Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

La Guerra Civil afganesa i la posterior intervenció soviètica a l’Afganistan es converteixen en un mirador excel·lent per totes aquelles persones interessades en comprendre la lògica de la Guerra Freda. Un conflicte que, tal com s’exposa a continuació, no fou gens fred en molts llocs del planeta. La construcció del Partit Democràtic Popular d’Afganistan (1965) i el seu posterior govern (1978), van posar en alerta no només la pròpia Unió Soviètica, sinó també a una gran quantitat d’actors a escala global, tots amb interessos a la regió. Tampoc hem d’oblidar la societat civil afganesa, que durant deu llargs anys viuria mortificada per una cruenta i devastadora guerra civil. De fet, a dia d’avui el país encara en segueix patint les conseqüències.

La guerra civil afganesa: un conflicte global

Les causes de la guerra civil afganesa es poden explicar per diversos factors interns i externs que cal interrelacionar entre ells. L’any 1973, el príncep Mohammed Daud enderrocà el govern del monarca Xahir Shah, que havia regnat al país des del 1933, tot auto-proclamant-se president de la República d’Afganistan. Tanmateix, ja des del primer moment, partidaris de l’antic monarca iniciarien una oposició agressiva al govern de la nova república juntament amb forces vinculades a l’esquerra política i sectors fonamentalistes islàmics. La proximitat del nou líder de la república afganesa amb Reza Pahlavi (Sha i monarca d’Iran) i els Estats Units de Richard Nixon no agradà a molts sectors de la societat civil afganesa. L’any 1978 marca un punt d’inflexió en el procés de desestabilització del país. Es va produir un cop d’estat impulsat per diferents elements de la classe mitjana afganesa i bona part de l’exèrcit. Fou llavors quan s’imposà el Partit Democràtic del Poble d’Afganistan, amb el clar objectiu de portar el socialisme a tots els estrats del país.

Si bé el cop d’estat i l’establiment del règim socialista afganès no comptà amb la participació implícita de l’URSS, l’Afganistan gaudia d’una bona relació amb el Kremlin. Aquesta bona salut institucional es materialitzà en forma de recursos logístics i econòmics que arribaven des de l’URSS, tot amb el propòsit d’ajudar a desenvolupar de manera òptima aquest nou govern socialista afganès. Cap a 1978 ja hi havia a l’Afganistan al voltant de 2.000 tècnics assessors soviètics que treballaven en matèries econòmiques, polítiques i militars. També s’havien prestat ajudes per un valor d’1,2 milions de dòlars. Però no només l’URSS tenia interès a intervenir d’una manera o altra en el país. L’administració estatunidenca sabia perfectament que un Afganistan dins l’òrbita soviètica podia posar en perill la seva influència a l’Àsia Central. La Revolució Iraniana (1979) acabà amb el govern del monarca Reza Pahlavi, sobradament conegut per la seva estreta relació amb els Estats Units. Aquesta revolució suposà per l’Iran un trencament amb la Guerra Freda. El mateix Jomeini declarà que “s’havia donat l’esquena a occident i orient, tant als Estats Units com a l’URSS” i que “els iranians estaven preparats per governar-se a si mateixos”. I malgrat el govern de Washington va creure en primera instància que el règim de Jomeini no duraria massa, molt aviat van veure com l’Iran s’allunyava progressivament de la seva àrea d’influència.

Amb l’Iran fora de la seva òrbita, i en un context tan important com la Guerra Freda, un Afganistan socialista hauria esdevingut un desastre polític. Per part dels soviètics hi havia el temor d’una creixent influència del fonamentalisme islàmic a la regió. L’Iran havia establert un precedent, al Pakistan també s’hi estava coent una rebel·lió islamista i els mateixos islamistes afganesos també creien, salvant les distàncies, en una revolució islàmica. A més a més, el 12 de desembre del 1979, l’OTAN aprovava un desplegament de míssils estatunidencs a l’Europa de l’est, un fet que posà en alerta la intel·ligència soviètica. Així doncs, malgrat que les autoritats soviètiques no veien en un principi gens clara una intervenció militar a l’Afganistan, més endavant ho considerarien com una oportunitat irrenunciable si volien mantenir el control sobre el territori.

L’objectiu primigeni del PDPA fou instal·lar un govern socialista en un període curt de temps. Malgrat els assessors soviètics que estaven sobre el terreny aconsellaren al govern afganès que vigilés a l’hora d’aplicar les noves polítiques, els nous líders de l’Afganistan començaren a imposar diverses transformacions socioeconòmiques, sobretot en el sector rural. Aquesta decisió resultava controvertida i va ser mal rebuda per bona part de la població afganesa per diversos motius: l’Afganistan està compost per un teixit sociocultural tremendament complex des de la visió occidental, construït, sobretot, sobre llaços familiars que es poden materialitzar en forma de clans i tribus. També respon a un marcat caràcter multiètnic. El percentatge total de la població afganesa està distribuït entre més de deu grups ètnics i nacionals diferents, dels quals els pastuns i els tajiks (42% i 27% respectivament) en són les comunitats més destacades, un fet que situa a l’Afganistan lluny de la idea dels estats-nació moderns, com un país tremendament heterogeni.

Cal afegir que la major part de la població depenia dels grans propietaris per obtenir els recursos de primera necessitat i els mitjans necessaris per dur a terme el treball agrícola. Amb aquestes mesures també es posaven sobre la taula qüestions tan controvertides com el sistema econòmic, la qüestió nacional o la religió. Unes mesures que van provocar reaccions contràries per part dels grans terratinents del sector agrícola i varen posar en tensió el sistema social en l’àmbit rural afganès. També van aixecar la veu, descontents, caps religiosos i diferents sectors ètnics del país. En altres paraules, les reformes soviètiques no varen donar resposta ni varen tenir consideració per les necessitats de la societat afganesa, amb una destacada manca de suport social per dur-se a terme en un país marcadament desigual. Aquesta situació degeneraria en una oposició armada de signe islamista o nacionalista contra el govern afganès de Muhhamad Taraki. A aquesta situació d’inestabilitat social cal afegir-hi les lluites intestines dins el partit comunista afganès.

Finalment, un dels homes forts de la revolució, Jafizulá Amín, va manar executar a Taraki després d’orquestrar un nou cop d’estat. La figura d’Amín tampoc quedaria lliure de crítiques. Malgrat declarar que la seva intenció era seguir unes polítiques més agressives que les de Taraki, fou un personatge que va estar en el punt de mira del KGB des de la seva arribada al poder. Així doncs, s’arribava a la vigília de la intervenció soviètica a l’Afganistan amb un govern dèbil, fortament marcat per les lluites internes, en una societat que desaprovava les polítiques del mateix i una oposició radicalitzada decidida a fer caure el govern. Les autoritats soviètiques, que en aquella època ja concebien l’Afganistan com una peça important de la seva política exterior, es van veure amb la necessitat d’acabar intervenint-hi militarment per tal de salvar el govern socialista d’Afganistan.

Joves de l’exèrcit soviètic. Font: Wikimedia Commons.

La intervenció militar soviètica

El 24 de desembre de 1979 les tropes soviètiques travessaven la frontera afganesa. Una decisió fortament discutida des dels òrgans centrals del Partit si es té en compte que el mateix desembre el dubte de si s’havia d’envair o no l’Afganistan encara planejava sobre la ment d’alguns dels alts càrrecs del Comitè Central. A tall d’exemple, el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit Roig, Nikolai Ogarkov, advertí dels problemes militars i logístics que suposaria una maniobra com aquella. De fet, va arribar a advertir que si s’acabava intervenint, hi havia la possibilitat “d’alinear a tot el món islàmic d’Orient contra l’URSS, i que es patiria un deteriorament polític arreu del món”.

Malgrat tots els recels que pogués suscitar aquesta maniobra sobre l’Afganistan, el desplegament de tropes soviètiques quedava emparat sota la premissa que resultava un afer intern de la Unió Soviètica que, com a membre destacat de les Nacions Unides, havia d’arreglar ella mateixa amb l’Afganistan. Tanmateix, el món observava amb deteniment. L’escalada de tensions entre les dues grans superpotències deixava palesa la importància dels càlculs estratègics per tal de mantenir-se fermes en aquell nou ordre mundial. Cal atribuir la decisió d’intervenir a l’Afganistan també a l’augment del fonamentalisme islàmic a la regió. Un creixement que, majoritàriament, venia expandint-se amb força degut al triomf de la revolució iraniana del 79. Igual que passava amb l’Iran, també a les regions d’Àsia Central hi havia grups que compartien frontera i comunitat ètnica amb algunes regions de l’Afganistan i dintre les quals l’autoritat de la Unió Soviètica no era tan sòlida com els hagués agradat. 

Si el país ja es trobava immers en una cruenta guerra civil, la intervenció soviètica no va fer altra cosa que provocar-ne la intensificació i enquistament al llarg del temps. Un fenomen que es pot explicar, parcialment, arran del paper que jugaren algunes de les potències més importants del món. A tall d’exemple, el Pakistan, que des del 1977 estava  immers en un intens procés d’islamització, es convertiria en una de les bases d’operacions de les guerrilles mujahidins afganeses. Unes guerrilles, sovint, subvencionades també per les economies saudita i estatunidenca. De fet, no és forassenyat pensar que una de les raons principals per les quals els islamistes afganesos s’imposaren a altres grups de resistència contraris al govern afganès fou gràcies a aquesta ajuda militar i econòmica estrangera. Semblava que per la CIA i l’administració Reagan els islamistes eren la millor opció. Per altra banda, un Afganistan soviètic obriria les portes al control del transport de petroli des de l’Índic, un fet que el govern pakistanès no volia permetre. La maniobra soviètica fou vista amb recel per altres països del món àrab com Egipte, Tunísia o els Emirats Àrabs. També per part de Xina, que acusava la Unió Soviètica de voler-se apropiar definitivament del país, trencant, així, el balanç polític de la regió. Parafrasejant al General A. Liakhovsky, enviar tropes a l’Afganistan fou, per la Unió Soviètica, traspassar els límits de la confrontació al “Tercer Món” en un context tan delicat com el de la Guerra Freda. Així doncs, com molts dels conflictes que es disputarien arreu del món durant la Guerra Freda, la Guerra Civil afganesa fou un conflicte que aniria mutant al llarg del temps. I no només degut a la llarga durada del mateix (s’ha de pensar que el que havia de ser cosa d’uns quants mesos s’allargaria fins als deu anys), sinó per la quantitat d’actors internacionals que hi participarien d’una manera o d’una altra. Sense oblidar la multiplicitat d’actors interns que operaven amb interessos diversos dins el país.

Ronald Reagan a la Casa blanca amb membres mujahidins afganesos discutint sobre la invasió soviètica a l’Afganistan, 1983. Font: Wikimedia Commons.

El resultat fou un carreró sense sortida per les tropes soviètiques. Com bé apunten alguns dels testimonis que varen lluitar al front, l’exèrcit soviètic no estava preparat per una guerra d’aquelles característiques. Molts dels soldats esperaven anar a l’Afganistan per un curt període de temps amb l’objectiu d’ajudar al poble afganès en tasques logístiques i humanitàries, “ajudar a la societat afganesa a deixar enrere el feudalisme i aixecar una societat de socialisme lluminós”, com bé explicava una infermera soviètica destinada a l’Afganistan a la Premi Nobel de literatura Svetlana Aleksiévich. Almenys això era el que es venia als joves destinats a l’Afganistan des de la propaganda soviètica. Allà es trobaven una cosa molt diferent. S’ocultava deliberadament que els joves morien en combat i moltes vegades eren enviats a l’Afganistan sota un pretext totalment diferent, com ara ajudar al cultiu de terres al sud.

El fet que fos una guerra contra la insurgència local, amb l’objectiu de lluitar per desmantellar o destruir els grups de resistència, va posar molt difícil distingir al civil del combatent. Part d’aquesta resistència era local estava integrada per clans i tribus de la regió. La població afganesa defensava els seus territoris aferrissadament. Aquest fet va fer que la guerra afgano-soviètica esdevingués un conflicte tremendament dur no només per les forces armades combatents, sinó per la mateixa societat civil afganesa. Més d’un milió i mig de soldats passaren per l’Afganistan. La xifra de morts s’eleva fins prop dels 15.000, 7.000 varen quedar amb alguna discapacitat i al voltant de 500.000 varen patir alguna malaltia severa, donant pas a una nova generació de joves que tornaven de l’Afganistan profundament traumatitzats. Els costos polítics i econòmics també van ser devastadors per la Unió Soviètica. El 40% del pressupost del país provenia de fons soviètics a finals de la dècada dels setanta i es calcula que la Unió Soviètica va arribar a invertir al voltant de 45 bilions de dòlars al llarg del conflicte. Estem parlant d’una injecció de capital insostenible en una etapa com aquella de la Guerra Freda, on l’ajuda també havia d’arribar a altres llocs del planeta com Vietnam o Cuba.

Trobada de veterans de la Guerra d’Afganistam, 1990. Font: Wikimedia Commons.

La retirada de les tropes soviètiques arran de l’acord entre els primers ministres de l’Afganistan i el Pakistan amb les Nacions Unides com a entitat mediadora posava el punt  final a una guerra que havia deixat el país devastat. Tanmateix, val a dir que la fi de la guerra no canviaria substancialment la situació del país. L’Afganistan esdevenia un gran estat fallit amb unes fortes seqüeles humanitàries, polítiques i econòmiques. Una situació traumàtica, sobretot, pels mateixos afganesos. En el cas de l’Afganistan, la retirada de les tropes soviètiques no només no va acabar amb la guerra afganesa, sinó que la va fer encara més complexa. Moltes de les guerrilles que havien combatut contra les tropes soviètiques seguirien combatent, de nou, contra el règim oficial afganès fins a derrocar-lo l’abril del 1992.

Fins i tot llavors s’intensificaren les hostilitats entre les diferents faccions guerrilleres, llençades i decidides a fer-se un lloc al país. Sense anar més lluny, els talibans foren una d’aquestes faccions que aconseguiren fer-se ràpidament amb algunes de les principals àrees d’influència del país, essent capaços, al mateix temps, d’assentar-hi les seves institucions. El projecte d’establir un govern socialista a l’Afganistan havia fracassat després d’una guerra civil i una intervenció militar que provocaren un gran desastre material, polític i humanitari a l’Afganistan, mentre aquells més privilegiats que començaven a fer-se amb el poder es convertirien en nous senyors de la guerra capaços d’apoderar-se  del govern de les distintes zones d’influència del país. Si una guerra civil es pot donar per acabada quan s’ha arribat a un consens entre la població, aquest consens no ha arribat encara, trenta anys després de la retirada de les tropes soviètiques de l’Afganistan.

