Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Una tarda de juliol part de l’equip d’Ab Origine espera pacientment una videotrucada a l’ordinador. Malauradament, aquest cop és impossible que l’entrevistador i l’entrevistada es desplacin per conversar cara a cara. I és que na Cristina es troba en plena intervenció arqueològica a Mallorca, al jaciment arqueològic de Son Fornés. De sobte, el so de trucada sorgeix dels altaveus i, després de parlar llarga estona sobre la visió del projecte i acabar d’ultimar els diversos elements del desenvolupament de l’entrevista, ens disposem a començar: 

Podríem dir, no sense absència de debat, que l’arqueologia és una ciència interdisciplinària i que, en conseqüència requereix certa especialització en el si de la comunitat professional. En el teu cas t’has centrat en l’antropologia física i l’osteologia humana. Ens podries explicar en què consisteixen?

Des de l’arqueologia entenem que les persones esdevenen restes materials i no són un tipus de restes diferents. Aquesta visió podria tenir vincles amb moviments molt recents com l’antiespecista o l’animalista. La disciplina que estudia les restes humanes és l’antropologia física o forense. Per què l’osteologia? Perquè malauradament la major part del cos és de natura perible; però en canvi els ossos perduren.

Entre l’arqueologia, la biologia i la medicina hem desenvolupat aquesta disciplina que fa servir molts dels mètodes i tècniques emprats per la pràctica forense, però que es diferencia per la perspectiva, que sempre és poblacional. No ens interessa un individu concret. Tot i que podem fer osteo-biografies tan interessants com la del famós Ötzi, les nostres preguntes es plantegen poblacionalment: perquè la nostra unitat d’anàlisi és la societat, els grups humans i la seva variabilitat.

La mort és, irremeiablement, un fenomen universal. És per això que en la praxi arqueològica és quotidià tractar amb restes òssies humanes i una gran diversitat de contextos funeraris. Quina informació podem extreure de l’anàlisi d’un conjunt de restes òssies?

La primera informació que en podem extreure és la demogràfica. Amb les restes humanes podem saber el sexe i l’edat que tenia una persona quan va morir.  Aquestes dues variables són la matèria primera de l’anàlisi demogràfica. Sense aquesta és molt difícil poder plantejar qüestions que tenen a veure amb fecunditat, el creixement de la població, la taxa de mortalitat i l’esperança de vida.

Però n’hi ha d’altres també importants que tenen a veure amb el que queda enregistrat en el cos, com per exemple l’alimentació. En arqueologia tenim molts indicadors indirectes per saber què menjava una comunitat, però és en els cossos humans on es verifica el consum: deixa de ser potencial i passa a ser mitjançant el metabolisme. És a través de l’anàlisi química dels ossos que podem conèixer l’alimentació, i coneixent també el sexe i l’edat del cos analitzat podem aspirar a explorar possibles diferències socials segons aquestes variables.

A part d’això, també podem analitzar l’estat de salut del grup. No només malalties o traumatismes, sinó una qüestió que em sembla molt rellevant: les càrregues laborals. Treballar (els moviments repetitius -o no-, especialitzats -o no-) deixen també una empremta. Aquí l’antropologia aporta un munt d’informació envers això.

I un altre element molt important i que ara ha tingut un boom amb la possibilitat d’estudiar el genoma humà a partir de les restes òssies és el que té a veure amb l’herència genètica. Mitjançant anàlisis genòmiques s’estan duent a terme interpretacions sobre migracions a gran escala. Hi ha molta polèmica amb això perquè d’alguna manera estem reeditant l’escola historicocultural (això s’haurà d’aturar en algun moment) i s’estan popularitzant novament certes de les seves postures, com ara la identitat entre “sang” i cultura.

Crec que això no és innocent: la qüestió del migrant i l’estranger és quelcom molt actual i també tenim aquesta idea tan arrelada que les migracions són invasions que impliquen conquestes. Potser caldria reflexionar en què moltes migracions han esdevingut per buscar refugi i per moltes altres causes socials, en contraposició a aquesta suposada voluntat conqueridora.

A mi m’interessa molt aquesta altra concepció i amb l’ADN hi podem treballar moltíssim. Un element molt interessant en el que ara comencem a implementar (després de vint-i-tants anys d’agafar mostres sense èxit) és la investigació de les relacions de filiació. Els sistemes de parentiu no descansen només en la biologia, però la xarxa biològica ofereix un patró de relacions socials que avui dia estem en disposició de poder estudiar i que en el cas de l’estudi sobre les dones en el passat i de les societats que podrien haver estat patriarcals és interessantíssim, sobretot per veure quines relacions socials s’estaven implementant en relació a les tipologies de parentiu.

En relació amb la referència que has fet a l’escola historicocultural, i aquesta constant (confusió) sobre què és natural i què és social…

Veig per on vas. Ara sembla que tot és qüestió de noves tècniques i noves anàlisis: que els avenços en el coneixement només depenen d’analítiques ben sofisticades! (riures). No! Les relacions socials no fossilitzen, mai les trobarem en forma d’evidències empíriques!  I tampoc les classes, l’estatus o el patriarcat. Només amb una teoria social potent podem intentar llegir els elements materials del registre arqueològic.

Skype-20190711-201708
Fotografia presa durant el transcurs de l’entrevista, que realitzàrem mitjançant videotrucada. Font: pròpia.

Enllaçant aquesta reflexió entre allò existent i allò teòric, fins a quin punt el context arqueològic en què es troben aquests conjunts ossis en condiciona la seva anàlisi i l’assoliment de conclusions? (p. ex. la presència o absència d’aixovars o de connexió anatòmica dels esquelets). I sobretot la metodologia arqueològica, tant en l’excavació com en l’abstracció de l’estratigrafia pot influir (positivament o negativa) en aquestes?   

Clar! Però és que hi ha tantes decisions que prens que ho afecten des del minut u: a on vaig a picar? A on no? I aquestes mai són innocents! El context arqueològic sempre és la matriu on llegim relacions. Avui dia tothom acceptaria que l’arqueologia va de recurrències espacials i temporals a través de les quals fem agrupacions, però això és la passa u per poder llegir en clau històrica el que li va passar a una comunitat concreta.

Les avaluacions descriptives, materials, empíriques és evident que són necessàries. Però hi ha gent que pensa que amb el Big Data, que quantes més dades tinguem (riures) la lectura històrica sorgirà per si sola. I mai surt així: l’has de llegir en un context i amb referència a una sociologia de la materialitat. I per això el context arqueològic és aquest context de relacions, tant epistemològiques amb la teva teoria social com físiques amb la realitat analitzada. I a parer meu aquí hi ha la gràcia (potser amb certa supèrbia) de l’arqueologia.

Per sort, als equips treballem amb d’altra gent que t’ofereix altres maneres d’esprémer les dades; però la responsabilitat de trobar una teoria de la materialitat social llegida en clau sociològica és responsabilitat de l’arqueologia. I hem de treballar cap aquí, però no només amb analítiques i altres eines quantitatives.

