Por todas las ofensas que me has hecho / a cambio del dolor que me quedó / por las horas inmensas del recuerdo / te quiero dedicar esta canción. /  Cantando no hay reproche que nos duela / se puede bendecir o maldecir / con música la luna se desvela / y al sol se le hace tarde pa' salir. / Ya no quiero tu amor, ya no te espero / ya quiero sonreír, quiero vivir. / Si vamos a gozar yo soy primero / al son que yo les toque han de bailar. / Pa' de hoy en adelante yo soy mano / solo cartas marcadas has de ver / y tú vas a saber que siempre gano. / No vuelvas que hasta ti te haré perder…

“Cartas marcadas”, cançó popular del compositor Chucho Monge i que l’EZLN li dedicava al govern mexicà.

En quina mesura, la irrupció del  Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN), l’1 de gener de 1994 i la seva declaració de la guerra contra l’Estat mexicà, va ser l’inici d’un procés en el que, com afirma l’antropòleg mexicà Héctor Díaz Polanco, la “demanda autonòmica” es va transformar en el “nucli dur” del programa sociopolític de molts pobles indígenes a Mèxic i a Amèrica Llatina?

A gairebé vint-i-cinc anys de l’aixecament zapatista, després de molta tinta gastada per definir quin era el seu perfil històric i ideològic, si era una revolució, un aixecament armat, un conflicte religiós local o la primera revolució postcomunista del segle XXI, el zapatisme encara genera una àmplia incertesa entre els seus detractors consolidats i certa  suspicàcia, ja cansada, entre els seus crítics més ambigus. L’EZLN segueix sent un enigma a la història contemporània de Mèxic. Ara se sap que el govern d’Ernesto Zedillo (1994-2000) va implementar una estratègia de mitjans de comunicació i de policia nacional i internacional per “aturar el desgast que el govern de la República estava pagant pel conflicte” (Revista emeequis, “A veinte años del EZLN. Las batallas por los medios de comunicación”, Zoraida Gallegos, 22 / 12 / 2013). Aquesta estratègia, el 9 de febrer de 199, es va transformar en un veredicte mediàtic i en una persecució política contra l’EZLN amb l’objectiu d’esborrar al zapatisme i a les seves demandes d’autonomia del nou cicle “democràtic” i “descobrir” la “veritable” identitat del Subcomandante Marcos (amb el “veritable” nom, segons el govern mexicà, de Rafael Sebastián Guillén); fet al qual la societat mexicana va respondre sota el lema: “Todos somos Marcos”.

Avui en dia, el zapatisme no té res a veure amb aquell “museu de cera” que el mateix Octavio Paz (1914-1998), Premi Nobel de Literatura mexicà, volia que fos, en descobrir el 1994, els zapatistes com una “immobilitat de personatges encaputxats”. Més aviat es pot afirmar que, l’EZLN, és una resistència indígena latent a Mèxic i a Amèrica Llatina: una història de símbols i de processos polítics i històrics que han heretat, de forma precària però constant, figures jurídiques de resistència i rebel·lió en una societat mexicana que viu directament les conseqüències del neoliberalisme: feminicidis, desaparició forçada, militarització, extermini de periodistes, arrasament de boscos, extractivisme i milers d’assassinats sense procés de justícia.

En el seu moment, l’alçament zapatista de l’1 de gener de 1994 va donar lloc, també, a una de les experiències polítiques més importants de democratització del poder polític a Mèxic: els diàlegs de pau de la Catedral de San Cristóbal de Las Casas i els diàlegs de San Andrés Larráinzar, que exigien autonomia i governs indígenes d’usos i costums, demandes que el govern mexicà s’ha negat, fins al dia d’avui, a complir. Paradoxalment, la contrareforma indígena de 2001, aprovada sota la pressió del EZLN però que finalment tots els partits polítics van redactar de manera que es va trair l’esperit de les demandes dels pobles indígenes, va ser part del fonament jurídic del procés d’autonomia i govern comunal de pobles com ara Cherán, a l’Estat mexicà de Michoacán. Al constar a l’article 2 de la Constitució mexicana el reconeixement de l’autonomia dels pobles indígenes, encara que s’hi desconeixia gran part dels Acords de San Andrés, aquesta reforma va servir com a punt de partida per reclamar i exigir que aquesta autonomia es fes efectiva per altres comunitats indígenes.

