Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Amb la mort de Franco el 20 de novembre de 1975 s’obria un període de canvi. No entrarem a valorar la magnitud de l’operació i molt menys el resultat d’aquesta. La transició, però, més enllà de l’alt grau d’improvisació que la determinà, estigué precedida d’uns anys d’agitació i debats polítics en el marc d’allò que s’ha vingut a conèixer com l’oposició al règim. És evident que aquesta oposició no tingué capacitat d’imposar el seu programa polític. En primer lloc perquè, més enllà de proclames i retòriques, aquest no era unitari. I en segon, perquè els opositors organitzats i amb capacitat d’influència sobre la població eren pocs. Entre els debats que marcaren les dinàmiques polítiques dels partits i organitzacions antifranquistes, el de la «nació», entesa de forma àmplia i sense apriorismes, en fou central en determinats moments. «Què era Espanya?» «Què era Catalunya?» «Què eren els valencians?» «Què era això dels Països Catalans?» Serien preguntes que alguns intel·lectuals i militants de tot el ventall polític antifranquista es van fer. No cal dir que les qüestions plantejades no eren noves. Ara bé, com tots els debats d’idees, el context en què s’enquadren és fonamental. 

Context i canvi generacional

En la literatura sobre la dictadura franquista existeix un consens clar en considerar els darrers deu o quinze anys com una mena d’etapa final, clarament diferenciada de les dècades anteriors. Efectivament, diversos són els factors que generaren les diferències. Per una banda, el relleu generacional. Una nova fornada de joves que no havia viscut la guerra, que iniciaven els seus estudis universitaris, protagonitzaren, influïts pel context polític internacional, una oposició més organitzada. Per altra, els canvis econòmics que el franquisme impulsà anaren creant una societat amb uns interessos i necessitats més propers als models d’Europa occidental que no als de l’Espanya de postguerra. L’aparició d’una classe treballadora amb capacitat de consum -això que se sol anomenar «classe mitjana»- amb unes necessitats i inquietuds diferents, anaren fent trontollar determinats pilars del règim. Sense fer-lo caure, evidentment. Finalment, el context internacional de la Guerra freda, els pactes de la dictadura amb els Estats Units i l’àmbit geogràfic que ocupa l’Estat espanyol, tampoc jugaren a favor de la solidesa del règim franquista. 


Mural dels Països Catalans, confeccionat pel col·lectiu independentista Maulets. Font: Wikimedia Commons

En aquest context, l’oposició es va anar organitzant a partir de noves formacions polítiques, nova militància i noves idees. Certament, com tots els estudis han demostrat, els comunistes foren l’autèntic partit de l’antifranquisme. Ara bé, els seixanta podríem dir que són la dècada dels «socialismes». Un fantasma recorria totes les facultats d’Europa, el fantasma del marxisme. Que no comunisme. Maoisme, trotskisme, socialisme revolucionari, socialisme cristià i altres etiquetes, impregnaren el discurs de la joventut d’aleshores. I això generava una dicotomia entre la interpretació marxista del comunisme oficial i la que hi feien aquests nous socialismes que, si alguna obsessió van tenir, va ser la d’allunyar-se de tot allò que representava l’URSS i el socialisme real. A aquesta nova esquerra hem de sumar una mena de refundació del catalanisme polític que anà des de posicions simplement nacionalistes a d’altres de caràcter independentista. Les bases d’aquest procés es van posar durant una etapa que alguns autors han anomenat la «nova Renaixença». Aquest període, entre 1954 i 1966, coincidiria amb el mestratge de Vicens Vives, l’aparició de revistes com Serra d’Or, editorials com Edicions 62 o el canvi d’orientació de publicacions com Destino. Hom diria que aquests elements només afectarien el catalanisme històric. Certament, en aquesta cultura política és on més impacte tingué un home com Vicens Vives. Però no podem oblidar la seua influència en historiadors de l’òrbita del PSUC com Josep Fontana o la seua relació amb Pierre Vilar. El món de l’antifranquisme estava molt connectat entre sí, més enllà dels matisos i cultures polítiques que el representaven. Les connexions, reciprocitats, debats i reconeixements mutus entre els intel·lectuals, deixant de banda la cultura política en què es poguessin circumscriure, foren una constant del període. Ser antifranquista unia més que no separava. Compte, parlem dels intel·lectuals, no dels dirigents dels partits o dels sectors més militants que en molts casos sí que tingueren més resistències a treballar o col·laborar amb altres formacions antifranquistes. Especialment amb el PSUC i el PCE que moltes vegades foren observats amb recel, derivat tant del paper de la URSS en el context internacional com pel fet de ser les forces de l’antifranquisme català i espanyol amb més militància i capacitat de condicionar els debats en plataformes i espais de col·laboració. 