Guarnició mujahidín a la regió de Kunar, 1987. Font: Wikimedia Commons.

Per saber-ne més:

ALEGRE, David; RODRIGO, Javier. Comunidades rotas. Una historia global de las Guerras Civiles, 1917-2017. Barcelona. Galaxia Gutemberg. 2019. (pp. 459-481).

ALEKSIÉVICH, Svetlana. Los muchachos de zinc. Voces soviéticas de la guerra de Afganistán. Barcelona. Debolsillo. 2017.

LIAKOVSKY, Aleksandr. The Civil War in Afganistan. National Security and the Future. 2000. Nº 1. (pp. 185-212).

RASHID, Ahmed. Los talibán. Islam, petróleo y fundamentalismo en Asia Central. Barcelona. Peninsula. 2014. (pp. 20-46).

WESTAD, Odd Arne. La Guerra Fría, una historia global. Barcelona. Galaxia Gutemberg. 2018. (pp. 495-521).

Read More

El socialisme àrab a Síria

El 1963, un cop militar va dur al partit Baaz sirià a la presidència del país. Aquesta organització política, el nom del qual és Partit del Renaixement Àrab Socialista, tenia originàriament un fort component antiimperialista, secular, panarabista i socialista àrab.

El 1970, un dels militars més destacats de Sirià i membre del Baaz, Hafez alÀssad, culmina un cop d’Estat que el porta a la presidència del país. Hafez alÀssad era el pare del actual màxim dirigent de Siria, Bashar-al Àssad. Sota la direcció de Hafez alÀssad, el país va consolidar els seus llaços amb la Unió Soviètica, però amb acords importants i puntuals amb Israel i els Estats Units d’Amèrica (EUA) com en la intervenció a la guerra del Líban el 1976 per donar suport a les milícies maronites en la seva lluita contra els nacionalistes libanesos i les milícies palestines.

Les polítiques de tall progressista i secular es van implementar i desenvolupar sota el govern de Hafez, membre del grup religiós alauita, derivat del xiisme, que representen aproximadament un 15% del total de població siriana i que tenen ampli suport a la zona costanera del nord del país, a la zona de Tartús i Latakia. L’aspecte religiós és molt important per entendre una part essencial del conflicte armat iniciat el 2011 i que encara existeix. Síria és un país multiconfessional, amb una majoria de sunnites, que representen més del 60% de població. També hi ha una comunitat cristiana molt important que abans del conflicte de 2011 representava prop del 13% i moltes altres confessions con maronites, drusos etc.   A més, hi ha una presència kurda molt important al nord del país, sota l’hegemonia del PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan, amb branques pròpies al país.

Malgrat l’existència formal de múltiples partits, el domini i direcció del país del Baaz era pràcticament total i la repressió contra la dissidència era brutal en moltes ocasions. El principal grup d’oposició eren els Germans Musulmans, moviment islamista sunnita, conservador. L’any 1982 aquesta organització  va protagonitzar un aixecament a la ciutat d’Homs, amb centenars d’oficials sunnites al capdavant i amb la intenció d’enderrocar al Assad. La resposta del govern va ser una ofensiva militar que va ocasionar milers de morts.

La família Al Assad, en una fotografia familiar abans de 1994. Hafez al-Assad està assentat; i Bashar al-Assad és el segon, començant per l’esquerra, a la fila de darrere. Font: Viquipèdia

Amb el final de la Guerra Freda, Síria va mantenir relacions d’amistat i cooperació amb Rússia, però no amb la mateixa intensitat que a l’etapa soviètica. El govern sirià va reconfigurar la seva política exterior i va arribar a acords rellevants amb els EUA i Israel, com per exemple amb la Guerra del Golf contra Iraq i amb la presència militar al Líban.  L’any 2000 , Hafez alÀssad mor i va ser succeït per Bashar alÀssad, que va iniciar el seu mandat enarborant la bandera de la reforma del país i d’ampliació de llibertats. Molts sectors, especialment del món de la cultura van rebre amb cordialitat aquestes promeses i van impulsar la “Primavera de Damasc” a l’escalf dels gestos aperturistes del govern. Es van alliberar presoners polítics i van crear-se diversos fòrums de debat, especialment a internet. L’autoritarisme va tornar a ser la nota dominant del règim així com la repressió. A més, l’any 2005 es van començar a implementar polítiques econòmiques, que sota el nom d’“Economia de Mercat Social” van implicar una liberalització de l’economia, la retirada de subsidis estatals i mesures de protecció social per part de l’Estat. El 2007, més d’un terç de la població siriana vivia per sota del llindar de la pobresa. A aquestes polítiques que colpejaven amplis sectors socials sirians, es va sumar els efectes de la crisi econòmica del 2008 i una sèrie de males collites en els anys successius que van empitjorar greument el nivell de vida dels sirians, especialment del món rural, majoritàriament sunnita.

Assad va tenir una política internacional que cercava bones relacions amb els EUA, amb qui va col·laborar en la coneguda com “guerra contra el terror”, impulsada per la Casa Blanca després de l’11-S, així com reforçar els llaços amb Iran i Hezbollah i la resistència iraquiana que lluitava contra els ocupants nordamericans. Sens dubte els moviments de Bashar havien obtingut èxits abans de l’esclat del conflicte el 2011. La UE es va aproximar al govern sirià, el 2008, Assad va visitar França on es van acordar normalitzar les relacions, molt abans, el 2003, José María Aznar va afirmar públicament que Síria era amiga d’Espanya i el 2010 tant Zapatero com el rei Joan Carles es van trobar amb el president sirià. El punt culminant el trobem el 2010. Síria va ser candidata per signar amb Brussel·les un conveni d’associació i col·laboració i Washington va enviar, per primera vegada després de cinc anys, un ambaixador a Damasc. 

La primavera àrab

A finals del 2010 a Tunísia i a principis de gener del 2011 a Egipte, les mobilitzacions social i protestes van fer caure els dictadors d’aquests països, el moviment que després es va conèixer com a “Primavera Àrab” va sacsejar el món àrab encara que amb diferents intensitats, des de protestes socials, l’assoliment d’algunes reformes per part dels governs fins a l’enderrocament de dictadors.

El 13 de març de 2011, a la ciutat de Daraa, al sud del país, uns adolescents van pintar als murs de la seva escola, crides contra el règim de Bashar al Àssad, “El poble vol la caiguda del règim”, que era un dels lemes més corejats a les manifestacions. La policia va arrestar els nois, i molts veïns de la ciutat van començar immediatament les protestes que van ser atacades amb foc real per la policia, amb morts i ferits. Aquest fet va impulsar més protestes per gran part de la geografia siriana.  Diversos relats es confronten en aquest context del març de 2011, sembla que tant la policia com alguns manifestants opositors van utilitzar armes de foc i van assassinar persones de l’altre bàndol.

En un primer moment, a les protestes podríem trobar des de grups seculars i progressistes que volien ampliació de drets i llibertats i grups de l’islamisme polític que volien la caiguda d’Àssad i la instauració d’un règim sota els seus principis religiosos. Àssad havia promès certs canvis com la derogació de la Llei d’Emergència, activa des de 1963, però les protestes apostaven majoritàriament per un canvi de règim. 

La Guerra civil i el gihadisme internacional

L’abril de 2011, van iniciar-se les primeres desercions de l’exèrcit i al juliol, sota la direcció del coronel Riyad al-Assad, es va formalitzar la creació de l’Exèrcit Lliure Sirià, que es va especialitzar en la guerrilla urbana i els atemptats contra les forces estatals i governamentals. L’octubre del 2011 es va crear el Consell Nacional Sirià a Turquia, on s’agrupaven molts sectors opositors, amb una presència cada cop més important de les potències occidentals però especialment Turquia, Aràbia Saudita i Qatar i l’organització islamista internacional dels Germans Musulmans. A mesura que aquests règims islamistes intervenien en el conflicte, a través de la seva immensa capacitat econòmica, la caracterització de la situació variava dramàticament. Multitud de grups armats islamistes sunnites van començar a aparèixer a Síria amb el suport de les potències islamistes de la zona. Aquests grups van començar des de l’inici a practicar una neteja ètnica contra la població no sunnita i que donava suport al govern sirià. Els sectors d’intel·lectuals, universitaris i dels sectors populars que havien estat els primers a mobilitzar-se contra el règim, van quedar totalment apartats i reduïts per la pressió dels nous grups armats gihadistes que volien la implantació d’un règim radical islamista sota els preceptes de la llei islàmica. Es contraposava cada cop més amb el govern secular sirià, format per membres de diverses religions i tant per homes com dones, de la mateixa manera que al país hi havia un respecte a la multiconfesionalitat real de la població i on les dones accedien de manera normal a la formació universitària i al món laboral.

El gener del 2012 es va oficialitzar el naixement del Front Al-Nusra, la branca d’Al Qaeda a Síria i que serà un dels principals grups gihadistes. L’any següent, un dels grups gihadistes actius a Iraq i Síria es declara com Estat Islàmic d Iraq i el Llevant, al capdavant del qual es trobava Abu Bakr al-Baghdadi, antic aliat dels serveis secrets nord-americans i que havia protagonitzat una escissió d’Al Qaeda.

Siria (2014-2015), abans de l’entrada russa en la guerra. En gris, el domini de l’Estat Islàmic a Siria i Iraq. En groc el territori sota domini kurd. En verd, els grups gihadistes i en vermell, la zona controlada pel govern sirià. Font: Syrian Civil War map.svg  wikimedia commons

A més, molts més grups gihadistes, actuaven per tota Síria, com Ahram Al Sham, Yeish al Islam, que es van destacar per les massacres a civils i l’ús del terrorisme com a forma de lluita contra la població favorable al govern i les seves forces policials i militars, com per exemple l’onze de desembre del 2013, on van massacrar civils alauites, cristians drusos i ismaelites a Adra.

A més, una altra peça important del taulell sirià eren els kurds, especialment concentrats al nord del país, a la zona que ells anomenen Rojava i que van organitzar no només estructures militars de defensa sinó que van ser capaços de controlar àmplies zones i desenvolupar un projecte de nou estat, seguint els principis del confederalisme democràtic. Com a tot el conflicte, les aliances i els pactes o les agressions depenien de la zona i el moment concret. Les principals organitzacions kurdes van col·laborar amb l’Exèrcit Lliure Sirià i amb els EUA, però també de manera estable han arribat a acords amb el govern sirià. El paper de Turquia en aquest punt és essencial. Des de 2018 va protagonitzar incursions militars a Síria i s’ha erigit com una potència regional a la zona.

Pel que respecta al govern de Síria, aquest va tenir sempre una aliança estreta amb el grup xiïta de Hezbollah i amb el règim xiïta de Iran. Ambdós van intervenir des del primer moment amb assessors i tropes per defensar el seu aliat. Síria es va trobar durant els primers anys molt aïllada internacionalment i sofrint les sancions de la comunitat internacional.

Els EUA, sota la presidència d’Obama, va començar els bombardejos contra l’Estat Islàmic el 2014, especialment importants per debilitar aquest grup terrorista i ajudar els kurds en la seva lluita contra el gihadisme. Tant els EUA com Israel estaven interessats a enderrocar Bashar i situar un govern favorable als seus interessos o com a mínim, debilitar Assad i els seus aliats en una guerra de desgast.

En l’àmbit militar, com podem veure en els mapes, semblava que a l’estiu de 2015, la caiguda del govern sirià era qüestió de setmanes. L’Estat Islàmic i altres grups gihadistes -molts d’ells formats per radicals estrangers- ocupaven gran part del país. En aquest punt, Rússia, aliat històric de Síria i que havia donat cert suport al règim, decideix fer una escalada en la seva intervenció militar -setembre de 2015-  i capgirar totalment la correlació de forces de la guerra.

A més de la històrica aliança entre els dos països des dels temps de la Guerra Freda, podríem destacar la base naval russa de Tartús, l’única base naval que tenen els russos al Mediterrani i que és un important punt logístic per la marina russa. A més d’una comunitat ortodoxa important a Síria, aquest país ha estat un client fidel a Moscou i la seva posició a l’Orient Mitjà és estratègica pel govern de Putin, tant per qüestions polítiques com militars i econòmiques, en un context on el líder rus vol recuperar posicions dins de l’escenari internacional, després de la davallada que va patir el país després de la caiguda del socialisme i amb la direcció de Boris Yeltsin a la dècada dels 90.

La intervenció militar, protagonitzada especialment per la força aèria, va colpejar tots els grups gihadistes, des de l’anomenat Estat Islàmic fins a la secció d’Al Qaeda. La força aèria desplegada només estava formada per unes poques desenes d’avions i helicòpters. Però les missions van ser permanents durant anys, fins a debilitar notablement els grups terroristes i facilitar les victòries de les tropes sirianes sobre el terreny.

Turquia ha tingut un paper essencial en aquestes darreres fases, donant suport als grups gihadistes i fins i tot utilitzant l’Exèrcit per envair zones de Síria on es trobaven les forces armades kurdes. Així mateix, la presència de l’Iran ha confirmat l’avenç estratègic del règim de Teheran, que té amplis suports a l’eix format pels seus aliats al Líban, Síria i l’Iraq.

Actualment, ja ningú dubta de la capacitat de resistència del govern de Bashar al-Àssad. Gran part del país es troba sota el domini del govern i en el nord aquesta presència és compartida amb els kurds. Els turcs van ocupar militarment zones del nord i són el darrer suport dels gihadistes a Idlib. Malgrat els esforços de les potències occidentals i els països del Golf, la majoria de la població es va mantenir al costat de la coalició governant del Front Nacional Progressista -sota l’hegemonia del Baaz- i amb l’escut militar creat per Rússia, el règim ha estat capaç de sobreviure. Queden lluny els anys noranta i l’unilateralisme victoriós dels EUA.  

