Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

El sorgiment del feminisme

Fets històrics tan importants com la Guerra Civil espanyola i el règim franquista que la va succeir van contribuir a l’aparició de diversos factors que esdevindrien clau per a la creació d’un sentiment d’identitat  col·lectiva femenina, format per dones que, quan consideraven que no s’estaven respectant els seus drets, la seva consciència femenina les duia a ocupar l’espai públic, transformant així les seves reivindicacions privades en consciència política. El primer d’aquests factors va ser la misèria, la qual les dones van combatre desenvolupant un paper molt important en matèria de solidaritat. El segon factor, la repressió, va significar la diferenciació entre la lluita  femenina, aquelles mobilitzacions que, dedicades a les reivindicacions per al conjunt de la  societat, provenen de la mà de les dones, i la lluita feminista, dedicada a la reivindicació dels drets  de la dona com a individu en condició igualitària als homes. 

Durant la dictadura les dones patien, d’una banda, la repressió política sistematitzada pel règim franquista, dedicada a tota aquella part de la població identificada com a vençuda i a tothom que en pogués tenir una mínima relació, per tal d’eliminar qualsevol possible resistència. D’altra  banda, sobre les dones requeia també, independentment del bàndol polític amb el qual fossin  identificades, una repressió de gènere que, no només va provocar que perdessin els drets polítics  aconseguits durant els anys de la II República, sinó que les va excloure de la ciutadania civil i social, recloent-les en l’àmbit exclusivament domèstic i sotmetent-les a la tutela de l’home.

El primer d’aquests dos tipus de repressió és el que no només va dur a les dones republicanes, a participar en la lluita antifranquista dirigida pels antics líders d’esquerres i sindicals durant la dictadura, sinó que, amb els homes com a presos polítics a centres penitenciaris d’arreu del país, elles van saber esdevenir la massa del moviment social i fer seva la lluita.

El paper femení durant el règim franquista 

És en aquest context que l’anomenat espai ‘barri’, entès com una prolongació de la domesticitat a la qual quedaven relegades les dones, va adquirir gran importància per a la lluita femenina, establint-se com a l’espai polític i social de les dones. I és, de fet, en les relacions solidàries,  desenvolupades gràcies a la creació de l’espai ‘barri’, on apareix la important figura de les ‘dones de pres’. Aquesta englobava a totes aquelles esposes, mares i filles de presos polítics que, empeses  per la necessitat d’ajudar els seus familiars, van acabar organitzant col·lectivament una xarxa  assistencial dedicada als presos i a les seves famílies, centrant les seves demandes en una millora  de les condicions dels presos, la carestia de vida a la qual havien de fer front les famílies dels  presos i, sobretot, l’amnistia política.  

Paral·lelament s’inicià també un activisme femení en el món laboral, protagonitzant vagues, protestes col·lectives i conflictes en defensa dels seus drets laborals. Aquestes protestes i mobilitzacions es duien a terme en circuits específicament femenins, com ara els mercats, de manera que s’aconseguia superar la separació entre l’espai públic i l’espai privat i com a resultat de la doble responsabilitat domèstica i laboral que els pertanyia. 

És el protagonisme adquirit per les dones a les vagues laborals i les protestes el que cridà l’atenció dels dirigents de partits antifranquistes, com el Partido Comunista Español (PCE), i els portà a  plantejar-se la possibilitat d’orientar la militància femenina cap a la lluita dels barris. En aquest punt s’inicià una nova estratègia dedicada al sector femení del partit, per tal de crear una plataforma àmplia que, des d’un discurs moderat, atragués el nombre més gran possible de dones, encomanant a les militants del partit la creació de xarxes que posessin en contacte les dones de pres amb les camarades que treballaven amb les cèl·lules del partit.

Com a resultat d’aquesta nova estratègia va néixer a Madrid la que esdevindria la primera organització femenina en plena dictadura: el Movimiento Democrático de Mujeres (MDM) el 1964, de mans de Dulcinea Bellido i Carmen Rodríguez, ambdues militants i dones de presos. Amb ell, aquestes dones pretenien assentar les bases d’una organització que vinculés el debat polític i la lluita contra la dictadura amb una reflexió en profunditat sobre els problemes que afectaven a les dones.

Dulcinea Bellido a un míting del PCE. Madrid, 1978. Font: Biblioteca de la UCM

La finalitat de l’MDM es va establir, doncs, en una doble lluita: al voltant de, d’una banda, la lluita política, desenvolupada a l’antifranquisme i de l’oposició al règim, a través de la lluita pro amnistia i a favor dels presos  polítics, i de l’altra, la lluita social, a partir de la recerca i la pugna per un reconeixement  social de la dona basat en la igualtat.

Dins d’aquesta doble lluita, seguint les pautes establertes pel PCE, els objectius de l’MDM es van projectar en tres àmbits diferents. En primer lloc, l’àmbit solidari, centrat sobretot en el suport als presos polítics i a les dones de pres, i en la lluita per l’amnistia, la qual era, per al PCE, un important instrument deslegitimador del règim. En aquest camp, el paper de l’MDM es va reflectir en la creació de la Comissió de Solidaritat (1968), amb l’objectiu d’ajudar  els presos polítics i les seves famílies, estenent el seu abast fins arribar als casos d’acomiadaments per vagues i a l’assistència jurídica i mèdica en casos necessaris, i la creació, també, de diverses Associacions de Mestresses de Casa, ja que aquest col·lectiu era, per a l’MDM, el sector més injustament discriminat i alhora el més nombrós. Les Associacions de Mestresses de Casa van esdevenir peces essencials de l’engranatge del moviment ciutadà i per a la seva captació s’apel·lava principalment a les reivindicacions de barri, és a dir, la carestia de vida i l’amnistia dels presos polítics, però sense entrar pràcticament en les concepcions i reivindicacions de gènere.

En segon lloc, trobem l’àmbit polític, el qual era, des d’un primer moment, l’objectiu prioritari de moltes militants de l’MDM i, sobretot, el del PCE a l’hora de crear el moviment. A causa d’això, la finalitat del moviment era aconseguir que les dones se sentissin prou afectades per la política repressiva del règim i útils des del punt de vista de les mobilitzacions socials, perquè  s’unissin a la lluita antifranquista. 

Per últim, com a resultat de la pròpia iniciativa d’una part significativa de la direcció de l’MDM, i fora ja de les pautes establertes pel partit, el moviment es va endinsar en un tercer àmbit, el  feminista, ja que, a través del seu nou paper dins de l’MDM, moltes de les militants del partit van entendre quin era realment el paper que els dirigents del PCE havien ideat per a elles, de recolzament i complementari, i van decidir que el seu poder anava més enllà de donar suport a la lluita dels homes i que eren capaces d’apuntalar i sostenir la seva pròpia lluita

Per tal que els objectius de l’MDM es poguessin dur a terme, el PCE va defensar la creació de grups i cèl·lules de l’organització a les principals ciutats del país. Aquesta implantació territorial es va aconseguir, però, d’una manera molt irregular i, en general, dèbil, ja que podem parlar només  de cinc punts clau al llarg del país en els que es van desenvolupar els grups més nombrosos i actius: Madrid, Astúries, Saragossa, Galícia i València.

Primera plana del segon número del butlletí “A Muller e a Loita”, publicat per l’MDM gallec, 1971. Font: ADHUC, Universitat de Barcelona

En els casos particulars, l’MDM asturià reflectia una doble identitat molt representada per les dues generacions que el componien, fet que, com veurem, esdevindrà un greu problema en la seva aparició a la resta de grups del moviment. L’MDM de Saragossa, per la seva banda, en va centrar sobretot en l’acció solidària i va aconseguir captar l’atenció de les mestresses de casa, i la conscienciació de les dones. En el cas de Galícia, el grup creat per l’MDM va acabar caient, de nou, en els mateixos problemes identitaris interns que s’han exposat abans referents a l’MDM asturià. Finalment, a València es va aconseguir crear un grup  força homogeni, molt semblant a l’original de Madrid, però a petita escala, ja que va comptar amb el suport d’una minoria molt significativa.

Amb els anys, en tot el moviment en general, van sorgir problemes interns al voltant de la doble identitat esmenada en referència a la cèl·lula asturiana que, finalment, desembocaren en la divisió de l’organització. Dins del mateix MDM es van diferenciar clarament dues generacions de dones  que representaven molt bé a les dones republicanes de l’època. D’una banda, les militants  originals dels inicis del moviment, que havien viscut la Guerra Civil, estaven més abocades a la  lluita política i al paper de la dona dins d’aquest món, mentre que, de l’altra, les generacions més joves qüestionaven al complet el model patriarcal del règim, i cercaven abordar la lluita feminista en tots els seus aspectes i no només en el polític. Qüestions com la defensa de  l’avortament, l’autodeterminació del cos i la sexualitat femenina van esdevenir crítiques per a l’organització interna de l’MDM. 

Són aquests mateixos problemes interns els que van impedir l’establiment, en ferm, de l’MDM a Barcelona, amb el Moviment Democràtic de Dones, de la mà del PSUC, durant els anys seixanta. L’MDD va internar infiltrar-se a l’Associació de Mestresses de Casa de la ciutat comtal, tot i que en van ser expulsades, i van aconseguir-ho amb l’associació d’Amics de les Nacions Unides, on van impulsar la creació de la Secció de Drets de les Dones dins el Departament de Drets Humans. Però les tensions entre les mateixes militants i entre aquestes i el PSUC van determinar l’esfondrament de l’MDD de Barcelona el 1969. Tot i que altres cèl·lules catalanes, com les de  Badalona o Terrassa, van aconseguir sobreviure uns anys més, l’última fins i tot va enviar representants a Madrid a la Primera Reunió General de l’MDM a inicis dels anys setanta, la dissolució de la cèl·lula de Barcelona va determinar el fracàs de l’MDD a Catalunya.  

Programa de l’MDM, 1976. Font: Biblioteca de l’UCM

Però un punt d’inflexió en la lluita feminista va ser la celebració a Madrid del Primer Congrés Internacional de la Dona, entre el 7 i el 14 de juny del 1970, organitzat per la Secció Femenina de la Falange espanyola, amb el qual el govern pretenia projectar a l’escenari internacional uns inicis d’aperturisme a la qüestió femenina i d’adaptació del discurs del règim a les noves realitats socioeconòmiques. En ell però, també van aconseguir participar representants de diferents grups republicans i feministes, a través, sobretot, de les associacions de mestresses de casa i de grups d’estudi, per tal de denunciar les discriminacions i manca de llibertats que requeien sobre les dones de mans del règim.

Tot i els esforços duts a terme per les dones de l’MDM al llarg dels anys seixanta i inicis dels setanta, a mitjans del 1975, en la seva Quarta Reunió General, el moviment va reafirmar el seu compromís amb la lluita per l’amnistia i el seu rebuig a la pena de mort i al Decret Llei Antiterrorista, deixant de banda, en certa manera, la lluita feminista en favor de la lluita antifranquista per tal de debilitar encara més una dictadura ja agonitzant en aquest moment. Amb la mort del dictador, però, a finals d’aquest mateix any, es tanca també una  etapa per a les militants de l’MDM, que acaben de perdre per complet la seva força dins de lluita  pro amnistia, ja que, des del moment en què aquesta lluita va començar a tenir rellevància social, el PCE va capitalitzar la campanya pro amnistia que el moviment havia aconseguit difondre.

El feminisme als últims anys de la dictadura 

En definitiva, doncs, podríem dir que durant la dictadura el paper de la lluita femenina va ser essencial per tal de sostenir la lluita antifranquista, i el poder de mobilització de masses de les  dones va permetre que aquesta lluita en oposició al franquisme prengués les dimensions necessàries per a convertir-se en un moviment social que pressionés fins a fer caure la dictadura.

La lluita feminista, en canvi, va esdevenir, alhora, una causa i una conseqüència d’aquesta lluita antifranquista. D’una banda, va ser el motiu comú que va unir a les dones en un primer moment, i aquesta unió les va permetre crear la seva identitat col·lectiva com a dones. D’altra banda, un cop aquesta identitat va evolucionar cap al feminisme, l’enderrocament de la dictadura i l’establiment d’una democràcia eren necessàries per tal d’aconseguir l’objectiu final d’aquesta lluita feminista, és a dir, la fi de la discriminació de la dona i la igualtat entre sexes.

Primeres Jornades Catalanes de la Dona, 1976. Font: Archivo de la Transición

Tot i els problemes interns ja esmenats de l’MDM, pocs dies després de la mort del dictador, va  tenir lloc un moment clau per al feminisme espanyol en aquests anys, com va ser la celebració de les Primeres Jornades per l’Alliberació de la Dona a Madrid, el desembre del 1975, declarat per  l’ONU com a Any Internacional de la Dona. Aquestes jornades van ser organitzades per l’MDM  i hi van arribar a participar al voltant de mig miler de dones, provinents de dinou províncies, de diferents procedències socials, culturals i ideològiques, per tal de debatre sobre el feminisme i cercar punts de trobada amb relació a les tàctiques, estratègies i reivindicacions necessàries  per a aconseguir l’alliberació femenina. Va ser aquest el moment en què es va posar en comú per fi el treball fet per milers de dones al llarg de les dècades del seixanta i setanta i va descloure el feminisme com a moviment social a Espanya.

Per últim, en el cas concret de Catalunya, tot i el fracàs en aquest territori de la implantació de l’MDM, la celebració el 1976 de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, i la participació en aquestes de  més de quatre milers de dones, indica l’existència a terres catalanes de grups i organitzacions  feministes clandestines durant, almenys, els últims anys de la dictadura franquista.

Read More

Retrat de Vlad Tepes de 1560, personatge històric amb el que Stoker s'inspira per crear la identitat de Dràcula. Font: wikipedia.com
Retrat de Vlad Tepes de 1560, personatge històric amb el que Stoker s’inspira per crear la identitat de Dràcula. Font: wikipedia.com

L’obra literària de Dràcula, publicada el 1897, es situa en el context tardovictorià com a novel·la epistolar en la que Stoker s’alimenta de tot un context històric indissociable a la seva obra donant com a resultat una narrativa i uns personatges insòlits i molt representatius en relació la qüestió del gènere durant l’època victoriana. La trama de Dràcula ens transporta a un entorn tenebrós on la presència de vampirs, i en aquest cas del Compte Dràcula, suposa l’inici d’una persecució entre el i el mal en la que un grup de personatges humans (Jonathan Harker, Lucy Westenra, Mina Murray, Van Helsing, Jhon Seward, Arthur Holmwood i Quincey Morris) posarà tots els seus medis per frenar els objectius del vampir i així acabar amb la seva proliferació. 

Des d’abans dels inicis del projecte de Dràcula el 1890 fins a la seva publicació el 1897 (any de creació de la National Society for Women’s Suffrage), les polítiques sexuals en època victoriana es teoritzaven sobre el mite de la dona com a subjecte no intel·lectual i susceptible a la debilitat física i mental, entre altres qüestions, com la relegació a l’àmbit domèstic i privat en un moment on les reivindicacions feministes començaven a ser emparades, no només des dels sectors del socialisme, sinó ara des d’alguns sectors liberals que ja s’havien posicionat a principis de segle. A finals del XIX a Anglaterra, amb un capitalisme completament consolidat, trobem un paradigma dicotòmic entre allò públic i allò privat, que suposa la materialització d’un hàndicap pel dret de l’exercici a la ciutadania del subjecte femení, restringint-lo a ser susceptible com a membre de la comunitat o com a subjectes de drets polítics de l’Estat, fet que es porta reiterant des dels inicis del XVII amb el sorgiment de la il·lustració i el pas dels règims absolutistes als estats liberals on la qüestió dels drets polítics es comença a posar sobre la taula. 

Les característiques de la concepció de la feminitat d’aquest moment, que per una banda eren les detonants d’aquestes respostes feministes en contra els estàndards hegemònics i burgesos, es construïen a partir de premisses com les que Collins presenta quan parla de concepcions (estratègicament) errònies sobre els cossos de les dones referents al plaer sexual, la masturbació, l’embaràs… Traçant així uns discursos que limitaven el comportament de les dones i que tenien com a conseqüència directa el control i la repressió de la sexualitat, acceptada només en el marc del matrimoni i de forma parcial. Aquesta visió androcèntrica de la sexualitat femenina com a quelcom que havia de ser controlable i reprimit se sustentava també a través de l’ideari de la feminitat vinculat a la naturalesa incontrolable de desig sexual de la dona, utilitzant la moral com a mitjà per limitar aquestes qüestions.

Entrant en contingut, segons Laura Antón Sánchez els tres personatges de les vampires que apareixen a l’inici de la novel·la quan Jhonathan Harker és retingut al castell de Dràcula, representen aquesta naturalesa sexual desenfrenada que ha de ser controlada per la moral victoriana; les femme fatal tan concebudes en l’ideal de feminitat subvertit que descrivien a les característiques de gènere de finals del XIX. En les paraules de Johnathan veiem un clar desig eròtic que posa en relleu aquesta hipocresia de la moral del moment, en la que la dona és la culpable de la seducció de l’home, sobre el qual no cau cap responsabilitat en aquesta interacció bidireccional. (La compara inclús amb un animal, posant en relleu la idea del subjecte femení lligat a la naturalesa i als instints primaris):

“Había algo en ellas que me inquietaba, haciéndome sentir deseo y al mismo tiempo un miedo mortal (…). La chica rubia se arrodilló, (…) actuaba con una deliberada voluptuosidad que resultaba a la vez existente y repulsiva (…) como un animal”.

Igual que Mina, Lucy té dues cares; veiem que la descripció del seu personatge quan no es troba sota els poders de Dràcula és coincident amb els ideals de feminitat burgesa del moment, i per contra, quan és sumida en aquest estat pseudomortal després de convertir-se en vampira, es transforma en l’antítesi de la feminitat, reproduint el mateix esquema que el de les vampires que hem vist al primer fragment, representada ara amb trets diabòlics al·ludint de forma subtil a comportaments sexuals impropis i convertint-la en una depredadora despietada, seguint també el discurs sobre la promiscuïtat i el desenfrè sexual suposadament causats per la bohèmia urbana de finals del XIX tal com veiem en el següent fragment:

“Pude oír el grito ahogado de Arthur al reconocer los rasgos de Lucy Westenra. Lucy Westenra, sí, pero tan cambiada…. Su dulzura se había convertido en adamantina y despiadada crueldad, y su pureza en voluptuosa lascivia. (…)”. 

Grabat francès de 1820 de l'obra "Histoire des vampires et des spectres malfaisants" . Font: wikipedia.com
Grabat francès de 1820 de l’obra “Histoire des vampires et des spectres malfaisants” . Font: wikipedia.com

També és pertinent citar el fragment en el que Lucy descriu a Dràcula durant el seu estat hipnòtic, mostrant aquesta contradicció referent al desig sexual que mostra quan utilitza l’adjectiu “dulce” frenat per la repressió de la moral amb l’adjectiu “amargo”. Veiem un exemple semblant amb Mina descriudescrivint a Dràcula quan el veu per primer cop, utilitzant els adjectius “sensual” i “cruel”: (“Tengo un vago recuerdo de algo largo y oscuro, con los ojos rojos, iguales a los que vimos en la puesta de sol, y algo muy dulce y muy amargo rodeándome a la vez”).

És interessant recuperar el mite del segle XIX referent a la qüestió de la dona que abandona els seus deures com a mare i esposa per endinsar-se al pla de l’alliberació sexual, fet que culmina de forma metafòrica en la pròpia Lucy convertida en vampir intentant alimentar-se d’un infant com a visió antitèsica de la maternitat idealitzada quan es descriu a Lucy amb la següent frase: “No pudimos verle el rostro, pues lo tenía inclinado sobre lo que descubrimos que era un niño rubio. Se produjo una pausa y luego oímos un gritito agudo, como el que daría un niño dormido”. De la mateixa manera que veiem culminar el discurs sobre les inferiors capacitats tant intel·lectuals com físiques de les dones quan el personatge de Van Helsing descriu el següent:

“En cuanto a usted Madam Mina, esta será la última noche que participe en este asunto hasta que todo haya sido arreglado. Es usted demasiado preciosa para nosotros como para correr semejante riesgo. (…) Nosotros somos hombres capaces de soportarlo; pero usted es nuestra estrella (…) y actuaremos con mucha más libertad si sabemos que no corre usted el mismo peligro que nosotros”.

En aquest cas s’exclou a Mina per la seva condició de dona al·legant així que facilitarà la feina a la resta de l’equip si es manté al marge de la qüestió, reproduint la clàssica narrativa de ‘princesa en conflictes’ salvada pel sexe masculí, i relegant-la en tasques de l’esfera privada. El fet paradoxal aquí és que la pròpia marginalització de Mina sobre les qüestions de la investigació serà la causa directa de la seva condemna cap als braços de Dràcula, fet que personalment crec no casual. Hi ha una voluntat de Stoker per mostrar les conseqüències d’una societat que exclou i invisibilitza les dones, quan a més demostren tenir capacitat racional i resolutiva de la mateixa manera que ho fan els homes, de manera que han de buscar alternatives que inclouen personatges que ‘no convenen’ segons la concepció monogàmica del matrimoni entre les altres qüestions ja esmentades. Un altre fet rellevant referent a aquest fragment és que Mina representa les virtuts de la dona femenina ideal, submisa i monògama però que a més demostra tenir intel·ligència racional integrant-se així al món modern sent relegada a un segon pla a desenvolupar tasques com les de secretària del seu marit.

Sobre la qüestió de la monogàmia i la llibertat sexual, la cita ¿Por qué son tan nobles los hombres cuando las mujeres somos tan poco dignas de ellos? (…) ¿Por qué no puede una chica casarse con tres hombres, o con tantos como la quieran (…)? Pero eso es herejía y no debo decirlo.” és rellevant perquè està anticipant la figura de la Lucy vampira, de manera que ens mostra com en escènica és un personatge que actua en funció dels seus instints primaris enamorant-se de tres homes a la vegada i demostra que aquesta subtil poligàmia arrossega als homes al plaer carnal. A més a més, la seva execució, tal com descriu Ainhoa Fernández, per part d’un membre destacat de la societat (el seu promès Lord Holmwood) suposa la restauració d’un equilibri social alterat pels seus suposats comportaments impúdics, que al cap i a la fi no suposen més que el temor de l’home a finals del XIX al naixement d’aquesta alliberació sexual femenina, que en el cas de l’obra es veu invocada per la figura de Dràcula, com ja s’ha mencionat.

Pintura de Philip Brune-Jhones, "The Vampire" del 1897. Font: Culturacolectiva.com
Pintura de Philip Brune-Jhones, “The Vampire” del 1897. Font: Culturacolectiva.com

Hi ha una altra cita que posa en rellevància la qüestió de la religió i l’alliberament sexual quan veiem una Lucy culminada en la imatge de vampira just en el moment posterior en què ha mossegat a l’infant i ara intenta seduir el seu promès. Stoker, a més a més, està descrivint el caràcter anticristià d’aquests éssers que s’alimenten de nadons i es veuen amenaçats pel poder de l’Església presentant així la seva naturalesa infernal. La continuació d’aquest fragment és el moment d’execució de Lucy, fet també carregat amb un gran component de violència que posa en relleu el càstig i les conseqüències de ser –metafòricament a través de la imatge de vampira- sexualment alliberada:   

En cuanto a Arthur, pareció como hechizado (…) Lucy se precipitó hacia él, pero Van Helsing se interposo entre ellos (…), alzando su pequeño crucifijo de oro. Ella retrocedió ante él (…) con el rostro desencajado y repleto de furia” , o bé quan Mina Harker es descriu a si mateixa de la següent manera:“¡Impura, impura! ¡Incluso el Todopoderoso rechaza mi carne corrupta! Llevaré esta marca de la vergüenza sobre mi frente hasta el Día del Juicio” 

Veiem com la moral de finals del XIX és sustentada pels aspectes religiosos del cristianisme que sempre han constituït el discurs de la dona pecadora i com a tal, impura. Aquesta dona pecadora des del punt de vista religiós fa referència al caràcter d’autonomia femenina, no només en la qüestió de llibertat sexual, si no en tot aquest concepte de la dona que es rebel·la contra els estàndards de feminitat del moment i contra una societat que ja està articulada per donar resposta a totes aquestes opressions esmenades, fet vist de forma completament negativa per les institucions tradicionals com és el cas de l’Església.

Stoker viu aquest context tardovictorià on l’imperialisme, les teories de la degeneració de la moral, de la puresa, la medicina, el positivisme i per contra, les teories espiritualistes i ocultistes són molt latents. L’autor assumeix els discursos del seu moment com qualsevol altre, creant així una obra indissociable del seu entorn social, un producte del seu temps. En un moment on la ciència moderna estarà sustentada pel coneixement empíric, racional i objectiu, el discurs ideològic de Stoker és integrat en aquest corrent darwinista i determinista, que com menciona Spencer veiem materialitzada a través de la dicotomia home-dona, natural-antinatural, civilitzat-salvatge, humà-no humà. De forma que el pensament dels corrents psueudocientífics del moment va tenir tanta rellevància a Dràcula que narrativament, a partir d’aquestes distincions, es configura la dicotomia definitiva entre el jo i l’altre (la imatge del vampir vinculada a la naturalesa, allò salvatge, a l’altre; davant la imatge de l’home racional civilitat; el jo. Aquesta és la interpretació que ens remet al determinisme biològic i les teories darwinistes del moment). Segons Nina Auerbach, Stoker probablement també hauria conegut l’obra de Freud (en concret els estudis sobre Histèria Femenina) i ho veiem quan el personatge del Dr. Sweard comença a enregistrar els comportaments del personatge de Renfield titllant-los de “zoofàgia” (patologia que consisteix en l’ingesta d’animals com a forma d’alimentació) i vampirisme, mencionant també a la figura de Jean-Martin Charcot, neuròleg francès especialitzat en anatomia patològica i professor directe de Freud, que teoritzava sobre aquests comportaments i patologies.

Pel que fa a les teories econòmiques, Stoker també beu de les teories liberals sobre la consolidació del capitalisme. El personatge de Dràcula pertany a una aristocràcia que en aquest estadi ja no es configura com a classe dominant. La burgesia del moment és nacionalista a causa dels revivals històrics de reclamació del patrimoni medieval i per consegüent defensen la seva societat davant amenaces irracionals que amenacen amb la dominació de les forces del mal sobre el planeta. Aquest és el discurs que ens transmet un Stoker influenciat per aquest ideari a través de la figura de Dràcula. A més a més, Stoker es troba lluny de les influències teòriques de filòsofs com Marx, ja que la qüestió de la propietat privada i l’accés als recursos econòmics suposen un paper clau per la derrota de Dràcula, i per tant, Stoker es veuria més influenciat per teories lliberals del moment com les de Ruskin (teoritzador sobre diferència sexual atribuint a l’home les qualitats de vencedor, creador, descobridor; i a la dona instintiva, prudent, sensible. Trets característics dels personatges dicotòmics de Dràcula).

La majoria d’autors citats i altres autors que han analitzat la novel·la al llarg d’aquests últims anys coincideixen en la premissa que Dràcula sorgeix com una obra artística en tant que literària que posa en valor un discurs hegemònic de la superestructura cultural, en termes marxistes, en la que s’intenta, de forma sistemàtica, des de la primera pàgina fins a l’última, atacar a través de la moral victoriana el sorgiment d’aquests intents d’emancipació femenina tant a nivell sexual com a nivell intel·lectual i econòmic a través d’unes imatges de violència misògina cap al personatge del vampir.

Gravat de 1872 protagonitzat per la sufragista Victoria Woodhull (1838-1927) representada com a "Mrs. Satan" i amb un cartell amb la inscripció "free love", de Thomas Nest. Font: americanhistoryusa.com
Gravat de 1872 protagonitzat per la sufragista Victoria Woodhull (1838-1927) representada com a “Mrs. Satan” i amb un cartell amb la inscripció “free love”, de Thomas Nest. Font: americanhistoryusa.com

La vampira en aquest cas, com hem vist, no és més que la materialització del temor d’una societat aparentment amenaçada pel sorgiment del sufragisme i les demandes de drets polítics i socials sobre el subjecte femení, i, en concret, sobre la qüestió de la llibertat sexual, d’important rellevància pel fet que qüestiona, no només els models de feminitat idealitzada, sinó tot un ordre social sustentat en major part per la institució endogàmica del matrimoni i la família nuclear. Així doncs, el final de Dràcula suposa el triomf del capitalisme, el nacionalisme i el masclisme quan Mina Harker és alliberada paradoxalment del domini de Dràcula, condemnada així a complir amb el seu rol de feminitat ideal convertint-se en mare i esposa lliure del pecat en el qual s’havia vist sumida.

Com a reflexió final, és pertinent citar el cas real d’Enriqueta Martí, la vampira del Raval com a prova material que tot el discurs que trobem en Dràcula és palpable, i malgrat pertànyer a la categoria de ficció, l’opressió i la repressió davant el subjecte femení de finals del XIX i principis del XX que no encaixa en els injustos motlles per practicar avortaments clandestins, per ser classe obrera, per tenir coneixements mèdics i científics, per crear teixits d’ajuda mútua amb altres dones, per ser propietària de la seva pròpia sexualitat i el seu propi destí, és absolutament real. Tan real que fins el dia d’avui Enriqueta Martí segueix sent concebuda com la vampira assassina de nens que Stoker ja crea en l’imaginari col·lectiu del 1897, del qual encara queden reminiscències inconscients 120 anys més tard. Aquesta criminalització de la dona sexualment alliberada i emancipada tan latent a finals del XIX, no és més que el llegat de la caça de bruixes de l’època medieval i l’antecedent de la sistemàtica desacreditació del que vindrà a ser el posterior moviment feminista contemporani que sorgirà a partir del segle XX.

Read More

Una tarda de juliol part de l’equip d’Ab Origine espera pacientment una videotrucada a l’ordinador. Malauradament, aquest cop és impossible que l’entrevistador i l’entrevistada es desplacin per conversar cara a cara. I és que na Cristina es troba en plena intervenció arqueològica a Mallorca, al jaciment arqueològic de Son Fornés. De sobte, el so de trucada sorgeix dels altaveus i, després de parlar llarga estona sobre la visió del projecte i acabar d’ultimar els diversos elements del desenvolupament de l’entrevista, ens disposem a començar: 

Podríem dir, no sense absència de debat, que l’arqueologia és una ciència interdisciplinària i que, en conseqüència requereix certa especialització en el si de la comunitat professional. En el teu cas t’has centrat en l’antropologia física i l’osteologia humana. Ens podries explicar en què consisteixen?

Des de l’arqueologia entenem que les persones esdevenen restes materials i no són un tipus de restes diferents. Aquesta visió podria tenir vincles amb moviments molt recents com l’antiespecista o l’animalista. La disciplina que estudia les restes humanes és l’antropologia física o forense. Per què l’osteologia? Perquè malauradament la major part del cos és de natura perible; però en canvi els ossos perduren.

Entre l’arqueologia, la biologia i la medicina hem desenvolupat aquesta disciplina que fa servir molts dels mètodes i tècniques emprats per la pràctica forense, però que es diferencia per la perspectiva, que sempre és poblacional. No ens interessa un individu concret. Tot i que podem fer osteo-biografies tan interessants com la del famós Ötzi, les nostres preguntes es plantegen poblacionalment: perquè la nostra unitat d’anàlisi és la societat, els grups humans i la seva variabilitat.

La mort és, irremeiablement, un fenomen universal. És per això que en la praxi arqueològica és quotidià tractar amb restes òssies humanes i una gran diversitat de contextos funeraris. Quina informació podem extreure de l’anàlisi d’un conjunt de restes òssies?

La primera informació que en podem extreure és la demogràfica. Amb les restes humanes podem saber el sexe i l’edat que tenia una persona quan va morir.  Aquestes dues variables són la matèria primera de l’anàlisi demogràfica. Sense aquesta és molt difícil poder plantejar qüestions que tenen a veure amb fecunditat, el creixement de la població, la taxa de mortalitat i l’esperança de vida.

Però n’hi ha d’altres també importants que tenen a veure amb el que queda enregistrat en el cos, com per exemple l’alimentació. En arqueologia tenim molts indicadors indirectes per saber què menjava una comunitat, però és en els cossos humans on es verifica el consum: deixa de ser potencial i passa a ser mitjançant el metabolisme. És a través de l’anàlisi química dels ossos que podem conèixer l’alimentació, i coneixent també el sexe i l’edat del cos analitzat podem aspirar a explorar possibles diferències socials segons aquestes variables.

A part d’això, també podem analitzar l’estat de salut del grup. No només malalties o traumatismes, sinó una qüestió que em sembla molt rellevant: les càrregues laborals. Treballar (els moviments repetitius -o no-, especialitzats -o no-) deixen també una empremta. Aquí l’antropologia aporta un munt d’informació envers això.

I un altre element molt important i que ara ha tingut un boom amb la possibilitat d’estudiar el genoma humà a partir de les restes òssies és el que té a veure amb l’herència genètica. Mitjançant anàlisis genòmiques s’estan duent a terme interpretacions sobre migracions a gran escala. Hi ha molta polèmica amb això perquè d’alguna manera estem reeditant l’escola historicocultural (això s’haurà d’aturar en algun moment) i s’estan popularitzant novament certes de les seves postures, com ara la identitat entre “sang” i cultura.

Crec que això no és innocent: la qüestió del migrant i l’estranger és quelcom molt actual i també tenim aquesta idea tan arrelada que les migracions són invasions que impliquen conquestes. Potser caldria reflexionar en què moltes migracions han esdevingut per buscar refugi i per moltes altres causes socials, en contraposició a aquesta suposada voluntat conqueridora.

A mi m’interessa molt aquesta altra concepció i amb l’ADN hi podem treballar moltíssim. Un element molt interessant en el que ara comencem a implementar (després de vint-i-tants anys d’agafar mostres sense èxit) és la investigació de les relacions de filiació. Els sistemes de parentiu no descansen només en la biologia, però la xarxa biològica ofereix un patró de relacions socials que avui dia estem en disposició de poder estudiar i que en el cas de l’estudi sobre les dones en el passat i de les societats que podrien haver estat patriarcals és interessantíssim, sobretot per veure quines relacions socials s’estaven implementant en relació a les tipologies de parentiu.

En relació amb la referència que has fet a l’escola historicocultural, i aquesta constant (confusió) sobre què és natural i què és social…

Veig per on vas. Ara sembla que tot és qüestió de noves tècniques i noves anàlisis: que els avenços en el coneixement només depenen d’analítiques ben sofisticades! (riures). No! Les relacions socials no fossilitzen, mai les trobarem en forma d’evidències empíriques!  I tampoc les classes, l’estatus o el patriarcat. Només amb una teoria social potent podem intentar llegir els elements materials del registre arqueològic.

Skype-20190711-201708
Fotografia presa durant el transcurs de l’entrevista, que realitzàrem mitjançant videotrucada. Font: pròpia.

Enllaçant aquesta reflexió entre allò existent i allò teòric, fins a quin punt el context arqueològic en què es troben aquests conjunts ossis en condiciona la seva anàlisi i l’assoliment de conclusions? (p. ex. la presència o absència d’aixovars o de connexió anatòmica dels esquelets). I sobretot la metodologia arqueològica, tant en l’excavació com en l’abstracció de l’estratigrafia pot influir (positivament o negativa) en aquestes?   

Clar! Però és que hi ha tantes decisions que prens que ho afecten des del minut u: a on vaig a picar? A on no? I aquestes mai són innocents! El context arqueològic sempre és la matriu on llegim relacions. Avui dia tothom acceptaria que l’arqueologia va de recurrències espacials i temporals a través de les quals fem agrupacions, però això és la passa u per poder llegir en clau històrica el que li va passar a una comunitat concreta.

Les avaluacions descriptives, materials, empíriques és evident que són necessàries. Però hi ha gent que pensa que amb el Big Data, que quantes més dades tinguem (riures) la lectura històrica sorgirà per si sola. I mai surt així: l’has de llegir en un context i amb referència a una sociologia de la materialitat. I per això el context arqueològic és aquest context de relacions, tant epistemològiques amb la teva teoria social com físiques amb la realitat analitzada. I a parer meu aquí hi ha la gràcia (potser amb certa supèrbia) de l’arqueologia.

Per sort, als equips treballem amb d’altra gent que t’ofereix altres maneres d’esprémer les dades; però la responsabilitat de trobar una teoria de la materialitat social llegida en clau sociològica és responsabilitat de l’arqueologia. I hem de treballar cap aquí, però no només amb analítiques i altres eines quantitatives.

