Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

← Miquel Mateu, un dels més grans exponents del franquisme català (II)

Josep Pla ens dóna l’entrada per reempendre el fil del protagonista: “Mateu és un personatge sinistre, un burgès dominat per la por, per una ànsia econòmica sense límits, l’autèntic representant del franquisme a Catalunya.”

En aquest tercer i darrer article, finiré aquesta aproximació a la biografia històrica de Miquel Mateu. Un estudi que m’ha permès conèixer més bé la història social i política de Catalunya i Espanya al segle XX. Volia doncs, primer de tot, aprofitar per reivindicar el gènere biogràfic com a eina de cares al coneixement històric. Els grans Fébvre, Bloch i Braudel de l’escola dels Annals advocaven per una història total o integral. Això queda patent en la trajectòria vital d’un home on es mostren coordinades de forma complexa totes les seves funcions  de pensament, acció i sentiments. Com bé apuntava Fébvre “el mètode és l’home”, quan estudiava a Luter com a exercici també per analitzar les estructures determinants de la societat; així ho han subscrit intel·lectuals de la talla de Joan Fuster amb llibres com “L’home, mesura de totes les coses”. D’aquesta manera, més enllà de qüestions tècniques com l’elaboració d’un relat encadenat lògicament a partir de dades suficientment provades i contrastades, voldria ressaltar-ne la finalitat; el coneixement més enllà d’una sola figura. Una història individual que mai deixi de traduir-se simultàniament en una història col·lectiva.

Des del 1945 (en deixar l’alcaldia de Barcelona) fins a la seva mort el 1972, va seguir sent un pes pesat dins l’entramat franquista adquirint càrrecs i posicions de primer ordre. Ambaixador a París, president de Fomento del Trabajo Nacionalprocurador de Cortes, i president del Comitè Espanyol de la Liga Europea de Cooperación Económica (LECE) en són alguns dels principals i ara ens detindrem a esbossar-los. A més, també traurem a la llum el seu paper com a propietari del Diario de Barcelona, el qual actuarà de portaveu dels seus interessos. No obstant això, els que farem servir com a vectors principals d’estudi són l’etapa com a ambaixador a París i la seva etapa com a empresari a través de la seva posició de president del Fomento del Trabajo Nacional.

L’ambaixador a París i el seu recorregut institucional dins el règim

Entre els anys 1944 i 1945 Miquel Mateu va experimentar un altre dels grans canvis en la seva carrera. Aquest seria la presa de possessió del càrrec d’ambaixador a París. En la mateixa presa de possessió del càrrec ja s’entreveu la seva transcendència. Al començar a exercir-lo encara era alcalde de Barcelona, pel que va haver de renunciar a aquest darrer per tal de realitzar operativament el primer. En segon terme, les investigacions més sòlides apunten que volia realitzar aquest moviment degut als interessos de la seva empresa i va aconseguir-ho gràcies a la seva amistat personal amb Franco. Sigui com sigui és cert que Mateu va desenvolupar tasques importants en la reorganització de les filials franceses d’Hispano Suiza i ja disfrutava de bons contactes en aquella geografia.

ambaixada-despanya-a-paris
interior de l’ambaixada espanyola a París

Quan arribà a França la IIGM havia acabat, i el règim franquista degut al seu alineament amb les forces de l’eix es veia exclòs de les dinàmiques internacionals. Si bé els EUA i Gran Bretanya, tot percebent les noves dinàmiques de la Guerra Freda, propugnarien amb el temps certa necessitat  d’entesa amb el govern franquista; França per la seva banda, liderada per Charles De Gaulle, amb una important influencia dels partits comunista i socialista al si de la opinió pública, va mantenir una política d’animadversió clara respecte el govern franquista, amb moments tensos com el bloqueig comercial a Espanya per part de França l’any 1946.

En aquesta conjuntura, durant la seva estada a França, Mateu va intentar acostar posicions amb la monarquia a l’exili. En aquest sentit hi ha qui planteja que aquests contactes amb Juan de Borbón l’any 1945 eren fruit d’una estratègia de Franco per a guanyar-se a la monarquia cap a la seva causa. Però aquestes condicions estaven lluny de ser acceptades per l’hereu dels Borbó, que confiava en un aixecament dels militars monàrquics contra Franco, i així ho va fer saber a Mateu; informació que aquest va decidir no transmetre al Caudillo.  Aquest darrer detall només s’entén per les seves conviccions monàrquiques, ja que si hagués transmès aquesta informació s’haguessin tancat les portes a una restauració controlada de la Monarquia espanyola, que donés pas a un règim acceptat a nivell internacional molt més favorable per al desenvolupament industrial i el comerç exterior en el qual ell hi tenia grans interessos personals. Així doncs, ens trobem que la gran majoria d’autors el presenten com un monàrquic que intentà desestabilitzar el règim i propiciar un canvi. Tanmateix, aquest no es produirà i Mateu, tot i ser acusat per part de certs element del règim de formar part de la maniobra emmarcada en el Manifiesto de Lausana,  continuarà formant part del règim i no se’n veurà esquitxat.