Un dels documents més importants generats per l’EZLN en el seu procés de resistència contra el neoliberalisme, d’una bellesa i profunditat política inèdites, va ser: ¿De qué nos van a perdonar?, emès el 18 de gener de 1994. La seva vigència és més que evident en el Mèxic actual, de fragmentació neoliberal i d’aixecaments autònoms regionals: ¿De qué tenemos que pedir perdón? ¿De qué nos van a perdonar? ¿De no morirnos de hambre? ¿De no callarnos en nuestra miseria? ¿De no haber aceptado humildemente la carga histórica de desprecio y abandono…? ¿Quién tiene que pedir perdón y quién puede otorgarlo? ¿Los que, durante años y años, se sentaron ante una mesa llena y se saciaron mientras con nosotros se sentaba la muerte, tan cotidiana, tan nuestra que acabamos por dejar de tenerle miedo…? ¿Nuestros muertos, tan mayoritariamente muertos, tan democráticamente muertos de pena porque nadie hacía nada, porque todos los muertos, nuestros muertos, se iban así nomás, sin que nadie llevara la cuenta, sin que nadie dijera, por fin, el <¡YA BASTA!>  que devolviera a esas muertes su sentido, sin que nadie pidiera a los muertos de siempre, nuestros muertos, que regresarán a morir otra vez pero ahora para vivir?.

Cherán i l’autonomia indígena: la continuïtat jurídica d’una lluita

El dos de novembre de 2011, una sentència del Tribunal Electoral del Poder Judicial de la Federació (TRIFE), a Mèxic, ordenava al Consell General del Instituto Estatal Electoral de Michoacán (IEEM), al Congrés de Michoacán i a les autoritats estatals, que el poble de Cherán celebrés eleccions sota el règim d’usos i costums. El que va venir després de la sentència del TRIFE va ser un dels processos més importants i paradigmàtics de la lluita dels pobles indígenes llatinoamericans, per la seva autonomia en un context d’extermini selectiu de les seves comunitats i de despullament dels seus territoris i “recursos naturals”, això sota la reconfiguració corporativa de la violència del crim organitzat i del model de guerra preventiva implementada pel govern de Felipe Calderón (2006-2012). Cherán es transformava en la possibilitat d’una utopia en la qual s’ampliava l’abast d’un programa autonòmic, al mateix temps que representava un salt qualitatiu respecte la frustrada reforma indígena impulsada per l’EZLN i que va acabar en la mencionada contrareforma de 2001. Era obvi que un Estat fortament homogeni i centralitzat com el mexicà presentaria fortes, i de vegades violentes, respostes per no transformar-se en un estat plural o amb diversitat ètnica.

L’exemple d’organització comunitària que ha donat el zapatisme segueix vigent en processos d’autonomia indígena com el de Cherán –municipi de població majoritàriament indígena– on es mostra com les dones s’han organitzat i alçat en armes per defensar els seus recursos i vides davant la violència del crim organitzat. Des de 2009, quan l’assemblea que coordina l’ús de les terres col·lectives va intentar impedir el pas dels llenyataires que estaven despullant el bosc, els comuners van ser amenaçats i segrestats: van desaparèixer i van ser assassinats per grups armats del crim organitzat i en oberta col·lusió amb el govern municipal. El crim organitzat va estendre la seva presència per explotar els boscos del municipi, arribant a afectar un 40% del territori i fins a un 80% de la totalitat del bosc. Les dones ja havien pujat a la muntanya per dialogar amb els llenyataires i intentar parar la mateixa talla dels arbres, que era font natural d’aigua de la comunitat. Com a resposta, les van encanonar i fer fora violentament. El 15 d’abril de 2011 les dones van bloquejar el pas dels camions que venien de la muntanya carregats de fusta, defensats per homes armats que van començar a atacar-les. Els camperols i els comuners van sortir a defensar-les, tirant pedres, matxets i pals per espantar-los i arrestant, també, a cinc dels llenyataires originaris d’una comunitat veïna. A partir d’aquest moment es va organitzar l’autodefensa de la comunitat, amb fogueres que es van encendre diàriament per trobar-se, menjar, vigilar i parlar entre les famílies del poble.

