"I mentre encara vivim, pel que sembla, ens acostarem més al saber en la mesura en què no tinguem relació ni comunió amb el cos, exceptuant el que sigui d'absoluta necessitat, i no ens contaminem de la seva natura, sinó que procurem mantenir-nos-en purs fins que el déu es complagui d'alliberar-nos. D'aquesta manera, una vegada purs i deslliurats de la insensatesa del cos, probablement ens trobarem amb els qui són semblantment purs i coneixerem per nosaltres mateixos el que és pur com la llum clara arreu; i aquesta certament és la llum de la veritat. Perquè em temo que al qui no és pur no li està permès d'assolir allò que és pur. Aquestes paraules, Símmies, són les que em sembla que necessàriament es dirien els uns als altres i el que pensarien aquells que són rectament amants de la saviesa". 
Sòcrates (v. 470 aC-399 aC) al seu amic i deixeble, el filòsof pitagòric Símmies (Plató, Sobre l'ànima, 465)

El pensament misterosòfic, entre la llum i les tenebres

Com es veié en l'anterior article sobre el cristianisme i els cultes mistèrics, existí una relació molt propera entre el cristianisme primerenc, el pensament mistèric i la filosofia clàssica, una mentalitat a la que alguns historiadors han anomenat com pensament misterosòfic. Aquest conjunt de mentalitats pot descriure's com la creença profunda en ideals utòpics, que rebutjava les injustícies i corrupció sobre les que es perpetuaven els poders tradicionals i la degeneració del món material, reivindicant la possibilitat d'assolir un estat allunyat de la maldat terrenal a través de l'autoconeixement i el comportament pur i recte.

Resulta molt interessant per analitzar aquesta relació com, de fet, el primer nucli de cristians, els christanoi, fou el seguici de Sant Esteve, del segle I, com ens explica Fets dels Apòstols. Aquesta confraria estaria formada per jueus i jueves hel·lenístics, amb noms grecs, les famílies dels quals ja restaven hel·lenitzades des de feia unes generacions (Fets, 6, 1-7). És a dir, els primers cristians no foren simplement jueus, foren jueus de cultura grega. En aquest sentit, també és interessant centrar l'atenció en alguns dels llibres dels deuterocanònics. Aquests textos són llibres de l'Antic Testament considerats apòcrifs pels jueus -és a dir, no canònics, no oficials-, però canònics pels cristians. Per tant, els últims llibres de la Bíblia previs a la vinguda de Jesús són sagrats pels cristians, però no pels jueus. Així, entre els jueus ja existien certs grupuscles que estaven desviant-se del cànon abans que Jesús arribés. Aquests llibres, com el Llibre de Raquel, resten escrits en grec i no en hebreu, i el significat dels quals és, com el Llibre de Daniel, de desafiament a la tradició i a les elits jueves. En poques paraules, entre els jueus existia un estament social plenament hel·lenitzat, marginat per l'oligarquia hebrea, i que prèviament a l'aparició del cristianisme ja estava generant els seus propis textos sagrats escrits en grec i amb idees contràries a l'elit jueva. Més tard, els evangelis s'escriviren també en grec, i es divulgaren per la Mediterrània gràcies a haver-se compost en aquest idioma, atès que existien comunitats hel·lenístiques arreu. Convé concretar que el missatge clau de la història de Sant Esteve -Stephanos, un nom grec-, seria que aquest predicador digué que calia acabar amb la tradició hebrea i retornar a una espiritualitat més pura i menys legislada, desafiant directament a la llei de Moisès i al Temple de Salomó, i per tant, a l'aristocràcia jueva, raó per la qual el lapidarien.

Tot plegat no refereix només a una qüestió idiomàtica. Es tractaria de la mentalitat hel·lenística, un conjunt d'idees i comportaments que cercava erosionar les tradicions locals que definien l'estatus i construir un món més just, pur i racional, un món utòpic, un món hel·lenístic: un món cristià.