Podem trobar exemples d’altres accions que empendrà, tals com la reunió organitzada al Castell de Perlada el gener de 1945, en el que es va discutir sobre les activitats guerrilleres dels maquis als Pirineus i on la part francesa es va comprometre a posar-hi fi, desarmant als refugiats espanyols i traslladant-los a 50 quilòmetres de la frontera. Un altre dels temes en els que Mateu va haver d’encarregar-se, va ser el dels exiliats espanyols a França. La comunitat republicana exiliada estava començant a organitzar-se per a expedir documents d’identitat i permisos per a poder viatjar, el Govern franquista volia evitar que les organitzacions d’exiliats fossin les qui s’encarreguessin de donar aquests documents ja que això suposaria un reconeixement per part de França d’aquestes organitzacions i Mateu va intercedir-hi.

Per poder tenir ple coneixement de la seva activitat formal com a ambaixador i extraoficial en la seva etapa a París aquells anys, ens és necessari un treball exhaustiu encara. Com combinà una tasca empresarial paral·lelament a l’actuació com representant d’un estat amb el que França es trobava pràcticament en un casus belli? Quins moviment va fer a favor de la monarquia espanyola? Amb quins interessos i fins a quin punt eren deslleials al règim franquista i al mateix Franco?  Ara bé, tot i els nombrosos dubtes s’entreveu que aquest episodi podria ser una mostra de l’olfacte de Mateu a l’hora de saber conciliar i aprofitar al màxim els seus càrrecs i influència al si de l’entramat del poder franquista per als seus propis interessos particulars.

cortes-franquistas
Fotografia durant la realització de les corts franquistes a Burgos.

El 1947 va deixar de ser ambaixador, però  no suposà el seu final dins el circuit institucional franquista. Després d’aquesta etapa, va continuar sent procurador de Cortes durant 24 anys com a conseller nacional de la Falange i, després com a membre vitalici, formant part dels coneguts com els Cuarenta de Ayete (en referència al grup de consellers escollits personalment pel Caudillo en el palau guipuscuà que du aquest nom).  A més, més endavant es va permetre declinar l’oferta de ser ministre, que finalment Franco acceptà el 1957 després d’oferir-li repetides vegades i acabà sentenciant – cosa poc habitual -, que estava molt ocupat pels seus negocis i era normal que ho rebutgés. Seria un altre cas anecdòtic dins el franquisme, ja que ningú no acostumava a rebutjar res que se li oferís, i menys del mateix Franco.

Empresari i portaveu dels industrials catalans: president del Fomento del Trabajo Nacional

El Fomento del Trabajo Nacional havia continuat existint després de la guerra però subordinat al Sindicato Vertical. Miquel Mateu va ser elegit per ocupar el càrrec l’any 1952 i no el deixaria fins la seva mort l’any 1972. Durant el seu mandat, l’entitat va formular de forma entusiasta, mitjançant publicacions, l’adhesió al règim, més que cap altre publicació econòmica, amb una perspectiva anticomunista que atacava fins i tot als americans per ser massa dòcils amb ells. No obstant això, més endavant als anys 60, es veurà defensant un posicionament que no concordava amb les d’altres organitzacions corporatives de l’empresariat, sobretot pel que fa a la qüestió de l’entrada al Mercat Comú (fet que veurem quan parlem de la seva tasca a la LECE).

La nova legislació laboral franquista de la mà de la llei de reglamentacions del treball i la nova llei de contracte de treball, van reforçar enormement la posició de l’empresari en les relacions laborals “[…] els patrons varen ser els encarregats d’efectuar les depuracions en llurs empreses.” (Molinero i Ysàs, 1991, 67). Un cop ocupada Catalunya, per ordres del Ministerio d’Organización y Acción Sindical els patrons van haver d’efectuar informes de depuració per causes d’actuació contràries al Movimiento Nacional, actes contra l’autoritat o propietats de l’empresa. Molts patrons, tot i que havien de tramitar-ho segons els canals legals per ser ratificats pel delegat de treball, ho feien directament, obviant passos i també recursos.