Siria (2020). En groc el territori sota domini kurd. En taronja, zona compartida per kurds i govern sirià. En verd clar, els grups gihadistes i l’Exèrcit Turc. En verd més fosc, ocupació nord americana. En lila, acords entre sectors opositors i govern. En blanc, Hayat Tahrir al-Sham (antiga Al Qaeda)  i en vermell, la zona controlada pel govern sirià. Font: Wikimedia commons.
Read More

És l’estiu de l’any 1173. Sancho Jimenez el Giboso avança per l’actual comarca del camp de Calatrava, prop del riu Jabalón, al capdavant de la milícia veïnal de la vila d’Àvila. A la host que comanda hi ha cavallers coberts amb llorigues de malla i elms, armats amb escuts, espases i llances. Però una bona part de la host està formada per pedites, camperols armats amb dards, porres, llances i ballestes. Duen les seves pròpies armes i equipament que han pogut permetre’s comprar, o robar durant una d’aquestes expedicions. Cada estiu, aprofitant l’època de la collita per abastir-se sobre el terreny, fan incursions o correduras en terres andalusines segrestant captius, saquejant ramats i conreus. La guerra és un fet quotidià a les viles de les Extremadures dels segles XI-XIII. Hostis, fonsados o cavalcatas… les incursions de saqueig són anomenades de forma diversa en funció de la regió. La milícia d’Àvila retorna a casa amb un profitós botí: 50.000 ovelles, 1.200 vaques i 150 presoners. Però en aquesta ocasió la incursió sortirà malament, la host és emboscada prop de Karkūya (Caracuel) i el cap tallat del Giboso acabarà exhibit com a trofeu de guerra pels carrers d’Išbilīya (Nom àrab de Sevilla), llavors principal ciutat d’al-Andalus de la dinastia almohade. Si Sancho Ximenez hagués tingut una millor sort, el sucós botí hagués estat subhastat a la plaça de la vila i els beneficis repartits entre els participants de l’expedició.

Podem imaginar com era una d’aquestes subhastes o almonedas per com les descriu el Fuero de Cuenca, la recopilació de lleis i costums de la vila. Els furs representen una important font d’informació sobre les viles  de les Extremadures, sobretot a partir de la segona meitat del segle XII quan augmenten la seva extensió i detall, oferint-nos descripcions de molts aspectes quotidians. Els ramats de cabres, vaques i ovelles capturats són reunits a la plaça en un corral improvisat al costat dels presoners andalusins encadenats i de més objectes del botí escampats per terra. Presideixen l’almoneda les autoritats de la vila. Entre aquests hi ha el senior, un personatge de llinatge noble que regeix la vila en nom del rei, ja que l’alfoz de Cuenca és un senyoriu reial, com bona part dels de les Extremadues. A altres viles l’anomenen tenente. N’és un exemple Raymond de Borgonya, gendre i pare dels reis Alfonso VI i Alfonso VII respectivament, que havia sigut tenente d’Àvila i Segòvia. També n’és un exemple Ponç II de Cabrera, que arriba a León acompanyant Berenguela de Barcelona pel seu casament amb Alfons VII i mor en 1162 sent tenente de Ciudad Rodrigo i Ledesma. El senior o tenente viu a l’alcàsser de la vila i el seu poder es limita a poc més que recaptar els tributs assignats al rei. Ha acompanyat la milícia en la seva incursió de saqueig, i per tant té dret a una part del botí, però aquesta no pot ser major que la de qui té al seu costat: el iudex. Aquest i els alcaldes són els que tenen el veritable poder a la vila. Els alcaldes són triats pels veïns cada any entre els cavallers de cada parròquia o collacion per capitanejar-ne els membres a la host i impartir justícia. Cada any li toca a una collacion diferent triar el iudex o juez que és la màxima autoritat a la vila i a la host.

Quadre de text:  Alfoces dels concejos i altres senyorius entre els rius Duero i Tajo a la primera meitat del segle XIII. [Font: Monsalvo Antón, J. “Frontera pionera, monarquía en expansión y formación de los concejos de villa y tierra. Relaciones de poder en el realengo concejil entre el Duero y el Tajo (c.1072 – c.1222)”, Arqueología y territorio medieval (vol. 10, núm. 2, pp. 45-126). Universidad de Jaén. 2003]
Vista de les muralles i l’alcàsser de Molina de Aragón, un exemple de vila foral de frontera a les extremadures. Font : Viquipèdia

Abans de començar la subhasta, hi ha reclamacions de premis per actes destacats durant la batalla. Un que diu haver sigut el primer a travessar la porta en l’assalt a una fortalesa reclama el premi que li pertoca segons el fur: un esclau o maurus. Un pedite que va desmuntar un genet enemic demana quedar-se el seu cavall. Si els vezinos reunits en concejo ho aproven, es fan aquestes concessions. L’almotacén és l’encarregat de dirigir la subhasta. Es fan préstecs als participants que hauran de ser retornats en nou dies. D’aquesta manera es transforma el botí en moneda per tal de poder fer-ne el repartiment. Els pedites i cavallers reclamen davant del juez les erechas, les compensacions pels danys patits durant l’expedició. El primer que s’extreu en el repartiment del botí són les indemnitzacions per les armes perdudes, per la mort del cavall, per les ferides patides i per pagar als familiars d’aquells que han mort i no han tornat. Les indemnitzacions o erechas són de vital importància, ja que l’estatus social de vezino, i tots els drets que comporta, inclòs el de participar al concejo, depèn de la possessió d’armes per així estar en disposició d’anar a la guerra. L’estatus de cavaller, requisit per poder accedir al càrrec d’alcalde o de iudex i que a més comporta l’exempció de certs tributs, depèn de la possessió d’un cavall. Després de les erechas s’aparta una cinquena part del botí pel rei, inspirant-se en el costum islàmic de l’hums, i una dècima part per l’Església. El que queda es reparteix entre els participants. Durant l’expedició de saqueig els pedites s’organitzen dins de les seves collaciones en quadrillas, dins les quals escullen un quadrillero com a cap. Els cavallers trien un adalid d’entre ells. Aquests personatges són els encarregats de posar per escrit allò saquejat i de fer el repartiment entre els seus companys de quadrilla. Aquest repartiment es fa en funció de les armes que aporta cadascú. Un cavaller s’endú una part major del botí que el ballester, sobretot si duu lloriga i elm, i aquest obté una part major que el pedite.

Bona part d’aquest botí que s’ha subhastat consisteix en ramats, de la mateixa manera que aquests cavallers són en gran part ramaders. La ramaderia és un negoci rendible en un context de frontera com aquest, de conflicte constant. Les vaques i ovelles, com a bé moble, es poden posar a resguard de possibles atacs amb facilitat i poden augmentar els seus ramats amb les ovelles i vaques del botí.

Cada estiu, quan el fonsado travessa les fronteres meridionals i es dirigeix cap al Guadiana i el Guadalquivir, els pastors dels llogarrets de la Serra de Cuenca condueixen els ramats de la vila cap al nord, cercant les pastures verdes dels cims. En acabar l’estiu, els pastors retornen a la vila amb els ramats, per poder participar en el concejo que es celebra el dia de Sant Miquel (29 de setembre), on els vezinos trien quins seran el juez i els alcaldes del pròxim any. L’1 de desembre els ramats tornen a partir cap al sud, a prop de la frontera andalusina, cercant un clima més càlid per l’hivern. Aquest cop ho fan acompanyats d’alguns dels cavallers de la vila per tal de protegir els ramats de possibles atacs. La guerra de saqueig i la ramaderia transhumant són dues cares de la mateixa moneda. Les anades i vingudes nord-sud de ramats transhumants comencen a definir el traçat del que seran les futures cañadas del Honrado Concejo de la Mesta. Els concejos pacten amb els altres grans propietaris de ramats del regne per permetre’s mútuament el pas dels ramats transhumats. Al nord del Duero aquests són monestirs com San Millán de la Cogolla, al sud del Tajo hi ha ordes militars com les de Calatrava o Santiago, que des de mitjans del segle XII s’han començat a fer amb senyorius a la regió.

Quadre de text:  Conquestes del XIII. Font: [https://revistadehistoria.es/wp-content/uploads/2015/02/mapa-reconquista-siglo-xiii.jpg]
Situació de la porta d’Olivares a les muralles de Zamora. Font: Viquipèdia

Un altre element important del botí és el “ramat humà,” els captius. Les fonts de l’època s’hi refereixen simplement com a “moros,” terme emprat com a sinònim del que en diríem “esclau”. L’ús del terme té molta rellevància. Tres segles abans, quan encara es designaven els esclaus com “servus” o “mancipius”, termes utilitzats en temps dels romans, a Verdum, al cor de l’Europa cristiana i llatina, s’hi castraven esclaus cristians capturats en terres germàniques. Aquests eren venuts pels venecians com eunucs a al-Andalus, al Magreb i a Egipte. Això causa l’horror de personatges com Cathwulf, monjo de l’abadia Sant Denis, que escriu a Carlemany al 775 demanant-li que els cristians conquerits no siguin esclavitzats. El tràfic d’esclaus europeus està provocant una pèrdua demogràfica i enfortint el nou enemic de la cristiandat: l’Islam. Venècia entre 840 i 967 intenta quatre cops infructuosament prohibir la venda d’esclaus als musulmans. Al segle XI la cristiandat ha acabat per adoptar dels musulmans el costum de no esclavitzar els seus correligionaris, Aquí, a la Cuenca de finals del segle XIII, a la frontera amb l’Islam, aquell que ven un cristià com esclau és considerat un heretge, i com ha a tal, jutjat mitjançant una ordalia. Si és trobat culpable, és cremat a la foguera.

Elena Lourie (1966) va descriure aquesta societat com “organitzada per a la guerra.” És en aquest context que sorgeix el concepte de l’almogaveria. Etimològicament prové del mugāwir, que és aquell que practica la gara, incursions de saqueig que practicarien les comunitats andalusines de la frontera en les terres cristianes del nord. Les societats cristianes de la frontera prenen de l’àrab el mot per designar les seves accions bèl·liques de saqueig. Tot plegat pot evocar fàcilment la imatge romàntica d’homes lliures que cerquen fortuna a la frontera, en una terra sense llei. És la imatge de l’aventurer, que partint de no tenir res, torna del fonsado o algara, muntat sobre un cavall que ha aconseguit desmuntant a l’enemic, la propietat del qual l’ha convertit en cavaller. Aquest cavaller torna seguit d’un ramat obtingut com a botí del qual ara n’és propietari. Aquesta imatge romàntica inclou uns homes lliures que prenen les decisions de forma conjunta, reunits als concejos i escullen d’entre ells els seus propis caps, com alcaldes, jueces o cuadrilleros. Aquesta imatge romàntica ha generat clars excessos en el llenguatge com els de l’historiador medievalista i ministre d’estat durant la Segona República, Claudio Sánchez Albornoz, que va descriure aquesta societat com “un ejemplo de democràcia para toda Europa”. La imatge d’aquests genets armats que transporten ramats transhumants per uns imponents paisatges “sense llei” d’Andalusia i de la Meseta Castellana que a les dècades de 1960 i 1970 serviren d’escenari del Cid de Charton Heston i de nombrosos spaghetti western, fan pensar fàcilment en la colonització de l’Oest nord-americà al segle XIX. També remet a les tesis de la frontera de Frederick Jackson Turner. Per a Turner la frontera de l’Oest americà representa un espai lliure, de natura salvatge sense dominar i recursos abundants, el repartiment dels quals generaria la societat democràtica i igualitària dels Estats Units. Però com bé sabem, aquest espai no estava mancat d’amos i la colonització de l’oest es fa a costa d’eliminar-ne les societats natives. Aquest espai sense dominar és en realitat una percepció dels colonitzadors, i la frontera amb al-Andalus és un cas més de colonialisme. En aquest cas no es percep l’espai a colonitzar com un buit de poder de la natura salvatge, però si com un poder il·legítim, fora de la cristiandat que és obedient al Papat, i per tant potencialment “saquejable” i “destruïble”. El terme “frontiera” està testimoniat per primer cop a l’àmbit hispànic al testament de Ramir I d’Aragó (1059),  amb el qual designa els límits meridionals dels seus comptats pirinencs, limítrofs amb l’al-Andalus, els quals haurien de ser un espai de potencial expansió. L’any 1142 s’acaba d’escriure la primera traducció de l’Alcorà al llatí, encarregada per l’abat de Cluny Pere “el Venerable.” Al final d’aquest text fa referència a la presa de Qūriyya (nóm àrab de Coria) per Alfonso VII de Lleó el mateix any, descrivint la conquesta com una neteja de la imunditia barbarica i de la contaminatione mahometis. L’Islam és percebut com una heretgia, una contaminació que s’ha d’eliminar o netejar, en aquest cas expulsant la població nativa i substituint-la per la pròpia. La utilització del mot “moro” per designar els esclaus, en comptes dels termes utilitzats durant l’antiguitat és un símptoma més d’aquest marc mental. L’al-Andalus esdevé una font d’esclaus moralment assequible i el musulmà potencialment “esclavitzable.” El seu estat legítim és el de l’esclavatge. En canvi, els musulmans mudèjars que viuen en aljames sota domini cristià són designats específicament moros de paz o “sarraïns paliers.”