Una proposta rupturista: els Països Catalans

En aquest context polític Joan Fuster llançà la proposta dels Països Catalans. La idea no era nova, ni de bon tros. Com ha assenyalat Arnau González Vilalta, abans de la guerra ja se n’havia parlat. La proposta havia estat plantejada per algunes minories nacionalistes dels diferents territoris de llengua catalana. La novetat radicà en la centralitat i força que aquesta tingué entre 1962 i les primeres eleccions democràtiques. Els Països Catalans de Fuster se situaven en el plànol d’una mena de nacionalisme lògic, gairebé cartesià, en el qual, com ha explicat Ferran Archilés, la llengua es convertia en l’element central, essencial, una mena de personatge que sobrevolava tot el relat fusterià sobre la nació. Les dues obres fonamentals foren publicades en 1962: Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms. En la primera, adreçant-se als valencians, Fuster els explicava quin era el seu ser, la seua vertadera nació. Els valencians també eren catalans. A la seua manera, però catalans. L’atzar històric, una sèrie d’errades polítiques, de traïcions a la llengua i de decisions derivades del centralisme hispànic i el sucursalisme propi dels valencians, havien portat al poble valencià a no reconèixer-se com allò que eren. El drama, però, no afectava només als valencians sinó també als «altres catalans». El nord no mirava al sud, el sud no mirava al nord i els de mar endins no ho feien a l’oest. La proposta de Fuster buscava despertar una suposada consciència nacional col·lectiva adormida però no desapareguda. La llengua representava l’element que donava sentit a una idea com la dels Països Catalans. Era l’essència que havia perdurat als segles i els seus avatars històrics.


Joan Fuster. Font: Wikimedia Commons

Però, què eren els Països Catalans? El plantejament fusterià, en tant que tenia com a base la llengua, excloïa determinats territoris històrics. En aquest sentit, les comarques castellanoparlants del País Valencià, tant les històriques com les incorporades en el XIX, no podien formar-ne part. Moltes vegades s’ha volgut presentar la proposta nacional fusteriana com a irredemptista. Res més lluny de la realitat. Fuster es desprenia d’aquells territoris que no encaixaven en el seu «cartesianisme nacional». Si parlaven castellà, tenien la seua nació a l’esquena: Espanya, Castella o com li volguessin dir. Aquest raonament, en un pla abstracte, podia quadrar. En un de polític, però, ja era més difícil fer-ho. 

La proposta de Fuster s’incloïa dins d’allò que Josep Maria Colomer va anomenar «la ideologia de l’antifranquisme». Una amalgama de propostes polítiques abstractes, en molts casos maximalistes, que durant els anys de la dictadura serviren a l’oposició per a debatre sobre la possible ruptura amb el règim. República, federalisme, socialisme o els Països Catalans, foren elements que sobrevolaren els debats dels opositors. Aquestes idees, però, contra Franco es defensaven millor. A partir de la mort del dictador i la transformació del règim en una monarquia parlamentària, aquestes propostes passaren a ser simples quimeres, entelèquies ideològiques impossibles d’implantar si atenem a la correlació de forces i el desenvolupament de l’anomenada transició. Ara bé, abans de 1975 tot semblava possible i el pensament fusterià aconseguí una centralitat molt gran. Fuster fou per a les noves generacions de valencianistes el pare de la pàtria que necessitaven. Per al catalanisme històric el seu home a València. I per a l’esquerra un dels intel·lectuals antifranquistes de referència. A més, hem d’entendre que la proposta nacional fusteriana partia d’una certa ambigüitat política que ajudava a la seua inclusió en cultures polítiques tan diferents. El País Valencià i els Països Catalans no prenien una forma institucional clara i concreta. Des de l’independentisme al federalisme, passant fins i tot per un cert «regionalisme civilitzat» -si aquest hagués existit-, el país de Fuster podia tenir cabuda. Com ja he defensat en altres treballs, durant un temps dir Països Catalans també volia dir Espanya. Per això, idees com la dels Països Catalans tingueren tan «bona» rebuda. Si més no incitaren i provocaren el debat. 

Una recepció més retòrica que real

El plantejament nacional fusterià, més enllà del territori que pretenia abastar, no representava una novetat en si mateix. La llengua ja havia estat un dels elements claus en la construcció de la catalanitat des de finals del XIX. En cada territori, la llengua servia per a diferenciar catalans, valencians o mallorquins dels altres, els castellans. Per això la proposta de Fuster no va tenir una rebuda estranya entre el catalanisme en aquest vessant. La contradicció i el conflicte es trobava en els marges de la territorialitat proposada. Si els Països Catalans eren la nació, Catalunya deixava de ser-ho. I per al catalanisme, el territori de les quatre províncies era el marc nacional reconegut des de feia dècades. Així havia estat des de la Mancomunitat i així seguia sent per a l’oposició catalana al franquisme. Aquest fou el principal handicap amb  què es va haver d’enfrontar la idea dels Països Catalans. El catalanisme, des d’aquell de caràcter nacionalista al vinculat a organitzacions amb lligams espanyols, com podria ser l’esquerra que representava el PSUC o els socialismes, no estava en condicions de canviar el mapa nacional que tenia al cap. Qui ho va fer? Doncs l’independentisme. Per diverses raons. Per una banda perquè, com passà en el cas valencià, la militància era majoritàriament jove i sense referències anteriors a la guerra. I per una altra, perquè si aquests joves van buscar alguna referència anterior a ells, aquesta la trobaren en les minoritàries organitzacions independentistes dels anys de la república que en molts casos defensaven la idea d’una nació catalana, val a dir que de forma poc concreta, que superava el marc de la «Catalunya-Principat». 

