Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Pocs treballs han tractat la influència que va tenir la Revolució dels Clavells a l’Estat Espanyol. L’impacte d’aquesta en la construcció de nous imaginaris en les forces polítiques de l’oposició antifranquista i l’esquerra comunista ha quedat passat per sobre en comparació als estudis comparatius sobre els dos processos cap a la democràcia i les conseqüències directes en el règim. Els pocs treballs que podem trobar, alhora, se centren en els actors estatals, deixant de banda les repercussions en els subjectes polítics de les nacions perifèriques, com és el cas català, basc i gallec.


Efectivament, la Revolució d’Abril va influenciar als diferents agents socials i polítics espanyols durant els darrers anys del franquisme i els primers de la Transició, des del règim i l’exèrcit fins a la cultura i els moviments socials. Dins del panorama polític, un dels subjectes influenciats va ser l’esquerra i, concretament, la catalana; arribant a marcar profundament la forma en què aquesta es va relacionar amb els seus propis successos nacionals. Portugal va servir de mirall per una oposició antifranquista que no podia esperar el moment de fer la seva pròpia sortida al règim franquista, trobant-se el debat en les formes: reforma o revolució?

Uns apunts abans d’entrar en la qüestió

La revolució portuguesa es va originar arran la incapacitat del govern de Marcelo Caetano de fer front a una de les múltiples crisis que patia el règim: la colonial. Des de la primera derrota de la política colonial portuguesa als anys seixanta a Sant Joan Baptista d’Ajuda, les relacions de les tropes -sobretot les intermitges- amb els governants van empitjorar progressivament. El seu esgotament davant una guerra que semblava impossible de guanyar va provocar que una part de l’exèrcit veiés la insurrecció com a única sortida possible al conflicte.

L’organització del cop que es va iniciar durant la nit del 24 d’abril va estar dirigida pel Movimento das Forças Armadas (MFA) mitjançant una actuació ràpida als centres neuràlgics del país i les principals ciutats. Fou un cop militar amb un important component civil, sent el poble portuguès cabdal per a la consolidació de la revolució i dels seus triomfs. Sense la sortida en massa de la gent de les seves cases per defensar-los, la legitimitat de les forces armades hauria estat nul·la. A partir d’aquell dia, es va iniciar (fins al 25 de novembre de 1975) el conegut Proceso Revolucionário Em Curso que, progressivament, va agafar un caire cada cop més esquerrà i va implicar la nacionalització de sectors estratègics, la independència de les colònies i l’aplicació de la reforma agrària.

Celebració de l’aniversari de la Revolució dels Clavells l’any 2019.
Autor: Pedro Ribeiro Simôes. Font: Wikimedia Commons.

I allò que passava a Espanya tenia les seves repercussions a Portugal, i a la inversa. D’aquesta forma, les repercussions i les influències que va tenir la revolució a Espanya són múltiples. Va afectar la forma que tenia el règim de relacionar-se amb l’oposició i en la mateixa visió del seu futur, va influenciar als sectors més democràtics de l’exèrcit que van crear plataformes com la Unión Militar Democrática -i que acabaren sent reprimits i desarticulats de facto-, va influenciar a la mateixa oposició que va veure Portugal com a horitzó d’esperança, va inspirar al món cultural i universitari espanyol -des del moviment estudiantil fins a la Nova Cançó- i finalment, també va influenciar a una societat civil que va veure el cas portuguès com espai de conquesta de llibertats civils i democràtiques.

Però, malgrat tot, l’esclat d’una revolució democràtico-popular dins dels marges del bloc occidental als anys de la Guerra Freda va encendre les alarmes de, no només la potència mundial, sinó d’un país veí que la veia amb recel per por d’iniciar-se un efecte dominó. Després de la mort de Francisco Franco i amb l’inici de la Transició, el model insurreccional portuguès va servir per dibuixar el què no havia de ser Espanya. I aquest horitzó d’esperança a Portugal, que en un inici va tenir el conjunt de l’esquerra, va començar a evolucionar en sospita a mesura que el procés revolucionari es radicalitzava i podia significar una marginació política del comunisme espanyol en la nova democràcia que es volia construir a Espanya.

No entraran a Madrid sobre un tanc: el PCE davant la Revolució

No es pot entendre el posicionament del comunisme català davant un esdeveniment tan transcendental internacional com l’esclat d’una revolució al país veí sense analitzar quin era el posicionament del Partido Comunista de España. En paraules de Marcelino Camacho, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i el Partido Comunista de España (PCE) eren “un gajo de la misma naranja”, afirmació que implicava una autònomia no només orgànica, sinó també de la realitat política del moment, malgrat que el centralisme democràtic impliqués un cohesionament d’opinions entre el PCE i el PSUC. És per això que és crucial parlar de l’Estat Espanyol i del PCE abans d’endinsar-nos en el PSUC.

L’actitud i els posicionaments dels comunistes espanyols davant els esdeveniments portuguesos no van ser homogenis, ja que l’opinió sobre el Partido Comunista Português (PCP) va anar evolucionant i transformant-se a mesura que el procés revolucionari s’accelerava i la societat es radicalitzava, però també a mesura que la fi del franquisme es veia cada cop més propera i que s’analitzaven les conseqüències que podia tenir a la Transició Espanyola l’actitud internacional cap a la radicalització de Portugal.

Es pot dividir l’evolució d’aquesta visió en dues etapes principals: la primera d’elles és la pertanyent als primers mesos post-revolucionaris en què Portugal es va veure com a exemple i amb molt d’interès per part dels òrgans d’expressió comunistes com Nuestra Bandera o el Mundo Obrero. La Revolució dels Clavells va protagonitzar les seves portades i es van redactar monogràfics exclusius als successos portuguesos, sobretot a partir de la possibilitat d’una repetició dels esdeveniments a l’Estat Espanyol. Portugal era exemple i es podien recollir lliçons de com sortir d’un règim dictatorial: les seves forces armades s’havien posat al costat del poble, s’havia produït una aliança entre aquestes i la societat civil i el PCP tenia una importància destacada. L’experiència era, llavors, positiva.

Álvaro Cunhal. Secretari General del Partido Comunista Português entre 1961 i 1992. Ministre sense cartera entre el maig de 1974 i l’agost de 1975 als Governs Provisionals.
Font: Wikimedia Commons

La segona etapa s’iniciaria a partir de l’intent del cop spínolista al setembre de 1974. El fracàs d’aquest cop contrarrevolucionari i la forma d’actuar per part del Govern Provisional va provocar que el PCE comences a marcar distàncies respecte el seu homònim portugués. Al propi Mundo Obrero, Santiago Carrillo va arribar a desmarcar-se de la política de les MFA i les forces d’esquerra d’accelerar les transformacions radicals, ja que “podía quebrarse la espina dorsal del movimiento de alianzas democráticas que está creciendo en Europa y particularmente en el Mediterráneo”. Aquestes paraules marcarien un precedent en la línia d’acció del PCE davant Portugal durant els següents mesos: denúncia de la radicalització de les forces armades, crítica a l’actitud del PCP i, concretament, d’Álvaro Cunhal, i enquadrament a escala europea amb els moviments eurocomunistes del sud d’Europa però també amb els partits socialistes.