Els filòsofs de l'antiga Grècia: intel·lectuals o profetes?

Actualment observem als filòsofs de l'antiga Grècia com erudits reflexius i soporífers dedicats a alliçonar en teories pre-científiques. Aquesta projecció dels filòsofs seria conseqüència del pensament il·lustrat del segle XVIII, ja que quan els il·lustrats recolliren la filosofia clàssica i la figura dels savis grecs, ho farien per contraposar-los a les supersticions medievalitzants pròpies de l'Antic règim i al pensament teocèntric de l'Església, vinculant la filosofia grega al mateix pensament il·lustrat. Més tard, el pensament positivista, del segle XIX, se centraria a considerar que les humanitats, com la Història, tindrien la funció d'estudiar allò que fos rigorosament cert des d'un punt de vista empíric, descartant tot el fet llegendari o poc versemblant. És a dir, per un costat, els il·lustrats utilitzaren als filòsofs grecs com referència de si mateixos, vinculant-los a la metodologia científica i enfrontant-los a les superxeries a les quals els il·lustrats deien combatre, i per l'altre costat, els positivistes s'interessaren únicament pels fets històrics que consideraven verídics, rebutjant tot el que els semblava poc rigorós. Això hauria generat una imatge dels filòsofs grecs bastant poc acurada, que no es correspondria amb la veritat.

Realment es podria dir que els filòsofs grecs foren bruixots. No és que no fossin erudits, és que alhora eren místics taumaturgs que assolien la transcendència mitjançant els rituals mistèrics, com a conjuradors i llançadors d'encanteris, que ressuscitaven als morts i apaivagaven tempestes. Els hauríem d'imaginar guarint malalties com si fossin possessions demoníaques, realitzant càntics i danses màgiques, i com a profetes il·luminats, asseguts plàcidament i responent a les preguntes dels seguidors amb endevinalles. Els filòsofs no eren pas avorrits, el pensament misterosòfic era vibrant, eclèctic i inspirador. Això no hauria de xocar amb la seva perspectiva com a savis persuasius, però la projecció que hem incorporat d'ells ens pot dificultar unir ambdues facetes: la d'erudits i la de miraclers.

Així doncs, trobaríem l'antecedent del pensament divulgat pels cultes mistèrics i pel cristianisme del canvi d'era centrant la nostra atenció en els filòsofs d'època clàssica, atès que es consideraven en contacte amb una plenitud quimèrica a través dels rituals iniciàtics. Vegem com Plató (427-347 aC) digué respecte dels cultes mistèrics que «Vàrem contemplar visions beatífiques i fórem iniciats en el misteri que veritablement pot considerar-se benaventurat, i el celebràrem en estat d'innocència. Contemplarem visions serenes, felices, senzilles i eternes, resplendents de pura llum» (Fedre, 250 B-C). D'aquesta manera, els filòsofs accedien a la serenitat i la pau interior mitjançant les iniciacions mistèriques, esdevenint il·luminats amb una relació íntima amb el fet diví.

[caption id="attachment_7587" align="aligncenter" width="550"]Guru hindú actual. Per unir les diferents facetes dels filòsofs grecs potser ens seria útil imaginar-los com a gurus hindús. De fet, la tradició grega i hindú formaven part del mateix conjunt de pràctiques culturals, l’indoeuropeisme, lligades també per l’hel·lenisme. Pensem en qualsevol cita famosa pronunciada per Sòcrates o Aristòtil i posem-la en boca d’un guru: no ens resultarà gens discordant. Guru hindú actual. Per unir les diferents facetes dels filòsofs grecs potser ens seria útil imaginar-los com a gurus hindús. De fet, la tradició grega i hindú formaven part del mateix conjunt de pràctiques culturals, l’indoeuropeisme, lligades també per l’hel·lenisme. Pensem en qualsevol cita famosa pronunciada per Sòcrates o Aristòtil i posem-la en boca d’un guru: no ens resultarà gens discordant. Font: pxhere.com, 2016[/caption]