En el País Valencià, la rebuda fou més senzilla. Dos són els elements a tenir en compte. Per una banda, el canvi generacional. Els nous valencianistes foren joves, militants nascuts després de la guerra, que trobaren en Fuster el seu Sartre particular. A més, la seua militància partia de zero, sense referents del minoritari valencianisme de preguera. Amb aquests condicionants era més fàcil, si més no en els seixanta i part dels setanta, assumir allò que Fuster proposava. Tota una col·lecció de sigles que anaren des del Partit Socialista Valencià, Germania Socialista, els GARS o el Partit Socialista del País Valencià, donaren forma per l’esquerra al nou valencianisme polític. Per la dreta, la Unió Democràtica del País Valencià intentà cobrir un valencianisme més moderat i amb clares connexions de preguera. En aquest sector Fuster fou important, però també altres referències intel·lectuals, per la qual cosa el fil del valencianisme republicà no es trencava malgrat la irrupció del de Sueca. 


Joan Fuster, rebent la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Font: Wikimedia Commons

Finalment l’esquerra, entesa de forma àmplia, es veié influïda per una proposta nacional que trencava alguns dels seus marcs de referència. Partits com el comunista passaren a incorporar les sigles «PV». Trencaren els marcs provincials com àmbit d’organització i es dotaren d’estructures anomenades «nacionals» que partien de la realitat valenciana per a la presa de decisions. Ara bé, no trencaren amb Espanya. Ni de molt. Però és que el fusterianisme tampoc els ho demanà mai. En tot cas, la proposta fusteriana exigia trencar amb una forma d’entendre Espanya, la castellanocèntrica. I amb això ja hi estaven d’acord perquè encaixava perfectament amb la seua idea de federació. 

En el fons, la importància de tot plegat radica en el fet que Fuster obligà a tothom a replantejar la seua idea de nació. Tot l’antifranquisme acceptà, amb major o menor mesura, el repte durant els darrers anys de la dictadura. És això un èxit en si mateix? Des del meu punt de vista sí. Repensar una nació no és fàcil. Identitat, referents històrics, territorialitat, entre d’altres, són elements que les diferents comunitats nacionals han anat construint i acceptant durant l’època contemporània. Tota aquesta feina ja estava feta i assentada en els diferents territoris dels Països Catalans. La proposta de Fuster demanava, exigia en algun cas, canviar-los, repensar-los, modificar-los. I com dic, no és una tasca fàcil. Certament, l’oposició al règim acceptà la proposta fusteriana més des d’un vessant retòrica que real. Així és. Però no ens podem quedar només amb això. Cal entendre l’aportació fusteriana en la seua globalitat i context. Si ho fem d’aquesta manera, entendrem millor el que representà per aquella oposició catch all que arribà a creure que tombaria la dictadura. 

Read More

El 9 d’octubre és la Diada Nacional del País Valencià. Quina significació té aquesta data pel conjunt dels valencians?

Abans de respondre aquesta qüestió cal fer-se una pregunta: és possible parlar d’un «conjunt de valencians» que s’entengui a si mateix com un tot «homogeni»? Quan es construeix un relat nacional el nacionalisme s’encarrega de promoure certa homogeneïtat interna al voltant d’un consens mínim. Precisament aquest consens no acaba d’existir al País Valencià. És probable que en molts indrets no tinguin molt clar quin és el motiu d’aquesta celebració. Si ho demanessis, et donarien respostes molt diferents i, fins i tot, esperpèntiques.

Les persones que van creure en el 9 d’octubre com una data per reivindicar la valencianitat commemoren la fundació del Regne de València, a partir de l’arribada de les tropes catalanoaragoneses de Jaume I. Així com l’11 de setembre a Catalunya ha tingut un gran calatge gràcies a l’habilitat del catalanisme per reivindicar-lo, acollint en aquesta celebració a famílies polítiques molt diverses, la complexitat del País Valencià i la falta d’homogeneïtat interna ho impossibiliten.

La identitat valenciana és un concepte controvertit i volgudament distorsionat. Faccions polítiques molt diverses utilitzen el terme i reclamen ser-ne els autèntics representants. Tanmateix, els elements que la conformen difereixen enormement en els discursos d’una cultura política o una altra. Dit això, és possible trobar determinats patrons comuns que generin cert consens per definir-la?

