Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

A finals dels anys seixanta i principis del setanta es plantejaren, de la mà del moviment feminista, diferents debats entorn el treball domèstic. Actualment -tot i no existir acords sobre els límits del seu contingut- la sociologia, l’economia o els estudis feministes usen majoritàriament el terme “treball de cures” per fer referència als diferents debats i teories desenvolupades en aquest àmbit.

El treball de cures, anomenat també treball reproductiu, fa referència a les tasques necessàries per a la reproducció social, entès com un complex procés de treball, que té per objectiu la reproducció de la població, de les relacions socials i, en particular, de la força de treball. Un treball que és realitzat majoritàriament per les dones i que, en les societats occidentals, no rep reconeixement social, polític ni econòmic; enfront del treball productiu assalariat, que ha estat discursivament assignat als homes –tot i la presència de dones en aquest– i sí que gaudeix d’aquest valor.

Tant aquest reconeixement diferenciat com l’organització dels diferents treballs en funció del gènere són producte d’un llarg procés històric que començà a gestar-se durant la transició al capitalisme liberal.

Abans de la industrialització les dones realitzaven feines de caràcter productiu a la llar o pel consum familiar, com per exemple filar o teixir. Així doncs, el mercat i la família no eren àmbits estrictament separats, sinó que es trobaven interrelacionats. La industrialització, però, suposà una ruptura de la família tradicional com a unitat productiva, buidant-se de les funcions de producció. A diferència del que passava a les famílies camperoles o artesanes, les tasques productives passaren a realitzar-se fora de la llar: aquells productes anteriorment realitzats a casa, des de la roba fins a les conserves, a poc a poc es van començar a produir en fàbriques. Com a conseqüència d’aquest procés, les cures se situaren al centre del treball familiar domèstic.

Les tasques de cura han estat desenvolupades històricament per dones, però és des de la industrialitzzació que aquestes han estat desvaloritades i associades "per naturalesa" a les dones. Safareig de Caldes. Font: Museu Thermalia
Les tasques de cura han estat desenvolupades històricament per dones, però és des de la industrialitzzació que aquestes han estat desvaloritades i associades “per naturalesa” a les dones. Safareig de Caldes. Font: Museu Thermalia

Així mateix, i lligat a la separació de l’esfera productiva i reproductiva, a finals del XIX el pensament econòmic associà el treball productiu únicament al treball de mercat remunerat, devaluant el treball domèstic. Les feines realitzades per les dones dins de la llar passaren progressivament a considerar-se com a improductives. Mentre que en el segle XVIII es tenia en compte la contribució de les dones a les economies familiars i, per tant, aquestes eren considerades agents socialment productius –tot i que la majoria d’activitats que realitzaven eren de cura de la llar i la família–;  a partir segle XIX, deixà de veure’s com a treball perquè no formava part del mercat remunerat. Alhora, i com a resposta, es produí l’elevació moral de les cures i el desenvolupament de la cultura de la domesticitat.

Prèviament a la consolidació d’aquest model, durant la segona meitat del segle XVIII, es començaren a qüestionar un seguit de pràctiques anteriorment acceptades, tals com l’estesa pràctica de relegar les tasques de la llar i de cures al servei domèstic. Els discursos mèdics, filosòfics i estadístics atribuïren a les mares la responsabilitat d’una població sana i abundant, que es considerava com a garant de la riquesa de les nacions.

Al mateix temps es produïren canvis entorn de les concepcions de la família, la maternitat i la infància, la nova ideologia de la domesticitat assignà per “naturalesa” el treball de cures a les dones. Així, la consolidació d’aquest treball com unes tasques femenines sense valor econòmic va anar acompanyada de la implantació d’un discurs higienista que donava importància a tot allò referit a la reproducció social i la salut de la “raça”. Al llarg del segle XIX, la rellevància que es donà des dels discursos mèdics i socials a la maternitat va permetre que arrelés amb força el prototip de dona-mare simbolitzat sota el model de l’àngel de la llar.

Va ser d’aquesta manera com les dones de classes benestants i mitjanes –sobretot les casades– començaren a dedicar més temps als treballs domèstics i de cures. Tanmateix, aquest model de domesticitat també es traspassà a les classes treballadores, fet que queda reflectit en les reivindicacions dels sindicats –majoritàriament integrats per homes–, els quals exigien el salari familiar. Aquest havia de ser un salari suficientment elevat perquè les dones no haguessin de treballar al mercat laboral i es poguessin dedicar de forma exclusiva a la llar, coincidint amb el model del “pare guanyador del pa” difós per la burgesia.

Davant l'alta presència femenina en el treball fabril, els homes organitzats en sindicats defensaren l'aplicació d'un salari familiar, per tal que les dones abandonessin les fàbriques i "retornessin" a la llar. Fàbrica de Conserves de Candas, Asturies 1940. Font: https://www.asturias.es/portal/site/memoriaDigital
Davant l’alta presència femenina en el treball fabril, els homes organitzats en sindicats defensaren l’aplicació d’un salari familiar, per tal que les dones abandonessin les fàbriques i “retornessin” a la llar. Fàbrica de Conserves de Candas, Asturies 1940. Font: https://www.asturias.es/portal/site/memoriaDigital

Això comportà canvis en el model de divisió sexual del treball i de les identitats associades a cadascun dels gèneres. Mercedes Arbaiza, que ha estudiat el cas basc, determina diferents models identitaris femenins que es desenvolupen en relació al treball. La historiadora argumenta que a l’inici de la industrialització les dones s’identificaven amb la imatge de la dona obrera. Així, aquestes dones treballadores «se reconocían como mujeres robustas, fuertes, con rasgos que les acercaban al prototipo de hombre trabajador». Al llarg del segle XIX, però, aquesta identitat mutà, arrelant la figura de la “mestressa de casa”, un rol que adquirí un caràcter professional i que exigia una formació adequada.