Es fa patent com el positivisme encara impregna l’arqueologia metodològicament, sense que existeixi un debat teòric profund.

Totalment. Mira, perquè tal vegada he tingut la sortada del mil·lenni de ser a prop d’en Vicenç Llull que constantment es qüestiona què és la cosa: del significat de les unitats de sentit en arqueologia. Com per exemple què és un esdeveniment? Què és un fet? Nosaltres entenem, en el nostre grup de recerca, que un esdeveniment cancel·la tot allò que ha estat vigent fins al moment. Però no prediu què és el que passarà després. En conseqüència l’esdeveniment obra noves possibilitats!  És important que ens plantegem aquestes qüestions perquè cada vegada més fem història retroactiva, i això en arqueologia és fatal: interpretem què va passar a l’inici d’una cosa a partir del seu final i això és jugar amb les cartes marcades. No pots retro-teoritzar, sinó que has d’observar quins són els esdeveniments d’inflexió que obren noves possibilitats socials. I això és teoria pura!

Excavació AY Cristina 2016
Cristina Rihuete excavant en una tomba argàrica. Font: Grup de recerca ASOME-UAB

En la darrera dècada el vostre grup de recerca ha treballat intensament en diferents jaciments argàrics de la regió de Múrcia que són exponents, segons les vostres conclusions, de les primeres societats estatals europees. Per què mereixen aquest qualificatiu? Quines han estat les troballes més destacades?  

Nosaltres entenem la caracterització de l’Estat en termes no només de la institucionalització de les formes polítiques sinó en el sentit més materialista del terme: l’eclosió de societats de classe, l’explotació econòmica que genera aquests antagonismes socials i on l’Estat és essencial per garantir l’ordre.

Què passa? Suposadament no existien Estats en el mediterrani occidental; només n’hi havia en el mediterrani oriental. Els Estats només eren aquells que s’havien autoanomenat.  Aquesta nova perspectiva en què entenem que existien Estats a l’occident de la mediterrània és on trobem el nostre exemple.

L’Estat argàric es vertebra en un territori totalment jerarquitzat, amb una societat clarament urbana, amb una jerarquia entre els assentaments i amb l’existència de fronteres, que podem constatar a través de la metodologia arqueològica.

Tot i que no coneixem la seva forma política concreta això és el de manco. Allò important és que estem parlant d’una societat estatal que ocupa un territori de 35.000 km2 (és a dir, 6 províncies; entre Múrcia, Andalusia, País Valencià i Castella-la manxa).

Fins fa molt poc, a través de les intervencions del jaciment de La Almoloya, no havíem tingut oportunitat de localitzar elements tan interessants com l’arquitectura del poder: els llocs on es verificava aquest control de la població sancionant-la funeràriament i  amb uns enterraments de l’elit política com només havíem vist al jaciment de El Argar.

A més, la societat argàrica va provocar un canvi mediambiental irreversible. La desertització a molts de llocs va ser irreversible per culpa de l’impacte que va tenir el món argàric en aquests territoris. I sobretot, l’exercici de la violència per poder mantenir aquest ordre social de desigualtats és una de les claus per entendre la societat argàrica: aquesta especialització tècnica que dóna lloc a una especialització econòmica i a una distribució desigual dels guanys.

L’exemple de El Argar en la difusió de l’arqueologia i la històrica ens serveix per desmentir el falç mite que sempre hi ha hagut rics i pobres. No sempre hi ha hagut gent que ha estat espoliada i usurpada, les coses tenen un inici! I El Argar ens serveix per explicar un d’aquests inicis.

Els inicis i el final. Perquè precisament també observem la desaparició de la societat argàrica.

Clar! I aquest final és una barreja en què s’han passat de frenada en la gestió agrària, obligant a la gent a mantenir una alimentació més pobra i unes diferències socials cada cop més profundes que feien encara més horribles les condicions d’existència de la gent.

Encara no podem respondre si El Argar va acabar amb una gran revolta (és una tesi molt difícil de demostrar), però és un fet que el que ve després nega simbòlicament el passat argàric. Una de les coses més interessants de El Argar és el ritual funerari, que defineix aquesta societat; que a la societat que ve després no s’enterri ens ha de fer pensar en una ruptura social molt gran, que necessàriament ha d’haver estat una reacció contra l’ordre argàric.

La Almoloya
Fotografia aèria del jaciment de La Almoloya en el seu entorn de Sierra Espuña (Murcia). Font: Grup de recerca ASOME-UAB.

Ara farem salt geogràfic des de El Argar fins a les Illes Balears, concretament a Mallorca. A la teva tesi doctoral analitzes la necròpolis prehistòrica de la cova des Càrritx (Ciutadella, Menorca; 1450/1400 i 800 ANE). En arribar a les teves conclusions, potser a les persones no-expertes ens pot sorprendre l’elevada esperança de vida de la comunitat humana (d’entre 35 i 45 anys), la diversitat sexual de la robustesa òssia i la inexistència de diferències significatives entre sexes en la composició dietètica. Grosso modo, podries sintetitzar-nos quins elements consideres essencials per entendre la necròpolis des Càrritx?

La tesi, com ha plogut! De les coses que més m’interessaven era analitzar una necròpolis d’inhumació col·lectiva. Era un repte, perquè els cossos no estaven individualitzats sinó que s’enterraven tots junts i era impossible destriar esquelets en el que semblava un ossari de dimensions colossals. Ara bé, que la tradició de l’enterrament col·lectiu sigui sinònim d’igualtats o homogeneïtat social no està gens clar; i menys en un cementiri que funcionà tants segles.

Aquest va ser el repte. I tenia molt clar que volia explorar metodològicament la diferència sexual. Un cop vaig obtenir els resultats vaig quedar una mica tocada perquè pensava que no podien ser; no m’agradaven, saps allò de quan les teves conclusions no t’agraden? (riures) Avui dia no tinc cap altra resposta, però en realitat és una conclusió que m’ha donat una hipòtesi que encara no puc demostrar (però ara tal vegada amb les millores en l’anàlisi d’ADN podria).

Jo no observava grans diferències entre homes i dones. De fet, hi havia diferències de robustesa òssia però no estaven especialitzades en membres per sexe. També veia que els homes eren molt més alts que les dones i que això contrastava en què les dimensions cranials eren molt semblants. El que ens diuen sempre és que l’herència està en el crani i la vida està en el postcrani. Clar, si l’estatura era tan diferent i partíem que l’arquitectura cranial no, alguna cosa havia passat entre els homes i les dones.

I jo no ho veia enlloc. No ho veia en l’alimentació, ni en el treball ni en res concret. I vaig pensar que la diferència estava amagada. Em vaig fixar, per exemple, que no totes les dones van ser enterrades. La conservació òssia era fantàstica i hi havia un nombre molt elevat d’infants que tenien entre 3 mesos i 1 un any quan van ser enterrats. Però el fet que no hi hagués fetus ni nounats enterrats volia dir que el que no tenia eren dones embarassades enterrades; i això és una cosa que, fins i tot quan estava fent la tesi, en el meu cap no entrava perquè considerava el fetus com a individus. Però el fet de no tenir a dones embarassades era el que calia emfatitzar, perquè m’estava dient coses de les dones.