[caption id="attachment_7657" align="alignright" width="308"]Dones al voltant d'una foguera a Cherán. Font: Gustavo Ogarrio Dones al voltant d'una foguera a Cherán. Font: Gustavo Ogarrio[/caption]

L’aixecament del 15 d’abril de 2011 de la comunitat indígena de Cherán contra la complicitat de facto entre autoritats municipals i el crim organitzats van actualitzar dràsticament les respostes indígenes organitzades entre la violència contemporània: l’aixecament “espontani” va obrir la possibilitat del plantejament autonòmic i d’oposar-se amb una perspectiva jurídica a la fatalitat d’un sistema de partits unilateral.

Lluny estan, avui en dia, els dies d’abril de 2011 en els quals Cherán es va tornar una notícia desinformada, descontextualitzada, en lloc d’una turbulència sobre el que es bolcava una font de discriminació i racisme en els mitjans massius de comunicació; tota aquesta superstició de modernitat que dicta que el progrés polític de la societat només es troba en experiències urbanes o en els reflexos d’un sistema polític en estat de descomposició, i no en les lliçons que els pobles indígenes han anat donant des de 1994. Lluny els hi semblen les hores inicials d’angúnia i d’amenaça en les que Cherán rebia suport i solidaritat nacional i internacional, deixant de ser un poble desconegut, que suposadament havia decidit posar en tela de judici l’Estat de dret, per emprendre el camí que va conduir, a aquesta comunitat, a establir una estratègia jurídica i política que portés la legítima defensa de la vida i dels seus boscos cap a tribunals i exigir el reconeixement de la seva autonomia, el ple dret a establir un govern comunal.

Cherán va demostrar que l’esgotament de l’Estat mexicà, la seva incapacitat per garantir la seguretat de la societat i evitar l’augment de la violència, estaven articulats a la crisi dels partits polítics com a figures de representació popular, i que l’autonomia indígena era un recurs d’organització política i jurídica que també significava una veritable alternativa davant la crisi de violència a Mèxic.

L’actualitat de la violència a Chiapas i el zapatisme

El zapatisme ha sigut un exemple d’organització comunitària i d’autonomia indígena a escala nacional, llatinoamericà i mundial, des de l’any 1994. L’impacte que ha tingut en l’àmbit sociopolític, la seva vigència com a programa de reivindicacions jurídiques, han afrontat, fins al dia d’avui, una resposta violenta i autoritària per part del govern mexicà: la continuada presència militar a Chiapas. De fet, no se sap exactament quantes bases militars hi ha a la zona, ja que moltes estan en zones amagades. A més, els militars operen, també, en bases mixtes compartides amb la policia nacional.

La presència militar va més enllà de les bases instal·lades a Chiapas des de 1994, ja que partits polítics com el Partit Revolucionari Institucional (PRI) o el Partido Verde Ecologista de México (PVEM), principals forces que governen Chiapas, operen mitjançant organitzacions paramilitars que coaccionen i violenten als camperols per fer-se amb les seves terres de conreu. Aquest és el cas, per exemple, de les disputes per les terres entre dos municipis de la zona de Los Altos de Chiapas: Chenalhó y Chalchihuitán.

Des dels anys setanta del segle XX, aquests dos municipis estan en conflicte per unes terres situades a la seva línia fronterera. El passat mes d’octubre, a partir de l’assassinat d’un camperol de Chalchihuitán el conflicte es va tornar a desencadenar, suposant el desplaçament forçat de més de cinc mil habitants de Chalchihuitán que, sota l’amenaça dels paramilitars protegits per part de la presidenta de Chenalhó (Partido Verde) i responent als seus ordenaments, es van veure obligats a fugir de les seves cases i deixar les seves terres.

