Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

L’apassiona parlar sobre Alexandre Magne fins al punt que, en un moment donat de l’entrevista, li comenta a l’entrevistador que pot reduir l’extensió de les respostes, a la qual cosa aquest li diu que no és necessari, ja que podria estar-se hores escoltant-lo i compartint la mateixa fascinació. De Moaña, Pontevedra, i amb un català exquisit, en Borja Antela és doctor en Història de Grècia per la Universitat de Santiago de Compostel·la (2004), i des del 2005 és professor d’Història Antiga a la Universitat Autònoma de Barcelona. Fins el dia d’avui ha centrat les seves investigacions en el segle IV aC, concretament en la figura d’Alexandre Magne i en les diferents estructures de govern dels regnes hel·lenístics.

Malgrat la ingent quantitat de bibliografia que l’acompanya, Alexandre el Gran és una d’aquelles figures històriques que segueix despertant passions, no només entre historiadors i arqueòlegs, sinó també entre investigadors d’altres disciplines o el públic en general. Perquè, coincidint amb en Borja, la seva persona «inspira». D’entre tots els aspectes que configuren la seva persona ens centrarem en el món dels déus i la religiositat que visqué durant el transcurs de la campanya asiàtica (336-323 aC), aquella que, després de tretze anys, suposà la desaparició del poderós Imperi Persa. Per situar els lectors, les preguntes seguiran un fil cronològic, el qual, a banda d’estructurar la informació, permetrà constatar l’evolució de la seva religiositat al llarg d’aquests anys. Igualment, es podrà seguir el recorregut vivencial a través d’un mapa. Així, doncs, i sense més preàmbuls, procedim a presentar-vos l’entrevista sobre un jove monarca d’un petit regne que, sense cap mena de dubte, ha marcat un abans i un després en l’esdevenir històric.

La línia vermella traça el recorregut que seguiren Alexandre Magne i el seu exèrcit entre els anys 336 i 323 aC. Des de Pella (Macedònia) fins a Patala (Índia). En groc, ciutats o regions mencionades durant l’entrevista. Font: Wikimedia Commons.

La primera de les preguntes, tot i la seva brevetat, potser és la més difícil de respondre: qui va ser Alexandre Magne?

Jo hauria de respondre que no tenim ni idea de qui va ser Alexandre Magne. La humanitat ha intentat donar-li molts sentits, perquè és un personatge extremadament plàstic que s’emmotlla als temps amb una comoditat impressionant. A l’edat mitjana, per exemple, constatem que la “Vida d’Alexandre” és el llibre més llegit tant a l’islam com en el món cristià, i l’impacte que té la seva figura, fins i tot en el budisme, és colpidora. Llavors, qui va ser Alexandre? Un rei d’un regne molt petit, Macedònia, que es va menjar el món. Molta gent pensa erròniament que era un rei grec, però no és cert, era macedoni. Va somiar quelcom, i aquest quelcom a vegades ens inspira per a mons millors, però també ha inspirat mons pitjors, com el colonialisme (gairebé tots els imperis l’han tingut com a un dels referents). I clar, la seva persona esdevé una metàfora de moltes coses. Per una banda representa la voluntat de la joventut per a canviar el món (perquè Alexandre és algú que mor molt jove: a l’edat de trenta-tres anys), però, per l’altre, també ha estat considerat com una advertència per al poder: què li pot passar a una persona quan no pot dominar allò que tant li ha costat aconseguir. Llavors, ostres, diria que fins aquí una resposta “fàcil”: Alexandre ho és tot i alhora no és res més que algú que va comandar un exèrcit i va imposar el seu domini de manera fulgurant, i el temps i la vida se’l van endur. Però la veritat és que la petjada d’allò que va fer en tan poc temps (tretze anys va trigar a conquerir l’imperi persa) ha inspirat visions, revisions constants i moviments de persones de totes les cultures i totes les llengües fins ara. 

A l’antiga polis d’Eleünt, situada a la costa europea dels Dardanels, Alexandre fa un sacrifici en honor a Protesilao, el primer aqueu que desembarcà a Àsia durant la guerra de Troia; navegant cap a l’actual costa turca per a iniciar la invasió de l’Imperi Persa l’any 334 aC degolla a un bou, animal associat a Posidó, i setmanes després es produeix el famós episodi del nus gordià. Existien certs dubtes per part dels soldats del seu exèrcit sobre l’èxit de l’empresa i els volia convèncer que ell, el rei, buscava i obtenia el suport diví? 

