Aquí podeu trobar el treball complet [Treball de Final de Grau de la Universitat de Barcelona, 2017]

La victòria franquista a la guerra civil suposà l’abandonament de totes aquelles mesures progressistes aprovades durant el període republicà, sota la voluntat de les autoritats franquistes de retornar a la societat espanyola més tradicional, també des d’un punt de vista de gènere. El discurs i les polítiques franquistes donaren una importància cabdal a la situació de les dones i al lloc que havien d’ocupar aquestes a la nova societat; i el nacionalcatolicisme, erigit com a ideologia imperant, definí quins eren els manaments que havien de recaure sobre aquestes. Moralitat, legislació, polítiques assistencials, educació... tot es combinà per a l’adoctrinament de les dones en aquests (vells i) nous valors. En aquest article analitzarem quin era el discurs de gènere que es va voler imposar durant el primer franquisme, i com aquest es plasmà per tal d’imposar-lo a les dones.

El discurs franquista respecte les dones: tradició i modernitat

Un dels elements diferencials del projecte franquista respecte els altres estats feixistes europeus d’entreguerres va ser l’element catòlic i el paper que l’Església desenvolupà en el si de la burocràcia estatal. L’element catòlic definí el franquisme, i foren dos dels tres pilars del règim, l’Església i el Partit, les institucions encarregades de bastir i propagar el discurs que recauria sobre les dones.

[caption id="attachment_7617" align="alignleft" width="205"]La reedició d'obres del barroc castellà va servir per imposar un model femení basat en els valors catòlics de la contrareforma. Font: todocoleccion La reedició d'obres del barroc castellà va servir per imposar un model femení basat en els valors catòlics de la contrareforma. Font: todocoleccion[/caption]

El model femení que defensava el nou règim recuperava els models culturals barrocs, que es divulgaven a partir de la reedició de llibres del segle XVI, com La perfecta casada (1538) de Fray Luís de León o La instrucción de la mujer cristiana (1523) de Joan Lluís Vives. Ambdós llibres pretenien oferir un model de dona cristiana entregada a la família i donaven consells d’actuació per aquestes. Els referents que es buscaven, com veiem, eren del segle XVI, època daurada de la història espanyola i mitificada pel nacionalcatolicisme. A partir d’aquests discursos, es reforçaven els valors catòlics de la contrareforma, com la castedat i la modèstia, elements no tan presents en els feixismes italià i alemany. També s’accentuaven els valors del patiment i el sacrifici, com a camí per la redempció femenina davant de Déu.

Pilar Primo de Rivera, en nom del falangisme femení, no va voler entrar mai en conflicte amb l’Església, i intentà mostrar-se com a clara defensora dels valors catòlics. Per aquesta raó, els comandaments de la Secció Femenina de la FET i de les JONS (a partir d’ara, SF) s’envoltaren sovint de figures religioses que les assessoraven en el desenvolupament de les seves polítiques. El pes del catolicisme es veurà enormement reflectit tant en els discursos com en els programes formatius de la SF. Les mateixes paraules de la dirigent falangista així ho corroboren:

«Pero nuestra misión en esta tarea es misión de ayuda, no es misión directora, porque ésa sólo corresponde a los hombres. Lo que tenemos nosotras que hacer es preparar a todas las camaradas para que cuando tengan una casa y cuando tengan unos hijos sepan inculcarles en su espíritu de niños de este modo de ser de la Falange, sepan enseñarles después el Padre nuestro, lo que José Antonio nos enseñó a nosotras, y les hagan sentir esta misma fe que sintieron nuestros caídos al entregar alegremente la vida por la Patria».

Malgrat l’assumpció del component catòlic, la SF va aconseguir bastir un discurs en certa manera innovador, amb tocs de modernitat. També necessitaven recuperar antics valors i concepcions sobre el rol femení, però hi aportaven la modernitat feixista, que havia de crear la “mujer nueva” per al “Nuevo Estado”. La centralitat de la identitat femenina seguia sent la maternitat –la vinculació entre la dona i la maternitat havia sigut una constant en la cosmovisió tradicional–, però ara el feixisme portava aquesta relació dona-mare a l’extrem. La maternitat era la contribució específica de les dones al “ressorgiment gloriós de la pàtria”. És en aquest sentit que Genevois declara que el projecte franquista va portar a les dones “de la liberación a la nacionalización”.

