Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Imatge de portada: Jaume Vicens Vives (Font: Wikimedia Commons)

La historiografia espanyola de la dècada dels 50 i 60

La historiografia (història de la història), una disciplina centrada en l’anàlisi de la història, ens ha permès comprendre les grans tendències històriques que han proliferat des dels inicis d’aquest camp de coneixement. També ens ha proporcionat analitzar les diferents temàtiques que s’han seguit i amb quin objectiu al llarg del passat, així com conèixer els plantejaments en els quals es fonamentaven els seus historiadors. En definitiva, la historiografia ha sigut un exercici metodològic que ens ha permès i ens permet comprovar la credibilitat de les diferents investigacions i obres històriques.

A inicis del segle XX, aquest camp es va topar amb una revolució tant metodològica com teòrica, deixant enrere les concepcions històriques que fins aquell moment havien estat predominants. Aquestes foren, d’una banda, l’Escola Històrica Alemanya o historicista, i, de l’altra, la historiografia positivista francesa. L’Escola Històrica Alemanya, que tingué com a principal figura l’historiador Leopold Von Ranke, va significar un punt d’inflexió a la metodologia històrica, ja que va convertir la història en una disciplina professional. L’historicisme tenia com a objectiu ser una ciència rigorosa, però mantenint un tipus d’escriptura més literària. Per aconseguir aquest objectiu, l’Escola Alemanya va desenvolupar el seu mètode històric, el procés del qual està dividit en una sèrie de fases: la fase heurística, consistent en la recopilació de documents referents a l’estudi que s’està realitzant; la fase crítica, en la qual l’historiador intenta demostrar l’autenticitat d’aquests documents, i la fase de síntesi, en què l’historiador, mitjançant els documents, dóna credibilitat a la informació que transmet. L’altre corrent que dominava a finals del segle XIX era la historiografia francesa positivista, podent establir certes semblances amb l’historicisme alemany, com per exemple la rellevància dels documents històrics a l’hora de realitzar un treball científic, a més a més d’aquest intent d’objectivitat als seus treballs. La historiografia positivista també va desenvolupar que l’explicació històrica no es troba en les causes generals o profundes, sinó en l’aïllament dels fets, que són concebuts com únics i particulars. Per últim, també promovia una escriptura directa i senzilla, sense floritures literàries.

Tornant al segle XX, va haver-hi dos corrents que van predominar aquest canvi: d’una banda, l’escola marxista britànica i, de l’altra, l’escola historiogràfica francesa coneguda com a Annales. A partir d’aquell moment, aquestes dues noves tendències es van convertir en els dos vessants que seguien les investigacions històriques i que influenciaven la historiografia d’altres països, com fou el cas d’Espanya. Aquests nous temps es traduirien en el triomf de la història social i econòmica, centrant-se en qüestions que fins aquell moment la història política havia ignorat o deixat en segon pla en detriment de la història centrada exclusivament en l’àmbit militar i polític.

Entre la dècada dels cinquanta i seixanta del segle passat, la historiografia espanyola es trobava en una situació molt diferent respecte a les tendències dominants a Europa. Així doncs, si repassem la producció d’aquells anys a Espanya, trobem una historiografia accentuada per una tendència de tall nacionalista, difosa des del règim franquista i encarada a treballs sobre els Reis Catòlics o el regnat de Carles V, és a dir, contextualitzats als segles XV i XVI. Alguns exemples són obres com El problema de la tierra en la España de los siglos XVI y XVII, de Carmelo Vinas Mey, publicat l’any 1941, o Historia de la previsión social en España, Gremios y cofradías, d’Antonio Rumeu de Armas, publicat l’any 1947. Juntament amb aquesta historiografia de tall nacionalista, l’altre corrent influent, i a la vegada complementària, fou d’índole positivista, però amb matisos respecte al positivisme que se seguia a la resta d’Europa.

Monument commemoratiu a Seignobos a la ciutat de Lamastre, França. Font: Mediathèques Valence Romans agglomération, Wikimedia Commons

Tot i això, és en aquesta dècada quan es produeix un cert aperturisme per part del règim franquista, produint-se així una major facilitat a l’hora de rebre influències externes que incitaren el canvi. El decreixement econòmic que vivia en aquell moment el franquisme provocà la fi de l’aïllament internacional, per la qual cosa el règim va haver de buscar altres vies. Paral·lelament, es van iniciar diverses protestes socials, com fou el cas de les universitats, on es demanava una major llibertat d’aules i càtedres. Aquest malestar es va plasmar l’any 1956 a la Universitat Complutense de Madrid, on es produí un enfrontament entre els estudiants que protestaven pel sistema universitari, i els alumnes afiliats al SEU, el Sindicat Espanyol Universitari de falange. I és en aquest context que la figura de Jaume Vicens Vives fou essencial a la nostra renovació historiogràfica. Les diferents relacions que va establir l’historiador català al llarg de la seva vida amb altres historiadors internacionals foren essencials tant per a ell, renovant així la seva perspectiva i metodologia històriques, com per introduir les noves tendències històriques entre els historiadors espanyols.

Vicens Vives i els historiadors francesos

El 1950 tingué lloc a França, concretament a París, el IX Congrés Internacional de Ciències Històriques. Aquest congrés fou l’inici d’un canvi circumstancial pel que fa a la visió de la disciplina històrica que tenien els historiadors espanyols, visió arrelada, encara, com s’ha dit, a les directrius del règim. El franquisme va impulsar la historiografia nacionalista, apostant per qüestions pertanyents a la història dels segles XVI a XVIII. Al seu torn, com s’ha dit anteriorment, es complementava amb una historiografia positivista, arrelada en temes de medievalisme i arqueologia.

Aquest congrés va comptar amb la visita de deu historiadors espanyols en representació de l’elenc espanyol. Entre ells hi havia Jaume Vicens Vives, Mercedes Gaibrois, Manuel Ballesteros, José María Lacarra, Cayetano Alcázar, Antonio de la Torre, Fray Justo Pérez de Urbel, Antonio Rumeu de Armas, Pablo Álvarez Rubiano, Marina Sitjá i Felipe Maten y Llopis. D’entre els historiadors citats, Vicens Vives, José María Lacarra, Manuel Ballesteros i Pablo Álvarez Rubiano van realitzar una sèrie de ponències. Vicens Vives intervingué en una ponència sota el títol La politique européenne de Catalogne-Aragon à la fin du XVè siècle, José María Lacarra tractà Le développement urbaine de quelques villes de Navarre et d’Aragon au moyen âge, i els americanistes Manuel Ballesteros i Pablo Álvarez Rubiano van tractar, respectivament, La moderna ciencia americanista española i El espíritu de reforma en las colonias españolas del siglo XX. Oposición de Tabasco a las Cortes de Cádiz.

Logo del Congrés Internacional dels Estudis Històrics. Font: ColaborarConBuenaFe, Wikimedia Commons

El mateix any, Vicens Vives, després d’aquesta experiència tan prolífera per la seva trajectòria com ho fou el Congrés Internacional, elaborà una ressenya al seminari Destino, en què va recalcar les noves tendències que s’estaven promovent i els nous temps que havien d’arribar en el camp de la història. Aquestes noves tendències a les quals Vicens Vives feia èmfasi, la història social i econòmica, tenien el seu origen en els diferents canvis econòmics i socials que s’estaven produint a Europa des de finals del segle XIX i que analitzaven els diversos aspectes que les antigues historiografies predominants havien deixat a l’oblit, com per exemple els estudis de la pobresa, de les classes socials o d’aspectes demogràfics i econòmics. 