El que busca contínuament és, no tant el suport, que ja el dona per fet, sinó la confirmació que els déus sempre l’acompanyen en les seves empreses. En general, la religiositat dels grecs i dels antics té a veure amb la percepció que el món està regit per les divinitats, les quals envien missatges i senyals mitjançant els elements naturals i el comportament dels animals, per tant no crec que hi hagués pas dubtes en cap sentit. De fet, la tasca quotidiana d’Alexandre és, com a líder i rei dels macedonis, tenir cura de la relació entre la comunitat macedònia i el que és diví. Com després passa amb els cònsols romans, o amb els reis moderns o fins i tot encara avui dia, on el vincle entre el poder i la religió està molt present. Llavors, parlem d’una part quotidiana, del dia a dia, de l’”anar fent”. Però hi ha una altra part que, efectivament, té a veure amb l’elaboració d’un discurs de poder, on s’englobaria cadascun d’aquests esdeveniments que has esmentat a la pregunta: la dedicació a Protesilao, la llança que clava només arribar a la costa que havia de ser Ilión… Hi ha un joc constant entre la tradició i la cultura macedònia i grega, però també amb la dels pobles que es va trobant a mesura que avança la campanya. Alexandre intenta, en definitiva, incorporar molts elements a la vegada per tal de fer-se amo i senyor de la memòria de tots. 

Abans dèiem, “qui és Alexandre”? Algú com David Bowie, el “rei” en aquesta capacitat per establir molts llenguatges alhora. I parlar amb la població indígena que està conquerint, amb la població aristocràtica que domina aquell territori, amb els seus macedonis, amb els grecs i fins i tot amb nosaltres. I el seu llenguatge cadascú l’entén a la seva manera.

Font: Ab Origine

Situats a Egipte, Alexandre va sentir la imperiosa necessitat d’emprendre un viatge a través del desert fins al cèlebre oracle de Zeus-Amon, situat a l’oasi de Siwah. Es tracta d’un episodi detalladament narrat per les fonts en el que no falten elements fantasiosos dissenyats per a ennoblir la seva figura. Quina creus que fou la raó, o les raons, que el van portar a visitar-lo? 

Siwah està completament associada a la nostra memòria occidental dels fets envers Alexandre. Els grecs concebien Siwah a Egipte, Delfos a l’Egeu i Dodona a l’Èpir com els tres grans oracles des d’on parlar o tenir comunicació amb els déus. Coneixem tota una sèrie de personatges tan mítics (com Perseu), com històrics (Cimó, general atenenc del s. V aC i fill de Milciades) que visiten aquest santuari. Per tant, Alexandre no viatja de nou ni inventa res, ans al contrari, segueix les passes d’aquestes grans figures.

També sabem que té una obsessió important amb Homer, com tots els macedonis, atès que la cultura macedònia està molt ancorada en la retòrica de la realitat vinculada al món homèric. Llavors, és molt possible que hi hagi diversos components: primer, tal com he esmentat, refer una sèrie de camins que ja han transitat els grans herois, fet que converteix a Alexandre, un altre cop, en “gran heroi”. Per altra banda, Siwah es converteix en quelcom que marca una diferència entre Alexandre i els previs, i és que a partir d’aquest moment comença a dir-se a si mateix “fill de Déu”. Això entronca amb una tradició de les cultures del Mediterrani oriental que anomenem el “Theios Aner”, els “fills de Déu”. De fet, apareix en moltes cultures: Moisès no és un fill de Déu, però és el més semblant que tenim a la Bíblia; Jesús és evidentment el fill de Déu ja en mirada cristiana; i Aquil·les, també. I com ell el mateix Hèracles. Llavors Alexandre, aquí, entronca amb tota aquesta tradició de nou amb una polisèmia molt gran. 

Però alerta, perquè tenim dubtes de si va ser proclamat faraó o no. 

Si em permets l’incís, fins a quin punt la nostra dificultat de saber exactament que va passar. Se sap que va visitar l’oracle acompanyat de Ptolomeu, i els propis sacerdots van pronunciar unes paraules, Alexandre les va interpretar d’una manera, Ptolomeu d’una altra… Hi ha moltes versions que encara no s’han clarificat.

Exacte, Alexandre potser ha d’obrir-se camí en aquest domini de l’Egipte i requereix d’una confirmació local, que no és res més que una pràctica que ja ha fet durant els primers anys de campanya: a Gordium és confirmat rei per les divinitats locals, a Tir també, i fins i tot a ciutats gregues com Tebes. Però de nou ho estem veient tot des dels ulls dels grecs, i aquests ens anul·len la resta de lectures possibles. És importantíssim tenir clar que, malgrat l’heterogeneïtat de l’exèrcit (on trobem macedonis, grecs, tracis, epirotes, asiàtics, etc.), els conqueridors són els macedonis; i grecs i macedonis no són ben bé el mateix. Jo sempre dic que seria una distància semblant a la cultura catalana i a la castellana: tenen elements en comú i parts de concomitància (una arrel lingüística semblant, per exemple), però en el fons són diferents. I precisament trobem unes grans diferències en la cultura macedònia respecte a la grega. El problema és que no conservem informacions de Macedònia abans d’Alexandre i de Filip, el seu pare, i això provoca, malauradament, que la seva història estigui tremendament condicionada. Llavors no sabem ben bé amb exactitud quines foren les raons que el portaren a visitar l’oracle de Siwah. 

