Davant l’abstenció del PSOE a la investidura de Rajoy, propiciada per la comissió gestora, deixa el PSC un una posició molt delicada. El PSC – com altres federacions de zones perifèriques -  té per sabut que això pot suposar una pèrdua de l’espai polític en favor de partits com Podemos.  Més enllà d’aquet ràpid apunt i de les diatribes per tal de que no hi hagi represàlies cap al PSC, per no abstenir-se, que s’han vist els darrers dies hi ha una qüestió de fons que és quin projecte té el PSC a Catalunya. Com la resta de partits polítics que des de finals del segle XIX han governat Catalunya, el PSC ha intentat  imposar el seu projecte en el marc del catalanisme. No obstant això, les seves postures (del PSC actual) durant la trajectòria del partit, les dels seus fundadors i la d’altres corrents i partits emmarcats en el camp del socialisme català amb una relació més o menys directa amb el PSOE han anat variant al llarg de la història. Per entendre doncs, en la situació que es troba actualment és necessari fer retrospectiva. La relació històrica: dels inicis a l’actualitat En el I Congrés del PSOE celebrat precisament a Barcelona l’any 1879, 16 de les 32 agrupacions que el conformaven eren catalanes. Dos fets cabdals el configuraren primigèniament: l’escissió de Josep Pàmies, dirigent d’un dels sindicats més importants a la Catalunya de l’època Les Tres Classe del Vapor, i l’establiment del Comitè nacional  del PSOE a Madrid. Això sumat ala direcció de la UGT i el trencament amb Solidaridat Obrera suposaren que la Federació Catalana del PSOE coneguda com la Federació Socialista Catalana (FSC) creada el 1903 tingués tan sols 8 agrupacions i aplegués uns escassos 300 afiliats; xifres més o menys constants fins a la II República. Tot i les conseqüències de la direcció - en paraules de Ricard Alcaraz “era un fet evident el caràcter ferrenyament contrari al catalanisme, de qualsevol signe que mantenia el PSOE, basat en un internacionalisme abstracte que esdevenia, en la pràctica, una pura justificació del centralisme espanyol”-, aquesta intentarà guanyar-se els sectors populars afectes al catalanisme. Cal dir a més, com apunta Josep Termes que “Durant els primers anys del segle XX un sector del catalanisme evoluciona per atansar-se a les reivindicacions obreres i s’inicia un procés d’integració entre el catalanisme i el socialisme.” Això serà tingut en compte i aprofitat per alguns dirigents. El primer va ser Andreu Nin, qui inicià un procés d’obertura envers el nacionalisme català en el context de la Mancomunitat. Tot i l’oposició del vell dirigent Antoni Fabra i Ribas, s’acordà proposar la inclusió en el programa del partit referent a l’organització de l’Estat Espanyol com a  “Confederació Republicana de totes les petites nacionalitats ibèriques” i que el PSOE s’estructurés com una federació de partits amb autonomia. Això va ser aprovat en el IV Congrés del partit a Tarragona el 1916 on a més es reclamà “el lliure ús de la llengua catalana a tots els efectes de la vida pública”, fent-ho extensiu a l’administració i l’ensenyament. Aquesta empenta la va capitanejar Recasens que es manifestà partidari que el PSOE esdevingués a Catalunya “un partit d’extrema esquerra i nacionalista.” Tot i que Recasens es retirà per motius laborals, aquesta línia continuà amb el relleu de les dues noves espases del partit: Campalans i Serra i Moret, i la seva bona sintonia d’aquests amb els intel·lectuals espanyols del partit, com el futur successor de Pablo Iglesias, Julián Besteiro. Prova d’això n’és el conegut acte en pro de l’autonomia de Catalunya realitzat al teatre Bosch el 22 de desembre de 1918. [caption id="attachment_3182" align="alignright" width="166"]a000352 No podem resignar-nos ni un sol instant al fet que Catalunya no sigui lliure, cal fer-la lliure tot seguit per passar a formar part dels Estats Units d'Europa on, a nosaltres, ens abelliria de veure-la" Ciutadania catalana, Manuel Serra i Moret.