Genguis Khan sempre serà una figura recordada per la humanitat; per uns serà recordat per les seves bones obres, com ara haver portat l’Imperi mongol a ser l’epicentre del món conegut. 

Va aconseguir reunir els poders de tots els khans en un de sol. Aquesta va ser una de les principals idees del seu regnat: la unitat de l’imperi. Diu una de les llegendes que, abans de ser escollit Khan, quan tenia el nom de Temüjin, la seva mare el va reunir amb els seus germans. Els hi va donar una fletxa a cada un pregant perquè les trenquessin. Aquesta feina no va suposar cap problema per a cap dels germans, els quals van trencar la fletxa amb facilitat. Aconseguida la comesa, la mare de Temüjin va donar als germans un grapat de fletxes juntes amb la mateixa petició: trencar-les; però cap dels germans ho va poder aconseguir. La mare, en veure que els seus fills havien fracassat en l’intent, va dir que la victòria només s’aconseguiria amb la unitat, com el grapat de fletxes, i Temüjin va seguir aquesta lliçó al peu de la lletra. 

Tot i néixer en una família aristòcrata, Temüjin va ser obligat a viure en la indigència després de l’assassinat del seu pare. Va ser capaç d’unificar tots els clans rivals fins a convertir-se en Genguis Khan. Ja des de petit, va començar a establir lligams amb les persones que es convertirien en la seva guàrdia imperial, com per exemple Jamukha, que ajudaria Temüjin a iniciar la conquesta de les estepes.

Un cop es va realitzar la seva coronació com a Khan l’any 1206, va tenir un objectiu clar: conquerir tot el territori conegut, cosa que va realitzar, ja que, durant el seu mandat, l’Imperi mongol va créixer fins a fer-se tan gran com el continent africà, conquerint en 25 anys més terres que les conquerides per l’Imperi romà en 400 anys. El seu imperi va penetrar fins al sud de Rússia, vers l’est va conquerir fins a l’actual península de Corea i al sud va ser capaç de conquerir territori del gran Imperi xinès fins a fer caure la part nord del territori de la dinastia Jin. S’ha de tenir en compte que entre els segles XI i XII l’Imperi xinès estava dividit en quatre grans regnes, però no serà fins el regnat del nét de Genguis Khan, Kublai Khan, quan es produeixi la conquesta de tot l’Imperi xinès. Vers l’oest, l’imperi de Genguis Khan va conquerir el que anomenem avui dia l’Àsia Central fins al mar Caspi.

Genguis Khan (Font: Wikimedia Commons)
Genguis Khan (Font: Wikimedia Commons)

Per aconseguir totes aquestes terres, Genguis Khan va aniquilar ciutats, destruir territoris i, evidentment, guanyar moltes batalles que el portarien a ser l’home més important del mil·lenni. D’entre algunes de les seves conquestes, en podem destacar les de Rus o Kíev, però n’hi ha una que sempre destacarà per sobre de les altres: la conquesta de Kwarazm, la qual esdevindrà un genocidi que acabarà amb tota la seva població per tal de controlar aquest territori.

A la primera etapa del regnat de Genguis Khan, aquest ja havia unit dues cultures. En primer lloc, la cultura Xixia, situada al nord-est de la Xina a l’actual província de Gansu i que fou fundada per Li Yuanhao l’any 1038, any en el qual adoptarà el títol d’emperador. La segona conquesta va ser la del nord de la Xina, que culminarà l’any 1215 amb la conquesta de Pequín dirigida per un dels seus generals, l’anomenat Muqali. Durant tercera etapa, que comprèn des de l’any 1218 fins al 1223, s’unirà a l’Imperi mongol una tercera cultura: la cultura de l’Islam.

El contacte entre les civilitzacions

Genguis Khan havia derrotat el khan dels naiman, una antiga tribu situada al massís de l’Altai, Tayang. El fill del khan naiman, Kutchlug, va decidir escapar del territori, que fins aquell moment havia estat sota domini dels naiman, i intentar-se refugiar allà on no el pogués trobar el Gran Khan.

