Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Li agrada molt i, quan en parla, ho fa amb passió. I va mirant a l’entrevistadora i avisant-la: «podria enrotllar-me més, eh? Fa falta?». La Laura Miquel (Barcelona, 1990) gaudeix molt parlant del seu tema de recerca: la crisi financera de Barcelona durant la guerra civil catalana (1462 – 1472).

I és que, malgrat que no s’ensenyi massa a les escoles o que els historiadors no l’hagin tractat massa, el Principat s’enfonsà en una llarga guerra civil de deu anys entre el rei Joan II (1458-79), i les institucions catalanes. Durant una dècada, el municipi de Barcelona hagué d’encarar-se a una situació insòlita, sostenint una guerra contra el seu monarca i intentant fer front a les obligacions rutinàries que el govern d’una ciutat tenia. Això provocà l’inici (o la confirmació?) de la seva decadència.

Però abans de tot això, Barcelona també havia sigut l’escenari d’un experiment singular: la Taula de Canvi (1401), considerat el primer banc públic europeu. Un fet que demostra una gran vitalitat per part de la ciutat i que posa, ni que sigui una mica, en contradicció les tesis que asseveren que Barcelona estava en decadència des de principis del segle XV. Aquest organisme també tindria una gran importància a l’hora de finançar la ciutat en la seva guerra contra Joan II.

La Laura Miquel ens parla amb fascinació sobre la Taula de Canvi i la guerra civil catalana, dues peces essencials del gran trencaclosques que fou la Catalunya del segle XV.

Quina situació política, social i econòmica hi havia a Barcelona abans de la guerra civil catalana (1462-1472)? La situació econòmica correspon amb la visió de la historiografia que ha catalogat la Barcelona del segle XV com una ciutat dèbil arran de les conseqüències de les crisis del segle XIV?

En primer lloc, aclarir que el meu àmbit d’estudi s’ha centrat en el municipi de Barcelona, per la qual cosa quan parli de Barcelona estaré fent referència sobretot al municipi en si, al govern, i no al conjunt de la ciutat. 

La situació econòmica de Barcelona abans de la guerra civil catalana era bastant estable. És cert que detectem que els ingressos disminueixen una mica respecte als de l’inici del segle XV, però, abans de la guerra, Barcelona era una ciutat que tenia el seu deute molt ben controlat i que disposava d’ingressos notables. És a dir, era una ciutat solvent que fer front a les seves despeses, tant aquelles de caràcter ordinari com d’altres de més extraordinàries.

Pel que fa a la situació política, ens trobem amb la qüestió del príncep Carles de Viana. A finals de 1460 el rei Joan II (1398 – 1479) va empresonar el seu fill primogènit Carles de Viana (1421 – 1461), fet que provocà un daltabaix en la societat catalana i, de fet, aquesta fou una de les espurnes que van acabar conduint a l’esclat de la guerra civil l’any 1462. 

Socialment, des de 1430 aproximadament, la societat catalana i més en particular la barcelonina, estava exaltada i patia conflictes interns com el de la Busca i la Biga. De fet, poc abans de l’esclat de la guerra fou quan la Biga aconseguí recuperar el poder municipal després d’uns anys en què la Busca havia governat la ciutat. Aquest conflicte i crispació afectaren la resta del Principat. D’altra banda, també tingué lloc el conflicte remença. Així doncs, ens trobem en un moment de canvi social en què apareixen noves aspiracions i nous problemes que costaran de canalitzar, també per part de la monarquia. La incapacitat d’aquesta de fer front i de gestionar aquestes inquietuds i problemàtiques socials que van apareixent al llarg dels anys centrals del segle XV és un dels aspectes que també va acabar portant a l’esclat de la guerra civil.

Respecte a com les crisis del segle XIV afecten el segle XV, és un tema que s’ha discutit molt últimament en l’àmbit historiogràfic. El consens diu que no s’ha d’atribuir a Barcelona aquesta decadència que sovint se li ha associat al llarg del segle XV. És cert que el segle XIV va ser un període de crisi en què, evidentment, la pesta tingué un impacte inqüestionable sobre la població; però també és cert que la ciutat de Barcelona va aconseguir recuperar-se de forma més que correcta. A finals del segle XIV i principis del XV veiem que és una ciutat amb vida, amb projectes, emprenedora, que tira endavant. És a partir de 1430 que detectem que els indicadors econòmics ja no presenten unes xifres tan altes, per la qual cosa sembla que alguna cosa estava passant o que aquesta bona situació que es tenia a principis del segle XV perdia intensitat. Però d’aquest punt a anomenar-la crisi hi ha certa diferència. La ciutat anava trampejant sense grans problemes, tot i que sense tanta esplendor com a principis del segle XV. Però sí que podem afirmar que l’esclat de la guerra fou l’estocada final per al Principat i Barcelona, no tant l’esclat de la guerra en si, sinó el fet que aquesta durés molts més anys dels que ningú havia previst. Quan aquesta esclatà, segurament es preveia que seria un conflicte ràpid de resoldre, però finalment va durar deu anys i aquest fet, evidentment, enfonsà de forma completa i absoluta el Principat i Barcelona en particular.