Es fa patent com el positivisme encara impregna l’arqueologia metodològicament, sense que existeixi un debat teòric profund.

Totalment. Mira, perquè tal vegada he tingut la sortada del mil·lenni de ser a prop d’en Vicenç Llull que constantment es qüestiona què és la cosa: del significat de les unitats de sentit en arqueologia. Com per exemple què és un esdeveniment? Què és un fet? Nosaltres entenem, en el nostre grup de recerca, que un esdeveniment cancel·la tot allò que ha estat vigent fins al moment. Però no prediu què és el que passarà després. En conseqüència l’esdeveniment obra noves possibilitats!  És important que ens plantegem aquestes qüestions perquè cada vegada més fem història retroactiva, i això en arqueologia és fatal: interpretem què va passar a l’inici d’una cosa a partir del seu final i això és jugar amb les cartes marcades. No pots retro-teoritzar, sinó que has d’observar quins són els esdeveniments d’inflexió que obren noves possibilitats socials. I això és teoria pura!

Excavació AY Cristina 2016
Cristina Rihuete excavant en una tomba argàrica. Font: Grup de recerca ASOME-UAB

En la darrera dècada el vostre grup de recerca ha treballat intensament en diferents jaciments argàrics de la regió de Múrcia que són exponents, segons les vostres conclusions, de les primeres societats estatals europees. Per què mereixen aquest qualificatiu? Quines han estat les troballes més destacades?  

Nosaltres entenem la caracterització de l’Estat en termes no només de la institucionalització de les formes polítiques sinó en el sentit més materialista del terme: l’eclosió de societats de classe, l’explotació econòmica que genera aquests antagonismes socials i on l’Estat és essencial per garantir l’ordre.

Què passa? Suposadament no existien Estats en el mediterrani occidental; només n’hi havia en el mediterrani oriental. Els Estats només eren aquells que s’havien autoanomenat.  Aquesta nova perspectiva en què entenem que existien Estats a l’occident de la mediterrània és on trobem el nostre exemple.

L’Estat argàric es vertebra en un territori totalment jerarquitzat, amb una societat clarament urbana, amb una jerarquia entre els assentaments i amb l’existència de fronteres, que podem constatar a través de la metodologia arqueològica.

Tot i que no coneixem la seva forma política concreta això és el de manco. Allò important és que estem parlant d’una societat estatal que ocupa un territori de 35.000 km2 (és a dir, 6 províncies; entre Múrcia, Andalusia, País Valencià i Castella-la manxa).

Fins fa molt poc, a través de les intervencions del jaciment de La Almoloya, no havíem tingut oportunitat de localitzar elements tan interessants com l’arquitectura del poder: els llocs on es verificava aquest control de la població sancionant-la funeràriament i  amb uns enterraments de l’elit política com només havíem vist al jaciment de El Argar.

A més, la societat argàrica va provocar un canvi mediambiental irreversible. La desertització a molts de llocs va ser irreversible per culpa de l’impacte que va tenir el món argàric en aquests territoris. I sobretot, l’exercici de la violència per poder mantenir aquest ordre social de desigualtats és una de les claus per entendre la societat argàrica: aquesta especialització tècnica que dóna lloc a una especialització econòmica i a una distribució desigual dels guanys.

L’exemple de El Argar en la difusió de l’arqueologia i la històrica ens serveix per desmentir el falç mite que sempre hi ha hagut rics i pobres. No sempre hi ha hagut gent que ha estat espoliada i usurpada, les coses tenen un inici! I El Argar ens serveix per explicar un d’aquests inicis.

Els inicis i el final. Perquè precisament també observem la desaparició de la societat argàrica.

Clar! I aquest final és una barreja en què s’han passat de frenada en la gestió agrària, obligant a la gent a mantenir una alimentació més pobra i unes diferències socials cada cop més profundes que feien encara més horribles les condicions d’existència de la gent.

Encara no podem respondre si El Argar va acabar amb una gran revolta (és una tesi molt difícil de demostrar), però és un fet que el que ve després nega simbòlicament el passat argàric. Una de les coses més interessants de El Argar és el ritual funerari, que defineix aquesta societat; que a la societat que ve després no s’enterri ens ha de fer pensar en una ruptura social molt gran, que necessàriament ha d’haver estat una reacció contra l’ordre argàric.

La Almoloya
Fotografia aèria del jaciment de La Almoloya en el seu entorn de Sierra Espuña (Murcia). Font: Grup de recerca ASOME-UAB.

Ara farem salt geogràfic des de El Argar fins a les Illes Balears, concretament a Mallorca. A la teva tesi doctoral analitzes la necròpolis prehistòrica de la cova des Càrritx (Ciutadella, Menorca; 1450/1400 i 800 ANE). En arribar a les teves conclusions, potser a les persones no-expertes ens pot sorprendre l’elevada esperança de vida de la comunitat humana (d’entre 35 i 45 anys), la diversitat sexual de la robustesa òssia i la inexistència de diferències significatives entre sexes en la composició dietètica. Grosso modo, podries sintetitzar-nos quins elements consideres essencials per entendre la necròpolis des Càrritx?

La tesi, com ha plogut! De les coses que més m’interessaven era analitzar una necròpolis d’inhumació col·lectiva. Era un repte, perquè els cossos no estaven individualitzats sinó que s’enterraven tots junts i era impossible destriar esquelets en el que semblava un ossari de dimensions colossals. Ara bé, que la tradició de l’enterrament col·lectiu sigui sinònim d’igualtats o homogeneïtat social no està gens clar; i menys en un cementiri que funcionà tants segles.

Aquest va ser el repte. I tenia molt clar que volia explorar metodològicament la diferència sexual. Un cop vaig obtenir els resultats vaig quedar una mica tocada perquè pensava que no podien ser; no m’agradaven, saps allò de quan les teves conclusions no t’agraden? (riures) Avui dia no tinc cap altra resposta, però en realitat és una conclusió que m’ha donat una hipòtesi que encara no puc demostrar (però ara tal vegada amb les millores en l’anàlisi d’ADN podria).

Jo no observava grans diferències entre homes i dones. De fet, hi havia diferències de robustesa òssia però no estaven especialitzades en membres per sexe. També veia que els homes eren molt més alts que les dones i que això contrastava en què les dimensions cranials eren molt semblants. El que ens diuen sempre és que l’herència està en el crani i la vida està en el postcrani. Clar, si l’estatura era tan diferent i partíem que l’arquitectura cranial no, alguna cosa havia passat entre els homes i les dones.

I jo no ho veia enlloc. No ho veia en l’alimentació, ni en el treball ni en res concret. I vaig pensar que la diferència estava amagada. Em vaig fixar, per exemple, que no totes les dones van ser enterrades. La conservació òssia era fantàstica i hi havia un nombre molt elevat d’infants que tenien entre 3 mesos i 1 un any quan van ser enterrats. Però el fet que no hi hagués fetus ni nounats enterrats volia dir que el que no tenia eren dones embarassades enterrades; i això és una cosa que, fins i tot quan estava fent la tesi, en el meu cap no entrava perquè considerava el fetus com a individus. Però el fet de no tenir a dones embarassades era el que calia emfatitzar, perquè m’estava dient coses de les dones.

L’altra qüestió era la del biaix de la mortalitat infantil. Si hi hagués més nines enterrades que no pas nins jo ho podria explicar. Aparentment tenc una societat en la qual no hi ha diferències entre els sexes; però sí que hi ha diferències molt clares en els cossos adults. I aquestes han d’estar fonamentades en un tracte diferenciat durant la infantesa dels individus.

Arran d’això sorgeix la hipòtesi de l’infanticidi femení. I me la van criticar moltíssim. I és que a mi tampoc m’agrada; i menys en una societat que s’està enterrant col·lectivament i en la que pensaríem allò de “ah són iguals, són societats on encara les diferències no són greus”. No és tan clar; cal anar amb compte amb això.

Per mi aquesta va ser la part més interessant de l’estudi perquè va ser la que em va revolucionar més. Ara, amb els nous estudis d’ADN podrem saber el sexe dels infantils podrem contrastar una hipòtesi com aquesta.

Fotografia del talaiot i el santuari del jaciment de Son Fornés, Montuïri, Mallorca. Font: Museu arqueològic de Son Fornés.
Fotografia del talaiot i el santuari del jaciment de Son Fornés, Montuïri, Mallorca. Font: Museu arqueològic de Son Fornés.

A la teva obra utilitzes intencionalment la categoria sexe (masculí i femení) a l’hora de referir-te als conjunts ossis. D’aquest fet, podríem induir que el gènere, en tant que construcció social, no seria epistemològicament vàlid per intentar explicar els resultats de les anàlisis osteològiques?

Si entenem que el gènere és una construcció social, novament hem de recordar que el gènere no fossilitza!  El gènere l’has de descobrir. Jo entenc que segurament van existir societats prehistòriques en les quals el gènere tal vegada no era un universal. Jo no tenc gens clar que el gènere hagi estat una categoria que ha funcionat arreu, en tant que el gènere el que tradueix és la socialització de la diferència sexual. Jo no sé si ha estat important per totes les societats perquè la categoria juga amb aquesta diferenciació jeràrquica. El que sé és que és quelcom que hem d’explorar, que no ho hem de donar per suposat i que jo em trob molt més còmode xerrant sobre la materialitat dels cossos i com aquests cossos se socialitzen.

Tal com havíem parlat abans, tot plegat introdueix la qüestió sobre la identitat. I no sé si la identitat és una categoria útil per les disciplines que no tenim l’emic i l’ètic. Dins el marc materialista mos retreuen que no. Amb això l’Almudena Hernando hi estaria totalment en contra: ella creu que tenim una visió molt estreta perquè ella parteix d’aquesta idea de la identitat relacional o individual. Per a jo, com que la identitat té a veure amb la percepció de la construcció social crec que l’hem de refrendar a partir d’aquesta xarxa de relacions que ens proporciona el context arqueològic. Jo em seguesc trobant molt més còmode parlant de cossos sexuats.

Relacionant-ho amb aquesta visió que citaves, potser més “presentista” envers el gènere, també podríem dir que de vegades aquesta esdevé molt binària (Sí, efectivament). Des de l’antropologia se’ns ha mostrat que de gèneres, en tant que construccions socials, en poden existir múltiples en una mateixa realitat social concreta.

Clar, aquesta és la gràcia! No deixen de ser construccions que parteixen de la diferència sexual, amb diferents combinacions de possibilitats de transgressió. Una cosa que podem fer molt bé en arqueologia és estudiar normes i les transgressions de les normes. És a partir d’aquí que entenc que no podem deixar de fer servir una categoria com sexe, perquè ens perdem. Perdem la materialitat del cos. És una mica allò de: què és, el que la gent fa o el que la gent deia que feia? En el cas de la matèria que estudiem seria el primer: què és el que la gent feia i com sancionava les coses.

A més, hi ha un element que l’antropologia aporta i que trob molt encertat: no hi ha unitats de persones sinó cicles vitals d’aquestes; i això ho veiem en els cossos de les dones. Quan abans parlàvem de les dones embarassades (i tot el tema de les “deesses”, “mares” i tot això) trobem aquesta concepció de la “dona mare”, la “dona reproductora” i no: hi ha nines, joves, dones lactants, menopàusiques, àvies, etc. El cicle vital en totes les seves formes és quelcom a tenir molt en compte.

Aquestes consideracions en relació amb el sistema sexe-gènere en arqueologia poden recordar als sostinguts per altres autores i autors sobre les representacions figuratives en societats àgrafes, coincidint en el fet que no podem accedir a la seva simbologia i intencionalitat social original i, per tant, als gèneres. Tot i això, sí que podem observar com algunes d’aquestes representacions són sexuades; i és a través de la seva sexuació que podem intentar hipotetitzar-ne relacions socials. Llavors, ¿seria possible sexuar els conjunts ossis per tal d’arribar a nous resultats a la llum de les anàlisis osteològiques?

Aquest és el gran què. Tu pots sexuar els cossos i pots tenir representacions sexuades dels cossos humans. Però mai no sabràs si el punxó que està al costat d’un cos sexuat de dona era de la dona, l’havia fet servir la dona o quina relació hi havia. Haurem d’establir sempre una relació de proposició, relacional (tal com dèiem abans); i per això has de tenir una materialitat que puguis qualificar i unes relacions que proposes entre la matèria i els cossos sexuats.

Crec que aquesta és la manera de poder caminar, és a dir, “què és el que la gent va pensar de si mateixa i com es conceptualitzava?” Doncs no ho sé i, francament, no sé si m’interessa; a mi m’interessa què li va passar a la gent més que què pensava la gent d’ella mateixa. Avui dia estem en una societat tan preocupada d’ella mateixa que donem molt de pes a aquesta part, quan crec que és més important veure com ens movem en un determinat context més que no pas què se’n pensa. Pot ser molt interessant psicològicament o sociològicament però crec que l’arqueologia es troba fora d’això; o com a mínim amb la metodologia que jo faig servir.

Amb això no vull dir que la part simbòlica no estigui bé, eh? Se’n poden proposar moltíssimes coses. Però has de saber fins a on pots arribar, perquè què passa amb el simbolisme? Dissortadament acabes interpretant segons la matriu de significats de la teva societat. I clar, ni el concepte de persona segurament era igual en aquests grups que estem estudiant dels que tenim avui dia. Perquè sabem del cert que el concepte de persona del segle XIX no era així; les dones no han estat persones fins fa molt poc a molts de llocs. El que vull dir és que hem d’anar molt alerta per no acabar vomitant sobre els altres els nostres prejudicis.

L'antropologia física també és emprada en contextos arqueològics de la història recent, tals com les fosses comunes. El 2014 Rihuete participà en la intervenció de Sant Joan: la primera fossa comuna de la Guerra Civil excavada a Mallorca. Font: Cristina Rihuete.
L’antropologia física també és emprada en contextos arqueològics de la història recent, tals com les desaparicions forçades i els crims de lesa humanitat de la repressió feixista. El 2014 Rihuete participà en la intervenció al cementiri de Sant Joan: la primera fossa de la Guerra Civil excavada a Mallorca. Font: Cristina Rihuete.

Fins ara hem reflexionat profundament sobre moltes qüestions. Podríem dir que el marc teòric i epistemològic que hem anat observant en l’entrevista sorgeix en confluència entre diversos corrents teòrics arqueològics i feministes. Quin és l’impacte que aquestes han tingut més enllà de la disciplina (i de la prehistòria)? Podria ser útil socialitzar aquestes aportacions entre els actuals feminismes per tal de repensar certs termes teòrics de l’actualitat? 

La fase de la visibilització de les dones més o manco ja la tenim feta. Ara es tracta que tirem endavant epistemològicament en una altra manera de conceptualitzar les asimetries socio-sexuals en els grups humans. I el que a mi m’interessa del debat del sistema sexe-gènere és la qüestió de la contingència: quines coses són efectivament canviants i quines coses són efectivament irreductibles (més enllà dels essencialismes).

Crec que vàrem aprendre moltíssim dels feminismes de la diferència en el fet que, al cap i a la fi, és igual si les diferències són naturals o culturals quan estan enquistades generació rere generació i hem de buscar tenir la capacitat de desfer-les.

Per exemple, amb la qüestió de la genètica. Hi ha aquest debat entre l’herència genètica (què ens constitueix biològicament) i la cultura (en tant allò adquirit) i aquest debat està mal plantejat.  Aquells genetistes que no veien res més que la cèl·lula i gens egoistes (riures) estan pensant i proposant que els gens, el que fan, és utilitzar el medi per posar-se en acció o inhibir-se. Tots coneixem les predisposicions genètiques envers les malalties i altres; ara s’està proposant que l’activació d’aquestes coses té a veure amb l’ambient, i en conseqüència t’estàs carregant la determinació biològica de les coses: hi ha una interrelació dels dos factors que en el debat del sexe i el gènere crec que és molt il·lustratiu, perquè és una falsa oposició.

Aquesta és una visió molt més dialèctica.

I com ha estat sempre la dialèctica, que no és una oposició sinó precisament la superació de l’oposició.

Doncs ja hem finalitzat les preguntes, incidint en moltes qüestions que de ben segur transcendeixen els interessos concrets envers l’arqueologia i la (pre)història. Moltes gràcies per concedir-nos aquesta entrevista!

I ara, a vosaltres!

Read More

Origen del grup

Dues dècades després de la Segona Guerra Mundial, l’Alemanya Federal tremola amb la presència de diversos grups d’esquerres, considerats radicals, que qüestionaven les estructures de poder. Tant els governants com la societat es van anar acostumant a un panorama pintat per una sèrie d’atacs en contra del capitalisme i l’”Imperialisme” (com els mateixos grups ho declaraven). No obstant, estaven menys acostumats a aquells atacs que apuntaven directament al Patriarcat, dirigents i/o homes de poder titllats de masclistes.

A l’RFA, com a la resta d’Europa, les mesures de protecció econòmica i de protecció social intentaven instaurar un equilibri polític després de tants anys d’oscil·lacions. Aquesta cara bona de la moneda amaga l’altra cara caracteritzada per mesures més repressives que intentaven frenar qualsevol alè revolucionari que buscava anar més enllà. De fet, els anys 80 s’inauguraven amb la famosa Tardor Alemanya on una onada repressiva va intentar callar tots els grups subversius, de la qual no en van fugir les militants de les Rote Zora.

Logo de Rote Zora. Font: Viquipèdia.
Logo de Rote Zora. Font: Viquipèdia.

El Maig del 68 va donar peu al naixement de la Segona Onada Feminista, on les dones van sortir als carrers a crits d’ “allò personal és polític”. Un cop aconseguits drets oficials com el vot, afany de la Primera Onada, la voluntat d’apropiar-se de les seves vides privades (sexualitat, rol en la família…) es va tornar un imperatiu. Sense dubtar que les Rote Zora van ser el floriment de la sembra d’aquesta segona corrent, aquest grup de lluita armada va marcar un punt de ruptura amb la corrent feminista dominant, introduint a la causa una vessant antiinstitucional, antiestatal i antiracista. Van difondre allò que es pot anomenar un “internacionalisme feminista”, on l’acció directa va substituir les reivindicacions de pancartes.

Malgrat l’existència de diversos grups feministes, el col·lectiu de les “Guineus roges” es presentava com el més amenaçador. La voluntat de prendre les armes les diferenciaven de les altres companyes de la corrent dominant pacifista. La majoria de components del grup ja tenien un passat militant per pertànyer a la fracció femenina del grup armat anarquista Cèl·lules revolucionàries (RZ), cosa que va proporcionar un coneixement estratègic important. A pesar de treballar autònomament, van arribar a realitzar algunes accions conjuntes, per exemple, la detonació d’explosius a centres de Siemens el 1983 per ser “ la segona multinacional d’armament més gran d’Alemanya” i això, per suposat, sense oblidar la col·laboració activa amb el nazisme. Si bé el moviment de dones de les RZ ja era conegut, sobretot per l’atac de 1975 contra el Tribunal Constitucional per haver declarat l’avortament “anticonstitucional”, és l’any 1977 quan fan una passa endavant amb la creació de les Rote Zora com a guerrilla independent no mixta.

El caire “no-mixte” i la importància de l’acció directa

Es presentaven com un “conjunt de dones heterogènies, des dels 20 als 50 anys, compost tant per estudiants, treballadores, lladres, mares, solteres, casades, heterosexuals, lesbianes…”. De base anarquista, es posicionaven en contra d’un Estat vist com un instrument de divisió del poble, de jerarquització i opressió. Anhelaven arribar a un “món on qualsevol mica d’autoritat, de domini d’uns sobre els altres desaparegui fins i tot dels nostres records…”.

Van optar per la vessant no mixta per ressaltar l’ocultació de les dones a la lluita, creient que aquesta era l’única opció possible per trencar el silenci. Gràcies a aquesta estratègia van fugir del clàssic funcionament de les guerrilles caracteritzades per una fort divisió sexual de la feina. Les Rote Zora en qüestionaven el paper jeràrquic, on el rol de l’home era “fer les accions” i les companyes s’encarregaven de la infraestructura. Desmuntant el puzle de la suposada feminitat, l’acció directa d’aquestes aconseguia demostrar que les dones sí que lluitaven i prenien les armes, no només patien la violència, sinó que també podien exercir-la i defensar-se’n.

Dona enfrontant-se a un policia de RFA. Font: Si luchas puedes perder. Si no luchas estás perdida”
Dona enfrontant-se a un policia de RFA. Font: Si luchas puedes perder. Si no luchas estás perdida”.

D’una altra banda, a través de ser no mixtes, les Guineus Roges buscaven redefinir la noció de Poder al qual s’aferraven els grups masculins. Seguint una mica la línia de la corrent Feminista de la diferència, es contraposaven a la noció de poder com a sinònim de jerarquia i autoritat, substituint-la per valors com la solidaritat i la sororitat.

L’autonomia femenina els va permetre qüestionar el sistema de valors de la societat i deixar de definir l’alliberament de les dones a través del rol masculí. Així, els espais alliberats foren necessaris, sobretot, per reforçar la pròpia identificació. Aquesta última, basada en els paràmetres, s’enfrontava a la comunitat masculina i per tant a la societat en conjunt.

Les Rote Zora consideraven aquest segell d’ ”identitat pròpia” com el primer pas per a la lluita: “cap moviment ha de lluitar tant contra la pròpia identificació amb els opressors, com el moviment de dones”. La seva força requeia justament en l’esforç no per buscar espai, sinó per crear-ne de nou, amb l’autonomia organitzativa com a clau essencial per a la redefinició. Això és de ben segur allò que les diferenciava dels altres grups feministes de l’època, ja que, per elles, l’objectiu de la lluita feminista no era arribar al pedestal dels homes  través de l’estudi o la feina assalariada, sinó un “canvi social radical”.

Defensaven que per arribar a una revolució real era necessari destruir les estructures de poder definides per la institució de caire masculí, basades no només en el masclisme sinó també en l’imperialisme.

Defensa del cos femení

Com ja s’ha mencionat, és al 1977 quan les Rote Zora van debutar amb l’ofensiva a la Càmera Federal de Metges. Aquesta institució era “el representant dels violadors de bata blanca que passen a portar el nostre dret a autodefinir-nos i es beneficien dels nostres cossos”. La bomba llençada va ser un crit de lluita pel dret a l’avortament i en contra de qualsevol manipulació dels cossos femenins.

El dret de les dones a decidir sobre el propi cos no es limitava únicament a la lluita per l’avortament. Les guerrilleres estenien les reivindicacions més enllà de les seves fronteres per exigir l’eliminació de qualsevol tipus d’experimentació sobre l’organisme de les dones d’altres continents. En el marc d’aquesta protesta, les Rote Zora es van posicionar fermament en contra de l’esterilització forçada practicada a diferents països. Veiem com al factor econòmic de l’explotació de la fertilitat de les dones se li sumava el factor racista: “ Al “Tercer Món” es practica l’esterilització forçosa mentre que a les metròpolis s’anima a les dones tenir fills mitjançant promeses econòmiques i l’avortament es defineix com un assassinat en massa”.

“Ja no servim com a màquines”. Font: Si luchas puedes perder. Si no luchas estás perdida
“Ja no servim com a màquines”. Font: Si luchas puedes perder. Si no luchas estás perdida

Davant d’aquesta problemàtica, les Rote Zora es distanciaven del feminisme mainstream alemany, que encara no havia introduït la vessant racial a les seves reflexions: el cos de les dones mai no serà alliberat per complet si no es lluitava en contra de totes les altres pràctiques racistes. Apel·laven, per tant, a ampliar els fronts de lluita.

Entre aquestes accions podem destacar l’atac contra l’empresa farmacèutica Schering el 1982 que denunciava l’experimentació de medicaments abortius, anticonceptius i les esterilitzacions forçoses. Posen l’exemple del Brasil, on en un any es van esterilitzar sense consentiment un milió de dones. Escrivien: “Schering […] segueix la tradició que van començar els Nazis amb experiments amb dones als camps de concentració, amb l’única diferència que avui dia està organitzada a nivell mundial”. Seguint la mateixa línia, també van cremar el cotxe del metge Lindemann, conegut com l’especialista internacional en esterilitzacions al “Tercer Món”.

Rote Zora descrivia l’esterilització com “l’arma silenciosa dels imperialistes”, fidel servidora a la classe capitalista i a la ideologia de raça, que buscava el benefici d’Occident mb l’explotació del cos de dones vistes com “invàlides” (indígenes, refugiades, pobres…).

Internacionalisme feminista

Si analitzem els atacs entomats per les Rote Zora veiem que la gran majoria son crits de protesta contra la dilatació del patriarcat occidental fora de les fronteres europees. Convidaven a la resta de militants a replantejar-se la lluita: realment el fet de poder treballar/estudiar/avortar representava l’alliberament total de la dona? Per aquestes, la resposta era clarament negativa. La lluita feminista no podia tancar-se en una dinàmica excloent, en la qual les necessitats i drets de les dones del “Tercer Món” no formés part de les reivindicacions. Queixant-se de la desaparició de la radicalitat en el feminisme (estancat, segons elles, als pocs avanços), criticaven la passivitat de restringir les necessitats de les dones a les perspectives professionals i al canvi de la seva vida quotidiana. Davant d’una visió tan individualitzada de l’”èxit”, reunir forces per crear llaços de solidaritat i reestructurar el conjunt de la societat es concebia inviable.

Consideraven que les transformacions socials no només havien beneficiat (en part) únicament algunes dones, sinó que també les havien posat en un lloc còmode que no possibilitava l’autocrítica. Les reflexions al voltant d’aquesta darrera havien d’empènyer les dones metropolitanes a reconèixer que no només estaven oprimides sinó que també eren partícips i beneficiaries de les condicions patriarcals de dominació. Les homòlogues del Sud s’havien convertit en els “objectius principals de la modernització de la dominació” i això s’havia de combatre costés el que costés. Aquest canvi de perspectiva va aparèixer després d’haver entès les demandes de les dones migrants i de les que estaven exposades a altres tipus de discriminacions socials a l’RFA. Es va tornar imprescindible comprendre les diferències entre totes aquestes per combatre contra les seves pròpies jerarquies. Així mateix frenaven “l’obstinació multiculturalista de les grans metròpolis per neutralitzar la diferència, d’uniformar per facilitar-ne el control”.

Gràcies a aquesta revisió feien un pas endavant en la perspectiva revolucionària. El teixit de solidaritat amb dones estrangeres es tornava un imperatiu per a l’alliberament col·lectiu.

No és absurd preguntar-se si les Rote Zora no van caure en la perillosa trampa del paternalisme en els intents de “fer parlar” també a les dones no alemanyes. No obstant això, també va ser un punt tractat a les seves reflexions. En els seus escrits van arribar a mencionar la necessitat de “baixar del seu pedestal”, de ser més humils a l’hora d’autoreconèixer-se com a dones alliberades i sobretot alliberadores. Un cop arribades a aquesta conclusió, les reivindicacions de les Guineus Roges ja no eren “en nom de “ totes les dones, sinó únicament en el seu nom com a dones copartícips de les lluites en altres continents. Posicionar-se per l’alliberament de les dones passava de ser un “lluitar per” a un “lluitar per a” tot el conjunt de la societat, sent, per elles, les experiències col·lectives una condició essencial per a la resistència.

Per exemplificar aquesta visió “internacionalista-feminista” podem referir-nos a diverses accions:

– Sent la mà d’obra de les dones migrants la nova arma estratègica de la classe dominant (“la base de la seva re-formulació de l’explotació”), Rote Zora es va posicionar clarament en contra de la llei d’Estrangeria, les presons d’estrangeres o qualsevol altra llei que afavorís la seva discriminació, exclusió i explotació.

– Van criticar l’OTAN per recolzar el règim turc en detriment del poble Kurd, desallotjat de forma forçada del seu territori nacional i per tant despullat dels seus mètodes de subsistència. A través de les seves declaracions, Rote Zora buscava dirigir les mirades (sovint apartades) cap a la repressió que patien les kurdes refugiades per recolzar la resistència des de la distància (després de la prohibició del Partit de Treballadors del Kurdistan, PKK). Es van mostrar molt crítiques cap a l’abandonament, gairebé absolut, per part de molts grups d’esquerra (tant feministes com no). Sense demanar que la resta de militants recolzessin al 100 % el partit Kurd, sí que apel·laven a la «solidaritat política». Això especialment amb les dones kurdes que, en ser expulsades dels seus pobles perdien el seu rol social, la seva autonomia (guanyada, en part, per la seva participació en la lluita), la qual cosa provocava la seva exclusió social i, per tant, la seva exposició a tot tipus de riscos. “Com a persones que vivim a l’RFA, hem d’assumir responsabilitats i intervenir-hi, si no volem ser còmplices d’una guerra, que compta amb el suport massiu i la col·laboració d’aquí, contra la població kurda.” El seu suport passava per atacar les companyies que es beneficiaven de la col·laboració amb Turquia, impedint la cooperació econòmica o accions en solidaritat en contra de la prohibició del PKK i les associacions kurdes.

– Accions contra el tràfic de dones del “Tercer Món” com per exemple la bomba llançada contra el Consolat Filipí el 1983. Les militants veien l’imperialisme com el causant d’haver engegat la creació de mercats sexuals, sent la cultura del bordell una seqüela de la presència militar de tropes estrangeres. Segons la seva crítica, l’equació imperialisme/patriarcat comportava a un nou fenomen de turisme sexual internacional que calia enderrocar.

 El resultat no era tan sols l’explotació i tràfic directe amb dones, sinó també la difusió de la idea que cada home adinerat podia disposar del cos d’una dona “dòcil” i necessitada econòmicament”. En un escrit informaven que: “A l’RFA hi ha al voltant de 200 empreses que, sota el nom d’agències matrimonials o de viatges, comercien amb dones asiàtiques i especialment amb filipines.” L’atac al Consolat Filipí es va realitzar pel seu suport a aquest tipus de polítiques amb la finalitat de lucrar-se. Pel que sembla, el turisme sexual s’havia convertit en la tercera font d’ingressos del país. “Nosaltres ens oposem a això per solidaritat amb les dones filipines, perquè ens sentim atacades com a dones per aquestes pràctiques.”

El 1987 van posar una bomba a la seu de l’empresa Adler com a mostra de solidaritat amb la vaga de les treballadores de la fàbrica tèxtil Flair Fashion de Corea del Sud que cobria la producció de roba de l’empresa alemanya. Les treballadores asiàtiques s’havien alçat en contra de les condicions de feina inhumanes, unes condicions encobertes pels empresaris alemanys amb la finalitat d’aconseguir un lucre major. Rote Zora va sostenir la lluita en contra de les polítiques de deslocalització per ser una nova forma d’esclavitud assalariada basada en l’explotació sexista i racista de les dones. Perseguint l’objectiu de no caure en la hipocresia occidental, recordaven que els privilegis europeus de consum estaven basats en aquesta realitat. Buscar nous nius de producció no era més que una estratègia dels empresaris europeus per evitar el xivarri en països on els drets laborals devien estar suposadament garantits… “infeliçment” la tàctica de Adler d’escapolir-se desplaçant la producció no va servir de res ja que, “l’experiència de lluita col·lectiva de dones va més enllà de les fronteres nacionals!”.

Pancarta contra las esterilizaciones forzosas en en el “tercer mundo”: “El arma silenciosa de los imperialistas”. Fuente: “Si luchas puedes perder. Si no luchas estás perdida”
Pancarta contra las esterilizaciones forzosas en en el “tercer mundo”: “El arma silenciosa de los imperialistas”. Fuente: “Si luchas puedes perder. Si no luchas estás perdida”

L’enemistat en contra l’Estat

Rote Zora desafiava qualsevol tipus de vinculació amb l’Estat i els seus representants. Contrarestant les estratègies d’individualització d’aquests, contraposaven la seva col·lectivitat mitjançant la lluita als centres ocupats autònoms i a través de l’atac subversiu dels centres de poder de la metròpolis.

Diferenciaven dos tipus de violència: “la violència com a agressió quotidiana i la violència com a opressió dirigida a través de l’Estat”. La seva lluita armada enfocava la segona. L’objectiu dels atemptats era plantar cara al que consideraven com la “hipocresia estatal”, és a dir l’absència de mesures concretes i estructurals que poguessin realment eliminar tot tipus de violència exercida contra la dona. Per exemple: castigar aïlladament violacions no tenia un impacte real en la societat si se seguia mantenint la cultura de la violació a través de la pornografia o de l’hegemonia dels proxenetes. Fartes d’aquesta cultura, cremaven diversos Sexshops a la ciutat de Colònia el 1978 o feien campanyes contra els mercats pornogràfics.

Descrivint com a fictici el panorama de protecció estatal creien que les (poques) mesures aïllades comportaven inevitablement a l’empobriment de l’autodefensa feminista, buscant enquadrar i criminalitzar la seva resistència. Les accions directes de les militants buscaven substituir les negociacions amb la policia i l’aparell judicial, actors que no havien de substituir la força de les dones. Per les Rote Zora enfrontar el problema amb les seves pròpies armes era obligació de les dones.

Discrepaven de les feministes “reformistes” (aquelles “dones crítiques però conformes amb el sistema”) per acomodar-se als beneficis de la societat occidental i convèncer-se de l’omnipotent força estatal, portant a l’estancament de la lluita i a un laissez faire de l’aparell patriarcal. Advertien que el debilitament de les velles estructures (la família tradicional, l’Església…) i la seva substitució per mesures com per exemple l’Estat de Benestar no era més que un pas en fals. La cultura capitalista i mercantilista que ara presentava les dones alemanyes com la nova força de desenvolupament seguia retroalimentant-se de polítiques racistes i imperialistes que havien de ser combatudes.
Enaltien la importància de l’espai no-públic en les seves maniobres per protegir les seves estructures de la política institucional. La barrera que separava la legalitat i la il·legalitat no la traçaven elles, per la qual cosa consideraven que no necessitaven el consentiment de ningú per poder sobrepassar-la. D’altra banda, passar desapercebudes no era més que una imperativa per lluitar contra la repressió.

Conclusió 

Entre el 1977 i el 1996, any que en van anunciar la dissolució, les Guineus Roges  Alemanyes van lluitar contra la famosa “trilogia” del suposat rol femení: la nova mà d’obra barata (la “completa” dona dedicada tant al treball assalariat com al treball domèstic no remunerat o dones com a punt de mira per a l’expansió econòmica), el d’objecte sexual a través de la prostitució com a diversió turística, la pornografia o la moda i el de dona parida (benèfiques o no per a la societat). No obstant això, no hem d’enquadrar-les únicament en la lluita feminista atès que, com s’ha aclarit al llarg de l’article, els seus explosius perseguien abatre tots els mecanismes de poder. Aclarit per elles mateixes, ens deien: “el moviment ha de desenvolupar-se sense reduir la política de dones a problemes específics d’aquestes amb projectes que tinguin com a objectiu trencar amb les regles del joc de la societat i no es transformin en engranatges que funcionin dins de la mateixa”. A més, van buscar arrencar la nova màscara dels ex-colonitzadors aportant el seu suport a les reivindicacions de les dones extra-europees. Desequilibrant les metròpolis i incendiant els centres de poder, unien anticapitalisme, antiracisme i feminisme: “No es pot ser feminista i no oposar-se al sistema. No es pot anar en contra del sistema sense ser feminista”.

La vessant més radical i anticapitalista del feminisme de les Rote Zora, desenvolupat en un moment de la història turbulent per a corrents com el comunisme, l’anarquisme i evidentment el feminisme, va fer que no tinguessin el suport de l’opinió pública. Allò que és necessari és fer un treball de memòria històrica per recordar el rol i el treball d’aquestes companyes que si bé van ser minoritàries en la seva època, també van ser una eina fonamental per al desenvolupament d’aquests corrents de lluita.

Traduït per Marina Vilà

Read More

Dones, rols de gènere i modernitat després de la Primera Guerra Mundial

Les noves dones ocupen l’espai públic

Marlene Dietrich, actriu i cantant alemanya, vestida de garçonne el 1933. Fou amenaçada amb ser detinguda per anar vestida d'home. Font: Viquipèdia
Marlene Dietrich, actriu i cantant alemanya, vestida de garçonne el 1933. Fou amenaçada amb ser detinguda per anar vestida d’home. Font: Viquipèdia

El 1922 el novel·lista i dramaturg francès Victor Margueritte va publicar La garçonne, una novel·la on es dibuixa una dona masculina, no només en actitud, sinó també físicament, la qual vol ser independent econòmicament, porta la llibertat sexual a l’extrem i és representada simbòlicament per un element que es tornaria icònic, el cabell curt. Aquesta publicació va aixecar molta polseguera perquè col·locà el tema d’aquest nou model de dona rebel en boca de moltes i molts. La majoria la consideraven amoral, ja que acariciava els límits de la perversió i s’allunyava massa del prototip de dona cuidadora.