L’altra qüestió era la del biaix de la mortalitat infantil. Si hi hagués més nines enterrades que no pas nins jo ho podria explicar. Aparentment tenc una societat en la qual no hi ha diferències entre els sexes; però sí que hi ha diferències molt clares en els cossos adults. I aquestes han d’estar fonamentades en un tracte diferenciat durant la infantesa dels individus.

Arran d’això sorgeix la hipòtesi de l’infanticidi femení. I me la van criticar moltíssim. I és que a mi tampoc m’agrada; i menys en una societat que s’està enterrant col·lectivament i en la que pensaríem allò de “ah són iguals, són societats on encara les diferències no són greus”. No és tan clar; cal anar amb compte amb això.

Per mi aquesta va ser la part més interessant de l’estudi perquè va ser la que em va revolucionar més. Ara, amb els nous estudis d’ADN podrem saber el sexe dels infantils podrem contrastar una hipòtesi com aquesta.

Fotografia del talaiot i el santuari del jaciment de Son Fornés, Montuïri, Mallorca. Font: Museu arqueològic de Son Fornés.
Fotografia del talaiot i el santuari del jaciment de Son Fornés, Montuïri, Mallorca. Font: Museu arqueològic de Son Fornés.

A la teva obra utilitzes intencionalment la categoria sexe (masculí i femení) a l’hora de referir-te als conjunts ossis. D’aquest fet, podríem induir que el gènere, en tant que construcció social, no seria epistemològicament vàlid per intentar explicar els resultats de les anàlisis osteològiques?

Si entenem que el gènere és una construcció social, novament hem de recordar que el gènere no fossilitza!  El gènere l’has de descobrir. Jo entenc que segurament van existir societats prehistòriques en les quals el gènere tal vegada no era un universal. Jo no tenc gens clar que el gènere hagi estat una categoria que ha funcionat arreu, en tant que el gènere el que tradueix és la socialització de la diferència sexual. Jo no sé si ha estat important per totes les societats perquè la categoria juga amb aquesta diferenciació jeràrquica. El que sé és que és quelcom que hem d’explorar, que no ho hem de donar per suposat i que jo em trob molt més còmode xerrant sobre la materialitat dels cossos i com aquests cossos se socialitzen.

Tal com havíem parlat abans, tot plegat introdueix la qüestió sobre la identitat. I no sé si la identitat és una categoria útil per les disciplines que no tenim l’emic i l’ètic. Dins el marc materialista mos retreuen que no. Amb això l’Almudena Hernando hi estaria totalment en contra: ella creu que tenim una visió molt estreta perquè ella parteix d’aquesta idea de la identitat relacional o individual. Per a jo, com que la identitat té a veure amb la percepció de la construcció social crec que l’hem de refrendar a partir d’aquesta xarxa de relacions que ens proporciona el context arqueològic. Jo em seguesc trobant molt més còmode parlant de cossos sexuats.

Relacionant-ho amb aquesta visió que citaves, potser més “presentista” envers el gènere, també podríem dir que de vegades aquesta esdevé molt binària (Sí, efectivament). Des de l’antropologia se’ns ha mostrat que de gèneres, en tant que construccions socials, en poden existir múltiples en una mateixa realitat social concreta.

Clar, aquesta és la gràcia! No deixen de ser construccions que parteixen de la diferència sexual, amb diferents combinacions de possibilitats de transgressió. Una cosa que podem fer molt bé en arqueologia és estudiar normes i les transgressions de les normes. És a partir d’aquí que entenc que no podem deixar de fer servir una categoria com sexe, perquè ens perdem. Perdem la materialitat del cos. És una mica allò de: què és, el que la gent fa o el que la gent deia que feia? En el cas de la matèria que estudiem seria el primer: què és el que la gent feia i com sancionava les coses.

A més, hi ha un element que l’antropologia aporta i que trob molt encertat: no hi ha unitats de persones sinó cicles vitals d’aquestes; i això ho veiem en els cossos de les dones. Quan abans parlàvem de les dones embarassades (i tot el tema de les “deesses”, “mares” i tot això) trobem aquesta concepció de la “dona mare”, la “dona reproductora” i no: hi ha nines, joves, dones lactants, menopàusiques, àvies, etc. El cicle vital en totes les seves formes és quelcom a tenir molt en compte.

Aquestes consideracions en relació amb el sistema sexe-gènere en arqueologia poden recordar als sostinguts per altres autores i autors sobre les representacions figuratives en societats àgrafes, coincidint en el fet que no podem accedir a la seva simbologia i intencionalitat social original i, per tant, als gèneres. Tot i això, sí que podem observar com algunes d’aquestes representacions són sexuades; i és a través de la seva sexuació que podem intentar hipotetitzar-ne relacions socials. Llavors, ¿seria possible sexuar els conjunts ossis per tal d’arribar a nous resultats a la llum de les anàlisis osteològiques?

Aquest és el gran què. Tu pots sexuar els cossos i pots tenir representacions sexuades dels cossos humans. Però mai no sabràs si el punxó que està al costat d’un cos sexuat de dona era de la dona, l’havia fet servir la dona o quina relació hi havia. Haurem d’establir sempre una relació de proposició, relacional (tal com dèiem abans); i per això has de tenir una materialitat que puguis qualificar i unes relacions que proposes entre la matèria i els cossos sexuats.

Crec que aquesta és la manera de poder caminar, és a dir, “què és el que la gent va pensar de si mateixa i com es conceptualitzava?” Doncs no ho sé i, francament, no sé si m’interessa; a mi m’interessa què li va passar a la gent més que què pensava la gent d’ella mateixa. Avui dia estem en una societat tan preocupada d’ella mateixa que donem molt de pes a aquesta part, quan crec que és més important veure com ens movem en un determinat context més que no pas què se’n pensa. Pot ser molt interessant psicològicament o sociològicament però crec que l’arqueologia es troba fora d’això; o com a mínim amb la metodologia que jo faig servir.

Amb això no vull dir que la part simbòlica no estigui bé, eh? Se’n poden proposar moltíssimes coses. Però has de saber fins a on pots arribar, perquè què passa amb el simbolisme? Dissortadament acabes interpretant segons la matriu de significats de la teva societat. I clar, ni el concepte de persona segurament era igual en aquests grups que estem estudiant dels que tenim avui dia. Perquè sabem del cert que el concepte de persona del segle XIX no era així; les dones no han estat persones fins fa molt poc a molts de llocs. El que vull dir és que hem d’anar molt alerta per no acabar vomitant sobre els altres els nostres prejudicis.