Retornem al mateix debat. És complicat cercar una definició d’identitat valenciana en la qual se senti còmode una persona d’Oriola i una altra de Vinaròs. Ara bé, en contra dels pronòstics del nacionalisme valencià, la construcció autonòmica ha ajudat a forjar una identitat comuna. Això pot agradar més o menys, però és així. Hi ha hagut una sèrie d’estructures que ho han facilitat: símbols, serveis de salut, una escola on s’ensenyés el valencià, Canal 9… Tot això ha col·laborat a fer entendre als valencians que són una comunitat humana concreta.

No obstant això, hi ha molts «Països Valencians». La gent del nord, per exemple, per la proximitat de Castelló amb Catalunya i la idiosincràsia del territori tenen una forma concreta d’entendre la valencianitat. D’altra banda, les comarques centrals són el nucli dur de la valencianitat des que Blasco Ibañez comença a elaborar el relat sobre la identitat valenciana en les seves novel·les. Ens mouríem més o menys entre Sagunt i Alcoi. Per últim, els valencians del sud, situats a la zona del Vinalopó i l’Alacantí, són vistos des del nord amb certa estranyesa. Dubten de la seva valencianitat, un fet que encara genera més confusió per l’existència de zones històricament castellanoparlants o agregades durant el segle XIX, com és el cas de Villeda, Requena i Utiel. Tota aquesta gent no deixa de sentir-se valenciana a la seva manera.

La falta de cohesió i coherència interna genera unes identitats tan diverses que segurament allò que unifica el territori són els elements que va aportar l’autonomia i ha anat consolidant les darreres dècades. No deixa de ser curiós que aquests són els elements mes criticats pel valencianisme polític, que no deixa de ser la cultura política que més èmfasi ha posat en intentar construir una identitat comuna pels valencians.

Llavors, existeixen en el País Valencià diverses comunitats imaginades?

Segurament sí. Cada un d’aquests territoris viu la valencianitat d’una manera concreta. Inclús hi ha qui prefereix no viure cap valencianitat. Afortunadament no ha tingut gaire reeixida però en un moment donat va emergir un sentiment antivalencià a tota la zona d’Alacant. Intentaven desvincular la província de la resta del País Valencià. No va triomfar però si t’adreces a gent d’aquesta regió, és probable que et responguin, malgrat ser catalanoparlants, que ells parlen valencià però són alacantins.

Anem als orígens. A finals del segle XIX els estats nació europeus són l’escenari en el qual es gesten nombrosos moviments regionalistes. És en aquesta Espanya finisecular on s’inicia la forja de la identitat valenciana?

En certa manera sí. Ferran Archilés és qui millor ha documentat aquest procés, afirmant que la identitat espanyola es construeix a partir de la regió. Caldria preguntar-se també si les identitats nacionals existeixen abans o després de la Revolució francesa, però ara no entrarem a fons en aquest debat perquè ens caldria una entrevista sencera. En tot cas vull deixar clar que des del meu punt de vista l’experiència revolucionària francesa marca un punt d’inflexió pel que fa a les identitats. Això no vol dir que abans d’aquest esdeveniment no existissin les llengües o les religions, sinó que canvia la manera d’entendre-les.

Hi ha un llibre de Vicent Baydal que porta per títol Els valencians, des de quan són valencians?. L’autor és medievalista i ell veu en la creació del Regne de València i, per tant, d’una institucionalització valenciana els orígens de la consciència comuna de la valencianitat. En certa manera no deixa de ser una línia semblant a la que va seguir Josep Fontana en el llibre La formació d’una identitat: una història de Catalunya. L’existència d’unes determinades institucions medievals confereixen consciència de comunitat política a la població.

Així i tot, al llarg del segle XIX és quan aflora una renaixença valenciana, Teodor Llorente, Constantí Llombart i una sèrie de poetes que segueixen el model català. És en aquest moment quan s’enceta el relat de la identitat nacional valenciana. Blasco Ibáñez hi juga un paper molt important perquè ell construeix tots els tòpics d’aquesta identitat, començant per la barraca i acabant per la taronja.

Curiosament ho fa en castellà…

Això va generar un trauma bastant important a Joan Fuster. Li va costar molt entendre que el gran escriptor valencià del segle XIX escrivís en castellà. Però més enllà de la reacció de Fuster és innegable l’aportació de Blasco Ibáñez a la imatge dels valencians.

A partir de quan podem parlar de l’existència d’un nacionalisme valencià?

