presentació de la revista) fins al seu (l’explicació sobre com ha arribat l’extrema dreta francesa, encarnada per Marine Le Pen, a unes quotes de poder polítiques tan altes) d’una manera tan progressiva que ha fet innecessari establir una ruptura discursiva entre un bloc i un altre.

Com ha estat possible que un grupuscle feixista nascut als setanta i liderat per un veterà de la guerra d’Argèlia (Jean-Marie Le Pen) hagi evolucionat durant més de trenta anys i s’hagi convertit en una força política amb possibilitats de col·locar a la seva candidata (Marine Le Pen) al Palau de l’Eliseu? Les claus tornen a ser l’arribada de la globalització neoliberal, que va acabar amb el consens de postguerra europeu, va beneficiar a uns pocs i precaritza a capes creixents de la població. Però també culpa a una esquerra creixentment captada per poders supranacionals i que ha oblidat de llegir correctament la situació social, cada vegada més descol·locada.

Jordi Vives (esquerra) Marc Comerma (centre) i Ferran Gallego (dreta), en un moment de la internvenció del professor de la UAB. Font: Ab Origine
Jordi Vives (esquerra) Marc Comerma (centre) i Ferran Gallego (dreta), en un moment de la internvenció del professor de la UAB. Font: Ab Origine

Tot i allargant-se una mitja hora (arribant a les dos hores), l’acte ha gaudit d’una forta afluència de públic que ha mantingut l’atenció durant totes les explicacions i que ens anima a continuar organitzant actes d’aquesta naturalesa.

Read More

Adolf Hitler, el líder indiscutit (II)

Als dos anteriors articles vam solucionar la qüestió temporal sobre en quin moment Hitler va esdevenir el líder indiscutible del Partit Nacional-Socialista. També vam apuntar com ho va fer, gràcies a la seva capacitat d’atracció de les masses, a les peculiaritats polítiques de Baviera i a la creació d’un equilibri d’interdependències amb els seus majors rivals. Però en aquesta anàlisi del com ho va fer, han quedat diverses incògnites obertes. La primera controvèrsia la trobem a l’hora de fixar quin pes van adquirir els diferents contactes en el seu ascens: no van tenir la mateixa importància les elits que els polítics o els militars.

Trobem una altra incògnita als seus primers anys al partit, en els quals es pot discutir si Hitler va esdevenir polític perquè ell ho va decidir o si van ser altres, precisament els seus contactes polítics, els que el van veure com una figura útil.

I també ens deixa la gran incògnita: si Hitler marxa en un atac d’ira o es tracta d’una jugada premeditada, sabent del seu pes dins el Partit, i tenint en ment que pot ser la manera de convertir-se en el seu líder. La història a partir d’aquí ja l’hem explicada: l’NSDAP comença un procés de transformació per adaptar-se a la figura d’un líder amb poders dictatorials. Aquest procés es trencarà amb el fallit cop d’estat, amb el qual Hitler ingressarà a la presó, el Partit serà il·legalitzat i el moviment es fragmentarà en diverses escissions d’extrema-dreta.

Hitler surt esgotat d'un dels seus discursos. Font: earthstation1.simplenet.com
Hitler surt esgotat d’un dels seus discursos. Font: earthstation1.simplenet.com

El paper dels contactes

Quan parlem de contactes, no ens referim només a les elits més poderoses, sinó també a la força bruta de membres de l’exèrcit i a polítics que ocupaven diversos llocs. Quin va ser el seu paper en l’ascens de Hitler? Trobem certes discrepàncies sobre si aquests contactes van ser decisius en el seu ascens dins el Partit o si ho van ser més tard, en l’ascens de Hitler com a Canceller.

El sempre extravagant Hitler, un home al qual li agradava ser el centre d’atenció a les reunions socials (ja fos per la seva impuntualitat o les vestimentes cridaneres), no semblava despertar gaire interès entre les persones més benestants d’Alemanya. La realitat és que aquestes el veien més com un líder temporal per resoldre problemes concrets a la regió de Baviera, el membre destacat d’un dels diversos partits minoritaris que existien, un orador apassionat més, i és per això que no van donar gaire importància ni suport al seu paper dins l’NSDAP. Més tard, quan Hitler ja havia utilitzat el judici pel cop d’Estat com a arma propagandística, i quan va aconseguir ser el líder d’un NSDAP que va créixer espectacularment, les elits alemanyes sí que van començar a donar un suport econòmic i propagandístic més explícit. Però si parlem d’exèrcit i polítics, sí que van jugar un paper més important en l’ascens de Hitler dins el Partit.