L'antropologia física també és emprada en contextos arqueològics de la història recent, tals com les fosses comunes. El 2014 Rihuete participà en la intervenció de Sant Joan: la primera fossa comuna de la Guerra Civil excavada a Mallorca. Font: Cristina Rihuete.
L’antropologia física també és emprada en contextos arqueològics de la història recent, tals com les desaparicions forçades i els crims de lesa humanitat de la repressió feixista. El 2014 Rihuete participà en la intervenció al cementiri de Sant Joan: la primera fossa de la Guerra Civil excavada a Mallorca. Font: Cristina Rihuete.

Fins ara hem reflexionat profundament sobre moltes qüestions. Podríem dir que el marc teòric i epistemològic que hem anat observant en l’entrevista sorgeix en confluència entre diversos corrents teòrics arqueològics i feministes. Quin és l’impacte que aquestes han tingut més enllà de la disciplina (i de la prehistòria)? Podria ser útil socialitzar aquestes aportacions entre els actuals feminismes per tal de repensar certs termes teòrics de l’actualitat? 

La fase de la visibilització de les dones més o manco ja la tenim feta. Ara es tracta que tirem endavant epistemològicament en una altra manera de conceptualitzar les asimetries socio-sexuals en els grups humans. I el que a mi m’interessa del debat del sistema sexe-gènere és la qüestió de la contingència: quines coses són efectivament canviants i quines coses són efectivament irreductibles (més enllà dels essencialismes).

Crec que vàrem aprendre moltíssim dels feminismes de la diferència en el fet que, al cap i a la fi, és igual si les diferències són naturals o culturals quan estan enquistades generació rere generació i hem de buscar tenir la capacitat de desfer-les.

Per exemple, amb la qüestió de la genètica. Hi ha aquest debat entre l’herència genètica (què ens constitueix biològicament) i la cultura (en tant allò adquirit) i aquest debat està mal plantejat.  Aquells genetistes que no veien res més que la cèl·lula i gens egoistes (riures) estan pensant i proposant que els gens, el que fan, és utilitzar el medi per posar-se en acció o inhibir-se. Tots coneixem les predisposicions genètiques envers les malalties i altres; ara s’està proposant que l’activació d’aquestes coses té a veure amb l’ambient, i en conseqüència t’estàs carregant la determinació biològica de les coses: hi ha una interrelació dels dos factors que en el debat del sexe i el gènere crec que és molt il·lustratiu, perquè és una falsa oposició.

Aquesta és una visió molt més dialèctica.

I com ha estat sempre la dialèctica, que no és una oposició sinó precisament la superació de l’oposició.

Doncs ja hem finalitzat les preguntes, incidint en moltes qüestions que de ben segur transcendeixen els interessos concrets envers l’arqueologia i la (pre)història. Moltes gràcies per concedir-nos aquesta entrevista!

I ara, a vosaltres!

Read More

A les eleccions del 1995 per primera vegada el PP va aconseguir majoria absoluta exceptuant al Consell de Mallorca, on Maria Antònia Munar va ser anomenada presidenta gràcies al pacte amb PSOE, PSMa i EU, però el que semblava que havia de ser una legislatura estable es va convertir en un caos amb 3 presidents diferents a causa de la corrupció del túnel de Sóller, en un moment on José María Aznar fonamentava el seu discurs contra el PSOE pels seus casos de corrupció. Per tant, no es podria permetre que un president autonòmic es veiés involucrat en corrupteles. Així que, mes i mig després d’haver-se iniciat la legislatura, un pacte entre el PP estatal i l’autonòmic va forçar la dimissió de Gabriel Cañellas com a president de les Illes Balears i del PP balear.

Discurs d'investidura de Jaume Matas el 1997. Serà en la seva segona legislatura quan la seva gestió despertarà oposicions i actualment se'l considera el president més corrupte de les Illes Balears. Font: Diario de Mallorca
Discurs d’investidura de Jaume Matas el 1997. Serà en la seva segona legislatura quan la seva gestió despertarà oposicions i actualment se’l considera el president més corrupte de les Illes Balears. Font: Diario de Mallorca

Acte seguit era elegit el segon president de l’autonomia, Cristòfol Soler (PP). Soler destacà per una política molt favorable a la promoció de la cultura i llengua catalanes i més proteccionista del medi ambient. Això va anar provocant un major distanciament entre el president i el grup parlamentari, controlat encara per Cañellas. La crisi es va produir 10 mesos després, quan Soler aprofitant l’esclat d’un nou cas de corrupció va intentar formar un nou govern per eliminar els sectors més cañellistes, la qual cosa va ser resposta per Cañellas amb una reunió del grup parlamentari on es va retirar el suport a Soler. Aquest va renunciar i era elegit president Jaume Matas, però en una situació molt caòtica. Per tant, en aquesta legislatura l’activitat parlamentària va ser més aviat escassa a causa de la crisi viscuda pel partit que tenia la majoria absoluta.

Mentre se succeïen els presidents, seguien esclatant casos de corrupció al voltant del PP: a finals del 1996 es veien indicis de corrupció en la compra de la seu de la Conselleria d’Agricultura però a principis del 1997 va ser arxivat pel jutge davant la falta de proves. Poc després, el març del 1997, el jutge va establir l’obertura de judici a Cañellas, cosa que el va obligar a dimitir del grup parlamentari popular, però finalment el juny del mateix any l’absolia per prescripció. Finalment, durant les eleccions del 1999 va esclatar un nou escàndol polític vinculat al PP, el cas Formentera, que consistia en la compra amb fons públics dels vots dels emigrants balears a l’Argentina i l’Uruguai.

L’OCB seguia amb la seva dinàmica de cada vegada més mobilitzacions i, per exemple, es varen realitzar diverses convocatòries, com seria el cas del maig del 1996, on, sota el lema “Som comunitat històrica”, es varen congregar unes 20.000 persones a la plaça Major de Palma.

José Ramón Bauzà i Francesc Antic, dos dels últims presidents de les Illes Balears. Font: Ultima Hora
José Ramón Bauzà i Francesc Antic, dos dels últims presidents de les Illes Balears. Font: Ultima Hora

El 1999 es produïa un gran canvi en la política de les Illes Balears provocat per un pacte de les diferents forces progressistes i nacionalistes, és a dir, UM, PSOE, els PSMs, EU i els Verds. A partir d’aquest moment es produirà un canvi de color polític permanent a les diferents institucions balears. El conjunt d’aquestes forces que entraven al govern investiren a Francesc Antich (PSOE) com a president de les Illes Balears. Mentrestant, al Consell de Mallorca hi havia un govern format per UM i PSM amb el suport extern de PSOE i EU, al de Menorca retornava el PSOE amb un govern format també per PSM i Esquerra de Menorca i, al d’Eivissa i Formentera, per primera vegada, gràcies a la coalició Pacte Progressista d’Eivissa i la Coalició d’Organitzacions Progressistes de Formentera, hi havia un canvi de color polític.