Paral·lelament, les anomenades flappers, en els contextos nord-americà i britànic, eren tema de conversa recurrent no només entre la gent a peu de carrer o bar, sinó també a la premsa, en poemes, el cinema, obres de ficció i, fins i tot, cançons. Eren un model molt semblant a la garçonne de Margueritte, però menys masculines, també marcades per un nou estil, ja que abandonaren les cotilles per adoptar vestits llisos a l’alçada dels genolls, sens dubte una indumentària molt més pràctica, i portaven el cabell curt sense cobrir. Segons la premsa i l’imaginari col·lectiu, les flappers tenien unes pautes de conducta molt marcades: freqüentaven els locals de moda i els encantava ballar jazz, opinar, flirtejar, beure, fumar, és a dir, desafiar l’autoritat masculina i la moralitat convencional. Entre els seus detractors, eren titllades de mandroses, poc responsables i, fins i tot, acusades de debilitar la causa feminista. L’aparició de les figures de la garçonne i la flapper s’emmarca en el context dels anys vint, en una Europa que està recuperant-se de la desfeta material i moral de la Primera Guerra Mundial. D’una banda, la guerra va suposar la conquesta de l’espai públic per part de moltes dones que, per primer cop, arribaven al mercat de treball perquè havien d’ocupar els llocs de feina que els homes havien abandonat per complir amb el servei al front. En aquest sentit, van dur a terme tasques que eren tradicionalment masculines, com les de conduir camions, muntar armes o manipular mercaderies perilloses, i fins i tot algunes se’n van anar a primera línia de front per realitzar tasques d’assistència als soldats. En relació a això, també les feines tradicionals femenines, com la d’infermera o de cuinera, van ser revaloritzades i visibilitzades, ja que era essencial que les dones participessin activament de la contesa.

No obstant això, i si bé sí que és cert que un nou model de dona associat a la modernitat va popularitzar-se, seria molt agosarat afirmar que la Gran Guerra va suposar un punt d’inflexió en la situació de les dones a Occident. No podem negar que la guerra segurament va accelerar algun procés que s’havia anat gestant durant els anys anteriors, com la concessió del sufragi femení. D’altra banda, la veritat és que, com a norma general, els governs dels diferents estats, els quals ja havien dotat amb una retòrica especial la participació de les dones a la guerra, lligada al paper de mare que cuida de la societat, van intentar frenar el perill que suposava el desafiament dels rols de gènere i l’ocupació excessiva de les dones de l’espai públic.


El deure de les dones

Durant la guerra va exaltar-se el treball femení remunerat perquè estava al servei a la pàtria. Fins i tot moltes feministes, com la sufragista britànica Emmeline Pankhurst, van deixar les seves reivindicacions a banda perquè van veure necessari posar tots els esforços en guanyar la guerra. De fet, si abans de l’esclat del conflicte podríem afirmar que existia el feminisme com a fenomen de caràcter internacional amb el dret a vot com a reivindicació en comú, quan s’inicia la guerra aquests vincles es trencaran a favor de la defensa de la nació. Les paraules de Jane Misme, escriptora i feminista francesa, a La Française del 10 de novembre de 1914, defineixen molt bé aquest consigna: “Mentre duri la guerra, les dones de l’enemic també seran l’enemic”.  

Delegades al Congrés de Dones per la Pau celebrat a l'Haia el 1915. Font: Viquipèdia
Delegades al Congrés de Dones per la Pau celebrat a l’Haia el 1915. Font: Viquipèdia

Tanmateix, el final del conflicte suposà, en paraules de Françoise Thébaud, una desmobilització femenina ràpida i brutal. Les dones que havien ocupat els llocs dels homes a les fàbriques foren expulsades no només perquè aquests darrers poguessin recuperar els llocs que els pertanyien, sinó també per la necessitat de deixar les coses com estaven abans de la guerra. Per tant, la reacció dels governs dels diferents països va anar encaminada a combatre el desafiament de la divisió sexual del treball i el reforçament de les identitats femenina i masculina dins i fora la llar respectivament.

En molts llocs es va fer èmfasi en la necessitat de repoblar el país després de les pèrdues humanes provocades per la guerra, apostant per polítiques pro-natalistes que exaltessin el paper de la mare i la imperant necessitat que les dones es dediquessin en cos i ànima a aquesta tasca. Les polítiques pro-familiars comptaren amb el suport de l’Església catòlica per posar-les a la pràctica i tingueren com a blanc principal el treball de les dones casades. La disminució de la població masculina i la baixa natalitat també implicaren la imposició de la puericultura i el control mèdic de la infància, circumstància que va reforçar la pressió de la dona per quedar-se a casa i tenir cura de les criatures.

A la vegada, es va utilitzar l’estratègia basada en realçar el treball domèstic de les dones, accentuant la importància d’una dona ben preparada i instruïda en les tasques de la llar per tirar endavant la família i l’economia domèstica. A Alemanya, per exemple, s’estimulava aquesta formació a partir de l’organització d’un concurs de mestresses de casa; i a França, durant els anys vint es recompensava les bones mares amb una festa dedicada a elles. Amb tot, cada cop es va fer més difícil que les dones poguessin optar a una feina fora de casa, ja que la seva principal ocupació era tenir cura de la seva descendència perquè deixar-la en mans de persones desconegudes era considerat una negligència. La dona tenia la funció social essencial d’assegurar l’equilibri de les famílies, base per aconseguir la prosperitat de la nació.


De la teoria a la pràctica

Tot i que la retòrica oficial familiarista encoratjava les dones a servir de mares i esposes i la majoria van haver d’abandonar les feines que havien dut a terme durant la guerra, perquè les van fer fora o simplement perquè aquestes feines van desaparèixer, això no vol dir que no participessin del mercat de treball remunerat. A França i a Alemanya les dones suposaven entre el 30 i 40% de la població activa, a Gran Bretanya una mica menys del 30%, mentre que a Espanya el percentatge era força menor, un 12% del total als anys vint.

Women in the sand core shop where sand is mixed with oil and baked to create the mould for the castings. Circa 1930s Rarely seen early photographs of the Leys Malleable Castings Company will be exhibited for the first time at the FORMAT International Photography Festival, Derby, opening on the 8th March – 7th April 2013 Dating from the 1920’s the collection of old black and white prints of the Leys Factory offer a glimpse of the working practises of one of the most significant industrial companies based in the UK during the late 19th and 20th centuries. Leys opened in Derby in 1874 and during its time as a manufacturer of castings for motor cars, was the largest of its kind in Europe, finally closing its operation in 1987. The photographs were donated to the Local Studies Library in 2005 and have sat largely untouched in boxes until the FORMAT research team uncovered this treasure of Derby’s industrial history. The photographs reveal the company fire brigade, made up from regular workers, who, housed near to the factory had alarms fitted in their homes to attend emergencies in the factory. Women are seen casting mouldings in the coreshop and men grind down the metal work in preparation for despatch to customers. Leys had its own railway, bringing raw material to the factory and taking finished products to the rail head for onward delivery around the world. The Leys Malleable Castings Company photographs will displayed in the Market Hall in Derby in an exhibition entitled Stood Still Time during the FORMAT International photography Festival, Derby, 8th March – 7th April 2013.
Dones obreres treballant a la indústria metal·lúrgica britànica als anys trenta . La fotografia és de la fàbrica de Leys Malleable Castings Company situada a Derby, Anglaterra. Font: Daily Mail

Les dones van ocupar feines a diferents sectors, començant per la indústria tèxtil, passant per la mecànica, la química i l’alimentària. Es veuran beneficiades del desenvolupament de la maquinària, ja que algunes tasques a les fàbriques deixarien de requerir la força física. Alhora, la seva presència va fer-se notable al sector terciari, dins d’àmbits com el comerç o els correus. Les dones van ocupar espais anteriorment molt masculinitzats com les oficines, convertint-se en secretàries, fet que va comportar la feminització d’aquesta professió, igual que la feina de dependenta, d’assistenta social o d’infermera. A França les dones també incrementaren la seva presència al camp, a les explotacions ramaderes i agrícoles.

Treballadores de les oficines de l'empresa britànica Leys Malleable Castings Company a Derby als anys vint. Font: Daily Mail
Treballadores de les oficines de l’empresa britànica Leys Malleable Castings Company a Derby als anys vint. Font: Daily Mail

Moltes foren les dones joves que s’inclinaren per la recerca d’una feina per les possibilitats que aquesta oferia: un espai de sociabilitat i un sou que, tot i que en la majoria de casos precari, els permetia gaudir d’una certa autonomia econòmica. No obstant això, no totes les treballadores eren dones solteres, ja que a França, per exemple, el 1920 la meitat de les treballadores eren dones casades que continuaven treballant fora de casa a causa de la necessitat de complementar els baixos salaris dels marits; en canvi, la xifra de dones casades dins de la població activa a Gran Bretanya era tan sols d’un 15%. Com és d’esperar, les condicions d’aquestes dones treballadores dins del mercat de treball remunerat no es podien comparar amb la dels seus companys homes. De fet, la seva incorporació al món laboral naixia d’una lògica de gestió del personal que va aprofitar-se de les dones per cobrir certs espais i tasques, sempre en pitjors condicions laborals, amb salaris més baixos i a la part de sota de la piràmide de la jerarquia dins de la fàbrica o l’oficina, sense aspiracions a poder aconseguir cap mena de promoció.


Dones i ciutadania

La ballarina i agent secreta Josephine Baker a París ballant el charleston, un estil molt popular a l'Europa dels anys vint (1926). Font: Viquipèdia.
La ballarina i agent secreta Josephine Baker a París ballant el charleston, un estil molt popular a l’Europa dels anys vint (1926). Font: Viquipèdia.

En la majoria de països europeus, així com Canadà i EEUU, els drets polítics de les dones es convertiren en una qüestió important després de la guerra. Alguns països van finalment legalitzar el vot femení, després d’anys de lluites per part dels moviments de dones sufragistes, però la concessió no va ser conseqüència directa de la guerra ni del paper de les dones en ella, sinó que va dependre totalment del context polític de cada país. A Gran Bretanya el sufragi femení es va legalitzar el 1918 però no en les mateixes condicions que els homes, ja que només les dones a partir de trenta anys podien votar. A Alemanya fou també a finals del 1918 que es va aprovar el sufragi universal, però segurament com a mesura per pal·liar l’agitació social que inundava el país.

Alguns dels països que nasqueren de la descomposició de l’imperi dels Habsburg i de la reestructuració de Rússia després de la revolució d’octubre, com els Països Bàltics o Txecoslovàquia, també instauraren el sufragi femení fins i tot abans del final del conflicte, igual que ho faria la Rússia soviètica, de manera que reconegueren el paper de les dones en els processos de construcció nacional. A Espanya no seria fins a la Segona República, concretament el 1933, que les dones podrien votar, no sense un acalorat debat dins les Corts republicanes sobre la conveniència d’aquest fet. Les dones franceses haurien d’esperar encara més, fins al 1944, perquè aquest dret se’ls fos atorgat. Així mateix, els governs van ocupar-se bé de mantenir les dones allunyades del poder polític en els cossos legislatius.

Vides quotidianes

Una de les característiques més conegudes d’aquest període històric és l’ocupació dels espais d’oci per part de certes dones i un canvi en els costums i la manera de relacionar-se entre els sexes. Podríem dir que aquest espai, l’oci, fou un dels elements on més es va deixar veure l’arribada de la modernitat, però no totes les dones hi accediren, ja que la majoria d’aquestes dones modernes formaven part de les classes mitjanes i altes. Tanmateix, la modernitat va traduir-se en altres realitats que canviaren les vides de les dones i les seves maneres de relacionar-se i ocupar els espais, i és en “la cultura d’allò quotidià”, com apunten Ana Aguado i María Dolores Ramos (2007), on millor podem entendre i visualitzar aquests canvis.

Ja hem vist que la tecnologia va modificar el mercat de treball, però també va començar a facilitar les tasques de la llar, gràcies a la introducció de l’aigua calenta, l’electricitat i els electrodomèstics, encara que aquests no eren assequibles per totes les butxaques. Aquesta revolució domèstica no va suposar que les dones es deslliuressin de certes càrregues, sinó que ara en podien fer més en menys temps. La ràdio va generalitzar-se i va fer-se molt popular entre les dones; a més, mentre l’escoltaven podien continuar complint amb les feines de casa, fet pel qual aquest aparell tampoc suposà un desafiament a la divisió sexual del treball.

Que les dones treballessin fora de casa també va permetre que es visibilitzessin més. Els nous estils de vestir i de pentinats es varen difondre acompanyats de les noves idees sobre la independència i l’alliberament sexual de la dona, una dona que sortia de nit i tenia actituds fins al moment només masculines. Arran de la Gran Guerra, ciutats com Madrid i Barcelona es convertiren en centres d’especulació, però a la vegada d’oci nocturn, on les dones prendran un protagonisme especial, a mesura que nous estils de música i la passió per sortir a ballar s’encomanava a totes les classes socials. Alhora, moltes dones van iniciar-se en l’esport.

Anunci de la marca nord-americana Universal Appliances. La dona li diu al marit "No m'importa fer la neteja una mica!" (1920) Font: Flickr
Anunci de la marca nord-americana Universal Appliances. La dona li diu al marit “No m’importa fer la neteja una mica!” (1920) Font: Flickr

Les imatges de la nova dona ocupaven les portades de revistes, servien de reclam publicitari i també eren presents al cinema. Les idees de llibertat sobre les quals s’erigí el nou ideal femení es popularitzaren de la mà d’un nou patró de consum de masses, destinat sobretot a un públic femení. La publicitat va aconseguir construir i transmetre efectivament un nou model de dona, moderna i urbana, encara mestressa de casa, però amb total control de la seva vida, lliure de consumir el que volgués: la dona nord-americana moderna. Articulat a partir de l’absorció dels missatges del feminisme de caire liberal, fou un model que va exportar-se i va penetrar, a través de la publicitat i el cinema, en les societats europees del moment.

Pel que fa a les relacions personals, van estendre’s noves idees sobre la maternitat i les relacions de parella. L’alliberament sexual es va convertir en un tema polèmic, ja que en posar-se sobre la taula es desafiava inevitablement la concepció tradicional del matrimoni. En relació a això, va aparèixer el concepte de maternitat conscient, lligada a la proliferació de l’ús dels mètodes anticonceptius. Noves idees sobre les relacions entre els sexes s’obriren pas quan es va començar a parlar de conceptes com la companyonia, l’afecte i l’amor-amistat que idealment haurien de regir els lligams sexoafectius.


I el(s) feminisme(s), què?

La vida de les dones abans i després de la Primera Guerra Mundial no fou la mateixa, ja que el conflicte armat no només va transformar les fronteres i va deixar grans pèrdues al seu pas, sinó que també va penetrar més profundament, incidint més enllà dels límits de la vida privada. No obstant això, els canvis, perceptibles, tingueren un abast limitat, ja que en cap cas arribaren a desafiar directament els pilars del sistema patriarcal.

Així mateix, la Gran Guerra va suposar un daltabaix dins del feminisme. D’una banda, suposà una ruptura del feminisme internacional a causa de les divisions entre les dones que donaven suport a la guerra i les pacifistes. En segon lloc, durant el conflicte van aconseguir moltes de les reivindicacions per què tants anys havien lluitat, com el dret al treball fora de casa o la presència en l’espai públic, però realment no van desafiar els rols de gènere, ja que el seu paper era assistencial i extraordinari. Amb la consecució del sufragi femení, a més de l’accés de les dones a l’educació superior, moltes van veure realitzada la seva lluita i deixaren la militància, ja que el moviment sufragista va perdre la seva raó de ser. Moltes d’elles acabarien recolzant els tories o els liberals a Gran Bretanya. A França, la revolució russa havia despertat il·lusions en relació a l’emancipació femenina o la lluita de la classe treballadora que aviat s’apaivagaren, encara que algunes continuarien lluitant pel dret a vot o la igualtat salarial.

Les feministes foren vistes cada cop amb més recel per ser considerades radicals i culpades d’interferir en la recuperació de la nació o de destruir la família. Foren testimonis de com l’obtenció del vot no va comportar una més elevada influència en les decisions polítiques, com elles esperaven, ja que idees com la domesticitat i la maternitat continuaven centrals en les polítiques de reconstrucció nacional. Els ideals liberals havien triomfat. Després d’això, algunes feministes continuaren la seva lluita dins la lògica de la complementarietat dels sexes i la maternitat social, mentre que d’altres, una generació més jove, centraren les seves forces en la consecució d’una igualtat real que resultés en sobirania i ciutadania completes per a les dones. No obstant això, el cert és que el(s) feminisme(s) com a moviment(s) quedarien en pausa fins anys després del final de la Segona Guerra Mundial.

Read More

Context històric

Primera Constitució espanyola: La Constitució de Cadis de 1812. Font:Viquipèdia
Primera Constitució espanyola: La Constitució de Cadis de 1812. Font:Viquipèdia

Al llarg del segle XIX, a l’estat espanyol, va haver-hi diversos intents per implantar un Estat Liberal. Aquests intents es van iniciar l’any 1812, any en què es va promulgar la primera Constitució espanyola, i van durar fins l’any 1875, quan es va iniciar la Restauració borbònica. Durant aquest període, els diferents governs van redactar diverses constitucions amb les que es pretenia implantar els principis liberals de llibertat, igualtat i fraternitat de la ciutadania. Tanmateix, la manca de la reivindicació del principi d’igualtat en les diferents constitucions va significar el qüestionament d’aquesta igualtat jurídica, un dels eixos vertebradors d’una societat liberal, per part de dones rellevants, i també homes, que van destacar la funció social i moral de les dones durant el segle XIX.

Va ser, sobretot, durant el període isabelí quan es va crear una xarxa de beneficència i que van anar sorgint veus que posaven en dubte l’arquetip d’ “Ángel del Hogar”,  i les quals, alhora, reivindicaven la discriminació del sector femení per raons de sexe.

Durant el segle XIX, els models culturals de gènere estipulaven que la dona s’havia de dedicar a les tasques de la llar i la seva vida ociosa havia d’estar relacionada amb la religiositat. És per això que l’Església va aprofitar la seva influència moral i va formar nenes i mares com éssers morals fent que adoptessin un paper submís, honest i pietós, seguint les pautes de la moralitat cristiana. Per tant, la dona, segons els arquetips, havia d’estar lligada a la domesticitat que era el que determinada la seva funció social i moral. Tot i que per molts la vida domèstica exigia total dedicació i la idea de relacionar-la amb el treball o amb la vida pública era absurda, a partir de la segona meitat del segle XIX,diferents sectors van voler trencar amb aquests estereotips marcats per la religió cristiana. Per aquest motiu es van anar gestant nous conceptes de virginitat i van anar augmentant les veus crítiques al voltant de l’educació femenina establerta, el treball domèstic i la influència de la religió en el sector femení.

Tot i així els canvis no van ser evidents fins l’any 1868 quan la implantació del liberalisme va prendre un aire més democràtic arran de la negociació de progressistes, demòcrates exiliats antiisabelins i unionistes a Ostende, l’agost de 1866, per tal d’acabar amb l’autoritarisme del govern de Narváez i que, a la vegada, deixarà a la reina Isabel II sense cap mena de suport.  A partir d’aquí, unionistes i progressistes van formar un govern provisional (1868- 1871), presidit per Francisco Serrano, en el qual no comptaven ni amb els demòcrates ni amb els republicans. Si més no, a partir d’aquí, el nou govern va anar reconeixent nous drets i principis de llibertat que havien estat reclamats per les Juntes Revolucionàries com la implantació del sufragi universal masculí a partir dels 25 anys (que fins llavors només havia estat a l’abast de l’1% de la població), la llibertat de cultes i ensenyança i el reconeixement del dret d’associació de la classe obrera.

És en aquest context que les diferents postures van provocar, en les acaballes de segle, un debat latent al voltant de la figura femenina ja que aquesta era una peça clau en la formació moral de ciutadans (en masculí) i de la cura de la llar, sobretot a partir de la Revolució de la Gloriosa que va donar més visibilitat a les dones i que va ser l’inici del trencament amb el concepte tradicional de feminitat.

Per iniciativa dels krausistes, defensors de la tolerància acadèmica i impulsors de les Conferencias Dominicales, es va combatre la moral i l’educació que dominava a la societat, marcada pel gran control eclesiàstic i governamental, i es va reclamar l’educació femenina allunyada dels valors tradicionals atorgats al sexe femení i, que predominaven durant el segle XIX, com l’amor, la paciència, la discreció, la laboriositat i la generositat. Tot i aquestes iniciatives, durant el segle XIX, la idea que prevalia, entre els que abraçaven el liberalisme, era que la dona complementava a l’home i que, per tant, no era un individu per si sola.

L’obertura democràtica del nou govern, arran de la Revolució la Gloriosa, va afavorir també sectors com la maçoneria ‒en actiu des de feia dècades‒ que es va veure notablement augmentada, com indica l’increment de les lògies, i reorganitzada. És per això que algunes dones van començar a iniciar-se en la maçoneria, la majoria des de sectors de la burgesia, perquè tenien estretes relacions o estaven casades amb maçons, front una minoria que s’iniciava de manera individual, fent que entre 1868 i 1900 més de 400 dones estiguessin vinculades a la maçoneria.

Què és la maçoneria?

La maçoneria ha estat fruit de diverses polèmiques en els diferents països en relació al seu paper i a les seves pràctiques iniciàtiques al llarg de la seva història. Aquesta ha estat relacionada amb el satanisme, amb el judaisme i els seus Protocols, amb el comunisme, entre d’altres; i ha estat perseguida per tots els règims totalitaris, tant comunistes com feixistes. D’aquesta manera, la maçoneria ha estat envoltada de diferents llegendes: una més dulcificada que presenta la maçoneria com una societat secreta que apostava per valors filantròpics i socials i, una llegenda més negra que l’ha lligat a la conspiració judeo-maçònica-comunista.

Segons l’expert J. A. Ferrer Benimeli, la maçoneria contemporània, que busca allunyar-se del món polític tot i que ha tingut el suport de lliurepensadors i republicans, és “una asociación defensora de la dignidad humana y de la solidaridad y fraternidad, siendo su objetivo el de conseguir el perfeccionamiento moral y cultural de sus miembros mediante la construcción de un templo simbólico dedicado a la virtud”.

A saber, la definició de maçoneria ha estat fruit de diversos contextos i tendències al llarg dels darrers tres segles de la seva història contemporània però es pot afirmar que és una societat secreta, pel seu caràcter iniciàtic, que beu dels principis de la Il·lustració de llibertat, igualtat i fraternitat i que té com objectiu la perfectibilitat humana a partir de l’ésser social i espiritual.

Constitucions d’Anderson de 1723. Font: Viquipèdia
Constitucions d’Anderson de 1723. Font: Viquipèdia

Dins de la maçoneria es van diferenciar, des de la seva creació, dos grans blocs en relació a les diferents perspectives a l’hora de tractar els seus principis, dividint-se en maçoneria regular anglosaxona i maçoneria liberal. Un dels enfrontaments entre aquestes dues tendències, per exemple, estava causat per la presència de la dona en les lògies. Per una banda, la maçoneria regular anglosaxona rebutjava la iniciació de les dones ja que a les Constitucions d’Anderson de l’any 1723 hi figurava que “s’havia de ser home i lliure”, i les dones no ho eren ja que estaven sota la tutela de l’home. Per l’altra banda, la maçoneria liberal no excloïa la iniciació de les dones en maçoneria.

Estructuralment, la maçoneria estava organitzada en diferents obediències o grans lògies que, a la vegada, estaven formades per diferents lògies més petites que són espais de reunió de les persones que s’han iniciat en aquesta. En aquestes, segons el seu desenvolupament personal, les persones que s’iniciaven aconseguien diferents graus simbòlics:

– Aprenent (grau 1); és el primer grau amb el que una persona es convertia en maçona. En aquest, cada persona s’enfrontava amb si mateixa controlant les seves pròpies emocions.
– Company/a (grau 2); és el segon grau on la persona maçona s’instruïa, observava com el món exterior el percebia i aprenia a percebre el món.
– Mestre/a (grau 3); és el tercer grau, el qual requeria la participació a la major part dels aspectes de la lògia i on s’enfrontava amb la immortalitat de l’ànima, la vida eterna i la mort.

Aquests són els tres primers graus simbòlics bàsics per tots els ritus iniciàtics i, a partir d’aquí, i, segons el ritus, hi havia diferents graus: Ritus Escocès Acceptat, 33 graus; Ritus de York, 13; Ritus de Memphis i Mizraim, 99; Ritus d’Adopció, 10; entre d’altres.

Per convertir-se en maçó o maçona era necessari fer-ho a través d’un ritus d’iniciació, és a dir, era obligatòria la participació en un acte cerimonial d’iniciació o de desenvolupament dels treballs dins de la lògia. Les diferents cerimònies donaven lloc als ritus maçònics que servien d’organització de les tasques col·lectives en la lògia i enriquien a cada persona iniciada en aquesta.

Les Lògies d’Adopció, lògies maçòniques exclusivament femenines

Primerament, les dones que van ingressar a les lògies maçòniques ho van fer a partir de ritus masculins i eren dones que assistien regularment als treballs de les lògies i que podien obtenir càrrecs de responsabilitat. És possible que, inicialment, les dones ingressessin amb el ritus masculí prescrit. Un cop hi havia un gran nombre de dones al taller es creava la Lògia d’Adopció des d’on es podien moure dins de la legalitat de la pròpia maçoneria. També hi havia casos que succeïa a la inversa, és a dir, dones que ingressaven en les lògies d’Adopció i passaven després a les lògies masculines, sobretot a partir d’inicis del segle XX. D’aquesta manera,  la Maçoneria d’Adopció va néixer a l’estat espanyol, doncs, per frenar les iniciacions de les dones amb ritus masculins.

La primera Llei d’Adopció a l’estat espanyol va ser decretada pel Gran Oriente Espanyol el 15 d’agost de 1892 on, en relació al principi d’igualtat, es regulava l’ingrés de la dona en maçoneria en qualitat moral i educadora. Això es va plasmar en els primers estatuts del Ritus d’Adopció publicats l’any 1893 on també s’hi presentaven els drets i deures de les dones ‒diferenciats dels dels homes‒ iniciades en maçoneria i l’assoliment, com a màxim, del grau de mestra maçona. Precisament, les dones que s’havien iniciat en el Ritus Escocès Antic i Acceptat podien conservar el seu grau com a títol honorífic o renunciar-lo pel seu equivalent en aquest nou Ritus d’Adopció.

A diferència de les preguntes d’iniciació dels homes, que tenien un caire més espiritual, les dones havien de respondre a preguntes més de tall domèstic:

  • – Què devem als nostres pares?
  • – Què devem al nostre marit i als nostres fills?
  • – Què devem a l’amistat i a la societat?

Evidentment, doncs, les dones per accedir en maçoneria necessitaven l’autorització del seu espòs o, en cas de ser soltera, del pare; tenir una bona conducta; més de divuit anys; tenir mitjans de vida suficients i haver estat proposada per un taller quinze dies abans de la recepció.

Angeles López de Ayala. Font: Mujeres en masonería : antecedentes históricos entre las luces y las sombras : 1868-1938
Angeles López de Ayala. Font: Mujeres en masonería : antecedentes históricos entre las luces y las sombras : 1868-1938

Molts maçons defensaven l’obtenció de drets per part de les dones tant en l’àmbit privat com en el públic. És per això que molts van donar suport, per exemple, a projectes d’educació per les dones. En contraposició, altres van ser reticents amb l’ingrés de les dones en maçoneria i en la manera de com ho havien de fer ja que, com s’ha dit anteriorment, les Constitucions d’Anderson no contemplaven el seu ingrés,  en considerar que depenien dels homes i, en definitiva, que no eren persones lliures. Tanmateix va haver-hi algunes dones que van iniciar-se durant, sobretot, les darreres dècades del segle XIX i arran de la Revolució de la Gloriosa. La seva incorporació en lògies maçòniques va ser conseqüència dels discursos d’alguns maçons que creien en l’emancipació de la dona, i de l’impuls d’algunes dones com la maçona, Ángeles López de Ayala. Alguns maçons com l’escriptor i polític Cristobal Litrán van defensar en els Symposia la unió entre allò masculí i femení com a conseqüència d’un discurs anticlericalista maçó mentre que altres, com el naturalista Odón de Buen, pensaven que la iniciació de la dona en maçoneria havia de suposar la seva perfecció en el seu rol de mare.

De tota manera, les dones que volien iniciar-se van haver de fer front a dures crítiques, des de l’exterior, per la seva vinculació amb la maçoneria, i des de l’interior d’aquesta, per ser dones.

A més, en els orígens dels moviments pels drets de les dones a l’estat espanyol, van prendre part les lògies maçòniques perquè estaven controlades per lliurepensadors que defensaven la instrucció femenina a través de la creació d’escoles, acadèmies i associacions, entre d’altres. A finals de segle aquest moviment va prendre força, a l’hora que la dona maçona rebia educació en família i fora d’ella per educar ciutadans i ciutadanes (tant fills i filles com alumnes), que accentuaven la seva autoestima i la feien sortir de l’àmbit privat amb arguments i valors humanistes com la igualtat, la fraternitat, la llibertat i la laïcitat. La maçoneria es va apropar a les dones a través de l’educació, la qual buscava la perfectibilitat humana per, a la vegada, allunyar-la de la influència de l’Església. A mesura que aquest moviment avançava, s’obria un nou camí en la maçoneria, fent que la dona creés un nou vincle entre família i lògia. Per tant, des de la maçoneria, es criticava el sistema clerical però no el patriarcal. A saber, la posició de la dona dins la maçoneria era subordinada, ja que no podia accedir als mateixos graus que un home, encara que la falta de documentació en fa difícil la reconstrucció. A més, les lògies d’Adopció depenien de les lògies masculines i, per tant, obeïen estrictament al Venerable Mestre de la lògia masculina.

El primer ingrés d’una dona va ser registrada a la lògia catalana Moralitat l’any 1872. Durant aquest període, van crear-se diferents lògies femenines en diferents ciutats espanyoles com la Lògia d’Adopció Hijas de Minerva, la Lògia Hijas del Sol,, Hijas de Memphis, i Hijas de los Pobres,a Madrid, ., Cambra de Adopción dependent de Lealtad nº 78, , Lògia d’Adopció Creación nº 2, Hijas de la Acàcia, i la Lògia d’Adopció Hijas de la Unión  la lògia Constante Alona a la zona de Catalunya, Balears i València i a Andalusia, Luz del Provenir e ló Hijas de la Regeneración  de Cadis, qi les lògies Carteia,, i Hijas de la Luz, entre d’altres.

Dones iniciades en la lògia Hijas de la Unión de Valencia a finals del segle XIX. Font: Mujeres en masonería : antecedentes históricos entre las luces y las sombras : 1868-1938
Dones iniciades en la lògia Hijas de la Unión de Valencia a finals del segle XIX. Font: Mujeres en masonería : antecedentes históricos entre las luces y las sombras : 1868-1938

Les lògies maçòniques, un nou espai de sociabilització per les dones al segle XIX

Els discursos desenvolupats pels maçons estaven orientats a acabar amb la influència de l’església com a principal difusora de la moralitat cristiana sobre les dones, i buscaven el perfeccionament de la dona en el seu rol com mare i esposa en qualitat d’educadora moral de la ciutadania, sense allunyar-se dels plantejaments patriarcals donats per l’Església. Per tant, els raonaments argumentats pels maçons no trencaven amb el model patriarcal, que significava el desenvolupament del domini masculí en detriment del poder femení, ja que, d’aquesta manera, la dona continuaria estant lligada a un rol marcat per la domesticitat i la submissió al gènere masculí. La maçoneria va reivindicar que la dona havia d’aconseguir un paper com a ésser social, ja que preconitzava la importància de la relació de l’individu amb la societat i la lògia n’era l’espai principal per desenvolupar-se en aquest sentit.

Aquest espai de desenvolupament de l’ésser social en maçoneria tenia lloc a les lògies, on es reunien i s’associaven les persones iniciades. Inicialment, era rebutjada la presència de les dones però, arran de discursos favorables al seu ingrés des d’alguns sectors, sobretot des de la maçoneria liberal, es va permetre la iniciació d’elles en maçoneria. Tot i així, es va observar a l’estat espanyol l’augment de les dones iniciades a través de ritus masculins, i es va voler frenar intentant crear la Maçoneria d’Adopció, la qual va dependre de les lògies masculines quedant palesa la seva posició de subordinació. És a dir, es pot observar, a través de les preguntes del ritus d’iniciació, que el seu ingrés estava enfocat com a educadora de la ciutadania, especialment del gènere masculí, ja que eren qüestions orientades a reforçar el seu rol com a mare i esposa i no com a individu lliure que buscava la seva pròpia perfectibilitat humana i social. En definitiva, l’ingrés de la dona en les lògies va suposar un avanç cap a la seva emancipació encara que amb restriccions, ja que apareixien en els censos però no en les actes de les reunions.

Quadre censal de les iniciades en la lògia. Font: Dones iniciades en la lògia Hijas de la Unión de Valencia a finals del segle XIX. Font: Mujeres en masonería : antecedentes históricos entre las luces y las sombras : 1868-1938
Quadre censal de les iniciades en la lògia. Font: Dones iniciades en la lògia Hijas de la Unión de Valencia a finals del segle XIX. Font: Mujeres en masonería : antecedentes históricos entre las luces y las sombras : 1868-1938

Així doncs, els raonaments argumentats pels maçons no trencaven amb el model patriarcal, que significava el desenvolupament del domini masculí en detriment del poder femení, ja que, així, la dona va continuar tenint un paper marcat per la domesticitat i la submissió al gènere masculí. Val a dir, però, que, tot i que la maçoneria no va trencar amb aquests patrons, sí va reivindicar que la dona havia d’aconseguir un paper com a ésser social, ja que aquesta preconitzava la importància de la relació de l’individu amb la societat. Per aquest motiu, es van crear projectes i es va donar suport a altres per alfabetitzar i educar les dones des de sectors de la maçoneria malgrat que anava orientat a que aquestes poguessin assumir el paper d’educadora de la ciutadania; un paper que era la prolongació de la seva tasca a la llar.

Per tant, des de sectors de la maçoneria, es va apostar per l’ingrés de dones en les lògies maçòniques i es va donar suport a projectes educatius ja que es creia que l’educació era el pilar fonamental per acabar amb la ignorància i la submissió del sector femení de la població a l’Església, com a centre educatiu per les dones. Tanmateix, la promulgació d’aquest rol de gènere, que no tenia un objectiu rupturista, va fer que les dones es dediquessin, a l’àmbit públic, a tasques continuistes i no allunyades a aquelles que desenvolupaven en l’espai domèstic, el que no va significar una subversió al nucli familiar ni a la supremacia masculina en l’àmbit públic malgrat que sí que es va trencar amb el paper hegemònic de l’Església com educadora, el que va suposar noves oportunitats a la població femenina en l’àmbit públic.

Read More

Tercera onada del moviment feminista

Retrat de Judith Butler, impulsora del feminisme queer. Font: Viquipèdia
Retrat de Judith Butler, impulsora del feminisme queer. Font: Viquipèdia

La tercera onada feminista, que té els seus orígens a la dècada dels 90, ha anat incorporant nous elements que han provocat el sorgiment de diferents perspectives dins del moviment feminista. Durant aquesta dècada, es va anar desenvolupant la teoria queer que té els seus orígens a la dècada anterior i que té com a màxim exponent la filòsofa Judith Butler qui constata que els subjectes sempre són fruit de les normes i pràctiques socials repetitives i ritualitzades que estableixen la dualitat entre la masculinitat i la feminitat homogeneïtzadores lligades a la unió heterosexual i les quals venen donades a través del gènere. És a dir, a través del context socio-cultural, s’ha establert, històricament, una dicotomia entre una masculinitat i feminitat universals (malgrat que calgui relativitzar-les segons la cultura) que ha estat perpetuada pel heteropatriarcat. Judith Butler explica que les relacions de dominació s’han anat forjant a través d’un discurs androcèntric de caràcter heterosexual. És per això, doncs, que els propis homes també han sofert aquest tipus de dominació heteropatriarcal pel fet del reconeixement d’una única masculinitat determinada per la heterosexualitat, com única orientació sexual possible.  

A més, han anat sorgint diferents feminismes com l’antiracista, postcolonial, ecofeminista, de la transexualitat o de la visió positiva de la sexualitat, entre d’altres. Tanmateix, els que més han destacat han estat l’ecofeminisme i el ciberfeminisme.

