Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

¿Quina ha estat la percepció que han tingut les classes populars catalanes de la segona meitat del s. XX al voltant de qüestions com la catalanitat i l’espanyolitat? ¿És possible avaluar en quin grau o intensitat aquests factors van influir en la configuració de l’imaginari col·lectiu popular català del període?

La qüestió evidentment és complexa com per poder-la abordar en poques línies, sobretot perquè no ha estat l’únic factor que ha anat transformant les identitats col·lectives a Catalunya al llarg d’aquesta segona meitat del s. XX. Però sí que podem apuntar-ne alguns elements per a una reflexió en termes històrics i de longue durée d’una qüestió que, sens dubte, ha tingut les seves peculiaritats a casa nostra. Vegem-ho.

Sobre el concepte, el subjecte i el marc històric

Abans que res, val la pena introduir –encara que sigui de forma breu– algunes consideracions al voltant del concepte, el subjecte i el marc històric. Per començar, ni catalanitat ni espanyolitat han estat conceptes amb significats estàtics i impermeables al pas del temps. De fet, més aviat es tracta de fenòmens dinàmics, plurals i en constant evolució. Dintre dels quals hi trobaríem tot un reguitzell d’elements i codis que configuren allò que en cada moment s’ha entès com a catalanitat i espanyolitat, i que evidentment anirien des del folklore o la gastronomia fins a qüestions més profundes –però no menys reals– d’índole cultural i antropològica.

Naturalment, en aquest procés de codificació, les classes populars –categoria social àmpliament esmentada, però de contorns difusos– no han estat en cap cas alienes ni passives. Al contrari, en molts casos la cultura popular en el seu sentit més ampli ha estat un agent de canvi en la configuració –i reelaboració– de les identitats col·lectives. De fet, tal com ja assenyalà el professor Jordi Casassas a La fàbrica de les idees (1999), les classes populars construirien una memòria cultural identitària molt menys erudita, però molt més funcional, ja que tan sols agafarien del passat allò que més els hi interessa a cada moment. La seva simplicitat, doncs, és el que facilitaria –aparentment– la seva comprensió universal.

Amb tot, cal afegir encara un tercer factor, en aquest cas essencial, doncs al capdavall és el que també acabarà determinant –valgui la redundància– una determinada construcció de la catalanitat i l’espanyolitat: el marc històric. No en va, el canvi més gran que experimentà en aquest sentit la societat catalana precisament es produirà durant la segona meitat del segle XX, quan d’una Catalunya majoritàriament catalanoparlant es transitarà cap a una Catalunya plenament bilingüe; i quan d’una Catalunya sota la dictadura de Franco es passarà a un règim democràtic, amb la recuperació de les institucions catalanes i l’autogovern.

És, doncs, en aquest context històric –a cavall de dos marcs culturals tan oposats– que es gestaran alguns dels ingredients i de les experiències que s’afegirien al pòsit de la memòria col·lectiva del país. I que pel cas que ens ateny ara és el que acabaria propiciant, també, el sorgiment de noves –o velles formes, segons es miri– d’entendre la catalanitat i l’espanyolitat; i per extensió nous significats sobre què volia dir ser català, espanyol, o ambdues coses alhora.

Continuïtats i ruptures durant la llarga nit franquista

Cap al 1950 bona part dels elements simbòlics que configuraven el sentit de catalanitat de les classes populars catalanes no eren gaire diferents dels que ja hi havia abans de la Guerra Civil. El context, no cal dir, era ben diferent. Radicalment diferent. No només perquè entremig havia desaparegut tota una generació, a la guerra o a l’exili. Sinó sobretot perquè un dels principals objectius del franquisme fou el d’eliminar tot element que suposés una esmena a la visió ultranacionalista i d’arrel castellana que, sobre l’espanyolitat, divulgaria el règim a través de tots els mitjans possibles a l’època; i per descomptat a través de la violència i la repressió.

A la pràctica aquesta visió acabaria arribant molt més lluny del que fins i tot l’expolític lligaire Ferran –Fernando– Valls Taberner ja havia afirmat a La Vanguardia Española del 15 de febrer de 1939: “Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravio. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalanista”. Valls i Taberner moriria tot just tres anys després. Però el cert és que bona part d’allò que s’entenia com a catalanitat –començant per la mateixa llengua catalana– acabà associant-se a catalanisme, i per extensió a “separatismo”.

*Circular de la Jefatura local de Manresa sobre la imposició de sancions davant l’ús de la llengua catalana. Font: http://www1.memoria.cat/franquisme/

Aquesta simbiosi no era en absolut cap novetat: el mateix procés de nacionalització espanyol havia partit del clàssic etnocentrisme castellà, ben present entre la Cort, l’aristocràcia i les elits polítiques residents a Madrid, que des del principi acabarien identificant Espanya amb Castella. La diferència amb tot això, però, és que en un context ben recent com el dels anys trenta i la II Guerra Mundial, amb l’auge dels totalitarismes, i on l’adversari polític es convertia en un enemic a eliminar, tot plegat conduí a una radicalització de postures i al final a una explícita política de genocidi cultural. I és que el gran salt qualitatiu que donaria la dictadura a Catalunya seria el d’institucionalitzar una catalanofòbia militant que, si fa no fa, es mantindria vigent fins a pràcticament els darrers dies del règim. Fins i tot aquesta catalanofòbia arribaria a incomodar a una part del carlisme i del falangisme català de primera hora, el qual podia acceptar –simplificant– allò del “habla español, que hace más fino”, però no tant un “habla en cristiano”. Tanmateix, això no impediria que una part no menor dels franquistes catalans –entre ells bona part de la burgesia catalana– acabés adoptant el castellà com a llengua vehicular en l’àmbit domèstic. I d’aquí a què els seus fills –els nascuts a les acaballes de la guerra i durant la postguerra– acabessin practicant el català únicament amb les seves respectives mainaderes i criades.