Kutchlung aniria a parar al territori de Karakitai, un imperi fundat pels mongols kitan a l’Àsia central durant el segle XI. Aquest imperi, que havia adoptat la religió musulmana, estava situat a l’oest del llac Issiq kul, fins a arribar a la zona costanera del mar d’Aral. L’imperi de Karakitai controlava la vall de Ferganà i la Bactriana i serà on Kutchlug es casi amb la filla del Khan del territori, Gur Khan. Un cop tingué el poder, va executar una repressió sistemàtica vers els musulmans d’aquella zona, cosa que li feu guanyar molts enemics. En paraules de l’historiador Juviani: «Quan l’imam de Khotan, al sud de Xinjang, va anar en contra d’ell, Kutchlug el va manar a crucificar a la porta de la seva pròpia madrassa».

Genguis Khan, al veure aquesta actuació de Kutchlug, va començar a adonar-se del fet que, algun dia, tot el poder que anava aconseguint aquest nou khan podria caure sobre el seu imperi en forma de venjança, així que, pel bé de l’Imperi mongol, Genguis va enviar el seu general Jebe i una companyia de 20.000 homes a derrotar Kutchlug.

El Gran Khan sabia que aquesta victòria seria fàcil, l’únic problema amb el qual podia trobar-se eren els 2.600 quilòmetres de distància que hi havia des d’un territori a l’altre. Així doncs, els grans reptes geogràfics que es trobarien Jebe i els seus soldats serien el massís de l’Altai, d’uns 3.000 metres d’altura, les escarpades muntanyes de Tien Shan, amb pics d’uns 5.000 metres, i el pas del llac d’Issyk Kul, situat a Balasagun, capital de Kutchlug. Avui dia només hi queda una relíquia: una soca de 25 metres anomenada Torre Burana.

L’exèrcit va capturar a Kutchlug a la zona de Khwarazm, captura que faria que el nou territori mongol i el territori islàmic estiguessin en contacte i comencessin a tenir interaccions.

Torre de Burana (Font: Firespeaker, Wikimedia Commons)
Torre de Burana (Font: Firespeaker, Wikimedia Commons)

El principi dels conflictes

La zona geogràfica en què es començaren a tenir les relacions prèvies al conflicte s’anomenava Khwarazm, actualment situada entre Uzbekistan i Turkmenistan. Aquest territori havia estat en conflicte continu des de feia molt temps entre el poble dels karakhànides i el dels corasmis. La ciutat principal de la zona de Khwarazm, anomenada Samarcanda, havia suportat més de setanta atacs. 

Per solucionar aquest conflicte intern, el xa Mohammed, també anomenat Ala Al-Din Muhammad, emperador de Khwarazm, va decidir unir forces amb els Karakitai per obtenir així el control. La població de Samarcanda era deslleial al xa Mohammed, que no era estimat com a emperador, però tenia l’ús de la força i controlava el territori amb la difusió de la por i la tirania. El caràcter vil del xa serà el que portarà a la destrucció del poble islàmic en mans de Genguis Khan, ja que posteriorment es negarà a qualsevol mena de negociació amb el Gran Khan. 

Genguis Khan va voler parlamentar amb el xa Mohammed; el seu únic interès era el de poder comerciar lliurement, ja que el conflicte intern de Samarcanda era indiferent als ulls de Genguis. 

El xa Mohammed no va voler mai rendir homenatge al Gran Khan; tenia constància de com Genguis Khan havia conquerit Beijing, on es deia que havia provocat rius de cadàvers amb els soldats enemics. Mohammed tenia por que tot això pogués passar a la seva terra, per això es va negar a negociar amb Genguis. El xa esmentava que era impossible que un home que només havia utilitzat la guerra fos capaç de ser pioner en la pau en aquell territori on hi havia hagut tanta violència. Aquesta negació portarà a l’expansió intercontinental de l’imperi mongol.

Ara que es pot observar el fet en perspectiva, es pot dir que, segurament, Genguis Khan hagués acceptat comerciar sense intencions de voler conquerir el territori, a jujtar pel fet que la batalla que Beijing no havia portat a una conquesta completa del nord de la Xina. Aquesta conquesta, però, es produirà en tota la seva totalitat vint anys després amb l’emperador Kublai Khan (1215-1294).

Davant la reacció del xa Mohammed de no negociar amb Genguis, aquest decidí deixar de posar el focus de la guerra en les batalles de la Xina. En una situació normal, el khan d’una tribu hauria de reunir els altres caps tribals per a posar en marxa una conquesta, però aquest cas serà excepcional: davant d’una decisió unilateral del Gran Khan, que es va sentir humiliat davant la resposta del xa Mohammed, el primer va posar tots els esforços en aquesta guerra amb el crit «Cavalcarem sobre el poble de l’Islam per recollir venjança!».