Sens dubte, aquesta història social i econòmica seria introduïda a Vicens Vives gràcies a l’escola dels Annales. Aquesta, va sorgir l’any 1929 a través dels historiadors francesos Marc Bloch i Lucien Febvre i de les característiques principals de l’escola francesa. Entre les generacions d’historiadors que van anar succeint-se dins l’escola dels Annales, hi ha certs punts en comú generals:

  • La defensa del fet que la història té un caràcter científic, però és una ciència en construcció, és a dir, que es troba en constant desenvolupament de possibles hipòtesis i, per tant, no té un desenllaç definitiu.
  • La permanent col·laboració entre els diferents camps de les Ciències Socials, com per exemple mètodes, conceptes, economia, geografia, sociologia, entre altres àmbits.
  • L’ampliació respecte a les fonts documentals; dit d’una altra manera, no només les fonts que es podien trobar als arxius tenien veracitat, sinó que s’ampliava aquest concepte, incloent fonts orals o elements arqueològics, entre d’altres.
  • L’objectiu d’Annales era aconseguir una història total, que englobés tots els àmbits, valorant consideradament els aspectes econòmics i socials, els quals fins llavors havien estat en segon pla en detriment de la història política.

A partir d’aquesta presa de contacte al Congrés Internacional, Vicens Vives no només estableix llaços amb Fernand Braudel, l’historiador més conegut de la segona generació d’Annales, sinó que també ho fa amb historiadors francesos que van assistir al congrés de París, com Pierre Vilar.

Un cop finalitzat el Congrés Internacional, s’establí un contacte personal entre ambdós historiadors, com bé reflecteix la correspondència constant que van mantenir, la qual finalitzà a causa de la defunció de Jaume Vicens Vives. L’historiador francès, a més, va realitzar una sèrie de col·laboracions a la revista d’Estudis d’Història Moderna, fundada pel mateix Vicens Vives. L’obra de Pierre Vilar, la qual girava entorn als estudis històrics de Catalunya del segle XVIII fins l’època contemporània, tingué un gran impacte entre els historiadors espanyols que s’havien enfocat en el territori català. Entre les obres que versen sobre aquesta temàtica, trobem La Catalogne dans l’Espagne moderne. Recherches sur les fondements économiques des structures nationales (1962), Assaigs sobre la Catalunya del segle XVIII (1975) i Història de Catalunya (1987-1990).

Un altre historiador francès amb qui va mantenir una correspondència abundant va ser Philippe Wolff, gran especialista en el període de la baixa edat mitjana. Entre les obres més rellevants de Wolff podem trobar les que realitzà sobre la seva ciutat natal, Tolosa, com Commerces et marchands de Toulouse (vers 1350-1450) (1954), o Histoire de Toulouse (1958). També publicà diversos treballs focalitzats en Catalunya, com Finances et vie urbaine: Barcelone et Toulouse au début du XV siècle (1965). Vicens Vives tenia un gran respecte per l’historiador francès, especialment per les publicacions que realitzà sobre Catalunya. Aquest fet, juntament amb la bona amistat que van desenvolupar, provocà que ambdós historiadors promoguessin l’intercanvi entre els alumnes de la Universitat de Barcelona i la Universitat de Tolosa.

Vicens Vives i els historiadors de parla anglesa

Vicens Vives no només va tenir bones relacions amb diferents historiadors francesos, sinó que també establí una sèrie de contactes amb altres historiadors de parla anglesa, entre els quals podem trobar els britànics Raymond Carr o Arnold J. Toynbee, o el nord-americà Gabriel Jackson.

Raymond Carr, especialista en història contemporània d’Espanya, es va posar en contacte amb Vicens Vives per establir punts en comú sobre la història espanyola del segle XIX. L’historiador català i el britànic van mantenir una bona relació, intercanviant-se llibres o sol·licitant-se ajuda, com fou el cas de Carr, el qual envià un informe perquè Vicens Vives pogués aconseguir la pensió Leverhulme Research Awards.

Pel que fa a Arnold J. Toynbee, Vicens Vives el va conèixer al IX Congrés Internacional de Ciències Històriques, igual que conegué a Pierre Vilar. L’historiador català de seguida quedaria fascinat per l’obra de Toynbee, com es revela en una de les cartes que li envià l’any 1949, expressant com d’interessants li havien semblat les lectures A study of History i Civilization on Trial. L’any 1951 Vicens Vives li va fer arribar una invitació al pensador britànic perquè realitzés una conferència sobre els problemes asiàtics a la Universitat de Barcelona. Sens dubte, els plantejaments de Toynbee es poden veure a la seva obra citada anteriorment, A study of History, en la qual es desenvolupa en vint volums un estudi comparatiu de les civilitzacions que l’ésser humà ha anat creant successivament al llarg del temps i dels elements que s’hi repeteixen.

Porta de A study of History. Font: Oxford University Press, Wikimedia Commons

Però les relacions de Vicens Vives no acaben aquí, ja que també va mantenir contactes amb historiadors nord-americans, com Gabriel Jackson. Jackson, que en declaracions havia concebut la figura de Jaume Vicens Vives com la del principal historiador professional del segle passat d’Espanya, va realitzar els seus principals estudis sobre l’Espanya del període republicà i de la Guerra Civil. Establí correspondència amb Vicens Vives per demanar-li ajuda amb l’informe sobre el període republicà, i el català li va fer arribar, entre d’altres, la seva obra Aproximación a la Historia de España, així com el seu desig que l’historiador nord-americà publiqués a la revista Estudios de Historia Moderna. Aquesta presa de contacte de Jackson amb Vicens Vives va obrir la porta al fet que els futurs historiadors nord-americans que volguessin realitzar treballs sobre Espanya, es poguessin posar en contacte amb l’historiador català, qui els oferia informació i ajuda. Entre aquests historiadors podem destacar Stanley Payne.

Vicens Vives i la renovació de la historiografia d’Espanya

Com a recapitulació final, podem observar com Jaume Vicens Vives va establir una sèrie de xarxes internacionals, tant del món francès com del món anglès, que va permetre una millor recepció dels diferents plantejaments historiogràfics, tant metodològics com temàtics, que s’estaven proposant en el món occidental. Així, va quedar facilitada aquesta renovació de la historiografia espanyola, que, com s’ha dit, es trobava ancorada a la història nacionalista i positivista que inculcava el règim franquista.

Pel que fa als canvis que va patir el propi Vicens Vives amb aquesta recepció externa, d’una banda trobem la influència anglosaxona per part d’Arnold J. Toynbee i el seu plantejament de la història de la humanitat com la història de les civilitzacions. Aquest concepte de civilitzacions com el motor de la història serà implementat per part de Vicens Vives als seus treballs després d’haver conegut l’autor anglès. Pel que fa a la influència francesa, en què l’escola dels Annales fou un dels seus principals focus de recepció. El descobriment de l’obra de Fernand Braudel El Mediterráneo y el mundo Mediterráneo en el reinado de Felipe II tingué un gran impacte en Vicens Vives, en part per la forma en què Braudel havia estructurat l’obra. L’historiador francès implementa al seu llibre el seu concepte longue durée, expressant les seves tres concepcions temporals: el temps geogràfic, que feia referència a la llarga duració; el temps social, que seria el temps mitjà, el temps de la política, l’economia i els Estats, i, per últim, el temps dels individus, el qual fa referència al dels éssers humans i les seves vides. També hi trobem l’interès per l’època moderna i la contemporània, en detriment de l’època medieval, el qüestionament de la visió castellanocèntrica que hi havia a la historiografia espanyola i la utilització del mètode estadístic-demogràfic, així com l’ús de l’economia o la geografia.