Els empresaris, amb un notable allunyament del poder polític, varen gaudir de plataformes organitzatives vàlides i varen poder sobreviure al marge de l’Organització Sindical, formant entitats empresarials i fins i tot plataformes intersectorials per coordinar els interessos comuns. Les entitats patronals, tot i ingressar a l’OSE van mantenir “[…]la capacitat d’influir sobre els òrgans directius dels sindicats nacionals i sobre la pròpia Delegació Nacional de Sindicats […]” (Molinero i Ysàs, 1991, 67), el patrimoni la seva personalitat, i algunes fins i tot l’autonomia. Serà des d’aquests espais amb els que interactuaran amb l’espai públic franquista. Riera afegeix que això serà gràcies a que els privilegis de l’empresariat quedaven assegurats pel sindicalisme vertical i que per tant no hi va haver motiu de disputa en les estructures del règim.

Tanmateix, a mesura que avanci el règim hi haurà una presa de poder per part de la classe dominant pròpiament espanyola, que aconseguirà imposar els seus interessos a Catalunya. La burgesia catalana no perdrà la seva condició, però perdrà la iniciativa i la preeminència vers la resta d’Espanya que tan l’havia caracteritzat. En seran exemples la pèrdua de la banca catalana amb la seu a Catalunya, les restriccions elèctriques i les dificultat per la indústria tèxtil catalana. En aquest últim cas Cabana presenta com també s’asseguraven a resoldre les complicacions econòmiques i en certs casos rebien tractes de favor.

És en aquest context en el que comencen a emergir una sèrie de demandes per part de la burgesia catalana en el terreny econòmic, que van desembocar, l’any 1954, en una reunió sense precedents, entre els presidents de les corporacions econòmiques de Barcelona amb el governador civil, de la qual Mateu va participar. Un aspecte que van atacat homogèniament va ser  la implantació dels “jurats d’empresa”. La burgesia ho va interpretar en aquests casos com un atac personal a la limitació de la seva activitat, per la pèrdua de competència i per la por a perdre la seva posició novament, que provenia dels anys anteriors a la implantació del règim franquista

En segons quins casos intentaren combatre l’autarquia i l’intervencionisme, però la seva crítica era força incoherent, ja que en funció dels interessos més immeditats, es defensava tan la desregulació com la intervenció. Serà també, perquè eren conscients que era inevitable i fins i tot la situació més avantatjosa possible, pel que no participessin de les crítiques de la majoria d’entitats empresarials.

Una mostra d’aquest fort intervencionisme és el cas de la nacionalització de Hispano Suiza per part de l’INI. Cap a voltants de l’any 1945, l’INI tenia interès en la creació d’una empresa de camions. En un primer moment es van mantenir converses amb Ford Motor Ibérica però finalment es va optar per negociar amb Mateu per l’adquisició d’Hispano Suiza, de la qual des de 1944 l’INI ja comptava amb una participació del 50% del seu capital.

Algunes fonts donen a entendre que aquesta nacionalització va ser forçosa i que Mateu la va haver d’acceptar, però d’altres apunten a que en realitat Hispano Suiza es trobava en hores baixes, i tenint en compte tant el fet de que la nacionalització que es va produir per via de l’adquisició de les accions en mans de Mateu per part de l’INI a canvi d’una retribució econòmica, com la realitat de que Mateu va mantenir el seu càrrec com a cap de la direcció, fa pensar que aquesta nacionalització ja li va estar bé, i que realment va ser una ampliació d’un procés que feia anys que havia començat. Això va comportar el naixement de l’Empresa Nacional de Autocamiones S.A. (ENASA) en la qual Mateu va jugar un paper important. Aquesta podria ser una mostra de com fins hi tot l’únic català amb línia directa amb el Pardo  no es trobava del tot lliure de les polítiques autàrquiques. Aquest episodi és una mostra més de com Mateu, més aviat proper a les idees del lliure mercat com veurem tot seguit, va ser per sobre de tot un personatge pragmàtic que va saber moure’s en temps complexos.

En aquest sentit també val a dir que Mateu va utilitzar la seva influència política pels seu benefici propi sempre que va poder, tal i com il·lustra Bohigas. “[…] I, en el terreny privat, anà menjant-se de mica en mica el Convent dels Àngels, convertint-lo en el seu magatzem de ferros i en les seves oficines, malmetent un cor junt gòtic tardà ben interessant i degradant amb afegits de pobrissalla fastigosa un centre de la ciutat històrica encara prou significatiu.” (Bohigas, 2014, 195-6): Un altre episodi d’aquest estil és el que Vilanova apunta sobre el fet de que la Societat Nacional Industrial d’Aplicacions Cel·luloses s’havia finançat amb diner públic durant el mandat de Mateu com a alcalde.

Mateu destacarà entre els grans grups monopolistes privats, a partir de la fusió del capital industrial i bancari, formant part del grup Urquijo-Hispano. Va ser nomenat president de la Caixa de pensions l’any 1941, amb una tasca que segons algunes fonts va deixar molt que desitjar, i va ostentar càrrecs de conseller al Mercantil de Tarragona i al Banc d’Espanya. Això el situa com un dels màxims exponents de la banca catalana de l’època.