Font: Ab Origine

L’any 1401, prèviament a la guerra civil catalana, apareix la Taula de Canvi dins d’una societat que, com apunta Pierre Vilar, ha deixat de ser emprenedora i ha passat a ser rendista. Què fou la Taula de Canvi, una institució que marcà l’últim segle medieval de Barcelona i que suposa una referència per a la història bancària europea?

L’any 1401 van coincidir les fundacions de dues de les institucions més representatives de la Barcelona del segle XV i posteriors: la fundació de la Taula de Canvi i la fundació de l’Hospital de la Santa Creu. Aquest fet evidencia que Barcelona no era una ciutat morta, ja que, si ho hagués estat, no tindria capacitat per aquestes fundacions tan solvents.

Si parlem concretament de la Taula de Canvi, aquesta és un banc municipal. Fins l’any 1401, a Barcelona trobem bancs privats que feien préstecs, acceptaven dipòsits i transferències, etc.; però amb la Taula de Canvi tot això canvia, ja que és un banc públic, municipal, en què els seus fons estaven garantits pel conjunt dels seus habitants. Aquesta és la principal diferència amb els bancs privats, en els quals el principal garant era el propietari.

La Taula s’ha considerat el primer banc públic obert a Europa. Durant molts anys també s’ha parlat del Banco di San Giorgio, obert a Gènova l’any 1407, sis anys més tard que la Taula de Canvi. El de Barcelona fou un projecte exitós que va intentar ser copiat per altres ciutats de la Corona d’Aragó, tot i que amb poc èxit. Es va obrir una taula a València i, per crear-la, es van copiar les Ordinacions de la de Barcelona, si bé va haver de tancar poc temps després. També se’n va obrir una altra a Perpinyà, però en sabem molt poca cosa. No és fins el segle XVI que se’n van obrir d’altres i de forma més generalitzada, com a Girona, Lleida, Cervera, València altre cop… Però al principi només Barcelona la va poder sostenir.

Font: Ab Origine

Què creus que significava socialment i per als treballadors de la Taula de Canvi treballar en aquesta institució malgrat que les seves condicions laborals no fossin les millors entre els oficis del context? L’estatus i el posicionament sociopolític dels treballadors reflecteixen les ja presents tensions entre la Biga i la Busca?

Qui pagava els sous dels treballadors de la Taula de Canvi era el clavari, el tresorer de la ciutat de Barcelona, ja que la Taula era un banc públic. La majoria de treballadors tenien un càrrec vitalici excepte els administradors, els quals canviaven cada dos anys. Per a aquests, queda clar que treballar a la Taula de Canvi formava part d’un equivalent al “cursus honorum” cívic de la ciutat. Els ciutadans que trobem fent d’administradors els veurem posteriorment en altres càrrecs municipals, fins i tot com a consellers de la ciutat, cònsols de la mar o mostassafs. Per tant, els administradors eren part de la màxima magistratura municipal i per a ells treballar a la Taula formava part del circuit de càrrecs cívics de la seva carrera política. 

Però la resta de treballadors eren càrrecs vitalicis. Com que no comptem amb sèries de preus o salaris d’aquella època, se’ns fa difícil establir si aquests treballadors cobraven o no un bon sou, cosa que podria ser un incentiu a l’hora de treballar a la Taula. Però el fet és que no tenim la sensació que cobressin un bon sou. De fet, sembla que alguns treballadors de la Taula tenien altres feines a part d’aquesta. Ocupant aquest càrrec potser volien estar en contacte amb la crème de la crème de la ciutat, ja que, al capdavall, a la Taula de Canvi hi operava un gran rang de persones i, per tant, si hi treballaves estaves al dia d’allò que passava a la ciutat i podia ser útil en l’àmbit dels negocis. Però tampoc veiem una intenció clara per part dels treballadors a l’hora de treballar a la Taula.

Hi havia queixes dels treballadors exposant que els pagaven massa poc per la feina que feien, que necessitaven un ajudant, que estaven molt vells i que volien que els “jubilessin” donant-los una paga equivalent a la pensió. Moltes vegades se’ls hi concedia tot el sou de forma vitalícia encara que ja no estiguessin treballant, o bé una part del sou, que se’ls hi seguia pagant com a agraïment pels serveis prestats.

