Han coincidit tantes vegades en xerrades, entrevistes, debats, conferències, presentacions de llibres, etc. que un d’ells es va negar a fer l’entrevista per separat, que preferia fer-la amb ell al costat. Són dues de les persones que més saben sobre l’extrema dreta i el feixisme i que més pedagogia estan fent en aquests últims mesos per a clarificar i explicar en un temps on aquells que alcen el braç i bramen tornen a tenir protagonisme. Ens trobem amb elles per a parlar de conceptes relliscosos, que sovint emprem com a sinònims, malgrat que no ho siguin: és el mateix parlar d’extrema dreta que de violència ultradretana? Existeixen encara els feixistes? Com ha condicionat (i condiciona) l’extrema dreta la democràcia espanyola? Quin paper va tenir la violència ultradretana durant la Transició? Parlem sobre això: sobre gent que traspassa línies polítiques, de conspiració, de violència, de clavegueres de l’estat... la música de fons, però, és la vida que va transcorrent per la vila de Gràcia (Barcelona).   Encara no sabeu de qui parlem? Encara no heu sentit a parlar del fotoperidodista Jordi Borràs i de l’historiador Carles Viñas? [caption id="attachment_7609" align="aligncenter" width="552"]El fotoperiodista Jordi Borràs (esquerra) i l'historiador Carles Viñas (dreta). Fotografia: Ab Origine El fotoperiodista Jordi Borràs (esquerra) i l'historiador Carles Viñas (dreta). Fotografia: Ab Origine[/caption]

Què és l'extrema dreta? És un eufemisme per a impedir parlar de 'feixisme'?

Carles Viñas: El feixisme és una cosa molt concreta, en un lloc i període determinats. És un moviment polític que es gesta en el Període d'Entreguerres a Itàlia, després de la Primera Guerra Mundial (1914-18). Es forma a partir dels "Fasci Nacionale di Combattimento" i de l'establiment del Partit Nacional Feixista (PNF), encapçalat per Benito Mussolini (1883-1945).

A partir d'aquí, trobem diversos intents de plasmar el feixisme arreu, sobretot a Europa (a Hongria, Polònia, Espanya...). Actualment, existeixen reformulacions que intenten emular aquelles pràctiques en un context, l'actual, que és molt diferent del dels seus orígens. Jo el diferenciaria el feixisme del nazisme, perquè crec que són dos moviments diferents, que també tindrà rèpliques en llocs i circumstàncies diferents.

El feixisme és un moviment polític d'un període històric molt concret, en un lloc i període determinats que va intentar ser imitat a altres llocs del món, especialment a Europa. Actualment existeixen reformulacions, però el context és molt diferent del dels seus orígens

Jordi Borràs: L'extrema dreta és anterior al feixisme. Podem trobar moviments d'extrema dreta abans d'aquest, sigui a Itàlia o sigui a on sigui. El feixisme és una cosa molt específica i cenyida a unes circumstàncies concretes, com ha dit en Carles.

Evidentment, els moviments ultradretans o les seves noves onades no es poden entendre sense els que els han precedit. De la mateixa manera que no és el mateix la socialdemocràcia que el marxisme ortodox, no és el mateix el feixisme que el nazisme, l'extrema dreta, la ultradreta o els nacional-populistes. Hem de saber diferenciar. Per altra banda, hi ha coses o conceptes que no sempre van lligades l'una amb l'altra: es pot ser d'esquerres i ser racista; o es pot ser falangista i no ser racista, per exemple.

C.V: Quan parlem d'extrema dreta ens referim a tot allò que va més enllà de la dreta conservadora tradicional; aquells que dintre d'aquest entramat actuen de manera violenta són la ultradreta. Són matisos importants, perquè a vegades barregem feixisme, extrema dreta, ultradreta, etc.

Trobaríeu, per tant, encertat l'ús que es fa del terme en els mitjans de comunicació?

J.B: Malauradament, molts mitjans de comunicació, per desconeixement, por o inconsciència, acostumen a parlar d'"ultres" o sobre "una manifestació ultra". Però què és un "ultra"? Ultres de futbol, ultra independentistes, ultradretans, ultra espanyolistes? Es fa servir el terme com a sinònim d'extrema dreta. I això pot generar equívocs.

C.V: La confusió ve per l'ús d'estereotips, fer servir diferents termes com a sinònims quan en realitat no ho són. Cal matisar. És complicat posar-hi remei, perquè avui dia el periodisme busca el fet immediat, tot va molt accelerat i no es poden fer anàlisis més tranquils. Però hi ha un cert desconeixement de tot plegat.

