Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Introducció

Aquest article és el primer de tres que prenen com a objecte el desenvolupament institucional dels arxius i fons documentals de la Corona d’Aragó: des dels seus precedents històrics fins a la immediata actualitat.

Particularment, la present publicació té intenció d’esdevenir una síntesi historiogràfica i arxivística de la qüestió, tractant els precedents arxivístics de la Corona d’Aragó: el valor probatori dels documents, la qüestió de l’arxiu comtal de Barcelona i els precedents arxivístics previs a la fundació de l’Arxiu Reial de Barcelona l’any 1318.

Els documents i el valor probatori

Iniciant genealògicament aquesta cerca, és necessari que ens remuntem fins als segles IX-XII, on pretesament localitzem els primers precedents d’un arxiu. Abans, però, cal que intentem comprendre per què es produeix documentació i quins són els seus valors als comtats catalans durant l’Alta Edat Mitjana (i posteriorment).

En aquestes societats el dret visigòtic expressat al Liber Iudicum persisteix efectivament en el sistema judicial. Jurídicament, la prova documental esdevé essencial per demostrar i reclamar drets, és a dir: el document esdevé constitutiu de valor probatori i, en tant que prova, aquest s’emmagatzemaria i preservaria per tal de ser utilitzat quan fos escaient. Aquest semblaria el motiu que justificaria l’abundància documental en època comtal, quantitativament major que en altres regnes cristians coetanis de la península Ibèrica.

Les formes físiques i intel·lectuals dels documents i els seus valors es transformen a mesura que les societats que els creen i preserven també ho fan. Així ho evidencien l’aparició, des de principis del segle XI, de les conveniències i els juraments entre el comte de Barcelona i altres senyors. El sorgiment de noves tipologies documentals constitueixen evidències de les transformacions institucionals i de les relacions socials de poder, esdevenint essencials en l’organització de les mateixes durant el transcurs del segle XII i posteriors.

La qüestió de «l’arxiu comtal de Barcelona»

La producció de tota aquesta documentació ha estat el motiu pel qual certes visions historiogràfiques i arxivístiques han hipotetitzat sobre l’existència d’un presumpte «arxiu comtal de Barcelona».

Amb seguretat, podem afirmar que qui consolidà aquest terme fou l’historiador i arxiver Frederic Udina i Martorell, emprant-lo l’any 1951 a la seva tesi doctoral «El archivo condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos». El que seria director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (a partir d’ara ACA) entre els anys 1961-1982 analitzà 242 pergamins comtals, custodiats la mateixa institució i produïts entre els anys 844 i 992, coincidint així amb la mort del comte Borrell II.

Portada de la tesi doctoral de Frederic Udina. Font: Todocolección.
Portada de la tesi doctoral de Frederic Udina. Font: Todocolección.

D’aquests 242 documents, cal fer palès que gairebé 150 provenen del monestir de Sant Joan de les Abadesses i que foren transferits a l’Arxiu Reial de Barcelona durant el segle XVII. Tenint en compte això, ens resten poc més d’una norantena de documents que constituïen el pretès fons comtal, dels quals només una vintena són estrictament relatius a la ciutat de Barcelona. La resta fan referència a Sant Martí de Provençals (20), Olèrdola (13), el comtat de Berga (4), el comtat de Manresa (5) i el comtat d’Osona (17). També esdevé aclaridor que la majoria de documentació provinent Sant Joan de les Abadesses fa referència, majoritàriament, a aquest últim.

Observant superficialment aquestes dades seria raonable hipotetitzar que la documentació referida a Barcelona és estranyament minoritària per tractar-se del fons del comtat de Barcelona. Udina és conscient d’aquesta escassetat, afirmant al respecte que «los documentos, pues, que el naciente Archivo condal guardó en los siglos IX y X debieron ser algunos más de veinte» i que «en los siglos XIII y siguientes ingresó en el Archivo gran número de documentos o escrituras pertenecientes a los siglos IX y X y posteriores».

Per Udina, aquesta mancança documental es deuria a la ràtzia califal d’Almansor de 985 a la ciutat de Barcelona, a la qual tres dels documents anteriorment citats fan referència: dos indiquen que la ciutat comtal fou destruïda (dextructa o destructa) i el restant que va sucumbir (interiit) als sarraïns. Aquesta incursió militar seria la causant de la destrucció de l’arxiu comtal de Barcelona i dels seus fons, empobrint-lo documentalment i deixant-lo en l’estat actual.