Per altra banda, Alexandre manipula les advertències divines. Ara em permetreu fer propaganda: hi ha un llibre recent d’un noi genial, el Marc Mendoza, que ha estudiat els episodis de possible impietat per part d’Alexandre. Aquells episodis en els quals maltracta als sacerdots, a les endevines, i manipula clarament el resultat. En el cas de Siwah, Alexandre arriba a un país que no és grec, i els sacerdots li diuen “Hola, fill”, i ell interpreta que es refereixen al fet que és “fill de Déu”. És a dir, hi ha una possible errada interpretativa, o Alexandre no escolta bé, però tria l’opció que més el beneficia. Per altra banda, el que comentava abans, aquesta relació amb el reconeixement de la seva divinitat. I jo segueixo pensant, i ho he pensat tota la vida, que realment un imperi com el que Alexandre va forjant, i aquí ja estem a l’Egipte, vull dir que ja s’ha menjat una bona part del Llevant, necessita com a aglutinador una religió comuna. I l’única possible era una religió que posés al governant per sobre de les divinitats i cultures locals. Que és el que fa Alexandre. 

Per completar la resposta, recomano llegir i consultar a una persona que, a parer meu, és una eminència en el coneixement d’Alexandre a l’Egipte: Cisco Bosch Puche, que ara mateix és conservador a l’Ashmolean Musuem a Oxford. Els seus treballs han sigut absolutament revolucionaris.

Segons es va submergint en les cultures amb les quals entra en contacte (egípcia, babilònia, persa, índia), Alexandre va adaptant-se a la seva religiositat. Creus que quedà seduït per aquestes cultures mil·lenàries d’Orient i refusà les teories panhel·lèniques? O més aviat va instrumentalitzar aquestes creences religioses per tal de convertir-les en gestos propagandístics “de cara a la galeria”?

Jo crec que aquí, de nou, veiem la “trampa dels grecs”. Vull dir, “panhel·lènic” és un terme que en un moment donat a Alexandre li va molt bé per, sobretot, mantenir pacificada Grècia. Però el projecte panhel·lènic, el d’una coada dels grecs contra els perses per venjar-se dels crims comesos a les Guerres Mèdiques i de segles d’opressió ràpidament acaba, cau, i el mateix Alexandre es converteix en una autoritat que està per sobre d’allò que regula la lliga panhel·lènica. 

Dit això, no crec que Alexandre es vegi seduït pel món oriental, i de fet les grans crítiques al voltant d’aquestes pràctiques alienes que va adoptant al llarg de la campanya tenen molt a veure amb la visió grega. En especial amb Cal·lístenes d’Olint, el relator d’Alexandre que és el responsable d’haver-lo convertit en “fill de Déu” en les seves memòries. Els soldats grecs de l’exèrcit d’Alexandre concebien les pràctiques religioses que envoltaven el culte al rei de l’antic imperi persa com quelcom aliè a la seva cultura. Ara bé, recuperant el que comentava abans sobre que grecs i macedonis no són el mateix, desconec si aquestes pràctiques els hi eren familiars als macedonis, tenint en compte que, sobretot la reialesa macedònia, rep una enorme influència del món aquemènida (persa). Però enorme, enorme… encara l’estem acabant d’estudiar. 

A les Guerres Mèdiques, per exemple…

Clar, hem d’entendre que el regne de Macedònia era una colònia, bé una colònia, es tenen dubtes de si fou una província o no del poderós imperi persa. Una província! I llavors fins a quin punt tot aquest enrenou al voltant de les pràctiques d’Alexandre té a veure amb la percepció grega. És veritat que existeix certa hostilitat per part d’una sèrie de personatges de la noblesa aristocràtica dels macedonis al voltant d’aquest enfortiment de la figura del rei. Però clar, al mateix temps que Alexandre està reafirmant la seva divinitat, que té a veure, de nou, amb el projecte de domini “imperial” i “pancultural”, s’està duent a terme un segon procés molt interessant, paral·lel, que és el de la hipercentralització del poder. Estem davant d’una monarquia, la macedònia, on hi ha tota una sèrie d’aristòcrates territorials i nobles amb un gran poder dins el regne. El que fa Alexandre és treure’ls-hi la seva font de poder, que és el vincle amb la terra, i progressivament va reforçant l’exèrcit perquè depengui cada cop més del rei. En definitiva, va substituint als nobles territorials per nobles de confiança (els exemples més il·lustratius són Seleuc o Ptolomeu). En definitiva, està generant una nova aristocràcia que sorgeix de la conquesta i que té a Alexandre com a única direcció i únic responsable. Estem davant d’una mena d’”absolutisme”, per a fer servir un terme senzill però anacrònic, de centralització del poder. I això és el que precisament critica Clit el Negre, un dels generals més rellevants d’Alexandre que li salva la vida a la batalla del Grànic (maig del 334 aC), quan se li enfronta en un banquet a Samarcanda: que el seu govern és diferent al del seu pare. Així doncs, l’adopció de pràctiques alienes a la seva cultura, que em preguntes, no devia remoure tant entre els macedonis, bàsicament perquè, a la seva mort, els diàdocs les van anar incorporant sense grans qüestionaments. 