En principi tots els estudiosos de finals del segle XIX i principis del XX parlen sempre de Faustí Barberà. El 1902, mentre era vicepresident de Lo Rat Penat, fa un discurs en clau regionalista que fixa les bases de la valencianitat. Després de Barberà es comença a fornir una reivindicació regionalista valenciana. Malgrat tot, sempre hi ha la sensació que el País Valencià va vint anys per darrere del que podia estar passant en un lloc com Catalunya. No és fins als anys de la Segona República que s’organitzen uns partits polítics valencianistes amb cara i ulls, que malgrat tot tenen unes demandes molt difuses i una representativitat baixa i desequilibrada territorialment. Un aspecte a tenir en compte és que el valencianisme s’aprofità enormement de la fragmentació del blasquisme. En un moment donat tot aquell republicanisme històric vinculat a Blasco Ibañez i al Partit Radical es desmunta i el valencianisme n’absorbeix part de les bases militants.

De quina manera el nacionalisme català i espanyol condicionen la construcció de la identitat nacional valenciana?

Segurament aquesta disputa els valencians la començaran a viure més intensament a partir de la dècada dels seixanta amb l’aparició de Fuster. Si bé els seus fonaments es troben en el valencianisme de la Segona República, ell mateix s’encarrega de trencar-los perquè no se’n sent hereu, sinó més aviat contrari. Fuster fa una mena d’exercici d’iconoclàstia amb la voluntat d’esborrar tot el que hi havia hagut abans dels anys seixanta. Malgrat que fos poca cosa, considerava que era una nosa i entorpia.

Això suposa un handicap pel valencianisme polític. Per posar un exemple, en aquest mateix moment els líders catalanistes com Jordi Pujol no reneguen del catalanisme de Macià i companyia. Pot existir una crítica generacional, que d’alguna manera és el que fa el PSAN amb el Front Nacional, sota uns principis clàssics de l’esquerra d’aquell moment: esquerra, Cuba, Vietnam i revolució. Ara bé, això no té res a veure amb plantejar la construcció d’un moviment nacional deslligant-te totalment d’allò que havia existit abans de tu. Això és el que fa Fuster i el fusterianisme, essent ell mateix una persona que d’una manera o altra prové d’aquell món. No ho fa en un sentit militant, perquè ell era massa jove, però sí que entra en contacte amb aquests cercles posteriorment. Són ells els que l’eduquen en la València de postguerra a finals dels quaranta. Aquest moviment acaba generant una situació d’anomalia en la construcció del moviment polític del valencianisme i més tenint en compte el carisma d’un personatge com Fuster. Acaba centrant-ho tot i el que ell dicta és el que determina cap a on ha d’anar el moviment. Tot això no canvia fins que Fuster mor, moment en el qual comencen a aparèixer revisions del fusterianisme. Abans del 1992 qui intentava revisar Fuster era immediatament examinat. A partir de la seva mort el valencianisme pren una dinàmica diferent i es comença a desvincular d’aquesta necessitat d’anar emparellat amb Catalunya en totes les qüestions.

Aquest gener presentaves la teva tesi doctoral La influència del pensament de Joan Fuster en les cultures polítiques dels Països Catalans. Parla’ns de Fuster. Quin és el seu llegat?

Manuel Alcaraz, actual conseller de la Generalitat Valenciana i professor de dret constitucional a la Universitat d’Alacant, és una persona que ha escrit i reflexionat molt sobre Fuster. Ell és l’autor d’una cita en la qual remarca que «la grandesa de Fuster no rau a dir-nos què havíem de pensar, sinó en què havíem de pensar». Així i tot, molta gent que es declarava com a fusterianista es dedicava a repetir el que pensava Fuster i si podien, en determinades propostes nacionals, portar-ho una mica més enllà.

Fuster té una influència enorme circumscrita especialment entre el 1962 i 1982. En la tesi destaco que un dels motius més importants és el seu prestigi com a agent antifranquista. En un context dictatorial on l’oposició viu en la clandestinitat i necessita referents, Fuster és reivindicat per famílies polítiques molt diverses que aniran des del PSUC fins al pujolisme. Aquí cal obrir un parèntesi, perquè la gent gran del PSUC criticarà Fuster i no serà fins a l’arribada de nous militants que s’emmirallaran en ell. Parlo de gent com Fontana i Ribó. Mentrestant, els històrics militants comunistes l’acusaran de ser una crossa de l’imperialisme català. Tots ells influïts per la idea estalinista que tenien de la nació. Un dels elements claus per comprendre Fuster és que aconsegueix impregnar moltes cultures polítiques. Ell posa damunt de la taula una proposta nacional considerada moderna, raonable i que trenca molts tòpics. Per això en els anys de la Transició té molta influència. A partir del 1977 tot això comença a desaparèixer, coincidint amb la creació de l’autonomia. Després tot canvia i Fuster comença a ser vist com un radical utòpic. En la tesi faig constar una idea: les propostes de Joan Fuster acaben en el mateix calaix que la Tercera República, el socialisme i tantes altres coses que l’esquerra quan estava a l’oposició defensava i que després va abandonar per pactar amb el règim.

Joan Fuster passa del falangisme al pancatalanisme. Com s’explica aquesta evolució?