Posteriorment, després de vint anys de franquisme, el Pla d’Estabilització, va suposar per la burgesia catalana un canvi que sintonitzava plenament amb les seves aspiracions. El pas cap a una industrialització i liberalització dels sectors productius accentuant el paper de la iniciativa privada feia que connectessin plenament amb les línies mestres de la política econòmica franquista. Tanmateix, va haver-hi conflictes entre els dirigents industrials, defensors d’una llibertat econòmica il·limitada i molts empresaris que tenint en compte els seus interessos personals demanaven liberalisme o protecció quan els convenia. Aquesta disputa es traslladà també a la incorporació espanyola a la CEE.

foment_del_treball_nacional
Seu de Foment del Traball Nacional. Via Laietana, 32, Barcelona

És important fer notar que malgrat les postures defensades pel Fomento del Trabajo Nacional, veiem com posteriorment Miquel Mateu donarà peu a que el propi Cercle d’Economia, el lobi per excel·lència a favor de la integració econòmica al mercat europeu, totalment oposat a la política que havia mantingut el Fomento del Trabajo Nacional fins aleshores, publiqui i per tant utilitzi, el Diario de Barcelona per difondre el seu missatge. Tal i com hem explicat existeix una coincidència temporal amb l’aparició dels primers plans d’estabilització i que la política d’autarquia comenci a ser deixada de banda pels equips dirigents de la política econòmica franquista. En aquest sentit es podria entreveure que Mateu va mantenir una relació ambivalent pel que fa al seu paper com a portaveu dels empresaris catalans, donat que les seves postures en matèria econòmica es van mantenir estrictament fidels als posicionaments del règim, virant només informalment i quan era possible. Això ens porta a pensar que Mateu va fer ús de la seva influència i els seus càrrecs en organitzacions corporatives, mirant de mantenir un equilibri entre els seus interessos com a empresari i la seva posició al si dels cercles de poder del franquisme. Per tot això, probablement va ser dels catalans de Franco que més poder va acumular com a industrial i com a financer.

Aquí és necessari apuntar dos aspectes més per complementar i finir aquesta narració. Per una banda, com hem assenyalat, va utilitzar el Diario de Barcelona (empresa que posseïa per herència del seu pare) com a tribuna des d’on defensar els seus propis interessos i els del conjunt de la burgesia catalana, utilitzant la seva amistat amb Franco. És interessant tenir en compte les posicions més liberals de Mateu contraries al falangisme, que van saber posicionar el seu “barcelonismo” enfront del “madrileñismo” de la Vanguardia de Galingosa, a una nova època d’esplendor que li va permetre posicionar-se com a l’únic interlocutor vàlid dels industrials, refermant així la seva posició a Catalunya. Ara bé, sembla ser que el Diario de Barcelona no va ser l’únic contacte de Mateu amb el món de la premsa sinó que també va dirigir l’Agencia EFE des de 1967. Observem doncs, com donava importància el lligar la lluita d’idees amb la seva acció política i econòmica.

Per altre banda, ens trobem que va utilitzar la LECE  (espai,  en el que fins el 1956 no es va poder participar, el qual coordinava  un mercat comú amb els països del bloc europeu occidental) segons els seus interessos. Es buscava un perfil fidel al règim i que no es contaminaria pels aires democratitzadors. Ara bé, cal apuntar que es col·locà com a president del comitè espanyol, en un context de preparació del Pla d’Estabilització del règim, fet que facilitaria portar les seves posicions reals en aquest espai. Veia inevitable la liberalització del mercat i la necessitat de deixar enrere les polítiques aïllacionistes. Intentà promocionar les idees d’obertura al mercat europeu i mirar de reclutar empresaris per aquesta causa. De fet la seu del comitè espanyol del LECE es situaria a la seu del Fomento del Trabajo Nacional, sent aquesta una mostra del paper que prendria la burgesia catalana com a interlocutora amb l’Europa Occidental. Estaríem llavors, davant d’una nova mostra d’aquest esperit camaleònic de Mateu que sempre va defugir de dogmatismes ideològics, i que per contra va saber moure’s en una direcció més favorable als interessos dels empresaris mirant de preparar el terreny per una futura integració econòmica dins el mercat europeu. Tot i els seus esforços, l’aïllament d’Espanya va continuar i no va poder participar de les primeres iniciatives d’integració europea com la CECA o el Pla Marshall.

