Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Els orígens catalans del Partit Popular (II)

Fi del reformisme

Un cop iniciat el curs polític del 1976-77, es va fer evident que Fraga havia abandonat la idea de capitanejar una aposta política centrista i reformista i, per contra, el polític gallec estava molt més decidit a posar en marxa una aposta política que recollís el vot del franquisme sociològic, el qual pensava que seria majoritari a les futures eleccions.

D’aquesta manera, Fraga va començar a preparar un nou partit que recollís el vot d’aquella gent que apostés per seguir, sense cap trencament, amb el que havia representant el Règim fins a aquell dia. L’exministre es veia capaç de mobilitzar la xarxa de poder Franquista que encara restava en peu (sobretot a nivell local) en el seu benefici. Va ser llavors quan va visitar Catalunya, dels dies 6-7 de setembre i dels dies 14-15 del mateix mes. En aquestes visites va fer un munt de trobades amb desenes d’alcaldes del Berguedà, el Bages i el Solsonès. També cal dir que va ser acollit, de manera gairebé oficial, pels alcaldes de Mataró, Sant Cugat del Vallès, Arenys de Mar o Pineda de Mar.

Tot just retornat de Barcelona, la nit del 15 de setembre de 1976, Manuel Fraga soparia a Madrid amb els exministres Cruz Martínez Esteruelas, Federico Silva i Gonzalo Fernández Mora. Cada un dels tres tenia sota el seu comandament una d’aquelles associacions polítiques permeses per Arias Navarro, i serien part integrant de la futura Alianza Popular. Aquells contactes que Fraga va començar a realitzar amb exministres del Règim es varen celebrar deixant al marge la gent de Reforma Democràtica. Amb Laureano López Rodó es va reunir el dia 23 de setembre i tot plegat va desembocar en la presentació, el dia 9 d’octubre de 1976, d’un manifest programàtic d’un nou bloc de forces polítiques que s’anomenaria Aliança Popular.

Els signants del manifest seran:

–    Manuel Fraga Iribarne, cap de Reforma Democrática

–    Cruz Martínez Esteruelas, cap de Unión del Pueblo Español (UDPE)

–    Licinio de la Fuente, cap de Democracia Social

–    Enrique Thomas de Carranza, cap de la Asociación Nacional para el Estudio de los Problemas Actuales ANEPA

–    Laureano López Rodó, cap de Acción Regional

–    Federico Silva Muñoz, cap de Acción Democrática Española

–    Gonzalo Ferndández de la Mora, cap de la integrista Unión Nacional Española.

Sis membres de la llista havien estat ministres del Franquisme i Enrique Thomas de Carranza fou durant anys el director general de Cultura Popular i Espectacles, és a dir, el censor en cap. En poc temps, Fraga va poder reunir la flor i nata del Franquisme d’alt nivell i crear una federació de forces polítiques que rescatava el llegat del règim anterior.

Aliança Popular no naixia pas de 7 cabdills homogenis o amb trajectòries similars, recordem que es varen haver de deixar enrere molts recels del passat. Dins AP hi havia ministres que havien format part tant del bàndol vencedor com del bàndol vençut en el cas MATESA. Ara bé, Fraga els va animar a deixar les diferències del passat de banda i unir forces per crear una autèntica dreta democràtica.

fraga-en-els-inicis-de-la-federacio-dap
Fraga en els inicis de la federació de partits d’AP. Font: Agència EFE

Dins d’Aliança Popular, el pes real de Reforma Democràtica era enorme; cal recordar que eren els únics amb una estructura real de partit, amb una militància situada entre els 1000 i els 2000 membres, molt lluny de les buides associacions que crearen alguns dels altres exministres. De totes maneres, els membres de Reforma Democràtica se sentien incòmodes amb els seus nous companys de projecte. Recordem com el projecte fraguista va començar lluitant contra el porciolisme i, per tant, el laureanisme municipal. Ara, en canvi, els reformistes compartien projecte amb antics oponents i, també cal dir-ho, amb apologetes del Franquisme i la seva obra. Aquest gir que Fraga aplicà a la seva aposta després de l’estiu del 1976 provocà conseqüències immediates dins de Reforma, ja que una part considerable dels fundadors, tant els de la capital espanyola com els d’altres parts de l’Estat, varen decidir abandonar el projecte.