Pel que fa a la segona pregunta, el dels administradors és l’únic càrrec que canvia cada dos anys, i és el més prestigiós i honorífic. Però la resta de càrrecs són vitalicis i, per tant, càrrecs molt poc sensibles als canvis polítics. Tinc pendent un estudi per detectar les identitats i les trajectòries polítiques dels administradors de la Taula per tal de veure de quines famílies formaven part, quins possibles contactes i interessos podien tenir per exercir el càrrec, etc. Però, de moment, és un aspecte que encara no està gaire clar.

Font: Ab Origine

Durant la guerra, els consellers de Barcelona van ser els responsables de tota la política municipal. Com van finançar la guerra? En funció de la seva voluntat política, com van organitzar i fer funcionar la Taula de Canvi, els seus ingressos i les seves despeses durant el conflicte?

Primer de tot, hem de tenir clar com es finança un municipi baixmedieval. Ho fa principalment mitjançant dues vies: d’una banda, a través dels impostos, sobretot els indirectes i especialment aquells sobre els productes de consum bàsic (el cereal, el vi, la carn i el peix), però també de les rendes provinents de territoris dels quals Barcelona era senyora. De l’altra, a través de l’endeutament: el municipi emetia deute públic (censals morts) que qualsevol persona o institució podia comprar, adquirint així el dret a cobrar una pensió anual del municipi calculada segons la taxa d’interès aplicada a cada títol. A banda, en cas de necessitat també podia demanar un préstec a la Taula de Canvi, que sempre era a interès zero.

En el moment en què esclatà la guerra, però, hi van començar a haver costos excepcionals i en aquest moment entrà en joc un cop més la Taula de Canvi, perquè amb els pressupostos habituals no es podia fer front a la nova situació i necessitaven un ingrés de líquid molt més elevat del normal. Així, el municipi demanà préstecs a la Taula de Canvi, ja que Barcelona era l’únic cos que podia demanar préstecs al banc. Però amb la sol·licitud del préstec s’havia d’establir també amb quines garanties es tornaria aquest, ja que, al capdavall, a la Taula hi havia els fons del municipi, però també el de molts altres dipositaris, i era important que els diners es reintegressin com més aviat millor.

Així doncs, la manera que van tenir els consellers de finançar la guerra van ser els préstecs de la Taula de Canvi, la venda de títols de deute municipal i l’augment de les tarifes dels impostos indirectes -no tant els del comerç, suposem que per preservar la vida comercial i econòmica de la ciutat, com els que gravaven els productes de consum bàsic. Però això a la llarga comportà que els costos de la guerra recaiguessin en bona part sobre les classes populars. Els primers anys de la guerra la ciutat s’endeutà astronòmicament, però això volia dir que la gent estava interessada a comprar deute. Tot i això, al cap de dos o tres anys de guerra aquesta situació va canviar: ja no s’emetia deute, sembla que la gent ja no el comprava, i la ciutat cada vegada tenia més problemes per finançar el conflicte i aconseguir ingressos. A la vegada, la Taula de Canvi s’estava quedant sense fons perquè havia prestat grans quantitats al municipi i, a banda, és probable que els ciutadans haguessin anat retirant els diners que hi tenien. Així doncs, es troben amb la disjuntiva que la Taula de Canvi no tenia diners i, per tant, davant d’una situació econòmicament molt delicada, la qual acabà amb la declaració d’una suspensió de pagaments per part de la Taula de Canvi l’any 1468. 

A partir d’aquí s’hagué de redimir la relació entre el municipi i la Taula. Hi havia diverses mesures per aconseguir rescatar la Taula, es va aconseguir i es reobrí, però a un preu bastant elevat per al municipi: aquest ja no podria obtenir préstecs de la Taula. Per tant, una de les vies per finançar la guerra quedava anul·lada, afectant-ne així el transcurs. El setge de Barcelona d’entre finals de 1471 i la tardor de 1472 va suposar la ruïna econòmica definitiva de la ciutat, ja que en aquell context era impossible l’entrada i sortida de productes de la ciutat, de forma que els ingressos obtinguts gràcies als impostos indirectes van caure en picat. El resultat fou que l’estiu de 1472, i per primer cop a la història, la ciutat començà a endarrerir-se en el pagament de les pensions degudes als seus creditors. Barcelona estava arruïnada.

Font: Ab Origine

Dins del context del creixent autoritarisme reial, considerat el precedent de l’absolutisme, què implica l’existència de la institució de la Taula de Canvi i el seu control per part del Consell municipal? Ho consideres un element hereu de la política pactista?

