Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Manuel Tagüeña, vida científica, militar i política

El tinent coronel de l’Exèrcit Popular de la República, Manuel Tagüeña Lacorte (Madrid, 11/05/1913-Mèxic,  11/06/1971) va viure a parts iguals el valor, els ideals i la frustració de comprovar que allò en què havia cregut i pel qual havia apostat literalment la seva vida i la de la seva família, l’abandonava i el submergia en una sensació de depressió i tristor en comprovar que la realitat s’allunyava de la justícia en què ell havia cregut sempre. La seva vida fascinant va bascular entre la intel·lectualitat, la militància política i l’exèrcit. Llicenciat en Ciències Físico-Químiques per l’aleshores Universitat Central de Madrid i doctor en Ciències Físiques i llicenciat en Medecina per la Universitat de Praga, on va exercir com a investigador en el camp de la Física farmacèutica, va treballar a Mèxic com a assessor mèdic farmacèutic. Va ser autor de diversos articles de caràcter molt divers, entre ells d’investigació científica, i parlava cinc llengües: espanyol, francès, rus, txec i serbocroata. Paral·lelament, fou dirigent de la Federació Universitària Escolar (FUE), membre de les Joventuts Comunistes i més tard de les Socialistes i també membre del Partit Comunista Espanyol. Com a militar, fou un dels oficials més destacats de la Guerra Civil Espanyola, especialment pel seu paper com a cap del XV Cos de l’Exèrcit en la Batalla de l’Ebre, però també com alumne i professor de la prestigiosa Acadèmia Militar Frunze de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). Tal com va escriure Gabriel Cardona en el pròleg de l’edició de 2005 de les memòries de Tagüeña, «un dia, li van entregar una pistola automàtica, que no sabia fer servir. Ignorava d’on havia sortit, però tampoc se li va ocórrer preguntar-ho i la va amagar entre els seus llibres, com una premonició del que seria la seva vida, entre les armes i la saviesa».

De família aragonesa, va conèixer en la seva pròpia família les principals doctrines del moment a Espanya, com el carlisme i el republicanisme. Aquest fet va despertar en ell una gran simpatia, ja que tenia la gran sort de poder compartir converses amb familiars que tenien unes ideologies polítiques extremes i ben definides, lluny de la neutralitat o el conformisme. Ja amb deu anys, va desenvolupar una gran afició a la lectura i si bé era un estudiant bo i disciplinat, tenia amor propi, inquietuds i ganes de pensar i això el feia xocar sovint amb el professorat. Entre línies de desenes de llibres, va aprendre que els herois de les històries eren fidels a unes normes ètiques i morals i ell va ser sempre fidel a aquesta actitud al llarg de la seva vida, agafat de la mà dels principis i els sentiments purs. Tal com ell mateix escrigué, amb setze anys ja va tenir clar que el sentit de la vida era l’entrega a una causa noble, i se li presentà el problema de trobar quina havia de ser aquesta causa. Esdevingué un revolucionari decidit a combatre, si calia amb la violència, i transformar el món. 

Els anys previs a la Guerra Civil Espanyola

En els convulsos anys trenta, tot i el seu activisme polític, va continuar amb els seus estudis. Un dels desenganys a què va haver de fer front va ser l’espiritual. D’educació catòlica, visqué la crema d’esglésies a Madrid el maig de 1931 amb el cor dividit: d’una banda per la seva educació i les seves creences que li provocaven tristor en veure la situació, però al mateix temps amb la desaprovació absoluta que li generava la identificació mútua de les dretes i l’Església catòlica espanyola i la incoherència entre la doctrina moral cristiana i la pràctica de les autoritats eclesiàstiques.

Atret per la seva mística i romanticisme va abraçar el comunisme amb el convenciment que era el camí que podria fer abraçar els seus ideals de justícia social. Un cop més entre dues aigües, Tagüeña era nacionalista espanyol, fet que es contraposava amb l’internacionalisme comunista, si bé ell entenia que aquest internacionalisme havia de ser una eina per a tractar per igual i de forma justa les diverses realitats nacionals, no com una eina per a dissoldre’ls en la doctrina política. A banda de l’acció política, el 1933 va ingressar a les Milícies Antifeixistes Obreres i Camperoles (MAOC), organització armada del PCE, en una acció de les quals va acabar detingut. Sense voler abandonar les Joventuts Comunistes, Tagüeña va formar part de les milícies socialistes, fet que li va suposar la reprovació de per vida del PCE, del qual era membre.

A la Batalla de l’Ebre, juntament amb el XV Cos de Tagüeña ubicat al sector nord de la Ribera d’Ebre (format per les Divisions 3, 35 i 42), l’Exèrcit de l’Ebre estava format pel V Cos dirigit per Enrique Líster i comptava també amb el suport en el front del Segre del XII Cos d’Etelvino Vega. Font: Wikimedia Commons

Com a militant de la FUE i de les Joventuts Comunistes va assistir amb incredulitat com intel·lectuals i membres de la FUE abandonaven les idees de Lenin i esdevenien membres de les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS) de Ramiro Ledesma Ramos, organització feixista que el 1934 s’uniria amb la Falange Española (FE) de José Antonio Primo de Rivera. Més endavant, el 1937, es va crear el Partit Únic, que als anteriors hi sumava els carlistes i es constituí com a Falange Española Tradicionalista y de las JONS, que comptava doncs, amb antics militants comunistes companys de Tagüeña entre les seves files. Aquesta manca de robustesa dels ideals polítics dels militants compromesos que l’envoltaven va suposar una constant en la seva vida. Tagüeña es demanava sovint si la direcció política del PCE era digna i coherent amb la doctrina i això li va suposar càstigs i represàlies, tant internes com externes. Entre d’altres, al final del seu servei miliar durant la Segona República el 1935, tot i ser un gran estudiant, va ser l’únic aspirant que el tribunal va suspendre en els exàmens d’alferes de complement, a causa de les seves vinculacions polítiques. 

Heroi de la Batalla de l’Ebre

Tagüeña va concebre sempre la Guerra Civil espanyola com un fracàs de la Segona República i del conjunt d’Espanya, fruit de la no voluntat de trobar un acord majoritari a causa dels interessos, intransigències, egocentrismes i demagògies de tots els bàndols. Al llarg de la Guerra, l’Exèrcit Popular de la República el va articular majoritàriament el Partit Comunista d’Espanya, fet pel qual gran part dels oficials eren antics companys de militància juvenil de Tagüeña, tant companys d’estudis com de la FUE. En el seu inici, l’any 1936 Tagüeña, amb vint-i-tres anys i la categoria de brigada, va participar en el front de la Serra de Guadarrama de Madrid i l’any 1938 va ser destinat al front d’Aragó com a cap de la 3a Divisió, on va ser anomenat tinent coronel. Els seus ascensos van ser fruit de la seva destresa com a estratega militar, tot i la seva extrema joventut. Tal era la seva reputació militar, que el 17 d’abril de 1938, Juan Modesto com a cap de l’Agrupació Autònoma de l’Ebre (que esdevindria l’Exèrcit de l’Ebre), l’anomenà cap del XV Cos de l’Exèrcit. A les seves ordres, amb només 25 anys, tenia tres divisions (la 3a, la 35a -que comptava amb els Brigadistes Internacionals- i la 42a), que sumaven un total de 35.000 soldats.

Des del moment de l’inici de la Batalla de l’Ebre, la matinada del 25 de juliol de 1938, fins al moment exacte de la seva fi, el 16 de novembre de 1938, les Divisions de Tagüeña van tenir un paper decisiu. Un cop duta a terme la preparació i la distribució d’efectius durant les setmanes prèvies, les 00:15 hores del 25 de juliol els soldats republicans van travessar el riu Ebre del marge esquerre fins al dret, primer amb barques comissades a les poblacions costaneres i després amb passarel·les de suro i fusta i ponts construïts per les brigades de sapadors del cos d’enginyers. Durant les primeres hores l’operació va ser un èxit absolut i les tropes del XV Cos van creuar entre Mequinensa, Riba-roja d’Ebre, Flix i Ascó, mentre que les del V Cos ho van fer entre Móra d’Ebre i Amposta. En poques hores van conquerir quilòmetres de terreny a les tropes franquistes, formades pel Cos de l’exèrcit marroquí i els tabors de regulars dirigits pel general Yagüe, i van situar el front republicà a les portes de Gandesa. Els bombardejos incessants de l’aviació franquista, italiana i nazi per tal de destruir tots els ponts i passarel·les (amb centenars d’avions diàriament) i també de l’obertura de les comportes del riu Ebre, que comportava un augment del cabal i la consegüent destrucció d’aquests, tenien per objectiu tallar les provisions a les tropes republicanes del front. L’objectiu del cos d’enginyers sota les ordres de Manuel Tagüeña era mantenir sempre transitable el riu per tal de no deixar aïllades les tropes republicanes del front. Així, tot el que l’exèrcit franquista destruïa durant les hores de llum, era reparat durant la nit. El resultat va ser que en cap moment durant els cent tretze dies de la Batalla i tot i els intensos bombardejos, mai es va tallar la connexió. Durant els mesos de batalla cruenta i especialment sagnant, el XV Cos va perdre uns 17.000 soldats. Dins de les vicissituds que va tocar viure a Manuel Tagüeña en les seves pròpies carns, va ser la de l’expulsió de les files republicanes dels Brigadistes Internacionals. El 23 d’octubre de 1938, Tagüeña va assistir a Poblet al dinar de comiat que l’Exèrcit de l’Ebre va oferir als brigadistes abans que partissin cap a Barcelona. Tagüeña, a banda de comprovar la doble vara de mesura dels organismes internacionals que eren permissius amb Franco, Hitler i Mussolini, però rígids amb la República, més endavant es retrobaria amb alguns dels brigadistes a Rússia, a Iugoslàvia i a Txecoslovàquia i va comprovar impotent com en els seus països d’origen no se’ls reconeixia, molts es van convertir en apàtrides i en molts casos se’ls afusellava per traïdors a la seva pàtria.

A les 04:45 del 16 de novembre de 1938, una gran explosió va inutilitzar i volar el pont per dificultar l’avanç de les tropes franquistes. Aquest pont el recorda actualment un monument que passa discret als transeünts, molts dels quals ignoren la figura de la Batalla, del pont i de Tagüeña. Font: Enric Ortega i Gonzàlez

A Flix, s’hi trobava un pont de ferro per a transport de vehicles que els soldats republicans van destruir en la seva anterior retirada. Els sapadors i enginyers a les ordres de Tagüeña van construir-ne un de nou per tal de permetre el pas dels vehicles pesants com tancs i camions i assegurar també el pas dels materials d’avituallament per a les tropes del front de Gandesa, així com la retirada en cas que fos necessari.  Aquest pont es va començar a construir des del primer dia d’ofensiva i es va convertir en un robust pont doble amb tres files de suports. A mitjanit del dia 15 de novembre de 1938, un cop protegida i executada la retirada de les tropes republicanes, Manuel Tagüeña acompanyat del seu comissari i d’un conseller rus va ser de les darreres persones en creuar el pont i replegar-se a la llera esquerra. A les 04:45 del 16 de novembre, una gran explosió va inutilitzar i destruir el pont per dificultar l’avanç de les tropes franquistes.

Un cop feta la retirada republicana i destruït el pont de ferro de Flix, la població va aprofitar les restes de ferralla per a construccions, com s’observa en aquesta finestra d’un edifici actual del nucli urbà de Flix. Font: Enric Ortega i Gonzàlez

Exili i càstig

Les dècades següents es van convertir en un periple d’exilis encadenats fugint de la dictadura franquista i del feixisme, però també en certa manera de les purgues del Partit Comunista. El seu periple el va dur a l’URSS, on va ser alumne i professor de l’Acadèmia Militar Frunze de Moscou i on també va exercir de militar amb l’exèrcit soviètic. Seguidament, va viure a la Iugoslàvia socialista, on va ser assessor de l’exèrcit liderat per Josip Broz, el mariscal Tito. L’exili va continuar a Brno, a Txecoslovàquia, on va exercir de professor a la Facultat de Medicina. A mesura que creixia la seva crítica al sistema estalinista, van créixer també les seves pors a patir en les seves carns el càstig del Partit Comunista. Es tractava de convertir en silenci totes aquelles veus crítiques amb Stalin i amb les polítiques del Partit, i per això n’hi havia prou amb la denúncia d’algú, amb haver tingut alguna relació d’amistat amb algun condemnat o, senzillament, amb estar al lloc equivocat en el moment equivocat. L’ombra que Tagüeña, tant per la seva intel·ligència com per la seva capacitat crítica i intel·lectual feia a un gran nombre de personatges polítics i militars comunistes del moment, com Juan Modesto i Enrique Líster, no només li van valer càstigs al llarg de la seva carrera militar com el fet que no va ser ascendit de categoria, sinó que també li van valer estar sempre en el punt de mira. En diversos moments, i enmig de les guerres internes al PCE, va demanar directament a Dolores Ibárruri “la Pasionaria” quin futur li esperava. Finalment, va aconseguir el permís del PCE per a viatjar amb la seva família a Mèxic, país on va arribar el 12 d’octubre de 1955 i on va treballar com a assessor d’una empresa farmacèutica. Enrere va deixar familiars i grans amics morts a la guerra i en les purgues comunistes, però sempre va dur a la maleta la capacitat crítica i la coherència amb les seves idees. Va retornar a Espanya un sol cop, l’any 1960, per a poder visitar la seva mare greument malalta. En aquell moment, des del franquisme se li va proposar acceptar el paper de comunista penedit del qual el Règim en pogués fer propaganda a canvi d’un tracte de favor cap a Tagüeña i la seva família. Però ell, tot i ser exiliat com a perdedor de la Guerra Civil Espanyola, tot i ser víctima de la dura disciplina i de les represàlies del Partit Comunista, sempre ho va refusar i va mantenir la coherència amb el que creia just, tal com recull a l’epíleg de les seves memòries: Entonces me di cuenta del grave error que hubiera sido volver a España con carácter definitivo. (…) Para vivir en paz tendría que aceptar el papel de “rojo arrepentido” lo que lesionaría gravemente mi dignidad y me haría caer en una situación parecida a la que viví en los países comunistas. Mientras los vencedores no acaben con el espíritu de la Guerra Civil, mi puesto está, y estará, en el bando de los vencidos. Por ese motivo no acepté la ayuda que me ofrecieron las autoridades españolas y volví a la emigración y a México”. I així va ser com va morir a Mèxic l’any 1971, lluny del seu Madrid natal, de les seves arrels familiars aragoneses i del riu pel qual va lluitar fins a l’últim minut.

Com a persona, va compartir la seva aventura vital amb Carmen Parga, a qui va conèixer el 1934 com una jove estudiant de Filosofia i Lletres, comunista i membre del Bloque Escolar de Oposición Revolucionaria (BEOR). A partir d’aquell moment van caminar plegats enmig de les èpoques de pistolerisme universitari, de convulsió política, de pugnes entre socialistes i comunistes (ja des dels moments de les Joventuts i les MAOC, en què diversos membres comunistes van ingressar a les milícies socialistes i això va comportar la desaprovació i la reprovació de l’aparell comunista), de la Guerra Civil on Tagüeña combatia al front i també en el seu exili a Rússia, Iugoslàvia, Txecoslovàquia i finalment a Mèxic, tacat constantment per les purgues del Partit Comunista que van fer que en diverses ocasions Tagüeña i Parga es donessin per morts, a més dels represaliats que ja eren de fet. La seva vida personal i sentimental va estar tan lligada als fets polítics, bèl·lics i històrics que, a tall d’exemple, Tagüeña va demanar un permís i va abandonar el front de la Serra de Guadarrama per casar-se el 31 d’octubre de 1936 amb Carmen Parga. I ho van fer sota la pressió del PCE, que va intentar convèncer en tot moment Carmen Parga (militant comunista) per tal que no accedís al casament, ja que el PCE considerava que Tagüeña era una persona de dubtosa tendència per haver-hi grups socialistes desobeint les indicacions del Partit.  Parga va morir el 2004 a Mèxic i va deixar escrites les seves memòries a Antes que sea tarde. D’aquesta unió van néixer dues filles, Carmiña i Julita, com les anomenaven afectuosament, que avui encara des de l’exili, continuen la tasca  humanista i científica del seu pare: Carmen ha estat durant anys presidenta de l’Ateneo Español de México i ha desenvolupat tasques relacionades amb la memòria històrica republicana i Júlia, física i científica de formació, ha treballat en els camps de la investigació i la divulgació científica i el desenvolupament sostenible. 

Coneixedor com ningú del preu de la dignitat i la coherència en el món que el va envoltar, Tagüeña va dedicar el seu llibre de memòries a tots aquells que van saber viure, però també a tots aquells que van saber morir amb dignitat.

El novembre de 2018, en els actes de commemoració dels vuitanta anys de finalització de la Batalla de l’Ebre, Carmen Tagüeña va assistir a La Fatarella (Terra Alta) a la inauguració d’un monòlit en honor al seu pare, que duu la inscripció “Manuel Tagüeña, Honor i Glòria”. Font: Enric Ortega i Gonzàlez
Read More

En la Guerra Civil espanyola es produí un fet excepcional en la història de la humanitat, sobretot tenint en compte la seva gran magnitud: desenes de milers de voluntaris de més de 50 països van prendre la decisió d’abandonar les seves llars per viatjar a Espanya i lluitar a favor del govern de la II República. Tot i provenir de diferents orígens socials,  polítics i geogràfics, els brigadistes van decidir arriscar la seva vida per unir-se a la lluita en defensa de les seves conviccions ideològiques. Aquestes persones, la gran part de les quals han restat sempre anònimes, són un dels exemples més potents de solidaritat internacional i de lluita per uns ideals comuns.

Internacionalització del conflicte

Amb el fracàs del cop d’estat iniciat els dies 17 i 18 de juliol, i amb la certesa de que davant l’estancament militar del conflicte s’iniciava una guerra civil de durada incerta,  tant el govern republicà com els militars rebels van buscar immediatament ajuda internacional. Si bé el general Franco va rebre ràpidament l’ajuda de Mussolini i Hitler, el govern de la República no ho va tenir tan fàcil ja que les potències democràtiques europees – encapçalades per la Gran Bretanya i França –  van procurar aconseguir un aïllament del conflicte ja que temien que la internacionalització de la guerra compliqués encara més el tens i complex joc estratègic que s’estava desenvolupant a escala europea, i que tres anys més tard desembocaria en la II Guerra Mundial. Aquesta política, anomenada d’apaivagament, consistia en evitar una nova guerra europea a canvi de fer la no actuar davant les accions amenaçants de les dictadures feixistes.

Cartell propagandístic en contra de la intervenció italiana que plasma la internacionalització del conflicte. Font: Viquipèdia
Cartell propagandístic en contra de la intervenció italiana que plasma la internacionalització del conflicte. Font: Viquipèdia

D’aquesta manera, a finals d’agost de 1936, 27 estats europeus (entre els quals  Alemanya, Itàlia i la Unió Soviètica) van signar l’Acord de No Intervenció a Espanya, on es pactà la prohibició d’intervenir en la guerra espanyola amb l’enviament de qualsevol ajuda militar. Però a la pràctica, aquest acord fou una farsa des de la seva mateixa creació ja que el bàndol rebel no deixà mai de rebre la vital ajuda d’Itàlia i Alemanya des del mateix inici del conflicte. Per altra banda, el govern republicà va començar a rebre ajuda de la Unió Soviètica – tot i que en menor mesura – a partir de l’octubre del 36. La Guerra Civil espanyola es transformà així en un conflicte amb impacte internacional.

La creació de les Brigades Internacionals

Veiem doncs com li va ser més difícil aconseguir ajuda internacional al govern de la República, ja que aquesta li va arribar dos mesos més tard que al bàndol rebel. De fet, els republicans ja van demanar ajuda a l’URSS el mateix juliol de 1936, però inicialment Stalin es mostrà prudent i va fer cas omís. De fet, el que més buscava el dictador soviètic era conservar en bon estat les relacions amb Gran Bretanya i França. Per tant, no tenia la intenció d’arriscar les relacions amb les potències democràtiques ajudant al govern republicà i incomplint de l’Acord de No Intervenció.

Stalin, però, era plenament conscient del joc estratègic que s’estava desenvolupant a Europa en aquells moments, i comprenia que una victòria del feixisme tindria greus repercussions per els interessos de l’URSS. Veient que Hitler i Mussolini seguien violant constantment l’Acord de No Intervenció sense conseqüències, i davant la certesa que amb la derrota de la República perillaven els interessos geoestratègics de l’URSS, Stalin decidí a ajudar al govern republicà. Tot i que l’ajuda es va intentar camuflar i justificar per motius de solidaritat internacional i d’ajuda desinteressada, realment Stalin només va començar a enviar ajuda quan va veure perillar els interessos de l’URSS davant la possible victòria de Franco.

Cartell propagandístic que ressalta la diversitat de les Brigades Internacionals. Font: Viquipèdia
Cartell propagandístic que ressalta la diversitat de les Brigades Internacionals. Font: Viquipèdia

Al setembre de 1936, finalment Stalin decidí ajudar materialment a la República, tot i que aquesta no arribà fins l’octubre. Paral·lelament, va ordenar a la III Internacional – coneguda també com la Comintern –  que iniciés i dirigís la creació i organització d’un cos de voluntaris que anessin a Espanya a lluitar a favor del govern republicà. Naixien així les Brigades Internacionals. Stalin delegà  la creació d’aquestes unitats a la Comintern per tal de no comprometre directament a l’URSS amb l’Acord de No Intervenció. D’aquesta manera, Stalin intervenia militarment en la guerra sense comprometre greument el seu prestigi. A la pràctica era aquesta organització política, i no directament l’URSS, la que impulsà i controlà el cos de voluntaris.

Hem de tenir en compte que tot i que les Brigades Internacionals van ser creades al setembre, els primers voluntaris estrangers són els que es trobaven a Espanya quan es va iniciar l’aixecament militar al juliol. La majoria eren refugiats polítics dels seus països d’origen. Com a fet curiós, cal destacar que entre aquests primers voluntaris que van participar en els primers combats es trobaven alguns dels atletes que havien vingut a participar a la Olimpíada Popular, que fou cancel·lada a causa del cop d’Estat.

A aquests voluntaris internacionals es van anar sumant durant les primeres setmanes del conflicte tots els altres estrangers que decidien creuar la frontera d’Espanya per incorporar-se desinteressadament a la lluita. Veiem com abans de la creació oficial de les Brigades Internacionals, centenars de voluntaris estrangers ja havien decidit lluitar a favor de la República i en defensa dels seus ideals democràtics i polítics. Les Brigades Internacionals, doncs, no van  “crear” els voluntaris i la seva decisió de participar en la lluita, sinó que van esdevenir una eina per vehicular i organitzar als milers de voluntaris fins a Espanya.

Tots aquests estrangers que durant les primeres setmanes de la guerra van decidir quedar-se o venir a lluitar es van anar sumant a les diferents columnes milicianes espanyoles, o bé  van optar per crear unitats pròpies formades per estrangers. La majoria d’aquests primers voluntaris es van integrar després a les Brigades Internacionals. Cal remarcar, però, que no tots els estrangers es van enquadrar a Brigades Internacionals. Alguns d’ells – sobretot els de filiació aliena al comunisme stalinista (socialistes, anarquistes o marxistes) –  van preferir lluitar en altres unitats de l’exèrcit republicà o en les unitats milicianes.   

Voluntaris estrangers del Batalló Thaelmann. Font: Viquipèdia
Voluntaris estrangers del Batalló Thaelmann. Font: Viquipèdia

Pas per guerra

Albacete fou la localització escollida pel govern de la República per  ubicar la base principal de les Brigades Internacionals. Els primers brigadistes hi van arribar el 14 d’octubre de 1936, gairebé tres mesos després del cop d’Estat. Entre l’octubre de 1936 i el gener de 1937 es van crear les cinc primeres brigades (de la XI a la XV) de forma successiva. Cada una d’elles estava dividida en tres o quatre batallons, formats bàsicament en funció de la nacionalitat i l’idioma per tal d’atorgar una major cohesió i capacitat de comunicació entre els seus integrants. Més endavant es van crear la 150ª Brigada – que durà poc temps –  i la CXXIX, tot i que quan es creà la major part dels seus components eren ja espanyols.

La primera actuació i el “bateig de foc” de les Brigades Internacionals va ser – a partir del novembre del 36 – a la decisiva batalla de Madrid. Els brigadistes van jugar un paper important, sobretot també a nivell moral, per evitar la caiguda de Madrid. Els defensors de la República veien que no estaven sols, i que persones d’arreu del món havien vingut a Espanya a lluitar per la mateixa causa. Sens dubte, si la capital hagués caigut durant els primers mesos de la guerra, la victòria de Franco hagués estat un fet.

Les Brigades Internacionals van participar en les principals batalles de la guerra. Així doncs, van combatre – a banda de la batalla de Madrid – a les batalles del Jarama, Guadalajara, Brunete, Belchite, Terol, a l’ofensiva d’Aragó de l’exèrcit franquista i a la batalla de l’Ebre. Les brigades, a més, van ser usades com a tropes de xoc durant el conflicte. Aquest fet, juntament amb el participar en els principals combats, va fer que es produís un elevat índex de baixes entre els brigadistes. Sens dubte, l’escassa preparació militar de la majoria dels brigadistes també contribuí en l’elevat nombre de baixes. Hem de pensar que tan sols un reduït nombre d’ells tenia experiència en combat al haver participat en la Primera Guerra Mundial.

Alguns exemples que plasmarien l’elevat nombre de baixes que van sofrir serien els següents: el 15 de novembre de 1936 (durant la batalla de Madrid, i molt poc temps després de la seva arribada) la XI Brigada Internacional havia perdut el 40% dels seus efectius; a inicis del desembre del mateix any la XII Brigada només comptava amb la meitat dels seus homes; i durant la batalla del Jarama – una de les més sagnants de tota la guerra – van morir prop del 10% del nombre total de brigadistes que van passar per Espanya.

embres nord-americansdel Batalló Lincoln a Brunete. Font: Sbhac
Membres nord-americansdel Batalló Lincoln a Brunete. Font: Sbhac

A causa del gran nombre de baixes i el desgast sofert en combat, resultà cada vegada més difícil cobrir les baixes amb més voluntaris estrangers. Hem de tenir en compte que l’arribada dels brigadistes a Espanya fou gradual, però que la majoria d’ells arribà entre 1936 i 1937, en els moments de més optimisme. Davant el progressiu empitjorament de la situació militar de la República, i enfront una visió pessimista sobre el desenllaç de la guerra (cada vegada es feia més evident la dificultat del govern republicà de guanyar), el flux de voluntaris que venien a Espanya va descendir fortament. La greu situació de la República  va frenar enormement l’entusiasme i l’allistament dels potencials nous brigadistes. Ja a finals de 1937, el declivi de les Brigades Internacionals ja era molt pronunciat. Un clar exemple el trobem en el fet que al desembre de 1937 el 60% dels brigadistes eren, en realitat, reclutes espanyols. Davant la cada vegada major dificultat de cobrir les baixes amb nous voluntaris estrangers va ser necessari començar a cobrir les baixes amb espanyols, provocant una “espanyolització” de les Brigades Internacionals.

El 21 de setembre de 1938, l’aleshores president del govern de la República, Juan Negrín, va anunciar davant l’Assemblea general de la Societat de Nacions la retirada immediata de tots els efectius no espanyols de l’exèrcit republicà. L’objectiu principal d’aquesta mesura era que el bàndol franquista fes el mateix, renunciant a totes les tropes que Hitler i Mussolini li havien proporcionat durant tota la guerra. Tot i que a primera vista pot semblar un error, la proposta de Negrín fou en el fons una mesura intel·ligent i un risc fins a cert punt calculat.

Davant la davallada de les Brigades Internacionals – tan a nivell moral com numèric – i la derrota casi imminent de la República, si Franco hagués acceptat retirar les seves tropes no espanyoles (més nombroses i millor equipades) com a contrapartida, hauria estat una victòria política del president de la República. Negrín sacrificava unes tropes amb un valor militar que s’havia vist dràsticament reduït a canvi de la possibilitat de poder frenar o fins i tot revertit el curs del conflicte. De totes maneres, aquest gest no tingué correspondència en el bàndol rebel ja que Franco no va fer cap mena de concessió. Les tropes de Hitler i Mussolini continuarien combatent en el bàndol rebel.

D’aquesta manera,  el 8 d’octubre de 1938 – en plena batalla de l’Ebre – els voluntaris estrangers de les Brigades Internacionals eren retirats dels combats; i el 28 d’octubre van desfilar per darrera vegada per els carrers de Barcelona, omplerts amb una enorme quantitat de gent per acomiadar a aquella gent que havia abandonat casa seva per defensar la República i els seus propis ideals.

Brigadistes durant l’acte d’acomiadament. Font: Magnum Photos
Brigadistes durant l’acte d’acomiadament. Font: Magnum Photos

Inclús després que Negrín ordenés la retirada dels brigadistes  del front, encara es van quedar a Espanya entre 5.000 i 6.000 voluntaris internacionals, ja fos per convicció o perquè  els era impossible tornar als seus països d’origen a causa de que serien perseguits per haver lluitat a favor del bàndol republicà. De fet, durant els anys posteriors al conflicte, la figura del brigadista resultava molt incòmode per a certs països, motiu pel qual molts d’ells van ser perseguits. Tot i que en alguns casos es van intentar recuperar antigues unitats, ben aviat es van veure obligats a creuar la frontera amb França davant l’implacable avenç de les tropes franquistes.