Aquesta tercera onada, iniciada als 90, a més, ha vist en Internet i els mitjans de comunicació una eina de desenvolupament que ha creat informacions, debats i connexions arreu del món i que ha servit per organitzar campanyes. A més, això ha significat l’ús de la tecnologia per trencar amb estereotips culturals de gènere i donar una nova perspectiva a la lluita feminista que abasta temes com l’avortament i els drets reproductius, la sexualitat femenina, les relacions de poder, la violència de gènere, els abusos sexuals, entre d’altres.

A més, paral·lelament, a través de polítiques públiques, el feminisme es va anar institucionalitzant amb la creació d’organismes nacionals e internacionals (a partir de la creació d’instituts nacionals o conferències mundials, per exemple) per acabar amb la desigualtat econòmica, la violència de gènere i per un accés a l’educació i l’obtenció dels drets humans, en general.

Representants xilenes a la conferència de Pequín de 1995. Font: Viquipèdia
Representants xilenes a la conferència de Pequín de 1995. Font: Viquipèdia

El postfeminisme: la nova amenaça del moviment

Però, també, a partir dels anys noranta ha estat utilitzat el concepte “post-feminisme” el qual ha creat grans controvèrsies. Per una banda, des de sectors reticents amb el moviment feminista, ha estat defensada aquesta conceptualització en el sentit que el feminisme ha aconseguit ja les seves metes i que han estat erradicades les desigualtats entre sexes pel fet d’haver-se institucionalitzat. Per una altra banda, els mitjans de comunicació han creat unes representacions feministes allunyades, en la majoria dels casos, del contingut polític i reivindicatiu de la lluita feminista iniciada al segle XVIII.

Els trets distintius que caracteritzen el postfeminisme i, que contradiu els principis fundacionals del feminisme, és el seu caràcter individualista producte d’aquest marc neocapitalista i neoliberal que ha buscat la rendibilitat i la comercialització del feminisme en els productes audiovisuals que consumim i que ha portat a la creació de dones independents, amb una sexualitat autònoma, amb treball, diners, llibertat sexual, entre d’altres, però que ha donat lloc a problemes en la construcció de la feminitat en relació a les relacions amoroses i en la seva sexualitat. És a dir, s’ha continuat perpetuant una dicotomia femení-masculí en base a una diferència sexual “naturalitzada” fent que s’adoptessin qualitats pròpies del sexe masculí des d’una feminitat estereotipada. A això, cal afegir altres característiques que configuren la representació postfeminista com són l’autenticitat, l’autorregulació del cos, la llibertat d’elecció, la violència i la pornificació, la sexualització dels cossos, entre d’altres.

L’estímul i l’accentuació d’aquest concepte ha estat vinculat des d’aleshores a l’auge dels mitjans de comunicació i Internet que han servit a diferents objectius. En primer lloc, aquests han actuat com potents difusors del moviment, trencant els límits espai-temps donant lloc al desenvolupament d’unes relacions sense fronteres i un accés a la informació de manera immediata en el sentit que s’han conegut les seves protestes així com també han permès la connexió entre persones que han compartit motius d’indignació i que ha donat lloc a la mobilització, organització i coordinació del moviment. El tractament d’aquesta informació és el que genera rebuig o atracció i influeix en l’imaginari col·lectiu de la cultura de masses. I, en segon lloc, han accentuat i difós uns models culturals de gènere i unes conductes socials, a través de la seva programació, que mostren, a partir dels vuitanta, a les dones com víctimes de  la soledat, la histèria i la bogeria, símptomes que acabaran a partir del moment en què contreguin matrimoni i formin una família de la qual tenir cura quedant relegada a l’àmbit privat, o si més no, a les tasques de cura de les persones dependents i la llar (tot i que desenvolupin una carrera professional), apaivagant, així, qualsevol intent feminista d’estimar-se i cuidar-se a si mateixa. Un clar exemple de la influència dels mitjans de comunicació en el rol de la dona és analitzat per Susan Faludi, a través de la seva obra Reacción: La guerra no declarada contra la mujer moderna, on mostra paulatinament el creixent antifeminisme a partir de la dècada dels vuitanta impulsat per les diferents productores.  

Els col·lectius anteriors comprenen des d’un feminisme més institucional a aquells moviments socials més reivindicatius i contestaris. És per això que, a partir de la segona dècada dels anys 2000, s’ha de parlar del paper de dos dels col·lectius feministes amb més impacte mediàtic i que han fet ús de nous mètodes de protesta, seguint la línia de la desobediència civil ja utilitzada pel feminisme dels anys seixanta i setanta, com són FEMEN i Pussy Riot.

FEMEN

Orígens, bases del seu pensament i protesta  

L’any 2008, es va crear FEMEN a  Ucraïna, amb seu a Kiev, a mans d’Anna Hustol, Alexandra Shevchenko, Oksana Shachko i Inna Shevchenko. Durant els seus inicis feien ús de mètodes de protesta a través de grans pancartes i llegint comunicats i manifests. Però aviat van concloure que aquesta manera d’expressar el seu descontentament no causava cap repercussió. És per això que l’any 2010 Oksana Shachko va protagonitzar el que elles mateixes anomenen una acció sextremista, és a dir, l’aparició en un espai públic amb els pits nus, sense cobrir, com acció de protesta, esdevenint, d’aquesta manera, un dels seus trets identitaris. Així mateix, el seu topless esdevenia la particularitat de la seva lluita contra les desigualtats de les dones i contra les tres formes d’opressió patriarcal que consideren que són la indústria del sexe, la religió i les dictadures. Sostenen que totes les religions són opressives i limiten els drets de les dones, ja que afegeixen que la seva emancipació no es troba dins dels temples sinó que s’aconsegueix a través de la supressió de l’Església i dels dogmes que proporciona la fe. Agreguen que, unida a aquesta fe, es promouen tota classe de pràctiques de tortura com les immolacions i les mutilacions, provocant la discriminació i l’anul·lació de les dones. Així doncs, manifesten que les religions únicament busquen la capacitat reproductiva i moralitzadora de les dones i que es desposseeix el dret a qualsevol propietat, incloent, la del seu propi cos, quedant, doncs, les funcions del seu cos, controlades i regulades. D’aquesta manera, les dones, separades del seu cos, són un objecte d’explotació patriarcal, animat per la producció de descendència, pels plaers sexuals i espectacles pornogràfics de la població masculina. Així doncs, defensen que el cos despullat de l’activista és l’odi no dissimulat cap a l’ordre patriarcal i representa la nova forma de la revolució de les dones contra el turisme sexual i el paper de les institucions religioses.

FEMEN en una acció contra la política de Vladimir Putin a la seva visita a Hannover. Font: Radio Free Europe
FEMEN en una acció contra la política de Vladimir Putin a la seva visita a Hannover. Font: Radio Free Europe

FEMEN, des d’aleshores, s’ha anat internacionalitzant i ha anat ampliant horitzons amb la creació de diversos col·lectius arreu del món com Mèxic, Alemanya, Espanya i Tunísia, entre d’altres. Pel que fa a FEMEN a Tunísia, mediàtic a causa d’unes accions que va protagonitzar la seva activista més reconeguda Amina Sboui (o Amina Tyler) qui defensava la llibertat de les dones àrabs, amb l’aparició a les xarxes socials amb els pits nus reclamant l’emancipació de la dona àrab i la inscripció de la paraula FEMEN al mur d’un cementiri, pel que va ser empresonada durant dos mesos i mig.

Els símbols que caracteritzen a l’organització de FEMEN són la corona de flors com a símbol de la feminitat i la insubmissió, eslògans al cos en el seu tors nu, el logotip Ф que és una lletra ciríl·lica, la forma de la qual és similar als pits de les dones que són el símbol clau del moviment de FEMEN i l’eslogan: “El meu cos és la meva ànima!”

El moviment FEMEN difon les seves idees a través de les accions desenvolupades que apareixen en els medis de comunicació per garantir la màxima coberta de les seves activitats revolucionàries i a través de les fermes campanyes de sensibilització i informació a la seva web i a totes les xarxes socials (com facebook i twitter) que són les fonts primàries oficials de difusió sobre les seves accions.

Pel que fa al seu finançament, FEMEN no té un únic agent inversor, el que comporta que, per suportar les activitats i per promoure els seus objectius, l’organització ha d’acceptar les contribucions de la beneficència de les persones que comparteixen les seves idees i mètodes de lluita. A més, també, es dediquen a la venda de roba i accessoris amb els símbols de l’organització a través del seu web.  

FEMEN ha provocat diferents reaccions. Per una banda, sectors del feminisme han reaccionat de manera adversa a la protesta de FEMEN perquè, a causa de les representacions misògines a la publicitat, a la pornografia, a l’art, entre d’altres, miren amb suspicàcia qualsevol representació sexual del cos femení. Per l’altra banda, alguns sectors del “feminisme queer” no s’oposen a la prostitució i, fins i tot, defensen la regulació de les persones que elegeixen, de manera voluntària, exercir la prostitució. És per aquest motiu que tenen certes reticències amb el col·lectiu de FEMEN, que situen a la indústria del sexe com una de les seves principals lluites.

PUSSY RIOT

Orígens del moviment al que pertanyen

Els orígens de les Pussy Riot s’han de cercar en el Moviment Riot Grrrl, que és un moviment musical feminista que va arribar al seu auge a la dècada dels noranta però que ha continuat influint en la música alternativa com el hardcore i el punk d’actualitat. Entre les bandes que han albergat aquest moviment hi figuraven L7, Bikini Kill, Tiger Trap, Bratmobile, 7 Year Bitch, The Slits, les quals van trencar amb l’hegemonia masculina en la música rock.

La formació d’aquestes bandes, amb l’explosió de la creativitat de la cultural Do It Yourself del punk, van fer que totes les noies que formaven aquestes bandes creessin la seva expressió artística, essent els fanzines i la música els seus canals principals d’intercanvi d’informació i de difusió, que eren unes publicacions no professionals i realitzades amb pocs mitjans. Molts d’aquests han estat recollits a The Riot Grrrl Collection editat per Feminist Press, que són el testimoni de la configuració d’aquest moviment contracultural. Acollia articles de denúncia del context històric en què es va desenvolupar i també va servir com a mitjà d’expressió íntim i personal amb la publicació d’articles que tractaven sobre sexualitat, aïllament social, discriminació, somnis, confessions i esperances, entre d’altres.

Cal dir, però, que aquestes bandes no sempre estaven formades per dones, sinó que algunes eren mixtes i buscaven incorporar els temes de gènere a la música alternativa i promoure que les dones s’apropessin al rock i a músiques menys comercials per expressar les seves idees i comunicar-se.

Aquest moviment ha estat viu fins a l’actualitat, gràcies a bandes musicals com Le Tigre Partyline, Free Kitten, The Gossip, Erase Errata, Les Butcherettes o les Pussy Riot. 

Fotografia del grup Pussy Riot Font: Viquipèdia
Fotografia del grup Pussy Riot Font: Viquipèdia

Trets distintius de les Pussy Riot

Pussy Riot és un col·lectiu rus de punk feminista que duu a terme accions de provocació política contra la situació de les dones al seu país, Rússia, i contra la política del seu president Vladímir Putin. Estèticament, van amb vestits de colors i cenyits i amb les cares cobertes per passamuntanyes, tant en els concerts com en les entrevistes, on usen pseudònims per tal d’ocultar les seves identitats. El col·lectiu està composat per deu intèrprets i unes quinze persones que s’encarreguen del rodatge i edició dels vídeos que difonen a través de les xarxes socials.

Són conegudes per la seva acció, amb impacte internacional, del 21 de febrer de 2012, com a protesta de la reelecció de Vladimir Putin on el grup demanava a “Theotokos” (Mare de Déu) que fes fora a V. Putin i descrivia, el suport del patriarca rus, Ciril I, a Putin en les eleccions.

Immediatament, van ser detingudes i condemnades a dos anys de presó, en un judici que es va celebrar a finals del mes de juliol d’aquell mateix any.  Detractors de la banda, com Serguéi Udaltsov, líder de l’oposició a V. Putin,  es van manifestar per la sentència a les intèrprets. A més, l’església ortodoxa va demanar que, tot i que les Pussy Riot havien ofès a milions de persones, tinguessin clemència amb les condemnades dins del que marcava la llei amb l’esperança que s’abstindrien a repetir actes de blasfèmia.

Després de sortir de la presó el mes de desembre de 2013, sota amnistia, el col·lectiu va passar per moments difícils ja que Nadezhda i Maria, dues de les activistes que havien estat empresonades, van utilitzar el nom de la banda en situacions que abans rebutjava el col·lectiu, com per exemple l’aparició en un concert de Madonna de manera remunerada.

La pluralitat dins del moviment feminista, doncs, a partir dels anys noranta fa que haguem de parlar de feminismes, els quals amb la nova era digital amb el poder d’ Internet i dels mitjans de comunicació van crear una xarxa de connexió immediata de llocs d’arreu del món, el que suposava un important avenç en matèria d’organització i coordinació de les accions i protestes de les feministes així com la difusió de les seves accions, per una banda. Per l’altra banda, la propaganda adversa per part dels mitjans de comunicació d’alguns governs i la propagació d’estereotips de gènere també van tenir un paper important.

Han sabut aprofitar aquesta influència els col·lectius feministes com FEMEN i Pussy Riot perquè la seva protesta tingués repercussió social, donant visibilitat al feminisme buscant nous espais de protesta i noves accions per tal de que les seves veus fossin escoltades. Tanmateix, no s’ha d’oblidar el context històric, polític i social dels països en què sorgeix FEMEN i Pussy Riot i que, malgrat el seu impacte, no fan cap aportació teòrica de rellevància al moviment pel que, possiblement, potser s’haurien d’englobar dins del que es coneix com postfeminisme. De tota manera, a través d’Internet i els mitjans de comunicació, el moviment ha arribat a la població que ha conegut i ha tingut una major consciència de la lluita feminista i ha permès, respecte a dècades anteriors, a la població a postular-se afegint-se a les seves files o bé oposar-s’hi.

Read More

Conceptualització, orígens del moviment feminista i Primera i Segona Onada

Davant de les definicions desafortunades que s’han fet del concepte feminisme resulta clarificador, abans de conèixer la història i l’evolució d’aquest moviment social durant la segona meitat del segle XX, remetre’ns a la definició que en fa Victoria Sau en la seva obra Diccionario Ideológico feminista que el defineix com «un movimiento social y político que se inicia formalmente a finales del siglo XVIII –aunque sin adoptar todavía esta denominación– y que supone la toma de conciencia de las mujeres como grupo o colectivo humano, de la opresión, dominación, y explotación de que han sido y son objeto por parte del colectivo de varones en el seno del patriarcado bajo sus distintas fases históricas de modelo de producción, lo cual las mueve a la acción para la liberación de su sexo con todas las transformaciones de la sociedad que aquélla requiera» (SAU: 1981).

Com exposa Víctoria Sau, els orígens del moviment feminista, des d’una perspectiva eurocèntrica, cal situar-los a finals del segle XVIII, en el context de la Il·lustració i la Revolució Francesa com a primers intents de reivindicació dels drets de les dones com a ciutadanes del nou Estat-Nació, que no va portar amb la seva construcció cap millora en la situació de la població femenina. És més, va portar amb si un augment de les desigualtats, si més no, polítiques entre sexes, especialment amb l’aprovació del sufragi universal masculí que allunya encara més la igualtat jurídica entre sexes. Com a conseqüència, van sorgir algunes veus crítiques com les de Olimpia de Gouges, Mary Wollstonecraft, entre d’altres, que van reclamar drets civils, polítics i educatius.

Durant el segle XIX i el primer terç del segle XX, aquestes reivindicacions es van accentuar amb la Revolució Industrial i amb el desenvolupament del capitalisme que van continuar perpetuant a les dones en una situació d’inferioritat, donant lloc a la mobilització del col·lectiu femení en reclamació al dret de vot i que és el que es coneix com a sufragisme.

El punt d’inflexió del feminisme, però, va arribar amb la teoria de la sexualitat de la filòsofa Simone de Beuavoir l’any 1949 qui exposava que el sexe amb el que es neix no determina el comportament de les dones sinó que aquest és determinant segons l’educació. D’aquí  i la seva coneguda cita “La dona no neix, se’n fa”.  A saber, segons Simone de Beauvoir es justifica la subordinació de la dona a través de la interpretació cultural de la reproducció. Aquests  plantejaments van servir com a marc teòric per desenvolupar la teoria feminista de la tercera onada.

Tercera onada i la diversificació del feminisme

Feminisme liberal

Retrat de Betty Friedan, impulsora del feminisme liberal. Font: Viquipèdia
Retrat de Betty Friedan, impulsora del feminisme liberal. Font: Viquipèdia

En la línia que ja va obrir Simone de Beauvoir, una dècada més tard, Betty Friedan, formada en psicologia social, reflexionava sobre la importància de les relacions socials en la construcció del rol femení en veure la insatisfacció de les dones amb el rol assignat de retorn a les llars en condició de mestresses de casa, després de la Segona Guerra Mundial. Es va dedicar a analitzar el descontentament i la situació opressiva de les dones en la societat dels anys cinquanta i seixanta als Estats Units que les conduïa a un món autodestructiu que es traduïa en trastorns d’ansietat, alcoholisme i depressió, entre d’altres. Betty Friedan va reivindicar que no es discriminessin els drets de les dones, els quals s’havien paralitzat un cop havien aconseguit les sufragistes l’obtenció del vot i reclamava que hi hagués igualtat d’oportunitats entre sexes, especialment, en l’esfera pública i una reforma de les polítiques públiques per la integració de les dones en el món laboral. Recomanava a les dones que escoltessin la seva veu interior; que el fet que fessin cas omís a aquesta era el que les feia sentir frustrades. Això és el que ella mateixa anomenava “mística de la feminitat”, és a dir, allò que és essencialment femení, que apareix en les revistes femenines i la publicitat d’aquestes dues dècades, i que Betty Friedan s’oposava a acceptar. Aquest concepte és el que dóna nom a la seva La mística de la feminidad (1963). D’aquesta manera, doncs, les convidava a fer que actuessin com individus, primerament, que no prioritzessin les seves relacions socials que les situava únicament en l’esfera privada i que no fessin que aquests vincles les condicionessin; que comencessin a viure per se i no per mantenir la seva estructura familiar com a cuidadores de la llar. «No podemos seguir ignorando esa voz que resuena en el interior de las mujeres y que dice “Quiero algo más que mi marido, mis hijos y mi hogar”».  (FRIEDAN :1963)

Betty Friedan va impulsar la National Organization for Women (NOW) que va ser la representació més rellevant del feminisme liberal i que reflexionava sobre la desigualtat entre ambdós sexes que només s’erradicaria a través d’una reforma sistemàtica. Tanmateix, aquest corrent abraçava el liberalisme el que va suposar el sorgiment d’un feminisme advers a aquest, conegut com a feminisme radical.

Protesta feminista dels anys setanta a Washington. Font: Viquipèdia
Protesta feminista dels anys setanta a Washington. Font: Viquipèdia

Feminisme radical

Portada de l’obra Política Sexual de Kate Millet Font: Viquipèdia
Portada de l’obra Política Sexual de Kate Millet Font: Viquipèdia

El feminisme radical va desenvolupar-se entre als anys 1967 i 1975 i va desenvolupar la tesi d’“el personal és polític” que partia d’alguns plantejaments fets pel feminisme liberal en un context en què s’havia anat forjant un sistema cada vegada més classista, racista, imperialista i sexista, el que va ser caldo de cultiu per la renovació de les esquerres i diferents moviments socials contraculturals. D’aquesta manera, dones conscients de la seva situació opressiva es van organitzar de manera autònoma allunyant-se de les feministes liberals i van lluitar contra el liberalisme donant lloc al qual es coneix com a feminisme radical, que pretenia cercar els motius d’aquesta opressió des de l’arrel del problema. Les obres fonamentals sobre les quals se sustenta aquest corrent feminista són Política sexual de Kate Millet (1970) i La dialéctica de la sexualidad de Sulamit Firestone (1970) les quals són les primeres que fan la definició de conceptes com patriarcat, gènere i casta sexual com a eixos de la situació d’opressió de les dones. És per això que buscaven trencar amb el concepte tradicional de feminitat i mostrar la diversitat sexual.

Des de diferents col·lectius que abraçaven el feminisme radical es va gestar un nou activisme polític i social que va protagonitzar grans protestes públiques, amb actes de desobediència civil, com la crema de sostenidors, marxes nocturnes per reclamar llocs segurs de nit per les dones, el boicot al concurs de Miss Mundo de l’any 1970 i, entre d’altres, la creació de centres d’ajuda i de grups d’autoconsciència no mixtes per exposar les diferents experiències. Aquests grups van donar aportacions importants dins del moviment feminista i van permetre reinterpretar la vida de les dones a partir de la seva autoestima i la seva sexualitat. També els centres de dones maltractades van significar una nova forma política i organitzativa feminista. Des d’aquest corrent, també van fer campanyes contra el proxenetisme i la prostitució que explotava a les dones sexualment.

És en aquest context també on cal situar a Germaine Greer i la seva obra La mujer eunuco (1970), la qual reclamava la importància de la diferència entre els sexes i la importància de la dignificació dels valors femenins, ficant les bases del feminisme de la diferència que desenvoluparia en les seves obres posteriors. Germaine Greer desconstrueix les idees de feminitat que obliga a les dones a assumir un rol de submissió per complir amb les fantasies i desitjos sexuals dels homes i remarca la importància del dret a la sexualitat femenina.  Així, fa una crítica a la consideració de la dona únicament com un objecte de consum i com a nucli de l’estructura familiar amb la qual gasta tota la seva vitalitat. És per això que buscava despertar consciències femenines al voltant de la libido i del desig sexual, per aconseguir la seva emancipació i que la sexualitat femenina no estigui vinculada únicament a conceptes com maternitat, fidelitat i castedat, els quals justifiquen únicament la satisfacció masculina. «[La mujer eunuco] sostiene que una mujer tiene derecho a expresar su propia sexualidad; que no es lo mismo que el derecho a capitular a los avances masculinos. La mujer eunuco argumenta que rechazar la concepción de la libido femenina como meramente reactiva es esencial para la liberación femenina.» (GREER: 1970)

És a partir d’aquestes reflexions que Germaine Greer va esdevenir una de les feministes més destacades dels anys setanta i vuitanta i que donaria lloc a una nova perspectiva dins del moviment feminista.

Feminisme de la igualtat i de la diferència

Retrat de Carla Lonzi, destacada pensadora del feminisme de la diferència. Font: Viquipèdia
Retrat de Carla Lonzi, destacada pensadora del feminisme de la diferència. Font: Viquipèdia

Paral·lelament, i a partir d’algunes qüestions teòriques del feminisme radical, es fa una divisió entre el feminisme de la igualtat i el feminisme de la diferència. Pel que fa al feminisme de la igualtat, demanava millores socials que donessin pas a la igualtat efectiva entre ambdós sexes trencant amb la dicotomia masculinitat i feminitat com a meres construccions socials. Pel que fa al de la diferència, va desenvolupar-se a Amèrica del Nord, França i Itàlia, on es reivindicava el lesbianisme com a opció sexual per aconseguir l’alliberament de les dones, ja que plantejaven la igualtat entre la diversitat d’homes i dones però no la igualtat de les dones amb els homes, ja que això significaria assumir la idea del sistema heteropatriarcal. És per això que afirmaven la diferència de les dones per així poder construir una identitat pròpia des d’una perspectiva no heteropatriarcal. És a dir, defensaven la recerca de la llibertat a partir de la diferència entre sexes. Una de les exponents més conegudes és Carla Lonzi i la seva obra Escupamos sobre Hegel (1980).

Feminisme socialista

També a partir dels anys setanta, i des de la perspectiva de la teoria marxista, hi ha diferents pensadores com Sheyla Rowbotham, Zillah Esenstein i Roberta Hamilton, entre d’altres, que intenten fer una anàlisi on s’enforquillen capitalisme i patriarcat així com la dominació de classe amb la dominació sexual a través de la cerca de vincles entre les categories classe, gènere i raça.

Conclusions

Els diferents feminismes que es van desenvolupar entre els anys 60 i 70 van replantejar la idea que les dones s’havien de qüestionar les seves relacions socials, que les situava únicament en l’esfera privada, un replantejament que es va traduir en la reivindicació d’“el personal és polític”. Per tant, van subvertir la separació de l’espai públic i el privat, ja que aquest incidia en la llibertat sexual i en l’autonomia de les dones, en l’estructura de parella i familiar i es reflectia en les seves relacions socials. És per això que van anar sorgint noves corrents que buscaven trencar amb el concepte tradicional de feminitat defensant el dret a la sexualitat femenina i a la diversitat sexual. D’aquesta manera, van anar sorgint diferents feminismes que defensaven la creació d’una identitat pròpia en la diversitat sexual des d’una perspectiva no androcèntrica ni heteropatriarcal i que posaria les bases de les noves teories de la sexualitat que es desenvoluparien sobretot a partir dels anys 80.

Read More

Just ara celebrem els ‘50 anys d’un fet històric que no només va commoure París sinó que es va estendre per moltes ciutats i campus universitaris del món. Dècades després segueixen ressonant aquells fets del maig del ‘68 que van iniciar un moviment contracultural que va sacsejar les bases del sistema, suposant un punt d’inflexió social, cultural i moral d’aquella societat que encara arrossegava les ombres de la guerra.

Primer van ser els estudiants, però després també va ser la classe treballadora, que farta de la situació que vivia i amb unes reivindicacions més de caràcter laboral com un augment dels salaris es va decidir per unir-se a aquella mobilització per fer trontollar aquella realitat que els envoltava. Una realitat fruit d’una Guerra Freda, entre capitalisme i comunisme; una realitat marcada per un sistema i les seves estructures que els oprimia; una realitat on les institucions estaven dominades per l’establishment; i una realitat on l’imperialisme nord-americà dominava al seu antull. Tot això, tot aquest conjunt, va ser el que finalment va portar tant a dones com homes, estudiants o treballadores, a decidir-se per empoderar-se al carrer i trencar amb tota autoritat.

Els joves i universitaris van ser un dels principals protagonistes d'aquest moviment contracultural. Font: Sapeiens
Els joves i universitaris van ser un dels principals protagonistes d’aquest moviment contracultural. Font: Sapeiens

Des de llavors, des d’aquest esdeveniment, el maig del ‘68, s’ha escrit molt. Va ser un fet que va aclaparar al món, al sistema i a la societat. Va ser un moviment que encara que espontani es va saber mobilitzar, organitzar i calar en l’opinió pública a través de la seva denúncia a diverses problemàtiques com l’imperialisme, el racisme, el classisme… aquest moviment volia capgirar el sistema, volia trencar amb ell. Però, realment va ser així? Dones i homes, ja fossin estudiants o treballadores, van sortir al carrer per lluitar contra el que estava establert; però va ser sota les mateixes condicions? S’ha dit moltes vegades que al maig del ‘68 es va alliberar a les dones, però què té això de cert? Doncs la realitat és ben diferent, ja que aquells joves revolucionaris que en aquells moments lluitaven per la consecució d’uns canvis, en cap moment van pensar en les seves companyes, en el seu paper, ni per descomptat en el seu lideratge; i és que, encara que els anys 60 havien portat noves corrents que volien trencar amb el model de societat aburgesada de rols preestablerts, la veritat és que a la pràctica la situació va ser molt diferent.

Hem de tenir present que la societat dels anys ‘60 seguia sent la mateixa que havia deixat la guerra en acabar, una societat extremadament conservadora. Des de la perspectiva de gènere, s’ha de deixar clar que el final de la guerra va significar també el final d’aquella nova dona moderna dels anys ‘20 i ‘30, que producte de la primera onada feminista i de la consecució de drets polítics i formals havia aconseguit un cert grau d’emancipació i llibertat. És més, va ser com a conseqüència de la fi de la Segona Guerra Mundial i els seus conseqüents canvis econòmics, socials i morals, que es produiria la fi d’aquesta i el retorn al model de la perfecta casada. Des de la societat patriarcal es va tornar a imposar el discurs de la domesticitat per tornar a excloure a les dones de l’espai públic i se les va tornar a redefinir en funció de la seva maternitat i com a figura fonamental en la construcció de la llar perfecta pels seus marits. És més, es va implantar l’oblit dels models anteriors amb la intenció de tornar a imposar una màxima diferenciació entre els sexes, que tornés a establir l’ordre sexual que s’havia perdut sobretot durant el conflicte.

Aquell model de dona moderna, forjat al llarg dels feliços anys 20, s'abandona després de la Segona Guerra Mundial, i de nou les dones són expulsades de l'espai públic i relegades a la llar.
Aquell model de dona moderna, forjat al llarg dels feliços anys 20, s’abandona després de la Segona Guerra Mundial, i de nou les dones són expulsades de l’espai públic i relegades a la llar.

I és que, si els anys ‘20 i ‘30 havien suposat un període de trencament d’aquella societat burgesa industrial que s’havia establert des de l’inici del període contemporani i que socialment s’havia basat en la divisió d’espais, la restricció de drets socials i civils de les dones, i la doble moral sexual (el marit ha de protegir la dona i la dona ha d’obeir al marit); la Segona Guerra Mundial encara ho havia aguditzat més. Com a motiu del conflicte i de la mobilització dels homes al front, va urgir mobilitzar a tota la població. La necessitat de mà d’obra qualificada va fer que les dones haguessin de substituir als homes, en tasques que fins ara només corresponien a ells, provocant un augment de les seves oportunitats i confiança en elles mateixes. Les dones van trobar un paper més significatiu en aquest conflicte que en l’anterior, la qual cosa els hi va donar més llibertat i autonomia. Les dones van poder ocupar un espai públic, a petició dels homes, per després tornar a ser excloses a voluntat d’ells al llarg de les dècades següents.

No obstant això, i a diferència dels anys ‘50, als anys ‘60 es van començar a produir canvis. Com a resposta a aquella societat materialista producte del capitalisme va sorgir un corrent oposat, un moviment contracultural. Aquesta nova corrent que volia trencar amb aquell model de societat aburgesada, que criticava aquell sistema d’alineació consumista i individualista, que s’inspirava en valors com el pacifisme o l’ecologisme, va ser el que va fer trontollar la societat i la seva forma de vida, tal com estava establerta, d’acord amb aquell model tradicional de família i els seus rols preestablerts. Tanmateix, va ser quan aquest moviment va arribar al seu punt àlgid, al maig del 68, quan es va poder comprovar que l’únic que estava fent en el fons era sacsejar aquestes bases que estaven establertes, que no trencar-les, com a mínim pel que feia a les dones i el seu paper dins de la societat. Aquell mes seria el que inspiraria a moltes dones i al futur moviment però exactament per les seves deficiències, i no pel seu feminisme.    

Així, el maig del 68 acabaria tenint un impacte posterior en la història del feminisme, però aquest moviment no va ser en cap cas feminista. Les dones encara que van participar activament, tant com a estudiants com a treballadores, a les barricades, a les manifestacions (amb tot el grau de violència que pot suposar participar en aquestes), a les vagues de les fàbriques, als mítings, etc., en tot moment van haver d’ocupar una posició subalterna. Encara que elles van estar a tot arreu, impregnant de presència femenina cada lluita, sempre van haver de fer-ho des de la subalternitat com a producte de la divisió sexual del treball revolucionari. Mentre que els homes es van apropiar dels altaveus i de les càmeres, les dones van ser relegades a les tasques de cures. Les dones no van poder liderar, només els homes van poder organitzar. Mentre ells parlaven de tot –drets civils, pobles colonitzats, desigualtat de classes…, en cap moment es va parlar sobre la relació desigual entre homes i dones. I és que les dones no van tenir en cap moment visibilitat pel que fa a la divulgació del moviment i tampoc cap protagonisme pel que fa a les diverses lluites.

La participació femenina al maig del '68 va fer veure a moltes dones la seva situació de subalternitat, alhora que les dotà de noves experiències polítiques que es reflectirien en la segona onada del feminisme. Font: CCMA
La participació femenina al maig del ’68 va fer veure a moltes dones la seva situació de subalternitat, alhora que les dotà de noves experiències polítiques que es reflectirien en la segona onada del feminisme. Font: CCMA

Així, el maig del ‘68, com deia, no pot ser considerat ni molt menys feminista, però sí que s’ha de reconèixer el que va significar aquesta experiència per aquelles dones com a impuls pel moviment. Elles, que durant aquells dies van participar activament de les accions i van veure com igualment anaven quedant relegades a una posició de subalternitat, van començar a no només a qüestionar el perquè d’aquesta impossibilitat de lideratge, sinó que també els va fer veure la necessitat d’introduir a l’agenda les qüestions de gènere. Aquesta experiència els hi estava obrint els ulls, en veure que la revolució del ‘68 no acabaria amb les jerarquies entre els sexes i que només des de noves estratègies aconseguirien empoderar-se i aconseguir els espais dels quals fins ara eren excloses. Va ser a partir d’aquell mes que les dones van prendre consciència, fent sorgir el moviment d’alliberament de les dones i donant el tret de sortida a la segona onada feminista.

Queda clar doncs que el maig del ‘68 encara que buit de feminisme s’ha de reconèixer com a un procés que, no només va introduir a les dones dins de la participació política activa, sinó que també li va donar noves estratègies. Des de la pràctica és evident que el maig del ‘68 com a nou moviment social no jeràrquic, espontani, autoorganitzat i centrat en la crítica amb accions molt encaminades a incidir en l’opinió publica va ser el que els hi va aportar noves formes de protesta i va influir per incloure aquestes noves pràctiques dins del moviment feminista que es forjaria els següents anys. Després, pel que fa a la teoria, podem comprovar com el fet que en aquest maig del ‘68 es deixessin de banda les qüestions ideològiques per centrar-se en les identitàries va ser el que va inspirar a les noves demandes feministes: valor de la vida quotidiana i personal i lluita no mixta com a únic camí per acabar amb les desigualtats de gènere.

Aquest últim punt és molt important perquè es convertirà en la base no només de la segona onada feminista dels anys ‘70 sinó que arribarà fins als nostres dies. Va ser en un míting no mixta, el primer, realitzat a La Sorbona per compartir experiències dels fets que estaven succeint, que es va veure la necessitat de desenvolupar propostes de moviments no mixtes. És més, va ser a partir d’aquest moment que es va començar a configurar el Moviment d’Alliberament de les Dones a través de la creació d’una base explicativa sobre el fet que hi ha més formes d’opressió que fins a les llavors ja conegudes. A partir d’aquí i a través de diversos elements, diverses historiadores faran una reflexió especifica per crear un cos teòric per aquestes dones que s’estaven mobilitzant. Van ser l’exemple de Simon de Beauvoir, de Betty Friedan o de Kate Millet.

De la primera, considerada com la creadora de les bases del feminisme modern, ens hi trobem amb els següents punts més elementals: la diferenciació entre sexe (diferència biològica) i gènere (rols socials), la denúncia del patriarcat (sistema de desigualtat de gènere-dependència femenina), la denúncia a l’alteritat femenina (segon sexe) i la proposta del control femení de la seva pròpia identitat. De la segona, que crearà el concepte de la “mística femenina”, serà la denunciant d’un ideal fals producte de la societat patriarcal per a la domesticitat de les dones respecte a l’home, sobretot, en la institució del matrimoni. A partir d’aquí, ho ampliarà a una anàlisi política de l’experiència de subalternitat femenina a la família, assegurant l’extensió de la política a l’àmbit privat configurant la idea que allò personal és polític (identitat, desenvolupament personal i autonomia). És més, basant-se en això serà el motiu pel qual reivindicarà l’accés al mercat laboral (independència econòmica), el divorci (independència jurídica) i control de la natalitat (avortament i anticonceptius). I ja per últim, la tercera, Kate Millet i en especial la seva obra “sexual polític”, una obra imprescindible pel tema que desenvolupem, ja que l’alliberament sexual va ser un dels temes centrals al maig del 68.

El moviment hippy, que havia tingut molt pes per l’esclat d’aquest fet, havia portat el trencament dels tabús sexuals, convertint parlar de sexe en sinònim de parlar de llibertat. L’alliberament sexual s’havia establert com una de les bases del maig del 68 i de facto també es va acabar per convertir en una de les eines dels moviments feministes perquè els hi proporcionava noves estratègies de lluita. Teories com les de Kate Millet, que es va convertir en una referent en aquest camp amb el seu “sexual politics”, van calar profundament dins del moviment, sobretot amb aquella que afirmava que les relacions de parella no eren més que relacions de poder fruit del patriarcat. Llavors, van ser idees com aquesta o les de Beauvoir o Friedan, les que acabarien per inspirar la formació de nous mecanismes de lluita com els grups feministes d’intercanvi d’experiències (Conciousness Raising) o les que faran sorgir la necessitat de tractar i treballar nous temes essencials com els mecanismes pel control de la natalitat (anticonceptius i avortament), la violència contra les dones o els assassinats de dones.