Quadre de text:  Inscripció epigràfica en una làpida sobre la  Puerta de Olivares de Zamora, on conmemora la participació de la milícia veïnal d’aquesta vila en la conquesta de Càceres. A la inscripció hi diu en llatí: «Era de MCCLXVIII (1230) Alfonso rei de Lleó va prendere Cáceres, Montánchez, Mérida i Badajoz; va vencer a Aben Hud (Abu Abd Allah ibn Hud al-Mutawakkil, emir de Mursiya) rei dels moros que tenia XX mil cavallers i LX mil peons; i varen ser els zamorans victoriosos a primera línia. En aquest mateix any va morir el rei el dia VIII de les calendes d’octubre (24 de setembre) haguent regnat quaranta dos anys. I en aquest mateix any es va fer aquesta porta.» Font: [https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Zamora_-_Puerta_del_Obispo_(L%C3%A1pida).jpg]
Inscripció epigràfica en una làpida sobre la  Puerta de Olivares de Zamora, on es commemora la participació de la milícia veïnal d’aquesta vila en la conquesta de Càceres. A la inscripció hi diu en llatí: «Era de MCCLXVIII (1230) Alfonso rei de Lleó va prendre Cáceres, Montánchez, Mérida i Badajoz; va vèncer a Aben Hud (Abu Abd Allah ibn Hud al-Mutawakkil, emir de Mursiya) rei dels moros que tenia XX mil cavallers i LX mil peons; i varen ser els zamorans victoriosos a primera línia. En aquest mateix any va morir el rei el dia VIII de les calendes d’octubre (24 de setembre) havent regnat quaranta dos anys. I en aquest mateix any es va fer aquesta porta.» Font: Viquipèdia

Les dècades que segueixen la derrota de l’emir Muhammad an-Nassir pels reis de Castella, Navarra i Aragó a les Naves de Tolosa (1212) són l’època de les grans conquestes i en conseqüència de l’extinció de la frontera. Mort poc després és succeït per Yussuf al-Mustansir (1224), un infant de tot just 10 anys, a la mort del qual es desencadena un conflicte successori que és aprofitat pels reis cristians del nord de la Península. Alguns membres de la dinastia emiral instal·lats com sāda, governadors locals, es revolten; com és el cas de Abu-l-Ula Idris al-Mamun; que en 1227, amb el suport de Fernando III de Castella i 500 cavallers pren el poder al sud de l’Estret i renuncia a la doctrina religiosa almohade. A Tunísia els Banu Hafs es revolten com continuadors de l’almohadisme. A Mursiya (Nom àrab de Murcia), en 1228, ibn Hud s’aixeca amb la intenció de fer-se amb tot al-Andalus, com també ho fan al Magreb les dinasties berbers zenata dels Banu Marin i els Banu Abd-al-Wabid. Aquesta situació d’inestabilitat permet a Alfonso IX de Lleó prendre Càceres en 1229, i al seu fill Fernando III, rei dels ara unificats regnes de Castella i Lleó pren Qurṭuba  (Nom àrab de Còrdova) en 1236 i Išbilīya en 1248. Jaume I pren Mayurqa (Nom àrab de Mallorca) en 1229, Balansiya (Nom àrab de València) en 1236 i Daniya (Nom àrab de Dènia) en 1245. Les milícies veïnals dels concejos prenen part activa en aquestes conquestes. La milícia de Zamora pren el pont romà de Mārida (Nom àrab de Mèrida) en el setge d’aquesta ciutat en 1230. No sempre hi participen de gust. Les milícies de Salamanca, Zamora i Ledesma abandonen el setge de Ubbaḏa (Nom àrab d’Úbeda) en 1233 perquè aquest s’està allargant massa i han de retornar per la collita. A la conquesta del Xarq al-Andalus, la milícia de Terol pren Ares (1233) per iniciativa pròpia. Algunes regions romanen fins a la segona meitat del segle amb la figura d’un emir sotmès a tributs i guarnicions del rei cristià, però mantenint tota l’estructura social. És el cas de l’Emirat de Labla (Nom àrab de Niebla) fins al 1262, i de Mursiya, on els Banu Hud es mantenen com emirs fins que es revolten en 1264 conjuntament amb els mudèjars de la Vall del Guadalquivir i el suport de l’emir de Gharnāta (Granada) Muhammad I ibn Nasr. Manûrqa (Nom àrab de Menorca), que havia mantingut un estatus similar, és presa i colonitzada en 1287.

El territori conquerit és el botí de les grans conquestes del segle XIII i les milícies se’l reparteixen influïts pels costums que havien utilitzat fins llavors per repartir ramats i captius. És l’època de la difusió del paper als regnes cristians i la indústria paperera de la recentment conquerida Xàtiva, produeix el suport pel registre del repartiment de València. El Repartimiento fet a Murcia entre 1272 i 1273, després de reprimir la revolta mudèjar de 1264, utilitza la fiscalitat prèvia a la colonització. Aquesta dividia les terres en alfabas en funció de la seva productivitat, rebent més alfabas els cavalleros que els peones, categories que alhora es troben dividides en tres classes: mayores, menores y medianos, aquest fet ens mostra reminiscències del repartiment del botí que oferia parts majors en funció de l’equipament del participant.

Amb la repressió de les revoltes mudèjars i la conquesta i colonització dels emirats vassalls de Musriya, Labla i Manurqa, la frontera s’extingeix a la majoria de la Península, i desapareix el saqueig institucionalitzat.  Les oportunitats que oferia la frontera desapareixen i els concejos s’oligarquitzen i es tanquen al llarg dels segles XIII i XIV. Però la “societat organitzada per a la guerra” no canvia amb la mateixa facilitat. En 1276 un tal Guillem de Belcaire i els seus socis embarquen a Oliva cinc captius segrestats il·legalment a l’aljama de Vilallogna per ser venuts a Eivissa. Aquesta banda de saquejadors, per evitar ser capturada i que els pengin per haver segrestat i traficat amb mudèjars que eren sota protecció reial, s’amaguen a l’aljama de Pego, on participen de la revolta mudèjar que s’iniciaria aquell any. El Xarq al-Andalus havia estat un camp obert per la captura de botins durant les dècades de la conquesta. Acabada aquesta, les bandes de colons continuen practicant aquest saqueig o almogaveria tot i fer-ho en contra la llei. Les aljames de mudèjars o sarraïns paliers estan sota la pau del rei, al qual proporcionen sucoses rendes a les quals no vol renunciar.

Alguns autors han vist en la frustració d’expectatives de la frontera l’origen dels almogàvers que lluiten a la guerra dels Vespres Sicilianes (1282-1302) i amb la Companyia Catalana a Grècia després. Ramon Martí (1991) fa una lectura crítica de la descripció que fa Desclot a la seva crònica dels almogàvers assilvestrats com gent que «no viu en viles, se no en muntanyes e en boscs.» Creu que, en canvi, es tractaria de personatges vinculats a aquells camperols armats de les milícies dels concejos, en trobar similitud en l’enquadrament en quadrilles de les milícies comandades per adalids i cuadrilleros a l’organització de la Gran Companyia amb almugatens i adalids. A més a més, veu en l’armament  de «coltell, llança i dos dars» l’armament propi d’un pastor lladre de ramats i segrestador d’homes. Josep Torró (2001) matisa la interpretació de Martí. Els almogàvers que apareixen a la conquesta de València del Llibre dels Feits com un cos diferenciat de les milícies. La hipòtesi de Torró és que es tracta de personatges que viuen als boscos i muntanyes dels voltants de la vila, dedicats especialment a activitats com l’algara o la caça, a les quals veu més vinculades els dards i la llança, però vinculats a la vila, coneguts pels veïns inclús amb casa en ella. Podria ser fins i tot una activitat que els vilatans exerceixen de forma episòdica en la seva vida. Sigui com sigui, els almogàvers són producte de la societat de frontera, els colons que un cop liquidada la conquesta del territori i repartit el botí, no n’havien obtingut una part prou gran per establir-se, i no canvien la seva forma de vida convertint-se en malfactors. Gent d’aquestes bandes que saquegen, segresten i lluiten pel millor postor es reuneix, segons Desclot, l’any 1282 al port de Tortosa, fins a 30.000 homes, d’entre els quals en marxaran 15.000 amb Pere II d’Aragó per reclamar els drets de la seva esposa Constança al Regne de Sicília, començant l’epopeia dels almogàvers coneguda per les cròniques de Desclot i Muntaner, tant present a l’imaginari català. Aquests homes són el producte d’una societat guerrera forjada durant segles a la frontera amb al-Andalus, que un cop destruït aquest, són utilitzats en les aventures imperialistes al Mediterrani del rei d’Aragó.

Read More

Parlar de la situació actual del poble kurd es fa complicat sense diferenciar els quatre estats en els quals està dividit administrativament en l’actualitat. Turquia, Iraq, Iran, Síria i en menys proporció Armènia són els estats que inclouen dins les seves fronteres territoris històricament habitants per població kurda. En tots ells la seva situació és diferent però en cap cas fàcil. Des de la brutal repressió del règim d’Erdogan a Turquia a una situació de guerra a Síria, passant per una certa autonomia a l’Iraq. Tampoc s’ha de menystenir la molt elevada proporció de població kurda que viu la diàspora, principalment en països europeus. Per tot això, el poble kurd és considerat el poble sense estat més gran del món.

Per entendre la situació actual del poble kurd és imprescindible conèixer la seva llarga i rica història així com la seva  posició geogràfica estratègica. Davant d’això, el primer que cal assenyalar és que el poble kurd actual és el resultat d’una evolució mil·lenària interna en la qual són assimilades una gran varietat d’ètnies i cultures, donant lloc a un conjunt d’origen molt heterogeni. Podem afirmar que els kurds són els habitants natius de les terres que habiten actualment.

La posició geogràfica on s’assenta la població kurda és coneguda com el “Creixent Fèrtil”. El territori és una de les claus per entendre la seva evolució històrica com a punt de connexió de tres continents. Es tracta d’una zona delimitada principalment per les grans serralades del Tauros i del Zagros. El seu coneixement d’aquest terreny tan abrupte els ha comportat un avantatge definitiva sobre les grans potències que al llarg dels segles han intentat estendre el seu domini sobre aquesta rica regió. Per entendre aquesta connexió res millor que el vell proverbi kurd: “Els kurds no tenen més amics que les muntanyes”.

Mapa de les regions històricament kurdes Font: Wikipedia
Mapa de les regions històricament kurdes Font: Wikipedia

Es tracta també d’una zona molt rica en recursos, destacant les àmplies reserves de petroli i gas. Aquestes són possiblement les més abundants de la regió i segurament una de les raons principals de la divisió actual del Kurdistan en quatre estats, ja que cada un d’aquests estats, i les potències que hi comercien, no volen renunciar a la seva part del pastís.

Però, sens dubte, un dels recursos més importants d’aquesta regió és l’aigua. Per aquestes terres transcorren rius com el Tigris i l’Eufrates, imprescindibles per a entendre la història de la regió, així com alguns dels seus afluents: El Gran Zab, el Habur, el Diyala… El control de les reserves fluvials ha estat i és un element imprescindible per a la supervivència d’aquest poble. Estats com Turquia han utilitzat històricament el seu control sobre el naixement d’alguns d’aquests rius per a tallar-ne el subministrament quan així els ha interessat, perjudicant de forma molt greu els pobles que viuen riu avall, principalment el kurd.

Poble històric en cerca d’una identitat comuna

Podem considerar a la població kurda com el poble més antic dels que habiten actualment la regió. La seva arribada a aquesta part del món està documentada milers d’anys abans que altres pobles ben assentats a la zona com els àrabs, els perses o els otomans. És en aquesta zona on s’ha verificat les primeres proves del que coneixem com a revolució neolítica, així com les primeres mostres d’urbanisme i civilització. Tot això ho trobem molt ben documentat en jaciments com Göbleki Tepe o Çatal Höyük.

Als kurds se’ls considera com un poble d’origen indoeuropeu que s’assentaren a la regió als voltants del segle X aC i als que es creu hereus d’un dels primers grans imperis de la història: l’Imperi Mede.

Durant l’Edat Mitjana el poble kurd caurà sota dominació islàmica. Fins aquest moment no existia una organització política comuna sinó que era més aviat de caràcter tribal, apareixent en aquesta època els principats autònoms, el caràcter feudal dels quals segueix tenint una gran influència actualment. Es creu que és en aquesta època quan neixen els primers intents conjunts d’independitzar-se del domini estranger. La divisió de les seves terres en dos imperis fortament centralitzats com el persa i l’otomà complica fortament qualsevol intent d’alliberament, patint a partir de llavors una forta repressió cap a tot allò que es considerés kurd.

Finalitzada la Primera Guerra Mundial, els països aliats (amb l’excepció de Rússia i els Estats Units) firmen un tractat de pau conegut com el Tractat de Sèrves. En aquest acord queda definit la desmembració de l’Imperi otomà i entre altres acords es firma el reconeixement del Kurdistan com a nou Estat.

L’any 1923, marca un abans i un després per a comprendre la situació actual del poble kurd. Aquest any es firma el Tractat de Lausana que dóna forma a la divisió actual del Kurdistan en quatre estats i enterra definitivament l’anterior Tractat de Sèrves. Aquest tractat és considerat per les kurdes com una gran traïció per part de França i Anglaterra, que cediran al xantatge dels nacionalistes de l’acabada de formada República de Turquia sorgida del descontentament amb l’anterior tractat i governada amb mà de ferro per Mustafa Kemal Atatürk.

Des de llavors les lluites emancipadores per part del poble kurd s’han anat succeint de forma ininterrompuda. Un dels exemples més clars es va donar l’any 1946 amb la creació al Kurdistan iranià de la República de Mahabad. Aquesta comptava amb un clar suport de la Unió Soviètica però el seu èxit va ser molt limitat, ja que la seva durada va ser de menys d’un any.

L’any 1978 es funda a Bakur (Kurdistan del Nord, situat al sud-est de l’actual Turquia) el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), creat per a dotar d’una identitat nacional i uns valors socials a una societat kurda on encara perviuen valors feudals i tribals. Aquesta organització neix amb l’objectiu de lluitar socialment i políticament pels drets dels kurds, però la repressió i la total negativa del govern turc al diàleg porten al començament dels anys vuitanta a l’inici d’un conflicte armat que dura fins a l’actualitat.

El que comença com un moviment d’alliberament nacional identificat amb el corrent marxista-leninista evoluciona durant el tombant de segle cap a un moviment de caràcter llibertari que supera la idea dels estats-nació. Aquest nou paradigma promulgat per Abdullah Ocälän (empresonat  des del 1999 a l’illa-presó d’Imrali) quedarà englobat dins el concepte conegut com a Confederalisme Democràtic.

El Confederalisme Democràtic, influenciat pel municipalisme llibertari de Murray Bookchin, té com a finalitat la construcció d’una nova societat basada principalment en la democràcia directa,  en l’ecologisme i l’alliberament de la dona.

Situació actual: revolució, guerra i repressió

Distribució actual de la població kurda Font: KurdishProject
Distribució actual de la població kurda Font: KurdishProject

Des de fa uns anys, la creació de municipis autònoms a tot Bakur, ha portat al govern d’Erdogan, qui sempre ha negat la sola existència del poble kurd, a un augment de la repressió que sembla no tenir límits. Les execucions massives, l’assetjament de pobles i les contínues violacions de drets humans contra la població kurda i l’esquerra turca en general són una constant en el dia a dia de la gent. Milers d’alcaldesses, regidores i diputades, moltes d’elles militants del Partit Democràtic dels Pobles (HDP), han estat empresonades.