Sigui com sigui, aquest procés de canvi cultural que suposà –i imposà– el franquisme també acabaria impactant a mitjà i llarg termini sobre la percepció que les classes populars –i allò que, de vegades, s’ha categoritzat com la menestralia– tindrien de l’espanyolitat. És important assenyalar aquest factor, ja que el franquisme no només reduí la catalanitat a la sardana i al folklore amb rerefons religiós, sinó que també acabà convertint l’espanyolitat –i sobretot aquell tipus d’espanyolitat– en un element d’opressió cultural, de tal manera que, al seu torn, i sense voler-ho, el règim acabà convertint la catalanitat en un símbol contra la mateixa dictadura. Sense aquests elements no s’entendria part de l’al·lèrgia que encara avui dia el mateix concepte d’espanyolitat suposa per una part no menor de la població catalana.

Amb tot, un dels majors processos de canvi que experimentaria Catalunya durant aquells anys fou l’arribada de la immigració. Entre 1950 i 1975 prop d’un milió i mig de persones –provinents majoritàriament d’Andalusia i Extremadura– s’establirien a moltes zones de Catalunya. La història és prou coneguda, i de fet el fenomen en si ha estat –i continua estant– estudiat des de diferents disciplines acadèmiques com la demografia o la història. Tanmateix, si bé per l’extensió i les característiques d’aquest article no podem entrar a fons en la qüestió, sí que podem esbossar de forma telegràfica quatre factors essencials, que evidentment acabaran influint en les percepcions que tindran les classes populars catalanes al voltant de l’espanyolitat i la catalanitat. En primer lloc, aquest procés migratori no es va produir únicament a Catalunya o a Espanya, sinó que cal inserir-lo dins un fenomen més ampli, de caràcter transnacional, i que es traduirà amb grans moviments migratoris interregionals, principalment de capes humils i joves a la cerca de millors condicions de vida. Per tant, cal integrar també aquest procés dins la història social europea dels anys 50 i 60. En segon lloc, a diferència de la primera onada migratòria que havia viscut Catalunya durant les dècades de 1910 i 1920 –principalment aragonesos, valencians, i en menor mesura murcians, castellans i gallecs–, bona part d’aquests contingents de població migrada arribaran al país en un context sociopolític molt diferent, fins i tot més desfavorable que no pas el que havia viscut l’anterior onada migratòria durant el període d’entreguerres. En tercer lloc, aquesta població migrant no només transformarà el paisatge humà de desenes de poblacions catalanes, sinó que una part no menor d’aquests immigrants passaran a engruixir directament les classes populars del país, arribant en molts casos a situacions de marginació social, o fins i tot de guetització en forma de barris de barraques o de grans blocs aïllats i desproveïts de qualsevol mena de servei. I en quart lloc, aquesta gran transformació humana no sols acabarà propiciant una (nova) estratificació social, sinó que també farà aparèixer a Catalunya una divisió cultural del treball, fins aleshores ben poc apreciable.

Fotografia del barri del Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet durant els anys setanta. Font: https://www.inspiraction.org/santa-coloma-de-gramanet-anos-70-35

És important tenir presents aquests quatre factors, puix que en grau considerable és en aquest nou marc que s’aniran (re)configurant noves formes d’entendre l’espanyolitat i la catalanitat. És més, és en aquest context on cal inserir ja els primers debats que generarà el nou fenomen migratori. Des d’un Francesc Candel (1925-2007), fill precisament de la immigració valenciana dels anys vint, fins a un Jordi Pujol, que amb els seus escrits sobre la qüestió establirà les bases del model assimilacionista que abraçaria en línies generals el nacionalisme català. Menys conegudes són les tesis de Manuel Cruells (1910-1988), vell dirigent de l’organització Nosaltres Sols! (NS!), i del Front Nacional de Catalunya, i per dissort bon coneixedor de les presons franquistes. El 1965 Cruells publicaria Els no catalans i nosaltres, una obra summament escèptica amb les tesis candelianes, però que en cap cas abraçava postulats xenòfobs o racistes, com sí que ho faria quinze anys més tard un grupuscle d’extrema dreta que adoptaria el mateix nom de NS!

A banda d’aquestes obres, i de molts altres opuscles i articles que apareixeran sobre la qüestió, el fenomen migratori també s’acabaria plasmant a la literatura. No en va, bona part de la primera generació d’escriptors catalans a gestar una literatura pròpia en llengua castellana sobre temes catalans –amb autors com Josep Maria Gironella, Carmen Kurtz, Julio Manegat, Carmen Laforet, Luis Romero o entre d’altres Juan Marsé, fill precisament d’un antic militant de NS!– s’inspirarien en major o menor mesura amb les històries de la immigració, o tindrien com a teló de fons la postguerra i els nous canvis socials que es generarien al llarg de la dictadura.