Tensions a Reforma Democràtica de Catalunya

A mitjan gener de l’any 1977, quan es varen entregar els tercers Premis de Periodisme Manuel Fraga, i després d’un sopar amb 800 comensals, el Secretari General d’AP, Manuel Fraga, va reunir a porta tancada un grup de 40 fraguistes del Club Àgora -els que hi havien estat des del primer moment- per amonestar-los a causa de la seva actitud resistent a integrar-se a Aliança Popular. Tanmateix, no tots els fraguistes es varen mantenir en silenci, ja que el mateix Juan Echevarria o el lleial Josep Maria Santacreu varen manifestar-li el seu desacord. Al final de la trobada, Fraga els va demanar liquidar els Premis de Periodisme, perquè, segons va escriure el mateix Fraga, en aquell moment calia centrar tots els esforços en l’aposta política d’AP i, escrivia també, la dificultat que es presentava per aconseguir assentar Aliança en el territori català. Irònicament, la terra que més havia contribuït al seu projecte inicial, on de fet va néixer tot, era ara la que més dificultats li presentava.

Aquella visita de Fraga a Catalunya va suposar diverses novetats: d’entrada l’adhesió formal de RDC al projecte d’Aliança Popular. També els rumors de deserció dels elements més liberals del grup (seguint l’exemple de Penalva), és a dir, estaríem parlant de gent com el professor Alexandre de Pedrós, Joan Josep Folchi, l’advocat Ángel Sánchez García, Luís Cierco, Manuel Milián, Jaume Torras, Pere Arderiu, Juan Echevarría o Josep Maria Santacreu. Uns rumors de deserció que arribaven a abastar entre el 60% i el 70% de la militància de RDC, amb la hipotètica idea, mai portada a terme, de recuperar el nom de Club Àgora per a ells sols i desvincular-lo d’Aliança. Deixant de banda les tensions, cal dir que la voluntat de Fraga va acabar imposant-se dins de RDC, d’aquesta manera, va ser elegit nou president de Reforma Democràtica de Catalunya l’alcalde de Pineda de Mar, Josep Aragonès i Montsant, i es va ratificar la plena integració dins el projecte d’Aliança Popular.

Cap a la fi de RDC

Un cop RDC va escollir de president Josep Aragonès (del sector conservador) i es va integrar definitivament RDC a Aliança Popular, els elements més aviat de centreesquerra o, simplement, disconformes amb ajuntar-se amb Laureano López Rodó, varen distanciar-se del projecte polític, cal recordar que els fraguistes havien començat la seva aventura política lluitant contra el laureanisme a Barcelona i derrocant a l’alcalde Porcioles. Alguns fraguistes “de camisa vieja” -que dirien els falangistes- com Josep M. Santacreu, Joan Echevarría, Pere Andriu i Manuel Milián Mestre varen batallar durant el primer semestre de 1977 per aconseguir prendre als redactors d’esquerres el control ideològic del Diario de Barcelona i, d’aquesta manera, poder tenir una plataforma de suport immediat -o futur- per a les aspiracions del seu patró de Villalba. Tot i creure que Fraga s’equivocava en la seva aposta d’A.P., els esmentats fraguistes seguien tenint esperança en l’exministre.

Després podem trobar els casos de Joan Josep Folchi i de Pedro Penalva, que acabaran abandonant el projecte de RDC per passar a la Unión de Centro Democrático. De fet, el primer dels dos arribarà a ser Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat Provisional de Catalunya.

Pel que fa als sectors conservadors de RDC que varen acceptar la integració a AP de C., tampoc varen acabar gens satisfets amb la gestió que el Sr. Laureano López Rodó feia del partit a Catalunya -cal recordar que la gent d’Acció Regional (el partit de Laureano) monopolitzava Aliança en terres catalanes, almenys durant els primers anys. La disconformitat amb les polítiques portades a terme per Laureano va arribar a tal punt que la Junta Directiva de RDC va decidir retirar els seus candidats de les llistes d’Aliança Popular de Catalunya a les primeres eleccions generals.

Per tant, no sols el sector anomenat dissident va preferir mantenir-se al marge de les llistes electorals d’AP, sinó que el sector conservador que, en teoria, acceptava la unió amb Aliança Popular, també va acabar molt decebut amb la manera que la gent d’Acció Regional portava a terme la política al Principat. Una mostra més del malestar de RDC amb Acción Regional i AP la trobem dins la carta que Josep Aragonès va enviar a l’exministre Fraga el dia 10 de maig de 1977 i que servia d’explicació a una carta que havia enviat a Laureano López Rodó comunicant-li la decisió de retirar els candidats reformistes de les llistes d’AP de C.