L’any 2011 s’inicia el que es coneix com la “Primavera Àrab” que tindrà un fort impacte a Síria. L’aixecament armat contra el govern de Bashar al-Assad i la posterior guerra civil porta a les kurdes de Rojava (Kurdistan de l’Oest, situat al nord de l’actual Síria), a deslligar-se de la tirania governamental que durant anys els hi ha negat pràcticament l’existència, i a declarar la seva Autonomia Democràtica, basada en els principis del Confederalisme Democràtic. Es crea un sistema d’autogovern popular basat en assemblees comunals dividides en pobles, barris i cantons en les que tothom hi pot participar.

Rojava es divideix en aquest moment en tres cantons o regions autònomes: Cizirê, Kobanê i Efrîn. Aquests cantons porten a terme un model d’autoorganització social i política basat en la descentralització i la democràcia directa per a facilitar l’empoderament de tota la població. Cada barri o poble petit es divideix en comunes en les quals són escollides dues persones delegades, un home i una dona, que portaran els problemes/aportacions de cada comuna a un òrgan municipal que s’encarregarà d’escollir les seves representants davant de l’assemblea que agrupa els tres cantons, per a decidir sobre qüestions que incumbeixin a tota Rojava, anomenada des del 2016 Federació Democràtica del Nord de Síria.

Tot i l’ambient revolucionari que s’hi respira, no s’ha d’oblidar que el poble kurd de Rojava es troba de ple al mig d’una guerra que dura ja més de set anys. La irrupció del Daesh obliga al poble kurd a organitzar-se en l’autodefensa contra aquest grup salafista, recolzat militar i econòmicament entre altres pel govern turc, que busca l’extermini total dels que ells consideren com a infidels, entre els que evidentment s’inclou el poble kurd. Aquesta autodefensa es porta a terme per part de les Unitats de Protecció Popular (YPG) i les Unitats de Defensa de la Dona (YPJ), aquesta última íntegrament formada per dones.

La revolució de Rojava preocupa greument al govern autoritari turc comandat per Recep Tayip Erdogan. La seva obsessió perquè aquest moviment democràtic no s’expandeixi dins les fronteres estatals turques va trobar el seu punt culminant amb la invasió del cantó d’Efrîn a començaments d’aquest any 2018. Des d’aquest moment, aquest cantó es troba ocupat per tropes turques i milícies rebels afins, expulsant de forma sistemàtica als kurds de les seves terres.

Definició gràfica de la col·laboració del govern turc amb Daesh per a la invasió d’Efrîn
Definició gràfica de la col·laboració del govern turc amb Daesh per a la invasió d’Efrîn

Bashur (Kurdistan del sud, a l’Iraq) és probablement la regió kurda amb una autonomia més palpable, tot i que lluny dels principis democràtics de Bakur i Rojava. El 2005, en plena ocupació nord-americana, es crea el Govern Regional del Kurdistan, dependent del govern de Bagdad i des de la seva creació governat per les famílies oligàrquiques dels Barzani i els Talabani. Abans d’això, la població kurda va sofrir greus intents de genocidi per part del govern de Sadam Hussein.

El 2017 se celebra un referèndum d’independència en aquesta regió on l’opció independentista  guanya per àmplia majoria. No obstant això, la incapacitat dels dos partits que es reparteixen el poder i l’abandonament dels països que fins ara recolzaven aquest govern autònom porta, no només a no aconseguir la independència, sinó a la pèrdua dels territoris conquerits a Daesh per part dels peshmergues (braç armat del govern) que seran ocupats pel govern de Bagdad.

Per últim, cal destacar la situació actual a Rojhelat (Kurdistan de l’est, a l’Iran). Aquesta és potser la regió més invisibilitzada i on la repressió diària cap a les kurdes no deixa de créixer. El partit per una Vida Lliure (PJAK), proper a les idees del Confederalisme Democràtic, fa anys que porta a terme accions socials i armades contra el govern dels aiatol·làs, com a resposta al règim repressiu que cada any no dubta en executar un nombre més alt d’activistes kurdes. En els últims mesos s’ha intensificat la violència estatal contra la població kurda, incloent-hi bombardejos a territori de l’actual Iraq.

Com ja hem vist, és difícil endevinar quin serà el futur més pròxim per a la població kurda, però sens dubte el pas d’una lluita únicament per a l’alliberament nacional a una lluita per una revolució global no deixarà indiferent a cap de les potències mundials amb grans interessos a la zona i ens farà estar ben atents al que passa en aquesta regió del món. Amb el final de la guerra a Síria, molt probablement el poble kurd ja no sigui tan útil com a carn de canó per a països com els Estats Units, que no dubtaran en trencar la seva suposada aliança amb Rojava i fer-li el joc a l’estat turc. Tot i això, la pràctica revolucionària que es viu a Rojava i que ja s’ha estès per la resta del Kurdistan, té una gran potencialitat per a  no quedar-se en aquesta reduïda zona del món, sinó que les idees que des d’allà promulguen poden ser vàlides per a la resta del planeta.

Read More

Havent assolit la independència d’una Espanya immersa en convulsions internes, els nous Estats llatinoamericans nasqueren sense Nació. La fragmentació fronterera al continent no va implicar, en un primer moment, una diferència de sentiment de pertinença a una nacionalitat concreta, el que va permetre experiments (tots fallits) per a la unió de països en federacions, com la Gran Colòmbia de Bolívar o la Confederació Perú-Boliviana d’Andrés de Santa Cruz. La necessitat de crear una Nació per a la diferenciació entre els països de la regió va dur als llatinoamericans a considerar com a objectiu polític principal la consecució d’un projecte liberal compartit per la totalitat de l’oligarquia del país; era la Nació en el sentit francès de la paraula, com a comunitat de voluntats comunes, a falta de diferència lingüística o cultural amb els veïns.

L’objectiu principal, és a dir, la construcció de la Nació, passava per la necessitat de les diferents oligarquies d’emmarcar el seu país dins del que s’anomenava com a “concert de nacions civilitzades”; amb això, es referien a introduir els Estats llatinoamericans en l’elit econòmica mundial a partir de projectes de Nació viables i exitosos. Cada Estat tindria el seu projecte nacional particular, que el diferenciaria del veí i que hauria de dur-lo a l’Olimp econòmic. Per a imposar-lo, s’optà per dues vies diferents: o bé l’acord entre diversos grups socioeconòmics, o la imposició d’un projecte de Nació d’un grup oligàrquic concret.

El que sembla clar és que en els països llatinoamericans això es donaria entre 1840/50 i 1880, ordenant les economies de la regió en agràries, ramaderes, mineres i extractives, segons les qualitats del país en concret, per tal d’incrementar la producció i l’exportació. Per les característiques de la regió, aquest projecte havia d’alliberar capitals, així com el mercat de mà d’obra, al mateix temps que expandir la frontera agropecuària, aprofitant la gran quantitat de recursos naturals de què es disposaven per al comerç amb Europa i Amèrica del Nord. Per assolir aquests objectius, es desenvoluparien processos interns en cada país en funció de la història colonial i de les potencialitats econòmiques existents, amb l’objectiu d’implementar l’ordre liberal. A l’Amèrica Llatina trobem tres vies per a la implantació del projecte nacional.

En primer lloc, l’abolició de l’esclavitud. Aquesta es duria a terme en regions amb una economia i societat estructurada al voltant de l’existència de la plantació amb mà d’obra esclava, és a dir, bàsicament a la zona del Carib. S’iniciaria una lenta transformació cap al treball assalariat, alliberant així la mà d’obra per al projecte liberal.

n algunes zones de l’Amèrica emancipada d’Espanya, com Colòmbia o Veneçuela, l’esclavitud tenia un pes fonamental en l’economia. Font: National Geographic.
En algunes zones de l’Amèrica emancipada d’Espanya, com Colòmbia o Veneçuela, l’esclavitud tenia un pes fonamental en l’economia. Font: National Geographic.

En segon lloc, les reformes liberals. Serien promulgades en regions on les institucions, com l’Església o les comunitats indígenes, que acumulaven terres i mantenien a mà d’obra vinculada a aquestes, eren importants. Implicaren reformes econòmiques (com les desamortitzacions a l’Església secular, l’abolició del tribut indígena…), socials (amb legislació relativa a la mà d’obra) i institucionals (creant un Registre Civil i secularitzant la vida quotidiana).

Finalment, la tercera via fou la colonització de les terres mal anomenades com a “buides”. Això implicaria expandir la frontera interna agropecuària i extractiva cap a les zones on l’Estat colonial no havia arribat a establir la seva autoritat. Les repúbliques que guardaven territoris d’aquestes característiques en el seu interior, com el Perú, Bolívia, l’Argentina o Xile, es disposarien a créixer a costa d’uns territoris que consideraven deserts, però que en la seva majoria eren poblats per comunitats indígenes.

Tres factors fonamentals permetrien a les noves repúbliques llatinoamericanes prendre el control d’aquests territoris “desèrtics” sota el pretext d’expandir la “civilització”. D’una banda, la migració internacional, vivint processos en què tenien a veure els factors d’expulsió d’Europa, que aportava els immigrants per a la subsistència, i els d’atracció a Amèrica, que acabava fent arribar els que volien millorar la seva situació; així com les polítiques migratòries, trobant diferències entre els països llatinoamericans a partir d’interessos econòmics dels grups dirigents. Entre 1850 i 1930 arribarien uns 14 milions d’immigrants a l’Amèrica Llatina. Per altra banda, la construcció d’infraestructures, vivint un auge en la navegació fluvial i el ferrocarril, a partir de la iniciativa pública i privada al servei de l’economia dedicada a l’exportació. Finalment, per l’existència de capitals estrangers, amb crèdits als governs llatinoamericans i inversions en activitats econòmiques com la mineria, l’agricultura, les finances i els serveis, que incentivaven l’expansió.

Exemples de “Conquesta del Desert”: de la Patagònia a la Guerra del Chaco

Tenint en compte aquestes premisses, podem observar exemples d’incorporació de territoris considerats “buits” al projecte nacional, i els conflictes que van suposar pels Estats republicans i per les poblacions preexistents. El cas més conegut fou, sens dubte, l’anomenada Campanya del Desert protagonitzada per l’Argentina. Tot i que la historiografia sovint la veu iniciar el 1878, les campanyes de les repúbliques del Riu de la Plata cap al sud són presents des de 1833, atacant directament a la població indígena. El cabdill argentí Juan Manuel de Rosas veié en l’expansió cap al sud una via d’augment de les exportacions i de fre a la inestabilitat interna, repartint les terres entre els seus col·laboradors més pròxims. Això li donà un poder immens a ell i a la ciutat de Buenos Aires, que es configurà ràpidament com a centre de poder principal de l’Argentina. Rosas demostrà la fortalesa de les milícies que tenia sota les seves ordres a partir de la contínua matança de les comunitats nadiues, i la puixança econòmica resultant de l’expansió agrícola i ramadera duria a atraure immigració europea per a poblar el “desert” amb gents “civilitzades”.

La Campanya del Desert argentina no acabà amb Rosas, sinó que continuà i fins i tot augmentà la seva intensitat. Entre 1878 i 1881, l’Estat argentí incorporà gairebé 1,4 quilòmetres quadrats de territori a la Pampa i la Patagònia, així com al Chaco del nord. Pobles com el maputxe o el tehueltxe foren gairebé exterminats, i d’altres, com els mamultxes, serien erradicats del territori a la pràctica. Presidents argentins com Julio Argentino Roca posaren a les comunitats originàries en el punt de mira, i donaren autonomia a l’exèrcit per perpetrar un etnocidi d’arrel institucional. Volien, així, convertir el “desert” teòric en un de pràctic, buidant zones atractives per a l’economia de gents considerades com a “no civilitzades” per a reomplir-les amb immigració europea que dediqués la seva vida a la “prosperitat” de l’economia nacional.

Els militars atacarien sense dubtar les poblacions indígenes fins a reduir algunes a la inexistència. Font: Museo Histórico Nacional, Buenos Aires.
Els militars atacarien sense dubtar les poblacions indígenes fins a reduir algunes a la inexistència. Font: Museo Histórico Nacional, Buenos Aires.

Mentre l’expansió argentina fou la més coneguda d’aquestes, en trobem d’altres, més tardanes, que també implicaren conseqüències de llarg abast per als països implicats i per a les comunitats indígenes del territori. És el cas de l’expansió al Chaco de Bolívia i Paraguai, que dugué a l’esclat de la guerra entre els dos països als anys 30 del segle XX. Davant un moment de crisi mundial, havent caigut la borsa de Nova York l’any 1929, tant Bolívia com Paraguai necessitaven accedir a nous recursos naturals que compensessin la davallada en les exportacions que sofrien. Les grans companyies petroleres es feren ràpidament ressò de la possibilitat de trobar petroli al Chaco, i mentre la britànica Royal Dutch Shell es posicionaria al darrere del govern paraguaià, la nord-americana Standard Oil finançaria l’ocupació boliviana del territori per a iniciar prospeccions a la zona.

L’ocupació paraguaiana fou de naturalesa simple, ignorant o directament exterminant la població indígena, però en canvi la boliviana es dugué a terme a partir de diversos instruments. Per una part, les missions cristianes van tenir un rol fonamental per al sotmetiment indígena; és a dir, per a l’aplicació sobre ells del projecte de “civilització” que l’Estat prometia. A més, els reduïts suposarien una font de mà d’obra per als terratinents del voltant en una zona de baixa densitat poblacional. Alhora, trobem la via militar, amb una expansió a través de la construcció de forts i destacaments per a actuar contra els considerats “salvatges”, imitant així l’acció del Paraguai. Finalment, també s’utilitzaria la colonització directa amb l’establiment de colònies agrícoles, tot i que la totalitat dels intents van fracassar (el més famós fou el de l’aventurer nord-americà Bill Murray, frustrat per l’exèrcit del Paraguai).

Les poblacions indígenes no es mantindrien indiferents davant la presència estatal al Chaco i els atacs, tot i que invisibilitzats en la historiografia, es succeïren en el temps. Una de les poques fites històriques que han transcendit en aquest sentit foren les batalles de Kuruyuki, on una coalició de grups Chiriguano tractaren de forçar la marxa dels colonitzadors blanc-mestissos, però acabaren per ser derrotats davant la seva desunió i la resposta militar boliviana. La massacre resultant provocà un canvi en l’estratègia dels Chiriguano, que com altres poblacions indígenes deixaren les armes per a lluitar per aconseguir títols de propietat de la terra.