Aquest procés no es va portar a terme sense el tensionament de les majories i minories del PCE que s’acabaria materialitzant en el temps en futures escissions: l’aposta ferma del PCE de Carrillo per les tesis eurocomunistes i la denúncia de la “irresponsabilitat” del PCP va intensificar les tensions amb els anomenats prosoviètics – també coneguts com a cunhalistes-. No es pot afirmar que aquestes tensions siguin causades estrictament pel posicionament del PCE davant la revolució, però sí que la influència d’aquesta en els esdeveniments polítics espanyols van intensificar les tensions ja existents i que els identificats amb els comunistes portuguesos s’acabessin desvinculant del projecte carrillista. Tampoc és casual, així, que una delegació del PCE formada per Santiago Carrillo, Santiago Álvarez i Pedro Fialho fos convidada al I Congrés del Partido Socialista Português al desembre de l974, mentre no van assistir al Congrés del PCP d’aquell mateix any.

El Partit Socialista Unificat de Catalunya davant els Clavells

Al territori català, els òrgans principals que van tractar els esdeveniments portuguesos des del PSUC van ser Treball i Nous Horitzons. Tot i la vinculació amb el PCE es pot percebre una diferenciació a l’hora de tractar els successos al país veí per part del partit català. Les idees principals tractades per part dels diferents números de Treball foren l’esperança d’efecte dominó que hi havia dins de l’antifranquisme davant Portugal, el paper de l’exèrcit en la revolució, el futur del règim franquista i el paper dels comunistes amb la ruptura democràtica. 

La desitjada aliança amb l’exèrcit, però, amb el temps va acabar evolucionant amb una diferenciació en el context històric i polític dels dos països, entenent que la ruptura a Espanya no es podia fer imitant a Portugal, ja que entre les particularitats espanyoles es trobaria la inexistència d’un corrent democràtic hegemònic a l’Exèrcit i la manca d’un conflicte colonial del calibre del portuguès. D’aquesta forma, acabaran defensant que la sortida del règim a Espanya s’hauria de fer mitjançant la construcció d’un front antifranquista ampli com la Junta Democràtica o l’Assemblea de Catalunya.

Malgrat quedi implícit que l’estratègia dels comunistes portuguesos no era compartida pels catalans quan es reivindicava la unitat popular fruit del 25 d’abril amb forces com el PSP, ni Treball ni Nous Horitzons seran tan durs amb el PCP i Cunhal com fou el Mundo Obrero. En el moment del cop spinolista, per exemple, no culparen a les MFA o al PCP, sinó a la reacció i a l’equidistància del Partido Socialista, que hauria obert una escletxa dins de les forces d’esquerra. 

És clau entendre que una anàlisi compartida era entendre com “els esdeveniments portuguesos no han de ser còpia per Catalunya o l’estat espanyol, ja que el materialisme històric es desenvoluparà amb les seves pròpies característiques a cada territori” i que això s’utilitzaria, també a Catalunya, per defensar el model eurocomunista que començava a impregnar l’anàlisi dels partits comunistes del sud d’Europa. Malgrat que el concepte d’eurocomunisme no estava encara encunyat oficialment pels seus partits representatius, partits com el PCE i el PSUC havien començat a desenvolupar la seva praxi política a partir de la revisió del marxisme-leninisme i el desenvolupament de vies pròpies cap al socialisme.

Santiago Carrillo. Secretari General del Partido Comunista de España entre 1960 i 1982. Impulsor, conjuntament amb Enrico Berlinguer i Georges Marchais, de l’eurocomunisme al sud d’Europa. 
Autor: © Claude Truong-Ngoc. Font: Wikimedia Commons.

Aquesta influència eurocomunista en l’anàlisi sobre Portugal es pot percebre en tres trets principals: l’etapisme, la crida a la unitat entre un conjunt ampli de forces polítiques i, amb ella, la necessitat de major coordinació entre comunistes i socialistes. En el primer cas, l’etapisme es refermava en les tesis eurocomunistes. Així, la seva estratègia es guiava per una concepció positivista de com el procés històric es desenvolupava per etapes que acabarien conduint finalment al comunisme. Per això, abans d’arribar al comunisme a Portugal, era necessari completar una etapa democràtica i, després d’un període de maduració, construir el socialisme que seria previ a l’etapa del comunisme. Aquestes lògiques acabarien reproduint-se també en l’estratègia d’aquests dos partits durant la Transició.

La crida a la unitat entre un conjunt ampli de forces polítiques, per l’altra banda, es veuria molt influïda pel fracàs d’Allende i l’impacte que va tenir la caiguda del seu govern per Amèrica Llatina i els moviments anti-colonials i socialistes arreu del globus. És per això que l’acció del PCP, segons el PSUC, havia d’encaminar-se a mantenir les aliances amb la resta de forces polítiques i evitar polaritzacions que justifiquessin intervencions militars externes o cops d’estat. Aquesta línia anava en concordança amb la necessitat de major coordinació entre socialistes o comunistes i per això preocupaven les tenses relacions entre el PSP i el PCP.

Finalment, aquests tres punts acabarien evolucionant també en la defensa del pluralisme polític com un bé a potenciar i a preservar – en contra del model de partit únic soviètic-. El pluralisme i la defensa de la llibertat d’expressió, l’existència d’altres partits i el mateix model de sufragi universal dins d’un sistema parlamentari es veurien molt influïts per l’impacte que va tenir dins del Moviment Comunista Europeu l’atac a la sobirania txecoslovaca que va encapçalar el lideratge de Brezhnev. Les crítiques al “dogmatisme” i l’alerta per veure perillar el pluralisme polític, així, també es veuen presents a les crítiques catalanes i espanyoles al PCP i a la seva proximitat amb Moscú.

Mural a la Festa do Avante del Partido Comunista Português l’any 2018. Des de la fi del PREC, el PCP ha desenvolupat el seu discurs a partir de la defensa dels valors d’abril i les conquestes de la revolució. Font: pròpia.

Continuem mirant cap a Portugal?

És manifest que el comunisme català va viure el procés revolucionari portuguès com un esdeveniment d’on es podien treure lliçons per a la ruptura democràtica a Espanya. La revolució va tenir un impacte en l’aposta del PCE i el PSUC per la Junta Democràtica i l’Assemblea de Catalunya com a plataformes que construïssin aliances antifranquistes, però també en l’intent d’interferir en l’Exèrcit per posar-lo al costat de la ruptura o de la revolució socialista.

La mobilització ciutadana i obrera en els últims anys del règim i els primers anys de la Transició, tot i que a vegades oblidada per l’opinió pública, va ser clau per la mort del franquisme. Alhora, el paper que van tenir partits com el PCE i el PSUC en la configuració de la nova democràcia va ser destacat, i és per això que és tan important destacar la influència portuguesa en l’aposta per la transició a la democràcia d’una forma moderada i pactada, i no insurreccional. Sense Portugal com a mirall de què no havia de ser Espanya, els termes en què es va produir la Transició podrien haver estat diferents.

Ensems, la revolució no va tenir un impacte directe només en la forma en què les diferents forces d’esquerres es van relacionar amb la caiguda del règim i la Transició, sinó que també va acabar intensificant les confrontacions ideològiques que partits com el PCE-PSUC tenien: la deriva eurocomunista de les seves direccions era anterior, però el plantejament de l’eurocomunisme com quelcom contraposat al marxisme-leninisme tradicional i sobretot al bloc soviètic es va fer evident en com aquests es van relacionar amb el PCP. La creació de faccions internes entre els identificats amb l’eurocomunisme, per una banda, i el marxisme-leninisme, per l’altra, va acabar esclatant en el Vè Congrés del PSUC l’any 1982, que va propulsar l’escissió del sector prosoviètic i la creació del Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC).