Mi querido amigo,

Supongo ya en su poder la fotocopia del escrito que la Junta de Reforma Democrática de Cataluña dirigió a Don Laureano López Rodó. […] La gravedad de la situación nos ha obligado a tomar dicha postura.

Creemos que las próximas elecciones son algo más que una decisión de política de salón, hay que tomar en cuenta la opinión general. Don Laureano parece olvidar que las elecciones se ganan por los votos de los electores y no por sus decisiones. […] Alianza Popular presenta por Barcelona una lista de candidatos, la mayor parte de los cuales no tienen ningún arraigo popular y lo que es peor, algunos son totalmente negativos. Por Gerona ni un solo hombre válido, habiéndose rozado el ridículo al tener que enviar en los últimos días mensajeros desde Barcelona, para buscar candidatos que quisieran presentarse, todo ello gracias a la intervención de Don Laureano que sacrificó a los hombres de que disponíamos, con sus concesiones en pactos fallidos y todo ello agravado por el hecho de haber intervenido en una provincia que se siente celosa de su personalidad […].

Hay que reconocer también, que ha sabido colocar a los hombres de su partido y a los que están a sus órdenes en los mejores puestos de las listas. En este sentido se ha llevado una política coherente, solo en este sentido. […]

Como ya le comuniqué en mis visitas, las reuniones de la Junta Provincial han sido únicamente una manera de perder el tiempo, perfectamente organizadas por el Presidente para tener una total libertad de acción. En dichas reuniones jamás ha surgido un acuerdo mutuo, excepto el de darle un voto de confianza para actuar según su criterio, ya que en las mismas y bajo su batuta transcurrían las horas sin llegar a ninguna conclusión.

Finalment, l’aventura d’aquells fraguistes que feren Reforma Democràtica de Catalunya, aquella aventura que començà lluitant contra els tecnòcrates, els laureanistes i buscant la reforma cap a la Democràcia, acabà liquidada dins l’Aliança Popular dels coneguts com a Set Magnífics. I d’Aliança Popular s’avançà cap el que avui en dia coneixem com el Partit Popular. Lluny queden els anys del Club Àgora, els anys dels contactes amb l’oposició democràtica al Franquisme, els contactes amb nacionalistes catalans, amb excombatents republicans, amb comunistes… Lluny queden els anys en què l’entesa entre les nostres nacions, la catalana i la castellana, hauria pogut fer sorgir una gran dreta estatal respectuosa amb la nostra identitat que mai va néixer.

Read More

Els orígens catalans del Partit Popular (I)

Els orígens catalans del Partit Popular (III)

Seguim amb l’article sobre els orígens catalans del Partit Popular, com explicàvem en la primera part de l’article, ara explicarem com encararen els fraguistes l’aparició de les associacions polítiques dins el marc del franquisme, el naixement de Reforma Democràtica de Catalunya o el deteriorament de la imatge de Fraga.

Apareixen les Associacions Polítiques

Un cop succeí el magnicidi del President Carrero Blanco, el nou President Arias Navarro intentà posar en pràctica una sort de reformisme anomenat “Espíritu del 12 de Febrero” que tindrà com a part essencial la creació, al gener de 1975, del Estatuto Jurídico del Derecho de Asociación, que permetia crear una associació política sempre que es recollissin un mínim de 25.000 firmes repartides proporcionalment en almenys 15 províncies. Amb aquestes restriccions s’evitava que nasquessin associacions de caràcter regionalista. A més a més, tota associació política havia d’acatar els Principios del Movimento i obtenir el consentiment del Consejo Nacional del Movimento.