Jaume Vicens Vives. Font: Wikimedia Commons

Un exemple d’aquests canvis es poden apreciar en l’obra publicada l’any 1952, Aproximación a la Historia de España. En aquesta, Vicens Vives exposa un pensament molt proper al que es podria considerar una estructura braudeliana, ja que l’autor indica que és una obra modificable. Aquest pensament es deu, tal com ell exposa, al canvi que s’està produint en la historiografia mundial i a l’obertura que estava vivint el camp de la història cap a altres Ciències Socials, seguint la línia d’Annales.

També s’ha de destacar la rellevància que tingué el IX Congrés Internacional de Ciències Històriques de l’any 1950, sent el període en el qual Annales consolida la seva difusió en l’àmbit global, coincidint amb l’etapa en què el gran historiador francès Fernand Braudel assumeix la direcció de la revista en substitució dels seus predecessors i mestres Marc Bloch i Lucien Febvre. Veiem com l’historiador català capta els plantejaments de la història social del grup d’Annales, fent un gir als seus treballs i centrant-se en l’època moderna principalment, així com en la inclusió d’elements estadístics.

Per últim, a tall acadèmic, Vicens Vives impulsà a la Universitat de Barcelona el Centre d’Estudis Històrics Internacionals, a més a més de crear les revistes Índice Històric Espanyol i Estudis d’Història Moderna, on alguns dels historiadors anomenats amb anterioritat van col·laborar en l’enviament d’algun article, possibilitant així la seva divulgació al territori espanyol.

Per saber-ne més

CANTO MAYEN, Emiliano, “Un texto en tres duraciones: Braudel y el Mediterráneo”, Temas antropológicos: revista científica de investigaciones regionales, vol. 34, nº 2, 2012.

CLARÀ, Josep (ed.), Epistolari de Jaume Vicens Vives, 2 vols., Girona, Cercle d’Estudis Històrics i Socials, 1994-1998, p. 521.

JOVER ZAMORA, JAVIER, Corrientes historiográficas en la España contemporánea, fundación Juan March, Madrid, 1975.

IGGERS, George, La ciencia histórica en el siglo XX, las tendencias actuales, idea books, Barcelona, 1998.

PASAMAR ALZURIA, Gonzalo, “La influencia de Annales en la historia española durante el franquismo: un esbozo de explicación”, Historia social, nº 48, 2004.

PELLISTRANDI, Benoît (ed.), La historiografía francesa y su acogida en España, Madrid, Casa de Velázquez, 2002.

VICENS VIVES, Jaume, Aproximación a la historia de España, Barcelona, Ediciones Vicens Vives, 1997 [1952].

Read More

 

 

 

 

 

 

 

 

Helena Casas Perpinyà
Gerard Cantoni Gómez
Helena Casas Perpinyà

L’època medieval entesa com “la infantesa de la mateixa identitat”, en paraules de Roberto Sabatino, és un període especialment llaminer per a la historiografia de les nacions.

L’obsessió pels orígens, com deia Marc Bloch, ha aportat molta llum al passat dels pobles, alhora que ha suposat un parany ideològic en la interpretació històrica. Catalunya no és una excepció i foren, particularment, historiadors de la Renaixença els primers a esmerçar-se a cercar els orígens del terme “Catalunya”.

Més enllà de les “tradicions inventades” (Hobsbawm) o de les “comunitats imaginades” (Anderson), podem afirmar que el terme Catalunya apareix per primera vegada, en la nostra documentació, durant el regnat de Ramon Berenguer III (1086-1131). Anys abans el gentilici catalanenses consta al Liber Maiolichinus de 1114, per tal de diferenciar als occitans dels gots.

Això no obstant, historiadors de la talla de Josep Fontana apuntaren que Catalunya no era l’any 1000 una unitat política, sinó una unió de comtats independents amb la preeminència de Barcelona com a centre polític. Un pisà que participà en l’expedició d’ocupació de l’illa de Mallorca, en temps de Ramon Berenguer III (1086-1131), anomenà “catalans” tant al rei com als seus súbdits.

Això no obstant, l’època altmedieval estigué marcada per un protectorat carolingi, en el qual els comtes de Girona (785) i Barcelona (801), nomenats pels francs, exercien funcions administratives, militars i de justícia. La construcció de la unitat territorial independent dels francs fou un procés més llarg del que relata la llegenda dinàstica de Guifré el Pelós (870-897). Així ho exposà l’historiador Ramon d’Abadal qui, al seu temps, posà en dubte el concepte polític de Marca Hispànica, alhora que identificava l’embrió cultural que un segle després s’anomenaria Catalunya.

Josep Fontana i Thomas N. Bisson, coincideixen a dir que la nació catalana data d’abans del segle XII, entesa com una unitat fonamentada en la cultura, la llengua i l’etnicitat. Aquesta distinció esdevindria necessària, segons els mateixos historiadors, a partir del regnat d’Alfons I (1162-1196). Fou en aquest període quan s’elaborà la Gesta Comitum Barchinonensium, en un clar intent de consolidar les bases del poder reial, avalat per la legitimitat històrica de la dinastia. Així mateix, els Usatges de Barcelona reconeixien el comte com a legislador i situava la figura del Princeps al cim de la piràmide feudal. La denominació de Principat apareixerà amb Pere el Cerimoniós (1319-1387), essent aquesta una nació sense Estat, una civitas sibi principes.

Les fonts documentals són testimoni d’una realitat política i geogràfica medieval, anomenada Cathalonie curiarum en temps de Jaume II (1267-1327).

És palès el paper de l’Església en la construcció del mite originari català, mites que necessiten totes les fundacions identitàries i, sobretot, les dinasties comtals que pretenien sacralitzar el seu poder, per mitjà de sacralitzar el seu llinatge. Exemple d’això fou la Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae (1170-1195) redactada al Monestir de Ripoll. Juntament amb l’Església, els joglars i la literatura (pensem en les cançons de gesta i en la poesia trobadoresca) contribuïren a crear i a difondre, respectivament, llegendes fundacionals i literatura vinculada, no tan sols a una llengua, sinó a un imaginari cultural, social i polític propi d’un territori. Sense anar més lluny, Francesc Eiximenis usà el gentilici catalans i nació catalana, indistintament, per tal de referir-se als costums a taula en el seu llibre Lo Crestià (1379-1392): “los catalans mengen fort, nodridament e honesta”.

Al llarg de la baixa edat mitjana perdurà l’ús del terme Catalunya, en les seves diverses variants, presents en la documentació. La fi de la Guerra Civil Catalana (1462-1472) suposà un punt de no retorn de la ingerència castellana en la política catalana. Això no obstant, Catalunya no perdé l’entitat com a poble. L’obra de Pere Tomic Històries e conquestes dels reis d’Aragó (1438), en la qual indaga sobre els orígens de l’oligarquia i la noblesa catalana, n’és tan sols un exemple. Aquesta obra fou impresa l’any 1495 i reeditada en diverses ocasions durant el segle XVI.