En aquesta legislatura es varen dur a terme grans projectes. Per una banda, es donaven més competències, capacitat executiva i finançament als Consells. En segon lloc, es va dur a terme una política de major protecció del territori que va ocasionar critiques des de la Federació Agrícola i Ramadera de Balears. Aquesta política, a gran trets, va consistir en una moratòria urbanística i la declaració com a Parc Natural ses Salines d’Eivissa i Formentera, la península de Llevant de Mallorca i cala d’Hort-es Vedrà a Eivissa. La iniciativa més polèmica i combatuda va ser l’ecotaxa, aprovada el 2000, que consistia en un impost sobre les estades hoteleres per tal de compensar els trastorns que sofria el medi ambient a causa de l’impacte turístic i regenerar les zones turístiques madures. Aquesta mesura fou virulentament rebutjada pel PP i per bona part del sector hoteler. Així, el juliol del 2001 el govern central presidit per Aznar va presentar un recurs al Tribunal Constitucional, però finalment el gener del 2002 aixecà la suspensió de l’impost entrant definitivament en vigor el maig del 2002.

Al 2003 es produïa un nou canvi en les institucions balears, però aquesta vegada de caire conservador: UM decidia deixar de banda els seus anteriors socis i pactar amb el PP. Això va permetre a Jaume Matas tornar a la presidència balear a la vegada que Maria Antònia Munar seguia presidint el Consell Mallorca i el PP recuperava el Consell d’Eivissa i Formentera. L’única administració que quedava en mans progressistes era el Consell de Menorca gràcies al pacte entre el PSOE i el PSM. El govern de Jaume Matas va suposar desfer bona part de l’obra de govern del Pacte de Progrés, ja que va suspendre l’ecotaxa, va reduir a la mínima expressió el Parc Natural de Llevant i va convertir en reserva natural el de cala d’Hort. A més, va iniciar una política de grans infraestructures viàries arreu de les illes, sobretot a Eivissa i Mallorca, que varen ocasionar una gran oposició popular i ecologista. Així, a Eivissa va haver-hi una sèrie de manifestacions que oscil·laren entre les 6.000 i 22.300 persones segons la convocatòria. Mentrestant, a Mallorca es varen realitzar dues manifestacions amb 50.000 assistents el febrer del 2004 i amb 60.000 el 2007, rompent consecutivament el rècord de manifestants. L’ecologisme durant la legislatura de Matas va arribar al seu zenit de mobilització.

Manifestació convocada pel GOB als carrers de Palma el 2004 sota el lema, que ha fet fortuna, "Qui estima Mallorca no la destrueix". Font: mallorquinsicatalans.blogspot.com
Manifestació convocada pel GOB als carrers de Palma el 2004 sota el lema, que ha fet fortuna, “Qui estima Mallorca no la destrueix”. Font: mallorquinsicatalans.blogspot.com

En aquesta legislatura es va crear IB3, la televisió autonòmica, i es va iniciar la construcció d’un nou gran hospital públic de referència, Son Espases. Aquest darrer projecte va ocasionar, també, una forta oposició popular i ecologista perquè afectava de ple l’entorn rural de la Real. Per altra banda, el 2007 es va produir la reforma de l’Estatut de les Illes Balears. Aquesta reforma va suposar la creació del Consell de Formentera i, per tant, que cada illa tengués el seu propi Consell; augmentar les competències d’aquests; i a nivell autonòmic es rebia competències en seguretat, cosa que permetia la creació d’una policia autonòmica, cosa que no s’ha realitzat.

A més, tornarà a reaparèixer el fenomen de la corrupció. A finals del 2006 esclatava el Cas Andratx amb la detenció de l’alcalde del PP per beneficiar-se de l’urbanisme a la carta. Aquest, però, només serà la primera gota d’una cascada de corrupció.

Per altra banda, va iniciar una sèrie de polítiques que no agradaren en absolut als defensors de la llengua i cultura de les Illes Balears, ja que el 2004 es va aprovar una reducció a les ajudes per la producció de premsa en català i una reducció dels requisits lingüístics en català per entrar dins la funció publica. Així, el 2006 l’OCB engegà la campanya Sus Mallorca, que va culminar amb una manifestació el maig del 2007 de 30.000 persones.

Les eleccions del 2007 varen suposar la derrota del PP i la reedició del Pacte de Progrés, tornant a la presidència Francesc Antich. A més, tots els Consells Insulars estaven governats per partits progressistes. En aquesta legislatura continuà la polèmica per Son Espases, sobretot després que els partits de govern prometessin retirar el projecte i al final només es dugués a terme una remodelació. Pel que fa a la qüestió ambiental en aquest cas el govern no va desenvolupar unes polítiques tan valentes, cosa que va ocasionar les crítiques dels ecologistes. La principal qüestió al llarg de la legislatura va ser la situació provocada per l’explosió de casos de corrupció que afectaven a UM. A finals del 2007 esclatava el cas Son Oms i el cas Can Domenge, on es varen veure implicats els principals dirigents del partit, com Maria Antònia Munar. Ja el 2009 esclataven nous casos, com el cas Peatge i l’operació Maquillatge. Finalment, a principis del 2010 esclatava el cas Voltor. Antich dos dies després decidí expulsar a UM del govern i governar en minoria, cosa que va dur a la paralització institucional. La corrupció, però, també afectava al PP sobretot amb el macrocas Palma Arena, del qual se’n deriva el cas Nóos, que afecta en peces separades a la família real, a Jaume Matas i a diversos membres del seu govern.

Rampa d'accés posterior als jutjats d'instrucció de Via Alemanya (Palma), on els últims anys hem vist desfilar expresidents, empresaris, membres de la família reial, etc. Tots vinculats a casos de corrupció. Font: www.navarrainformacion.es
Rampa d’accés posterior als jutjats d’instrucció de Via Alemanya (Palma), on els últims anys hem vist desfilar expresidents, empresaris, membres de la família reial, etc. Tots vinculats a casos de corrupció. Font: www.navarrainformacion.es

El 2011 va suposar un cataclisme de les forces progressistes, després d’una legislatura marcada pel caos institucional, i una claríssima majoria del PP, després de realitzar una neteja de dels elements marcats com a corruptes, manat per José Ramón Bauzà, que va donar un gir clarament espanyolista. L’única institució que quedà en mans de forces progressistes fou el Consell de Formentera. El govern Bauzà va destacar-se per dur a terme una política de clara desprotecció del català eliminant-lo com a requisit per a moltes places funcionarials i reduint la seva presència a l’educació. El projecte d’introduir el trilingüisme anglès, català i castellà al sistema educatiu es va veure com una manera de reduir la presència del català en l’educació ampliant-la la del castellà. A més, el fet de ser una reforma educativa promoguda sense cap consens amb els agents educatius va provocar una fortíssima oposició entre aquests. Això, sumat a unes grans retallades en el sistema amb la reducció de 1.000 interins o l’augment del nombre d’alumnes per aula més enllà de criteris pedagògics, va provocar la creació de l’Assemblea de Docents, que va ser la principal promotora de la mobilització. Aquesta va promoure una vaga indefinida en l’educació primària i secundària de cara a l’inici del curs 2013-2014 que es va prolongar durant 3 setmanes i va arrancar amb un 92% de seguiment. Per donar suport econòmic als vaguistes es va crear una caixa de resistència. Aquesta situació de conflicte arribà al seu punt àlgid el 29 de setembre, quan es va realitzar la mobilització més massiva de la història de les Balears. Es varen convocar manifestacions a cada una de les illes i l’assistència fou molt gran: 100.000 persones a Mallorca, 10.000 a Menorca, 10.000 a Eivissa i 500 a Formentera. Hem de tenir present que les xifres suposen al voltant d’un 12% de la població de les Illes Balears. Durant la resta de la legislatura el conflicte educatiu continuà perquè s’hi ha de sumar la dinàmica de mobilitzacions en el marc estatal contra la LOMQE.