A França els esperaven els famosos camps d’internament on centenars de milers d’exiliats republicans van haver de subsistir en unes deplorables condicions. Amb la invasió nazi sobre França durant la Segona Guerra Mundial, molts d’aquests brigadistes acabarien en els camps de concentració alemanys. Altres, en canvi, van aconseguir camuflar-se en la clandestinitat i unir-se als diferents moviments de resistència al nazisme

 Voluntaris estrangers internats al camp de Gurs (França). Font: Pinterest

Voluntaris estrangers internats al camp de Gurs (França). Font: Pinterest

Qui eren els brigadistes?

El nombre exacte de brigadistes que van venir a Espanya ha estat sempre motiu de debat, en part a causa de la dificultat de comptabilitzar de forma sòlida el nombre total, i a vegades també per raons propagandístiques. Actualment, però, la  xifra més sòlida i que compta amb una enorme acceptació entre els investigadors seria la d’uns 35.000 brigadistes. Hem de tenir en compte  que no tots els brigadistes van estar simultàniament a Espanya. Generalment les estàncies eren curtes i els relleus freqüents, per la qual cosa la mitjana de brigadistes que es trobaven simultàniament a Espanya es situa al voltant dels 15.000 efectius.

Actualment es calcula que el nombre de morts entre els brigadistes ascendeix a 10.000, una xifra extraordinàriament alta tenint en compte la xifra total de voluntaris. Com hem vist, darrere d’aquest alt índex de baixes hi ha la seva condició com a tropes de xoc, la participació en les principals batalles i l’escassa preparació militar de molts d’ells.

Les Brigades Internacionals van esdevenir unes unitats enormement multinacionals. Es calcula que a Espanya van arribar voluntaris de 53 països diferents. Per nacionalitats, els francesos van ser clarament els més nombrosos.. L’origen social i polític dels brigadistes també fou bastant divers. Si bé el 80% provenia, a nivell social, del món obrer, hi havia també intel·lectuals, escriptors, treballadors de classe mitjana, estudiants, etc. És important destacar tambbé l’existència d’un gran nombre de brigadistes d’origen jueu (entre 8.000 i 10.000).

En el pla polític, la major part dels voluntaris eren militants o simpatitzants comunistes, però la seva presència no fou tan aclaparadora com sovint s’ha afirmat des de certs sectors de la historiografia. Certament molts dels brigadistes eren republicans, socialistes, i fins i tot anarquistes. Així doncs, si bé no es pot negar la majoria comunista entre les files brigadistes, realment dins les Brigades Internacionals van coexistir diferents ideologies polítiques. Al ser una organització creada i organitzada per la Comintern – per la qual cosa tots els membres de l’Estat Major n’eren membres importants, i gairebé tots els comissaris polítics eren membres del Partit Comunista – sovint s’ha pensat que gairebé tots els brigadistes eren comunistes.

A dia d’avui, però, sabem que la composició de les Brigades Internacionals era molt més heterogènia, i per tant és impossible traçar un perfil únic del brigadista. De la mateixa manera, si bé les Brigades estaven organitzades per la Comintern, no podem dir que fossin “l’exèrcit de la Comintern”, tal com ha aparegut sempre en certs sectors de la historiografia. Tot i els diferents orígens socials i polítics, el que unia a tots brigadistes va ser un sentiment comú d’antifeixisme, d’internacionalisme i de defensa de la democràcia.

Per concloure, podem dir que les Brigades Internacionals són un tema que segueix atraient enormement l’atenció tan del món acadèmic com per part de la societat. Ho demostra el fet que 80 anys després de la fi de la guerra segueixen apareixent un gran nombre de publicacions cada any. A més, molts d’aquests treballs segueixen tractant aspectes poc coneguts i obrint noves línies d’investigació.

A banda de les nombroses publicacions, existeix una important xarxa de centres, associacions i portals que es dediquen a recuperar i divulgar la memòria dels brigadistes. En resum, doncs, podem dir que l’interès per les Brigades Internacionals està molt lluny de decaure. Val la pena destacar el portal SIDBRINT com a un dels projectes més interessants, rigorosos i amb un major reconeixement a l’hora d’estudiar, recuperar i difondre la memòria dels brigadistes. Aquest projecte està esdevenint una de les majors bases de dades de brigadistes a nivell global, i és una eina vital per aquelles persones que dediquen la seva recerca en aquest àmbit, com també per aquelles que tan sols busquen informació sobre els brigadistes.

No hem d’oblidar aquelles persones que tot i no participar directament en els combats – com per exemple el personal sanitari –, també van abandonar les seves llars per ajudar amb el seu màxim esforç a una causa compartida. Cal destacar també l’important paper de les dones, que ha estat sovint massa poc estudiat i oblidat. Tot i que en una proporció minoritària en relació amb els homes, moltes dones van venir a Espanya i es van enrolar a les Brigades Internacionals. Malgrat els arquetips de gènere d’aquella època, les dones van assumir un protagonisme molt actiu en tasques sanitàries i d’ajuda humanitària (tasques relacionades amb el model de feminitat de l’època).

Independentment de la ideologia de cadascú, la major part de la societat reconeix el que van suposar les Brigades Internacionals. Sens dubte, aquests voluntaris estrangers van arriscar desinteressadament les seves vides per combatre al feixisme i lluitar a favor dels seus valors i ideals. Són doncs un dels major exemples de solidaritat internacional al llarg de la història de la humanitat. Arribarà realment la humanitat a tornar a veure un moviment d’esforç, solidaritat i compromís de tanta envergadura?

infermeres
Grup d’infermeres canadenques. Font: Pinterest

Read More

Aquest mes es celebra el 80è aniversari de la fi de la Guerra Civil Espanyola, un conflicte de profunda significació a nivell nacional. En aquest context, el govern del Front Popular de la Segona República espanyola s’enfrontà a un aixecament militar. Si bé els tant els organitzadors com les forces estatals s’esperaven un resolució ràpida i senzilla, el que nasqué fou un conflicte sanguinari i perllongat que obligà als dos bàndols a preparar-se per una guerra sostinguda.

Mentrestant, Europa vivia sota el fantasma de la Gran Guerra, de la inestabilitat política i de l’enfrontament entre els dos grans totalitarismes: el feixisme i el comunisme. Ben aviat prengueren la determinació de firmar un pacte de no intervenció del qual la immensa majoria de països europeus n’esdevindrien signataris. No obstant això, tal com intentaré demostrar en aquest article, el conflicte transcendí la rellevància nacional i a través del rastre de les armes és possible veure com interessos d’arreu del món confluïren a l’Espanya de 1936-39.Per exposar un tema tan complex i ple de matisos, a causa de l’extensió del format, intentarem fer-ne un retrat representatiu a través d’algunes històries que expressen les característiques del període i el conflicte. L’article el dividirem en els dos bàndols enfrontats, el sollevat i el republicà, basant-nos en l’aprovisionament d’armament que van utilitzar respectivament.

La República

En un primer moment, ambdós bàndols es van trobar sense experiència ni un full de ruta clar sobre com adquirir les armes, actuant per mitjà de homes de confiança, sobretot intel·lectuals i diplomàtics, perquè la lleialtat es considerava el valor primordial.

El cas de La República és el que tenim més documentat en aquesta primera fase. Després de recórrer en primera instància al gabinet de Leon Blum, primer ministre francès, i veure que no podria oferir ajuda de forma oberta, el Front Popular va concentrar alguns homes de confiança que va considerar hàbils en l’esfera internacional. Tanmateix, es demostrà que eren personatges amb poca o nul·la experiència militar no aptes pel comerç internacional d’armes.

Un dels personatges més destacables fou Álvaro de Albornoz, ambaixador a París de la República, el qual prengué des de molt aviat la iniciativa. El 8 d’agost de 1936, reconeixent les deficiències del sistema de proveïment, signà un contracte amb un hòlding francès expert en finances i propers a la compravenda armamentista, l’anomenada Société Européenne d’Etudes et d’Enterprises.Per mitjà d’aquest agent s’esperava accelerar i simplificar el procediment, a més de dotar-lo de certa seguretat. Tanmateix, l’empresa s’aprofitaria de la delicada situació internacional per cobrar enviaments que sovint no arribarien. La República buscà rescindir aquest contracte per a gestionar l’aprovisionament sota les seves pròpies mans. Fou així com el 9 d’octubre es constituí el Servicio de Adquisiciones Especiales, conegut com aComisiones de Compra, integrant a molts dels agents de confiança que ja havien treballat de forma independent. Per a poder comerciar amb estats signants del pacte de no intervenció, la comissió va establir una xarxa de contactes i falses empreses com araFrance Navigation S.L. i el Sindicato del Mercurio.

Aquesta primera fase d’adquisicions se centrà sobretot en la guerra aèria, i ambdós bàndols es llançaren a l’adquisició d’equipaments que en la major part dels casos estaven en mal estat i no eren adequats per a les maniobres militars. Una font significativa d’aeronaus foren les aerolínies europees British Airways Ltd. i KLM, que van veure una oportunitat d’or per finançar la compra d’avions nous a través de la venta d’equipament obsolet i malmès a un client desesperat.

Un altre agent essencial en les adquisicions per part del govern republicà fou Mèxic, que envià alguns lots d’armament de mà a compte propi, per bé que fou molt més significatiu el suport diplomàtic i legal. L’estat centreamericà va oferir-se com a comprador en nom de la república i com a agent comercial en el seu lloc, permetent l’accés al mercat continental americà. Gràcies a aquest suport, la república pogué adquirir armament militar lleuger ipeces d’artilleria antiaèria lleugeres que foren essencials tenint en compte les dimensions aèries que el conflicte estava prenent. L’armament provinent de l’Amèrica del nord era sobretot excedent fabricat a petició dels governs britànic i nord-americà per cobrir la demanda de la Gran Guerra, mentre que Sud-Amèrica comptava amb grans quantitats de material sobrer de gran qualitatqualitat d’origen paraguaià i bolivià, provinents de la recent Guerra del Chaco.

Una altra font important d’armament militar adequat i modern vingué de dues de les independències d’Europa de l’Est: Polònia i Txecoslovàquia. Tot i que provenien d’imperis diferents, ambdues estaven gestionant un període de consolidació nacional en un context continental complex, particularment en el cas de Polònia, on hi havia un fort desig de mantenir la sobirania vers la perpètua amenaça soviètica. Així doncs, a ambdós països, Polònia per circumstàncies geopolítiques i a Txecoslovàquia per tradició i oportunitat, s’havien materialitzat unes indústries tècniques militars molt potents, però que buscaven sempre clients en un continent competitiuple de grans nacions autoproveïdes d’armament.En el cas de Txecoslovàquia, L’armament es proporcionà a la República tant per via comercial amb les empreses armamentístiques, com per l’excedent ofert pel ministeri de defensa txecoslovac, que havia emprès ambiciosos projectes de modernització i comptava ara amb peces que ja no podia justificar en els seus inventaris.

El cas de Polònia és potser més sobtant, ja que la indústria armamentista no tenia un caràcter d’indústria comercial independent com en el cas anteriorment indicat, i es tractava més d’un esforç governamental plenament dirigit. El govern, patint la càrrega econòmica de l’establiment d’indústries d’aquesta índole, buscava legitimar-se també amb clients internacionals, que perseguí a través del “sindicat d’exportació d’indústria armamentista” o SEPEWE (Syndykat Eksportu Przemysłu Wojennego). Així doncs, i malgrat les posicions diametrals entre les polítiques dels governs polonès i espanyol, el SEPEWE es convertiria en un contacte habitual al servei de l’esforç bèl·lic contra els sollevats espanyols, subministrant armament modern, juntament amb alguns excedents que Polònia no pogué refusar la oportunitat de vendre.

Com bé coneixem, la principal i més significativa font d’equipaments militars que rebé la República fou de mans de la Unió Soviètica. La República comptava amb les reserves d’or del Banc d’Espanya, amb les que pretenia portar a terme el volum de les compres necessàries, per tal de poder efectuar pagaments immediats sense compromisos a llarg termini (com els que hagueren de encetar els sollevats, que no comptaven amb capital líquid). No obstant, el govern del Front Popular temia que l’or caigués en mans de l’enemic, i és en aquest context que entrà en jocde manera molt oportuna la Unió Soviètica. Contràriament al mite que se sol acceptar, la república sol·licità el trasllat de l’or a la URSS per a poder garantir que s’invertís en armament de manera definitiva, enlloc de propiciar una adquisició molt més lenta i carregosa exposant-se constantment a la pèrdua de les reserves, després d’una sèrie d’infructuosos intents per part del govern de Front Popular de transferir els diners a diversos bancs europeus. L’or fou traslladat el dia 26 d’octubre de 1936, enmig d’un gran secretisme. Aquest or fou emprat en part per sufragar el cost de l’ajuda soviètica i la resta fou retornat BCEN (Banque Commerciale de l’Europe du Nord). El BCEN era una entitat gestionada per la URSS ubicada a París, on es diposità l’or sobrant en forma de divises a disposició de la República, que facilità que poguessin adquirir armes sense interferència d’altres països. La quantitat total d’or portada a Moscou es situa en 510 tones, valorades en 518 Milions de dòlars americans de l’època, que representaven el 72’6% de les reserves àuries del banc d’Espanya. Tot i així, si bé sembla que la Unió Soviètica no va espoliar Espanya en termes econòmics (o com a mínim, tal noció queda més o menys dubtosa), van exercir un control abusiu en la política de la República. La diplomàcia associada a l’ajuda soviètica tingué fortes càrregues ideològiques, i la URSS envià, juntament amb les armes, a Alexander Orlov de la NKVD (organisme de la policia secreta i espionatge de la URSS) en qualitat “d’agregat diplomàtic”, que faria el que l’NKVD estava dissenyat per fer: espionatge, contraespionatge i neteja política (destaquen incidents com el de la “Operació Nikolai”, l’infame assassinat d’Andreu Nin).

La Unió soviètica no només fou el subministrador armamentístic més important en volum, sinó també en diversitat, proporcionant des d’armament lleuger a vehicles pesants d’última tecnologia complets amb l’ajuda tècnica necessària per al seu ús.A nivell d’armament lleuger, on la URSS comptava amb un inventari caòtic i logísticament difícil, heretat dels temps més difícils de la Guerra Civil Russa i la Guerra Sovietico-Polonesa, s’aprofità l’oportunitat de desfer-se d’una gran quantitat d’articles desfasats i logísticament incompatibles. No obstant, pel que fa a l’aviació i la guerra cuirassada, on la indústria soviètica estava començant de zero amb un ull cap a la modernitat, i on hi havia un fort interès de fer proves de camp per afinar la doctrina de l’exèrcit roig, es proporcionà equipament modern i la República comptà amb una clara superioritat tècnica sobre l’enemic.

“Todas las milicias fundidas en el Ejército Popular” la silueta del bust d'un soldat espanyol, amb el característic casc, superposat amb les banderes de diferents regions i entitats unides en la seva lluita contra el feixisme, incitant-les a col·laborar amb el projecte republicà de l'Exèrcit Popular. Font: Viquipèdia
“Todas las milicias fundidas en el Ejército Popular” la silueta del bust d’un soldat espanyol, amb el característic casc, superposat amb les banderes de diferents regions i entitats unides en la seva lluita contra el feixisme, incitant-les a col·laborar amb el projecte republicà de l’Exèrcit Popular. Font: Viquipèdia

El bàndol sollevat

Tot i que, com al bàndol republicà, la sollevació patí uns primers passos caòtics, hi va haver elements que des de bon principi van virar els ulls cap a Itàlia i Alemanya. Un dels primers va ser el General Francisco Franco, que amb la seva privilegiada posició d’interlocutor amb el Tercer Reich,va guanyar un gran pes a la jerarquiasollevada. Ben aviat sol·licità a Hitler 10 avions de transport amb els que poder dur a terme el futur pont aeri. El 26 de Juliol es va aprovar la proposta i es posaren en marxa els preparatius.

L’equipament seria adquirit a través d’un sistema binari de cobertura corporativa: la HISMA (Sociedad Hispano-Marroquí de Transportes, en espanyol, Hispano-Marokkanische Transport-Aktiengesellschaft, en alemany) era una companyia establerta al Marroc espanyol i dirigida per Johannes Bernhardt, i la ROWAK (Rohstoffe und Waren Einkaufgesellschaft) fou una companyia alemanya que explotaria els recursos naturals espanyols com a pagament per la ajuda, amortitzant el deute de la HISMA i estabilitzant la situació financera. El personal alemany fou dirigit pel Sonderstab: una nova divisió de la Luftwaffe que més endavant es convertiria en la Legió Còndor.

El règim italià es mostraria reticent a les primeres sol·licituds per part dels sollevats i es va veure motivat a intervenir per la ràpida i contundent actuació de Berlin. Tanmateix, un cop iniciat el procés, l’ajuda italiana fou significativament més substanciosa i implicada que l’alemanya, perquè Mussolini tenia grans esperances en la compensació que l’Espanya franquista pogués oferir-li: principalment, tolerar una ocupació Italiana de Mallorca (que ja estava en marxa a efectes pràctics amb l’establiment d’una base de l’Aviazione Legionaria). L’ajuda italiana aniria sota l’auspici de l’Aviazione Legionaria i el CTV (Corpo Truppe Volontarie).

En definitiva, l’ajuda alemanya i italiana fou molt més cohesionada que la de les seva contrapart, conformant paquets de material, suport logístic i professionals jerarquitzats i entrenats. Si bé tant el CTV i l’Aviazione Legionaria com la legió Cóndor no eren formalment part dels exèrcits dels seus països d’origen, comptaven amb la mateixa jerarquització i funcionament operatiu.

Addicionalment, Alemanya i Itàlia aprofitarien les seves posicions al cordó internacional del Pacte de No Agressió per interceptar enviaments destinats a la República i destinar-los als sollevats.

Per a l’Alemanya nazi, la experiència adquirida a la campanya espanyola seria de valor incalculable per a poder afinar la seva doctrina aèria, descartar dissenys en competènciai formar un nucli dur per a la incipient Luftwaffe, un projecte d’importància capital en el pròxim conflicte. Per suposat, els sollevats explotaren altres vies per lliurar la guerra quan les possibilitats ho permeteren, però la limitació de no poder pagar en efectiu els va mantenir generalment limitats als dos grans aliats.

 

“¡Levantaos contra la invasión italiana en España!” Cartell republicà condemnant la intervenció italiana a la Guerra Civil Espanyola; la “bota” de les tropes italianes trepitja una Espanya en flames Font: Viquipèdia
“¡Levantaos contra la invasión italiana en España!” Cartell republicà condemnant la intervenció italiana a la Guerra Civil Espanyola; la “bota” de les tropes italianes trepitja una Espanya en flames Font: Viquipèdia

Conclusions

Una anècdota molt interessant, de difícil encabiment en les dues grans categories presentades, però alhora paradigmàtic del context de la Guerra Civil Espanyola, i amb el que m’agradaria concloure, és la de la venta d’armament a la República per part de Hermann Göring, mariscal suprem de la Luftwaffe alemanya. El mercat republicà era molt atractiu per a Göring ja que, a diferència de les ventes a la Espanya sollevada aquestes serien cobrades en divisa, oferint liquiditat que podria invertir-se immediatament, a més de ser més discretes de cara a la comunitat internacional. No obstant això, Göring era conscient que era impossible efectuar tal empresa de manera directa, així que recorré a la col·laboració del dictador grec Ioánis Metaxás, així com els traficants Josef Veltjens (del costat alemany) i Pródromos Bodosákis (del costat grec), propietari de la fabrica Poudreries et Cartoucheries Helléniques, establerta amb l’ajuda tècnica de la Rheinmetall-Borsig alemanya. D’aquesta manera, es vengueren tant armes d’origen alemany com d’origen grec, arribant a fer-se tirades de producció especialment per a la República i subministrant des d’armament lleuger fins artilleria de campanya i antiaèria.

Hi ha moltes anècdotes més de les que hem inclòs en aquest breu article. En aquest 80è aniversari de la fi de la Guerra Civil Espanyola cal recordar aquestes històries perquè son representatives de problemàtiques que seguim vivint a dia d’avui. El tràfic d’armes és un negoci internacional que sol implicar interessos d’estats, corporacions i bel·ligerants a parts iguals, un recordatori més de com la història interconnecta i impregna esdeveniments passats i futur sense relació aparent.Al cap i a la fi, més enllà de les ideologies i grans conceptes, el tràfic d’armes es un negoci, com bé demostra l’anècdota de Göring, o el fet de que després de la caiguda del règim nazi i la seva extensa condemnació, l’Espanya de Franco seguís pagant deutes i obligacions en concepte d’armament i ajuda facilitada a la República Federal Alemanya.

Read More

El 19 de juliol de 1936: primeres mostres d’anticlericalisme a la ciutat comtal

Catalunya ha estat tradicionalment una terra on l’anticlericalisme ha tingut una forta presència. Els fets que a continuació relatarem són la resposta a unes tensions socials que s’havien anat gestant i caldejant els anys precedents al 1936. En aquest sentit cal recordar que els sectors llibertaris –encapçalats per la CNT i la FAI– mostraven, a través de les pàgines de Solidaridad Obrera, l’odi que sentien per l’Església. També criticaven l’actitud que la República havia mostrat envers el poder eclesiàstic. A tall d’exemple, a l’edició del 8 de juliol de 1936 de Solidaridad Obrera trobem un article titulat “Un día y otro día. El problema religioso”, on es diu el següent:

(…) La República que se inició en abril de 1931, y que ha recibido un nuevo baño popular en febrero de 1936, no ha sabido situarse a la altura de la fiebre revolucionaria que anida en el alma de los desheredados. La reforma religiosa se reduce a un braguero que la Iglesia se lo ajusta a su antojo. Y éste es el error formidable en que ha incurrido la pequeña burguesía.

El 19 de juliol es va produir la primera mostra de repressió contra l’Església, quan el rector de la parròquia del Bon Pastor, Carles Ballart, es va veure immers en un assalt i quan intentava fugir el van assassinar. També el dia 19 a la tarda van ser assassinats el rector i el vicari de la parròquia de Santa Mònica de Barcelona en una acció comesa, probablement, per membres del sindicat del transport de la CNT, el qual tenia les dependències molt a prop de la parròquia. De la mateixa manera, a les 11 de la nit del mateix dia, un grup de milicians va assassinar davant de l’església de Betlem, a la Rambla, el prevere sagristà que, innocentment, els havia obert les portes. Després d’aquest acte van calar foc a l’església on s’hi albergava un dels altars barrocs més importants de Catalunya. Amb aquest primer exemple veiem com la crema d’esglésies va començar el 19 de juliol abans que es confirmés la derrota dels militars dirigits pel general Goded. En d’altres comarques va iniciar-se fins i tot abans que es tinguessin noticies dels fets succeïts a la ciutat de Barcelona.

Campana de Sant Vicenç de Sarrià sent estimbada. Font: MARTI BONET, J. M. El Martiri dels temples a la diòcesi de Barcelona (1936-¬‐1939). Barcelona, 2008.
Campana de Sant Vicenç de Sarrià sent estimbada. Font: MARTI BONET, J. M. El Martiri dels temples a la diòcesi de Barcelona (1936-¬‐1939). Barcelona, 2008.

Esglésies en flames

L’onada destructiva es va iniciar el 19 de juliol a Barcelona, una ciutat on la policia i el Govern municipal eren, en aquelles primeres hores, quasi inexistents. En aquestes circumstàncies grups d’incontrolats van cometre actes d’assassinat i pillatge, saquejant joieries, botigues i magatzems. Els minuts anaven passant fins que va córrer la veu que al convent dels Carmelites s’hi havia refugiat un grup de militars que, segons els rumors, eren ajudats pels frares tot disparant contra la gent del carrer. Davant d’aquesta situació els llibertaris van començar a estendre les següents proclames:

Ya era hora que se les acabase la lotería de tantos dioses, ya que en el interior de las Iglesias tenían arsenales de armas para el refugio de los fascistas, y los religiosos son sus cómplices. Hay que saquear y quemar las Iglesias de la ciudad porque son patrimonio del pueblo y al pueblo se debe devolver. !No más farsa católica! (…) El que no quiera jugar con la Iglesia, que se vuelva a casita.

En un inici no es volia aturar l’onada destructiva ja que, en molts casos, responia a ordres prèvies donades per alguns dirigents anarquistes de Barcelona, com per exemple Ricardo Sanz, membre del grup Nosotros, format pels principals líders llibertaris de la ciutat. De fet, setmanes abans havien enviat als seus homes a les esglésies per fer un inventari de les peces de valor que albergaven. La prioritat principal dels anarquistes abans que esclatés la revolució era aconseguir diners per comprar armes i tot feia preveure que el paper moneda es devaluaria quan la situació es tornés conflictiva. Per aquest motiu, Sanz va enviar als germans José i Tomás García a inspeccionar els temples de la ciutat de Barcelona. Van elaborar una llarga llista de totes les peces que hi contenien, com retaules, calzes  custodies i ,fins i tot, van anotar quines eines necessitarien per forçar les portes i armaris. D’aquí en podem extreure que els anarquistes ja tenien planificat entrar a les esglésies i saquejar tot allò que es trobés al seu interior, buscant el benefici econòmic per finançar la seva causa.

imatge 3Miquel Mir i Serra, en el seu llibre Diario de un pistolero anarquista, ens explica el modus operandi que tenien les patrulles encarregades de requisar els béns materials de les esglésies i particulars, les quals formaven part del Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Pel que fa als edificis religiosos cal destacar que quan hi arribaven el primer que feien era buscar els frares. La majoria eren avisats prèviament i tenien temps per fugir vestits de paisà. Aleshores, si les portes del temple eren tancades, les obrien a cops d’escopeta o fent palanca amb bigues de ferro. Un cop obertes i sense que ningú oposés resistència, començava el saqueig.

Tan bueno que eres tú y tan malos que son tus seguidores; ahora tienes que rendirte a los anarquistas, porque teníamos jurado vengarnos de ti.

Durant aquelles hores confuses, on als carrers no hi havia cap autoritat, grups d’incontrolats exaltats per la victòria obtinguda van aprofitar per esborrar els símbols religiosos, cremar esglésies i convents, requisar residències i saquejar els béns que anaven trobant pel camí. Aquesta fúria destructiva va ser alimentada per diverses publicacions com El Diluvio que ho justificaven dient que els incendis i saquejos eren la resposta a la participació del clergat en la preparació de la revolta militar. El redactor ho afirmava de la següent manera:

Transformados los templos en focos de rebeldía, en depósitos de armas, en centros de reclutas facciosos, no podía pedirse que se les respetase, invocando motivos de índole ultraterrena.

Esglésies tan importants com Santa Maria del Mar o Santa Maria del Pi van ser cremades, però tenim casos sonats de persecució religiosa com els fets que van transcórrer al convent Carmelità del carrer Llúria. Aquest cas també es va produir el 20 de juliol, quan el regiment de cavalleria de Santiago va refugiar-se per la forta resistència que havia trobat en el seu trajecte fins a la plaça del Cinc d’Oros. Jordi Albertí, en el seu llibre El silenci de les campanes: la persecució religiosa durant la Guerra Civil, recull el testimoni de dos dels principals protagonistes d’aquest episodi, el del pare prior –citat anteriorment- i el del coronel Escobar, qui dirigia la columna de la Guàrdia Civil per neutralitzar els militars que es trobaven a l’interior del convent. Els escrits ens demostren que els sollevats no tenien prou recursos materials ni humans per fer front a la forta resistència que procedia des de l’exterior, motiu pel qual es va pactar una rendició. En aquest darrer moment les milícies van aprofitar per matar el coronel dels militars, tres carmelites i un quart que va morir hores més tard a l’hospital. En relació a aquest episodi van sorgir rumors que afirmaven que els religiosos es defensaven disparant a través de les finestres. Una afirmació falsa perquè es van centrar en les cures i atenció dels ferits. Un altre rumor que circulava pels carrers de Barcelona situava a un grup de monjos a les torres de la Sagrada Família des d’on suposadament disparaven amb un canó contra la població.

Múltiples figures de sants, vitralls, làmpades i retaules van ser tirotejats i profanats. Les verges dels altars majors i de les capelles eren trossejades i destrossades a cops de martell. Els sagraris, les robes de dir missa, les pintures i les obres de temàtica religiosa van ser, sense distinció, profanades. A més, moltes escultures eren decapitades i els retaules i els altars arrencats de les parets. Els orgues també van patir la mateixa desgràcia. Com afirma Miquel Mir, els objectes religiosos esdevenien persones de carn i os, protagonistes d’una autèntica barbaritat. Cal destacar, però, que hi havia anarquistes que intentaven salvar les obres de més valor, tot empaquetant-les i guardant-les en magatzems de la seva propietat o cases particulars. Un d’ells seria el dels ja citats germans García que carregaven caixes amb objectes que creien de valor –tot i que a vegades l’aparença d’or o plata era una mera reproducció- amb l’excusa de que ho volien per muntar una botiga de mobles robats i així treure’n un benefici per la revolució. També afirmaven que ho volien per cremar-ho ells mateixos en un altre lloc. La intenció real era treure’n benefici propi, fonent les obres o bé venent-les als mercats d’antiguitats de Perpinyà.imatge 4

En aquest context revolucionari hi van haver persones que només van voler destruir i no construir. Joan Peiró i Belis, sindicalista anarquista i ministre d’Indústria durant la Segona República Espanyola, va escriure una sèrie d’articles on denunciava les actuacions dels “valents de cantonada”, actuacions plenes d’oportunisme i sense fonament pròpiament revolucionari. Peiró va deixar escrit:

Si les revolucions consistissin en robar i matar gent, els lladres i els assassins per ofici i per instint serien els més grans revolucionaris. Justament, però, és tot el contrari. Els més grans revolucionaris, dels quals la Història es complau a parlar-ne, són els qui més allunyats es troben sempre del vessament de sang i de l’amoralitat de les expropiacions per al gaudi personal.