Així, i per acabar, queda definitivament palès com, encara que el maig del 68 no va ser feminista, igualment no pot negar-se que va tenir una gran influència en el moviment feminista. No per l’esdeveniment en si, sinó perquè va ser el que va permetre a les dones identificar la discriminació informal i identificar el patriarcat tant en el marc de les relacions de la vida personal com de les relacions de poder. Van ser tant les teòriques, com aquells grups de dones que van posar en pràctica les idees d’aquestes, les que van demostrar que encara que en aquest esdeveniment se les havia relegat a la subalternitat, va ser aquesta experiència la qual els hi va proporcionar nous aprenentatges. I és que, en aquells dies, van haver d’aprendre que havien de lluitar per elles mateixes, que havien de descobrir noves formes de lluita i repertoris d’acció, que havien de redefinir què era la revolució social (públic i privat, allò personal és polític) i que havien de forçar el que seria el punt d’inflexió en el moviment feminista: la segona onada.

Per tant, el maig del 68 no va ser feminista però sí que va inspirar a aquest moviment perquè va posar sobre la taula una sèrie de temes que des d’aleshores el feminisme els desenvolupà de manera teòrica a partir d’una interpretació feminista.

Read More

Assumpta Bassas ens rep riallera al seu despatx, un somriure que afí al seu caràcter, i que tornarà a aparèixer diverses vegades durant l’entrevista. Per davant tenim una molt bona estona per parlar de feminisme i història de l’art: no només de l’evolució de les dones artistes a la història, sinó també de com han estat representades.

Comencem parlant de l’entrada de les dones a les universitats de l’estat espanyol, a la dècada dels 60, va suposar un canvi de paradigma en la societat, en aspectes de cultura. Creus que aquestes dones estan representades en el coneixement acadèmic avui dia?

A veure, com que jo no sóc de la generació dels ’60-’70, no sé si elles mateixes es senten representades. Conec, sobretot, les que hi he estat en relació de col·laboració professional i personal amb algunes que en els 80 van començar a fundar, a la universitat catalana, grups que precisament el que feien era buscar les maneres possibles per impugnar aquest coneixement que es dona a la universitat, que és un coneixement específic i parcial, perquè explica només les experiències masculines del món. I elles van intentar d’alguna manera, amb diferents grups, crear centres d’investigació, projectes d’investigació, que es posessin a investigar les experiències femenines del món en les diferents disciplines, i col·locar això al centre de la universitat i a les seves classes, de maneres molt directes i transversals, que travessessin tot el coneixement, perquè el que el que jo vaig entendre que la lliçó d’elles era impugnar aquesta universalitat de l’experiència masculina. Universalitat entesa com l’universal del saber masculí, i on són els sabers femenins? Hi ha hagut dones a la història, sempre hi ha hagut dones a la cultura, hi ha hagut dones artistes, hem produït molt i de moltes diverses maneres, amb el qual s’ha de buscar també les formes d’introduir tot això dins del coneixement universal. Posar-ho a l’abast de tothom, que és una mica la universitat. I no sé si avui en dia aquestes dones senten que la seva pel que van treballar, que van treballar molt, i no va ser fàcil, no sé si senten que això ja és feina feta. Penso que no, perquè d’alguna manera jo m’identifico amb la generació dels ’90, que vam néixer una mica sense referents respecte questes iniciatives que havien començat les dones acadèmiques dels ’60 i ’70. No en teníem, entre el nostre professorat, tot i que algunes érem dones, no érem conscients d’aquesta necessitat i aquesta importància d’impugnar el coneixement acadèmic de d’aquest punt de vista, no ens ho van transmetre. Nosaltres als ’90 tenim la discontinuïtat respecte dels 60 i 70. Però clar, cada una després vam començar a cercar la genealogia que diem en el pensament feminista, que és molt important: d’on venim, per què estem a la universitat, si hi estem gràcies a qui hi estem, si hi estem d’una terminada manera i hi volem estar d’una altra. No com una alumna neutra, sinó com una dona que pensa, i que vol que l’experiència de ser dona també estigui en totes les disciplines . Llavors nosaltres sí que, d’alguna manera, ens vam fer també inconscientment continuadores d’aquest llegat i d’aquest impuls, i d’aquesta importantíssima tasca de transformar el coneixement i les formes de comunicar-lo a partir de la nostra pròpia experiència com a dones i de l’experiència de les dones al món.

assumpta 2

Avui dia, algunes s’estan jubilant i crec, perquè he parlat amb algunes d’elles, que no se’n van molt felices, sinó que la seva percepció és que ha estat impossible dur a terme aquesta tasca fins ara. Jo crec que potser no és tan impossible com pensen, però sí que noto una certa decepció respecte el projecte que portaven per fer a la universitat i el resultat real. La universitat, deien, no s’ha deixat transformar pels sabers de les dones, no s’ha deixat transformar per tota la producció investigadora que hem aportat des de fa 40 anys al coneixement universal. I elles tenen una certa recança, i una reflexió a fer del per què.

Per què creus que aquesta genealogia dels ’60 als ’90 va quedar oculta?

Aquí jo crec que la gent d’història en sabeu més que la d’història de l’art, però a història de l’art també s’està treballant molt des del punt de vista de que als any 80 hi ha una mena de decisió dins d’aquest projecte que s’anomena la Transició espanyola, la transició cap a una societat democràtica, de confiar massa en les institucions com les capdavanteres de totes aquestes iniciatives de base, socials i de grups de dones que havien estat molt actives amb transformar realment estructures d’organització, de coneixement, etcètera. Aleshores, jo crec que els ’80 fan un tall ideològicament molt pensat perquè no existeixi aquesta continuïtat. I a la societat espanyola i la catalana, penso que també –jo que vaig estudiar als ’80 i no sé fins a quin punt me’n faig responsable de tot això­-, segurament sí, com a estudiants teníem part de responsabilitat, però no ens vam adonar de l’abast que tenia aquesta desmemoria dels ’70, i de confiar massa en què les institucions democràtiques ja farien la feina, i que nosaltres seriem usuaris i usuàries d’aquestes institucions democràtiques i que la universitat ja havia canviat, i realment vam deixar de picar pedra o de fer la feina que pertocava a cadascuna en el seu lloc. Algunes, als ’90, vam reaccionar. Altres no han reaccionat fins el 2000 i escaig.

I les institucions per què no reaccionaven? Quin era el risc?

Va venir el que es va dir “la institucionalització del feminisme”, en el nostre cas. Així com es confiava en que les transformacions les feien les institucions, doncs el feminisme també va confiar en què les demandes, les causes, els treballs pels quals havien lluitat, que les institucions d’aquest tipus, com l’Institut Català de les Dones que va néixer en aquest període, ja eren suficient per portar endavant aquesta transformació. O que estar senzillament a la universitat ja era guanyar una plaça de catedràtica o de titular, i tenir el teu propi grup de recerca ja era una possibilitat de transformar, i de fet ho era. No és que tothom perdés la consciència de que s’havia de seguir treballant, però les estructures institucionals, com tota la cultura de la subvenció, jo crec que van adormir una mica el panorama. Però no ho he estudiat a fons això. I també s’han fet projectes de revisió de la història de l’art: per exemple un de molt importat que va haver-hi fa anys al MACBA, amb el Centro José Guerrero de Granada i amb la universitat UNIA d’Andalusia, que es deia “Desacuerdos”, revisava això: què havia passat durant els 80′, per què aquesta desmemoria o aquesta discontinuïtat important entre nosaltres i totes les produccions activistes dels ’70.

Perquè fins i tot després d’aquesta “rememòria” dels ’90, després d’aquesta lluita per recuperar la memòria de les dones, encara així, avui dia hi ha moltes obres femenines que han estat ocultades i que segueixen amb menys reconeixement que les dels homes. Per què creus que passa això?

Mari Chordà, cofundadora de LaSal edicions de les dones. Font: aguaita.cat
Mari Chordà, cofundadora de LaSal edicions de les dones. Font: aguaita.cat

Jo el que volia dir-te és que hem fet una lectura molt panoràmica i molt abstracta, però en el fons les dones mai hem actuat així, al menys el que jo conec de la història, des de grans iniciatives. I cal repescar que als anys ’80 encara existia, per exemple, l’editorial LaSal, va fundar-se a finals dels ’70. I les dones de LaSal seguien publicant. Després també hi havia les edicions feministes de LaSal, rescatant escriptores, i després Mari Chordá i Concha Llinars van seguir publicant l’agenda de les dones. Les primeres agendes de les dones van sortir de LaSal, i van seguir publicant durant els anys ’80 i ’90. és a dir, que hi havia iniciatives privades: en aquestes agendes, per exemple, es publicaven moltes obres d’artistes, i s’incitava a conèixer aquest llegat. Per exemple, una altra persona que m’agradaria reconèixer és una professora d’institut, la Bea Porqueres, que interessada també perquè les alumnes constantment “com és que no hi ha dones artistes?”, va fer tota una investigació, va publicar els primers llibres i fins i tot va treballar per la Generalitat per fer una guia sobre reconstruir la tradició: les dones al món occidental, així es diu el seu llibre. Per mi aquest llibre va ser com una gran troballa, perquè jo vaig tornar d’Estats Units i va ser com veure qui s’havia ocupat aquí de les dones artistes. Perquè a mi als ’80 no me els van ensenyar, les vaig haver de conèixer des de Nova York, amb tota la tradició nord-americana d’impacte del feminisme a la història de l’art. I aleshores vaig tornar aquí, i vaig veure que una de les primeres persones que se n’havia ocupat va ser Bea Porqueres. La vaig convidar a classe, a belles arts, a donar una lliçó. I aquest llibre seu, encara avui dia serveix i ens nodreix. Perquè a partir d’aquí, als anys ’90, moltes historiadores com la Isabel Tejeda o la Patricia Mayayo, que va venir fa poc convidada també a classe, i moltes altres, ens vam posar les piles per introduir en qualsevol estudi que fèiem, de qualsevol període i disciplina artística, introduir no només les obres de les dones, sinó també les maneres en què les dones entenen l’art i la creativitat, que aquest és un altre punt important.

I per què avui dia seguim lluitant per introduir aquesta experiència de la creativitat, de l’art i les produccions de les artistes en els museus, exposicions i l’acadèmia? Doncs perquè hi ha una gran ignorància, el problema és la ignorància. Hi ha homes i dones que ens volen ignorants, en aquesta gran tradició de la creativitat femenina en la història i en el món, i si ens volen ignorants, és molt difícil. El que hem de fer és despertar l’interès, i ara hi ha moltes iniciatives a nivell més comunicatiu, o més pedagògic, per desvetllar interès en aquesta part de la producció, fonamental i transversal.

Sembla com si aquesta necessitat que tenen aquestes elits de desconeixement de la població sempre ha estat vinculat a que no se sàpiga que les dones són capaces, que les dones també són artistes i que també poden formar part de la història de l’art.

Creus que encara estem aquí?

No, no. El que t’estic preguntant és, al llarg de la història, per què implicava això? Per què les obres masculines sí que es podien conèixer i les de els dones no?

Bé, doncs perquè hi ha hagut una historiografia amb unes narratives i una crítica a l’art. Al sistema de l’art no només hi existeixen els i les artistes, sinó tot una manera de valorar el que fan, unes categories de com valorar-ho que han estat estrictament. Per exemple, als anys ’50 va haver-hi moviments com el realisme crític, o el conceptualisme dels anys ’60 i ’70, han estat llegits de manera que les produccions de les artistes, no tenien el valor tan important com el dels artistes. Per exemple, el conceptual, que és el que jo més conec, hi havia una concepció d’allò polític, perquè la relació entre art i política en el conceptual ha estat molt valorada, com un valor artístic. No es veia, per exemple, un artista que estigués treballant sobre els mass-media i les representacions iconogràfiques de la dona en els mass-media dels anys ’70, no es veia polític. Perquè no es tenia, d’alguna forma, el concepte de que allò polític és, també, la política sexual: com els homes i les dones ens relacionem, quines representacions d’homes i dones existeixen, i les artistes estaven treballant sobre això. Segons aquests historiadors, aquestes dones artistes no feien un treball tan emblemàtic, tan universal, tan important. Feien coses de dones. Però clar, arribem a la història les feministes i reclamem que allò polític no és només la història del poder o la història de les guerres. Polític també és poder entendre que malgrat una doctrina nacional catolicista i tardofranquista sobre la nostra sexualitat, la sexualitat femenina. Hi havia artistes als anys 60, com Mari Chordà que estaven parlant d’una sexualitat lliure, i per mi, això és polític. Perquè les categories estaven fetes amb esquemes que provenen estrictament d’una concepció de la història, i de la història de la política, o de la definició de política, lligada només a l’experiència masculina de la política. Necessitem categories, maneres de pensar, maneres de veure, perspectives, com a eines perquè aquestes valoracions es puguin fer des de les maneres en què hem entès l’art i la creativitat nosaltres. O la política, o per a què ens ha servit crear. Si tu comences a investigar les artistes dels ’70 com he fet jo, a les conceptuals, i veus que per elles, l’art, no és el seu objectiu final. Per un historiador tradicional, que sempre ha cregut que l’art era una professió i que el que realment era valorable era l’artista professional, un artista que no es dedica al 100% a la seva professió no és artista “suficientment” per la història, no és representatiu. Però les conceptuals, o algunes d’elles, tenien un altre objectiu: volien fer de l’art una eina de creixement personal –o, al menys, aquesta és la meva conclusió de la meva tesi–. Connectaven amb concepcions de l’art que eren concepcions anteriors a la modernitat. Per què serveix l’art en una societat? Serveix per moltes coses, i ha tingut moltes definicions: una d’elles és, per exemple, per fer un procés personal d’autoconeixement o per connectar. Per exemple, moltes artistes treballaven per connectar-se amb diferents concepcions de la realitat, extra sensorials. Si tu vas a estudiar realment l’art de les dones amb les mateixes eines o les mesures que estudies l’art dels homes, mai et sortiran els números. La història de l’art feminista no és igualar-nos en quantitats entre història d’homes i dones: és canviar aquesta estructura de la història i aquests valors que donem a certes categories crítiques i a altres no, i poder comptar amb molta més diversitat de categories per poder valorar.

Després ve el mercat. El mercat també juga: la recepció crítica de les obres, el registre que tenim de les obres de les dones. Moltes vegades, com han rebut menys recepció crítica, tens menys registres i més dificultats per estudiar-les. Però això, d’alguna manera, és un motor, és una decisió conscient de voler fer-ho i trobar els eines. Perquè avui en dia tenim quaranta anys d’investigació, no només d’investigació sobre dones artistes, sinó de com llegir la seva obra, les formes, les noves metodologies que s’afegeixen a la història i que transformen la història de l’art.

I aquestes noves formes d’estudiar-ho també formarien part de la genealogia?

assumpta 4Clar, formen part de canviar completament la perspectiva de la història. No és creure en una història de grans artistes o grans genis, d’obres emblemàtiques, sinó que és un canvi de concepció cultural. Creure que la cultura és valorable per molts altres motius. Per exemple: per què valorem a Picasso per sobre de Marie Blanchard? Doncs perquè hem donat una força especial a la història que està basada en els genis, els imaginaris d’artistes genis que són tot construccions, i en canvi no hem valorat els trajectòries vitals des d’un altre punt de vista. Per exemple, Picasso seria molt poc interessant des del punt de vista de la seva trajectòria vital en relació a les seves relacions amb dones, a com utilitzava el treball dels altres, etcètera. En canvi, seria molt més interessant una altra artista, dona, que la seva trajectòria vital ens il·lumina culturalment com van viure les dones, com van poder estudiar, com van poder tirar endavant les seves produccions. És a dir, crec que és un canvi cultural el que està portant endavant el feminisme, avui dia i des de fa temps, amb moltes altres trajectòries o metodologies crítiques de la història que estan intentant transformar el concepte de cultura, el concepte artístic i els valors dins d’aquí.

Parlant d’això que comentaves, la trajectòria vital que les dones que han hagut de prendre les dones per introduir-se al món de la història de l’art: una pel·lícula de Tim Burton explica la història de Margaret Keane, una artista nord-americana famosa per uns retrats que feia de nenes amb ulls molt grans i molt tristos. Aquesta dona, que és de mitjans del segle passat, un cop es va casar amb el seu marit, de qui va adoptar el cognom, aquest marit va adoptar l’autoria de les seves obres i la va obligar a treballar molt durament, la va tancar i es va anar fent propietari del mèrit de la seva dona. Coneixes altres històries com aquesta? Es pot dir que és latent en la història?

Hi ha vàries estratègies que han servit per no donar valor al treball de les artistes. Moltes artistes, en un moment determinat, han cregut convenient signar amb inicials, per exemple als anys ’70: a una de els artistes conceptuals amb les que he treballat li era més convenient signar amb inicials en comptes de nom propi, perquè sabia d’aquesta discriminació respecte el treball de les dones. També s’ha treballat molt en la història de l’art feminista en “anònim, ho fa una dona”. És a dir, totes aquelles obres que la història de l’art es pensava que eren anònimes, posaven “anònimes” però si tu investigaves, veies que eren de dones artistes. Existeix aquesta idea de no donar nom propi a les dones, com dius molt bé, sempre és el nom del marit o del germà.

Una altra estratègia del patriarcat han estat “los megapadres”. És a dir, vincular sempre la producció de les dones, d’una forma molt paternalista, a la dels seus mestres. I no és que no tinguem mestres, que també reconeixem, però sempre el valor era més del mestre que de l’alumne, aquesta relació jeràrquica. O de pare: pare pintor, filla pintora. Era evident que era una realitat que moltes dones, en una època determinada del segle XX, si el seu pare era pintor, tenia més capacitats o possibilitats de ser pintores, o escultores. Però això, segons com s’explica, resta un valor, quan el valor està en la originalitat del treball. O per exemple, recentment, l’exposició de Lluïsa Vidal que va fer Consol Oltra, una ex-alumna d’història de l’art. És una pintora modernista, i a molts treballs seus se’ls havia esborrat la firma, i posava Ramon Cases o Santiago Russinyol, no ho recordo, un d’aquests dos pintors modernistes, perquè l’obra tingués més valor en el mercat. El patriarcat ha creat moltes estratègies per no reconèixer.

Aquestes figures concretes, elles han optat per canviar la seva identitat pel ressò, però què ha passat amb Camille Claudel, que es considerava que les seves escultures han estat reconegudes post-mortem, però durant la seva vida es considerava que les seves obres les havia fet en Rodin.

Això és com una usurpació. Perquè ara sí que hi ha historiadores que estudien el treball de Camille Claudel, i veuràs perspectives feministes sobre el seu treball. Jo no conec aquest període concretament, però s’hauria de fer un estudi del per què va passar, la història feminista el que ha de buscar és també això. Però això potser és menys interessant, perquè continues donant autoritat al patriarcat, ens interessa relativament saber-ho. Ens interessa saber-ho, però ens interessa més saber què ha fet: en aquestes circumstàncies, què va fer. Perquè si no, també victimitzem a aquestes dones artístiques, com si fossin víctimes de la seva situació històrica. A tu t’agradaria que, d’aquí vint anys, et diguessin que vas ser víctima de la teva situació històrica. Que també ho podran dir, perquè nosaltres també estem fent coses que potser no estem negociant suficientment, o no estem saben com fer-les. Nosaltres no som víctimes: com a subjectes històriques, estem negociant amb el nostre present. Igual que ells, estan negociant amb el seu present i les formes de ser home, que arrosseguen d’una situació concreta i contextual com és la Catalunya de 2018. és també molt perillós que una història que volgudament vol ser molt feminista acabi victimitzant a les artistes. Sí que està bé conèixer molt bé els contextos i saber quines eren les possibilitats que hi havia a l’abast. Però després, no oblidar-te que cada una de nosaltres, en el present i en el passat, som capaces de crear eines suficients. Si ens en sortim o no, ja és un final, però som capaces de crear eines suficients per buscar maneres de vehicular el que volem portar al món, quina creació volem portar al món.

Creus que tenim les eines suficients? Bé, ara sí, però abans?

Jo crec que no es pot dir que no les tenim. Tampoc les tenim totes, però és que no hi ha ningú que les tingui totes. Però no li pots treure la llibertat a la persona, que és la capacitat que tenim de buscar i de crear maneres d’estada al món present i de fer lliurament el que has vingut a fer. És molt important, per això jo la línia de treball feminista que m’interessa és la línia que destaca la capacitat de les dones de totes les èpoques per cercar conduir els seus propis destins i fer arribar les seves pròpies creacions culturals o artístiques, ja sigui per escrit, ja sigui a través de la seva obra, a través de grups dels quals formava part, de la relació amb les generacions següents… és a dir, buscar.

assumpta 3

Canviant la branca, agafem ja la part on les dones també han estat pictoritzades en la història de l’art. Quina imatge s’ha donat i quina relació ha tingut amb les diverses etapes de la història?

Això és una branca molt inicial de la historiografia feminista. Aquí tenim una gran representant, que és la Erika Bornay, professora d’aquí de la universitat, ara ja jubilada però que continua en actiu i que va publicar llibres molt importants sobre la iconografia de les dones. És a dir, com les dones estan representades a les obres d’art. És una línia de treball que t’obre un camp molt important per ser crític o crítica respecte les interpretacions que s’han fet de la figura femenina a partir de les creacions masculines, però clar, després et quedes una mica curta. Perquè penses: volem ben bé això, seguir estudiant les obres dels homes? Avui dia, en tot cas, fer una lectura de les imatges de les dones, és més interessant fer-la de les imatges publicitàries i del món de la comunicació de masses, que són les que tenen més influència en el sentit de crear models o imaginaris femenins que ens poden ser bastant perjudicials. Perquè la imatge crea significat, produeix significat, no només reflexa. Aleshores, jo penso que la historiografia feminista és més interessant que s’aboqui al que és la cultura visual en aquest sentit, que és la cultura amb la qual convivim. Abans, els quadres, formaven part de la cultura visual de les èpoques, però avui dia poques vegades les obres d’art formen part de la cultura visual. O en formen part des d’un punt de vista menor. Aleshores, està molt bé fer un treball sobre iconografia de les dones, perquè t’adones, per exemple, de les categories amb les quals ens establien, ens visualitzaven i ens col·locaven. Ens feien a totes prostitutes, o verges o mares. I hi havia un discurs terrible i moralista sobre la prostitució, de dona caiguda. Després hi havia un discurs sobre la dona verge, que és la intocable. I després les mares, hi ha tot el discurs sobre la maternitat com a destí. Han estat molt manipulables aquestes iconografies: avui dia ens interessen, i les artistes joves les estan utilitzant, però ja des d’un altre punt de vista. Avui dia, ser mare o parlar d’una treballadora sexual, iconogràficament, plantejar-ho des del punt de vista de les dones o de la teva relació amb aquestes representacions visuals, implica un treball interesantíssim, perquè ja són altres imaginaris. Fins i tot, moltes vegades és donar veu a experiències femenines del món que no estan enteses. Per exemple, avui ser mare no és un destí.

És una elecció?

Podríem dir-ho. Aleshores, buscar representacions femenines de la maternitat et pot donar una gran varietat de maneres d’entendre ser mare. Avui dia, quin és el tema principal de ser mare? Es pot veure a exposicions actuals, no sé si vols que concreti.

Si vols, sí.

Per exemple, a l’exposició “One year women’s performance, 2015-2016”, que es va inaugurar ahir a la Virreina, de l’artista Raquel Friera. És una actualització d’una obra conceptual en la qual un artista taiwanès, Tehching Hsieh, es feia una fotografia amb uniforme, intentant comptabilitzar amb una màquina típica de les fàbriques quantes hores de treball productiu d’artista es podien comptabilitzar, per posar en evidència que el treball de l’artista no és un treball productiu en el sentit modern del terme. No és un treball de fàbrica. Aleshores, va ser un treball conceptual interessant. Ella (Raquel Friera) reuneix un grup de dones a Sant Cugat i els hi proposa comptabilitzar, amb el mateix mecanisme, les hores que dediquen a les tasques de cura dels altres, la maternitat per exemple, que no només implica tenir el nen en braços, sinó moltes altres coses. I comptabilitzar aquest treball, que és gairebé impossible comptabilitzar-lo en termes de temps productiu i en termes econòmics. Això té unes conseqüències, i prové d’una experiència de maternitat de la pròpia artista i de veure i conèixer les experiències de maternitat de les seves amigues, de les seves famílies. Per tant, aquí ha una experiència femenina del món, que està funcionant i que s’està proposant. No només en conèixer la mateixa experiència sinó en posar al centre un tema molt important: què fem? Com col·loquem la maternitat al centre de la cultura? És important o no és important? Plantegem-nos-ho perquè aquí s’estan debatent moltes coses.

Podem dir que l’art feminista avui té sempre una vessant crítica? 

Raquel Friera no és una artista feminista. No totes les artistes que treballen experiència femenina són feministes. Però és evident que molts treballs d’artistes estan confluint amb moltes de les demandes o del pensament feminista que es troba en circulació actualment.

Perquè què implica ser una artista feminista?

Primer, definir-se com a tal. I en aquesta definició cal estar en relació amb altres dones. El feminisme implica la relació i el treball amb altres dones. Sinó, doncs sí, és un feminisme que pot ser més teòric o de pensament; però llavors el desvincules de la pràctica, i el pensament feminista sempre ha vingut de la pràctica, de la pràctica política. Primer de l’experiència personal, però expressada en paraules o llenguatge i posada en relació les experiències de les altres dones. Sinó seria solucionar el meu problema y punto, no? Però clar (el feminisme) té aquest abast de no quedar-se només aquí. I tampoc de una forma de subsumir el que a tu et passa en funció d’una idea abstracta. El sentit més revolucionari del feminisme és aquí, no? Que sap lligar elements que per exemple les lluites d’esquerres no van saber lligar, com la pròpia transformació personal en funció de la millora dels models socials, de maneres de conviure, de relacionar-nos, etc. Per mi ser feminista no és una qüestió acadèmica sinó que és una continua elaboració de la consciència, de ser dona al món, de quin significat li dones en relació a les altres, en diàleg.

Però després hi ha art feminista que d’alguna manera n’etiqueta la categoria. Per exemple, en els anys 70 als Estats Units va existir una confluència molt gran entre la segona onada feminista i les pràctiques artístiques. Per què? Perquè hi havia artistes que eren als grups d’autoconsciència feminista, que van ser les formes polítiques de treballar de la segona onada

I ho reflectien …

Més que reflectir-ho van pensar-hi. Per exemple, Judy Chicago n’és un gran cas. A la seva autobiografia (que us recomano llegir) ens explica com ser dona artista als anys 60-70 al panorama dels Estats Units. I explica molt clarament tots els problemes que trobava en la seva trajectòria, que són molt diferents als de, per exemple, Camille Claudel, que vivia un altre moment (ai, això perquè t’ho deia? ara no me’n recordo … riures).

Parlàvem del significat d’una figura artista feminista.

Clar, doncs aquesta persona s’adona de què està participant en grups d’autoconsciència, està intentant lluitar i introduir-se al sistema artístic del país. I pensa “bé, a veure, això no funciona. A mi em tracten discriminant a les exposicions, no rebo una crítica decent, m’impossibiliten el treball…”. Per exemple, ella va treballar molt en una fàbrica de cotxes, per aprendre a fer esmalt amb esmalts de cotxe, o amb pirotècnia. Va trobar-se amb què hi havia molts problemes: va introduir-se a exposicions importants a l’època, galeries, etcètera, que no l’agafaven. I llavors va crear el primer programa feminista d’art a Califòrnia (Fresno University), i després va treballar amb Miriam Schapiro, les dues, perquè de seguida va trobar la necessitat de treballar a dues. Que això també és molt femení, en el sentit de què és important la relació entre dones com a punt d’autoritzar-nos. Perquè el què fa el sistema patriarcal és desautoritzar la relació entre dones, sempre volen que ens autoritzi un home, inclús ho veus en una reunió.

I entre nosaltres ens legitimem…

Clar, ens donem l’empenta: “no, no, el que tu dius és important, el que vols fer és important”. Impulses el desig, el que es diu la política del desig en el feminisme de diferència. I li dones mesura també, al desig de l’altra, perquè no és que tots els desitjos feministes siguin meravellosos (riu). Li dones mesura, però ja no és una mesura masculina, és des de la teva experiència. Aleshores doncs el que dèiem, ella va començar a crear escola d’art feminista, perquè les seves classes van acabar sent, amb les de la Miriam Schapiro que les va fer a CalArts (Judy Chicago, ho va fer a Fresno, i Miriam Schapiro a CalArts), van ser grups d’autoconsciència. Eren classes on les noies joves i elles mateixes estaven preguntant-se si volien ser artistes realment les dones en els anys ’70. On estava la tradició de els artistes del passat? Van començar a fer una recerca sobre quines artistes hi havia hagut. Si volien ser artistes, havien de pensar en per què no podien parlar de segons quins temes que elles volien parlar: de la seva sexualitat, de conèixer el seu propi cos, de les relacions de violència que patien, de les categories de gènere femení que les incomodaven i les impossibilitaven la llibertat… fer de tot això, obra. Però clar, va sorgir art feminista perquè la pròpia metodologia …

Era col·lectiva.

Van fer una gran exposició a final de curs a una casa que van llogar, que es diu la Womenhouse, a Califòrnia, que va ser molt emblemàtica. Va tenir moltes visites, feien performances, feien instal·lacions, sobretot en aquella època del tema domèstic, el destí domèstic imposat sobre les dones, la família. Era l’efervescència per desbancar-se i desvincular-se de tota una ideologia que hi havia sobre quin era el teu destí per ser dona (la família, els fills) que venia dels anys ’50. Aquí va haver-hi molt ressò i molt art feminista, perquè això no va ser només Judy Chicago i Miriam Schapiro. Si llegeixes un llibre molt interessant, que es diu “The power feminist art”, de la Norma Browde i la Mary Garrard, expliquen veus plurals i la narració sobre el què va ser aquell moment: va haver-hi revistes, galeries noves, discussions, taules rodones, conferències, iniciatives entre dones, i va crear-se un món paral·lel al món de l’art masculí contemporani. I clar, això és art feminista. Però aquí, l’art feminista comença als ’90, precisament les artistes de la meva generació que han fet una mica com jo: han viatjat fora i després han tornat, i que s’han nodrit de la tradició femenina, comencen a prendre consciència de que el seu llenguatge artístic també és un llenguatge interessant per explicar la seva pròpia experiència, i per connectar amb tota aquesta tradició. Aleshores van començar a fer, conscients de tot això, i a fer obres en relació al seu presenta també, i sí que hi ha art feminista. L’any 2010 es fan genealogies feministes a la història de l’art, però la primera exposició que s’ha fet és ara, és una de les últimes de les que s’han fet a molts països recuperant tota aquesta tradició.

Doncs recollint això, i ja per tancar l’entrevista, podries triar una obra d’una artista que signifiqui molt per tu o que t’hagi marcat d’una certa manera?

Ui, què difícil! (riu). En quin sentit? Dóna’m alguna referència…

Si vols, alguna obra conceptual. Ja que n’hem estat parlant. Alguna que t’impactés molt, que et fes reflexionar o que fins i tot dirigís la teva percepció.

A veure, jo et puc parlar de els obres de les artistes amb les que treballo, per exemple, a nivell comisarial (perquè també munto exposicions) i faig un treball que és com el que van fer les crítiques dels anys ’70, dedicar-me a aprofundir en el treball que van fer les artistes dones. És que clar, si et cito algú, igual m’oblidaré… però contemporànies meves com Isabel Manalc, Cori Mercadé, Mar Arza… que no són artistes que treballin amb temes feministes, però la seva sensibilitat i les seves maneres de treballar m’inspiren molt. Perquè em parlen de les mateixes qüestions que m’interessen, però d’un punt de vista de pensament subtil, que dic jo. El més clar i evident seria, per dir-te alguna obra que per mi té un valor molt important, és una obra de Cori Mercadé que es diu “Santa Generació”. Són uns dibuixos fets amb carbonet… no, peró, amb pols de grafit, de mides considerables, que fa en relació a la seva mare i a la seva filla en dos moments de la vida: la seva mare s’estava morint, la seva filla tenia problemes d’adolescència greus, i ella intentava situar-se personalment en aquesta situació on la vida l’havia col·locat. Llavors, li va servir una mica també per parlar d’això i per treballar-s’ho. I va fer grans dibuixos on hi ha la figura de la mare, ella i la seva filla. Són dibuixos realistes, figuratius, on treballa amb la pols de grafit i dibuixa amb la goma d’esborrar. És a dir: treu els blancs.

Un dels dibuixos de l'obra de Cori Mercadé. Font: corimercade.net
Un dels dibuixos de l’obra de Cori Mercadé. Font: corimercade.net

Per què? Doncs perquè aquesta iconografia potser no ens interessa tant com ens han dibuixat o com ens han pintat els homes, sinó com ens pintem nosaltres. I clar, ella es situa en una iconografia que havia estat molt important en la història de l’art, i molt invisibilitzada fins ara però que en resten evidències a la història de l’art, que és al que anomenem la “santa generació”. Que segurament no sabràs què és, perquè, per exemple, si et dic “La Pietat” segurament sí que ho saps… doncs la Santa Generació és la mare de la verge, asseguda, la verge i el nen. I això representa la genealogia femenina de la creació, realment. Perquè venim de mare. La cultura, d’alguna forma, el que fa és oblidar-nos, deixar-nos orfes de mare. Aleshores, ella a on es vincula quan vol pintar? Es vincula a una genealogia femenina de la creació, que també es diu “Santa Trinitat” aquesta iconografia. Per tant, això m’interessa… m’interessa perquè a mi m’il·lumina en el meu treball com a historiadora, i en el meu treball com a persona. Entendre que jo no puc fer la tasca que faig si jo no recupero a la meva vida aquesta genealogia femenina, si no reconec, faig les paus amb la meva mare, cerco la història de les dones de la meva família. I això ha sigut també història vivent, que és una categoria per fer història molt interessant: partir de la transformació de la teva vida, a la llum de la teva pròpia història, autobiogràfica, que és una de les coses que també va introduir molt el feminisme en l’art i en la història. L’autobiografia no és una anècdota, l’autobiografia és història. I la biografia personal és importantíssima. Quan, per exemple, em preguntaves sobre historiadors que consideraven això com aliè, perquè la història és la història de les guerres. El Guernica tothom té clar que té un pare polític, perquè és un esdeveniment de guerra. I Picasso sí que volia registrar la necessitat de pau, però és una pau que té com a contrapartida la guerra. En canvi, moltes iconografies que les dones artistes treballen, no es consideren d’aquesta rellevància i, en canvi, per mi són molt importants.

O el blanc, per exemple. Vaig fer un cicle cobre el blanc. És a dir, a la història de l’art hi ha hagut molts artistes que han pintat negre sobre blanc. I el negre sobre blanc és el que queda registrat a la història. Però en canvi, influenciada per unes lectures que vaig fer de els feministes de la teoria literària, què passa si nosaltres no volem posar blanc sobre negre? Si no volem girar la truita, perquè no es tracta de posar-nos ara nosaltres per davant d’ells, de la seva experiència, però sí que d’una forma entenem que sosté el negre és el blanc. És a dir, que hi ha una història, que s’ha de mirar, i que és la que està d’alguna forma sustentant la vida. Doncs aquesta idea de com les artistes s’han relacionat amb el blanc, per exemple Isabel Manalc, et dona una visió de les obres d’art molt més rica. No vas a buscar art feminista, vas a buscar també estructures de pensament diferents. Ai, és que a mi m’apassiona (riu).

Doncs moltíssimes gràcies per l’entrevista, esperem poder fer-ne una altra més endavant.

Moltes gràcies a tu.