També la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi havien fet de la maternitat la condició nacional de les dones. El franquisme assimilava aquesta doctrina i la SF s’encarregava de difondre-la a les dones, com es pot veure en el següent fragment d’un article publicat a la revista de la SF “Y” el 1938:

«En el Estado, la mujer madre ha de ser la ciudadana más importante. Éstas fueron las palabras que publicó Hitler en su programa fundamental y [...] sabemos la importancia que para nuestro país tiene en los momentos actual es conseguir una gran cantidad de hijos sanos, procedentes de madres fuertes».

Per tal que les dones desenvolupessin la missió atorgada pel nou estat nacional, havien de dedicar-se de forma completa a la llar. Havien de tenir fills i els havien d’educar segons els valors nacionalcatòlics. D’aquesta manera, les contribucions d’homes i dones a la pàtria eren diferenciades, segons el sexe, propugnant així un model clarament dualista, que suposava una evident submissió femenina. La doctrina de Pilar Primo de Rivera legitimava l’opressió femenina i buscava incentivar actituds pròpies a les dones per consolidar aquest ordre agressivament patriarcal.

La família: cèl·lula bàsica del nou règim

El discurs nacionalsindicalista, la importància del catolicisme i la centralitat de la família serien els pilars ideològics sobre els quals s’assentaria el nou règim. Un cop acabada la guerra, els franquistes es disposaven a construir la seva pàtria, dissenyada a mida dels guanyadors de la guerra. La dictadura entenia l’estat com una comunitat nacional, i tots els espanyols –a partir de valors com el deure, la disciplina i el sacrifici– havien de contribuir al ressorgiment nacional. La via per la consolidació d’aquest projecte era la nacionalització: totes les estructures de l’estat es posaven al servei de la pàtria.

Com havia passat de manera similar al corporativisme italià i alemany, el nou estat pretendria regular totes les relacions socials i les establiria en funció dels objectius marcats pel govern. D’aquesta manera es produiria la nacionalització de les relacions socials, des de les relacions laborals –que es regularien a partir del Sindicat Vertical– fins a les relacions familiars.

El Fuero del Trabajo de 1938, la primera de les lleis fonamentals del franquisme, definiria la família «como célula primaria natural y fundamento de la sociedad y al mismo tiempo como institución moral dotada de derecho inalienable y superior a toda ley positiva». La família era, per tant, la base sobre la que se sustentava la nació, garant de la moralitat cristiana i dels valors tradicionals. És en aquest sentit que es donava tanta importància simbòlica a la llar, com a espai en què neixen i es conservaven els valors patriòtics.

[caption id="attachment_7639" align="aligncenter" width="550"]La Secció Femenina editava manuals destinats a imposar pautes de comportament a les dones, en tant que mares i esposes. En aquest, es pot veure què s'esperava d'elles a la llar i com la seva tasca, sempre callada i servil, era la cura de la seva família. LA contribució femenina a la pàtria s'havia de fer des de l'àmbit domèstic. Font: Mujer, Arte y Publicidad La Secció Femenina editava manuals destinats a imposar pautes de comportament a les dones, en tant que mares i esposes. En aquest, es pot veure què s'esperava d'elles a la llar i com la seva tasca, sempre callada i servil, era la cura de la seva família. LA contribució femenina a la pàtria s'havia de fer des de l'àmbit domèstic. Font: Mujer, Arte y Publicidad[/caption]

Dins del nucli familiar, les dones eren les que articulaven les relacions: eren les filles, les mares, les esposes o les germanes; però sota l’autoritat de l’home. S’establia que les dones havien de participar en la vida nacional a partir de la família, de l’espai domèstic. Per a tal comesa, també el Fuero del Trabajo reconeixia que «el Estado [...] regulará el trabajo a domicilio y liberará a la mujer casada del taller y la fábrica», ja que «las mujeres pertenecían natural y normativamente a un mundo familiar regido por hombres».