Aquestes escissions, i la supeditació del PSUC al front electoral durant les dècades següents, van acabar configurant la tradició del moviment comunista espanyol fins a l’actualitat, que ha estat incapaç de tornar a construir un partit comunista hegemònic i unitari en l’àmbit nacional. En relació amb Portugal, ha creat una situació de dualitat de referents nacionals després de l’escissió: mantenint relacions formals alhora amb el PCE-PSUC i el PCC -actualment Comunistes de Catalunya.


Queda molt per treballar sobre aquestes influències, deixant aquest article de tractar l’impacte al món sindical i a la resta de partits esquerrans. És evident que durant dos anys Catalunya i Espanya van mirar cap a l’Atlàntic, buscant a Portugal respostes per les seves pròpies incògnites, i que un cop finalitzada l’experiència revolucionària es van tornar a donar l’esquena.

Per saber-ne més:

DOMÈNECH, Xavier. Cambio político y movimiento obrero bajo el franquismo: lucha de clases, dictadura y democracia (1939-1977). Madrid: Edicions Icaria, 2011.

LEMUS, Encarna; ROSAS, Fernando; VARELA, Raquel. El fin de las dictaduras ibéricas. Sevilla: Edições Pluma, 2010.

MARTIN RAMOS, José Luis. Historia del PCE. Madrid: La Catarata, 2021.

SÁNCHEZ CERVELLÓ, Josep. La revolución portuguesa y su influencia en la transición española (1961-1976). Madrid: Edicions Nerea, 1995.

VARELA, Raquel. A história do PCP na revolução dos cravos. Lisboa: Bertrand Editora, 2011.

Read More

Avui en dia, la memòria històrica ocupa un paper destacat en el dia a dia de la societat i el poder polític a Alemanya. Bona part de la societat alemanya reconeix la importància del record del seu passat recent i la necessitat que no caigui ni en l’oblit ni en la relativització. Ho demostra l’existència de múltiples memorials que recorden el passat nacionalsocialista i, sobretot, les conseqüències de les polítiques racials nazis que provocaren l’Holocaust. Tanmateix, aquest procés de revisió  i confrontació constant del passat, que fins i tot té un terme propi en alemany (Vergangenheitsbewältigung), ha estat un procés complicat i sotmès a l’excepcionalitat del context polític alemany des de 1945. En aquest article, es pretén fer una petita aproximació a la construcció de la memòria pública alemanya de l’Holocaust.

La derrota alemanya a la Segona Guerra Mundial comportà l’ocupació i divisió del país per part dels 4 exèrcits aliats, Estats Units, Regne Unit, França i Unió Soviètica. Aquests 4 països s’anaren alineant poc a poc en la formació del bloc ocidental-capitalista per una banda i el bloc socialista per l’altra, posant en marxa la Guerra Freda que dividiria el continent durant 45 anys. Quatre anys després a l’actual territori alemany havien aparegut la RFA, amb la unificació dels tres sectors d’ocupació occidentals, francès, americà i britànic; i la RDA al sector d’ocupació soviètic. La divisió d’Alemanya durant la Guerra Freda tingué conseqüències destacades en la formació de la memòria del passat nacionalsocialista i l’Holocaust, ja que cadascuna de les dues repúbliques alemanyes anà formant la seva pròpia visió del passat mantinguda fins a la reunificació de 1990. En aquell moment, Alemanya tingué una oportunitat única per superar aquesta memòria dividida i treballar una memòria pública que revisés el passat i el permetés integrar en la identitat col·lectiva alemanya.

La memòria a l’Alemanya occidental

L’ocupació militar d’Alemanya a partir del 1945 propicià que el procés desnazificació i l’inici de la confrontació dels alemanys amb el seu passat es dugués a terme des de la tutela dels exèrcits ocupants. Els Judicis de Nuremberg de 1947-1948 en foren la mostra més destacada, ja que foren jutges dels 4 països d’ocupació els responsables de jutjar els nazis capturats i mostrar a la població alemanya els crims de guerra i les conseqüències de la política d’extermini que havia dut a terme el nazisme. Tanmateix, la desnazificació no tingué els efectes que els exèrcits aliats havien previst, sinó que generà en bona part dels alemanys la sensació que havien viscut una experiència històrica catastròfica, vista com una excepcionalitat en la continuïtat històrica del país i que havia estat responsabilitat d’unes elits que eren jutjades a Nuremberg.

Per la seva banda, la població alemanya veia les polítiques de desnazificació dels aliats com la imposició d’un càstig col·lectiu, en comptes d’una forma de prendre consciència dels crims nazis. Això comportà que la generació de postguerra induís en un  silenci i oblit col·lectiu els fets relacionats amb el nazisme i, per contra, emfatitzés la condició dels alemanys com a víctimes. No només es consideraren víctimes de la catàstrofe induïda per les polítiques nazis, sinó també víctimes de la guerra i de les atrocitats comeses pels exèrcits aliats durant la contesa bèl·lica. Així doncs, aquesta primera generació de postguerra va construir una visió del passat basada en l’oblit i la ignorància col·lectiva sobre allò que havia succeït i en el silenci d’unes víctimes del nazisme que reclamaven un paper més rellevant i que la seva veu fos escoltada.

Això donà peu a la construcció dels mites fundacionals sobre els quals es basaren les polítiques de memòria de les dues primeres dècades de la RFA. Aquests mites foren el ‹‹mite de la ignorància››, en referència a la ignorància dels alemanys sobre els crims perpetrats pel nazisme, el ‹‹mite de la victimització››, que posava èmfasi en la condició dels alemanys de víctimes de la guerra i també en les conseqüències que la Guerra Freda havia generat a una alemanya ocupada i dividida durant 45 anys, i el ‹‹mite de la resistència››, segons el qual una part important dels alemanys i l’exèrcit no havia participat activament del nazisme i havia participat dels cercles de la resistència.

Warschauer_Kniefall_1970
Willy Brandt agenollant-se al memorial de les víctimes del ghetto de Varsòvia el 1970 Font: Rare Historical Photos.

No fou fins l’aparició d’una nova generació que aquests mites començaren a ser contestats des de certs sectors de la societat alemanya que es preguntaren quin havia estat el paper dels seus pares i avis durant el nazisme i la Segona Guerra Mundial. Aquesta nova generació havia començat a tenir notícies de la naturalesa dels crims nazis a través dels processos judicials contra membres de les SS i, sobretot, pel mediàtic judici d’Adolf Eichmann a Jerusalem. A més, el clima revolucionari que s’estenia per Europa a finals de la dècada dels anys 60, permeté que aquests joves comencessin a posar en dubte el mite de la ignorància. En aquest moment, es plantejaren quines havien estat les implicacions amb el nazisme de la generació anterior i de les elits polítiques i econòmiques que havien governat la RFA des de 1949. Bona part d’aquestes elits havien tingut implicacions durant el nazisme, tal i com ho demostra el cas del primer vicecanceller alemany occidental (Hans Globke) que havia format part de l’equip jurídic redactor de les lleis racials nazis de Nuremberg de 1935. El qüestionament de l’amnèsia col·lectiva que havia construït la generació de postguerra per part d’aquesta nova fornada de joves alemanya també afectaren la memòria oficial que s’havia encarregat fins aleshores d’induir el passat nazi a l’oblit i havia reforçat especialment el mite de la victimització alemanya. Aquest fet quedà palès a través de la direcció de les polítiques de memòria del canceller socialdemòcrata Willy Brandt i el reconeixement simbòlic de la culpa alemanya per la destrucció de l’est d’Europa el 1970.