En el moment de plantejar-se les associacions polítiques, Fraga, des de Londres, va temptejar el terreny tot i ésser conscient que “es difícil aparecer como demócrata habiendo sido ministro de Franco” tal com va reconèixer al Comte de Barcelona, Don Joan de Borbó, durant un dinar londinenc. De totes formes, va preferir no donar més vida al govern d’Arias Navarro i declinà la idea de crear una associació política; ara bé, el que sí va fer per tal de fer-se veure i recordar a la ciutadania que seguia ben present i dins la cursa política fou adherir-se a una altra societat-tapadora de propòsits polítics: FEDISA (Federación de Estudis Independientes, Sociedad Anónima). Juntament amb l’exministre, dins aquesta societat trobem altres reformistes com Pio Cabanillas, José María de Areilza, Francisco Ferndández Ordóñez, Marcelino Oreja o Leopoldo Calvo Sotelo. A més a més, al cap de poc temps, a l’entitat també hi participà financerament i física Josep Maria Santacreu, que va esdevenir accionista i membre del Consell d’administració de l’entitat.

f784b260810495da97f1b54a64226974_l
Imatge d’Arias Navarro en el seu discurs aperturista a les Corts, Madrid 12 de febrer de 1974. Imatge de l’agència EFE.

Tanmateix, si bé el fraguisme no va voler participar en el joc de les associacions polítiques del franquisme, moltes altres personalitats del Règim (de totes les tendències) sí que ho varen fer. Així doncs, l’associació més oficialista –en paraules de Joan B. Culla- fou la Unión del Pueblo Español (UDPE), que era un perllongament poc dissimulat de la Secretaria General del Movimiento i estava organitzada i dirigida per Adolfo Suárez González.

L’Operació Fraga va adquirint pes

A l’agost de 1975, varen veure la llum les 450 pàgines del llibre de Manuel Milián Mestre Fraga Iribarne, retrato en tres tiempos de la editorial DIROS. El pròleg és de Gabriel Cisneros i era, sense cap mena de dubte, tota una gran campanya per popularitzar el líder gallec. Paral·lelament, l’empresa de Josep Maria Santacreu es feia amb el control de la societat editora del Diario de Barcelona i omplia el consell d’administració amb fraguistes reconeguts com Juan Echevarría Puig, Manuel Milián o Pere Arderiu. Bo i així, la operació fraguista sobre el mitjà barcelonès no va preveure la forta reacció que trobaria entre els periodistes que integraven, en paraules de Joan B. Culla, la redacció més progressista i esquerranosa del país.

Finalment, un cop mort el General Franco, al desembre d’aquell mateix any, Fraga vindrà a Catalunya a realitzar una altra gira de 4 dies on seguir-se donant a conèixer. Cal tenir present que en la seva gira catalana, Fraga era un “simple” ciutadà particular, doncs el dia 17 de novembre havia dimitit del seu càrrec d’ambaixador, tanmateix, a part de ser rebut com un cap de govern, tota la seva estada semblava ser l’assaig d’una futura campanya política.

El dia 3 de desembre, un cop va haver assistit al casament de Francesc Rubiralta (membre del Club Àgora), Fraga va recórrer Reus, Salou i Tarragona, on s’entrevistà amb l’arquebisbe i aprofità també per sopar en “un popular restaurante del barrio del Besós con obreros de este barrio, así como de las viviendas del Congreso” . Quan els obrers varen tenir a Fraga al davant, li varen plantejar sense pèls a la llengua els problemes i conflictes laborals que es vivien tant a la SEAT com a Laforsa. Va ser llavors quan, possiblement per primer cop en un lloc públic, Fraga va admetre: “ha llegado el momento de estructurar en nuestro país un sistema pluripartidista de fuerzas políticas”.

De fet, la Vanguardia d’aquell 4 de desembre parlava de Fraga com un dels noms que sonaven per a futur President del Govern.

Durant el dia 4 de desembre, Fraga va visitar el barri barceloní de Nostra Senyora del Port i es va reunir, al barri de Sants, amb més d’un centenar de representats de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, els quals li varen fer tot un memorial dels greuges que patien i aprofitaren, també, per reclamar-li l’amnistia i l’autonomia per a Catalunya.

Fraga, a la tarda, inaugurà de manera solemne la seu del Club Àgora i presentà també el seu darrer llibre: Un objectivo nacional. En el mateix Club, Fraga va mantenir un intens debat amb Agustí de Semir, el qual li defensava la ruptura democràtica (un concepte, ruptura, que Fraga sempre combatia), l’amnistia i el reconeixement de la plurinacionalitat per a l’Estat espanyol.

Durant el dia 5 de desembre, i davant de mil comensals a l’Hotel Reina Sofia, fent l’entrega dels II Premis de Periodisme Manuel Fraga Iribarne, l’exministre va admetre: “Hay que reconocer de una vez que somos una nación multiregional y pluricultural”. També cal dir que el mateix Fraga va anotar més tard que “En aquel momento era indudable que un gobierno prudente hubiera podido orientar las aspiracions catalanas a un prudente regionalismo”.