A mode de cloenda

Podríem parlar de desenes d’accions específiques i objectes d’estudi per aprofundir com el seu paper de mecenes o la seva acció i posició a l’empordà i Peralada pivotant amb el conegut Castell de Peralada i les més que conegudes estades de Franco. No obstant això, crec que ha sigut encertat acabar parlant d’ell, a través de la seva etapa com a ambaixador a París i com a president de Fomento del Trabajo Nacional, els quals són els més rellevants per explicar la dinàmica socioeconòmica a nivell nacional, del moment. Així doncs, aquests no sols ens han servit per veure les seves accions, sinó per ser testimonis de primera mà de la situació del règim durant el complot monàrquic i l’època en què el règim tenia les relacions exteriors més tenses. Ara bé, sobretot m’agradaria posar en valor la praxi d’un empresari preeminent, que ajuda a comprovar en primera persona, la psique de la radiografia feta sobre la burgesia catalana, durant el franquisme.

1923
Miquel Mateu al Castell de Peralada

No voldria acabar sense esmentar tampoc que va deixar lligada i ben lligada la continuïtat (i alhora l’expansió) de l’imperi familiar per la via matrimonial, casant la seva única filla, Carmen Mateu Quintana, el 1957, amb Artur Suqué Puig, hereu d’una família d’industrials centrada en el llavors  sector tèxtil, el qual es trobava en auge. Suqué -amic personal de Jordi Pujol, amb qui havia compartit estudis al Col·legi Alemany de Barcelona- i la seva dona, convertiran el Castell de Peralada en un casino i fixaran, a partir d’aleshores, el gruix de la seva activitat en aquest àmbit del joc recreatiu.

Després de tota una vida a la primera plana (de l’Espanya del segon terç del segle XX), va intentar marxar sense fer gaire soroll. Va acabar els seus dies retirat l’any 1972  – segons diuen, “(…) fent-se portar un Diaro de Barcelona retallat d’aquelles notícies desagradables – cròniques de successos i vagues – que poguessin deformar-li la imatge de la pau franquista que tant va contribuir a instaurar als inicis de la seva llarga trajectòria i de la qual va saber aprofitar-se durant la resta de la seva vida.”

 

Read More

Miquel Mateu, un dels més grans exponents del franquisme català (II)

A dia d’avui, després de 40 anys de la mort de Franco ens trobem amb un buit de memòria històrica. La resolució de la Transició en format de pacte i no de ruptura amb el règim anterior és la matriu creadora de mancances com aquesta a l’Estat Espanyol. Això ha comportat una amnèsia a nivell psicològic i un malestar a nivell sociològic, com a poble. Les respostes han estat nombroses i des de diversos fronts. Entitats com l’Associació per la recuperació de la memòria històrica de Catalunya han esdevingut cabdals; com també  centenars de treballs que ens retornen a totes aquelles persones i projectes que un dia la força de les armes ens va voler arrabassar. No obstant això, la feina que queda per fer és immensa i cal continuar reivindicant aquest greuge.

Moltes vegades, quan parlem d’aquests aspectes ens referim a la història dels oblidats, la història dels exiliats, o bé la història dels silenciats; però moltes menys vegades a la història dels botxins o de la història de l’Alzamiento Nacional. Aquesta és tan o més important, ja que – com la cara d’una moneda – ens explica i ens serveix per comprendre com i per què va ser possible l’altre. Ens trobem, per exemple, amb nombroses obres sobre l’existència d’alguns maquis; sobre la vida a l’exili de nombrosos republicans, personalitats que seran assassinades, etc. Però la relació entre aquestes i les obres especialitzades en les grans personalitats, que no solament es van quedar durant el franquisme, sinó que varen tenir un paper important en el seu desenvolupament, és totalment asimètrica.

Aquesta crònica doncs, la trobem personificada amb diferents personatges. Qui no recorda figures com les de Juan Antonio Samaranch, o bé José María de Porcioles? Emperò n’hi ha d’altres com Miquel Mateu (1898 – 1972) que no són tan presents. La meva preocupació per aquest tema i la meva condició de peraladenc em varen empènyer a estudiar-lo i finalment dedicar-hi el Treball Final de Grau. Al principi semblava que la manca de treballs exhaustius es traduirien en l’examen d’un franquista més, però aquesta hipòtesi quedaria ràpidament descartada.

Model francès del caça SPAD VII. Avió amb motor Hispano Suiza que s’utilitzà abundantment en la IGM