Els passos seguits a la dècada dels 60 i 70 prepararen el terreny per a l’explosió que visqué la memòria de l’Holocaust arreu, no només a Alemanya Occidental. A la RFA, la dècada dels 80 arribava amb un interès creixent per la història del país i un nou interès per recuperar les experiències i memòries de víctimes de l’Holocaust que fins al moment no havien gaudit de tanta atenció. Aquest fet es va traduir en l’aparició de nous productes culturals, com ara sèries de televisió, exposicions o nous memorials erigits. En destaquem la sèrie de televisió Holocaust que permeté als alemanys conèixer i interessar-se pels relats que parlaven de la cruesa del nazisme i de l’Holocaust a través del testimoni de les víctimes. Al mateix temps, en aquesta dècada apareixia la tercera generació després del nazisme; aquella que pogué prendre distància i confrontar el passat trencant els silencis construïts per les generacions anteriors. Aquesta generació fou l’encarregada d’emprendre una nova activitat memorial per tal de marcar els llocs de memòria del nazisme i Holocaust i recuperar els testimonis de les víctimes. Aquesta fervent activitat memorial es dugué a terme en moltes ocasions desafiant les polítiques de memòria oficials.

Les polítiques de memòria estigueren marcades per l’arribada al poder del govern conservador de Helmut Kohl que des del seu nomenament apostà per dur a terme una ‹‹normalització›› de la nació i de la història alemanya. Kohl fou un dels màxims defensors de la necessitat de mirar endavant sense haver de carregar la culpa col·lectiva de les generacions anteriors per les seves responsabilitats directes durant el nazisme i l’Holocaust. Les generacions que tenien el protagonisme polític en els anys 80 havien de ser capaces de mirar al futur com una nació normal, reivindicant els aspectes positius del passat i remarcant la seva innocència vers el nazisme.

Aquesta reorientació de l’actitud del poder polític alemany comportà inevitablement polèmiques i debats aïrats en el sí de la societat, de la intel·lectualitat i del poder polític alemany. En aquest sentit, la commemoració dels 40 anys de la fi de la Segona Guerra Mundial el 1985 n’és un dels millors exemples. La visita conjunta del canceller alemany Kohl i del president nord-americà Reagan al cementiri militar de Bitburg per honorar les víctimes de la guerra provocà protestes a ambdós països per l’homenatge fet a soldats i a criminals de les SS enterrats conjuntament en aquell espai. Paral·lelament, s’iniciava la Historikerstreit que enfrontaria alguns dels intel·lectuals alemanys més destacats sobre la possibilitat de relativitzar l’Holocaust com un episodi més dels crims comesos durant el segle XX, o la necessitat de destacar l’especificitat del programa d’extermini nazi. D’aquesta manera intel·lectuals liberals com Jürgen Habermas, destacaven la necessitat d’assumir les responsabilitats col·lectives com a societat i, així, forjar una nova identitat alemanya basada en els valors democràtics capaç d’assumir el seu passat.

La memòria a l’Alemanya oriental

Els discursos de memòria construïts a la RDA foren diametralment oposats. La desnazificació impulsada per la Unió Soviètica en la seva zona d’ocupació marcà les línies que es seguirien durant els 45 anys de Guerra Freda. Els dirigents comunistes impulsaren una memòria oficial que descarregava la culpa i les responsabilitats del passat en l’Alemanya Occidental i en el seu sistema capitalista, ja que des de l’òptica marxista es considerava el feixisme com l’expressió més reaccionària del capitalisme. Aquest fet portà a definir l’estat com un estat socialista i antifeixista, i a instaurar el ‹‹mite antifeixista›› com a mite fundacional de la RDA. Segons aquesta visió, la societat de l’Alemanya Oriental havia estat vencedora i alliberada del feixisme a la Segona Guerra Mundial gràcies a la resistència dels antifeixistes de tota Europa i la col·laboració de l’Exèrcit Roig.

El ‹‹mite antifeixista›› esdevingué la font de legitimitat necessària per un nou estat que necessitava construir una tradició i identitat col·lectiva noves. Aquesta nova identitat es basà en el reforç dels valors socialistes de l’estat i en  l’antagonisme de la RDA amb la RFA, considerada l’hereva del nazisme, i sobretot en la lloança de la resistència antifeixista alemanya que havia permès la derrota del feixisme el 1945. En aquest sentit, la població fou considerada com a víctima del nazisme i vencedora a través de la lluita antifeixista. D’aquesta manera, s’expulsava de la memòria col·lectiva dels alemanys orientals les possibles responsabilitats que havien tingut durant el nazisme i es lloava la lluita d’autoalliberament del feixisme duta a terme per la resistència. El concepte de víctima desapareixia en detriment d’un lluitador antifeixista que seria la base de la memòria oficial de l’estat.

Per tal de glorificar la lluita contra el feixisme de la classe obrera alemanya i vertebrar una identitat col·lectiva en els valors antifeixistes, les polítiques de memòria es centraren en l’erecció d’espais memorials que reforcessin aquests discursos. Els memorials oberts en els 3 antics camps de concentració nazi en territori de la RDA, Ravensbrück, Sachsenhausen i Buchenwald,  en són el millor exemple. Aquests espais adoptaren una aura gairebé sagrada al voltant de la glòria i l’heroisme dels lluitadors antifeixistes que hi havia estat deportats. Tanmateix, aquestes commemoracions limitaven el concepte de víctima del nazisme a un nombre reduït de represaliats per motius polítics. Totes aquelles víctimes de les polítiques racials nazis, especialment les jueves, quedaren relegades a un segon terme. En conseqüència, les seves memòries foren silenciades i esborrades de la memòria oficial de l’estat.

Memorial de Buchenwald erigit el 1958 per la RDA. Font: DW.com
Memorial de Buchenwald erigit el 1958 per la RDA. Font: DW.com

La memòria del nazisme i de l’Holocaust quedà delimitada per un estat que es legitimà a través del mite antifeixista i la política memorial que es dedicava a reforçar-lo. Durant els 45 anys de Guerra Freda, les memòries que no encaixaven en aquesta concepció política foren silenciades pels discursos de memòria oficials. No fou fins a la dècada dels 80 quan alguns dels testimonis de l’Holocaust començaren a ser rellevants, però caldria esperar fins la reunificació d’Alemanya de 1990 per superar una memòria oficial que havia servit els interessos i a la legitimitat de l’estat.

La memòria després de la reunificació d’Alemanya

La reunificació de 1990 propiciava un context únic per qüestionar quin havia estat el tractament del passat en la memòria col·lectiva alemanya. Durant la Guerra Freda, les dues Alemanyes havien construït una memòria que evitava assumir les responsabilitats col·lectives sobre el nazisme. Mentre que la RDA havia basat la memòria del passat en l’antifeixisme i havia carregat la responsabilitat pels crims nazi a la  RFA capitalista, des de l’oest s’havia construït una memòria profundament ambigua i que observava el passat com una catàstrofe col·lectiva. A través de la reunificació, es generaven els condicionants per poder confrontar el passat de forma conjunta.

En la dècada dels 90, l’interès de la societat pel passat nazi, la necessitat de recollir els testimonis de les víctimes silenciades a mesura que anaven desapareixent, i la universalització de l’Holocaust com l’element més destacat dels discursos de memòria globals es traduïren en debats públics que feren aflorar qüestions controvertides disposades a qüestionar els mites polítics construïts durant la Guerra Freda.