Des del mes de novembre, els habitants de nou comunitats que formen part de Chalchihuitán viuen en campaments improvisats sota l’amenaça de les forces armades que operen a Chenalhó i que els prohibeixen, a la major part d’ells, tornar tant a les seves terres com a les seves cases. Durant el desplaçament van morir alguns nens i persones grans, que no van poder resistir al fred de la muntanya i a la falta d’aliments. Al llarg de diverses setmanes, la població afectada va estar assetjada, incomunicada i sense poder accedir a productes bàsics. Les famílies que han pogut tornar a les seves cases ho han fet amb por: els trets de bala es repeteixen diàriament; no tenen accés al blat, al frijol i al cafè que conreen a les seves terres, conseqüentment, la vida d’aquestes comunitats desplaçades és encara més precària. Conflictes com aquest, mostren la força de partits paramilitaritzats que històricament també arrassen amb altres comunitats no necessàriament zapatistes. L’anterior ens remet al fantasma de l’espantosa massacre d’Acteal, dut a terme el 22 de desembre de 2017, precisament en el municipi de Chenalhó, quan 45 habitants zapatistes que havien estat desplaçats dels seus municipis –20 eren dones, 4 d’elles embarassades– van ser assassinats pel grup paramilitar “Máscaras rojas”, amb la total complicitat dels governs estatal i federal, i de la policia.

Chenalhó i Chalchihuitán són municipis amb majoria del PRI i del PVEM, on molts dels seus habitants sobreposen els interessos individuals per damunt dels interessos col·lectius intentant guanyar cert poder polític i econòmic, resguardats sota el poder de corrupció d’aquests dos partits polítics, principals impulsors del paramilitarisme a Chiapas. Els conflictes dels camperols desplaçats juntament amb les seves famílies és un dels fenòmens més violents en l’actualitat de l’Estat de Chiapas, fet que indica, també, que les causes que van donar origen a l’aixecament zapatista de 1994, segueixen vigents.

[caption id="attachment_7660" align="aligncenter" width="478"]Casa saquejada per grups de paramilitars a la comunitat de Jolkantetik (Chalchihuitán). Font: Helena Fabré Casa saquejada per grups de paramilitars a la comunitat de Jolkantetik (Chalchihuitán). Font: Helena Fabré[/caption]

Finalment, no podem deixar de mencionar que el passat mes de maig de 2017, per primera vegada, una dona indígena, María de Jesús Patricio Martínez (Marichuy), es va postular a la presidència de Mèxic. Tot i això, aquest gest, secundat per les comunitats zapatistes i pel Congrés Nacional Indígena (CNI) va ser més aviat una estratègia per col·locar de nou, el tema de l’autonomia dels pobles indígenes, a l’agenda de l’Estat i de la societat mexicana. Marichuy, més aviat, va funcionar com un altaveu d’aquesta lluita, i la seva “campanya” va reorganitzar als pobles i a les comunitats que rebutgen la corrupció del sistema polític mexicà i l’extrema violència que Mèxic viu actualment. La decisió del CNI de presentar a una portaveu per les eleccions presidencials, en cap cas acceptava que la pre-candidatura de Marichuy i del CNI, es transformessin en un partit polític. Marichuy no va aconseguir el nombre de firmes que s’exigia per ser candidata a la presidència, el que sí que va aconseguir va ser reanimar i impulsar una nova etapa a la història dels drets dels pobles indígenes i la seva exigència d’autonomia. També ha mostrat a la societat mexicana que el sistema de partits travessa una forta crisi sota lògiques corruptes i mercantilistes  que no aconsegueixen representar les necessitats de les i els mexicans i, encara menys, les de la població indígena. Les demandes del CNI, a la veu de Marichuy, han fet evidents les múltiples exclusions que pateixen les dones indígenes avui en dia i són l’última escena d’una lluita que va començar el 1994 i que sembla que seguirà el seu ritme, lent però constant, a la llarga durada de les reivindicacions autonòmiques dels pobles indígenes de Mèxic i d’Amèrica Llatina.

[caption id="attachment_7662" align="aligncenter" width="575"]Marichuy acompanyada per zapatistes durant la campanya de recollida de firmes del CNI. Font: El País Internacional Marichuy acompanyada per zapatistes durant la campanya de recollida de firmes del CNI. Font: El País Internacional[/caption]
Foto EZLN, CGT Chiapas

Cartes marcades: Zapatisme i autonomia en perspectiva històrica

Por todas las ofensas que me has hecho / a cambio del dolor que me quedó / por las horas inmensas del recuerdo / te quiero dedicar esta canción. /  Cantando no hay reproche que nos duela / se puede bendecir o maldecir / con música la luna se desvela / y al sol se […]