A partir d’aquesta primera llei, tota la legislació franquista de la postguerra contribuïa a la clausura de les dones a la vida privada de la llar. S’establiren mesures compensatòries a les famílies nombroses o en les que la mare no treballés, i es prohibí que les dones exercissin feines de prestigi, vetant-los el dret de ser advocades de l’Estat, jutges, fiscals o magistrades, entre d’altres. També es tornà a imposar el Codi Civil de 1889, en el que es tipificaven delictes com l’adulteri femení o l’abandonament de la llar per part de la dona.

Educar-les per acomplir la missió nacional

Franco, un cop acabada la guerra i com a “Caudillo de España”, agraí a les falangistes les tasques desenvolupades durant la guerra, reconeixent el seu paper en la victòria. A més, encomanà a la SF la missió de formar políticament i social totes les dones espanyoles. Aquesta formació consistia en l’adoctrinament de les masses femenines, amb l’objectiu que desenvolupessin allò que l’estat esperava d’elles i intentant perpetuar uns rols de gènere estereotipats i molt marcats pel poder.

Tot i que gran part de l’educació quedà sota les mans de l’Església –fet diferencial amb el feixisme italià o el nazisme–, la Secció Femenina va obtenir parcel·les de poder que li permeteren desenvolupar una tasca d’enquadrament femení que resultà vital per la consolidació del règim.

A partir de 1939, i després de suprimir la coeducació a escoles primàries i instituts, les falangistes van aconseguir que les “Escuelas de Hogar” –institucions dirigides a totes les dones amb la voluntat d’ensenyar-los a ser bones mares i esposes– es convertissin en obligatòries en tots els centres femenins de primera i segona ensenyança. Aquest fet suposava una conquesta d’alt valor per la SF, que guanyava terreny enfront de l’Església i li permetia formar a totes les nenes i noies d’estat espanyol, i no només a les afiliades. La presència de les falangistes a les escoles creà tensions entre la SF i l’Església. Sovint, des dels sectors religiosos es criticaven els ensenyaments de les falangistes, que no consideraven oportuns –les classes d’educació física reberen moltes crítiques, tot i que també es veien amb distància les classes de Nacionalsindicalisme, ja que consideraven que no era oportú que les noies rebessin formació política.

[caption id="attachment_7619" align="aligncenter" width="550"]Publicitat de les "Escuelas de Hogar", que van acabar sent obligatòries a tots els centres educatius i femenins, i a partir dels quals s'ensenyava a les dones a desenvolupar les tasques de la llar. Font: El carro de heno Publicitat de les "Escuelas de Hogar", que van acabar sent obligatòries a tots els centres educatius i femenins, i a partir dels quals s'ensenyava a les dones a desenvolupar les tasques de la llar. Font: El carro de heno[/caption]

En aquestes classes, les tasques domèstiques adquiriren una dimensió professional: entenien aquestes tasques com una ciència, amb la que calia formar les joves per preparar-les com a futures “creadores de llars”. Aquestes ensenyances pretenien establir un patró de conducta, sobre els principis de «la Patria como “unidad de destino”, la religión católica “como moral” y la puericultura “como deber”» amb un fort caràcter dogmàtic. La SF també va elaborar molts manuals de bones conductes i de les diferents matèries que impartien les falangistes a les escoles, amb consignes clares de com havien de pensar i actuar. Tota la vida privada quedava reglamentada, com no podia ser d’una altra manera en un règim totalitari.

El mateix 1939 la SF agafà el domini del Servei Social, i el 1945, després de reiterades demandes, controlà la branca femenina del Front de Joventuts. Finalment, Pilar Primo de Rivera aconseguia el monopoli de la mobilització i formació femenina. El seu suport a Franco, tot i les inicials reticències a la Unificació de 1937, li atorgaren un lloc privilegiat en el nou entramat estatal i feren de la seva organització una de les institucions més importants del règim.