Aquests debats posaren de manifest les implicacions de l’exèrcit alemany en l’Holocaust, posant en dubte així el mite de la resistència en el sí de l’exèrcit; o bé, el paper dels alemanys ordinaris i la seva col·laboració en les polítiques d’extermini, amb el conseqüent qüestionament del mite de la ignorància. Paral·lelament la societat es dividia entre aquelles veus que exigien poder mirar al futur sense la càrrega col·lectiva del passat i aquelles que reclamaven la necessitat d’institucionalitzar el record de l’Holocaust com una forma de reformular la identitat col·lectiva a través de l’assumpció de les responsabilitats col·lectives pels crims nazis. Tots aquests debats afectaren les polítiques de memòria i propiciaren la creació d’’un paisatge memorial que té com a punts més destacats els memorials erigits a la capital Berlín o als memorials dels camps de concentració, sotmesos a una profunda reestructuració durant els 90 i els 2000.

En l’actualitat, la memòria pública alemanya ha institucionalitzat el record de l’Holocaust i del nazisme com l’element central de la memòria històrica del país. A través de la integració de la responsabilitat col·lectiva i la càrrega política i moral per l’Holocaust, els alemanys han trobat la base del consens nacional per a la construcció d’una identitat col·lectiva basada en els valors democràtics que normalitzi la nació Alemanya i el seu passat traumàtic. Aquest fet s’ha traduït en una memòria pública nodrida de polítiques de memòria que confronten el passat nazi, rememoren l’Holocaust i conviden a la participació de la societat civil i el poder polític en el debat permanent sobre el passat alemany. Al cap i a la fi, tal i com afirma l’expert en els estudis de l’Holocaust  James E. Young,: ‹‹el millor memorial alemany del passat feixista i les seves víctimes pot no ser cap memorial sinó el debat etern i irresoluble sobre quina memòria preservar, com fer-ho i amb quina finalitat››.

Read More

De nou, ens trobem recorrent els passadissos de la Facultat de Geografia i Història. Cerquem una de les persones més clares i directes que fan vida en aquest node de la ciutat comtal. Ens referim a la Paola Lo Cascio, una catalana d’origen italià que va arribar ja fa una colla d’anys a Catalunya i hi ha posat arrels, ja que a més de professora associada de la casa i estar implicada en diferents projectes, des de fa un any és la responsable de formació i continguts de Catalunya en Comú.

Versada en l’estudi del feixisme, el nacionalisme, les elits econòmiques i noves formes de govern entre altres matèries, ha centrat el seu treball i producció acadèmica en les darreres dècades, el que coneixem com història del món actual. Aquesta història comença a tenir una ombra cada cop més llarga i ens ha portat a celebrar efemèrides com el 50è aniversari del conegut Maig del 68. Icònica data d’una dècada carregada d’esdeveniments com la Guerra del Vietnam o l’arribada de l’home a la Lluna, de moviments socials com el dels drets civils als Estats Units o d’arreu del planeta com el pacifista, i de morts tan sonades com la de Kennedy o el Che Guevara.

Ara bé, aquesta amalgama d’elements potser no ens deixa veure què hi ha darrere. Moltes vegades, visions de poca amplitud poden portar a caure en apriorismes a la societat – i també els estudiosos – quan els recorden. Tenim davant un entramat molt complex a nivell econòmic, social, cultural i sobretot geopolític que hem de desgranar per entendre’ls en tota la seva magnitud.

Què millor doncs, que començar amb una efemèride del famós discurs de comiat, del primer General i després president Eisenhower, del gener de 1961, per entrar-hi de caps:

“Esta conjunción de un inmenso sistema militar y una gran industria armamentística es algo nuevo para la experiencia norteamericana. Su influencia total (económica, política, incluso espiritual) es palpable en cada ciudad, cada parlamento estatal, cada departamento del gobierno federal.

Reconocemos la necesidad imperativa de esta nueva evolución de las cosas. Pero debemos estar bien seguros de que comprendemos sus graves consecuencias […] En los consejos de gobierno debemos estar alertas contra el desarrollo de influencias indebidas, sean buscadas o no, del complejo militar-industrial.”

Què representa això del complexe militar-industrial?

Primer de tot ens hem de situar: estem en plena Guerra Freda. Es produeixen esclats armats deslocalitzats, que no impliquen directament a les dues superpotències, els EUA i la URSS; es produeix una confrontació multinivell, no només és ideològica, política i geoestratègica, sinó que també militar. La confrontació anirà, però més enllà dels casus belli, tenim una gran producció d’armes que es tradueix en una cursa armamentística i això donarà una dimensió mai vista, fins llavors, a un conflicte, així com una força emergent d’un conglomerat privat que produeix aquests productes.

El món doncs, es troba en una dicotomia entre la URSS i els EUA. És per això que després de la crisi dels míssils de Cuba de 1962, els seixanta esdevindran l’inici de l’època de ‘distensió’. Què significarà aquesta política?

Aquesta crisi, així com per exemple la construcció del mur de Berlín de 1961, esdevindran un moment clau en què els actors acabaran percebent que el conflicte nuclear pot ser catastròfic. S’activaran mesures com el conegut telèfon vermell que portaran un fer el pas al costat (com ens agrada a dir-ho avui en dia a Catalunya), en què la confrontació es mantindria, però hi hauria la voluntat per part de les dues superpotències de no tornar a nivells tan pròxims al DEFCON 1.

Aquí juga un paper important la presidència Kennedy, també en certa mesura la presidència Johnson, i evidentment pel que fa a Khrusxov. Un dels elements pel qual es veu que hi ha una sublimació d’aquesta confrontació, és la cursa espacial. No deixa de ser una mena de competició en què cadascuna de les dues superpotències s’atribueix trofeus.

És la manera de continuar la confrontació sense derivar en conflictes militars.

Augmenten les produccions de bens de consum. Si agafem el conjunt de la producció tan nord-americana com soviètica veurem que les magnituds no són gaire diferents. El que és molt diferent és allò que es proveeix. Hi haurà un canvi de tendència relativa de la indústria pesada als béns de consum, sobretot a la URSS, advocant ambdós per cohesionar-se internament cobrint primeres necessitats.

Paola Lo Cascio al seu despatx, conversant amb Jordi Vives i Faig.

En aquesta línia Kennedy i sobretot Johnson després, així com Khrusxov han estat presentats com a reformadors. Quins són els límits d’aquestes apostes?

El cas de Khrusxov està clar. Hi ha una reforma moderada després del XX Congrés del PCUS, en la que s’acceptaran crítiques, s’ampliaran els marges de la disponibilitat de béns que poden accedir els ciutadans i s’obriran línies de crèdit. Aquests canvis també es traslladaran als països satèl·lits.  No obstant això, les seves reformes no s’acabaran consolidant, ja que Bréjnev farà un nou viratge, amb noves restriccions de llibertat, titllant de contrarevolucionaris els canvis anteriors.

Pel que fa a Kennedy, per exemple, prepara les reformes en relació als drets civils, tot i que es concretaran després de la seva mort.  Per entendre l’interior, tan per aquesta reforma com per d’altres, cal recordar que EUA són un país federal. Llavors dependrà en cada moment de la resposta que tindran els estats. Ara bé, sí que hi ha un poder de coerció federal. En el cas del sud per l’aplicació de la Llei de drets civils.

Però tornem a mirar de cares enfora. Els EUA continuaran intentant derrocar governs a Llatinoamèrica com el de Castro a Cuba o el de Joao Goaulart a Brasil que pretenia nacionalitzar el petroli, i amb implicacions en assassinats com el del Che Guevara. Què diferencia aquests casos, en els que també hi apareix un fort component de lluita guerrillera, amb el de la intervenció al Vietnam?