És evident, doncs, que els nostres avantpassats medievals anomenaven Catalunya a casa seva. Caldria plantejar-nos per què insistim en aquesta qüestió, quan les fonts documentals estan a l’abast de tothom. És la història el que ens interessa? O bé, la força legitimadora que alguns li atorguen?

Gerard Cantoni Gómez

El terme Catalunya designa no tan sols un territori, sinó un subjecte polític col·lectiu, tant se val si se li vol dir poble o una altra denominació, que té per espai geogràfic l’esmentat territori. En aquest sentit, emprar el terme per a l’Edat Mitjana suposa l’existència real d’aquest ens col·lectiu durant el període, amb totes les seves implicacions. Vegem si són certes.

Aquest lapse de mil anys que s’ha convingut a anomenar Edat Mitjana, conté almenys tres grans períodes amb sentit propi, i segons com es vulgui dividir, fins i tot quatre. Per al que aquí ens interessa podríem dir que són netament distingibles la Tardoantiguitat (ss.V-VIII), l’Alta Edat Mitjana (ss. IX-XI), i la Baixa Edat Mitjana que generalment se situa entre els segles XIII i XV. Per a qüestions nacionals dels pobles de l’occident llatí, com Catalunya, el segle XII també hi podria ser inclòs.

En tot cas, d’aquestes tres grans divisions, durant la Tardoantiguitat de cap manera pot parlar-se de Catalunya. Com a període caracteritzat per la successió a l’Imperi Romà, s’hi conforma un món d’identitats mixtes, a vegades poc definides, però que en tot cas tenen encara molt poc a veure amb els actuals pobles constituïts d’Europa. Per al territori del Nord-Est Peninsular, els contemporanis solen referir-s’hi encara com a part integrant de l’antiga província romana de la Tarraconesa, ara també divisió administrativa del regne visigot (ss.V-VIII). Per altra banda, també es desconeix l’existència d’un gentilici específic per a designar els seus habitants que pogués diferenciar-se d’aquells que habitaven la major part de l’actual Aragó, per exemple. D’altra banda, resulta patent que durant tot aquest període no existí en absolut cap ens polític ni cultural propi que tingués relació amb el que avui en dia anomenem Catalunya, de fet, el més probable és que fins i tot la llengua parlada, un dels atributs clàssics atorgats a la catalanitat, no fos el català pròpiament dit, sinó un successor del llatí a mig camí, tal com avui en dia són els dialectes magrebins de l’àrab.

Certament, si per a la Tardoantiguitat no hi ha absolutament cap element que no sigui completament falsejat per a poder parlar de Catalunya, durant l’Alta Edat Mitjana el debat és més complex: sovint s’ha situat el naixement d’aquest ens polític en la creació dels comtats autònoms del regne franc en la denominada Catalunya Vella, notablement a partir de Guifré el Pilós, a finals del segle IX, i de l’establiment de l’hegemonia de la seva família sobre la major part d’aquests comtats. Així, s’esgrimeix aquesta hegemonia política com a element teòricament unificador del país i, també, s’argumenta la consolidació de la llengua catalana durant aquest període.

No obstant, ambdós arguments són parcials, doncs els comtats catalans esdevenen un conglomerat de petits principats que en cap cas són regits de forma comuna. Cal posar especial èmfasi en entitats polítiques com el comtat d’Empúries i Rosselló, així com els Pallars o la Ribagorça que, si bé mantenen certes relacions de dependència amb els nuclis principals de Barcelona i Cerdanya, no poden ésser inclosos dins d’un ens polític monolític, almenys no més del que podria incloure-s’hi el comtat de Carcassona. Així mateix, és ben sabut que un element clau de configuració política durant aquesta etapa rau en l’organització diocesana i, en el cas dels comtats catalans, dependran fins el segle XII de l’arquebisbat de Narbona, establint així, llaços polítics molt estrets amb l’actual Llenguadoc.

En tot cas, durant els segles IX-XI el més apropiat seria parlar de comtats catalans per a designar sense caure en anacronismes ni teleologies el conjunt de petites formacions polítiques que en cap cas estaven necessàriament destinades a formar un sol ens. És precisament, l’àmbit local i, sobretot, l’àmbit del comtat el que cal posar de relleu per aquesta època.

Però hi ha encara un altra element d’identificació col·lectiva especialment rellevant durant el període i que cal que sigui subratllat. Aquest àmbit d’identificació col·lectiva és la religió catòlica, especialment a partir del segle XI, quan les successives reformes eclesiàstiques assajaran de construir una identitat comuna per a tota l’Europa Llatina. Tot i que amb un èxit relatiu, aquest serà durant molt de temps un element de pertinença gairebé tant poderós com l’adscripció cultural o la política secular. Cercar doncs identitats excloents entre europeus de l’època es fa realment impossible i completament anacrònic.

Addicionalment, els esmentats vincles entre els comtats catalans i els occitans seran tant estrets durant aquest període que difícilment és factible traçar una frontera clara entre els dos àmbits: a nivell polític, caldria parlar, més aviat, d’un gran bloc des de la Provença fins a Barcelona i Tolosa, amb diferents prínceps competint per l’hegemonia. De fet, les respectives llengües i adscripcions polítiques seran gairebé indistintes fins ben entrat el segle XIII.

Si bé és cert que a partir del segle XII apareix escrit el gentilici catalans, ni aquest fet, ni el creixent protagonisme del comte de Barcelona, primer príncep i aviat també rei acaben de configurar clarament un ens polític prou determinat per a poder emprar el mot. No obstant, és a partir del segle XIII quan la paraula Catalunya aparegui amb freqüència, i, conforme avanci la centúria, trobem fins i tot mostres de clares pertinences culturals en textos com els de Ramon Muntaner. Caldrà esperar però, fins el segle XIV amb la creació de la Generalitat per a trobar una institució política més o menys comuna per a tots els territoris que avui comprenen el mot. A més, caldrà no oblidar la notable sobirania del Pallars Sobirà (d’aquí el seu nom) fins ben entrat el segle XV.

Una darrera qüestió: durant tota l’Edat Mitjana, les classes populars i especialment el camperolat adscriuran la seva identitat a l’àmbit local i, paradoxalment a la universalitat catòlica. Per altra banda,  les seves filiacions polítiques caldrà adscriure-les l’àmbit de la senyoria més que no pas a un ens polític comú. En tot cas, serà el creixent poder del monarca qui progressivament desfaci aquestes pertinences polítiques locals i, per altra banda, la creixent integració econòmica europea, sobretot a partir del segle XIII, qui, progressivament faciliti lligams més enllà de l’àmbit local.

Així doncs, si bé pot ser perfectament lícit parlar de Catalunya durant la Baixa Edat Mitjana, caldrà sempre fer-ho amb la prudència de saber que es fa referència a un ens en construcció, difícilment constituït, alhora, com a subjecte polític i cultural tal i com l’entenem avui en dia.

En conclusió, durant la major part de l’Edat Mitjana no pot emprar-se el terme Catalunya si es vol ser mínimament rigorós, especialment durant els primers sis-cents anys. En comptes d’això, resulta molt més fructífer emprar els noms històrics que corresponen a cada període, molt més significatius i adequats. Per als darrers segles, pot ser acceptable usar el terme, però caldria evitar caure en el parany d’imaginar el país ja format amb el que els historiadors i historiadores d’idees romàntiques somnien com a exemple de passat gloriós.