Els militars, com Erns Röhm, van resultar claus per a l’establiment de les SA, un autèntic cos de xoc del qual parlarem més endavant. En tot cas, van ajudar a Hitler a tenir una força no només retòrica o popular, sinó també física. Tot i que era un cos pensat per lluitar als carrers contra el que la dreta alemanya considerava una “amenaça bolxevica”, van acabar resultant igualment útils per controlar aquells qui discrepaven amb Hitler dins del propi Partit. Més tard, van ser un instrument molt útil per fer guanyar vots a l’NSDAP, imposant el terror a les urnes.

Gustav_Ritter_von_Kahr00
Gustav von Kahr

Els polítics, si més no els locals, també van tenir un paper prou determinant en ajudar que el futur Führer fos la veu del Partit en un moment complicat a Baviera. Pensaven que, un cop hagués fet el seu servei, seria fàcil desfer-se d’ell. Però, com van acabar demostrant els fets, anaven errats. Gustav von Kahr, home fort del govern conservador de Baviera, va actuar amb una excessiva permissivitat amb el Partit i el propi Hitler, pensant que eren una força molt útil contra les vagues, manifestacions i reunions de grups d’esquerra. El líder de l’NSDAP era l’instrument perfecte per llençar discursos contra el marxisme i l’esquerra en general. Però no comptaven que Hitler, després d’utilitzar la seva retòrica contra els moviments d’esquerra, la utilitzés també contra el propi govern bavarès.

Un polític per decisió pròpia?

La idea més estesa entre les persones que han estudiat Hitler, i fins i tot entre els que van conèixer el Führer, és que ell es va adonar de les seves capacitat retòriques des del seu primer míting, i a partir d’aquí va anar perfeccionant cada vegada més la posada en escena, el decorat i la vigilància del públic. Per més cert que siguin aquests fets, no deixen d’elevar Hitler a la figura d’orador, no pas de polític. I veient com alguns polítics van ajudar Hiter a obrir-se pas perquè era el que necessitaven en aquell moment, és lògic plantejar-se si realment va ser un polític per decisió pròpia o aliena.

Dietrich Eckart, mentor de Hitler, membre de la Societat Thule i orador de l'ultra-dreta alemanya. Font: historylearningsite.co.uk
Dietrich Eckart, mentor de Hitler, membre de la Societat Thule i orador de l’ultra-dreta alemanya. Font: historylearningsite.co.uk

L’historiador Ralph G. Reuth planteja un procés en el qual allò que converteix a Hitler en polític és la voluntat del seu entorn i no la seva. En altres paraules, Hitler es va convertir en polític perquè altres van voler-ho. El van descobrir i convertir en portaveu de la “causa populista-nacional”. Destaca el paper de Dietrich Eckart, que veu en Hitler una figura amb les qualitats necessàries per ser el desencadenant d’un moment de ruptura: aquest moment vindria donat per mitjà de la oralitat i no pas de la paraula escrita, i el mateix Eckart havia intentat proclamar discursos per a ser ell protagonista. Però les evidències el va conduir a escollir a Hitler, pel propi bé del moviment. Des d’aquest moment es va dedicar a posar en contacte el futur Führer amb homes de negocis, periodistes i funcionaris de l’Estat, tots ells propers a la Societat Thule. Posteriorment van aparèixer altres homes com Röhm, que va posar en contacte Hitler amb militars.