Miquel Mateu tenia una genealogia que el distingia d’entrada. Era fill del conegut industrial català Damià Mateu, “una de les figures més importants de la burgesia emprenedora catalana durant el primer terç del segle XX”. Aquest va fundar la companyia Hispano Suiza que va ser capdavantera a Europa en el camp de les construccions mecàniques com element dinamitzador del sector metal·lúrgic. Per entendre’ns, va arribar a proveir una bona part dels motors d’avió – ja fora per patents o per pròpia producció – al govern francès principalment, però també als altres països de la Triple Aliança, en la IGM. A més “una altra vessant de l’herència que Mateu va rebre del seu pare, no menys important i inseparable de la patrimonial és la ideològica”. Tenia una afiliació monàrquica i autonomista, que derivà en posicions cada cop més espanyolistes. Ell no donava tanta importància de quin règim formava part, sempre i quan es resolguessin les seves demandes. Mateu heretà les conviccions del seu pare del rebuig al comunisme, però amb un refús molt més acusat. Cal assenyalar que l’any 1934 va ser un dels fundadors de la Lliga Anticomunista de Catalunya. L’altra persona influent en la seva família va ser el seu oncle Enrique Pla i Deniel – del qual parlarem més endavant – que arribaria a ser cardenal, després de ser bisbe de Salamanca, arquebisbe de Toledo, primat de Franco i exponent del nacionalcatolicisme. Tot plegat marcarà, doncs, la seva l’adscripció socioeconòmica i ideològica.

Miquel Mateu estudiarà comptabilitat a París, on el seu pare pocs anys abans havia obert una sucursal de la Hispano Suiza (a causa dels conflictes laborals entre obrers i patrons al Principat). Amb aquest pretext es formarà com a quadre tècnic – sent només un adolescent -, ja que aprendria la llengua del país on començava a tenir molts interessos econòmics, a la vegada que adquiriria les nocions necessàries per menar-la. Al començar la IGM marxarà a estudiar dret als EUA. Cal ponderar dos aspectes. Per una banda, que era l’hereu, pel que s’allunyava del conflicte. Per altra banda, que era una opció poc freqüent, ja que el francès (llengua de diplomàcia a nivell internacional) anava per davant de l’anglès i el poder econòmic i intel·lectual encara residia a Europa en gran part. Tanmateix, cal remarcar que era un país que s’havia industrialitzat a passes de gegant, i en el context de la seva arribada s’hi produïen fenòmens, com la producció en cadena, que en aquell moment estava sent perfeccionada per Henry Ford. Ell seria dels primers industrials espanyols que coneixeria el fordisme, que caracteritzaria un nou nivell de desenvolupament de les forces productives. Aquest aspecte li seria molt propici, ja que la Hispano Suiza es dedicava a vendre llicències en no poder assumir la demanda de producció.

El rei Alfons XIII, Damià Mateu i Bisa, i Miquel Mateu i Pla al castell de Peralada. Josep Mª Segarra

En acabar la seva formació tornà Catalunya per encetar, després de fer el servei militar, la seva vida empresarial com a tal. Es posarà al càrrec de l’empresa filial a França de la Hispano Suiza i s’involucrarà en la construcció d’una central hidroelèctrica de la mà de l’empresa FHASA, com també s’engrescarà en l’àmbit de la indústria vitícola engegant el que més tard derivarà en Vins i Caves Castell de Peralada. La primera corporació que va encapçalar va ser la Lliga Aeronàutica de Catalunya quan va esdevenir-ne president el 1927. El 1928, havent complert els 30 anys, el seu pare li confiarà el control de les empreses. Veurem doncs, com certificarà la successió del seu pare; com es consolida com un personatge dins el món empresarial (exercint monopolis com el del sector metal·lúrgic a nivell regional), ocupant llocs d’importància, posant en pràctica noves iniciatives, establint contactes (com el d’Alfons XIII), etc.

Mort el seu pare el 1935, heretant tot el que era seu i amb el naixement de la seva filla Carme el 1936, començava un nou cicle en la seva vida personal. El que no sabia és que ben aviat – aquell mateix any -, començaria una nova etapa econòmica, i sobretot política, de la seva vida.  Es casà amb Júlia Quintana Ilizarbe, que era filla del representant de l’empresa química Basf a Barcelona. Serà doncs, un casament que tindrà importants connexions industrials. Després de tornar de la lluna de mel a Alemanya, començarà a treballar en el condicionament del Castell de Peralada, que el seu pare li havia donat com a regal de noces i que es trobava molt descuidat. Aquest, a partir dels anys 40 serà un lloc de trobada per a reunions importants i per estades del Generalísimo. Segons relata Ramon Guardiola, Damià Mateu pretenia que suposés una nova empresa i repte pel seu fill. El Castell de Peralada, que ell preferia que s’anomenés el Palau, va passar a ser a partir de llavors una nova insígnia que el caracteritzaria. Mitjançant aquest va dinamitzar l’activitat del poble, al seu voltant. Com he explicat abans, creà una empresa al poble i va assalariar en aquesta bona part dels seus habitants. A més, en tenia al seu servei en la reconstrucció i manteniment del nou palau i d’alguna manera també, a la resta de vilatans. En revitalitzar aquest espai, doncs, va substituir els comtes que hi havien residit, passant a ser el nou centre de l’activitat de la població. Tot plegat també influiria que esdevingués una persona d’importància a la regió empordanesa per tots aquests factors i d’altres. Així doncs, comprendre el que era el Castell de Peralada des de l’arribada de Miquel Mateu és copsar en gran mesura qui era.