D’aquesta manera, i més enllà del cas basc, les tasques domèstiques i de cures desenvolupades per les dones adquiriren una nova dimensió moral, tot i no ser valorades econòmicament. Els manaments que recaigueren sobre elles, empeses ara a assumir totes les tasques relacionades amb la vida familiar, van suposar una important disminució del que fins al moment havia sigut el grup ocupacional més nombrós, i no només entre les dones: el servei domèstic. Així, es produí un procés gradual de substitució del servei domèstic –a l’aristocràcia i les classes mitjanes– i del realitzat per familiars o veïnes de famílies treballadores –a les classes baixes– per les mestresses de casa.

Anunci d'una cuina elèctrica. Font: https://advertisinghistory4u.wordpress.com/2015/03/30/un-poco-de-la-historia-de-la-publicidad-y-los-electrodomesticos/
Anunci d’una cuina elèctrica. Font: https://advertisinghistory4u.wordpress.com/2015/03/30/un-poco-de-la-historia-de-la-publicidad-y-los-electrodomesticos/

Aquest procés s’accentuà durant la primera meitat del segle XX, quan es produí una “revolució industrial” a la llar. Ruth Schwartz Cowan, qui reflexiona al voltabt de l’impacte dels canvis tecnològics a les llars nord-americanes de classe mitjana, reivindica l’ús del terme de “revolució industrial”, ja que considera el treball domèstic com a treball productiu i, a les mestresses de casa, com a força de treball.

Entre els anys 20 i 30 del segle XX, s’estengué entre les llars de les classes mitjanes nord-americanes l’ús de l’electricitat, les planxes elèctriques, les rentadores, l’aigua calenta i les cuines de gas, entre d’altres. Aquestes grans transformacions tecnològiques, sumades a altres factors com la disminució del nombre de membres que dinaven a casa donada les llargues jornades laborals de fills i marits, havien de suposar un estalvi de temps considerable per a les mestresses de casa.

Si bé es reduí el temps dedicat a una sèrie de tasques –com per exemple no haver d’encendre la cuina amb llenya o petroli– gràcies a la introducció d’aquests nous elements, el temps del treball domèstic no va disminuir. Les dones que no treballaven de forma assalariada dedicaven a les tasques de la llar 52 hores la setmana el 1924, i 55 hores el 1960, tal com comptabilitza pel cas nord-americà Joan Vanek.

Tot i el descens del nombre de fills, hi hagué un augment del temps dedicat a la cura d’aquests, fet que estigué influït per les noves teories sobre la cura infantil. Per altra banda, també es donà un augment del temps per a desenvolupar activitats relacionades amb el consum de béns materials, als quals s’hi sumà la necessitat de desenvolupar noves habilitats i adquirir nous coneixements per a dur a terme aquest nou consum. Al mateix temps, els discursos mèdics i científics comportaren canvis en els hàbits d’higiene fent augmentar i intensificar la neteja.

Així doncs, en paral·lel a la desaparició del servei domèstic –que a finals de la dècada dels vint era total als EUA– i la substitució d’aquest per mestresses de casa, es produí una reducció del temps dedicat a certes tasques gràcies als canvis tecnològics. El temps dedicat a aquestes però, vingué substituït per l’augment de l’exigència de feines que ja es realitzaven –com per exemple el nombre de bugades a realitzar augmentà– o per noves funcions de les mestresses de casa que abans quedaven fora de l’àmbit domèstic.

Per tant, es produí no només un canvi tecnològic, sinó també un canvi en la ideologia associada a les tasques de la llar. Si bé abans de la Primera Guerra Mundial la premsa “femenina” explotava en els seus articles la temàtica de les dificultats de no trobar servent, després de la Guerra Mundial passaren a comentar la gratificació d’aquesta experiència. Es relacionaren les tasques de cures amb l’emotivitat femenina: una feina que es feia per amor i com a forma de proporcionar seguretat i salut als membres de la família. Simultàniament, i de forma contrària, s’explotà la culpabilitat d’aquelles dones que no complien les noves i exigents expectatives.

Cartell de l'eslògan "We Can Do It!", lema de propaganda bèl·lica de la Segona Guerra Mundial. 1943. Font: wikipedia
Cartell de l’eslògan “We Can Do It!”, lema de propaganda bèl·lica de la Segona Guerra Mundial. 1943. Font: wikipedia

Si en temps de pau l’espai de la dona és la casa, en temps de guerra ho serà la nació. En el transcurs de les dues grans guerres l’experiència femenina a Europa i als Estats Units canvià. Les dones ocuparen llocs de treball considerats masculins, fet que estigué reforçat per l’incipient aparell de propaganda de la societat de masses. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial disminuí la demanda de productes bèl·lics i, en conseqüència, la producció.