La idea del Fuster falangista està més que magnificada. Si ens posem a revisar qui era falangista als anys quaranta és possible que molta gent se sorprengui en l’àmbit familiar, bàsicament perquè si no tenies el carnet de la Falange, no podies anar ni de colònies. L’assumpte anava una mica així. Llavors, Fuster en si mateix no va ser un falangista. No es creia el cos doctrinal del feixisme. És cert que prové d’una família conservadora, el seu pare era el cap dels carlins de la Ribera i a més fou el primer alcalde franquista de Sueca. Val a dir que dura molt poc en el càrrec perquè el franquisme no evoluciona cap a on ell esperava.

Aquesta idea carlista i, per tant, federalista o confederalista de l’Estat és un dels primers elements que l’influeixen. Això no significa que el pare de Fuster fos catalanista ni res per l’estil, però absorbeix aquesta idea regional. També l’influeix el territori on ell viu amb percentatges al voltant d’un 95% de catalanoparlants, si exceptues els guàrdies civils i el funcionari de correus. Ara bé, quan Fuster se’n va a València a estudiar dret –un ofici del qual només exercirà una sola vegada- entra en contacte amb el grup Torre, que són tots aquells valencianistes d’abans de la guerra. A través dels contactes i diàlegs amb aquesta gent comença a descobrir que és el País Valencià i també els Països Catalans. És aquí on evoluciona. El que és realment curiós és com Fuster passa de la dreta conservadora a esdevenir una icona del valencianisme d’esquerres, fins i tot del PSAN. Això és realment important, perquè ell està vinculat al falangisme quan és molt jove. En el moment que llegeix i reflexiona tot canvia. I de fet, mai deixa de ser una persona conservadora. Quan li preguntaven si era d’esquerres, sempre responia que havia conegut a Marx extremadament tard i això li ho impedia. S’autodefinia com un liberal addicte al manifest comunista.

Joan Fuster és una de les veus més acreditades per parlar sobre els Països Catalans. Des de la seva aportació, com ha evolucionat aquest concepte fins als nostres dies?

En el llibre No tots els mals vénen d’Almansa ho vaig intentar explicar. Sense Fuster no entendríem de cap manera els Països Catalans. Sí que és cert que el concepte és anterior a la centralitat fusteriana, però ell no encunya el mot. Entre ell i Fèlix Cucurull es dediquen a buscar la primera persona que va posar el mot sobre la taula. L’Arnau González Vilalta té un llibre que es titula La nació imaginada que explica molt bé la idea dels Països Catalans en els anys vint i trenta del segle passat.

Tot i així, el concepte i la proposta política s’engeguen amb els debats que susciten les seves obres. Abans no hi havia un calat d’aquestes idees. Ell ho transforma. Quan s’enceta el debat sobre què és Espanya i de quines nacions la conformen, els Països Catalans són vistos com una manera més d’entendre la composició de l’Estat. Els anys seixanta i part dels setanta es viu un moment molt intens al respecte, es manté durant la Transició però la construcció d’un nou règim autonòmic ho fa minvar. Fins aleshores es veia factible la composició d’autonomies per Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears i una coordinació entre elles. No obstant això, quan es prohibeix la Federació de Comunitat Autònomes el 1978 el debat mor. El terme tendeix a quedar circumscrit al País Valencià. Entrats als anys vuitanta i noranta el debat queda totalment fulminat.

En el cas valencià l’assumpte queda dividit. D’una banda hi ha els que volen ser més fusterians que el mateix Fuster, on et trobes gent com Josep Guia que vol superar el terme per definir-ho senzillament com a Catalunya. Tan senzill com això. Per l’altra, hi ha persones que creuen que els Països Catalans han impedit consolidar un valencianisme polític fort. Se’ls ha anomenat «els de la tercera via» i a través d’una sèrie de llibres criticaran obertament a Fuster.

La reivindicació política quedarà reduïda a cultures polítiques molt vinculades a l’independentisme polític. Això és realment dramàtic pels qui creiem que valencians, balears i catalans podem fer coses realment potents si anem plegats. Cada vegada s’ha anat proscrivint més el terme, és incòmode. I el problema no és que no se’n parli, sinó que tampoc es fan passos en ferm per construir marcs de treball comuns, que en definitiva seria fer els Països Catalans. Les nacions si no tenen una realitat en la qual això funciona no existeixen. No es fa el mínim esforç en aquesta direcció. L’exemple de la inexistència d’una reciprocitat en les televisions autonòmiques és colpidor. Al mateix temps, les cultures polítiques que diuen defensar els Països Catalans no tenen prou força per situar-lo en el centre del debat polític, ni tan sols de qüestionar-se si la manera com estan reivindicant-los és útil per construir-los. Sovint es té la sensació que es faran sols o que ja estan fets, i no sé que és més greu.

Si els Països Catalans han quedat arraconats a cultures polítiques que reclamen la independència és simptomàtic que no són realitzables en el marc de l’Estat espanyol?