Font: Ab Origine

Les motivacions que van induir Alexandre a introduir la proskynesis pels volts del gener del 328 aC, ritual persa que consistia a prosternar-se davant el seu sobirà, són abundants però incertes avui dia. Era conscient de l’oposició de la noblesa macedònia envers aquesta fórmula de saludar i, tot i això, va persistir en introduir-la? 

Aquí és curiós que, des d’una visió contemporània, la majoria de nosaltres ens hem posicionat a favor d’aquells que criticaven l’augment progressiu del poder d’Alexandre. Però a dins de la seva cort hi ha un debat, com passa també amb la seva divinització, que queda molt clar en la discussió que es produeix a les satrapies nord-orientals entre el filòsof sofista Anaxarc, conegut com l’”adulador”, qui va elaborar una perillosíssima teoria de justificar el que era injustificable per a demostrar que Alexandre era un Déu en vida, i Cal·lístenes d’Olint, el seu relator, qui considerava que atorgar als homes els mateixos honors que els déus suposava rebaixar a aquests últims, un sacrilegi. En el fons, en aquesta pugna estem davant d’un enfrontament de vella aristocràcia territorial i nova aristocràcia sorgida de la guerra. Ens trobem davant d’un món en plena transformació, que és el món del Mediterrani Oriental i Àsia Central. El segle IV aC és un segle de canvis, sobretot marcat pel 323 aC amb la mort d’Alexandre, el qual cristal·litza aquesta transformació política, religiosa i cultural. Per obrir una mica el focus, no és Alexandre només, és el seu temps. Segueixo pensant que la proskynesis i tot el conflicte que es deriva d’aquesta pràctica aliena té molt a veure, com deia, amb el repartiment del poder arran de la conquesta. La noblesa, envoltada de luxe i riquesa, ja pensa com es repartirà el botí, i Alexandre, conscient d’aquesta situació, genera un nou cercle de confiança que s’ha destacat en el combat. Amb això anul·la el poder de l’aristocràcia més tradicional, que havia tingut un gran pes, sobretot, en època del seu pare.

Diem de la divinització d’Alexandre, però és que Filip, el seu pare, ja s’havia construït un passadís amb els dotze déus de l’Olimp (Zeus, Hera, Posidó, Afrodita, Ares, Atena, Hermes, Apol·lo, Àrtemis, Hefest, Demèter, Hèstia) i ell mateix com a tretzè. Vull dir que aquest procés no neix amb Alexandre, sinó que Filip ja ho va iniciar un temps abans. Fins i tot en ciutats gregues, altres personatges de la reialesa ja han començat a rebre algun tipus de culte, com ara Agesilau II, rei d’Esparta de la família dels Euripóntides que governà durant la major part de l’hegemonia espartana a Grècia (398-358 aC). Per tant, amb Alexandre cristal·litza tot aquest procés, però no ho inventa, sinó que ho porta a un límit molt proper al que va ser posteriorment la figura d’August. 

No podem deixar d’observar que, amb el temps, el jove rei va voler adquirir certes característiques de megalomania, entre les quals destaquen les assimilacions amb Aquil·les, Hèracles i Dionís. Que significaven aquestes tres divinitats per a Alexandre?

Aquesta és una pregunta hipercomplexa. A veure, per posar-hi ordre: adverteixo que caldria pensar a Alexandre en dos nivells, ja que hi ha una forta discussió entre si és conscient de tot el que fa. Per una banda, constatem que la historiografia alemanya parla d’un ”Alexandre racional” en el que tot emana d’un desig conceptual previ, d’una reflexió. Per tant, l’ús d’aquestes divinitats tindria un sentit utilitari i ell en trauria profit. És a dir, que en el fons no volgués ni ser Déu ni res, sinó que, simplement, fes servir aquestes divinitats per a justificar el seu poder. L’altra visió és la d’un Alexandre que, amb menys de trenta anys, es troba amb el domini del món, i per tant es converteix en un símbol absolut per a la història. Hi ha un article preciós i metafòric d’Ernst Badian que es diu: “Alexandre The Great and The Loneliness of Power”. L’autor escriu en l’època dels més grans personatges del s. XX (Hitler, Stalin i Truman), i com a veu d’una tradició molt llarga, vincula a Alexandre amb un poder extrem i amb què li passa a les grans figures de la història quan de cop es troben que han assolit aquest poder: que es corrompen, que ho perden tot, que tenen por i que se senten vulnerables. És curiós perquè la vulnerabilitat hauria de tenir molt més pes en la nostra narració dels fets a la Història, però malauradament no és així. A nosaltres ens interessa molt el poder i els personatges que són poderosos, però donem molt poca atenció a aquells/es que poden sentir-se vulnerables. Ara penso en Jesús i en aquella frase que li atribueix el Nou Testament: “Senyor, per què m’has abandonat”? Fins i tot Jesús, al qual els textos volen fer veure com a “fill de Déu”, en un moment donat se sent perdut. Aquesta és una lliçó molt forta de la Història que hauríem d’aprendre i d’agafar. Que fins i tot aquells que són capaços de dominar el món es poden sentir febles i acabar completament centrifugats per la bogeria del domini universal. Sempre diem que l’ésser humà ha de ser coherent, però l’ésser humà no està regit per la coherència, ni tan sols només per la raó, també per les emocions. La irracionalitat té una forta presència en el nostre comportament ho vulguem o no, i sovint la Història intenta encabir a la gent en el perquè, en el “què, qui, com”: de quina manera i buscar una raó. I potser la raó té més a veure amb això, amb les emocions, realitats i experiències que viu cadascú i no amb un pla. 