Miguel Mateu i Pla

El 1936 “quan esclatà la guerra Mateu es trobava amb la seva família a Peralada”. Com a la resta del Principat, a Peralada hi havia un comitè revolucionari, el qual el va recloure al seu domicili per la seva adscripció socioeconòmica. En aquell context començaria una repressió a la rereguarda vers empresaris, propietaris i dirigents d’associacions patronals sobretot. En aquesta conjuntura Miquel Mateu va decidir marxar. Com en tants altres casos la Generalitat va intervenir, aconseguint-li els permisos necessaris. Després d’algun entrebanc creuarà la frontera acompanyat d’alguns dels subordinats de Léon Blum (cap del govern francès amb el qual hi tenia una relació, gràcies a la seva activitat econòmica a París). Abans de continuar cal fer patent que havia forjat vincles especulatius i tràfic d’influències amb personatges com aquest.

Un dels aspectes fonamentals que implica i explica el comportament de Miquel Mateu  és el posicionament del que podem anomenar burgesia catalana vers el cop d’estat. Moltes vegades s’ha entès aquest conflicte com un atac del nacionalisme espanyol al catalanisme, o bé solament com una guerra de classes. És indispensable entendre-ho tenint en compte ambdues, indestriablement. Per citar només uns dels molts acadèmics dels que parlen d’aquest posicionament davant el cop d’estat: “Independentment del major o menor grau d’identificació de la burgesia industrial catalana amb els insurrectes el juliol de 1936, l’inici de la guerra civil va portar a un profund trencament de la societat catalana i a l’alineament de la gran burgesia amb el moviment antirepublicà”. Cal afegir a més, per desmentir alguns mites, que “les explicacions, tan esteses i repetides darrerament, sobre si aquesta o aquella persona va col·laborar o va tenir un paper en el franquisme perquè l’estiu del 1936 va ser amenaçada pels incontrolats, tenen una consistència més aviat baixa i un recorregut curt”.

Tot i que “Abans de la guerra, les activitats de Miquel Mateu, van ser només d’home d’empresa (no obstant això, hem vist que tenia vinculacions polítiques directes i indirectes). […] Poques setmanes més tard, […] s’incorporava a la “zona nacional” i es posava a disposició del govern de Burgos […]”.  La seva presència a Burgos no passaria desapercebuda. A diferència de la majoria de persones que estaven allà ell tenia estudis, sabia idiomes, tenia un fort poder econòmic i contactes a l’estranger.

La seva col·laboració, fins a l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, consistirà, primerament, en proveir de material de guerra als nacionals i sabotejar els intents de fer-ho per als republicans. També col·laborà amb la propaganda anticomunista, ja que portava l’anticomunisme com unes de les banderes de presentació. Miquel Mateu, que participava de diverses publicacions i resseguint el fil del butlletí de l’Entente Internationale Anticommuniste, va ser un dels promotors de la propaganda ideològica, després de comprovar l’hegemonia que tenia la Segona República Espanyola en aquest camp. Podríem afirmar amb certesa que va ser un precursor d’allò de què pocs anys després Goebbels esdevindria un exponent en el nazisme.

Participarà del servei d’espionatge donant informació des de moviments dels rojos als dos costats de la frontera, informació sobre la situació al Principat, entrega de mapes, etc. Poc a poc, el seu pes va fer que aconsellés i fes molts suggeriments sobre els moviments que havia d’efectuar el govern de Burgos. Això s’exemplifica sobretot amb la seva actuació com a diplomàtic. Per tot això, es pot afirmar que l’avenç de la política exterior de Franco s’aconsegueix gràcies a persones com Miquel Mateu. En primer terme, gràcies a les tècniques molt més subtils i conciliadores a l’hora de relacionar-se que la de militars i molts d’altres. En segon terme, per les seves múltiples amistats tant amb el govern francès, com en d’altres països com Anglaterra, Alemanya, Itàlia i Suïssa. Tot això evidencia com les relacions professionals de primer ordre econòmic suposaven molt bons contactes de pes polític. Normalment  aquestes relacions, com podem suposar, es vehiculaven amb el bescanvi de favors. 

No obstant això, també va tenir problemes i va intervenir en situacions molt delicades. Per exemple, quan el govern francès va acusar als nacionals d’entregar Mallorca a Itàlia, o bé quan França va estar apunt d’intervenir mitjançant l’exèrcit si hagués començat la contesa europea. “Les missions encomanades a Mateu van anar augmentant a poc a poc en quantitat, importància i dificultat.”