El resultat de tot plegat conduiria cap a un nou imaginari col·lectiu. I si bé fins aleshores la llengua catalana –símbol de la catalanitat– havia estat la llengua de les classes populars, durant el tardofranquisme i la Transició democràtica el castellà –llengua de la nova immigració– acabà alterant substancialment les identitats culturals a casa nostra. Per descomptat, el català continuaria sent la llengua popular a molts indrets de Catalunya –i també seria adoptada per molts dels fills d’aquesta segona onada migratòria–, però la nova realitat social comportaria de forma irremeiable una profunda revisió de què havia significat fins aleshores la catalanitat i l’espanyolitat.

Tant és així que aquesta qüestió també acabaria influint en la producció acadèmica i en els debats polítics de finals dels seixanta i de la dècada dels setanta. De fet –i de nou– és complicat resumir ara alguns dels aspectes que generaria aquest nou paradigma sociocultural. Però encara que sigui a tall de pinzellada és en aquest context que cal situar l’obra de Jordi Solé Tura Catalanisme i revolució burgesa (1967), i que més que un estudi històric, era una reflexió en forma d’assaig i relativament documentada al voltant del pensament de Prat de la Riba. La seva tesi partia de la idea que la història del nacionalisme català era “la història d’una revolució burgesa”. En realitat l’obra en si deia moltes més coses, però algunes d’aquestes afirmacions no només generaren agres polèmiques –com és el cas de les crítiques que rebria per part de Josep Benet, o més endavant del mateix Josep Termes–, sinó que sense pretendre-ho també obriria les portes a un nou marc interpretatiu, més polític que no pas històric. Un marc que seria abraçat especialment per una part de l’esquerra espanyola, que des del desconeixement acabaria instrumentant la tesi soleturiana i interpretant la qüestió catalana únicament i exclusiva a través del binomi catalanisme-burgesia.

Portada de l’obra Catalanisme i revolució burgesa, de Jordi Solé Tura (1967).

Amb tot, la mort de Franco, coincidí en un moment de forta agitació social, on evidentment les classes populars –moltes d’elles provinents de la immigració– prendrien un paper rellevant i transformador, ja fos a través de la lluita sindical, els moviments veïnals, o bé amb les reivindicacions a favor de la recuperació de l’autogovern, tal com mostrarien les massives manifestacions per la Diada que tingueren lloc el 1976 i sobretot el 1977, sota el lema Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Catalunya havia canviat de forma radical, i amb aquesta nova conjuntura és quan s’anirien traçant part dels elements culturals i identitaris que caracteritzarien el darrer quart del s. XX.

Cap a una nova catalanitat i espanyolitat? La recuperació de l’autogovern i la institucionalització d’un nou marc cultural

Inequívocament la reimplantació de l’autonomia i de la vida parlamentària catalana a partir de 1980 permetria la institucionalització d’un nou marc politicocultural. Avui dia hi ha la tendència a veure aquells anys de la Transició com una concatenació de fets lògics i coherents. Però ni en aquell moment ni en cap altra, la història estava escrita. És més, les dificultats i les pors a un retrocés –tal com el mateix intent de cop d’Estat del febrer de 1981 posaria de manifest– foren ben presents fins a pràcticament la darrera dècada del s. XX.

Aquest factor és essencial per entendre els obstacles que comportà la recuperació i normalització de la catalanitat després de dècades de postració i repressió cultural. I no només això, per a molts calia reconstruir també una (nova) espanyolitat –a la catalana– que recuperés la vella complementarietat entre ambdós conceptes. Assolir-ho no era una tasca fàcil. D’una banda, per una part important de la població l’espanyolitat continuà associant-se a tot allò que havia representat el franquisme o el vell i clàssic centralisme; una tendència que també s’accentuaria davant els recurrents entrebancs de Madrid al desplegament autonòmic, malgrat la política del “peix al cove” que tant caracteritzaria els governs de Convergència i Unió fins al tombant de segle. Però d’altra banda aquesta normalització de la catalanitat també hagué de fer-se partint de la nova realitat sociolingüística del país. I en aquest sentit, com és prou conegut, la llengua catalana esdevindria l’eix vertebrador de la nova política de “nacionalització” en aquella Catalunya del “Som 6 milions”. Fou el que s’acabaria coneixent com la immersió lingüística, una política que el mateix pujolisme acabaria assumint com a pròpia, però que en realitat no havia estat el seu projecte inicial, sinó del PSUC i de bona part de l’esquerra catalanista.

En aquesta conjuntura, i reprenent la pregunta que formulàvem al principi, ¿quina seria la percepció de la catalanitat i de l’espanyolitat per part de les classes populars catalanes durant aquesta darrera etapa del s. XX? ¿Era possible (re)construir el país a partir del vell lema “un sol poble” que el mateix Benet havia llançat el març del 68, i que partits com el mateix PSUC farien seu ben aviat? La qüestió –no cal dir– ha suscitat una infinitat d’articles, llibres, reflexions, i no poca literatura de tots colors. En realitat, és enormement complex fer una valoració sobre quin fou el resultat d’aquesta voluntat “integradora”, i sobretot quin fou l’impacte que tot plegat tindria –en el terreny cultural i identitari– sobre les classes populars. Però el cert és que durant els darrers vint anys del s. XX, i més enllà de lemes, es produiria una soterrada pugna per a l’hegemonia cultural que ben sovint s’acabaria reduint a la dialèctica pujolisme i antipujolisme. Una dialèctica que també tindria la seva aparent translació en cada contesa electoral, amb les victòries de CiU d’una banda, i les victòries socialistes d’altra banda, especialment a tota l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