Per entendre millor la relació entre misteris i filosofia pot ser molt interessant observar el cas de Pitàgores (v. 570-v. 495 aC). Encara que avui la projecció de Pitàgores sigui la de matemàtic, en el seu temps fou conegut com un miracler, un teürg, un profeta que entrava en comunió amb els dèmons, les forces místiques que governarien el cosmos. Els dèmons serien els déus pagans i els àngels i dimonis. Pitàgores seria fill d'un mercader de Tir, al Llevant, llavors Fenícia, que es casà amb una dama jònia de Samos, a la costa egea d'Anatòlia. Abans de néixer Pitàgores el seu pare anà de viatge per negocis i visità Delfos, com feien molts comerciants, i allí la pítia, la profetessa, li hauria vaticinat que la seva muller havia quedat miraculosament embarassada per la llum del déu Apol·lo. Ella, la mare de Pitàgores, es canvià el nom per Partènide -del grec parthenós, verge. Aquest canvi de nom tindria com objecte significar la immaculada concepció produïda per la unió mística entre la matrona i la divinitat. El nadó, Pitàgores, nasqué a Sidó, a Fenícia, i ja des de nen hauria destacat per la seva saviesa, donant lliçons als mestres, que el tenien en gran consideració. Més tard Pitàgores viatjaria a Egipte, on aprendria matemàtiques i s'iniciaria en els misteris, a Babilònia, on es faria mag, astrònom i músic, i a l'Índia, on aprendria filosofia i literatura. Retornaria a Grècia i s'establiria a la Magna Grècia -les colònies gregues a Itàlia-, on fundaria la seva secta, que sembla fou reprimida per les oligarquies.

Per una banda, observem com es desenvoluparen noves formes de pensament com a conseqüència dels contactes entre diferents cultures -el resultat d'aquest xoc cultural seria, en si mateix, l'hel·lenisme-, i per l'altra banda podem detectar la continuïtat de molts elements de la biografia de Pitàgores en la biografia de Jesús. De fet, entre els evangelis del cristianisme primerenc, del segle II dC, hi trobem els textos d'un tal Sext, un membre de la càbala de Pitàgores. Sext ens relata que Pitàgores predicava l'amor vers els mateixos enemics i la no-violència, on els seus seguidors es feien anomenar germans amorosos, tal com també s'anomenaven els iniciats dels misteris de Cíbele i Orfeu. És a dir, els seguidors de Pitàgores, més que un grup de científics, era un culte mistèric, que es mimetitzava amb altres cultes, i trobem no només continuïtats simbòliques amb el cristianisme, sinó també nexes concrets, com el text del pitagòric Sext entre els mateixos evangelis gnòstics cristians.

[caption id="attachment_7586" align="aligncenter" width="550"]Una pintura de Fyodor BRONNIKOV (1827-1902) representant a Pitàgores i la seva càbala celebrant el ritual de l’albada, donant la benvinguda al sol. Pel pensament misterosòfic, el sol seria l’astre-rei, el centre del cosmos, la veritat última, el primer foc. Detectem aquesta creença en el sol i el foc entre els pitagòrics, però també en el culte de Mitra i el d’Isis, en els tractats hel·lenístics de màgia i astrologia, i també en el cristianisme, on Jesús es mimetitza amb el sol. Galeria Tretykov, Moscou, 2015. La foto dels gurus seria Foto: pxhere.com, 2016 Una pintura de Fyodor BRONNIKOV (1827-1902) representant a Pitàgores i la seva càbala celebrant el ritual de l’albada, donant la benvinguda al sol. Pel pensament misterosòfic, el sol seria l’astre-rei, el centre del cosmos, la veritat última, el primer foc. Detectem aquesta creença en el sol i el foc entre els pitagòrics, però també en el culte de Mitra i el d’Isis, en els tractats hel·lenístics de màgia i astrologia, i també en el cristianisme, on Jesús es mimetitza amb el sol. Galeria Tretykov, Moscou, 2015.[/caption]