Tot i això, aquest argument és tan sols una suposició: raonablement lògica però no demostrable. I amb tan sols una vintena de documents relatius a Barcelona produïts en el transcurs de 200 anys d’història comtal resulta bastant atrevit sostenir que existia un arxiu, sobretot quan en la documentació d’aquestes cronologies no existeix cap referència explícita al mateix.

Juntament amb Udina, altres historiadors i arxivers notables tals com Rafael Conde, Josep M. Salrach, Ignasi J. Baigues o Gaspar Feliu han seguit les seves tesis, assumint la seva concepció envers l’arxiu comtal de Barcelona i continuant la seva tasca historiogràfica i diplomàtica. Així ho evidencien les seves extensíssimes obres: «Els pergamins de l’arxiu comtal de Barcelona: de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I» (1999; III vol.) i «Els pergamins de l’arxiu comtal de Barcelona: de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV» (2010; IV vol.) on editen 963 i 1.147 documents respectivament, custodiats actualment a l’ACA.

Rafael Conde y Delgado de Molina, també director de l’ACA entre els anys 1988-1995, cita als pergamins de l’arxiu comtal la primera referència documental a un «arxiu» en 25 d’octubre de 1180, ja en època de la Corona d’Aragó. En aquesta s’hi testimonia l’assistència d’Alfons el Cast, fill de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó i primer rei de la Corona d’Aragó (1162-1196), a un concili celebrat a Tarragona on, entre d’altres, debaté amb Pere de Lluçà sobre el caràcter alodial o feudal dels castells de Lluçà i de Merlès. Als documents aportats per Alfons per justificar-ne la condició de feu els hi mancaven la datació i validació, elements essencials per atorgar-los valor probatori. Tot i això, Alfons ho justificà argumentant que aquest era un fet habitual i que no els invalidava; i que per provar-ho posseïa documents similars al «suo archivo».

Per a Conde, aquest archivo «no pot ésser altre que el dipòsit comtal […] ha d’ésser, per necessitat, un dipòsit que continua el dels primers comtes o, si acceptem la destrucció d’aquest primitivíssim arxiu quan Barcelona fou destruïda per Al-Mansur, el que es refaria a partir de Ramon Borrell». En canvi, per a Carlos López Rodríguez, director de l’ACA des de 1998 fins avui dia, els significats i implicacions atorgats a «archivo» en aquest document són estranyament moderns pel segle XII, recordant a les fórmules i certes legislacions emprades al segle XIII. Aquestes afirmacions, que posen en dubte l’autenticitat del document, tampoc li permeten demostrar la falsedat d’aquest presumpte original.  Resultaria raonable, però, considerar-lo com a poc fiable quan la següent referència documental a un «arxiu» la localitzem l’any 1264.

Les exposades contribucions històriques i diplomàtiques d’Udina, Conde, Salrach et alii són essencials i indispensables, sobretot pel medievalisme i la diplomàtica. Però podríem dir que l’existència d’un arxiu comtal de Barcelona esdevé en aquestes més aviat una afirmació per se que no una constatació fefaent. Entenem que estableixen un corol·lari entre la documentació comtal produïda i l’existència d’un arxiu on fos custodiada i preservada. A la vegada, s’entén l’arxiu comtal de Barcelona com una genuïna institució del casal de Barcelona que es concatena, sense solució de continuïtat, amb l’Arxiu Reial de Barcelona i aquest, a la vegada, amb l’Arxiu de la Corona d’Aragó. I tot i que existeix un evident fil conductor, aquesta visió és clarament discutible.

Per concloure aquest apartat, és interessant plantejar si en tot el que hem explicat podria existir una intencionalitat ideològica nacionalista catalana per afirmar l’existència de l’arxiu comtal de Barcelona. És popularment coneguda l’existència d’una basta tradició historiogràfica que vincula l’origen de la nació catalana amb els comtes-reis del casal de Barcelona. L’existència d’un arxiu format des de les primeres expressions de sobirania comtals bastiria una part d’aquesta gènesi nacional amb l’existència d’una institució que històricament ha esdevingut un arsenal de poder i autoritat pública dels Estats(nació). I és que no en va arxiu prové etimològicament d’ἀρχεῖον. De ben segur, seria interessant explorar en les hipòtesis dels arxius i les seves expresions en les nacions i els nacionalsimes.