La Guerra del Chaco seria un conflicte sanguinari del que els indígenes no n’estarien absents. Font: Europa Press (Notimérica).
La Guerra del Chaco seria un conflicte sanguinari del que els indígenes no n’estarien absents. Font: Europa Press (Notimérica).

La situació dramàtica de les comunitats no acabà així. L’expansió paraguaiana i la boliviana acabarien per trobar-se, i la tensió per al control d’un territori suposadament ric en hidrocarburs creixeria cada vegada més. Després de discussions i mediació internacional, tant la disputa territorial com l’empresarial, entre la Standard Oil i la Royal Dutch Shell, s’imposà, i les escaramusses es transformaren en conflicte. A la Guerra del Chaco resultant, duta a terme entre 1932 i 1935, els principals afectats foren els indígenes, reclutats forçosament per a lluitar en ambdós bàndols, veient convertits els seus territoris en escenaris de guerra i sent oblidats pels relats i la historiografia resultant. Serien sovint relocalitzats en missions, obligats a desplaçaments i utilitzats com a instruments en l’aparell bèl·lic, pel que encara que no se n’acostumi a parlar, la Guerra del Chaco és inexplicable sense veure la col·laboració -forçosa o no- de la població local.

Aquest fet té més pes quan tractem de visualitzar les condicions en què els diferents exèrcits van haver de viure. Paratges inhòspits i desolats del que l’autor bolivià Augusto Céspedes dona diverses pinzellades en els seus relats:

“Verano sin agua. En esta zona de Chaco, al norte de Platanillos casi no llueve, y lo poco que llovió se ha evaporado. Al norte, al sur, a la derecha o a la izquierda, por donde se mire o se ande en la transparencia casi inmaterial del bosque de leños plomizos, esqueletos sin sepultura condenados a permanecer de pie en la arena exangüe, no hay una gota de agua, lo que impide que vivan aquí los hombres de guerra. Vivimos, raquíticos, miserables, prematuramente envejecidos los árboles, con más ramas que hojas, y los hombres, con más sed que odio”.

Així, sense la presència indígena, que coneixia el terreny i la possibilitat d’accés a recursos vitals com l’aigua, era impossible per a ambdós Estats dur a terme una guerra en tals condicions, però tot i això no apareixerien en el relat històric que s’ha traslladat fins a l’actualitat del conflicte. Després de la victòria del Paraguai, el territori passaria a ser a ulls del món com a homogeni, i les seves diverses poblacions seguirien sent ignorades i sistemàticament invisibilitzades en pro del projecte nacional oligàrquic. Així, el Chaco passava, en la teoria, a formar part de la Nació, a ser significatiu per la seva economia, i deixava de ser un “problema fronterer” o un territori “buit”.

Reflexions finals

L’Estat-Nació llatinoamericà va ser, a la pràctica, un projecte imposat per l’oligarquia de cadascun dels Estats de la regió al segle XIX, amb conseqüències de llarga durada. Cada país tingué un procés emmarcat en les seves característiques, però en definitiva el model d’aplicació del projecte va ser bàsicament compartit, tenint en alguns més importància l’abolició de l’esclavitud, en d’altres les reformes liberals, i en altres l’anomenada “conquesta del desert”.

Aquest últim cas, repassat aquí, implicava l’ocupació per la força de territoris on ja hi havia població caçadora-recol·lectora. Havent participat sovint del comerç amb els grans imperis precolombins, i sent bàsicament ignorats per colonitzadors com els hispànics, que es centraren en la conquesta de societats més complexes a escala política, seria en els temps de les noves repúbliques quan es posaria el focus d’atenció més clarament sobre aquestes poblacions.

Les comunitats indígenes no eren considerades com a grups de persones “civilitzades” i, per tant, havien de deixar pas al “progrés”, pacíficament o per les armes. L’Argentina i la seva Campanya del Desert ens mostra com un Estat es dirigí directament a l’extermini d’aquestes poblacions per a l’expansió del seu projecte nacional. En canvi, el cas del Chaco ens permet veure com, a més de ser un objectiu a abatre, els indígenes podien ser també un instrument a utilitzar segons el criteri de cada país per a ocupar un territori a priori interessant per a l’economia.

Les conseqüències per a les poblacions indígenes, però, sovint acabarien per ser les mateixes: expropiació dels territoris, desplaçaments forçosos i mort o fugida. Un llegat de gran duresa que ha perdurat fins a l’actualitat; fou la destrucció del món indígena per part d’un nou rival com eren les repúbliques liberals americanes. Les comunitats indígenes americanes apareixen com a marginades del joc polític republicà encara en ple segle XXI, i només en alguns països s’han fet passos per a encabir a tota la població dins el projecte nacional actual. El cas més famós és el de l’Estat Plurinacional de Bolívia, que feu néixer la població boliviana el 2009, pocs anys després de la victòria a les eleccions presidencials de l’aimara Evo Morales, a través d’un referèndum on s’acceptava una nova Constitució pel país i es blindava la igualtat d’oportunitats per a indígenes, mestissos i blancs.

Read More

Indirect rule i la regionalització de Nigèria: el domini britànic

portada
Mapa de Nigèria Colonial al 1914, quan la colònia estava dividida en dues regions: Northern i Southern. Font: Wikipedia.

El nord de Nigèria va ser un dels primers escenaris on els britànics van posar en marxa la seva política de l’indirect rule (govern indirecte). A la regió varen trobar diversos estats de confessió musulmana, ben jerarquitzats i organitzats, el més important dels quals era el Califat de Sokoto. Varen decidir utilitzar les autoritats locals i tradicionals preexistents per governar el territori a través d’elles, convertint-les en el darrer esglaó de l’administració colonial britànica. Es veia al nord com el model de “civilització” a estendre a la resta de la colònia. Però al sud de Nigèria l’escenari sociocultural i polític era molt diferent. A l’oest la majoria de grups parlaven llengües yoruba i compartien un mateix mite fundacional a través del llegendari Oduduwa. Existien diversos regnes que a finals del segle XIX, coincidint amb la conquesta colonial, varen començar la seva decadència i es varen disgregar, originant nous estats i aliances. A l’est, en canvi, on la majoria igbo estava acompanyada de minories com el ijaw, els efik, els annag o els kalabari, les societats eren descentralitzades, és a dir, funcionaven amb sistemes polítics i religiosos tradicionals on no existien autoritats centralitzadores de nivell estatal. Tot i les diferències, els britànics exportaren el sistema a les regions del sud.

Dins de la colònia, els britànics varen diferenciar tres regions: nord, oest i est. Cadascuna tenia un element cultural o ètnic predominant: al nord, dominaven els hausa-fulani; a l’oest, els yoruba; a l’est, els igbo. Aquest esquema ètnic, no obstant, no fa justícia a la immensa diversitat cultural nigeriana. A totes les regions hi havien minories, i dins dels grups majoritaris, existien divisions internes. Més enllà de les diferències en quant a l’organització sociopolítica i religiosa, altres factors van agreujar les disparitats entre les regions. Un dels factors més diferencials va ser la disparitat en l’expansió de l’educació occidental. Mentre al sud aquesta va arribar a través de les missions cristianes, al nord això no es va produir amb la mateixa intensitat. L’any 1912, el nord només comptava amb 34 escoles primàries, per 150 al sud (i 10 secundàries). A l’educació superior el decalatge continuava:  l’any 1950, els graduats i professionals amb estudis universitaris del sud eren centenars, mentre al nord només hi havia un únic graduat. Al sud, l’activitat política es va desenvolupar des dels anys 1920. Al nord, la primera associació política no va aparèixer fins els anys 1940. Aquesta diferència es traslladà també a la premsa. Mentre a Lagos ja hi havia un diari en 1890, el primer en aparèixer al nord va ser al 1935, quan al sud ja comptava amb 16 diaris diferents. En 1950, hi havia 35 diaris al sud i només 5 al nord.

Als anys 1950, per tant, el panorama era el següent: la regió del nord, més poblada però amb un sistema educatiu més feble, governada per tradicionalistes, membres d’una elit musulmana; l’oest, gràcies al cacau, era la regió més rica, i allà es trobava Lagos, la capital federal; l’est, que tenia la població millor educada, molts dels quals exercien les seves professions a Lagos i a ciutats del nord.

Els britànics van accelerar l’adopció d’una constitució federal l’any 1954 per acomodar unes regions que eren percebudes amb graus de desenvolupament diferents. En aquesta nova federació, els del nord tenien avantatges polítics significatius. La visió del futur del britànics amb la divisió regional era una federació nigeriana que presidís tres governs regionals amb poder legislatiu. Com apuntà Frederick Cooper, aquesta estructura tenia l’efecte pervers d’estimular la lluita pel poder electoral dins de cada regió, i desprès la competició entre les regions pel poder al nivell federal. Les regions varen guanyar control de la seva burocràcia i, així, dels recursos de patronatge. De fet, cada regió comptava amb un partit majoritari de base ètnica: Nigerian People’s Congress (NPC) al nord, National Council of Nigeria and the Cameroons (NCNC) a l’est i l’Action Group (AG) a l’oest. Cadascun d’ells utilitzava el govern per proveir servis i patronatge al seu terreny. El NCNC era el partit amb un enfocament més nacional (perquè molts habitants de l’est vivien escampats a altres regions) i el NPC el més conservador, pel domini d’una jerarquia tradicionalista. Durant el període de preparació per la independència, les rivalitats regionals es varen accentuar.

Cap a la independència: el joc de trons nigerià

La implantació del sistema federal va provocar el que l’historiador nigerià Eghosa E. Osaghae va anomenar “regionalisme”. Aquest concepte fa referència a un sistema  en el qual el govern de la regió fa que els bens públics siguin exclusius dels ciutadans originaris de la regió, discriminant i excloent així a la resta. Cada regió tenia el seu propi govern, els seus serveis públics, justícia i fins i tot poders sobre el comerç. Cada regió, per tant, buscava protegir els seus interessos.

Com apuntà Cooper, en lloc de permetre una amplia varietat de grups d’interès que reclamessin l’estat nigerià, el sistema federal va concentrar el poder en les tres regions, cadascuna governada per un únic partit “ètnic” amb el mitjans pressupostaris per solidificar el seu electorat regional. El centre seguia sent important perquè, en una economia dependent de les exportacions de matèria prima i la importació de bens manufacturats, els ports, els impostos de duana, i el transport -totes elles jurisdiccions federals- eren lucratives.

Els anys 1954-1959 foren els de preparació per la independència. En 1958, el principi de paritat entre nord i sud (que donava un 50% dels escons al nord i un 50% al sud, al House of Representatives) va donar pas a un principi basat en la població que va donar al nord un 52% dels escons, ja que era la regió més poblada Aquesta es la principal base de la por que suscitava el domini del nord, un tema clau durant la primera dècada d’independència.

Nigeria 1
Tafawa Balewa al costat d’Alexandra de Kent, durant la cerimònia per la independència de Nigèria. Font: Wikipedia.

Al 1959 es varen convocar eleccions al nivell de la federació per encarar el procés de independència, uns comicis que decidirien quins partits anaven a controlar el govern federal. El NPC va aprofitar la seva avantatge d’escons: 321 en total, 174 pel nord, 73 per l’est, 62 per l’oest i 2 per la capital federal, Lagos. L’estratègia dels altres dos partits va ser buscar aliats entre l’oposició del nord. Va donar resultat: el NPC no va aconseguir la majoria necessària per formar govern tot sol, era necessària una coalició. Aquesta va agrupar el NPC amb el NCNC: des del nord es veia al AG com més radical i anti-nord. Nnamdi Azikiwe, del NCNC, va ser nomenat governador general del país, mentre que Tafawa Balewa, del NPC, va ser anomenat primer ministre Alguns membres de l’est van guanyar accés al servei públic, a l’exèrcit, a ministeris i ambaixades. Tot i així, les rivalitats continuaven a l’ordre del dia, cosa que dibuixava un panorama complicat: els aliats a nivell federal s’oposaven a nivell regional. El NCNC no només continuava aliat a partits d’oposició del nord, sinó que exercia d’oposició al parlament, especialment des del 1963, quan l’AG va caure en desgràcia amb l’empresonament dels seus líders. La independència va arribar l’1 d’octubre de 1960. No obstant, Nigèria continuava essent part de la corona britànica i, de fet, el cap d’estat tenia el títol de governador general, i no de president. La república va trigar tres anys en arribar: l’1 d’octubre de 1963, quan l’estatus de domini de la corona va arribar a la seva fi.

La Primera República (1963-1966) i els ecos de la colonització

El marc polític nigerià va ser definit per la constitució de independència de 1960 i després per la republicana de 1963. En primer lloc, Nigèria esdevenia una federació de tres grans regions autònomes, cadascuna de les quals tenia la seva pròpia constitució, servei públic, judicial i marketing boards, al costat dels de la federació. Les regions, per tant, eren l’escenari principal de la política. Per això, Ahmadu Bello, líder principal del NPC, va restar al nord com líder regional, mentre que Tafawa Balewa, el seu segon, ocupava el càrrec de primer ministre de la federació. Tot i així, l’estat federal tenia una avantatge: la secció 70 de la constitució de 1963 permetia al govern federal declarar l’estat d’emergència a tota la federació o en qualsevol de les seves parts. Tenia, a més, control sobre la policia i les forces armades, i determinava les relacions fiscals i els programes econòmics. Això va canviar el principal escenari polític, que es va desplaçar de les regions al centre. En segon lloc, el país operaria amb el sistema parlamentari Westminster: el poder executiu derivava de la majoria legislativa (el NPC i NCNC al centre), amb un lideratge dual: un cap del govern titular (governador general i després president) i un primer ministre que era el cap del govern efectiu (a les regions també hi havia president i Premier). També hi havia un partit d’oposició designat oficialment: l’AG.

La rivalitat i desconfiança entre el NPC i el NCNC va degenerar en una lluita pel poder entre el President Azikiwe i el Primer Ministre Tafawa Balewa sobre qui podia exercir veritablement el poder executiu, incloent-hi el control de les forces armades. Tothom volia controlar el centre. Com altres estats, Nigèria era el que Cooper va anomenar estat guardià (gatekeeper), un tipus d’estat que sobreviu pel control de la porta d’entrada i sortida dels recursos econòmics estatals. Al nord temien que els de l’est s’imposessin, i al sud temien que el domini del nord fos incontestable. Tot i així, les aliances van ballar d’un lloc cap a un altre.