Font: Ab Origine

A les satrapies nordorientals, les quals esdevingueren l’última resistència de l’Imperi Persa, Alexandre aplicà una severa política fronterera, la qual tingué com a resultat la mort, captura o deportació de gran part de la població resident a la regió. Es creu que, durant el transcurs de la campanya, va escoltar diverses històries que el podrien haver animat a no abandonar: l’emplaçament de la presó de Prometeu, que els macedonis sembla que van trobar, o l’emulatio de Cir el Gran. Així doncs, l’element religiós jugà un paper determinant a l’hora de “pacificar” territoris i estabilitzar el nou Imperi? 

Tenim diferents temes: un és la política fronterera d’Alexandre, que s’assembla molt a la política fronterera de la Unió Europea: Alexandre genera deserts humans, no deserts físics, sinó franges de “terra de ningú” com fan després els romans, els quals posen allò que li diuen “estats tap”, regnes que són més o menys amics, però que en el fons serveixen de coixí o matalàs.

La “Marca Hispànica”, per exemple…

Clar, ara penso també com, en l’actualitat, Turquia juga un paper clau amb relació a l’arribada de refugiats de Síria. Una mena de supersedaç que filtra i conté poblacions. O la mateixa política fronterera entre Espanya i el Marroc. En definitiva, espais o zones que actuen com a filat, en el fons. Llavors, Alexandre genera, crec, una política de frontera en el seu imperi, la qual cosa vol dir, per tant, que no només conquereix, sinó que també planifica i organitza els nous territoris. 

Per altra banda, els motius per conquerir el que són les satrapies nord-orientals o “superiors” tenen molt a veure amb la justificació del poder. Un excel·lent professor i investigador de la Universitat de Barcelona, Manel García, m’atreviria a dir l’especialista més gran del món persa d’aquí Espanya, ha posat de manifest com l’hereu del rei persa, el seu “dofí”, acostumava a ser el governant de les satrapies superiors: de Bactria i de Sogdiana. Llavors, el fet que Alexandre també vulgui conquerir aquests territoris és una manera de fer-se “hereu” de l’antic rei quan ell ja ho és. Però és allò que comentava abans, agafa tots els “barrets”, i en aquesta polisèmia decideix parlar pels perses, que són els conquerits. I dir-los: “ei, mireu, sóc el rei legítim”. Però no perquè us hagi conquerit, sinó perquè estic demostrant que sóc aquell que pot seguir les passes de Cir, el fundador de l’imperi Aquemènida (persa) i rei de reis, aquell que reviu episodis que devien tenir un valor religiós molt potent. Clar, d’aquesta manera ja no només tens la legitimitat del present, sinó que te l’està donant l’univers, els déus i el temps. Estàs recorrent un camí que només havia recorregut el fundador abans. I això t’atorga clarament la legitimat, el favor dels déus i gairebé sembla que la gent et reclami: “si us plau, governa’ns”. Però en el fons, les polítiques en aquest territori precisament són de deportació massiva, despoblació, massacres, etc. A la frontera amb l’Índia, per exemple, hi ha unes massacres brutals sense cap mena de mercè i de compassió. Són els relats per mi més bèsties de la conquesta, amb unes pràctiques bèl·liques duríssimes on l’exèrcit sembla absolutament desfermat a la cerca de botí. Hi ha un episodi en una ciutat on la gent comença a llançar-se per la muralla quan els soldats macedonis entren al recinte urbà, però un d’ells, diu la font, agafa a una de les persones que s’està llançant del penya-segat avall simplement per a prendre-li  la roba, que és el que li interessa. Agafa la roba, la talla per quedar-se-la i llança a la persona. Els conqueridors com a metàfora del que va passar a Amèrica.