El Liber Feudorum Maior

En una data prou propera al document de 1180 s’acabà de recopilar el Liber Feudorum Maior (1192),  cartulari que copia i compila tot un conjunt de documents contractuals per tal de dotar-los d’autenticitat i fe pública. Aquest cartulari fou encarregat pel mateix rei Alfons el Cast a Ramon de Caldes, jurista i degà de la Catedral de Barcelona, el qual forçosament hagué d’accedir, ordenar i classificar la documentació a compilar, emmagatzemada tota ella en un espai o objecte destinat. I així ho denota la constatació de Ramon al pròleg del Liber, on deixa constància que la documentació dels antecessors comtals del rei es trobava «in ordinacione confusa».

Caldria pensar, doncs, que existia un espai o lloc on certa documentació s’emmagatzemava sense massa tractament. Malauradament, desconeixem quin seria aquell lloc i, com hem vist, la seva existència no implicaria per se que existeixi un arxiu. A això cal sumar els encara presents problemes de datació del cartulari i la manca d’integritat del mateix: dels dos volums originals de gairebé a 900 folis només ens n’han quedat  88 de 130 escriptures diferents.

Miniatura del Liber Feudorum Maior (org. Liber Domini Regis). La iconografia d’aquesta és particularment interessant: al centre, en una posició destacada, hi trobem Ramon de Caldes sostenint un document. A l’esquerra s’hi representa el rei Alfons el Cast, amb el qual conversa. A la dreta, annexament, podem observar un escriba treballant en un document. Aquesta miniatura esdevé testimoni de la importància social de la documentació i d’una incipient praxi arxivística. Font: Viquipèdia
Miniatura del Liber Feudorum Maior (org. Liber Domini Regis). La iconografia d’aquesta és particularment interessant: al centre, en una posició destacada, hi trobem Ramon de Caldes sostenint un document. A l’esquerra s’hi representa el rei Alfons el Cast, amb el qual conversa. A la dreta, annexament, podem observar un escriba treballant en un document. Aquesta miniatura esdevé testimoni de la importància social de la documentació i d’una incipient praxi arxivística. Font: Viquipèdia

Creació de la Cancelleria Reial i el «dipòsit documental» de Santa Maria de Sixena

Durant el regnat de Jaume I el Conqueridor (1213-1276), observem molts avenços en l’àmbit arxivístic i documental. Durant el seu regnat creà la Reial Cancelleria (no se’n coneix la data però la primera referència documental a la mateixa és de 1218). Aquest òrgan administratiu unificava l’escrivania reial aragonesa i l’escrivania comtal catalana, que fins llavors generaven tipologies documentals diferents en l’exercici de les seves funcions. Podríem dir, en conseqüència, que es «normalitzaren» les tipologies documentals reials per tal de millorar el funcionament i efectivitat administrativa.

L’any 1255, Jaume I funda un  dipòsit de documents  al monestir de Santa Maria de Sixena, coincidint pràcticament amb els primers registres de la Cancelleria Reial l’any 1257. Veiem, doncs, una notable atenció i cura del comte-rei envers la documentació; probablement escollí emmagatzemar-la en aquest monestir tant pel seu caràcter sacre com per la seva situació estratègica entre els diversos Estats de la Corona. Tot i això, aquest no és anomenat «archivo» sinó que usualment se’ns parla de «archa domini regis». Segons López Rodríguez, la veu «archa» seria etimològicament més estricta fent referència a una arca, moble on s’emmagatzemaria la documentació reial fruit de l’exercici de les seves funcions. A partir de setembre de 1269 passaríem d’una «archa» a diverses «archis»; i tot i no disposar de la totalitat de les funcions del que entendríem com arxiu, sí que ho feia d’un registre d’entrada i sortida de la documentació i de servei de còpia d’aquesta.