Read More

Introducció

La noció d’identitat, en el sentit original del terme, defineix el conjunt de característiques que fan d’un subjecte o element quelcom únic i irrepetible. Aquestes especificitats, al mateix temps, el diferencien de la resta. Tanmateix, resulta interessant observar que, quan ens referim a col·lectius humans, la significació d’identitat desborda la seva definició estrictament individual i passa a designar grups de persones que comparteixen un mínim comú denominador. Aquests trets compartits són els que conformen les identitats col·lectives, que al seu torn determinen en gran mesura les identitats individuals. El «jo» està constituït per un seguit de rols i identitats superposades: de gènere, ètniques, territorials, familiars, de classe i religioses. Per tant, la nostra identitat personal està condicionada per la relació i posició que tinguem respecte aquesta sort d’identitats compartides. No obstant això, des de fa dos segles, una de les identificacions col·lectives més influents i amb major capacitat de subjecció són, sens dubte, les identitats nacionals.

Anthony Smith en la seva obra National Identity posa d'exemple la trasbalsada vida d’Èdip rei, la narració de Sòfocles, per desvetllar com el jo el constitueixen múltiples identitats, condicionades per classificacions socials que poden ser modificades o abolides. Èdip i l’esfinx. Font: Museo Gregoriano Etrusco.
Anthony D. Smith en la seva obra National Identity posa d’exemple la trasbalsada vida d’Èdip rei, la narració de Sòfocles, per desvetllar com el jo el constitueixen múltiples identitats, condicionades per classificacions socials que poden ser modificades o abolides. Èdip i l’esfinx. Font: Museo Gregoriano Etrusco.

Pot semblar paradoxal que, en un món cada vegada més globalitzat, el nacionalisme segueixi gaudint d’una rabiosa actualitat. Ara bé, l’origen d’aquest malentès es deriva de l’equiparació naturalitzada que fem sobre dos conceptes que, malgrat hagin conviscut sota una mateixa estructura, són totalment diferents: parlem de l’estat i la nació. El segle XXI ha qüestionat seriosament els límits i competències dels estats mitjançant fluxos econòmics, financers i informatius que no s’inscriuen en aquests marcs. L’era mundial transnacional ha mostrat algunes debilitats dels estats que, tot i seguir encarnant la màxima expressió del poder, estan forçats a replantejar-se. En canvi, la qüestió de la identitat nacional segueix generant una inequívoca capacitat de mobilització i sentiment de pertinença.

La història recent de la humanitat ens n’ha brindat diversos exemples. En les darreres dècades, la força del nacionalisme -amb instigació imperialista- va contribuir al desmembrament de la URSS o a l’esclat de la Guerra de Iugoslàvia, així com al sorgiment de nous estats, com per exemple Namíbia, Timor Oriental o Eritrea, entre d’altres. Actualment, les referències a la identitat nacional no han minvat, ans al contrari. Són palpables, de manera regressiva, en les decisions de l’administració Trump, en la puixança de forces d’extrema dreta arreu d’Europa o en tràgiques neteges ètniques foses en intoleràncies religioses com les del poble Rohingya, a Birmània. En canvi, també s’utilitzen en clau emancipadora en territoris que cerquen la seva independència, com podria ser el cas d’Escòcia, el Quebec, Euskal Herria o, sense anar més lluny, Catalunya.

El nacionalisme s’ha mantingut perseverant, amb actitud estoica, davant les profundes transformacions del món contemporani. El redactat que ve a continuació se centrarà en comprendre precisament una de les seves vàlues principals: els mecanismes i agents que permeten la reproducció i divulgació de les identitats nacionals. Minimitzant els casos pràctics, focalitzarem l’atenció en l’apartat teòric, des d’on entrarem a valorar els processos de nacionalització de masses, un dels aspectes centrals del camp d’investigació dedicat al nacionalisme. Aquesta dimensió inclou el procediment segons el qual es crea, es transmet i s’incorpora el concepte de nació -i les idees que s’hi vinculen- en els individus. És a dir, la manera com es difonen socialment les identitats nacionals.

Val la pena tenir present que els estudis específics centrats en aquest àmbit concret del nacionalisme són relativament recents. En conseqüència, cercarem les seves arrels a través d’una introducció històrica i teòrica de caire més general sobre el món de les nacions. Fraccionada en dues parts, aquesta lectura pren forma d’estat de la qüestió. Seguint un itinerari cronològic lineal, en aquesta entrega, després d’unes consideracions inicials, començarem el recorregut al segle XIX, període d’apogeu de l’essencialisme, per finalitzar-lo a la primera meitat del segle XX, punt de partida dels primers estudis que mereixen ser considerats científics.

El bressol de la nació moderna

El concepte modern de nació es va consolidar a l’Europa de finals del segle XVIII i inicis del XIX, moment en el qual va adquirir noves efectivitats i atribucions polítiques. La irrupció del nacionalisme a l’arena política va modificar substancialment la concepció que es tindria a partir de llavors sobre les identitats, que assolirien un punt de no retorn en la forma sobre la qual es construïen. La inserció de la nació en la identitat de les persones desembocaria en la creació de l’esperit o geni nacional, l’embrió de la identitat nacional contemporània. Simultàniament, els individus, membres i valedors de la nació, adquiririen progressivament rellevància com a subjectes polítics i quedarien delimitats en nous compartiments juridicoterritorials. Ens referim, en efecte, al trànsit de súbdits a ciutadans. El nacionalisme, diu Craig Calhuon, fou «la part més important del consens tàcit que es va forjar en el segle XIX al voltant del que haurien de comptar les identitats polítiques idònies».

L’origen de la identitat nacional que coneixem actualment no es remunta, doncs, a temps remots, sinó que és de creació relativament recent. El seu sorgiment és paral·lel al redreçament i perfeccionament que patiren els estats nació vuitcentistes. Partim a l’alba d’aquest segle per exposar breument les dues concepcions principals del nacionalisme primigeni i la manera segons la qual es duia a terme la nacionalització. Per fer-ho, emprarem els arguments dels ideòlegs nacionalistes de l’època, intentant oferir una visió completa del fenomen, anterior fins i tot, als estudis acadèmics.

El primer model, matriu del nacionalisme liberal-voluntarista, neix al tombant del segle XVIII i considerava que la formació de les nacions era conseqüència d’un acte d’adhesió voluntària; el desig cristal·litzat de tots els membres que componen la societat civil d’esdevenir un col·lectiu. Les nacions no eren organismes naturals ni provenien d’un passat ancestral, sinó que afloraven a través d’un gest estrictament polític. Els límits de les nacions no responien a criteris ètnics, històrics, culturals o religiosos, sinó al conjunt de ciutadans que habitaven un territori i que, a través d’un contracte social, es reconeixien mútuament i se sotmetien als designis legals d’una constitució.

Aquest nacionalisme és pioner en l’ús de la idea de sobirania nacional: la nació, font d’on emanava i residia la sobirania, quedava institucionalitzada en les estructures de l’estat, que actuaven en nom de la nació. La voluntat és un dels pals de paller d’aquest arquetip, car n’impregna totes les seves expressions. Com que qualsevol comunitat podia convertir-se en una nació si així ho expressava, els individus que en formaven part esdevenien «nacionalitzats/membres de la nació» de motu proprio. Amb la mateixa facilitat hom podia renunciar-hi.