Vídeo sobre el pares fundadors de Nigèria

L’any 1963, amb l’empenta del nord, es va crear una altre regió al sud, la Mid-West, que aviat va passar a l’esfera d’influència del NCNC. Aquest moviment va completar l’afebliment de l’AG, que començà amb divisions internes que culminaren en la temptativa de treure al Premier de la regió, Akintola, al que els sectors més radicals del partit veien com a un moderat que volia aliar-se amb el NPC per fer front comú contra el NCNC. El govern federal va aprofitar-ho per declarar l’estat d’emergència a la regió, que va derivar en la suspensió de l’AG com partit del govern.. Molts líders del AG varen ser empresonats amb acusacions de malversació i d’abús de poder. Després de sis mesos de govern interí, Akintola va ser reinstal·lat com Premier, sota la bandera d’un nou partit: United Peoples’ Party (UPP), que més tard, amb el suport del NPC, en el que suposava una aliança contra el NCNC, es va convertir en elNigerian National Democratic Party (NNDP). Així van arribar les eleccions de 1964, que van provocar una altra crisis: la crisis del cens. El NCNC creia que si es canviava la balança de població en favor del sud llavors la base de la dominació del nord finalitzaria. Es va fer un cens al 1962 on es van inflar de forma fraudulenta les xifres, originant una gran controvèrsia. El NCNC va rebutjar els resultats del cens i es va fer un de nou al 1963 que diferia poc del de 1962. El NCNC va tornar a oposar-se als resultats i va intentar anul·lar-lo, però els hi va mancar el suport de les altres regions.

A les eleccions, es varen formar dues aliances: d’una banda, el Nigerian National Alliance (NNA), que unia al NPC, el NNDP d’Akintola, i altres partits clients. De l’altra,  l’Unite Progressive Grand Alliance (UPGA) format pel NCNC, l’AG, i aliats del nord que havien reunit forces al Northern Progressive Front. Els primers parlaven d’unitat nacional a través de la representació de tots els grups ètnics a un govern federal. Els segons, prometien reestructurar la federació i crear noves regions reflectint el propòsit comú dels seus membres de minvar l’hegemonia hausa-fulani del nord.

Però el UPGA va decidir boicotejar les eleccions, un boicot que només va ser efectiu a l’est: el NPC va perdre només cinc escons dels 174 assignats pel nord. Amb clara majoria, Balewa va demanar al President Azikiwe que el tornés a anomenar Primer Ministre. Azikiwe, lleial al NCNC/UPGA, va rebutjar, provocant un impasse constitucional. La lluita entre els dos, que incloïa el control per les forces armades, va fer que l’exèrcit s’adonés del rol polític que podia jugar al país. L’impasse polític va acabar amb una treva: el pacte Zik-Balewa: Azikiwe acceptà invitar a Balewa a formar govern però aquest devia incloure representants de totes dues aliances, a través d’unes noves eleccions a l’est després de les quals membres del NCNC serien introduïts al govern (arran d’aquestes eleccions el gabinet federal va arribar a un nombre de ministres sense precedents: 80). També es varen programar eleccions a l’assemblea regional de l’oest. Així, les eleccions van augmentar la frustració del NCNC i l’AG per no haver desbancat al NPC.

Les eleccions a l’oest varen ser manipulades per tothom. Tan el NNDP com l’AG varen reclamar la victòria i varen intentar nomenar el seu líder com Premier. La victòria oficial del NNDP va ser contestada de forma violenta pels votants de l’AG. Balewa, aquest cop, pel seu suport a Akintola, no va declarar l’estat d’emergència. Però en aquest clima de violència i agitació, varen arribar els militars.

L’inici del període militar

El 15 de gener de 1966, un cop d’estat va acabar amb el govern de Balewa, que va ser assassinat. El cop va sumir al país en una crisis profunda. El General Johnson Ironsi va agafar les regnes. Al seu discurs inaugural, el 16 de gener, va al·ludir al traspàs de poder “voluntari” (el que quedava de govern federal li va encarregar) i a la naturalesa temporal del seu govern. El cop d’estat formà part del que la historiografia ha definit com populisme militar: una elit militar que veu un govern de politics electes com egoista, corrupte i incompetent, i anuncia la seva determinació per restaurar la competència i la regularitat. Al nord, no obstant, no es va veure així. Ironsi no era percebut com un reformador nacional, sinó com un igbo que aspirava al poder. La interpretació ètnica va ser reforçada per diversos factors, com el patró d’assassinats de líders polítics i oficials militars: durant el cop només una de les víctimes entre els oficials militars era de l’est i cap líder polític igbo va morir, per contra, els Premier del nord i l’oest varen ser assassinats. El nord va perdre els seus dos polítics més poderosos: el Premier Sir Ahmadu Bello, i el primer ministre federal Tafawa Balewa, a més dels seus líders oficials militars. També la BBC va oferir una cobertura del cop a través de la interpretació ètnica. Més tard, les accions del regim d’Ironsi semblaven confirmar les sospites de que els igbo de l’est volien dominar el país. Entre els “errors” d’Ironsi destaquen la promoció d’oficials igbo al rang de coronel (dels 21 que va promoure, 18 ho eren), i col·locar a oficials igbos en càrrecs de comandament estratègics. Es va rodejar de burocràcia i intel·lectuals igbo. I va abrogar el sistema federal nigerià amb el decret número 34 del 24 maig de 1966: el país deixava de ser una federació i, des d’aleshores, les regions s’anomenarien “grups de províncies”.

Notícia de la BBC, on apareix el discurs inaugural d’Ironsi

En la reestructuració administrativa posterior, els serveis públics regionals foren abolits, instaurant un únic servei públic per tot el país. L’objectiu del decret 34 era eliminar el federalisme, i produir una cohesió en l’estructura del govern necessària per acomplir i mantenir l’objectiu primordial del govern nacional militar: la unitat nacional. Va provocar protestes al nord, on van haver disturbis durant mesos, incloent massacres d’igbos i la destrucció de les seves propietats.

Durant una conferencia a Ibadan, un grup de soldats del nord van segrestar i assassinar a Ironsi. Dels deu oficials la mort dels quals va ser anunciada, només un no era igbo. El pla original del colpistes buscava la venjança i després la secessió del nord, però el British High Commissioner, Francis Cumming Bruce, així com l’ambaixador dels Estats Units, Elbert Matthews, va convenç-se’ls d’abandonar el pla. Durant tres dies crítics, 29-31 de juliol, el país no tenia cap d’estat, fins que el Coronel Yakubu Gowon va assumir el control l’1 d’agost. Al seu discurs de presa de poder, Gowon va suspendre el decret unitari d’Ironsi.

Després del cop d’estat, els pogroms contra els igbos a les ciutats del nord, amb la connivència de les elits locals, van matar i fer fugir a desenes de milers d’igbo. Segons Osaghae, entre maig i setembre de 1966, entre 80.000 i 100.000 easteners foren assassinats i diversos milers ferits en diferents parts del nord. El governador militar de l’est, el Coronel Odumegwu Ojukwu, rebutjà l’accés al poder de Gowon, al·legant que no sabia el que havia ocorregut amb Ironsi (el seu assassinat es va anunciar oficialment el 14 de gener de 1967). A final del mes, Ojukwu va declarar que la seguretat dels de l’est no podia ser garantida fora de la regió, i va demanar que tornessin a casa. També va exigir als estrangers que abandonessin la regió. Això, juntament amb assassinats de gent del nord a diverses ciutats com Port Harcourt o Enugu, va provocar un èxode sense precedents. Els sentiments nacionalistes van créixer entre les elits igbo. Al mes de mars 1967, Ojukwu va anunciar que a partir de l’1 d’abril, tots els departaments estatals a la regió passarien sota control del govern regional, i tots els impostos i taxes, així com ingressos, es quedarien a l’est. El govern federal va declarar aquestes accions com il·legals i inconstitucionals i després va suspendre les operacions portuàries a la regió, els serveis postals i tots els vols de Nigeria Airways, a més d’imposar sancions econòmiques.

Nigeria 2
El Coronel Odumegwu Ojukwu. Font: Wikipedia.

Tot això no s’entén sense assenyalar una qüestió primordial en l’esclat del conflicte: el descobriment de petroli a l’est. En paraules de Cooper, el petroli pot convertir a un estat guardià en una caricatura de sí mateix. Al contrari que l’agricultura, que requereix grans números de persones en la producció i comercialització de les exportacions, el petroli requereix poca mà d’obra, i molta d’ella procedent de l’estranger. També implica relacions entre les poques firmes globals capaces d’extreure’l i els governants estatals que recullen les rentes. La federació era qui controlaria els ingressos del petroli. Això, a l’est, no ho podien permetre. Així, el cop, en el context dels pogroms i les tensions pels ingressos del petroli, va ser percebut com un moviment anti-igbo: l’autonomia de l’est semblava la única manera de mantenir les mans sobre l’aixeta.

El 27 de maig de 1967, l’assemblea regional consultiva de l’est va manar a Ojukwu declarar un estat independent anomenat República de Biafra. Gowon, a través de la televisió, el mateix dia, anuncià l’estat d’emergència a tota la federació i creà 12 nous estats (tres a l’est per dividir la regió i afeblir el recolzament a la secessió) que varen reemplaçar les regions, i tornà a imposar sancions econòmiques contra l’est. Va concloure la transmissió assegurant que el govern federal estava preparat per lluitar per mantenir una sola Nigèria: «fight to keep Nigeria one».

Tres dies desprès, Ojukwu també es va servir de la televisió per proclamar la república de Biafra. El govern federal ho va assenyalar com una rebel·lió i va prometre que l’aixafaria. La lluita entre forces de Biafra i les federals començà el 6 de juliol de 1967, donant inici a una guerra de 30 mesos.

L’esclat de la guerra de Biafra

La guerra civil nigeriana va ser el primer conflicte africà mediatitzat. Les imatges de nens famèlics van donar la volta al món. Organitzacions com Metges Sense Fronteres enfonsen les seves arrels en aquest conflicte. L’humanitarisme occidental neix a Biafra. Es va crear la imatge d’Àfrica com una terra de nens famèlics víctimes de guerres que semblaven producte de la irracionalitat tribal. El fet de que el bloqueig nigerià, recolzat per Gran Bretanya, fos el causant de la fam a la regió, no s’evocava tant com les imatges cruentes. De fet, l’aspecte econòmic del conflicte va quedar relegat a les notícies quan era, en realitat, el principal motor de la guerra: els britànics recolzaven al govern federal per protegir els seus interessos neocolonials, mentre que països com França o Espanya es varen col·locar del bàndol biafreny per veure si se’n podien aprofitar.

Breu documental sobre l’origen de Metges Sense Fronteres i la seva relació amb Biafra

Biafra va ser l’horrible culminació del sistema colonial britànic i del tipus de descolonització que es va promoure. Nigèria comptava amb una estructura administrativa de disseny britànic que convertí les divisions socio-religioses en una polarització política fatal, que va esclatar definitivament pel descobriment de petroli: una benedicció que va esdevenir maledicció. S’estimen uns tres milions de morts i més de dos milions de refugiats que van escapar al Camerun.

La guerra la va guanyar la federació, que va castigar a la regió de l’est: de 1970 a 1985, cap ibgo va tenir un rang de general o equivalent en els serveis militars, ni tampoc en càrrecs estratègics de la federació. La dècada dels 60 va ser només el primer esglaó de la inestabilitat nigeriana. Un esglaó que enfonsa les seves arrels al període colonial.

Read More

El desenvolupament dels Estats Units (I): decisions, divisions i eleccions

El desenvolupament dels Estats Units (III): Jackson, nova política i guerra contra Mèxic

L’any 1801  es van celebrar eleccions als Estats Units, i la victòria de Thomas Jefferson com a president va ser molt renyida. De fet, va haver-hi un empat amb Aaron Burr, el candidat federalista. Curiosament, van ser els propis federalistes, el sector que donava suport a Hamilton, qui va fer president a Jefferson. Amb l’arribada de Thomas Jefferson a la presidència va començar una transformació cap a la política de masses; van augmentar el nombre de càrrecs elegibles a nivell estatal, i es van eliminar diversos requisits per poder votar, avançant en la direcció del sufragi universal masculí. El primer mandat de Jefferson va ser tot un èxit. D’entrada, el deute dels Estats Units es va reduir un 30%. Això va ser gràcies a les mesures anteriors preses per Hamilton, que es van consolidar, però també a la poca opulència de la qual feia gala el nou president –a diferència de Washington i Adams–. Un altre dels aspectes en què va destacar Jefferson va ser per la proximitat, en permetre als seus ciutadans d’enviar-li cartes… que ell mateix llegia i responia! Però sens dubte un dels seus èxits més espectaculars va ser la compra de Louisiana per 12 milions de dòlars, un preu molt assequible tenint en compte la immensa extensió de terreny que suposava la transacció. Aquest acord va ser possible gràcies que França, que era el país posseïdor del territori, necessitava diners urgentment per a la guerra contra la Gran Bretanya, i més encara després d’una revolta d’esclaus a Haití que es va cobrar la vida de 50.000 soldats francesos.

Imatge de l'expedició de Lewis i Clarck, acompanyats de Scagawea. D'Edgar Samuel Paxson
Imatge de l’expedició de Lewis i Clarck, acompanyats de Scagawea. D’Edgar Samuel Paxson

L’adquisició de Louisiana va significar no només un territori accessible per a diverses generacions d’americans, sinó també una peça clau per a les comunicacions cap a l’Oest. Ara bé, el mateix Jefferson va admetre en privat que l’adquisició del nou territori era inconstitucional: “No existeix a la Constitució cap clàusula que ens autoritzi a apropiar-nos del territori estranger, i molt menys a incorporar nacions estrangeres a la nostra Unió. El poder executiu, aprofitant una ocasió passatgera que tant benefici portaria al país, ha pres una decisió per sobre de la Constitució” (fragment d’una carta a John Breckinridge). Thomas Jefferson tenia un interès especial a explorar l’Oest que ja li venia de petit, i gràcies al nou territori va poder organitzar l’expedició de Lewis i Clark. Però cal tenir en compte que molts estats europeus no va reconèixer com a legítima l’adquisició de Louisiana.