També és clar que, si fem cas del que diu Hitler al Mein Kampf, va ser exclusivament ell qui va decidir fer-se polític i abanderat de la causa Nacional-socialista. Però difícilment sabrem fins a quin punt els escrits de Hitler representen fidelment les seves idees més sinceres o no eren més que una maniobra de propaganda. De totes maneres, al seu llibre, Hitler explica que no va ser ell qui va sol·licitar unir-se al Partit, sinó el mateix NSDAP qui va buscar que en formés part. De fet, va estar a punt de rebutjar-ho. Sembla que des d’un primer moment, tant el Partit com les autoritats bavareses van veure a Hitler com aquest instrument útil i van ajudar de manera decisiva en el seu ascens dins l’NSDAP.

Entre la còlera i el tauler d’escacs

Un dels trets distintius de Hitler que ha passat a la història és el seu fort caràcter, que expulsava una ira desenfrenada quan les coses no sortien com ell volia, o quan hi havia qualsevol canvi de plans sobtat. No en va és mundialment famosa l’escena de “El Hundimiento”.

Quan l’any 1921 se’n va sobtadament del Partit en assabentar-se que s’estava negociant la fusió amb un altre moviment polític, no se sap fins a quin punt Hitler actuava sota els efectes de la còlera o era una jugada preparada. Perquè, com hem vist als anteriors articles, aquesta marxa és la clau per poder entrar imposant les seves pròpies condicions, i començar a assentar les bases pel lideratge indiscutible del Partit. Gràcies al llibre de Norman Ohler “Hitler, drogues i el III Reich, sabem que la salut mental del dictador va anar clarament en declivi un cop ja era Führer, a causa de les contínues injeccions d’estupefaents. L’any 1921 consumia alguns estimulants, sobretot per transmetre una imatge enèrgica als mítings, però no era el drogoaddicte en què es va convertir quan ja estava al capdamunt del poder. Això ens porta a pensar que aquests atacs d’ira sí que eren part de la seva personalitat, però no d’una manera tan terrible ni habitual l’any 1921. La història posterior ens dóna moltes evidències sobre l’excel·lent estratega que era Hitler en el terreny polític, com la solució de la crisi de 1936. Per tant, existeixen molts indicis que, quan Hitler marxa del Partit el 1921, ho fa sabent del seu pes dins l’organització, i que podrà tornar-hi quan vulgui imposant les seves condicions.

Tampoc és descartable que Hitler realment marxés de manera improvisada a causa d’una emprenyada monumental, i després s’adonés que podia imposar les seves condicions per tornar a entrar. Una bona jugada per fer-se pregar per tornar al Partit, quan realment es moria de ganes de fer-ho. Recordem que la seva vida, abans d’entrar a l’NSDAP, no era més que un cúmul de fracassos.

With the world economic crisis after 1929 the domestic political controversies in the Weimar Republic exacerbated in such a way that almost every weekend street battles took place. Here there is a controversy at an SA rally in Eschwege, and a counter-demonstration of the Communists where a police officer tries to separate the beating protesters.
Baralla al carrer entre policia, SA i comunistes. Font: alamy.com

L’ascens de Hitler com a líder de l’NSDAP, igual que la majoria de fets a la història, no és cosa de blancs o negres. No podem analitzar els seus condicionants com quelcom totalment decisiu o inexistent. Que les elits no fossin decisives en aquells moments no vol dir que no juguessin papers més importants en el futur. Que les SA no fossin concebudes per l’ascens personal de Hitler, no vol dir que no li resultessin útils. Que el govern bavarès no pogués imaginar-se Hitler com el futur Führer d’Alemanya, no vol dir que no hi aportés el seu gra de sorra. Moltes de les preguntes que hem intentat resoldre segueixen obertes, i probablement continuïn així per sempre, ja que només el propi Hitler ens podria resoldre els dubtes. I encara així, com passa amb el Mein Kampf, mai tindríem la seguretat de poder confiar en la seva paraula.

Read More

Com és ben sabut, durant el darrers anys s’ha produït un considerable augment de l’extrema dreta a Europa i Croàcia no n’és una excepció, de fet és un dels països capdavanters amb nombre de vots a l’extrema dreta, encarnada pel Partit Croata dels Dretes o HSP.

Aquest fet és sorprenent per a molt forans ja que xoca amb la imatge bucòlica de costes precioses i permanent ambient vacacional que predomina en les nostres ments, però resulta que la realitat de Croàcia és ben diferent a la que ens mostren els creuers turístics, i un dels àmbits que millor ho reflexa és la política.