En definitiva, aquest repartiment de papers no només eclipsà la influència d’altres forces polítiques –republicans, postcomunistes, populars i en molta menor mesura el món de l’esquerra independentista i el moviment llibertari– durant un llarg període, sinó que també acabaria perllongant de forma subjacent diferents imaginaris col·lectius, espais culturals i marcs de socialització. No en va, és dins d’aquest esquema que es gestarien alguns dels elements que més marcarien els significats i les percepcions al voltant de la catalanitat i de l’espanyolitat, ben sovint a base d’estereotips: mentre els més “catalanets” –o “catalufos”– veien TV3, escoltaven rock català i votaven Pujol; els “xarnegos” eren la classe treballadora, cantaven en castellà, i bàsicament votaven partits “no nacionalistes” d’àmbit estatal.

Logotip de TV3 estrenat el 1993. Font: Viquipèdia

De fet, no hi mancaria tampoc una voluntat més o menys directa per mantenir aquesta divisòria: davant l’atrinxerament del pujolisme en el rerepaís i les seves dificultats per moure’s en la Barcelona metropolitana, la instrumentalització de les “casas regionales” i la persistència argumental al voltant de la divisió cultural del treball en els barris de la immigració es presentaria com un esquer electoral llaminer per a tot un seguit de barons locals.

Amb tot, i ara sí a tall de tancament, qui probablement ha descrit millor tot aquest imaginari col·lectiu –amb més o menys estereotips pel mig– no ha estat cap text, ni cap obra concreta, sinó la cançó dels Catarres, Jenifer, sens dubte el producte cultural i musical que amb més encert ha sabut reflectir algunes de les majors contradiccions de la Catalunya de finals de s. XX. Però aquesta ja és una altra història.

Read More

«A hores d’ara Catalunya és un país a mig fer.». D’aquesta manera Jordi Pujol encetava un dels articles de Construir Catalunya (1979), un recull d’escrits de la seva joventut. En aquesta cita constata una visió sobre el país que, molt abans, havia esdevingut una de les pulsions que guiarien la seva activitat política.

Pujol considerava, i així en deixa constància, que després de la desfeta militar del 1939 «Catalunya va quedar a zero. I això en tots els camps: en l’estrictament nacional, en el polític, en el cultural.». L’economia també patí un sotrac considerable, encara que amb menys mesura, mentre que les formes catalanes en el camp religiós «foren arraconades i fins perseguides.». Tanmateix, destaca que fou l’ordre espiritual, no necessàriament eclesiàstic, el que sofrí una de les davallades més importants: «Catalunya havia perdut la fibra, havia perdut l’ànima.». En aquest context descoratjador inicià la seva militància política. Primer ho feu en moviments d’arrel catòlica, democràtics i, especialment, en entitats de defensa i promoció de la llengua i la cultura. Arran d’aquestes activitats, concretament en els Fets del Palau (1960), fou condemnat a presó i desterrat a Girona. Més endavant entraria de ple en l’activitat política fundant Convergència Democràtica de Catalunya (1974), convertint-se en el primer secretari general de la formació. El principal objectiu de Jordi Pujol en la política era tan senzill com ambiciós: redreçar nacionalment Catalunya i aconseguir la plenitud de la nació catalana en tots els àmbits.

Aquest ideal va cristal·litzar en poc temps. L’any 1980 Jordi Pujol i Soley es convertia en el 126è President de la Generalitat de Catalunya restaurada, un càrrec que ostentaria fins al 2003. El seu triomf electoral es degué a diversos factors. Pujol era un gran coneixedor del país i la seva gent. El seu lideratge, carismàtic i proper, comptava amb el suport de la petita i mitjana burgesia, però també de les classes populars del rerepaís. A més, fou capaç d’aglutinar corrents i nuclis catalanistes dispersos que fins aleshores havien actuat per separat i amb una incidència política pràcticament nul·la. El seu projecte, «fer país», va triomfar, i una bona part de la població de Catalunya se’l va fer seu. Ben aviat, la seva persona i el seu programa es van fondre en una manera de governar: el pujolisme, en la qual la figura del dirigent s’erigia com la pilastra de cohesió.

Cartell electoral de Convergència i Unió per a les eleccions de 1980 al Parlament de Catalunya amb el lema «Ara convé». Font: Col·lecció de Cartells Fons Josep Vinyals (Universitat Autònoma de Barcelona)

El primer executiu de Jordi Pujol va marcar tres línies preferents d’intervenció: l’estimulació econòmica, la consolidació del procés d’institucionalització i la defensa de la catalanitat. És en aquests darrers punts on ens centrarem, posant atenció en el transcurs del procés de nacionalització dels successius governs que dirigí. La nacionalització, recordem-ho, és un procés per reproduir i divulgar una determinada identitat nacional, en aquest cas la catalana. Aquest fenomen, de categorització més recent, no és anomenat així fins dècades més tard, optant en el seu moment pels termes assimilació o integració, d’ús freqüent en el vocabulari de l’època, i també pel propi Jordi Pujol i el seu entorn. La dimensió i complexitat d’aquestes mesures farà que únicament en citem aquells aspectes més rellevants, sense perdre’ns en els detalls ni en mesures indirectes.