Apreciacions finals

Les elevades columnes de fum s’estenien per Barcelona marcant els punts en què havien estat assaltats i incendiats els edificis religiosos. Piles enormes d’objectes  –bancs, cadirats, confessionaris, crists mutilats, bíblies o arxius parroquials- van ser ruixats amb gasolina i incendiats. Els bombers no donaven l’abast. Com a conseqüència Santa Maria del Pi i Santa Maria del Mar van ser saquejades i, posteriorment, incendiades. A més, l’església de la Mare de Déu de Betlem, la del Carme, la de Santa Maria de Jesús, la Mercè, Sant Francesc de Paula, la Miraculosa, Santa Anna i la Concepció també van ser víctimes de les flames. Moltes d’altres van ser assaltades i, algunes d’elles, reconvertides en dipòsits o magatzems, com per exemple l’església de Sant Agustí. Fins i tot es van profanar algunes tombes, com ara les del convent de les Salesianes del Passeig de Sant Joan, on es van desenterrar desenes de mòmies i es van exposar al carrer a plena llum del dia. També es va incendiar el Museu de la Diòcesis o el Seminari, on una part dels llibres de la biblioteca va servir per fer una foguera al mig del carrer Consell de Cent. Mentrestant, els membres de les patrulles eren exaltats per Ràdio Barcelona: “Qué importa que las Iglesias sean monumentos de arte? El buen miliciano no se detendrá ante elles. Hay que destruir la Iglesia”.

Finalment la destrucció va arribar als pobles i ciutats de Catalunya on, en menor o en major mesura, la vida religiosa es va veure alterada a través d’assassinats, de confiscacions o de destrucció de béns materials. A continuació, presentem la justificació que va emetre el diari Solidaridad Obrera davant de l’onada destructiva, tot destacant que els actes comesos pels revolucionaris es feien per eliminar el poder de l’Església, el qual, segons ells, era un niu de conspiracions feixistes. A més, l’espoli de les esglésies també buscava finançar la Revolució que hauria de portar a la creació d’una societat, segons els seus ideòlegs, més justa i igualitària.

L’església de Sant Jaume després de ser incendiada. Font: MARTI BONET, J. M. El Martiri dels temples a la diòcesi de Barcelona (1936-¬‐1939).
L’església de Sant Jaume després de ser incendiada. Font: MARTI BONET, J. M. El Martiri dels temples a la diòcesi de Barcelona (1936-¬‐1939).

Cuando se quemaban las Iglesias parecía que todo lo que brillaba estaba destinado a ser pasto de las llamas. Se ha podido comprobar que al quemarse un altar en la calle, ha sido la única vez que ha brillado. Además ha resultado que todo era mugre, completamente mugre. Las maderas carcomidas y las teles plagadas de parásitos. Estos almacenes de intelectualidad son verdaderos montones de basura. Esto, nada más, es lo que se quema en las iglesias. ¿Obras de arte? En primer lugar, las obres de arte las quería el mundo autoritario y jerárquico, no por arte, sino por su calidad de oro y plata. Y si las esculturas que valen un millón es un valor arbitrario, pues esas obres de arte solo pueden tenerlas los ricos, los cuales fabrican billetes y por eso tienen los millones que quieren, y eso no es. Las obras de arte son de todos, como las carreteras. Meter la obra de arte en un antro particular es apartarla de su principal significación, de su peculiar objetivo. El arte es de todos y nunca en arte puede haber monopolizadores de todo (…). Por eso nosotros nos hemos apoderado de aquello que nos pudiera ser más útil para los fines revolucionarios y costeamiento financiero de la revolución y después incendiando los edificios religiosos, que son vergüenza del pueblo, para dejarlos reducidos a nada, de donde no debieron haber surgido.
Read More

Gonzalo Berger va presentar la seva tesi doctoral (UB) el passat 2017, en la qual estudia detingudament les Milícies Antifeixistes des del seu naixement fins al desembre de 1936. Amb el  seu treball, realitzat a partir d’una exhaustiva tasca d’arxiu, pretén desmuntar certs tòpics que s’han enquistat a la historiografia al voltant de les milícies. Busca així aportar llum a un dels processos més interessants i complexos de la nostra història recent. Fa poc, i fruït de la seva tesi, ha publicat el llibre Les Milícies Antifeixistes de Catalunya. Voluntaris per la llibertat. (Editorial Eumo). Ens trobem amb ell per parlar sobre els resultats del seu treball i per compartir reflexions al voltant de les milícies.

L’any que ve farà 80 anys del final de la Guerra Civil i segur que les xarxes s’ompliran d’imatges de milicians i milicianes, que s’han plasmat en l’imaginari col·lectiu com el símbol de la lluita del poble contra el feixisme. Fins a quin punt aquesta imatge és real de què van representar les Milícies Antifeixistes?

Són imatges reals, per descomptat. Són reals i corresponen a un moment concret, que forma part de la realitat de la Història de Catalunya. Jo crec que això és el que fa aquest moment, un moment diferent i especial.

Més enllà d’aquesta imatge, sovint s’han sentit moltes crítiques de les milícies. S’ha dit que eren indisciplinades, que no hi havia una coordinació… Són justificades aquestes crítiques o s’han d’agafar amb mesura?

Hi ha un relat interessat per desprestigiar les milícies, ja durant la mateixa guerra i que després es reprodueix a la historiografia contemporània, durant el Franquisme i posteriorment també. Jo crec que la realitat la trobaríem en un punt entremig. Per descomptat que no eren indisciplinades, o poc operatives –tot i que hi ha casos en què es dóna com en qualsevol exèrcit del món d’aquella època–, però també és veritat, i així ho he pogut documentar, que les Milícies eren dures amb els càstigs per indisciplina, amb tot allò que tenia a veure amb abusos sobre la població local, sobretot, i especialment, amb abusos cap a les dones.

En el teu treball, de fet, remarques que la CNT, que sovint s’ha vist com el sindicat més indisciplinat, aplicava severs càstigs contra els seus milicians.

Cal entendre que la CNT és un sindicat amb una ideologia molt potent, que no consentia deslleialtats, abandonament del front, abusos, robatoris… Ni d’oficials ni de la mateix militància. Una frase molt significativa d’Antoni Ortiz és que contra la seva lògica ideològica, va ser una qüestió moral aplicar la disciplina, quan en principi els anarquistes estarien lluny d’aquestes directrius o sempre s’havien pensat que hi estaven lluny. I ell mateix reconeix que va haver d’aplicar condemnes de mort…

Contra la seva lògica ideològica, per la CNT va acabar sent una qüestió moral aplicar la disciplina, fins i tot amb condemnes de mort.

Però això es dóna en general a totes les columnes. En definitiva, tenim una força armada comandada per militars, molt sovint, i per civils armats, amb un component ideològic molt alt que les fa combatives. Això sí, eren poc operatives en alguns casos en front més obert: falta aquesta tècnica militar tan necessària per a la guerra.

Tornant al que deies que estaven comandades per militars, a vegades es té la idea d’unes milícies formades només per obrers i militants d’organitzacions sindicals i polítiques d’esquerres. Però, quin paper tenien els militars en aquestes milícies?

Aquesta ha sigut una de les sorpreses en analitzar els subsidis, perquè sempre s’havia dit justament això, que eren forces de civils. Però la realitat és que totes les columnes tenen comandaments o tropa formats per militars professionals… De fet, en els fronts, sobretot el de Mallorca i el d’Aragó, l’estructura del comandament de l’estat major és formada per militars professionals. Els militars i les forces d’ordre públic juguen un paper important en l’articulació de les milícies des de la rereguarda, en el comandament als fronts i en les mateixes unitats. I fins i tot, també, hi ha tres columnes que són les primeres que surten des de Lleida, Tarragona i Barcelona, el dia 23 [de juliol de 1936] a la tarda, que són formades íntegrament per soldats i forces d’ordre públic.

Totes les columnes tenien comandaments o tropa format per militars professionals. Contra la idea que tots els militars eren reaccionaris, hi havia un gruix de militars que va mostrar la seva fidelitat a la República.

És important destacar que existia una organització clandestina, la UMRA que creix en oposició a una organització de militars feixistes [la UME, Unión Militar Española]. Es dóna el cas que a Barcelona i Madrid hi ha un gran nombre de militars [de la UMRA], suposo que ja intencionadament desplaçats en aquestes guarnicions per tal d’apaivagar una mica els ànims reaccionaris. Per tant, destacar que contra la visió que es té dels militars tots feixistes, tots sollevats i reaccionaris, hi ha organitzacions amb alts comandaments militars, com Josep Guarner o Escobar, que són declaradament antifeixistes.

Militaven a alguna organització política?

Sí. A l’Exèrcit hi ha molts militants d’Esquerra Republicana i del Partit Sindicalista. També de la CNT, sobretot sotsoficials. De fet, molts dels militars que participen de l’octubre del 34, que són condemnats a mort o exiliats, després seran comandaments durant l’etapa del Comitè Central de Milícies. Per exemple, Díaz Sandino, que serà el primer Conseller de Defensa, és oficial d’aviació, i ja havia sigut condemnat el 1934 per negar-se a bombardejar el Palau de la Generalitat. Amb [la victòria] el Front Popular el 1936, tots aquests militars seran restituïts en els seus càrrecs i posteriorment seran els que articularan les milícies.

IMG_7413

Què diferenciaria per tant les milícies d’un exèrcit convencional?

Que els soldats i també els oficials són voluntaris. Hi ha una part de professionals que estan al capdavant de la força, de manera voluntària també, per fidelitat a la República, a la Generalitat o a les organitzacions. També la massa de combatents és voluntària. I això és la gran diferència respecte a un exèrcit tradicional, format per gent obligada a anar al front: les lleves. Això i que malgrat buscar l’eficiència militar, almenys durant l’etapa de les milícies, desapareixen les salutacions i els privilegis dels oficials respecte a la tropa, i apareix un nou esperit.

També els salaris eren iguals en totes les capes dins de les milícies?

El salari és igual per tots, no es fa distinció, tots són voluntaris de les milícies i tots, quan comencen a cobrar, cobren les 10 pessetes al dia.

Referent a aquest nou esperit que has mencionat, George Orwell en el seu Homenatge a Catalunya va escriure que per ell, participar de les milícies era «viure a l’avançada un tast del socialisme». Fins a quin punt, per aquells milicians i milicianes, la seva experiència els primers mesos era això, viure el socialisme o l’anarquisme dut a la pràctica? 

Diverses coses aquí. George Orwell no va estar mai a les Milícies Antifeixistes. Ell va anar al front cap al gener o febrer del 1937, i en aquell moment ja és l’Exèrcit Popular de Catalunya. Les milícies ja s’han militaritzat. A l’octubre comencen les lleves i el desembre l’Exèrcit de Catalunya ja està funcionant. Hem de tenir en compte que George Orwell és un estranger que arriba i que té una perspectiva i que després publica un llibre en funció de la seva ideologia. Però ell no va viure en cap cas els moments inicials ni les dinàmiques de les milícies. George Orwell o Homenatge a Catalunya són part d’aquesta idealització –en aquest cas en el sentit positiu– de les milícies.

George Orwell no va estar mai a les Milícies Antifeixistes. Quan ell va arribar, aquestes ja s’havien militaritzat i eren l’Exèrcit Popular de Catalunya. Homenatge a Catalunya és part d’aquesta idealització de les milícies.

Respecte com ho van viure els protagonistes, crec que evidentment amb eufòria i entusiasme. Estem en una societat catalana amb una tradició antimilitarista molt forta, que a marcat gran part de les sublevacions i insurreccions populars a la Història de Catalunya. Una tradició antimilitarista generalitzada que no significa que sigui no-violenta, ja que la societat catalana, com la resta de societats europees del moment, era violenta.

Tenint en compte aquest antimilitarisme, sorprèn com en qüestió d’hores, desenes de milers de voluntaris i voluntàries estan disposats a anar al front a combatre. I això només s’explica perquè existeix el convenciment de la lluita contra el feixisme i el que implica la seva victòria. Per tant hi ha eufòria, convenciment en què s’està fent allò que s’ha de fer, en què el feixisme implicava la derrota total de les idees, de les organitzacions o del país; i suposo que pels que ho van viure, va significar un moment únic. Si t’hi fixes, hi ha un tema molt curiós, que és que en totes les fotografies de l’època, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, els milicians miren molt a càmera i somriuen. Aquesta és la convicció de ser subjecte històric, o sigui, estan fent història, estan fent alguna cosa excepcional que els fa enfocar aquesta mirada a càmera amb la il·lusió d’aquest moment inicial de defensar allò amb què es creu.

Milicians i milicianes mirant a càmera de forma somrient i amb el puny alçat. Font: Solidaridad Obrera
Milicians i milicianes mirant a càmera de forma somrient i amb el puny alçat. Font: Solidaridad Obrera

Parlant d’aquests voluntaris que van amb el convenciment que estan fent història, arriba un moment, el 30 de setembre, en què es fa el primer Decret de Mobilització. No hi havia prou voluntaris per defensar el front d’Aragó?

Aquest és un fet curiós també. Hi ha una primera efervescència revolucionària però de seguida es veu que no són prou. El que comença sent una lluita a Barcelona amb unes columnes de voluntaris per anar al Front d’Aragó acaba convertint-se en una guerra: una guerra que demana recursos i combatents. Les organitzacions i columnes al front informen de la falta de voluntaris, malgrat que la premsa està venent en aquell moment que les forces antifeixistes estan combatent i vencent a tots els fronts. Hi ha tota una operació de propaganda que d’alguna manera fa baixar el nivell de voluntaris que s’adrecen als fronts. Mentrestant, les organitzacions demanen més homes i més armes.

Hi ha tota una operació de propaganda que d’alguna manera fa baixar el nivell de voluntaris. Mentrestant, les organitzacions demanen més homes i més armes.

Anant al tema de les armes i els subministraments, en la teva tesi també analitzes els esforços de la Generalitat per obtenir armes i per crear una indústria de guerra. Amb quines dificultats es troba la Generalitat? Fins a quin punt podem afirmar que l’Estat intenta boicotejar la creació d’un exèrcit català?

És absolutament així, tot i que més subtil. Catalunya assoleix l’autonomia política a partir de la creació d’aquest Exèrcit i la veritat és que el Govern de la República no ho veu amb bons ulls. Per tant, boicoteja per sistema les aspiracions catalanes, tant des de la vessant llibertària –que seria el front d’Aragó–, com l’expedició de Mallorca –que seria una empresa dirigida des dels interessos del PSUC, sobretot, i ERC i Estat Català, malgrat que també hi hagi la CNT–.

Catalunya assoleix l’autonomia política a partir de la creació d’aquest Exèrcit i el Govern de la República no ho veu amb bons ulls.

Catalunya té poques armes, sempre les ha tingut, degut fonamentalment a les insurreccions. Les armes mai estan a Catalunya, sempre estan al voltant de Catalunya i no hi ha capacitat financera per comprar-les, sobretot a partir del Tractat de No-intervenció de la República francesa i Anglaterra. Per tant, no hi ha ni armes ni capacitat financera, i el Govern de la República no en subministra. Això fa que les forces catalanes no puguin assolir els objectius que en principi es marquen a curt termini. És el gran problema que tindrà l’organització de Catalunya durant els mesos inicials de la guerra: la falta d’armament i de pólvora.

IMG_7414

I això s’aprofitarà per desacreditar les Milícies Antifeixistes, que no aconseguiren recuperar territori, quan el que passava és que no tenien armament, municions ni subministraments en general.

Clar, per això m’interessava documentar bé tot el tema de l’armament i el finançament. La gran excusa per atacar el poder polític de la Generalitat i del Comitè va ser la ineficàcia de les milícies, quan no existia aquesta ineficàcia: hi havia militars i voluntaris disposats a lluitar i a combatre, però el que no hi havia eren les armes necessàries per assolir els objectius. El Govern de la República estrangulava econòmicament–de forma subtil i no declarada– la Generalitat, i minvava les capacitats operatives de les milícies.

La gran excusa per atacar el poder de la Generalitat i del Comitè va ser la ineficàcia de les milícies, quan aquesta ineficàcia no existia. El que existia era la falta d’armament i municions.

Per això no es pot recuperar Mallorca?

No, per això no. Mallorca no es pot recuperar perquè el Govern de la República decideix retirar la tropa republicana d’un dia per l’altra i abandona o no els combatents que estan a l’illa en funció de si aquests accepten retirar-se o no. És una qüestió del ministre de la Marina que decideix que Mallorca no és un objectiu pel Govern de la República, per diferents motius, i ofereix al capità Bayo el reembarcament i el desembarcament d’aquesta força a Andalusia, on s’especifica que sí que tindrà el suport de la Marina i de la força aèria republicana.

És a dir, de recursos sí que n’hi havia.

Recursos n’hi havia: per combatre a Andalusia però no per combatre a Mallorca, no per recolzar una campanya dirigida des de la Generalitat. Hem de tenir en compte que hi ha una acta del dia 30 o 31 d’agost on es pot veure una discussió molt gran en la qual es parlava de Mallorca. Hi ha informes que asseguren les possibilitats d’èxit a Mallorca, un objectiu que es considera vital per la supervivència de Catalunya a la guerra.

Recursos n’hi havia, però per combatre a Andalusia, no a Mallorca.

Si això passa el 30 d’agost, el 3 de setembre, Prieto, Ministre de Marina, envia un telegrama en el qual es comunica que amb tres hores s’ha de procedir al reembarcament de la força. No es comunica a Barcelona ni al CCMA… No només no es comunica a Barcelona, tampoc es diu res a la força que està a Mallorca. Bayo és l’únic que ho sap i no li diu ni als seus oficials ni a la tropa, sinó que els diu que desembarcaran a Palma. Un cop als vaixells els porten a Barcelona i a València. Clar, el cabreig a Barcelona és enorme, i el cabreig dels soldats i dels milicians, també, perquè bàsicament els han enganyat: s’hi han deixat la pell molts companys i es veuen traïts.

El tema de Mallorca respon únicament a què el Govern de la República es nega o no veu amb bons ulls una victòria catalana a les Illes. Mallorca era un objectiu bàsic per Catalunya, i així ja ho veuen els propis membres del comitè i els militars, sobretot per la por als bombardejos des de l’illa, com després acabarà passant. A més a més era un objectiu que estava a l’abast.

IMG_7411

De fet Menorca no havia caigut i Eivissa i Formentera les conquereixen ràpidament i ningú dubta de la victòria sobre Mallorca. Mallorca està aïllada. Semblava possible recuperar-la.

Mallorca no té possibilitats de resistir. I de fet, clar, l’embarcament de les tropes de Mallorca passa entre el 3 i el 4 de setembre, i el 7 comencen a sortir milers de milicians cap a Madrid. Aquests milicians estaven preparats per marxar a Mallorca: la Columna Macià-Companys, la Columna Tierra y Libertad… Tots aquests anaven a anar a Mallorca i aquestes forces en joc hagueren desnivellat la balança perquè l’Exèrcit franquista a Mallorca no tenia capacitat d’augmentar les seves forces. Era qüestió de temps que Mallorca caigués.

I després part de les milícies catalanes són enviades al front de Madrid. La capital era un objectiu estratègic?

Era un objectiu simbòlic. Ho era fins i tot pel Govern de la República que abandona la ciutat. I no només l’abandona el Govern, també l’Exèrcit. De fet, Madrid és defensada per la gent de Madrid i a un preu altíssim. Hi deixen la vida milers de madrilenys i madrilenyes i gent de tota la Península que va a defensar la ciutat i és abandonada, a més a més de mala manera. La sorpresa és que després la ciutat resisteix.

Madrid era un objectiu simbòlic, però no estratègic. El Govern de la República va abandonar la ciutat amb l’Exèrcit, i Madrid va ser defensat per la seva gent.

Amb tota aquesta lògica de la guerra la pregunta és, com és que els milicians van a Madrid? Perquè en definitiva no és un objectiu estratègic ni per Catalunya ni per la guerra. És una ciutat que no té cap valor més enllà de la capitalitat. Però Mallorca és una lliçó que a Catalunya queda molt clara. A partir d’aquell moment, Catalunya considera que ha d’enviar forces i contribuir a l’esforç de guerra per no rebre més boicots. El mateix Durruti es nega a anar a Madrid.

Però hi va acabar anant, no?

Perquè l’obliguen. Els comunistes comencen a enviar les seves forces a Madrid i la CNT no vol quedar enrere i acaben obligant a Durruti a anar-hi.

Arribats a aquest punt, m’agradaria preguntar-te si, com sovint s’ha afirmat, la conversió de les Milícies Antifeixistes en l’Exèrcit Popular de Catalunya és una victòria del PSUC i ERC sobre la CNT. Es pot fer aquesta lectura?

Rotundament, no. És absolutament desencertada aquesta visió de la història. I a més a més està molt documentat. El mite que la CNT no participa o no hi creu és només això, un mite, no la realitat. El Comitè Central de Milícies és creat per la mateixa Generalitat. Però fins i tot la CNT –els comitès superiors de la CNT i la FAI– el 20 d’agost estan decidint dissoldre el comitè, per donar-li tota la força a la Conselleria de Defensa.

La mateixa CNT-FAI decideix dissoldre el CCMA per donar-li tota la força a la Conselleria de Defensa de la Generalitat, de la qual hi formarà part.

De la qual hi formaran part després, no?

De la qual de seguida que es dissolgui el comitè, Joan Garcia Oliver en serà el sotssecretari, i com a tal organitzarà tots els decrets i la formació de l’Exèrcit de Catalunya. Però posteriorment, Francisco Isgleas, que serà després un dels homes més importants de la regional catalana de la CNT, serà el Conseller de Defensa, i serà qui militaritzarà les milícies, qui crearà l’Exèrcit Popular de Catalunya.

Potser tenim una mica el tòpic arrelat d’aquesta CNT revolucionària…

La CNT està al front, i sap el que passa, i veu que no poden afrontar amb garanties la guerra com s’està fent amb les milícies, perquè els hi falta capacitat operativa. Per tant, consideren que la millor opció és la militarització. No hi ha aquesta fractura ERC-PSUC-CNT, estan tots junts. És una qüestió de matisos. Ells debaten, però sobretot per temes d’economia, no per temes de l’Exèrcit. Els grans problemes de la rereguarda són per la tensió econòmica i per quin ha de ser el model econòmic: una economia centralitzada per l’estat, col·lectivitzacions… Però amb l’Exèrcit ho tenen molt clar: la militarització és la millor opció per guanyar la guerra.

La reunió clau de tot això és a principis d’octubre, on participen el conseller Díaz Sandino, Joan Garcia Oliver, Durruti, Ortiz, José Del Barrio… tots els caps de les columnes. I Durruti, Ortiz i Garcia Oliver són els primers que defensen el comandament únic i la militarització de les milícies, perquè són conscients que la guerra es pot perdre en qüestió d’hores.

Amb l’Exèrcit tothom ho tenia molt clar: la militarització era la millor opció per guanyar la guerra.

Tot i així, part de les columnes o alguns dels combatents de les columnes òbviament s’oposen a la militarització, per una qüestió ideològica o perquè estan cansats de la guerra –cal tenir en compte que molts milicians estan cansats: ha arribat l’hivern, fa fred i les condicions són pèssimes, potser simplement volen tornar. Sí que hi ha algunes columnes que s’hi oposen, però la majoria es militaritzen. Aquells que no accepten la militarització marxen de les milícies, com en la Columna Durruti on marxen entre mil i mil cinc-cents voluntaris; però moltes de les columnes es militaritzen ràpidament.

I el POUM? Perquè el POUM ja no formarà part del Segon Govern Terradellas i per tant no tindrà poder de decisió en aquest procés de militarització.

Però no s’hi oposa en cap cas. El POUM accepta la militarització a la primera de canvi. Saben que és la manera d’aconseguir millors armes i més eficàcia militar. La resta de columnes al mateix.

Tornant a la CNT, s’ha d’entendre que al cap i a la fi, la lluita no és per la militarització, la lluita és pel control ideològic de l’Exèrcit. La CNT el que vol garantir és el control mitjançant el comissariat de guerra, i aquí hi ha la lluita amb els comunistes. Els comunistes, sent una organització més petita, ràpidament col·loca molts comissaris i per tant té el control ideològic de l’Exèrcit. I això és el que entorpeix la relació amb la CNT.

La lluita no és per la militarització, la lluita és pel control ideològic de l’Exèrcit.

I després ja venen els fets de Maig?

Això degenera cap a la situació prèvia al maig. Fruit també de la tensió econòmica que viu la Generalitat, que és de col·lapse financer.

IMG_7417_2

Millor no hi entrem, als Fets de Maig. Canviant una mica de tema, en el treball també has intentat quantificar quantes dones van participar de les milícies.

Sí, també era un dels mites que havia de combatre. A partir de la bibliografia es pot veure com han nascut molts tòpics al voltant de la dona miliciana: que eren o bé prostitutes, o de la CNT… En el sentit pejoratiu de la vessant llibertària. La visió que es tenia era que eren putes o anarquistes o totes dues alhora. A partir d’aquí, es deia que havien anat molt pocs temps al front i que de seguida havien tornat. I també que eren molt poquetes.

Però quan t’acostes a les fonts i comences a analitzar els percentatges comencen a sortir moltes, moltes i moltes dones que estan combatent a primera fila i amb un perfil ideològic molt divers. Al voltant del 3% a les milícies van ser dones. Que encara és un nombre residual però molt significatiu si tenim en compte que la guerra era un espai reservat als homes. Per tant, la dona hi participa, hi participa massivament, durant les primeres setmanes de la guerra. El percentatge ideològic també és brutal, perquè de les aproximadament 1.200 dones que estan a les milícies entre el 24 de juliol i el 31 de desembre, les de la CNT no arriben a ser 400.

Les dones van ser el 3% dels voluntaris a les milícies. Tot i que encara és un nombre residual, és molt significatiu si tenim en compte que la guerra era un espai reservat als homes.

Sempre s’havia cregut que eren majoritàriament de la CNT… De fet el PSUC organitza unes milícies femenines…

No és que les organitzi. És des de la Secció Femenina del PSUC que les dones que en formen part creen unes milícies femenines obertes a totes les dones de les organitzacions antifeixistes, cosa que no agrada a la directiva del PSUC, que en principi pretenia mobilitzar-les a la rereguarda i enquadrar-les a la seva organització.

Elles tiren pel dret i acaben muntant un Batalló Femení de Catalunya, format íntegrament per dones, i no només del PSUC, també d’Esquerra Republicana, d’Estat Català, del Partit Sindicalista, del POUM, d’Izquierda Republicana, de la FAI… Diferents organitzacions que aporten dones d’una manera significativa, unes dones de les quals moltes ja tenen una tradició de lluita molt potent i que identifiquen el feixisme com el seu gran enemic. Són dones que estan decidides a combatre: i lluiten i moren i pateixen igual que els homes.

Així i tot, amb la militarització les dones van ser expulsades de les milícies. A la teva tesi documentes com, per exemple, la Columna Libertad, que es trobava a Madrid, decideix retornar les dones a Barcelona. Com es produeix aquesta expulsió?

La Columna Libertad, del PSUC, però també altres de llibertàries, de seguida comencen a purgar les dones per culpa d’una concepció masclista, perquè no hi ha cap motiu objectiu per fer-les fora. Això ja passa durant les milícies: primer les acusen de prostitutes i de contagiar malalties venèries, i després es permeten el luxe de desprestigiar-les des de la premsa –llibertària, comunista i altres–. Diuen d’elles que per qüestions físiques són incapaces de córrer o de disparar, que els pits les desequilibren, que quan corren cauen de cul… que són físicament inferior als homes. I això des d’una visió comunista, anarquista o al cap i a la fi revolucionària, que no deixa de sorprendre.

Les dones catalanes van viure una doble derrota: la primera per part dels seus companys i organitzacions; la segona, la repressió que vindrà després, amb el franquisme.

Així i tot, la majoria de les dones es queden i no és fins a la militarització que les expulsaran definitivament. Per tant, cal remarcar aquesta doble derrota de les dones catalanes: la primera per part dels seus companys i organitzacions; la segona, la repressió que vindrà després, amb el franquisme.

Crec que ho podem deixar aquí, hem tocat molts temes. Moltes gràcies.

Moltes gràcies a vosaltres.

Read More

Els bombardejos sobre Barcelona i l’auto-organització ciutadana per a sobreviure’n

Bombardejos sobre la població civil com a tàctica de guerra

La Guerra Civil espanyola descrita com un dels episodis de reacció i venjança política més cruels del segle XX tingué entre les seves principals víctimes la població civil indefensa. Una de les tàctiques de guerra que s’utilitzaren durant aquest conflicte fou la de bombardejar nuclis de població allunyats del front, un tipus d’atacs que ja havia sigut emprat durant la Primera Guerra Mundial però que durant aquesta es portà a terme de forma sistemàtica i amb material bèl·lic molt més avançat i amb una capacitat destructiva molt més gran. L’objectiu d’aquests atacs era el de terroritzar i desmoralitzar una ciutadania que representava el suport econòmic, material, polític i també emocional del front. Tot i que el bàndol republicà utilitzà aquesta tàctica en alguna ocasió, amb bombardeigs sobre Burgos i altres poblacions de Castella i Andalusia, la majoria dels seus mitjans aeris es concentraren en zones de conflicte armat i també per a la defensa de les principals ciutats, evitant castigar una població a la què en cap cas es considerava culpable de l’atac a la democràcia que s’havia portat a terme amb el cop d’estat del 18 de juliol de 1936.