El khanat en guerra: l’inici de la conquesta de Khwarazm

L’any 1219 Genguis Khan havia reunit un exèrcit d’entre 100.000 i 150.000 soldats per fer la marxa cap a l’Occident. Les conquestes de la Xina permetien a l’Imperi mongol tenir les millors tecnologies del moment, sumat al fet que cada un dels soldats disposava d’entre un i tres cavalls, i contingents que serien capaços de recórrer fins a mil quilòmetres en un dia. Per últim, el seu exèrcit comptava amb les persones més sàvies de l’art de la guerra, coneixedores de moltes tàctiques de batalla i conquesta. 

La primera ciutat que va patir el setge en mans mongoles va ser Otrar, ciutat que trigaria mig any a ser assetjada, ja que el Gran Khan volia viu a l’emperador de la ciutat, anomenat Inalchuk. Mentre Genguis lliurava aquest setge, ell mateix havia manat al seu general Jotxi a moure les seves tropes i iniciar així una tàctica militar en pinça que faria que les ciutats del nord de Khwarazm quedessin completament aïllades.

L’any 1220, Genguis manaria a les seves tropes que es llencessin en massa a la ciutat d’Otrar, mentre que ell lideraria altres tropes per dur a terme aquest moviment de pinça fins a la ciutat de Bukhara, capital del territori i actualment una de les ciutats més importants de l’Uzbekistan. 

Abans d’arribar a aquesta ciutat, en van conquerir d’altres com Zarnuk o Nur, on, en el moment d’entrar, el Gran Khan feia una petició: «resistiu-vos i morireu, rendiu-vos i viureu». Al seu pas, destruïren les ciutadelles de tots aquests pobles i mataren totes les persones que es van negar a acceptar la sobirania del Gran Khan. 

En arribar a la ciutat de Bukhara, Genguis es va aturar al minaret de Kaylan, seu de l’Islam en aquella ciutat. La llegenda diu que Genguis Khan va voler observar la punta de la torre del minaret aixecant el cap tan alt que li va caure el barret, cosa que el va fer inclinar per recollir-lo, i allà va ser el primer cop que el Gran Khan s’inclinava davant d’alguna cosa.

El minaret de Bukhara (Font: Wikimedia Commons)

Deixant de banda les llegendes, el Gran Khan va decidir executar 200 xeics, persones respectades a causa de la seva autoritat, coneixements o edat, fent llençar els seus caps al pou del minaret. Un cop executats, va planejar el setge a la ciutadella

La caiguda de Bukhara va servir a Genguis per reafirmar que ell era d’origen diví. Serà en aquesta victòria on se li atribuirà una de les frases més cèlebres: un cop tingué el control de la ciutat, segons l’historiador Juviani, feu un discurs davant de 190 residents rics i 90 mercaders dient-los que ell, el Gran Khan, era la prova que Déu existia i, vist que ells eren uns pecadors, el Khan era el càstig de déu que venia a fer justícia. 

Durant els següents dies va fer que totes aquelles persones que havien assistit al discurs donessin totes les seves riqueses al Gran Khan o als seus generals, mentre que la ciutadella de la ciutat seguia intacta, defensada pels soldats lleials al xa Mohammed, amb aquest dins de la fortalesa. A més, per fer una demostració de força, va cremar tota la ciutat, deixant només dempeus el minaret. Per a la conquesta de la ciutadella no hi hauria pietat: a primera línia del front de la ciutadella va col·locar la població autòctona de la ciutat, que rebria els bombardejos de la mateixa ciutadella, i a les catapultes es van llençar els cadàvers infecciosos de tota la gent morta. 

Un cop oberta la ciutadella, l’exèrcit de Genguis Khan no deixaria una ànima mascle amb vida: tot home seria assassinat. La ciutadella seria derrocada fins als fonaments i, un cop duta la fortalesa fins a la ruïna, Genguis Khan feu reunir tota la població viva a la muralla, on es va dur a terme un repartiment poblacional: els nois joves serien destinats al servei militar, les dones i els nens serien catalogats com a esclaus i, per últim, els fusters o ferrers s’enviarien a treballar amb els artesans mongols. 