Hi ha diferències i similituds. La diferència més important és el compromís explícit que tindrà els EUA al Vietnam, a partir d’un cert moment, en el que hi ha una escalada militar i es passa d’un recolzament als vietnamites del sud a un compromís militar directe, que acaba com acaba, el 1975 amb l’entrada del Viet Cong a Saigon, certificant una gran derrota.

En el cas dels països de l’Amèrica llatina, hem de mirar més enrere i recordar com des de la segona meitat del segle XIX, amb precedents com la doctrina Monroe de 1823, s’havia convertit en l’esfera d’influència privilegiada dels EUA i per tant la capacitat d’intervenir en la política interna dels diferents països partia d’una posició avantatjosa i propiciada per altres vies.

La seva ingerència es farà més evident a partir de la Revolució cubana dels anys 50, la qual té una repercussió enorme en tot el continent llatinoamericà, ja que acaba esdevenint un referent de com desfer-se de la tutela americana. Això provoca una onada de reorganització, no només de  l’esquerra, sinó als moviments favorables a la limitació de la tutela nord-americana. Els EUA intentaran escapçar i frenar la seva capacitat, aprofitant els tentacles construïts amb el temps (xarxes clientelars, mitjans comunicatius, espionatge, assassinats, etc.) però sense una acció a gran escala tan directa com al Vietnam.

El seu alter ego, la URSS, també patirà fortes contradiccions internes quan les forces del Pacte de Varsòvia intervinguin a la República Socialista Txecoslovaca. Allà s’estava produint la coneguda Primavera de Praga. Per què és un cas tan singular? Quines possibilitats de canvi oferia?

És singular per moltes raons, però principalment per dues. En primer lloc Txecoslovàquia és dels països de l’òrbita sovièticel a, que té, en certa forma, més desenvolupament econòmic i capacitat de cobrir necessitats primàries a la població.  En segon lloc, la manera per la qual s’hi estableix el socialisme es prou diferent, perquè hi existeix un partit comunista autòcton fort amb una base social sòlida, que ja havia guanyat les eleccions el 1941 abans d’esdevenir una filial del PCUS.

Arriba un moment que aquestes bases socials creuen que el mateix partit s’hauria de reformular, per harmonitzar-se, de nou, amb una població que té demandes noves com la llibertat d’expressió, per renovar l’aposta comunista. Llavors, Dubček encapçalarà aquestes reformes, que a diferència de la Revolució d’Hongria del 1956, no plantejaven sortir del Pacte de Varsòvia.

La intervenció de les tropes del Pacte de Varsòvia, és molt dura i acaba provocant un descrèdit del PCUS. Fins llavors, la URSS – encara que avui pugui sonar exotèric –  havia gaudit d’un gran prestigi en tan que guanyador de la IIGM, derrotant els nazis. Tot plegat canviarà la percepció dels txecoslovacs i la URSS rebrà crítiques des de l’esquerra arreu del planeta.

Possiblement la Primavera de Praga és l’element polític més disruptiu dels anys 60, almenys del bloc oriental.

Resposta de la població txecoslovaca a l’entrada de tropes del pacte de Varsòvia a Praga el 21 de’agost de 1968, la qual s’allargarà fins a principis del 1969. Accions com aquesta i la opinió internacional, finalment no foren suficients per fer triomfar la revolta.

Canvis, a priori, són els que trobem en el punt àlgid de la descolonització. La ONU el 1960 aprova la resolució que esdevé el document constitucional dels processos descolonitzadors. El Tercer Món, el no-alineament són conceptes que es construeixen en aquest context. Què ens en pots dir?

Ens trobarem amb dirigents com Nasser, Tito i Suharto que procedeixen de mons diferents, que volen trobar una tercera posició entre els altres dos.

Després de la IIGM, cada cop es fa més difícil per part les potències europees, reivindicar el colonialisme com a forma de gestió del territori. Europa ha perdut el seu pes específic que encara conservava en el període d’entreguerres i hi ha qui ho entén més ràpidament, i qui li costa més…

Roberte Delavignette explicava que la descolonització implicava fer un bon negoci i tenir una bona consciència. Quins són els models preferents a l’hora de descolonitzar els nous estats independents?

Tenim dos models molt clars. Un és el model britànic que ho entén molt ràpidament i fa això precisament, com ara en el cas de l’Índia que s’intenta sortir de pressa i de la millora manera que es pot, tot i que la partició de la península indiana en dos portarà molts maldecaps interns. En general refaran lligams preferencials amb els països que s’havien colonitzat a través de la Commonwealth, bastint un espai que quedarà vertebrat per unes relacions econòmiques privilegiades, de les quals els britànics en trauran molts beneficis.

Després també hi ha un altre model, que podria ser exemplificat pel que fa a França, que després de la IIGM es resisteix a abandonar la idea de mantenir, encara que sigui sota un altre nom, els seus territoris colonials. En el cas francès acaba essent un pèssim negoci. El trasbals comença a Indoxina i arribarà al seu màxim, als anys 60, amb el cas algerià, que generarà un trauma a la societat francesa.

I el que no els interessava l’eliminaven com a Patrice Lumumba?

Sí, exacte, amb americans i belgues implicats. Aquests processos de descolonització a Àfrica i Àsia entroncaran amb la Guerra Freda, i llavors tota aquesta nova fornada de països independents acabaran essent un teatre de conflictes que ens portaran molt sovint aquests titulars.

L’exemple més preeminent, d’aquesta interconnexió, és el de la Guerra del Vietnam. Si tu li preguntes a un vietnamita si la Guerra del Vietnam és una o dues, ell et dirà una, en canvi nosaltres aquí ho llegim primer com la Guerra d’Indoxina i després la Guerra del Vietnam.

Quina relació podem establir entre els conflictes al Pròxim Orient i aquest procés de descolonització amb episodis com la Guerra dels 6 dies?

Allà la descolonització emergeix en forma de projecte panarabista, el qual vol crear una unitat dels països àrabs. Prova d’això n’és la República Àrab Unida (comunió d’Egipte i Síria). Ara bé, aquí hi ha una distorsió important i és Israel, ja que al ser un aliat molt ferm dels EUA torna a portar per la via directa les conseqüències de la Guerra Freda.

Paola Lo Cascio prenent notes durant l’entrevista per la Revista Ab Origine.

No ens oblidem que un altre país amb un pes específic en el taulell de joc… Com deia Mao “Qui són els teus enemics? i qui són els teus amics? Aquesta és la pregunta més important per la revolució” Després del Gran sal endavant, la Xina es submergeix en la revolució cultural. Hi havia una intenció sincera de desburocratizar i renovar l’ortodòxia marxista o bé sols era un moviment per recuperar el poder?

Són les dues coses alhora. Mai tenim blancs i negres tan marcats. És una aposta que farà Mao perquè el seu control sobre el país, i també dins el partit, es veu afectat. La Revolució Cultural és la forma que troba per donar-hi resposta, recolzant-se amb els joves i l’exèrcit, dos fonaments de la República Popular de la Xina, tot i que al final li explotarà a la cara i ho haurà d’acabar parant en sec ell mateix.

Per revolucions culturals les múltiples expressions que van sorgir en aquesta època. Des de l’àmbit musical, fins a l’estètic, passant pel moral i ideològic amb l’eclosió de l’ecologisme i el feminisme. Quina és la seva raó de ser?

Hi ha molts 68’s: la revolució dels estudiants, la primavera de Praga, les lluites sindicals a França i Itàlia… Estem en un moment econòmicament bo i hi ha una disputa sobre com s’han de repartir els excedents. Tanmateix, molts moviments estudiantils reivindiquen un malestar gairebé existencial dels joves respecte a tota una sèrie de construccions i autoritats. Es conceptualitzarà les universitats com a mecanisme de reproducció de les elits que s’aprofitaran dels treballadors i  es farà una certa crítica al consumisme.