El bàndol colpista, en canvi, des d’un bon principi realitzà –gràcies a l’ajuda dels seus aliats italians i alemanys– atacs sobre poblacions de rereguarda i de forma sistemàtica, cercant castigar de manera indiscriminada una ciutadania que s’havia mostrat fidel a la República. La ciutat de Barcelona, com la resta de poblacions de la costa mediterrània peninsular, fou agredida durant la guerra per vaixells de guerra i aviació feixistes italianes –la famosa Aviazione Legionaria que des de Mallorca, on establiren la seva base, es dedicaren a fustigar metòdicament i constant la majoria de poblacions de rereguarda que tenien a l’abast. Des del primer bombardeig sobre Roses el 30 d’octubre de 1936 i fins al final de la guerra, moriren gairebé 5.500 persones a Catalunya, gairebé la meitat dels quals a la capital catalana.

Els bombarders Savioa-Marchetti SM.81 de l’Aviació Legionària italiana foren els avions més utilitzats per bombardejar Barcelona. Font: Viquipèdia
Els bombarders Savioa-Marchetti SM.81 de l’Aviació Legionària italiana foren els avions més utilitzats per bombardejar Barcelona. Font: Viquipèdia

Què va fer la ciutat per a defensar-se?

Fonolocalitzador situat en una platja durant la Guerra Civil. Font: mundomilitaria.es
Fonolocalitzador situat en una platja durant la Guerra Civil. Font: mundomilitaria.es

Des dels inicis de la guerra es constatà que no es tractava d’un conflicte convencional i que formar part de la rereguarda no era garantia de seguretat per a la població civil. Per tal de fer front als bombardejos i també per a protegir la ciutadania es prengueren un conjunt de mesures que esdevingueren clau per a salvar milers de vides. Per a fer front als atacs s’establí un comitè de defensa activa, format exclusivament per aparells militars i que tenia la missió de localitzar els bombarders i vaixells de guerra que s’acostaven a la ciutat per a fustigar-los i també intentar defensar-la amb tots els mitjans al seu abast. El comitè de defensa activa fou abastit de diversos aparells i mitjans que els permetien anticipar o localitzar els atacants. Aquests sistemes, formats per fono-localitzadors, radio-escoltes –el radar es trobava en una fase molt inicial del seu desenvolupament i no fou usat com a tecnologia militar fins a la Segona Guerra Mundial–, guaites de costa repartides pel litoral o projectors de llum per als atacs nocturns no eren tècnicament massa avançats però servien per a avançar-se als atacs amb prou antelació per poder avisar a la població per a què busqués refugi.

Un dels canons Vickers 105 del turó de la Rovira. Font: Bunkers.cat
Un dels canons Vickers 105 del turó de la Rovira. Font: Bunkers.cat

Una altra tasca del comitè de defensa activa fou la de neutralització dels atacs aeris, funció assignada a la Defensa Especial Contra Aeronaus (DECA) i les Forces Aèries de la República. Els mitjans aeris amb els quals comptaven les forces aèries republicanes eren molt minsos, tecnològicament poc avançats i estaven majoritàriament destinats al front. Gràcies a l’ajuda soviètica els efectius aeris s’incrementaren amb l’arribada dels caça-bombarders I-16 Polikarpov –popularment coneguts com a Mosca–. Cal destacar, però, que tot i que ajudaren a incrementar el potencial defensiu republicà, aquests aparells no foren suficients per competir i neutralitzar els atacs de la temible aviació legionària italiana. La DECA, per la seva banda, era l’encarregada d’equipar la ciutat de Barcelona amb canons i bateries antiaèries. Aquests se situaren en diversos punts elevats de la ciutat, com eren les muntanyes de Sant Pere Màrtir, Montjuïc i el Tibidabo o el Turó de la Rovira. Aquestes defenses, però, van resultar ser ineficaces sobretot perquè estaven formades per artilleria amb tecnologia obsoleta i no van aconseguir abatre massa avions durant el conflicte –es calcula que de cada 25.000 trets un aconseguia tocar algun avió–. En realitat serviren més per a dissuadir els atacants que per a neutralitzar-los.

Tot i que la comesa encarregada per la defensa activa fou important i necessària, encara tingué més transcendència per a la rereguarda la labor que desenvoluparen els serveis de defensa passiva. Aquesta, s’encarregava per una banda d’alertar i protegir a la població civil dels atacs i per l’altra d’intentar actuar de la manera més eficient possible per tal de minimitzar el nombre de víctimes. Aquesta tasca recaigué en les administracions i també en la mateixa ciutadania.

A Barcelona, i fins la constitució de les Juntes de Defensa Passiva impulsades per la Generalitat l’estiu de 1937, van funcionar de manera poc coordinada el Servei de Defensa Passiva Antiaèria (SDPA), creats per l’Ajuntament i l’autoorganització dels mateixos veïns. Des del moment en què es conegueren els primers atacs aeris sobre Madrid la tardor de 1936 es començà a témer perquè succeís quelcom semblant a la capital catalana. La Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya va impulsar l’Oficina de Defensa Passiva Antiaèria, amb la intenció de trobar locals amb les condicions necessàries per ser habilitats com a refugis col·lectius i també creà un protocol en què s’explicava què calia fer en cas de bombardeig.

El protocol contra els bombardejos i altres informacions per a la població s’acostumava a fer en forma d’auca per tal d’arribar a tothom, ja que hi havia força gent que no sabia llegir. Font: Viquipèdia
El protocol contra els bombardejos i altres informacions per a la població s’acostumava a fer en forma d’auca per tal d’arribar a tothom, ja que hi havia força gent que no sabia llegir. Font: Viquipèdia

Durant la tardor de 1936 s’organitzaren diversos simulacres que no tant-sols servien per a posar a prova la resposta de la població, sinó també per a conscienciar als ciutadans de què l’amenaça era real. A mitjans d’agost de 1937, quan ja s’havien patit diversos atacs aeris i marítims, es creà la Junta de Defensa Passiva de Catalunya, que depenia de la Conselleria de Treball, que s’encarregà a partir de llavors de coordinar totes les tasques relacionades amb la defensa passiva. S’impulsaren diverses Juntes locals per a descentralitzar la tasca i perquè es coordinessin de forma efectiva amb la xarxa de guaites i la DECA. Per tal de minimitzar els danys dels bombardejos es crearen una serie de mecanismes que s’activaven en el moment en què es rebia l’avís d’un atac. Se situaren per tota la ciutat un conjunt de potents sirenes que es complementaven amb aquelles que ja existien en fàbriques, bancs i les dels cotxes de bombers i ambulàncies i que alertaven a la població de l’inici del bombardeig, així com del final d’aquest.

Un cop el bombardeig acabava es posaven en marxa els instruments per tal de minimitzar-ne els danys i rescatar les víctimes, a través dels cossos d’intervenció ràpida on hi participaven els cossos de bombers, la Creu Roja i les brigades de desenrunament i rescat.

Brigades de desenrunament i de la Creu Roja després d’un bombardeig el 16 de març de 1936. Font: http://guerraenbarcelona.blogspot.com.es
Brigades de desenrunament i de la Creu Roja després d’un bombardeig el 16 de març de 1936. Font: http://guerraenbarcelona.blogspot.com.es

Tothom als refugis!

Una de les feines a la que més recursos i esforços es destinà fou la de construir refugis per tota la ciutat. Aquesta tasca es dugué a terme, en un primer moment per la Comissió d’Urbanització i Obres de l’Ajuntament –que destinà vora 300.000 pessetes per a la construcció i adequació de refugis– i pels mateixos veïns, que en molts casos usaven soterranis i forats d’ascensor de les seves finques. L’experiència dels primers bombardeigs demostrava que el tipus de refugi particular no era gens segur i ràpidament es donaren una sèrie d’instruccions per evitar-ne la proliferació i engegar la construcció de refugis que oferissin unes certes garanties a la població civil.

Amb la creació de la Junta de Defensa Passiva es pretengué posar ordre en aquesta matèria i es prohibí la construcció d’aquells que no comptessin prèviament amb un plànol d’obra que havia de ser aprovat per la Junta local i la construcció dels quals no estigués sota supervisió dels seus tècnics. Calia un mínim de garanties per tal de protegir-se dels projectils. L’esforç i els recursos que tots els ajuntaments dedicaren a la construcció de refugis foren molt considerables, tot i que l’envergadura de l’obra a realitzar, sobretot en les grans ciutats com Barcelona feren que, per manca de recursos molts dels projectes quedessin únicament sobre el paper. La incapacitat de l’ajuntament per a arribar a construir refugi per al milió de ciutadans que habitaven la ciutat obligà als mateixos veïns a autoorganitzar-se per a dur a terme aquesta empresa sota la supervisió de les autoritats.

El primer bombardeig de febrer de 1937 amb el resultat de divuit morts va activar tota la societat civil per a fer front a aquella amenaça. Aquella important mobilització i consciència ciutadana féu que moltes associacions i organitzacions cíviques que ja existien abans de l’inici de la guerra consideressin necessari transformar les seves estructures organitzatives en comissions per a la construcció de refugis.

A Gràcia, per exemple, la gran majoria de comissions d’organització de les Festes de Gràcia que agrupen els veïns de carrers i places per a guarnir el seu tram de carrer a la festa major, s’encarregaren de la construcció del refugi que donés aixopluc dels mateixos veïns del carrer o la plaça durant els bombardejos. Fou així com, en paral·lel al centenar de punts d’aixopluc que s’impulsaren des de l’Ajuntament de Barcelona, es construïren una xarxa de refugis semiprivats i que permeteren arribar a la xifra total de 1402 en tot Barcelona. Es tractava d’un esforç col·lectiu, mostra de la solidaritat i l’autoorganització que sens dubte serví per a salvar milers de vides.

Tot i l’acarnissament que el bàndol colpista mostrà durant tota la guerra contra la població civil que es trobava a la rereguarda, aquesta sabé respondre amb mostres de màxima dignitat i responsabilitat, organitzant-se per a salvar als seus conciutadans de la barbàrie a què eren sotmesos i mantenint la força mental i la unitat que se’ls pretenia manllevar a través de les campanyes de terror.

Read More

Les dones a la Guerra Civil: al front o a la rereguarda? (I). Blaves i blanques: les dones del bàndol nacional

Roges i negres: les dones del bàndol republicà

Durant els anys de la Segona República (1931-1936), els governs progressistes havien impulsat algunes mesures legislatives que milloraven la condició social i política de les dones i havien establert un règim de llibertats polítiques que havien afavorit la seva participació política. En els sectors esquerrans, la militància política femenina s’havia desenvolupat sobretot en les tendències anarquistes i comunistes, en un context de politització creixent que potenciava les postures més radicals. En un principi les dones militaren al costat dels seus companys en partits o sindicats, però durant els anys de la República van néixer també algunes organitzacions femenines.

Les comunistes s’agruparen sota l’Agrupación de Mujeres Antifascistas (AMA) –amb la Unió de Dones de Catalunya (UDC) com a homòloga catalana. L’AMA es va fundar el 1933, de la mà del PCE, i es vinculà a la Tercera Internacional i al Congrés Internacional de Dones contra la Guerra i el Feixisme. Tot i l’evident domini comunista d’aquesta associació, un cop esclatà la guerra intentà erigir-se com una organització femenina unitària de les forces antifeixistes –seguint la pràctica del Front Popular–, i algunes dones socialistes, republicanes i anarquistes hi participaren. La majoria de militants, però, ho eren també de la UGT o del PCE.

Ni l’AMA ni la UDC van establir un programa de gènere clar, i el seu objectiu principal ara la mobilització de les dones en favor del comunisme i l’antifeixisme, més que iniciar una lluita feminista. Com afirma Mary Nash, aquestes «organizaciones carcían de una reflexión crítica sobre la situación de las mujeres y apenas ponían en tela de juicio los valores patriarcales».

La dependència política de l’AMA al PCE era evident –així com la UDC del PSUC–, i així ho denunciaven algunes dones anarquistes, que rebutjaren participar d’aquesta organització i preferiren organitzar-se autònomament sota la nova organització anarquista Mujeres Libres. Aquesta s’havia fundat només uns mesos abans del cop d’estat, resultes d’una reflexió crítica sobre la pràctica dels companys del sindicat que, deien, no obeïa a la teoria igualitària que defensaven.

Dones integrants de l'organització anarquista femenina Mujeres Libres. Font: Diario Público
Dones integrants de l’organització anarquista femenina Mujeres Libres. Font: Diario Público

A diferència de l’AMA, Mujeres Libres sí que emprenia una lluita anarcofeminista amb la que pretenia aconseguir l’emancipació femenina, i defensava la doble militància –en el sindicat mixt i en l’organització femenina– com a camí de lluita. Rebutjaven que amb la revolució social s’arribés també a l’emancipació femenina, i optaven per la lluita binària feminista i revolucionària. Malgrat que Mujeres Libres ho sol·licités formalment, mai va ser reconeguda com una organització anarquista dins del Movimiento Libertario Español (MLE), que integrava la CNT, la FAI i la Federación Ibérica de Juventudes Libertarias (FIJL), demostrant així la poca sensibilització respecte la lluita de gènere dins d’un moviment anarquista altament masculinitzat.

A la zona republicana, per tant, la mobilització femenina es va vehicular a partir de diferents organitzacions, i no es va poder construir una proposta transversal de gènere. Les diferents formacions plantejaven unes apostes polítiques diferenciades i, contràriament al que succeí a la zona nacional, l’heterogeneïtat marcà la política, també de gènere, de les esquerres.

 

Expulsades del front

El 19 de juliol de 1936 moltes van ser les dones, sobretot joves, que entusiasmades pel crit de la revolució i l’antifeixisme, sortiren als carrers i participaren de la victòria popular sobre el cop militar. Els primers dies de la guerra prengueren, de seguida, un caire festiu i reivindicatiu, i per moltes d’elles significà l’oportunitat de viure diferent. L’estiu s’acostava, i aquell no seria igual que els anteriors: moltes dones s’allunyaren de la llar o de les fàbriques –es convocà una vaga general com a resposta a l’aixecament de l’Exèrcit– i ocuparen els carrers, adquirint una nova actitud, activa, optimista i, potser, provocadora, que trencava amb els límits culturals de la domesticitat. Concha Liaño, de les Joventuts Llibertàries del Clot recorda que «estaba excitadísima. En la calle se habían empezado unas barricadas, con tenedores, cuchillos y todo lo que se pillaba. Me junté con los que hacían barricadas».

Després de la victòria sobre el cop d’estat, la vida canvià dràsticament. La improvisació dominà les accions dels mesos posteriors, i aquesta manca d’organització i regulació obrí nous espais per a les dones, en un moment on es reconfiguraven els discursos i es redefinien els rols –no només de gènere, també de classe– assignats. La mobilització femenina, en aquest context, despuntà. Aurora Molina recorda com volia participar de tot el que estava passant.

«Ah, y me acuerdo que iba a la casa CNT-FAI […]. Y yo iba por la calle y yo tenía un Winchester [un fusell], que no lo dejaba ni a tiros e iba con mi Winchester. Y suena un tiro, y entonces veo a mi madre que sale de un portal, y me agarra así y me mete pa’ dentro: ‘¿Pero qué haces mamá?, ¿con un fusil y me metes aquí dentro?’. Y salí fuera.»

Passats uns dies es va fer evident, entremig de notícies confuses i que arribaven tard, que no s’havia aconseguit vèncer les forces feixistes arreu de l’estat i que començava una guerra que, tot i que encara no se sabia, seria llarga i feixuga. Es van establir les línies del front i de seguida s’organitzaren les primeres milícies populars. Les diferents formacions d’esquerra –principalment comunistes i anarquistes– crearen columnes de milicians que es dirigiren a Mallorca, Aragó, Madrid, Guadalajara o algun dels altres fronts que s’ubicaven entre nacionals i republicans.

I enmig d’aquests milicians també s’hi allistaren milicianes: dones, sovint joves sense càrregues domèstiques ni familiars, que empeses per la necessitat instantània de combatre el feixisme es dirigiren, fusell en mà, al costat dels seus companys a primera línia de la guerra. Moltes d’aquestes dones es movien responent a una consciència política ja arrelada anteriorment, i anaven al front al costat dels seus companys de militància, entenent que en un moment així no podia haver-hi diferències entre sexes en la lluita contra l’enemic. Una miliciana del front d’Aragó advertia que «si alguien os dice que la lucha no es cosa de mujeres, decidle que el desempeño del deber revolucionario es obligación de todos los que no son cobardes».

Un grup de milicianles. Font: El Diario.es
Un grup de milicianles. Font: El Diario.es

Altres dones, però, es mobilitzaren per propòsits més banals: simplement acompanyar el xicot o el marit, o amb la voluntat de viure un estiu diferent, mogut per l’aventura i amb l’oportunitat de teixir noves relacions socials. Conxa Pérez explicava que «jo anava amb el grup que perteneixia i érem tots del grup [anarquista]. Hi havia el meu company també allà. […] Bueno, no m’hagués agradat tirar tiros, però la veritat és que quan anàvem a tirar tiros no ho pensava, semblava que tenies que fer allò i ho feies».

Un cop situades al front, aquestes dones, que pretenien empunyar el fusell com feien els seus companys, es van trobar amb una nova barrera: moltes es van veure obligades a realitzar les tasques domèstiques, auxiliars i de cura. Eren elles les que cuinaven, rentaven o atenien els ferits. Una miliciana, la Manuela, es queixava que ella no havia vingut al front «para morir por la revolución con un trapo de cocina en la mano». La divisió sexual del treball a les trinxeres de seguida creà diferències entre les tasques desenvolupades per homes i dones, un fet que suposà per elles un fort desencís. Al final, tot i la voluntat de les dones de trencar esquemes i límits, es van acabar imposant al front unes noves regles de gènere.

Cartell de la Guerra Civil en el que s'insta als homes per allisar-se a les milícies a partir de la imatge d'una miliciana. Font: Biblioteca Nacional d'Espanya
Cartell de la Guerra Civil en el que s’insta als homes per allisar-se a les milícies a partir de la imatge d’una miliciana. Font: Biblioteca Nacional d’Espanya

La realitat és que van ser poques les dones que practicaren el «manejo del fusil» –i aquí cal trencar tòpics–, tot i això, la imatge de la miliciana de seguida es materialitzà com a símbol de la lluita antifeixista. Es van fer cartells, es van compondre cançons i s’explicaven relats a la ràdio sobre la valentia i l’heroisme d’aquestes dones que havien deixat la seguretat de la rereguarda per combatre el fantasma del feixisme en primera persona. Com relata la historiadora Mary Nash, sovint gran part d’aquesta premsa no anava dirigida a les dones, amb la voluntat que seguissin l’exemple i es mobilitzessin també al front, sinó que intentava apel·lar als homes. Es realitzaven campanyes on la miliciana, a vegades al costat dels seus companys a primera línia, era la figura principal, capaç de fer reaccionar els homes i animar-los a allistar-se promovent els valors tradicionalment masculins de la virilitat, la valentia o l’honor.

El discurs que es desprenia de l’ús de la miliciana com a eina propagandística, per tant, estava molt lluny de ser trencador i assumia els rols culturals de gènere tradicionals. De fet, la propaganda dirigida a les dones les situava clarament a la rereguarda, i les interpel·lava com a mares, sobretot, i esposes. Des d’un primer moment existí el tàcit acord comú entre totes les forces polítiques, i també les associacions femenines, que la contribució femenina al conflicte havia de ser des de la rereguarda.

A poc a poc, el mite de la miliciana anà transformant-se. De fet, des del desembre del mateix 1936 ja no es van veure més cartells de milicianes: l’eufòria inicial de la guerra havia aportat a l’imaginari col·lectiu un nou model femení, amb unes actituds actives que res tenien a veure amb les que tradicionalment s’havia associat a les dones; però aquesta obertura va ser transitòria, i en els mesos posteriors es passà del mite de la miliciana al seu descrèdit.

Es començà a culpar a les dones del mal funcionament del front. Segons deien, la seva falta de coneixements i preparació militar obstaculitzava l’activitat bèl·lica, i en canvi de reclamar una formació per aquestes, s’exigia la seva retirada de les trinxeres. Amb un discurs força patriarcal es justificava que els coneixements femenins eren més útils a la rereguarda i, a més, la suposada inclinació natural de les dones per la pau les inhabilitava per a la lluita armada.

Un grup de dones vestides de milicianes la costat d'un cubell. Font: Alcalahoy
Un grup de dones vestides de milicianes la costat d’un cubell. Font: Alcalahoy

A tots aquests arguments de seguida se’n sumà un altre: la prostitució. Tot i que eren poques les prostitutes que es mobilitzaren al front, i que la majoria de prostitució es produïa a la rereguarda durant els dies de permís dels soldats, l’equiparació de les milicianes amb prostitutes acabà per desprestigiar-les per complet, en un relat fortament sexista que convencé a tothom. La realitat, però, era que moltes dones havien anat al front acompanyant a les seves parelles, amb projectes de casament. I són alguns els relats de joves que denunciaven assetjament sexual i violacions al front per part dels soldats, dels que deien que només eren «comunistas, socialistas o anarquistas de cintura para arriba».

Cartell contra les malalties venèries, on es veu una figura de dona despullada al fons, fent referència a la prostitució. Font: Pintarest
Cartell contra les malalties venèries, on es veu una figura de dona despullada al fons, fent referència a la prostitució. Font: Pintarest

Però en uns temps on les malalties venèries es contagiaven ràpidament i causaven moltes baixes, s’identificà la prostitució com a causa d’aquest problema. S’havia arribat a dir que la presència de les dones –acusades de prostitució– era «un plan preconcebido de los fascistas para iniciar el movimineto contrarrevolucionario» i que «la enfermedad venérea debe ser extirpada del frente, y para ello hay que eliminar previamente a las mujeres».

Finalment, Largo Caballero, el Ministre de Guerra, aprovà un seguit de decrets a finals de 1936 en el que s’expulsava les dones del front. Tot i que algunes s’hi quedaren, en un acte de desobediència individual, després del maig del 1937 amb la militarització de les milícies populars i la creació d’un exèrcit regular i disciplinari, la presència femenina als fronts passà a ser insignificant. Conxa Pérez recorda així aquell moment:

«I això ens va doldre molt, quan va arribar l’ordre de «las mujeres a la retaguardia» i donaven com excusa que tenien més baixes d’enfermetats venèries que de tiros i això era fals completament. Jo no en vaig conèixer cap [de prostituta] […]. I a mi em va doldre més que a les altres [la nova consigna], perquè precisament ho van projectar companys nostres, Ortiz, que era amic meu […]. En Durruti, que érem companys de tota la vida, reivindicant la igualtat i en canvi en aquest punt crec que no varen estar bé».

Així, la defensa de la presència de les dones a primera línia de guerra va respondre més a veus individuals de dones que rebutjaven tornar a la rereguarda que no a un front femení unitari. De fet, les diferents associacions femenines –AMA, Mujeres Libres… – ja des del principi de la guerra encaminaren els seus esforços en mobilitzar les dones a la rereguarda, i no reivindicaren el dret a establir-se al front.

Heroïnes de la rereguarda

Com hem vist, la figura de la miliciana s’instrumentalitzà, durant els primers mesos de la guerra, per cridar als homes al front. Per contra, la propaganda dirigida a les dones incentivava la seva contribució a la lluita antifeixista des de la rereguarda. Responia a l’estesa idea de «els homes al front, les dones a la rereguarda». Totes les formacions polítiques d’esquerra coincidien en aquest punt, i van ser les associacions femenines les que vehicularen la participació de les dones.

Dones del Secretariat Femení del POUM amb una pancarta on es pot llegir "Más vale ser viuda de héroe que esposa de cobarde". Font: Burbuja
Dones del Secretariat Femení del POUM amb una pancarta on es pot llegir “Más vale ser viuda de héroe que esposa de cobarde”. Font: Burbuja

En les setmanes posteriors al cop d’estat, la propaganda destinada a les dones les apel·lava en tant que mares o esposes, i buscava crear actituds proactives per tal que forcessin a marits i fills a allistar-se al front. Amb lemes com «más vale ser viudas de héroes que esposas de cobardes» o «nosotras, las mujeres catalanas, nunca hemos criado cobardes; nuestros hijos no deben faltar a su deber» s’intentava assimilar el sofriment i sacrifici de les dones, que veien els seus familiars emprendre el camí del front, com una activitat necessària per la resistència antifeixista. També es constituïren comitès de vigilància, a partir dels quals s’indentificava aquells homes que seguien a la rereguarda i no complien el deure de defensar la República.

La propaganda durant la Guerra apel·lava a les dones en tant que mares o esposes. Font: Pinterest
La propaganda durant la Guerra apel·lava a les dones en tant que mares o esposes. Font: Pinterest

Les dones, per tant, no eren considerades per ser, sinó en relació als homes. Eren mares, germanes, filles o esposes, relacions que s’emmarcaven en l’àmbit “natural” de les dones: la llar i la família. Tot i que aquest discurs no resultava gens trencador amb la concepció tradicional de les relacions de gènere, sí que les interpel·lava per crear actituds actives, i s’abandonava així el discurs de la domesticitat. Tothom havia de participar de la causa antifeixista, i també les dones havien de respondre a aquesta crida, però des d’un espai diferenciat.

La vida a la rereguarda no era gens fàcil. De seguida es van començar a notar els efectes adversos de la guerra, i la falta de subministraments i la inflació van dificultar enormement l’abastiment. A aquestes problemàtiques al cap de poc s’hi sumaren els bombardejos constants que desmoralitzaven a la població i dificultaven, encara més, el dia a dia. I ja des de l’inici del conflicte arribaven a les zones republicanes masses de refugiats –majoritàriament dones i nens– que escapaven de l’horror franquista, agreujant la manca de subministraments alhora que es generaven noves necessitats a la rereguarda.

En un moment on les institucions i els canals oficials eren incapaços de donar una resposta efectiva a les dificultats de la població, les dones s’organitzaren per desenvolupar de forma col·lectiva totes aquelles activitats d’assistència essencials per la supervivència. Elles, en definitiva, realitzaven allò que sempre havien fet per la seva família –subministrar aliments, roba, higiene, sanitat, etc.–, però ho feien en un nou marc col·lectiu i destinat a tota la població civil. Sobre elles va recaure el feixuc pes de la lluita per la supervivència, fet que els atorgava una nova condició social i un paper destacat, per primer cop, en la vida pública.

Es va establir una xarxa d’iniciatives assistencials, moltes d’elles hospitalàries i d’atenció als infants, arreu de la zona republicana. De fet, moltes dones de classes populars iniciaren durant la guerra la seva carrera com a infermeres, en un context on les que tradicionalment havien desenvolupat aquesta tasca, les monges, havien fugit a la zona nacional. Moltes d’elles mai haurien pogut accedir a aquests estudis si no fos pel context bèl·lic del moment. Gràcia Ventura, militant de la CNT de Borriana, explicava que quan va esclatar la guerra volia participar com fos, i va voler ser infermera. Com ella recorda, «entonces hi havia moltes infermeres voluntàries […]. totes nos apuntàvem per ser infermeres i coses d’estes».

El treball femení: un dret o una necessitat?

Cartell de guerra que crida les dones per treballar a les fàbriques. Font: Pintarest
Cartell de guerra que crida les dones per treballar a les fàbriques. Font: Pintarest

Tot i l’activitat assistencial que es va desenvolupar, la principal mobilització de les dones havia de ser en la productivitat fabril. Calia ocupar tots els llocs vacants pels homes mobilitzats al front, i les crides de «Mujeres al Trabajo» van omplir gran part de la propaganda de les diferents formacions polítiques. Es pretenia mobilitzar la mà d’obra femenina, i es feia amb un discurs i una retòrica militarista que permetia identificar el treball a les fàbriques amb la lluita antifeixista. Així, es parlava de les «heroïnes de la producció», dels «fronts de producció» o dels «soldats de la neteja».

Per les dones, assumir l’activitat industrial no només era una tasca transitòria derivada del conflicte, sinó que representava l’oportunitat històrica de legitimar el seu dret al treball remunerat. Les anarquistes, que havien protagonitzat ja des de feia dècades intensos debats respecte a aquest tema en les seves organitzacions, van veure aquest accés massiu a les fàbriques com un pas en l’emancipació femenina. La captació de les dones per les fàbriques, i la posterior capacitació per realitzar les tasques assignades, van ser els principals objectius de Mujeres Libres.

Però els treballadors, molts dels quals ocupats ara a les trinxeres, veien amb recel aquesta introducció massiva de les dones a les fàbriques, i sovint s’hi oposaren tement que, quan tornessin, no poguessin recuperar els seus llocs de treball. Les organitzacions femenines de seguida intentaren calmar-los, i vinculaven el seu treball a les necessitats de la guerra, assumint que se’n retirarien quan el conflicte acabés. La subordinació dels drets femenins als privilegis masculins es feia evident, i un cop més les limitacions culturals de l’època s’imposaven sobre la voluntat emancipadora de les dones. Així, la incorporació femenina a les fàbriques no va anar acompanyada d’un debat real ni d’un qüestionament sobre el dret de les dones al treball remunerat i a la independència econòmica.

Tot i que les organitzacions juvenils i l’anarquista Mujeres Libres defensava en els seus programes el treball remunerat com un principi fonamental, també assumiren aquest discurs tranquil·litzador durant la guerra. Així, la Unión de Muchachas assegurà que «no queremos desplazaros de vuestros lugares de trabajo, no queremos suplantaros; sólo queremos aprender, queremos saber».

Moltes dones participaren com a infermeres, i van poder així formar-se per accedir a una formació. Font: Fundación Index
Moltes dones participaren com a infermeres, i van poder així formar-se per accedir a una formació. Font: Fundación Index

I és que, tot i aquest discurs, les dones trobaren l’escenari perfecte per formar-se, i superar «l’esclavitud de la ignorància» a la que estaven condemnades. Es formaren arreu escoles i cursos de formació que anaven molt més enllà de la tasca a realitzar a les fàbriques, i que normalment s’acompanyava d’una formació política. L’accés a la cultura i a l’educació suposà una oportunitat històrica per moltes dones, sobretot per aquelles de classe treballadora.