Punt de partida de la manifestació del 29 de setembre convocada per l'Assemblea de Docents en contra el sistema educatiu que va provocar una marea verda amb l'assistència més elevada de la història de les Illes Balears. Font: deazulaverde.wordpress.com
Punt de partida de la manifestació del 29 de setembre convocada per l’Assemblea de Docents en contra el sistema educatiu que va provocar una marea verda amb l’assistència més elevada de la història de les Illes Balears. Font: deazulaverde.wordpress.com

Per altra banda, pel que fa a la protecció territorial, tot i no destacar-se grans projectes, exceptuant la reforma de la carretera general de Menorca que va ocasionar una fortíssima oposició, sí que es va dur a terme una importantíssima desrregularització medi ambiental, que va ser resposta pels ecologistes amb una ILP per a la Defensa del Territori que va recollir 16.000 signatures.

El 2015 es produïa un trasbals en el marc polític: després d’una legislatura duríssima, el PP aconseguia els pitjors resultats de la seva història i, per primera vegada, es duia a terme un govern sense el sector nacionalista de centre, només el PSOE, Podem, Més per Mallorca (la coalició de PSMa i Iniciativa-Verds) i Més per Menorca (coalició de PSMe, ERC i Iniciativa-Verds). Tots els Consells Insulars quedaven en mans d’aquestes forces i, fins i tot, per primera vegada els sectors nacionalistes d’esquerres arribaven a la presidència a Menorca i a Mallorca. Sembla que s’inaugura una nova etapa on la societat balear està basculant cap a l’esquerra, però falta veure si la gestió d’aquest nou govern encapçalat per Francina Armengol (PSOE), que ja ha rebut nombroses crítiques de sectors més aviat dretans però també de l’ecologisme, serà capaç de consolidar aquest canvi o un PP amb un relatiu retorn al regionalisme folklòric de Cañellas però de cada vegada més rodejat de casos de corrupció aconseguirà recuperar la confiança de la majoria dels electors després d’un clar rebuig a l’espanyolisme furibund de Bauzà.

Ens hem permès, a mode de conclusió analitzar el resultat electoral de totes les eleccions autonòmiques a mode orientatiu per desterrar una sèrie de mites sobre les Balears. En aquest sentit la dreta suposa un 44,14% dels vots, el centre un 10,08 i l’esquerra un 44,49. Per tant, no podem dir que es tracta d’una societat eminentment conservadora, sinó que es tracta d’una societat on hi ha un clar equilibri entre esquerra i dreta i on el centre fa de baula entre un i altre sector, sent la clau de govern. Així, la imatge d’uns illencs profundament conservadors és falsa encara que la seva administració autonòmica hagi estat 24 dels 34 anys de la seva existència governada per partits conservadors. Això es deu, essencialment, a la política de pactes del centre, més propensa a la dreta que a l’esquerra. Per altra banda, l’opció dels partits no estatals té de mitjana, tot i importants alts i baixos d’entre el 25,8% i el 15,2%, la confiança d’un 20,5% dels electors. Per tant, les Illes Balears, amb les seves diferències internes entre una Eivissa més estatalista i conservadora, una Menorca més progressista i una Mallorca més centrista i no estatalista, és una societat que tot i estar mediatitzada per la política estatal la podríem considerar una de les comunitats amb més presència de forces no sucursalistes, sense oblidar els continguts autonomistes d’altres forces.

Read More

 

 

Sempre he tingut un especial interès sobre els fenòmens de poblament i la seva evolució, que al seu torn assenten les bases de la urbanització i ocupació dels territoris; la història que hi ha al darrere amaga o revela sovint detalls per explicar determinats patrons de concentració, continuïtat o desplaçament de la població al llarg de les diferents èpoques. En els casos de poblament insular, al tenir un espai físic ben delimitat per el mar, els patrons i fenòmens de poblament s’aguditzen encara més ja que s’està molt condicionat per el paisatge, els recursos i el contacte exterior. Em va semblar bé a l’hora d’elaborar l’article parlar de Menorca, ja que tot i anar en comptades ocasions, cada cop es descobreix alguna cosa nova, un nou detall, o una incògnita que origina nous interrogants i que m’obliguen a tornar a obrir un vell mapa que encara guardo.

M’he volgut centrar, a mode d’esbós, al voltant dels fenòmens de poblament que es donen a Menorca des dels primers assentaments fins a la romanització; com evoluciona l’ocupació i vertebració del territori, i quines empremtes deixen a la disposició actual de l’illa. En aquest cas, en què s’assembla l’illa i en què no actualment i fa 2500 anys? Com, on i per què va arribar el primer poblament? Hi té a veure alguna cosa la distribució tan irregular, arreu de l’illa, de jaciments pertanyents a assentaments prehistòrics? Com va alterar-hi el mode de vida el contacte amb púnics i romans? Com i en quin context podem explicar, doncs, el sorgiment dels dos enclavaments principals avui dia de l’illa com Maó i Ciutadella?

Afortunadament, un dels atractius de l’illa, juntament amb Mallorca, és la gran quantitat de jaciments protohistòrics i prehistòrics dels quals gaudeix, corresponents a les conegudes i estudiades cultures pretalaiòtica i talaiòtica. Se sap que el primer poblament de l’illa va arribar entre el 3000 i 2500 aC, provinent de la boca del riu Roine. La superpoblació de les zones que habitaven, i també, probablement, l’escassetat de recursos que patien en el seu lloc d’origen, són els motius que expliquen els grans volums migratoris al llarg de la història; en aquest cas, no seria una excepció.

Per on van entrar? Els vents de Tramuntana varen fer de Cala Morell (al nord-oest) i Cala Blanca (a l’oest) les portes d’entrada a l’illa. Unes portes que condueixen a les zones interiors d’Es Migjorn (o per entendre’ns, la divisió física corresponent a la meitat inferior de l’illa i una part del nord-oest), llocs on es van consolidar els primers assentaments.  I per què abandonaren la costa? Un dels factors que determina l’establiment de nuclis, i més quan el territori està molt delimitat, és el component geogràfic i més concretament el geològic. Menorca en aquest sentit té una varietat geològica molt diferenciada entre la meitat nord o la Tramuntana i la meitat sud o Es Migjorn. I això és veu en quin tipus de material aflora a la superfície i els ambients que crea com a conseqüència. Una falla que va des de Cala Morell i la Vall (al nord-oest) fins a Maó (est) marca la diferència entre una part i l’altra.