Barcelona a l’Edat Mitjana sempre va ser una ciutat molt gelosa dels seus drets i llibertats, i del poder que tenia com a ciutat important. Al cap i a la fi, la Taula de Canvi no deixa de ser un exemple d’aquest fet, ja que per obrir-la calia un privilegi reial. Pel que fa al pactisme, sospito que no van haver d’oferir res al rei per tal d’obrir la Taula, ja que era una eina que afavoria el finançament del municipi de Barcelona i, per tant, al rei a l’hora de demanar préstecs i finançament a la ciutat. Així doncs, el monarca segurament estaria interessat en què la Taula seguís en funcionament. De fet l’any 1468, quan la Taula es declarà en suspensió de pagaments, va obtenir un privilegi reial de Joan de Lorena (el primogènit de Renat d’Anjou, un dels anomenats reis intrusos escollits un cop declarat enemic Joan II), protegint encara més la Taula de Canvi. Per tant, la monarquia era la primera interessada en què la Taula seguís vigent. Un cop acabada la guerra, Joan II es va ocupar de confirmar aquest privilegi.

Font: Ab Origine

Quines van ser les conseqüències de la guerra i de la Capitulació de Pedralbes (24 d’octubre de 1472)? I concretament per a l’economia de Barcelona i la seva població?

La Capitulació de Pedralbes no va dur gaires conseqüències directes (més enllà, evidentment, de l’esperada fi de la guerra), ja que com a capitulació no fou gaire dura: grosso modo no hi havia vencedors ni vençuts i el rei Joan II perdonava els rebels. Així doncs, pel que fa a l’economia barcelonina no va suposar cap conseqüència directa. Només va haver-hi problemes destacables amb els censals que s’havien emès des de la Diputació del General (no des del municipi de Barcelona), bàsicament perquè durant la guerra havien conviscut dues diputacions, la rebel i la fidel a Joan II.

Però el que sí que va tenir conseqüències va ser el fet de passar una guerra en si i que, quan aquesta es va acabar, Joan II inicià una guerra contra França per tal de recuperar el Rosselló i la Cerdanya. En aquell moment la ciutat de Barcelona econòmicament estava esgotada i la càrrega d’una nova guerra féu que Joan II comencés a exigir donatius per fer front al conflicte. Però el monarca es trobà amb una ciutat absolutament drenada per tot arreu. Aquesta situació va fer que la recuperació de Barcelona fos molt més lenta del que ho hagués estat sense la guerra. La ciutat esperava un ressorgiment que no hauria de ser immediat però sí bastant ràpid donada la vitalitat de Barcelona, però li caigué la llosa d’una nova guerra i arrossegà el cobrament dels impostos de la guerra civil, ja que, sinó, l’economia i les demandes del rei no es podien sostenir. 

Per tant, jo no diria que la Capitulació de Pedralbes tingué un impacte molt directe en l’economia barcelonina, sinó que més aviat el va tenir la guerra contra França. L’esperit de la guerra es va mantenir durant bastant de temps.

La Llotja de Mar de Barcelona des de l’exterior. Font: Ab Origine

La crisi econòmica que observem després de la guerra civil catalana sovint s’ha interpretat com una crisi de creixement que precedeix i forma el model econòmic capitalista. Creus que la crisi es donà únicament per la conjuntura de la guerra civil catalana o que s’hagués donat tard o d’hora pel canvi de model d’una societat feudal a una societat rendista i especulativa?

El que està clar és que la guerra civil catalana feia molts anys que es coïa i que suposà un canvi de paradigma. Joan II aprofità el conflicte per, un cop acabat, fer-se valer més davant dels rebels, que no deixaven de tenir la por de tornar-se a enfrontar amb ell. I Ferran el Catòlic també l’aprofità molt bé per aconseguir marcar posicions i immiscir-se en el govern de la Diputació del General. És una crisi de creixement? Repeteixo, abans de la guerra ja detectem alguna cosa, però també és cert que la guerra fou l’estocada final i el moment en què tot esclatà. Què hagués passat si no s’hagués produït la guerra civil? No t’ho sé dir, és més aviat història ficció. No sé si Barcelona hagués aconseguit trampejar la situació (probablement sí), ja que la ciutat demostrava tenir una certa vitalitat al segle XV, fins i tot després de la guerra. Això ho ha estudiat en part l’Ivan Armenteros, que mostra la presència de barcelonins en el comerç atlàntic, buscant nous recursos i sortint-se’n a través de noves vies

És veritat que a principi del segle XX va haver-hi molta crítica al model de les anomenades protoburgesies, de tendència rendista, i a la societat del censal. S’havia insistit molt en el fet que una de les causes de la decadència de la mercaderia catalana i barcelonina era el suposat “prendre-s’ho a la fresca” dels que n’havien sigut el motor, els quals preferien comprar rendes i viure d’aquestes. Però les recerques que s’han dut a terme durant les últimes dècades no semblen indicar això, sinó que la societat barcelonina i catalana era una societat amb energia, tant abans com després del daltabaix de la guerra civil. Tanmateix, encara hi ha molt camí per córrer.