Una missió rellevant i també contradictòria per exemple, a nivell d’implicació i discussió amb Franco, són les interrupcions d’electricitat de FHASA (Empresa que controlava una central hidroelèctrica a Andorra) a Barcelona, quan la guerra ja es trobava en un estadi avançat. Això, va comportar que  actués com a interlocutor, a la vegada que part implicada. Miquel Mateu va efectuar un tall de subministrament elèctric per debilitar la Barcelona republicana. Al cap de pocs mesos se li va tornar a demanar. Llavors va aconsellar que no es fes efectiu, ja que tenint en compte la conjuntura internacional i que d’altres centrals encara funcionaven, el règim podria sortir molt mal parat a nivell de relacions exteriors sols per condicionar relativament el subministrament. Tanmateix, Franco va insistir i Miquel Mateu, al·legant un deute que no es pagava des del juliol de 1936 i utilitzant condicions contractuals va aconseguir aturar la producció d’electricitat. Realment el consell de no intervenir el subministrament era per benefici per la causa nacional? O per un benefici personal? La causa concreta no la puc certificar. Ara bé, aquí podem observar un fràgil equilibri entre interessos econòmics i interessos polítics amb els quals Mateu havia de fer contínuament malabars, per tal de no quedar ell mateix perjudicat o fora de joc.

Central Hidroelèctrica FHASA. Gabriel Casas.

Sigui com sigui, se’n va sortir. Després de ser vetada durant un període la seva entrada a França, la situació amb el govern francès es va anar enrarint fins al punt que aquests van decidir requisar FHASA. No obstant això, Miquel Mateu va aconseguir evitar-ho. Un cop més, mitjançant noves pressions al govern francès. Abans de continuar, he de dir que serien les experiències com aquesta el que el portarien a ser ambaixador a París durant l’etapa més dura de política exterior franquista. Un dels aspectes que va influir que tot es resolgués segons els seus interessos, entre d’altres motius, és el subministrament de queviures als andorrans (els quals tenien seriosos problemes per autoabastir-se de cara a l’hivern) que,  “[…] la majoria, però, no sabia que ni havia estat de grat ni de manera gratuïta.” S’ocupà d’efectuar el primer subministrament el 1937, intercedint directament i com avalador del crèdit, fet que “repercutirà en el bon nom de Mateu a Andorra” i “[…] l’Espanya nacional no trigà en veure el ressò de la transacció” . Miquel Mateu jugà hàbilment, perquè a la vegada que es guanyava la confiança dels andorrans, aconseguia que en un moment crític a nivell internacional per als nacionals, suposés un reconeixement del govern francès, en certa manera, a l’autoritat franquista. Tornarà a ser peça clau en el següent enviament: Mateu argumentà que si s’arreglava la situació internacional, llavors seria necessari fer el segon enviament de provisions. Voldria dir que si les relacions amb França haguessin passat a ser hostils i s’hagués perdut el control sobre FHASA, ja no hagués sigut necessari fer l’enviament que tan necessitava el poble andorrà?

Veiem com, deixant de banda les moltes incògnites que encara queden per resoldre en casos concrets com aquests i accions per treure a la llum, Miquel Mateu va ser, doncs, dels catalans de Burgos més implicats. Estranya per una banda que la historiografia no l’esmenti en els conflictes que es produïren a Burgos entre carlins i falangistes catalans, en els quals ell es posiciona repetidament vers una restauració de la monarquia. Per altra banda, es pot arribar a entendre, perquè “[…] la major part dels prohoms de l’alta burgesia catalana […], no entraren gaire en la lluita de faccions i mostraren la seva adhesió al Movimiento Nacional, especialment a Franco […] i es preocupaven més de com organitzar-se per la tornada a Catalunya que d’altres coses.” . Segons J. Mª Fontana “De don Miguel Mateu […] hablaban mucho los catalanes […] Explicaban que, mientras su pariente el obispo Plá y Daniel jugaba al tenis con el Generalísimo, él hacía de árbitro”. Ell afegia que malgrat ser una anècdota inventada parlava del seu pes – i com veurem en la segona part d’aquest article-, portaria conseqüències polítiques.

En el pròxim capítol narrarem la seva vida durant el franquisme. Des del seu nomenament com a alcalde de la ciutat de Barcelona, l’endemà mateix de la seva caiguda (27 de gener de 1939), passant per les diverses actuacions i responsabilitats en càrrecs com aquest, però també com a ambaixador a París, com a president de la Caixa de Pensions (l’actual La Caixa), com a president de Fomento del Trebajo Nacional (actual Foment del Treball) i un llarg etcètera. Una radiografia fins al final de la seva vida (1972) que ens ajudarà a comprendre també, no solament aquest personatge, sinó també les conseqüències de la Guerra Civil Espanyola i el franquisme a Catalunya i l’evolució de la posició de la burgesia catalana.

 

Read More