Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Com és sabut, la matinada del 9 de maig de 1945, el nazisme firmà la rendició incondicional enfront el mariscal de l’exèrcit roig, Gueorgui Júkov. Finalitzava així la Segona Guerra Mundial (1939-45) al continent europeu. Els precedents immediats, així com el protagonisme general de l’URSS en la derrota sobre el Tercer Reich són esdeveniments històrics bastament coneguts. En canvi, la celebració del Dia de la Victòria, i la instrumentalització d’aquesta data en benefici del nacionalisme rus actual és una temàtica sobre la qual s’ha aprofundit molt menys. Entenent que les commemoracions mai responen a patrons atzarosos, convé aclarir per què s’han abandonat a l’actual Federació Russa festivitats pròpies del passat soviètic com podria ser el Dia de la Revolució (7 de novembre); i per què, d’altra banda, n’hi ha que s’han mantingut, com el Dia de la Victòria (9 de maig) i d’altres que s’han reciclat, com l’actual Dia del Defensor de la Pàtria (23 de febrer), antigament celebrat com ‘’el Dia de l’Exèrcit Soviètic i la Marina de Guerra’’. Així doncs, la voluntat del present article és exposar quins foren els antecedents històrics que permeten en l’actualitat, per part de les autoritats del govern rus, incorporar en la seva memòria històrica una gesta pròpia de la societat soviètica –el Dia de la Victòria–, així com bona part del seu codi simbòlic. El present article, és doncs, una aproximació al comportament cultural rus actual.

El col·lapse de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques comportà, entre les múltiples conseqüències, una crisi d’identitat nacional durant el període de Boris Yeltsin (1991-1999). Entre la condemna al bolxevisme i la nostàlgia envers aquest, una bona metàfora simbòlica de l’erosió del concepte nacional rus dels anys 90 fou el funeral de Nicolau II –recordem, el darrer tsar de la dinastia Romanov mort pels bolxevics l’any 1918– impulsat pel govern Yeltsin el 1998, així com la incapacitat coetània d’aquest per enterrar a Lenin i retirar el mausoleu que conté el seu cos al mig de la Plaça Roja de Moscou. Tanmateix, ja durant aquelles cronologies existia una gesta històrica que era capaç d’unir la gran majoria de ciutadans russos a mode de patriotisme unificador: la victòria sobre l’alemanya nazi.

Per a copsar adequadament aquest fenomen, en primer lloc convé diferenciar dos elements que coexisteixen en l’imaginari col·lectiu rus des dels inicis del seu període imperial al segle XVI. Convé diferenciar l’aspecte ètnic (ruskii) i l’imperial (rossiiskii) “d’allò rus”. Per establir una analogia, a tall aclaridor, és el mateix esquema que podrien seguir les distincions entre anglès o britànic, així com turc o otomà. Dit això, com exposaré tot seguit, una de les casuístiques fonamentals que permeten explotar políticament el Dia de la Victòria, malgrat la confrontació evident entre els projectes polítics encarnats per Rússia Unida i l’antic PCUS, és justament que les necessitats d’afrontar la guerra contra el nazisme, van precipitar a les autoritats soviètiques a resignificar, entre el 1941 i 1945, el concepte de rossiiskii envers a una nova identitat col·lectiva: el concepte patriòtic de sovietskii.

Quadre propi del realisme socialista on es representa l’escena dels soldats de l’Exèrcit Roig tirant les banderes de l’enemic derrotat enfront el Politburó, situats sobre el mausoleu de Lenin. La imatge representada al quadre correspon a la primera desfilada de la victòria (1945), i des d’aleshores aquesta encara es duu a terme a la Plaça Roja de Moscou. Font: Sputnik International.
Quadre propi del realisme socialista on es representa l’escena dels soldats de l’Exèrcit Roig tirant les banderes de l’enemic derrotat enfront el Politburó, situats sobre el mausoleu de Lenin. La imatge representada al quadre correspon a la primera desfilada de la victòria (1945), i des d’aleshores aquesta encara es duu a terme a la Plaça Roja de Moscou. Font: Sputnik International.