Això provocà el retorn de les dones a la domesticitat. Un retorn que, un altre cop gràcies a la societat de masses, va anar acompanyat de la creació d’un ideal de dona dedicada a la llar, la cura dels fills, la satisfacció del marit i les tasques domèstiques.

El 1963 Betty Friedan publicaria La mistica de la feminidad, que posà de manifest que la vida de les mestresses de casa de classe mitjana estatunidenques no s’assemblava gens a la imatge que mostraven els anuncis d’electrodomèstics, maquillatge o productes de neteja. Les dones es veien abocades a casar-se i ser mares cada cop més joves però, paradoxalment, començaren a medicar-se més que mai, patologitzant el seu malestar. Friedan anomenà aquesta insatisfacció generalitzada com “el malestar que no té nom”, terme que es populitzàamb certa velocitat. Això provocà que un fet considerat fins aleshores individual es convertís en una qüestió col·lectiva i, per tant, política.

Hem vist que en el trànsit de les societats de l’antic règim a les societats industrials tingueren un paper central els conflictes lligats a la reproducció social i, per tant, al treball domèstic i de cures. Això, comportà una redefinició dels rols de gènere i l’articulació d’un discurs que tractà el treball de les dones des d’una postura moralista i ja no com una activitat que aporta valor social. En aquest sentit, és interessant assenyalar que aquesta desvalorització contrasta amb el paper crucial que el treball domèstic desenvolupava en una societat encara sense Estat del Benestar. En definitiva, la desvalorització del treball reproductiu es donà, en aquesta etapa, en paral·lel al desenvolupament productiu.

En segon lloc, a principis del segle XX, observem com el suposat estalvi de temps que havia de comportar la introducció d’electrodomèstics i infraestructures modernes a la llar no comportà una disminució d’aquest. Es reduí el temps dedicat a algunes tasques però aquestes vingueren substituïdes per altres noves, o bé per l’augment de l’exigència de les que ja es feien. Això, estigué propiciat per canvis culturals, que mostren la variabilitat del treball de cures al llarg dels anys.

Aquest breu recorregut històric de les diferents característiques, pràctiques i concepcions del treball domèstic i de cures, així com la seva inestabilitat al llarg del temps, aporta eines per tal de qüestionar, sinó refutar, falsos essencialismes i naturalitzacions que lliguen el treball de cures a les dones de forma incondicional.

En l’economia capitalista, en què el centre de l’activitat és la producció, queden al marge les activitats necessàries per al manteniment de la vida, com ho són les tasques de cures. Unes tasques que han estat atribuïdes a les dones. En les societats preindustrials, el treball femení, en tots els seus vessants, gaudia d’un valor econòmic rellevant i era considerat com a tal. El pas a una societat industrialitzada, però, buidà de valor tot aquell treball necessari per a la reproducció de la vida, un treball assumit majoritàriament per dones i sense cap remuneració. Veure com s’han assentat certs discursos legitimadors de les pràctiques econòmiques establertes és una de les vies per rescatar un passat femení invisibilitzat sovint en el relat històric.

Read More
Aquí podeu veure el treball complet [Treball de Final de Grau de la Universitat de Barcelona]

Durant el primer terç del segle XX es produïren a Espanya una sèrie d’iniciatives de difusió científica i d’actuació social i política que tenien per finalitat modificar les idees i conceptes entorn a la sexualitat. Aquestes primeres dècades estigueren caracteritzades per una societat amb una estructura política molt condicionada per l’Església catòlica. La cultura de la població estava fortament marcada per aquesta moral catòlica, la qual tingué per objecte gairebé obsessiu la repressió sexual. És en aquest context que es començaren a generar discursos al voltant de la sexualitat molt diferents del pensament hegemònic.

Així doncs, en aquest article analitzarem com es va concebre la sexualitat des del moviment llibertari, i com aquestes reflexions teòriques es van anar popularitzant, com una contracultura del pensament hegemònic, tot i la permanència d’unes pràctiques continuistes a causa de la dificultat de canviar actituds molt arrelades.

L’atenció a la cultura resulta indispensable per a l’anàlisi de la història del moviment llibertari espanyol. Era cabdal per a la ideologia anarquista apropiar-se de la cultura i reinterpretar-la, per tal de posar-la al servei de les classes populars. Així fou en el cas de les actituds entorn la sexualitat, subjectes a unes característiques específiques en contextos històrics concrets i producte de condicionants culturals, ideològics, socials i econòmics. En aquest sentit, un sector de l’anarquisme apostà per un canvi de paradigma, és a dir, per una desconstrucció dels valors tradicionals per tal de desplegar una «nova moral».

Les crítiques al discurs hegemònic i els plantejaments fets pels anarquistes entorn aquesta temàtica naixen a partir de la importància que tenia per a aquests la revolució de les pràctiques i costums quotidians de la societat. Segons la seva concepció, la revolució havia de passar necessàriament per transformar la consciència individual i col·lectiva de la societat.

L’element característic d’aquest moviment varen ser les publicacions de revistes periòdiques, així com la publicació de llibres de caràcter divulgatiu. Durant els anys vint i trenta, dècades d’especial interès pels temes vinculats a la sexualitat, van destacar diverses publicacions i editorials àcrates que difongueren discussions al voltant de la sexualitat.