Read More

“Què és la dona nova? Realment existeix? No és el producte de la imaginació creadora d’escriptors moderns que busquen novetats sensacionals? Mira al teu voltant, observa, reflexiona, i et convenceràs: la nova dona està aquí, existeix”

Alexandra Kollontai, 1918

Les dones ocupen els carrers

El 8 de març de 1917 del calendari julià, coincidint amb el Dia Internacional de la Dona Treballadora, milers de dones de Petrograd van sortir als carrers declarant-se en vaga general en demanda de pa i pau com a reacció a les precàries condicions de vida derivades de la gran guerra. Aquesta va ser l’espurna que va encendre la flama de la coneguda com a revolució de febrer, ja que soldats i moltes altres treballadores i treballadors no van trigar a unir-se a la protesta, en contra d’un règim tsarista autocràtic que havia sumit la població russa en la fam, la misèria i la mort. Van ser les dones les qui van donar el primer pas ocupant els carrers perquè eren elles les qui cada dia havien de patir les dificultats de mantenir les famílies en peu, fent cues interminables sota el gèlid hivern rus per aconseguir queviures bàsics, amb preus cada cop menys inaccessibles a causa de la marcada inflació, mentre els homes eren al front.

En aquells dies de febrer poques persones s’haurien imaginat que aquesta manifestació pogués desencadenar els fets que la seguiren, sobretot perquè la majoria de líders bolxevics no creien en l’autonomia, el poder i la capacitat d’autoorganització de les dones per liderar un procés revolucionari, i fins i tot alguns reaccionaren amb ràbia davant d’aquells fets, ja que havien tirat endavant sense l’aprovació i la direcció dels seus camarades. No obstant això, la capacitat d’autoorganització de les dones a Rússia va fer-se patent una altra volta pocs dies després, el 19 de març, quan desenes de milers de dones tornaren a ocupar els carrers del centre de Petrograd en una manifestació en demanda del sufragi femení en la que constituiria la manifestació de dones més gran de la història de Rússia fins al moment, però recurrentment invisibilitzada per la historiografia.

 

La qüestió de la dona

La revolució d’octubre de 1917 a Rússia i la subsegüent configuració de les noves estructures d’estat van comportar l’articulació d’una nova societat basada en preceptes marxistes que perseguien l’eliminació de les classes socials i tota mena de desigualtats entre les persones, incloent la desigualtat de gènere, però l’estratègia a seguir per a la consecució d’aquest darrer punt va ser objecte de debat. Les idees bàsiques sobre la qüestió de la dona desenvolupades per Lenin i altres bolxevics tenien les seves arrels en els treballs de teòrics marxistes com Friedrich Engels en L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat (1884) o Auguste Bebel en La dona sota el socialisme (1904), i partien de la idea que l’establiment del socialisme resultaria automàticament en l’emancipació de la dona i la igualtat entre els gèneres, ja que era la propietat privada l’origen de l’opressió de la dona i l’abolició d’aquesta tindria com a objectiu últim la incorporació de la dona al mercat del treball, després de l’abolició del matrimoni i la institució familiar de tall burgès.

Per aquesta mateixa raó, la majoria dels líders bolxevics no van parar massa atenció a la situació de la dona, i fins i tot Lenin arribaria a criticar el feminisme per considerar-lo innecessari i l’acusaria d’interferir en la lluita real contra el sistema capitalista, però d’altra banda sí que reconegué la necessitat de polititzar les dones per tal de convertir la política en un afer de masses real. L’adveniment de la revolució i l’establiment del socialisme havien d’alliberar les dones de les càrregues domèstiques per poder participar en el mercat de treball en igualtat de condicions amb els homes, garantir igualtat en els drets socials, acabar amb la institució familiar a favor de la unió lliure i socialitzar la maternitat. En consonància amb aquests principis, durant els primers mesos posteriors a la revolució nous drets van ser atorgats a les dones, com el dret a vot, el divorci, l’avortament, o l’abolició del matrimoni per l’Església.

En contrast amb el punt de vista majoritari, Alexandra Kollontai, juntament amb altres intel·lectuals i revolucionàries bolxevics com Inessa Armand o Nadezhda Krupskaya, eren plenament conscients de la necessitat de dur a terme transformacions que anessin més enllà ja que temien que la Revolució acabés sense abordar de manera satisfactòria la qüestió de la dona. Aquestes revolucionàries creien que l’establiment del socialisme no era suficient per a la consecució de la igualtat real entre els sexes ja que la subordinació femenina anava més enllà del sistema econòmic, raó per la qual era imprescindible la introducció de polítiques més concretes en relació a la criança, el treball domèstic, les relacions maritals, la maternitat o la sexualitat.

Alexandra Kollontai va ser una de les primeres dones de la història en formar part d’un govern i servir de diplomàtica. Font: Viquipèdia
Alexandra Kollontai va ser una de les primeres dones
de la història en formar part d’un govern i servir de
diplomàtica. Font: Viquipèdia

Entre altres qüestions, Kollontai va posar gran èmfasi en la creació de guarderies públiques i altres organismes que permetessin a les dones alliberar-se de les càrregues domèstiques i dedicar-se a formar-se, a socialitzar i a tenir temps per a elles mateixes. Les idees de Kollontai eren especialment innovadores perquè va parar especial atenció al tema de la sexualitat i a la urgència de transformar la manera en què les persones concebien les relacions sexuals, tot plegat dins d’aquest procés de reeducació de la societat per tal d’acabar amb l’individualisme i la manera en què les dones i els homes es relacionaven entre sí. Amb l’objectiu de posar en pràctica aquestes mesures, el 1919 Armand i Kollontai van establir el Zhenotdel, concebut com a eina temporal clau en la lluita per a l’eliminació de les desigualtats que les dones encara havien de fer front al nou Estat soviètic.

Malgrat els esforços d’aquestes i altres dones revolucionàries, el seu radical punt de vista era només una clara minoria entre els líders bolxevics. Mai va haver-hi un ampli consens entre els ideòlegs del nou Estat soviètic sobre quin havia de ser el camí a seguir en relació a la qüestió de la dona i, tot i que eren conscients de la necessitat de polititzar les dones a partir de canvis amb impacte sobre la consciència col·lectiva, les polítiques a seguir no eren molt fermes ni estables i sovint anaven subordinades a objectius politicoeconòmics més amplis o simplement pretenien evitar que altres organitzacions atraguessin les dones a les seves files. En general, els homes creien que les dones eren enrederides i analfabetes i les organitzacions de dones com el Zhenotdel eren vistes amb recel i sovint acusades de desviar-se de l’objectiu principal de consolidació del socialisme.

Entre la teoria i la realitat quotidiana

Les que hem apuntat són algunes de les idees que desenvoluparen les i els intel·lectuals bolxevics sobre la qüestió de la dona, però quin impacte real sobre la vida quotidiana tingueren les polítiques que s’aplicaren?

La dona soviètica, en aquest pòster de 1920, ens mostra tot el que la revolució ha donat a la treballadora i a la camperola: biblioteques, guarderies, escoles, i altres espais comunals de socialització i de cures. Font: Viquipèdia
La dona soviètica, en aquest pòster de 1920, ens mostra tot el que la revolució ha donat a la treballadora i a la camperola: biblioteques, guarderies, escoles, i altres espais comunals de socialització i de cures. Font: Viquipèdia

En primer lloc, cal destacar que el procés d’incorporació de la dona al mercat del treball remunerat va ser molt més lent del que s’hauria pogut esperar. Tot i que durant els segles anteriors a la revolució d’octubre la majoria de la població russa es concentrava al camp, amb una divisió sexual del treball molt marcada i emmarcada en una societat acusadament jeràrquica i patriarcal, a partir de finals del segle XIX aquesta situació es va veure alterada amb l’inici de la incorporació de la dona al treball productiu. Els dos conflictes bèl·lics més importants del període, la guerra sinojaponesa (1894-1985) i la primera guerra mundial (1914-1918), van deixar molts llocs de feina vacants perquè els homes havien de complir amb el servei militar al camp de batalla. Les dones ocuparen els seus llocs de manera temporal i sovint per només dues terceres parts del salari mig. Les dones també jugaren un paper actiu a la guerra civil russa (1917-1923), combatent en unitats femenines o treballant en camps com la metal·lúrgia o la mineria, però foren acomiadades quan el conflicte s’havia acabat per deixar pas de nou als homes. Encara que dins del nou Estat soviètic va establir-se la igualtat de salaris i fins i tot es varen promoure facilitats per a les dones, com assegurances en cas d’embaràs, el 1923 hi havia 300.000 dones menys ocupades a la indústria que el 1914 i continuaven cobrant menys pel mateix treball que els homes, a més de tenir una taxa més alta d’atur.

La lenta inclusió de les dones al treball remunerat podria lligar-se a la dificultat que van tenir per ser considerades membres de ple dret de la classe treballadora, a causa de la idea de dona com a element burgès i inculte, lligat massa estretament a l’esfera privada. Tot i que l’Estat havia promès la creació de tot tipus de serveis socials que permetessin l’alliberament de la dona de les càrregues burgeses i el desenvolupament de la seva consciència de classe, al cap de poc va fer-se patent la incapacitat de l’Estat soviètic de materialitzar el projecte, fet pel qual a finals dels anys vint la propaganda va començar a encoratjar les dones a autoorganitzar-se per crear espais comunals de cures.

No només es van regular aspectes com el treball remunerat, sinó que l’Estat soviètic va exercir control sobre el treball reproductiu i la vida privada, regulant de manera estricta els rols de gènere i sobretot la identitat femenina. Durant els primers anys, un dels eixos fonamentals va ser la lluita contra el matrimoni burgès mitjançant el foment de les unions lliures, fins al punt que l’amor va ser declarat un assumpte burgès i sovint vergonyós. El Codi de Família de 1918 va establir els mecanismes per facilitar el divorci o per abolir la distinció entre descendència legítima i il·legítima, però en molts dels casos aquests mecanismes acabaven deixant la dona i els infants desprotegits. Fins i tot es van establir pautes de vestimenta i de bellesa. La roba havia de ser austera i sòbria i la bellesa proletària aquella que naixia del treball, de la consciència de classe i que no s’interposava en la participació en el procés productiu.

 

La qüestió de la dona subordinada al procés d’industrialització

A la segona meitat dels anys vint Stalin pren el poder i inicia els seus plans de ràpida industrialització materialitzats en el llançament del primer pla quinquennal (1929-1934). A partir d’aquell moment, la qüestió de la dona passarà a ser un important assumpte d’estat, ja que el principal objectiu serà la seva completa proletarització per a un òptim servei a la classe i al país.

La participació de les dones en el treball productiu va dibuixar-se com el seu paper fonamental de classe. Entre 1927 i 1935 gairebé quatre milions de dones començaren a treballar a les fàbriques a canvi d’un sou, encara que la seva desigual situació romangué gairebé la mateixa, ja que com a norma no se les deixava dur a terme feines més qualificades a causa de la falta de confiança en les seves capacitats. A més, la majoria d’homes les consideraven analfabetes i retrògrades, idea que pot ser il·lustrada a través de l’establiment de l’anomenat funktsional’naya sistema el 1931, pel qual brigades de dones eren enviades a les diferents fàbriques per determinar quines tasques o feines podien ser qualificades de femenines i, per tant, eren susceptibles de ser realitzades per dones. Molts gerents de les fàbriques ignoraven aquestes ordres al·legant coses com “En què pot ser útil una baba? Hauria d’estar a casa cuinant sopa de col i no treballant a una fàbrica”.  Les treballadores també havien de fer front de manera recurrent a la discriminació de gènere i l’assetjament sexual, a més de ser assenyalades com a culpables d’aquestes agressions.

Segell soviètic de 1939 on es mostra la indumentària típica d’una proletària: uniforme de treball i mocador vermell al cap. Font: Viquipèdia.
Segell soviètic de 1939 on es mostra la
indumentària típica d’una proletària: uniforme
de treball i mocador vermell al cap. Font:
Viquipèdia.

Sota el mandat d’Stalin el matrimoni va recuperar el seu aspecte tradicional com a base articuladora de la família, mentre que la sexualitat lliure va ser reprimida i la procreació considerada la seva finalitat única. El Codi de Família va modificar-se el 1926 per millorar les condicions de les dones i es va reconèixer el treball domèstic no remunerat, però a la vegada  també recuperava la dependència econòmica de les dones envers els homes. A més, com que era necessària la col·laboració activa de les dones en el procés d’industrialització i l’Estat no podia proveir els serveis comunitaris de cures, les dones havien de compaginar el rol com a mares i cuidadores de la llar amb el de camarades i treballadores a les fàbriques. Tanmateix, la seva identitat com a proletària era la principal i la que s’havia de visibilitzar, mentre que les tasques reproductives i de cures s’havien de quedar a l’esfera privada. La dona-camarada era una proletària treballadora, forta i robusta, que vestia la mateixa roba que l’home i era imaginada amb atributs masculins a causa de la dura feina a la indústria.

La propaganda va tenir un paper fonamental en aquest procés, a través de revistes com Zhenskii Zhurnal a partir de les quals es donaven a conèixer les normes de conducta i d’estil que s’esperaven de la vertadera dona soviètica, basades en el rebuig del modus vivendi i costums burgesos i en la preponderància de la vida social per sobre de la privada. Les dones ara eren encoratjades a involucrar-se en feines relacionades amb la indústria pesant, a anar a l’escola i la universitat, així com també a participar en àrees com l’aviació o la defensa, i a gaudir de llocs de responsabilitat i lideratge, dins del procés desenvolupat sota el mandat d’Stalin de donar forma a la nova dona soviètica. Es van llançar moltes campanyes i es van organitzar esdeveniments pertot el territori soviètic, a mesura que anava creixent la presència de la dona als mitjans de comunicació. Va aparèixer un nou gènere propagandístic, les biografies curtes, la majoria de les quals seguien un mateix patró i normalment descrivien dones d’entorns rurals i pobres les quals, gràcies a l’Estat soviètic, havien estat capaces d’evolucionar i integrar-se totalment al nou món industrial i urbà.

A mode de reflexió

Tal com assenyalava la historiadora Joan W. Scott (1986), el gènere com a categoria analítica ajuda a entendre des d’una perspectiva històrica com s’han organitzat i s’organitzen les relacions de poder i desigualtat en les diferents societats, i com el control sobre els cossos de les dones també és una qüestió política, encara que des de la historiografia poques vegades s’hagi identificat com a tal. Aquest breu repàs de les polítiques i els ideals desenvolupats durant les dues primeres dècades posteriors a la revolució d’octubre ens mostren com els articuladors de l’Estat soviètic, tot i perseguir teòricament la igualtat entre homes i dones, van acabar subordinant les mesures reguladores que afectaven les dones a altres objectius polítics.

Les dones van poder començar a gaudir de molts drets sense precedents en la història de la humanitat, però aquests van ser retallats per centrar esforços en el desenvolupament econòmic del país. L’Estat soviètic va posar els cossos de les dones sota el seu estricte control, regulant-ne la capacitat productiva i reproductiva, i fent recaure sobre les dones les tasques de les quals ell mateix no havia pogut fer-se càrrec. Un dels exemples més il·lustratius és l’assumpte de l’avortament ja que l’Estat soviètic va ser pioner en descriminalitzar-lo i despenalitzar-lo a partir del decret de 1920 que el legalitzava, però el 1936, a causa de la baixa natalitat i la importància que Stalin va tornar a atorgar a la família com a unitat base de la societat soviètica, l’avortament va ser il·legalitzat de nou.

La revolució socialista no va comportar una emancipació real de la dona perquè el pensament i estructures patriarcals que regulaven les relacions entre els gèneres al territori rus durant el règim tsarista van continuar existint. Tal com advertiren Kollontai i les seves camarades, l’establiment del socialisme no era suficient per acabar amb aquestes relacions de poder. Era necessari, igual que en els temps que corren, entendre que el feminisme no és una conseqüència lògica de qualsevol procés revolucionari, sinó que ha de ser un dels seus motors fonamentals.

Read More

Els orígens del feminisme organitzat

El moviment de les dones i el feminisme arranquen amb la voluntat de subvertir l’ordre social establert d’exclusió femenina i la creixent universalització dels homes com a subjectes polítics. Les sufragistes són un llegat imprescindible per entendre la lluita feminista i, també, els moviments socials de les societats occidentals. Amb la il·lustració, l’arribada de la societat de masses, la rebel·lió s’amplifica i es radicalitza amb la creació de moviments socials que es desenvolupen en la transició de l’Antic Règim cap al nou règim, basat en una societat i economia capitalista. La reivindicació del vot femení va ser una de les causes principals de mobilització de les dones amb la intenció d’accedir als centres de decisió política i d’elaborar lleis que abolissin el conjunt de desigualtats que patien.

Als Estats Units, a mitjan segle XIX, es va produir un auge considerable del moviment de les dones arran el protagonisme adquirit en els moviments socials de dos moments claus de la història nord-americana: el reformisme religiós de puresa moral i l’abolició de l’esclavitud.

En el context de pluralitat religiosa als Estats Units i amb el predomini de corrents protestants, es va donar peu que una àmplia capa de dones de classe mitja adquirís un alt nivell educatiu i superés la tutela clerical. L’activisme femení en les mobilitzacions de reforma religiosa va fomentar una experiència col·lectiva i de coneixements que els va permetre analitzar la pròpia condició social com a dones.

En la lluita per l’abolició de l’esclavitud, es van formar grups antiesclavistes on les dones van participar de manera activa per defensar el principi d’igualtat de les persones negres a través de la recollida de firmes i peticions. Les experiències de les dones en el seu llançament a l’espai públic a partir de la reivindicació abolicionista, la particular experiència de desigualtat que vivien en l’àmbit públic i privat i els canvis polítics i socials que des de 1800 experimentava la societat americana, els va permetre adoptar una percepció política de l’opressió femenina i per tant, començar a adquirir una identitat feminista; sobretot quan van veure que el moviment antiesclavista va passar de recollir firmes a centrar-se en activitats al Congrés. Aleshores les dones van poder percebre com l’abolicionisme de l’esclavitud es convertia en un moviment de votants on elles no podrien participar. L’oposició a l’esclavisme va estimular la percepció política de les desigualtats de les dones i va contribuir a fer que el feminisme també fos un moviment polític. D’aquesta manera, els dos moviments prenen significació històrica en la construcció d’una consciència col·lectiva feminista que va esdevenir decisiva pel desenvolupament del feminisme nord-americà.

Relació de les assistentes a la Convenció de Sèneca Falls de 1848. Font: hmcontemporaneo
Relació de les assistentes a la Convenció de Sèneca Falls de 1848. Font: hmcontemporaneo

La Declaració de Sèneca Falls és considerada el punt de partida del feminisme nord-americà. La conscienciació de les primeres feministes residia a la particular experiència de desigualtats de les dones tant en l’àmbit públic com privat i això les va portar a celebrar un congrés al poble de Sèneca Falls de l’estat de Nova York el 19 i 20 de juliol de 1848. Aquest esdeveniment va ser molt rellevant pel feminisme internacional en quedar consensuats un dels primers programes polítics feministes. La Convenció va ser el primer fòrum públic i col·lectiu de dones on durant dos dies es van pactar diferents proposicions per concloure un manifest anomenat “Declaració de sentiments”. Per legitimar la seva filosofia feminista van inspirar-se en la Declaració d’Independència Americana (1776) i van proposar un conjunt de resolucions basades en el dret a perseguir la felicitat i el reconeixement de la igualtat entre homes i dones. Les dotze decisions preses reclamaven el dret a l’educació i l’accés a les professions, llibertat per organitzar-se o parlar en públic, llibertat per disposar de propietats pròpies, la igualtat en el matrimoni i l’abolició de la doble moral sexual i, en definitiva, l’eliminació de la supremacia masculina en tots els àmbits de la societat.

En el moment de l’eliminació de l’esclavitud negra i de la concessió del vot als homes negres, les feministes nord-americanes esperaven que fos també aprovat el sufragi femení, però no va ser reconegut pel sistema constitucional americà l’any 1869. Aquesta va ser la raó principal per a la creació d’un moviment feminista independent dels partits polítics i altres moviments reformistes, i la constitució de l’Associació Nacional Americana Pro Sufragi de la Dona, encapçalada per Candy Stanton i Susan B. Anthony, que va transformar el feminisme en un moviment social específic de dones. Aquests esdeveniments històrics van inaugurar una llarga etapa de militància reivindicativa centrada en el sufragi fins a la seva concessió l’any 1920.

Article periodístic en què destaca el lideratge de Cady Stanton i Susan B Anthony, a les que descriu com agitadores femenines. Font: Woman Sufrage
Article periodístic en què destaca el lideratge de Cady Stanton i Susan B Anthony, a les quals descriu com agitadores femenines. Font: Woman Sufrage

L’experiència del sufragisme britànic

Gran Bretanya va ser el segon país on el feminisme aparegué de forma organitzada. El sufragisme britànic es va desenvolupar en un context d’ebullició política, cultural, científica i social, en el període de transició entre l’època victoriana i l’època eduardiana. Va néixer de la mà de les “dames de Langham Place”, les quals reivindicaven un feminisme de caràcter social iniciat en espais privats, intel·lectuals i elitistes des d’on es promovia un accés igualitari a l’educació i on s’exercien reivindicacions en l’àmbit de la propietat privada i el treball seguint la inspiració de les companyes nord-americanes.

El 1866 es va presentar la primera petició pel vot de les dones al Parlament de la mà d’Stuart Mill i Henry Fawcett. En ser rebutjada, el 1867 es va formar el primer moviment sufragista britànic organitzat: la Societat Nacional pro Sufragi de la Dona (NSWS), liderada per Lydia Becker, que va presentar diverses peticions de sufragi al Parlament, aleshores de majoria conservadora, que  van ser rebutjades.

D’aquesta manera, el feminisme va evolucionar de les reivindicacions socials a la generalització de la reivindicació de la igualtat política i el dret a la ciutadania cristal·litzada amb el vot. Van sorgir associacions defensant aquests drets arreu del país i, finalment, el 1897, es va fundar la Unió Nacional de Societats Sufragistes (NUWSS) liderada per la liberal Millicent Garret Fawcett. Les tàctiques d’aquest grup eren les d’un lobby parlamentari i amb les seves mesures legals i constitucionalistes van anar introduint el debat a la població, tot i que encara sense massa pes.

El segle XX va arribar amb aires liberals i va canviar aquesta dinàmica. L’any 1905 el Partit Lliberal va guanyar les eleccions a la Gran Bretanya després de molts anys de govern Conservador i la modernitat es va contagiar en tots els àmbits de la vida dels ciutadans. La meitat de la població, però, no podia considerar-se ciutadana de ple dret. Aquesta modernitat només els era superficial. Així doncs, les dones van cristal·litzar totes les seves energies en l’obtenció del dret a vot com a culminació simbòlica de la seva plena ciutadania.

El 1903 el sufragisme va agafar embranzida amb el naixement d’una nova organització més radical que la primera, on s’excloïen els homes i el vincle directe amb partits polítics: era la Unió Social i Política de Dones (WSPU), també anomenades popularment suffragettes o militants, com a estratègia criminalitzadora per part dels mitjans de comunicació de l’època. A diferència de l’estratègia constitucionalista i de tipus lobby del NUWSS, la WSPU va basar la seva acció en la desobediència civil amb l’objectiu d’aconseguir el màxim ressò mediàtic. Les dones del WSPU van traslladar el debat del Parlament al carrer i es van fer visibles en tots els àmbits de la vida mitjançant accions de tot tipus.

Emmeline Pankhurst, una de les líders del moviment sufragista radical britànic i de la WSPU. Font: Wikipedia
Emmeline Pankhurst, una de les líders del moviment sufragista radical britànic i de la WSPU. Font: Wikipedia

Les cares més recordades d’aquest moviment foren les germanes Pankhurst que, malgrat les llums i ombres del seu lideratge i la importància de reivindicar les multituds de dones anònimes que van participar del sufragisme, eren el motor del moviment o, si més no, l’oli necessari per fer-lo arrencar. Així doncs, des d’aleshores fins a la consecució del sufragi i especialment del 1909 al 1913 milers de dones de totes les posicions socials recolliren signatures, feren mítings al mig del carrer, organitzaren marxes, desafiaren la justícia amb accions de desobediència pacífica, crearen objectes de màrqueting per a tots els gustos – xapes, barrets, calendaris… -, en definitiva, sortiren de l’espai privat i entraren a l’espai públic per arribar a tots els titulars de les ràdios i els diaris, a totes les llars, a tots els centres de treball i a tots els racons on podien influir.

Algun dels esdeveniments més memorables fou la marxa del 21 de juny de 1908 al Hyde Park, recordada com a “Women Sunday”, que va aplegar unes 500.000 dones a Londres. També cal destacar els múltiples empresonaments, les vagues de fam iniciades per Marion Wallace-Dunlop o la mort d’Emily Davison atropellada per un cavall al col·locar una pancarta al derby d’Epsom l’any 1913. Tot aquest moviment va permetre la creació d’identitat col·lectiva que es visualitzava en les pràctiques del sufragisme (els vestits característics de les marxes sufragistes, les pràctiques d’acció col·lectiva a l’espai públic…) i que inspiraria no només les altres lluites feministes, sinó les maneres de fer de tots els moviments socials moderns.

Amb l’arribada de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) moltes dones van incorporar-se al món laboral per substituir els homes que havien anat al front. Conseqüentment, el Parlament va reobrir el debat sobre la participació pública de les dones i va aprovar, el 1918, la primera llei del sufragi parcial que només atorgava el dret a vot a les dones casades de més de trenta anys, a les que tenien propietats o a les que tenien títol universitari. Es deixava enrere, d’aquesta manera, a la majoria de les dones obreres que havien estat motor del moviment sufragista. No fou fins a l’any 1928 que les dones van obtenir el mateix dret a vot que els homes, a partir dels vint-i-un anys.

Celebrant els 100 anys del sufragisme britànic: el llegat del moviment

El moviment sufragista ha estat llegit des de perspectives ben diverses. En primer lloc, pel que fa a les memòries no historiogràfiques, cal destacar que durant els anys vint es va promoure una memòria idealista i centrada en els protagonismes i lideratges simbòlics més que en la vessant analítica i la reflexió al voltant de teories polítiques i de gènere que va suposar el moviment. La memòria dels anys 60, de caràcter liberal, va presentar una forta dicotomia entre les constitucionalistes i les suffragettes. Tanmateix, tot i les lectures de confrontació entre les diferents organitzacions i línies estratègiques del moviment, les xarxes d’amistat individuals entre les dones i les decisions tàctiques que prenien les bases superaven els lideratges organitzacionals i mostraven així la versalitat de les bases vers la confrontació dels lideratges.

Hi ha dues interpretacions de la divisió de les suffragettes: les radicals i les socialistes, que bàsicament il·lustren les diferents veus de les germanes Pankhurst, en especial d’Emmeline i Christabel, que van culminar i personificar el boom mediàtic del moviment. L’anomenat “fenomen Pankhurst” ha sigut fins i tot aprofitat per tot tipus de sectors polítics, domesticant la seva militància revolucionària i venent el seu atractiu mediàtic. Tot i que la memòria de les Pankhurst ha sigut assimilada pel sector conservador, el seu llegat és precursor de la tercera onada del feminisme radical. En definitiva, el lideratge de les Pankhurst és controvertit i ple de llums i ombres. Des de les crítiques a les formes autoritàries que va adoptar Emmeline, als tics racistes i imperialistes de Christabel; fets criticats per la seva germana Sylvia, la menys recordada de les tres, d’idees socialistes i expulsada de la WSPU per les seves crítiques i per la voluntat d’implicar de forma més directa la mobilització obrera al moviment sufragista. Així doncs, des dels diferents relats –tan historiogràfics com no– s’ha reivindicat el fenomen Pankhurst en funció dels interessos ideològics i polítics.

Manifestació de les anomenades per la premsa "suffragettes". Font: The Week UK
Manifestació de les anomenades per la premsa “suffragettes”. Font: The Week UK

Pel que fa a les memòries historiogràfiques, en destaquem dues crítiques amb la perspectiva que aporten aquests cent anys. En primer lloc, els treballs d’alguns historiadors com Dangerfield, Mitchell o Pugh, que poden considerar-se fins i tot misògins en caure en tòpics com la histèria de les feministes, l’equiparació de les suffragettes amb un grup terrorista o la patologització del lesbianisme. Aquesta visió deixa en més bona consideració les tàctiques constitucionalistes, entenent que coincideixen amb les virtuts d’una “bona dona” pacient i controlada, treballant amb els homes. En canvi, les actituds més militants i d’acció desobedient es consideren com una “alternativa a la passió sexual”. No és anecdòtica ni única pel sufragisme la criminalització conseqüent a la transgressió de gènere que va suposar per a les dones apropiar-se del control de l’espai públic, reservat exclusivament als homes.

En segon lloc, historiadors més progressistes com Evans cauen en l’error de criticar el classisme del moviment sufragista. Si bé és cert que les actituds paternalistes d’algunes dones de classe mitjana eren persistents, l’autor relaciona el creixement de la classe mitjana i de les noves professions femenines amb l’auge del sufragisme, obviant les aportacions de les dones obreres i la seva importància clau en la reivindicació dels drets de les dones, així com les diferents posicions socials de les dones i les conseqüències d’això en les diferents opressions i condicions de vida i maneres d’organitzar-se.

Un moment concret de la pel·lícula "Suffragettes", que representa una manifestació pel dret al vot femení. Font: La panza del bou
Un moment concret de la pel·lícula “Suffragettes”, que representa una manifestació pel dret al vot femení. Font: La panza del bou

En aquest sentit, cal destacar l’encert de la pel·lícula “Suffragette” (Sarah Garvon, 2015) de centrar-se en la vida d’una dona obrera i anònima que participa activament del moviment sufragista. Durant la pel·lícula es retrata l’esforç es per expandir-se als llocs de treball de les obreres que van acabar totalment implicades al moviment sufragista tot i les dificultats que per elles comportava pel perill de perdre la feina. Tanmateix, les obreres van veure en el vot la cristal·lització de totes les seves expectatives de canvi. Reivindicacions com la igualtat salarial i els drets sexuals i reproductius també afloraren durant la lluita sufragista. En aquest sentit, podem entendre la diversitat de dones que conformaven el sufragisme; mentre unes pretenien obtenir el vot com a part d’una reforma social obrerista, les altres ho feien per exercir la ciutadania i dotar-se dels mateixos drets que els homes a l’hora de dirigir el país.

No obstant el potencial revolucionari obrer de la lluita sufragista, és comprensible la preocupació de feministes d’altres països, com és el cas de l’anarquista catalana Federica Montseny, que veien en la lluita per la igualtat de drets entre homes i dones l’equiparació d’uns drets burgesos que no comportarien un canvi social i que únicament tenien com a fi “masculinitzar” les dones sense tenir en compte les especificitats del seu sexe ni la seva condició social i, per tant, l’objectiu comú d’una revolució social que acabés amb les diferències entre homes i dones. En aquesta línia, Montseny reconeix, però, que les anglosaxones comprenien en l’exercici de la voluntat de votar unes inquietuds socials, però considera que aquest cas no es donava entre les feministes coetànies de l’Estat espanyol que aconseguiren el dret a vot sense la mobilització al carrer ni el punt d’inflexió per a la presa de consciència de les dones que va suposar en el cas de les britàniques.

Com s’ha pogut veure al llarg de l’article, el camí cap al vot femení va estar ple d’entrebancs i petites victòries abans de poder accedir definitivament al sufragi i encara ara, cent anys més tard, el seu llegat no és exempt de debat. Les dones que van lluitar perquè això fos possible són una imatge clara de la nostra herència feminista i és necessari conèixer i visibilitzar el sufragisme, cent anys després de la seva victòria a la Gran Bretanya, com a moviment clau per entendre la nostra genealogia; no només per a l’estudi del moviment feminista, sinó com a precursor de les pràctiques desobedients que inspirarien a la resta de moviments socials moderns. Cal que les dones valorem i siguem conscients de les experiències que ens permeten actualment ser subjectes polítics actius en totes les lluites emancipatòries. I tot i això, el calidoscopi ha de seguir girant per encaixar les peces del dibuix de la justícia.

Read More

Moltes han sigut les dones que han trencat els límits de l’àmbit domèstic i han participat activament de la història política del nostre país per tal de defensar uns drets bàsics per a elles; moltes han sigut també les que han quedat silenciades per la historiografia. Recuperar la biografia d’aquestes dones no només ha de ser un compromís per treure-les de l’oblit, sinó que ens ha de permetre redescobrir el nostre passat i redefinir-lo d’una manera completa, tenint en compte tots els seus protagonistes.

Teresa Claramunt va ser una dona obrera que va lluitar en els anys en que es forjava el moviment anarquista català, al costat d’uns dels personatges més importants de l’obrerisme del nostre país, com Fernando Terrida, Antoni Gurri i altres. Ella no només va desobeir les regles morals destinades a oprimir les dones, sinó que va iniciar una teorització feminista que seria la base d’aquelles dones que van protagonitzar la Segona República i que van lluitar, després, contra el franquisme.

claramunt
Imatge de Teresa Claramunt

Al llarg del segle XIX, Catalunya va viure un intens procés d’industrialització que es va focalitzar principalment a la costa central catalana. Importants nuclis urbans veien com la seva població augmentava per l’arribada d’immigrants provinents del camp, que buscaven oportunitats de treball en la nova indústria tèxtil; alhora, l’arribada de tantes famílies propiciava la creació de noves fàbriques. És així com Sabadell es convertí en un dels principals nuclis industrials del país, i és que el 1850 ja comptava amb milers de teixidors.

Teresa Claramunt va néixer el 4 de juny de 1862 en una família proletària. El seu pare, Ramon, era fill d’una família immigrant, i la seva mare, Joaquina Creus, era filla de Sabadell. El matrimoni va tenir cinc fills, i Teresa n’era la segona. Poc després del seu naixement, la família es va haver de traslladar per qüestions laborals a Barbastre (Aragó), on visqueren deu anys.

En aquesta ciutat, Teresa va rebre educació fins als 10 anys. La Ley Moyano del 1857 establia una clara diferència entre l’escolarització femenina i masculina, i limitava l’ensenyament de les nenes a la religió i les tasques domèstiques, una educació destinada a la maternitat. Aquest fet marcarà molt la vida de la Teresa, que sempre viurà com un greuge la manca d’instrucció en comparació als seus companys, situació que intentarà revertir els primers anys del seu activisme obrerista. En aquest sentit, una de les seves principals reclamacions per aconseguir la igualtat entre gèneres serà la formació de les dones de la mateixa manera que els homes.

La implicació de Ramon Claramunt amb el republicanisme federal va obligar a la família a traslladar-se de nou a Sabadell el 1875. Després del Sexenni Democràtic, la fi de la Primera República i la restauració de la monarquia que feia preveure una nova repressió, el pare de Teresa, que havia estat milicià de Voluntarios de la Libertad, preferí emigrar per evitar possibles detencions.

De nou a Sabadell, Teresa i la seva germana s’incorporaren a la fàbrica on el seu pare era l’encarregat. Tot i que sembla que en un primer moment la seva dedicació fos de xinxes de fàbrica—normalment nens i nenes petits, encarregats d’escombrar i ajudar a altres tasques—, hi acabaria essent teixidora. En aquell moment, la jornada laboral era d’onze hores diàries, amb una enorme diferència salarial entre homes i dones.

La difusió de la màquina de vapor, que permetia mecanitzar els telers, va permetre un nou creixement industrial a la dècada dels 70; procés que va anar acompanyat d’una feminització de les plantilles en les indústries tèxtils, com una aposta dels fabricants per mantenir els salaris baixos. És així com la mà d’obra femenina va esdevenir fonamental en les fàbriques tèxtils de finals del XIX, tot i que el pas de la dona per la fàbrica es concebia com a transitori, ja que quan es casaven i tenien fills acostumaven a dedicar-se exclusivament a les tasques domèstiques, seguint el patró patriarcal imperant a l’època. La mateixa Teresa, uns quants anys més endavant, deixarà la fàbrica un cop casada.

Paral·lelament al creixement industrial de la ciutat, també va augmentar la consciència obrera i l’organització popular. A Sabadell, ja hi trobem una tradició sindical des d’abans de La Gloriosa, i una forta adhesió a l’Associació Internacional de Treballadors (AIT). El societarisme era la forma habitual d’organització obrera a la vil·la vallesana, molt influït pel cooperativisme, i que pretenia acabar amb el paternalisme que suposaven les societats mixtes d’amos i treballadors. Com explica Laura Vicente al seu llibre sobre Claramunt, va ser durant aquesta dècada dels 70 que a Sabadell es va produir una forta radicalització del moviment obrer amb el naixement del sindicalisme, vinculat a la Federación de Trabajadores de la Región Española (FTRE). Aquesta federació era d’ideologia anarquista col·lectivista, i apostava per la via legalista com a forma per crear un moviment de masses fort. Rebutjava així la clandestinitat i la violència (propaganda pel fet) de l’anarco-comunisme, molt present a Andalusia. Al territori català, tot i l’existència de petits grups autònoms propers a l’anarquisme andalús, la majoria del moviment es desenvolupà al voltant de l’anarquisme col·lectivista, i moltes de les societats obreres de Sabadell —Societat de Teixidors de Llana, Societat de Filadors de Llana, Societat de Teixidors Mecànics… — van federar-se a la FTRE. Tota aquesta organització obrera culminaria amb la vaga de les set setmanes.