Segons ens transmet l'orador Ciceró (106 aC-43 aC), l'escola pitagòrica realitzaria pràctiques com la immolació de nadons per a consultar a la divinitat. S'ha de dir que aquesta acusació també recauria sobre els cristians, acusats de sacrificar nadons en els seus rituals per sucar-ne la sang amb pa. Possiblement es tractava d'una mala interpretació de l'eucaristia, però podria ser que el cerimonial mistèric cristià consistís a fer veure que realment s'estava sacrificant un nen, encara que no es fes. Respecte a la immolació de nadons, recordem que el Nou Testament ens diu que Jesús batejava amb foc. Així doncs també podem trobar convergències pel que fa estrictament a l'àmbit cerimonial.

En aquest sentit, Heròdot (484 aC-425 aC) ens explica, quan narra que el costum egipci considerava profà vestir roba de llana als temples o enterraments, un tema tractat també per Iàmblic de Calcis (v. 243-v. 330), que «Relació té aquest costum egipci amb les cerimònies òrfiques i pitagòriques» doncs tampoc és permès «a cap dels iniciats en les seves orgies i misteris anar a la sepultura amb mortalla de llana», i assenyala que «no manca la seva raó arcana i religiosa» que justifiqui aquest tabú (Històries, II, 89). Heròdot entenia, per tant, que els costums dels misteris egipcis, els dels misteris grecs -òrfics- i els dels misteris pitagòrics foren molt semblants, i que la cerimònia consistia en un banquet iniciàtic funerari. De fet, l'eucaristia cristiana és la simplificació ritual d'un banquet funerari iniciàtic, on l'iniciat menja i beu davant del cadàver-estàtua del líder de la secta, Jesús, tal com es feia en el cerimonial mistèric.

Així, els pitagòrics foren un col·lectiu esotèric que creia en la immortalitat de l'ànima, el seu perible fora del cos i que el món podia explicar-se a través de les matemàtiques, amb misteris que s'expressaven mitjançant símbols i iniciacions secretes. Sobre la simbologia, resulta explicativa la sentència de Iàmblic que expressa que «fidels a les ordres de Pitàgores de guardar silenci sobre els misteris divins, [els sectaris adoptaren] mètodes d'expressar-se arcans per als no iniciats i recobrien amb símbols les seves conferències i escrits» (Vida pitagòrica, XXIII, 104).

[caption id="attachment_7585" align="alignleft" width="300"]El símbol d’ICHTHIS, utilitzat pel cristianisme primerenc i encara avui com a representació de Crist, seria la representació geomètrica perfecte de l’arrel quadrada de 3 en absència de nombres útils per a representar l’aritmètica complexa. Seria un símbol matemàtic amb significació cosmològica, vinculada possiblement a la triple dimensió de la divinitat i de l’ésser humà: cos, esperit i ànima. El símbol d’ICHTHIS, utilitzat pel cristianisme primerenc i encara avui com a representació de Crist, seria la representació geomètrica perfecte de l’arrel quadrada de 3 en absència de nombres útils per a representar l’aritmètica complexa. Seria un símbol matemàtic amb significació cosmològica, vinculada possiblement a la triple dimensió de la divinitat i de l’ésser humà: cos, esperit i ànima.[/caption]

També podem observar com al semidéu adorat pels cultes mistèrics, així com la figuració de Jesús en el cristianisme primerenc, se'l representava com al bard Orfeu. En aquest sentit convé tenir en compte la projecció de Pitàgores com a bard. A aquesta figura, la del bard que seria alhora profeta, déu i fill de déu, se l'anomenava kýrios en grec, que, de fet, pel cristianisme ortodox és un dels noms amb el que es fa referència a Crist encara avui. Vegem el que Iàmblic de Calcis ens explica sobre Pitàgores dient que «[Pitàgores] feia començar l'educació per la música, per mitjà de certes melodies i ritmes, gràcies als que guaria els trets del caràcter i les passions dels homes, atreia l'harmonia entre les facultats de l'ànima» (Vida pitagòrica, CXIV, 29).