Font: Ab Origine
Read More

Font de la imatge de portada: Wikimedia Commons

Inicis d’Hug Roger 

Hug Roger III de Mataplana (1435-1508), comte del Pallars, és sense cap mena de dubte un dels personatges més excepcionals de la història medieval de Catalunya. Aquest noble visqué uns temps difícils que anaven a cavall entre el món medieval i el món modern, i per tant, estigué present en un període determinant per a la història del Principat: la fi dels comtats independents catalans, d’herència directa de la Catalunya carolíngia

El comtat de Pallars va ser governat des del segle XIV per la dinastia dels Mataplana, i el darrer comte d’aquesta casa, i de retruc de l’històric comtat de Pallars, fou Hug Roger III, fill d’Arnau Roger IV i de Joana de Cardona. Hug Roger heretà el comtat de Pallars Sobirà després que la reina Maria de Castella (1401-1458) ratifiqués l’emancipació, que el comte Arnau Roger efectuà a favor seu el gener del 1451. A més a més, va ser un prohom molt ben relacionat, atès que el seu oncle matern era Joan Ramon Folc III, comte de Prades; mentre que el seu avi matern, Joan Ramon Folc II, era comte de Cardona, el llinatge comtal més poderós de la Catalunya medieval. Així mateix, el seu oncle-avi patern, Arnau Roger, fou bisbe d’Urgell, patriarca d’Alexandria i conseller d’Alfons el Magnànim i del papa valencià Calitx III.

De la primera dècada del senyor en les muntanyes com a comte no hi ha massa documentació existent. Per tant, a través d’aquesta només es pot afirmar que Hug Roger III va romandre la major part del temps al comtat de Pallars, tot atenent a la governació del seu territori. Fou a partir dels posteriors esdeveniments nacionals, quan el comte de Pallars esdevingué un dels protagonistes més rellevants de Catalunya, condició que no abandonà fins a la seva defunció. L’any 1478 Hug Roger III s’uní matrimonialment amb Caterina Albert, filla de Violant de Cardona i de Felip Albert, un dels personatges més influents de la Catalunya del Nord. Amb aquest matrimoni, Hug Roger III tingué jurisdicció sobre la baronia de Ponts. 

Abans de passar a veure el rellevant paper que Hug Roger III tingué al Principat, cal saber que el comte de Pallars era una persona culta i amb unes nocions literàries força avançades, atès que feia mencions clàssiques en la seva correspondència. Entre d’altres, parlava i citava a Juli Cèsar i Carlemany. Així doncs, s’arriba a la conclusió que Hug Roger III era un personatge amb moltes facetes, tant culturals, com polítiques i militars.

Església parroquial de Sant Andreu de València d’Àneu. Aquesta edificació romànica s’ubica a l’Alt Àneu, que era la regió més septentrional del comtat de Pallars Sobirà. En aquesta contrada estigueren les poblacions més fidels al comte Hug Roger III durant la Guerra del Pallars (1484-1487). Font: Wikimedia Commons.

Hug Roger III i la Guerra Civil Catalana (1462-1472)

Hug Roger III fou un dels protagonistes més rellevants de la Guerra Civil Catalana, ja que el 28 d’abril del 1462 fou nomenat per la Diputació del General com el comandant del seu exèrcit, i per aquesta qüestió tingué com a objectiu primordial derrotar el monarca Joan II (1398-1479) el Sense Fe, juntament amb el resguard dels interessos jurídics, polítics i de les llibertats de Catalunya. Altrament, va rebre un encàrrec de summa importància: la detenció de la reina Juana Enríquez i el seu fill, el futur Ferran el Catòlic, que estaven refugiats a Girona. 

Un dels episodis més rellevants d’aquesta guerra fou el setge de Girona perquè el futur de la monarquia Trastàmara penjava d’un fil. L’hereu a la corona, Ferran, estava sent fortament assetjat per l’exèrcit que comandà el senyor en les muntanyes. La host d’Hug Roger III arribà a Girona a inicis de juny del 1462, i en pocs dies la ciutat va caure sense grans dificultats, però la reina i Ferran estaven amagats dins la Força Vella, la ciutadella de Girona. El setge s’allargà fins al 23 de juliol del 1462, moment en què Hug Roger abandonà Girona, atès que a conseqüència del Tractat de Baiona s’estava apropant un exèrcit francès, liderat per Gastó IV de Foix. A més, els remences, dirigits per Verntallat, manifestaren la intenció d’unir-se a aquests. Hug Roger III contemplà aquest advers escenari i decidí retirar els seus soldats a Hostalric. 