Aquí s’ha de fer una reflexió que és una mica arriscada: en el fons tot és molt postmodern.

Comencen a ser reivindicacions més segmentades i que tenen més a veure amb qüestions més d’identitat que de classe. Així doncs, no té tan a veure amb el contenciós clàssic de la reivindicació social, sinó que té a veure amb les llibertats individuals, tot i que es generaran sinergies amb el moviment obrer.

Entrem de ple doncs, en l’icònic Maig del 68. És més simbòlic-contestatari que real? Es va quedar a mitges d’alguna esperança?

Els estudiants del maig del 68, en el fons, en cap moment parlen de prendre el poder. L’èxit o el fracàs s’ha de mesurar en funció de quins són els objectius que tu et planteges, i si tu no et planteges conquerir el poder, doncs això no és un fracàs.

Si ens movem als EUA, veurem com també estaven tenint lloc moviments socials contestataris molt importants, molts d’ells relacionats amb el rebuig a la Guerra del Vietnam i a la lluita pels drets civils encapçalats per somiadors com Martin Luther King. Quina és la naturalesa d’aquestes reaccions?

Tu abans ho has dit, si s’hagués de buscar una etiqueta general, s’hauria d’anomenar antiautoritarisme. El cas dels EUA és bastant evident, com també en el cas del maig francès. Ens hem de preguntar quin tipus de societat hi ha i no ho podem deslligar d’elements com que molts combatents del Vietnam tornen en caixes de fusta. És un tipus de societat on les organitzacions socials i polítiques són ja d’abans més fragmentades. És a dir, els partits polítics s’activen molt durant les eleccions, però no funcionen com un partit a “l’ús” com en cas europeu. Justament el 68 crea formes de mobilització noves, i en realitat als EUA ja existeixen, hi ha la idea d’agrupar-se i de fer pressió sobre la base d’un element: les dones, les minories, etc.

En aquells anys es dóna una tempesta perfecta, els moviments troben formes de dialogar entre ells, amb esdeveniments com la vaga de treballadors més gran de la història a França, les mobilitzacions més importants dels afroamericans i apareixen les mobilitzacions del moviment homosexual entre molts d’altres. És un moment en el qual, una galàxia de moviments es troba.

Ara és quan et freno per preguntar-te perquè això no va acabar bé [riures]. Hem anat comptabilitzant pulsions més o menys revolucionàries i possibilitats de canvi, però què va fallar?

Com dèiem, depèn dels objectius que et marquis. En realitat el que té a veure amb la democratització de la universitat, fins i tot amb la democratització de les fàbriques o l’alliberament de les dones o el naixement dels drets de les minories, això no va ser un fracàs. Tot el contrari. Es va canviar la mirada de les societats respectes moltes coses. Serà una renovació de les maneres de fer política, amb l’aparició de l’assemblearisme com a instrument.

Ara, si agafem experiències més concretes en clau de prendre el poder, com la Primavera de Praga, sí que podem dir que va fracassar.

Imatge d’una de les moltes manifestacions que es produiren a París durant el maig de 1968, protagonotizada per estudiants, després que el Moviment 22 de Març, nascut a Nanterre s’extengués i es fes fort. Fotografia de Henri Cartier Bresson.

Mentrestant aquí l’antifranquisme prenia forma. Esdeveniments com la Caputxinada, moviments com el de la nova cançó, l’activitat frenètica dels partits clandestins, l’articulació de Comissions Obreres obrien la possibilitat de derrocar el règim. Fins a quin punt, fent al·lusió a Montserrat Roig que apuntava que “La nostra lluita era molt distinta [a la del moviment de revolta dels estudiants del món occidental], la nostra lluita era política”. Realment això era així?

Aquí hi ha un element decisiu, que era la dictadura.Això ho canvia tot, ja que era un context molt més repressiu. Hi haurà punts de contacte com la lluita pels drets civils, tot i que aquí s’acabarà concretant més tard.

Aquí hi va haver un moviment molt ideològic a les universitats, però que no va interessar a gaires persones. Entre altres coses, perquè aquí la universitat no es trobarà un moment de massificació fins als anys 80 o 90. Jo posaria l’accent en la creació de les Comissions Obreres, més que els fets ocorreguts a França. Sempre es fa la broma que tothom estava a París, però la gent s’estava preocupant més del que passava a Praga.

Òbviament no és divergent amb les coses que passen i els ecos de tot això, també arribaran. Hi havia gent amb molt de cabell i s’utilitzà la cançó com un recurs per la politització, però si hem d’anar a buscar els canvis més estructurals i té a veure  – com deia  – amb les Comissions Obreres, amb el procés de Burgos, l’Assemblea de Catalunya, etc., al cap i a la fi, una cronologia interna pròpia.

Gràcies per tot. Sempre a punt per debatre, però sobretot per compartir, com en aquelles tardes de cafè al Pavelló de la República de les que en guardo un bon record.

Read More

Soldats, batalles i dades

La Segona Guerra Mundial o Gran Guerra Patriòtica -terme emprat pels soviètics per referir-se a aquest conflicte- va ser l’esdeveniment bèl·lic de més llarg abast que mai ha viscut la Humanitat i les seves conseqüències encara es poden observar actualment, però el record d’aquest conflicte i el relat que se’n desprèn varia en gran mesura depenent de qui explica els esdeveniments: Occident o l’Est.

La maquinària de guerra de l’Alemanya Nazi va tenir el seu màxim exponent amb la Wehrmacht, la qual va conquerir una gran part d’Europa i va convertir nombrosos Estats en els seus satèl·lits per preparar la gran invasió sobre la Unió Soviètica. En aquest enfrontament de proporcions bíbliques entre nacional-socialistes i els Aliats van despuntar especialment les forces de l’Exèrcit Roig i del poble soviètic en l’esforç per doblegar a Hitler i fer retrocedir als nazi-feixistes. Podem afirmar que l’esforç soviètic és enormement superior al nord-americà i al conjunt d’aliats occidentals parant atenció a les xifres que les fonts posen al nostre abast: només a Stalingrad van morir més soldats alemanys que en tot el Front Occidental, incloent la campanya d’Itàlia (1943 – 1945) l’alliberament de França i la intervenció sobre el Rin fins a la fi de la guerra (1944 – 1945).

Russland, bei Pokrowka, Panzerhaubitze "Wespe"
La batalla de Kursk, posterior a Stalingrad, va condemnar a les darreres grans unitats blindades nazis a la destrucció. Artilleria alemanya autorpopulsada Wespe a punt d’iniciar un bombardeig durant la batalla. Font: Wikipedia.

Més enllà de les xifres relacionades directament amb la mortaldat de la guerra, podem posar l’èmfasi en les batalles finals de la Segona Guerra Mundial, especialment en el Front Occidental i que són molt reveladores sobre la participació dels nord-americans en el teatre d’operacions europeu i de com els percebien els alemanys. La Batalla de les Ardenes (16 de desembre de 1944 – 25 de gener de 1945) que s’emmarca dins una gran operació de l’exèrcit alemany per destruir els exèrcits dels Aliats Occidentals és una mostra del pes decisiu de l’Exèrcit Roig en la derrota de Hitler. Per l’Estat Major alemany destruir les forces occidentals era només un primer pas per obligar als nord-americans a seure a la taula de negociacions per tal de signar la pau amb ells i poder ocupar-se plenament dels soviètics, dels quals pensaven que el seu avenç era pràcticament impossible de frenar  i per al que necessitarien disposar de totes les seves reserves.