L’eugenèsia al servei de la pàtria

Més enllà del discurs i l’adoctrinament, l’estat franquista es dotà d’altres mecanismes per tal d’imposar a les dones la missió de ser mares. Així és com s’utilitzà Auxili Social, una institució que havia d’oferir assistència social als més necessitats durant el conflicte bèl·lic, per tal de consolidar una xarxa assistencial que perdurés més enllà de la guerra i fos capaç d’incidir de forma clara a la societat. Per aquest objectiu, es van estructurar unes institucions que atendrien a la maternitat i a la infantesa, i que no havien sigut plantejades com a transitòries, sinó com a estructurals del nou règim.

Al voltant d’aquesta empresa hi havia tot un debat que s’havia anat configurant arreu d’Europa des de l’últim quart del segle XIX. A l’Europa finisecular augmentà la preocupació sobre qüestions com el descens de la natalitat, la mortalitat infantil o la millora de la salut, iniciant intensos debats. Aquestes discussions anaven de la mà dels interessos imperialistes dels estats europeus, capficats en aconseguir un gran Exèrcit –un gran Exèrcit, en nombre, depenia també del nombre d’habitants– capaç d’accelerar la cursa colonial. Va ser en tot aquest context que es desenvolupà l’eugenèsia, que començà a plantejar-se temes com el control de la natalitat i la reproducció, la maternitat, la salut de les mares o la higiene social, que passaven a ser temes d’interès públic.

El xoc que suposà per Europa la Primera Guerra Mundial revifà aquests debats, que el feixisme s’encarregà de portar a l’extrem. El Franquisme no quedà al marge d’aquestes qüestions. El nou estat s’havia imposat esdevenir una potència imperial, i això havia de passar, segons les concepcions del moment, per un augment poblacional que permetés dotar a l’Exèrcit de nous efectius humans. D’aquesta manera, s’establí una política demogràfica que interpel·lava directament a les dones com a procreadores de la pàtria. Més enllà del discurs i l’adoctrinament de la Secció Femenina, que també obeïen a aquests paradigmes, el règim utilitzà l’Auxili Social per materialitzar aquesta política, que perdurà molt més enllà dels anys de la guerra, fent de les tesis eugenèsiques una de les principals senyes d’identitat de l’elit dirigent d’aquesta institució.

[caption id="attachment_7620" align="alignright" width="222"]La revista "Y" de la Sección Femenina publicava articles dirigits a les dones amb els que s'intentava inculcar unes pautes de comportament molt marcades i dualistes. També serví com a mitjà de difusió de tesis eugenèsiques. Font: Los ojos de Hipatia La revista "Y" de la Sección Femenina publicava articles dirigits a les dones amb els que s'intentava inculcar unes pautes de comportament molt marcades i dualistes. També serví com a mitjà de difusió de tesis eugenèsiques. Font: Los ojos de Hipatia[/caption]

En un document intern d’Auxili Social s’especificava que «el último fin del Auxilio Social es el de una política demogràfica: aumentar nuestra población y hacerla fuerte, física y moralmente»; mentre que un altre afirmava que «la sana Política Demográfica que al nuevo Estado compete [...] es propaganda [sic] constantemente en los postulados programáticos de nuestras máximas Jerarquías, para que con el logro de los 40 millones de españoles se haga ocupar a nuestra fecunda Patria el rango, que en el concierto de las naciones directoras de la política munidal le corresponde por su historia y heroísmo».

El programa encarregat de fer efectiva la política pronatalista del règim va ser l’ONSPMN (Obra Nacional Sindicalista de Protección a la Madre y al Niño), vinculat a l’Auxili Social. L’ONSPMN no era més que una còpia espanyola de la italiana OMNI (Opera Nazionali per la Maternità ed Infanzia), creada per Mussolini. El que resulta rellevant d’aquesta institució era que, com destaca la historiadora Ángela Cenarro, «per primera vegada [a Espanya] es dissenyava una política clarament dirigida al foment de la natalitat (la “polinatalidad”, en deien ells) i no sols a la cura i la protecció de dones i infants».