Entre les forces d’esquerra, el moviment anarquista fou el que sens dubte s’ocupà més d’aquesta qüestió. El discurs articulat era subversiu i contracultural en tant que oferia una visió alternativa al sistema de valors morals i als codis de comportament sexual de la ideologia hegemònica. Consideraven aquests repressius, i per tant, el seu objectiu immediat va ser superar el tabú associat a la problemàtica sexual que impedia la seva discussió pública.

Criticaren la ideologia burgesa i la moral cristiana en tant que sustentava l’opressió femenina i convertia les dones en objectes sexuals. Així i tot, no dedicaren organitzacions únicament als plantejaments feministes, ja que consideraven que aquests no serien resolts si prèviament no es donava en una societat igualitària i lliure. Se subordinava, per tant, la lluita feminista a la lluita social.

L’aparició d’aquestes idees s’ha de contextualitzar d’acord amb el moviment internacional, el qual afavorí la seva difusió. Mentre també s’ha de tenir en compte la realitat canviant del panorama estatal espanyol que influí en la capacitat de publicació i divulgació dels mitjans llibertaris.

Neomaltusianisme i eugenèsia

Luis Bulffi de Quintana: metge i escriptor anarquista. El 1903 va fundar l'Ateneu Enciclopedic Popular de Barcelona i el 1904 la Revista Salut y Fuerza, promovent les doctirnes neomalthuianes a l'Estat esanyol. Font: wikipedia
Luis Bulffi de Quintana: metge i escriptor anarquista. El 1903 va fundar l’Ateneu Enciclopedic Popular de Barcelona i el 1904 la Revista Salut y Fuerza, promovent les doctirnes neomalthuianes a l’Estat esanyol. Font: wikipedia

A principi del segle XX, es començà a sentir influència del neomaltusianisme francès entre reduïts nuclis anarquistes a Catalunya. Lluis Bulffi fundà la revista Salud y Fuerza el 1904, mitjançant la qual va ser el propagador d’aquesta nova corrent. La revista tenia per objectiu difondre la ciència biològica i social per tal que les generacions futures poguessin ser més sanes, tant físicament com mental. Això s’aconseguiria perquè naixerien en famílies amb millors condicions, ja que haurien adaptat la reproducció als mitjans econòmics.

Igualment, a principis de segle, també tingué gran difusió internacional l’eugenèsia que, a poc a poc, començà a coincidir amb els plantejaments neomaltusians. Aquestes idees foren introduïdes a l’Estat espanyol lentament durant les dues primeres dècades del segle XX.  Els anys vint, començaren a confluir les idees neomaltusianes i eugèniques de forma més generalitzada: ambdós moviments compartien ja, en aquests anys, la necessitat d’una major educació sexual amb l’objectiu d’augmentar la responsabilitat en la reproducció.

Tanmateix, de la ciència neomalthusiana i eugènica se’n derivaven diferents lectures polítiques amb objectius molt diferenciats segons si estaven vinculades al conservadorisme, al reformisme o a la qüestió social. Fou a partir dels anys trenta que la radicalització dels plantejaments anarquistes els fa més distants del model reformista.

Els anarquistes defensaven aquestes disciplines per motius d’economia política: consideraren que la reproducció del proletariat, a més d’agreujar la situació de misèria, empitjoraria la classe obrera permetent una major explotació sobre aquesta. A més, això es recolzà en la idea que la millora de les condicions materials del proletariat portaria a una major consciència de classe d’aquest, donada la seva major educació i, per tant, a una major participació en les lluites socials.

Tot i les discrepàncies de diferents historiadors respecte a la importància de les teories neomalthusianes i eugèniques en el discurs anarquista català, es fa evident que la seva presència preparà el terreny discursiu per a l’acceptació del tema sexual, de la qüestió poblacional i de l’amenaça de les degeneracions i malalties.

Portada de la revista Salut y Fuerza del 1906. Revista fundada per Luis Bulffi el 1904. Font: estelnegre.org

Maternitat conscient

La propaganda neomaltusiana i eugènica, en definitiva, girava en torn la necessitat de la planificació familiar, el control de la natalitat i l’educació sexual. Així és que els anarquistes reivindicaren la necessitat de generar una «nova moral sexual».

Aquesta nova moral, que dissentia de la moral catòlica i també de la burgesa hegemònica, reclamà la necessitat de separar les relacions sexuals de la procreació. Atribuí una importància destacada a l’acte sexual, el qual vingué considerat una necessitat orgànica del cos comparable a altres necessitats humanes.

Tanmateix, atribuí a la sexualitat la categoria de construcció cultural i social, i per tant, es considerà la seva capacitat de transformar-se. Això, portà a posar al centre de l’estratègia de reforma l’educació sexual i la difusió dels coneixements científics amb l’objectiu de modificar les actituds culturals respecte a les concepcions de la sexualitat.