Aprofitaren també aquesta conjuntura per reclamar la fi d’algunes desigualtats en el món laboral entre homes i dones. Reivindicaven el mateix salari pel mateix treball, la possibilitat d’especialitzar-se professionalment o el dret a la capacitació. Tot i els avenços que s’emprengueren en el context de la guerra –la Generalitat de Catalunya va decretar diverses mesures en pro de la igualtat entre sexes als llocs de treball–, la realitat va ser que es va mantenir la discriminació i segregació laboral per sexes. Les dones no aconseguiren representació paritària a les empreses col·lectivitzades ni una equiparació real dels salaris.

Tot i les crides per la mobilització femenina, moltes dones no van poder accedir a un lloc de treball remunerat, i la major part del gran esforç femení a la resistència va ser a partir del treball voluntari no remunerat i menys valorat socialment, però que alhora va resultar indispensable per la supervivència de la població a la rereguarda i pel manteniment del front. Pura López, de València, recorda que «después jo també vaig cosir per les milícies com si diguerem però eren treballs voluntaris, això no era res retribuït, tot era cosa voluntària»

Canvis i continuïtats

Els anys de la Guerra Civil van significar per les dones una època de ràpids canvis que els oferí noves oportunitats. S’obriren nous horitzons per moltes d’elles, i durant el conflicte van poder gaudir d’un treball remunerat, rebre formació política o participar de projectes a la vida pública. També van poder gaudir de nous espais, on les dones podien reunir-se i treballar col·lectivament. Tot i això, i com Geraldine Scanlon ja sentenciava el 1986, «la Guerra Civil no produjo una verdadera liberación de la mujer».

Constantment les demandes i aspiracions femenines van quedar subordinades a les necessitats de la guerra o a les exigències de la revolució. Els comunistes propagaven l’alliberament femení com un premi que vindria després de la victòria a la guerra, mentre que els anarquistes lligaven l’emancipació femenina al triomf de la revolució, i rebutjaven, per tant, una lluita feminista paral·lela a l’anticapitalista.

Expulsades ràpidament del front, la participació femenina en la lluita antifeixista es desenvolupà a la rereguarda, a partir sobretot de projectes assistencials i d’auxili. L’assistència social va projectar els rols femenins a l’esfera pública, trencant les barreres que fins llavors les havien reclòs a les llars. Això suposava un cert reajustament de les relacions de gènere, tot i que les activitats que les dones van desenvolupar no suposaven una ruptura respecte als manaments que tradicionalment havien recaigut sobre elles. Va ser des dels seus rols tradicionals de mares i esposes que van participar de l’espai públic.

GUERRA CIVIL ESPAÑOLA: LOS REPUBLICANOS Barcelona, 21-7-1936.- La miliciana Marina Ginestà, miembro de la juventud comunista catalana, posa en la terraza del hotel Colón, donde se estableció una oficina de alistamiento de milicianos. EFE/JUAN GUZMÁN
La miliciana Marina Ginestà, de la Joventut Comunista Catalana. Font: Justa Revolta

Així i tot, aquestes tasques femenines, ara visibles, es valoraren socialment, i les dones gaudiren d’una millora en la seva condició social.  També durant els anys de conflicte es generà una nova identitat cultural femenina, i moltes dones començaren a qüestionar un sistema de relacions de gènere que els perjudicava.

Malgrat tot, és paradigmàtic veure com les activitats femenines i la participació de les dones a la guerra no va diferir molt en ambdós bàndols. La mobilització dels homes al front va permetre a les dones fer-se un espai a la vida pública, i les activitats assistencials, ara destinades a la col·lectivitat i no només a la seva família, adquiriren un nou valor social i polític que alhora prestigià totes aquelles tasques desenvolupades per dones.

Read More

Les dones a la Guerra Civil: al front o a la rereguarda (II). Roges i negres: les dones del bàndol republicà

Blaves i blanques: les dones del bàndol nacional

Quan pensem en dones i Guerra Civil (1936-1939) ens ve al cap la fotografia d’aquelles milicianes republicanes que, recent esclatat el conflicte, van decidir armar-se i mobilitzar-se al front al costat dels seus companys. Tanmateix, aquesta imatge és incompleta i no representa l’autèntica realitat que visqueren tantes i tantes dones durant el major conflicte del segle XX a casa nostra.

En aquests dos articles intentarem acostar-nos a la Guerra Civil per veure com va afectar a les dones dels dos bàndols i com aquestes van participar-hi, exercint un paper que, tot i ser sovint menyspreat, va ser essencial en el desenvolupament del conflicte. En analitzar la guerra des d’aquesta perspectiva hem de fugir d’una bipolarització sovint simplista, que enfronta roges i falangistes com dues realitats homogènies i contraposades. A tots dos bàndols les realitats van ser diverses, així com les apostes polítiques de les dones mobilitzades.

Tot i així, el primer d’aquests dos articles s’apropa al paper de les dones del bàndol nacional, per veure no només la seva actuació durant el conflicte, sinó també quina va ser la seva contribució en la consolidació del nou règim. Per contra, en el segon dels articles s’analitzarà l’acció de les dones republicanes en la defensa de les conquestes assolides els anys anteriors, però també en l’activitat revolucionària que desenvoluparan aprofitant l’excepcionalitat bèl·lica.

 

L’amenaça republicana pels sectors conservadors i el cop d’estat

La proclamació de la República (1931) va obrir importants oportunitats de canvi, que per als sectors més conservadors foren vistos amb temor i preocupació. Que les propostes progressistes que impulsà la República van tenir una aplicació limitada és un fet clar quan s’analitzen des del present, però aquell 1931 la història encara no estava escrita, i l’alarma dels sectors dretans a una possible transformació social que acabés amb els seus privilegis tenia fonaments.

Durant la República, les dones van poder exercir per primer cop el dret a vot. Els partits van haver d'atendre a les demandes femenines per assegurar el vot de les dones, en un moment on la mobilització política femenina va créixer exponencialment. Font: Amb Veu De Dona
Durant la República, les dones van poder exercir per primer cop el dret a vot. Els partits van haver d’atendre a les demandes femenines per assegurar el vot de les dones, en un moment on la mobilització política femenina va créixer exponencialment. Font: Amb Veu De Dona

Dins les mesures republicanes prenen rellevància aquelles que concedien drets a les dones o que regulaven, per primer cop, les relacions familiars. El sufragi femení, la llei del divorci o la igualtat jurídica per raó de sexe, inclosa a la Constitució de 1931, eren vistos per la dreta com el trencament de la família cristiana i la fi de l’ordre moral tradicional. Com destaca Geraldine Scatlon, «la extrema derecha veía en la República el comienzo de una época revolucionaria en la que iba a ser destruido cuanto de bueno y sagrado había en la mujer, especialmente sus virtudes tradicionales». I José Antonio Primo de Rivera així ho advertia:

«Pensad en la blasfemia estimulada casi como virtud cívica; en la idea de la patria arrancada del alma del pueblo; en el sentimiento de familia, extirpado como perjuicio burgués; en el pudor, hecho objeto de befa… Pensad en que vuestras hijas, en la escuela materialista que el Estado rojo implementará, oirían recomendar el amor libre.»

Davant les idees feministes dels sectors més radicals de l’esquerra, la dreta apostà per reforçar els tradicionals manaments que requeien sobre les dones. Així, en contraposició al model de dona alliberada, difós principalment per anarquistes i comunistes, l’Església i les classes d’ordre difonien un model femení de mare i esposa, allunyada de l’esfera pública i relegada a la cura de la família. Com el mateix Primo de Rivera al·legava:

«no entendemos que la manera de respectar a la mujer consista en sustraerla de su magnífico destino y entregarla a funciones varoniles. […] El hombre […] es torrencialmente egoísta, en cambio, la mujer casi siempre acepta una vida de sumisión, de sacrificio, de ofrenda abnegada a una tarea.»

Com veiem, molts homes s’escandalitzaven davant d’un govern democràtic que, per primer cop, havia situat la “qüestió femenina” al centre del debat polític, i que alterava –en cap cas abolia– l’ordre patriarcal considerat fins llavors inamovible. Però també moltes dones, contràries a l’emancipació propugnada pels sectors feministes, es mobilitzaren en contra les mesures impulsades pel govern republicà, alhora que reivindicaven el retorn a l’estructura familiar tradicional i la recuperació de la llar cristiana que, segons elles, estava en perill.

La Secció Femenina va ser fundada el 1934 com a filial femenina de la Falange Espanyola. Va acabar aglutinant tota la participació femenina durant la guerra i el franquisme després que la FE s'unís a les JONS (1934) i posteriorment als tradicionalistes (1937). Font: mujresbajosospecha.com
La Secció Femenina va ser fundada el 1934 com a filial femenina de la Falange Espanyola. Va acabar aglutinant tota la participació femenina durant la guerra i el franquisme després que la FE s’unís a les JONS (1934) i posteriorment als tradicionalistes (1937). Font: mujeresbajosospecha.com

El dret de vot femení obligà als diferents partits polítics a tractar temes que preocupaven o afectaven a les dones, però també els forçà a incentivar la politització d’aquestes, per tal d’assegurar el seu vot. Així doncs, va ser durant el període republicà que les dones es van veure interpel·lades políticament de forma massiva per primer cop, i fruit d’aquesta situació es fundaren nombroses organitzacions de dones, tant de dretes com d’esquerres, en un context de mobilització femenina sense precedents a l’estat espanyol. Algunes d’aquestes organitzacions femenines eren filials de partits ja constituïts però altres, sovint més radicals, nasqueren al marge de qualsevol organització política. Pel que fa les organitzacions femenines de dretes, cal destacar la Secció Femenina (a partir d’ara, SF) de la Falange Espanyola i les dones de la Unió Tradicionalista.

Al llarg del període republicà, i en consonància amb la radicalització política que es va viure els anys previs al cop d’estat, els discursos femenins també es tornaren cada cop més contundents i violents. De fet, en uns moments d’alta tensió política –sobretot a partir de l’octubre de 1934–, que obligaven a la població a posicionar-se políticament, l’alineament de les dones per una o altra opció política es feia necessària, i van ser les postures més radicals –comunistes i anarquistes per una banda, falangistes i carlistes per l’altra– les que apel·laren de forma més directa a les dones i les que aglutinaren la seva mobilització.

A les zones de tradició conservadora, a partir de les eleccions de 1936, moltes dones descontentes amb els partits de dretes i desencantades amb un sistema democràtic que havia donat la victòria a les esquerres s’aproparen i iniciaren la seva militància a la SF. Així, quan començà la guerra, moltes dones ja estaven alineades a una causa política o altra, i la mobilització femenina es produí, sovint, de forma espontània. Les files falangistes s’ompliren de joves il·lusionades que volien participar en aquell moment d’excepcionalitat que, durant els primers mesos, va ser estimulant i motivador, ja que obria les portes a construir la societat que desitjaven.

En definitiva, el cop d’estat militar que desencadenà en la Guerra Civil tenia com a objectiu frenar i revertir el conjunt de mesures progressistes de la República. Els que s’aixecaren el juliol de 1936, però, també pretenien el retorn a l’ordre patriarcal més autoritari, que veien perillar amb les mesures republicanes en pro dels drets de les dones. I tot i que pugui semblar contradictori, moltes dones recolzaren aquesta aposta, i van donar suport al cop d’estat alhora que van participar activament durant la guerra. Aquest auge de la mobilització femenina, des de les diferents posicions polítiques i al llarg de la Segona República i durant la Guerra Civil, demostra la voluntat de les dones de ser partícips dels esdeveniments, sovint assumint discursos revolucionaris amb una importància central de la qüestió de gènere.

L’esclat de la guerra: front o rereguarda?

A la zona que quedà sota el control dels nacionals, la mobilització femenina es va vehicular a partir de dues organitzacions, la SF (composta per falangistes i jonistes) i les dones carlistes de la Unió Tradicionalista, anomenades popularment margarites. Aquestes dues organitzacions s’uniren en una mateixa a partir del Decret d’Unificació que Franco establí el 1937. Així, tota la mobilització femenina quedà unificada al més estil totalitari sota la SF de la FET i les JONS, contribuint a la formació d’una societat corporativista a imatge de la Itàlia feixista.

En general, podríem dir que la mobilització femenina a la zona nacional es va desenvolupar a la rereguarda. Així, contràriament al que passarà a la zona republicana –on moltes dones encoratjades per la causa revolucionària s’allistaran com a milicianes–, les falangistes defensaven que la seva activitat s’havia de desenvolupar dins dels límits definits pels rols tradicionals de gènere. La presència pública (i política) de les dones de dretes durant el període bèl·lic sempre es veurà com una excepció en una etapa d’anormalitat, i es propugnava el retorn a la llar domèstica un cop el conflicte finalitzés i els homes retornessin del front. Pilar Primo de Rivera, líder de la Secció Femenina, escrivia en una circular del partit el gener de 1937 que «a nosotras no nos pide que cojamos las armas porque no sabríamos hacerlo ni tenemos valor para ello».

Les margarites, de la Delegació de Fronts i Hospitals, visiten l'Exèrcit Nacional a la Batalla de l'Ebre. Font: requetes.com
Les margarites, de la Delegació de Fronts i Hospitals, visiten l’Exèrcit Nacional a la Batalla de l’Ebre. Font: requetes.com

Les dones carlistes, margarites, sí que s’establiren ràpidament al front quan començà el conflicte, però s’encarregaren de realitzar les tasques d’infermeria i assistència. Sota el lideratge d’Urraca Pastor es va organitzar l’Assistència al Front i Hospitals. Tot i així, s’esforçaren per diferenciar-se de les dones republicanes que s’allistaren a les zones on el cop d’estat no triomfà, i no sortien dels rols que la societat conservadora esperava d’elles.

De fet, la imatge de la republicana miliciana es propagava a les zones nacionals per demostrar la “barbàrie comunista”, que empenyia les dones a la guerra. Per contra, s’impulsava que les dones participessin de les tasques d’assistència i de cura que es van començar a desenvolupar ja des dels primers mesos de la guerra, i que van ser liderades i realitzades bàsicament per dones.

I coincidint amb aquesta imatge, les dones de la SF, sota el comandament de Pilar Primo de Rivera, iniciaren ja des dels primers mesos de la guerra un conjunt d’activitats formatives –i d’adoctrinament– amb les que pretenien enquadrar la població conquerida sota els nous valors nacionalcatòlics. Es fundaren escoles arreu del territori, sovint destinades a nenes i dones, amb les que buscaven el suport d’aquestes al nou règim. També es crearen a les zones rurals les Hermandades de la Ciudad y el Campo, que impulsaren cursos de formació per les dones camperoles.

Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio, va liderar la Secció Femenina des de la seva fundació i durant tota la guerra i el Franquisme. Va ser la més ferma defensora de les idees del seu germà, mort durant la Guerra. Font: Plataforma2003
Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio, va liderar la Secció Femenina des de la seva fundació i durant tota la guerra i el Franquisme. Va ser la més ferma defensora de les idees del seu germà, mort durant la Guerra. Font: Plataforma2003

Des del bàndol nacional, la guerra s’havia assimilat com a Creuada, responent a la idea que la República havia descristianitzat Espanya amb les seves lleis anticlericals. Davant d’aquesta situació, s’imposava la necessitat de reconquesta i es cridava a la virilitat masculina per a la lluita contra l’enemic. Després de la conquesta física (i masculina) s’havia de fer la reconquesta espiritual, per tal que la creu arribés a tots els racons d’Espanya. Aquesta segona fase havia de ser femenina, és a dir, havien de ser les dones, tradicionalment més religioses, les que havien de recristianitzar la nació, educant i transmetent els valors catòlics a fills i marits. Aquest era el paper que es va reservar a les dones en el conflicte, i també és aquesta la funció que van desenvolupar moltes dones en el sí de les institucions femenines de la Falange. La SF es constituí com la transmissora dels valors morals i polítics del règim, que inculcava a la població femenina a partir dels seus programes formatius, i que havien d’aconseguir l’acceptació social al nou règim.

Més enllà de l’adoctrinament que es proposava, aquests programes responien també a altres objectius. Calia pal·liar les males condicions econòmiques i el malestar social provocats primer per la guerra i després per l’autarquia. S’iniciaren projectes en els quals es divulgaven coneixements agrícoles i s’assessorava a les famílies camperoles per augmentar la producció agrícola. També es formava a les dones per desenvolupar feines artesanals i es posava a la seva disposició matèries primeres i un mercat on vendre els productes. S’intentà millorar les condicions de vida de les dones camperoles a partir d’un cos de divulgadores sanitario-rurals que treballaven de forma voluntària als pobles més necessitats.

Però darrera d’aquesta voluntat de millorar la vida de les famílies camperoles hi havia una altra raó: el conflicte bèl·lic exigia d’unes bones condicions al camp, ja que es requeria d’aliments per abastir a l’exèrcit. Així, una bona rereguarda assegurava una bona salut del front, i van ser bàsicament les dones a partir de la SF les que organitzaren tota la xarxa d’abastiment del front, aportant uns recursos materials sense els quals no s’hagués pogut guanyar la guerra.

Cal remarcar, però, que tota aquesta activitat “simpàtica” que es realitzà des de la SF era només una de les cares de la moneda. L’altra cara fou una contundent política repressiva, que s’inicià els primers mesos de la guerra però que no s’aturà en tota la dictadura.

Política assistencial i (control) social. Més enllà de la guerra.

La dictadura franquista no es pot entendre sense el període bèl·lic que la precedí. Va ser durant la guerra que es van anar configurant les diferents estructures del futur règim, i la brutalitat de la guerra va aconseguir la desmoralització de l’enemic i, amb aquesta, l’acceptació passiva de la dictadura. En tot aquest context, una institució lligada a la Falange i dirigida per una dona va resultar imprescindible per l’establiment del nou poder: l’Auxili Social.

Segell de l'Auxili Social. Font: Todocoleccion
Segell de l’Auxili Social. Font: Todocoleccion

Al llarg de l’octubre de 1936, quan la guerra ja durava quatre mesos i es preveia llarga, Mercedes Sanz Bachiller, llavors cap provincial de la SF a Valladolid, i Javier Martínez de Bedoya, un falangista que havia viscut temps a Alemanya i s’havia familiaritzar amb el règim nazi, organitzaren un programa d’ajuda i auxili als sectors més necessitats. Sota el nom de Auxilio de Invierno van obrir el primer menjador per a nens el 30 d’octubre a Valladolid. El projecte havia estat formulat a imatge del Winterhilfe nazi, un servei que assistia als més necessitats durant els mesos freds de l’hivern.

La fundació d’aquesta institució naixia d’un anàlisi sobre les estructures benèfiques existents. Per una banda, la beneficència pública no era capaç de respondre a la precària situació produïda per la guerra, i de fet, ni des de les jerarquies militars ni des del partit falangista s’havia previst la creació d’una estructura assistencial eficient.

Sanz Bachiller i Bedoya van configurar de nou aquest servei, com una empresa clarament feixista. Afirma Ángela Cenarro que «su actuación se presentaba revestida por los principios ideológicos del discurso falangista, y falangistas eran también sus principales inspiradores e impulsores». El seu plantejament pretenia divergir de forma clara de les antigues formes assistencials liberals, envoltant el projecte d’un discurs revolucionari de “justícia social”, i entenent-lo com un projecte nacional que prenia formes totalitàries. A més, la vinculació amb l’Església, així com la presència d’un discurs catòlic recarregat en totes les activitats d l’Auxili d’Hivern, havia de servir a l’organització per distanciar-se de la beneficència marxista que s’estava desenvolupant a la zona republicana, que «buscaba hacer un pueblo con pan pero sin Dios». El discurs anticomunista era aglutinador a la zona nacional, i servia per legitimar l’alçament militar i la conseqüent guerra civil.

Menjador infantil d'Auxili Social. Font: Fundació Francisco Franco
Menjador infantil d’Auxili Social. Font: Fundació Francisco Franco

Per tant, el plantejament de l’Auxili d’Hivern anava molt més enllà de la construcció d’un menjador per a nens a una única ciutat, i el que pretenien era crear una xarxa assistencial sòlida al llarg de la zona nacional que perdurés un cop acabés la guerra. D’acord amb les seves pretensions, el projecte s’expandí, i sota la direcció de Sanz Bachiller es van obrir menjadors a les grans ciutats espanyoles, proveïts per les Cocinas de Hermandad, també gestionades per la val·lisoletana.

Teresa Gallego ja apuntava el 1983 que Mercedes Sanz «no lo había previsto como trabajo femenino de carácter benéfico, sino como una gran organización capaz de encargarse de la asistencia social del nuevo estado». I així va ser. En una conjuntura on sorgiren múltiples iniciatives assistencials que pretenien millorar les condicions de vida de la rereguarda, Auxili d’Hivern va aconseguir múltiples privilegis. Des del finançament, que quedà en mans del govern, fins els espais que ocupaven en l’avançament de l’Exèrcit, sent els primers a entrar a les zones acabades de conquerir. Hi arribaven amb camions plens de menjar, que eren ben rebuts per una població local afamada després de setmanes —potser mesos— de setge i manca de productes bàsics. L’arribada a aquests territoris recent ocupats es va fer a partir del que s’anomenà Auxilio a Poblaciones Liberadas, organisme en el que es planificava amb consciència com arribaria i es distribuiria l’ajuda. Acte seguit s’iniciaven les tasques per a la fundació dels menjadors i altres espais assistencials.

Amb la Unificació de 1937 el projecte quedà vinculat a la Secció Femenina de la Falange Espanyola, i passà a anomenar-se Auxili Social. Totes les diferents iniciatives benèfiques que havien anat sorgint van quedar subordinades a aquesta nova institució, que aconseguia així el monopoli de la política assistencial del nou règim.

Auxili Social va assegurar-se de tenir presència a totes les zones del territori, i de vital importància eren aquelles que havien restat fidels a la República durant més temps, on segurament la població seria més reticent al nou poder nacional. Va ser així com Auxili Social, més enllà de presentar una ajuda beneficoassistencial que ajudà a pal·liar la carestia causada pel conflicte bèl·lic, va resultar ser una arma propagandística vital per fer efectiva la “conquesta de l’Estat”. La presència de dones atenent als desvalguts per la guerra a les províncies recentment conquerides representaven un enorme capital polític pel règim, i mai abans a l’estat espanyol l’assistència als més necessitats havia estat tan instrumentalitzada políticament.

El fet d’entendre el programa assistencial com un projecte nacional —i nacionalitzador—, feia que anés de la mà d’una ideologització de les masses. Auxili Social va acabar sent el primer contacte entre la població recent conquerida i el nou règim polític, i la política assistencial del projecte era imprescindible per aconseguir noves adhesions a la causa franquista.

Auxili Social assistia principalment aquells sectors que havien sigut favorables a la República, com a forma per potenciar el seu recolzament al règim. Alhora, es pretenia l'adoctrinament de tots els assistits, per reeducar-los segons el nous valors nacionalcatòlics. Font: hogarjuandeavila.wordpress.com
Auxili Social assistia principalment aquells sectors que havien sigut favorables a la República, com a forma per potenciar el seu recolzament al règim. Alhora, es pretenia l’adoctrinament de tots els assistits, per reeducar-los segons el nous valors nacionalcatòlics. Font: hogarjuandeavila.wordpress.com

Aquesta ajuda es prestava principalment a les mares pobres i als fills de mares treballadores, així com als nens orfes i abandonats, sectors que, en la seva majoria, havien format part del bàndol derrotat. La protecció i recursos que els oferien anaven de la mà de la reeducació de l’assistit, per tal d’aconseguir la seva “redempció”. En l’Espanya de la postguerra es va produir un doble procés, orquestrat des del poder i amb la voluntat de construir un estat a mida dels guanyadors, que consistia en un primer procés d’exclusió —efectuat a partir de la guerra i la repressió directa— al que seguia la integració. Aquesta integració, que no era més que la voluntat de reeducar l’enemic segons els nous valors nacionalcatòlics, es produí gràcies a les tasques assistencials i educatives que realitzaven majoritàriament les dones de la SF en el si de l’Auxili Social o de les Hermandades de la Ciudad y el Campo ja durant la guerra.

La instrumentalització que es va fer de l’assistència va permetre difondre una imatge benèvola del règim, que aprofitava el treball de tantes i tantes dones per mostrar la seva millor cara mentre la repressió indiscriminada seguia i s’allargava més enllà dels anys de guerra. A més d’aquesta valuosa propaganda, l’Auxili Social va permetre exercir un enorme control social sobre la població, principalment sobre les dones del bàndol perdedor. De la mà de les ajudes s’exercia una forta vigilància, basada en visites sorpreses a la llar o en anàlisis exhaustius dels familiars i progenitors de les dones ateses.

Les dones: subjecte històric

Entendre que les dones participaren de la consolidació del franquisme, desenvolupant un paper clau, ens permet identificar-les com a subjectes històrics, fugint de la victimització amb què sovint s’ha mirat a les dones. Moltes d’elles escolliren donar suport a la causa nacionalista, defensant un ideal femení determinat, de la mateixa manera que anarquistes i comunistes defensaven el seu propi ideal.

L'activitat assistencial desenvolupada des de les diferents institucions lligades a la SF van suposar també una gran propaganda pel règim, aportant-li una imatge benèvola amb la que pretenia afiançar el suport social. Font: regimendefranco.wordpress.com
L’activitat assistencial desenvolupada des de les diferents institucions lligades a la SF van suposar també una gran propaganda pel règim, aportant-li una imatge benèvola amb la que pretenia afiançar el suport social. Font: regimendefranco.wordpress.com

Perquè el nou règim es pogués consolidar, el franquisme va necessitar d’una llarga guerra de tres anys –amb l’esgotament que això suposà per la població–, a més d’una brutal, indiscriminada i planificada repressió que perdurà al llarg de quaranta anys de la dictadura. Sense l’eliminació de l’enemic (que havia estat assassinat, empresonat, exiliat o desmoralitzat) segurament el franquisme no s’hagués pogut assentar.

Però no n’hi havia prou amb la repressió: el nou règim es dotà de mecanismes propis que li permetessin per una banda assegurar el suport social a la nova situació política, i per l’altra transformar la societat segons els nous valors i models nacionalcatòlics. Les dones no només foren un dels sectors sobre els que recaigué amb més contundència la nova moralitat, sinó que van ser un dels agents imprescindibles per a l’assentament del règim. Segurament, no es podria entendre la consolidació del franquisme sense tenir en compte l’acció que tantes dones realitzaren en el si de les estructures franquistes durant la Guerra civil i els primers anys de la Dictadura. Així, les activitats formadores de la SF i les assistencials d’Auxili Social van representar pel règim un element essencial per la seva implantació.

Read More

Precedents

L’esclat de la Guerra Civil Espanyola comportà un seguit de canvis revolucionaris en el món rural aragonès que restà lleial a la República. Segurament, les transformacions revolucionàries més destacades foren les diverses col·lectivitats agràries establertes al llarg de la geografia aragonesa entre el 1936 i el 1938. Aquestes transformacions es produïren a causa del buit de poder generat arran de l’enfonsament de les autoritats i les relacions de poder tradicionals a la zona. Aquesta revolució estigué impulsada principalment per la Confederació Nacional del Treball (CNT), tot i la col·laboració puntual d’altres organitzacions polítiques obreres.

La CNT havia anat arrelant al camp aragonès progressivament des dels seus inicis fins al juliol de 1936. Aquest creixement s’explica, en part, pel descontentament de la pagesia davant de la crisi agrària i el fracàs de la Reforma Agrària impulsada des del govern de la República, i per les intenses campanyes propagandístiques i difusió cultural cenetistes. Durant el període republicà es produïren un seguit d’aixecaments insurreccionals secundats pels anarquistes aragonesos que són una mostra de la implantació del sindicat al món rural aragonès. Especialment destacat fou el de desembre de 1933, en el qual alguns pobles aragonesos  proclamaren el comunisme llibertari. Tot i aquest creixement en nombre de militants i l’activitat al territori, la CNT distava de ser el sindicat majoritari entre els pagesos aragonesos el juliol de 1936, sinó que es caracteritzava per tenir importants nuclis sindicals en alguns pobles sense arribar a formar una xarxa de sindicats cohesionada.  Aquesta situació canviaria arran del cop d’estat feixista, que brindà una oportunitat única per desenvolupar l’esperada revolució.

Abans dels canvis produïts al començament de la guerra civil que desembocaren en l’inici del procés de col·lectivització de la superfície agrícola, l’Aragó es caracteritzava pel predomini d’explotacions de petita propietat, insuficients per al manteniment d’una família de camperols. Per aquest motiu, era freqüent que els camperols petits propietaris esdevinguessin jornalers estacionals per complementar la base de la seva subsistència. Les grans explotacions de terra solien estar vinculades als municipis com a terra comunal, tot i que no se solien cultivar i eren controlades de facto pels cacics locals. Aquest caciquisme s’expressava en el control ferri de la societat rural. A través de la influència de capellans i altres membres vinculats al poder eclesiàstic i civil, les famílies que havien anat acaparant riquesa, poder i quantitat important de terres de conreu controlaven la societat rural d’aquests pobles agrícoles d’Aragó.

Inici de la guerra i desenvolupament del col·lectivisme

L’aixecament militar de 18 de juliol de 1936 triomfà a l’Aragó.  La majoria dels destacaments militars pertanyien a la V Regió Militar, comandada pel general Cabanellas, i es posicionaren al costat del cop d’esta feixista. L’única excepció fou la guarnició de Barbastre, depenent de la IV Regió Militar amb seu a Girona,  que es mantingué fidel a la República. A més, el sollevament militar comptà amb la connivència del conjunt de les forces d’ordre aragoneses i de bona part de l’administració republicana aragonesa. Durant els dies posteriors, l’Aragó quedà dividit en dues zones: la part occidental caigué sota control dels militars feixistes mentre que l’oriental restà lleial a la República.