L’ONSPMN va comptar amb científics de renom –metges, pedagogs, psicòlegs... – que definien els programes eugènics, en els que el control de la maternitat es perfilava com la pedra angular. La maternitat es tractava amb criteris mèdics, i s’assumiren alguns plantejaments progressistes com la “maternitat conscient”, la puericultura o la “higiene social”. Es tractava d’inculcar el rol tradicional de la domesticitat en favor de la nació a partir de plantejaments moderns.

A partir d’aquestes tesis, s’impulsaren una gran magnitud de projectes, amb els que es volia assegurar que la nació comptés amb nens forts físicament, sans i amb una moralitat irreprotxable. Es crearen guarderies infantils, llars per nens orfes i abandonats, campaments de repòs per les mares, llars d’embarassades, centres de recollida de llet materna, cases per a mares, llars d’acollida... En tots aquests espais es realitzaven continus exàmens mèdics a les mares –amb els que es pretenia assegurar el bon estat de salut de la mare per millorar la “raça espanyola”–, a la vegada que es produïa un intens pla ideologitzador, extremadament moralista i amb un fort contingut catòlic.

[caption id="attachment_7626" align="aligncenter" width="550"]Classes de la Secció Femenina sobre puericultura. Font: La voz del muro Classes de la Secció Femenina sobre puericultura. Font: La voz del muro[/caption]

Tot i que molts dels projectes programats per l’ONSPMN no van acabar materialitzant-se, el plantejament resulta força revelador: la medicina i la ciència es posaven al servei de la Nova Espanya, i el control del cos femení esdevenia una peça fonamental per aconseguir la missió imperial. L’agressiva política pronatalista del règim va suposar per les dones ateses la fiscalització del seu entorn, el seu cos i la seva ment. Tot aquest projecte anava acompanyat d’una planificada política de control social. A més, de cara enfora, tot es perfilava com una ajuda assistencial i benèfica, adquirint una dimensió propagandística evident.

No es pot obviar que tots aquests projectes es desenvolupaven en un context de precarietat extrema. L’exili, les morts, la depuració de funcionaris, els empresonaments... havien deixat moltes famílies sense ingressos, i la situació econòmica de la postguerra a la qual s’hi sumava una agressiva autarquia destinada a consolidar l’economia de guerra –i no a satisfer les necessitats de la població–, van generar un panorama no gaire més encoratjador que la guerra. Van emergir noves formes de misèria i d’exclusió social, que afectaven sobretot a les zones que havien estat més temps sota el poder republicà. Aquesta situació feia que aquells sectors que s’havien mostrat contraris al règim ara creessin una forta dependència amb les estructures assistencials d’aquest.

A tall de conclusió

En definitiva, i com senyala Inmaculada Blasco, el règim franquista, tot i que recuperava els models tradicionals femenins, havia incorporat dos elements nous pel que fa a les dones, no presents en l’Espanya de la Restauració. En primer lloc, l’estratègia reeducadora o correctiva destinada a les dones amb la finalitat que realitzessin els seus “deures socials ineludibles”. En segon lloc, la relació que es creà entre aquest estat autoritari i les dones, establert quan el nou règim cridà a la mobilització femenina per la construcció del Nou Estat: «su servicio [el de les dones] a la patria y a la religión había de desplegarse, no en el trabajo extredoméstico, ni en la participación política [...], sino en su destino de maternidad y socialización en la familia».

Per a materialitzar aquest “objectiu patriòtic”, l’estat franquista va bastir un discurs fortament patriarcal i sexista, amb el que es pretenia interpel·lar a les dones en tant que mares. Aquest discurs s’inculcava a la població femenina a través de l’educació, dominada per l’Església al principi però amb una presència cada cop més elevada de la SF. En aquesta, tot girava entorn de la maternitat, i la puericultura i la cura de la llar esdevenien l’ensenyament principal, al nivell d’altres ciències.