L’estiu del 1464, Hug Roger s’apartà provisionalment de la primera línia de foc i exercí tasques polítiques a Barcelona. Per això, el 22 de juliol d’aquell any fou elegit diputat de la Generalitat pel trienni 1464-1467. Aquesta situació canvià el febrer del 1465, perquè el sobirà Pere de Portugal (1429-1466) lliurà una important pugna contra Joan II, i demanà l’ajuda del comte pallarès. Malgrat que Pere comptà amb el suport d’Hug Roger, que tenia una prestigiosa experiència bèl·lica, el monarca féu cas omís a les seves tàctiques i això comportà que el 28 de febrer l’exèrcit de la Generalitat sofrís una contundent desfeta en l’escaramussa coneguda com la Batalla de Calaf o de Prats de Rei, en la qual el comte de Pallars fou empresonat

Hug Roger passà uns cinc anys a la presó (1465/66-1470), i tot haver pactat la seva llibertat a canvi d’un rescat de 100 florins d’or i de treballar secretament per Joan II, no complí la seva paraula i s’alià de nou amb l’oligarquia catalana. Així doncs, el comte Mataplana tornà a orquestrar la host del Principat. Aquesta decisió el va portar a l’exclusió del perdó reial durant la Capitulació de Pedralbes, vist que l’antipatia contra Hug Roger es disparà un cop fou alliberat del castell de Móra d’Ebre el 1470, per raó que el comte pirinenc no complí el pacte amb Joan II i es tornà a posar a les ordres del Consell del Principat. La monarquia Trastàmara no oblidà aquesta decisió d’Hug Roger.

Hug Roger III i el seu bàndol, ferms defensors de les institucions catalanes, perderen la Guerra Civil, i per aquest motiu, el comte pirinenc buscà resguard al Pallars. Amb la finalització de la contesa, la situació no se solucionà per a Hug Roger, perquè fou l’únic aristòcrata que no va ser perdonat en la Capitulació de Pedralbes, cosa que repercutí a què les hostilitats amb els Cardona i la monarquia Trastàmara es tornessin a manifestar uns quants anys després, en la conflagració coneguda com a guerra del Pallars (1484-1487). 

Claustre del Monestir de Pedralbes. En aquest indret se signaren les Capitulacions de Pedralbes, que posaren punt final a la Guerra Civil Catalana (1462-1472). Font: Farisori, Wikimedia Commons.

Del 1472 a la guerra del Pallars (1484-1487)

Després de marxar de Barcelona, Hug Roger III s’aïllà en el seu comtat, ja que envoltat de muntanyes, confiant en la solidesa dels seus castells i en totes les problemàtiques a les quals el monarca Joan II havia de fer front, el comte pirinenc esperà l’arribada de temps millors. Per a ell no existí l’amnistia; era un proscrit. Els seus enemics, els Foix i els Cardona, principals valedors de la monarquia, sortiren enfortits de la Guerra Civil i les seves terres pallareses sofriren destruccions, cosa que agreujà la condició econòmica del seu comtat. Així mateix, la posició del Comtat de Pallars era molt alarmant, a causa que les baronies d’Erill, Toralla, Eroles, Orcau, Bellera i Abella, que rodejaven aquest comtat, foren retornades a una noblesa partidària de la monarquia. Alhora, altres territoris circumdants com el Vescomtat de Vilamur, el Bisbat d’Urgell o el Vescomtat de Castellbò estaven sota la influència dels Cardona, rivals irreconciliables d’Hug Roger. A conseqüència d’això, el comte pallarès es veié obligat a teixir aliances Pirineus dellà i, per aquesta qüestió, s’agermanà amb el rei francès Lluís XI i amb Joan de Narbona, el vescomte de Narbona.

Les bandositats que ocorregueren en els anys previs a la guerra del Pallars varen ser fruit d’aquesta explosiva situació, i és per això que el Comtat de Pallars va ser sovint víctima d’atacs per part dels homes d’Erill, Foix i els Cardona. Hug Roger III utilitzà mercenaris per a defensar el seu comtat, de manera que els donà carta blanca en els saquejos, atès que el pillatge era pràcticament l’única forma de retribuir-los. Per tant, entre el 1472 i el 1483, malgrat algunes treves i un perdó reial, les hostilitats tingueren un caràcter gairebé permanent. El 8 de gener del 1480, Ferran II era ja el monarca de la Corona d’Aragó i concedí la remissió general al comte pirenaic i als seus principals cavallers, aspecte que semblava que anés a tenir lloc durant el mes d’agost, quan Hug Roger III es mostrà disposat a jurar submissió al sobirà. 