 

 

 

menorca-colors-geologics
La sedimentació de material mentre Menorca emergia del mar, ha dibuixat un mapa geològic entre una zona molt diversa a la Tramuntana i una de més homogènia a la zona d’Es Migjorn. La “Menorca dels colors” d’Henri Hermite i Antoni Obrador defineix els diferents ambients geològics que s’originen a l’illa. Una Menorca blanca dominada per relleus plans; una de vermella amb un relleu contrastat entre amples valls i serres rocoses; una de fosca on trobem zones d’interior amb ondulacions suaus, però amb costes rocoses i accidentades; i per finalitzar la Menorca grisa, d’extensions planes ocupades per massa forestal però també amb diferència de relleus importants. Foto i text extret de: www.geologiamenorca.org

 

 

 

Seguint amb aquesta línia, doncs, és obvi que s’havia d’optimitzar al màxim la interacció amb el paisatge i, segons sembla, la diferència entre les dues zones físiques va marcar la pauta a l’hora d’establir els primers assentaments. A la Tramuntana (la part física corresponent a la meitat nord), hi trobem superfícies d’orografia i ambients molt contrastats sumades a una façana marítima complicada, molt exposada als vents i l’onatge. Observem doncs, que hi ha certs factors que, si bé ens poden semblar menors, són definitius a l’hora de prendre una decisió per situar-se en enclavaments estables quan no es disposa de la tecnologia suficient.

Es veritat que hi va haver assentaments a la Tramuntana, i alguns d’importants com Sa Torreta o Sant Jordi, però la desproporció era molt gran respecte a Es Migjorn. En aquest sentit la zona d’Es Migjorn reunia un altre tipus de característiques: zones més planes i estables que permetien tenir explotacions extenses, tant agrícoles com ramaderes; zones humides permanents a l’interior (ara assecades), vegetació que propiciava abric i recursos, i barrancs que dipositaven aigua en pous naturals. Però, el fet que la franja costanera d’Es Migjorn també presentés moltes dificultats en algun dels seus trams, va propiciar un dibuix irregular en la distribució de la població i dels seus assentaments, que es mantindria alhora en època talaiòtica. Per tant, que no ens estranyi que els jaciments prehistòrics i protohistòrics que avui resten a l’illa es situïn més aviat en zones pròximes a l’interior, i que concorden amb les facilitats que oferia el terreny. La base forta d’una economia rural caracteritzaria els patrons d’assentament prehistòrics menorquins, que viurien relativament aïllats al no tenir una necessitat imperiosa d’aprofitar els recursos del mar.

El trànsit posterior cap a la cultura talaiòtica a partir de l’any 1500 a.C, marcada per l’arribada d’un segon poblament amb una cultura diferent de la que ja existia a l’illa, suposaria un pas més en la seva evolució. Es passaria dels assentaments de baixa densitat, composats per unitats familiars, a una societat jerarquitzada que començava a organitzar, de manera molt embrionària, els assentaments amb una lògica urbanitzadora degut al creixement considerable de la població.  Però l’eix vertebrador de com s’organitzava i es poblava el territori es seguiria fent a partir del domini de l’agricultura i la ramaderia. De fet, encara segueix sent important el món rural a Menorca, ja que, si bé trobem explotacions rurals i de tot tipus arreu de l’illa, moltes d’elles estan situades a escassos metres o inclús a sobre de jaciments prehistòrics.

Precisament, la jerarquització de la societat originaria al seu torn una jerarquia a l’hora d’ocupar el territori. Uns determinats assentaments s’erigirien per sobre d’uns altres i es convertirien en els centres de poder polític, religiós i econòmic, i que al seu torn estendrien el seu domini territorial sobre una xarxa d’assentaments secundaris. Tres assentaments destacarien per sobre de la resta i cadascun ho faria en un espai físic de l’illa.

Trepucó, Son Catlar i la Torre d’en Gaumés formarien en aquest període complexos d’una densitat molt alta,  amb una xarxa d’assentaments secundaris pròxims per tal de controlar i dominar el territori. Ja de ple en el darrer mil·lenni (1000-200 aC), els nuclis es caracteritzarien per tenir estructures de defensa, com els mateixos talaiots, murades i ampliacions de perímetre per la densitat en els assentaments. Per tant, els emplaçaments que tindrien major protagonisme serien aquells que disposessin d’una situació física favorable no només per controlar i dominar el territori, sinó també per controlar el que començava a passar a la façana marítima i les platges. Arran de la presència fenícia i cartaginesa a Eivissa, tot just començaven a intensificar-se els contactes.

La zona més oriental de l’illa va estar dominada per l’assentament de Trepucó. Situat entre Maó i Sant Lluís a l’extrem sud-est, controlava tota la zona a través d’una xarxa d’assentaments secundaris com Torellonet Vell, Talatí de Dalt, Trebalúger o Toràixer entre d’altres, que consolidaven un control dels recursos de la zona però també de defensa del territori. Una mostra clara de la importància estratègica del lloc, que segurament no ha contribuït a la conservació del lloc, és que a una part del jaciment en resta el dibuix dels fonaments d’una muralla militar del segle XVIII.

 

 

Trepucó
La importància estratègica de la zona al llarg de la història, sumat a la creixent urbanització de Maó en els darrers segles, han fet que Trepucó no conservi un estat idoni. Per sobre de tot destaca el perfil estrellat de la muralla francesa del segle XVIII.

 

 

 

Més a l’oest, a tocar de la zona central d’Es Migjorn, se situava el següent dels assentaments més importants com el de Torre d’en Gaumés, des d’on per cert,  es pot observar Mallorca (sempre que el temps ho permeti).  Establia el seu domini a l’alçada dels barrancs que van a parar a Cala’n Porter i a Cales Coves. No a una distància molt llunyana també trobem altres poblats secundaris però coneguts per els seus jaciments com el de Torralba d’en Salord i Son Bou. La importància física de la zona també es veuria reflectida amb la fundació posterior en època medieval d’Alaior, que vertebraria el trànsit interior i el domini de la zona central.

 

 

Torre d'en Gaumés
Les grans dimensions de l’assentament de la Torre d’en Gaumés contrasten amb l’explotació rural que en resta actualment al costat.

 

 

 

Torre d'en Gaumes
Torre d’en Gaumés. Mostra clara de la importància a l’hora de situar-se en un bon lloc per a poder dominar i controlar la zona.

 

 

 

I a la part més occidental, l’últim dels assentaments va ser Son Catlar, la visita del qual ens aportarà una idea de l’envergadura de l’assentament, que manté avui dia el perímetre emmurallat. Dominaven també la zona, a través d’una xarxa de poblats secundaris, les entrades i barrancs cap a les cales que anaven des de Cala Blanca (a l’oest) fins a Macarella (al sud-oest), ocupant una extensa zona interior de domini afavorit pel terreny pla.