A l’haver conquerit la ciutat de Bukhara, a Genguis només li quedava la ciutat de Samarcanda per poder aconseguir arribar al seu punt final de l’atac en pinça

En arribar a les portes de la ciutadella de Samarcanda, va decidir plantar les iurtes, tendes mongoles fetes de fusta, per aparentar ser un regiment molt més ampli. Genguis Khan va fer que els captius aguantessin l’estendard mongol, ja que sabia de la importància de l’exèrcit rival.

L’exèrcit del xa Mohammed no era petit: es diu que les seves tropes oscil·laven entre 40.000 i 100.000 soldats, comptant que entre la seva maquinària de guerra disposava d’elefants que havia adquirit de l’Índia. Tot i tenir tants súbdits, però, mancava de lleialtat a causa de la seva tirania. El seu primer i últim atac contra els mongols va ser utilitzant els elefants, que s’espantaren en veure els guerrers nòmades i provocaren moltes morts dels mateixos soldats del xa Mohammed. 

A més, els militars del xa, espantats amb la por que provocava Genguis, van decidir rendir-se davant el Gran Khan: Samarcanda es va sotmetre a Genguis Khan a la vegada que el xa Mohammed i la seva mare intentaven fugir. El Gran Khan va ordenar al seu general Sobedei la persecució dels dos tirans i, finalment, Mohammed va ser executat i la seva mare esclavitzada.

El final del genocidi

Mentre Genguis Khan conqueria Samarcanda, el seu apreciat general Jotxi, per altra banda, avançava conquerint una gran quantitat de ciutats petites, com per exemple Gurganj o Urgench, on es lliuraria una de les batalles més sagnants que patiria l’exèrcit mongol. Aquesta batalla, liderada pel general Jotxi, va haver de necessitar una estratègia més senzilla que les habituals practicades per l’exèrcit mongol. Un cop van veure que el setge mitjançant catapultes amb cadàvers i explosions de nafta no eren suficients, Jotxi va decidir desviar el riu, ja que la ciutat estava situada a la vora de la conca fluvial del riu Amudar ya.

Aquesta tàctica va tenir un moment de tragèdia quan els mongols es van veure sorpresos pels musulmans, que havien vist la seva obra i van efectuar un atac llampec en què van caure 3.000 mongols. Tot i això, finalment l’estratègia va tenir el seu efecte: Urgenech va caure en mans mongoles. Jotxi i el seu exèrcit, frustrats per la dura victòria que havien aconseguit i tenint en compte totes les baixes, van decidir no tenir pietat a la ciutat, on, segons l’historiador Juviani, executarien a més d’1.200.000 persones.

Per acabar amb aquest genocidi i conquesta imperials, Genguis va enviar el seu general Tolui per exterminar civilitzacions com Merv, Nixapur o Herat, objectiu que li costaria tres mesos d’assolir.

El llegat de Genguis Khan

No hi ha hagut a la història un imperi més gran que el de Genguis Khan, i si això ha sigut possible, ha estat gràcies a actuacions com aquestes. La unitat que va demostrar amb les altres tribus de Mongòlia per a poder practicar conquestes com les del món islàmic serà el que marcarà la diferència amb tots els altres imperis coneguts en el món. Genguis Khan va saber aconseguir que avui dia sigui recordat com un Déu, creant-se així a Mongòlia una nova religió xamànica després de la seva mort i que encara avui en dia segueix vigent. Tal com diu un conte popular mongol:

¿On és Genguis Khan? No és mort. El que passa és el següent: 

Va existir una vegada un rei en un país llunyà que va tenir una filla de pell clara com el sol.  Genguis Khan va preguntar per la donzella. El rei li va dir a la seva filla en secret: «aquí tens un ganivet, molt petit però afilat. Amaga’l entre la roba i quan arribi el moment, ja saps el que has de fer». Quan Genguis es trobava al llit amb la donzella, ella va agafar el ganivet i va castrar a Genguis. El Khan va cridar al notar el tall, la gent va entrar. Les seves úniques paraules van ser: «Emporteu-vos la jove, vull dormir»

Va dormir en un somni del qual mai va despertar. ¿Però no podria despertar el Sant Genguis després d’haver-se curat a ell mateix? Quan sani, despertarà i salvarà el poble mongol.