Si haguéssiu de fer un diagnòstic sobre l'estat de salut de l'extrema dreta a Espanya, quin seria? Seríeu capaços de donar algun titular?

C.V: "Entramat ideològic en declivi". Intenta reviscolar, però té uns hàndicaps molt importants, que eviten que creixi.

J.B: "Falta de renovació". A França hi ha hagut una renovació ideològica, que ha permès que un partit d'extrema dreta arribi a les institucions. Aquí, l'extrema dreta s'ha quedat (bona part d'ella) ancorada en el passat.

Per altra banda, en Xavier Casals parla del concepte de "presència absent" de l'extrema dreta. Malgrat no estar present en les institucions, les seves idees influeixen i tenen presència en el discurs dels grans partits conservadors; molt sovint marquen part de l'agenda política. Ho hem pogut veure aquests darrers mesos amb VOX: un partit residual que ha marcat l'agenda politicojudicial de tot un estat.

Hem de tenir en compte la "presència absent". Malgrat no estar a les institucions, l'extrema dreta té capacitat, des de la Transició, de marcar alguns temes de l'agenda política

Com es compon (o recompon) l'extrema dreta espanyola durant la Transició i com sobreviu a la mort de Franco (1939-75)?

C.V: Sortim de quaranta anys de dictadura. Hi ha un sector polític, vinculat als sectors tecnòcrates de l'Opus, que entenen que han de dur a terme reformes per a mantenir-se en el poder (és a dir, acceptar unes fórmules parlamentàries i democràtiques) i un sector immobilista ("el búnquer") que pretén mantenir les essències del "Espíritu del 18 de julio".

La pugna entre aquests dos sectors es trenca quan ETA mata a Carrero Blanco, el símbol del sector dur del franquisme i guanya el reformista. A partir de llavors, l'extrema dreta més immobilista quedarà atomitzada al voltant, fonamentalment, d'una figura: Blas Piñar. Aquest liderarà diverses coalicions, essent la més important Fuerza Nueva, que serà l'única força d'extrema dreta que obté una acta de diputat. El perdrà en les eleccions de 1982 i des de llavors l'extrema dreta serà extraparlamentària. Això no significa que no perdi capacitat d'influència a l'hora de marcar l'agenda política; cosa que no deixa de ser un èxit per a ells. Explica en bona part el resultat final de la Transició.

IMG_1930

J.B: El fet que l'extrema dreta estigués inserida a l'estat, va fer que a diferència d'altres països, no calgués una evolució cap a noves formes. Fuerza Nueva no deixa de ser un partit franquista sense Franco. Pretén mantenir l'ortodòxia franquista sense entendre el moment polític de canvi que arribava. Així doncs, mentre Jean-Marie Le Pen, des de França, entra al Parlament Europeu a les eleccions de 1984 amb noves propostes des de l'extrema dreta, a Espanya, Fuerza Nueva perdia el seu escó a les eleccions de 1982.

És a dir, que l'extrema dreta espanyola no s'estava adaptant. Mentrestant, la dreta tradicional del moment (Alianza Popular, per exemple) va saber captar l'electorat d'extrema dreta.

Xavier Casals, en el seu llibre La Transición española. El voto ignorado de las armas, posa en una situació incòmoda a tots aquells que defensen a ultrança una Transició espanyola immaculada, ja que explica el rol de la violència política per a condicionar el curs polític. Quin és el paper de la violència ultradretana en aquest procés?

C.V: Un paper més rellevant del que vol admetre el relat oficial. És una Transició marcada per actes violents, amb més de 500 morts que van determinar l'evolució d'aquesta. Una altra cosa és com interpretem aquesta violència: va ser una violència abduïda pel mateix estat? Va ser utilitzada puntualment? Va ser induïda per forces externes? Va ser una evolució 'natural' que va influir la mateixa Transició?

En aquest aspecte encara estem a les beceroles de la investigació. Fins ara imperava el discurs d'una Transició modèlica; s'havia exportat fins i tot com a model arreu del món per a passar d'una dictadura a una democràcia parlamentària. Falta encara un recorregut important per a dictaminar com va marcar la violència la Transició, però ja tenim suficients elements per a afirmar que ho va fer de manera determinant: el procés democràtic, la legalització del PCE i altres forces polítiques en les primeres eleccions democràtiques... tot això no es pot entendre sense aquest pòsit violent que va marcar el període.

