Mirada desperta (ulls d’inquisidor), ‘chupa’ de cuir negre i mans sempre ocupades amb algun cigarret. Gonzalo Pontón rep a l’equip d’Ab Origine a la seu de l’editorial Pasado & Presente (pasadopresente.com), però actua com si fos casa seva. Normal: l’editorial, que aquest any ja en fa cinc, és una creació de nova planta després d’haver deixat l’editorial Crítica… la qual també va fundar el 1976. Què li deu aquest país a Gonzalo Pontón? Publicar els grans i imprescindibles historiadors marxistes britànics (Eric Hobsbawm, per exemple) i els necessaris de casa, dels quals Josep Fontana pot ser un exemple ben significatiu. No és agosarat dir que el panorama cultural a Espanya no seria el mateix sense el treball silenciós d’un home que assegura que vol morir fent el que sempre ha fet: editar. La professió a la sang. Feia anys que estava preparant el primer (i segurament últim) llibre: La lucha por la desigualdad, una història global del segle XVIII que ha vingut per trencar esquemes, per fer preguntes incòmodes; com ara si la desigualtat social que està creant el capitalisme global actual, més que una tara, no és sinó el projecte mateix del capitalisme i el mètode pel qual s’ha mantingut fins ara. I hauria de fer que molts historiadors s’avergonyissin; no només per comprar el discurs acrític de la Il·lustració passat de generació en generació durant més de 250 anys, sinó també perquè ha calgut algú de fora el gremi per escriure un llibre amb voluntat global i d’una ambició que sobrepassa les còmodes, fragmentadores i limitades fronteres de l’academicisme de la universitat… i amb una utilitat social qüestionable.  [caption id="attachment_3439" align="alignleft" width="300"]Font: Ab Origine Font: Ab Origine[/caption] Gonzalo, tu ets fundador de  les editorials Crítica i Pasado y Presente. Historiador de formació i editor de professió, recentment has publicat el llibre La lucha por la desigualdad en el mundo occidental en el siglo XVIII. T’has passat tota la vida editant i recentment vas fer dos anys de pausa forçada de l’editorial Crítica que vas aprofitar per finiquitar el teu llibre. Et sents més historiador o més editor? És clar que editor. Fa més de cinquanta anys, aviat en farà 53, que faig d’editor i vull continuar. Per altra banda, per raons contractuals, quan em vaig jubilar, durant dos anys no podia treballar en el món editorial. Em vaig trobar en un període sabàtic i vaig decidir dedicar-lo a l’heurística, és a dir, a la recopilació d’informació, per poder redactar aquest llibre. Evidentment quan al 2011 vaig fundar Pasado y Presente ja no li vaig poder dedicar tantes hores com abans i per això he tardat 7 anys a enllestir-lo. No tothom en els seus dos anys sabàtics es dedica a redactar un llibre d’aquesta magnitud... Jo és que sóc un viciós. Tu creus que la història ven en el món editorial? Hi ha una demanda social de consum d’assaig històric? En el món de les humanitats i les ciències socials, quasi que m’atreviria a dir que l’única cosa que ven és la història. Si publiques un llibre d’antropologia, sociologia o fins i tot economia, no vendràs res.
En el món de les humanitats i les ciències socials, gairebé m’atreviria a dir que l’única cosa que ven és la història.
L’única cosa que s’aguanta és la història; i encara ho seria més si fóssim capaços (que en aquest país no ho som) de fer una història d’alta qualitat però divulgativa, per al públic general. Perquè el que es fa molt des de l’acadèmia són tesis doctorals de dues mil pàgines que estudien les varietats del cranc vermell al Delta de l’Ebre. No tenim la tradició anglosaxona d’explicar al món obres de gran cabal, però, tot i així, si una cosa es ven és la història. El títol La lucha por la desigualdad evoca un esforç constant per contenir qualsevol classe de progrés per al gruix de les capes socials. Un tema important en un moment en què les quotes de desigualtat estan pitjors que mai. Quasi podem dir que en tota la història de la humanitat mai tants pocs havien acumulat tanta riquesa. Imagino que no és atzarós que publiquessis el llibre en un moment així. Quines consciències pretens despertar amb l’obra? Justament preocupat pel fenomen de la desigualtat, el que he tractat era veure d’on surt aquesta desigualtat tan brutal. No és una idea que em sortís ahir. Ja feia 15 o 20 anys que hi donava voltes... Volia veure qui i per què construïa aquesta mena de desigualtat que provoca un trencament d’equilibri en la història. Desigualtat n’ha existit sempre, però què passa en la lluita de la burgesia contra l’Antic Règim? A l’Antic Règim, la desigualtat era estàtica, establerta. El treball de la burgesia, utilitzant la bandera del progrés, consistia a crear una desigualtat molt més gran, perquè ja no era una desigualtat que es basés en la diferència de renda ni una cosa només sorgida de la plusvàlua. Ells van generar, a més, una desigualtat vital, existencial i intel·lectual. Van generar allò que un sociòleg ha denominat com a “desigualtat categòrica”.