Grup de milicians i pagesos col·lectivistes prop del front d’Aragó. Font: laguerracivilenaragon.blogspot.com.es
Grup de milicians i pagesos col·lectivistes prop del front d’Aragó. Font: laguerracivilenaragon.blogspot.com.es

L’acció de les milícies antifeixistes arribades des de Catalunya i el País Valencià en els dies posteriors al cop d’estat, sumada a la resistència que exercí la població local, va permetre recuperar una àmplia franja de territori  presa pels colpistes i restablir el control de la República de la part més oriental d’Aragó. Prop de les 3 capitals de província aragoneses, les milícies antifeixistes hagueren d’aturar el seu avanç. En aquest punt, es formà la línia del Front d’Aragó que es mantingué estable fins la seva caiguda el març de 1938. Les milícies antifeixistes estaven formades majoritàriament per militants llibertaris.  El seu pas pels territoris rurals de l’est d’Aragó, en els quals ja hi havia una presència majoritària de la CNT en detriment d’altres sindicats, explica la preponderància llibertària a la zona. A més,  la majoria de sindicats de la UGT a Aragó estaven situats en aquelles zones en les quals triomfà el cop d’estat. Aquests dos factors foren determinants per explicar el desenvolupament del projecte col·lectivista.

Els canvis bruscos de poder desencadenats arran del cop d’estat feixista comportaren l’esfondrament de l’estat republicà vigent fins aleshores. En conseqüència, es generà un buit de poder que oferia una oportunitat única per establir un nou ordre que impulsés la transformació de la societat a través del nou procés revolucionari que s’iniciava amb l’acció de les milícies antifeixistes i la seva resposta als militars feixistes.

Així, a mesura que les milícies anaven alliberant els diferents pobles aragonesos, s’hi formaven comitès de defensa. Aquests eren encapçalats per anarquistes locals en aquelles localitats en què la CNT, a través de sindicats cenetistes o per l’acció de militants que s’havien impregnat de les idees anarquistes durant períodes laborals a les ciutats industrials catalanes o bé a Saragossa,  hi era present abans del cop d’estat; en els pobles en els quals no hi havia sindicat o militants anarquistes entre els seus habitants foren els milicians antifeixistes vinguts de fora d’Aragó aquells que organitzaren els comitès de defensa. Aquests comitès van substituir l’administració republicana a l’Aragó Oriental, que o bé havia col·laborat amb els militars feixistes o no havia estat capaç de donar una resposta a la reacció popular que havia frenat el cop d’estat a la zona. D’aquesta manera, la població d’aquestes contrades es trobava amb la possibilitat d’emprendre una forma de treball i producció agrícola alternativa a la propietat privada vigent fins el moment.

L’esfondrament de l’estat republicà en aquests pobles va comportar l’esclat d’una violència revolucionària contra aquelles persones sospitoses d’haver col·laborat amb el cop d’estat o de tenir simpaties amb els militars feixistes. Aquesta violència es va desfermar en absència de forces de l’ordre i dels òrgans de justícia corresponents; les pròpies forces populars que havien aturat el cop d’estat foren les encarregades de depurar la societat d’elements reaccionaris, sospitosos d’encobrir el feixisme i, en alguns casos, la violència desfermada contra algunes persones obeí a qüestions i disputes personals entre veïns. D’aquesta forma,  s’eliminaven els elements contestataris i s’assegurava el suport popular necessari per tal de desenvolupar un projecte transformador d’ampli abast com fou la col·lectivització de l’agricultura.

Pagesos col·lectivistes. Font: portaloaca.com
Pagesos col·lectivistes. Font: portaloaca.com

En un gran nombre de pobles, les col·lectivitats agrícoles s’instauraren poc després que s’haguessin organitzat els comitès i els veïns en assemblea haguessin discutit els pros i contres de la vida en col·lectivitat i l’abolició de la propietat privada. Els camperols més afins ideològicament a les tesis col·lectivistes de la CNT foren els primers en unir-se a la col·lectivitat; d’altres s’hi uniren a mesura que constataren els avantatges que tenia l’explotació col·lectiva de la superfície agrícola.

Tanmateix, també hi hagueren fortes resistències al col·lectivisme per part d’alguns petits propietaris i altres camperols acomodats. Aquests camperols contraris a la col·lectivitat integraven el grup dels individualistes i desenvolupaven les seves tasques al marge de la col·lectivitat. En els pobles en els quals la col·lectivitat fou instaurada per obra dels milicians llibertaris, les resistències dels pagesos locals a formar part de la col·lectivitat foren molt més grans que no pas en els pobles que tenien sindicat cenetista local o una població afina als postulats anarquistes.

El projecte col·lectivista es basava en un model econòmic en què s’abolia la propietat individual, es treballava la terra col·lectivament i es redistribuïen els fruits de la col·lectivitat a cadascú segons les seves necessitats. Les col·lectivitats es fonamentaven en la igualtat de tots els seus membres i en el respecte a aquelles persones que decidien quedar-ne al marge; el respecte i la bona convivència entre col·lectivistes i individualistes fou la tònica general mentre estigueren en marxa les col·lectivitats. Aquests individualistes tenien dret a treballar la terra pel seu compte, encara que no es podien beneficiar dels serveis, les millores i les xarxes d’intercanvi de productes que les col·lectivitats bastiren. Exceptuant alguns casos, el nombre de membres de les col·lectivitats augmentà a mesura que es constatava el seu bon funcionament; molts dels individualistes que vivien al marge de la col·lectivitat s’hi uniren per tal d’obtenir les mateixes condicions i beneficis que els pagesos col·lectivistes.

En el terreny organitzatiu, el principi d’igualtat que caracteritzava el col·lectivisme es garantia a través de l’assemblea. L’assemblea era l’òrgan de poder de la col·lectivitat. Hi tenien representació tots els seus membres en condició d’igualtat. En l’assemblea es decidien  tant aspectes econòmics com polítics i es nomenaven els representants de la col·lectivitat als comitès antifeixistes de cada poble. El conjunt de col·lectivitats de cada comarca es reunia en les diverses federacions comarcals en què estava dividit l’Aragó Republicà. Posteriorment, el febrer de 1937 es creà la Federació Regional de Col·lectivitats Agràries, l’òrgan que reunia el conjunt de federacions comarcals. S’encarregava de coordinar l’activitat econòmica i vetllar pel bon funcionament del conjunt de col·lectivitats. D’aquesta forma, es vertebrava el funcionament del col·lectivisme des de baix, i es garantia el control i la presa de decisions per part dels membres de cada col·lectivitat.

Els resultats de l’explotació col·lectiva de la terra es notaren des de bon principi. El rendiment de la terres col·lectives augmentà de manera generalitzada. Els col·lectivistes aportaren els petits lots de terra que molts d’ells tenien en propietat i s’ocuparen les finques d’aquells propietaris fugits o acusats de col·laborar amb els feixistes. A més, es posaren en comú les eines de treball i les col·lectivitats contribuïren de forma decisiva a reunir els fons necessaris per tal de mecanitzar les tasques agrícoles. Aquestes millores es traduïren en l’augment de la productivitat de moltes de les terres col·lectives. De la mateixa manera, la producció conjunta es redistribuïa de forma equitativa entre els membres de la col·lectivitat.

Val d’intercanvi de la col·lectivitat de Binéfar. Font: briega.org
Val d’intercanvi de la col·lectivitat de Binéfar. Font: briega.org

L’obra de les col·lectivitats anava molt més enllà de les millores agrícoles. Les col·lectivitats posaren en marxa tota una xarxa de magatzems i de xarxes de distribució i intercanvi de productes que permetien abastir els milicians del front i redistribuir els productes agrícoles entre aquelles col·lectivitats menys pròsperes. Associades a aquestes noves formes de distribució i de retribució, algunes col·lectivitats substituïren els diners com a forma de pagament. Van aparèixer els vals de pagament en aquestes col·lectivitats que facilitaven l’intercanvi entre els membres de la col·lectivitat. Posteriorment, també s’usaren cartilles de racionament per assegurar una distribució més justa de productes.

Les col·lectivitats es decidiren a millorar la vida de la població rural de manera ferma. Amb el suport del Consell d’Aragó, s’habilitaren antigues escoles i se’n posaren en marxa de noves, per tal que tots els infants estiguessin escolaritzats. Aquest fet comportà un augment del nombre de mestres, molts d’ells vinguts d’altres regions de l’Espanya republicana. A més, diverses comarcals crearen escoles de militants per tal de formar professionals capaços de dirigir, assessorar les col·lectivitats i vetllar pel seu bon funcionament. Aquests militants formats en l’àmbit col·lectivista contribuïren a fer una gran tasca de difusió cultural entre la població local. Al mateix temps, els avenços en el terreny de l’assistència social i sanitària també foren destacats. Nombrosos centres de salut, centres geriàtrics i guarderies es posaren en funcionament, per alleujar la càrrega d’aquestes tasques a les famílies integrades en la col·lectivitat.

Tanmateix, les millores de les condicions de vida i la difusió dels serveis no acabaren amb les desigualtats de gènere. Les dones es veieren obligades a realitzar les tasques agrícoles que tradicionalment havien correspost als homes, ja que un contingent important dels pagesos d’aquelles contrades s’allistà a les milícies i marxà cap al front. Davant d’aquest fet, es feia palesa la situació de la dona i la dificultat per assumir les tasques agrícoles a més a més de les tasques domèstiques, que requeien exclusivament en elles. Un bon exemple d’aquesta desigualtat no revertida durant la revolució el trobem en la proposta que féu el dirigent de la CNT d’Aragó, Miguel Chueca, en relació al salari mínim; mentre que els homes haurien de cobrar 10 pessetes l’hora, les dones n’haurien de cobrar 6.

En general, la societat col·lectivista presentava una de les contradiccions típiques entre idees i pràctiques que es produí en el si del moviment llibertari. La posició majoritària del món llibertari considerava que hi havia un problema genèric en relació a l’emancipació: l’alliberament de l’home, que acabaria comportant l’alliberament de la dona. Aquesta postura fou defensada per algunes de les veus femenines més destacades del moviment llibertari, com Frederica Montseny. En contraposició a aquesta postura aparegué el moviment de les Mujeres Libres que defensava el fet que la dona participés activament en la lluita política i social per aconseguir la seva pròpia emancipació. Tot i no tenir el suport de la pròpia CNT, proliferaren associacions locals de Mujeres Libres en algunes de les poblacions més destacades de l’Aragó republicà, un fet que posava de manifest la problemàtica ben present en la societat rural aragonesa.

Pagesos de la col·lectivitat de Mas de la Matas a la verema. Font: cazarabet.com
Pagesos de la col·lectivitat de Mas de la Matas a la verema. Font: cazarabet.com

Destrucció del col·lectivisme a l’Aragó

La fi del col·lectivisme a Aragó cal situar-la en els canvis de poder produïts després dels Fets de Maig de 1937. La pèrdua de poder polític de la CNT s’expressà a Aragó amb la dissolució del Consell d’Aragó, òrgan de poder regional a Aragó impulsat per la CNT i que es concebia com un topall per a l’acció i l’estratègia del nou govern de la República, de caire més centralista i encapçalat per Juan Negrín. La dissolució del Consell d’Aragó significava per a les col·lectivitats agràries la pèrdua de la institució que defensava la seva obra i exercia un mínim de coordinació i redistribució dels productes o ajudes econòmiques entre les diverses col·lectivitats aragoneses.

Successivament, el govern de la República va iniciar una ofensiva militar al Front d’Aragó, dirigida pels militars comunistes Enrique Líster i Juan Modesto. Aquestes maniobres militars anaren dirigides al front però també contra la rereguarda aragonesa. Després que el Govern de la República hagués recuperat el control polític d’Aragó calia recuperar el control de la rereguarda. La divisió comandada pel general Líster actuà contra les col·lectivitats i els consells municipals governats per la CNT, que havien substituït els antics comitès de defensa o revolucionaris. Es substituïen els consells municipals per comissions gestores integrades per totes les forces polítiques i es retornava la terra als propietaris abans de l’inici del procés de col·lectivització de les terres agrícoles. El restabliment de la propietat privada i la destrucció de l’obra col·lectivista suposaren de facto la fi de moltes de les col·lectivitats aragoneses, malgrat que altres col·lectivitats continuaren funcionant amb dificultats fins el març de 1938, moment en el qual es va desmembrar el Front d’Aragó i les tropes franquistes ocuparen la totalitat del territori aragonès.

En conclusió, la curta durada de l’experiència col·lectivista en la societat rural aragonesa no permeté constatar la viabilitat del col·lectivisme com a model econòmic, polític i social. Tanmateix, la situació excepcional viscuda arran del cop d’estat va permetre revertir l’ordre social existent i iniciar un procés de transformació radical de la societat que posaria les bases per avançar pas a pas cap a l’assoliment del comunisme llibertari i d’una societat sense classes socials. La població enrolada en les diverses col·lectivitats experimentà una millora de les condicions de vida des del principi i el control de la producció i redistribució d’aliments.

El col·lectivisme, però, no quedà al marge de les tensions viscudes en el bàndol republicà durant la guerra civil. Les tensions entre les diverses organitzacions polítiques antifeixistes propiciaren que l’Aragó també visqués els seus propis Fets de Maig: la marginació de la CNT i l’anarquisme del poder repercutí en les transformacions que havien encapçalat els anarcosindicalistes a la regió. D’aquesta manera, el projecte col·lectivista a l’Aragó quedà ferit de mort l’estiu de 1937, malgrat que el seu llegat segueix sent una referència d’experiència autogestionada i revolucionària.

Read More

El llarg de l’època contemporània podem rastrejar diferents moments de tensions i confrontació entre els projectes d’autonomia defensats transversalment des de Catalunya i les autoritats de l’Estat. Això no vol dir que també no es registressin sacsejades revolucionàries en el si de la mateixa societat catalana, per la qual cosa la mateixa classe dirigent no dubtà en l’ús de la força de l’Estat envers les embastades revolucionàries. Segurament la síntesi de totes les contradiccions possibles les podem analitzar en els convulsos anys de la Guerra Civil i especialment al llarg del període 1937-1939, o sigui des del final dels Fets de Maig fins la ensulsiada de la República.

 

L’impacte de les Jornades del maig de 1937

Les conseqüències dels Fets de maig repercutiren sensiblement en la vida política catalana i de l’Estat espanyol: el camí cap a l’autonomia plena del Principat patia un retrocés considerable i in crescendo, amb retallada de competències, mentre el govern de Largo Caballero queia a meitat de mes per deixar lloc a una nova coalició presidida pel doctor Negrin. Els agents polítics revolucionaris sortien mal parats: els anarquistes perdien no sols considerablement el seu poder, essent expulsats els quatre ministres del govern de l’Estat i els quatre consellers de la Generalitat, sinó que també coneixien una davallada progressiva en tots els àmbits políticosocials de la vida del Principat i també de l’Estat. Per altra banda, l’onada repressiva que colpí el POUM va representar la desaparició d’aquesta formació marxista dissident i inaugurà la nova hegemonia dels comunistes filosoviètics del PSUC i del PCE en les dinàmiques catalanes i espanyoles.  Els esdeveniments ocorreguts en aquests dies de maig havien donat peu a allò que la historiografia normalment ha equiparat a una petita “guerra civil” dins la més gran tragèdia de la “Guerra Civil”. Aquests fets havien ofert una oportunitat històrica al govern de la República de recuperar el poder de l’ordre públic i imposar aquelles polítiques centralistes a les quals el Principat s’havia sostret amb l’Estatut d’autonomia de 1932, primer, i amb la nova conjuntura bèl·lica, després. La Generalitat de Catalunya, per això, coneixia una agressió plena a llurs prerrogatives tant que veié disminuir el seu pes específic començant per l’ordre públic i la defensa.

Una barricada durant els fets de maig de 1937. Font: Dossiers de Ciències Socials
Una barricada durant els fets de maig de 1937. Font: Dossiers de Ciències Socials

A la tarda del mateix dia 5 de maig, amb els combats als carrers i totes les barricades disseminades per la capital catalana, arribava la notícia que el Govern de la República, des de València, rellevava la Generalitat en la seva funció de garantir l’ordre públic i que aquest passava directament al delegat d’Estat el tinent coronel Alberto Arredondo. Juntament amb això, el dia següent arribava un altre imperatiu que suprimia el departament de defensa de la Generalitat i concentrava tots els poders militars en les mans del general Pozas que assumia així el control de la Quarta Divisió Militar.

Aquests esdeveniments acabaven amb uns drets, com el control de l’ordre públic i de la defensa, que havien estat atorgats al Principat per l’Estatut d’Autonomia de 1932 (el primer), i per la conjuntura oberta de l’aixecament dels militars rebels del juliol de 1936 (la segona). Si les competències militars assolides per la Generalitat eren una evident extralimitació respecte a les pròpies atribucions estatutàries, la pèrdua de control de l’ordre públic constituïa una vexació eloqüent dels poders establerts per l’Estatut, tot i que el Govern de l’Estat disposava de l’article 9 d’aquell per donar cobertura legal a les seves accions. Si el dia 11 de maig, el Govern central havia anomenat els seus representants en l’Ordre Públic, dos dies després el ministre de Governació, Àngel Galarza, feia públic dos decrets que pretenien representar un punt i a part respecte a tot el passat recent. Com subratllava Manuel Creus, en el seu llibre El separatisme català durant la guerra civil, aquestes resolucions no eren sols una consagració del poder de l’Estat en vers d’una altra concepció de la societat, sinó que indicava també que els aventurismes s’havien acabat, tant si responien a unes exigències revolucionàries com a uns plantejaments federalistes o cantonalistes.  En uns pocs dies, l’Estat central havia pretès recobrar tota la seva autoritat que els cinc anys de règim republicà li havien minvat i poder tornar a exercitar les seves polítiques jacobines i centralistes.

En aquest sentit, és rellevant recordar com ja, a dos quarts de dotze de la nit del mateix dia 7 de maig de 1937, Radio Barcelona havia difós una nota en català i castellà per la qual s’ordenava a les patrulles de control de posar-se al servei del Govern central, una petició que era recolzada per les mateixes organitzacions sindicals. El mes següent, el dia 6 de juny, eren dissoltes i assimilades per les Forces d’Ordre Públic.

Com anotava Carlos Rojas, a La Guerra en Cataluña, la revolució començada pels llibertaris el juliol del 36 quan s’havien apoderat amb el Parc d’Artilleria de Sant Andreu podia donar-se conclosa. Efectivament, aquell dia 7 de maig la situació començava a normalitzar-se: l’acció dels ministres anarquistes (vinguts el dia 4 des de València) i la dels dirigents de la CRT de Catalunya havia contribuït de manera significativa en aquest sentit. Per altra banda, l’arribada a la capital catalana el dia 6 d’uns cinc mil Guàrdies d’Assalt, armats fins a les dents i transportats en vuitanta autocars i dues companyies motoritzades, havia contribuït a la pacificació, però no volia dir que fossin necessàries per tranquil·litzar els ànims del moment de que ja havien cessat els combats. La seva presència podia recordar la imatge d’una ocupació militar de Catalunya, tot i que la població civil –segons Carlos Roja- no semblava descontenta de l’aixopluc ofert per aquelles forces de policia vingudes per garantir la pau. De fet, les Guàrdies d’Assalt havien de representar el millor fre per a que no es repetís un mot acèfal com el que acabava de consumar-se. Per això aquelles tenien ordre de posar fi a les patrulles de control i de requisar totes les armes presents a la reraguarda.

Forces de la CNT durant la Guerra Civil, a Catalunya. Font: ABC
Forces de la CNT durant la Guerra Civil, a Catalunya. Font: ABC

Amb el nou context obert després d’aquests dies, la desaparició dels incontrolats fou quasi total i també de moltes de les violències que havien caracteritzat la vida pública del País a l’endemà del dinou de juliol de 1936. L’acció de les Guàrdies d’Assalt fou recolzada –tal i com explica Albert Balcells a Justícia i presons, després de maig de 1937, a Catalunya- per la tempestiva acció legislativa del Govern de la República i de la Generalitat. El primer feia caducar tots els permisos de portar armes i obligava a que fossin renovats, mesura que havia de servir per recollir tot tipus d’arma de foc (12 de maig), mentre la segona prenia la decisió de dissoldre les patrulles de control (decret publicat pel DOGC el 5 de juny). Aquestes mesures es traduïren a la pràctica amb dificultat i foren l’origen de xocs violents amb morts, entre guàrdies i patrullers. Entre juny i desembre de 1937 la policia trobava més de cinquanta dipòsits i carregaments d’armes i municions, recuperant també joies, diners, objectes d’art, etc., fruit dels escorcolls i-o robatoris d’algunes patrulles. Per una banda es difonia una certa imatge d’eficàcia en l’acció de les forces de l’ordre i de la justícia que, en els mesos següents a les jornades de maig, no sols havia començat a investigar els presumptes responsables d’aquelles sinó que estengué la seva acció a la recerca dels  cementiris clandestins i als autors d’aquests assassinats arbitraris. Per l’altra, l’honorabilitat i efectivitat de l’aparell repressiu de l’Estat en el respecte dels drets individuals quedava anul·lada per la reproducció de crims polítics injustificats i per la consegüent autonomia de la policia estatal, dòcil als dictats del PCE i dels agents soviètics. El mateix SIM esdevingué aviat una policia incontrolable que practicà assassinats de presos a Barcelona i convertí els judicis dels tribunals especials contra delictes d’alta traïció en condemnes totalment arbitràries. La manca de garanties per als acusats mostrava clarament la fi de la independència judicial.

Començava un nou tipus de temor envers la justícia de l’Estat i els seus executors. El mateix Maurici Serrahima, un dels històrics fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya i que havia estat detingut pel SIM, recordava a les seves memòries com s’havia passat de la “por” als incontrolats al temor per la nova repressió que duia a cap l’Estat espanyol, cada cop més militaritzat i més expeditiu en els procediments per aconseguir els resultats prefixats.

Davant d’una CNT amb un potencial humà massa poderós, la nova situació post maig es cobrava com a primera víctima política tota l’estructura del POUM i els seus militants. La literatura sobre aquests esdeveniments ha estat molt abundant, començant pel citat i ultraconegut llibre d’Orwell, i ha deixat ben clar com tota la inculpació dels Fets de Maig fos adjudicada als marxistes dissidents de Moscou, essent la CNT un enemic massa fort per poder-lo eliminar. Tant el PCE com el PSUC defensaren amb una veu sola la necessitat d’il·legalitzar al POUM, d’ara endavant demonitzat com a partit trotskista.

El dia 11 de maig i en el cine Capítol de València, el secretari general del PCE, José Díaz, acusava els trotskistes d’haver inspirat “el putsch criminal de Catalunya”, mentre, sempre el mateix dia, l’agent de la Internacional Comunista a Espanya, Stepan Minev (conegut com a Stepanov), redactava un informe als seus superiors soviètics on criticava l’actuació del govern de Largo Caballero, considerava els poumistes com a responsables de l’ocorregut i avaluava positivament l’actitud del PSUC, reconeguda com a ortodoxa filial catalana del comunisme oficial.

Cartell que animava a militar al PSUC, a inicis de la Guerra Civil. Font: Sàpiens
Cartell que animava a militar al PSUC, a inicis de la Guerra Civil. Font: Sàpiens

No està de més recordar, tal i com ens explica Josep Puigsech en el seu llibre sobre les relacions entre la formació socialcomunista i el Komintern durant la Guerra Civil, que el PSUC demanà formalment la il·legalització del POUM des del Comitè de Radi de Martorell, el dia 21 de maig: dos dies després era el mateix Partit qui demanava al delegat d’Ordre Públic la dissolució i empresonament dels dirigents marxistes dissidents. El 28 de maig era prohibit el diari La Batalla i s’inicià el procés de destrucció del POUM.  Segons Puigsech no hi hauria implicacions directes o indirectes del PSUC en el posterior assassinat d’Andreu Nin, mentre considera que el partit dels marxistes dissidents pagà la factura d’haver-se aïllat tant dins Catalunya com a nivell internacional. Aquest partit esdevingué, doncs, la víctima propiciatòria dels seus enemics viscerals.

La fi de les hostilitats als carrers barcelonins i als dels altres centres catalans determinava la formació d’un nou Consell de la Generalitat que el president Companys donava a conèixer a finals de juny i en què CNT, PSUC i ERC tenien la mateixa representació. Juntament amb aquestes formacions hi havia un representant d’Unió de Pagesos i compareixia també la moderada Acció Catalana Republicana, amb una conselleria sense cartera que requeia en el prestigiós historiador i arqueòleg Pere Bosch Gimpera, republicà moderat i rector de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Les protestes dels anarquistes en veure reduïda la seva presència (passaven de quatre a tres consellers) i sobretot llur rebuig cap a la presència del moderat Bosch Gimpera que inclinava l’equilibri de poders cap als nacionalistes, portaren al president de la Generalitat a excloure els àcrates del nou govern català. La CNT ja no tenia la força per imposar les seves condicions com havia fet fins als Fets de Maig i desaparegueren tots els caps visibles de l’anarcosindicalisme del govern del Principat per no tornar-hi mai més.

La repartició de les conselleries esdevenia aleshores patrimoni dels membres d’ERC i del PSUC, amb la presència d’un representant de la Unió de Rabassaires i de l’ACR. El nou Consell era presidit per Companys i comptava amb la col·laboració dels seus correligionaris Carles Pi i Sunyer (Cultura), Josep Tarradellas (Finances), i Antoni Maria Sbert (Governació i Assistència Social) mentre els comunistes comptaven amb el seu secretari Joan Comorera (Economia), Rafael Vidiella (Treball i Obres Públiques) i Miquel Serra i Pàmies (Proveïments). Finalment, hi havia també el rabassaire Josep Calvet (Agricultura) i Bosch Gimpera (Justícia).

 

Les tensions entre Estat i Generalitat

Els esdeveniments bèl·lics feien impossible que la vida política pogués continuar amb regularitat i per això no sorprèn gaire que el Parlament de Catalunya es pogués reunir únicament algunes vegades. En aquest marc, no podien donar-se eleccions, ni municipals i tampoc per al Parlament, raó per la qual, durant la sessió de l’agost de 1937, el president Companys obtingué de la Cambra catalana la facultat de posposar qualsevol tipus d’eleccions a després de la guerra. Els elements de crispació entre el Govern de la República i la Generalitat foren nombrosos i es pot dir que havien començat abans dels Fets de Maig quan esclatà l’obscur «afer Revertés» en què es veié embolicat el president del Parlament del Principat Joan Casanova. Aquest destacat dirigent d’ERC havia abandonat Catalunya, al novembre de 1936. Des del PSUC i la CNT s’aixecaren veus que denunciaven que hi havia un intent, per part d’alguns membres del nacionalisme català, de detenir els més destacats membres de la FAI i cessar en el càrrec al President Companys que n’era el principal valedor. Aquests passos semblaven suggerir que hi hauria un possible acord internacional per enderrocar el govern de la Generalitat amb el suposat ajut del feixisme italià. Això hauria facilitat les condicions per arribar a una pau separada amb la creació d’una hipotètica República catalana que s’hauria beneficiat de la neutralitat diplomàtica de França i Gran Bretanya.

Si a hores d’ara, encara queda tot confós i poc clar, ja que es barrejaven elements dignes d’una novel·la negra, tal i com ha explicat Eduard Puigventós a Complot contra Companys, el que queda cert és que el cap de Seguretat i Serveis de la Generalitat, el republicà Andreu Revertés (i que prestà el seu nom a tot l’“afer”) va desaparèixer violentament, ja al final de 1936. Sembla que Revertés era favorable a les negociacions de Casanova, però quan aquestes començaren a filtrar-se, no pogué salvar-se: fou assassinat en una cuneta entre Manresa i Calaf, al novembre del primer any de guerra. D’altra banda, el mateix secretari general d’Estat Català, Joan Torres Picart, fugí a l’exili poc temps després, deixant la direcció del partit a Joan Cornudella que, per les seves qualitats de bon periodista i per les seves amistats amb destacats militants cenetistes, aconseguí la supervivència de l’organització independentista en un moment en què les patrulles àcrates tenien el poder a les seves mans. Aquesta història portà cua quan Joan Casanova retornà a Catalunya, a finals de maig de 1937: fou denunciat pels comunistes catalans (agost de 1937). La rèplica de les acusacions no determinà que Casanova dimitís. Un any després (1938), el doctor Negrín, primer ministre de la República, reutilitzà aquests esdeveniments  per reafirmar la poca lleialtat dels catalans a la República. En aquest marc d’enfrontament, el President Companys intentà diverses vegades que el Govern de l’Estat espanyol tornés les competències estatutàries al Principat, des del juliol de 1937, però en va. Les afirmacions de fidelitat a la República eren menyspreades pel govern de Juan Negrín que considerava paper mullat l’autonomia catalana i que s’estimava més poder controlar no sols l’ordre públic sinó també els espectacles, el règim d’associacions, premsa i reunions. Aquestes competències eren per Companys objecte de l’article 5è de l’Estatut i no tenien perquè ésser controlades pel Govern central; de totes maneres, fins i tot els consellers enviats a València hagueren d’esperar dies per poder entrevistar-se amb Negrín. L’actitud antiautonòmica d’aquest com la de Manuel Azaña, president de la República i present a Barcelona durant les jornades de maig, han deixat constància en les memòries de Carles Pi i Sunyer que afirmava com era “un fet innegable que el Govern de la República seguia una deliberada i persistent política de centralització progressiva, amb el retorn del vell anticatalanisme”.