El nacionalisme d’extrema dreta croat té un llarg recorregut històric. És per aquesta raó que per tal de comprendre la situació actual de Croàcia és necessari retrocedir als anys 20 i 30 del segle XX i repassar la situació que va fer esclatar el sentiment nacionalista croat que perdura fins els nostres dies.

D’oprimit a opressor

La situació de Iugoslàvia, dins la qual hi havia Croàcia, als anys 20 estava marcada per una forta crisi i inestabilitat política que feien pràcticament impossible la pau i coexistència entre els diversos grups ètnics i culturals que habitaven la zona sota un estat comú. Paral·lelament, la superioritat numèrica del poble serbi i la seva presència dominant en els organismes de pode, feia que la resta de grups, entre els quals hi havia els croats, es sentissin oprimits.

Aquests dos elements van portar a l’aparició de certs grups que anaven en contra de les estructures d’estat, entre els quals destacaven els Ustasha. Inicialment l’objectiu d’aquests era acabar amb l’estat existent i crear un estat independent pel poble croat que permetés la fi de la seva subordinació. Des de la visió croata hi havia la sensació nascut el 1918 no contemplava la seva idiosincràsia. Aquest sentiment, amb el pas del temps, va convertir-se cada vegada més en un odi cap a les forces hegemòniques sèrbies i va esdevenir un problema per l’estabilitat de Iugoslàvia.

Ante_Pavelić_StAF_W_134_Nr._026020_Bild_1_(5-92156-1)
Ante Pavelic (1889, Bòsnia i Herzegovina – 1959, Espanya) ideòleg dels Ustasha i dictador. Font: Wikimedia commons


La ideologia que propugnaven els Ustasha sovint ha estat alineada i fins hi tot classificada dins el feixisme o nazisme, malgrat això especialistes balcànics com Irina Ognyanova (Ognyanova, 2000) defensen la teoria que l’extrem nacionalisme balcànic encarnat pels Ustasha compartia elements amb els moviments feixistes o nazis de l’època, però en cap moment pretenia unir-se a la seva causa sinó que se sentien atrets pel poder que aquests tenien, i veien l’adopció de les seves tendències ideològiques com un mitjà per aconseguir un major suport i ser més respectats.

Els Ustasha eren una grup format per nacionalistes croats que feien servir la violència per aconseguir allò que no es podia aconseguir a través del sistema constitucional del moment, la Independència de Croàcia. El seu ideòleg era Ante Pavelic i aquest, amb l’ajuda de nombrosos nacionalistes croats que es trobaven a l’exili, majoritàriament a Itàlia, van conformar el que posteriorment seria la base ideològica del nou estat independent de Croàcia.

La ideologia que destil·lava aquesta organització es basava principalment amb dos grups d’idees: les que eren pròpies dels feixisme de l’època  com el racisme, la xenofòbia, l’antisemitisme, l’exaltació de la violència, l’ús del terror o l’ús dels camps de concentració, i un seguit de trets ideològics específics com la glorificació del passat, l’odi cap els iugoslaus i els serbis, la tolerància religiosa únicament cap el catolicisme i la mitificació del passat històric croat.

Malgrat el suport que van rebre els Utashes, aquest mai va ser equiparable al que va rebre Hitler o Mussolini. En el moment en que la Wehrmacht, amb el suport d’altres països aliats amb l’Eix, va envair Iugoslàvia (6 d’abril 1941) i al cap de pocs dies quan es va proclamar el nou Estat Independent de Croàcia, tot va canviar. Ante Pavelic va ser posat al capdavant del país, i es formà d’aquesta manera un govern titella controlat per Alemanya i Itàlia, i llavors els valors i promeses polítiques nacionalistes es van materialitzar.

A partir d’aquell moment Pavelic va establir un règim totalitari basat en la voluntat de purificar la nació i crear un estat nacional homogeni. A partir de 1941 i fins 1945 l’Estat Croat va dur a terme la deportació i liquidació de serbis, jueus, musulmans, gitanos, comunistes i tots aquells que poguessin suposar un impediment pel projecte croat. Per tal d’aconseguir l’eliminació de tots aquests col·lectius es van obrir diversos camps de concentració i extermini, entre els quals destaca Jasenovac, on van treballar gran quantitat de religiosos franciscans que estaven vinculats amb el moviment.