El nacionalisme de Jordi Pujol

S’han utilitzat innumerables adjectius per definir Jordi Pujol, sovint contradictoris. El signe canviant de les seves polítiques, en àmbits com el social i l’econòmic, així com l’ambigüitat en els seus discursos, han abonat aquesta confusió. Tanmateix, existeix un consens general al voltant d’una qüestió: Pujol és, en essència, un nacionalista. El nacionalisme, de fet, ha estat una de les vàlues i signes d’identitat de la seva aposta política, traslladada i ampliada a CDC.

Pujol va deixar constància sobre la seva visió nacionalista en diverses publicacions: Una política per Catalunya avui (1976), La immigració, problema i esperança de Catalunya, Des dels turons a l’altra banda del riu i Construir Catalunya (1979) (aplegats en els volums Entre l’acció i l’esperança). Aquests textos foren escrits durant la seva joventut i difosos en ambients clandestins, per ser publicats després amb el relaxament de la dictadura. Cal tenir en compte aquestes reflexions teòriques, perquè són indispensables per entendre la direcció política que adoptà el govern de Catalunya.

D’entrada, Jordi Pujol manifesta una postura voluntarista de la nació. El nacionalisme, afirma, és «un “voler ser”, com un “voler tenir una forma de ser”, i com la possibilitat de construir el propi país. Mai no he defensat una concepció abstracta del nacionalisme, o mística, o historicista. Des de la meva perspectiva d’home pertanyent a un poble amenaçat, el nacionalisme és la defensa del conjunt d’elements que permeten conferir als homes —a cada home concret— una personalitat definida, que fan possible la conquesta de llur personalitat bàsica. És un nacionalisme que només és bo en el grau que proporciona als homes, a les persones concretes, una íntima estructura, una definida manera de ser.». Conclou dient que «nacionalisme vol dir voler ser en tant que poble perquè puguin ser els homes del nostre poble.». Aquesta mena de nacionalisme s’ha anomenat personalista i pretén guarir als membres de la comunitat d’unes pautes definides d’identificació individual i col·lectiva. Relligava aquesta definició amb el marc on desenvolupar aquest nacionalisme, és a dir, la nació, la qual definia en el cas de Catalunya «per la seva cultura, el seu dret, la seva llengua, la seva història, les seves institucions. Ho és per la seva mentalitat col·lectiva. Ho és fins i tot per un fet més circumstancial: la seva col·locació en el context espanyol, europeu i mediterrani. I ho és per la consciència que tenim de tot això i per la voluntat de defensar-ho.».

Portada del llibre Construir Catalunya, on s’inclouen bona part de les reflexions de joventut de Jordi Pujol. Font: associacióserviol.cat

En la seva comprensió del nacionalisme català Jordi Pujol es nodrí del concepte de nació d’Antoni Rovira i Virgili, deutor al mateix temps de Pasquale Stanislao Mancini, i d’Enric Prat de la Riba. També caldria afegir en aquesta llista el bisbe Josep Torras i Bages i l’historiador Jaume Vicens Vives. Alhora, trobem lligams amb el corrent personalista francès d’inspiració cristiana d’Emmanuel Mounier, si bé en els seus escrits hi ha una presència destacada de les reflexions de Charles Péguy i d’Antoine de Saint-Exupéry. D’aquests autors n’extreu la mística, l’espiritualitat i la idea de responsabilitat. De Saint-Exupéry caldria denotar-ne una clara intencionalitat transcendent. Pujol empelta amb el pensador francès per tal que «la nostra generació, la que ha de començar a fer Catalunya, [aprengui] unes quantes coses essencials. Ha d’aprendre que les coses importants són aquelles que duren més que els homes.». La línia de contribució intel·lectual s’estén més enllà, fins a dues de les necessitats principals de la Catalunya postfranquista esmentades abans: la institucionalització i la preservació del fet diferencial català. Per Jordi Pujol un poble és sobretot contingut i forma. El contingut és el pòsit de la nació, els seus elements constitutius. La forma són aquelles estructures polítiques que preserven el continent. «Jo soc —diu St.-Exupéry—, “jo soc aquell que fa que el perfum no es perdi”, és a dir, jo soc el continent sense el qual el perfum s’esbravaria.».

Una comunitat esfilagarsada que calia recosir

L’empremta del franquisme, empeltada amb etapes anteriors especialment cruentes, havia causat estralls a Catalunya. El Principat s’alçava tímidament de nou amb l’arribada de la democràcia, si bé desproveït de cap estructura administrativa que permetés vehicular la voluntat dels ciutadans i, alhora, intervenir en la societat des del poder. Els problemes eren globals i d’índole diversa. Fixant-nos en la matèria que ens ateny, Catalunya havia vist proscrita i damnada la seva llengua i cultura, minoritzada i mancada d’estructures de protecció, creació i divulgació. Al mateix temps, la immigració massiva havia estat un problema de primera magnitud capaç de sacsejar la convivència del país, entès per molts sectors del catalanisme, com el mateix Jordi Pujol, com una manera de diluir la identitat catalana. Per tant, el vector nacionalitzador calia enfocar-lo amb un doble vessant: enfortir i ampliar la catalanitat entre la població autòctona i inocular-lo entre els nouvinguts.