Una màquina bèl·lica implacable…

Sí. Botí, esclaus, botí, esclaus, botí, esclaus i enriquir-se. Però curiosament els soldats d’Alexandre acabaran tots empobrits…

Els “Escuts de Plata” i els deutes que van tenir anys després, per exemple…

Clar. “Enrolate, decían…” com en els còmics d’Astèrix. T’enroles, te’n vas a conquerir el món, tens tot el botí del planeta. Alexandre es passa el dia dient: “veniu amb mi que us donaré riqueses”. Els homes hi van, i quan finalitza la campanya ho perden tot perquè Alexandre i els seus aristòcrates, mitjançant impostos i préstecs, s’han anat apropiant progressivament d’aquestes riqueses. De fet, els soldats han de pagar diners per tornar a casa! Aquí hi ha algú que els ha “trilat” clarament. Jo advoco, també, per una proletarització de la història i dubto molt d’aquesta grandesa d’Alexandre. Tot i que és un personatge fascinant i que en l’àmbit de la gestió del que és diví em sembla encisador i es pot aprendre molt de com el poder ens enganya ideològicament, per altra banda també penso que encarna tots els horrors de l’ús de la força.

I crec que aquest és el seu rol en molts sentits a la història: ho comentava al principi i per tancar una mica, Alexandre és algú que ens inspira a treure el millor de nosaltres. A mi personalment sempre m’ha resultat molt inspiradora la seva capacitat de decisió rapidíssima: “ho penso i ho faig”. I en la meva vida personal dic, “ostres, és fantàstic això”. Qui pogués tenir aquesta capacitat d’albir, no? De dir: “això és el millor i és el que faré i vaig cap allà”. I després hi ha l’altra part, que hauria de ser una inspiració en negatiu: la destrucció, la mort i la conquesta de tota una sèrie de poblacions per treure’n profit. M’agradaria més quedar-me amb Diògenes el Gos i dir-li: “escolta, aparta’t que em tapes la llum del sol”. I un món més universal on tots siguem com volia el filòsof,  germans i germanes 

Read More

Tothom té en ment una sèrie de coses quan parlem d’Atenes en el segle V aC, l’anomena’t segle de Pèricles. Associem aquest període i aquesta cultura a una sèrie de valors i sistemes molt propers als nostres fins al punt que els considerem models i referents, sobretot en matèria de democràcia i cultura. El segle d’or atenenc es considera on espai on llibertat i pau anaven de la mà amb una democràcia real i plenament ciutadana establerta. A nivell internacional considerem que és una època d’igualtat jurídica entre ciutat-estat que es formaven en lligues, la més important la Lliga de Delos capitanejada per Atenes per el seu esplendor. Res més lluny de la realitat. La democràcia a Atenes era un sufragi masculí i restringit en què es calcula que no votava més d’un 30% de la població total segons els autors més generosos, altres calculen que amb prou feines arribava al 20%, la gran majoria nobles i terratinents o alta burgesia comercial i financera. La resta de població (dones, esclaus i treballadors) només tenien obligacions i molt pocs drets. Pèricles, el gran estadista, com a gran home d’estat va mirar per l’esplendor d’Atenes per la seva part més rica i la seva importància política, no social tot i que, fent justícia, va tenir polítiques dedicades a les classes socials mitjanes.

 

Però el més sonat d’aquest període va ser la seva política exterior, no la interior. Atenes durant aquest segle dedica pràcticament tots els seus esforços i recursos a combatre els seus dos principals enemics, un real i un imaginari: el real, Esparta, l’altre gran ciutat-estat diarquia i amb una base aristocràtica i tradicionalista molt important era diametralment oposada a Atenes, burgesa i democràtica. Aquesta tensió va culminar amb la Guerra del Peloponès (431 aC- 401 aC) on es va iniciar la decadència de l’imperi atenenc. I es pot parlar d’imperi ja que durant tot el segle V aC Atenes es dedica a crear un imperi no només comercial si no territorial amb l’excusa de combatre el seu segon gran enemic per els atenencs: l’Imperi Persa que ocupava quasi tot l’Orient Mitjà i havia intentat dues incursions sobre territori grec sense èxit (499 aC i 480 aC). Aquestes invasions crea una cultura de defensa constant i sentiment d’amenaça entre els grecs que dedicaren grans esforços a la seva defensa constant al llarg de tot el segle V aC que es va traduir en una política expansionista i la creació d’una nova política molt utilitzada avui dia: la política del altrisme.

La pmapa greciaolítica del altrisme es basa en la creació d’un enemic constant i proper que pot anihilar la cultura pròpia en qualsevol moment i que està en guerra continua amb el país d’origen. A través de la deformació dels fets, la propaganda i els prejudicis i estereotips es crea una imatge arquetípica d’un enemic invisible, doncs no està prou a prop per combatre’l i no s’està en guerra oberta amb aquest. Atenes durant tot el seu segle d’or es dedica a combatre un enemic que l’anomena “tirànic”, “dèspota” i “barbar”. Aquest enemic, l’Imperi Persa ha arribat als nostres dies com una monarquia tirànica i basada en un misticisme inculte que sobrevivia a base de l’explotació d’esclaus i la por. Paral·lelament s’acostuma a obviar o oblidar que l’economia grega també es basava en part en l’esclavitud, sobretot a Esparta on el “ilotes” no eren ni considerats humans i estaven adscrits a la terra. De fet l’Imperi Persa era científicament molt avançat i alguns dels descobriments matemàtics i físics atribuïts als grecs ja s’havien descobert a Pèrsia abans de ser importats a Europa, com es per exemple el Teorema de Tales. Pèrsia era un imperi basat en el control de regnes menor o satrapies, territoris annexats a l’Imperi Persa de manera militar o diplomàtica que estaven governats per un governador o sàtrapa amb l’ajuda d’un consell de consellers i burocràcia, principalment autòctona. Totes les satrapies pagaven un tribut anual a l’Imperi Persa, generalment en or però en alguns casos també en esclaus o recursos estratègics. A canvi es garantien uns drets específics cap a la població annexada i es respectava la seva autonomia en major o menor segons l’acord en què s’hagués arribat en el moment de l’anexió.

