"Comtes" Capítol 2: O comte o res

Quan se m’oferí de ressenyar algun dels capítols de la sèrie Comtes no vaig dubtar ni per un sol instant en escollir-ne el primer, que, des del meu punt de vista, condensa i prefigura la perspectiva amb que s’abordaran tota la resta. Com a qualsevol historiador o historiadora li passa quan comenta una sèrie històrica, he estat temptat d’escriure desenes de pàgines discutint-ne cada detall, però l’espai no ho permet i em limitaré a assenyalar les qüestions més rellevants des del meu humil punt de vista.

Un notable esforç per al rigor

És innegable que la producció no ha volgut deixar res sense ésser revisat i, com ens adverteix el capítol tan sols començar, el vestuari, les armes i els decorats han estat escollits amb el màxim rigor. Cal destacar especialment la sala d’audiències del palau comtal, on Guifré rep els seus vassalls, ja que l’estil andalusí no passa per alt a qui el vulgui veure i ens recorda que no feia ni un segle que aquell palau, i per tant aquella ciutat, eren governats per un vassall dels Omeies de Còrdova.

A més, el propi format de la producció, allò que podríem anomenar “docu-drama”, és una bona solució per a pressupostos modestos que vulguin transmetre un volum d’informació massa gran per a ser encabida en una sèrie dramàtica de pocs capítols i és, en la tria d’aquest format i de les persones que hi participen on, de nou, cal remarcar l’esforç per a transmetre veracitat, coneixement i explicacions sobre un passat massa vegades tan sols explicat de forma mítica. En aquest sentit, la participació de grans historiadors, entre d’altres, com Dolors Bramon o Josep Maria Salrach, que han format generacions senceres amb els seus textos constitueix, de nou, una clara aposta per la qualitat del que se’ns exposa.

En tot cas, tan sols hi cap una petita crítica respecte el format emprat o, si es vol, a l’aprofitament del format: abunden i s’allarguen les escenes de cadàvers estesos així com les lluites a càmera lenta, minuts de dramatització malgastats, al meu parer, que podrien haver servit per a fer dir o fer més coses als personatges en el poc espai de trenta i pocs minuts de què es disposa. De fet, la dramatització queda molt tallada, tant que no permet que els bons gestos que té el guió formin un ambient que submergeixi a l’espectador profà en la matèria. És el cas que a Guifré se l’interpel·li com a “comite” en lloc de “comte”, un gran detall que, de ben segur, a molts i moltes ens ha fet molta gràcia i hem trobat molt encertat, però que no va acompanyat de gaire més.

Alerta amb l’etnicisme

El primer que cal abordar críticament del nostre capítol, i de la sèrie en general, és el tractament que es fa de la contrapart andalusina. Si bé és cert que en absolut es pugui afirmar que hi ha una visió racista en la recreació dels fets, ans al contrari, sí que hi ha algunes imprecisions momentànies o alguns traços gruixuts en el relat general que potser haurien d’haver estat molt més acurats tenint en compte la situació actual en què vivim: amb la notable i inestimable excepció de Dolors Bramon, arabista sempre precisa en els seus termes, massa vegades s’anomenen indistintament, com un magma, “andalusins”, “àrabs” i “musulmans”. De la mateixa manera que tothom coneix la diferència entre dir “català” o “cristià”, caldria aplicar-la amb molt més rigor per a al-Àndalus, un ens històric que fou extraordinàriament complex i divers.

Així, la impressió general que desprèn el capítol és una visió idealitzada dels comtes catalans i la seva població, que comentarem més avall, i que deriva necessàriament en una idea molt poc amable dels andalusins de Lleida: mentre que els camperols catalans ocupaven terres buides i el comte Guifré es limitava a protegir-los, els lleidatans eren recelosos i agressius, avesats a la guerra, i atacaren, gairebé gratuïtament, perquè se sentiren ofesos. Veurem més avall que això potser no fou exactament així. Per no allargar-nos més del compte, cal remarcar el necessari esforç que s’ha de fer en aquest aspecte per no caure en tòpics etnicistes típics de la “repoblació” que tant poden arribar a assemblar-se a la “Reconquista” i fer-ho arribar als ulls del gran públic en un moment religiós tant delicat com el nostre.

[caption id="attachment_6362" align="aligncenter" width="550"]Caldria preguntar-se per què un personatge tant semblant a Guifré com és històricament Muhhammad ibn Lupp apareix d’una forma tant poc amable, al contrari que el nostre protagonista. Font: Comtes Caldria preguntar-se per què un personatge tant semblant a Guifré com és històricament Muhhammad ibn Lupp apareix d’una forma tant poc amable, al contrari que el nostre protagonista. Font: Comtes[/caption]

Algunes omissions clau

També al principi del capítol se’ns adverteix que existeix molt poca documentació de l’època i que sovint s’han interpretat els fets de forma diferent. Un forrellat anticrítiques? Podria fer la sensació que amb les dades disponibles s’ofereix la interpretació més acurada possible i que tota discussió és de detall, acadèmica. És clar que entrar a debatre i a precisar cada frase o afirmació fóra feixuc i fora de lloc, però algunes coses mereixen ésser comentades per a mostrar a l’espectador el grau d’interpretació existent, tant, que pot canviar molt significativament la visió general que s’imposa. Especialment, s’ha d’esmentar allò que no s’explica i que, al meu parer, canvia significativament la visió dels fets.