[/caption] Degut a la crisi econòmica del 1919, després de la IGM, la crisi social augmentarà i els sectors més conservadors del catalanisme van fer marxa enrere amb les seves demandes. El PSOE, superat per la CNT, amb esdeveniments com la vaga de la Canadenca es replegarà i es desentendrà de Catalunya i d’intentar l’hegemonia en el camp obrer català. Com narra Alcaraz “De fet, això posarà en evidència que, malgrat els acords i la tàctica precedents, el PSOE no havia alterat essencialment el seu caràcter anticatalanista. Aquesta realitat es farà cada cop més evident a partir de 1920 a mesura que les posicions de Prieto, hostils a qualsevol regionalisme, guanyin el terreny sobre les de Besteiro." Durant aquest període ens trobem que paral·lelament existeixen una sèrie de corrents i organitzacions catalanistes de caire socialitzant. En són exemples la Unió Catalanista de de Martí i Julià, la Unió Federal Nacionalista Republicana amb líders com Layret i Esquerra Catalanista de Rovira i Virgili. La desfeta de les seves apostes conjuntament propiciaren vencles cada cop més forts amb personalitats del sindicalisme com Companys i Seguí, així com  Campalans i Serra i Moret de la Fracció Catalana del PSOE que davant el retrocés del seu partit respecte la qüestió catalana sentien la necessitat de forjar un nou partit socialista català. Aquest seria la Unió Socialista de Catalunya. Alcaraz, el més gran estudiós d’aquest partit explica que “allò que feu de detonant per constituir la USC fou  que [...] el gener de 1923, dos destacats dirigents del partit Indalecio Prieto i Antoni Fabra i Ribas, pronunciaren unes conferències el contingut de les quals era un atac contra el nacionalisme en general, i el catalanisme, en particular.” A partir d’aquí la línia de la Fracció Catalana del PSOE va ser una constant; allunyant-se del catalanisme amb fets com la col·laboració amb la dictadura de Primo de Rivera, mentre la USC, com moltes altres forces catalanistes, participava activament de la lluita contra el dictador. Un cop encetat el període de la II República ens trobem que la Fracció Catalana del PSOE havia quedat dissolta i la USC s’havia recompost després de la il·legalització que havia sofert. Les dinàmiques ideològiques del moment tot i les diferències en el camp català facilitaren un contacte fluid entre elles fins al punt que la USC estava disposada a representar també la extinta Fracció Catalana del PSOE. Cal matisar que l’essència de la USC no era dividir el socialisme català, sinó que fora una plataforma d’actuació política que inclogués la Fracció Catalana del PSOE (sobretot la seva militància), però que anés més enllà de les seves limitacions organitzatives. No obstant això, aquestes intencions i relacions duraren més aviat poc. La política del PSOE de no coalligar-se amb la resta de forces d’esquerra espanyoles a diferència de la USC que ho va fer amb ERC van ser determinants. Degut a això veiem com la presència del PSOE a Catalunya durant la II República fou irrisòria. La USC participà del govern de la Generalitat amb ERC. El seu màxim dirigent Joan Comorera propicià la creació poc després del conegut PSUC a través de la USC i altres forces catalanistes i obreristes, així com les restes de la Fracció Catalana del PSOE. El socialisme català no només es desentenia de l’espanyol sinó que adoptà les tesis marxista-leninistes i ingressà a la III Internacional. Cas paradigmàtic, ja que llavors Espanya es convertiria amb l’únic estat amb dos partits dins aquesta. Crec que és rellevant anotar-ho, ja que exemplifica fins a quin punt era important l’ingredient del catalanisme a l’hora de fer política a Catalunya. Algunes de les tensions més fortes es produïren amb l’Estatut del 1932, del qual Joan Comorera deia: “L’Estatut per damunt de tot! Ha de ser acceptat o rebutjat en blog per Madrid, que no té cap dret per discutir-lo o retallar-lo [...] Volem l’Estatut contra la voluntat de les burgesies catalana i espanyola i de molts republicans espanyols. L’Estatut vol dir sobirania [...], el reconeixement del dret que tenim a governar-nos.” Després de la desaprovació tan del PSOE com de la majoria de partits fou aprovat (i retallat) de forma pragmàtica a posteriori del cop d’Estat de Sanjurjo, ja que el govern no podia suportar més inestabilitat. [caption id="attachment_3181" align="alignleft" width="225"]retrat_de_joan_comorera_i_soler "L'Estatut sols els catalans poden discutir-lo, aprovar-lo, rebutjar-lo [...]" Joan Comorera, Justicia Social (11-VII-1931)[/caption]No ens allunyem però de la narració. Tot i la consolidació