La problemàtica de la sexualitat és particularment important en les dones pel fet mateix de la maternitat. Nash apunta que, per una banda, la maternitat era encara llegida de forma freqüent dins del mateix anarquisme com a obra d’importància transcendent per a l’autorealització de les dones. Per altra banda, senyala l’existència de criteris més radicals, els quals consideraven que la maternitat “podía constituir incluso una traba a su realización como persona”. (NASH: 1981, 58)

Per aquesta raó, la historiadora manté que el desenvolupament de la llibertat sexual en les dones es veia dificultada per la seva condició biològica. Així i tot, determinats cercles llibertaris no consideraven aquest fet immutable, en tant que atribuïen primordial importància a la construcció cultural i social de la sexualitat. Així és que consideraven que les dones podien alliberar-se de la seva condició biològica per mitjà d’una correcta educació sexual que permetria superar certs mites generats entorn la maternitat.

Així mateix, per a Mary Nash, la defensa de la «maternitat conscient» trobà la seva justificació principal en la salut de la mare: era llegida com a mitjà “para superar la carga biológica de la reproducción continua y el consiguiente desgaste de los organismos femeninos” (NASH: 1984, 327). Per tant, els anarquistes consideraren que la funció biològica de les dones és el que explica la seva subordinació social.

Crítica a la família burgesa

En el marc de la sexualitat, i amb la finalitat de reorganitzar el model de relacions sexuals, es feia imprescindible parlar de la institució familiar, el matrimoni i l’amor. Aquesta problemàtica adquirí important relleu en diferents cercles de pensadors radicals i liberals, des de finals del segle XIX i principis del XX. La reorganització dels sistemes sexuals i familiars fou d’interès excepcional per als anarquistes, així i tot, la seva anàlisi era molt propera a l’anàlisi marxista.

En primer lloc, els escrits anarquistes condemnaren l’existència de la institució familiar perquè es fonamentava en el principi burgès de propietat. Apuntaren que el vincle que manté units als seus membres és el dret de pertinença mútua i, especialment, el dret de propietat del marit sobre la dona.

Consideraren que, com a mínim en les classes altes, les unions matrimonials es realitzaven per conveniència econòmica, on l’objectiu de la institució familiar era garantir la permanència de la propietat i la regulació de les successions. Així, en diferents publicacions es comparen les unions matrimonials, motivades per l’interès, amb la prostitució.

En segon lloc, denunciaren els principis d’autoritat i jerarquització inherents en la institució familiar. Consideraren la família una representació de l’Estat, on el pare és l’autoritat: la jerarquia s’estableix entre el pare i la mare, entre els pares i fills o filles i, entre els fills majors i menors. Segons aquesta lectura, la família és un dels mitjans on es produeix el procés de socialització dels nens, on el pare és el transmissor dels valors socials i, per tant, reprodueix a escala reduïda l’estratificació social jerarquitzada.

Portada de Estudios. Revista Eclectica del setembre de 1931: Revista fundada el 1922 a València, divulgadora dels principis del anarquisme sobre educació sexual, naturisme i vegetarianisme. Font: numerossuletos.com
Portada de Estudios. Revista Eclectica del setembre de 1931: Revista fundada el 1922 a València, divulgadora dels principis del anarquisme sobre educació sexual, naturisme i vegetarianisme. Font: numerossuletos.com

Per consegüent, la institució familiar era llegida com una de les bases del règim capitalista, la qual desenvolupa un paper fonamental en la perpetuació de la societat burgesa, donat que respon als principis de transmissió de la propietat privada i reproducció de la ideologia dominant.

A més de reproduir la ideologia dominant, alguns anarquistes apuntaren que la institució familiar contribuïa a la perpetuació de la subordinació social de les dones. Així i tot, l’anàlisi de la família com a institució patriarcal no fou gaire desenvolupada, i l’aspecte més important que senyalaren en aquest sentit va ser la dependència econòmica de les dones vers el marit, sense el qual no podien assegurar-se les necessitats materials. Així amb el matrimoni, segons els anarquistes, les dones venen la seva independència i llibertat per tal de viure.

Per a fer efectiva la «nova moral sexual» en aquest àmbit, i construir un nou tipus de relacions lliures de la influència de l’Església i l’Estat, els llibertaris proposaren una alternativa. Un model que intentarien transmetre amb el terme «amor lliure», sobre el qual només s’establiren de forma heterogènia els principis generals.

Com qualsevol predicció anarquista sobre l’activitat social ideal es basava en els principis de llibertat i igualtat. Això significa, en aquest cas, la defensa d’abolir els drets de possessió i d’establir la possibilitat de trencament de la relació a voluntat de qualsevol de les parts. A més de tractar-se d’una unió fonamentada en la igualtat de l’home i la dona i el respecte mutu.

Igual que qualsevol altre acte entre humans, havia de ser acordat lliurement entre iguals eliminant tot tipus de dominació, i, per tant, la llibertat d’elecció havia de ser el seu principal fonament. Tampoc no podia ser regulat donada la seva naturalesa d’espontaneïtat i no-obligatorietat. Consideraven que les unions lliures eren més morals que el matrimoni, ja que aquest es basava en l’esclavitud afectiva de les dones i es donava per raons econòmiques.

Tanmateix, aquest model no tingué gaire incidència i al final el que es va acabar reproduint va ser la moral sexual dominant. Per tal de ser coherents amb el rebuig de la paraula «matrimoni», apostaven per unions sense cerimònia o formalització, però establien igualment relacions monògames i dominades per l’home. Tot i que excloïen la celebració religiosa, no descartaven una celebració civil. Amb el pas del temps, però, es van fer més habituals la defensa de les relacions promíscues.