No s’han volgut imaginar en una altra conjuntura. Durant la Transició es parlava de Països Catalans encabits dins d’Espanya a partir d’una federació de comunitats. Al catalanisme moderat li sembla que això és un mal de cap i que prou problemes tenien aquí per anar posant el nas en altres llocs. Al País Valencià utilitzar la paraula Països Catalans en el format que sigui, encara que ni se’ls anomeni així, simplement l’aposta de coordinació entre territoris de parla catalana diuen que és perjudicial pel valencianisme polític perquè la dreta se’ns llençarà al damunt. A l’arxipèlag balear cada illa és un món i estan en aquesta mateixa línia, intentant conservar i consolidar el que tenen.

Tanmateix, les nacions no tenen perquè tenir una forma jurídica concreta. Precisament aquesta forma la trien els seus ciutadans. Alhora, perquè una nació estigui inclosa dins un altre Estat no la fa menys nació. Dit això, el principal problema dels Països Catalans és que s’han deixat de pensar i únicament són reclamats per l’independentisme. Per aquest motiu, tenim la sensació que només són realitzables a través de la independència política de cada un dels territoris.

“Una singularitat amarga” és el terme que utilitza Joan Fuster per referir-se a la identitat valenciana. A què es refereix?

Fuster té una idea de la identitat valenciana que contraposa en tot moment amb la catalana. De la mateixa manera que emfatitza molt la manera amb la qual els catalans han dut a terme el seu procés de construcció nacional, critica molt la via valenciana. D’aquí ve l’amargura. Per això diu coses com «els valencians no són ni carn ni peix», sense acabar-se de definir. Fuster es queixa que no hagi reeixit una proposta al País Valencià en clau nacional i nacionalista com sí que ha passat a Catalunya, que és el seu model. Això sobrevola Nosaltres els valencians i gran part de la seva obra. També va afirmar que el País Valencià era “un país sense política”, idea a la que encertadament Ernest Lluch va respondre que el problema era que no es feia la política que a ell li agradaria, no que hi hagués una manca de política. Aquests pensaments li fan viure la valencianitat com una realitat anòmala en el conjunt de les comunitats nacionals europees. Aquesta idea la tomba Ferran Archilés dient que singular és allò que triomfa al País Basc, Galicia o Catalunya, on des del regionalisme en sorgeix un nacionalisme que qüestiona la nació mare, que evidentment és l’espanyola. Gira la idea. El que és realment estrany és que no se sentin espanyols, perquè la seva identitat nacional primerenca ho era.

L’articulació política de la identitat nacional valenciana ha tingut problemes per construir un espai referencial a la dreta de l’espectre ideològic. Sovint la dreta i l’espanyolisme són vistos com dues cares de la mateixa moneda. Fins a quin punt aquest afer condiciona el desenvolupament nacional valencià?

Aquest és un debat que va estar molt encès als anys vuitanta, on s’acusava Fuster i els fusterians de ser persones que havien provocat una identificació directa entre valencianisme i esquerra. La resposta més brillant que es va fer a aquesta acusació la va fer Josep Vicent Marquès el 1996 en el seu llibre Tots els colors del roig. És aquí on diu «ens acusaven de ser d’esquerres, però si érem d’esquerres que volien que féssim?». El problema no és que els valencianistes d’esquerres ho siguin, sinó que la gent de dretes no hi ha manera que es faci valencianista. És absurd pensar que per culpa d’uns no existeixin els altres.

És un problema evident perquè això provoca que no hi hagi consens en un aspecte fonamental que comentàvem al principi de l’entrevista: què és ser valencià? Així doncs tens una dreta que s’identifica amb un paquet simbòlic i l’esquerra amb un altre. Tot això és forja durant la Transició i bipolaritza la població. A Catalunya, en canvi, s’arriba a un consens sobre la identitat que abraça des de neofeixistes catalans fins a l’extrema esquerra. Això és una victòria rotunda perquè després l’espanyolisme queda descol·locat o adopta un vessant més transversal. Tanmateix, al País Valencià és dramàtic perquè s’identifica a les persones per una ideologia en concret.

Què és el blaverisme?

La meva recomanació és llegir-se els treballs de Vicent Flor, l’autoritat més reputada sobre aquest tema. És ell qui traça l’anàlisi més lúcida i ens ajuda a desmuntar alguns mites que ens ajuden a entendre que és el blaverisme. Ho dic perquè el valencianisme va caure en la temptació de qualificar el blaverisme com a simple feixisme. És cert que tenen una connexió i que sectors blavers són feixistes. Ara bé, tota la gent que s’identifica com a blavera no és feixista. Si fem aquesta afirmació, no entendrem el fenomen.

El blaverisme se’l presenta com una reacció als plantejaments fusterians. És un moviment populista de caràcter conservador i contraposa el seu model a les idees de Joan Fuster. Neix a la contra i mai proposa res més que la negativa dels models seguits pels altres. Al mateix temps és una ideologia molt sentimental i, per tant, irracional en molts aspectes. Potser per això té aquesta acceptació en la societat valenciana, del centre de València sobretot.