 

Durant tot el segle V aC es busca constantmvas persesent desprestigiar l’enemic i crear-ne un monstre que és una amenaça perillosíssima i aquesta idea cala molt profundament en la població hel·lènica fins al punt que haver lluitat en la famosa batalla de Marató (490 aC) era un gran orgull per qualsevol grec fins al punt que el gran autor de teatre Esquil (525-456 aC) tot i haver estat reconegut com un dels millors dramaturgs de història en el seu epitafi es va fer escriure només “aquí jau un combatent de Marató” donant més importància a la seva participació contra els perses que a les seves obres immortals. Hi ha moltes probes arqueològiques i escrites que els grecs sentien un gran menyspreu per als perses considerant-los una colla d’efeminats, incultes i tirans com per exemple es pot observar en gerro del segle V aC un es veu una figura típica persa (cabell i barba espessa i rinxolada) ajupit amb el cul davant d’una figura clarament grega (sense barba, cabell curt) i amb una inscripció que es traduiria per “i els perses es van ajupir” fent referència a les Guerres Mèdiques. També sabem que la paraula més utilitzada popularment per referir-se a la fel·lació traduït vol dir “fer la persa”. També s’atacava la seva religió, doncs la nostre paraula actual “mag” ve del grec i en realitat és una transcripció de la paraula magush que eren els principals sacerdots de Zaratrusta, principal divinitat persa. Sempre s’ha vist la màgia i la bruixeria com una cosa dolenta a Occident i aquí és on neix la seva aversió per tot el que tingui contingut màgic, doncs es deia que tots els mags venien de l’Orient, més concretament de Pèrsia i feien pactes amb esperits malvats i sacrificaven nens als déus, cosa certa, igual que Grècia un nadó que no fos sa era immediatament abandonat o eliminat. Tot això ens indica que aquest sentiment es retroalimentava dins de la pròpia societat que sense saber-ne gran cosa de l’Imperi Persa el considerava dolent i malvat.

Tot això, alimentat per les classes socials dirigents de les diferents ciutat-estat gregues va justificar una sèrie de campanyes militars a Àsia, liderades per Atenes que gràcies a les contribucions dels seus confederats a la Lliga de Delos va poder posar en marxa una gran campanya d’armament d’una flota militar que li permetien a la vegada reactivar la seva economia després de les guerres creant una gran indústria d’armament de vaixells i comercial d’ultramar a la vegada que li va permetre iniciar una campanya expansionista. Amb l’excusa de deslliurar els seus germans grecs de la Jònia de les cadenes del malvat Imperi Persa Atenes aconsegueix una sèrie de victòries militars sobre un debilitat Imperi Persa en l’Àsia Menor en punts com Efes o Pèrgam. Aquestes ciutats, però poc van conèixer de la democràcia atenenca. Se’ls va imposar un tribut anual com qualsevol altre ciutat conquerida, però era força més elevat que el que havien de pagar inicialment als perses. També va desaparèixer la seva autonomia quedant en un no res i completament subjectes a les decisions preses de la gran metròpoli d’Atenes. Aquesta les va tractar sense massa consideracions, ja que per a les classes dirigents atenenques només representaven nous mercats oberts per als seus productes que necessitaven trobar constantment noves vies per on expandir-se. Aquesta és la sort que van córrer moltes ciutats i territoris de l’actual Turquia i es van arribar a expandir fins a l’actual Xipre. És cert que en alguns casos van ser cridats verdaderament des d’aquestes ciutats sota el control persa per ser alliberats, però generalment era més aviat per desfer-se d’algun sàtrapa molt tirànic concretament i Atenes va respondre d’acord amb la crida d’ajut que havia rebut, però un cop acabada la campanya d’alliberament imposaven les seves condicions sobre els alliberats o si no tornaven cap a casa deixant els auxiliats a mercè de la repressió persa. En altres casos si la invasió no estava justificada el que es feia era provocar el descontent de la població autòctona o armar i finançar d’amagat la oposició perquè provoqués una revolta o un cop d’estat per crear una situació d’emergència o un clima d’inestabilitat que pogués justificar la seva intervenció exterior per “restablir la pau i l’ordre” o que obligués a les elits dirigents a demanar socors a la poderosa Atenes. Totes aquestes campanyes sempre es van fer de fons amb el pretext de combatre un enemic que feia temps que no posava els peus a Europa i que a més quan ho havia fet havia sortir perdent. Tot i aquestes expedicions militars sobre territori persa o d’influència política persa les relacions comercials, polítiques i econòmiques entre Grècia i Pèrsia no es van deteriorar gens i de fet s’importaven des de Pèrsia molts aliments exòtics com ara el préssec que té l’origen de la paraula en el farsi. Políticament trobem moltes ambaixades perses a Grècia un cop acabades les Guerres Mèdiques i de fet molts grecs continentals emigraven cap a l’est i de fet molts sàtrapes van ser grecs exiliats políticament cap a Orient com és el cas d’Alcíbiades (450-404 aC) que després de la Guerra del Peloponès es va haver de refugiar a la satrapia de Fernabazos on va acabar essent sàtrapa i va acabar morint allà. Aquests llaços comercials units als botins i beneficis de les campanyes militars permeten a Atenes crear una xarxa comercial que arriba fins a l’actual Síria i Egipte, encara sota el control dels faraons de dinastia autòctona creant una gran quantitat de riquesa per a les capes socials mitjana-alta i les altes que eren les que principalment participaven de la guerra i ,sobretot, dels càrrecs polítics públics que només podien optar les capes socials més pudents.