La burgesia va generar una desigualtat vital, existencial i intel·lectual
Com ho van fer? D’una manera molt senzilla: aquesta classe, que tenia suficient poder econòmic i que volien el poder polític, va construir una societat de cara a aconseguir el seu projecte social. Van comprar els intel·lectuals de l’època, nomenats il·lustrats, perquè donessin una base intel·lectual de suport al seu projecte polític-social. Això va crear una forma de fer política que avui dia encara existeix i que veiem constantment, que consisteix en una retòrica tramposa que en el llibre nomeno “la retòrica del trampantojo”: està basada en l’antiga tradició del ice dice, és a dir, quan una autoritat li parla, el poble (que ha estat degudament separat de les possibilitats del coneixement i per tant, allunyat dels mitjans de producció) escolta i el que diu aquesta eminència va a missa. Avui ho veiem: quan Rajoy parla tothom l’escolta i el voten 11 milions de persones. Aquest model d’explotació, sobretot de les dones i els infants, juntament amb el model de falta de respecte a la terra i els productes naturals que d’allà en surten és encara el model imperant. Aquest model només podia generar una enorme desigualtat que al llarg de les diverses crisis del capitalisme no només generava pobresa, sinó que també generava malalties. Ha donat lloc a grans drames personals, suïcidis cada cop que hi ha un cicle de depressió... Aquesta crisi que estem vivim està generant una desigualtat tan gran que, en un article de la Oxfam, es diu que l’1% de la població mundial és tan rica com els 7.000 milions restants. I dóna una dada que a mi em sembla molt interessant: quan comença la gran recessió (entre l’any 2007-2008), 500 persones són tan riques com la meitat del món, que són 3.500 milions.
Al començament d'aquesta crisi, 500 persones eren tan riques com la meitat del món. Ara en són 50
Deu anys després, a l’any 2016 aquestes 500 persones s’han reduït a 50 i han guanyat mig bilió d’euros durant la crisi, mentre que els 3.500 milions que dèiem han perdut un bilió d’euros. És a dir, que la desigualtat que avui coneixem va més enllà que aquella provocada pel sistema capitalista de finals del segle XVIII. Però el pitjor no és això, el pitjor és la tendència. Què passarà quan una sola persona tingui tanta riquesa com els 7.000 milions restants? Estic segur que l’anomenarem Déu; serà l’home més poderós del planeta sense competència. Els propis ideòlegs dels neoliberalisme estan preocupadíssims. La presidenta del Fons Monetari Internacional (FMI), Christine Lagarde, ha afirmat que la creixent desigualtat és molt dolenta per els negocis, perquè la gent no consumeix i té por que el sistema se’n vagi en orris perquè la gent no està consumint. Com assenyales en el llibre, el consum és una necessitat del capitalisme limitat a uns pocs. Des del 1945 el consum de masses era necessari per moure, per fer funcionar el tipus d’economia que s’havia perfilat durant la Guerra Freda. Ara que això ja no és necessari, el sistema pot prescindir d’aquest model. Perquè ara només és necessari que consumeixin uns quants. Per tant es continua la tradició del segle XVIII. Quan s’inicia la producció de manufactures a Anglaterra amb el que serà l’inici de la Revolució Industrial, que no es produirà realment fins el segle XIX, es pensa en un consum destinat a les classes burgeses. Ells, allò que venen molt bé i hàbilment amb l’ajut dels intel·lectuals és la noció del progrés. Venen que gràcies al capitalisme, les màquines i la producció, la gent tindrà millors cases, menjarà més i tindrà millor roba… en definitiva, serà més feliç. Ells són molt conscients que aquest discurs és mentida. Bé, és veritat, però només per a un sector reduït de la humanitat. No només per a un sector reduït d’Europa, sinó