La Revolució francesa cimentà la seva legitimitat i desplegà una proposta política neòfita en aquests termes, creant un precedent quasi paradigmàtic. La superació de l’Antic Règim fou molt més profunda del que pot semblar a primera vista. Així i tot, des de bon inici es fongué amb nocions ètniques i imperialistes que en desvirtuaren el sentit. El pare intel·lectual d’aquesta teoria fou Jean-Jacques Rosseau, del qual se’n van extreure les aportacions sobre el contracte social i la sobirania popular. Tanmateix, al llarg de tot el segle XIX se’n feren abundants revisions i contribucions. Foren especialment rellevants les d’Ernest Renan, Giuseppe Mazzini i John Stuart Mill. Si fem un salt del full al mapa, els països que es feren garants d’aquest nacionalisme, malgrat els biaixos, serien el Regne Unit, França, els Països Baixos, Suïssa o els Estats Units, entre altres.

Què és una nació? es preguntava Ernest Renan en la conferència que oficià el 1882. Font: En Français, Classe!
Què és una nació? es preguntava Ernest Renan en la conferència que oficià el 1882. Font: En Français, Classe!

Pel que fa a la segona tipologia de nacionalisme, hem de situar-ne l’aparició al primer terç del segle XIX. Sorgí com a reacció a les successives invasions napoleòniques, causants del despertar de la consciència nacional en molts punts d’Europa. Allunyat de l’òptica voluntarista, en aquest nacionalisme predominaria la qüestió ètnica i ha estat batejat com a nacionalisme essencialista. El pensament germànic, malgrat que no en fou l’única mostra, n’esdevindria el màxim exponent. Vinculat al Romanticisme, es manifestava contrari als «abusos de la raó», qüestionant-se seriosament el paradigma racional-positivista que havia predominat a l’Europa occidental des del segle XVII. Els ideòlegs més rellevants d’aquest corrent foren els filòsofs Johann Gottlieb Fichte, amb els seus Discursos a la Nació Alemanya, i Johann Gottfried Herder.

La formació de l'esperit nacional (FEN) era una assignatura obligatòria de batxillerat durant el franquisme. Pretenia inculcar els valors que propugnava el nacionalisme espanyol del Movimiento Nacional. Font: Todo colección
La formació de l’esperit nacional (FEN) era una assignatura obligatòria de batxillerat durant el franquisme. Pretenia inculcar els valors que propugnava el nacionalisme espanyol del Movimiento Nacional. Font: Todo colección

La nació es presentava com un ens abstracte, anterior i superior a les pròpies persones que la componien, l’origen de la qual es remuntava en la nit dels temps. En canvi, la seva existència era un fet objectiu. Davant la «sobirania nacional» hi trobem l’«esperit del poble» (volkgeist en alemany), l’essència que convertia les nacions en genuïnes i autònomes. Aquest grau d’autonomia justificava que cada nació havia d’escriure i seguir el seu destí. L’estat seria l’artefacte polític emprat per acabar de realitzar-se i fer-se present en l’escena internacional. Allò que permetia distingir objectivament una nació d’una altra eren característiques com ara l’ètnia, la cultura, la territorialitat o l’organització social. Aquests elements havien romàs immutables al transcurs de la història i aquells qui els compartien eren indestriablement membres de la nació. En efecte, la condició per pertànyer-hi no s’adjudicava a través d’un acte d’adhesió voluntari, sinó que vindria donat pel naixement en un determinat entorn «nacional». Els territoris de tradició germànica i els estats de l’est d’Europa serien susceptibles de ser encabits en aquest model. Aquesta apreciació es fa seguint un dictamen gairebé antonomàstic, per bé que no són les úniques realitats mereixedores d’aquesta denominació. De la mateixa manera que ocorre amb l’anterior prototipus, la prèdica nacionalista està sempre sotmesa a variacions en funció del marc geogràfic o temporal en què es desenvolupa.

La trampa discursiva

La comparació entre els dos nacionalismes ens presenta arquetips completament dicotòmics. Tanmateix, en buidar la trama argumental d’argüicions nacionalistes, emprades per adulterar la seva legitimitat, marcs d’actuació i existència singular, existeixen nombrosos punts de connexió entre els dos models. De fet, a efectes pràctics, en el període vuitcentista un fou clarament hegemònic. Així ens ho determina el transcurs històric de les societats del XIX i inicis del XX. Tal com intentarem demostrar, cap realitat geopolítica concreta encaixa plenament en les definicions proposades i, per tant, elimina la possibilitat de bastir-ne una teoria basant-se únicament en aquests termes. Així doncs, no poden oferir una explicació científicament vàlida per comprendre i analitzar com es duen a terme els processos de nacionalització.

Tanmateix, cal tenir molt present que les dues formes nacionals primigènies, salvant evidents distàncies, fonamentarien la base dels estudis sobre el nacionalisme fins a la segona meitat del segle XX. Hans Kohn, filòsof i historiador de gran prestigi en aquesta matèria, publicà el 1944 The Idea Of Nationalism, on aprofundia sobre aquesta divisió. Malgrat no ser l’única contribució important de l’obra, fou qui va descriure amb major perícia la fecunda proposta de dos models antitètics. El primer que hem tractat correspondria al de l’Europa occidental, sorgit després de la Revolució francesa i regit per principis «voluntaristes/cívics»; el segon neix com a reacció a aquest i s’ubica a l’Europa oriental, marcat per una forta càrrega «orgànica/ètnica».

Nombroses investigacions posteriors seguirien reproduint aquesta diferenciació, continuant amb el llegat de Kohn. No obstant això, els estudis recents han demostrat que aquesta tesi és poc convincent i s’allunya de la realitat. Investigadors com Taras Kuzio consideren que la tesi de Kohn «està idealitzada i no encaixa en els estudis històrics o teòrics». Els estats «cívics» o «ètnics» purs només existeixen en la teoria. Allò que existeix és el dinamisme històric, gairebé pendolar, en el qual hi ha moments on predominen determinats components de la identitat nacional que s’aproximen més cap a una de les tipologies, per bé que mai hi encaixen plenament. És més, la trajectòria històrica de les nacions considerades paradigmàticament «cíviques» està farcida d’imperialisme, racisme i etnocentrisme.

Exposem-ne alguns exemples. Estats Units no va alliberar els esclaus negres fins a la dècada de 1860, però la concessió de drets civils elementals, com ara el vot, no va ser atorgada a aquest col·lectiu fins a la de 1960. França encetà guerres expansionistes de la mà de Napoleó Bonaparte exportant la «superioritat» del model nacional francès. També dugué a terme una homogeneïtzació cultural que deixà anorreada la diversitat etnicocultural del país, especialment durant la Tercera República (1870-1914). Alhora, sostingué un imperi colonial fins al 1962, data de la independència d’Algèria. Els episodis de discriminació no es limitaren a les poblacions indígenes, sinó també contra els pied-noirs (colons europeus) repatriats. Per últim, Anglaterra, que sempre s’ha mostrat intolerant i preeminent respecte les nacions properes, les quals ha envaït i sotmès. Gales, Escòcia i especialment Irlanda foren vilipendiades durant segles. El menyspreu als irlandesos ha mantingut encesa la flama de conflictes ètnics, territorials i religiosos fins als nostres dies. Tot això, sense entrar a valorar que l’imperi anglès fou el major que ha conegut mai el món, amb tot el que això implica.