La cosmovisió misterosòfica: un cicle de degeneració i redempció

Però al marge dels elements simbòlics i cerimonials ens hem de preguntar quines continuïtats profundes es produirien entre la filosofia mistèrica i la cristiana, procedents de la tradició filosòfica hel·lenística. Es tractaria només de la transmissió retòrica d'elements decoratius o romangueren fórmules ideològiques de fons? Vegem-ho.

L'Evangeli segons Joan inicia el seu pròleg anunciant que «Al principi existia la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu» (Jn, 1, 1). Aquesta sentència recorda a la filosofia grega. El principi inefable en què creien els seguidors d'Isis i els pitagòrics, el Déu-Un, oposat a la matèria, i encara que les revelacions poguessin canviar d'un oracle a l'altre, consideraven que els misteris expressaven una única veritat, la Paraula. La Paraula seria l'expressió de la intel·ligència última que governaria l'univers. Aquestes creences procedirien de la filosofia antiga egípcia, que trobaria continuïtat en la cultura grecoromana i el cristianisme. Pels egipcis la Paraula seria la materialització de la Raó i la Saviesa, la Regla que regia el cosmos, representada en la figura de la deessa Maat, l'equilibri universal, un principi harmònic primigeni, anterior al temps i als déus. En resum, es creia que una potència còsmica ho governava tot, la Raó, i es manifestaria al món terrenal encarnant-se en personatges com Orfeu, Pitàgores o Jesús, la Paraula.

L'Evangeli segons Joan aclareix (Jn, 3, 13; 6, 62; 8, 58; 17, 5) que la Paraula és Jesucrist, «La llum que resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la» (Jn, 1, 5), on Déu seria la Raó i Crist la Paraula. Resulta molt interessant aquest versicle sobre la llum. Podria considerar-se que si la llum no havia pogut ser ofegada per les tenebres, Crist ja s'havia revelat anteriorment al món material abans de Jesús, i ara havia ressorgit. Jesús no seria, per tant, la primera encarnació de la Paraula vinguda al món material.

El pensament misterosòfic seria, per tant, inspiració de l'evangeli joànic -que és un evangeli clau per entendre el pensament cristià primerenc. Vegem ara quins eren els plantejaments dels filòsofs dels segles VI i V aC. El filòsof Heràclit, que es dedicà a la recerca del principi últim i creia que la naturalesa expressava la presència d'aquesta intel·ligència que regnava l'univers, expressà que «Una única cosa es sàvia: conèixer la intel·ligència que guia totes les coses a través de totes» (22 B 41) i que «és savi convenir que totes les coses són una» (22 B 50). Així, Heràclit identificava el principi universal amb el Logos, la Raó, la llei divina que estructuraria el món, i la Saviesa com el coneixement sobre aquest Logos. Anaxàgores, pel seu costat, també creia en una intel·ligència última que «posseeix ple coneixement de tot» (59 B 12) i considerava que aquest principi còsmic dominava amb saviesa tot el que havia sigut, era i seria. És a dir, existia una intel·ligència última omniscient i omnipotent, la Raó. És el mateix plantejament de l'Evangeli segons Joan.

Vegem en aquest sentit la prèdica del cristià Sant Pau al segle I, que decidí viatjar a Grècia per divulgar la Bonanova -a Llevant l'ambient estava bastant esvalotat, i els primers cristians havien sigut represaliats per les elits jueves. Pau es dirigiria a Atenes i discutí «a partir de les Escriptures» amb els jueus, on «epicuris i estoics conversaren amb ell» (Fets, 17, 10-18). Fou conduït a l'Areòpag -el consell i tribunal suprem d'Atenes- on explicà als atenesos que venia a revelar al «déu desconegut». Pau postulà que el que «vosaltres adoreu sense conèixer és el que jo us anuncio. El Déu que ha fet el món i tot el que s'hi mou, Senyor com és de cel i terra, no habita en temples construïts per mans d'home ni té necessitat que els homes el serveixin, ell que a tots dóna vida, alè i tota cosa» (Fets, 17, 22-25).