fins i tot per a un sector reduït de Gran Bretanya. En la Revolució Industrial, contràriament al que es pensa, els industrials no necessiten capital. Són gent que s’aprofita dels recursos naturals. En què consisteix l’inici de la industrialització? Consisteix en utilitzar la llum del sol, la cloritització de les plantes i els minerals de la terra. Perquè els pilars sobre els que es basa el desenvolupament industrial de Gran Bretanya són el cotó i el ferro. El cotó al final és aprofitar la clorofil·litació de la terra i fer-ne teles explotant el personal. Com conrees aquest cotó? Doncs amb la gent negra que has raptat i has dut a Amèrica perquè et conreïn el cotó. I aquest cotó qui el fila? Els pobres a casa seva. Els paraires distribuïen la matèria prima i recollien el producte. Un producte que creava la gent del camp, a més de treballar de sol a sol en les seves estones lliures (sobretot les dones i les criatures): es dedicaven a filar cotó per aquests proto-industrials.
El capitalisme s'inaugura amb l'explotació dels més dèbils
Per tant, és un sistema creat en base a l’explotació, sobretot, de les persones més vulnerables, no per cap altra raó. D’aquí sortien uns diferencials de beneficis escandalosos per als amos de la manufactura. Tot es basava en una desigualtat categòrica perquè tots ells s’havien format una mica en un circuit on hi havia una gran osmosi. Aquests burgesos temptaven als terratinents, que ja eren rics, però volien fer una vida burgesa. Plegats van crear una nova classe social amb uns trets distintius, tant de l’Antic Règim com del poble que havien d’utilitzar com a carn de canó. És a dir, ells planejaven utilitzar els vassalls de la mateixa manera com els utilitzava la noblesa, amb un altre nom i amb una mecànica diferent; per exemple, amb sous lliures i contractació lliure, cosa que volia dir un xíling al dia. Què necessitaven, a més? Doncs necessitaven vendre la mercaderia, i la van vendre utilitzant a Hume o a Locke. Van vendre la seva idea. Venien el progrés de la humanitat indefinit sabent que era mentida. El que hem d’entendre és que aquesta desigualtat no neix del sistema capitalista com a conseqüència, sinó que està pensada i organitzada. Això ho podem veure quan aquests burgesos creen un sistema de desigualtats a les escoles, ja que a tots els països d’Europa, tots els burgesos estan en contra de l’educació dels pobres: neguen aquest dret categòricament als pobres i munten el sistema per tal que els pobres no puguin estudiar. Això ho fan, per exemple, impedint que l’Estat posi diners per a l’educació. L’únic ensenyament al qual tindrien accés els pobres era el d’un capellà de torn que ensenya uns pocs mesos l’any, bàsicament el catecisme i a llegir amb prou feines.
La burgesia va vendre, mitjançant els seus intel·lectuals, la idea del progrés general, però ells sabien que del nou sistema només se'n beneficiaven ells
Els propis il·lustrats ho sabien, com diu Philip Delamgadene, un il·lustrat poc conegut: “el pitjor que podem fer és ensenyar als pobres. Perquè si els ensenyem s’adonaran de com els estem explotant” i aleshores es podrien revoltar. També diu que s’ha d’aconseguir per tots els mitjans que els pagesos segueixin sent pagesos, que no vulguin ser cap altra cosa. La preocupació, doncs, d’aquests intel·lectuals és que els pobres treballin per mantenir els rics. Per tant, aquesta desigualtat no és una conseqüència del capitalisme, sinó que forma part de la gènesi del capitalisme. Han passat dos-cents anys. I el sistema basat en l’explotació, el consum i la renuncia a l’oci i la vida comunal neix d’aquí. És interessant entendre aquests orígens justament ara amb aquesta tendència tan desaforada a la desigualtat perquè la gent comprengui que, per ser tan salvatge, el capitalisme ens necessita.