de les diferències que portarien a que el PSOE no tingués presència com a tal a Catalunya fins als anys 50 i realment amb cert pes fins als 70, hi va haver una recuperació parcial dels lligams amb el socialisme català. Òbviament, aquests es produirien per un context d’adversitat. La construcció del Front d'Esquerres a Catalunya i el Front Popular a Espanya per acabar amb el bienni negre, la segona part de la Guerra Civil en la que el PSUC entrarà al poder de la Generalitat i el PSOE estava al capdavant del govern de la II República i en darrera instància en la lluita antifranquista. Cal ara desmarcar-se del PSUC però, abans de continuar, ja que durant els anys 30 els referents socialistes catalans – com hem vist – van evolucionant cap al comunisme i s’exhaureixen altres referents del socialisme català perquè s’integren a aquest partit principalment. Ara bé, un cop tancada aquesta etapa observem com es recomponen els agents polítics i naixen nous referents del socialisme català de matriu més o menys espanyolista que arriben fins a l’actualitat. Amb la fi de la guerra civil el PSOE és il·legalitzat i perseguit com la resta de partits pel que queda pràcticament inoperatiu. De fet la seva activitat durant el franquisme va ser molt limitada, ja que el pes de la resistència va recaure amb els maquis en primera instància i amb altres forces arreu de l’estat tals com el Partit Comunista d’Espanya. Tanmateix cal assenyalar que durant aquests anys es bastirà de nou un partit català d’orientació socialista que serà determinant en el procés de creació del PSC. El Moviment Socialista de Catalunya (MSC) fundat el 1945 i que aplegava des de membres del POUM i membres de la USC com Serra i Moret disconformes amb el PSUC, fins a militants d’ERC. Participaran, per exemple, en les vagues de tramvies i intentaran mantenir relació amb el PSOE. Segons Jose Luís Martín Ramos “el MSC va ser una referència constant del socialisme a Catalunya, [...]amb una presència permanent en la resistència política i cultural i en les instàncies unitàries, des del Consell Nacional de la Democràcia Catalana fins a l’Assemblea de Catalunya. Aquesta va ser una aportació històrica fonamental, que superà la desaparició temporal del socialisme en la política catalana del 1936; sobretot en els anys cinquanta i seixanta, en els que la presència de la FSC(PSOE) era mínima, discontinua i políticament confusa en l’acció general del MSC.” Tot i que hi ha altres organitzacions paral·leles que després s’integrarien (alguns dels seus militants) al MSC o directament al PSC tals com Front Obrer de Catalunya (FOC) o la Federació Socialista Federal (FSF) cal focalitzar-nos en el MSC per entendre la gestació del PSC. El 1968 es va dividir en dos corrents ideològicament diferenciats. Finalment desembocarien el 1974 per una banda, amb la creació de Convergència Socialista de Catalunya de Joan Reventós, més conegut com a PSC-Congrés, catalanista i no nacionalista - en paraules del seu líder -, amb un marcat to marxista però no leninista. Aquest aniria a les eleccions de 1977 amb la Federació Catalana del PSOE, que havia sigut creada després de la infructífera Conferència Socialista Ibèrica, amb la que el PSOE intentava reorganitzar els diferents partits socialistes de la resta de l’estat a la seva empara. Poc després intentaria resoldre-ho amb un apropament cap aquestes en el congrés de Suresnes en el qual advoca pel dret a l’autodeterminació dels pobles. [caption id="attachment_3188" align="alignleft" width="448"]1977-g La traïció dels líders: Felipe González (esquerra) i Joan Reventós (dreta). Malgrat comprometre's amb el dret a l'autodeterminació mai el van fer efectiu. FIns i tot van reconèixer haver-lo jugat simplement com una carta electoral.