El procés evolutiu que va viure Auxili Social, una institució plantejada inicialment per pal·liar les conseqüències adverses de la guerra, va fer que acabés sent un dels projectes més ambiciosos del nou règim. Va ser a partir de l’ONSPMN que el govern desplegà aquest control, alhora que li permetia posar en pràctica la política pronatalista recolzada en les tesis eugenèsiques. Resultat d’això, i en el marc de la política assistencial, es produí un enorme control sobre el cos de les dones i sobre la maternitat, que s’havien convertit en una de les principals obsessions del règim –cal tenir en compte, també, la disminució poblacional causada per la guerra i que calia revertir– i en un assumpte d’interès públic.

Tot i que moltes de les pràctiques de l’ONSPMN no van acabar materialitzant-se, i la seva activitat disminuí després de la derrota del feixisme a la Segona Guerra Munidal, el discurs respecte a les dones arrelà amb força a la població desmoralitzada de la postguerra. Moltes dones van assumir el paper que el règim els atorgava. Es va necessitar una ruptura generacional i d’una obertura a l’exterior perquè les mateixes dones posessin en dubte aquest esquema. I va ser a partir dels anys 70, ja cap al final de la dictadura, que aquest qüestionament al model femení que propugnava el franquisme es materialitzà de forma oberta en el moviment feminista.

portada

Ser mares per la pàtria: les dones en el primer franquisme (1939-1959)

Aquí podeu trobar el treball complet [Treball de Final de Grau de la Universitat de Barcelona, 2017] La victòria franquista a la guerra civil suposà l’abandonament de totes aquelles mesures progressistes aprovades durant el període republicà, sota la voluntat de les autoritats franquistes de retornar a la societat espanyola més tradicional, també des d’un punt […]

Naiz. Roda de premsa d'ETA el desembre de 1973 informant de l'acció contra Carrero

ETA durant el Franquisme (II)

← ETA durant el Franquisme (I) El camí cap a la lluita armada (1965 – 1968) Al darrer article, havíem vist com una ETA ideològicament en evolució, ja havia començat a preparar les seves bases organitzatives per a un futur conflicte armat: en aquesta línia, trobem la divisió d’Euskal Herria en 6 zones militars, aprovades […]

Auxili Social assistia principalment aquells sectors que havien sigut favorables a la República, com a forma per potenciar el seu recolzament al règim. Alhora, es pretenia l'adoctrinament de tots els assistits, per reeducar-los segons el nous valors nacionalcatòlics. Font: hogarjuandeavila.wordpress.com

Les dones a la Guerra Civil: al front o a la rereguarda? (I)

→ Les dones a la Guerra Civil: al front o a la rereguarda (II). Roges i negres: les dones del bàndol republicà Blaves i blanques: les dones del bàndol nacional Quan pensem en dones i Guerra Civil (1936-1939) ens ve al cap la fotografia d’aquelles milicianes republicanes que, recent esclatat el conflicte, van decidir armar-se […]

MANIFESTACIÓ EN SUPORT A ETA. Font txalapartatik.info

ETA durant el Franquisme (I)

→ ETA durant el Franquisme (II) Dels orígens a la IV Assemblea Nacional Els orígens d’ETA: el nacionalisme basc a la dècada de 1950 Per entendre el naixement d’ETA, en primer lloc hem d’anar a les arrels del nacionalisme basc. El pare del nacionalisme èuscar fou Sabino Arana (1865 – 1903), les tesis del qual […]

francobcn001246

El Franquisme, el règim de la corrupció

Encara que no sigui un element tan estudiat com el terror que va desencadenar la dictadura franquista entre la població espanyola, la corrupció va ser un element d’igual importància per al seu funcionament. I és que de la mateixa manera que va realitzar una campanya bèl·lica més llarga de l’estrictament necessari i va desfermar una […]

Manuel Sesé, després de sortir de la presó. Font. fotografia familiar.