La desigualtat no és conseqüència del capitalisme, sinó que forma part de la seva gènesi
Si la desigualtat es va aconseguir gràcies a mitjans polítics nosaltres hem d’utilitzar també aquests mitjans per aturar-la. Aquest és el fonament del meu llibre i la base de les meves reflexions. La desigualtat ni és genètica ni cap déu la va escriure en taules de pedra. La desigualtat es va aconseguir forçadament amb mesures polítiques, per tant, la manera de revertir-la és també amb mesures polítiques. La gent neix diferent, però no desigual. La desigualtat, al meu entendre, és una greu violació de la desigualtat humana. Tot i així, la versió de la història que ens ha arribat és molt diferent. Precisament llegint aquest llibre sembla que hagis redescobert alguns dels autors il·lustrats. Però les coses ja estaven escrites així. Potser només calia que algú ho llegís de la manera adequada. És curiós perquè a través de fons antigues i molt conegudes tu has elaborat un missatge bastant nou i molt oposat a l’escola tradicional anglesa de la “història del progrés”, que és la imperant avui dia. És interessant sobretot el missatge que llences que la desigualtat que patim avui dia no és una tara del sistema ni una conseqüència d’ uns banquers concrets que s’hagin excedit en els seus límits: el sistema és l’essència d’aquestes desigualtats. El sistema no pot funcionar sense la desigualtat. Qui ha explicat la història del progrés és una historiografia d’una gent que ja ha arribat al capitalisme i a qui ja van bé totes les seves virtuts, que en té, i es dedica a cantar-ne les seves excel·lències. Són els que estan d’acord amb aquest sistema, els que han escrit els llibres d’història. Si tu mires els manuals d’història del segle XVIII, la majoria són tots copiats els uns dels altres. Els que estem en contra d’aquest sistema hem tornat a les fons, als filòsofs francesos, que van ser els gran propagandistes del nou sistema de producció. La resta porta acceptant un discurs de manera acrítica durant dos segles i mig. He anat a totes les fonts que he pogut en totes les llengües que domino i he trobat que els il·lustrats bàsicament van practicar els jocs florals del capitalisme. El capitalisme permet que una persona negra o un boig arribin a ser president dels EUA. També permet a tothom l’oportunitat del cel a la terra. És una religió laica esplèndida. Mentre que les religions tradicionals diuen que ara toca patir i gaudir més endavant, en la pròxima vida, el capitalisme respon: “mira, passa’t-ho bé ara”. És molt antròpic, va molt bé  a la mena d’homes que som ara en aquest punt de l’evolució humana: és molt adequat. Segur que d’aquí quatre dies ens oferirà un nou producte molt bo per a les estones d’oci, que haurem d’hipotecar per aconseguir-lo, i fins que no siguem capaços d’estar satisfets amb el que tenim i parem d’anhelar nous productes, el capitalisme no pararà d’oferir-te noves eines per al consum.img_5206 I quins són els mecanismes que porten el gruix de la societat de “comuns” d’una mentalitat d’Antic Règim a una mentalitat de tipus capitalista? Jo crec que aquests comuns són obligats. Al llarg del segle XVIII, de cara a construir aquest món de les manufactures, tenen lloc una sèrie de moviments legals o semilegals que alguns historiadors han nomenat “Revolució Liberal”. Des del punt de vista que ens interessa, hem d’entendre que hi ha un punt a Gran Bretanya en què els famosos “encerclaments” que venien de l’Edat Mitjana fan un ‘boom’ extraordinari per una llei del Parlament. Fins aleshores, el pagès treballava la terra que ja conreava el seu besavi, fins que li diuen: “miri, ara tancarem això i vostè ens haurà de vendre la seva terra, perquè quatre cinquenes parts són meves i ara fa nosa, haig de tancar el total, no el 80% de les terres”. En això el pagès responia: “és que jo, a més de dret sobre aquesta terra, tinc dret a la terra comunal: a més de llaurar i cuidar el bestiar, vaig al bosc i agafo llenya i caço el que puc”. Però amb la nova llei del parlament, perdia aquests drets i aquestes terres comunals. I què pot fer aquest pobre analfabet? Contractar un advocat? Anar a Londres i gastar-se tots els diners que tenia per obrir un cas legal que no tenia cap garantia de guanyar? No ho fan i els fan fora de les terres. Aleshores, tota una munió de pagesos van ser expulsats dels camps amb els encerclaments i cap al 1780 he calculat que 1.300.000 persones s’han quedat sense feina, sense terres i sense res. Aquesta gent es veu obligada a anar a les ciutats angleses. A les ciutats, on el sistema econòmic es basava en gremis, amb una jerarquia que anava dels mestres als aprenents, passant pels oficials i que determinaven uns preus fixes per als seus productes. En aquesta època, des del poder es fan fora els gremis i tothom es converteix en obrers, treballadors que han de vendre la seva força de treball. De cop i volta, tens la gent que ve del camp i tota la gent de ciutats; tots s’han convertit en obrers que s’han de llogar. Sumem-li un increment notable de la demografia que hi ha hagut des de la segona meitat del segle XVIII, que també es veu obligada a emigrar a les ciutats per buscar-se la vida. Tota aquesta massa vol feina. Aquí és quan esclata el negoci de les manufactures: utilitzant tota aquesta gent com a força de treball. Doncs amb aquesta enorme oferta de mà d’obra, els sous que es paguen són els mínims possibles: tenen un exèrcit per a produir les manufactures i tot un exèrcit de reserva per si algú es rebel·la i vol un augment de sou més digne.
El capitalisme destrueix les antigues relacions socioeconòmiques al camp i a la ciutat i després farà un ús intensiu d'una nova mà d'obra massiva i barata: els obrers
No només això, sinó que aquests burgesos anglesos pensen que el millor que poden fer és donar feina a les dones i els nens, ja que els paguen, respectivament, un 50% i un 30% del que cobren els homes. El seu ús va ser tan intensiu, que quan apareixen les màquines filadores i altres, els burgesos les encarreguen a mida de dones i nens. Les primeres filadores tenien els espais massa separats entre agulles cosa que feia que només les poguessin operar homes; doncs s’encarreguen nous tipus fets a mida perquè poguessin ser operades per nens de cinc anys, ja que les seves mans eren més adequades per filar la seda, que requeria unes mans més petites per posar els dits entre les agulles. Tot al revés de com ens ho han explicat. No és que encarreguin màquines per millorar la producció i aleshores posen la gent a treballar, sinó que miren la mà d’obra que tenen i llavors inventen les màquines per poder explotar millor. La historiografia d’avui diu “clar que en el capitalisme hi van haver coses molt dolentes per a la gent, però van ser els burgesos els que van posar el capital per engegar-lo”. No és cert. No van posar gens de diners: el capital fix era ridícul. Hom podia comprar una petita fàbrica de filats per dues-centes lliures, un preu baixíssim. El negoci el van fer amb el capital variable, que el van mantenir el més baix possible gràcies a les colònies amb esclaus negres i amb dones i nens, que ben aviat van descobrir que no només eren molt més barats, sinó que a més eren molt més dòcils que els homes.