El paquet simbòlic del blaverisme es va imposar durant la Transició. Això va provocar que el seu triomf en el territori valencià afegís un relat sobre la identitat valenciana que no defensava una bona part de la societat abans d’aquest període. Per exemple, la bandera amb la franja blava abans de la Transició tenia una impregnació en el territori molt minoritària, així com la idea que el català i el valencià eren llengües diferents. Una de les grans victòries del blaverisme, explica Vicent Flor, és que ha aconseguit que molts valencians s’hi identifiquessin sense sentir-se o saber-se blavers.

Existeix un conflicte ètnic al País Valencià?

El blaverisme diu defensar la llengua valenciana i ho fa en castellà. També diu respectar i promoure els símbols valencians però mai hi falta una bandera espanyola més gran que la resta. En el cas del País Valencià ha existit un autoodi dels mateixos valencians cap a la seva llengua que ha acabat alimentant l’odi d’aquells que no el parlaven. Si els que la parlen no li donen cap mena de valor, aquells que viuen la llengua «com una imposició» s’acarnissen en les seves posicions. En determinades zones del territori, sobretot a Alacant que és d’on provinc, és difícil qualificar aquesta reacció tan visceral cap a tot allò valencià. Desconec com es tradueix això en percentatges perquè existeixen col·lectius que fan més soroll del que realment representen. Si mirem les dades electorals, no hi ha un partit d’extrema dreta que capitalitzi tot aquest moviment. Alguns podran dir que estan en el Partit Popular, però aquesta afirmació s’hauria de matisar.

La batalla de València són els anys de plom del País Valencià? La violència provinent de l’Estat –o de grupuscles organitzats que s’emparen sota la seva protecció-  ha contribuït a dibuixar l’actual situació política, social i cultural del territori?

És clar que sí. Moltíssim. Si no existís el conflicte basc, el País Valencià s’estudiaria arreu pels graus de violència extrems que es van viure. El que va passar no és comparable en cap autonomia. A més, tot va ocórrer de manera volguda i pensada com una estratègia d’Estat claríssima entre la UCD, el diari Las provincias i un intel·lectual teòricament independent que va caure dins el partit que era el senyor Manuel Broseta. Ell era un professor de dret que provenia de l’antifranquisme i va convertir-se en la coartada que va justificar tota aquesta violència i repressió. Això condiciona de dalt a baix la política valenciana. L’esquerra considera que és millor construir l’autonomia abans que combatre la dreta en segons quins plantejaments, especialment aquells més vinculats al fusterianisme.

La violència no permet un debat serè. El blaverisme es va convertir en un moviment que emprava la violència cada vegada que apareixia algú relacionat amb el fusterianisme, el catalanisme o l’esquerra en qualsevol manifestació pública. Fins i tot li van obrir el cap a l’alcalde de València! No estem parlant de violència contra persones anònimes de l’altre bàndol que s’enfronten en el carrer un dia puntual, sinó de representants electes. I tot això sense que la policia fes cap detenció. És clar que condiciona el debat polític…

Finalment s’acaben imposant els elements que proposava la dreta i el blaverisme perquè l’esquerra hi renuncia condicionada per la violència i la tensió política. L’estratègia anava encaminada a guanyar les eleccions al País Valencià. La UCD no s’esperava perdre les primeres eleccions, que guanya a tot l’Estat, menys aquí que se les emporten els socialistes i comunistes. Arran d’això s’inicia una operació d’Estat que s’allargarà fins a l’arribada d’Eduardo Zaplana. L’actuació de l’esquerra és obertament criticable. Com pot ser que després d’estar més d’una dècada al govern amb suport popular no fas res per tombar la situació que t’han imposat? Probablement no es van creure tot allò que deien que farien.

Quin futur li espera a la cultura i la llengua?

Es fa difícil preveure-ho. Tot depèn de les pròximes eleccions autonòmiques. Venim d’una successió de governs del Partit Popular que han truncat les bases implantades a la dècada dels vuitanta. Hem hagut de posar una televisió pública en marxa quan fins i tot a Extremadura en tenen. Les eleccions vinents ens confirmaran si el País Valencià té ganes de canviar realment la situació en uns termes diferents dels anys de la Transició o tornem a recuperar vells fantasmes del passat. Si l’esquerra i el valencianisme tornen a guanyar les eleccions encadenaran vuit anys de treball per fer front a les polítiques de la dreta. Així i tot, hi ha moltíssima feina a fer. El valencià no té un reconeixement social com el català a Catalunya i encara no és entès com una llengua útil d’inclusió social. No ajuda gens si aquell que l’hauria de parlar la considera inútil i s’oposa a qualsevol mesura en favor d’aquesta llengua. Ens trobem en un moment d’impàs i es fa difícil fer pronòstics.

Read More