Del potencial nord-americà en particular i occidental en general cal parlar de la seva capacitat industrial i les possibilitat d’endinsar-se sobre territori nazi mitjançant les forces aèries. El potencial industrial, especialment el relacionat amb la producció aèria, va oferir als Aliats Occidentals la possibilitat d’iniciar a partir de 1942 grans campanyes de bombardeig massius sobre Europa, dels quals són especialment recordats els de Dresde i Hamburg –sobre població civil- o l’Operació Tidal Wave (1943) per limitar els recursos petrolífers alemanys i que va ser considerada un fracàs al no complir-se els objectius projectats. Per tant, podem dir que si bé els bombardejos estratègics occidentals i les campanyes militars de renom com Overlord o la Batalla de les Ardenes han quedat fixades a l’imaginar col·lectiu, no són comparables en devastació sobre els nazis a les destrosses irreversibles sobre la maquinaria de guerra Alemanya com Stalingrat o Kursk, la més gran batalla de tancs de tota la història.

Bombarders B-24 nord-americans bombardejant refineries de petroli alemanyes ubicades a Romania. Font: Wikipedia.

La batalla dels relats

Han passat setanta-dos anys des de la conquesta de Berlín per l’Exèrcit Roig i la capitulació de les Forces Armades alemanyes a partir de l’aplicació de la rendició incondicional signada pel Generaloberst Wilhelm Keitel, el dia 7 de maig del 1945 i de la finalització total de les hostilitats a Europa dos dies després de la data anteriorment anomenada. Dit això, podríem pensar que el gran conflicte conegut com la Segona Guerra Mundial ja ha quedat deixat de banda en el llarg camí que és la Història, però creure això seria un error d’enormes dimensions, ja que des de que van callar les metralladores –i fins hi tot abans- es van començar a perfilar les grans batalles de relats sobre la derrota de Hitler entre les potències vencedores. Batalles que encara no han acabat i sembla que no ho faran en un futur proper a causa de la gran capacitat legitimadora de tot un model polític, econòmic i social que implica haver derrotat a les forces nazi-feixistes al finalitzar la Segona Guerra Mundial.

El gran historiador francès Lucien Febvre va redactar una obra amb el revelador títol de Combats pour l’histoire en la que realitzava un anàlisi crític sobre les diferents formes de fer història i d’entendre els esdeveniments del passat; no hauria pogut escollir un nom millor per a la seva obra, ja que la Història és veritablement això, un combat entre els diferents relats construïts a partir d’uns fets.  Recordem aquella típica frase de “la història l’escriuen els vencedors” i preguntem-nos que pot succeir quan la realitat és més complexa i després d’un gran enfrontament es perfilen nombrosos vencedors però que es poden englobar en dos models irreconciliables com poden ser el comunisme i el capitalisme. Qui construeix el nou relat si tenim en compte que les perspectives històriques i de futur que tenen ambdós bàndols no podran arribar a una entesa? La resposta a aquesta qüestió ens marca la lluita entre soviètics i nord-americans més enllà de la Guerra Freda per generar un relat que els permetés posicionar a l’opinió mundial en favor de la seva causa.

Ara, en ple segle XXI, podem arribar a la conclusió que els Estats Units d’Amèrica han vençut sobradament en el “combat per la Història” a la Unió Soviètica en tot el referent a la percepció que té la població –molt especialment l’occidental- sobre qui va carregar amb un major pes bèl·lic a l’hora de sotmetre a Hitler. Dins el gremi dels historiadors succeeix directament l’oposat, ja que les respostes que ens ofereixen les dades extretes de les fonts primàries sobre la intervenció dels exèrcits americà i soviètic en la batalla contra Alemanya evidencien que va ser l’Exèrcit Roig el que va produir un nombre molt superior de baixes a la Wehrmacht i va condemnar el seu avenç derrotant a les seves millors divisions cuirassades en combat i anihilant als nacional-socialistes en els quatre anys que va durar l’enfrontament entre soviètics i alemanys.

El triomf dels Estats Units sobre la Unió Soviètica en aquest combat per la Història implica tenir en compte una gran quantitat de factors, tots ells relacionats en major o menor mesura amb la industria de l’entreteniment i particularment amb l’univers de Hollywood com a entitat capaç de condicionar de forma efectiva a nivell cultural a un sector notable del seu públic. Aquesta victòria progressiva però inexorable dels nord-americans és la culminació de tota una trajectòria que podem indicar en el cas del poble francès i la seva percepció del pes que van tenir les diferents nacions vencedores de la Segona Guerra Mundial, que tal com es mostra al següent gràfic, hi ha un canvi de percepció en desenes de punts al llarg dels darrers setanta anys sobre quins van ser els Estats més decisius en la derrota de Hitler.

Francia y la Segunda Guerra Mundial
Selecció de sondejos periòdics que s’han fer a França des de la fi la IIGM, que evidencien com ha canviat la opinió sobre qui va contribuir més en la derrota del nazisme. Font: Olivier Berruyer – www.les-crises.fr

No obstant, dins el món occidental i nord-americà hi ha veus dissonants amb aquest relat majoritàriament acceptat. En el propi relat fílmic i cultural nord-americà sobre aquesta gran contesa trobem veus molt notables i reconegudes que fan una interpretació força crítica de la veritable participació del seu país en la lluita contra els nazis, especialment en termes comparatius amb l’esforç soviètic realitzat durant la Gran Guerra Patriòtica, amb Oliver Stone al capdavant, el qual a la seva obra Untold History of the United States ja reconeixia davant el gran públic l’esforç militar soviètic realitzat durant la Segona Guerra Mundial, molt per sobre les operacions militars nord-americanes y posava en valor les xifres absolutes de baixes –anteriorment comentades- y de recursos industrials dedicats a la guerra que posen de relleu l’abast del conflicte entre soviètics i nazis.

Actualment, el combat per la Història i el record de la Segona Guerra Mundial segueix enormement viu als països de l’Europa de l’Est i un exemple d’aquest procés d’acceptació d’un nou relat el trobem a la dividida Ucraïna, on les autoritats contraries a Rússia ja no defensen commemorar la festivitat de la Victòria el dia 9 de maig, sinó el dia d’abans, coincidint amb el triomf dels Aliats occidentals en comptes dels soviètics. A més, a la pròpia Rússia es van deixar de celebrar les festivitats de record de la Victòria els anys immediatament posteriors a la caiguda del comunisme a l’Est. El combat per la Història, per utilitzar termes de Febvre, tenia un clar guanyador.

Conclusió

La Segona Guerra Mundial o Gran Guerra Patriòtica –per utilitzar terminologia soviètica-  va finalitzar fa setanta-dos anys, però els enfrontaments entre els guanyadors d’aquesta gran contesa per aconseguir fer prevaldre la seva visió dels fets amb una càrrega fortament legitimadora per als seus respectius models econòmics, socials i polítics encara continua. Partint de la informació i les reflexions exposades anteriorment hi ha motius per considerar que el “relat soviètic” el qual actualment només és defensat amb vehemència per l’Estat rus i els seus darrers aliats, ha d’inquietar als historiadors però també al conjunt de la població en general, ja que el resultat de la Segona Guerra Mundial ha condicionat en enorme mesura la Història mundial i conèixer el seu desenvolupament i el paper jugat pels actors clau esdevé primordial no només per recordar fets de vital transcendència, sinó per ser conscients del món en el que vivim i de les forces i contrapoders que el condicionen.

Read More