Arribats a aquest punt convé recordar que des de la seva fundació, l’URSS es veia a sí mateixa com a un Estat internacionalista proletari, amb l’objectiu final d’expandir la revolució socialista mundial, començant per Moscou i transferint el Zeitgeist revolucionari a Alemanya i d’allà a la resta del continent europeu. En conseqüència, els líders soviètics eren, en els seus inicis, molt hostils a reivindicar la idea de Rússia, la qual veien com a una presó de pobles. Bukharin diria al 12è Congrés del PCUS (1923) que «l’essència fonamental del leninisme envers la qüestió nacional consisteix en el combat contra el xovinisme rus». No obstant, els pronòstics de la Segona Internacional (el triomf de la revolució a Europa) es confirmarien com a erronis entrats els anys 30. Això obligaria a Moscou a d’abandonar el seu rol d’exportador mundial de la revolució, això és, a replegar-se sobre sí mateix –el concepte de socialisme en un sol país–, arran de la convicció que es trobaven encerclats per l’hostilitat de la gran burgesia internacional, i a retrobar-se culturalment amb elements de l’antiga Rússia, per imposicions conjunturals. Convé aturar-se breument en aquest punt, per a intentar comprendre, superficialment, d’on venien aquestes imposicions conjunturals.

És necessari comprendre que per la pròpia naturalesa del conflicte de la revolució russa, l’antagonisme de classe, no era unanimitat política el que regnava. La superació del tsarisme semi-feudal, així com el bloqueig intencionat del desenvolupament del capitalisme a Rússia per part del bolxevisme es traduí en una sèrie d’esdeveniments històrics els quals, si bé eren conceptualment coherents si es volia assolir una societat socialista, era d’altra banda inevitable que generessin dissidències en el sí de la societat d’aleshores. Concretant, tant la campanya anti-religiosa (1921-1941); els plans quinquennals impulsats pel GOSPLAN, el comitè de planificació econòmica, entre 1921 i el 1941; així com les purgues encetades l’any 1936 anaven encaminades a eliminar la superstició religiosa en benefici de la raó, en benefici del marxisme com a ideologia oficial; industrialitzar el país i alhora iniciar el procés d’abolició de l’explotació de l’home per l’home, propis d’una concepció socialista; i finalment, consolidar el PCUS com a força política dirigent enfront a enemics de classe que s’havien desenvolupat i radicalitzat durant els dos darrers processos, especialment en el cas dels Kulaks, és a dir, la burgesia agrària que s’havia enriquit durant la liberalització econòmica al món rural durant la NEP (1921-1928).

La cohesió social, però, –malgrat un cop acabada la Guerra Civil (1917-1923) el bolxevisme tingué l’hegemonia política– se’n veié ressentida. Per la brutalitat intrínseca de la lluita de classes en aquest cas concret, així com l’atac directe a pilars fonamentals de l’antiga identitat russa, tals com el cristianisme ortodox –l’ortodòxia cristiana fou un component indestriable de la ‘’Gran Rússia’’ dels Romanov, en tant que la concepció política cristiana, en el seu ordre còsmic, només hi havia una sola entitat política legítima: l’Imperi Romà cristià, del qual tots els cristians n’eren part, i alhora, només n’hi havia un sobirà legítim: l’emperador de l’imperi, el Tsar (derivació lingüística del Cèsar bizantí).

Així doncs, un cop el PCUS es convenceren a sí mateixos que la guerra contra el Tercer Reich seria una realitat  –de fet, el Pacte Molotov-Ribbentrop de 1939, sovint en contra del que es pensa, fou una maniobra geopolítica encaminada a allargar el període de pau per a permetre a l’URSS acabar d’ultimar els preparatius per la guerra– així com de les ingents magnituds d’aquesta, s’arribà a la conclusió que caldria mobilitzar el màxim de població possible, així com que caldria blindar la legitimitat del partit com a força dirigent. Aquesta voluntat cristal·litzaria en la convicció d’interpel·lar a estrats de la població més amplis, ergo rebaixar el contingut antinacionalista del partit per intentar arribar a la totalitat del públic soviètic. Aquest és el punt d’inflexió en el qual, el component rossiiskii es fon, tot i que marginalment, amb el bolxevisme, donant lloc a una nova lògica nacional: la concepció nacional sovietskii, és a dir una incorporació selectiva d’elements propis de l’ideari propi del nacionalisme d’època tsarista.

Autoritats de l’Església ortodoxa enmig d’una divina litúrgia un cop el PCUS frenà la seva persecució. Font: Institute of Modern Russia.
Autoritats de l’Església ortodoxa enmig d’una divina litúrgia un cop el PCUS frenà la seva persecució. Font: Institute of Modern Russia.