Pocs anys abans d’aquesta ampliació, el 4 d’abril de 1264, és on trobem l’esmentada una nova referència a un arxiu. Bernat de Vic, jutge de cúria, rep ordres del Jaume I de donar «fidem plenam» a les notícies dels registres i capbreus de «nostro archivo publico», per tal d’aclarir qüestions patrimonials reials a Cerdanya, el Conflent, Camprodon i Prades. De nou, López Rodrígez insinua que la falsedat del document dient que «esta referencia a un «archivo público» que presta fe a los documentos que contiene se aproxima mucho a la mención de 1180, hasta el punto de que parece haber bebido de una misma fuente […]».

Imatge del Reial monestir de Santa Maria de Sixena, al terme municipal de Vilanova de Sixena (Monegros, Huesca). Font: Viquipèdia
Imatge del Reial monestir de Santa Maria de Sixena, al terme municipal de Vilanova de Sixena (Monegros, Osca). Aquest també ha esdevingut escenari del polèmic cas de compra d’obres d’art per part de la Generalitat, que acabà als tribunals amb sentència favorable al govern d’Aragó. Font: Viquipèdia

Consolidació de l’administració reial i la creació del «dipòsit documental reial» de la Casa de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem de Barcelona

L’any 1278 trobem les últimes referències documentals a l’ús del dipòsit de Santa Maria de Sixena. Durant els regnats de Pere el Gran i Alfons el Liberal l’aparell administratiu es consolidà i les referències a documents, dipòsits documentals i fins i tot arxius augmenten. Ens hem d’esperar, però, al regnat de Jaume II que s’inicia el 1291 per veure com l’administració de la Corona madura definitivament i se centralitza a la ciutat de Barcelona. Probablement Jaume II, en tant que rei de Sicília entre 1285-1291, importà del regne insular les polítiques administratives que allà feia temps que es desenvolupaven. A això cal sumar-hi també la influència administrativa i arxivística pontifícia, que probablement foren decisives en el fet que el rei Jaume II reforcés orgànicament la Cancelleria Reial. La  difusió del paper com a nou suport per a la documentació també beneficià la implantació de les seves polítiques.

En coherència amb això, i tal com explica López Rodrígez «con el traslado de la centralidad de la Corona hacia Barcelona, el nuevo monarca Jaime II buscó otra casa religiosa que le sirviera de depósito documental. Sijena era sanjuanista, y en la Casa de San Juan de Jerusalén de Barcelona se constituyó otro importante depósito». Els primers contactes del monarca amb la Casa de Sant Joan de Jerusalem es produeixen el 1301, establint en aquesta un nou dipòsit documental que mantindria relació tant amb Santa Maria de Sixena com amb la Cancelleria Reial quan mútuament requerissin documentació. Tot i això, el funcionament del dipòsit seria semblant al de Santa Maria de Sixena, guardant la documentació en arques (archa; archia) i armaris (archiva; archivia).

El 1308, Jaume II traslladà els fons documentals emmagatzemats al monestir de Santa Maria de Sixena a la Casa de Sant Joan de l’Hospital de Barcelona. Tot i això, la creixent documentació i la seva disgregació per espais sacres de confiança reial començà a dificultar-ne la gestió, fent-se palesa la necessitat de professionalització en l’àmbit arxivístic. És per això que Jaume II enretira tots els fons comtals i reials custodiats per les múltiples institucions eclesiàstiques i ordenà reunir-los al Palau Reial de Barcelona, acabat de reformar per Bertran Riquer.

L’any 1318 els fons foren instal·lats en un espai anteriorment ocupat per la capella del Palau Reial Major, ara lliure per la construcció d’una nova. Naixia així l’Arxiu Reial de Barcelona, que ingressava els fons generats pel comtat de Barcelona (i altres), el regne d’Aragó, la Corona d’Aragó, els produïts per la Cancelleria Reial i els requisats arreu dels Estats de la Corona a la ja desapareguda Orde del Temple (1312).

Conclusions preliminars

En aquest primer article hem descrit a grans trets el desenvolupament històric dels agents i institucions que produïren i gestionaren els documents al comtat de Barcelona i la Corona d’Aragó des del segle IX fins al 1318 amb la creació de l’Arxiu Reial de Barcelona. A la vegada, hem exposat les posicions historiogràfiques principals sobre la qüestió, intentant-les explicar críticament: algunes, probablement, més com a hipòtesis de treball que no pas com a tesis ja constatades.