Certament, la immigració tenia i ha tingut afectacions directes en l’economia, la societat, la cultura i la política. El país ha estat receptor de successives onades immigratòries provinents d’altres punts de la Península: l’ocasionada per la Gran Guerra, la de l’Exposició Universal de 1929, les dels anys quaranta i cinquanta —conegudes com l’onada de la fam— i la dels anys seixanta. Enmig d’aquests moviments de població es produeix la Guerra Civil, atiant la marxa de més persones i desballestant per complet la comunitat d’acollida. Tot aquest procés es concentra en només cinquanta anys. Si ampliem la cronologia, podem veure que la demografia de Catalunya creix tres milions i mig de persones entre l’any 1877 i l’any 1970. El 63% d’aquest increment correspon al volum de gent immigrada, la resta és creixement vegetatiu propi. Aquestes dades a la macrocefàlia barcelonina són encara més pronunciades. Aquí també cal tenir en compte que en tot aquest període de convulsió la fertilitat catalana decau. No es pot obviar l’experiència traumàtica d’una població receptora que no gaudeix de cap mena de paraigües institucional i polític per regular o intercedir en aquesta allau. A l’altra banda, els «nous catalans» topen amb la inexistència de polítiques socials, d’habitatge, mèdiques o educacionals per contribuir a la seva adaptació i inclusió. La desconfiança d’ambdós col·lectius entre si fou mútua. Convé ressaltar que hi havia dinàmiques i tensions internes entre els propis immigrats, atenent que la immigració més antiga va poder promocionar-se gràcies a l’especialització laboral i l’experiència, en canvi, la més recent acostumava a ser gent sense qualificació que només podien optar a les pitjors feines i remuneracions. De retruc, l’absoluta manca de planificació va abocar-los en suburbis perifèrics sense serveis. La bombolla corria el risc d’anar-se tornant hermètica i, fins i tot, hostil al projecte de país.

No obstant això, les condicions materials de vida no eren l’únic escull entre els ciutadans de Catalunya. Com ja hem apuntat, les dues comunitats tenien obediències nacionals i lingüístiques diferenciades i la pretensió del govern era tendir a la integració d’uns en els patrons dels altres. Pujol, que havia basculat des d’una visió pejorativa a una altra més constructiva, veia en els immigrants «saba nova», necessària per rejovenir la nació i enfortir-la sempre i quan entenguessin el protagonisme i adoptessin la manera de fer dels catalans. La voluntat era de bastir un projecte atraient i modern. El President es postulava per teixir aquests llaços i harmonitzar la convivència a Catalunya. Fou llavors quan començaren a desdibuixar-se les línies de separació entre el President Jordi Pujol, CDC i Catalunya, el conegut com a partit-nació, una aposta durament criticada per les forces de l’oposició.

D’ara endavant passem a veure com s’intentà implementar i difondre la idea de nació de Jordi Pujol en la Catalunya autonòmica. Els mètodes i processos ens respondran el com, mentre que els objectius perseguits ens revelaran quina era la idea que perseguien. Dividirem les àrees d’intervenció per sectors, comprimint la cronologia i barrejant reflexions personals del President, el desplegament institucional realitzat i la intervenció del govern. També atendrem les instruccions del que es va anomenar el «Programa 2000», un ambiciós pla estratègic de nacionalització sense una aplicació completa, però d’un alt valor polític. Aquest pla nacionalitzador el presentà el Consell Executiu de Convergència i Unió el 1990. En un inici era un document de treball intern, però ben aviat va fer el salt a la premsa provocant reaccions de tota mena. El pla es resumia com «un nou consens nacional i social de foment de l’ús de la llengua, que ultrapassi els límits de despenalització del català en què actualment s’ha convertit la Llei de normalització lingüística, ja que la llengua és el gran tret diferencial d’aquesta identitati un dels elements de mobilització als quals la majoria dels catalans és sensible». Prossegueix dient que es dirigia a «la població d’origen immigrat, encara no plenament integrada i molt menys assimilada, sectors de l’Administració de l’Estat encara impermeables a la normalització lingüística, sectors econòmics i empresarials de la indústria, el comerç i els serveis i certs sectors de la població catalana, amb identitat encara vacil·lant, o que tendeix a particularismes poc integradors.».

Les institucions educacionals

Jordi Pujol anomena institucions educacionals aquelles institucions que van dirigides a crear contingut nacional. Aquí caldria incloure-hi «l’escola, la Universitat, l’Exèrcit, determinats grups socials, l’Església, els partits, els sindicats i, en general, tots els instruments de formació humana.». En aquest sentit, una de les primeres mesures adoptades, també de les més importants, fou la Llei de Normalització Lingüística a Catalunya (1983). La persona al capdavant de la primera conselleria de cultura fou Max Cahner (1980-1984). Per mitjà d’aquesta llei la Generalitat fixava la primacia del català en els canals institucionals, en el sistema educatiu, els mitjans de comunicació públics i s’erigia com a inductora per augmentar el seu ús social. Aquesta legislació donava solidesa a l’escola en català, que des de l’any 1980 estava duent a la pràctica experiències immersives en català en barris i suburbis industrials fortament castellanitzats. La demanda era sol·licitada per la mateixa població per evitar biaixos d’oportunitats i segregació. Santa Coloma de Gramenet, per posar un exemple, veié com l’escola Roselló-Pòrcel inicià classes en llengua catalana l’any 1983. Darrere dels fets, hi havia un govern preocupat per traslladar aquest model als mestres, alumnes i a les seves famílies. El català havia de ser l’eix central i per assegurar-ne l’èxit van catalanitzar-se els continguts i subvencionar propostes didàctiques en aquesta línia. L’executiu de Pujol preveia establir mecanismes de reciclatge de professors, organitzar cursos de formació, fiscalitzar que tot s’estigués duent a terme segons aquests paràmetres i, també, controlar els tribunals d’oposició. A les universitats el programa fou similar. Calia que els estudiants coneguessin i aprenguessin a estimar Catalunya.