Diverses evidències ho corroboren. En primer lloc, se socialitzaria la perspectiva que Rússia era el cor de l’URSS. Paral·lelament, la nomenclatura relaxaria la qüestió de classe, i posaria més èmfasi en la perspectiva de comunitat nacional. En consonància, es recuperà el concepte de pàtria (rodina); de fet per aquest motiu encara el món rus anomena Gran Guerra Pàtria a la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, un discurs pronunciat per Stalin el 3 de juliol de 1941 ens dóna senyals de la voluntat de transformar la nomenclatura política. No s’adreçaria al públic com a camarades (tovarisch), sinó com a germans i germanes, de caire més neutral. Un any després, el mateix Stalin presentaria a Pravda, el diari oficial del Partit, la guerra no només com una ofensiva de la burgesia internacional en forma de feixisme, sinó també com un combat entre russos i alemanys –una perspectiva que guanya sentit si tenim en compte que el nazisme considerava els russos com a Untermenschen, és a dir, subhome. Textualment afirmà: Si no heu matat a un alemany en el dia d’avui, és un dia perdut. I si n’heu matat un, intenteu matar-ne dos’’. Tanmateix, la persecució als sectors eclesiàstics es relaxaria, i inclús es convidaria, per part del PCUS, a les autoritats ortodoxes a oficiar divines litúrgies (la santa missa del ritu bizantí) als soldats que marxaven al front. Tanmateix, es recuperaria la socialització de mites d’antics herois militars russos, vinculats a la cristiandat, com podria ser Alexander Nevsky, príncep de Novgorod que al segle XIII hauria foragitat les tropes teutòniques de tall catòlic.

Cartell de propaganda soviètic de 1942 on es compara la invasió de l’Ordre Teutona de 1242 amb el combat contra el nazi-feixisme posant èmfasi en el caràcter russo-germànic d’ambdós conflictes. Font: Institute of Modern Russia.
Cartell de propaganda soviètic de 1942 on es compara la invasió de l’Ordre Teutona de 1242 amb el combat contra el nazi-feixisme posant èmfasi en el caràcter russo-germànic d’ambdós conflictes. Font: Institute of Modern Russia.

No convé caure en el parany, però, de deduir erròniament que durant l’stalinisme es desnaturalitzà el caràcter de classe del seu projecte. Obviant que l’estructura econòmica es mantingué seguint les directrius socialistes, s’ha d’entendre aquesta deriva cultural com a símptoma de la capacitat d’adaptació del PCUS a les demandes del moment, amb la finalitat de garantir la supervivència de l’Estat i, en conseqüència, de garantir  la supervivència del socialisme soviètic.

Les societats-memòria es basen en la voluntat de garantir la conservació de valors –eclesiàstics, familiars, nacionals, etc– a través de la transmissió sistematitzada d’aquests. Operen a partir de seleccionar arbitràriament què cal preservar del passat per projectar-ho al futur. Partint d’aquesta base, i a la llum del que s’ha exposat fins ara, s’evidencia que el nacionalisme rus actual pot aprofitar la lògica sovietskii còmodament, en tant que fa referència a una de les gestes més significatives de la seva història recent, i alhora, no li presenta especials dificultats en buidar-ho del contingut més estrictament bolxevic,  i emplenar-lo d’una lògica quasi estrictament neo-rossiiskii. De la mateixa manera que la ideologia dominant durant l’estalinisme, el marxisme-leninisme, no va tenir especials problemes en absorbir selectivament antics elements nacionalistes; el nacionalisme rus de nova planta no està mostrant en absorbir selectivament pedaços concrets del discurs oficial dels anys 40 en el seu benefici sense despertar en excés certs fantasmes del passat.

Read More

Soldats, batalles i dades

La Segona Guerra Mundial o Gran Guerra Patriòtica -terme emprat pels soviètics per referir-se a aquest conflicte- va ser l’esdeveniment bèl·lic de més llarg abast que mai ha viscut la Humanitat i les seves conseqüències encara es poden observar actualment, però el record d’aquest conflicte i el relat que se’n desprèn varia en gran mesura depenent de qui explica els esdeveniments: Occident o l’Est.

La maquinària de guerra de l’Alemanya Nazi va tenir el seu màxim exponent amb la Wehrmacht, la qual va conquerir una gran part d’Europa i va convertir nombrosos Estats en els seus satèl·lits per preparar la gran invasió sobre la Unió Soviètica. En aquest enfrontament de proporcions bíbliques entre nacional-socialistes i els Aliats van despuntar especialment les forces de l’Exèrcit Roig i del poble soviètic en l’esforç per doblegar a Hitler i fer retrocedir als nazi-feixistes. Podem afirmar que l’esforç soviètic és enormement superior al nord-americà i al conjunt d’aliats occidentals parant atenció a les xifres que les fonts posen al nostre abast: només a Stalingrad van morir més soldats alemanys que en tot el Front Occidental, incloent la campanya d’Itàlia (1943 – 1945) l’alliberament de França i la intervenció sobre el Rin fins a la fi de la guerra (1944 – 1945).