En definitiva, podem afirmar que el procés de conscienciació i formació dut a terme per l’anarquisme espanyol seria el recorregut necessari per a originar l’experiència llibertària del 1936 al 1938, en les zones no ocupades pel general Franco. No es podrien entendre algunes de les mesures empreses per la República durant la guerra, d’entre les que destaca la primera llei que garantia el dret a l’avortament, sense contemplar tota aquesta trajectòria de pensament anarquista al voltant d’aquestes temes. Així mateix, l’anàlisi i cultura anarquista arribaren a la seva màxima expressió durant aquesta dècada.

En definitiva, des de principis del segle XX, i sobretot els anys vint i trenta, es produí un procés de modernització en l’àmbit social i cultural. La nova ciència sexològica contribuí a la formació de nous elements discursius i propicià iniciatives polítiques de reforma dels costums sexuals com les que es donarien a la Segona República. Un canvi a la modernitat sexual que es truncà després de la Guerra Civil, quan la Dictadura franquista i el nacionalcatolicisme imposaren una moral opressiva.  

Read More

L’Edat Mitjana és un període estigmatitzat. Massa sovint se l’ha considerat com una època fosca, caracteritzada per la fam, la religiositat extrema i la violència. Una visió força allunyada de la realitat.

El cert és que es tracta d’una etapa de la Història molt extensa —engloba aproximadament un miler d’anys—. Per fer-nos una idea: de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (476) al viatge de Colom a Amèrica (1492) disten més anys que de la creació de la Corona d’Aragó (1162) a la publicació d’aquest article (2018). És evident, doncs, que es tracta d’una època plena de canvis i, per consegüent, plena de matisos també. Evidentment, no tots són negatius.

El matrimoni Arnolfini, Jan van Eyck, 1434.
El matrimoni Arnolfini, Jan van Eyck, 1434.

Un dels processos més destacats d’aquesta època és el renaixement del comerç. Amb la caiguda de l’Imperi Romà desapareix la cobertura política i, com a conseqüència, la seguretat que havia permès el desenvolupament comercial. Amb això, s’inicia un període d’estancament econòmic i de desorganització territorial que no es reverteix fins al segle IX, moment en el qual els mercats urbans tornen a agafar força. No serà fins dos segles més tard (XI), però, que els intercanvis comercials augmentaran considerablement, gràcies, en part, a que les primeres fires aconseguiran dinamitzar un comerç que, fins aleshores, tenia lloc a una escala eminentment local.  

Aquest desenvolupament té com a protagonista un col·lectiu humà essencialment urbà i cada cop més especialitzat en l’activitat comercial, els mercaders. Al Principat, els seus esforços, juntament amb les polítiques expansionistes de la Corona, aconseguiren, durant el segle XII, posar les bases de la gran expansió del món urbà —especialment de Barcelona— i, per tant, de l’imperi comercial del segle següent.

Però, què entenem per mercaders a l’Edat Mitjana?

Quan parlem de mercaders no hem d’entendre solament un col·lectiu d’individus que es dediquen al comerç. L’estament mercantil no és en cap cas homogeni. Dins la designació del terme “mercader” s’aplega tot un conjunt de professionals que van des del petit botiguer fins als socis de les grans empreses comercials, passant per mercaders-itinerants, patrons de vaixell o prestadors.

Dins l’estament mercantil existeixen, per tant, grans diferències quant al nivell adquisitiu i una gran diversitat d’ocupacions. Si bé alguns comerciants mostren un grau de riquesa aclaparador (especialment en els darrers segles de l’Edat Mitjana), també n’hi ha d’altres, encara que pocs, que pateixen les penalitats de la pobresa i que, en els casos més extrems, acaben demanant almoina. Això és així perquè l’ofici del mercader implicava una dependència total dels resultats dels seus negocis. Sovint, l’únic suport de la majoria de comerciants era la seva pròpia família.

La família del mercader

La família dels tractants barcelonins era nuclear, és a dir, es componia pel matrimoni i els fills. En algunes ocasions, però, els avis i/o altres familiars més llunyans, com oncles i cosins, podien viure a la mateixa casa i formar part del cercle més íntim de la família. Alguns, els més adinerats, es podien permetre el luxe de mantenir esclaus, els quals vivien al mateix domicili, esdevenint, en certa mesura, una extensió de la família.

El mercader era el cap de casa, el centre de les relacions familiars i la font d’ingressos principal, mentre que la dona es dedicava a funcions complementàries, a l’administració de la llar i a l’educació dels fills. En el cas de les famílies de menestrals i de petits botiguers, la dona podia realitzar tasques a l’obrador, sent part del negoci familiar. També les mullers dels mercaders col·laboraven en la gestió i el desenvolupament de les activitats comercials, sobretot a mesura que proliferà l’activitat comercial. A finals de l’Edat Mitjana, ja eren capaces de dur la comptabilitat de la casa, per la qual cosa es podria suposar que ajudarien el marit en la comptabilitat comercial. En les freqüents absències d’aquest, seria la dona la que el substituiria en les tasques ordinàries del negoci. S’ha considerat que durant el segle XVI, la dona ja estaria plenament integrada en les tasques comptables de l’empresa.