Spomen_podrucje_Jasenovac_21
Vista aèria del memorial del camp de Jasenovac, ubicat en l’antic recinte del camp, que va ser destruït durant els anys 90. Al fons de la imatge es pot veure el monument de la flor, fet en honor a les víctimes. Font: jsup-jasenovac

A la situació interna que vivia Croàcia cal sumar-hi la situació de caos que existia en la resta de Iugoslàvia. Tal com diu Keith Lowe ( Lowe, 2014), en el període de la Segona Guerra Mundial les tensions entre les diverses comunitats van assolir tal nivell que “ els iugoslaus estaven tant disposats a matar-se entre ells com a matar els ocupants estrangers. Els croats mataven els serbis en nom del catolicisme; els serbis incendiaven els pobles musulmans de Bòsnia i els pobles hungars de Voivodina i els chetniks monàrquics establien batalles sense treva contra els partisans comunistes.” Tot això va portar a una situació de  màxima violència entre dos rivals principals: els Ustasha, que rebien el suport de les potències de l’Eix, i els partisans comunistes, que com a oposició rebien el suport dels Aliats. Això va fer que sorgís un conflicte sagnant entre tots dos bàndols.

En acabar la guerra el 1945, davant de la victòria dels partisans, els actors que havien protagonitzat el govern de Pavelic van emprendre una llarga marxa, acompanyats per molta població que estava immersa en el pànic, fins a Àustria, amb la intenció de rendir-se davant els britànics.

Un cop en territori austríac, a Bleiburg, els britànics no van acceptar la seva rendició ja que la política dels Aliats estipulava que totes les forces de l’Eix havien de rendir-se als exèrcits contra els quals havien lluitat. Això  va obligar els Ustsha i companyia a entregar-se als partisans, fet que va desencadenar immediatament una massacre violenta que actualment és recordada com la “matança de Bleiburg”.

Mussolini i Ante Pavelic a Itàlia. La seva relació va existir des dels inicis del Ustasha. Mussolini tenia un especial interès en  fer que Croàcia estigués sota el seu domini i interessos Font: Wikimedia Common
Mussolini i Ante Pavelic a Itàlia. La seva relació va existir des dels inicis del Ustasha. Mussolini tenia un especial interès en  fer que Croàcia estigués sota el seu domini i interessos Font: Wikimedia Common

La violència  emprada pels partisans contra aquells soldats, oficials i població col·laboracionista que encarnava els horrors del període Ustasha va ser brutal. L’assassinat i violència vers aquests va ser disfressat pels partisans com un acte polític, malgrat això en la memòria col·lectiva perdura la idea que els croats que van ser víctimes de la violència dels partisans a causa de la seva condició de croats.

Malgrat tot, els principal líders del govern Ustasha van aconseguir sortir indemnes de la situació i fer-se fonedissos. El cas més destacable és el del propi Ante Pavelic, que un cop va arribar a Àustria  va viatjar fins a Roma, on va estar sota la protecció del Vaticà fins 1948, any en què va marxar a Argentina sota l’asil de Perón. Finalment, arran de la dificultat per garantir la seva seguretat, va marxar a Espanya on va viure fins la seva mort protegit pel règim de Franco.

Mentre es produïa un èxode massiu de població pro-ustasha  es va crear, el 1945, la Republicà Federal Socialista de Iugoslàvia formada per Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Eslovènia, Macedònia, Montenegro i Sèrbia. Aquesta va ser governada per Josep Broz Tito, antic líder de les milícies partisanes,  fins la seva mort el 1980.