Manuel Sesé Mur, la vida d’un doble represaliat pel franquisme

Del poble a la gran ciutat Manuel Sesé Mur va néixer en 1912 a Peraltilla, un petit poble agrícola del Somontano de Barbastre, en una família d’humils llauradors. El territori es caracteritzava per les bones collites de raïm, olives i ametlles; en canvi, el cereal, era molt escàs i la ramaderia es trobava enfocada a […]

, , , , Arnau Fernàndez Pasalodos
Adolfo Suárez en el seu nomenament com a cap del govern. A darrere es pot veure el rei Joan Carles I. Font: La Vanguàrdia

Combatre la llarga ombra del Franquisme

El general Francisco Franco moria un 20 de novembre de 1975, i amb ell es tancava una etapa. S’iniciava el convuls camí cap a la democràcia. Part de les diferents forces polítiques clandestines entraven en el joc polític que havia de definir el rumb de l’estat espanyol. El procés, però, seria dirigit pels antics franquistes, […]

dsc_0021

Polítiques de memòria i ordre públic. Entrevista a Manel Risques

Manel Risques ens espera al seu despatx, endreçant meticulosament desenes de llibres que acaba de portar. És capvespre i tot i que a la facultat encara s’estan impartint classes, a la zona de despatxos es denota com la jornada estudiantil sembla que està tocant a la seva fi. Atent, intenta buscar totes les comoditats per […]

eljaciment-heroi

El Born, epicentre de la lluita de memòries

  El 18 d’octubre de 2016 va inaugurar-se l’exposició “Franco. Victòria. República. – Impunitat i espai urbà” al Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona. L’exposició, encarregada pel Catedràtic d’Història Contemporània de la UB i Comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona, Ricard Vinyes, i comissionada pel professor titular en història contemporània […]

1923

Miquel Mateu, un dels més grans exponents del franquisme català (III)

← Miquel Mateu, un dels més grans exponents del franquisme català (II) Josep Pla ens dóna l’entrada per reempendre el fil del protagonista: “Mateu és un personatge sinistre, un burgès dominat per la por, per una ànsia econòmica sense límits, l’autèntic representant del franquisme a Catalunya.” En aquest tercer i darrer article, finiré aquesta aproximació a […]

esteban-gesa-portaveu-municipal-popular-el-pp-esta-on-esta-gracies-a-manuel-fraga

Els orígens catalans del Partit Popular (I)

→ Els orígens catalans del Partit Popular (II) El Partit Popular, com molts de vosaltres ja sabeu, ha esdevingut el potent referent del centredreta i de la dreta espanyola des de la Transició. Aquest partit és la versió ampliada i perfeccionada d’Aliança Popular, una federació de forces polítiques que va néixer de la unió de […]

Sense títol1

La política exterior del primer franquisme durant els anys de la Segona Guerra Mundial (1939-1945)

  Sóc de l’opinió que existeix un enorme simplisme a l’hora d’interpretar el conjunt de la política exterior espanyola durant la Segona Guerra Mundial. Tot apunta que els quaranta-un anys que fa de la mort del dictador no semblen prou distanciament per analitzar i desmitificar el conjunt de tòpics que han sortit i encara surten […]

Miquel Mateu i Pla en un acte religiós poc després de ser anomenat alcalde. Font.Rossend Torras.

Miquel Mateu, un dels més grans exponents del franquisme català (Part II)

← Miquel Mateu, un dels més grans exponents del franquisme català (I) → Miquel Mateu, un dels més grans exponents del franquisme català (III) El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes entraven a la ciutat de Barcelona. L’endemà mateix Miquel Mateu seria nomenat alcalde de la ciutat (càrrec que ocuparia fins l’any 1945). […]

Miguel Mateu i Pla

Miquel Mateu, un dels més grans exponents del franquisme català (I)

→ Miquel Mateu, un dels més grans exponents del franquisme català (II) A dia d’avui, després de 40 anys de la mort de Franco ens trobem amb un buit de memòria històrica. La resolució de la Transició en format de pacte i no de ruptura amb el règim anterior és la matriu creadora de mancances […]