Cal remarcar, tal i com ha explicat Joan Villarroya, que en aquest període la Generalitat desenvolupà una acció importantíssima en organitzar l’acollida de milers de refugiats que escapaven de les zones que anaven ocupant els exèrcits franquistes: a la darreria de 1938 hi havia a Catalunya més de vuit-centes mil persones d’Extremadura, Andalusia, Madrid, Astúries, Aragó, País Basc, etc. A més, el govern català hagué de contribuir a intentar defensar la població civil dels bombardeigs construint refugis col·lectius de ferro i formigó. Finalment, hem de tenir en compte que la Generalitat intentà impulsar una mediació internacional per aconseguir un armistici, o fins i tot, hi hagueren casos que plantejaren una possible independència de Catalunya, i sobre els quals s’ha especulat i escrit moltíssim, tal i com ha estudiat Arnau González Vilalta.

Retrat del president Companys. Font: Viquipèdia
Retrat del president Companys. Font: Viquipèdia

La tònica general de l’Estat envers el Principat era prou clara i també totes les posteriors negociacions de la Generalitat amb el Govern de l’Estat fracassaren. Els greuges que sofria Catalunya oferien una llista molt llarga, entre els principals cal esmentar: la insolvència de l’Estat en pagar les seves deutes amb el Principat, la imposició d’una censura de fer o la cessació de tots els antics càrrecs de la Conselleria de Defensa i de l’Ordre Públic en general i un llarg etcètera. Com ha recordat Josep Maria Solé i Sabaté, en el volum sobre la guerra civil de la Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, malgrat que el territori de la República s’estigués reduint progressivament, en lloc de deixar més espai de maniobra a Catalunya, passava exactament el contrari. Aquesta situació no va fer més que empitjorar quan la capital de la República es traslladà a Barcelona, al final d’octubre de 1937. Aleshores l’autoritat de les institucions catalanes va passar directament a l’oblit davant els agents del Govern central que operaven sense tenir en compte la legalitat dels organismes representatius locals. En aquest sentit, les reunions del Parlament català esdevenien rutinàries. Entre les últimes assemblees destacà, sens dubte, la que oferí la presidència del Parlament a Josep Irla, qui fou recolzat pels vicepresidents Antoni Rovira i Virgili i Manel Serra i Moret, tots elegits en la sessió de l’1 d’octubre de 1938. La possessió d’aquest càrrec determinà que Josep Irla esdevingués, en el exili, nou President de la Generalitat després de l’assassinat de Companys a l’octubre de 1940.

De totes maneres, les últimes sessions de la Generalitat quedaren totalment paralitzades per la greu crisi política que es va obrir a l’agost de 1938 quan Juan Negrín substituí la representació catalana en el Govern de la República, col·locant-hi un membre del PSUC Josep Moix en lloc del republicà Jaume Aiguader que havia dimitit per discrepar amb el Primer Ministre (amb ell també renuncià al seu càrrec el basc Manuel de Irujo). La dimissió es devia a l’aprovació del decret de confiscació i militarització de la indústria de guerra i de militarització dels tribunals especials per a delictes polítics i d’alta traïció. El primer fou votat per tots els altres ministres mentre el segon comptà també amb el rebuig dels exponents dels altres partits republicans espanyols. Finalment, no prosperà perquè Manuel Azaña, president de la República, es negà a signar-lo per anticonstitucional. El fet que Moix esdevingués Ministre tingué una immediata repercussió en la fràgil coalició ERC – PSUC que presidia la Generalitat; Companys acusà el secretari dels comunistes catalans, Joan Comorera, de pràctica deslleial i hom engegà d’aquesta manera una sèrie d’acusacions, recriminacions i discrepàncies entre els dos principals partits catalans que va continuar a l’exili. L’ensulsiada final era però a les portes, en el desgavell de la derrota militar que s’unia a la política: els últims actes del Govern català es traduïren en intentar ajudar a sortir a tots els consellers, diputats, alts càrrecs polítics i personalitats culturals del País.

Després de la batalla de l’Ebre, Catalunya es trobà amb un exèrcit reduït i esgotat, amb armament insuficient i sense poder comptar amb els batallons republicans que, per la marxa de la guerra, eren inactius en altres indrets de l’Estat. El polític republicà Carles Pi i Sunyer escrigué que “a l’hora suprema, Catalunya ni pot tenir el consol que la defensin tots els seus fills. Més de 60.000 catalans romanen inactius als altres fronts peninsulars. L’intent reeixit de traslladar uns milers de soldats de Llevant en plena retirada, mostra que era possible portar a Catalunya, abans de l’ofensiva, un contingent de tropes no fatigades, que haurien permès el joc de reserves estratègiques i haurien canviat probablement el curs i el resultat de la batalla. […] Una batalla general potser encara hauria pogut salvar la República. Per a defensar-la Catalunya complí el seu deure a l’Ebre. Però, després, i davant de tot l’Exèrcit enemic, es trobà sola”. Aquestes paraules de Pi i Sunyer, potser excessivament dures, s’han d’emmarcar en l’ensulsiada general i podem dir que són emblemàtiques perquè ens deixen clar quin fou el sentiment d’un ampli sector dels polítics i de la mateixa societat catalana davant la marxa de la guerra. Les relacions Generalitat amb l’Estat havien quedat profundament tocades i les divisions continuarien en l’exili.

Read More

Del poble a la gran ciutat

Manuel Sesé a Barcelona. Font: fotografia familiar.
Manuel Sesé a Barcelona. Font: fotografia familiar.

Manuel Sesé Mur va néixer en 1912 a Peraltilla, un petit poble agrícola del Somontano de Barbastre, en una família d’humils llauradors. El territori es caracteritzava per les bones collites de raïm, olives i ametlles; en canvi, el cereal, era molt escàs i la ramaderia es trobava enfocada a cobrir les necessitats dels propietaris. El poble no era gran ni tampoc ho havia sigut al passat. El 1915, tres anys després del naixement de Manuel, el cens comptabilitzava 426 habitants. La incultura i l’analfabetisme tenien, com a la resta del país en les dues primeres dècades del segle XX, unes xifres molt elevades. Dels 105 homes majors de 25 anys que componien el cens electoral, 56 es declaraven analfabetes. La misèria més extrema, però, no era present a Peraltilla, ni tampoc a la resta de localitats de l’entorn barbastrenc.

Normalment les famílies del poble disposaven d’un petit hort pel cultiu de llegums, tubercles i verdures; una parcel·la de secà destinada al cereal; una altra parcel·la per a pastos i alzines d’on obtenir llenya, bellotes i una mica de carbó. Era comú tenir un corral amb gallines, conills i porcs, una producció orientada a l’autoconsum i, quan existia un petit excedent, es venia o canviava en l’entorn. Les riqueses d’una família es mesuraven en funció dels cavalls o mules que tenia per treballar el camp, ja que fins a l’arribada de la II República els veïns només comptaven amb arades de tracció animal.

Com en tot l’Alt Aragó, la societat es trobava organitzada i vinculada a la “casa” a la que es pertanyia. Aquesta funcionava com una unitat de producció i consum, organitzada entorn a la figura d’un baró que havia heretat les possessions i que aquest llegaria al seu fill major. Les dones, quan es casaven, formaven part de la casa del marit, malgrat que aquesta situació no feia trencar els lligams familiars propis. En aquesta societat rural de les primeres dècades del XX existia una solidaritat mútua entre els veïns, les famílies s’ajudaven en determinats moments i prevalia l’honor en retornar aquests favors. L’àmbit de socialització dels veïns de Peraltilla es reduïa al nucli que conformava el poble. Ciutats pròximes com Barbastre i Osca es trobaven molt allunyades de les formes de vida tradicionals dels pobles que conformaven la geografia del Somontano de Barbastre.

La misèria de l’entorn, encara força vigent malgrat les intencions reformistes de Primo de Rivera, i la necessitat de majors ingressos per subsistir, va dur a Manuel a prendre la decisió d’emigrar cap a Barcelona, a la recerca d’una feina que li atorgués la possibilitat d’una vida millor. Les reformes del dictador es van centrar a acabar amb el caciquisme tradicional, però a Peraltilla, com a la major part del Somontano, els cacics eren inexistents. Això si, al poble va arribar per primer cop la llum elèctrica, es va construir un safareig i es va idear una nova escola.

Arribada a Barcelona, primer contacte amb el sindicalisme.

Manuel Sesé i Maria Miralles a Barcelona. Font: fotografia familiar.
Manuel Sesé i Maria Miralles a Barcelona. Font: fotografia familiar.

Manuel, en arribar a Barcelona a finals dels anys vint, va començar a treballar a una paradeta de flors de la Rambla. Seran anys molt importants per a la seva vida. A Barcelona va conèixer a una xiqueta valenciana, Maria Miralles Segarra, la que serà la dona de la seva vida i amb la que acabarà tenint cinc fills. A més, a Barcelona, serà on tingui els primers contactes amb el moviment llibertari i sindicalista, simpatitzarà amb la CNT i aquesta posició ideològica acabarà marcant, en els anys següents, el seu destí.

A Barcelona va viure, el 14 d’abril de 1931, la proclamació de la II República espanyola. La proclamació va ser viscuda a tot arreu i també a l’Alt Aragó amb gran entusiasme. Van aparèixer esperances de canvi, de reformes polítiques i socials, que s’aveïnaven amb el nou règim polític. A Osca, Fermín Galán i García Hernández, s’havien convertit en herois nacionals després de la revolta de Jaca en 1930 que va pretendre, fallidament, establir la República uns mesos abans de la proclamació final. Els homenatges eren constants, des d’agrupacions sociopolítiques a obrers i militants, era estrany qui no tenia un retrat dels afusellats a casa seva. Fins i tot en Peraltilla, en proclamar-se la República, el carrer Major va passar a anomenar-se carrer de Galán i García Hernández. Amb l’arribada del nou règim polític la vida dels espanyols es va polititzar intensament.

Un familiar de la seva dona, que tenia una fàbrica de cristalleria fina, li va oferir a Manuel la possibilitat de treballar a l’empresa i, a més, ser soci d’aquesta. El que en teoria semblava una idea força bona, ja que podia donar unes condicions de vida millors a la jove parella, no es va acabar de materialitzar. La situació de la família a Peraltilla no era pas favorable i, la seva mare, es va posar en contacte amb ell perquè tornés al poble. El requerien perquè ajudes en les feines del camp. Manuel va decidir marxar acompanyat de la seva dona el 1931.

La jove parella viurà a la casa familiar de Manuel al poble, i serà gràcies al paper propagandístic de Manuel que, a Peraltilla, va arribar l’anarquisme. Es va esforçar des del primer moment en què els veïns poguessin conèixer els ideals llibertaris, i va establir el sindicat local de la CNT a Peraltilla. Una representació del mateix va participar en el ple comarcal de sindicats de la CNT celebrat el desembre de 1931.

En 1933 la dreta es va imposar amb fermesa en les eleccions. Els dos anys de govern de la coalició dretana de la CEDA i el Partit Radical van acabar amb els modests avanços socials de l’esquerra republicana durant el “bienni negre”. Destacable va ser la feroç repressió a la vaga de miners d’Astúries d’octubre de 1934. Aquests s’havien llançat en armes contra la policia i va acabar tràgicament després de la intervenció de les tropes africanistes comandades pel general Francisco Franco. La coalició dretana acabaria per trencar-se per culpa d’escàndols financers i disputes polítiques.

El febrer de 1936, el Front Popular, una coalició de forces republicanes i socialistes recolzades pels comunistes i separatistes catalans, al costat de sindicats socialistes i anarquistes, van assolir la victòria en les eleccions. El Front Popular va acabar guanyant a la província d’Osca. Era un territori eminentment rural, on la propietat de la terra era bastant equilibrada, dominada per petits i mitjans propietaris sense alts índexs de concentració de la riquesa rústica, ni conflictivitat social o política. El pes de la indústria era mínim i no estava connectat amb l’agrari, sent una província de tradició republicana. En el cas de Peraltilla, amb 250 vots pel Front Popular i 208 per la CEDA, es pot observar malgrat el seu reduït electorat, la tònica habitual que es va viure en les eleccions en l’Alt Aragó. Va guanyar el Front Popular però no va aconseguir una victòria excessivament folgada en nombre de vots, encara que si pel que fa a representants.

El període de temps entre febrer i juliol de 1936 es caracteritzarà per una poca conflictivitat social. La CNT havia estat escapçada i neutralitzada per la dreta després dels fets de 1934 i, encara en la primavera de 1936, es trobava en procés de reorganització. I, la UGT, mantenia posicions moderades en suport a l’esquerra reformista. Ens situem davant una República perfectament operativa abans de la revolta militar i, que no col·lapsa per si sola, si no per l’agressió feixista de juliol de 1936.

La Guerra Civil i la revolució a l’Alt Aragó.

Portada de La Vanguardia. 29 de setembre de 1936.
Portada de La Vanguardia. 29 de setembre de 1936.

El cop d’Estat feixista de juliol de 1936 va arribar a l’Alt Aragó el 19 de juliol. La província d’Osca va restar des de llavors i, fins març de 1938, dividida en dues zones. La zona occidental; Osca i Jaca, que depenia de la V Divisió Orgànica de Saragossa sota el comandament del general Cabanellas, es va sumar a l’aixecament. I la zona oriental, Barbastre, que estava sota influència de la IV Divisió amb capçalera a Barcelona, es va mantenir fidel a la República. Manuel va participar directament com a milicià, empunyant l’arma al front d’Osca en esclatar la guerra.

L’Estat republicà com a tal va desaparèixer i van sorgir micropoders. A Barbastre es van formar els Comitès d’Enllaç, Recerca i Vigilància, a la manera catalana, doncs els anarquistes barbastrencs mantenien estretes relacions amb els de Barcelona. En les localitats més petites es repetirà el procés creant-se els Comitès revolucionaris. A Peraltilla, amb uns 370 habitants en aquell moment, el Comitè revolucionari va ser format immediatament després de la revolta feixista, sent presidit per Manuel Sesé, que ja comptava amb una àmplia trajectòria propagandística llibertària. Les terres del poble van ser col·lectivitzades, i l’església i el saló de ball van ser utilitzats com a magatzem de gra. La col·lectivitat va funcionar sense problemes encara que, naturalment, va haver-hi reticències per part d’algunes famílies.

Ara, després de la revolta militar, es pot parlar de l’inici d’una revolució, però una revolució que no comença en la República, sinó després de l’atac a aquesta. Les localitats de l’Alt Aragó van viure sense policia, sense tribunals, sense aparell polític-administratiu, sense burocràcia, sense patrons, sense diners, sense Església i sense impostos. A més van aconseguir augmentar la producció sobre un 25% respecte a l’any anterior.

L’arribada de la revolució va comportar també la presència d’una violència duríssima i una repressió sagnant. En les primeres setmanes de la guerra, van arribar des de Catalunya i València les columnes anarquistes de milicians. A Peraltilla va arribar la dels “Aguiluchos”, aquests van redactar una llista amb un nombre indeterminat de persones per ser portats fora del poble i afusellar-los. Però Manuel, en condició de president del Comitè local, es va oposar frontalment a les intencions de donar mort a veïns del poble, aconseguint que cap habitant de Peraltilla caigués sota les bales revolucionàries.

A més, la Diòcesi de Barbastre té, el desgraciat honor, de ser la diòcesi espanyola amb més clergues morts. En ella es va donar el cas més espectacular d’anticlericalisme de tota la Guerra Civil: va ser executat el 87,8% del clergat secular, un total de 120 sacerdots. A més de 18 benedictins, 51 claretians i 9 escolapis. Malgrat aquesta violència brutal contra l’estament eclesiàstic, en molts pobles de l’Alt Aragó cal destacar que, veïns d’esquerres, van ajudar a escapar de la mort als capellans, com en el cas de Peraltilla. El nostre protagonista, Manuel Sesé, li va donar robes de paisà i vitualles al capellà local, Vicente Benito, perquè fugís del poble i passés al bàndol nacional. Va romandre amagat en una caseta durant onze dies, mentre Andrés Budiós, integrant també del comitè local, li portava menjar diàriament. Finalment es va decidir a emprendre el camí i, en Alberuela de Laliena, un veí el va reconèixer i el va delatar, sent lliurat al Comitè d’Abiego. El 5 d’agost de 1936 el van portar fins a una corba en la carretera de Barbastre a Osca i, en un penya-segat al costat del riu Alcanadre, va ser afusellat. El cadàver va restar allà, sense enterrar, fins a l’entrada de les tropes franquistes.

La repressió de l’estat feixista a Osca.

El Front d’Aragó es va trencar el març de 1938 i, els territoris orientals sota control republicà, van ser sistemàticament ocupats per les tropes del bàndol nacional. La retirada d’unitats militars va ser desastrosa i, la de població civil, encara més dramàtica. Els pobles d’Osca es van evacuar amb cada qui a la seva sort: a peu, en ruc o amb carro. Van deixar les seves cases abandonant-ho tot i es van llençar a muntanyes, camins i carreteres. La fugida va salvar a moltes de les bales feixistes.

Manuel Sesé, després de sortir de la presó. Font. fotografia familiar.
Manuel Sesé, després de sortir de la presó. Font. fotografia familiar.

Amb la victòria franquista sobre l’Aragó, es va donar el fenomen dels “fugits”; individus que es van llançar a la muntanya escapant de la repressió, ja anessin armats per resistir o simplement per amagar-se. Com en el cas de Manuel Sesé. En caure el front, va fugir a les muntanyes de Peraltilla i va romandre amagat en casetes i barrancs. La Guàrdia Civil el va estar buscant i, al no trobar-lo, van empresonar a la seva esposa, María Miralles, per coaccionar-lo. En assabentar-se dels fets, va decidir lliurar-se voluntàriament, sent empresonat durant cinc anys entre les presons de Torrero i les Caputxines de Barbastre. En les quals va ser durament torturat.

Les autoritats franquistes no van trobar-li cap delicte de sang, i li van concedir la llibertat. Va retornar al poble per exercir de pastor, vivint amb la seva dona i els seus fills. Però, en 1948, tot faria un gir dramàtic que acabaria amb la seva vida.

El 1948 es van donar nombroses detencions i desercions que van provocar el desmantellament gairebé total de la resistència guerrillera de l’Alt Aragó. A la tardor les autoritats franquistes van acabar amb les infraestructures de suport als maquis al Somontano. L’enllaç de la guerrilla a Peraltilla era Manuel, i serà assassinat el 20 de gener a les mans de la Guàrdia Civil. Després d’un registre a la seva casa els agents haurien trobat unes suposades armes de foc. Manuel no intentarà fugir, però serà abatut en l’acte, utilitzant-se el subterfugi de la “Ley de Fugas” que, des de 1920, permetia a les forces de l’ordre encobrir un assassinat. Se simulava la fugida d’un individu que, després de no obeir a el “Alto!” de la policia, s’obria foc contra ell. Normalment el suposat escapolit era tirotejat per l’esquena, per donar major credibilitat del fals intent de fugida. El cos de Manuel, encara amb vida després del tret, va ser carregat en un camió pels seus dos fills majors, Vicente i Manolo, i traslladat a l’Hospital Provincial d’Osca on, després d’un agònic viatge, morirà finalment.

Conclusions.

La trajectòria vital del nostre subjecte ens ha permès fer un repàs per les intenses dècades dels vint, trenta i quaranta del segle XX. La seva vida fou la vida d’un doble represaliat, el seu posicionament ideològic, que havia perfilat durant la seva estança a Barcelona, el va condemnar després de la Guerra Civil a passar cinc anys tortuosos en dues presons diferents. I posteriorment, la seva col·laboració amb els maquis en la lluita antifranquista, malgrat que ell no va empunyar cap arma ni va participar directament en cap acte de sabotatge, el va endur a la mort, sent assassinat per la Guàrdia Civil. La seva fou la vida d’una persona que va tractar de buscar la igualtat per a tothom que el va rodejar, així era com ell va entendre els ideals llibertaris, i ens ho mostra que, en arribar les milícies catalanes al poble, es negà a què ningú fos represaliat pel fet de no estar d’acord amb la revolució.

Alhora, el seu cas, és perfecte per mostrar com l’assassinat a mans del feixisme fou vigent a Espanya després d’onze anys d’haver-hi acabat la guerra. Posant de manifest la necessitat d’investigar més a fons aquest espai geogràfic i temporal, ja que la bibliografia s’ha centrat en l’estudi de la repressió franquista fins a 1945, obviant les desenes d’assassinats pel franquisme fins que el PCE va decidir, el 1949, posar fi a la lluita armada com a via per acabar amb el règim feixista espanyol.

Read More

Pocs analistes haurien predit que, en menys de deu anys, tres autocràcies imperials que controlaven extenses àrees territorials al continent asiàtic, podrien caure, les seves dinasties desaparèixer i les seves nacions perifèriques independitzar-se; la realitat però, sovint és imprevisible i tossuda i, arran de la lluita entre el tsar de Rússia i el soldà otomà durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), el seu imperi desapareixeria, així com ho faria la neutral Pèrsia.

Fins al segle XIX l’imperi otomà i el persa s’havien enfrontat pel control del Caucas, sent les nacions asserí i armènia part del botí de cada guerra. La fulgurant victòria tsarista davant Pèrsia a Turkmantxai (1828) posà als asserís i a bona part dels armenis sota la protecció de l’imperi rus i a la dinastia persa del Qajar en una posició de dependència vers aquests i els britànics. Els otomans d’Istanbul, per la seva banda, foren derrotats vàries vegades al llarg del segle XIX, però aconseguiren conservar bona part de la seva independència. Quan esclatà la Primera Guerra Mundial i els alemanys llançaren una ofensiva sobre el flanc occidental rus, el soldà otomà veié una oportunitat de luxe de recuperar les seves possessions perdudes.

Tractat de Sèvres (1920). Projecte dels Aliats vers l'imperi otomà. Font: Viquipèdia
Tractat de Sèvres (1920). Projecte dels Aliats vers l’imperi otomà. Font: Viquipèdia

Amb la intenció de fomentar un alçament prootomà a les províncies asserís (turques com els dirigents de l’imperi), Enver Pasha dirigeix el 1915 el seu exèrcit cap a l’Azerbaidjan rus, travessant un imperi persa en descomposició doncs, l’única força militar efectiva, els cosacs, són més lleials a Rússia que a la dinastia Qajar. El tsar contraataca fomentant aixecaments armenis a la banda turca en un moment que aquesta minoria está patint un genocidi per part del govern. L’avenç britànic des del sud de Pèrsia cap a Bagdad impedeix a Enver Pasha avançar més sobre el Caucas i la situació queda estancada fins a l’adveniment de la Revolució russa el febrer de 1917.

Tractat de Kars (1921). L'acord entre els republicans turcs i els soviets. Font: Viquipèdia
Tractat de Kars (1921). L’acord entre els republicans turcs i els soviets. Font: Viquipèdia

Els alçaments soviètics clau en la caiguda del tsar es donaren a les ciutats russes de Moscou i Petrograd (actual Sant Petersburg), si bé a moltes localitats arreu de l’imperi apareixeran soviets (consells populars). Dos factors caracteritzaren aquests nous pols de poder, especialment a partir de l’Octubre de 1917: el rebuig a seguir amb la guerra (la qual cosa els oposarà a Gran Bretanya i els altres aliats del tsar) i el rebuig al nacionalisme tradicional. Seguint l’exemple de Petrograd, quan l’exèrcit rus es va retirar d’Azerbaidjan, es proclamà un govern soviet a Bakú, punt clau per les seves reserves petrolieres; a l’Armènia russa la retirada dels militars suposà l’arribada al poder dels nacionalistes del Daixnak, que seguiren pugnant amb els otomans pels territoris armenis sota la seva sobirania, mentre els nacionalistes georgians es posaven sota la protecció del soldà i els alemanys. Un autèntic caos que l’armistici de 1918 no ajudaria a resoldre.

La retirada dels bolxevics de la guerra havia enfurismat a Gran Bretanya que s’afanyà a utilitzar les seves bases a Iran per a ajudar l’exèrcit blanc en el seu avanç sobre Moscou. Derrotat el soldà a la guerra contra els Aliats, pogueren els britànics enviar el general Dunsterville cap a Bakú amb ordres d’ajudar la contrarevolució russa i sostenir els nous governs del Caucas i és que, arran de la proclamació dels 14 punts de Wilson (amb la qual es reconeixia el dret a l’autodeterminació de totes les nacions) donava molt bona imatge ajudar els pobles sotmesos dels imperis rus i otomà. Però les coses no serien tan senzilles a la pràctica doncs, ja que els EUA es negaven a aplicar els principis del seu president, fou un altre imperi, el britànic, qui envia tropes a prendre possessió dels nous territoris emancipats i, donat el cansament del poble britànic vers la guerra, l’aventurisme al Caucas fou molt impopular. Naixia la dictadura de la Càspia Central, amb suport del Daixnak i els russos blancs, sota la poc fiable protecció britànica.

El perill de fer politic en aquells anys. Imatge del final de la comuna de Bakú. Font: Viquipèdia
El perill de fer política en aquells anys. Imatge del final de la comuna de Bakú. Font: Viquipèdia

Havent caigut les comunes soviètiques del Caucas i estant el govern bolxevic sota la pressió de l’almirall blanc Koltxak, foren a finals de 1918 les mateixes milícies de l’Azerbaidjan les quals, amb ajuda otomana, recuperaren Bakú per la força provocant un nou bany de sang armènia. I per acabar d’embolicar la situació, es produïren enfrontaments armats entre dues faccions antibolxevics, les del general blanc Denikin i les de Geòrgia per la regió de Sotxi al Mar Negre. Acabada la Gran Guerra i mentre seguia vigent el conflicte intern a Rússia, els Aliats es recolzaren en les nacions perifèriques de l’imperi otomà (grecs, armenis i kurds) per a acabar de sotmetre la junta militar turca, movent el soldà a firmar el tractat de Sèvres (1920), però, l’ascens de la Gran Assemblea Nacional Turca sota el lideratge de Mustafa Kemal tiraren enrere les pretensions dels nous Estats del Caucas, reassumint entre altres coses la guerra amb la república armènia del Daixnak. Ben aviat, dues víctimes dels Aliats, la Rússia bolxevic i la Turquia kemalista, trobarien motius per a l’entesa.

Mentrestant, l’onada revolucionaria s’estenia també a les províncies del nord de l’Iran, on l’autoritat del xa Qajar havia estat reemplaçada per tropes estrangeres (otomanes o russes) i per milícies locals, de les quals, la més influent fou la de Mirza Kutxak Khan Jangali a Gilan, als boscos del sud del mar Caspi. Fins a 1917 combaté les tropes russes i després ho feu amb les britàniques, que utilitzaven les bases de la costa per a ajudar els russos blancs. És natural doncs que Jangali, tot i ser un partidari del pan-islamisme, unís forces amb els bolxevics i el 1920 acabés presidint la nova república soviètica de Gilan. Aquesta rebel·lió i els alçaments kurds i asserís en territori iranià provocaren finalment un cop d’estat a Teheran, la capital de l’imperi, dirigit pel cap de la brigada cosaca, el persa Reza Khan. Com havia passat amb Kemal a l’imperi otomà, també a l’Iran un militar nacionalista es feia amb les regnes de l’Estat.

Els nous liders. Reza Khan a l'Iran i Mustafa Kemal a Turquia. Font: Viquipèdia
Els nous liders. Reza Khan a l’Iran i Mustafa Kemal a Turquia. Font: Viquipèdia

L’any 1921 també fou fonamental per a l’estabilitat del nou govern republicà a Turquia i per als soviets del Caucas arran del tractat de Kars, reconeixent-se mútuament i fent front comú als interessos de França i Gran Bretanya que havien redissenyat el mapa regional al seu gust. Assegurades les fronteres occidentals, els esforços dels bolxevics es pogueren redirigir sobre els exèrcits blancs del Caucas i gràcies al tractat de Kars (on Stalin tingué un paper destacat) començar a prendre el poder a les joves repúbliques de la zona. La primera a caure fou la d’Azerbaidjan, ferint de mort el projecte panturquic de l’exgeneral otomà Enver Paixà; després l’exèrcit roig intervingué a Armènia i a Geòrgia. Partits nacionalistes com el Daixnak, que havien reprimit alçaments soviètics a les seves ciutats i que depenien del suport occidental, acabaren perdent tot el poder que havien obtingut amb la independència. Com a mostra de la germanor de les noves repúbliques soviètiques del Caucas, s’iniciaren converses pacífiques sobre la possessió dels territoris disputats a la guerra.

No tot van ser victòries per a la Rússia bolxevic aquell any, ja que hagué de renunciar a certs avenços en pro de la diplomàcia. Tot i que Winston Churchill havia deixat ben clar que calia “escanyar el bolxevisme al seu  bressol”, Gran Bretanya es comprometé a retirar les ajudes als enemics interns de Rússia si a canvi aquesta abandonava les polítiques expansionistes. El buró soviètic acceptà l’acord amb els anglesos i, entre altres, van deixar d’ajudar el soviet de Gilan, condemnant Jangali a caure sota la brigada cosaca de Reza Khan. El mateix any arribaren els bolxevics russos a un acord amb l’Iran de Reza Khan, reconeixent-se mútuament tal com havia fet amb Kemal. Quatre anys després de la Revolució, l’ordre tornava al Caucas, així com les fronteres tradicionals, però ara, en comptes de dinasties imperials sorgiren mandats republicans, i en comptes de la tradicional jerarquia religiosa, l’adoració popular començà a dirigir-se cap als nous herois de la nació i als ídols revolucionaris.