Això no va acabar  succeint, atès que Ferran II d’Aragó acabà pactant amb els Cardona la sort del Comtat de Pallars, anul·lant així la pau amb Hug Roger, i per aquest motiu el rei aspirà a confiscar el comtat i adjudicar-lo als seus valedors més essencials. Aquesta política reial que afectava directament la integritat del Comtat de Pallars fou la que motivà la reacció d’Hug Roger III, que entre els anys 1482 i 1484 tirà endavant una sèrie de campanyes bèl·liques a la Vall d’Aran, a la baronia d’Erill i al pla d’Urgell. Aquestes portaven per objectiu l’ampliació del seu Comtat de Pallars Sobirà per així establir un cinturó de seguretat.

Escut dels vescomtes de Vilamur. Aquesta noblesa feudal del Pallars va ser una aliada dels Cardona en territori pirenaic. Font:
Gustau Erill i Pinyot, Wikimedia Commons

Hug Roger III i la guerra del Pallars (1484-1487)

Durant l’expedició que Ferran II realitzà al Regne de Granada, va certificar per carta les instruccions que ordenaren acabar amb el Comtat de Pallars. Això es degué al fet que Hug Roger III estava teixint aliances amb Carles VIII i Joan de Narbona, i per tant, Ferran II no volgué arriscar-se a veure créixer al sud dels Pirineus un territori simpatitzant als interessos de França, que a conseqüència de la política imperialista d’Hug Roger era cada vegada més extens: de l’Aran a la vall d’Àger, i de la Ribagorça al Segre. Així doncs, l’agost del 1484 començà la guerra del Pallars.

Vista aèria de la població de Lladrós, situada geogràficament a la Vall de Cardós. La Vall de Cardós va ser un dels últims reductes d’Hug Roger III en la Guerra del Pallars (1484-1487). Font: Pallares1, Wikimedia Commons.

Hug Roger III fou una peça importantíssima en aquest conflicte, per raó que s’encarregà dels principals aspectes de la conflagració, com ara l’organització diplomàtica, política i militar. Hug Roger, a escala diplomàtica, estava en un context poc propici pels seus interessos, ja que el comte pallarès no gaudia d’aliats en el Principat atès que els seus antics valedors, les institucions catalanes, no ambicionaven tornar a les armes a conseqüència del debilitament estructural de Catalunya, causat per la recent Guerra Civil. Per tant, la Generalitat i el Consell de Cent renunciaren a socórrer el comte de Pallars. No obstant això, el senyor en les muntanyes acabà teixint aliances amb nobles de l’altre costat dels Pirineus. Per bé que l’ajuda exterior va ser molt minsa, vist que Ferran II influí per a impossibilitar aquestes coalicions, el comte pallarès efectuà una enorme tasca en l’àmbit polític durant el transcurs de la guerra. Altrament, Hug Roger disposà d’un paper cabdal en els termes militars, atès que elaborà l’estratègia bèl·lica que els seus partidaris seguiren cegament.

Hug Roger III era conscient que no podia reunir unes forces militars tan poderoses com la dels Cardona i, per això, des d’un primer moment optà per una guerra defensiva, en la qual el seu comtat hauria de ser conquerit poble per poble i castell per castell, tot tenint l’ajuda de la dificultosa orografia pallaresa, mentre esperava el socors del seu aliat Joan de Narbona i, potser, fins i tot, de Carles VIII. L’estratègia d’Hug Roger III funcionà, vist que eternitzà la guerra del Pallars per tal de guanyar temps perquè fructifiquessin les seves gestions diplomàtiques. El Comtat de Pallars, sobretot l’Alt Pallars, tenia un elevat grau de fidelitat vers el seu comte i, a causa d’aquest fet, malgrat que moltes poblacions reberen suculentes ofertes de capitulació, es negaren a abandonar Hug Roger III. Per tant, la gran majoria decidí resistir els setges, tot esperant l’ajuda exterior. Les resistències heroiques de pobles com Salàs, Peramea, Sort i Olp, evidencien la tàctica emprada pel comte de Pallars.

Vila de Peramea. En aquesta població pallaresa es va viure un setge molt atroç durant la Guerra del Pallars (1484-1487) entre l’octubre de 1484 i el febrer de 1486. Les guarnicions d’aquesta plaça fortificada aconseguiren ferir el comte de Cardona. Font: Manuel Portero, Wikimedia Commons.