Preliminarment, podríem concloure que previ a l’Arxiu Reial de Barcelona no ha existit cap «arxiu» en el sentit arxivístic i jurídic contemporani. Tot i que el terme «arxiu» és documentat prèviament a aquest, no es consolida a la documentació fins a principis del segle XIV. L’existència de l’arxiu comtal de Barcelona és exhaustivament difícil de defensar amb les actuals evidències i, de manera inversa, sembla raonablement fàcil argumentar que els «dipòsits documentals» de Santa Maria de Sixena i de la Casa de Sant Joan de Jerusalem no ho són. Tot i això, podria ser legítim considerar que la categoria d’arxiu que imposem a aquestes institucions històriques podria ser anacrònica i poc fonamentada en el seu context d’existència: plantejar-nos quins són els elements essencialment constitutius dels «arxius» històricament existents, entenent-los en el seu context, pot ser un pas que ens ajudi a plantejar solucions més explicatives.

Tot i això, el magnetisme del poder d’aquestes institucions no ens fa perdre de vista altres qüestions explicades, igualment importants i potser més fonamentals. La influència del dret romà acabà possibilitant el retorn i consolidació dels documents com a evidència jurídica i instrument imprescindible pel desenvolupament de les relacions socials. Aquests valors i usos són els que generen la preservació i emmagatzematge de la documentació, tal com hem constatat fins aquí. És aquest tractament el que possibilita l’adveniment dels arxius com a institucions que, tot i els canvis històrics, encara perduren avui dia. Quan tractem els casos de l’Arxiu Reial de Barcelona i l’Arxiu de la Corona d’Aragó podrem observar un desenvolupament històric particular que, de ben segur, els precedents aquí explicats han definit significativament.

Read More

Què se’n va fer dels visigots a partir del segle VIII? Per què sembla que un cop finalitzada l’antiguitat tardana hagin desaparegut? Quin va ser el seu paper en la “Reconquesta”? Com apliquem el terme “visigot” abans i després dels segles VIII-IX en la documentació? Aquests dubtes són tractats en aquest article realitzat amb una intenció divulgativa, contrastant historiografia i fonts històriques.

El capvespre visigot

L’Estat visigot va desaparèixer del poder per la invasió musulmana l’any 711; un poder que havien acaparat de forma irregular tot i haver estat una minoria poblacional respecte als hispanoromans (prop de 200.000 gots van governar com a elit militar una població indígena de vuit milions, aproximadament, d’hispanoromans, segons Thomas G. Glick). L’arribada dels musulmans a la península Ibèrica va ser possible gràcies a diferents esdeveniments històrics: l’estat de guerra civil a la península i el comportament d’un cert nombre de visigots.

Amb la mort del rei visigot Vítiza l’any 710 a Toledo, la península va quedar dividida en dues faccions: els partidaris de Roderic, que va ser el nou rei legítim pels seus defensors de 710 a 711, i els d’Àkhila II, rei de la Tarraconense i de la Septimània de 710 a 713. La historiografia tradicional va afirmar que en un context de guerra civil, els musulmans van entrar a la península convidats per una de les faccions, la d’Àkhila II. Aquesta teoria se sosté amb la crònica mossàrab del 754, en la qual l’escriptor Ibn al-Qutiyya (en àrab Ibn al-Qūṭiyya) va relatar que “Don Julián (YLYÂN), pare de Florinda (QAHBA), va escortar la flota de Tàriq ibn Ziyad (en àrab: طارق بن زياد, Târiq ibn Ziyâd) en el pas de l’estret en revenja per l’ultratge de la seva filla per part del rei Roderic”.