El prestamista i la seva dona, Quentin Mastys, 1514.
El prestamista i la seva dona, Quentin Mastys, 1514.

Ara bé, cal tenir present que el veritable senyor i administrador dels béns familiars era l’home. Aquest només posava en mans de la seva esposa la quantitat que considerava imprescindible per a les despeses quotidianes i el manteniment de la llar. Una tasca gens menyspreable tenint en compte la seva funció.

La casa era l’àmbit on es desenvolupaven tant la vida familiar com els negocis del mercader. Era un edifici on confluïen dos mons: un d’àmbit privat i un altre d’àmbit públic. D’aquesta manera, podríem dir que la casa del comerciant era un espai d’intimitat, de seguretat, de vivències i d’aprenentatge, un espai de vida, i també de mort. Però, alhora, era un indret reservat a la reflexió, a l’estudi i a la planificació, un lloc per a l’estratègia, les reunions socials, la negociació i la persuasió, els tractes i l’emmagatzematge. La casa del mercader era molt més que un edifici i la seva evolució és imprescindible per entendre el desenvolupament del comerç medieval.

La casa i la seva evolució      

Al llarg de l’Edat Mitjana, l’habitatge urbà va patir transformacions. Les cases alt medievals eren petites i sense divisions interiors, o molt poques. Es dormia en un racó i es cuinava en un altre i tota ella era un lloc de treball. Progressivament es va tendir cap a la complexitat estructural i es van anar creant espais específics diferenciats segons les activitats que s’hi desenvolupen.

Segle XIII

Durant el segle XIII les dimensions de les cases seguien sent reduïdes, tant dins com fora muralles. S’erigien formant carrers estrets amb poca llum natural a causa de la presència de porxos, volades, taules i inclús escales exteriors. En aquest període, però, van començar a aparèixer edificis notables amb torres situats als suburbis, especialment entorn de Santa Maria del Mar.

Les parets solien ser de tàpia i amb poques obertures, a excepció de les cases més lluïdes, que podien tenir la part baixa de la paret i les torres de pedra. Aquestes acabaven en un teulat a dos vessants que deixava un espai entre el sostre i el primer pis (golfes) per a emmagatzemar coses poc utilitzades.

A la planta baixa solia haver-hi un vestíbul que donava pas a l’obrador o la botiga, un celler, que podia estar apartat de la casa, i un pati. L’amplada d’aquestes cases estava condicionada per les dimensions de la biga travessera, d’un màxim de 5 metres. Per aquest motiu, les grans residències, en general, s’originaven a partir de la unió de diversos edificis contigus.

Un aspecte important als domicilis urbans era el subministrament d’aigua. Si bé algunes podien tenir desaigües fets de teules o altres recipients, situats amb el permís dels veïns a les parets exteriors o a l’aire per tal de recollir les aigües pluvials o expulsar les aigües brutes, altres podien tenir pous en el pati o el rerepati. A vegades podien combinar les dues coses i, fins i tot, tenir un safareig.

Segles XIV i XV

A mesura que avançava el segle XIV i sobretot durant el segle XV, les cases dels mercaders van anar configurant un seguit d’espais ben delimitats i amb funcionalitats específiques.

Aquests habitatges solien tenir una estructura bastant estandarditzada en la qual hi solia haver una entrada amb una alta presència d’objectes relacionats amb la vida professional del mercader i que actuava com a frontera entre la vida privada i la vida social de la família. Aquest espai es transformà progressivament en botiga o obrador on es desenvolupaven les activitats comercials. Algunes botigues no estaven inserides dins la casa, sinó fora, igual que els escriptoris, el centre neuràlgic de l’empresa del mercader, allà on es desenvolupava l’activitat organitzativa de l’ofici.

Detall del Ms. 927, f. 145, Biblioteca Municipal (Rouen, França), s. XV.
Detall del Ms. 927, f. 145, Biblioteca Municipal (Rouen, França), s. XV.

En les cases dels mercaders més benestants, la funció fronterera la desenvolupà el pati interior. Com a prolongació de l’entrada, hi havia el celler, que probablement estaria situat a un nivell inferior. En relació amb aquest espai hi havia el rebost, el qual tenia la funció d’acumular productes, especialment relacionats amb el menjar.

L’epicentre de la vida familiar es desenvolupava entorn de dues cambres que estructuraven la casa del mercader: la cuina (1) i el menjador (2). S’ha considerat que la distinció entre cuina i menjador constituïa una mostra més de riquesa que no es va generalitzar fins el segle XV. Les famílies benestants, doncs, feien els àpats sempre al menjador.

(1) La cuina: solia situar-se prop del menjador, el qual, alhora, feia les funcions de sala d’estar. Segons la situació de la cuina a la casa es poden establir dos models socials diferenciats des de la òptica funcional, cultural i espacial.

  1. Model “actiu”: la cuina es situava a la planta baixa. Aquest model correspondria a les llars més petites de la zona comercial.
  2. Model “noble”: la cuina es situava a primer pis. Més propi de les cases més grans.