Aquesta política militarista expansiva basada en la creació d’enemics teòrics acaba quan un enemic real aconsegueix unir les antipaties cap la potència del moment. Esparta, políticament antagònica d’Atenes després de quasi un segle de tensions polítiques amb Atenes crea l’anomenada Lliga del Pel·loponès   que avarca la meitat de les ciutat-estat hel·lèniques i finalment declara la guerra a Atenes comptant amb una superioritat militar terrestre, mentre que Atenes i els seus aliats comptaven amb una gran superioritat naval. Aquest conflicte, anomenat la Guerra del Pel·loponès (431-401 aC) que es descriu com a “guerra civil grega” tot i que no ho és. El motiu real per el qual Esparta declara la guerra a Atenes, més enllà dels motius ideològics, és que Esparta, després de la batalla de les Termopiles (480aC) degut a la crisis política que deixa la derrota a Esparta es desentén del conflicte i, per tant, després de la victòria final no participa dels beneficis i és condemnada a veure com la seva gran rival estens el seu imperi d’ultramar durant quasi mig segle. Per frenar l’avenç econòmic i imperialista atenenc Esparta decideix estendre el seu propi que passa per la captura d’Atenes, cosa que aconseguirà finalment el 404 aC. Però aquí cal remarcar el paper que va jugar el gran protagonista “barbar”. L’Imperi Persa, veient com la guerra arriba a Grècia decideix que si no pot governar militarment ho farà a través dels diners. El fill de Dario II, Cir el Jove (424-402 aC) va mantenir tota la seva vida una aRepresentacó del conflicte de la Guerra del Pel·loponèsmistat personal amb el general espartà Lisandre (?-395aC, almirall responsable de la desfeta final d’Atenes. Aquest almirall, després de reunir-se amb el príncep i sàtrapa Cir el Jove va obtenir una gran quantitat de diners per posar en marxa una flota espartana sota les seves ordres per poder enfrontar-se a la imparable d’Atenes, que va ser derrotada finalment a Egospótamos el 405 aC. A partir d’aquell moment, tot i el clar domini espartà sobre la Grècia continental Pèrsia va aconseguir el domini real de tota Grècia a través dels suborns i de finançar alternativament les ciutat-estat gregues per mantenir segons els seus interessos un dominador o un altre. Les tres ciutats que s’aniran disputant l’hegemonia des d’aquest moment seran Tebas, Atenes i Esparta, però només podran arribar a aconseguir aquest poder amb el constant finançament d’or de Pèrsia que acabarà així controlant uns territoris que el consideren un barbar, dèbil i malvat. No serà fins l’arribada d’un nou protagonista a qui ningú tenia en compte que acabarà amb aquesta situació derrotant a tots els implicats i arribant quasi fins la Índia un segle després: Macedònia sota el control del famós Alexandre Magne.

 

Cal dir que la política de l’ altrisme s’anirà utilitzant al llarg de la història constantment per a la justificació dels conflictes militars i per dur a terme certes polítiques interiors i que arriben fins als nostres dies. De fet tota la política exterior atenenca va ser referència per a l’imperi Bizantí més de mil anys després, que després van copiar l’Imperi Britànic entre els segles XVII i XIX i avui dia utilitzada EEUU i Occident durant el que portem de segle XX. La política de l’ altrisme es basa en la por, en crear unitat nacional a través de la creació d’enemics perillosos, malvats, però sobretot distants, massa distants per veure’ls però prou a prop per rebre els danys, donant ales i justificant moltes polítiques i decisions que sense el vel de la por la població no acceptaria.

Read More