Seguint amb la seva carrera, sis dies després d’aquell acte d’entrega de premis, Manuel Fraga era nomenat Vicepresident per a afers d’Interior i ministre de la Governació del primer govern de la monarquia després de la mort del dictador, sota la presidència del franquista Carlos Arias Navarro. En aquells moments, sols quedava fer caure la peça de Carlos Arias Navarro i la Presidència podria ser obtinguda, finalment, per el veterà polític gallec.

Quan va arribar el moment de formar el seu equip pel Ministeri de la Governació, Fraga hi va incorporar dos membres de primer nivell de GODSA, el Sr. Gabriel Cisneros Laborda i el Sr. Carlos Argos. Per altra part, Fraga designarà a Juan Echevarria (president del Club Àgora) per a la direcció general de Correus i Telecomuniacions.

Els fraguistes, en controlar el Ministeri de la Governació, ambicionaven una expectativa que al segle XIX hagués tingut un gran èxit: a partir del control del Ministeri situat a la Puerta del Sol, podrien intentar controlar els governs civils d’Espanya i, gràcies a aquest fet, arribat el moment, fer un desplegament per tot el territori d’un partit oficialista i amb totes les de guanyar. Laureano López Rodó ens explica que el ministre d’exteriors en aquell moment, el Sr. Areilza, li va dir que “Fraga jugaba a dar un pucherazo con 50 gobernadores” . Però els fraguistes, a diferència d’altres, eren ben conscients que els temps no eren ni els del sistema de la Restauració ni els del Franquisme, per això activaren el seu propi partit després d’anys de preparació i actuació en públic. Estava a punt de néixer Reforma Democrática i, al seu costat, la germana catalana, Reforma Democràtica de Catalunya, el partit que actuaria dins la nació on habitava la gent que havia ajudat a Fraga a iniciar la seva aventura política amb mentalitat democràtica.

Neix Reforma Democràtica de Catalunya

Al febrer de 1976, l’estructura fraguista a nivell estatal, sustentada a Madrid per GODSA i a la capital catalana pel Club Àgora, va procedir al llançament del seu partit (el qual oficialment no naixia com a partit perquè legalment no podia, però tenia tots els components d’una organització d’aquestes característiques) Reforma Democrática (RD). A la capital d’Espanya, la presentació del projecte va tenir lloc el dia 25 de febrer i va estar portada a terme per una Comisión Gestora Nacional Provisional integrada per 9 membres on el secretari de premsa i relacions públiques era l’imprescindible Manuel Milián Mestre. En tant que ministre, Fraga no va participar activament en la presentació del partit per mantenir una teòrica neutralitat ministerial, tot i que hi va aparèixer fugaçment. Al cap de cinc dies, el 2 de març, en els locals del Club Àgora de Barcelona, s’hi varen aplegar 300 persones per conèixer de primera mà la Convocatòria per a una Reforma Democràtica (la versió, en llengua catalana, del Llamamiento fundacional de Reforma Democrática).

En aquell acte hi varen parlar, entre altres, el professor d’universitat i delegat d’Hisenda a l’Ajuntament de Barcelona, el Sr. Alexandre Pedrós i Abelló i, també, el periodista Manuel Milián Mestre. Els dos conferenciants posaren l’accent en el caràcter no sucursalista de Reforma Democràtica de Catalunya i en la vocació regionalista i centrista del partit. Posteriorment, en una roda de premsa es va fer pública la Junta Gestora de Reforma Democràtica de Catalunya (RDC): Manuel Milián, Alexandre Pedrós, Pedro Penalva, Luís Cierco, Jaume Torras, Celedoni Sala, Ramon Pellicer i Francesc Rubiralta. També es va constituir un Conell Assessor format per Josep Maria Santacreu, Francesc Guillamón Vidal (empresari i exaviador republicà), Joan Josep Folchi, Alfons Canal i Diego Roldán.