Russland, bei Pokrowka, Panzerhaubitze "Wespe"
La batalla de Kursk, posterior a Stalingrad, va condemnar a les darreres grans unitats blindades nazis a la destrucció. Artilleria alemanya autorpopulsada Wespe a punt d’iniciar un bombardeig durant la batalla. Font: Wikipedia.

Més enllà de les xifres relacionades directament amb la mortaldat de la guerra, podem posar l’èmfasi en les batalles finals de la Segona Guerra Mundial, especialment en el Front Occidental i que són molt reveladores sobre la participació dels nord-americans en el teatre d’operacions europeu i de com els percebien els alemanys. La Batalla de les Ardenes (16 de desembre de 1944 – 25 de gener de 1945) que s’emmarca dins una gran operació de l’exèrcit alemany per destruir els exèrcits dels Aliats Occidentals és una mostra del pes decisiu de l’Exèrcit Roig en la derrota de Hitler. Per l’Estat Major alemany destruir les forces occidentals era només un primer pas per obligar als nord-americans a seure a la taula de negociacions per tal de signar la pau amb ells i poder ocupar-se plenament dels soviètics, dels quals pensaven que el seu avenç era pràcticament impossible de frenar  i per al que necessitarien disposar de totes les seves reserves.

Del potencial nord-americà en particular i occidental en general cal parlar de la seva capacitat industrial i les possibilitat d’endinsar-se sobre territori nazi mitjançant les forces aèries. El potencial industrial, especialment el relacionat amb la producció aèria, va oferir als Aliats Occidentals la possibilitat d’iniciar a partir de 1942 grans campanyes de bombardeig massius sobre Europa, dels quals són especialment recordats els de Dresde i Hamburg –sobre població civil- o l’Operació Tidal Wave (1943) per limitar els recursos petrolífers alemanys i que va ser considerada un fracàs al no complir-se els objectius projectats. Per tant, podem dir que si bé els bombardejos estratègics occidentals i les campanyes militars de renom com Overlord o la Batalla de les Ardenes han quedat fixades a l’imaginar col·lectiu, no són comparables en devastació sobre els nazis a les destrosses irreversibles sobre la maquinaria de guerra Alemanya com Stalingrat o Kursk, la més gran batalla de tancs de tota la història.

Bombarders B-24 nord-americans bombardejant refineries de petroli alemanyes ubicades a Romania. Font: Wikipedia.

La batalla dels relats

Han passat setanta-dos anys des de la conquesta de Berlín per l’Exèrcit Roig i la capitulació de les Forces Armades alemanyes a partir de l’aplicació de la rendició incondicional signada pel Generaloberst Wilhelm Keitel, el dia 7 de maig del 1945 i de la finalització total de les hostilitats a Europa dos dies després de la data anteriorment anomenada. Dit això, podríem pensar que el gran conflicte conegut com la Segona Guerra Mundial ja ha quedat deixat de banda en el llarg camí que és la Història, però creure això seria un error d’enormes dimensions, ja que des de que van callar les metralladores –i fins hi tot abans- es van començar a perfilar les grans batalles de relats sobre la derrota de Hitler entre les potències vencedores. Batalles que encara no han acabat i sembla que no ho faran en un futur proper a causa de la gran capacitat legitimadora de tot un model polític, econòmic i social que implica haver derrotat a les forces nazi-feixistes al finalitzar la Segona Guerra Mundial.

El gran historiador francès Lucien Febvre va redactar una obra amb el revelador títol de Combats pour l’histoire en la que realitzava un anàlisi crític sobre les diferents formes de fer història i d’entendre els esdeveniments del passat; no hauria pogut escollir un nom millor per a la seva obra, ja que la Història és veritablement això, un combat entre els diferents relats construïts a partir d’uns fets.  Recordem aquella típica frase de “la història l’escriuen els vencedors” i preguntem-nos que pot succeir quan la realitat és més complexa i després d’un gran enfrontament es perfilen nombrosos vencedors però que es poden englobar en dos models irreconciliables com poden ser el comunisme i el capitalisme. Qui construeix el nou relat si tenim en compte que les perspectives històriques i de futur que tenen ambdós bàndols no podran arribar a una entesa? La resposta a aquesta qüestió ens marca la lluita entre soviètics i nord-americans més enllà de la Guerra Freda per generar un relat que els permetés posicionar a l’opinió mundial en favor de la seva causa.