El Déu-Logos dels grecs, o Déu dels filòsofs com l'han anomenat els papes Joan Pau II i Benet XVI, era el mateix revelat a Pau. «El Déu que ha fet el món i tot el que s'hi mou» és una sentència que es troba en el diàleg Timeu de Plató, on Plató també diu que «aquest univers es tornà en veritat en un ésser vivent amb ànima i intel·ligència gràcies al bon judici del déu» (Timeu, 28 B-C, 30 C). Segons Plató el cosmos ordenador, doncs, s'encarnaria en un ésser vivent, i Pau recollí no només les ensenyances de Plató, sinó que en reproduí les paraules exactes per explicar la vinguda de Jesús, l'encarnació del déu desconegut expressada pels filòsofs grecs segles abans de l'aparició del cristianisme.

Així doncs, els fidels mistèrics i els primers cristians recollien la filosofia hel·lenística, que ja es canalitzava a través dels rituals iniciàtics, i creien en una potència inefable governadora de l'univers, la Raó, que es manifestava encarnada en forma de profeta, el Verb o la Paraula, un guru il·luminat que seria el líder fundador i l'objecte de culte per part de les confraries, com ho fou Pitàgores o Jesús. Veiem com, de fet, el cristianisme no fou en si mateix una innovació, i els cultes mistèrics ja plantejaven segles abans del canvi d'era allò que entenem com cosmogonia i filosofia cristianes, vinculades a les escoles filosòfiques i a la mescla ideològica de diverses tradicions, on hi hem de destacar l'egípcia, però també la semítica o la hindú.

D'aquesta manera, el cristianisme i els misteris dels primers segles de la nostra era recuperaren els plantejaments de la filosofia clàssica, reajustant-los a les significacions del context del seu moment. Així, per l'hel·lenisme, pel cristianisme i pels misteris, existia una divinitat última, una unicitat divina i singular que ho governaria tot, la Raó, i aquesta intel·ligència universal s'encarnaria en el Verb, en forma d'un profeta escollit. Quina seria la funció d'aquest il·luminat? Restituir el món terrenal per aproximar-lo a la cosa perfecta, al fet utòpic. És a dir, es creia que el món sensible i visible travessava una sèrie de cicles pel que a poc a poc anava degenerant, fent-se caòtic i desordenat, caient gradualment en les tenebres. Es feia necessari que des de l'esfera divina, el Pleroma -la plenitud-, la Raó enviés a una divinitat encarnada, l'Unigènit, per a restaurar el món material i regenerar-lo, iniciant una nova era de cicles. Així doncs, no existia un únic profeta, sinó que cíclicament es requeria que apareguessin nous gurus que resolguessin la degeneració de l'univers visible. Aquesta teoria, a la que podem anomenar com mite de les edats o dels eons, es manifesta en l'obra cristiana Oracles sibil·lins, del segle V, que, s'ha de dir, reprodueix en clau cristiana l'obra del grec Hesíode (v. 850 aC), però reformulant-ne certs significats més de mil anys després. Els ideals dels primers cristians, per tant, haurien d'entendre's com a continuïtat del pensament filosòfic pagà anterior, i no com una ruptura amb aquest, sinó com una recuperació de les antigues tradicions.