A més a més, a l’acte, segons informacions de La Vanguardia hi varen assistir representants d’altres partits i entitats: “Al citado acto asistieron unas trescientas personas que llenaban el Salón de Actos del “Club Agora” además de algunas personas vinculadas a la Reforma Democrática de Cataluña como los señores Santacreu, Peñalva, Cierco, Arce,  etcétera, se encontraban otras pertenecientes a otros grupos como don José Antonio Linati del Club Catalonia, don Antonio de Senillosa, monárquico-democrático; Josep Maria Figueras i Bassols de Acció Democrática; Marcelino Moreta, diputado provincial; Miquel Esquirol de Convergencia Democrática de Cataluña y Miquel Sellarés del mismo grupo pero que asistió en su calidad de miembro de la Asamblea de Cataluña; ya que los organizadores del acto habían enviado invitaciones a don Agustín de Semir, Pedro Portabella y al citado, para que asistieran al acto. Como recordarán nuestros lectores el señor de Semir intervino en el acto que en el mismo local se celebró hace unos meses con motivo de la presentación del libro de don Manuel Fraga Iribarne: Un objetivo nacional. También se encontraba el señor Molinero ex delegado de servicios del Ayuntamiento.”

El mateix dia 2 de març de 1976, segons fonts de La Vanguardia, es varen reunir representants de Reforma Democràtica de Catalunya amb altres partits situats en posicions ideològiques similars per a tal de mirar de crear una confluència per a les futures eleccions municipals.

A partir del moment de la presentació en públic de RDC, però, la imatge pública del Vicepresident Fraga i la dels seus fraguistes catalans va anar adoptant unes divergències cada cop majors, sobretot en el que feia referència a les aspiracions nacionals catalanes. Així doncs, respecte a la futura articulació territorial de l’Estat espanyol, Fraga havia deixat ben clar al nou governador de Barcelona, Salvador Sánchez Terán, que no s’havia de restablir l’Estatut Català de 1932 tot i que calia abordar el tema català amb serietat i rigor.

La imatge de Fraga comença a deteriorar-se

Pel que fa al tema regional, els primers textos programàtics de RDC parlaven d’institucionalitzar les mancomunitats regionals i d’una amplia descentralització com a inici d’un programa regionalitzador, unes propostes que estaven molt distants del que demanava la oposició democràtica catalana.

Quan el dia 20 de novembre de 1976 es va aprovar mitjançant un Reial Decret la creació de la Comisión para el Estudio de un Régimen Administrativo Especial para Cataluña es va iniciar una tasca que culminarà al desembre d’aquell mateix any amb la creació d’una mancomunitat de serveis de les quatre diputacions catalanes i la instauració d’un Consell General de Catalunya. Tot i que els esdeveniments posteriors feren evident que els resultats de l’esmentada comissió no cobrien les expectatives del poble que demanava l’autonomia, Fraga va expressar-se d’una manera molt diferent: “El gobierno no va a consentir que se le rompa España y sus cuarenta últimos años de la historia en las manos…”. Cal esmentar que en aquella comissió presidida pel tortosí Federico Mayor Zaragoza, hi participaren dos noms destacats del grup fraguista de Barcelona: Juan Echevarría i Alexandre Pedrós.

Tanmateix, el deteriorament de la imatge pública de Fraga no va venir únicament pels seus posicionaments envers el cas català, sinó que va anar lligat a la seva actuació com a Ministre de la Governació. Sols cal recordar les càrregues dels grisos a Barcelona els dies 1 i 8 de febrer contra les manifestacions que demanaven l’amnistia, o els fets de Vitòria del 3 de març on quatre treballadors varen ser morts pels trets de la Policia Armada, o Madrid al 29 de març, on es varen detenir a diversos dirigents comunistes i socialistes, o a Montejurra, el dia 9 de maig, quan, durant la tradicional romeria que el Carlisme celebra cada any, la Guardia Civil va contemplar de manera impassible com diversos pistolers d’extrema dreta, al voltant de Sixte Enric de Borbó-Parma, mataven dos militants del Carlisme d’esquerres. En poc temps, tota la imatge de reformista que li hagués servit per a ocupar la Presidència del Govern es va esfumar en benefici d’un ambiciós Adolfo Suárez.

S’ha parlat i reflexionat bastant sobre per què Fraga va decidir actuar amb tanta duresa i s’ha dit que el polític gallec creia realment que Espanya es veia amenaçada per una situació prerevolucionària que calia aturar de cop. Per altra banda, Areilza sostenia que Fraga pretenia guanyar-se el suport de la cúpula militar per poder esdevenir el successor immediat d’Arias Navarro. Fos com fos, el resultat era el mateix: la disminució de les possibilitats de Fraga per aconseguir la Presidència.