Per una altra banda, la història clàssica convé que Vítiza havia pactat abans de la seva mort la conquesta musulmana de la península Ibèrica per al control del regne. Els que sostenen que va ser Àkhila II mantenen que les forces del Califat Omeia, després d’haver conquerit el nord d’Àfrica, van creuar l’estret de Gibraltar i van conquerir Toledo, vencent i matant a Roderic a la batalla del riu Guadalete (o de la Llacuna de la Janda). La batalla de Guadalete (en àrab clàssic: معركة وادي لكة) és el nom amb el qual es coneix una batalla que, segons la historiografia tradicionalment admesa, basada en cròniques àrabs dels segles X i XI, va tenir lloc a la península Ibèrica entre el 19 i el 26 de juliol de 711 prop del riu Guadalete (Bètica) i les conseqüències de la qual van ser decisives per al futur de la península. A la batalla, el rei got Roderic va ser derrotat i probablement va perdre la vida a les mans de les forces del Califat Omeia (un exèrcit format per uns 7.000 berebers als quals, posteriorment, se’ls van sumar 5.000) comandades per Tàriq ibn Ziyad. Tàriq va creuar la frontera des de Ceuta (Septem) i va desembarcar a la roca que encara duu el seu nom, Gebel-al-Tarik, el nom aràbic de Gibraltar, i va començar a saquejar les ciutats, tal com explica E. A. Thompson.

La derrota va ser tan completa que va suposar el final de l’estat visigot a la península Ibèrica. Una de les causes de l’èxit de la invasió musulmana de la península va ser la inestabilitat de la monarquia visigoda i que el seu rei, Roderic, es trobava lluitant al nord contra els vascons. La notícia de l’atac va trigar dues setmanes a arribar-li, cosa que impedí que pogués ser a temps d’arribar al sud, a Guadalete, per lluitar contra el berber Tàriq, i el feu partir ja des d’una posició de desavantatge. En una sola batalla, Roderic va perdre el seu tron i la seva pàtria —i probablement la vida, ja que no es torna a saber res d’ell. L’entrada de les forces del Califat Omeia va ser imparable i dos anys més tard assetjaven Saragossa.

El rey Don Rodrigo arengando a sus tropas en la batalla de Guadalete, de Bernardo Blanco. 1871. Representa a les tropes visigodes a la batalla de Guadalete.
El rey Don Rodrigo arengando a sus tropas en la batalla de Guadalete, de Bernardo Blanco. 1871. Representa a les tropes visigodes a la batalla de Guadalete.

Pel que fa a la conquesta musulmana, primerament es va produir, com s’ha mencionat, la invasió de l’any 711, encapçalada pel bereber Tàriq ibn Ziyad, que es va decidir amb la victòria invasora a la batalla de Guadalete. Un any més tard, l’àrab Mussa ibn Nussayr (en àrab موسى بن نصير, Mūsà ibn Nuṣayr) va passar amb un exèrcit de divuit mil homes a territori visigot. Segons Jacinto Bosch, arabista i historiador català, 50.000 àrabs i 350.000 berebers van penetrar a la península, dels quals entre 150.000 i 200.000 eren combatents, segons apunta Pierre Guichard, historiador francès i especialista en al-Àndalus.

Enric A. Llobregat afirma que després de la batalla decisiva amb prou feines va haver-hi enfrontaments d’importància. Les columnes musulmanes van seguir els camins romans sense sobrepassar els fortificats límits romanovisigots del limes. Els exèrcits musulmans van rebre la rendició de la noblesa goda de les principals ciutats i en alguns casos van deixar enrere les guarnicions jueves. La majoria de les vegades els musulmans van exigir total submissió a la seva autoritat, encara que en alguns casos van fer pactes amb els senyors visigots garantint-los una considerable autonomia. Aquest va ser el cas de l’acord amb Teodomir, l’administració del qual en els primers temps va seguir un model d’autonomia local molt difós en l’última època del domini visigot. El regne de Tudmir, segons Julio Valdeón Baruque, era un vast territori entorn de la ciutat d’Oriola, a les actuals províncies d’Alacant i Múrcia, i es mantingué «acceptant el patronat i la clientela d’Alà… amb la condició de que no s’imposarà domini sobre ell ni sobre cap dels seus».

Per al segle IX, tota la península, a excepció del nord peninsular, quedaria sota el domini musulmà. A la zona occidental vivien pobles d’origen remot, com els asturs, els càntabres, els gal·lecis i els vascons, que no es van veure afectats pràcticament per la influència cultural dels romans els quals, com veurem just a continuació, tingueren certa importància en el procés de “Reconquesta”. Existeixen altres teories minoritàries per explicar la fi del Regne visigot substituït pel predomini musulmà.