 Malgrat l’escabrosa geografia pirenaica i les resistències de les viles pallareses, des d’un primer moment la guerra del Pallars somrigué al bàndol reialista. En els pràcticament quatre anys que durà la guerra, els Cardona anaren apoderant-se de manera gradual del Comtat de Pallars, per raó que la cooperació exterior de Carles VIII, Joan de Narbona i Jacques de Lomanha juraren la seva coalició sobre la creu i el missal de la capella del castell de València d’Àneu el 28 de maig de 1486} no va fructificar. Així doncs, en el moment en què un Hug Roger III absolutament desesperat es trobava a Perpinyà per tal de reconduir l’ajuda francesa, Caterina Albert entregava el castell de València d’Àneu als Cardona i posava fi a aquesta conflagració el 10 de juliol de 1487.

El final d’Hug Roger III

A conseqüència de la seva derrota, Hug Roger s’exilià a França i es posà al servei del seu sobirà, Carles VIII, que era el principal adversari de Ferran II. Amb aquesta acció, Hug Roger III mantingué viva la il·lusió de recuperar les seves contrades pirinenques, que una vegada perdudes en la guerra del Pallars, passaren a ser propietat dels Cardona. Sota les ordres de Carles VIII, Hug Roger participà en la campanya a la Mediterrània contra les possessions de la Corona d’Aragó. Aquesta fou una operació exitosa per a la monarquia francesa, ja que es pogué extorquir Nàpols a Ferran II, aspecte que fou assaborit com una venjança personal pel comte pallarès. Gràcies a la participació d’Hug Roger III en aquesta expedició, el comte de Pallars va ser recompensat pel rei francès, i el 1495 fou nomenat conestable del Castell Nou de Nàpols, fortificació edificada per Alfons el Magnànim, el germà de Joan II. L’aventura napolitana no durà massa, per raó que l’any 1503 les tropes de Gonzalo Fernández de Córdoba conquistaren el regne de Nàpols en nom dels Reis Catòlics. 

En aquell moment la revenja es tornà amarga per a Hug Roger, vist que fou capturat i portat de nou a la península Ibèrica, atès que sobre ell pesaven càrrecs de traïció i de crim de lesa majestat. El comte pirinenc fou jutjat a Barcelona i allà se li commutà la pena de mort per la reclusió perpètua, condemna que sofrí al castell de Xàtiva. Hug Roger passà la resta dels seus dies en aquesta presó, on ancià i consumit per l’enyor a les seves terres pallareses, traspassà el 1508, després de cinc anys empresonat entre lúgubres parets. El castell de Xàtiva tenia un fort simbolisme pels Trastàmares, ja que setanta anys enrere hi morí pres Jaume d’Urgell, un dels pretendents per ocupar el tron de la Corona d’Aragó en el Compromís de Casp (1412). Per tant, l’últim comte de Catalunya amb territori efectiu i enemic públic número u de la dinastia Trastàmara, expirà en el mateix indret que anys abans també ho feu un altre contrincant dels Trastàmares: el comte d’Urgell.

Castell de Xàtiva. Escuts ubicats a la Porta Ferrissa. Font: Joanbanjo, Wikimedia Commons.

Conclusió

A tall de conclusió, Hug Roger III va ser una figura molt rellevant per a la història de Catalunya de finals de segle XV, perquè, com s’ha vist, el noble pallarès tingué la finalitat cabdal de salvaguardar les institucions i les lleis del Principat davant la política de Joan II. Així doncs, l’últim comte de Pallars es caracteritzà per la seva hiperactivitat política i militar, vist que posteriorment traslladà a les seves contrades els darrers espeternecs de la Guerra Civil Catalana, i una vegada completament derrotat, es posà sota els interessos de la Corona Francesa. Així mateix, el seu tràgic final a la presó de Xàtiva demostra la importància que Hug Roger III tingué entre els seus contemporanis, vist que els Trastàmares escolliren aquest indret del País Valencià, que simbolitzava la seva victòria vers els dissidents.

Per a saber-ne més

Bringué, Josep. “La qüestió de la fi del comtat de Pallars, cimal de la crisi baix-medieval” a Collegats, 1990, Núm. 4, pàgs 145-187. 

Rella, Ferran. Muntanyes en rebel·lia: Hug Roger III i la fi de la Catalunya comtal. Barcelona: Museu d’Història de Catalunya, 2005. 

Rella, Ferran. Muntanyes en rebel·lia: Hug Roger III, senyor en les muntanyes. Procés al darrer comte de Pallars. 1491. Lleida: Pagès Editors, 2002. 

Rella, Ferran. Hug Roger III, darrer comte de Pallars: de la glòria a l’ocàs. Tremp: Garsineu Edicions. 2003. 

Sànchez, Llorenç. Hug Roger III, últim comte del Pallars. La Pobla de Segur: Història i Cultura del Pallars. 1986.

Sarobe, Ramon., Sobrequés, Jaume. Hug Roger III: epistolari de guerra i exili del darrer comte de Pallars (1451-1500). Barcelona: Editorial Base. 2008.

Read More