En aquest mateix punt caldria ressaltar el paper de les entitats culturals, de lleure, d’oci i esportives, per les quals també se’ls va reservar un paper. La voluntat era catalanitzar-les perquè gaudien d’un alt valor penetrador en zones desnacionalitzades. Per fer-ho es van traduir jocs i es va recuperar la tradició lúdica, s’organitzaren viatges interiors per establir contactes de país i conèixer-ne el contingut. D’aquí en prové la normalització lingüística i institucionalització de les federacions esportives. Per últim, es contemplava també la possibilitat d’ajudar fiscalment aquestes entitats per empènyer-les a promoure la catalanitat.

Jordi Pujol inaugurant el camp de beisbol de Sant Boi de Llobregat. Font: Federació Catalana de Beisbol i Softbol.

Jordi Pujol també deixà constància del paper que havien de desenvolupar partits i sindicats. Els partits són escoles de formació, ordenació i estructuració i, esdevenen «un dels principals instruments d’enquadrament de la gent.». La seva idea era que Catalunya estigués representada per uns pocs i grans partits catalanistes per evitar perdre’s en les discussions i en les lluites partidistes, tot contribuint a l’estabilitat. Al mateix temps, apostava per un sindicalisme constructiu i català. Sorprenentment, un dels referents que proposa és Salvador Seguí. Els sindicats havien de ser eines de socialització i enquadrament de la classe obrera, capaços d’assumir un programa nacional de redreçament que col·laborés en el desenvolupament del projecte de país. Calia arribar a acords amb la patronal i evitar caure en el radicalisme absurd i castellanitzant que, segons Pujol, ens havia conduït al desastre de la guerra i a la polarització. Per aquest motiu s’assessorà lingüísticament les empreses i s’afavoriren les línies sindicals que incorporessin la dimensió lingüística i cultural de Catalunya.

Una altra institució que ha resultat ser cabdal per a la construcció de la catalanitat actual és, sens dubte, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (1983). L’obertura de TV3, així com les diverses emissores de ràdio, permetia a la nació catalana presentar-se de cara al gran públic com una nació moderna homologable a les del seu entorn. La seva tasca era la de defensar la llengua i construir el projecte de catalanitat. Per reforçar aquesta estructura es comptà amb personalitats reconegudes de l’àmbit periodístic per generar contingut, tècnics especialistes en comunicació i un cos de lingüistes per depurar i modernitzar la llengua. L’any 1989 es desdoblava el contingut amb la creació d’El 33 i dos anys més tard, el 1991, s’iniciaven les emissions del Club Super3, dedicat a l’emissió de contingut per infants i joves. La intenció del govern Pujol fou aconseguir la major presència possible del català, també en l’àmbit privat, i des d’un inici s’intentà estendre el senyal a la resta dels Països Catalans. A més, es va apostar per potenciar la premsa escrita en català. La creació de l’Agència Catalana de Notícies (1999) fou una altra contribució en aquest àmbit, impulsada per administracions controlades per Convergència i Unió, pretenia cobrir informativament Catalunya i l’encarregat de dirigir-la fou Carles Puigdemont. Amb tot, atenint-nos al «Programa 2000», també es va cercar la introducció de perfils nacionalistes en les màximes esferes comunicatives per «incidir en la formació inicial i permanent dels periodistes i dels tècnics de comunicació per garantir una preparació amb consciència nacional catalana.».

Institucions d’estructura bàsica

En un altre ordre categòric caldria citar les institucions d’estructura bàsica, preservadores de contingut i que respondrien a «l’estructura política, burocràtica i econòmica». Com ja hem anat subratllant, el Govern Pujol perseguia la creació d’estructures d’estat que responguessin al caràcter de la nació. Així, podríem resoldre que es perseguia un nationbuilding atípic, emprant el marc competencial de l’estat matriu, per bé que la institucionalització seria un state-building igualment estrany.

Vehicles del cos de Mossos d’Esquadra de mitjans dels anys 80. Font: Flickr (Mossos. Generalitat de Catalunya)

Pujol ja deixa clar que s’havia de negociar aquests acords per aconseguir «encara que només fos una engruna de llibertat i sobretot una engruna de poder i una engruna d’instrument, d’eina, de mitjà econòmic, administratiu, cultural, el que fos, públic o privat, que permetés lluitar contra la desnacionalització i l’esborrament.». Sense entrar a valorar el grau d’autonomia assolit i les relacions amb l’estat, és important repassar breument els agents funcionarials i la institució catalana. Pujol definia aquest col·lectiu de servidors de la res publica com els baluards d’un determinat camp espiritual o material, pel conreu de la virtut, el servei i el sentit de la responsabilitat. Així, diu, «es formen caps, homes responsables i dirigents». A més, «Catalunya necessita buròcrates, servidors públics. Els necessita, perquè els buròcrates castellans són a Catalunya un instrument d’interferència.». Per aquest motiu es desplegaren les diverses conselleries i departaments, amb les corresponents direccions generals, que dibuixaven l’arquitectura institucional i funcionarial de la Generalitat.