En primer lloc, es planteja el conflicte a partir de l’ocupació espontània de terres buides que fan camperols provinents del Pirineu, segons certa tradició historiogràfica, superpoblat i capaç de repoblar en poc temps una àmplia franja de terra deserta que conforma la frontera. Aquesta ocupació i la sanció positiva de Guifré despertarien els recels dels andalusins lleidatans que atacarien. Però, i si no fos així? O, en tot cas, i si no fos del tot així? Per què és “buida” aquesta terra?

La resposta a la darrera pregunta l’ofereix el propi Josep Maria Salrach en un dels seus molts llibres generalístics (Salrach, 1978): seixanta anys abans de l’ofensiva de Guifré sobre els territoris de la Catalunya Central hi hagué una potent revolta anti-franca comanada per Guillemó, un hispanogot fill del primer comte de Barcelona, i Aissó, segons el propi Salrach, probablement Ayssun, un àrab o un berber establert a la Catalunya Central i vassall del poder franc. La revolta, protagonitzada majoritàriament per hispanogots contraris als comtes francs comptà amb el suport de l’emir de Còrdova i aconseguí de sostraure de la influència carolíngia les comarques citades fins a l’arribada de Guifré. Per tant, hispanogots cristians aliats amb andalusins contra francs cristians? La cosa es complica, oi?

El fet és que, efectivament, alguna documentació de l’època de Guifré i un tant posterior afirma, sempre per a llocs concrets val a dir-ho, que el que s’han ocupat són terres buides. Ara bé, hi ha moltíssims indicis, amb tant o més pes que aquests, que suggereixen que aquestes comarques mai quedaren despoblades (Gibert, 2011). Recordem, a tall de provocació al lector, que els colons nordamericans també afirmaven estar ocupant terres buides durant la conquesta de l’Oest...

És cert que l’escenari en el qual es va produir l’avenç protagonitzat per Guifré I resulta encara incert en la majoria d’aspectes, però justament per això al capítol hi manca sinceritat: es presenta una opció tancada i coherent, mentre que s’aparten deliberadament tots els elements que la podrien fer trontollar. Hi ha molts recursos per a escenificar, fins i tot de forma dramatitzada, els dubtes i les contradiccions de visions, de versions, etc... La Història no ha de ser mai la que nosaltres volem que sigui, sinó el que realment va ser, encara que no sigui tan “neta” i coherent com voldríem.

El segon grup d’absències fa referència a la pròpia figura del nostre “comite”. Evidentment, dels dubtes que exposàvem sobre la qüestió de la repoblació de la Catalunya Central se’n desprenen dubtes sobre la personalitat recreada al nostre protagonista. Se’ns presenta Guifré I com un home pacífic, diplomàtic, lleial al seu rei i empàtic amb el seu poble. Veiem un personatge poc aventurer, assenyat, i fins i tot certament culte (sap llegir i escriure! Segur?), que amb els seus gestos i accions, amb la seva rectitud, marca l’inici de la història d’una nació. Un autèntic pare de la pàtria, poca broma. Fins i tot en la recreació de la seva ferida en combat ha de ser atacat per l’esquena, quan, de fet, les poques informacions que tenim respecte aquest combat provenen de les fonts andalusines i suggereixen clarament que cau en combat singular amb el cabdill oposat, Muhammad ibn Lupp, governador de Lleida (Bramon, 2000).

[caption id="attachment_6361" align="aligncenter" width="550"]Guifré I és presentat davant l’espectador com un home de valors, essencialment bo. Font: Comtes Guifré I és presentat davant l’espectador com un home de valors, essencialment bo. Font: Comtes[/caption]