El maig de 1883, la Unió de Treballadors de la Llana, integrada a la FTRE, va realitzar dues assemblees generals de treballadors que van acabar amb la convocatòria d’una vaga general sota la reivindicació de la jornada laboral de vuit hores. Més de 12.000 obrers van secundar la vaga, que van poder aguantar durant set setmanes fins que, el 17 de juny, va ser desconvocada. Va ser la important repressió la que la va fer fracassar: els dirigents de la mobilització van ser empresonats, les associacions obreres prohibides, i molts obrers acomiadats. Aquesta derrota va debilitar enormement l’obrerisme organitzat al voltant de la FTRE i va provocar que els treballadors s’allunyessin de les societats obreres. Els anys posteriors, el moviment de la ciutat vallesana es va caracteritzar per una forta desorganització i una minsa capacitat d’incidència.

Un dia després de l’inici de la vaga, es convocà una assemblea general de dones, que tenia com a objectiu mobilitzar també les treballadores, que sovint es quedaven al marge dels conflictes obrers. És possible que Teresa participés en aquesta assemblea. El fet que Claramunt fos acomiadada després de la vaga ens mostra que hi tingué un paper important. Laura Vicente resumeix la participació de Teresa Claramunt en aquesta mobilització de la següent manera: “Teresa Claramunt participó en la huelga y destacó en las asambleas de su fábrica y en las reuniones generales que se produjeron durante la huelga. A pesar de ser una mujer muy joven y desconocida en los ambientes societarios (aunque es posible que fuera conocida por ser la hija de un activo republicano como era su padre), pudo formar parte del comité de huelga debido a la escasa, pero importante, movilización de las mujeres”.

És evident que l’experiència de la vaga va ser el punt de partida de l’activisme societari de Claramunt. A partir d’aquesta mobilització, la jove teixidora es va apropar als dirigents de la vaga, lligats a la FTRE. Entre aquests activistes, Teresa conegué a Antoni Gurri—teixidor de Granollers que ja comptava amb un cert protagonisme dins del moviment obrer de Sabadell—, amb qui es casà el gener de 1884. Els primers anys de casada, Teresa Claramunt utilitzarà el cognom del seu marit i firmarà ella mateixa el seus escrits com a Teresa Claramunt de Gurri. Més tard, però, renunciarà a aquest cognom i criticarà les dones que ho facin, ja que considerava que era un signe de dependència i esclavitud.

Tot i aquesta reflexió posterior, Teresa es va deixar, en els primers anys de matrimoni, influenciar pel seu marit, i s’apropà així als cercles societaris que ell freqüentava. Són en aquests primers anys de matrimoni que, de la mà de Gurri, Teresa Claramunt abraçarà les tesis anarquistes, alhora que iniciarà una fèrria defensa de les dones treballadores i preconitzarà la seva organització.

losdesheredados
Capçalera del setmanari Los desheredados, exemplar publicat el 7 de juliol de 1883.

Com a conseqüència del fracàs del 1883, el moviment obrer sabadellenc va perdre força i capacitat d’actuació. Davant d’aquesta situació, alguns obrers, entre ells Claramunt i Gurri, decidiren fundar l’Ateneu Obrer, que pretenia ser el centre del moviment anarquista de la ciutat per tal de reorganitzar-lo. En aquest context, Teresa començà a publicar regularment a Los desheredaros, propagant les idees bakuninistes.

Teresa Claramunt, veient la necessitat d’involucrar la dona en la lluita —també com a via per a l’emancipació i l’apoderament de les dones—, fomentà la creació d’organitzacions femenines que promoguessin la mobilització d’aquestes. Aquest és el cas de la Sección Varia de Trabajadoras Anarcocolectivistas de Sabadell, que va firmar la seva acta de constitució l’octubre de 1884 a l’Ateneu Obrer i que es va federar també a la FTRE. Les cares visibles d’aquesta organització foren Federación López, que destacava per la seva formació en gènere, exposant un discurs amb idees de Proudhon i de Bakunin, i Teresa Claramunt que, per contra, tenia un discurs molt més senzill, fruït de la pròpia experiència i sense una base teòrica important, cosa que la feia més propera a la resta de dones.

Un dels pilars bàsics del discurs feminista de Teresa, plasmat a la seva obra La mujer. Consideracions generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, era l’anticlericalisme, ja que defensava que l’Església imposava unes estrictes normes morals i socials que oprimien la dona i impedien el seu alliberament. Alhora que apostava per la igualtat en l’educació i per la supressió de la dualitat moral per aconseguir la igualtat entre homes i dones.

D’aquesta manera, reivindicava la instrucció de les dones com a arma pel seu alliberament. Defensava el col·lectivisme també en aquest aspecte, i considerava que les dones havien de compartir els seus coneixements entre elles per superar la situació d’aculturació d’aquestes. Segons Claramunt, la lluita contra el capitalisme era el que permetia dignificar la dona, i això era el que acabaria amb la idea que la dona era inferior.

Tot i la breu vida de la Secció —desapareguda el 1885—, aquesta va permetre a Teresa iniciar-se a la tasca propagandística. És així com començà a aparèixer com a oradora en celebracions i mítings, sovint a l’Ateneu Obrer.

Claramunt també reafirmà el seu compromís militant i participava en assemblees de la FTRE en un moment en el que la federació estava en crisi. Després de reafirmar la línia anarcocol·lectivista al Congrés de Barcelona, per mirar de consolidar l’organització, les diferències entre la FTRE i l’obrerisme català —que apostava per una organització més lliure i radical— s’evidenciaren el 1887 en un Congrés Comarcal en el qual la Teresa participà. Això comportà la desaparició definitiva de la FTRE el 1888.

El setembre d’aquest mateix any va néixer Proletaria Libre, la filla del matrimoni Gurri-Claramunt. La nena va morir cinc mesos més tard d’una pulmonia. Durant el temps de vida de la petita, Claramunt va abandonar tota la tasca propagandística que havia realitzat els anys anteriors, cosa que destaca la importància de la maternitat per la sindicalista, també molt present en els seus discursos feministes. La mort de la filla degué afectar molt al matrimoni, que ja no tornarà a realitzar actes a Sabadell i es perdrà el seu rastre fins el 1891 a Barcelona.

La Barcelona de l’última dècada del segle XIX va ser protagonitzada per una forta radicalitat social, conseqüència d’un moviment anarquista força consolidat, tot i les divisions entre els col·lectivistes bakuninistes i els anarcocomunistes propers a Kropotkin. Fruit d’aquesta conflictivitat social, el govern va iniciar una dura repressió i persecució dels moviments socials, i entre aquests i especialment, de l’anarquisme. És en aquest ambient en el que Teresa esdevingué una oradora i propagandista molt popular a Barcelona i les rodalies, intervenint en nombrosos mítings organitzats per diferents grups anarquistes, i va realitzar el seu primer viatge com a oradora per terres valencianes, on causà un enorme furor. Teresa abandonava l’esfera privada i se situava còmodament a l’esfera pública, que sempre havia estat vetada a les dones, convertint-se en una autèntica oradora de masses.

En aquesta nova etapa a Barcelona, Claramunt participarà de la creació d’altres organitzacions femenines. La primera d’aquesta, i l’única clarament anarquista, serà la Agrupación de Trabajadoras, l’any 1891. Després vindran la Sociedad Autónoma de Mujeres (1889-1892) i la Asociación Librepensadora de Mujeres, el 1896. Aquestes dues últimes no eren obreristes, cosa que demostra que Teresa defensava, en els seus primers anys, la confluència de l’anarquisme amb altres corrents lliurepensadors, sobretot en qüestió de gènere.

Durant els últims anys de la dècada dels 80 i tota la dècada del 90, l’anarcocomunisme va anar guanyant terreny al col·lectivisme arreu d’Europa. Recordem que a Espanya la FTRE, principal organització anarcocol·lectivista, ja havia desaparegut. La repressió institucional que feia inviables grans organitzacions anarquistes va fer créixer aquest anarcocomunisme, que apostava per l’acció directa —negociacions directes entre treballadors i fabricants sense la interferència de l’estat— i la propaganda pel fet —ús de la violència com a eina de lluita. En aquest nou context van néixer a tot Europa, i també a Catalunya, petits grups anarquistes clandestins que organitzaven atemptats terroristes contra el que consideraven els pilars bàsics de l’ordre establert: la burgesia —i el govern com a representant dels seus interessos— i l’Església.

D’aquesta manera, l’any 1891 a Barcelona s’inicià un període amb freqüents atacs terroristes, que van anar acompanyats d’una forta repressió. Aquesta persecució institucional, que tenia com a objectiu debilitar el moviment anarquista, va acabar també afectant Claramunt, que va ser detinguda per primer cop el febrer de 1893 després d’un míting estudiantil al Teatre Calvo-Vico —on Teresa ni tant sols havia entrat ja que la policia hi havia negat l’accés a les dones—. La detenció va suposar quasi un any de presó per l’oradora, i després d’aquesta en vingueren d’altres, cosa que afectà la seva tasca propagandística i la féu desaparèixer pràcticament de la vida pública.

El juny de l’any 1896, durant la processó del Corpus de l’Església de Santa Maria del Mar a Barcelona, es va produir l’explosió d’un artefacte que va provocar sis morts i quaranta-quatre ferits. El govern, seguint les demandes dels sectors més conservadors, va suspendre les garanties constitucionals i va imposar l’estat de guerra, que va permetre dur a terme una forta repressió indiscriminada contra tot allò que posés en dubte l’ordre social establert: van ser detingudes més de quatre-centes persones, tancats els principals diaris o setmanaris d’esquerres i detinguts els seus redactors.

Tot i que Claramunt i Gurri ja no vivien a Barcelona, van ser detinguts per la Guàrdia Civil al seu domicili de Camprodon, on s’havien traslladat per qüestions laborals. Ella va ser traslladada a la presó de dones i ell al Castell de Montjuïc, amb la resta d’homes detinguts. S’iniciava així el Procés de Montjuïc, la repressió governamental més important contra l’anarquisme català.

Tres mesos més tard, a causa del seu mal comportament, Teresa també va ser traslladada a Montjuïc. Cal dir que, Claramunt va ser l’única dona d’entre els vuitanta-quatre processats per aquell cas. Allà va viure reclosa en aïllament i incomunicació, cosa que l’afectà enormement: les seves idees es radicalitzen arran de la seva estada al Castell, i la Teresa de després del Procés tindrà un discurs molt més trencador i revolucionari, defensarà un anarquisme “pur” i rebutjarà la confluència amb altres moviments, no com havia recolzat en un passat.

120316-claramunt1
Informe realitzat per la Inspecció de Seguretat de Barcelona per tal d’identificar militants anarquistes.

Finalment, el juliol de 1897, Claramunt, Gurri i altres anarquistes van ser absolts, però amb l’obligació de marxar del país. El 9 d’agost d’aquell any, Cánovas del Castillo va morir a mans de l’anarquista Angiolollo, que es venjava així dels fets de Montjuïc.

Gurri i Camprodon tornaren a Barcelona el 1898, just quan el moviment obrer iniciava una contundent campanya per a la revisió del Procés de Montjuïc, amb l’objectiu d’intentar treure de la presó els anarquistes que encara hi eren. Aquesta campanya, dirigida per Lerroux però amb la participació de diferents forces socials (anarquistes, socialistes, republicans, maçons…), va tenir un gran ressò mediàtic. L’abril de 1900 el govern de Silvela va decretar la commutació de la pena dels anarquistes empresonats, una acció que permetia frenar la campanya sense establir un decret d’amnistia i sense revisar el procés. Tot i que amb aquest gest el govern pretenia frenar la greu crisi que encarava el sistema de la restauració, aquesta s’aguditzà, i la inestabilitat política serà ja permanent fins a la Dictadura de Primo de Rivera.

Durant els primers anys del nou segle, el moviment obrer es trobava dispers, amb enfrontaments constants entre les diferents tendències obreristes i sense una clara organització. Tot i així, els primers conflictes laborals del nou segle van aparèixer ben d’hora: el maig del 1901 va esclatar un conflicte amb els treballadors del tramvia —que va suposar una nova detenció per Teresa en donar-los suport—, i el desembre es va iniciar una vaga dels serradors mecànics sota la reivindicació de la jornada de nou hores. Aquesta segona mobilització va rebre molts suports, i després d’un míting el 16 de febrer de 1902 —en el qual Teresa intervingué— es va cridar a la vaga general en solidaritat als serradors.

Teresa, que llavors ja s’havia separat de Gurri i tenia una nova relació amb Leopold Bonfaulla, serà una de les cares visibles de la mobilització. Més de 100.000 treballadors la secundaren, cosa que la convertí en una de les vagues més multitudinàries d’Europa. La vaga va acabar fracassant i es desconvocà el 24 d’aquell mateix mes, a causa, en part, de la manca organitzativa del moviment obrer. Les conseqüències van ser molt dures i van acabar d’esborrar el moviment obrer organitzat: es van tancar diaris (entre ells El Productor impulsat per Claramunt), es van clausurar locals de societats obreres i altres centres obrers i es van detenir al voltant de 370 persones, entre les quals hi havia la parella Claramunt-Bonafulla.

L’anarquisme culpava de la derrota de la vaga de 1902 als plantejaments reformistes de masses, i poc a poc s’anava obrint pas pel nou sindicalisme anarquista, que s’acabaria configurant uns anys més endavant. Teresa Claramunt no se sentia còmode amb les noves tendències anarquistes que començaven a consolidar-se, ja que creia que eren massa moderades i no eren revolucionàries. A més, cal tenir en compte que Teresa no havia tornat a treballar des del seu primer casament, fet que també l’allunyava de l’organització obrera. L’antiga teixidora havia apostat per la carrera propagandística i publicista, i ja era una autèntica agitadora de masses.

Durant aquesta primera dècada del XX, l’anarcosindicalisme va guanyar força dins dels replantejaments teòrics que s’estaven duent en el si del moviment anarquista. D’aquesta manera, i com diu Teresa Abelló, “el 1907 les societats obreres catalanes van fer un pas decisiu en el procés de modernització, al qual no era aliena la influència del sindicalisme revolucionari francès, en fundar a Barcelona l’agrupació Solidaritat Obrera”. Tot i que en un primer moment Teresa, la seva parella i altres anarquistes històrics van veure amb bons ulls aquesta nova federació, de seguida se’n van allunyar, argumentant que havia agafat una deriva revisionista que la desviava de l’anarquisme pur que tant els representava a ells. El canvi generacional era evident, i Teresa Claramunt no es veia representada en el nou panorama anarquista català.

El 1909 es va produir el que la historiografia ha anomenat la Setmana Tràgica, una revolta popular que sota la bandera de l’anticlericalisme i l’antimilitarisme va fer sortir a una gran massa de gent al carrer, en contra de la lleves forçades al Marroc. De seguida s’hi van sumar els obrers i van convocar vaga general el 26 de juliol. A partir d’aquest moment es varen desencadenar els fets més violents, sovint protagonitzats per dones, que cremaven esglésies i formaven barricades als carrers. Teresa Claramunt va participar dels aixecaments populars, però no va esdevenir la cara visible de la revolta i no va oferir una imatge pública protagonista durant aquesta, a causa de la seva marginació per part de la direcció de Solidaritat Obrera.

Un cop l’Exèrcit va aturar l’aixecament, es va produir una enorme repressió —2.500 detinguts i 5 persones executades—. Uns dies després, el ministeri de Governació va decretar el desterrament d’uns quaranta anarquistes, amb la voluntat d’evitar futurs conflictes. Entre aquests es trobaven Teresa Claramunt i Leopold Bonafulla. La parella va haver de deixar Barcelona i separar-se, ja que havien estat destinats a llocs diferents. Claramunt va anar a Saragossa, on ràpidament va integrar-se en els cercles anarquistes, mentre que a Barcelona es fundava, de la mà de Solidaritat Obrera, la Confederació Nacional del Treball (CNT), consolidant definitivament l’anarcosindicalisme com a forma d’organització de l’anarquisme.

En un Congrés de la CNT a Barcelona, el setembre de 1911, es va decidir traslladar el Comitè Nacional a Saragossa, ciutat on encara residia Teresa Claramunt. La CNT va convocar una vaga general el 1911, en solidaritat als vaguistes de Bilbao i en contra de la Guerra del Marroc. Teresa Claramunt es va “reconciliar” amb aquesta nova generació anarquista i va participar en un míting de la Federació Obrera, en el qual es va convocar oficialment la vaga. Amb el míting ja finalitzat, els obrers van sortir al carrer a manifestar-se i es van produir els primers enfrontaments amb la Guàrdia Civil, que acabarien amb la mort de dos obrers i amb la detenció d’uns quants més, entre ells, de nou, Teresa Claramunt.

El Tribunal Militar va condemnar a Teresa Claramunt a la pena de mort, i va ingressar a la Presó de Predicadors, on li van rebaixar la pena a tres anys de presó. El 1913 el Govern va decretar una amnistia, i Teresa va poder sortir de la presó. Aquesta última estada empresonada la va fer emmalaltir molt, i va sortir amb una salut molt feble: li va iniciar una paràlisi que ja l’acompanyaria fins la seva mort.

Després de sortir de la presó es va dirigir a Maó on va viure uns mesos, col·laborant amb el setmanari El Provenir del Obrero, però aquest va desaparèixer el 1914 i Teresa va anar a viure a Sevilla. A partir d’aquell moment, la seva activitat propagandística va quedar enormement reduïda arran de l’estat de la seva malaltia. Els següents anys, entre 1914 i 1923, Teresa va viure a Sevilla, Saragossa i Barcelona, gairebé sense aparició pública i cada cop més tancada a casa. Durant aquests anys l’anarquisme, ja organitzat, començaria a protagonitzar una forta mobilització obrera i un conjunt de vagues generals que tingueren el seu punt culminant el 1919 amb la vaga de la Canadenca, que aconseguia la reivindicació història de la jornada laboral de vuit hores. No obstant això, les tensions entre patronal i obrerisme continuarien en augment i es materialitzarien amb el pistolerisme, fins a arribar a una violència extrema.

A partir de 1924, la malaltia es va accelerar i li va impedir poc a poc la mobilitat física, fins a quedar immobilitzada en una cadira de rodes. Entre 1924 i 1931 va quedar reclosa a la seva casa de Barcelona, i amics, entre ells Federica Montseny, la visitaven sovint. Finalment va morir l’11 d’abril de 1931 amb 68 anys d’edat, i va ser enterrada el 14 d’abril. Aquell dia es proclamava la Segona República.

Desapareixia una de les figures cabdals de la nostra història, i la pionera del feminisme obrerista anarquista, com l’anomena Vicente. La seva consciència de classe, ja des de ben petita, a causa de la primerenca entrada a la fàbrica, la va enquadrar dins d’un moviment obrerista, l’anarquista concretament, que la marcaria per la resta de la vida. Destacà en aquest moviment, no només per la seva tasca orgànica, sinó per trencar-hi els estereotips de gènere, convertint-se en una de les dones més populars de la classe obrera.

Això no li va ser fàcil, i va arriscar tot el que tenia per lluitar per canviar l’ordre de les coses. Prova d’això és que va haver de viure nombroses detencions —amb el Procés de Montjuïc com a punt culminant d’aquestes—, quasi sempre acompanyada d’homes; va perdre cinc criatures i va emmalaltir de manera irrecuperable. El seu pensament també va anar condicionat per tots aquests aspectes, ja que, com ella mateixa deia, la seva base teòrica era la seva pràctica diària, la seva experiència. Lligat a això cal fer èmfasi també que el seu aprenentatge va ser autodidacta.

En definitiva, Teresa Claramunt va destacar per la seva personalitat, el seu temperament i les seves idees innovadores en matèria feminista, en una època en la qual les dones tot just començaven a trencar i pensar com trencar les seves cadenes. Aquest fet, acompanyat de la seva reiterada acció en el terreny del moviment obrer, li atorga una posició destacada en la Catalunya del darrer terç del XIX i primer terç del XX. Com diu Vicente, “aquest és el valor i l’actualitat que té el coneixement de la vida d’una dona que morí fa més de setanta anys”.

Read More

Jofre: Mary Nash és especialista i directora d’un grup de recerca de multiculturalisme i gènere a la Facultat de Geografia i Història de la UB; i és aquí per fer-nos una petita explicació d’aquest moviment que sovint coneixem com feminisme. Benvinguda, i per començar, ens podries fer una petita aproximació a aquest moviment que es coneix com a “feminisme”?

Mary: Bé, primer de tot cal dir que és millor parlar en plural, de “feminismes”. Hi ha hagut tipologies molt diverses entre sí. Va aparèixer, aquest concepte, per primera vegada a finals del segle XIX de la mà d’una activista femenina francesa, Aubertin Auclere. Però en diversos contextos se l’ha interpretat de manera diferent: a principis del segle XX, per exemple, se l’associava sobretot amb l’adquisició dels drets polítics -el vot, el sufragi-, com també de drets civils per part de les dones, ja que en aquell moment hi havia una negació per part de quasi tots els països europeus al vot o drets de les dones. Més endavant s’ha anat ampliant perquè és un concepte que hauria de ser complex; i als anys 70 les historiadores, entre elles jo mateixa, vam anar plantejant que el lligam entre feminisme i sufragisme no era suficientment ampli com per a entendre un fenomen tan plural com el que representava el feminisme.

Per tant, es va fer evident la necessitat de reconèixer específicament l’opressió de la situació de la dona i d’una lluita pels seus drets, però molt més enllà del que representarien els drets polítics. Podríem dir que el sostre de cristall -pel que en aquell moment es coneixia com a Moviment d’Alliberament de les Dones- era que sí que es qüestionaven diversos aspectes de les relacions entre homes i dones, però es deixava quasi intacta la noció de la maternitat o aquella percepció que les dones han de desenvolupar un concepte específic a la societat: tenir cura dels fills i la família, que més aviat s’haurien de limitar a l’espai de la llar. Parlem de la “perfecta casada”, “l’àngel de la llar”… tot això seria aquest sostre que no es qüestionava aleshores.   

ftgma_entrevista_feminisme
Catedràtica Mary Nah (Limerick, Irlanda, 1947), especialista en gènere i el treball de les dones a Espanya, durant l’entrevista realitzada per Ab Origine.

A partir dels anys 70, sorgeix la idea que allò personal és també polític. Es va anar ampliant la noció del feminisme per a incorporar el concepte que tot el que entra en la vida personal té un sentit polític i que també forma part de la lluita de les dones. Això provoca que es qüestioni el concepte de la dona com a encarregada de la família o com a subjecte subaltern. L’opressió, que té moltes manifestacions, aleshores no només venia d’una situació legal, sinó que hi havia molts mecanismes que estan funcionant que afecten a les llibertats de les dones. A partir d’aquí, si pensem en el nostre món global als anys 90, trobem una crítica: que el concepte “feminisme” s’utilitzava des d’Occident perquè s’havia establert un cànon que deia si una acció per part de les dones es podia considerar com a feminista o no; i aleshores, es va enunciar que les coordenades en les quals s’entenia el feminisme eren ‘occidentalitzades’ i que hi havia una gran imposició d’aquests conceptes. I per altra banda, que el feminisme occidental s’havia fixat molt en els drets individuals; per contra, en altres indrets és més important l’accés a drets comunitaris, no només a uns drets polítics o al poder polític, eren fonamentals. Per tant, jo diria que el concepte del feminisme sempre està en reconsideració i redefinició.

Jofre: Tot i que ja n’hem parlat una mica, com es desenvolupa aquest concepte amb el temps fins a arribar als nostres dies?

Mary: Jo crec que hi ha una primera fase al XIX i part del XX, quan les dones s’adonen de manera clara de l’opressió perquè no és gens subtil. És a dir, hi ha un ordre jurídic que s’instal·la amb Napoleó i que comparteixen molts països europeus (és a dir és l’estat qui ordena i regula) que posa a les dones en una situació de dependència cap als homes de la seva família, el marit o el pare. Per tant, les dones no tenen drets no només en el sentit de no poder votar, sinó també a nivell familiar: no tenen accés als fills si no és a través del marit, per exemple. Com a conseqüència, hi ha una sèrie de disposicions legals molt clares. Per tant, els moviments que sorgeixen en aquell moment es mouen al voltant de l’adquisició de drets, però també, a un altre nivell que sovint s’oblida, l’accés a l’educació i al treball remunerat.

I aquest seria el cas de Catalunya o Espanya, ja que el sistema de la Restauració deixava molt poc marge per a reformes i la situació de l’educació era dramàtica: el 75% de les dones l’any 1900 no sabien llegir ni escriure o tampoc es reconeixia el dret al treball remunerat. Per tant aquí a Catalunya, com a la resta de l’Estat Espanyol, les demandes es van fixar més en l’accés a l’educació més que en el vot fins a la segona República on ja entraria la nova demanda.

A partir dels anys 70 i 80 hi haurà un gir en el moviment, perquè la majoria de països occidentals ja hauran accedit als drets polítics o formals, les dones ja es consideren com a ciutadanes. Tanmateix la trajectòria del segle XX és que en molts països del món, i indubtablement en el cas europeu, ja existeix un sistema polític que parteix del principi de la igualtat entre homes i dones; però, per altra banda, hi ha una realitat històrica que és la pràctica constant d’una sèrie de pràctiques discriminatòries. Aleshores, el feminisme durant els anys 70 es fixa en els mecanismes culturals que oprimeixen les dones i durant aquell període moltes feministes es van fixar en la família com a seu de la opressió de les dones, no tant a nivell de llei -que ja han anat canviant- sinó a nivell de conductes de comportament, i és aquí on sorgeixen les demandes del reconeixement de la sexualitat de les dones, el dret als anticonceptius, a decidir sobre el seu propi cos, la planificació familiar (la qual hem de pensar, quaranta anys abans no existia). I els feminismes en aquell moment se centraven molt en aquells aspectes. Més endavant hi haurà un feminisme que foculitzaria vers el dret de reconeixement de les dones. Perquè es poden tenir drets, es pot actuar com a ciutadanes o en el cas universitari fer tesis molt importants i rigoroses que fan aportacions científiques molt destacables, però si no hi ha un reconeixement no hi ha un canvi de registre en el comportament envers les dones. Nancy Fraser, la politòloga dels EUA, parla en termes de polítiques del reconeixement. Tot això seria una altra faceta de l’evolució del moviment de les dones als anys 70, que era un gran moviment social que rebia noms com “Moviment de Drets Civils”. Llavors neix un nou moviment social massiu molt diferent als anteriors, més informal, en el qual les dones s’identifiquen com a dones i això porta a una pluralitat de funcionament i de demandes i és aquí quan podríem parlar d’un feminisme tan plural que hauríem de parlar pròpiament de “feminismes”.

Jofre: Quins creus que són els punts claus dels feminismes en la història? I encara més, quines són les grans fites d’aquests moviments que afecten el transcurs de la història actual?

Mary: Bé, suposo que d’entrada el sufragi, però és clar, l’aconseguiment del sufragi també va tardar molt; a Gran Bretanya, que sempre posem com a exemple de sistema polític molt avançat, es va fer una concessió del vot a les dones el 1918, però amb restriccions fins el 1928. A Espanya es va donar el 1931, molt poc després, però la majoria de la països del món no hi accedeixen fins després de la Segona Guerra Mundial, entre els anys 50 i 70, com és el cas de Suïssa, que no té lloc fins la dècada dels 70. És l’adquisició d’un dret formal, però després ve la consciència que aquest dret pot quedar buit si no hi ha una capacitat per a les dones d’actuar en aquest cas en el món polític: hi ha poquíssimes dones al món polític, cultural o laboral en categories determinades. Per tant el sufragi és una fita, però en altres moments el feminisme no es fixa tant en drets civils sinó en altres: l’educació ha sigut una demanda constant en totes les èpoques i un estudi del gènere i les dones en el moment actual, perquè genera coneixements diferents que fan una aportació no només a les pròpies dones, sinó també a tota la societat en el seu conjunt -si entenem el gènere com a les relacions entre homes i dones i la pròpia societat- i són una manera d’entendre o matisar els grans fets històrics. Són fites en aquest sentit, però molt més subtils, més difícils de detectar que l’adquisició de drets, de la mateixa manera que operen d’altra manera a l’hora de discriminar les dones un cop que canvien les lleis.

Jofre: Quins noms destacats t’agradaria remarcar en aquests moviments?

Mary: És difícil. Depèn dels països. Per exemple podem tornar a 1848, any de la publicació del Manifest Comunista de Karl Marx, peròt ambé del Manifest de Seneca Falls, la qual fa un catàleg dels drets de les dones consensuat en unes jornades. En el cas de Gran Bretanya, podríem parlar de Milicent Faucet o Prankrust; ara bé, cal dir que si faig una classe de les dones i dic aquests noms el primer dia, aquests no són gaire o gens coneguts. Un nom més conegut seria segurament Clara Campoamor, la gran feminista espanyola que va defensar el dret de les dones l’any 1931 en els debats constitucionals de la Segona República, o, més a prop de Catalunya, Carmen Karr, que va ser la primera directora de la revista Feminal, publicada durant deu anys, on es feia una defensa de la vida de les dones des d’un caire més de feminisme social i després del 1925 ella mateixa també va defensar el vot. Més endavant hi ha figures més internacionals, com Simon de Beauvoir, autora d’El Segon Sexe, que va donar sobretot un plantejament teòric que permetria entendre les manifestacions del poder capil·lar, el poder que s’exerceix de mil formes. No el gran poder polític, sinó el petit poder invisible que funcionava de forma molt eficaç de cara a les pràctiques discriminatòries respecte les dones. N’hi ha moltes més, però és clar, el temps no dóna per més.

Jofre: Com es dóna l’impàs que permet a la societat agafar consciència del feminisme? És a dir, actualment el discurs del feminisme està bastant ben acceptat: en la societat necessitem certa paritat, hem entès el gènere d’una manera diferent… Com ha succeït que col·lectivament aquestes premises siguin plenament acceptables?

Mary: Jo crec que hi ha un punt important que és la Declaració de Beijing, feta l’any 1995, a la gran trobada que es va convocar a Xina per part de les Nacions Unides -per tant és una convocatòria oficial de tots els països que en aquell moment en formaven part i també de manera no oficial del moviment de les dones. En aquell moment es va concertar una redefinició dels drets de les dones com a drets humans. Crec que això va ser significatiu per sensibilitzar molt més enllà del moviment social de dones, fins i tot governants, la necessitat d’incorporar un bagatge polític dels drets de les dones com a drets humans. Això és un primer pas, evidentment es trigarà moltíssim. La societat que es fa més sensible és una societat també més avançada. Hem de pensar que en molts països el moviment feminista durant els anys 70 va deixar una marca en les seves reivindicacions que va permetre fer molts canvis, per exemple hi ha un cos molt important de dones que ja ha entrat a la universitat que exerceixen com a professores i publiquen i poc a poc es crea una certa sensibilitat respecte al tema, però  molt minsa. No és fins als anys 90 i inicis del 2000 que realment veiem canvis significatius com per exemple noves legislacions sobre la igualtat, sobre la violència masclista, o altres àmbits que afecten a les dones, cosa que vol dir que hi ha un cert reconeixement. Com tu has dit, la noció de gènere va ser molt important des de la seva aparició inicial a principis dels anys 80, es generalitza més a partir dels anys 90. Aquí entra un debat sobre si el gènere desplaça el concepte de feminisme… com a mínim el matisa, però jo discrepo, ja que la categoria de gènere en la manera d’entendre la societat pel que fa a relacions de poder de gènere, que afecta a tota la societat, ha donat una eina que feia més comprensible per parlar de la gent en general. Avui dia és un terme familiar, popular, que s’utilitza a nivell públic, en política i que està a l’abast de tothom (cadascú en farà la seva interpretació, evidentment). En canvi la noció de feminisme encara suscita força reticència, però això ja seria un altre debat de discutir el per què.

Jofre. Doncs parlem justament d’aquest tema. Voldríem saber com evoluciona en paral·lel el masclisme o poder capil·lar del qual parlàvem fa un moment. Com s’adapta a aquestes relacions de gènere noves o en el concepte feminisme en la societat? Quines facetes i dialèctiques adopta des d’inicis del segle XX i l’actualitat?

Mary: Sempre ha estat present i s’ha manifestat de formes diferents. Oblidem sovint que el moviment sufragista de principis del segle XX va suscitar una reacció brutal, hostil, per gran part de la societat, no només per part dels governants que no acceptaven les dones com a ciutadanes. Per exemple la Societat Antisufragista Britànica feia cartells, postals, propaganda visual i hi ha un cartell concret que impacta molt la primera vegada que es veu, on surt una dona amb llengua fora i unes tisores que la hi estan tallant. N’hi ha molts casos. Això és una manifestació molt clara del masclisme i la manera com entén els moviments de drets civils de les dones.

El masclisme sempre hi ha sigut present a mesura que les dones han anat adquirint drets i ha anat creant reaccions de mil maneres diferents. En la societat dels anys 70, 80 i 90, l’accés de les dones a un lloc a la societat ha fet molt més visible aquestes maneres de repressió o la violència de gènere. Però crec que hi ha un altre tema de rerefons: l’arquetip de la feminitat ha anat canviant de la perfecta casada que esmentàvem abans a una dona amb drets individuals i amb la capacitat d’actuar a la societat està correlacionada amb la definició i construcció de la masculinitat; aquí és on hi ha hagut molt menys esforç per redefinir la masculinitat; si hi pensem, els paràmetres de la masculinitat del segle XIX, que és primer el guanyar el pa, l’obtenció de manutenció per la família, pel seu privilegi econòmic, per sustentar la llar i la virilitat i l’autoritat, etc. són similars.

Aleshores els components de la masculinitat no s’han revisat o qüestionat de manera tan sistemàtica com s’ha fet amb la feminitat. Dic això perquè sí que hi ha una presència de les dones en els llocs de treball (des dels anys 70) on els homes tenien preferència, i els sous de les dones eren inferiors, i es justificaven justament amb aquesta noció de masculinitat, la qual també s’han anat qüestionant. En molts àmbits, molts homes han anat sentint que perillaven determinats privilegis i crec que no va haver-hi prou debat públic al respecte. Necessitem un debat cultural precisament, per a suavitzar pràctiques masclistes que han continuat de moltes maneres. I crec que és precisament la continuïtat d’aquests arquetips culturals el que és un mecanisme molt important per a justificar determinats comportaments.

Jofre: Què provoca que hi hagi la idea tan estesa en la societat que la igualtat ja s’ha aconseguit i que el feminisme ja no és necessari o que si existeix actualment només cerca una desigualtat o un desequilibri en favor de la dona? Sentim aquest argument a vegades en certs espais públics o mitjans de comunicació i fins i tot en ambients privats o familiars.

Mary: Sí, sí, això és cert. Susan Faludi va escriure als anys 90 un llibre anomenat Backlash, que introdueix aquest tipus d’argument als EUA i va entrar aquí quan en aquell moment s’havia avançat molt poc. Evidentment en un ordre legal hi ha una situació d’igualtat, però a la pràctica, els estudis, no només a nivell feminista, sinó que els de Brussel·les també,  mostren que a tots els nivells -educació, laboral, polític- hi ha desigualtat i pràctiques de discriminació. Malgrat aquestes evidències hi ha aquesta idea força generalitzada que existeix una igualtat. Potser, com hem dit abans, les desigualtats són ara més subtils, més difícils de identificar i jo crec que en les dones més joves hi hagut un canvi de percepció respecte que hi ha una situació d’igualtat fins a cert punt. La generació dels 70 i 80 se n’adonaven de seguida, que estaven en una situació de desigualtat, per exemple quan es presentaven amb un currículum en un lloc de treball i de seguida veien que s’agafava abans un home que una dona amb les mateixes condicions i avui en dia es triga una mica més. Quan se n’adonen d’aquesta desigualtat és més endavant com per exemple en una qüestió de promoció laboral o quan tenen fills o amb una família, les dificultats emergeixen de manera més clara. I jo crec que a més hi ha una voluntat a molts països de conservadorisme respecte les dones o respecte la igualtat i que és una cosa que està molt inserida a nivell de la cultura política o a les pautes culturals del país; i això és molt difícil de canviar; més fàcil seria canviar les lleis que la mentalitat i els valors de la gent.