Malgrat estar a les beceroles de la investigació, hi ha documentació suficient per a afirmar que existien connexions entre els serveis de seguretat de l'estat i la ultradreta

J.B: Una dita popular d'aquella època era "Incontrolats de nit, uniformats de dia". Crec que il·lustra prou bé el paper de l'extrema dreta de l'època. El debat interessant que obre el llibre d'en Xavier Casals és com es va instrumentalitzar. Com l'hem d'interpretar? Com una eina de coacció del mateix estat? Com un ens que anava per lliure? És evident (i aquest llibre aporta prou informació per donar suport a aquesta teoria) que el "deep State", l'estat profund, instrumentalitzava part d'aquesta extrema dreta, com demostren els fets de Montejurra (1974), per a assentar un nou règim polític.

Fa uns dies va sortir una entrevista a Manuel Pastrana, on aquest afirma que el tret de sortida del 23-F (1981) es dóna des de la Zarzuela. Avui dia, tot i que encara hi ha molta documentació que és considerada secret d'estat (fins i tot dels anys de la dictadura), n'hi ha prou que acredita que va haver-hi una instrumentalització d'aquesta violència de l'extrema dreta. Està més que documentat que petites entitats d'ultradreta com el PENS (Partido Español Nacionalsocialista) eren finançats pel SECED i que els serveis secrets que el van succeir també van tenir un paper a l'hora d'utilitzar l'extrema dreta per a aconseguir les seves finalitats.

C.V: La gran pregunta a resoldre és si aquests grups van ser promoguts per l'estat, anaven per lliure... o una barreja de les dues coses, que deu segurament el que va passar.

IMG_1937

Els atacs de la ultradreta gaudiran de la impunitat dels òrgans i cossos de seguretat de l'estat, durant la dictadura i durant els primers anys de la democràcia. De quina mena d'impunitat parlem i de quina manera els cossos de seguretat de l'estat els utilitzaran per a arribar allà on ells no poden?

J.B: Hi ha un moment en què quan el nou règim ja està instal·lat en el poder, deixa d'haver-hi un interès per a seguir instrumentalitzant aquesta violència i l'estat deixa de fer els ulls grossos... en part. Hi ha llocs, com en el País Valencià, en els quals la impunitat de l'extrema dreta és extraordinària, fins ben bé avui. Fa uns dies la justícia valenciana no veia delicte en què un grup d'ultradreta fes un escarni a la porta de Mónica Oltra. Hem de recordar que fins fa uns pocs anys la utradreta, al País Valencià, posava bombes a seus de partits polítics; la llibreria més atacada d'Europa era la llibreria 3i4, de València. Ultradreta i impunitat, al País Valencià, van al mateix pac.

En altres llocs, això no era així. Per exemple, a Catalunya. Però tot i així, encara s'ha d'escriure la història sobre Milícia Catalana, per exemple. En una de les intervencions policials que es fan contra ells, es troben carnets en blanc de l'exèrcit espanyol, documentació confidencial i un expedient reservat sobre el cop d'estat del 23-F. Com hi arriba aquella informació allà no ho podem saber, però és evident que hi ha un vincle entre l'extrema dreta, la policia i l'exèrcit. Històricament també ha sigut sempre així.

C.V: Aquestes connexions també existien ja amb les esquadres dels anys 20, molt vinculats al militarisme i a la capitania general. Això no és nou. Fins a quin punt aquests contactes són oficials, si són de mutu propi... això ja és més difícil de delimitar, per motius obvis (secrets de sumari, documentació prohibida als historiadors, etc.) és molt complicat d'establir.

Arran del Procés, l'extrema dreta espanyolista està de moda; els atacs de la ultradreta tenen més ressò mediàtic cada vegada són més i més agosarats. Però això no és nou, sinó que ja fa molts anys que estan actius i són responsables d'accions prou greus. Agafat en perspectiva, què li ha mancat a la democràcia espanyola per a neutralitzar o minimitzar l'extrema dreta?