La primera absència és l’accés de Guifré I a la dignitat comtal: l’inici del capítol ens situa al 878 (i ja posats a l’11 de setembre...) quan, derrotat Bernat de Gòtia i executat per rebel, el rei Lluís atorga els seus comtats (Barcelona-Girona) a Guifré, que s’havia mantingut fidel al rei. Però el cas és que poc abans ja havia accedit als d’Urgell-Cerdanya, de nou, en el context de violències nobiliàries contra el rei. Si bé la documentació no és clara en absolut, hi ha prou indicis per sospitar que el nostre estimat Guifré, juntament amb els seus germans, haurien aprofitat la situació per atacar successivament als comtes locals i fer-se violentament amb el poder, i després s’haurien sotmès formalment al rei, que hauria aprovat la seva conducta contra mals majors com els que representaven grans magnats com el Bernat de Gòtia esmentat. Fins i tot hi ha indicis per a creure que els comtats de Barcelona i Girona no passaren directament a Guifré, sinó a Sunyer I d’Empúries, i que l’accés al comtat de Barcelona no fou gaire “net” per part de Guifré i que, per acabar-ho d’adobar, mai fou comte de Girona, doncs no hi apareix en cap moment. Seria aparentment el seu fill, Guifré Borrell, qui maniobrà per a restar-li el comtat al maltractat (també per la sèrie) comte emporità, Sunyer II i el seu germà, Delà (Martí, 1997). Però això, com diu la producció, “ja és un altre comte”.

Sigui com sigui, és cert que l’avenç de Guifré per la Catalunya Central fou molt més ràpid que el que experimentarien les generacions posteriors i fa pensar en una política de pactes amb la gent que ocupava aquestes terres. De nou, apareixen les cartes de població i el que no diu el capítol és que no en conservem cap ni una de l’època de Guifré. La que s’esmenta, la de Cardona, és de Borrell II, el seu nét, que en tot cas fa una referència al seu avi. Estem d’acord en què les cartes de població són un pacte entre una població preexistent i el seu nou senyor, però, veient allò anteriorment exposat, per què ho haurien d’haver demanat aquestes poblacions que ja s’autoadministraven? No són més aviat la imposició, pactada, d’un poder superior?

Finalment, sobre Guifré s’afirma que és més important la seva mort que la seva vida, ja que va transmetre hereditàriament la dignitat comtal. Però.... una petita pregunta per al lector atent: quin governant legalista, empàtic, lleial, pacífic i poc aventurer decideix trencar la coherència dels seus actes en el seu llit de mort? I quin valor tindria aquest fet si no tingués el poder per a fer-ho?

Així doncs, i per a provocar una mica més al lector, podríem dir que la vida d’un ambiciós membre d’un violent clan familiar pirinenc, que triomfa jugant a dues bandes amb el monarca a costa dels comtes veïns a la vegada que s’esforça a assegurar-se una gran hisenda personal actualment anomenada “Catalunya Vella” és presentada com la vida d’un pare de la pàtria que desprèn bonhomia, empatia i solidaritat, que dóna la vida per protegir una població que en realitat mai va jurar defensar (en tot cas, jurà defensar al rei) i que amb un darrer gest heroic funda un país, quan, més aviat el que fa és patrimonialitzar-lo. I tant ben patrimonialitzat fou, que si comptem les dones de la família (sempre haurien de comptar no creieu?) Felip VI de Borbó, rei d’Espanya, és descendent de Guifré I dit “el Pilós”.

[caption id="attachment_6360" align="aligncenter" width="550"]L’èpica i la Història haurien de distingir-se i caldria decidir-se per l’una o per l’altra. Font: Comtes L’èpica i la Història haurien de distingir-se i caldria decidir-se per l’una o per l’altra. Font: Comtes[/caption]

Potser Guifré no fou exactament cap de les dues propostes de personatge que hem vist, l’expressada a la sèrie, o l’antagònica, però de ben segur que no fou cap ésser mític, sinó un governant medieval. Amb totes les misèries i virtuts dels governants medievals. En tot cas, les preguntes que desbloquegen la qüestió són: és realment important? Són “els grans homes” les figures decisives de la Història? O, necessàriament, són també fruït del seu temps i de la dinàmica social que els envoltava? I, també, podríem qüestionar-nos si cal que la Història siguin aquells fets que ens justifiquen, encara que no ho veiem tant clar quan gratem, o, potser, la Història hauria de ser allò que ens ensenya com es desenvolupen les societats, inclosa la nostra, encara que a voltes sigui un pèl més cru o menys èpic.

Gerard Cantoni Gómez El meu nom és Gerard Cantoni Gómez, actualment doctorand a la Universitat Autònoma de Barcelona on em vaig llicenciar el 2009 i on també vaig cursar el màster en Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana fins al 2011. El vaig compaginar amb el treball de camp professional en el marc de l’arqueologia d’empresa. El mateix 2011 vaig accedir a una beca del Ministeri d’Educació per a cursar una tesi doctoral a propòsit del paper i rellevància de les manufactures en el desenvolupament de la societat feudal, actualment en curs, que em tutela el professor Ramon Martí (UAB).
Portada (1)

“Comtes” Capítol 1: Els inicis dels inicis

→ “Comtes” Capítol 2: O comte o res Quan se m’oferí de ressenyar algun dels capítols de la sèrie Comtes no vaig dubtar ni per un sol instant en escollir-ne el primer, que, des del meu punt de vista, condensa i prefigura la perspectiva amb que s’abordaran tota la resta. Com a qualsevol historiador o historiadora […]

, , , Gerard Cantoni Gómez