Quan vam baixar del vaixell els comunistes de la CGT ens van rebre amb les pancartes de "Els peus negres al mar". Font: Extracte del llibre «Les Pieds-noirs à la mer» de Fred Neidhardt.
Quan vam baixar del vaixell els comunistes de la CGT ens van rebre amb les pancartes de “Els peus negres al mar”. Font: Extracte del llibre «Les Pieds-noirs à la mer» de Fred Neidhardt.

Per aquest motiu, afirma Kuzio, no podem parlar d’estats cívics consolidats fins als anys seixanta del segle XX. Precisament aquests estats occidentals han evolucionat d’estats ètnics a cívics de manera gradual, una vegada «el nucli ètnic [ha tingut] seguretat en si mateix dins del seu territori delimitat per a obrir la comunitat a aquelles persones que procedeixen d’altres grups ètnics». De fet, hi ha autors que consideren que la vinculació entre els postulats liberals i el nacionalisme esdevenen un antagonisme en si mateix difícilment superable.

Recollint el que s’ha dit, resulta evident allunyar-se del parany discursiu nacionalista i apostar per analitzar la nacionalització de les societats vuitcentistes a través de la pròpia praxi nacionalista. Lluny dels patrons «cívics/voluntaristes», la dinàmica nacionalista hegemònica durant el segle XIX s’atansava cap a postures essencialistes. Tenint en compte les especificitats de cada realitat nacional, tot seguit es detallaran únicament aquelles característiques presents en un ampli contingent de casos.

La nació en l’essència de l’individu

Hem exposat que, al segle XIX, el nacionalisme fou la pedra angular en la qual confegirien les identitats polítiques plenes. Simultàniament, apunta novament Calhoun, «va jugar un paper fonamental en el desenvolupament del pensament essencialista, que també va ser bàsic en el la constitució de la raça, el gènere, l’orientació sexual i altres tipus d’identitats col·lectives». L’essencialisme tractava de reduir la diversitat d’una població a determinats criteris elementals, utilitzats per constituir el seu caràcter més decisiu i extreure’n l’essència que el definia. Aquesta afirmació, sovint, tot i que no sempre, solia anar acompanyada de la certesa que l’essència era d’origen natural o inevitablement objectiva.

L’adveniment de la modernitat industrial, globalitzada i de masses trobà en el nacionalisme un artefacte cultural indispensable pel desplegament efectiu de determinats programes sociopolítics. Arran d’això la identitat nacional passà a convertir-se en un atribut inherent de cada individu. El nacionalisme es transformà en una mena de religió secularitzada, fixant una visió ortodoxa de la nació per inserir-la en la ciutadania com un element fonamental de la seva identitat. El compliment d’aquest requisit atorgava un relat sòlid sobre la identitat personal dels individus que es fonamentava en un conjunt de formulacions inqüestionables.

Logotip de la Reichskulturkammer (RKK). Institució nacionalsocialista que regulava totes les expressions i oficis relacionats amb la cultura del Tercer Reich, els quals sempre havien de casar amb l’ideari nazi. «Qui col•labora en la producció, la reproducció, l'afaiçonament espiritual o tècnic, la difusió, la conservació, la venda o l'agència de bens culturals, ha de ser afiliat a la cambra competent per a la seva activitat. Difusió també compren la producció i la venda de mitjans de difusió. Font: Viquipèdia
Logotip de la Reichskulturkammer (RKK). Institució nacionalsocialista que regulava totes les expressions i oficis relacionats amb la cultura del Tercer Reich, els quals sempre havien de casar amb l’ideari nazi. «Qui col•labora en la producció, la reproducció, l’afaiçonament espiritual o tècnic, la difusió, la conservació, la venda o l’agència de bens culturals, ha de ser afiliat a la cambra competent per a la seva activitat. Difusió també compren la producció i la venda de mitjans de difusió. Font: Viquipèdia

S’assumia d’entrada que les persones formaven part d’una nació única i exclusiva, així com d’una determinada raça, gènere o orientació sexual, entre altres afirmacions. Cadascun d’aquests elements descrivia intrínsecament la seva personalitat i conducta. De manera paral·lela, el pensament essencialista va redissenyar la concepció de les identitats col·lectives, destriant certs aspectes i reduint els restants al seu extracte més elemental. Aquest fet tingué una important repercussió en les identitats individuals. La nació, per la seva banda, desenvolupava un paper concret. Si bé es trobava per sobre dels propis individus, aquests l’encarnaven i s’establia una simbiosi. La llibertat i plenitud personal únicament era realitzable si la nació, en la seva màxima expressió, era totalment autònoma. Alhora, se cercava la creació de realitats culturals o espais vitals únics i exclusius. L’evidencia més clara venia marcada per l’assoliment d’un entorn cultural pur que usés una sola llengua, adoptés un sistema de valors compartits i elegís una forma de govern immutable que estigués sempre al servei dels interessos nacionals.

Aquesta visió no comprenia les persones com un subjecte autònom, sinó com una individualitat sotmesa indefugiblement als designis del nacionalisme. Les nacions esdevenien l’únic subjecte autònom sobre el qual es desenvolupava la història. Encara que s’hagi exposat la doctrina essencialista en temps verbal passat, la seva allargada ombra es mantingué viva fins a la primera meitat del segle XX. Àdhuc, segueix essent una retòrica present en els discursos de líders nacionalistes contemporanis. Això no obstant, en clau historiogràfica, compartir uns determinats principis rectors, basats en una concepció natural i objectiva d’una nació específica, fan que l’ortodòxia nacionalista acabi per dirigir-se únicament als interessos particulars de cada nació. Aquesta premissa desestima qualsevol oportunitat de confeccionar-ne una teoria global.

És evident, diu Fernando Molina, que «si la nació és considerada una identitat natural que pren forma social com a «sentiment», la seva anàlisi històrica té un recorregut molt limitat». La historiografia no pot dedicar-se a analitzar emocions o estats de consciència. L’empenta dels nous estudis provinents de les ciències socials rebutjaren flagrantment aquests postulats, puix confirmaren que la identitat és cultural i subjectiva. L’evolució trepidant de les investigacions sobre el nacionalisme demostraren que la identitat, en qualsevol cas, és una construcció narrativa que pretén aportar sentit a l’experiència vital de les persones. En tot aquest entramat, la nació hi juga un paper protagonista perquè és el referent fonamental d’aquesta construcció, conferint a l’individu unitat, coherència, continuïtat històrica i orientació política a les seves vivències passades i presents. La dimensió narrativa de la nació atorga a l’historiador la capacitat per investigar el procés segons el qual els individus decideixen apropiar-se’n. En no aprofitar aquesta potencialitat, en paraules d’Ernest Gellner, l’historiador acceptaria «de manera tàcita, indirecta, la presumpció més desafortunada de l’ideòleg nacionalista: que les «nacions» existeixen com el fet més normal del món». Deixant de banda aquesta qüestió, en l’àmbit historiogràfic es tancava una etapa confusa i poc rigorosa per inaugurar-ne una de nova.