Durant el govern de Tito no es va dur a terme cap intent de reconciliació amb el passat, ni es va jutjar aquells individus que havien fet possible la violència i la política ustasha, cosa que va fer que s’implantés el silenci i no cicatritzessin els errors del passat. Tal com va dir Milovan Djilas, mà dreta de Tito, fent referència als temps que van venir immediatament després de la guerra i a les mesures que es van prendre contra el col·laboracionisme “Iugoslàvia estava en un estat de caos i destrucció. Amb prou feines hi havia una administració civil. No existien uns tribunals degudament constituïts. No hi havia forma de què els casos de 20.000-30.000 persones poguessin investigar-se de forma fiable. Així que la sortida més fàcil era fusilar-los a tot i acabar per sempre amb el problema”(Lowe. 2014).

Així doncs, la violència i l’abús va ser resolta amb més violència i més abús. Totes aquelles persones que suposaven un problema per la Federació Iugoslava van ser executades o empresonades. És per aquest motiu que no és estrany que un cop Tito va morir, el 1980, ressorgissin els moviments nacionalistes de cada una de les repúbliques i finalment esclatés, el 1990, un altre fort conflicte ètnic i cultural que va durar fins el 2001, la Guerra del Balcans.

La finalització de la guerra a Iugoslàvia no va suposar la fi de les tensions. El conflicte entre els grups ètnics i religiosos  van seguir  vigents encara que oficialment hi hagués un estat de pau.

Els motius pels quals això succeí són complexos, malgrat tot, però, ens hi podem aproximar. És ben sabut que totes les guerres generen enemistats i amb l’arribada de la pau no sempre s’esvaeixen els odis i les tensions. En el cas de Iugoslàvia les tensions s’arrossegaven des de la Segona Guerra Mundial i la fi d’aquesta no va suposar l’acabament amb els conflictes relacionats amb l’ètnia, la religió o la política. Més aviat el contrari, amb l’arribada del comunisme la població simplement es va veure obligada a redirigir l’odi que hi havia cap a la persecució d’aquells que el comunisme ordenava.

Els nacionalistes van veure les tensions de la Segona Guerra Mundial com una oportunitat per la neteja ètnica dins el seu país; aquestes iniciatives van ser retingudes per la comunitat internacional i els governs comunistes, però es van mantenir latents. En acabar la Guerra Freda van ressorgir les tensions i es van desenterrar moltes actituds desfavorables a la reconciliació. El fet de contenir les tensions tant de temps va fer que en el moment en què van esclatar ho fessin amb una gran violència.

Desenllaç agredolç

En finalitzar, l’any 2001, la Guerra dels Balcans, es van celebrar diversos judicis d’eficàcia dubtosa  per part del Tribunal Penal Internacional per la ex-Iugoslàvia (TPIY), que pretenien acabar amb els responsables de la violència durant la guerra. A banda d’això, en cap moment va existir un procés que permetés la reconciliació de les parts implicades, de tal manera que es va tornar a recórrer al silenci. Es va donar prioritat a la necessitat d’aplicar un vernís democratitzador sobre un país devastat com Croàcia en comptes d’invertir en processos que garantissin la bona relació entre les diverses comunitats.

Arribats a aquest punt, podríem dir que la reaparició de grups polítics que defensen la supremacia croata i simpatitzen amb el període ustasha no és estrany, tenint en compte la incapacitat de reconciliació amb el passat i el període de crisi que esta colpejant Europa.

Avui es continua fent ús polític d’aquest passat històric gloriós croat de tal manera que s’ha instaurat en l’imaginari col·lectiu com un ideal i fa que la població destini el seu vot a aquells qui ho defensen, com si es tractés d’una oportunitat a l’esperança.

El cas de Croàcia, com he dit anteriorment, no és una excepció, de fet és un exemple de mala praxis política i de la tendència generalitzada d’amagar allò que no ens agrada sota l’estora i fer ús del silenci.

 Desfilada del  5 d’octubre, en motiu del Dia de la Victòria i de l’Agraïment. En aquest dia de festa nacional es celebra des de 1995 la recuperació de la ciutat de Knin i l’expulsió definitiva de serbis del territori croat fruit de l’Operació Tempesta. Font: Croata Week
Desfilada del  5 d’octubre, en motiu del Dia de la Victòria i de l’Agraïment. En aquest dia de festa nacional es celebra des de 1995 la recuperació de la ciutat de Knin i l’expulsió definitiva de serbis del territori croat fruit de l’Operació Tempesta. Font: Croata Week

 

Read More