És a dir, recapitulant, la creença en la vinguda de Crist seria una creença antiga, que considerava la necessitat de l'adveniment d'un enviat de la providència, que des de l'àmbit diví portava la regeneració requerida per a resoldre la degeneració en la qual el món queia lentament, per culpa del seu allunyament de la Regla universal. Així, Pitàgores i molts altres tingueren el mateix paper que tindria Jesús, profetes enviats per la Raó en forma de Verb encarnat per a salvar l'univers i la humanitat de la caiguda inevitable en la foscor. Quin sentit tindria la pervivència d'una cosmologia com aquesta durant tants segles i el seu ressorgiment en certs períodes com el dels primers segles de la nostra era? Per entendre-ho cal vincular aquesta creença tan abstracta i filosòfica amb la realitat quotidiana del context viscut per les persones que hi creien. Les persones pensaven que gradualment el món es feia cada cop més injust. Pensem que existeix la tendència de totes les societats a considerar certs moments del passat com a moments preferibles al present viscut, idealitzant èpoques pretèrites. Així, molts individus i grupuscles consideraven que el món havia perdut part de l'espurna divina que li hauria donat sentit en el passat, i que cada cop era més caòtic i absurd. Quan una secta mistèrica o escola filosòfica tenia, sortosament, un líder carismàtic que atreia les masses amb promeses de millorar la situació, la població associava a aquest líder amb els valors democràtics i se'l considerava un enviat per a restaurar la justícia. Així doncs, la retòrica teològica mistèrica es fa difícil de distingir del que seria un discurs purament polític, on l'anhelada vinguda de la Raó en forma humana seria en realitat una reivindicació de la utopia social que els marginats reclamaven. O sigui, quan es deia que un profeta havia sigut enviat per la providència a redimir el cicle còsmic, el que s'estava dient era que les institucions no eren justes i s'havien corromput, obligant a la divinitat a intervenir per a regenerar la societat i aproximar-la al fet diví, a l'ideal utòpic.

Per tant, existia un esquema de creences força antic, que a través de l'hel·lenisme s'hauria divulgat i reinterpretat, on una intel·ligència còsmica enviava a un savi il·luminat de manera cíclica al món material per a redimir la degeneració, és a dir, per a perdonar els pecats, i on aquest profeta renovava els esquemes de comportament, trencant amb la tradició considerada injusta pels seus seguidors. Pitàgores, o també Buda, i una llarga llista d'il·luminats dels segles abans del canvi d'era, seria mostra que Jesús i la retòrica cosmològica que explicava la seva vinguda no fou pas una innovació ni un trencament, ans al contrari, fou un element de continuïtat amb el que durant segles havia vingut passant. El triomf del cristianisme no hauria d'entendre's com un trencament del pensament hel·lenístic, sinó com la seva culminació.

Com s'ha comentat, per entendre com aquestes creences es vinculaven amb la quotidianitat viscuda per les dones i els homes que van viure en el món on es creia en aquestes idees, cal observar el desenvolupament institucional cercant els lligams amb la mentalitat mistèrica. En un pròxim article es tractarà aquest desenvolupament institucional i com els poders constituïts optaven per perseguir aquestes mentalitats o per adoptar-les com a font de legitimació.

imatge del títol

Els cultes mistèrics i el cristianisme (II): El pensament misterosòfic, entre la llum i les tenebres

“I mentre encara vivim, pel que sembla, ens acostarem més al saber en la mesura en què no tinguem relació ni comunió amb el cos, exceptuant el que sigui d’absoluta necessitat, i no ens contaminem de la seva natura, sinó que procurem mantenir-nos-en purs fins que el déu es complagui d’alliberar-nos. D’aquesta manera, una vegada […]

Capçalera

Henry D. Thoreau: reflexions sobre la desobediència civil

Explorar els confins d’una pràctica com la desobediència civil és fer referència explícita a Henry David Thoreau. És, sobretot, parlar de teoria i praxi, d’una vida dedicada a la reflexió conseqüent. L’aportació que ve a continuació es marca com a objectiu analitzar l’obra Civil Disobedience. Tanmateix, per tal de poder copsar la magnitud de l’obra […]