Read More

El final d’una guerra i l’inici d’una altra: La Guerra Civil

Després que el Japó fos derrotat pels aliats a la Segona Guerra Mundial, les velles rivalitats entre el Guomindang (GMD) i el Partit Comunista Xinès (PCX) no van trigar a reactivar-se. Tot i així, ja durant el conflicte sino-japonès els dos bàndols no amagaven les seves diferències i l’any 1941 es va produir “L’incident de Wannan”. Durant aquest afer les tropes del GMD van aniquilar el Quart Exèrcit Comunista. Però la intervenció diplomàtica dels Estats Units i la Unió Soviètica va evitar que nacionalistes i comunistes es continuessin massacrant entre si i s’ocupessin dels japonesos. Més endavant, nord-americans i soviètics començarien a mobilitzar la seva maquinària per decantar la victòria d’un bàndol o altre pel poder a Xina.

Soochow, Xina (1938). Una rasa plena de xinesos civils assassinats per soldats japonesos. Font Viquipèdia
Soochow, Xina (1938). Una rasa plena de xinesos civils assassinats per soldats japonesos. Font: Viquipèdia

Quan els japonesos van ser derrotats el desembre de 1946, 80.000 soldats japonesos van quedar sota la custòdia dels nacionalistes. Aquests van emprar els japonesos empresonats per combatre els comunistes. Segons Josep Fontana, Estats Units va proporcionar a Chiang Kai Shek una considerable ajuda econòmica i militar d’uns 50.000 marines per protegir vies de comunicació i les ciutats de l’exèrcit comunista. Malgrat això, els efectes del conflicte amb Japó, d’una banda, van ser devastadors pels nacionalistes per diverses raons:

1) La corrupció estava àmpliament difosa en el si del govern nacionalista dirigit pel Guomindang.

2) La inflació pujava desbocada i les greus derrotes militars dels nacionalistes contra els japonesos els van debilitar molt severament.

D’altra banda, el conflicte va servir per reforçar encara més la posició dels comunistes xinesos. A part del considerable reclutament dut pels comunistes de milicians i milicianes i de soldats (uns 900.000 cadascun), l’historiador Chen Jian explica que durant el període 1944-1945 el PCX havia aconseguit recuperar-se gràcies a la “Campanya de Rectificació” als territoris de la Xina Septentrional i Central de la següent manera:

  • Acumulació d’experiència administrativa
  • Consolidació del control de l’estratègia militar
  • Impulsió de les polítiques de partit

Manxúria: el renaixement del Partit Comunista

Una altra qüestió fonamental per al reforçament i l’impuls del PCX, és la seva presència al territori de Manxúria després de l’ocupació japonesa. D’una banda, com hem dit abans, l’ocupació japonesa de Manxúria va significar la deslegitimació dels nacionalistes. D’altra banda, ara que els japonesos havien quedat fora de joc, els comunistes van començar a ocupar les bases al nord de la Xina i a reorganitzar des d’allà les seves forces de combat. Segons l’historiador britànic Jonathan Spence, […] s’ha de tenir en compte que el PCX després que la Unió Soviètica detingués i deposés a Pu-Yi com a cap d’estat de Manxúria, va rebre un gran dipòsit d’armes i municions que havien sigut abandonades pels japonesos. És en aquests moments quan el bàndol comunista rebateja el seu exèrcit amb el nom de “Exèrcit Popular d’Alliberament”. Els comunistes tenien raons per no abandonar les seves posicions al nord de Xina i, per tant, conservar Manxúria. Els Estats Units ja van instar als comunistes a reobrir les línies de ferrocarril tallades per la guerra i necessàries per la recuperació de la malmesa economia xinesa.

Jonathan Spence defensa que el Partit Comunista era conscient que els nacionalistes feien servir la xarxa ferroviària que encara no havia estat malmesa durant la ocupació, per transportar les seves tropes a lluitar contra ells. Per aquest motiu es van llençar a controlar-les i  evitar el continu enviament de reforços per part dels nacionalistes.

Malgrat el desgast que patien les tropes del Guomindang, aquests posseïen una força militar de 2,5 milions de soldats, més ben armats i preparats que els de l’Exèrcit d’Alliberament Popular. A més a més, segons explica l’historiador d’Estats Units Peter Zarrow, […] els nacionalistes van reprendre  el control de les grans ciutats i la base industrial de l’est de Xina un cop els japonesos van ser expulsats de Xina . Malgrat això, el GMD començava a tenir problemes interns dins dels seus propis territoris, que arrossegaven des de la introducció dels japonesos durant els anys 30. Els més significatius van ser la creació de l’estat Manchukuo sota el lideratge d’estat de Pu-yi i la persecució dels comunistes; els primers signes de deslegitimació dels nacionalistes al poder. Però també a nivell social i civil començava a haver-hi malestar entre la població xinesa que vivia sota l’autoritat del GMD.

La corrupció a nivell institucional era ja un mal endèmic. De fet el mateix General Chiang Kai Shek ja rebia el sobrenom de “General paga’m el xec”(General Cash-My-Check), fent referència al problema de la corrupció al si del GMD. No sabem si el van batejar amb aquest sobrenom els comunistes o bé la població descontenta amb la gestió dels afers de Xina, tant a nivell intern com extern. El que si sabem són les accions del GMD després de l’ocupació japonesa i de la massacre de Nanjing el 1937. A causa de la massacre i la guerra, els nacionalistes van traslladar provisionalment la capital de la República de Xina a la ciutat de Chongqing.

Reinstaurat el poder del GMD després de l’ocupació, es van perseguir bastants col·laboracionistes amb les autoritats japoneses. Tot i així, Zarrow apunta que molts oficials que van treballar pels japonesos van ser restablerts sota l’autoritat del GMD per a consternació de la població que havia patit els excessos dels japonesos. A més a més, el govern nacionalista, després de l’ocupació, va estigmatitzar poblacions senceres que havien quedat sota control japonès abans de la guerra de 1937. Ens referim efectivament a Manxúria, que va quedar sota el control de facto japonès durant catorze anys. També, però, un altre territori havia quedat sota domini nipó durant els anys 30: Taiwan (on actualment es refugia l’antiga República de Xina després de la derrota de 1949).

L’economia nacionalista i la relació amb Estats Units després de l’ocupació japonesa

Pel que fa a l’aspecte econòmic, el GMD va tornar a l’status quo anterior a la ocupació japonesa, però amb efectes desastrosos. La propietat en comptats casos va ser retornada als seus antics propietaris. Aquesta incertesa sobre la propietat legal sobre la terra va obstaculitzar un ús eficient dels recursos econòmics, necessaris per a la recuperació del país.

La indústria no va quedar al marge dels efectes post-ocupació japonesa. Deixant de banda la inflació, que ja era desbocada, moltes fàbriques van romandre tancades mesos i fins i tot anys. I això que el 5 de gener de 1946 Chiang Kai Shek va aprovar les recomanacions i els “Principis Generals” del Consell Nacional de Defensa sobre com s’hauria d’estructurar l’economia xinesa.

Chiang Kai-Shek, líder del Guomindang. Font: Pinterest
Chiang Kai-Shek, líder del Guomindang. Font: Pinterest

La historiadora nord-americana Simei Qing argumenta que […] Els empresaris industrials xinesos exigien al GMD una expansió del sector privat sota la protecció del govern contra la competència estrangera. És a dir que després d’anys d’ingerència estrangera, els empresaris demanaven a Chiang Kai Shek que apliqués polítiques proteccionistes per a les empreses del país.

Però aviat van sorgir problemes d’entesa a causa de la intervenció dels Estats Units. Com ja sabem, després de l’ocupació japonesa i amb l’esclat de la guerra civil, Estats Units oferí el seu suport militar i econòmic a la República de Xina. Per la seva banda, els nacionalistes xinesos eren partidaris del proteccionisme i l’economia tradicional, mentre que els economistes americans que van arribar a Xina a dialogar amb la República sobre el nou model econòmic estaven influïts pel “New Deal”.

Els principals temes que van debatre les delegacions xinesa i nord-americana van ser els següents:

  • Reducció d’impostos
  • Inversió estrangera a Xina
  • Paper de l’estat en l’economia
  • Model econòmic a seguir

Malgrat el proteccionisme que demandaven els empresaris xinesos, aquests no eren contraris a la inversió estrangera, ans el contrari, ja que necessitaven urgentment actiu líquid per reactivar les indústries malmeses després de l’ocupació.  Però el problema no va ser en el ‘què’, sinó més aviat en el ‘com’.

Amb això vull dir que, segons explica Qing, la delegació nord-americana contrària a la política xinesa va imposar una condició: si Xina volia capital estranger el país els hauria de permetre competir amb tota la indústria privada xinesa sense cap mena d’intervencionisme per part de l’Estat. Els nacionalistes xinesos estaven profundament convençuts que el model econòmic que volien seguir era el d’economia mixta.  La delegació xinesa era seguidora del “Principi del Benestar Social”(Minsheng) de Sun Yat-sen o un model d’economia mixta, ja que oferiria una millor oportunitat per assolir l’harmonia entre el creixement ràpid i una economia justa.

Això xocava de ple amb el Departament d’Estat nord-americà, que creia que el sistema de lliure empresa amb una intervenció governamental moderada seria la via més adient per assolir aquest objectiu. Tot i que el “New Deal” i el “Minsheng” són dues teories econòmiques semblants, cal destacar que el GMD volia una política proteccionista i EEUU un sistema de lliure empresa.

Les negociacions van ser molt dures. Per poder arribar a un acord els negociadors nord-americans van suggerir al govern d’Estats Units que fes servir el préstec que havia concedit al GMD com a moneda de canvi perquè aquest acceptés els termes del Tractat Comercial. El 8 de Novembre de 1946 el GMD va signar el tractat. D’aquest acord entre Estats Units i la República de Xina destaquen dos punts:

  • El GMD accepta donar a empresaris de negocis d’Estats Units drets i privilegis substancials, que serien d’un tracte menor que el que tenien els nacionals, però un tracte molt més afavorit que el d’altres nacions.
  • El Departament d’Estat acorda que els seus estats són lliures de fer qualsevol llei que vulguin sobre la tinença de la terra. Malgrat tot, accepten la condició que si qualsevol estat o territori d’Estats Units ha discriminat la població xinesa, la Xina no estaria obligada a concedir als ciutadans o empreses d’aquest estat o territori un millor tractament pel que fa a la tinença de terres que aquell que els xinesos haurien rebut en aquest estat.

L’opinió de Qing sobre aquest tema és que […] el Departament d’Estat no va empènyer al govern del GMD a deixar els principis de Sun Yat-sen públicament. No obstant, el govern nacionalista es va haver de comprometre a implementar un pla de privatització basat en el model de desenvolupament econòmic nord-americà al més ràpid possible.

La Reforma Agrària en els territoris del Partit Comunista

Pel que fa als comunistes xinesos, sens dubte una de les polítiques de partit més importants impulsades pel PCX és la Reforma Agrària. Aquesta va consistir a deixar de banda la reducció de rendes i la redistribució per donar pas a confiscacions de terres i càstigs pels enemics de classe.

Mao Tse-tung i Zhu De, creador de l'Exèrcit Roig xinès. Font: Pinterest
Mao Tse-tung i Zhu De, creador de l’Exèrcit Roig xinès. Font: Pinterest

La reforma va tenir molt d’èxit sobretot a les regions del nord com Jiangsu, Hebei, Shandong i Shaanxi. La raó fonamental rau en la incidència molt més baixa de l’arrendament d’aquestes províncies en comparació amb la resta de províncies de Xina. En aquest punt, Spence coincideix amb la historiadora Suzanne Pepper, la qual opina que […] el model de tinença de la terra era més baixa al nord i en canvi al sud era molt més alta.

Aquesta historiadora va treballar amb dades publicades per l’Agència Nacional de Recerca Agrícola Xinesa sobre la situació del camp xinès l’any 1930. Segons les seves dades, un 70% dels camperols xinesos posseïen la seva pròpia terra mentre que només un 50% la llogaven total o parcialment. També un 30% de les granges familiars xineses eren llogades i un 24% addicional posseïen una porció de la terra que llogaven. Ara bé, segons Spence existien altres factors que també van incidir en l’eficàcia del missatge comunista entre els camperols d’aquestes regions del nord de la Xina, com per exemple:

Causes climàtiques o humanes

  • La devastació al camp causada per les campanyes d’“els tres tots”
  • El desbordament del riu Hwang-Ho (riu groc)
  • Altres causes climàtiques i hiverns durs en les regions del nord de Xina

Causes històriques

  • L’erosió ininterrompuda de l’antic ordre social
  • La reorganització administrativa pel GMD i els japonesos va debilitar institucionalment les comunitats rurals

El procés d’activació d’aquesta reforma es va dur a terme entre els anys 1946 i 1947 amb el suport dels camperols pobres i peons agrícoles sense terres. L’objectiu final era la supressió de l’arrendament i l’equiparació tant de terra com de propietat en els poblats. Cal dir que la violència va formar part d’aquest procés. En el món rural xinès durant el període de la reforma van haver-hi ajustos personals als pobles sobretot, òbviament, contra els terratinents.  Spence assegura que […] una font va documentar un total de 19.307 “casos de lluita” en les  zones dominades pel  PCX a Shandong l’any 1945.

De totes maneres, Pepper qüestiona la guerra civil com una lluita de classes a través de l’anàlisi d’aquesta reforma agrària. Ella dubta si fou més una necessitat estratègica dels comunistes o un excés de l’ala més esquerranosa del partit. A més a més opina que la reforma agrària […] va ser una política molt ben calculada per servir als interessos més immediats del PCX, en la seva lluita política pel poder com bé indicaven els mateixos comunistes. Per tant, si la base de la Unió Soviètica es trobava en el proletariat de les fàbriques, la base de la futura República Popular Xinesa estaria formada pels camperols a causa del caràcter rural del país.

Read More

Les ordres del general Mola són clares: “eliminar sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros”. El 18 de juliol de 1936, José Rodríguez-Medel Briones era el comandant de la guàrdia civil a Pamplona, capital d’una Navarra on el cop militar havia sigut un èxit rotund. Després de negar-se per telèfon a posar-se a les ordres de Mola, arreplega els seus homes i els arenga. El seu final “Viva la República!” no és contestat pels seus, els quals, després de moments de tensió, l’acaben disparant i el maten.

El mateix dia, lluny de la urbanitat que s’havia alçat en armes per a defensar la República i que havia encès la flama revolucionària en llocs com Barcelona, Gonzalo de Aguilera y Munro, oficial retirat de l’exèrcit s’assabenta del cop d’estat organitzat pel general Mola. Aguilera és propietari d’una finca coneguda com a Dehesa del Carrascal de Sanchiricones, a uns 35 quilòmetres al sud-oest de Salamanca. Aquell mateix dia fa col·locar en línia els bracers que cultiven els seus camps i n’escull sis a l’atzar; acte seguit els fa afusellar per a escarmentar la resta. Aquesta va ser una gesta que, segons apunta l’historiador Paul Preston, el terratinent va explicar al menys dues vegades durant el transcurs de la guerra que començava aquell dia.

El cop d’estat havia estat majoritàriament planejat pel general Emilio Mola, el qual, destinat a Navarra per ordre del govern republicà, va començar a donar ordres molt específiques per a un aixecament militar contra la II República, la qual, des de febrer d’aquell any disposava d’un nou govern de coalició d’esquerres [vegeu: “El Front Popular espanyol: gènesi i mites” (I i II) http://bit.ly/1VVQIzi i http://bit.ly/1QTgy7U ], el Front Popular.

Les dretes, enfrontades amb el règim republicà des de la seva proclamació (14 d’abril de 1931), havien decidit de donar-li un respir amb la pujada d’un govern de dretes (el “bienni negre” de 1933-36), que havia reprimit durament tot el moviment obrer i d’esquerres i que havia fet marxa enrere en totes les modestes fites de caire “humanista” (citant a Preston) que la primera administració republicana-socialista havia posat en marxa.

El retorn de  l’esquerra al poder a les eleccions de febrer de 1936, que incloïa a actors molt diversos de l’esquerra sota el paraigües comú d’un programa reformista ambiciós, però moderat, va fer cercar una solució definitiva i contundent contra l’“antiespaña”. No és gens agosarat de dir que la dreta política només va jugar a les regles democràtiques quan senyorejava les institucions.

La vinguda de la República havia sigut percebuda per molts actors de l’oligarquia i la dreta espanyola com una amenaça als seus interessos i privilegis. Des de 1898, l’estructura institucional espanyola feia aigües per tot arreu. L’arquitectura de la Restauració necessitava d’una democratització i modernització per a una societat urbana ja moderna (si bé molt localitzada) que mai va arribar. Els conflictes socials “in crescendo” van poder ser tapats momentàniament per la dictadura de Primo de Rivera, la qual va salvar la Monarquia, una institució creixentment desprestigiada, entre 1923 i 1929.

La República era, com hem dit, un règim humanitari amb objectius reformistes que no volia canviar el mètode de producció del país: és a dir, pretenia fer compatibles els principis liberals i els econòmics capitalistes amb el màxim grau de democràcia possible, modernitzar Espanya i acabar amb les enormes desigualtats socials que es patien. Un dels exemples més greus i visibles era la situació dels jornalers andalusos, molts dels quals vivien, literalment, en coves. Al mateix temps, pretenia posar fi de manera progressista als mals polítics que perseguien al país des del segle XIX, incloent les reivindicacions (més o menys) nacionals de diferents regions de l’estat (essent Catalunya el cas més complex i avançat).

El problema és que aquests objectius topaven amb una oligarquia fortament consolidada fonamentada en els terratinents, la gran burgesia, l’exèrcit i l’Església; tots aquests sectors mai veieren la República com a  un nou marc de convivència que s’havia de respectar, sinó l’avantsala d’una revolució inevitable; és més, estaven convençuts que la creació d’aquesta República era obra del llarg braç de Moscou i d’una conxorxa judeomassònica que atemptava contra els valors més elementals i fonamentals d’Espanya: republicans i esquerres esdevenien així l’“Antiespaña”.

La proclamació de la República va ser mal vista des del principi per les forces hegemòniques de la societat espanyola. Font: El País
La proclamació de la República va ser mal vista des del principi per les forces hegemòniques de la societat espanyola. Font: El País

En la inestable Europa d’entreguerres, el fantasma de la revolució bolxevic havia exacerbat els ànims de les classes mitjanes i benestants, que veien amb preocupació la creixent militància de la classe obrera i recorrien a solucions polítiques que voluntàriament no respectaven la democràcia liberal a canvi de preservar la seva posició social. A més, en un món capitalista que estava patint la seva pitjor crisi de la història, la redistribució de riquesa que implicava un projecte com el republicà, en una economia en contracció, semblava ja en sí mateixa una economia planificada a l’estil soviètic.

Certament, les tensions i esclats de violència van ser constants en tot el període republicà (1931-36), però cal contextualitzar-ho en unes classes menestrals que havien vist l’arribada de  la República amb unes expectatives massa altes i uns estaments oligàrquics que no estaven disposats a cedir res de poder, i que veien els atacs als seus privilegis no només com un atac corporatiu, sinó com una traïció als valors mateixos de la nació.

L’acarnissament de la repressió duta a terme per un jove general Franco en la revolta d’Astúries l’octubre de 1934, quan les tropes espanyoles practicaren el mateix tractament que aplicaven a les cabiles rifenyes rebels (matances, afusellaments, mutilacions…) seria amb el temps un presagi d’on fins a on estava disposada la dreta (en aquell moment, en el poder) i els poders oligàrquics per a frenar les forces organitzades de l’esquerra i les reivindicacions socials.

El triomf del Front Popular el febrer de 1936 va fer que molts elements de la dreta donessin definitivament l’esquena a la República. El sentiment el va expressar amb gran certitud el general Mola, quan clamava (ja al gener de 1936): “nada de turnos ni transacciones; un corte definitivo , un ataque contrarrevolucionario es lo que se impone (…) la destrucción del régimen político actualment imperante en España”. És a dir, matar la República, i sense anestèsia. Molta gent ha volgut veure en aquests fets (també contemporanis, com el periodista català Eugeni Xammar, el qual, des de Madrid, advertia d’un possible conflicte a causa de les tensions socials) la inevitabilitat d’una guerra, però cal dir que aquesta només és possible per una part de l’exèrcit que decideix trair la legalitat republicana i d’una dreta que decideix saltar-se les regles del joc.

Els mecanismes per a posar en marxa la insurrecció armada van començar ja al gener del 36, quan es començà a passar de les paraules als fets. La República ja s’havia enfrontat el 1932 a un intent de cop d’estat encapçalat pel general Sanjurjo (la “Sanjurjada”), que havia fracassat davant dels pocs suports obtinguts; però aquesta vegada seria diferent. Davant del possible triomf de les esquerres en les eleccions de febrer del 36, es decidí que s’havia de respondre amb un ‘Putsch’ el 19 de febrer (les eleccions eren el 16); però es va suspendre per la seva poca planificació… La idea, però, no s’abandonà.

A principis de març, començà a organitzar-se la planificació final del cop. Havien de donar-se pressa davant els plans del govern de reestructurar els comandaments militars i les profundes reformes socials que venien. En una reunió mantinguda entre els generals Mola, Orgaz, Villegas, Franco, González Carrasco, Kindelán i representants de la Unión Militar Española (UME), es planejà un nou cop que es planejà per a abril però, com l’anterior, se suspengué; aquesta vegada, pels coneixements que tenia la República.

Davant els errors del general Rodríguez Barrios, Mola passà a ser el nou organitzador de la conspiració. La seva nova ubicació a Navarra (traslladat pel govern davant la constància de les seves inclinacions colpistes) li va facilitar els contactes amb la Comunión Tradicionalista (carlins), als quals aconseguí d’involucrar. La seva eficiència i força de convicció van fer que sumés, a més, personatges que després tindrien un paper destacat en l’aixecament i en la guerra, com ara Queipo de Llano.

Cap a finals de maig, Mola ja tenia un pla avançat d’insurrecció que, curiosament a com sortiren les coses finalment, deixava en últim terme al Marroc, prioritzant l’aixecament de les guarnicions de Saragossa, Burgos i Valladolid; a aquestes les hauria de seguir València i Catalunya, deixant Sevilla (l’única gran ciutat que a partir del 18 de juliol cauria en mans faccioses) i Madrid per a la conquesta. Sent conscient de la reacció social que podia provocar, Mola va deixar molt clar com s’havia d’actuar. El 15 de maig enviava la següent ordre:

“la acción debe ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo, que es fuerte y bien organizado. Desde luego, serán encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al movimiento, aplicándoles castigos ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldías o huelgas”

El pla va mantenir-se més o menys intacte fins al juny, quan es va decidir comptar al final amb l’exèrcit del Marroc, el més nombrós i tecnificat, davant la possibilitat que el govern es fes fort a Madrid, ja que se sabia que la capital era quasi segur que no cauria. Va ser també aquest fet el que va situar a Franco en el centre del taulell, ja que hauria de ser ell qui dirigís les tropes del Marroc fins a la capital per la via més ràpida: Despeñaperros.

Francisco Franco (esquerra) i Emilio Mola (dreta), acompanyats per falangistes i guàrdia civil. Mola va ser el cervell principal del cop d'estat del 36. Font: eurasia1945.com
Francisco Franco (esquerra) i Emilio Mola (dreta), acompanyats per falangistes i guàrdia civil. Mola va ser el cervell principal del cop d’estat del 36. Font: eurasia1945.com

La inestabilitat política era notòria, però no pas major que en altres èpoques de la República; tot i així el febrer de 1936 havien mort ja 67 persones a Madrid. Això s’explica en molt bona part per l’estratègia de tensionar els carrers duta a terme pels falangistes (la famosa “dialéctica de los puños y de las pistolas” de José Antonio Primo de Rivera) i les 270.000 llicències privades que el govern del Bienni Negre havia donat. I el 13 de juliol, tingué lloc l’assassinat del polític ultramonàrquic Calvo Sotelo per part de les Guàrdies d’Assalt republicanes en represàlia per la mort del tinent Castillo. Això, contràriament al que es diu sovint, no va ser el detonant del cop, però sí que va fer “accelerar la determinació” de personalitats com Franco i va integrar al “Movimiento” els requetès navarresos.

Malgrat que el 18 de juliol és la data que ha passat a la història, el dia escollit per Mola era el 19 de juliol: era diumenge i significava que els obrers i polítics descansarien. A més, al ser estiu, es comptava que molts oficials fidels a la República estarien de vacances i els conjurats estaven en posicions clau.

Cadàver atrbuït a Calvo Sotelo. Font: Archivo Regional de Madrid
Cadàver atrbuït a Calvo Sotelo. 13 de juliol de 1936 Font: Archivo Regional de Madrid

Tot i així, un registre que havia de dur-se a terme per la Guàrdia d’Assalt el 17 de juliol a un quarter de Melilla va ser impedit per un grup de legionaris. Tot i que no es va arribar a la confrontació, les autoritats civils sabrien en qüestió d’hores que alguna cosa es coïa a les guarnicions africanes. En conseqüència, els sublevats decidiren moure fitxa, i, entre el 17 i el 18 de juliol, després de suprimir alguns petits focus de resistència, Marroc ja estava en mans dels facciosos; i amb ell, 40.000 soldats (un terç de l’exèrcit espanyol). La dreta va saber fer front a la seva forta heterogeneïtat davant l’enemic comú: la República, cosa que els portà a unificar-se sota la Falange Española Tradicionalista de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS) a l’abril de 1937, ja iniciada la guerra civil.

Però el cop d’estat no es desenvolupà tal com Mola imaginà. Les zones urbanes i les grans ciutats (amb l’excepció de Sevilla, que ben aviat coneixeria la sagnant repressió de Queipo de Llano), amb una major presència del moviment obrer i allà on les forces de la Guàrdia Civil es van posar del costat de la República, el cop no triomfà. I no només això, sinó que la revolució per la qual tant havien temut els rebels es produí llavors.

Quarters generals del PSUC a Plaça Catalunya. L'aixecament va tenir en llocs com a Barcelona la revolució que els militars tant temien
Quarters generals del PSUC a Plaça Catalunya. L’aixecament va tenir en llocs com a Barcelona la revolució que els militars tant temien

Per contra, les zones rurals, amb un major pes del conservadorisme i on la força dels sindicats era menor, en part per haver patit una repressió molt dura des del 31, van ser un camp de fàcil triomf per als rebels. Aquests darrers van dur a terme una veritable carnisseria contra tots aquells que s’havien significat en la lluita pels seus drets i que sovint amagaven el passar comptes amb vells enemics.

En els tres anys que duraria la guerra civil es calcula que van morir unes 300.000 persones al front i unes 200.000 persones a les rereguardes republicana i franquista; si bé historiadors com Paul Preston han fet una necessària distinció: si bé és innegable la repressió rere les línies republicanes, aquesta es va dur a terme pel descontrol encetat per les forces revolucionàries al començament de la guerra i es va reconduir quan el poder republicà es tornà a assentar; a més, moltes personalitats de la dreta foren salvades per les mateixes institucions republicanes, com l’arquebisbe de Barcelona, Manuel Irurita. Per la seva banda, la repressió del franquisme va formar part del sistema mateix i es calcula que va triplicar les morts republicanes. A tot això caldria sumar-hi els 20.000 republicans ajusticiats pel franquisme un cop acabat el conflicte.

Molts dels participants en el bàndol franquista esperaven veure una reedició de la dictadura de Primo de Rivera; si bé és cert que amb un guerra civil pel mig i amb expectatives d’una major repressió, personatges com Francesc Cambó (1876-1947), que havia finançat copiosament el bàndol franquista es mostraren sorpresos quan no es trobaren amb un nou “cirurgià de ferro” (epítet atorgat a Primo de Rivera), sinó l’establiment d’un nou tipus de règim que no tenia precedent a la història d’Espanya.

Es tractava d’una dictadura que no només renegava del comunisme internacional i dels seus infiltrats que tenia a Espanya, responsables de la creació de l’Antiespanya republicana, sinó que també ho feia del seu passat liberal, argüint que havia traït les essències espanyoles a l’introduir idees foranies a la pàtria i havia trencat l’harmonia social.

El que vindria a continuació és una altra història de la qual ja no tenim temps per parlar-ne, però que va posar el rellotge moltes dècades enrere. Venia la llarga nit del franquisme, que enterrà Espanya en una llarga postguerra de vint anys (els mateixos que es tardaren en recuperar el poder adquisitiu dels temps de la República) i la privà de l’europeïtzació intel·lectual que havia anat aconseguint lentament durant tot el segle XX. La repressió contra la seva pròpia classe obrera tampoc té comparació amb cap altra dictadura europea, arribant al punt que els experts afirmen que ni Hitler exercí tal repressió contra els obrers.

Franco i el president Eisenhower. La pervivència del règim franquista s'explica per la "Realpolitik" de la Guerra Freda. Font: Wikipedia
Franco i el president Eisenhower. La pervivència del règim franquista s’explica per la “Realpolitik” de la Guerra Freda. Font: Wikipedia

La pervivència del Règim del 39 es degué a la Realpolitik de la Guerra Freda, que veié en Franco (després d’un període de fort aïllament internacional. Vegeu: “La política exterior del primer franquisme durant els anys de la Segona Guerra Mundial”: http://bit.ly/1UWLUIC ) un aliat segur davant el retorn d’una democràcia espanyola que podia sortir massa esquerranosa. Amb la consolidació i institucionalització del franquisme com a sistema polític venia també un període on els mites del “Glorioso Alzamiento” del 36 substituïren les explicacions científiques i les causes socials de l’esclat de la guerra civil. Al mateix temps, però, naixien als cinquanta nous moviments de resistència al franquisme que mica en mica acabarien esquerdant-lo des de dins durant els seixanta i setanta.

Read More