J.B: Jo diferenciaria entre la violència 'fuerzanuevista' als setanta i la neonazi als 80-90, o fins i tot l'esquadrista dels anys 20, com deia en Carles, de l'actualitat. Fent un estudi sobre les agressions de la darrera tardor [de 2017], arribo a la conclusió que no podem parlar de violència ultradretana, sinó de violència en el sentit més ampli del terme: ja no està circumscrita a membres d'ultradreta, sinó que és més transversal, lligat a un espanyolisme d'ampli ventall. Per a entendre'ns: aquell qui agredeix ja no necessàriament és de Fuerza Nueva, sinó que també pot ser un votant de Ciutadans, Partit Popular o fins i tot del Partit Socialista de Catalunya (PSC). Hi ha hagut un traspàs d'aquesta violència que era característica d'un sector social molt concret cap a un sector social molt més ampli. La meva lectura és que això ve condicionat pel "a por ellos" i per la justificació de la violència per part de l'estat.

Els episodis de violència actuals tenen com a tret diferencial amb la ultradretana que ara aquesta és més 'transversal', no necessàriament vinculada a grupúscles ultradretans

C.V: El gran èxit de la ultradreta, com dèiem, va ser marcar l'agenda política. Ara, que aquesta violència que l'havia caracteritzat sigui més transversal. No significa que la majoria de gent que podem anomenar 'espanyolista' sigui violenta, però sí que podem observar que aquells que actuen violentament no són necessàriament militants de l'extrema dreta.

Hi ha una acceptació dintre de la societat catalana, que la violència d'ultradreta és espanyolista. Però ha existit mai una extrema dreta 'catalanista'; i si és així, ha sigut rellevant?

C.V: Segurament, no. Però en canvi, han existit feixistes catalans. No podem dir, però, que ha existit un moviment organitzat catalanista en clau feixista. La cronologia (europea, catalana i espanyola) va evitar que creixés aquest moviment.

Hi ha hagut intents, clar, però han sigut residuals i exigus. No només ara, sinó també als anys vint, trenta, vuitanta, però són irrellevants políticament.

J.B: No podem entendre tot això sense entendre la gènesi del feixisme a l'Estat espanyol i quins objectius tenia. La creació d'un feixisme d'ascendència catalanista no tenia massa sentit perquè hauria sigut anar 'contra natura'. Si la història hagués sigut diferent, possiblement hauria nascut un feixisme català, tal com ha passat en moltes altres nacions del món.

El suport de l'estat esdevé clau, aquí

C.V: Evidentment. No estem vacunats contra tot això, però qui guanya la Segona Guerra Mundial? Franco estava aliat amb les forces de l'Eix, amb els nazi-feixistes; i Catalunya no pot sumar-se a aquest joc d'aliances, és inviable. El catalanisme, com a moviment polític, està vacunat contra això gràcies a la cronologia.

IMG_1945

IMG_1940

Extrema dreta, ultradreta, feixisme i altres confusions

Han coincidit tantes vegades en xerrades, entrevistes, debats, conferències, presentacions de llibres, etc. que un d’ells es va negar a fer l’entrevista per separat, que preferia fer-la amb ell al costat. Són dues de les persones que més saben sobre l’extrema dreta i el feixisme i que més pedagogia estan fent en aquests últims mesos […]

Desfilada Escamots, Josep Carreras

Va ser possible una Catalunya feixista?

Diplomàcia i premsa, dos factors imprescindibles en situacions de conflicte. Especialment, si es tracta d’un conflicte amb doble naturalesa: una militar i l’altra política. Aquest fet va ser el responsable de convertir la Guerra Civil Espanyola en un punt d’interès en l’àmbit internacional. I és que, en gran part, moltes de les decisions transcendentals que […]

Jordi Vives (esquerra) Marc Comerma (centre) i Ferran Gallego (dreta), en un moment de la internvenció del professor de la UAB. Font: Ab Origine

Un dia de presentació a la UAB, acompanyats per Ferran Gallego

No és cap secret que els editors de la revista vam néixer intel·lectualment a la Universitat de Barcelona (UB), concretament a la facultat de Geografia i Història que es troba al centre de la Ciutat Comtal. Al ‘rovell de l’ou’ del seu epicentre cultural: davant del CCCB, al costat del MACBA, a pocs minuts de […]

img1

Hungarian History X: La descomposició d’Àustria Hongria, les revoltes soviètiques i el Tractat de Trianon

  En els últims temps, Hongria ha aparegut sovint als mitjans de comunicació. Tanmateix, l’ascens a la palestra mediàtica no ha estat precisament per temes que mereixin ser gaire laudats. Un podria pensar, per exemple, en la reportera Petra Lászlo llençant-li coces als refugiats o en les imatges de la construcció d’un mur coronat per concertines […]