Jofre: Quin creus que és el següent pas que han de donar els diferents feminismes per a seguir avançant o per canviar aquests patrons?

Mary: Diria que els mitjans de comunicació han fet durant molt temps un mal favor a les feministes, perquè hi havia una certa caricatura, una certa ridiculització, un estereotip sobre qui podia ser feminista. Això ha anat canviant, però encara hi ha molta feina per a fer en el tema dels mitjans de comunicació. També s’ha de treballar a nivell molt més social amb les xarxes socials, per exemple.

Ara mateix els feminismes no són grans moviments socials i han d’identificar unes campanyes determinades: una seria la violència masclista, reconegut avui en dia com a problema social ja que hi ha una consciència al respecte. Jo crec molt en la transversalitat, és a dir, s’ha de procurar inserir el pensament feminista, aquest coneixement diferent, que es pot haver generat en tots els nivells, sigui a nivell cultural o educatiu.

És a dir que en facultats com la nostra, que hi hagi una història de les dones que s’aprengui a les escoles, ja que com diria Focault, si hi ha un règim de valors i pautes de conducta, es faci visible aquesta pluralitat dels feminismes actuals. I òbviament, des del món occidental hem de sentir les veus i donar pas a les discrepàncies de les dones d’altres llocs que puguin qüestionar el que pensem nosaltres i que enriqueixen així la nostra perspectiva sobre el nostre món global. Trobo que això manca molt perquè des d’aquí hi ha una perspectiva molt victimista quan des de molts països del món hi ha moltes aportacions molt interessants i suggerents que podríem anar incorporant.

Jofre: Quins elements diferencials hi ha en els moviments feministes a Europa i Espanya? Actualment hi ha algunes pautes diferents o un elements propis?

Mary: En certs casos, sí. Per exemple, la legislació espanyola és molt avançada respecte a molts països europeus, la qüestió és com s’aplica -si és que s’aplica, que és el gran dilema. Jo diria que hi ha una certa concordança en el feminisme internacional, però marcat per diferents maneres d’interpretar el que entenem per “feminisme”. A nivell europeu, sembla que hi ha una consciència general sobre la plaga que és la violència masclista però aquí sembla molt més accentuada, potser perquè ha tingut un reconeixement més recent respecte abans que la problemàtica estava més silenciada. Aquí sembla que sí que hi ha intents reals d’acabar amb aquesta problemàtica que tenim entre mans, que també existeix en molts altres països, però l’agudesa del problema seria el que jo marcaria com a diferència d’Espanya amb la resta, però veig més diferencies a nivell global que entre els països europeus.

Jofre: Ja per tancar, una pregunta una mica polèmica: és realment possible la igualtat en el món actual?

Mary: Potser jo sóc una mica utòpica però crec que l’hem d’intentar aconseguir i que ha de ser un procés obert i que no pot ser només una igualtat formal, sinó una igualtat en tots els termes. Requereix molt esforç, requereix qüestionar moltes coses de les quals no en som conscients, però sí que hi confio. Com a mínim veig que les noves generacions vénen amb un pensament diferent i que és molt diferent que fer classe ara respecte fa vint anys pel que fa a l’actitud dels joves estudiants que hi ha ara. Veig que hi ha un procés de conscienciació, que queda molta feina per fer tant per part dels homes com per part de les dones, però mantinc un cert optimisme. És un procés que porta molt temps obert i que encara li queda però crec que sí que arribarà… així ho espero.

Jofre: I en aquest punt, quins són els elements que impedeixen o posen traves en aquest procés de consciència del feminisme?

Mary: Encara hi ha traves, sí. Potser la inserció en el món laboral és menys problemàtica, però sí la promoció. El famós sostre de cristall s’ha demostrat que existeix, doncs no hi ha tants models de dones en diferents llocs de treball, que hauria d’estar molt més repartit. Tot i que el model educatiu va per bon camí, hi ha un tema que encara no es reparteix bé, que és el repartiment del treball de cura; i em refereixo tant a la cura d’infants com de persones grans. Encara existeix aquesta idea de la domesticitat que a nivell de societat s’atribueix enormement a les dones i que és un altre àmbit on s’ha de treballar molt del que s’ha fet i que justament repercuteix molt en el cas del món laboral. Hi ha d’haver un canvi cultural, i en aquest sentit els mitjans de comunicació, la televisió, la publicitat, etc., encara estan construint arquetips tant de la feminitat com de la masculinitat, i això representa traves i dificultats per fer aquest canvi, però ens hi hem de posar.

Jofre: Doncs moltíssimes gràcies per haver-nos acompanyat en aquesta interessantíssima entrevista. Ens has aproximat i donat a conèixer un aspecte que moltes vegades si no està menystingut, està ridiculitzat, com són els moviments feministes. Moltes gràcies i esperem estimats lectors que tots haguem pogut aprendre d’aquest tema com és el gènere. Un cop més, moltes gràcies Mary.

Mary: A vosaltres!

Read More

beauvoir
Simone de Beauvoir

Inicio l’article amb una reflexió: existeix realment la literatura ‘femenina’? En cas afirmatiu, què és? Quina diferència hi ha –si és que hi ha- entre literatura ‘femenina’ i ‘de dones’? Si agafem els discursos clàssics trobarem que la literatura femenina és la que és escrita per dones i per a dones. Tracta temes més intimistes, sentimentals, explotant els personatges femenins, que es veuen abocats a grans drames familiars on l’amor i l’honor social/familiar hi apareixen com a eixos centrals de la trama. Eren, sobretot, poesies amoroses, com les famoses Jarchas mossàrabs d’entre els segles  XI i XIV, o grans novel·les com les germanes Brönte o Jane Austen, grans realistes de
l XIX que, precisament per aquesta narrativa més detallada i introspectiva, les feia apropar-se a aquest corrent. Elles escrivien a la llum de la llar de foc dels menjadors –segons s’imagina Virginia Woolf a Una habitació pròpia-, després d’haver realitzat tasques de la llar o pròpies del seu estatus; i escrivien novel·la perquè, donat que no gaudien d’aquesta habitació pròpia (aquest espai o moment íntim, tant físicament com, sobretot, socialment i econòmica) era, doncs, la novel·la el gènere literari més senzill, en el cas més que possible que fossin interrompudes durant l’acció literària.

 

No és, però, ben bé així. Socialment les dones tenien certs poders que els era propis, sempre lligats amb la cura de la llar, dels infants, etc. Però dins d’aquests reductes n’eren les ames. En certs afers religiosos i místics, també. Podem remuntar-nos al voltant del 2250 a.C., per parlar d’Enheduanna, una sacerdotessa i poetessa acàdia, filla del rei Sargó d’Acad, a la ciutat sumèria d’Ur. Aquesta mena de nombraments sacerdotals dotaven certes dones –sempre membres reials- d’un gran poder polític. A més a més els escrits d’Enheduanna es consideren els primers textos literaris amb autoria de la història de la humanitat. A més, escrits per una dona!

A d’altres civilitzacions d’aquell temps també trobem dones que escriuen, que realitzen tasques públiques i socials –ai, quant de mal han fet les corrents polítiques gregues!- i que fan literatura. A Egipte, Mesopotàmia com ja n’hem parlat, o fins i tot a la Xina. Fins arribar a Safo, la gran poetessa de l’antiguitat. Culta i important, amb un llegat que amb prou feines ens ha arribat trossejat.

virginia-woolf
Virginia Woolf

Romanes, bizantines, visigòtiques, viquíngues… podem parlar de Hildegard Von Binguen, i de tantes altres dones que escrivien, que podien fer-ho per poder, per l’estament social que ocupaven, perquè eren místiques o religioses de convent, com Maria Teres de Jesús, etc. Faré, però, un petit salt temporal i aniré cap a les acaballes del XVI, cap a l’Espanya “farònica” del Siglo de Oro, perquè allí, també, hi havia literates. No era un fet excepcional, tot i que tampoc era comú, les dones exitoses en la literatura, titllades –com en totes les arts- de dones de mala vida, en el pitjor dels termes. Hi havia, és cert, escriptores acceptades pels seus coetanis; com fou el cas de María de Zayas, nascuda a Madrid al 1590, i reconeguda per Novelas ejemplares y amorosas del 1637 i Desengaños amorosos, segunda parte del sarao y entretenimiento honesto, del 1647, ambdues reeditades diverses vegades durant els anys posteriors, fet que denota clarament l’èxit que tenien. En elles ja hi parla d’un cert desavantatge social de la dona envers l’home. Al segle XVIII també s’atreviren amb l’assaig, com Josefa Amar y Borbón, i el seu Educación física y moral de las mujeres (1790). Però és en ple segle XIX que retronen les fronteres i entren en territoris que fins llavors únicament havien estat regnats per homes. Una de les veus importants d’aquest període és Emilia Pardo Bazán, que inicia el monòleg interior amb Los pazos de Ulloa del 1886. Les dones ja començaven a entrar a la Universitat i començarien un discurs i una revolta a favor dels seus drets socials que ja no pararia. Són, podríem dir-ho així, les àvies dels futurs moviments feministes.

Tot i això, parlar de literatura femenina és donar-li un adjectiu antagònic al de literatura universal (la bona), que és feta per homes en tant que l’home és el subjecte de la història i la dona l’objecte, l’Altre, l’alteritat: l’element inferior que s’estudia o que es representa en oposició a la serietat masculina (tot això des del punt de vista beauvià –de Simone de Beauvoir). L’Altre, de fet, sempre ha estat l’element comparatiu –i negatiu- amb el que un poble es comparava amb un altre de diferent, però una diferencia negativa, inferior, sempre sota un tarannà colonialista (el negre, l’indi, l’africà… i en el món cultural/afectiu: la dona). Convertint-ho en un element discriminatori, enlloc de categoritzador. De fet, moltes d’aquestes dones eren titllades de masculines, creant mala imatge en una època on l’aparença i l’ status q
uo
era primordial. Paradigmàtics són els casos de dues escriptores que abans han aparegut: de María de Zayas es deia que era un home amb pseudònim femení, perquè els era impossible imaginar una dona escrivint novel·les cavalleresques, al més pur estil cervantià; per altra banda, a la mateixa Emilia Pardo Bazán la titllaven de masculina per la seva literatura, i ella, al seu torn, n’adoptava les actituds. Perquè la literatura, com tantes altres coses al llarg de la història, era un món d’homes, i les dones que hi entraven agafaven actituds masculines per assimilació o per fer-se respectar.

MariadeZayas
Maria De Zayas

Masculí i femení com a elements antagònics i característics d’una determinada manera de fer. Quina manera de fer, però? Perquè una cosa sí que succeí: realment començaren a fer coses diferents als homes. L’escriptura en primera persona, íntima, detallista, amb tractament psicològic, etc. Però sobretot va passar que, fins al moment, els personatges femenins es caracteritzaven per la relació que tenien amb l’home: l’esposa del rei, la bruixa malvada contra el príncep, etc. Això fa que les primeres dones en escriure ho fessin completant aquests personatges femenins i donant-hi un sentit complet, arrodonint els personatges conferint-los una psicologia més complexa: d’aquesta manera sí que es pot parlar de literatura femenina/feta per dones, en tant que les engloba dins d’aquest sector, amb una incipient, de vegades inconscient, crítica social envers l’stablishment.

Després d’aquest breu repàs, però, què en queda? Seguim pensant que existeix la literatura femenina, igual com existeix la literatura realista o barroca? Moltes veus afirmen que totes les dones s’englobarien dins d’aquest únic grup, no perquè necessàriament parlin del mateix o tinguin el mateix estil pel fet biològic de ser dones, sinó perquè com a dones se’ls artibueix aquesta condició d’inferioritat social, econòmica, etc. Personalment no acabaria de posar-les al mateix grup, ja que això depèn molt de la classe o situació social de la que provenen: una pagesa mai podria haver escrit, ni tan sols cartes d’amagat com feia l’aristòcrata. Això parlant, és clar, de temps pretèrits. Actualment, però, encara hi ha certs astres de la literatura que parlen de llibres de dones, fets per dones i per a dones, definint-los com a “femenins” com a desqualificatiu, amb un marcat paternalisme que, en ple 2016, haurien d’haver-se abolit. Encara ens queden deures per fer.

Read More

El de Federica Montseny és un dels grans noms femenins de la política espanyola. Va ser la primera dona ministra, i l’única fins que, amb l’arribada de la democràcia, Soledad Becerril es féu càrrec del Ministeri de Cultura i Benestar (l’any 1981). Federica va ser una dona convençuda dels seus ideals anarquistes, els quals encara avui podem veure com defensa si tirem d’hemeroteca. Una persona que, ja de molt petita, va estar marcada pel seu context.

Teresa Mañé, mare de Federica.
Teresa Mañé, mare de Federica.

La seva mare era Teresa Mañé, professora, filla de Vilanova i la Geltrú i coneguda amb el sobrenom de Soledad Gustavo. Va ser membre de la Confederació de Mestres Laics de Catalunya, i també  col·laboradora dels diaris ‘El Vendaval’ i ‘El Productor’. A aquest últim és on va tenir els primers contactes amb el moviment anarquista i hi va conèixer, entre d’altres, Joan Montseny, el pseudònim del qual era Federico Urales, i amb el qual es va casar l’any 1891. Joan Montseny era reusenc i, com Teresa Mañé, mestre. L’any 1988 va fundar a Madrid ‘La Revista Blanca’, editada fins el 1905 i d’idees anarcoindividualistes, on van escriure personatges tan coneguts com Leopoldo Alas Clarín, Miguel de Unamuno o Teresa Claramunt. Gràcies a l’èxit d’aquesta revista -va arribar a tenir una tirada de 8000 exemplars-, el 1988 va fundar també el ‘Suplement de la Revista Blanca’, que posteriorment passaria a dir-se ‘Tierra y Libertad’. El 1910, 5 anys després del naixement de Federica, va participar en la fundació de la CNT, i el 1927, de la FAI.

 La família Montseny-Mañé es va traslladar a Madrid, on es desenvolupava el projecte de La Ciudad Lineal. Arturo Soria, arquitecte del projecte, era amic de Joan Montseny. La Ciudad Lineal no va avançar com s’esperava, i Joan Montseny va ser acusat de difamacions contra Soria (amb el qual es va encarar), i condemnat a desterrament. Federica es convertí en la millor còmplice del seu pare, i el va ajudar a amagar-se de la Guàrdia Civil. Mentrestant, Teresa Mañé va exercir de professora de Federica, ja que no confiava en una educació pública massa marcada per la religió.

La família va traslladar-se a Barcelona a causa de la pressió a la qual estava sotmesa a Madrid. Aquest canvi també va resultar decisiu per a Federica, que va viure l’any 1917 una gran vaga general, que va deixar ni més ni menys una setantena de morts a tot el territori espanyol, molts d’ells a Catalunya. No cal dir que uns fets així han d’impressionar, per força, una nena de tot just 12 anys. Però a ella, a part d’aquesta lògica impressió, també li va despertar interès: Per què passava tot allò? Qui era aquella gent? Per què aquelles brutals respostes policials i militars? El seu pare li va explicar, i la filla va entendre com n’eren d’importants unes reclamacions per les quals les persones es jugaven la feina… i la vida. El mateix any va començar a anar amb el seu pare al cafè Espanya, punt de trobada de molts anarquistes. I, en aquest cas, van ser altres factors els que van causar impressió i interès: la va impressionar l’aspecte físic del Noi de Sucre –Salvador Seguí-, Federica es va quedar bocabadada. Al preguntar-li al seu pare qui si aquell noi també era anarquista, ell li va dir que era anarcosindicalista. I va ser això el que va despertar l’interès de Federica, la diferència entre un i altre mot, que el mateix Salvador li va explicar. Amb tot això, no es gaire d’estranyar que Federica adoptés els ideals anarquistes, no només perquè els seus pares els professaven –tot i que mail li van imposar–, sinó també perquè tot el seu context n’anava ple.

Federica va seguir amb la seva formació i lectura, i l’autora Élisée Reclus va influir molt en ella. I tan bona va ser la seva educació, o tant gran la seva passió per l’aprenentatge, la lectura i l’escriptura, que l’any 1921, quan ella en tenia només 16, va escriure la seva primera novel·la curta: Hores Tràgiques. El 1923 va començar la seva col·laboració amb la ja esmentada Revista Blanca, i el 1925 va escriure la seva primera novel·la llarga, titulada La Victoria. Però la precocitat de Federica no es va limitar només a les obres escrites. L’any 1931 es va afiliar a la CNT, i el 1933 va participar en un míting a París per exposar els fets de Casas Viejas –població on l’anarquisme havia estat brutalment reprimit per l’acció del govern i hi havia hagut víctimes–, i la seva trajectòria va seguir ascendint, en gran part pels seus dots d’oradora. De fet, l’any 1936 va participar al congrés de Zaragoza de la CNT, formant part dels oradors del discurs de clausura. El novembre d’aquest mateix any va arribar un dels esdeveniments que la va fer més coneguda: va passar a formar part del govern de la Segona República Espanyola, presidida en aquell moment per Francisco Largo Caballero.

La d’entrar al govern no va ser una decisió fàcil per a Federica. La seva condició d’anarquista, els seus ideals, el seu antigovernamentalisme, van ser factors que la van fer dubtar molt. Finalment, va decidir d’acceptar i es va dedicar en cos i ànima a ajudar al país com a Ministra de Sanitat i Seguretat Social. Com argumentava ella mateixa: “aspirava a prescindir de càrrecs inútils… dels amics… el meu Ministeri estava constituït per homes de totes les tendències.”

Les seves decisions van ser, en gran part, molt avançades per a la seva època. Una d’aquestes va ser elaborar una llista de tasques i professions que podien exercir minusvàlids. Però on va dipositar molts dels seus esforços va ser en la prevenció de malalties i la inspecció dels centres sanitaris perquè els malalts poguessin ser atesos en les millors condicions. Moltes vegades va fer ella mateixa aquestes inspeccions, prescindint dels seus guardaespatlles, per comprovar de primera mà les condicions. Federica també va promoure la creació de menjadors per a embarassades, centres d’acollida a orfes –molt millors que els que hi havia fins al moment– i lliberatoris de prostitució –en la mateixa línia de procurar unes bones condicions laborals i higièniques a les prostitutes. Lamentablement, la curta durada d’aquest govern –novembre de 1936-maig de 1937–va impedir que aquestes institucions funcionessin: només es va poder crear un centre infantil a València, i començà a funcionar un dels menjadors per a embarassades. Tampoc va poder tirar endavant la Llei de la Interrupció de l’Embaràs –primera legislació sobre l’abort a Espanya, encara molt embrionària–, ja que alguns metges de tendència conservadora, com argumenta Irene Lozano, ‘consideraven aquesta llei com una intrusió anarquista dintre de qüestions de salut’. La seva acció al govern va durar fins a mitjans de maig del 1937, quan aquest es va dissoldre.

En aquest vídeo, Federica Montseny ens parla sobre la seva ideologia i la seva època com a Ministra:

Com era d’esperar, Federica i la seva família van haver d’exiliar-se a França durant la dictadura de Franco. El seu pare va estar pres al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer. Durant la seva estança a  França, Federica va ser buscada per la policia espanyola i alemanya, però el govern la va protegir i va viure en llibertat vigilada. La seva activitat literària no es va aturar, i va escriure diversos llibres: Cien días de la vida de una mujer (1949), El éxodo. Pasión y muerte de los españoles en el exilio (1969), El anarquismo (1974) i Crónicas de la CNT –el mateix any que l’anterior. També va poder realitzar diversos viatges a Mèxic, Canadà, Anglaterra, Suècia i Itàlia.

Federica Montseny, en una imatge de l'any 1977. De Manel Armengol.
Federica Montseny, en una imatge de l’any 1977. De Manel Armengol.

L’any 1977 va ser el de l’arribada de la democràcia a Espanya. Federica va poder tornar al país el dia 26 d’abril, amb membres de la CNT com a guardaespatlles per evitar qualsevol atemptat de la ultradreta contra l’única dona ministra d’Espanya. De fet, la policia va oferir protecció, però els propis membres de la CNT la va desestimar, comprometent-se a ser ells els guardaespatlles. Tot i la mort de Franco 2 anys abans, la situació del país era violenta, amb atemptats per part de grups com GRAPO i FRAP. El mateix any del seu retorn, Montseny va escriure el llibre El éxodo anarquista. I amb la tornada a Espanya, va continuar la seva militància i activitat a la CNT. Va demanar a l’Estat que retornés a la CNT el patrimoni que aquesta organització havia perdut duran la Guerra Civil i la Dictadura i es va oposar als Pactes de la Moncloa. Federica Montseny va oferir el seu últim míting l’any 1985, al Poliesportiu de Barcelona, per celebrar la commemoració del LXXV aniversari de la creació de la CNT. A finals de l’any 1993 va ingressar a l’hospital privat de Lagardelle, on va morir el 14 de gener de 1994 a causa d’una infecció respiratòria.

Marlene Dietrich, vestida a l'estil Garçonne. Imatge extreta del Bundesarchiv (Bild 102/14627).
Marlene Dietrich, vestida a l’estil Garçonne. Imatge extreta del Bundesarchiv (Bild 102/14627).

A banda de les seves idees polítiques i les seves iniciatives com a Ministra de Sanitat, Federica Montseny va deixar també un llegat pel que fa a la lluita de les dones. Abans de res, hem de contextualitzar el pensament de l’autora: el moment en què va escriure la majoria de les seves reflexions va ser el període d’entreguerres. A Europa, a partir dels anys ’20 del segle XX, va aparèixer la moda anomenada Garçonne –derivat del terme francès garçon, que vol dir nen, o noi. Aquesta moda consistia en una masculinització de la moda femenina: cabells curts, pantalons, corbates, vestits d’home i altres peces de roba que fins aleshores es consideraven exclusivament masculines. A Amèrica va sorgir un altre tipus de moda, l’anomenada Flapper. Aquesta es diferenciava de la Garçonne en què no mostrava una masculinització de l’estètica femenina, sinó un atreviment: pentinats innovadors, faldilles molt curtes i conductes que en aquell moment eren molt trencadores per a les dones, com fumar, beure alcohol o conduir. Davant aquesta rebel·lia i trencament de les normes establertes, com era d’esperar, van sorgir veus molt crítiques contra les noves modes. Una d’elles va ser la de Gregorio Marañón, segons el qual el progrés de la humanitat s’havia de basar en “una diferenciació cada vegada més clara entre sexes”. Els corrents de pensment feministes, per la seva banda, argumentaven que només amb la igualtat entre sexes s’aconseguiria el verdader progrés.

És entre aquestes corrents de canvi, reacció i evolució que Federica elabora les seves pròpies teories. Recelava de la moda flapper, ja que la considerava massa despreocupada o eixelebrada com per significar l’inici d’un procés que havia de conduir a la dona a ser qui decidís el deu propi destí. També va fer referències a les Garçonnes, a les quals criticava per allunyar-se cada vegada més del seu gènere, copiant els errors del sexe contrari, enlloc de sentir-se orgulloses del seu i ennoblir-lo. També s’ha de dir que a les portades de revistes espanyoles arribaven aquestes imatges de les modes feministes, però en molts casos representaven estils –còctels, automòbils, entorns distingits, robes elegants…– que es trobaven fora de l’abast de les dones espanyoles, i també dels homes. Federica considerava que aquest feminisme també s’allunyava massa de la classe obrera, i només satisfeia les necessitats i anhels de les dones de classe mitja. A Espanya, ja des de finals dels segle XIX, l’anarquisme denunciava la situació de subordinació de la dona, i apostava per la seva independència. De fet seguien la postura de Bakunin, que es mostrava molt crític amb el sistema patriarcal: l’any 1866 ja afirmava que la dona era diferent però mai inferior a l’home, i que  havia de tenir la mateixa llibertat i els mateixos drets. Proudhon, un altre pensador anarquista, era totalment contrari a aquestes teories, i optava per una divisió familiar tradicional, sense igualtat entre la figura masculina i la femenina.

Per la seva banda, Federica Montseny mai es va considerar feminista: “Feminisme? Mai. Humanisme sempre!”. Per ella, la dona havia de començar a emancipar-se de l’home, a no estar sotmesa a la figura masculina: “el dret [de la dona] a viure la seva vida, a ser allò que ella vol, i no el que vol l’home”. Això implicava un canvi de mentalitat tant de l’home com de la dona, fins i tot una nova identitat de cadascun dels dos sexes. És per això que Federica no parlava específicament d’un problema femení, sinó d’un problema entre sexes dels éssers humans. Evidentment, les dones havien de prendre part activa en aquest procés de canvi, i de fet eren les primeres que havien de fer un pas endavant per trencar amb la tradició i els prejudicis. Les paraules de Federica contra les dones de l’època, especialment les espanyoles, van ser molt dures. Criticava el seu nivell de cultura (semi-analfabetes) i les considerava còmplices de la situació que vivien, per acceptar-la i resignar-s’hi. Per tant, la primera part de la solució d’aquest “problema de sexes dels éssers humans” era un canvi de mentalitat femenina. A partir d’aquí, també l’home hauria de fer-se a la idea de la nova situació i acabar acceptant-la. De cara a un futur amb un nou ordre social, era cada un dels sexes el que marcaria el destí i l’evolució dels mateixos –és a dir, les dones crearien la nova imatge d’elles mateixes, i els homes la dels homes, sense cap interferència entre sexes:

L’home ha de mantenir-se al marge de les nostres discusions, quan aquestes tracten el problema exclusivament femení. És a dir, quan es tracta de determinar les inquietuts, les noves modalitats, les noves formes d’existència moral i social femenines”.

Portada de la Revista Blanca.
Portada de la Revista Blanca.

A principis del segle XX l’anarquista francès Émile Armand va fer néixer el terme “camaraderia amorosa”, una de les tesis més extremistes de l’amor lliure, amb el qual pretenia una revolució sexual, que trenqués amb la concepció d’amor tradicional. Va proposar que es creessin associacions on els seus membres mantinguessin relacions sexuals entre ells. A Espanya, aquesta idea no va rebre grans suports, i a nivell general es va considerar el fracàs d’aquestes teories, ja que per molta revolució sexual que signifiquessin, a la pràctica, es continuaven exercint velles conductes de superioritat de l’home respecte la dona. Federica tampoc es va mostrar partidària d’aquestes pràctiques. Per ella, l’amor era la superació de l’ésser humà, segons Mary Nash una relació en la que no s’admetien vencedors ni vençuts, i que implicava la llibertat i independència tant de la part masculina com de la femenina. Aquest concepte d’amor no tenia res a veure amb el d’amor lliure, ni amb el d’Armand ni amb aquell que l’únic que feia era perpetrar un model de subordinació de la dona eliminant les formalitats legals:

Per resolt ho vam donar també nosaltres [la dona com a problema de l’home], al crear la paraula “amor lliure”. Però qui, fins ara, ha posat en pràctica el veritable amor lliure? El que fins ara hem conegut només es diferencia en prescindir de la consagració religiosa i legal. Però, a part d’això, continua sent la unió subordinada d’una dona a un home, unió més penosa, més coaccionadora de la llibertat femenina perquè, al prescindir del vistiplau social la deixa en la debilitat de la seva desorientació […]. I ja no parlem d’aquell altre amor lliure que consisteix en provar dones, abandonant-les al cap de dos mesos amb la insolència triomfant del seductor. No parlem tampoc d’aquell altre amor lliure, practicat per no poques dones, que en res es diferencia de la prostitució […].

Val a dir que caldria veure fins a quin punt va influir sobre Federica la relació amb la seva parella, Germinal Esgleas, en la formulació d’aquestes idees. La mare de Germinal mai va aprovar la relació d’aquest amb una dona anarquista, i la parella va trobar molts problemes per dur una vida “normal”: no es van casar, i en alguns moments no van poder ni tan sols viure junts. Si hem de fer cas a persones que han estudiat bé la vida de Federica, aquesta va tenir problemes per acceptar i fer-se a la situació de viure sense Germinal.

No cal buscar paraules de Federica Montseny defensant el feminisme, ni declarant-se feminista. No cal buscar, en les seves idees, resquícies d’un problema exclusivament femení, ni una culpabilització total dels homes, ni tampoc d’una actitud protectora i llastimosa amb les dones. Senzillament no ho trobarem. Ella propugnava una igualtat absoluta entre els sexes, una educació per a les dones, perquè despertessin i canviessin la seva situació. En la seva novel·la “La Victoria” (1925) ens parla de Clara, la protagonista de la història, una dona culta, emancipada, lluitadora. Una noia que no depèn de cap home, i que manifesta un gran amor a la humanitat. Aquest era el model de dona per Federica. La dona havia d’adonar-se de com estava, i on volia arribar, i havia de rebre educació i informació per seguir aquest camí. Era necessari un canvi de consciència femenina, i també una obertura de la ment masculina per acceptar el nou paper d’igualtat total entre els sexes. Aquesta nova situació també seria decisiva per a la transformació social, ja que una dona sense anhels ni inquietuds seria un pes per a aquesta transformació.

Amb aquest article no he fet més que dibuixar algunes pinzellades sobre Federica Montseny. La seva vida, obra, pensament, militància i decisions preses com a Ministra han proporcionat una extensa bibliografia, de la qual adjunto alguns títols que ens semblen prou destacables. Recomano llegir aquestes obres a qualsevol persona que vulgui conèixer millor la seva figura, algunes estan disponibles on-line, com la de Mary Nash o la de Nuria Cruz-Cámara. També us deixo alguns textos de l’autora, així com un documental de Televisión Espanyola sobre la seva vida, on la mateixa Federica ens parla de primera mà sobre les seves vivències, experiències, idees i accions. Espero que us siguin d’utilitat!

http://www.youtube.com/watch?v=nO_Ud6BG6wc

 

Read More

És un dia fred i ennuvolat, mig plujós, d’aquells que deixen els carrers mullats i relliscosos. Un dia que alguns detesten i altres estimen. És 9 de març, la jornada posterior al dia internacional de la dona treballadora, i a la Facultat del Raval de la Universitat de Barcelona hi ha diverses pintades reivindicatives. Al porxo, es barregen estudiants d’història, antropologia, geografia, filosofia i història de l’art. Ells i elles seran avui els i les protagonistes de la revista, les seves opinions i inquietuds reflectides en una entrevista curta, sintetitzada en tres preguntes:

1-Quin és per tu el  triomf històric més important del feminisme?

2-Escull un personatge femení de la història o l’actualitat que admiris o que consideris clau, i digues per què.

3-Quina creus que és la manifestació del masclisme que afecta més el dia a dia de les dones?

En trobem amb una gran acollida, diversos nois i noies ens cedeixen uns minuts del seu temps, i accedeixen sense problemes a participar en l’enquesta, oferint-nos respostes ben interessants i diverses:

-Raquel, 22 anys.

1-Aconseguir el dret a vot.

2-Simone de Beauvoir, perquè va escriure el llibre ‘El segundo sexo’, i ha estat un exemple del feminisme de gènere.

3-Buf…tot? La publicitat, per exemple, i sobretot els micro masclismes, que són els que més costen de veure.

-Martina, 20 anys.

1-Jo crec que és el dret a vot.

2-No en tinc cap en concret.

3-La publicitat.

-Lluís, 29 anys.

Margaret Tatcher, en una imatge amb Ronald Reagan l'any 1988
Margaret Tatcher, en una imatge amb Ronald Reagan l’any 1988

1-El sufragi, perquè els dóna veu per participar en la societat.

2-Ostres, potser la Rahola… (riures)… doncs mira, encara que no m’agradi, la Tatcher. No m’agrada, però ho va canviar tot: l’escenari econòmic esdevé de la Tatcher i el Reagan, aquelles reformes dels ’80, la supressió dels drets laborals… ha estat lamentable, però també molt significatiu.

3-La falta de paritat laboral. És palpable a la Universitat i a tot arreu on vagis.

-Noi de 20 anys.

1-El sufragi.

2-Tot i que pugui semblar molt modern, Angela Merkel. Perquè vulguis o no, és una dona que té en suspens a molts països europeus, incloent Espanya. Té un poder directe cap al seu país i cap a altres exteriors.

3-El tema de paraules, el llenguatge, que a més ens ve donat i sembla que ni ens n’adonem. Com per exemple, ser ‘la polla’ vol dir ser genial, i ser ‘un conyàs’ vol dir més aviat el contrari.

-Carmen, 20 anys.

1-El dret a vot per les dones.

2-Doncs ara mateix… no ho sé, no te’n podria citar un en concret.

3-A la feina, on els homes tenen més ingressos que les dones fent la mateixa feina.

-Natalia, 18 anys.

1-Aquesta pregunta és molt complicada, perquè hi ha tantes lluites i tants fronts de batalla… triar-ne un seria menysprear tots els altres, no te’n sabria triar un.

2-Doncs també em vénen al cap molts personatges. Potser Angela Davis, o Ulrike Meinhof, que té un paper molt menyspreat per la seva lluita armada. O les kurdes… no em puc quedar amb un personatge només, crec que a cada lluita hi ha un personatge que et salta al cap.

3-No t’ho sabria dir, perquè també n’hi ha molts, i alguns són molt subtils.

-Alejandro, 22 anys.

1-No sé què dir-te… la igualtat que s’ha aconseguit fins ara, que les policies puguin ser dones, per exemple, l’avenç en general, i que no anem cap enrere.

2-Hannah Arendt, filòsofa, que va tenir molta difusió.

3-El fet de que avui dia encara trobem problemes, de violència per exemple, i el fet de que existeix molta gent que pensa de manera retrògrada, sobretot a Espanya, on el masclisme està molt present.

-Noelia, 20 anys.

1-Que les dones reivindiquessin el seu lloc de treball.

2-No et sé dir cap nom en concret, qualsevol dona que hagi defensat els seus drets, que hagi lluitat per no estar tancada a casa, i que pot treballar i fer la seva vida per davant, sense ningú més.

3-El fet de que els homes, a la feina, cobrin més que les dones, que és un fet contrastat i que ens molesta molt.

-Arnau, 20 anys

1-Suposo que el fet de que poc a poc s’hagi anat conscienciant a la gent de que el feminisme, realment, és un moviment necessari per la societat.

2-Frida Kalho, perquè el seu moviment artístic em sembla que ha influenciat a moltes dones i molts homes durant tota la història, i ha conscienciat sobre el feminisme.

3-Els micro masclismes, perquè costa molt adonar-se’n, i els trobem dia a dia.

Frida Kahlo
Frida Kahlo

-Nagore, 21 anys.

1-Ui, és difícil aquesta pregunta… jo crec que és la tendència cap a la diversitat que s’ha anat aconseguint, el fet de que es pensi que som dones i tenim molt a dir.

2-Doncs si n’he de triar un, Frida Kahlo, perquè em sembla una icona.

3-De moltes, moltes maneres. Jo crec que sobretot perquè em reprimeix, crec que és el que més m’afecta.

-Guillem, 24 anys.

Simone de BEauvoir, en una imatge de 1968.
Simone de Beauvoir, en una imatge de 1968.

1-En els temps moderns, dintre del sistema on estem, crec que és el sufragi, tot i que encara queda molt per fer.

2-Simone de Beauvoir, és un personatge que va tenir gran influència.

3-De moltes maneres, però suposo que el fet que algunes persones no puguin tenir la percepció de llibertat total en anar pel carrer, això podria ser una afectació molt important.

-Jordi, 21 anys.

1-Que les dones puguin votar i ser escollides.

2-Marie Curie

3-Ara, sobretot, en l’àmbit de la violència de gènere, un tema molt important. I en l’àmbit de paritat, tant en la governabilitat com en els sous.

-Ana, 22 anys.

1-La consecució del sufragi femení, encara que crec que no es poden computar els èxits del feminisme d’una manera global, ja que tot i ser un moviment estès per tot el món, les seves victòries són a nivell local.

2-Hi ha moltes dones al llarg de la història que m’apassionen, però diré Chavela Vargas. M’agrada perquè, al meu parer, va trencar tots els motlles en “fer coses d’homes” com vestir com ells, fumar o beure. Va viure com ella va voler viure i no com la societat de la seva època volia que visqués. A part, òbviament, de la seva meravellosa forma de cantar.

3-Una de les coses que més em molesten, i per tant m’afecta, és que em diguin coses pel carrer, entre d’altres.

Chavela Vargas interpretant en directe “La Llorona”

Us agraïm a totes i tots que ens dediquéssiu uns minuts per participar en l’entrevista i aportar-hi la vostra opinió. Esperem que la trobéssiu tan interessant com nosaltres les vostres respostes!

Read More