L'explotació de dones i nens va ser tan gran que es manaven construir les noves màquines a la seva altura
L’explotació no és cap miracle que caigui del cel a la burgesia, és fruit d’una anàlisi quasi científica, amb moltes etapes d’assaig i error i molts invents per aconseguir la màxima acumulació del capital. Aquests industrials del segle XVIII seran els que al segle XIX posaran el vapor i molts fills d’ells heretaran l’enorme patrimoni dels pares i mantindran les classes socials allà on són.  Així és com es crearan dinasties de rics i pobres, on la tendència serà que els rics cada cop seran més rics i els pobres cada cop ho seran més. En el teu llibre dediques moltes pàgines a posar en dubte i desmentir l’elit intel·lectual que justifica aquest nou sistema, com els philosophes francesos, com Diderot o Voltaire. Sí, però també als economistes polítics anglesos, els cameralistes austríacs, els pietistes prussians o els jurisdiccionalistes italians. Els cameralistes creen una disciplina, la Sozialwirtschaft, que busca la manera d’esquilar encara més a la gent per treure’ls més impostos per al tresor del Príncep. La història els recorda com aquells que van desenvolupar la ciència de l’administració de l’Estat, però bàsicament el que fan és defensar un estat policíac fiscal. Eren gent, a més, que defensava que s’havia de donar una educació basada en l’acatament de la posició que Déu havia donat a cadascú. Bàsicament, que els pobres no poden mai deixar de ser pobres, com sosté Smith quan afirma que en una societat civilitzada els pobres han de procurar per ells mateixos i per l’immens luxe dels seus superiors. Com a mínim Smith no se n’amaga; els filòsofs francesos són més hipòcrites. La pregunta és: i per què això no s’ha explicat en els llibres d’història? Doncs perquè no interessa. Tots coincideixen al llarg d’Europa: els rics han de seguir sent rics i gaudint d’una vida de lleure i els pobres han de treballar. També ho diu Voltaire que arriba a afirmar que el poble vulgar no mereix ser il·lustrat. Nou de cada deu persones no mereixen ser educades o anar a l’escola. És més, han de ser tractats com poc més que “animals”. Ho havíeu sentit mai això de Voltaire? No. Què se n’ha dit? Doncs que estava a favor de la tolerància, en contra de l’Església i la seva manera de fer excloent... Tot això és cert, però hem sigut incapaços d’entendre que aquesta gent s’ha d’analitzar en el marc de la seva realitat social i política. Com podem pensar que tota aquesta gent estava a favor de la llibertat i la democràcia quan eren tots comtes, marquesos, rics podrits que es passaven el dia al salons parisencs prenent copes i dinant amb banquers i prínceps? No té cap sentit. No m’estic carregant la il·lustració, carrego contra el mite de la il·lustració. Ells no van voler ser mai en el que ens hem convertit. No trobaràs en cap dels seus escrits alguna cosa semblant a “en el futur, la prosperitat i la llibertat...” perquè no tenien cap interès en això. La seva intenció era viure com a bons burgesos en un món burgès. És després, i per altres raons, que tots hem comprat la idea que van ser la cúspide de la civilització i del pensament humà i que el motiu pel qual no vivim en la barbàrie va ser per la Il·lustració i els seus responsables.
Com podem pensar que els il·lustrats estaven a favor de la llibertat i la democràcia quan eren tots comtes, marquesos i rics podrits que es passaven el dia al salons parisencs prenent copes i dinant amb banquers i prínceps?
A aquesta gent no li importava tot això. Voltaire es guanyava la vida amb usura. Deixava diners a tots els prínceps i nobles mig arruïnats de tota Europa i els cobrava uns alts interessos. Tenia una rendes anuals de 200.000 lliures. Tant ric era, que es va fer construir a Suïssa, tocant a França, un castell que a dins tenia un teatre per a representar els seus drames i vivia rodejat de gent que li feia la pilota i que menjava d’ell. Amb això vull dir que van ser gent de la seva època, ni més ni menys. Jo el que em pregunto és per què els vam comprar la moto del segle XIX i els vam convertir en el que no van ser mai. Els filòsofs francesos eren els filòsofs de la burgesia. Un exemple? L’Enciclopèdia de Diderot, tan alabada perquè estava basada en la racionalitat burgesa, té entrades on es demana la supressió dels gremis i el comerç lliure del gra. És un instrument de la burgesia que era qui estava pagant la seva creació. Eren homes de la seva època com ho han sigut tots al llarg de la història. En cada país cada un feia la seva; com aquí a Espanya, on hi havia un nacional-catolicisme en què només existia Déu i el Concili de Trento. La idea que la Il·lustració és una idea comuna a Europa és una bestiesa. Això ho hem d’entendre amb ulls nous. Tots sabem que la història no és objectiva, sinó el contrari, i que sempre respon a un projecte político-social. I la història d’avui dia és la història del capitalisme i el progrés entès en termes burgesos. Per tant, la història sempre serà esbiaixada. La meva també, perquè em preocupa més el 98% de la població europea del segle XVIII, que el 2% d’arquebisbes, prínceps o burgesos rics. I per tant és esbiaixada perquè té un enfocament clar en un sector de la població i no en el seu total.img_5200 Una de les coses que planteges en el llibre és que la era de la industrialització i el lliure comerç no eren necessàriament l’única via de progrés per la qual la història podia avançar. Sé que això és fer història-ficció, però, per on podria haver avançat? Un historiador no ho hauria de fer mai això, perquè mai sabràs què hauria passat perquè senzillament no ha passat i no serveix de res pensar-hi. Però com dic en el meu llibre, en un moment com era ja el final del segle XVIII, ja havien desaparegut les grans epidèmies, començava la inoculació i la vacuna, s’havia començat a produir un creixement demogràfic important, la gent vivia més anys i de manera més saludable... La taxa de mortalitat infantil havia baixat i anteriorment havia estat terrible.