Ara, en ple segle XXI, podem arribar a la conclusió que els Estats Units d’Amèrica han vençut sobradament en el “combat per la Història” a la Unió Soviètica en tot el referent a la percepció que té la població –molt especialment l’occidental- sobre qui va carregar amb un major pes bèl·lic a l’hora de sotmetre a Hitler. Dins el gremi dels historiadors succeeix directament l’oposat, ja que les respostes que ens ofereixen les dades extretes de les fonts primàries sobre la intervenció dels exèrcits americà i soviètic en la batalla contra Alemanya evidencien que va ser l’Exèrcit Roig el que va produir un nombre molt superior de baixes a la Wehrmacht i va condemnar el seu avenç derrotant a les seves millors divisions cuirassades en combat i anihilant als nacional-socialistes en els quatre anys que va durar l’enfrontament entre soviètics i alemanys.

El triomf dels Estats Units sobre la Unió Soviètica en aquest combat per la Història implica tenir en compte una gran quantitat de factors, tots ells relacionats en major o menor mesura amb la industria de l’entreteniment i particularment amb l’univers de Hollywood com a entitat capaç de condicionar de forma efectiva a nivell cultural a un sector notable del seu públic. Aquesta victòria progressiva però inexorable dels nord-americans és la culminació de tota una trajectòria que podem indicar en el cas del poble francès i la seva percepció del pes que van tenir les diferents nacions vencedores de la Segona Guerra Mundial, que tal com es mostra al següent gràfic, hi ha un canvi de percepció en desenes de punts al llarg dels darrers setanta anys sobre quins van ser els Estats més decisius en la derrota de Hitler.

Francia y la Segunda Guerra Mundial
Selecció de sondejos periòdics que s’han fer a França des de la fi la IIGM, que evidencien com ha canviat la opinió sobre qui va contribuir més en la derrota del nazisme. Font: Olivier Berruyer – www.les-crises.fr

No obstant, dins el món occidental i nord-americà hi ha veus dissonants amb aquest relat majoritàriament acceptat. En el propi relat fílmic i cultural nord-americà sobre aquesta gran contesa trobem veus molt notables i reconegudes que fan una interpretació força crítica de la veritable participació del seu país en la lluita contra els nazis, especialment en termes comparatius amb l’esforç soviètic realitzat durant la Gran Guerra Patriòtica, amb Oliver Stone al capdavant, el qual a la seva obra Untold History of the United States ja reconeixia davant el gran públic l’esforç militar soviètic realitzat durant la Segona Guerra Mundial, molt per sobre les operacions militars nord-americanes y posava en valor les xifres absolutes de baixes –anteriorment comentades- y de recursos industrials dedicats a la guerra que posen de relleu l’abast del conflicte entre soviètics i nazis.

Actualment, el combat per la Història i el record de la Segona Guerra Mundial segueix enormement viu als països de l’Europa de l’Est i un exemple d’aquest procés d’acceptació d’un nou relat el trobem a la dividida Ucraïna, on les autoritats contraries a Rússia ja no defensen commemorar la festivitat de la Victòria el dia 9 de maig, sinó el dia d’abans, coincidint amb el triomf dels Aliats occidentals en comptes dels soviètics. A més, a la pròpia Rússia es van deixar de celebrar les festivitats de record de la Victòria els anys immediatament posteriors a la caiguda del comunisme a l’Est. El combat per la Història, per utilitzar termes de Febvre, tenia un clar guanyador.

Conclusió

La Segona Guerra Mundial o Gran Guerra Patriòtica –per utilitzar terminologia soviètica-  va finalitzar fa setanta-dos anys, però els enfrontaments entre els guanyadors d’aquesta gran contesa per aconseguir fer prevaldre la seva visió dels fets amb una càrrega fortament legitimadora per als seus respectius models econòmics, socials i polítics encara continua. Partint de la informació i les reflexions exposades anteriorment hi ha motius per considerar que el “relat soviètic” el qual actualment només és defensat amb vehemència per l’Estat rus i els seus darrers aliats, ha d’inquietar als historiadors però també al conjunt de la població en general, ja que el resultat de la Segona Guerra Mundial ha condicionat en enorme mesura la Història mundial i conèixer el seu desenvolupament i el paper jugat pels actors clau esdevé primordial no només per recordar fets de vital transcendència, sinó per ser conscients del món en el que vivim i de les forces i contrapoders que el condicionen.

Read More