Thomas Jefferson, retrat de Rembrandt Peale
Thomas Jefferson, retrat de Rembrandt Peale

Desgraciadament per al president, el seu segon mandat va ser d’allò més complicat. Va guanyar les eleccions de 1804 amb un marge molt ample –gairebé el 73% dels vots–, després dels seus èxits i de l’assassinat de Hamilton a mans de Burr –es van reptar a un duel, però la tesi més acceptada és que Burr va assassinar el seu oponent a sang freda, sense que aquest hagués desenfundat encara. Com podem imaginar, aquest fet va descentrar en gran mesura al partit federalista. Però Burr, un home conegut per la seva falta d’escrúpols, encara no havia dit l’última paraula: va maquinar una secessió de part del territori de l’Oest i Nou Mèxic, tot comptant amb l’ajuda de James Wilkinson, governador de Louisiana l’any 1805. Va ser la traïció d’aquest la que va desemmascarar els plans de Burr, que va ser detingut i portat a judici. Però curiosament aquest afer va ser més perjudicial per a Thomas Jefferson que per al propi Burr. El president va acceptar com a testimoni Wilkinson, un fet que va donar molt mala imatge atès que es tractava d’un traïdor –a Burr, però també al país, ja que havia participat en els plans de secessió–. Finalment no es va poder condemnar la traïció de l’ex-vicepresident, ja que es necessitaven dos testimonis, i només en tenien un. Aquesta resolució va ser possible gràcies a John Marshall, cap de la Cort Suprema, que tenia mala relació amb el President.  La imatge de Jefferson va quedar trastocada, però aquest no va ser l’únic problema amb el qual es va topar: el fantasma de la guerra, i l’economia, van ser dos cops molt durs. L’any 1803 els Estats Units aprofitaven els avantatges comercials de ser un país neutral en la guerra, i això es va traduir en un període de bonança. Però entre 1805 i 1807 la situació va canviar totalment a causa de les noves restriccions que van imposar els països bel·licosos, que es van mostrar molt hostils amb els vaixells nord-americans –fins i tot es van arribar a capturar tripulacions per servir a l’armada britànica. L’any 1807, el Congrés dels Estats Units va aprovar la llei de l’Embargament, que consistia a prohibir la importació de productes de la Gran Bretanya, així com l’exportació de productes dels Estats Units a aquest país. Amb això s’esperava que s’eliminessin algunes restriccions comercials, ja que el mercat americà era molt important per als britànics, però molts comerciants van trobar la manera de burlar la norma, i el contraban va ser el pa de cada dia. L’economia americana va quedar molt tocada entre les restriccions de la guerra i la pròpia llei, que va ser tombada l’any 1809.

El segon mandat de Jefferson va finalitzar entre aquestes ombres, i va prendre el seu relleu a la presidència el també republicà James Madison. Aquest, en una posició si més no delicada, va intentar mantenir al país en coexistència pacífica en temps de guerra, però no ho va aconseguir. L’any 1811 es va permetre el comerç amb França i es prohibí amb la Gran Bretanya, un fet que va enutjar l’antiga metròpoli, que a partir d’aquell moment va veure als Estats Units com un enemic no declarat. Per si fos poc, el tracte no va posar fi a l’atac a vaixells nord-americans per part de naus franceses.

James Madison, retrat de De John Vanderlyn
James Madison, retrat de De John Vanderlyn

El Congrés dels Estats Units van aprovar la guerra el juny de 1812, amb 79 vots a favor i 49 en contra. Aquell mateix mes, Madison va signar la declaració de guerra, una guerra que es convertiria en un maldecap tant per als americans com per als britànics, ja que cap dels dos països estava en condicions d’iniciar un conflicte bèl·lic d’aquestes característiques: la Gran Bretanya es trobava en el punt àlgid de la seva guerra contra la França napoleònica, i els Estats Units tenien un exèrcit poc preparat. I quan diem poc preparat volem dir que, a més de patir una retallada en el pressupost de Defensa, alguns oficials eren massa inexperts, altres massa vells i altres massa alcohòlics. Algunes milícies estaven formades per soldats tan poc preparats que ni tan sols acampaven al mateix lloc junts, i no es feien guàrdies nocturnes. De fet, es va tractar d’un conflicte totalment evitable, i conforme es va desenvolupar es van fer realitat els temors: pèrdues per a les dues bandes. Els Estats Units es va veure greument perjudicat en matèria comercial –entre 1812 i 1814 les exportacions van passar de 38 a 7 milions de dòlars– i no representaven cap amenaça important per les tropes britàniques, mentre que Gran Bretanya perdia homes i no guanyava terreny, conscient que el més assenyat era mantenir una posició defensiva. Dintre de la població nord-americana també existia divisió, en aquest cas entre Nord i Sud –al Nord li interessava el comerç naval amb la Gran Bretanya, i al Sud la possibilitat d’expansió amb la guerra.

La guerra es va desenvolupar en trens fronts: batalla naval, saquejar possessions espanyoles –aliada de Gran Bretanya– al Sud dels Estats Units i invasió de Canadà. Aquest últim punt va fer quedar en evidència la planificació militar estatunidenca: existia la idea, que arribava fins al president, de què  el seu país veí del Nord rebria amb les mans obertes les seves tropes. La teoria era que els canadencs francòfons es sentien oprimits per la Gran Bretanya, però res més lluny de la realitat. Es van trobar amb unes mentalitats catòliques i ultraconservadores, que detestaven la República –per ells, l’encarnació de l’ateisme– i al mateix Napoleó, a qui veien gairebé com un anticrist. Així que la campanya al Canadà va ser molt més dura i insubstancial del que havien previst els alts càrrecs americans. El terreny va millorar al mar, on les primeres victòries van ser estatunidenques. Cal dir que l’armada estava molt més ben preparada que l’exèrcit de terra, i fins i tot era lleugerament superior a les naus britàniques destinades a aquesta guerra. La clau era que a la Marina Reial Anglesa els seus oficials eren ascendits, majoritàriament, per interessos, mentre que a l’armada dels Estats Units ho eren per mèrits. També cal tenir en compte que, fins aquell moment, el gruix de la Marina Reial es trobava en aigües europees, a la península Ibèrica i França. També hem de tenir en compte la importància de Robert Fulton, que va donar una empenta decisiva a la tecnologia militar estatunidenca.

L’any 1814, derrotat Napoleó, l’exèrcit britànic va rebre reforços per intentar sufocar el conflicte. Les noves unitats van donar un nou impuls, i les tropes angleses van entrar a la ciutat de Washington sense trobar resistència, davant la fugida massiva dels americans. Però les tropes britàniques també van consumar fracassos sonats, com els de Prevost, Baltimore –que va propiciar la creació de l’himne dels Estats Units– i Nova Orleans. Aquest últim va ser especialment estrepitós, ja que veterans de l’exèrcit britànic van caure contra les forces formades per  patrulles de frontera, pirates i civils armats, comandats per Andrew Jackson, que posteriorment es convertiria en heroi president del país. Però Jackson no va aparèixer del no-res: quan la ciutat de Washington estava essent devastada, va haver-hi importants dimissions d’alts càrrecs, i semblava una bogeria continuar amb la guerra. Jackson es va presentar com a solució, i ho va acabar essent. D’entrada, va actuar amb gran contundència contra els indis, que eren un problema per als Estats Units des de feia temps –evidentment seria més correcte parlar que els Estats Units eren un problema pels indis–. Aquests eren considerants salvatges pels americans, i no pas súbdits; el fet de viure en tribus xocava amb la distribució territorial que s’estava imposant, i es va proposar que els indis marxessin com més a l’Oest millor, per poder adaptar-se millor a l’espai i tenir millors zones de caça. A més, se’ls oferia terres i la ciutadania americana, fet que va provocar que molts aborígens acceptessin el trasllat. Però en van quedar molts d’altres que van decidir quedar-se a les seves terres, i això ho van saber aprofitar els britànics per armar-los, entrenar-los i fer que lluitessin al seu costat durant la guerra. Era clar que, pels indis, el fet no era defensar la corona anglesa, sinó les seves terres. Andrew Jackson va descarregar tota la violència i crueltat de les seves tropes contra les tribus índies bel·ligerants, especialment els creek. Alguns voluntaris i milicians, farts del bany de sang, van advertir a Jackson que el seu període d’obligada estada a l’exèrcit estava a punt d’expirar, i que marxarien. Aleshores es van trobar amb la ira del seu general, que no va dubtar a l’hora d’amenaçar i apuntar amb canons als soldats que pretenien abandonar la seva companyia. Fins i tot en va fer afusellar a un. Aquesta cruesa transformada en disciplina era desconeguda dintre de l’exèrcit nord-americà, que va acabar amb la resistència índia.

Andrew Jackson, retrat de De Thomas Sully
Andrew Jackson, retrat de De Thomas Sully

Després va arribar l’esmentada batalla de Nova Orleans, una ciutat que Jackson va trobar indefensa i va armar en molt poc temps. Una mala planificació britànica va fer que els casaques vermelles ataquessin la ciutat frontalment, just on més ben defensada estava, amb un balanç de 291 soldats britànics morts i més de 1000 ferits, mentre que els Estats Units van registrar només 13 baixes. El 24 de desembre de 1815, després de mesos de negociacions, es va signar la Pau de Gant, que va confirmar que cap dels dos bàndols va extreure res destacable de la guerra. Els únics consols dels Estats Units van ser que el Govern havia sortit ben parat d’una guerra irresponsable, i  una victòria de Nova Orleans, que els va donar un sentit nacional. El tractat tornava l’statu quo anterior a la guerra, un fet al que cal donar una gran importància. Aquest va ser l’últim tractat de pau entre Gran Bretanya i els Estats Units: el fet de no existir vencedors ni vençuts, ni greuges, va evitar sembrar conflictes posteriors.

Així que l’any 1815 els Estats Units ja havien demostrat que eren una nació capaç de sobreviure, després de guanyar dues guerres contra una potència mundial. Les divisions polítiques s’havien solucionat mitjançant la democràcia, i l’èxit econòmic amb les exportacions va confirmar la seva bona marxa. Ara bé, cal tenir en compte dos aspectes. Primerament, que fins aleshores l’esclavitud s’havia mantingut fora del terreny polític, rellevada al camp de la moralitat. Era una qüestió més d’Església que del Congrés. Aquest fet va mantenir la unió momentàniament, però en paraules de Paul Johnson, potser una mica agosarades, l’Església podria haver acabat fàcilment amb l’esclavitud. I després, la jove nació estava a punt de viure canvis totalment decisius per a la seva història. Parlem de l’avanç del capitalisme, que va fer accelerar la industrialització del Nord, però també l’agricultura del Sud, que va passar a ser extensiva –tot i que alguns petits propietaris van resistir i això va impedir una ràpida penetració del capitalisme. I, com a conseqüència d’això, de l’augment de l’esclavitud en aquestes regions, mentre que a l’Oest es va desencadenar la violència contra les tribus índies. També parlem de l’arribada d’una gran onada migratòria procedent d’Europa en busca de feina, i de la consolidació de la política de masses. I parlem, de forma molt remarcable, de com els Estats Units van passar a ser una potència econòmica mundial.

Per a la nova etapa dels Estats Units van ser claus les millores pel que fa a les comunicacions, que a més van propiciar un mercat interior més extens. John Quincy Adamas, president dels Estats Units des de 1825 fins 1829 i fill de l’expresident John Adams, va ser un dels que més va apostar per aquest desenvolupament de comunicacions. També va haver-hi una onada  democràtica, que feia avançar al país cap al sufragi universal masculí –i blanc. Estats com Connecticut, Massachusetts i Nova York van eliminar condicions per poder exercir el dret a vot, deixant-les només en el simple pagament dels impostos ordinaris. Els nous estats que es van crear, com Indiana, Illinois, Alabama, Missouri o Maine, van néixer ja sense restriccions econòmiques o de propietat per poder votar. Tot això no va ser fruit de la casualitat, ni un regal de les elits dirigents, ni tampoc quelcom intrínsec als canvis que estaven tenint lloc als Estats Units: va ser necessària la dura feina d’assemblees, mobilitzacions pacífiques i mítings multitudinaris per aconseguir avenços democràtics.

Mentrestant, el país americà va rebre una gran onada migratòria procedent d’Europa. En un principi, la gent que arribava del vell continent ho feia perquè als Estats Units hi havia grans possibilitats de trobar feina, especialment a la indústria manufacturera del Nord. Però l’alegria no va durar gaire a causa de la crisi provocada pel sistema financer. Amb l’aparició de nous estats, també es van crear més bancs, molts d’ells de dubtosa qualitat. L’any 1819 la bombolla del cotó va explotar, la Gran Bretanya va preferir importar-lo de l’Índia, i el preu dels terrenys de plantacions van caure fins al 50%. Els bancs es van declarar en fallida, i es van quedar amb les propietats de milers d’agricultors i petits propietaris, la qual cosa va fer caure el sistema de manufactures. Moltes persones van quedar-se sense feina, però quest fet no va fer minvar la quantitat d’immigrants europeus que arribaven a aigües americanes. Per què? Al principi, per desinformació. Evidentment, en una època en què la informació viatjava pel món a una velocitat infinitament inferior a la d’avui dia, era difícil conèixer en pocs dies que la feina que els europeus buscaven als Estats Units s’havia reduït a la mínima expressió. Així que els qui decidien fer el viatge –uns viatges que van baixar de preu, cosa que animava més gent a emigrar–, es trobaven amb una decepció relativa a l’arribar a la seva nova llar. I dic relativa perquè, tot i la reducció d’oferta laboral, els Estats Units oferien grans possibilitats. Les noves terres es venien a baix preu, i a més qui les comprava tenia certes facilitats, com ara només pagar-ne un 25% d’entrada, i la resta en 4 anys. Es tractava de terres fèrtils, així que qui les conreava amb esforç obtenia beneficis suficients per viure i pagar el que quedava de parcel·la. A això hi hem de sumar que la pressió fiscal dels Estats Units era bastant menor a la d’Europa, on les males collites –per exemple el 1816, conegut com l’any sense estiu– i els voluminosos exèrcits feien pujar els tributs sobre la població. Així que, realment, els Estats Units van passar de significar una oportunitat laboral a una oportunitat d’una nova vida, no pas per fer-se ric, sinó per deixar de ser pobre:

“A cap altre país els pobres van tan ben vestits ni estan tan ben alimentats com als Estats Units. El que preval és una feliç mediocritat general.”

Benjamin Frankin.

I ja per acabar, una mica d’humor: paròdia de la sèrie ‘The Simpsosn’ sobre l’expedició de Lewis i Clark:

https://www.youtube.com/watch?v=rpI_Foef7-o

Read More