S’ha considerat que els dos models haurien coexistit de forma constant i poc alterada des de l’expansió baixmedieval fins a la fi de l’Antic Règim. És fàcil aventurar-se a pensar que aquest segon model seria propi no sols dels ciutadans honrats i els rendistes, sinó també d’aquells grans mercaders enriquits durant el període d’expansió comercial i que, cap al final de l’Edat Mitjana, haurien optat per acostar-se al modus vivendi de l’aristocràcia urbana.

(2) El menjador: solia ser una estança gran i espaiosa, ja que actuava com a lloc de reunió i era l’espai on es celebraven els àpats. Les dimensions de la sala propiciaven el fet que sovint aquesta fos utilitzada per amuntegar objectes. A més, a vegades podia tenir una cambra annexa que jugava el paper de magatzem.

Ara bé, el que marcava la personalitat del menjador-saló era la seva localització privilegiada dins la casa, més que no pas la seva funció culinària, ja que algun mercader a l’estiu emprava altres cambres més fresques per a menjar.

Així, el menjador era el centre de l’activitat social de la llar. Era l’espai menys privat de la casa, aquella habitació on es rebien les visites més properes a la família i on tenien lloc les reunions socials i professionals. No és estrany, doncs, que la decoració d’aquesta sala estigués especialment cuidada. Allà, l’ostentació esdevenia una necessitat. Es tractava d’una qüestió de marca personal, de vendre una determinada idea corporativa. Es tractava, en definitiva, de crear una imatge d’èxit.

El naixement de Joan Baptista, Llibre d’hores de Torí, c. 1422-1424.
El naixement de Joan Baptista, Llibre d’hores de Torí, c. 1422-1424.

L’habitatge del mercader solia acabar amb diverses habitacions que actuaven com a dormitoris. Entre aquestes estances destaca la cambra major, la més espaiosa i la que solia usar el mercader, d’acord amb la seva funció de cap de família. Allà és on el pater familias solia guardar aquells objectes de major valor, com les copes  de metalls preciosos, per exemple. En alguns casos hi podia haver també rerecambres que funcionaven com a magatzems per contenir palles, matalassos, cobertors, caixes o cofres, entre d’altres objectes.

La funció d’emmagatzematge s’estenia a altres zones de la casa, com ara el porxo. En algunes cases podia haver-hi una cambra específica per a la confecció del pa, el pastador, tot i que, en altres, aquesta era una secció integrada dins la cuina, amb un instrument que respon al mateix nom. Tot i que no era molt freqüent, en ocasions podia haver-hi seccions de la casa dedicades a la tinença d’animals, com ara els estables, ja que la tinença d’animals era sinònim de riquesa, a més d’una bona solució per als problemes d’avituallament en temps de carestia.

A mode de conclusió…

Així doncs, s’evidencia com, a partir d’aquesta anàlisi de l’estructura i la funcionalitat de la llar del mercader, es pot entreveure l’evolució d’aquest grup social.

A mitjan segle XIII, van deixar de banda l’austeritat que els havia caracteritzat des de la seva aparició i s’acostaren als gustos de l’aristocràcia urbana i rural. L’ostentació i la fastuositat es van anar incorporant en el dia a dia d’aquests nous rics, mercaders de professió, que poc a poc s’anaren fusionant amb la noblesa barcelonina i adoptant-ne els seus gustos.

Ara bé, les seves dones, encara que ennoblides, van seguir actuant com a mares i administradores de la llar, desenvolupant-se en les tasques domèstiques i l’àmbit privat. Les famílies seguiren sent nuclears, tot i que alguns altres familiars com els avis o els oncles poguessin viure eventualment amb el pater familias, i que cada cop s’ampliés més el nombre d’esclaves, esclaus i servei que podien mantenir.

Precisament, les cases anaren adoptant un prototipus determinat, tot i que no fix ni anquilosat. Els espais que no solien faltar a les cases, tampoc a les més modestes, eren, com hem vist, les botigues, els cellers, la cuina, el menjador i les cambres. Entrada, botiga i celler formaven un espai d’emmagatzematge i producció sovint molt lligat a l’alimentació. Representaven la frontera entre l’espai laboral i el privat de la casa, entre el servei i els senyors, i sovint eren més freqüentades per les dones i serventes, que no pas pels propis mercaders.

L’eix directriu de la casa s’articulava a través de la cuina i el menjador, mitjançant el fil conductor de l’alimentació, que començava amb la seva elaboració a la cuina i acabava amb el seu consum en el menjador, a la taula. Precisament en aquest espai, el menjador o la sala, es fusionaven el món laboral, el social i el privat del mercader. Les reunions de negocis, els àpats festius que es compartien en societat, i els àpats i reunions diàries amb la família, feien d’aquesta estança el focus principal de vida a la casa. És per això que la imatge que aquesta sala pogués transmetre preocupava tant al propietari. L’ostentació, el luxe, la fastuositat i la decoració feren d’aquest espai un lloc únic a la llar, i la taula i els àpats que s’hi celebren, ho feren en consonància amb això.

La casa esdevingué, doncs, l’eix principal de la vida del mercader. Negoci i família —els dos grans puntals de la vida dels comerciants a l’Edat Mitjana—, confluïren en un sol edifici, i ho feren creant unes fronteres tan subtils que avui dia ens semblen inexistents, doncs la família formava part del negoci, i el negoci part de la família.   

Read More