D’aquest apartat únicament esmentarem aquelles institucions més destacades. La més vistosa i reconeguda és el cos de Mossos d’Esquadra. Una estructura que permeté a Catalunya gaudir d’una seguretat pròpia pels seus ciutadans. Des d’alguns sectors, es va acusar la Generalitat d’assumir les competències per intentar ocultar l’ocupació policial i militar espanyola de Catalunya. Sigui com sigui, la Generalitat obtingué el primer traspàs el 1980 d’un cos esquifit amb jurisdicció per vigilar únicament les autoritats i els edificis oficials. No fou fins tres anys més tard que es creà la Policia Autonòmica de Catalunya i s’hagué d’esperar fins al 1994 per iniciar el desplegament, que començà a la comarca d’Osona. Actualment, el cos és la policia integral de referència a tota Catalunya. Altres institucions importants foren el model sanitari català, el cos de Bombers de la Generalitat, el cos d’Agents Rurals, l’Institut Català del Sòl, la política penitenciària i tota la xarxa d’infraestructures i serveis. En tots aquests organismes també hi hagué una voluntat manifesta d’incloure-hi gent que defensés la causa nacional catalana, especialment en els quadres intermedis i alts.

Per acabar, farem una breu menció a les estructures econòmiques, les quals eren d’un gran interès per Jordi Pujol. La seva funció havia d’ésser la fixació i estructuració de la riquesa i el fruit del treball, perquè tot treball «requereix d’uns instruments d’acció, orientació i estímul.». També donà gran importància a l’ordre bancari, en el qual Catalunya es trobava «a zero». Disposar d’una banca nacional era vital perquè «constitueix el pla més alt de l’activitat econòmica i serveix per regularitzar la riquesa». D’aquí prové el seu interès a construir una entitat financera catalana, la qual fou batejada amb el nom de Banca Catalana, molt abans que entrés en la política (1961).

Una obra inacabada

La construcció nacional de Catalunya, com en tants altres casos, presenta una paradoxa. Les nacions, tal com exposa Ferran Archilés, són realitats prèviament construïdes i alhora per construir. El nacionalisme, legitimant-se en el passat i presentant la nació com una entitat natural, sempre troba nous espais per incidir, nous reptes als quals fer front, noves maneres de créixer. Catalunya no n’és una excepció: els intents d’apropar els ciutadans cap a una determinada lleialtat nacional no s’han aturat, sinó que han perviscut de la mà d’altres líders i estratègies. Jordi Pujol, en qualitat de líder nacionalista, tampoc, si bé el seu projecte nacionalitzador ha estat el més solvent. Els seus moviments cercaren sempre reforçar i projectar la catalanitat. El que probablement el distanciaria d’un arquetip de líder nacionalista és que ho feu sempre en els marcs legals establerts per l’Estatut i la Constitució, renunciant a l’assoliment d’una sobirania plena. Cal tenir present que en les relacions amb l’estat espanyol Pujol va optar sempre per una via pactista i possibilista, l’anomenat «peix al cove», rebutjant el bloqueig i la confrontació.

Recapitulant, enguany es compleixen quaranta anys des de la seva primera presidència. Probablement, en alguns aspectes, hagi transcorregut prou temps per a fer una valoració de la seva obra de govern. En d’altres, en canvi, encara calgui esperar uns quants anys per observar l’evolució i avaluar-ne les mesures. Sigui com sigui, aquesta no és la intenció d’aquest article. Aquí ens hem dedicat a analitzar una sèrie de fets amb la màxima objectivitat possible, sent conscients que la figura de Jordi Pujol, i el nacionalisme català, admeten poc espai per a l’estudi sense caure en el joc dels partidaris i detractors. Només constatarem que bona part dels consensos que varen permetre impulsar les polítiques des de la Generalitat s’han trencat i es comencen a posar en dubte els traspassos de competències.

Amb tot, tampoc seria just atribuir tot el mèrit a l’expresident i al seu partit. En el procés de construcció nacional hi intervingueren molts més actors que no han estat esmentats. Alguns, fins i tot, malgrat no apostar pel desenvolupament nacional de Catalunya. Ens referim a les forces de l’oposició, a les organitzacions socials i al conjunt de la societat civil. En molts casos el govern de Jordi Pujol fou el catalitzador de la voluntat majoritària, en d’altres, en canvi, hagué de fer marxa enrere o modificar substancialment el pla inicial. A més, cal deixar palès que des dels diferents governs espanyols hi hagué intents inqüestionables per a la nacionalització espanyola. Una alternativa sovint més vehement i que comptava amb més recursos i operativitat.

Per cloure, recordar una de les cites cèlebres de Jordi Pujol, la seva definició de català: «És català qui viu i treballa a Catalunya i té voluntat de ser-ho.». Els fets ens demostren que, per Pujol, la voluntat no era suficient, calia empènyer-la.

Read More