[/caption] Per altra banda, Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya liderat per Josep Pallach també, més conegut com a PSC-Reagrupament, el qual era reformista i més catalanista, que tot i ser partidari d’una Espanya federal pretenia bastir una aliança amb forces liberals de centre esquerra. Degut a aquest fet es presentà amb Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) el 1977. La mort de Josep Pallach poc després, i la restitució de la Generalitat Catalana facilitaren un nou apropament amb el PSC-Congrés. Això cristal·litzà, poc després, amb el procés de creació d’un únic partit entre PSC-Reagrupament, PSC-Congrés i la Federació Catalana del PSOE. El 15 i 16 de juliol de 1978 es constitueix finalment el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) en el qual hi apareixen en els principis “el reconeixement del dret a l’autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l’Estat espanyol.” En la declaració de constitució hi ha un apartat que es diu “El socialisme i la realitat nacional”. Aquest s’obre amb el següent paràgraf: “La nostra alternativa s’inscriu i es desenvolupa en una nació concreta, Catalunya, amb un marc territorial, una historia pròpia, una llengua, una economia diferenciada i una voluntat de continuar la seva pròpia historia. L’opressió nacional a què s’ha vista sotmesa els darrers segles ha incidit fonamentalment sobre les seves classes populars, que sempre han participat en primera línia en la lluita per la recuperació de les llibertats nacionals.” I no només això, tot i la seva vinculació orgànica amb el PSOE, es mantenia la seva capacitat d’autonomia traduïda per exemple amb la capacitat de tenir un grup propi en el congrés. El partit va haver d’integrar una multiplicitat de tendències i des del principi restà sotmès a la tensió permanent entre la voluntat d’afirmar la sobirania del partit i el seu caràcter catalanista, i la supeditació als imperatius de la política espanyola marcada pel PSOE. [caption id="attachment_3179" align="alignright" width="212"]image0020 Imatge de la versuó original dels Estatuts i Declaració de Constitució del PSC on es reconeixia el dret a l'autodeterminació de Catalunya.[/caption] En el marc català es recolzà l’estatut de 1979 i hi havia la perspectiva de que es governaria la Generalitat, però finalment CDC s’imposà. Es construí des de llavors una dinàmica que arribà fins a principis del segle XXI. Per una banda, les eleccions a la Generalitat eren guanyades repetidament per CIU i les espanyoles pel PSC. Per altra banda, els grans ajuntament (essencialment el cinturó roig) els governava el PSC i els de zones més rurals eren controlats per CIU. Aquesta distribució va donar a peu a que personatges com Jordi Solé i Tura teoritzessin que existien dues catalunyes. La urbana anacional d’esquerres i la rural nacional i conservadora. Aquestes tesis feren que el PSC s’allunyés cada cop més del camp catalanista i es difuminessin apostes com les del dret a l’autodeterminació, ja que com sentenciava un dirigent de l’època: “Queremos un espacio propio en muchas cosas y, a la vez, queremos los votos que nos da el PSOE” Lligat amb això, en el marc espanyol ens trobem que des del 1982 ja es van presentar de forma integrada al PSOE, en les eleccions que Felipe González esdevindria president. Hi va haver mostres de descontentament tals com  la votació contrària a la LOAPA per part d’alguns diputats del PSC en el congrés, però cada cop s’adquirirà una línia més sucursalista. Cal recordar l’acceptació de mesures com l’Operació Garzón en el marc dels Jocs Olímpics de 1992, quan el PSOE encara governava. El 1995, com a resposta al descontentament de la deriva que havia pres el partit es fundarà Ciutadans pel Canvi que pretenia agrupar els sectors d’esquerres catalanistes exteriors als partits polítics. A partir d’aquí es concorrerà a les eleccions autonòmiques com a PSC-Ciutadans pel Canvi. Finalment l’estreta relació entre el PP i CIU a més del cas del 3%, farà que a les eleccions del 2003 es formi el primer tripartit català encapçalat pel PSC de Pasqual Maragall, promotor de Ciutadans pel Canvi. La gran aposta d’aquest mandat era un nou Estatut per Catalunya. Després de la seva aprovació al Parlament i la ratificació d’aquest per part del poble català. En la comissió mixta que es va formar entre l’Estat-Generalitat, el PSOE va presentar un text en el que esmenava la majoria d’articles amb el pretext de garantir-ne la constitucionalitat.  