El trànsit cap a un model historicista

La concepció naturalista de la nació, la mateixa que havia impregnat tots els camps acadèmics, va quedar obsoleta. Ho féu després de generar innumerables conflictes de diversa mena. Les religions establertes que són indestriablement universalistes, com ara el catolicisme, xocaven amb els designis particulars de cada nació i es van veure qüestionades. La costosa tasca d’ajustar l’amalgama de xarxes culturals humanes en compartiments polítics senzills i nítids comportà tràgics èxodes i expulsions forçoses. A més, fou la font d’on brollà l’antisemitisme. La mostra més clara d’aquesta deformació ideològica i inflamació nacionalista la protagonitzà l’ascens del règim nacionalsocialista alemany. Tal com exposa Antonio Lopez, «juntament amb el darwinisme polític i el biologisme, nodriren els corrents eugenèsics i estigueren en l’origen de la jerarquització de les races i, en conseqüència, de la superioritat de la raça ària». Ja fos a la pràctica, on l’aplicació extrema d’aquests principis desembocaria en els feixismes i els horrors de la Segona Guerra Mundial, o en la teoria, on aquests postulats tenien poc recorregut analític, l’essencialisme fou forçat a un replantejament.

Després d’aquests infortunis, l’acadèmia no prengué en consideració aquests arguments i els condemnà a l’ostracisme. Des de llavors, les ciències socials van capgirar el concepte i s’interessaren pel seu substrat subjectiu. És en els anys centrals del segle XX, concretament entre el 1944 i el 1960, quan aquest camp va patir una transformació radical i començà un nou cicle d’estudis sobre el nacionalisme i la identitat nacional. El gir intel·lectual sofert en aquest camp va acabar per confirmar que les nacions no són fenòmens naturals, sinó creacions històriques. Per tant, prosseguint amb la idea prèviament esmentada, calia descobrir com s’havia produït la naturalització de la nació en la vida dels individus durant l’època contemporània.

Elie Kedourie, el 1960, en la seva obra Nationalism, fou més taxatiu: «El nacionalisme és una doctrina inventada a l’Europa de començaments del segle XIX». Sobre la seva aportació, destacar la reducció del marc cronològic i geogràfic a l’Europa vuitcentista, on la nació constituïa una nova forma de «religió civil». El nacionalisme, segons Kedourie, pretenia subministrar un criteri per generar unitat a una determinada població i que aquesta disposés d’un govern exclusivament propi, que l’estat exercís legítimament el seu poder i organitzés de manera justa la societat internacional. L’historiador iraquià exiliat a Londres es va centrar, especialment, en desvetllar la dependència intel·lectual del nacionalisme. Afirmà que mitjançant les paraules de l’alta filosofia els governants podien controlar millor als governats, que queien en la trampa de la seva pròpia capacitat de llegir i escriure, obtenint així el seu suport actiu o la seva aquiescència passiva. D’altra banda, un altre autor a considerar és Rupert Emerson, l’historiador que va modificar el substrat semàntic en descriure-ho com un «fenomen subjectiu». Emerson va posar l’accent en què la idea de pertinença a la nació se sustentava en un conjunt simbòlic i referencial. Aquest entramat era capaç de «dominar eficaçment les lleialtats humanes, imposant-se sobre les exigències d’altres comunitats menors encabides en la nació, així com per sobre de la resta que s’encavalcaven amb ella o l’englobaven potencialment en el si d’una societat encara més gran».

La visió immutable de l’essencialisme quedà en entredit quan els acadèmics dictaminaren que es tracten de construccions històriques. On no hi ha consens, és en els elements que conformen aquesta estructura i la seva projecció. Font: Pinterest.
La visió immutable de l’essencialisme quedà en entredit quan els acadèmics dictaminaren que es tracten de construccions històriques. On no hi ha consens, és en els elements que conformen aquesta estructura i la seva projecció. Font: Pinterest.

Hans Kohn, l’autor abans esmentat, trencà amb la dinàmica i va determinar el 1944 que no es podia parlar de nacionalisme en propietat abans del segle XVIII, titllant l’etapa prèvia de «prenacionalista». La biografia d’aquest jueu txec exiliat el 1933 cap als EUA ajuda a entendre la seva lectura del nacionalisme, el qual considerava pervertit des dels seus orígens liberals fins a l’apogeu del segle XX, on aflorà la seva vessant més destructiva. L’experiència immediata de la guerra influí comprensiblement en els estudis sobre nacionalisme posteriors a 1945, que autor rere autor conformaren una «veritable escola del pessimisme», que diria Ferran Archilés. El 1953, el catedràtic de Yale Karl W. Deutsch, publicava Nationalism and Social Communication allunyant-se de Kohn i posant l’accent en la capacitat del nacionalisme per crear una esfera de comunicació compartida entre els membres de la nació i, per tant, en la consciència nacional. La seva contribució provenia de les tesis funcionalistes i les teories de la modernització. Deutsch, tal com veurem més endavant, fou decisiu en les contribucions d’altres autors insígnia com Ernest Gellner, Benedict Anderson i Eugen Weber.

A tall de tancament, aquests noms són alguns dels responsables més destacats de la ruptura, tractant per primer cop la nació com una construcció social de naturalesa politicocultural. Malgrat tot, no s’havia aconseguit datar el procés ni definir els motius de la seva naturalització en la vida de les persones. Historiogràficament ens trobem en un impàs, caracteritzat pel sorgiment de nous estudis professionals que, donada la seva novetat, travessaven un camí verge. Els historiadors d’aquest període estaven focalitzats en comprendre de manera genèrica què eren les nacions, els seus orígens i funcionament. Encara haurem d’esperar gairebé una dècada per poder analitzar obres dedicades exclusivament als processos de nacionalització.

Conclusió

En aquesta primera entrega hem desglossat les principals impressions teòriques al voltant de la creació de les identitats nacionals. En primer lloc, s’han analitzat les nocions més elementals en les quals es va basar el nacionalisme vuitcentista, període d’eclosió d’aquesta doctrina. En aquest mateix punt hem analitzat la bifurcació en dues concepcions completament antagòniques: la liberal-voluntarista i l’ètnica. Posteriorment, s’ha desmantellat el bastiment argumental nacionalista per redireccionar l’exposició cap a una vessant més objectiva, cenyida a l’anàlisi històric de les societats del XIX. Més endavant, s’ha pres de referència el pensament essencialista, principi imperant en les dinàmiques històriques de molts països fins ben entrat el segle XX. En última instància, s’ha posat el focus en el gir intel·lectual que patiren les interpretacions acadèmiques en l’estudi de les nacions i el nacionalisme. Es rebutjà el pilar discursiu essencialista, segons el qual les nacions havien existit des de sempre i tenien un caràcter natural i objectiu, atorgant per primera vegada la qualitat de construccions històriques a les nacions.

En la propera publicació s’entrarà de ple en els anys seixanta i setanta del segle passat, on la irrupció del paradigma modernista, replet de subtendències internes, es tornà hegemònic fins als nostres dies. A grans trets, els modernistes conceben la nació com una comunitat política derivada de la modernitat; creada, mecànica, dividida i construïda eminentment per elits. Tanmateix, tindrem en compte el gir cultural que aportà una nova perspectiva a aquestes tesis recolzada en lectures de l’antropologia del contacte cultural i processos d’identificació, demostrant que l’individu té la necessitat de dotar-se de significat en societats nacionals. En darrer terme, aprofundirem en la dimensió individual dels processos de nacionalització, valorant els subjectes de manera concreta i les seves experiències.

Read More