Paral·lelament a la imatge que anava adquirint Manuel Fraga i allunyat dels despatxos ministerials de Madrid, el grup de Reforma Democràtica de Catalunya s’anava situant, cada cop més, en l’ala esquerra del fraguisme espanyol; com veurem més endavant, en el si de Reforma Democràtica varen anar configurant-se dues tendències, una situada al centre-esquerra i una altra de conservadora i dretana. Aquest viratge cap al centre-esquerra queda clar en alguns dels punts que Manuel Milián Mestre elaborarà per a un esborrany de decàleg, tramès a la seu central de RD, i que plantejava com havia de ser la imatge que anés adquirint el nou partit:

–          1. Grupo joven, independiente y no vinculado a la trayectoria del franquismo.

–          2. Grupo reformista con tendència al centro-izquierda. (…)

–          4. Grupo demòcrata por encima de todo. (…)

–          7. Grupo populista que busca la aproximación a los sectores obreros promocionados. (…)

–          10. Grupo eminentemente regionalista.

Tota aquesta adscripció al centre-esquerra, la desvinculació explicita del passat franquista, la defensa del regionalisme, etc. que anava adquirint una part important de RDC no va ser ben rebuda pel fraguisme de Madrid, però el grup català seguí endavant amb les seves apostes.

Milián, Penalva i altres integrants de RDC apostaren per fer del seu partit una organització d’acord al moment que vivia Catalunya, tant és així que es mostraren favorables a l’amnistia i a la legalització dels comunistes, convidaven (com ja vàrem veure a la Vanguardia) a representats de l’Assemblea de Catalunya als seus actes i, fins i tot, tampoc negaven acabar integrant-se en l’esmentada assemblea. A més a més, a diferència d’altres, mostraven un autonomisme creixent. De fet, el Llamamiento para una Reforma Democrática va ser traduït al català i amb un pròleg que incloïa conceptes com anar més enllà dels mers plantejaments regionalistes, de la regionalització limitada dels aspectes administratius, de la creació de mancomunitats provincials… el document parlava d’una autèntica descentralització política, de la instauració de governs regionals i d’un estatut que donés pas a una autonomia regional.

Al juny d’aquell 1976 s’havia de celebrar el Congrés Constituent de Reforma Democràtica, però va ser substituït per unes discretes Primeras Jornadas Nacionales on va intervenir Joan Josep Folchi com a president del barceloní Club Àgora. Quedava clar que mentre els fraguistes catalans apostaven per crear un partit de masses, amb un vot centrat en les classes mitges i que busqués, mica en mica, l’acostament dels sectors obrers, els qui rodejaven Fraga a Madrid el tenien convençut que el millor seria crear una estructura partidista des del poder i des d’on posar en marxa el seu partit reformista, amb el suport dels governs civils i altres aparells de l’Estat. A més a més, Fraga pensava que el Rei li confiaria a ell la substitució de l’amortitzat President Arias Navarro (el reformisme del qual estava totalment desacreditat).

2014032111370588865
Imatge d’Adolfo Suárez jurant el càrrec de president del govern davant del Rei Joan Carles de Borbó.

Ara bé, en arribar el dia 3 de juliol, la crisi política que vivia el país (molt controlada pel President del les Corts, el Sr. Torcuato Fernández Miranda) va desembocar en la designació d’Adolfo Suárez com a President del Govern d’Espanya. Manuel Fraga es sentia apartat i decebut i, a més a més, “no tenía confianza alguna en Adolfo Suárez, ni en su capacidad de dirección de la crisis”. Fraga va rebutjar formar part del nou executiu i va viatjar a Lugo, a la seva Galícia natal, a passar un estiu apartat de la capital i dels seus maldecaps.

A finals d’agost, Manuel Milián i tres dirigents madrilenys de GODSA, tots quatre fraguistes de primera hora, varen anar a veure el seu patró (que diria Milián Mestre) després d’haver-li enviat un document molt crític amb el seu pas pel Ministeri de la Governació. Els fraguistes varen mirar de convèncer Fraga que apostés per crear un partit potent de centre esquerra tot apartant-se dels cants de sirena de les forces que mantenien viu el franquisme. Tanmateix, Fraga els va donar llargues, evità el debat i qualsevol compromís.

En la tercera i última part de l’article parlarem de la fi de l’aposta reformista de Fraga, el naixement d’Aliança Popular i les tensions dins de Reforma Democràtica de Catalunya.

Read More