 

 

Son Catlar
Vista alçada del perímetre emmurallat de Son Catlar. Al costat l’explotació actual.

 

 

 

D’altra banda, els assentaments o nuclis poblacionals a la costa van seguir tenint un paper residual. No va ser la tendència habitual perquè l’economia depenent del mar va ser poc rellevant donada la importància de l’agricultura i la ramaderia a l’edat del ferro a Menorca. El que sí va ser important a nivell costaner va ser controlar els barrancs com a passos de trànsit de possibles intrusions. A part de ser llocs de trànsit que conduïen a les cales quan la franja costanera ho impedia, van ser freqüentats per disposar de fonts i dipòsits d’aigua, on la vegetació ajudava a mantenir la humitat fent que s’acumulés en pous naturals. Però: dir que la comunicació amb l’exterior era inexistent en època talaiòtica seria una contradicció, ja que precisament la cultura talaiòtica prové d’un poblament que va venir de fora i que trencava amb la dinàmica present a l’illa. Les necròpolis d’ús continuat a Macarelleta, Cales Coves, Cala Morell, Binai Nou o al Castell de Maó fan pensar de l’existència d’assentaments costaners, però de caràcter temporal i secundari respecte als d’interior.

 

IMG_6147
Barranc de Binigaus (Es Migjorn Gran). Els barrancs trencaran amb la tendència de l’orografia plana de la zona d’Es Migjorn. La seva riquesa a nivell de recursos però sobretot d’aigua acumulada en dipòsits naturals, faran dels barrancs llocs freqüentats des d’un principi per els poblaments prehistòrics.

 

 

 

IMG_6210
Vistes de l’últim tram del barranc que ens porten cap a les platges de Binigaus i Binicodrell.

 

 

 

Tot i així, a poc a poc es començaven intuir aproximacions del poblament menorquí a la costa, ja que el Mediterrani estava experimentant a partir de l’any 1000 a.C. una activitat cada vegada més forta. Grecs, fenicis, cartaginesos i romans en última instància començarien a freqüentar el Mediterrani per tal de consolidar noves xarxes comercials mitjançant la fundació factories i nuclis costaners. Que no ens resulti estrany doncs, que els poblats talaiòtics passessin a tenir murades en els seus nuclis quan no les havien tingut anteriorment, o a construir més talaiots en els perímetres del diferents poblats. Amb la consolidació de fenicis i cartaginesos a l’illa d’Eivissa entre el segle VII i el III a.C., farien entrar Menorca i les Balears a l’esfera de les civilitzacions que vertebrarien els seus imperis o estats a través de la Mediterrània.

Precisament en aquesta època d’influència i presència cartaginesa, es van fundar els fonaments dels dos nuclis principals de l’illa avui dia, Mago (Maó) i Iamo (Ciutadella). La interacció comercial púnica amb la població talaiòtica va fer créixer aquests dos nous assentaments, que anirien desplaçant amb el temps els centres de poder cap a la zona costanera. Per exemple: per la seva proximitat física, Trepucó és un clar indici de com s’aniria perdent influència, població i pes en favor de Mago, que estava inserida en una xarxa comercial que abraçava tot el Mediterrani occidental. Per tant, aquest gir suposaria l’inici de la decadència dels assentaments talaiòtics com a centres de poder. El sorgiment dels nuclis de Iamo i Mago tindrien l’avantatge de ser les principals portes d’entrada i sortida de recursos de l’illa. En definitiva, una porta oberta a les influències de les civilitzacions que dominarien el mar Mediterrani durant l’època antiga. Això va provocar que es produïssin abandonaments d’assentaments talaiòtics (convertits en simples explotacions rurals)  i veure una reducció dràstica de la població resident a l’interior cap a aquests nous epicentres polítics i econòmics, que, al cap i a la fi, dibuixarien la bipolaritat poblacional que trobem avui dia a Menorca.

Més tard, al darrer quart del segle II a.C., els romans ocuparien Menorca després de vèncer els cartaginesos amb el pretext d’una forta pirateria existent a les Balears, però que amagava obvis motius d’ocupació territorial i de control de recursos. Independentment del grau de violència o naturalitat en la romanització de l’illa, la cultura talaiòtica i la seva manera de vertebrar el territori tenien els dies comptats.  Mago i Iamo donarien continuïtat a aquesta nova dinàmica de poblament centrada en enclavaments costaners, i una prova d’això és la fundació a la vessant de Tramuntana del campament i més tard nucli romà de Sanisera, a tocar del cap de Cavalleria, i que va tenir la mateixa importància que Mago i Iamo.

 

sanisera1
Al costat de l’actual port de Sanitja, trobem l’assentament de Sanisera, de fundació exclusivament romana, i que gaudiria d’una importància rellevant fins al segle VI d.C. Donava sortida al Mare Nostrum per la part central de Tramuntana, i es resguardava en una posició privilegiada a tocar del punt més al nord de l’illa, el cap de Cavalleria.

 

Malauradament, a l’hora d’analitzar el període púnic i romà fins al baix imperi, Mateu Riera ha estat molt crític al voltant del poc que se sap d’aquest període ja que “L’espectacularitat prehistòrica de Menorca ha deixat enrere investigacions d’època històrica. […] Molts dels “arqueòlegs” que han treballat en jaciments prehistòrics menorquins desestimaven estudiar-ne els seus horitzons antics o medievals, destruint-ne els seus corresponents nivells arqueològics.

Per tant, és cert que se sap poca cosa, urbanísticament parlant, dels nuclis de Maó i Ciutadella en època antiga; el fet d’estar poblats avui dia en limita la tasca i impedeix saber si hi ha algunes línies mestres que ens ajudin a deduir la seva evolució. El mateix passa amb el camp menorquí en època romana. Com es vertebra l’interior de l’illa i quin grau de continuïtat se li donaran als assentaments talaiòtics? És cert que les explotacions rurals perdurarien, però no en sabem res sobre la seva evolució i la seva tipologia. Ni rastre, a més, de les villae romanes que abundarien en tot el període romà.

Sí que es pot deduir a partir d’evidències posteriors, que l’urbanisme de Maó i Ciutadella creixeria al llarg de la història condicionat per les estructures defensives al disposar de ports geoestratègicament molt importants, sobretot el de Maó. La protecció per les formes naturals que dibuixa la costa oferien un avantatge defensiu als ports per resguardar guarnicions militars mentre Europa seguís essent un camp de batalla continu, tant per terra com per mar.

Però farem l’aturada aquí; seria interessant abordar com el cristianisme i la situació física de nombroses basíliques paleocristianes arreu de Menorca arriben a reorganitzar o no la població. Les turbulències per la invasió germànica dels vàndals o la islàmica posteriorment, han dibuixat una “època obscura” absent de material que ens dificulta la tasca per veure com la tendència de la població de Menorca s’organitza en aquest període i en base a quins factors.

 

 

Licencia de Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 4.0 Internacional.

Read More