Finalment un intercanvi de cromos en el pacte Mas-Zapatero o CIU-PSOE, es va acordar una modificació (coneguda popularment com a retallada) del 50%, aproximadament, d’aquest estatut, a canvi del suport recíproc; és a dir, el dels diputats de CIU al PSOE en el Congrés i el del PSC a CIU a Catalunya en el cas que CIU guanyés les eleccions. Cal afegir abans de continuar que la victòria de CIU es va produir poc després, però el PSC va tornar a reeditar el tripartit. [caption id="attachment_3185" align="alignright" width="420"]mara El primer tripartit (2003-06) va desmarcar-se de renovar l’Estatut català.[/caption] El PSC que havia sigut un dels actors principals de la recuperació de l’autogovern i impulsor en l’aprofundiment d’aquest per la via estatutària; després de la sentència del Tribunal Constitucional l’estiu de 2010, va obligar a reposicionar-se a tot l’espectre polític, perquè en essència venia a dictaminar que no era possible una entesa per reforçar l’autogovern català. D’aquí en van sortir reforçats els extrems, mentre que el PSC quedava en terra de ningú. Això es fa evident en els anys precedents. En el segon tripartit amb Montilla, el problema de fons era que el govern es va formar en clau d’esquerres i la reivindicació nacionalista el va desbordar. Proba d’això n’és la manifestació del 10 de juliol de 2010 “Som una nació. Nosaltres decidim.” El seu successor, Pere Navarro, que després d’anunciar que s’abstindrien sobre les qüestions referents al dret a decidir, va acabar votant que no a que Catalunya demanés al govern un traspàs de competències per poder fer legalment el referèndum sobre el dret a decidir, tot i que en primera instància havien trencat la disciplina de vot el congrés el 2013 per posicionar-s’hi a favor. L’actual secretari general Miquel Iceta no difereix massa dels darrers, continua reticent al procés independentista i advocant per una via federalista sense una definició massa clara. En aquesta darrera etapa la línia del partit ha estat cada cop més allunyada del catalanisme i el partit patirà un degoteig constant de baixes, algunes del calibre de Geli, Tura i Castells. Moltes d’aquestes baixes impulsaran Nova Esquerra Catalana (NECat) encapçalat per Ernest Maragall, que després de vàries confluències actualment s’anomena Moviment d’Esquerres (MES). Aquest ha anat conjuntament a les eleccions europees i als ajuntaments amb ERC i es va integrar a la coalició de Junts pel Sí. A mode de cloenda La investidura de Rajoy, pot ser avalada per molts motius, entre d’altres per la possible caiguda en picat en unes terceres eleccions, però penso que és important apuntar que en gran mesura s’ha pres aquesta decisió com a conseqüència de la inviabilitat de fer un govern amb Podemos. Això s’explica a que no només la formula amb Ciutadans era impossible (invalidada abans d’aquests segons comicis), sinó que tampoc han volgut plantejar-se arribar acords amb les forces catalanistes (les úniques que per qüestions matemàtiques podien), les quals plantejaven com a requeriment sols la convocatòria d’un referèndum d’independència a Catalunya. L’animadversió del PSOE cap al catalanisme ha estat un dels factors primordials per canviar totalment la praxis del partit, després de 40 anys de la mort de Franco. Han preferit facilitar un govern de dretes a encapçalar un govern d’esquerres, a canvi d’un referèndum d’independència. L’acció empresa, en aquesta dinàmica, per part dels diputats del PSC és simplement una resposta a la conjuntura que ha provocat això. No és que estiguin a favor de parlar aquesta possibilitat amb els independentistes, sinó que és una decisió tàctica per no quedar-se sense espai polític a Catalunya.  Al renunciar a l’aposta majoritària del catalanisme que és l’independentisme i donar suport a la dreta espanyola, es quedarien sense espai polític, ja que - com deia al principi -  segurament es transvasaria als comuns. D’aquí moviments com el que vam veure fa un parell de dies quan Iceta deia que volia anar a les autonòmiques amb el partit de Colau. Com ha dit un company molt lúcid: “si no puedes vencerlos únete a ellos.”  
20161029-636133692674735285_20161029202440-kk5c-u411426127501zyb-992x558lavanguardia-web

PSC-PSOE i catalanisme. Una relació difícil

Davant l’abstenció del PSOE a la investidura de Rajoy, propiciada per la comissió gestora, deixa el PSC un una posició molt delicada. El PSC – com altres federacions de zones perifèriques –  té per sabut que això pot suposar una pèrdua de l’espai polític en favor de partits com Podemos.  Més enllà d’aquet ràpid apunt […]