L’impacte de la Romanització va ser desigual a la Península

Que l’impacte de la romanització fos desigual a la península va determinar la fragmentació política de l’estat visigot i la permanència de pobles preromans al nord. Aquests, entre els quals trobem els asturs i càntabres, tot i estar controlats per l’imperi Romà des de la conquesta de l’emperador August l’any 19 a.C., sempre es van mantenir en un cert grau d’autonomia degut, principalment, a les condicions geogràfiques i de llunyania respecte als nuclis plenament romanitzats. Amb l’arribada dels visigots al poder i després de la creació del Regne de Toledo, els pobles del nord van patir un pràcticament complet aïllament.

Mapa simplificat de la conquesta d’Hispània. Font: Geofrafía infinita
Mapa simplificat de la conquesta d’Hispània. Font: Geofrafía infinita

Amb la invasió islàmica es va establir, arreu de la península, una política de pactes i es va atorgar una sèrie de llibertats als habitants a canvi del pagament de determinats tributs. A més, tenim constància que els senyors territorials visigots van actuar com a reietons, tal com afirma José María Mínguez.

Tot fa pensar que els àrabs, berebers i sirians arribats a la península es van assentar als territoris més romanitzats. Així doncs, els pobles preromans del nord, abans esmentats, van quedar, de nou, al marge, en gran mesura, de la nova situació administrativa, cultural, econòmica, jurídica, política i religiosa. Als sistemes muntanyencs Càntabre i Pirinenc, indrets on va haver-hi pràcticament una absència de romanització, el domini musulmà es va limitar a la imposició de tributs.

Estat de la qüestió

La historiografia tradicional afirmà que diversos nobles visigots van escapar a Astúries, una zona fora del control musulmà, encara que les fonts històriques ressenyen la presència de governadors musulmans (com el famós «moro Muza», en realitat Munuza), i un d’ells, un oficial  de Roderic i antic espatario dels reis visigots, anomenat Pelai, va aconseguir derrotar el 722 a una expedició de conquesta musulmana a la Batalla de Covadonga. Pelai va ser triat príncep dels asturs i així s’aconseguí la creació d’un petit però ferri nucli de resistència que donaria lloc a la formació dels primers regnes cristians. Les proves històriques no permeten corroborar tal afirmació, ni la localització exacta del lloc de la batalla, ni la data concreta, que abasta el període inclòs entre els anys 718 i 722.

Asturs i càntabres van frenar l’expansió dels musulmans cap al nord i van començar el procés d’expansió territorial tradicionalment anomenat “Reconquesta”. Però, aquests pobles van expandir-se encapçalats realment per nobles visigots, tal com afirma la historiografia tradicional? O aquesta tesi és únicament un intent de legitimar la conquesta sobre els musulmans, justificant que els visigots van realitzar la “Reconquesta” per recuperar un territori que els havia pertangut, i els visigots, simplement, van quedar homogeneïtzats amb la societat hispanoromana al llarg dels anys?

Per resoldre aquest dubte, el qual no té una única resposta historiogràfica, hem d’estudiar la formació dels nuclis cristians prefeudals al nord de la península Ibèrica i, per poder estudiar correctament la història medieval de la península Ibèrica, hem de conèixer la influència, major o menor, dels diferents pobles que, tenint un origen divers, es van assentar a la península Ibèrica durant l’antiguitat i l’alta edat mitjana.

La transformació social dels asturs i els càntabres

Un fet transcendental va ser la transformació social dels asturs i càntabres, pobles del nord peninsular que, a partir del segle VIII, van començar a expandir-se.

Aquests pobles, durant l’edat antiga, tenien com a activitat fonamental la cacera i la guerra, un caràcter matriarcal i tribal, una estructura econòmica preagrícola, un règim de subsistència i practicaven el nomadisme. No va ser fins els segles I i II d.C. que els pobles del nord van adaptar-se a noves formes de producció i d’organització social. Van començar a practicar l’agricultura i la ramaderia i van patir un procés de sedentarització. A més, gràcies a les millores productives, asturs i càntabres van tenir un creixement demogràfic tendencial que va forçar una expansió territorial, intensificada a partir del segle VIII.