Hem convertit els pensadors de la Il·lustració en quelcom que no eren
I era el moment en què s’obria el món de les manufactures i on ja no hi havia només una oferta de productes del camp, sinó que es podia accedir a menjars diferents que es podien portar d’altres països; es podia menjar en recipients, molt millors que la peltre que es feia servir fins aleshores, començaven a haver-hi estufes a les cases per no passar tant fred a l’hivern, etc... En el moment en què es podia fer això, la gent que va ostentar el control dels mitjans de producció va decidir que aquest camí no els interessava. I aquests eren els que tenien el poder polític. Com tots sabem, l’inici de la Revolució Industrial és a Gran Bretanya perquè allà els burgesos havien fet la seva revolució burgesa l’any 1688, cent anys abans que els francesos fessin la seva. Aquesta gent va ser la iniciadora del sistema, ja que la burgesia ja manava, ja tenia el control de la Cambra dels Comuns i controlava quasi tota la vida parroquial anglesa, molt important per crear un teixit de gent que opinava de la mateixa manera i que volia avançar cap a aquesta societat de progrés. Aquesta gent va veure la oportunitat i ho van fer. I per què la resta d’Europa els va seguir? Perquè no va tenir més remei. A finals del segle XVIII els anglesos tenen la flota mercantil més important del món i l’armada més important del món i per bones o per males són una societat de venedors. Els problemes militars entre Gran Bretanya i Espanya al segle XVIII vénen d’aquí, perquè els anglesos volen vendre les seves mercaderies a les colònies espanyoles i els espanyols s’hi negaven. Venen a la Índia, venen a Àsia, venen a tot arreu, és la globalització iniciada per ells.
Europa i el món van haver d'adaptar-se a la nova globalització començada per la marina anglesa
En el llibre explico els diversos models d’industrialització. Què passa quan els anglesos tenen aquesta quantitat de poder i mercaderies barates? Doncs que les han de vendre. França, per exemple, per un acord que firma amb gran Bretanya al voltant del 1780, l’Acord Tiden, ha de comprar les mercaderies angleses sí o sí, perquè si no, van a la guerra. De sobte els teixidors i els filadors francesos veuen que se’ls abraona un munt de material barat i els productors francesos es veuen obligats a fer uns productes tan barats com els anglesos, tot i que havien seguit una altra línia. Els francesos es van veure obligats a mecanitzar-se a corre-cuita, igual que els prussians o els italians... menys els holandesos que es van convertir en financers. Aquesta és la resposta sobre per què es tria aquesta via i no cap altra: qui la decideix té el poder polític i econòmic i acaba imposant a la resta la seva manera de fer. Totes aquestes decisions que veiem al llarg de la història només amaguen el menyspreu per al 98% de la gent del món.
img_5196

La barbàrie del capitalisme: Entrevista a Gonzalo Pontón

Mirada desperta (ulls d’inquisidor), ‘chupa’ de cuir negre i mans sempre ocupades amb algun cigarret. Gonzalo Pontón rep a l’equip d’Ab Origine a la seu de l’editorial Pasado & Presente (pasadopresente.com), però actua com si fos casa seva. Normal: l’editorial, que aquest any ja en fa cinc, és una creació de nova planta després d’haver […]

, , , , Equip Ab Origine
1

El naixement dels Estats Units (III): els estats s’uneixen

← El naixement dels Estats Units (II): 13 estats    El 3 de setembre de l’any 1783 es va firmar a Versalles el tractat que posava fi a la Guerra d’Independència Americana. Aquest fet ratificava la victòria de les colònies sobre la metròpoli. No conservem cap document que acrediti la reacció oficial del President dels Estats Units en […]

, , , , Arnau Cunillera