Ja des d’època medieval, les fonts han volgut legitimar la conquesta dels pobles del nord, produïda per una necessitat d’expansió territorial causada pel creixement demogràfic. Un exemple d’aquesta necessitat de legitimació ja el trobem a la Crònica d’Alfons III. En aquest document s’atribueix a Pelai I, primer rei del Regne d’Astúries i iniciador de la conquesta dels asturs i càntabres, una ascendència visigoda. D’aquesta manera, es justifica el discurs de que van ser els descendents dels visigots qui van conquerir els musulmans i que, per tant, van “reconquerir” el territori peninsular que havia estat dels seus ancestres.

L’inici de l’expansió astur i càntabra

L’inici de l’expansió astur i càntabra està documentada l’any 722, quan es va produir la Batalla de Covadonga, un fet històric que va consistir en la trobada dels habitants de les muntanyes càntabres amb l’expedició musulmana de reconeixement, dirigida per Àlqama —en àrab علقمة, ʿAlqama— que havia enviat l’emir cordovès. Els asturs i els càntabres lluitaven per mantenir la seva independència, com havien fet en el passat en enfrontar-se tant a romans com a visigots. Dues fonts contraposades diferents que tracten la batalla són la narració musulmana de la resistència de Pelai, versió d’Al-Maqqari a Nafh al-tib, i la narració cristiana de la resistència de Pelai i de la victòria de Covadonga, versió d’Alfons III a la seva crònica.

El cronista musulmà tardà, Al-Maqqari, afirmà que les hosts d’Àlqama van decidir retirar-se de les muntanyes càntabres perquè allà només hi havia «trenta ases salvatges», per la qual cosa es van preguntar «quin dany poden fer-nos?». Els cristians, contràriament, van magnificar aquell esdeveniment, fins al punt de considerar-lo, alguns eclesiàstics pròxims a la cort, anys més tard, res més que «la salvació d’Hispània». Aquesta interpretació, segons l’historiador Julio Valdeón Baruque, en canvi, té un clar component ideològic.

Segons Amancio Isla Frez, Professor Titular a la Universitat Rovira i Virgili, la historiografia astur va recollir aquest esdeveniment i el va adornar amb elements de tot tipus, hagiogràfics i llegendaris en general, desdibuixant molt la trajectòria de Pelai i, per suposat, inflant la magnitud de la batalla i el sentit i els efectes de la mateixa.

La Crònica d’Alfons III és un clar exemple de font que ens presenta a Pelai (Pelagio, segons la crònica) com a descendent dels reis visigots Vítiza (Vitizano), rei del 695 al 710, i Roderic (Ruderico), rei entre els anys 710 i 711. Pelai, segons la font, va fer promoure un cabdillatge vitalici, una cohesió de diferents clans i una hegemonia estable. Va frenar l’expansió dels musulmans cap al nord, va començar la “Reconquesta” i se l’ha considerat tradicionalment com el fundador del Regnum Asturorum, encara que recents recerques arqueològiques suggereixen que podria haver-ho fet sobre una organització política local prèvia.

Quina conclusió en podem treure?

Asturs i càntabres van expandir-se encapçalats realment per nobles visigots, tal com afirma la historiografia tradicional? En el cas que hagués estat així, com es va produir la connexió entre els nobles visigots refugiats a la serralada Cantàbrica i els pobles que habitaven aquelles terres? La resposta continua a l’aire. Contràriament, aquesta teoria podria ser una manera, ja des d’època medieval, de justificar la conquesta cristiana sobre els musulmans, teoria que consisteix a fer creure que els visigots van realitzar la “Reconquesta” per recuperar un territori que els havia pertangut.

Com els resultats sobre investigacions historiogràfiques, tradicionals i recents, que tracten la participació o no de visigots durant els primers anys de la “Reconquesta” son divergents, així com la informació que ens donen les fonts escrites i les troballes arqueològiques, es considera que aquest és un tema obert d’estudi fonamental sobre quina va ser la realitat durant aquest període de l’alta edat mitjana a la península Ibèrica.

Certament, part de la historiografia més recent és favorable a creure que asturs i càntabres van expandir-se territorialment responent a una necessitat expansiva a causa del seu creixement demogràfic, tal com s’ha explicat anteriorment, sense que els visigots fossin determinants en aquest procés històric. En aquest cas, no seria correcte parlar de “Reconquesta” (visigoda) sinó de “Conquesta” (astur i càntabra), ja que els pobles del nord peninsular es van expandir per un territori el qual no havien trepitjat en un temps anterior.

Read More